Mallorca, una joia dins el Sol!. ..A 238 km!

c Adolfo Martinez Cerro Bartolo

Mallorca retratada des de el pic Bartolo (Castelló), possiblement la fotografía de la serra de Tramuntana més increíble que s’hagi fet mai fins al moment!

Les sortides i les postes de sol solen ser un estímul per retratar paisatges, però generalment només es fà servir la càmera per retratar la bellesa cromática que en resulta del mateix paisatge o els canvis de tonalitats. Hi han però, algunes poques persones que a més, busquen les sortides del sol per un altre motiu, el cual molt poques altres persones coneixen. …El Sol, te un secret:
De vegades permet copsar siluetes de muntanyes a distàncies extremes!.. Paisatges nous, apareixen dins el Sol.. Alguns fotògrafs ho saben i persegueixen aquestes situacions!.

En certs llocs del mon s’han aconseguit fotografíes interessants de perfils remots mitjançant aquesta técnica, pero fins ara no havia vist jo (per lo menys jo) cap fotografía espectacular de distancia, d’aquest tipus feta des de més aprop nostre. Fins ara!.. Fins ara, si, perquè una persona que es diu Adolfo Martínez ha aconseguit fer aquest retrat. Una imatge que és quasi més que una fotografia, es potser, al meu parer, la més fantástica que s’hagi fet mai de Mallorca des de la península. ..I a més amb mèrit d’autor, dons no ha estat fruit de la casualitat sino d’una acurada i perfecta planificació previa.
A continuació però, si de cas deixo la paraula al mateix autor de les fotografíes!.. Qui millor que no ell per explicar-se!:

En paraules d’Adolfo:

El origen de mi predilección por este tipo de fotografías se remonta hacia finales del verano de 2008. Aunque mi ciudad de nacimiento es Benicarló (Castellón), vivo normalmente en la capital provincial.
Desde 1998 soy socio de la Sociedad Astronómica de Castellón, precisamente desde que nuestra agrupación comenzaba a planificar un viaje a Hungría, para contemplar el que para muchos sería su primer eclipse total de Sol.
Pues bien, volviendo a 2008, un día se me ocurrió que, desde el mirador de Oropesa del Mar, [N 40º 04’ 25.6, E 00º 07’ 46.6’’], a unos 115 metros de altura, y situado al sur de la famosa población por albergar Marina D’Or, si el acimut lo permitiese, podría verse salir el Sol exactamente frente al faro de la Columbrete Grande, la mayor de las islas, de apenas 0,14 Km2.
Desde dicha atalaya, el acimut hacia dicha construcción es 111º 52’, el cual, efectivamente, y aunque no sobre mucho, se encuentra dentro de los límites por donde puede salir el Sol a lo largo del año.
Conociendo este dato, introduje las coordenadas geográficas y altura de dicho lugar en un simulador astronómico denominado Starry Night, y comprobé qué días del año, la salida del Sol se ajustaba o alineaba mejor con el faro. Averigüé que dicho día era el 9 de noviembre de aquel año, obviamente.
Cuando aquel domingo, acudimos al lugar varios compañeros de la entidad astronómica, ellos, que tenían buenas cámaras y objetivos, hicieron las fotografías a pesar de una banda de nubes traicionera.
Aquel día, me fijé en el momento exacto del primer rayo del orto solar. Lo había hecho un par de minutos antes de lo que aparecía en el simulador, lo cual afectaba ligeramente al acimut de la salida del astro rey.
Así pues, en el ordenador, modifiqué la altura para ajustarla a la salida real del primer rayo. De los 115 metros, pasó a 1100. A partir de entonces, para dicho lugar, ver la pantalla del ordenador, sería como contemplar el escenario real, lo cual me permitiría planificar con precisión otras observaciones. Para aquel año, el día ideal hubiese sido el lunes, 10 de noviembre, y pensándolo bien, dicho día de la semana no podría haber venido tanta gente como el domingo.
En 2009 no pude acudir, pero en 2010, utilizando un telescopio IMG_1331 Adolfo Martinez Romero como objetivo, y la meteorología favorable, obtuve, entre otras, la fotografía que se adjunta.

El mes anterior, concretamente el 7 de octubre, subí al pico Bartolo para intentar hacer la misma fotografía que la protagonista de este texto. Una espesísima niebla me impidió ver algo; ni siquiera el propio Sol.
El 28 de diciembre de 2012, encontrándome allí para otra fotografía distinta, vi salir el Sol desde el primer instante. Anoté el momento exacto, como había hecho en el mirador de Oropesa, y al ajustar la altura en el ordenador, los 729 m. del Bartolo pasaron a 3900. En este caso, supe que de haber hecho la fotografía, apenas habría aparecido un pedacito de silueta, debido al error del programa astronómico con la altura real.
De modo que, con todo arreglado, ya sabía cómo iba a salir nuestra estrella por la silueta de la Sierra de Tramuntana. En otra página de Internet, había averiguado que el Puig Major apenas sobresaldría del horizonte, aproximadamente unos 5’, es decir, la sexta parte del diámetro del Sol.
El día en cuestión, me puse el despertador a las 6.15, para salir de la casa de Castellón a las 6.35 con dos mochilas; una normal, para la espalda, y la otra, reversible, para la parte delantera.
Entre las dos, llevaba la cámara, el objetivo, dos trípodes (uno de los cuales hacía de contrapeso para que el objetivo no venciese, dado el caso), un anillo adaptador (para acoplar cámara y objetivo), un disparador automático, una gorra, un GPS, dos bastones de senderismo, dos litros de agua y una manzana.
Dejé el coche en un gran aparcamiento [N 40º 04’ 27.5, E 00º 01’ 36.6’’] situado delante del monasterio de las Carmelitas del Desierto de las Palmas, en el término municipal de Benicasim.
A las 7.02, comencé a subir por la carretera asfaltada, pero con baches, que comienza a escasos 80 metros al norte del aparcamiento.
Al faltar casi una hora para que saliese el Sol, el crepúsculo matutino acababa de comenzar, pero todavía, la sensación de oscuridad, dominaba la escena.
Obviamente, a medida que se producía al ascensión, la claridad iba imponiéndose poco a poco, dejando ver una gran capa de nubes bajas, que no sobrepasaban los 5º de altura. El resto del cielo, completamente despejado.
Algunas capas de nubes parecían tener la misma silueta que la de una pequeña cordillera de rodeno denominada Las agujas de Santa Águeda.
Unos minutos antes de llegar a la cima, un coche me sobrepasó, pero no fue a la cima, sino que pasó de largo, comenzó a descender y se perdió a lo lejos.
Llegué a la cima a las 7.45, apenas 15 minutos antes del orto solar. Monté la cámara, y 2 ó 3 minutos antes del momento esperado desde varios años, se me ocurre que debería realizar unos disparos con una ISO y tiempo de exposición determinados para ir ajustándola a medida que la luz solar fuese aumentando.
Empiezo a toquetear y a disparar hasta que veo salir a la estrella (con doble sentido). Unos segundos después, creo ver una manchita negra, y sólo se me ocurre pensar: ¡”Qué mala suerte que tiene que haber ahí una nube”!. Pero cinco segundos después, arrepentido de lo pensado, me digo: ¡”Pero si es lo que tenía que ver, el Puig Major y alrededores”!. Hice varias fotografías más, hasta que el Sol se escondió dentro de la capa de nubes, de modo que lo recogí todo, me puse las mochilas, la gorra, e inmediatamente me comí la manzana.
Al llegar a casa, me dispuse a descansar un poco, pero no podía. El siguiente reto es fotografiar la luna llena sobre el Peñagolosa el sábado, 19 de octubre de 2013, para lo cual deberé trasladarme al sur de la localidad castellonense de Cabanes, famosa, entre otras cosas, por su arco romano.
En el momento de escribir estas líneas, tres días antes del evento, las previsiones meteorológicas no son muy halagüeñas, aunque todo puede pasar.
Esto es todo. Gracias a Marc, y a los lectores por su atención.

TRES INSTANTS DE LA SEQÜÈNCIA MAGNÍFICA

c Adolfo Martinez Cerro Bartolo 1

c Adolfo Martinez Cerro Bartolo 2 recorte b

c Adolfo Martinez Romero Cerro Bartolo 3

Tres imatges, tres moments màgics. En el primer el Sol, encara molt baix projecta una ombra en diagonal cap amunt en forma de muntanya.. En el segón, el cim del Puig Major està centrat a la perfecció gairebé com un eclipsi anular! (gran mèrit del fotògraf!).. Penseu que si la muntanya mallorquina ocupés un espai visible major (cas per exemple d’haver fet el retrat des de un turó més alt o no tant llunyà) no hauria estat possible aquesta peculiaritat.

Un altre aspecte sobresalient: El miratge produit per la refracció atmosférica. El cim més alt de l’illa, envoltat de llum de Sol per dalt i per baix, sembla levitar!.. Tal com si el Puig Major es volgués separar de la resta de l’illa per acompanyar al Sol en aquest bell moment de la natura!. Suspir!?.. I finalment, a la tercera imatge, quan el Sol “abandona”!.. L’illa gairebé desapareix completament un cop el Sol havia pujat; és l’última part de la “magia” d’aquest fenòmen!.

Fà algo més de 9 mesos jo vaig intentar copsar l’eclipsi de Sol per el relleu del Puig Major, va ser des de el Mont Caro, però els núvols no m’ho van permetre (veure reportatge sobre els Pirineus vistos des de Beseit). Enhorabona a Adolfo que ho ha aconseguit des de aquesta altre muntanya, anomenada per uns “Bartolo” i per alguns altres “Sant Miquel” (però sembla que el primer és més usual) i amb unes captures escenogràfiques tant excelents. Gràcies també per el texte que m’ha enviat l’Adolfo per fer aquest article.

Vull agrair, a més de l’Adolfo, també especialment a Marcos Molina, per haver-me informat per telèfon el mateix dia, i facilitar-me ben seguit el contacte d’Adolfo. Marcos Molina, expert fotògraf de paisatges i d’horitzons llunyans va rebre primer les imatges captades d’Adolfo i va reportar de seguida també un reportatge al seu web (http://www.marcosmolina.wordpress.com), en el qual trobareu, a més de fotografíes, interessants gràfics ilustratius, d’altres més explicacions i molts comentaris. Marcos Molina també va aconseguir fer una fotografía en la mateixa línea de paisatgísme astronòmic, quan fà quasi un parell d’anys va retratar el Sol ponent-se per just al costat d’algunes muntanyes de la provincia d’Alacant, quasi sempre invisibles.

I bé, això es tot. Podria parlar també de… Les contemplacions (o els intents) que fan els marsellesos del Canigó, un parell de cops a l’any si l’aire ho permet i que s’ha convertit recentment en tota una tradició paisatgísta.. Pero si de cas, ho deixaré, per un altre futur reportatge!

Anuncis

15 pensaments sobre “Mallorca, una joia dins el Sol!. ..A 238 km!

  1. Hola Mark y Adolfo, enhorabuena por el magnífico artículo.
    La feliz historia de una foto irrepetible.
    Un abrazo a los dos desde el trecer punto del triángulo… Mallorca.
    Marcos

  2. Eyss bones Marc, gràcies per la recomanació del teu indret perqué hi ha fotografies molt bones.Ostres la foto desde Tossa realment no mho imaginava pas que fos possible veure Montjuic. I des del Garraf també sorprenent que es pogui veure la silueta de Mallorca. La meva experiencia en horitzons llunyans són al Turo Blau de Collserola, el turo que saixeca darrera el barri de Canyelles, allà mencanta la posta de sol que es veu a lestiu, el sol s’amaga darrera Montserrat com una bola de foc, a mes a mes hi ha una panoramica tan i tan oberta. I tambe me alegrat de les teves fotos dels Pirineus des dalla tambe a lhivern es fantastic veure tots els pics nevats. Un altre lloc que m’agrada encara que sigui modest es la biblioteca del carmel on apareix només el Montseny, pero durant una epoca anava molt sovint allà i m’agradava segons el fred veure nevat, una mica, poc o molt. I un altre horitzo molt bo es darrera el hotel Florida, des dalla es pot veure el Montseny com si estiguessis en una atalaya i quan hi ha nuvols ostres es fabulós, sembla com una muntanya que estigues amagada sota els nuvols. I per ultim un darrer horitzo seria des de la vall dhebron palau de la pilota, a Horta, es pot veure una perspectiva plana en direcció al Besós i molt interessant la sortida de la lluna plena vermella, a mi em dona la sensació com si estiguessis en un altre planeta i tinguessis la visita dun planeta vermell.

    Enhorabona per les imatges :)

  3. Hola Oscar. M’alegro que t’hagi interessat. La veritat m’agradaria coneixer tots els llocs amb les perspectives més interessants, no sols les més llunyanes, també les més maques, de molts punts del territori!. Bcna te una serie de turons molt agraïts paisatgísticament, si, La Rovira, Creueta dell Coll, Carmel!, i amb les milors vistes de la ciutat. En relació al Turò Blau de Collserola és un lloc certament molt interessant també i tinc previst anar-hi a fer una fotografia especial quan sigui el dia. Amb el que no havia caigut però amb el que dius de Montserrat, ja m’ho aniré a mirar, gràcies!. Comentes també lo del darrera del hotel Florida (Tibidabo). Sí. Dons és precisament des de allà d’on vaig fer les fotografíes del Pirineu que hi han a l’article d’aquest blog “El Pirineu des de Collserola”!.

    Gracias tb por el comentario Marcos!. Malgrat les muntanyes estiguin “quietes”, sempre son diferents en realitat. ..Cada moment en la natura és únic i irrepetible.

  4. En hora buena !!!! Jejeje Vaya foto espectacular… Hace no mucho me compre una cámara canon 60d para empezar en este mundo de la fotografía.Creia que era buenecillo y encontré esta foto jejeje… Y de como lo llevaste a cabo.Se qué es complicadisimo hacer estas fotos… Eres un artista !!! Y decir que verdaderamente esta foto de la tramuntana es la mejor de todas las que se han echo.
    Gracias

  5. Em costa creure que això és el Puig Major, i molt manco Mallorca, pensau que aquí surt, suposant que fos Mallorca, com si només hi hagués aquest cim i la resta fos bastant baix, i a als voltants del Puig Major a dreta i esquerra tenim tota la Serra amb cotes no tan altes però sí importants com per a que el seu relleu sortí a la foto.

  6. Acabe de descobrir el blog. Estic entusiasmat per les imatges. L´enhorabona!!!

    Estos dies no puc, però quan tinga temps escriuré ací una història (que trobe preciosa) sobre l´aventura que va suposar fa més de 200 anys! l´intent d´uns científics francesos per albirar des del Bartolo l´illa d´Eivissa. I a la inversa!

    Salut i reitere: estic en-tusi-as-mat :) :)

    Salva

  7. Hola Salva. Et deus de referir a la gesta dels amidaments del meridià de París per part de Pierre Mechain i Francesc Aragó imagino!! Si, unes històries fabuloses, les vaig resenyar quan vaig escriure el primer article en relació al meu avistament des de Montjuic (https://horitzonsllunyans.wordpress.com/category/mallorca-des-de-catalunya/mallorca-nevada-des-de-montjuic/). No vaig explicar totes les aventures dels científics per no allargar tant el meu article (i perquè ja està en altres bandes explicat) pero si que vaig incloure un enllaç extern per llegir-la. De tota manera la historia es tant interessant que si que ben bé es mereixeria dedicar un article en memoria d’aquells personatges. Si apart de fer amidaments geogràfics hagueren fet dibuixos dels perfils dels horitzons que veien (no existía encara la fotografía es clar) també els inclouria i seria el reportatge estrella d’aquest blog em fa l’efecte!!. :- ) I si, per el que fa al cas del Puig Bartolo seria especialment indicat també resenyar la historia, donat que allà dalt, en Pierre s’hi va passar forces dies, malalt de Paludisme el pobre, contret setmanes abans a la zona de l’Albufera i era aquell un dels cims de referència que va prendre el científic per tal d’intentar d’albirar i mesurar ses illes des de la península, cosa la qual era ja coneguda per bona part dels habitants de la zona en aquella época. D’encà d’aquells temps que gran part d’aquesta memoria popular s’ha anat perdent i és bò rescatar-la d’alguna manera ..i tornar a intentar fer albiraments que antigament s’havien fet. ..Si la contaminació atmosférica del S.XXI en que vivim ens ho segueix permetent. -Marc.

    • Moltes gràcies per la teua informació, marcbret. Has encertat de ple: em referia, efectivament, a l´aventura dels francesos qui, poc abans de la Guerra del Francés, s´apujaren al Bartolo (730 m. al costat de Castelló de la Plana) en la seua tasca d´amidaments del meridià. Jo la conec per uns llibres que varen caure a les meues mans a Eivissa, que tractaven esta història. Per cert ,a Castello, aprofitant la –lamentable, tot sia dit– intervenció en el Parc Ribalta, es va erigir fa poc un monument en el seu honor (el podeu vore ací: http://www.panoramio.com/photo/49753580 ). Una cosa molt curiosa és que el seu col·laborador François (Francesc) Aragó, poc després, es va salvar pels pèls de la ira dels pagesos mallorquins quan va arribar a les Illes la notícia de l´alçament del 2 de maig 1808, perquè es va fer passar precisament per llaurador illenc… ja que era rossellonés i imitava perfectament els accents de determinats dialectes de la llengua.

      Efectivament seria preciós, quasi 200 anys més tard, que es pogueren obtindre imatges d´Eivissa des del Bartolo. Una mena d´homenatge a estos hòmens? Sí, es pot dir així. Un homenatge a estos pioners. I si heu aconseguit obtindre ara en el segle XXI imatges de Mallorca des d´eixa montanya, per què no de la Pitiüsa major? Seria, en el millor sentit (prengueu-ho així, per favor, des de la gran admiració pel treball que es fa ací), un REPTE que faig des d´ací :)

      Afegisc unes altres. He pretés localititzar imatges d¨Eivissa des de la Serra d´Espadà, on prou gent afirma que Evissa també s´albira des d´eixa meravellosa Serra castellonenca. Posats a demanar, seria preciós vore-les…

      I per al final, una per a matrícula d´honor cum laude i de doctorat. Quan vaig fer el servici militar a Cartagena, en una xarrada local que ens va dedicar als mariners un historiador local, este ens va assegurar que en dies molt clars s´albirava des de Cartagena… Àfrica!!! (la costa algeriana). He buscat també per Internet referències escrites o imatges al respecte i no hi ha res. Vos imagineu una imatge així?

      Mire una i altra vegada, o millor dit, contemple una i altra vegada les fotos i estic meravellat-bocabadat… em falten les paraules :)

      La meua enhorabona més sincera, de nou

      Salva

      • Si, fantàstica l’aventura de Francesc Aragó -recordo jo també haver-la llegit, pero en unes págines d’internet-; s’en podría fer una pel.lícula bona de tot allò ben bé..
        http://museugeologic.blogspot.com.es/2014/01/b-amoros-el-mesurament-del-meridia-als.html
        http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Joan_Dom%C3%A8nec_Arag%C3%B3

        Si, estaría interessant retratar Eivissa des de el Bartolo coincidint amb el bicentenari. Jo una de les vegades que he vist Mallorca des de Montjuic va coincidir casualment amb el bicentenari de l’observació de Mechain! (el predecesor de Francesc Aragó en els treballs d’amidaments del meridià) tot i que aquesta no la vaig reportar al blog perque va resultar una visió i retrat força tenue i ja tenia un d’anterior editada.

        Lo de veure Eivissa des de la serra d’Espadà si. Te una alçada ben apte per poder veure-la, a veure qui s’anima a intentar-ho. A mi em queda força lluny d’on visc.

        Per el que fà a lo de Cartagena, desde la ciutat segur que no però des de els punts més alts que hi han entre Cartagena i Lorca (a la Sierra de la Almenara i a la Sierra del Algarrobo) penso que en dies de molt alta transparència i extrema refracció atmosférica (ja que una recta horitzontal no tocaria terra) si que es pot arribar a copsar una fina línia de relleu sobre l’horitzó! (acabo de fer les determinacions pertinents). En tot cas, el que si que pressuposo que es podría copsar desde Cartagena en certes condicions atmosfèriques especials (alta transparencia +una capa d’humitat reflectiva llunyana) podría ser la contaminació llumínica despresa per la ciutat d’Oràn.

  8. Gràcies novament per la teua resposta, marcbret. Fent memòria, crec recordar que aquell historiador de Cartagena va arribar a mencionar expressament que la costa africana (i em pareix també que va mencionar específicament la ciutat africana que esmentes: Orà) s´albirava des d´una de les muntanyes que tanquen la badia de Cartagena: es referia, doncs, bé al Monte de San Julián (293 m. situat a l´est) –damunt del qual es troba el “Castillo de San Julián”–; o bé el Monte de Galeras (219 m. ubicat a l´oest) –que té en el seu cim el “Castillo de Galeras” (també conegut com a “Fuerte de Galeras”)–.

    Una altra possibilitat, es que este home mencionara que la costa es vegera des de “Cartagena”, així a soles; és a dir, no matisara que foren les muntanyes de la badia (com et deia abans, no n´estic segur). En eixe cas, cinyent-nos a la literalitat de la frase, potser es referira al cerro del Sancti Spiritus (431 m.), en la Sierra Minera de Cartagena, en La Unión, lloc famós per les seues mines ja tancades, situada entre la capital i el cap de Palos, que pertany al terme municipal, prou ample, de Cartagena.

    Són, en resum, tres possibilitats (Monte de San Julián, Monte de Galeras i Sancti Spiritus) que s´afegirien a les que esmentes: de W a E, la Sierra d´Almenara (amb la seua altura principal, Talayón –881 m.–), la Sierra del Algarrobo (la seua màxima altura és de 713 m.), i finalment un altre lloc que mencione jo la Sierra de la Muela (les principals altures de la qual són Peñas Blancas amb 625 m. –de fet, la màxima altura del municipi de Cartagena– i La Muela, amb 546 metros) [interessant, a l´efecte, el link següent: http://www.atlasdemurcia.com/index.php/secciones/2/el-relieve/3/ ]

    Pel que fa al costat africà, si ens fixem en les elevacions de la rodalia d´Orà, podem vore que el més destacat, a estos efectes, són les montanyes presents –deuen tindre un nom, però no he pogut esbrinar-lo– entre esta ciutat i el port d´Arzew, que arriben a més de 600 m.; a l´est i al sud d´Orà són més baixetes: cap als 400 metres).

    En resum, ¿seria possible que des de (ho pose en majúscules per a ressaltar) a) MONTE DE SAN JULIÁN (293 m.); b) MONTE DE GALERAS (219 m.); c) SANCTI SPIRITUS (431 m.); d) SIERRA DE ALMENARA (més concretament, TALAYÓN, 881 M.); e) SIERRA DEL ALGARROBO (713 m.); i f) SIERRA DE LA MUELA (625 i 546 m.) es poguera albirar la costa africana… (potser la “serraladeta” que hi ha entre Orà i Arzew)?

    Sé que abans m´has fet una menció a l´efecte, però em permet, doncs, d´insistir-hi. ¿no creus que des d´eixos llocs seria possible vore Àfrica?

    Gràcies pel teu interés i la teua dedicació… i la teua paciència al llegir estes línies :)

    Salva

  9. Hola Salva de nou. Gracies també per els teus interessants comentaris. Mai se m’havia passat per el cap que des de la zona de Cartagena cabés la possibilitat d’albirar Àfrica, sempre ho pensaba des de les muntanyes de Málaga, Sierra Nevada i d’altres més que rondin els 2000 metres.. Pero des de Múrcia!? jeje. Quan ahir vaig mirar el mapa dels voltants de Cartagena i vaig referirme a les serres d’Almenara i del Algarrobo va ser perquè vaig veure allà les cotes més altes. Tirant mà de la simulació gràfica veig que per al cas del Talayón (879 m) li caldria tenir 75 metres de més per tenir opció africana, pensó que és una diferència prou petita com per que en condicions atmosfèriques molt adients (la simulació treballa amb índex de refracció stàndar) sigui factible i per tant un repte a aconseguir. A més que possiblement el mapa de google de cotes de l’est d’Oràn possiblement tinguin un error a la baixa i això causi imprecisió en els càlculs del simulador. Per el que fa als turons més inmediats a Cartagena, lleugerament més propers a Algèria, haurien de tenir uns 670 metres i en canvi apenes passen dels 300, per tant en aquests casos ho veig més difícil. L’excepció al cas pot ser un turó que es diu Cerro Roldàn el qual ateny uns 500 m (i potser més si hom s’enfila dalt de la torre que alomillor hi ha), veig que està ben aprop del barri oest de la ciutat. Penso que des de tal cerro també pot haver certa probabilitat!. Imagino que hauria de ser en un dia amb altes pressions atmosfèriques i relativament fred d’hivern (factors que augmenten l’índex de refracció). Podria jo fer càlculs per esbrinar quins d’aquests valors atmosfèrics aproximats caldrien (crec que m’en sortiria si m’hi poso) pero em resulten personalment engorrosos (com totes les mates en general!) i a més que, per fer-ho realment similar a un escenari de realitat caldria prendre en consideració tant les pressions i temperatures òptimes de la ciutat d’Orà com de Cartagena i a més a més de tots els nivells d’aire que travessaria la línea visual entre ambdues muntanyes..

    Et passo uns quants enllaços per si vols aprendre sobre el tema o com a mínim “capbussar-t’hi”:

    http://www.geoastro.de/refract/index.html Aquest és molt maco, només per veure com puja i baixa el Sol aparent segons els valors dels paràmetres que li poses ja val la pena, resulta molt didàctic!, tant que un cop vist això, després per intuició (sense calcular matemàticament a través de fòrmules) ja podràs en certa manera mig endevinar si “x muntanya” és possible que un dia es vegi en certes condicions atmosfèriques..

    http://wise-obs.tau.ac.il/~eran/Wise/Util/Refraction.html Aquest ofereix una calculadora per esbrinar l’alçada dels perfils afectats per la refracció pero poca cosa més

    http://en.wikipedia.org/wiki/Horizon Wikipedia ofereix fòrmules de distàncies a l’horitzó que incorporen coeficient de refracció. Mostrant tant fòrmules una mica complicades com d’altres més senzilles.

    http://www.montanasdelsur.es/2013/12/18/distancia-al-horizonte-cuanto-vemos-desde-las-alturas/ Info en castellà sobre el tema, és una página d’aparició bastant recent. Veig que últimament están apareixent un grapat de pàgines sobre el tema, no se si aquest blog que faig, en part està tenint algo a veure!

    Fins aviat

  10. Retroenllaç: Mallorca i Eivissa des del Cavall Bernat, Corbera, Ribera Baixa | Pols d'estels

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s