El Penyagolosa des de el Montseny. 291 Kms. Rècord fotogràfic de distància entre 2 cims ibèrics.

El passat dia 18, per la tarda m’he dirigit al Turó de l’Home. L’objectiu: Intentar copsar el cim del Penyagolosa, a 291-292 km.  També retratar altres relleus no tant llunyans pero força estimulants com els Ports de Beseit i d’altres serres de les comarques tarragonines.

Fita aconseguida. Allà estava, bastant diminuta i tènue pero perceptible, especialment a través de binocles, la silueta a contrallum crepuscular d’una de les muntanyes més emblemàtiques del Païs Valèncià i a la que ja m’havia referit més d’una vegada en alguns articles d’aquest mateix blog.

Retratar el Penyagolosa des de el Montseny és singular en quant a fita llunyana dons no conec fins al moment cap altre fotografia feta a la península ibèrica que cobreixi una distància tant gran envers un altre cim peninsular. Per tant pot haver suposat(*1) en aquest sentit la consecució del récord fotogràfic entre dos cims de la península, lo qual per cert no és el mateix que entre dos cims del territori dels païssos catalans o de l’estat espanyol.

El Penyagolosa, conegut amb el sobrenom de “Gegant de Pedra”, amb els últims besllums del crepúscle. 17:36.

Penyagolosa, gegant de pedra,
La teua testa plena de neu,
Penyagolosa, Penyagolosa,
A la tempesta, al sol i al vent,
Fita senyera del poble meu

(https://ca.wikipedia.org/wiki/Penyagolosa)

 

COM HO HE ACONSEGUIT?

Fà algo mes d’un any vaig posar-me a analitzar distàncies paisatgístiques potencials entre centenars de muntanyes del mon per tal de fer la recerca de les majors distàncies mundials i anotar també les de les muntanyes més emblemàtiques de moltes serralades. En aquella recerca vaig analitzar també especialment molts pics d’Europa i també a escala més petita, les línies de visió paisatgístiques més llargues de la península ibèrica, de Catalunya, dels Pirineus, etc.. (si de cas properament publicaré aquest estudi fent un article a propòsit) i bé; fruït d’allò, entre moltes altres coses interessants em vaig adonar de la potencialitat del Turó de l’Home per albirar el Penyagolosa o viceversa, quan es donessin les condicions atmosfèriques i astronòmiques apropiades.  Quan dic astronòmiques em refereixo a la posició del Sol només, no pas a la dels planetes o de les constel.lacions del zodíac, per descomptat :- )

El Penyagolosa és visible des de el Turó de l’Home i es situa en els 234’5 º d’azimuth. No es tracta -desafortunadament- d’una posició a través de la qual el Sol (malgrat sigui la Terra la que giri) hi passi en cap moment de l’any, pero s’hi acosta força això si, a finals de Desembre i en el solstici d’hivern s’amaga en concret a 239’44º d’azimuth, es a dir, a només 5º del cim, o dit d’una altre manera més maca: a uns 10 discs solars imaginaris si els pensem posats en renglera des del punt on s’amaga, gairebé a tocar del Caro.

Bé dons, era qüestió d’esperar a que hagués un dia meterològicament apropiat.  Val  dir que jo, l’any passat no vaig poder aprofitar les ocasions pero en aquest he estat més a l’agüait, i finalment, el dia 18, després de molt dubtar mirant els núvols, caboirar les modelitzacions meteorològiques, les fotos satèlits, etc. em vaig decidir.  Em vaig decidir però quan em quedava un marge de temps molt curt per poder arribar a la destinació, amb els ulls atents a totes les corves de la carretera que s’enfila per la costa del Montseny, per sort no hi havia gens de trànsit en aquella hora, excepte un ramat d’ovelles caminant per el mig que em va fer aturar uns minuts, demora la qual em va impossibilitar retratar la posta de sol, la vaig veure per la finestreta tot conduint, amb una llum encegadora!, testimoniatge de gran transparència i a més el raig verd fins i tot! per arrodonir, el qual tampoc vaig poder provar de retratar perquè no volia treure les mans del volant.  Anava amb presses per copsar el Penyagolosa des de la cota adient i el Sol no espera a ningú.

Vaig arribar a la Plana Amagada quan el Sol tot just s’havia acabat de pondre, (és a dir, tard en aquest sentit) i massa també si el meu propòsit era fer cliks des de el cim, pero la cosa encara entrava dins del marge de temps suficient com per aconseguir copsar-ho des de el mirador si l’índex de refracció atmosfèrica resultava ser més notable del normal (i estava segur que ho era) i si per part meva m’afanyava ràpid a treure la càmera.

La Plana Amagada està situada a 1543 metres de cota, algo per sota del trio Turó de l’Home, Puig Ses Olles i Turó Gros. Des de aquella cota, en teoria no és factible l’albirament del Penyagolosa . Els magnífics panorames virtuals obtinguts per simulació gràcies al enginyós programa d’Ulrich Deuschle no mostren la silueta del cim; pero ara bé, si considerem la possibilitat d’un índex de refracció algo més elevat, o (més fàcil) si fem l’equivalència de generar un panorama virtual una mica per damunt de la cota assenyalada, el cim del Penyagolosa apareix manifest.   I aquí es quan entra la meteorologia: Aquest dia estavem sota la influència d’una gran massa d’aire càlid en alçada (fruit primer de l’entrada d’un front càlid i d’una dorsal anticiclònica molt potenta després);  de fet jo mateix ho experimentava en la meva propia pell, tot estant perfectament en samarreta de màniga curta.  Havia per tant un gradient de densitats d’aire bastant elevat en relació a la l’alçada, la qual afavoreix la desviació positiva de la trajectoria de la llum arràn d’horitzó, per tant em semblava plausible que els últims metres del Penyagolosa quedessin per sobre de l’horitzó com em sembla haver evidenciat, gràcies a la refracció.

 

ALTRES CIMS DEL MATEIX SECTOR

A banda i banda del Penyagolosa, a la fotografia s’aprecien altres conjunts de muntanyes singulars dels païssos catalans i/o dels païssos valencians (denominacions a gust de cadascú):  el Massís del Montsià queda a l’esquerra.  A la dreta en canvi el Tossal de la Nevera (Alt Maestrat), el Mont Turmell (Baix Maestrat), els Ports de Beseit (varies comarques), Serra de LLaberia, Mola de Colldejou i La Mussara (Baix Camp), i Muntanyes de Prades entre varies comarques.  Més a la dreta i molt més proper, Montserrat forma el conjunt que resulta més admirat estèticament per molta gent.

 

LA PÈRDUA DE CONTRAST AMB LA DISTÀNCIA

Generalment les muntanyes més distants solen albirar-se menys ben definides que les properes  (excepte en casos en els quals per exemple, les properes no es vegin a contrallum del cel sino per davant d’altres muntanyes poc més distants que elles, o si posem per cas també xexemple, estàn a l’ombra de núvols) i sovint aquesta pèrdua de qualitat figurativa ve donada sobretot per l’extinció atmosfèrica.  A recordar que l’extinció atmosfèrica és un concepte vinculat amb els índex d’absorció i de dispersió, com ja vaig comentar en un article relacionat amb el tema.  Un altre factor que devalua la qualitat de les imatges és la distorsió de causada per les irregularitats de densitats d’aire que hi han entre l’observador i els perfils distants.  Sovint, aquestes distorsions es donen més accentuadament quan hi ha convectivitat atmosfèrica o bé quan (sense necessitat d’això primer) fa un cert vent (o molt de vent) i no és de règim laminar sino turbulent, lo qual pot ser degut a que -posem per cas- es desplaçi per damunt d’un munt de zones muntanyoses.  L’efecte manifest de la turbulència en les fotografies molta gent ho coneix amb el terme “seeing“.  Influència anglosaxona que ens impregna per arreu de moltes disciplines.

Aquell dia, el fluxe d’aire venia de nord i en aquest sentit, les nombroses carenes que hi ha entre el Montseny i el les serres del sud-oest alteraven el fluxe.  La pobre qualitat de les imatges dels perfils més kilomètrics ha resultat influènciada per aquest fenòmen més que no per la perdua de contrast deguda a la minva de transparència llumínica. En quant a contrast llumínic de fet, les serres més altes i distants, com que es trobaven en posicions sudoccidentals disfrutaven uns minuts més encara del bany directe del Sol, el qual -des de elles- encara no s’havia amagat.

Imatge amb intens zoom enfocant l’infinit. En primer terme la Portella (Serra de Montmell, al Baix Penedès), amb el seu perfil nítidament retallat a 94 km; en segon plà els Ports de Beseït, uns 100 km més enllà de la primera, molt menys nítid per causa d’això que he comentat.  El perfil de La Portella tanmateix resulta més obscur en quant a tonalitat degut a la menor afectació de la llum indirecte dispersada per l’aire.

MONTSERRAT BEN APROP

Per acabar incloc aquesta de Montserrat, no per la distància naturalment pero m’autopermeto incloure-la per la seva bellesa, més gaudible per tothom al natural o sense necessitat de fer esforçar al vista. Muntanya emblemàtica de Catalunya a tots nivells i perceptible des de molts indrets del territori  360º a la rodona.

I per últim també una petita autorreflexió autocrítica. Va resultar emocionant arribar a correcuita i fer la foto del Penyagolosa, pero se que… No és plan, no son bones maneres de fer les coses: cremant gasoil a tot drap per l’autopista, amb les presses per arribar abans que el Sol el seu camí, competir amb la natura… no és cosa bona,  o no ho es gens per lo menys fent-ho sobretot de manera a més tant antiecològica!. Lo ideal (i a més lo únic coherent amb el meu discurs proambiental de la qualitat de l’aire), seria que la consecució hagués estat fruït d’una excursió a peu o amb bicicleta i havent arribat al peu del massís també per cames o amb tren en tot cas.  Se que això, a la pràctica no ho faré gaire en la majoria de casos perque la deria dels horitzons em porta utilitzar el vehicle sovint si pretenc arribar a temps a certs llocs. Quan molts dies acabo de treballar (o abans d’anar-hi), segons com està el dia aprofito i m’acosto a cert indret per si veig o no veig Mallorca per una carretera o una pista forestal i em seria imposible fer a peu tots els intents;  pero entre poc i molt, entre fer una ascensió completament a peu i acostarme a un turó cremant hidrocarburs a tota velocitat hi pot haver, considero, un terme mig. L’autèntic horitzó, per a mi i qui vulgui compartir el pensament, no ha de ser l’objectiu de veure horitzons “a qualsevol preu” sino precisament comportar-nos més coherentment amb tot allò que estimem, independentment de si “allò que estimem” ho veiem i ho gaudim, o precisament per respecte a la natura i la renuncia a certs vehicles, no ho podem gaudir tant.

 

——————————————————————————————

“Nota d’aclariment (*): Quan escric “pot haver suposat” em refereixo a que no conec altres fotografies de ningú en aquest sentit. No obstant el cim del Turó de l’Home és un indret molt freqüèntat, sobretot els caps de setmana i a la realitat estic quasi segur que alguna imatge del Penyagolosa deu estar impregnada en l’arxiu digital o analògic de moltes fotografies fetes al llarg de molts anys per diverses persones que han retratat postes de Sol al hivern. El que passa també es que és possible que alomillor cap d’elles s’hagi sabut adonar en que una de les taquetes que apareixen en les seves fotografies és el Penyagolosa o bé que si que s’hagin adonat pero no hagin estat mai conscients de la singularitat d’aquesta distància tant llarga.

FACEBOOK: Publicació d’horitzons llunyans.