Visións de l’illa des de el Montseny i des de Montjuic. Contemplació serena en el primer cas i recerca “agoserada” en el segon: La cota mínima de visibilitat.

La segona setmana de desembre d’enguany (2014) ha estat bastant profitosa en quant a albiraments. Uns companys per exemple van retratar de nou els pirineus des de territori valencià (Juanjo), així com el cim del Mont Caro des de Andorra (Jordi). Tinc pendent un dia dedicar un reportatge als albiraments des de el Pirineu (x cert, en aquest sentit, qui tingui imatges molt singulars (i de llunyania) en aquest sentit si voleu me les podeu ensenyar i us estaré agraït). Per el que fa a mi, en 4 dies dels 7 vaig copsar la Serra de Tramuntana balear, per bé que en dues de les ocasions (dimecres vespre i dijous vespre) el resultat fou molt tènue. No comentaré aquestes dues de tènues perquè a més de poc contrastades vaig fer els clicks des de un lloc molt conegut (TBdb) i no vull repetir-me tant per no avorrir als lectors, tot i que per a mi cap imatge és avorrida, bé sigui per els matiços o aspectes relacionats amb la meteorologia, sempre diferents.

El dilluns al migdia, vaig fer retrats al cim del Puig Major des de el Montseny i el divendres, abans de sortir el Sol la Serra mallorquina es va deixar veure bé des de Montjuïc. La visió des del Montseny va ser plàcida i serena però la de Montjuïc especialment interessant. Vaig anar a cercar una cosa que feia temps que ho volia fer: Verificar empíricament a través d’un exercici de cames (i fer descansar la ment de números) quina és la cota mínima possible d’observació de Mallorca des de la ciutat.

Mosaic de 4 imatges des de el Montseny, en concret des de la cota 1500 m, vora el Turó de l’Home:

En la primera imatge s’aprecia una part de la Serra de Tramuntana molt tènue, embotida dins d’una capa d’aire relativament humida i amb poca transparència. En la següent s’adverteix com el cim del Puig Major i lleugerament el Massanella treuen el cap damunt la capa d’inversió. Tercera, aspecte del cim del P.Major, amb una claror excel.lent malgrat l’hora del dia (14h) i la gran llunyania. Última imatge, l’aspecte del cel, bastant ennuvolat del dia. La presència de nuvolositat, sobre tot de tipus mig i alt és un factor habitualment bo per albirar horitzons llunyans.

Des de Montjuïc. A trenc d’alba.

Si al Montseny havia anat a propòsit per veure l’illa, també va ser igual en aquest cas. Malgrat la relativament elevada humitat ambiental del moment (>73%), altres senyals dels pronòstics meteorològics em feien pensar en una certa possibilitat de que es copsés. I així va ser, un cop més, i a més amb força nitidesa, lo qual això si que em va sorprendre.

El port en primer terme des de l’extrem sud del castell, però des de fora del recinte, donat que malauradament l’accés a dins no és lliure ni gratuït perquè està al servei d’una entitat privada (per culpa del govern municipal des de fa un any). En últim pla les siluetes del Puig Massanella i del Massís del Puig Major.

Fent ús del zoom de la càmera, la dimensió de les muntanyes mallorquines cobra una aparent major ubiqüitat paisatgística.

Eixida del Sol darrera d’uns cúmuls distants.. A partir d’aquell moment la visibilitat de l’illa començaria a minvar ràpidament. Podia aprofitar però, encara per fer una cosa que feia temps que se m’havia ocorregut però que encara no ho havia portat a terme: Cercar la cota mínima de visibilitat des de la ciutat. Era una bona ocasió perquè la serra es veia nítidament sense boirines enganxades al mar que minvessin la visió de les zones menys altes. Però el Sol havia sortit com dic i per tant calia donar-me pressa, força pressa. Vaig posar-me a correr muntanya avall, vaig arribar al Mirador del Migdia i més avall, fins l’explanada del damunt del cementiri, vaig fer la comprovació i des de allà encara es veia, només el cim del Puig Major i rascant també la carena del Penyal del Migdia, un xic més avall el Penyal si que ja no es veia; la perceptibilitat del cim Major resultava ja francament difícil, per allà ja no hi ha camí, era qüestió d’anar saltironejant sobre les herbes i matolls a contrarellotge pendent avall, cada segon que passava hi havia menys contrast que el precedent, degut a que jo seguia anant cap avall i sobretot a que el Sol seguia anant aparentment cap amunt.

I en això que vaig arribar al peu d’una figuera de moro. A l’esquerra, però separat uns 700 m, tenia el far a la mateixa alçada que jo. Em trobava a la cota 95m -conec la cota del far de Montjuïc i em servia de referència-. Vaig tornar a ullprendre i Mallorca encara es percebia, però a través del visor de la càmera em resultava massa tènue com per apuntar-lo correctament alhora de fer el click. El problema era la falta de contrast (al límit de la meva perceptibilitat) però no pas el tamany aparent del cim del Puig Major. No era una ratlleta o un punt enganxat al mar i per tant això volia dir que encara es podria percebre des de una mica més avall!. Impuls de córrer, si, però ep!.. no, començava un precipici tot just des de allà i no portava corda!. Així que, aquí es va acabar l’aventureta. Un altre dia que la situació es repeteixi, me la portaré i rapelaré! ;-)

Imatge del cim del Puig Major, encerclat en una el.lipsi (si no és més difícil que trobar al Wally en un llibre) i el far de Montjuïc, edifici de referència per la cota altitudinal.

ALTERNATIVES

Hi han altres maneres, menys arriscades o més còmodes, d’esbrinar la cota mínima. Una d’elles evidentment hauria estat pujar a un gratacels més o menys proper i anar baixant per les escales; una altre haver escollit una altre banda del turó amb un relleu menys empinat.
Una altre fer servir el cap. Matemàticament es pot calcular, i aleshores no cal moure cames. Encara més fàcil es poden fer proves amb simuladors, però el resultat -matemàtic en ambos casos- en aquests càlculs depèn dels valors que s’assignin a certes variables, valors que a la realitat van canviant, degut a que la refracció atmosfèrica és una cosa que va lligada a factors meteorològics també variables i complexos. En aquest sentit per tant, a la pràctica es fa gairebé impossible poder esbrinar el límit concret de cota mínima per un dia determinat, també concretar quin seria el límit mínim absolut, igual com de manera versemblant -tot posant un altre exemple-, ningú pot assegurar quina és la temperatura mínima o la pressió màxima que pot haver en el futur a Bcn o a qualsevol altre lloc. És poden fer però unes certes aproximacions, això si.   Atenent al grau de refracció que em semblava que havia aquest dia (crec que no era ni molt baixa ni molt alta) he determinat que la cota mínima des de Montjuïc que m’hagués permès veure encara la punta del cim (si hagués baixat per el precipici) podria haver-se situat entre els 75 i els 80 metres d’alçada.

DES DE EL GARRAF ENCARA ÉS MÉS POSSIBLE MÉS AVALL

Des de el Garraf, un parell de vegades vaig copsar Mallorca des de cotes similars a les del far de Montjuïc, va ser en un mirador de la carretera de Sitges-Castelldefels, però el Garraf està un xic més aprop de Mallorca que Montjuïc –de fet és l’indret més proper a l’illa des de on és factible albirar el Puig Major, tot i que geogràficament la mínima distància correspongui la Zona Franca– i per tant te una major amplitut de cotes possibles de visualització que no pas Barcelona.
L’interès per mi d’esbrinar-ho des de Montjuïc ha estat per conèixer la cota mínima possible d’albirament des de alguna part de Bcn. El turó n’és part i és la que queda més propera a Mallorca amb l’alçada necessària. Uns 180 km.

Bastantes altres més vegades he vist l’illa des de aquí  (bé; moltes menys que des de el Tibidabo per exemple) tot i que en aquest blog d’horitzons només vaig escriure una entrada al respecte. Altres ocasions no em van ser tant significatives i quasi totes van resultar albiraments bastant tènues. L’aire, es com és, l’hem de cuidar.

__________________________________________

ACTUALITZACIÓ D’INTERÈS (25/03/15):   Joan Tarradellas ha copsat la silueta del Puig Major des de només 52 metres d’alçada!.   Més informació a l’article “Sorpreses de la refracció. No totes les Mallorques son iguals!“