Els filtres fotogràfics en la fotografia de distància.

P1210313bbn
Els mesos d’estiu i de part de la tardor, exceptuant els casos d’eventuals conjuncions astronòmiques darrera alguns paisatges -astropaisatjístiques- no solen ser gens favorables per intentar observacions de distancies.

Com que encara estem al mes de Setembre explicaré una mica certes altres coses les quals penso que també poden ser d’interès i que feia temps que em rondava per el cap explicar. Coses que tenen a veure amb els recursos opcionals per aconseguir fer certes fotografies de paisatges d’una forma o d’una altre. En concret ilustraré coses bàsiques sobre filtres; sobre certes utilitats dels mateixos que conec i/o que m’he adonat que poden ser mės o menys útils.

“FILTRES NO” O “FILTRES SI”

Abans d’entrar a comentar aspectes sobre l’utilitat i eficiència de determinats filtres al servei de la fotografia de motius terrestres distants, ens podriem plantejar si a priori creiem que els volem… La pregunta pot ser: En les nostres fotografies. Volem esser fidels al que els nostres ulls veuen sense aparells.. o bé ens volem autopermetem certes “maximitzacions”?.

Filtres no o si?
Els nostres ulls, entre altres coses son filtres de llum, selectius de certes ones i un cop han impactat en les nostres retines, després a més processem inconscientment tota la seva informació de manera molt específica.. I segons com ens impacti tot plegat, com no, acabem dient “ohh que maco, que bonic, que tal o que cual” o “quin desastre” per exemple.
Podem opinar que el mon ja es meravellós, molt meravellós copsat amb els instruments que la propia natura ens ha aportat a quasi tots i totes.
Podem decidir que no ens calen més eines.. Podriem renunciar fins i tot a fer fotografies.. Si pensem al 100% així, això implicaria renunciar sempre a tota mena de filtres, i per descomptat també a molts altres dispositius i aplicacions, o a tota la fotografia en si.

Hi ha l’altre postura; la d’admetre la fotografia en si + certes “eines” per al servei d’aquest art, d’aquesta afició, professio, passió o com en volguem dir. La postura més inclusiva està molt extesa, i si l’admetem en cert grau.. Per què no treure-li un cert suc?. L’ús de lens d’aproximàció, els formats, els retocs (per petits i/o automàtics que siguin), i un llarg etcétera de “coses” son eines que fan que les imatges retratades no son iguals que les que tenim a ull nu.

Altre consideració afegida. Algunes de les coses aconseguibles en fotografia superen les capacitats naturals òptiques de l’ull humà, pero els ulls en alguns altres aspectes son molt més eficients; ho solen ser en captar matissos o en equilibrar constrasts de llum per exemple. Hi han eines, programes, aplicacions, per millorar els resultats fotogràfics, i en tals casos no son serien mai coses “trampa” (respecte als nostres ulls) en tant que només son maneres d’intentar i aconseguir que les imatges es semblin a la veritat de com les veiem.

Dit això com a introducció purament reflexiva.. Tot seguit em deixò de romanços i passo ja a explicar algunes coses que se i/o que he “descobert” (com a mínim envers jo mateix) i que em semblen interessants en relació als filtres i amb el punt de mira envers als horitzons llunyans.

Veure millor i …Més lluny!. Quins son els filtres més adequats?

Sense dubte, albirar molt lluny és l’imperatiu més gran que mana en tot això. ..Pero bé, potser fins a cert punt.. Un dels problemes més importants és la transparència atmosfèrica. Bé.. Dotem-nos d’una càmera “radar” i de filtres que només deixin passar certes freqüències per evitar el “soroll”.. Podrem veure molt lluny!.. Pero es clar; la imatge obtinguda serà tant diferent al que som capaços de copsar al “natural”, que potser no sigui això el que volem. Anar amb un radar portàtil podria ser ben “frikie”, pero -apart de car- potser només tindria sentit per certes aplicacions científico tècniques i/o per a qui estigués enamorat de tal mena d’imatges. Parlaré només aleshores de les virtuts i defectes dels filtres que ja existeixen en el mon de la fotografia de paisatges en general. Comentaré uns quants aspectes dels polaritzadors, i també una mica bastant sobre uns altres filtres que estàn al límit la fotografia mės usual -o fora del tot-.. pero que em semblen atractius en certa manera des de que vaig sospitar les seves virtuts; els infrarrojos. Per el que fà a la resta de tipus, seré més breu.

ELS FILTRES POLARITZADORS

Els “pola” -com abrevien alguns professionals- son filtres que quasi sempre estàn a les motxiles dels fotògrafs de paisatge, potser els més comuns, tant per als afeccionats com per a molts professionals. Tanmateix, per el que he vist, la informació més difosa que hi ha sobre ells està saturada de tòpics.

Els polaritzadors redueixen la quantitat total de llum que entra a la càmera o als nostres ulls, per tant en fotografia això implica haver d’exposar una mica més de temps les escenes o altrament obrir el diafragma per compensar l’enfosquiment; però bé, això obviament no és la característica que dona rellevància a aquests filtres, sino la seva potencialitat per eliminar reflexes que venen polaritzats. Es per això que son uns accessoris tant populars.
Ara bé. Que dir sobre ells en relació al que més pertoca per als amants o afeccionats als horitzons? Dons molt!

Molts individuus tendeixen a pensar que els polaritzadors, si es fan servir amb el sol a uns 90º (la regla d’or bàsica) son sempre adequats per veure horitzons perquè resalten els tons dels paisatges i en conseqüència es suposa que fan també que l’aire sembli més transparent. La veritat es que si: que ho fan …i que NO.
Va el tema segons els casos i les circumstàncies. Aquí a sota una imatge comparativa, que per si sola resulta molt certa.

 

puigmalBretweb

S’aprecia. Oi? Els núvols resalten i es fan evidents amb el polaritzador, també la taca petita de neu remanent, i també resalten els colors dels plans propers.. La transparència de l’aire en les dues fotos era exàctament la mateixa pero la visibilitat efectiva canviava molt entre una opció i l’altre.
El perfil de la muntanya en realitat es veia molt més perfilat sense el filtre que amb el filtre. Això es deu a que quasi sempre, els perfils de muntanyes més o menys llunyanes, solen resultar més foscos que el to del cel de més al fons.

Bona part de la llum que dispersa l’atmosfera ho fa de manera polaritzada en un sol plà direccional de vibració de les ones de llum. Els filtres polaritzadors tenen la virtut (o el defecte si es fan servir malament) de que impedeixen el pas de llum que els arriba en un determinat plà de vibració. Per tant, colocats de certa manera i si el paisatge en questió està a uns 90º respecte el Sol, redueixen un alt % de la claror atmosfèrica incident; això comporta que el fons del cel s’enfosqueixi tant que el contrast necessari amb el perfil de l’horitzó queda molt devaluat. Els núvols en canvi, o les muntanyes nevades, si que resultarien afavorides si fos el cas, com mostraré més endavant.

UNA COSA INTERESSANT. LA SEL.LECCIÓ DE LA POLARITZACIÓ “INVERSA”.

comparativaNuvolsBretweb

Això és una cosa que, curiosament no he vist referida ni explicada mai en altres llocs i que en canvi es manifesta també sempre que enfoquem núvols per exemple. La rotació dels polaritzadors permet augmentar el contrast d’aquests respecte al cel blau del fons si els posem en la correcte posició com he dit, pero, si la posem en el seu “mínim” efecte ens adonem que els núvols queden més foscos que el cel fins i tot comparat amb la visió sense filtre, o el que és el mateix, que el cel manifesta a través seu en la posició del mínim, un tò més brillant respecte als núvols que sense filtre per el mig, tot i reduir el total de llum.

Per què? …El fet em va estar intrigant personalment durant un temps. ..Fins que (crec) que vaig trobar la manera encertada de raonar-ho.
filtr

La llum que prové dels núvols en qualsevol escena paisatgística no està pas polaritzada perquè vibra en múltiples direccions (igual que la llum d’arreu en general); físicament es tracta d’ones de llum que vibren en molts sentits repartits a parts iguals en la seva tridimensionalitat però alhora sempre perpendículars al seu eix de trajectoria.
Penso que va bé ser conscient que una part d’aquesta llum blanca reflectida per els núvols també queda obstaculitzada per el filtre posant-lo en qualsevol posició donat que sempre hi ha present un plà vibratori que es coincident amb ell; el que passa però, és que aquesta llum, en proporció del total de la que ve del núvol vibrant en altres plans, és poca i tanmateix el % de llum del núvol que resulta filtrada varia poc entre els diferents angles de gir dels filtres. A efectes pràctics d’enteniment es podria interpretar potser millor que la llum dels núvols està multipolaritzada a parts molt similars en tots els plans de perpendicularitat i sempre algun d’aquests plans resulta obstaculitzada també per el filtre en qüestió.

Si posem el filtre en “mínim” respecte al filtratge de llum blava de l’aire sec, el filtre obstaculitza quasi el mateix % de llum blanca que en la seva posició de “màxim”, pero en canvi alhora apenes obstaculitza llum blava (dons en la seva major part ve en un pla vibratori no obstaculitzat). La conseqüència és que en comparació, el % de llum “multipolaritzada” dels núvols i obstaculitzada per el filtre respecte la del total dels núvols (es a dir, la impedida + la no impedida per el filtre), es un percentatge major que el percentatge de la llum retinguda de cel blau en relació al seu total. Resultat: Que els núvols queden més foscos que el cel en comparació amb les observacions sense filtres.
Això si, aquest “contaefecte” (filtratge d’un altre plà diferent de polarització), no és tant intensa com l’efecte d’utilitzar el filtre de la manera convencional per als usos habituals.

HORITZONS POLARITZATS

Quan em vaig adonar de l’inversió de l’efecte comentat, de seguida vaig pensar que si els horitzons llunyans es veuen sovint millor sense l’ús típic del polaritzador, serà que, degut potser a la vegetació (reflectiva sota filtre), es comporten més aviat com els núvols que no pas com el celatge, això si, tenint en compte que en la majoria de casos, els perfils son més foscos que el cel, com ja he dit. Si fora així, es podria desprendre que podria haver una lleugera ventatge per observarlos si utelitzessim el polaritzador cercant la polarització inversa. I bé, una mica crec que si!

cadiretesBretweb

L’efecte es més o menys apreciable. Els perfils llunyans o no tant llunyans, pero suficientment afectats per la calima enlluernada per el sol, solen resultar més foscos que el besllum del darrera. El filtratge invers de la polarització convencional facilita una mica l’increment del contrast.
Ara bé.. Confeso també que en moltes altres ocasions la diferència (respecte al no fer servir filtre) és tant minsa que pot ser quasi inapreciable i en aquests casos la pèrdua de transparència devinguda del sol fet d’utilitzar el filtre (i de fer servir qualsevol filtre) pot ser un mal més gran que el possible factor positiu de voler treure’n profit d’aquest efecte. L’explicació de la difficultat imagino que rau en que, els perfils molt allunyats, estàn fortament parasitats per llum dispersa atmosfèrica que hi ha al davant seu i si bé és cert que el diferencial de claror del seu darrera es pot incrementar amb el filtre correctament girat, hi ha tanta llum també al davant dels perfils -llum dispersada per l’aire que hi ha entre ells i l’observador-, que la provinent del reflexe de la muntanya (i que en teoria és la que en proporció s’enfosqueix una mica més), també és molt minsa en relació a la que hi ha dispersada davant seu per l’aire i per absorció del mateix aire, lo qual fa que el to en que veiem les muntanyes sigui en realitat més aviat en bona part senzillament el tò atmosfèric del aire que el parasita -es a dir; no el to topogràfic- i que per tant l’eficiència no sigui gaire. Per altre banda, l’aire en les capes més baixes (properes al horitzó) sol ser bastant humit i en tals casos hem de considerar que és la dispersió humida (dispersió de Mie cientificament parlant) la que prepondera sobre la dispersió seca (dispersió de Raleigh a son torn) i es clar; quan és així llavors no hi ha un bon diferencial de polarizació entre els contorns de les muntanyes i el fons del cel suficient com perquè el filtratge invers de la polarització pugui esdevenir un factor de profit paisatgístic a nivell fotogràfic.

 

QUAN ELS PERFILS SON LLUMINOSOS ..O QUAN NO ESTÀN GAIRE LLUNY  ..O QUAN LA CALIMA NO ES TANTA.

comparativaAnetoBret

 

Quan les muntanyes estàn nevades, o quan la roca és calcària, i/o quan els hi dona el sol bastant de front i més si l’aire és prou sec i/o, els reflexes dels perfils més o menys llunyans poden resultar clarament més clars que el cel.
En tals condicions, l’ús dels polaritzadors en els seus modes d’ús corrent i sempre respectant també la regla dels 90º d’orientació respecte al Sol es clar, maximitzen els contrastos dels relleus amb el fons. Horitzons nevats remots en certs moments pot ser que només siguin albirables si fem ús dels polaritzadors, mentre que d’altres més propers ens regalin belles estampes cromàtiques amb colors forts i foscos, contrastats amb núvols encara més blancs que la ropa lavada con Ariel.

 

EL FILTRES SELECTORS D’INFRARROIGS

 

P1110489 color Bret

 

Aquí dalt, una imatge que parla per si sola. La podem comparar amb aquesta més petita de la P1110488 Bret
dreta, feta sense cap filtre. Està una mica retocada de tons per oferir un major contrast pero per molt que es retoqui aquesta petita, la imatge aconseguida amb filtre roig-infrarroig resulta notablement més efectiva per el que fà a la transparència.

L’escena és -com podreu endevinar sobretot els qui m’hagueu llegit altres reportatges- la costa de Tramuntana mallorquina, des de Collserola, el 28 de Gener d’enguany. Fotografia propia, com totes les altres que publico en aquest blog quan no indico explícitament el nom d’alguna altre persona.

 

La virtut que tenen els filtres selectors de llum roja i/o infrarroja (n’hi han que permeten el pas d’ambdues) ve del fet que les longituts d’ona visibles més llargues son les que en general son menys afectades per la dispersió atmosfèrica de Raleigh, essent aquesta dispersió responsable en gran mesura de la perdua de visibilitat dels horitzons llunyans ..I posats a dir -i per aprofitar explicació-, també la causant de que no veiem planetes ni estels durant el dia!.

Adonar-se de la poca dispersió de la llum roja és fàcil en el dia a dia; bé, per als qui vivim en una ciutat no tant!.   La llum del sol, quan es pon és més vermellosa quan més aire travessa.. Tanmateix, si aquesta llum vermella, a més queda reflexada per els núvols, aquests es mostren també vermells. Per altre banda, si en un dia qualsevol, amb o sense núvols (millor amb núvols de fet) i no nocessariament amb el sol prop de l’horitzó pero si un dia amb molt bona transparència lliure de partícules absorbents o gotetes, retratem un horitzó llunyà amb un potent objectiu, ens adonem que la llum que ens arriba de la llunyania, be sigui del reflex del perfil o del besllum del fons, és més ataronjada; reitero, sense necessitat d’estar el Sol aparentment aprop.

En ser conscient de la ressistència de la llum vermella a dispersar-se en l’aire sec i transparent, personalment vaig tenir la sensació pensativa de que aquells filtres que fossin el màxim de selectius sobre la banda vermella del espectre i/o encara més millor més enllà de la mateixa, podrien resultar especialment eficients per albirar horitzons. I certament és així. Val a dir que hi han altres fotògrafs que també s’hi han adonat de tot això, independentment abans que jo, per descomptat, però és una cosa que trobo interessant i que s’ha difòs molt poc, potser perquè no és pas gaire nombrosa la gent interessada en fer retrats d’aquests.

…FENT CLIKS EN IR

Quasi totes les càmeres del mercat porten un filtre intern el qual bloqueja l’entrada de llum infrarroja als sensors; això és un inconvenient, pero així i tot, algo de llum IRR passa al sensor, ja que no solen ser filtres interns de bloqueig total sino només per protegir-se dels excessos eventuals.
Per poc o molt que les nostres càmeres siguin una mica sensibles a la llum IR la podem recollir, a base de dispars amb exposicions bastant més llargues que les convencionals. Gràcies al filtre selector de llum IR podrem fer tals exposicions sense que els píxels dels sensors es saturin amb la intensitat de les altres freqüències. L’eficiència de les fotografies en IR varia bastant segons les situacions atmosfèriques, la posició del sol, etc.. Els millors resultats en IR s’obtenen si les escenes en questió es troben aprop del sol sortint o ponent-se o davant d’ell, ja que el Sol emet molta radiació IR.

Sol IR Bret

Els paisatges en IR trasmeten als l’observadors de les fotografies, molta major riquesa textural i de contorns figuratius. Fins i tot la mateixa difusió de la llum crepuscular resulta també molt més rica en graus d’intensitat lluminosa (no de colors) gràcies al ús d’un filtre IR. Això si, les fotografies infrarrojes si que son en certa manera trampes visuals, o dreceres perceptives perquè no és una llum que els nostres ulls captin. M’agraden algunes imatges en IR però quasi no les publico en aquest blog, perquè el que aquí pretenc és mostrar els horitzons tal com els veig realment en el ventall de colors visibles naturals, bé directament o amb binocles.

La bellesa de les imatges IR, les impresions estètiques que poden suscitar, ve físicament donada per la reflectivitat singular de certes textures en aquesta banda del espectre. La vegetació per exemple, i sobretot, quan no pateix problemes per falta d’aigua és altament reflectiva en IR; per cert, gràcies a això s’en poden fer anàlisis especialitzats d’aquests paràmetres relacionats amb la vegetació a gran escala des de l’aire o des de l’espai.
Els IR son per tant, filtres interessants, els quals a nivell paisatgístic ens poden permetre copsar majors distàncies que les es poden copsar sense ells, pero que tampoc els tinc com una eina substitutiva de tot el demés, donat que -com he dit- el meu propòsit en general, per lo menys actualment, no és pas retratar coses que a simple vista no veig.

P1110612 Bret IR

 

Perfils dels sostres de Mallorca retratats xmi des de el barri de Can Caralleu (Bcn), el 7 de Febrer de 2014, per la tarda.

 

ELS UV, ELS DEGRADATS, ELS DE DENSITAT NEUTRE REGULABLES

La llum UV (ultraviolada) està l’altre extrem oposat de l’espectre visible, just més enllà del límit del mateix per a tots nosaltres (els humans), és a dir, just més enllà del to violeta. I en quant a comportament atmosfèric, la llum UV es dispersa molt, més encara que la llum blava (com és lògic) i no es transmet gens bé per les capes baixes de l’atmosfera. També és una llum que intercepta singularment certs gasos contaminants, en concret NO2, i degut a ella aquest gas es transforma en Ozó troposfèric, fenòmen que repercuteix en la minva de transparència atmosfèrica a les zones afectades, pero bé, això no bé ara molt al cas donat que ja vaig dedicar un reportatge a propòsit una vegada (veure aquí).
Quan podriem considerar els filtres ultraviolats?
Els filtres UV poden ser teòricament lleugerament útils en aquells indrets on la llum UV te una certa entitat, es a dir, en zones d’alta muntanya per exemple i quan el sol es situa de manera bastant alta en el cel (a la fi i al cap son aquests raigs els que ens posen torrats) pero crec que apenes ens poden donar servei en les situacions que més es brinden a poder fer observacions de llargues distancies.

Un altre tema ben diferent son els degradats. Aquí l’interès no és obstaculitzar una certa freqüència de DSCF8777 apenins bretllum que no desitjem ni impedir cap mena de llum polaritzada especial sino bàsicament equilibrar o desequilibrar certs tons en certes parts de les escenes. Amb els filtres degradats no aconseguirem pas veure “més lluny” pero si obtenir una fotografia que ens resulti més agradable i de fet més “natural”, més semblant als paisatges que copsem a ull nu, dons un defecte que tenen les càmeres és que no aconsegueixen atenuar els contrasts del paisatge com si ho fan els nostres ulls+cervell. L’alternativa que ho solventa és el mode HDR pero a mi personalment no em solen agradar les fotos HDR. Un resultat algo més semblant al natural es pot obtenir retocant les imatges, sobretot si estàn fetes en RAW, pero penso que utilitzar filtres degradats ens pot estalviar passos i obtenir resultats més directes i de major qualitat, bé, segons gustos de cadascú.
Allà a la dreta, el cim d’una muntanya nevada més enllà de horitzó del mar, retratada per mi des de Corsega fà un parell d’anys. Haver utilitzat un filtre degradat no m’hauria anat pas malament. L’alternativa, pot ser el reequilibri posteriors de tons clars i foscos mitjançant qualsevol programa d’edició, segons les preferències, o l’HDR citat.

I per últim, els de densitat neutre. Uns filtres que no son altre cosa que dos polaritzadors oposats l’un contra l’altre i que mitjançant les seves rotacions respectives hom pot atenuar gradualment de manera manual la intensitat de llum que es vol que entri a l’objectiu.
Uns dels seus usos habituals en l’àmbit del paisatgísme, és el poder fer amb ells exposicions llargues de motius dinàmics en situacions de molta llum ambiental, per exemple copsar un salt d’aigua tal com si fos un vel suau d’aspecte vaporós, o les onades de la mar o tantes altres coses equivalents..

Per al cas de la fotografia de paisatjes llunyans. En quines situacions ens poden brindar servei aquests filtres? Dons bé; en totes aquelles on la intensitat de la llum sigui tant elevada que la combinació de diafragma i de velocitats d’obturació del nostre aparell es quedi massa curta per poder reduir l’alta quantitat de llum incident. En l’astropaisatgísme. Si volem retratar un perfil llunyà eclipsant el disc del sol pero va i resulta que aquell dia tenim una transparència tant considerable que la brillantor del astre, malgrat ser a l’horitzó, esdevé massa forta i ens provoca reflexes tant forts al vidre que no ens deixa copsar res.
I regulable, si.. Cosa útil per exemple si optem per fer una grabació vídeo d’una sortida o posta de Sol amb una càmera de fotografies. Moltes càmeres de fotografies, quan estàn accionades en mode de filmació no ens permeten modificar el diafragma manualment i si ho fem en automàtic les escenes pot ser que no surtin tampoc gens com desitjem. El disposar d’un filtre graduable ens permet tenir un diafragma extra manual el qual podem tancar i obrir segons va augmentant o disminuint la brillantor solar; bé que el resultat també dependrà de la nostra capacitat de reacció per ajustar-nos el més adecuadament possible als canvis del Sol.

P1210296 bb

Retratar les taques solars. Un dels altres usos possibles del filtre de densitat neutre si l’ajustem adecuadament. Les taques son àrees “fredes” de la superficie del sol i giren en consonancia amb la seva rotació. Apareixen i desapareixen atzarosament, pero cada 11 anys hi ha un màxim i un mínim d’activitat general en aquest sentit. Fotografia propia feta el passat 25/9/2014, des de prop de Barcelona. Per retratar el Sol no ens cal pujar a cap cim o anar gaire lluny! ; )

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s