Es Puig de Galatzó i el llum del Puig Major en un capvespre magnífic

Les siluetes de Mola Planícia i Es Galatzó des de Collserola. Dues “illes” a una mica més de 200 kms.

Ja estem en plena temporada d’albiraments i jo personalment, com que segueixo enderiat amb els horitzons, porto fetes unes quantes observacions de Mallorca des de alguns indrets en diferents dates. Les millors en dues ocasions ara fa pocs dies des de Collserola, i en concret sobretot la última; tarda del 18 de Novembre. Em va resultar singular per dues coses. 1º Perquè vaig aconseguir retratar dues “muntanyes-illa” que se m’havia escapat des de Collserola en altres ocasions: La Mola Planícia i Es Puig de Galatzó. 2º Perquè l’aire em va permetre retratar el llum situat al capdamunt del Puig Major.

TERRA A LA VISTA. EL SUD DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

L’Orientació de les muntanyes de Mallorca respecte de Catalunya, fa que les distàncies a diferents punts de la serra de Tramuntana resultin diferents entre una part i una altre de la mateixa. Els puigs més propers, i potencialment més fàcils de veure son els que es troben al nord-est (Puig Ternelles 183 km), els més llunyans en l’altre extrem, evidentment, situats a +de 200km. La visió dels cims nord-orientals a més resulta afavorida si hom els contempla al sortir el Sol, dons l’astre es situa no en un angle no molt separat de tals cims; sobretot als mesos d’hivern. Un altre moment favorable son les postes de sol i en aquests casos, els cims del sud-oest de la serra poden ressaltar una mica millor que els més pròxims del nord-est.

Les seves menors alçades i les seves distàncies més grans nogensmenys impliquen que l’aire en les capes baixes hagi d’estar molt net i poc humit, altrament son invisibles. Tanmateix, al estar situats molt separats de la resta dels altres relleus visibles, fa que hagin passat desaparcebuts per altres persones que han contemplat la Serra de Tramuntana des de llocs semblants en d’altres ocasions molt bones, o fins i tot desaparceguts per una altre persona que també sovint la retrata.
Un tercer factor afegit pot ser a més a més la grandària aparent d’aquestes muntanyes del sud, realment difícils d’ullprendre, per lo menys a primer cop d’ull.. I si algú amb bona vista se’n adona de les protuberàncies damunt el mar, molt fàcilment pot ser que no els identifiqui amb parts de terra si no que cregui que son vaixells..

Imatge amb més zoom del Puig Galatzó. La seva silueta, tot i que no tant vertical, trobo que pot evocar una mica a la imatge de Es Vedrà retratada per Miguel Zaragoza, ara fa uns mesos des de una ermita de la Serra Galzeràn. En realitat aquest puig no és tant vertical en conjunt, però per dues bandes si que ho aparenta i aquest efecte estètic és el que domina des de la perspectiva de Collserola. Això encara seria més marcat si a més hi hagués algun efecte de “looming” (distorsió en alçada causada per la refracció atmosfèrica), lo qual però no sembla pas (o bé molt lleument només) haver succeït aquí. La Mola Planícia -el “mont illa” veí- es veu plana.

CAPVESPRE. TRAMUNTANA PAM A PAM..

La Serra de Tramuntana abans de posar-se el Sol. En primer terme la cúpula de l’Observatori Fabra encara daurada per els últims raigs.

L’excel.lència d’aquest dia, en quant a aspecte del cel, tant roig (malgrat mirar en sentit sud-est!) i amb els tipus de núvols que l’acompanyaven, fa recordar una mica al que va tenir Marcos Molina des de Mallorca en la seva “Roiggada” famosa del 2010 i de fet, meteorològicament resultava una situació bastant similar.. Molta estona després (unes 32 h) del pas d’un front però amb vents d’oest que s’havien sostingut sense interrupció.

Em vaig dedicar a fer fotografies de tots els sectors de la serra i aquí us adjunto la sèrie d’imatges. Podeu clickar sobre cada cim que cito, per visualitzar-les. Per començar el Puig Ternelles i es Puig Esbaldregat, es tracta de dos cims propers entre ells que en conjunt conformen un “mont-illa” allargat; per tant, els dos extrems visibles de la serra ho conformen “monts-illa”!. A continuació tenim la fotografia presidida per el Puig Tomir, conjunt de muntanyes que trobo força estètic i que em sembla una mica un podi olímpic mirat des de el darrera. Tot seguit tenim el sector Puig Roig + Galileu-Massanella i finalment el Puig Major, aquesta vegada cobert per un núvol (o nígul, com dirien els mallorquins) de tipus orogràfic o “excursionista”.
A la dreta del Puig Major en la mateixa imatge hi ha el Puig de l’Ofre i prosseguint en direcció sud-oest, en la següent trobem la llarga extensió de la Serra d’Alfàbia, la qual s’exten fins al Puig de S’Aritjar. Seguint més al sud-oest ens trobem el Puig des Teix , zona la qual va acompanyada per muntanyes menys prominents, Puig Caragolí i Es Pouet. Finalment Sa Mola Planícia i Es Puig de Galatzó.

COLORS QUE S’APAGUEN, LLUMS QUE S’ENCENEN

Els nígul excursionista va baixar del cim del Puig Major quan va anar enfosquint, la serra poc a poc es va fer un xic més tènue, la vermellor endimoniada i càlida del cel es va afeblir, la resta del paisatge va agafar una tonalitat cada cop més freda.. El Galatzó i la Mola Planícia aguantaven una mica més. Quan la llum va seguir minvant, Barcelona es va començar a encendre.. La silueta de Tramuntana semblava acoplar-se amb la nit, apenes es veia ja res de Mallorca i pocs minuts després no es veia res, però em vaig quedar i a consciència llavors vaig tornar a apuntar amb la càmera a l’espai de cel o de mar on sabia que estava el Puig Major; la meva referència era una torre d’alta tensió de Collserola, la punta de la qual, des del lloc que coneixia, apuntava al cim. Vaig exposar la càmera 8 segons a baixa ISO i va apareixer registrat, el llum del cim, i fins i tot la silueta de la muntanya contra el cel, massa fosca per als meus ulls però no prou encara per el sensor de la càmera. I així ha quedat testimoniat el Puig major en una, dues, tres imatges.

No ha estat el primer cop que he retratat el llum del Puig Major, fa dos hiverns ja ho vaig aconseguir, també des de Collserola, però em van resultar unes imatges molt dolentes totes elles, on el llum era poc apreciable i resultava difícil il.lustrar-ho com part realment del cim; aquest cop m’han sortit millor les imatges, tot i que com veieu no son pas gaire bones, son molt millorables, una altre ocasió futura.
Bé; parlant de futur, vull dir que en realitat tant de bo desapareguessin aquests llums del cim no obstant, dons es tracta d’una instal.lació militar (ai que ara em detindran per haver retratat una instal.lació militar), la qual seria una gran satisfacció si un dia la desmantellessin.. El cim és propietat de l’exèrcit i per la seva culpa l’accés està molt restringit i cap excursionista -excepte si ets un nígul- pot anar així com així. A més per fer les instal.lacions es va tallar la muntanya, se la va rebaixar d’alçada passant de 1445 m que tenia a 1436m que te d’ençà.. Per tant, si, gràcia d’haver retratat un punt de llum artificial tant distant, però tant de bo sigui tot allò d’allà destruït o reconvertit en un Museu de Natura i del Paisatge.

I bé; tornant a Collserola.. Per acabar, mostro una de les altres fotos de Mallorca que he fet un d’aquests altres dies.
El 13 de Novembre, abans de sortir el Sol, havia anat expressament també a Collserola a copsar l’illa dons estava gairebé segur de que es voria amb el meu auto-pronòstic meteorològic -generalment encertat xcert-. La claretat no era tant extrema com el dia 18 però igualment havia estat una gran maca estona amb la sensació del premi de l’encert i la bellesa del Sol sortint per una altre cantó de l’horitzó donant a la ciutat i al païs la benvinguda. Després vaig anar a correcuita a treballar.