Hem començat l’any, la crisi continua i moltes altres coses lletges -de les que aquí no parlo- d’aquest mon inhumà i injust també, pero el cel i el sol no estàn en crisi! i ens han començat a regalar dies lluminosos..
D’això si que parlo en aquest blog.
El dia de Reis ens ha portat de bon matí unes visions esplèndides d’horitzons llunyans!. Veieu -si no heu vist- la part final de l’últim reportatge sobre Collserola. Jo m’hi he desplaçat fins al massís del Garraf, a cercar el mateix.
El dia anterior ja es podía sospitar de que es veiéssin horitzons distants el dia subsegüent!. El dia 5 de Gener al matí ens havia envait una fortíssima ventada de ponent de caire força sec, el qual arribaría a Mallorca poc després. El dia de Reis a més estavem influenciats per una cua de front càlid que també podría repercutir favorablement. Em volia llevar l’endemà abans de sortir el sol, però al final no ha estat així -tant de bò ho hagués fet- tot i que si, no gaire després. L’Observatori Fabra reportava visibilitat a ses illes en el seu report diari de les 8 del matí i al veure-ho aleshores si que he marxat pitant.
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx De les presses a la calma.. La calma activa, en sintonía amb el Sol. A dalt del Garraf es respira sempre pau -sempre que he anat per lo menys- i malgrat estar tant prop de la ciutat és una mica un altre mon. El Garraf, sense arbres, com un bony de la Terra emergit, està obert al cel. I al mar també en molts indrets. Sol, silènci, gairebé tothom a casa encara (9:30 del matí), i darrera el mar, la silueta de les muntanyes de Tramuntana, sinuoses i elegants.
El dia ha estat afectat per un front càlid pero sense envaïment nuvolós, i insualment alt de temperatures.
Em ve al cap el primer cop que vaig veure Mallorca des de la llunyania, va ser també un dia inusualment càlid, el més escalfat d’un mes d’Octubre d’un llarg periode d’anys, no recordo quants. Aquell cop no duia càmera i no vaig retratar res. Era per la tarda. El mar i cel era d’un blau tant blau que semblava el cel de les més altes muntanyes i en canvi era la costa de Sitges. No sempre és així, no sempre cal un cel extremadament blau -sovint al inrrevés com m’he adonat al anar comprovant anys més tard, per copsar les illes-. Una altre cosa curiosa, el seu aspecte “levitic”. El perfil de Mallorca semblava levitar damunt el mar i aquesta altre vegada d’enguany també. La humitat, una fina capa de major humitat enganxada al mar crea aquest bell efecte, com una cortina de llum diàfana que fa de transició entre l’element aigua i l’element terra.. Siluetes surant en la nostra Mediterrània.
El sol a l’hivern fa un recorregut baix. Vora les 10:30 el sol ha circulat darrera de Mallorca, fent aleshores minvar ostensiblement la seva perceptibilitat degut a la dispersió lluminosa devinguda del contrallum (a menys que fos un contrallum total). Tanmateix com que l’aire seguia força net fins i tot en aquest periode s’ha seguit copsant i a més ha format efectes combinats amb els reflexes del mar.
Aquestes imatges des de el Garraf, tant diurnes, tant ficades plenes dins el regne del Sol, no tenen la definició de formes tant marcades o contrastades com les fetes des de el Fabra a les 8:00 am, si de cas un altre carácter, diferent, ferm i alhora vaporós.. En la distancia, les muntanyes, per molt grans que siguin, per molt fermes o imponents.. Están sotmeses -visualment parlant- als “capricis” del aire i de la llum. de petits canvis en els índexs d’humitat, de petites variacions d’insolació, etc . Tot plegat i cada cosa vulnera la factibilitat de la contemplació, les muntanyes apareixen i es desvaneixen, s'”ancoren” o “suren”. ..Presències llunyanes al son dels vents, ilusions que semblen transmutar pero que en veritat romanen, muntanyes.
Estant al Garraf una de les coses que he volgut fer ha estat mirar de encuadrar la serra de Tramuntana darrera d’alguns elements característics de flora del massís. Els margallós (palmereta autóctona) son uns d’ells, essent el Garraf la seva zona de distribució natural més septentrional de la península. M’hi he estat unes 3 hores allà dalt.. cercant margallós i línies de perspectiva amb els perfils de Tramuntana del darrera. Han anat sortint totes aquestes fotografíes, més unes quantes més naturalment, les quals no inclòc per no allargar-me. Tot ha estat gràcies a l’aire, gràcies al sol..
En aquest mon tant complicat, ple de tants desgavells, de tantes males praxis, de tanta competició individual i inoperancia colectiva, de tantes lluites contra altres lluites, de tanta humanitat deshumanitzant, de tant de tot.. De tant de tantes coses.. Aprenguem del Sol!, fixem-nos en ell, en com crea bellesa a les coses i els elements.. Aprenguem-ne tothom, de ben segur que molt ens pot ensenyar. No tot es “ciència”, la ciencia és un atribut de la conciencia, i viceversa!. I la natura és… El que cadascú sentí, en el seu lligam lliure (paradoxa?) amb l’univers!
MÉS IMATGES
..Massanella
Aigua Terra Aire. Retall.
Massanella. Mar i vent. Contrallum.
Puig Major. Gegant i fort
Puig Gros, Puig des Ca, Tomir, Caragoler i Puig Roig ..O els alès del mar
Horitzons llunyans 