Hi han dies en que l’aire de la franja litoral, habitualment impregnat d’humitat, de polsims minerals o de contaminants atmosfèrics queda d’allò més net i transparent. El passat diumenge 22 de Febrer va ser un d’aquests dies i tant Miquel Zaragoza com jo (i potser d’altres més dels qui no tinc constància) ho vam aprofitar. Independentment, cadascú per el seu cantó i sense saber-ne res mutuament.
Jornada d’albiraments distants del diumenge. Hauria estat bé que des de Mallorca haguessim cuadrat el polígon.
DEL MASÍS DEL GARRAF (bCN) FINS AL MONTGÓ (vora Alacant) des de una muntanya de Castelló. 200 km al nordest + 175 km al sud!. Miguel Zaragoza n’ha estat l’autor.
En Miguel coneix molt bé les muntanyes de les comarques properes on viu i totes les seves potencialitats d’albiraments geogràfics. El Tossal Saragossa és el punt culminal de la Serra d’en Galceran i des del qual, tot i tenir una alçada que ultrapassa per poc els 1000 m, te una gran àrea de relleus potencials a contemplar.
La silueta del Montgó és una de les més característiques del paisatge del sud de València i Alacant. En l’extrem esquerra es veu el far encès del Cap St.Antoni a tocar de Xavia. En primera linia les muntanyes de Castelló amb el Bartolo a l’esquerra, situat al Desert de Les Palmes.
Cap al nord, les muntanyes del Garraf, també copsades per Miguel des del punt més elevat de la Serra d’en Galzeràn. Jo m’he encarregat d’assignar noms. La Morella és el punt culminal del Massís del Garraf. Assenyalo també el Pic del Martell (tot i que des de aquí no tingui forma de pic) perquè és un indret bastant conegut, sobretot per escaladors de la zona (Bcn inclosa) els quals pujen o han pujat (jo entre ells) per alguna de les seves vies.
DES DEL GARRAF
Per la meva banda jo estava retratant des del Garraf el Tossal de Saragossa, on estàva en Miguel!. Aquí a sota adjunto una sèrie d’imatges.
La Serra Galceran son els relleus de més a l’esquerra i el Tossal el punt més alt de tals muntanyes. La gran massa muntanyosa que destaca visualment és el Montsià, més baixet que la Serra Galceràn pero més proper, naturalment. Aquest massís s’aprecia clarament com a tal, pero no sempre presenta aquest aspecte; sovint hi ha qui el confon amb una illa (he vist fotos del Montsià per internet de gent que feia creure que era Mallorca) en forma d’illa en mig del mar quan l’aire no resulta tant transparent prop de la superfície del mar donat que aleshores la zona més baixa que el fà de nexe amb les altres serres de la seva dreta desapareix de la vista. En un raconet a la dreta del Montsià, s’aprecia la carena més distant; a 224 Km, correspon a un relleu del Penyagolosa, tot i que la punta de la muntanya queda amagada per el mateix Montsià.
L’aire extremadament net també em va permetre retratar la Serra d’Irta; aquí la mostro, isolada aparentment enmig del mar com una illa. En el cas aquest, el nexe d’unió amb la resta del territori queda totalment amagat sota el mar i per tant no depèn de si l’aire resulta molt o poc trasparent per veure’l aillat o unit. Si l’aire no és extraordinariament transparent i el contrast tampoc ho és, Irta senzillament no es veu.
Personalment és el segon cop que retrato aquesta serra des del Garraf. En l’anterior, fà un parell d’anys ja vaig reportar-la en un article. Aquest segón cop la qualitat de la percepció ha estat una mica superior en comparació. Irta és una serra que comparteix similituts, amb el Garraf; alçades semblants, alguns penyassegats vora mar, geologia calcària i vegetació similar. Serres germanes.
Una altre relleu que cercava des del Garraf, era la neu del Puig Major, per descomptat i si!! Certament molt tenue pero visible in situ i inequívoca. Val a dir que, a simple vista encara costava més de copsar que en aquesta imatge ja que aquesta vegada vaig utilitzar un filtre polaritzador. Ho vaig trobar oportú (sol a uns 90º) perque resaltés algo millor. En general però no soc partidari d’utilitzar filtres perquè impliquen un cert grau de “trampa” fotogràfica, alterant poc o molt les qualitats de la imatge en comparació amb com ho veu l’ull i tals alteracions no em van gaire.
Estona abans, al migdia (i sense polaritzador) havia anat a Collserola a copsar alguns relleus 
de la Serra de Tramuntana i els vaig retratar també, pero molt tènues en veritat (tant que ni tant sols van ser registrats per l’O.Fabra aquest dia), a més el Puig Major en concret estava inmers en uns cúmuls i la seva neu des de Collserola no s’apreciava. De les fotografies que vaig fer mostro aquesta on s’aprecia el sector del Puig Tomir, Roig i Massanella, es a dir, la zona les nordoriental de la serra.
Horitzons llunyans 