El massís dels Ports de Beseit pot esser un regal per als amants dels horitzons llunyans. També per qualsevol amant dels paisatges naturals -penso- amb independència de la distància. El Mont Caro és la muntanya des de la qual es poden veure els Pirineus en la seva màxima amplitut!. La seva llunyania (200 km i més) i el fet de que entre mig s’hi trobi el plà de LLeida i la depressió de l’Ebre en conjunt, permet que quan es donen les condicions adequades s’albirin un munt de pics, tant del sector aragonès com del català. Només queden fora de l’abast potencial els sectors més occidentals i els més orientals de la serralada, així com alguns cims situats especialment al nord, darrera certes altres fites visibles destacades.
El desplaçament fins al massís, la matinada del 16 i 17 del passat gener va ser fet amb la idea expressa per anar a copsar horitzons llunyans. Ara bé, no eren els Pirineus l’objectiu (tot i que també n’era conscient de la possibilitat eventual), sino la Serra de Tramuntana.
..No m’esperava pas, i menys un cop dalt des de el dia anterior, que aquell dia tant ennuvolat a Catalunya, amb baixes pressions atmosfèriques, inestabilitat i nevades intermitents, unes desenes de metres dessota el cim del Mont Caro s’obrís una franja horitzontal de gran transparència a cotes baixes, la qual permetés copsar els pirineus a més de 200 km de distància. La visió va ser fortuita i sorprenent. No tots els pics van resultar visibles; els més alts quedaven inmersos en la densa barra de nuvolositat que xocava amb la carena axial pirinenca més l’efecte acompanyat del torb. En bona part d’ells només s’hi copsaven les cotes fins a uns 2000-2500 m. aproximadament, nogensmenys amb una nitidesa prou clara per sota, la qual em va permetre endevinar després de quins es tractaven. La visió era com mirant per dessota una persiana. Des de el Pirineu fins a Beseit, la capa nuvolosa, constituida en forma d’estratocúmuls s’estenia i cobria també el cim del Caro. Les fotografies pirinenques les vaig captar unes poques desenes de metres per sota d’aquest bell sostre ibèric. En condicions adecuades, des de aquí es possible contemplar fins el mateix cim de l’Aneto! (3404 m), punt culminal de la serralada, i com no, un munt d’altres entranyables de la topografia pirinenca. A saber: Infierno, Vignemale, Tallón, Monte Perdido, Bachimala, Posets, Perdiguero, Maladeta, Mulleres, Pica d’Estats.. Gairebé tots els + 3000m! son de fet, fàcticament observables. Veieu-ne, si voleu, la simulació obtenida per al cas (clickeu).
El grup dels Bessiberris, degut a la seva situació una mica avançada cap al sud, en situacions de vent fort de nord -i aquell 17 de Gener superava els 100 km/h!- poden quedar algo menys afectats per el torb i els núvols de la depressió associada, ja que l’embestida de les masses d’aire ocasiona una forta convecció orogràfica sobretot al costat nord de la serralada i la convecció, ben desenvolupada també és comporta llavors com un obstacle al pas de la humitat i vent intens a d’altres zones del mateix àmbit topogràfic. La imatge dels Bessiberris, Comaloformo i Comalesbienes a més també es afavorida una mica gràcies a que estan situats al fons del “passadís” que conforma la vall de la Noguera Ribagorçana, en eix nord sud.
I bé; aquest és una mica el resum o explicació. Podeu clickar, com deia, l’enllaç adjunt per descarregar el reportatge ampliament. Voreu més el contexte de tot plegat i moltes més fotografies.
Horitzons llunyans 