El passat dia 9 de febrer, Juanjo Diaz, fotògraf de Castelló aficionat a retratar paisatges distants -i reportador cada vegada més habitual d’imatges que he fet servir en un parell d’articles ja- es va desplaçar expressament des de Madrid, lloc on resideix actualment, fins al cim del Mont Caro per copsar els Pirineus. I que va fer? Dons va retratar A LA PERFECCIÓ l’ANETO!.. I a més, els altres dos cims que conformen el “podi” de les màximes alçades de la serralada, es a dir: el Posets i el Mont Perdut; els tres més grans, més els cims acompanyants d’aquests emblemàtics..
Evidentment això es mereix un article. La fotografía de l’Aneto i cims adjacents de tot el massís la trobo superba. Alomillor és en veritat ..La millor feta mai d’aquest cim des de tal llunyania, no ho se… Però em permeto, com a mínim, fer-ne l’elocubració. L’any passat jo també vaig retratar des de el Caro, la zona del massís de l’Aneto i altres parts del Pirineu, tanmateix sense captar el cim ni obtenir una bona resolució de la resta degut a una forta turbulència.. Imagino que algunes persones també ho hauràn retratat alguna vegada. Si ho han fet, sospito una mica que la majoria no hauràn estat pas conscients de que allò que havia quedat regisgra’t al negatiu o al sensor de la càmera era l’Aneto i que allò altre el Mulleres, i etcétera, però bé, en cas que també sí, puc dubtar que igualment hagin estat tant magnífiques com aquesta en particular d’en Juanjo, feta a més a més expressamet i a consciència. Alomillor ara, al mostrar-la aquí, alguns s’animaràn a intentar-ho!. És possible, pero ha posat el llistó ben alt!.
El Caro és una muntanya situada gairebé a la delimitació entre Catalunya i el País Valencià -com vaig referir en un article-, però és una talaia sobresalient per contemplar els Pirineus si les condicions meteorològique son molt favorables!. L’encert de Juanjo te especial mèrit per l’ambient borrascós que regnaba a gairebé tota la península. Creure’s que en aquella circumstància tindria possibilitat de retratar el Pirineu, això és conseqüència d’un cert atreviment per part seva, però alhora d’un bon coneixement i experiència que te del tema, indiscutible. Fa algo més d’un parell de mesos també es va desplaçar expressament al Caro i també va aconseguir retratar alguns cims pirinencs!, pero en aquell cas, tot i la seva personal satisfacció, va ensenyar-me una fotografía diguem que més “normaleta” i no vaig decidir-me a convertir aquella primera gesta seva en un article, a més que ja havia retratat jo mitjanament el Pirineu fà un any. Aquest altre cop si, per descomptat, s’ho ha ben merescut.
Aquí a sota la mateixa imatge, pero amb noms:
EL POSETS, SEGON CIM MÉS ALT DE LA SERRALADA ..SOBRE UNA CAPA D’ESTRATOCÚMULS.
La banda de núvols quasi l’amagaven, pero no!.. Possiblement en aquell moment, el cim del Caro era l’únic indret des de on era factible albirar-lo. El cim del Posets (3375 m.) en concret és la punta dreta. La de l’esquerra és la seva cresta secundaria, coneguda com Pico Bardamina (3079 m).
EL MONTE PERDIDO I LA SEVA COLLA VEINA D’ALTRES “TRES MILS”.
Aquí la nuvositat també era la protagonista però un cop més, els motius més buscats sobresortien prou bé. L’autor em va comentar que li agradava especialment aquesta imatge.. Contemplar-la en moviment deuria ser una meravella. Personalment jo trobo que estèticament els nuvols del mig que sobresurten armonitzen força amb les formes inamovibles -com no podría ser d’altre manera- d’aquesta part de la serralada.
LA METEOROLOGIA, ALIADA.
Quan vaig veure aquestes tres fotografíes, em vaig preguntar quina situació meteorológica havia hagut aquell matí que havia facultat tot això. Si de cas aquí, que s’expressi el mateix Juanjo, qui m’ho ha referit amb aquestes paraules:
“Que yo recuerde, la situacion era a grandes rasgos: Acababa de pasar un frente y la humedad atmosferica en los niveles bajos estaba disminuyendo a medida que salia el sol y aumentaba la temperatura del aire…. Ademas, el ambiente era en general frio ya que el frente que acababa de pasa venia (como no) del noroeste. No hacia practicamente viento y aquello era un gran punto a favor para visitar la cima del mont caro, ya que con un poco de viento no hay quien aguante ahi arriba mas de media hora! La tension de todo este asunto residia en que tras el frente que acaba de pasar venia otro, que estaba pronosticado para la tarde del domingo, por lo que ya se empezaban a notar sus efecto y debiamos darnos prisa si queriamos aprovechar un poco de “buen” tiempo y de ausencia de lluvias.
Al final la jugada nos salió bien ya que pudimos aprovechar las condiciones favorables despues del primer frente, mientras que a la vez conseguimos no ser alcanzados por el segundo… Y no solo eso, ya que ademas, gracias a la humedad que se habia acumulado en los niveles mas bajos (creando nubes muy bajas) y a la cortadura producida en ellas por los vientos que llegaban con el segundo frente, se consiguieron crear las condiciones perfectas para que aparecieran las inestabilidades de Kelvin-Helmholtz.”
Efectivament, hi havia aquesta inestabilitat tant peculiar.. Els núvols, sobretot el de la part de l’esquerra de l’anterior fotografía en son la prova. I per això abans també he comentat lo del moviment.
Que seria de molts paisatges sense els senyors Kelvin i Helmholtz?!! ;- )
LA FRONTALITAT DE LES ALÇADES EN LES PERSPECTIVES LLUNYANES
Les imatges de perfils llunyans tenen un conjunt de característiques especials. En altres entrades d’aquest blog n’he comentat alguna que altre. I si de cas ara, una altre.
Una de les gracies de les contemplacións distants (+de 200 km en aquest cas) es que les perpectives que s’hi corresponen -mitjançant amb binocles o altres eines- permeten copsar àrees de relleu que no son aconseguibles de manera equivalent en -per exemple aprofitant el cas- una ascensió excursionista pirinenca. He dibuixat a propòsit una ilustració per al cas (cliqueu).
Per un individuu que fes camí cap al cim, l’angle visual que tindria en relació a la part superior de la muntanya i alhora en relació al plà horitzontal seria molt major.. Només es podría obtenir una perspectiva una mica equivalent des de per exemple un aparell aeri, o bé, en el cas hipotètic que, davant la cara sud de l’Aneto hi hagués un altre cim similar en alçada i en consonància des de tal lloc es pogués dirigir la mirada també cap allà. No és el cas.
Per tant la llunyania dona per molt, pot ser eina de coneixement i satisfacció. No cal ser necessariament astrònom i enfocar altres planetes!. :- )
Horitzons llunyans 
En relació a la foto de Posets, en primer terme, a baix a la dreta la Punta de Montmeneu a Seròs i al darrera la serra de Sant Quilis, que pertany als municipis d’Estopanyà, Benabarre i Baells.