Mallorca des de Montjuïc

MALLORCA DES DE MONTJUÏC

Els cims més alts de Mallorca nevats, des de Montjuïc. El massís del Puig Major s’aprecia al mig de l’enquadrament i part del Massanella al marge esquerra. La imatge és natural, captada amb una càmara bridge compacta habitual (Fuji HS20) amb us de zoom es clar, però aseguro que a simple vista i sense cap augment l’escena també era perfectament perfectible. Durant l’enfoc vaig ajustar la claror a un terme mig senzill per tal que la neu no quedés excesivament pàlida o bé la mar excesivament fosca (problema usual) ja que no utilitzo mai la tècnica hdr. L’objectiu de la imatge és ilustratiu.

 

La sequetat extrema de l’aire del dia 5 de febrer del 2012, enmig d’uns altres dies dominats per una massa d’aire molt freda de procedència siberiana, va ser el que em va permetre aconseguir retratar el perfil i a més a més amb neu. De fet per als mallorquins, la neu caiguda aleshores va ser la més quantiosa de les últimes décades, cuallant fins i tot a la ciutat de Palma.
Vull confesar també, que aquest retrat paisatjístic per mi fou una gran satisfacció personal, després de bastantes anteriors temptatives, però vaig estar de nou a l’aguait d’anar-hi el dia propici, just abans de l’arribada d’un nou front de neu, el qual va deixar 4 volves a Montjuïc mateix pocs minuts després, però encara amb l’aire força sec en superfície.

Per altre banda, a més, curiosament no em constaven (i encara no em consten) retrats de l’illa fets mai des de aquest turó i se de moltes persones, fins i tot de l’àmbit de la geografia, que no contemplaven la possibilitat de tal observació, per bé que estic convençut que d’altres (possiblement més discretes o anònimes) si que l’hauran advertit alguna vegada ja que sempre hi ha gent al turó!. Tanmateix la història si que parla.

Ens hem de situar a finals del segle XVIII, en concret el 16 de desembre de l’any 1792: Hi ha constància documentada de que es va observar el punt culminal de l’illa balear (abans de que fos dinamitat) des de el castell de Montjuïc en el contexte dels treballs que tenien per objecte mesurar un segment de l’arc meridià que passava per París i que van conduïr tot plegat a l’establiment del metro com a valor de mesura internacional.
Pierre Mechain era el geògraf aleshores encarregat d’una part del projecte i inspirat per la temptadora idea de poder copsar Mallorca, va aconseguir observar el cim; això si, mitjançant un telescopi i amb l’ajut a més, d’una gran foguera encesa amb un reflector encès també al costat, dalt del cim, instal.lat per un colaborador seu; un tal Gonzalez (1) .

En aquella època, podem imaginar que bona part de la gent estava més de cara als horitzons que no pas ara -els hem donat més aviat l’esquena-, més familiaritzada amb detalls dels paisatges i amb més significats rellevants.
La gent de camp, però també de mar i fins i tot amplia part dels ciutadans coneixien més. ..O podria atrevir-me a enunciar que “coneixien més d’aprop el que podien veure més de lluny!”. El decurs posterior dels anys, la industrialització, els nous modes de reclusió en l’àmbit del treball, la postindustrialització després però amb noves formes d’oci també ja més recluides, van anar canviant la relació que molts teniem amb els paisatges i va anar minvant aquella saviesa popular. Només algunes altres formes cultes d’activitats, com ara l’excursionisme -moviment sorgit a finals del s.XIX- van tornar a ser sensibles al fet paisatgístic i a recuperar part del perdut. Pero bé, més a més, amb tot això, no podem oblidar un altre factor en joc, influent i important de ben segur:

Els horitzons, fà un parell de segles deurien estar més nets i deurien haver més percentatge de dies amb molt bona transparència que no pas al Segle XX i al XXI.

Amb això i essent-ne al màxim de conscient, vull fer una llança no sols per tal que rescatem la nostra memoria històrica paisatgística sinó que per davant de tot, si més no, reivindiquem i lluitem, per tornar a tenir una atmosfera més neta, un aire més transparent que ens permeti veure lluny de nou, molt molt molt lluny!, com quasi en l’era preindustrial ..O fins on poguem.
Utopia? He escollit el retrat que vaig fer en qüestio aquell dia extraordinari de febrer, perquè m’ha semblat la millor imatge per començar aquest blog sobre horitzons llunyans.

La silueta de tramuntana des de Montjuich serà però, en qualsevol cas, un tema bastant recurrent. Amb això vull dir que editaré noves entrades amb altres imatges que tinc fetes en d’altres dates i també amb altres de noves quan en faci. També des de altres punts de Barcelona donat que és la ciutat on visc.
Convido també a que, tots aquells voluntaris o voluntaries que hagueu fet fotografies de l’illa o d’horitzons llunyans en general, us avingueu a compartir-les en aquest blog, car m’agradaria que fos una mica de tothom, de tothom qui estigui pillat per els horitzons llunyans com jo! ;- ). Els horitzons transparents han de ser patrimoni cultural inmaterial universal de la humanitat. O no? ..Ho hauriem de dir en veu alta algun dia, davant les mateixes les Nacions Unides.

..I que soni llavors de nou, el Cant dels Ocells.