Horitzons llunyans. ..D’on venim i on anem.

Des de que els homínids van dreçar definitivament la seva postura, van poder copsar habitualment més horitzons que la resta de primats i que molts altres animals del seu entorn. Des de l’inici dels temps prehistòrics, mirar, güaitar i (poc més tard) interpretar els paisatges llunyans fou una característica rellevant de la nostre espècie. Aquests hàbits, incipients i primigenis ben segur que es va revel.lar útils, en tant va anar lligat en moltes ocasions a la supervivència de bona part dels nostres predecesors. Mirant l’horitzó, un grup d’homínids podía esbrinar en la llunyania la possibilitat d’una eventual cacera a un grup d’antílops, la presència d’altres tribus amigues o no tant amigues i altres coses. Podien per exemple començar a preveure (i cada vegada amb més saviesa a mida que es desenvolupaven els seus cerbells) un canvi de temps a major temps vista donat que sovint els indicis dels adveniments de les borrasques o dels vents poden ser apreciats mirant l’horitzó, el seu color, els núvols lenticulars sobre carenes remotes.. etcètera!.
Aquells nostres rebesavis nostres depenien molt, moltissim dels seus sentits elementals bàsics; bé, algú ens podria dir que que com altres animals, sí, com tots els qui caminen amb el coll alt.. però personalment penso que els homínids més. Més perquè n’eren especialment conscients de les seves noves capacitats pràctiques, de tot el nou que podien descobrir combinant vista i inteligència, i per això s’esforçaven en mirar. …Observaven l’horitzó i pensaven, dues accions elementals que en realitat, en aquella època arcaica, potser tenien una essencilitat més simultània o inseparable, que la que tenen actualment per a nosaltres. Mirar l’horitzó i excercir les neurones; mirar, pensar, sentir..

L’expansió geográfica per diferents ecosistemes en poques desenes de milers anys i amb pocs individuus, fou de seguida també un altre tret singular, adquirit per la humanitat en comparació amb altres espècies animals que de normal son més sedentaris o bé si migren solen tenir uns patrons de migracions fixes. Quan els descendents d’aquells primers homínids drets que miraven els horitzons, però a més a més una miqueta encara més hàbils i inteligents, es van seguir expandint per noves regions i continents no sols van cercar més a consciència (gràcies a la seva inteligencia encara major) paranys adequants per a viure-hi, sino també les millors rutes per accedir-hi i es feien un “mapa mental” del paisatge que veien i recordaven; exercicis també inseparables de l’exercici de mirar atentament a les llunyanies!.
Miraven lluny, sense menystenir-se tampoc de seguir mirant petjades d’animals i d’altres coses significants. Potser havien en aquella època persones que tendien a mirar coses properes i d’altres a mirar llunyanies, i uns i d’altres es complementaven, per descomptat, però com que estic fent un article sobre horitzons més que no pas sobre plantes per exemple (també em vaig dedicar a la recerca botànica fa un temps i a les distàncies curtes) vull enfatitzar això.
..Mirar els horitzons penso que va ser un comportament i una determinació mental, o gairebé de “l’ànima” (m’atreviria quasi a dir), vinculada des de bon principi a totes les potencialitats humanes incipients i que es començaven a desenvolupar, un comportament i determinacións que unien els sentits de la percepció amb l’emoció i l’intelecte, tota la part més irracional amb la part racional de la nostra ment.
Fà uns 60.000 anys va haver un episodi, un de molts ..Un de tants, però aquest potser que més significatiu. Un grup d’humans de la nostra mateixa espècie, descendents d’Eva (*1), tot mirant els perfils de les muntanyes que tenien enfront del mar.. Varen decidir creuar-lo.

Varen travessar l’estret d’Aden, el qual separa la Mar Roja de l’Oceà Índic, van deixar l’Africa i van entrar al continent asiàtic. Hi ha constancia fòsil que allò va detonar una gran expansió posterior dels seus descendents. Del continent asiàtic, els nostres avantpassats, mirant també horitzons llunyans (i no tant llunyans), varen seguir posteriorment creuant rius, serralades, ermes extensions esteparies i boscoses.. Varen entrar a Europa, trobant-se aquí amb els Neanderthals -els quals també deurien d’haver mirat molts horitzons en alguns periples-, uns altres en un altre extrem del mon conegut varen creuar l’estret de Bèring envers amèrica i els seus descendents van caminar fins Sudamèrica. Uns altres grups d’humans varen entrar, desde la península de Malaisia, a Oceania i Australia.
Al llarg dels múltiples camins, en una època on no havien camins (..pero “se hace camino al andar” recitava Neruda) varen enfrontar-se a un munt de reptes i varen respondre amb un munt d’adaptacions les quals van consonar-se i repercutir en una inmensa diversitat cultural humana.

Saltem uns quants milenis. En èpoques ja històriques, l’esser humà va seguir mirant l’horitzó, enfrontant el desconegut individualment i colectivament. Tot anhelant, tement!, cercant!, estimant! ..Els horitzons mateixos eren sovint font d’ilusions, factors de recances i d’esperances i segurament per això varen esdevenir també marcs importants per a obres mítiques. Des de l’Odisea d’Homer (i possiblement també en d’altres mites més antics que s’han perdut) fins les altres fantasies literaries de Jules Verne per exemple, hi han un munt d’obres on els horitzons son significatius.  En l’epopeia d’Ulisses els protagonistes sembla que vagin saltant d’horitzó en horitzó …i darrera de cadascún d’ells, de cada tros de geografia recorreguda, hi havia un nou mon, uns nous escenaris, una nova aventura.. I va passar una mica també, amb uns altres arquetips culturals més moderns però que tenien una mica un patró semblant, en el famós Quixot per exemple.. El caballer i el seu escuder. Allà la mar Mediterrania de l’Odisea d’Homer passa a ser la Meseta castellana i les columnes d’Hèrcules podriem dir que passen a ser els molins de vent. Moltes gestes (incloses les còmiques) en moltes obres no podrien haver estat mai si els humans no visquessim en la superfície d’un planeta rodó plè d’horitzons.

Els horitzons, explicits o bé implicitament sense anomenar-los com a tals, han estat part consubstancial de moltes obres perquè possiblement entre ells hi havien tots els “mapes” que suposadament donen sentit a les nostres vides. Si menys no, per lo menys en sentit espaial, que també pot ser figuratiu en un altre nivell.

La “cartògrafia”, en sentit filosòfic o en sentit estrictament literal, te molt a veure amb els horitzons. La cartografia per mi te una atribució de caràcter; penso que es pot veure com la traducció de la mirada distant de l’esser humà al primer plà, la conversió de lo intangible a lo tangible, a lo interpretable, la cartografia és la domesticació del paisatge, la concrecció, la transcripció de formes i elements en meridians, paral.lels i punts de coordenades.. També tot això.

El naixement dels primers mapes i dels primers planols va ser un triomf de la inteligència humana? ..O de la cultura en si?.  No sabem quan va succeir, jo pressuposo que abans de la invenció del foc; però fos quan fos, quan es van començar a representar varen ser decisius per poder “interpretar” paisatges, sempre i quan ja haguessin estat recorreguts per algú alguna vegada, això si, condició indispensable. Els mapes no venen regalats per el cel com (suposadament per alguns) els textes religiosos.
Atenent a aquesta condició referida, els mapes per tant penso que jugaven també el paper com a signes de triomf de la condició humana, o d’alguns grups humans. Tenir mapes en molts casos significava tenir més capacitat pràctica de poder. Signe i praxis. Ho podem entendre així? Si volem si. Però que no soni a idealisme hegelià tampoc; no pretenc idolatrar l’esperit humà, que després ens porta on ens porta.. Ja sabem com va anar el segle XIX i la primera meitat del XX quan l’idealisme espiritual es va traduïr en idealisme de raça (d’unes sobre altres)  i acompanyat del materialisme tecnològic més pervers.  A més, que també podriem fer la interpretació inversa del raonament exposat anteriorment, en el sentit que l’esser humà és feble si necessita de mapes!.. Per descomptat!. Molts animals, és obvi, no en necessiten!. L’esser humà és ben feble en relació a ells…  Però bé, tot i així unes coses no treuen altres.  Raonaments diversos i de diferents signes es poden complementar.
L’esser humà -potser en unes èpoques més o en d’altres menys-, s’ha mogut sempre entre la consciència d’allò conegut i el coratge envers el desconegut..  Potser dit així sembli molt ying yang, molt dual. Oi? però tanmateix penso que, congeniar, equilibrar facetes individuals i colectives de tal índole, ha estat -i segueix essent-, per a les societats humanes (agrupades en tribus, païssos, etc..) part de la seva propia autogestió com a espècie.

Els nostres antecessors històrics van seguir acostant-se als als horitzons, i acompasant el desenvolupament tècnic progressiu, moltes descobertes varen anar acompanyades d’instruments que servien precisament, per facilitar la detecció de formes llunyanes en l’horitzó.. Son grapat els enginys humans materials que s’han creat o destinat en aquest sentit; pensem per exemple en les torres de guaita, iniciades segurament en la prehistòria (*2) però més millorades després complint igual funció, pensem molt més tard en els telescopis.. Uns i altres, torres de guaita i telescopis, al servei del mateix, lo qual dona fè, de la gran significació dels horitzons per a les aventures i desventures humanes. Els invents a nivell material son una cosa..
I en sentit diguem que “inmaterial”?: L’art.

Fa unes ratlles he fet la citació d’algunes obres literaries. Penso ara l’art en un sentit més ampli, en diverses manifestacions. Pensem en l’art que busca la natura (mare de tot l’art), pensem en l’art en la seva concrecció paisatgística, impressiva i expresiva. La relació dels humans amb els horitzons penso que es pot veure molt correlacionada amb la concepció dels paisatges. I viceversa!. M’atreveixo a dir que en molts casos a nivell gairebé íntim..
La pintura romàntica dels segles XVIII i XIX en les obres de les quals molts paisatges cobren gran protagonisme no és limita a copiar la natura en diferents plans de llunyanies. Moltes obres son més que homenatges a paisatges, els quals de vegades eren reals i en altres bén imaginaris!.. I en molts casos el paisatgisme, tant en la pintura com en d’altres manifestacions artístiques, la jardineria per exemple; diuen molt del que EREN i SON els horitzons llunyans per a l’ànima humana i més enllà de les seves funcions utilitaries, més enllà de la seva instrumentació.

Per altre banda considero també el següent: La il.lusió, -conscient o semiconscient- per abraçar, abarcar o arribar d’alguna manera a “allò” que en principi ens és aliè o distant –però que alhora pot arribar a esser allò més proper; potser a través d’un exercici d’obertura interior profunda- és -penso- també una característica notabilíssima de la condició humana. I no ens acosta això, a cap condició divina, no ens enganyem, no caiguem en l’autoidolatria especista (això seria un error), pero ens tempta, penso, una i altre vegada, una i altre vegada! repeteixo, a anar més enllà, i això, el voler saber i anar més lluny en tot, no es dolent, al revés.

..El que ens pot fer indignes no son les ganes de descobrir més, sinò l’autoidolatria idiota de -arrivats en un punt- creuren’s que alomillor som més que altres o les ganes de voler trepitjar a d’altres a través de la “voluntat de poder” en el sentit estrictament nietzschenià. Però jo aposto per que no confonguem una cosa i l’altre; crec que es poden diferenciar.

I si no us estic avorrint, segueixo en la mateixa línia argumental i reiterant; adjuntant un altre article que ja havia escrit i que fusiono amb lo ja comentat.

..La història humana és plena d’aventures, enfrontaments i de reptes diversos, a través dels quals es busca aconseguir sempre, quelcom més del que semblava en principi possible o confinat per capacitats o circumstàncies aparentment limitants de l’Homo sapiens.

LA CONCEPCIÓ DELS PAISATGES I LA NOSTRA RELACIÓ AMB ELS HORITZONS.

Actualment, la nostra concepció dels paisatges, en contraposició a la de molts segles precedents, s’ha modificat molt i la nostra relació mental amb els horitzons, penso que indefectiblement també. Com he escrit, una cosa i l’altre van lligades. Ho penso i a més ho vull explicar de la següent manera:

Si va haver un periode en que la concepció de la terra rodona va substituir a la concepció de la terra plana -o còncava fins i tot per als vikings en cert periode (*3)- actualment vivim un altre canvi.. Per a molta gent l’esfera virtual del Google Earth i Google Maps substitueix a la del planeta Terra real. ..Amb un parell de cliks podem saber que hi ha al darrera de tal lloc o de tal altre. Això que pot semblar ben irrellevant penso que és prou significatiu.

No dic ja a nivell intelectiu. La consciencia, el sentiment emocional envers els horitzons, avui en dia, és ben diferent a la que tenien o podien tenir els habitants del paleolític, el Neolític i tota la resta de la historia humana fins quasi a dia d’avui. Faré un parèntesi.

Al llarg de segles passats hi han hagut també, alguns altres episodis històricament significatius, tot i que en altres escales. Les deduccions matemàtiques del grec Eratòstenes per exemple (segle III a.c) sobre el tamany de la Terra -i caigudes quasi en l’òblit en segles posteriors-, la difusió cultural de les obres de Copèrnic (s.XVI), o aventures com la primera circumvalació marítima a la Terra l’any 1522 per l’expedició de Magalhaes i Elcano en podrien ser d’altres exemples. I a mitjans de segle XX com no, La primera volta per l’espai exterior i pocs anys més tard (1969) la primera fotografia feta des de la lluna, més enllà dels horitzons terrestres!.

L’era espaial se m’ha merescut un punt i apart. L’Era espaial va arrivar ja en l’època dels imperis mass media i en aquest sentit penso que va influir en un canvi de concepció, sobretot a nivell emocional i sentimental i alhora global més gran que les deduccions matemàtiques dels antics savis grecs.
…I el canvi de paradigma ha crescut, per altre banda també, amb altres derroters, amb el nou marc del consumisme global. L’existència de vols barats i l’hàbit de viatjar a molts llocs del mon amb poc esforç.. LLibreries rebosants de mapes, de guies, de tota mena d’eines perquè ningú es perdi o com a mínim sàpiga a grans trets que pot trobar a tal o qual lloc.. La nostra relació amb el mon canvia.. Canvia la concepció pràctica que tenim amb el mon.
I la nostra relació amb els horitzons?

Com venia a dir, el sumum de tot això, precedit per les “boles del mon” de les generacions precedents però fins a cert punt!, és Google Earth.

Penso que ha estat el punt d’inflexió definitiu.
Viatjar -tot i que només sigui virtualment encara- amb uns pocs clicks, sortejar horitzons aparents com si res.. El sol fet que sapiguem que Google earth existeix, vull dir tant si el fem servir com si no, és una nova realitat i aquesta nova realitat no sols exemplifica sinó que marca i en certa manera condiciona una nova relació humana amb els horitzons.

El que representa Google Earth és tant una conseqüència com una causa de tot plegat, juga un rol sinèrgic. Però ara bé. Per altre banda, l’interès o atracció per mirar l’horitzó, a pesar de totes les tecnologies (i en algun aspecte afavorit per elles!), segueix persistint.. Aquest blog i aquest treball n’és i preten ser-ne, una prova explícita.

“LA FINA LÍNIA”

La fina línia que separa la terra del cel i el cel del mar, no mor, ni desapareixerà mai amb la tecnologia. En el fons no queda afectada per ella, car és molt més que una “línea”. Els horitzons allà on els mirem, son el que son, son i seguiran essent. Son -com a mínim jo penso- matriu de sentits, inherents en el més profund de la psicologia o fins i tot si es vol, de l’espiritualitat humana.

Els horitzons em semblen condensar l’espai tridimensional en dues dimensions, allò en principi tant gran es fà petit (efecte perspectiva), la pluralitat es converteix en singularitat, la inmensitat es concentra!. Pense-m’hi, repensem ..Els nostres avantpassats condensaven, mirant els horitzons, també anhels, preguntes …En resum: “condensaven” les seves interiors universals inmensitats. Pressuposo que els horitzons eren factors potencials d’estímuls actius i alhora fonts de gran interna calma. I potser, a pesar de les tecnologies modernes que ens permeten prescindir d’haver de mirar lluny per descobrir tal o cual cosa –radars i satèlits compleixen la funció- els horitzons continuen tenint aquesta doble propietat.

Qui no es calma mirant horitzons? I qui no és “desperta”? I qui no les dues coses alhora!?
L’observació atenta dels horitzons és una activitat que m’adonc que genera (o sol tendir a generar en bastantes persones) benestar, tanmateix un tipus de benestar molt especial. No és la mateixa satisfacció que la devinguda de moltes altres activitats. Soc del parer que tè quelcom de molt diferent. Per què? Per què resulta tant…? Penso que hi ha un perquè. Dons tornant a allò del principi, potser perquè aquesta activitat resulta (o pot resultar) íntimament armònica amb altres tipus búsquedes de caràcter profund i elemental. I tal vegada sigui així perquè segurament des de un inici, aquells nostres avantpassats remots es van fer moltes de les primeres preguntes observant els seus horitzons.
..I això, ni que sigui metafòricament o per altres vies, seguirà.

 

“ABRAÇAR LA INMENSITAT”.

Els horitzons, tota mena d’horitzons, els poden mirar amb ulls de cerca activa.. O amb ulls contemplatius (o la fusió d’ambdues coses alhora!); per altre banda tanmateix poden ser o seguir essent un “interruptor” casual per resoldren’s dubtes inconscients, o tanmateix per obrir-nos a d’altres preguntes.

Els horitzons ..Podem també igualment condensar desitjos en ells!, com feien els antics; concrets si es vol, podem intentar veure relleus a 300 km (alè tot sigui dit de bona part d’aquest blog) però alhora, i fora de lo concret, els desitjos en sí, o potser millor dit segur: Les causes i els metaobjectius de tals desitjos, ens trascendeixen sempre.

I/o dit el mateix, amb una frase i una pregunta ben simple (i en certa manera infantil) perquè en el fons tot és inmens i senzill: En els horitzons tot el que és gran sembla petit (illes, muntanyes, etc) però alhora:
..Podem abraçar els horitzons?

Deixo oberta la pregunta, en el seu sentit més ampli!.

imatge: Montserrat des de la muntanya del Balandrau (Pirineu oriental)

———————————–

Notes (1*): Em refereixo a l”Eva Mitocondrial”. Tots els Homo Sapiens som descendents d’una única dona que va existir fà aproximadament uns 200.000 anys. Això s’ha determinat gràcies a l’estudi de les variacions de l’ADN mitocondrial que es transmet sols per via materna. La ciència ha donat el nom d’Eva, per alusió simpàtica amb el mite bíblic, a aquella suposada dona que va viure a l’àfrica oriental en aquella època i que va deixar tant exitosa (o desastrosa) descendència.

(2*) Hi han animals que també aprofiten “torres” ja fetes per mirar horitzons. És el cas dels guepards i altres fèlids de la sabana africana, utilitzen termiters per enfilar-se i mirar la llunyania.

(3*) En la cultura escandinava europea s’han trobat dibuixos que representen la superfície del mon de manera còncava. Possiblement la raó d’aquesta creencça resultava facilment sugerida per els miratges superiors refractaris que es donen de vegades aprop de l’àrtic!. Quan és produeixen els relleus del damunt dels horitzons es veuen més elevats del normal i el mateix horitzó es veu més enfilat que en circumstancies normals.

____________
Imatges que he escollit per a l’encapçalament de l’article:

1º Estatua de Colom a Barcelona

2º Representació escènica teatral sugerent, feta un dia per una amiga meva des de la falda del Balandrau (Pirineu oriental)

3º “El caminant sobre el mar de núvols” de Caspar Friedrich, una de les obres més entranyables de la pintura romàntica alemanya de principis del segle XIX.