Els primers essers humans de la prehistòria que varen arribar a ses Illes i van desenvolupar una molt peculiar cultura talaiòtica, segurament havien copsat abans les seves siluetes en la llunyania des de algun cim peninsular. Un dels cims candidats podría haver estat el Penyagolosa, el Gegant de pedra.
Juanjo Diaz de Argan -el mateix sobre el qual vaig escriure un reportatge en virtut de la seva imatge del Pirineu- ha tornat a enfilarse al Penyagolosa i ha tornat a veure ben lluny!.. Al nord va tornar a copsar una part dels cims pirinencs i a l’est, el Puig Major!. ..Sobresortia damunt una capa de núvols que amagaven tota la resta de cims de l’illa.
Aquest és un retall de la imatge obtinguda per ell. Veiem la silueta de la muntanya, des de 272 km!.. És a dir, horitzons llunyans i ben llunyans!.. El dia anterior Miguel Zarazoza havia copsat des de una turó més baix del maestrat les puntes de de Massanella i el Puig Major ..I el mateix dia que en Juanjo, més tant sols unes poques horetes abans, Alfons Lopez des de l’Observatori Fabra reportava una increíble vista mallorquina, prova de que sobretot aquell dia la transparència del cel abarcava una área geogràfica ben extensa!.
El Penyagolosa, com ja vaig comentar en altre article, és un cim increiblement potent en potencialitats panoràmiques.. Però a més, climàticament resulta bastant afavorit degut també a la seva ubicació. La Vall de l’Ebre en moltes ocasions és un corredor de vent secs i transparents. Les plujes atlàntiques descarreguen als Pirineus o a les muntanyes vasques i Cantàbriques, l’aire sec circula per la depressió de l’ebre i arriba fins a ses illes encara prou sec..
No obstant, en la fotografía del Juanjo sembla que aquesta circumstància no era del tot així, ja que veiem una bona banda de núvols. Més increíble dons la imatge, la qual dona fè de les potencialitats de la muntanya fins i tot en dies de condicions no del tot òptimes.
D’haver estat un dia més extraordinari s’hagués pogut percebre també clarament l’illa d’Eivissa, a 200 km de distancia; espero que ho pugui aconseguir en una altre ulterior ocasió. En tot cas és aquesta una imatge singular; primer per el fet de que és la primera que jo personalment veig de Mallorca des de aquest cim (imagino que en deuen d’haver d’altres pero els desconec), segón perquè si que és un cim que ha estat retratat en canvi des de Mallorca unes quantes vegades -per Marcos Molina, com no- i és una silueta referent des de aquella distancia.
La grandesa del Penyagolosa es veurà reconeguda quantes més panoràmiques distants s’obtinguin des de ella o quan des de més lluny s’albiri la seva silueta.
Des de Catalunya pot ser percebut fins i tot des de el Montseny, a 292 km, essent les ocasions més propicies les postes de Sol properes al solstici d’hivern. Un repte dons a tenir en compte per als qui ens hi volguem avenir.
Horitzons llunyans 