LES SORPRESES DE LA REFRACCIÓ. NO TOTES LES MALLORQUES SON IGUALS. 2M. -El Puig Roig des de Montjuic (per mi mateix), El Puig Major des de Poble Nou (xJoan Taradellas) i La Mola d’Esclop des de l’Observatori Fabra (A.Puertas).

Aquest any està resultant escàs per el que fa a visibilitats de Mallorca des de la península, a diferència del precedent (en el qual vaig percebre l’illa 22 dies!) pero el passat 2 de Març va resultar de nou un gran dia. Tanmateix no perquè perquè resultés extraordinariament transparent sino perquè la refracció atmosfèrica va resultar tant favorable que va posar al descobert un bon grapat de cims de l’illa que sovint queden amagats sota l’horitzó. Una circumstància que personalment esperava feia temps.

Imatge de l’Alfons Puertas (esquerra) i meva (dreta). Més informació al llarg de l’article.

 

EL PUIG ROIG DES DE MONTJUIC. -Començaré per mi aquest cop-.

Feia un parell de setmanes que, per el que fà a transparència, semblava que la cosa podia prometre bastant de cara al 1-2 de març. El dia 1, al vespre ja vaig entreveure molt tènuement el perfil de Tramuntana des de Collserola pero tot anava un pel endarrerit i per el que em va semblar, el dia següent seria el dia més factible.
Vaig escollir Montjuïc, entre altres motius perquè estava fent un pel tard i no tenia temps (i encara em va retrassar més el trànsit del Mobile World Congress) i també perquè personalment encara encara tenia un repte pendent des de allà. El de poder albirar el cim del Puig Roig, de 1000 metres d’alçada.
Per què el Puig Roig? I per què des de Montjuic?
Ara fa uns 5 anys, com ja vaig referir en una entrada, Marcos Molina va fer una fotografia nocturna de Barcelona des de aquell cim. Dons bé, quan no massa més tard vaig analitzar aquella imatge i estant com estic ben familiaritzat amb la ciutat on he crescut, em vaig adonar que al cantó dret del perfil s’apreciava una franja obscura longitudinal, franja la qual vaig sospitar que podria ser la del talús de Montjuic (imatge dreta, ho he encerclat). Pero ara bé, la suposició no cuadrava amb el que oferien els panorames virtuals generats per simuladors des de les coordenades i cota del Puig Roig. Segons les simulacions (les quals ja incorporen l’índex de refracció en els seus càlculs base) representava que Montuic era un turó massa baixet com per poder ser captat des de aquell cim balear.

No obstant, com que el límit entre el que es pot copsar i no es pot copsar resulta molt relatiu a les circumstàncies del moment i l’índex de refracció pot arrivar a desviar-se ocasionalment bastant del seu rang habitual, cabia l’esperança que algun dia pogués existir una línia aèria de visió prou corva com per albirar-lo. Així que vaig anar a fer retrats de Mallorca en bastantes situacions en les quals considerava que es presentava l’ocasió adient per albirar la serra amb prou transparència. Tanmateix, tot i les diferents situacions, per prou net que estigués de vegades l’aire mai donava amb el Puig Roig!. Mai apareixia!.. Ja quasi semblava que més em valdria més abandonar els intents i aparcar la hipòtesi (la obstinació no sempre és una virtut; hom pot caminar obstinadament cap a un carrer sense sortida per exemple). Si no havia pogut veure mai el Puig Roig des de Montjuic (si obviament en canvi des de altres indrets més elevats) potser fora perquè en veritat la citada franja fosca que Marcos va retratar no es corresponia a al turó en qüestió. Possibilitat plausible també i que si fos així m’hauria hagut de fer replantejar la certesa d’altres asignacións que vaig fer als detalls de la foto de M.Molina.

Pero sorpresa!!.. El dilluns 2 de març em vaig adonar de la silueta!.. Havia aparescut. Estava allà, molt lleu de tons i petita en tamany aparent pero prou patent i totalment inequívoca. Es veia bé amb binocles (sense tal ajut costava costava força més), i adonar-me’n dons, va ser gràcies a l’aire però també conseqüencia de la meva obstinació. Per altre banda, -com podeu imaginar també- si es veia el Puig Roig també es veien uns altres dos cims els quals tampoc es solen albirar des de Montjuic per molt transparent i contrastada que estigui la baixa atmosfera; em refereixo al Puig Tomir i l’Ofre. L’Ofre també era el primer cop que el copsava des de Montjuic.

IMATGES PER COMPARAR

Comparativa de dues fotografies propies de Mallorca fetes des del mateix indret, cota 172 m (dada extreta del ICCAT), extramur sud-oest del Castell de Montjuïc.
Per la comparació he escollit una imatge relativament recent també (12/12/2014) . Casualment és la més nítida que havia fet de Mallorca des del mateix indret. Aquí l’enllaç al reportatge que vaig fer fa poc sobre tals imatges. Curiosament per cert les fotos de Mallorca que faig mai son noticia als mitjans.

Una segona fotografia feta un altre dia com a mostra comparativa. El Puig Major nevat des de Barcelona (05/02/2012), aquí també amb una refracció habitual que no sobreeleva gaire el perfil de l’illa; de fet fins i tot a nivell de superfície hi havia una lleugera refracció de concavitat (la qual produeix efecte sentit contrari) tot generant un miratge inferior molt prim que invisibilitzava les cotes dels relleus que ocupaven dita franja. A banda d’això, aquesta i altres imatges que vaig fer aquell dia son unes de les quals estic més satisfet d’haver fet, donat que Mallorca es va mostrar després d’una gran nevada que va cuallar a totes les cotes i va aguantar força dies més, gràcies a la famosa onada de fred “siberià” d’aleshores. Vaig anar a fer la foto a propòsit per una intuició (encertada) que vaig tenir al respecte, lo qual sempre implica algo més de satisfacció afegida. Fer-la penso que va ser singular perquè no em consta que la serra s’hagués retratat previament mai abans des de Montjuic. Existien certs prejudicis negatius al respecte. Quan algú en un mitjà de comunicació comentava la circumstància de que en ocasions era possible copsar l’illa des de Bcn, recordo que fos gairebé qui fos es referia a Collserola, no recordo que es contemplés la possibilitat d’albirar l’illa des de cotes força més baixes de la ciutat. ..A diferència curiosament del que es creia 200 anys endarrera.

Similitut de la imatge recent en relació amb un panorama virtual generat per el web d’Ulrich Deuschle amb un factor de refracció del 0’25, valor introduit a propòsit per mi per aconseguir la màxima semblança del panorama amb la fotografia. Aquest panorama i la imatge equivalen també força al que el simulador genera de manera predeterminada (tot assumint un índex de refracció més “normal”) si al turonet de Montjuic li pressuposessim una alçada un 64 % més alta que la seva real. Dit en altres paraules, per poder obtenir una fotografia similar a la del passat 2 de març pero en condicions més normaletes de refracció caldria que Montjuïc tingués més de 100 metres més d’alçada que els que te veritablment.
Penso que possiblement el Puig Roig hagi sobreeixit de l’horitzó més vegades des de que el Marcos va fer la fotografia en sentit contrari, es a dir, no ser tant “rara” la cosa, pero no sempre he anat a Montjuic per comprovar-ho, possiblement he estat a Collserola per exemple, i concorreguent a més a més llavors una menor transparència atmosfèrica devinguda de la polució barcelonina. No obstant des de tals punts més elevats i allunyats els reptes eren evidentement també uns altres.

 

JOAN TARRADELLAS, DES DE POBLE NOU

Quan els perfils de Tramuntana es veuen tant bé des de la ciutat no solc ser l’únic esser en copsar la serra (o l’A.Puertas, també sovint).  Hi han alguns ciutadans que de casualitat se’n adonen i d’altres més expressament, perquè  n’estan a l’agüait, alguns per poder veure-la per primera vegada.

Joan Tarradellas és un “detectiu de paisatges”, sobretot de paisatges antics a més a més.  Si em permet el presento així (en el context de brevetat d’aquest article) perquè ha portat a terme tasques tant curioses com les que consisteixen en saber localitzar virtualment els indrets exactes geogràfics des de on -en certs moments de la història-, alguns pintors importants havien fet obres on s’apreciaven algunes siluetes al fons.  Això per una banda (la seva vessant professional); per l’altre també li motiven els paisatges actuals i que veu directament. En aquest sentit portava temps amb uns dels seus pensaments fixat’s en la idea d’aconseguir veure les siluetes distants de les muntanyes mallorquines; pero no sols això sino que confiava (ingenuament?) algun dia poder veure-les des del seu pis, una 14º planta d’un carrer ben aprop de Diagonal Mar.  I la notícia es que ho va aconseguir!.  Va apuntar l’horitzó amb la seva càmera per on creia que aproximadament estaria l’illa i amb un xic poc de zoom va enrregistrar un parell de perfils tènues sobre el mar.  Podrien ser el que buscava?  No n’estava ell convençut del tot.  Tenia motius per desconfiar una mica dons fa cosa d’uns tres anys, el que li havia semblat la serra de Tramuntana havien estat núvols -en tal moment jo vaig fer un anàlisi respectiu-, pero sobretot encara més perquè el seu pis està a només (atenció) 52 metres d’alçada!.

Va ser uns dies després -fins i tot de jo escriure aquest reportatge (els qui ho esteu rellegint sapigueu que aquest d’ara és una versió més actualitzada)-; l’autor em va enviar la seva fotografia i vaig notar que aquest cop si.  A pesar de la tant baixa cota altimètrica havia retratat el punt més enlairat de Balears, i fins i tot el seu relleu vei, el Penyal del Migdia. Tots dos cims, amb la línia del mar per damunt el coll que els separa mutuament a 1312 metres.

L’albirament des de la planta 14º del seu edifici, acantonat entre el c/LLull i c/Selva de Mar.

A la fotografia, podriem dir allò de que “es veu ben poca cosa”, pero la cosa aquesta es ben singular, per mi de sobres com perquè trobi interessant escriure d’ella i destacar-la. Si recordeu, no fa gaire temps precisament, jo vaig fer l’exercici “intelectual-esportiu” d’anar a averiguar quina era la cota mínima visible de Mallorca des de Barcelona i ho vaig fer des de Montjuic (l’indret de la ciutat més apropiat per al cas) i em vaig quedar fins la cota 92, tot i que vaig pressuposar que des de uns 10 o 15 metres més més avall l’hauria copsat també si no hagués hagut un barranc sota meu.  Aquell dia, tot i la bona transparència, l’índex de refracció atmosfèrica no era res de l’altre mon. Aquesta altre vegada si.

I la imatge seva implica més coses. La de que ara per ara -per exemple- aquesta passa a ser la fotografia llunyana de l’illa copsada des de més avall de totes les que conec. L’anterior rècord el tenia jo (imagino).

Retalls escènics.  A l’esquerra el de la mateixa imatge (cota 52 m) d’en Joan.  A la dreta una de les meves del desembre, presa des sota el Mirador del Migdia a la cota 135.  Formes de perfils similars des de alçades ben diferents; i tinguem en compte que el Puig Major està està més prop de Montjuic que del Poble Nou lo qual encara ho fa més increible.  La silueta copsada fotogràficament per en Joan es virtualment equiparable a una simulació panoràmica standar generada des de una cota d’uns 130 metres, per tant una desviació en aquest cas de entre el doble i el triple.

 

ALFONS PUERTAS DES DE COLLSEROLA, TAMBÉ EL MATEIX DIA.

Siluetes inèdites des del O.Fabra. Quantes Mallorques hi han a l’horitzó de Barcelona? Podria ser una pregunta de Trivial Porsuit ;- )

Evidentment, la incidència del fenòmen de la refracció com a tal te un radi de captació molt ampli i si hom s’hi fixa s’en pot extreure suc des de molts indrets.  Des de l’Observatori Fabra, algo més allunyat de l’illa pero a 420 metres d’alçada, l’Alfons Puertas (a ell entenc que no cal que el presenti si heu llegit cert reportatge fa un temps) va captar la magnífica silueta de molts més cims de la Serra de Tramuntana i ell mateix també, per la seva banda – independentment de mi amb el Puig Roig-, es va adonar que molt a la dreta dels graus on es veu sempre Mallorca (bé, no sempre es veu :- )) es veien altres punts, pressumiblement també de l’illa, possibles cims que altres vegades no els havia albirat -m’ha comentat-. Jo suposo que si que els haurà vist en més ocasions pero que no s’hi haurà fixat, dons no eren per a ell un objectiu especific.

Aquest cop si, i em va comentar que va fer la fotografia expressament per a que jo la veiés i analitzés dons sap que estic ben avessat a fer-ho. Fa algo més d’un any, arràn de les seves fantàstiques imatges del 2013 (pero les quals no abarcaven els azimuts més occidentals on es trobaven certs cims singulars), li havia manifestat (suggerit) la meva curiositat intelectualpaisatgística de si des de la cota del O.Fabra aconseguiria copsar algun dia tals cims, els quals a més tenien la gràcia afegida que eren més distants que els que més habitualment, tant ell com jo (i ocasionalment algú altre) captem des de Collserola.
Certament de l’analisi que he fet m’he adonat que les seves sospites eren certes (val a dir que fer tal comprovació per part meva és un exercici d’allò més fàcil amb els recursos disponibles), que plenament si, que sense lloc a dubte. I aquí va la ilustració que he confeccionat, tant bé com he pogut.

Sa Mola d’Esclop, a la dreta de tot, és la fita més rellevant, no copsada anteriorment. L’Alfons, essent intelectualment sensible com és als meteodetalls del cel, també sense els meus comentaris previs sobre el que he referit fa un moment, penso que igualment l’hagués retratada. Les muntanyes mallorquines del “far west” sobresortien potser com mai i no se li hauria passat per alt. L’aparicició de “noves muntanyes” a més és un fenòmen conseqüència també dels factors atmosfèrics i a ell molt rarament se l’escapa cap fenòmen atmosfèric que succeïxi damunt la ciutat, a més de registrar les dades de rigor dels aparells i fer tota la resta de les altres tasques que comporta la seva feina i càrrec, més d’altres iniciatives meteorològiques que empren.

Jo sobre aquest tema també vull referir que em vaig quedar satisfet quan justament ara fa només uns pocs mesos, des de just sota el Tibidabo (pero més amunt de l’O.Fabra!) vaig aconseguir retratar el Puig Galatzó!, una d’aquestes siluetes sovint amagades, especialment atractiva a més per la seva forma de piràmide des de la perspectiva barcelonina. No em constava tampoc que el Galatzó s’hagués retratat abans des de Collserola. L’Alfons tampoc l’havia retratada. Si recordeu, vaig escriure reportatge a propòsit al respecte perquè em va semblar una fita prou singular aconseguida. I vaig intentar copsar aleshores també la Mola de S’Esclop, pero no.. Allò ja era massa “demanar” al cel!.

I ves per on, l’Alfons, des de una cota més baixa que jo quan lo del Galatzó ha aconseguit captar, tant l’un com l’altre!. Fita aconseguida, aquest cop per ell. Per això enfatitzo també que el passat 2 de març no va ser un dia qualsevol i que hi han Mallorques i Mallorques.. Mallorca “no sempre està allà”. La seva presència aparent, la seva ubiquitat manifesta depèn de l’aire, l’aire que ens regala tantes altres meravelles del cel. El Joan ho va aprofitar des de casa seva, jo des de Montjuic, i l’Alfons des de Collserola.

 

UNS ALTRES GRÀFICS COMPLEMENTARIS. ELS TALLS LATERALS DE PAISATGES.

Tant per el que fa l’albirament meu des de Montjuic com per el que fa al del Alfons des del Observatori Fabra i al d’en Joan desde la seva llar, he pensat que també resultaria interessant comparar les perspectives a través d’aquests altres tipus de simulacions donat que mostren de manera molt evident el que comento tot seguit. Tant que sobra una mica que ho comenti.

A L’AGÜAIT D’UNA MAJOR REFRACCIÓ

I ja per acabar. Plantejo pensant en el futur. Quin podria seria el proper repte des del O.Fabra o des d’altres punts de la ciutat? Estar a l’aguait d’una refracció encara més excepcional? Copsar Mallorca des de peu de carrer o des de la platja o el port?  Es esperable? Podria succeir si l’índex refractiu fos només lleugerament més forta encara. A banda d’això, un altre repte vinculat a la refracció: Potser seria hora (i maco de veure) algun dia un miratge de tipus superior des de Bcn o fins i tot una fata morgana que afectés als cims balears.. Bé; això últim potser ja massa descabellat, pero un miratge superior -reitero-,.. Per què no? El passat 2 de març tenia un dels ingredients necessaris; aire molt estable i l’humitat i l’elevada pressió també acompanyaven, pero per convertir un sobreeiximent anormal (o poc freqüent més ben dit) de siluetes amb un miratge superior segurament caldria una forta inversió tèrmica més brusca a cert nivell, la qual originés la corvatura crítica necessaria dels raigs de llum per crear la imatge especular. Finals d’hivern i primavera és l’època de l’any en principi més idonia per que es doni el fenòmen (i per cert si estiguessim a l’àrtic encara ho tindriem menys difícil), pero malauradament aquestes circumstàncies primaverals alimenten a un altre fenòmen que paral.lelament ho tomba tot des de la seva gestació; les boires costaneres!..
Imatge superior dreta: Detall de miratge superior sobre Eivissa captat des de la província de Castelló per Miguel Zaragoza l’hivern passat.

 

GALERIA amb MÉS IMATGES del 2 de març.

Tot seguit unes quantes imatges, no centrades en el Puig Roig ni en el Galatzó o la Mola d’Esclop.

Aquí al damunt la fotografia general del Alfons, (i que per cert com sol passar amb les seves imatges va ser retwitejada a dojo per els seus contactes, i a més de nou dos diaris importants van fer articles amb ella presentant el tema com com una notícia inèdita i a l’autor com si fos l’únic gran reporter de l’illa). Imatge no pas inèdita (opino jo) pero si esplèndida un cop més, enmarcada bellament sobre la ciutat. La veritat es que qui encara no es cregui que “allò del fons” (que no es el mateix que dir “la foto de l’Alfons” :- ) és Mallorca que s’ho faci mirar..

Tot seguit, de nou algunes de les meves (des de Montuic), amb aus marines planejant. Podeu clickar tals imatges per fer-les més grans.

Les gavines davant la Serra de Tramuntana va ser un bon alicient dinàmic del panorama. Generalment aquestes besties no solen planejar en l’hora que es veu Mallorca (màximament abans de sortir el sol) pero aquesta vegada la percepció de l’illa es va perllongar força tot i l’elevada humitat ambiental (71 % havia enrregistrat l’O.Fabra) gràcies a una bona tapadera d’altostrats i d’altocumuls que hi havia en aquells moments sobre bona part de Catalunya i part del mar balear els quals provocaven un molt bon efecte escenari (o escenogràfic també podem dir). Aquest factor de visibilitat va resultar determinant per la tant bona percepció de les siluetes un cop el Sol ja feia estona que s’havia llevat. Tanmateix, tot i així, quan els núvols es van anar desfent i la radiació es va incrementar, l’illa es va seguir albirant (tot i que més tenue) gràcies a d’altres factors que repercutien en una transparència especialment favorable. De fet, hores mes tard, al migdia i també al vespre també es va entreveure.
Quan la radiació solar calenta el talús de Montjuic, apareix la brisa marina (marinada dit planerament), la qual en ascendir davant el talús del turó estimula el vol de les gavines. Alguna que altre portava palla al bec dons és epoca de niuar. Al Maig-Juny hi hauràn pollets a dojo per els penyassegats i a mitjans-finals d’estiu aquestes noves generacions (pero no del PP esperem) volaran davant Mallorca i voran el Puig Roig més vegades que jo, altre cosa es que s’hi fixin i escriguin.. ;- ) A menys que alguna d’ella sigui un autèntic Jonathan Livingston Seagull ;- ).