Hindu Tagh – – – Dankova. Els horitzons més llunyans del planeta Terra!

A quin lloc del mon está la línia de visió més distant possible entre dos punts de la superfície de la Terra?

Fa cosa d’un mes i mig he trobat un parell de cims als mapes mundials, els quals possiblement siguin els dos indrets amb la major distància potencial de perspectiva entre si mateixos de tot el planeta Terra. Estàn en una regió remota d’asia central. Ens motivaria anar-hi. Algú ens finança la possible expedició?

Les muntanyes Kun-Lun i el pas de l’Hindu-tash, en una litografia del segle XIX. Segons Hermann Schlagintweit

A L’AIRE

Al aire ho pensava, al aire m’ho preguntava, més això, -tot i que podia(pot) semblar agosserat-, no era (no es)
ficció paisatgística.

La curiositat per saber quina és la línia de visió més distant factible entre dos paisatges terrestres crec que és una cosa que alguns humans ens haurem preguntat espontaniament alguna vegada. La pregunta jo també me la vaig fer i vaig intentar trobar la resposta.

Fins fa escasses setmanes creia el que deia una web, que la distància més gran del mon es trobava Colombia, pero recentment, després d’una considerable recerca, he trobat alguns cims que superen aquella marca. I em fa l’efecte que potser he localitzat veritablement l’indret del mon amb la màxima distància de tot el planeta. Récord del mon virtual i absolut? Potser si!(*)

DE LA CURIOSITAT A LA RECERCA

En qualsevol il.lusió humana hi han precedents que l’estimulen a neixer, i després sovint alguns fets que al topar amb ells la fan creixer o li representen major alicient.. Si la il.lusió tè a veure amb les ciències de la natura, hom pot topar amb certes fotografies, o certes dades o certs escrits d’algú els quals impacten en el coneixement previ, tot resonant en la ilusió, impulsant-la a anar més enllà. I llavors hom pot fer volar la imaginació de forma dispersa.. o no, o bé consolidar-la en una dinàmica objectiva de recerca més definida i concreta. Qualsevol repte té un punt de singular pero alhora tots formen part de la condició humana general (i també animal segons com interpretem els seus graus de llibertats, pre-ilusions enmarcades en uns instints i actes de comportaments no tant rígids com antigament es creia). Les ganes de descobrir més, el punt no conformar-se amb allò que algú ha dit o amb el que un mateix ha pensat implica viure en un cert estat d’insatisfacció perpètua (per lo menys intelectualment) pero alhora ens permet descobrir més aspectes del mon i gaudir, gaudir de la transformació dels coneixements en nous coneixements..

Viewfinderpanoramas és una web on s’hi troben un munt de simulacions panoràmiques de muntanyes d’arreu del mon, quasi totes elles creades per l’autor de les pàgines, J.Ferranti, tot un veterà i coneixedor apassionat de la materia i que fà anys que toca el tema. Aquest home també es va preguntar sobre les majors distàncies paisatjístiques del nostre planeta.. Tant les contemplades i/o retratades per algú com les potser encara mai vistes pero potencialment factibles.

En un apartat del seu web vaig trobar la publicació de la fotografia del cim Sanford–>Mc.Kinley. J.Ferranti es va referir a ella com la màxima distància retratada fins al moment, és a dir, el rècord mundial; rècord el qual em vaig encarregar de que el superessim el passat més de Juliol. Actualment la nova referència Canigó–>Alps ja figura a la seva pàgina.

Bé dons, a la mateixa pàgina, algo més avall, l’autor també va toca el tema de la màxima distància potencial del mon i ell va fer referència al descobriment que va fer un vasc; Xavier Eguskitza, el qual després de fer una recerca virtual de línies de visió potencial entre diferents cims del mon, va referir que la línia més llarga que ell havia trobat es troba situada a la la planura central colombiana, enmig de dos segments de la serralada dels Andes, en concret entre la Sierra Nevada de Sta.Marta y el Cerro Paramillo; dos punts separats per una distància de 483 km.
El descobriment de X.Eguskitza va estimular naturalment la curiositat del anglès i tot aprofundint en la recerca pormenoritzada de la mateixa zona que havia referit en Xavier, va localitzar uns altres cims que superaven la marca dels 483 km, en concret es va donar compte que des de el “Pico Cristóbal Colón” (nom casualment molt apropiat per al cas!!) fins al “Pàramo de Sta.Inés” o viceversa com és obvi, hi ha una distància que supera els 500 km (501 concretament). I encara un parell kilòmetres més fins a un altre menys famós, el Pico Ojeda i una carena minúscula i gairebé amagada a 506!.
La dada se’m va quedar, cuallat per l’interès del tema jo també em vaig posar a fer simulacions panoràmiques de cims d’arreu per trobar distàncies singulars i paisatges originals i no vaig trobar cap distància que superés la marca referida. Pero fa poc, m’hi he tornat a posar. Vaig sospitar que a la zona occidental de la Xina, a la regió (o “pais no sobirà”) del Xingiang s’hi podrien trobar cims amb vistes potencials molt llargues; cims que particularment encara no havia analitzat prou a fons en el meu estudi anterior. Em vaig capficar al Xingiang, al Kirguistàn, al Hindukush, al Pamir.. Inmenses cadenes muntanyoses separades per grans planures, el mític desert del Taklamakan. Anava cercant cims a través de Google Earth, fent simulacions panoràmiques i intuint quins podrien guardar els secrets de les perspectives més llunyanes. I sorpresa!, sorpresa enorme quan després de trobar uns quants cims de +400, vaig aconseguir trobar (gracies als anteriors) uns altres que superaven els 500!, i que superaven fins i tot la marca de Colombia!.

HINDUTAGH versus el DANKOVA. Una perspectiva de 538 Km.

-Possiblement la màxima distància del nostre planeta-

D’entre totes les línies de perspectiva, aquesta és la que he trobat més distant. És tracta d’un eix Sud-Est-NordOest, amb més component latitudinal que longitudinal. La perspectiva potencial enllaça la serralada del Kunlún amb la de les muntanyes Khokhsaal, les quals formen part de la serralada del Tian-Shan i entre mig la perspectiva solca el desert del Taklamakan, llegendari i carregat d’història dons per allà prop passava l’antiga ruta de la Seda. És aquesta gran planura situada entre cims de gran alçada la que facilita l’existència de tota una sèrie de perspectives ultrarremotes, essent de totes elles la més llarga, la que conecta el dos cims anomenats.
.

El punt del sud (coordenades 36.30406 78.75408 i a 6447 m d’alçada), a la serralada Kunlún, és un cim aparentment sense nom (no apareix nombrat als mapes, per lo menys en tots els que he cercat fins ara) pero és una muntanya destacada de tota la zona on es troba (no hi han cims més alts que ell en un radi de 50 km) i a més en un lloc lloc peculiar perquè queda ben aprop de la interessant pista de terra que conecta el Tibet amb el Xingiang i també d’un indret -tal vegada despoblat em fa l’efecte per les imatges de google earth- que apareix en els mapes i que s’anomena Kangxiwar. Això em va fer pensar que possiblement fos una muntanya amb nom i potser el podia trobar, directa o indirectament si aconseguia mapes amb més riques toponimies. Pero quin?
Jordi Solé, -coneixedor una mica del territori degut als seus viatges per el Tibet- em va aportar llum interessant al respecte quan li vaig comentar. Ell estava familiaritzat amb els mapes d’un antic famós explorador europeu d’Asia Central del segle XIX, Sven Hedin, el qual va cartografiar amb bastant detall extenses zones asiàtiques. En un d’aquests mapes es veu Kangxiwar i ben aprop de la muntanya està indicada una collada, la qual formava part d’una antiga ruta a peu la que travessava les muntanyes Kunlun, tot permetent conectar així les regions del sud (originariament fins i tot l’India) amb les de l’asia central. Aquest pas, segons Sven (i d’altres cartògrafs antics que jo també he comprovat), s’anomena Hindu-Tagh o Hindu-Tash, de ben segur que atribuit per la seva conexió indostànica.

Les referències a la collada, en el mapa d’Sven . com en altres mapes que fet cop d’ull, inclosos fins i tot alguns de la llibreria Altaïr, sembla ser també vàlida en general per al camí, quedan’t una mica ambivalent. Tanmateix el Jordi es va fixar en una cosa interessant. “Tagh” en Uigur també vol dir “Muntanya” dons el terme està igual d’associat en molts topònims de la regió referits a cims, pero en canvi allà estava referenciada com un coll. Doble ambivalència potencial per tant?. Donava dons això peu a pensar que el cim tingués el mateix nom que el coll!. De fet personalment m’he adonat que fins i tot la wikipedia també es refereix a l’Hindutagh com a collada pero també refereix la sinoníma del terme tagh a muntanya, així com el de “tash”= “pedra”, en llengua uigur. Per tant, Hindu-Tagh o Hindu-Tash; malgrat no estigui asignat al cims en els mapes, adjudicat.

El cim que fa la correspondència kilomètrica de l’Hindu-Tash és el <a href=”“>Dankova (5982m), aquest si, no ha calgut fer de detectius per saber-ne el nom. El Dankova és un cim imponent, situat dins del Kirguistan, a la serralada Kokshal i alhora prop de la frontera amb el Xingiang, la regió autònoma uigur sota domini xinès.

DES DE EL DANKOVA

Des del Dankova la visió envers l’HIndu-Tagh -en cas d’una situació visibilitat atmosfèrica extraordinaria, obviament!- seria difícil d’apreciar estèticament en el sentit que la seva carena queda difícil de destriar d’altres carenes que la precedeixen. A la inversa: La visió que s’obtindria des de l’Hindu-Tagh envers el Dankova seria en canvi isolada!!, un cim-illa (molt més atractiu) però de tamany aparent força minúscul, realment difícil d’apreciar i molt vulnerable a la distorsió per turbulència.

Coses interessants: Des de l’Hindu-Tagh, hi ha un altre cim, situat a l’esquerra del Dankova, algo més proper pero molt més estètic en aquest sentit i situat orogràficament a la mateixa serralada que el Dankova; es tracta del Pic Kosmos (5940 m), nom també especialment curiós trobo. El Kosmos, també es mostra com un “cim-illa” darrera el desert del Taklamakan, darrera del qual sobresurt aparentment molt més en l’horitzó que no pas la silueta del Dankova. El Kosmos resultaria així més factible de veure i més estètic malgrat ser un xic menys distant.

POSSIBILITATS REMOTES

Ara bé, les possibilitats de poder albirar aquests cims, bé sigui en sentit sud-nord o bé nord-sud, penso que son a la pràctica gairebé 100% imposibles per a qualsevol expedició que pretengués arribar-hi i provar de contemplar-ho. Els deserts, com aquí pertoca referir al Taklamakan, solen ser territoris amb l’aire damunt seu sec o molt sec (exceptuant els deserts litorals de certes parts del mon com el Namib o Xile) pero no amb l’aire tan transparent com molta gent creu, dons sovint son ells mateixos generadors de pols en suspensió, els granets més fins de la qual tenen tendència a romandre dies o setmanes en l’aire després de qualsevol ventada i a més la falta de precipitacions difficulta que aquestes pols ambientals es tornin a sedimentar; per tant la transparència dels desert sovint sembla molt alta pero alta per a distàncies relativament curtes, no gens sovint per distàncies de centenars de kilòmetres..
Tanmateix, igualment, si no fos per el desert, les possibilitats de que en qualsevol indret del mon -fins i tot enmig de l’Antàrtida potser- en algun moment donat hi pogués haver una transparència tant kilomètrica també son escasses al llarg de qualsevol any. I encara més si es vol ajustar l’escassetat amb una encertadíssima predicció meteorològica i adecuar la logística d’una eventual aventura per aconseguir-ho.

TEKILIK-SHAN KONGUR TIUBE.

Les finestres reals als albiraments extrems.

Vaig trobar uns altres cims en territori xinès que sense superar la potencialitat del Dankova-HinduTagh també superen els 500 kms!. Es tracta d’una línia de perspectiva situada entre una muntanya anomenada Tekilik-Shan (Shan=muntanya en xinès) de 5454 m i una altre que s’anomena Khongur Tiube, de 7530 m. Amdues es troben també a la serralada Kunlún, per bé que la segona d’elles es pot considerar una mica també part del Pamir. La línia de perspectiva, de 507-510 km, discorre també per damunt la planura del Taklamakan pero de manera més pròxima a la serralada i degut a la forma arquejada que presenta la mateixa en un sector.
I bé. Que passa d’interessant amb aquests cims? Dons que em vaig adonar que aquest parell estàn disposats en una orientació Est-Oest en grau suficient com perquè des de cadascún d’ells s’intercepti el pas del Sol dues vegades cada any. Que significa això? Que aconseguir el récord fotogràfic de distància des de qualsevol d’aquests dos cims, resulta atmosfèricament factible!, o en qualsevol cas moltíssim més que les possibilitats que poden donar-se eventualment entre l’HinduTagh i el Dakova o el Kosmos.

Les muntanyes Kunlún estàn carregades de mitologia. Alguns volen veure en elles el paradís del taoisme; per a d’altres el paradís resulta més trascendent. Per altre banda alguns descriuen el Kunlún de forma molt sugestiva: com “les muntanyes de l’obscuritat encegadora” pero trobo que certament les podriem anomenar (sobretot a les que en concret faig referència), les muntanyes supremes del sol naixent i del sol ponent!.

L’albirament des de el Tekilik o des de el Kongur és un repte per al futur per a qui es trobi amb possibilitats (logístiques i d’altres) d’emprendre’l, un objectiu dur pero factible, com altres tipus de reptes que s’han aconseguit en la nostra història humana, amb el coratge, la ilusió, la rauxa i una mica de seny combinats per assolir un objectiu ben determinat i planejat.

I alhora d’escollir el Tekilik o el Kongur. Per a quin decantar-se? Per al cim del sol naixent o el cim del sol ponent?! Dons bé; una cosa a tenir en compte son les alçades respectives dels cims, les seves ubicacions, les seves difficultats tècniques d’ascensió, etc.. I per una altre banda les dates de quan es produeixen els eclipsaments del Sol per qualsevol d’aquests dos cims; lo qual succeix de manera directe i màximament precisa dues vegades cada any.

Per el que fa al Tekilik-Shan (Shan vol dir també muntanya) el cim està ubicat en una regió especialment remota i despoblada i representa el punt culminal d’una regió de muntanyes encara avui dia bastant desconegudes. De fet sembla que potser no hi ha documentada cap ascensió feta al Tekilik! (tot i que personalment jo crec que alguns asiàtics l’hauran coronat). Per tant fer l’intent i aconseguir-ho des de aquest cim podria implicar alomillor la consecució de dos reptes, el de l’albirament i també el clàssic del mon del alpinisme; el d’haver pujat algú per primer cop a aquest cim; apart del Yeti es clar, el qual potser s’hi passeja per allà bastant sovint. Des de el Tekilik, el primer eclipsament solar del 2015 succeirà el dia 27 de Maig. El segón no l’he determinat encara.

I la seva parella amb qui comparteix la relació a distància? Per el que respecta al Kongur-Tiube, es tracta d’un cim altissim, 7530m, el cim es troba per tant en la zona que habitualment es denomina “zona de la mort” en el mon de l’alpinisme (+7500m). A més a més, la seva ascensió està qualificada d’especialment difícil (aquest si que ha estat coronat), més en comparació que uns quants +8000 de l’himalaia. Per altre banda la serralada on s’hi troba es molt dura climatològicament; els vents allà habitualment bufen amb molta força i els canvis de temps son molt intensos i tendeixen a succeir en poca estona.
Per el que fa a la data en questió necessaria per copsar l’eclipsament del Sol darrera del Tekilik-Shan, cau aquest 14 de Gener. Caldria estar dons en aquesta nit hivernal a més de 7500m. Repte especialment dur d’assolir pero possible si el motor és la passió per els horitzons o la muntanya i es compta amb la resta d’ingredients que calen per dur-ho a terme.

Algun dia ho aconseguirem o alguns ho aconseguiràn. N’estic segur.

I EN ALTRES CONTINENTS? I A PROP DE CASA NOSTRA?

També vaig analitzar molts cims, cims i indrets del mon (no sempre son cims) amb moltissimes finestres d’aire de llarg abast potencial en una o moltes direccions i tot plegat em va portar a adonar-me’n de coses ben interessants; coses com que per exemple la distància de la fotografia rècord (ja no) del SanfordDenali podia resultar eventualment superada des de bastants cims dels nostres Pirineus i que a més un d’ells en concret és el rècord potencial europeu; també la màxima distància factible entre dos punts de la península ibèrica, la màxima distància possible entre una parella de l’estat espanyol, un grapat de cims d’altres continents amb perspectives de més de 400 km, algunes d’elles a més ben singulars i estètiques paisatgísticament parlant!, etc.. Pero si de cas, com que explicar tot això (que em va portar un cert temps d’anàlisi) m’implicaria allargar molt més aquest article, ho deixo de moment aquí, i faré un nou article separat referint’ho, posteriorment. Per altre banda, confesar que se m’acumula la falta de temps i que tinc també altres articles pendents d’escriure, alguns a més en concret per difondre fotografies ultrarremotes que recentment he fet i que encara no he mostrat pas enlloc. Necessitaria un periodista que treballés amb mi!

—————————————–

Nota. Una cosa: (*) Google earth està a l’abast de molta gent, les eines paisatgístiques de simulacions panoràmiques també. És ben probable que igual que jo he fet, altres persones que desconec hagin fet recerques similars a les meves i descobert paral.lelament (i potser abans que jo també) els mateixos cims, pero en qualsevol cas no en tinc pas notícia. També no descarto del tot la possibilitat de que en realitat hi hagin indrets del mon potencialment intervisibles encara més distants i potser que algú els trobi o els hagin trobat. En cas que descobriu o tingueu notícia d’indrets que superin la marca dels 538 Km em seria bò de coneixer-ho. Gràcies.