ELS ALPS DES DE EL PIRINEU!!. I UN POSSIBLE RÉCORD MUNDIAL!

Ho hem aconseguit!! (aquest cop ho escric en plural).  Aquí al damunt una seqüència de tres imatges. Aquestes en concret de Juanjo Diaz de Argàn, mitjançant un telescopi aplicat al objectiu de la seva càmera. Si les amplieu, dins el disc a més -com a curiositat- s’hi aprecia una taca solar ..I a la part superior del limbe un bocí del “raig verd“.

Fotografia de Jordi Solé + ilustració comparativa. La imatge està captada gairebé en el mateix moment que la primera de les anteriors.  Si la clikeu a més a més copsareu la seva dimensió vertical, donat que aquesta n’és un retall.

Per el que fà al dibuix del dessota, observem la concordància. La topografia de base està presa del simulador panoràmic www.udeuschle.de i contrastada per mi amb altres mapes de relleu de la zona. He sobreposat la figura del Sol. La posició pronosticada en aquell instant (06:15:41) va ser coincident amb la observada. Les dimensions aparents son proporcionals a la realitat. El seu eix horitzontal l’he ajustat al seu valor real, el qual es de 0’52º. El vertical es mostra aixafat per influència de la refracció. La refracció limitava la potencialitat de l’eclipsament per part de certs cims. La Tete de l’Estrop -el cim més alt del grup- no va transitar per la part inferior del limbe quasi de miracle.

 

LA POSSIBLE SINGULARITAT D’AQUESTES IMATGES

Veure sortir el Sol sempre és un regal per als ulls de qui ho contempla. Pero en aquest cas, amb les siluetes alpines eclipsant-lo parcialment, poder-ho testimoniar i/o reportar-ho, no ha estat fruit de la casualitat de l’excursió, sino tot al contrari, d’una llarga i meticulosa determinació i planificació a consciència per part dels integrants d’aquesta singular aventura.

Desconeixem si els Alps s’havien retratat mai alguna vegada amb anterioritat des de el Pirineu. Sembla ser que hi ha qui els ha albirat; per altre banda la taula d’orientació que hi ha al cim del Canigó (tot i que això tampoc n’es pas necessariament una prova) dona peu a creure-ho-; tal vegada existeixi també algún retrat. Sense dubte és perfectament possible que algú ho hagués aconseguit i que en tal sentit la prova testimonial es trobi en l’arxiu d’algú, qui sap si en alguna fotografia analògica antiga fins i tot! en blanc i negre. ..O potser més moderna. Pero també pot ser que no. Pot resultar difícil esbrinar-ho. Per part nostra, després d’una considerable recerca, no les hem trobat. Ni una sola. Per tant, existeix la possibilitat que aquestes certament siguin les primeres documentades.

Per altre banda.. Cosa tant o més rellevant: Possiblement siguin imatges de record mundial per el que fa a fotografia de llunyania extrema!.. Si el web “wiewfinderpanoramas.org” està en el cert, fins ara, la més gran distància mai retratada corresponia al cim Denali (Mc.Kinley sinònim), retratat per un alpinista des de un altre cim d’Alaska, el Sanford, cobrint un llarg d’uns 366 km. No tenim constància de cap altre distància superior retratada per algú… En cas que existeixi i la imatge resulti convincent i verificada, agrairïa que algú ens informi. En cas que no, podriem reiterar amb més convenciment el fet que hem aconseguit el rècord del mon de distància paisatgística terra–>terra.

 

Una visió geogràfica. El Sol sobre la llanura del Po, en tant que és la regió italiana sobre la qual la llum solar, tot venint oblicuament des de l’espai còsmic, podia començar a veure’s afectada per nuvolositat de tipus alt.

 

SILUETES EXTREMES ..MÉS ENLLÀ DE L’HORITZÓ

Un altre fet que resulta especialment destacat d’aquestes imatges (tot i que això ja no és exclusiu de les mateixes), devingut del factor de llunyania, es que al esser tant extremes, mostren perfils de muntanyes que en realitat no estàn gens pas on sembla que estàn. No es troben en aquella direcció!. No hi son pas allà! No no. Expresat en pensaments més gràfics: Si tracem una línia recta des de el cim del Canigó fins els cims alpins, els Alps en realitat queden sota l’horitzó del mar!.. La visió i els retrats només son factibles gràcies al aire!.

 

Aquí al damunt mostrem un parell de talls simulats de perspectiva: Cim del Canigó –> Tete de Chabriere (Alps). Obtinguts del web heywhatsthat.com (recomanable de visitar).
En el primer cas mostrem una representació amb una línia de visió “recta”.. Els cims no esdevindrien visibles dons queden sota la tangent que rasca la circunferència de la Terra..
El segón cas correspon més a la realitat. La refracció atmosfèrica permet que aquells cims puguin resultar observats.

És la “màgia” de les grans distàncies.. Les siluetes més remotes, una mica com els astres remots, no hi son pas on creiem que els veiem. Trobo atractiva la comparació malgrat que les raons físiques d’uns i altres fenòmens siguin la mar de diferents i la comparació per tant és purament ociosa: Els estels i les galaxies llunyanes les percibim en la posició on eren en un passat remot o molt remot degut a la “lentitut” de la velocitat de la llum. Les muntanyes llunyanes de la nostra Terra en canvi les veiem en un altre lloc diferent del seu propi degut a que la trajectoria de la llum resulta vinclada per l’atmosfera-.

I el Sol?.. El Sol naturalment, quan és baix, tampoc està pas allà.. Quan l’astre està desvetllant-se per l’horitzó en realitat el veiem en la posició on estarà pocs moments després.. Curiosament per tant, en certa manera, amb el Sol veiem el seu “futur” (en aquest cas ho poso entre cometes, hom pot endevinar que bén bé no es tracta d’això); el veiem abans de que hagi sortit realment. En canvi succeix el contrari als capvespres, obviament; la seva imatge la seguim albirant encara durant els instants després d’haver desaparegut sota el mar o sota la terra. El diferecial resulta més gran si les sortides i postes de Sol resulten des de cims elevats i que gaudeixin d’un horitzó real molt enfonsat oblicuament respecte a la línia de l’horitzó astronòmic, es a dir, el plà de perpendicularitat a la nostra verticalitat.

Influeixen naturalment també, tots els demés factors que influeixen en la refracció atmosfèrica, com ara per exemple la temperatura, la pressió atmosfèrica i la brusquetat de com s’estructuren els gradients d’aquests valors. També la distribució de la humitat pot repercutir.

 

..El perfil ultrallunyà, abandonant el Sol.

 

 

DE LA IDEA ALS FRUITS.    COM VA SORGIR TOT PLEGAT?.

Fà uns 2 anys i mig, després de meravellarme amb les fotografies de Marcos Molina des de Mallorca i algunes altres d’altres autors, vaig sentir curiositat per esbrinar quina podria ser la imatge d’horitzons més distants aconseguida sense mitjans aèris ..I la que més distant vaig aconseguir de trobar, reportada per wiewfinderpanoramas va resultar ser una del Denali (sinònim Mc.Kinley, el cim més alt de l’Amèrica del Nord) des de un cim com he citat, a 366 km al sud-est.

366 son molts kilòmetres pero alhora pocs comparat amb el que es podria aconseguir des de moltes altres elevacions del nostre planeta, si no existís es clar (o existís en menor grau) la limitació visual per causa del fenòmen de l’extinció atmosfèrica, el qual fa extremament improbable a la pràctica, poder observar o retratar horitzons a distancies de +de 300 kms.

Nogensmenys -com no- la curiositat em va portar a cercar virtualment -gràcies a les facilitats que proporcionen en aquest sentit les simulacions virtuals de panorames- nombrosos indrets geogràfics mundials des de els quals aquesta distancia podria ser potencialment superada en circunstancies apropiades. I em va emocionar ràpid adonarme’n que des de el nostre modest Pirineu (modest en quant a alçades!) el récord del Mc.Kinley podia resultar superat!, reitero, en circunstàncies ideals de visibilitat. A la pràctica, es clar, ..Les possibilitats eren gairebé remotes. Personalment tot i així, ho he intentat alguns cops pujant a certs cims en dies de sobresalient trasparència.

UN GIR INESPERAT

L’anhel, el repte.. Em va prendre un gir inesperat quan em vaig remirar els azimuts dels cims alpins potencialment albirables i em vaig adonar que alguns d’ells havien d’interceptar forçosament el trànsit del Sol en certs dies de l’any! .. Una cosa aquesta que un parell d’anys endarrera ja havia mirat d’esbrinar pero aleshores sense caure-hi degut a que només havia posat l’ull (en aquell primer moment) en els Alps de la regió d’Isere propers a la Savoia, i desestimant en canvi de mirar els situats més prop de mar..

I bé, al adonarme’n que certes muntanyes, en concret sobretot una, potencialment estètica (La Tëte de L’Ëstrop 2962 m. + veines seves) interceptava el camí solar, vaig determinar la data del succés (13 de Juliol) i vaig voler compartir-la amb uns companys també motivats -pero als qui no coneixia en persona-, per si s’animaven també participar del repte i de la possible consecució de l’èxit.

Marcos Molina  va estar a punt de sumar-se a l’aventura; de fet es va sumar i participar pero finalment no va poder acompanyar-nos.. Una llàstima. No obstant igualment li agraeixo moltes coses, a part de ser un gran referent amb el tema com be sabeu molts dels qui coneixeu el seu fantàstic treball fotogràfic.

Juanjo Diaz, natural de València i resident a Madrid -i del qui he reportat altres interessants imatges seves en aquest blog en altres articles anteriors-, per la seva banda, es va engrescar de seguida amb la idea i es va sumar a l’emocionant tasca d’esbrinar, amb la màxima precisió possible, el moment clau de l’esdeveniment solar. De manera independent al procediment que jo havia estat utilitzant per a cotes subhoritzontals i que estava pulint, ell va trobar en paral.lel una altre manera d’esbrinar-ho que ha resultat molt eficient. A més posteriorment està disenyant una eina gràfica-matemàtica encara més interessant, la qual donaré a coneixer (explicitant-la molt millor) un altre dia en un altre reportatge apart.

Jordi Solé, excelent fotògraf de paisatges pirinencs (i protagonista de l’anterior entrada d’aquest blog).  Vaig comunicar-li les nostres intencions amb només una setmana d’antelació, pero tot i així, de seguida va aportar tots els coneixements seus que va creure adients i positius per a la bona consecució dels nostres objectius compartits. I així va ser i continuem essent!.

AMUNT!

Passo ja a descriure l'”aventura” en si mateixa.

Bé ..Havent arribat al Refugi dels Cortalets, amb magnífica acollida per cert!, per part de Thomas Dullac (qui per cert ens havia comentat que ell havia vist els Alps en certa ocasió) i els altres responsables del refugi, l’ascensió al cim del Canigó per la seva carena més propera, com sabem tots els pirineistes, és una cosa la mar de fàcil (per això he preferit posar la paraula “aventura” entre cometes). Solsament hi han 700 metres de desnivell, sense cap complicació tècnica. L’aventura estava en l’objectiu en sí: Albirar i retratar els Alps.. a més de 380 km!..

Varem sortir vora les 4 de la nit del refugi.. Tots 3 més la Rosa (genial acompanyant) i un animal de 4 potes molt aixerit anomenat Tofu. Caminavem amb frontals i llanternes, fins que al arribar a la carena, la brillantor de la lluna plena ens va permetre estalviar la lluminaria. La lluna anava baixant, aconstant-se cap als cims de la Cerdanya.. I cap al Nord-Est,  l’horitzó, encara irreconeixible totalment entre les brumes i els núvols.. transmetia no obstant ja, les primeres clarors del Sol encara amagat pero per poc temps!.. Calia donar-se pressa.

Al cap de poc, ja dalt el cim!, amb el temps just per treure a correcuita les càmeres i estar pendents del esdeveniment!.  Per causa d’una incidència personal, jo no vaig arribar a temps! -veus per on-, pero afortunadament si que van arribar-hi ells dos. Repentinament, el Sol va apareixer!, tènue els primers instants pero perfilat!, sense núvols baixos francesos o núvols alts italians que li fessin de cortina!..
Quan jo vaig ser dalt Juanjo em diu: “Creo que lo tenemos!“.. Miro les imatges i efectivament!.. unes linies definides davant del Sol!..      No apareixia, malauradament el perfil del cim de la Tete de L’Estrop! -o Teta del Estropajo com soliem dir-.  Era per causa de la refracció atmosfèrica (la qual jo havia infravalorat una mica i comptava que passés per un cantó).   El Sol va travessar, això si, dos altres cims veïns, le Sommet de Chabriere + un pic sense nom associat al Chabriere  i l’Oui de la Seche, tots 3 també dels Alps i a pràcticament la mateixa distància que l’Estrop.
No obstant, malgrat la semblança de les fotografies amb els perfils que oferien els relleus en les simulacions.. Podrien ser casualment núvols enlloc de muntanyes?

Cabia la possibilitat.. Pero havia una manera de comprovar-ho (o si menys no de sumar proves), sabent l’instant de cadascuna de les fotografies.. Tornar a comprovar quina era l’alçada negativa del sota l’horizó astronòmic (que no és el mateix que el real) i l’azimut en aquells instants.. I vam verificar que la posició solar per aquell instant, amb la refracció oportuna, era coincident amb la del trànsit solar per darrera dels relleus alpins!. Per tot això no ens cap cap dubte de que realment els perfils retratats son els Alps de l’Alta Provença.
La tornada als Cortalets ho varem fer per la ruta de la Xemeneia, més variada paisatgísticament i vam gaudir amb horitzons “no tant llunyans”,  i d’algun que altre isard creuant-los.

L’endemà vam tornar a despertar-nos a les 4 de la nít i a enfilar de nou al cim.  ..I es que naturalment, la intenció era retratar el cim de l’Estrop, el qual sen’s havia escapat l’anterior dia. El Sol passaria per darrera l’Estrop si o si..

LLums de llunyanes ciutats resplendien al Nord-Est.. Potser Marsella?.. Havien esperances!.     Pero no.  Aquesta vegada el temps es va portar del revés.. Es va tapar tot, el cim del Canigó embolcallat de boira absoluta i al cap de pocs minuts, pluja d’una certa consistència fins i tot. Era el moment que el Sol ja havia d’estar treient el cap, pero no es veia pas res. Res de res. Tants cims alpins retratats en un cap de setmana hauria estat massa!?

..Continuarà.

 

+ ILUSTRACIONS i IMATGES COMPLEMENTARIES

Simulació panoràmica de la zona dels Alps retratats a l’Alta Provença.

 

El Sol ben poc després d’abandonar les carenes provençals.  Havien retornat a la invisibilitat.