Muntanyes que de tant remotes prenen aspectes de núvols!. Al fons el Massís del Canigó i a la dreta (assenyalat per l’autor de la imatge) el Pic de Bacivers. Pero no sembla la boca d’una cova?. la realitat supera la ficció!
Joseph Mordelet és un astrònom semi-amateur el qual sovint visita o treballa a l’Observatori del Mont Chiran, a les muntanyes del Massís del Verdón. Alhora te gran afició per als paisatges llunyans i en concret una especial predilecció per retratar una silueta muntanyosa la qual només en certes ocasions es deixa veure des de alguns indrets de la Provença: El Canigó, la muntanya llegendaria, la més mítica del Pirineu, apreciada històricament des de segles per molts catalans dels dos vessants de la serralada i alhora per gent de mar, també és admirada per un bon grapat de francesos de força més al nord!, i és que la seva silueta te una prominència paisatgística molt considerable, de centenars de kilòmetres en diverses direccions quan les circumstàncies de visibilitat son les apropiades. Joseph, des de l’observatori retrata el Canigó en bastantes ocasions aprofitant les millors postes de Sol àdhuc de vegades també alguns altres cims més a l’oest de la Pica, més difícils de copsar i algo més allunyats; com la Torre d’Eina , a més de 370 Km.
Tanmateix, -i tal com potser hauria provat també de fer jo si visqués a la Provença- fa un temps ell es va plantejar un altre repte. Retratar el Pirineu des de encara més lluny; des de alguna muntanya dels Alps.
La idea es va convertir en iniciativa, la iniciativa en plà, el plà en acció i l’acció va donar un gran fruit!. J.Mordelet el dia 6 de Gener d’enguany va retratar el Canigó i a més alguns altres cims. El més allunyat segons ell: El Prat de Bassivers (o Prats de Bassibés), a ni més ni menys que 401 Km. A la imatge s’aprecia la seva doble punta nord i sud. Pero això no es tot, segons crec jo, per el que em sembla comprovar considerant l’alta refracció -qual sense cap mena de dubte hi havia-, penso que la punta veïna i també invertida d’una mica a l’esquerra del cim citat, correspòn al miratge superior d’una altre muntanya i crec que es correspon al Pic de l’Infern!; 403 Km!. En un tall de perspectiva que he generat i il.lustrat a partir del simulador heywhatsthat podem comprovar la possibilitat. De manera versemblant també en la simulació d’Ulrich Deuschle tot aplicant el mateix coeficient de refracció, la posició respecte a d’altres formes del paisatge és concordant. En aquesta il.lustració comparativa es pot veure més còmodament. L’aparença tant plana del cim en el gràfic pot tendir a confondre; tanmateix com molts sabem el perfil del Pic de l’Infern no es pas plà i va en la línia de la imatge fotogràfica.
En qualsevol cas, sigui o no sigui el miratge de l’Infern, si com a mínim un d’ells és el Prat de Bacivers (i respecte a lo qual jo també estic d’acord) possiblement és la primera vegada que es superen els 400 Km mitjançant una fotografia nítida de paisatge terra->terra!.
L’AVENTURA DE JOSEPH I EL SEU COMPANY F.BESOMBES.
Agraëixo personalment a Joseph haber-me enviat personalment la crònica de la seva aventura i en aquest sentit prefereixo transcriure-la literalment tal com l’he rebut per part seva. L’adjunto en francès, en la seva versió original. Qui vulgui llegir-la en català pot passar-la per un traductor. El meu coneixement del francès és molt pobre i no he gosat de traduir-la personalment i fer una doble versió per por a fer moltes relliscades. La seva crònica finalitza amb un rècord per les víctimes del desafortunat accident aèri d’aquesta primavera que tots tenim en ment.
Pour te résumer notre ascension :
Départ de Mézel (Alpes-de-Haute-Provence, où nous habitons) vers 8h du matin en direction du hameau de Saume-Longe ( ancienne commune de Mariaud) , arrivée sur site un peu tard 11h, nous nous équipons pour la montée qui va être dure, 1400m de dénivelé positive non stop sur 5km de distance, les 500 derniers mètres de dénivellation dans la neige et la glace, en crampons et piolets…
Le temps est clair.
En route nous croisons deux chamois, trente bouquetins, des marmottes (en janvier ?!), des traces de loups, et des vautours…
C’était pour moi la première fois que je chaussais les crampons… c’est efficace ces trucs là !
La balade est belle, mais fatigante et la journée déjà bien avancée…
Il faut arriver au sommet avant 16h45mn pour se mettre en place, le sac est lourd, et il faut presser le pas sur la fin…
Nous sommes finalement tout juste à l’heure !
Image superior: Le sommet du puy de la sèche a gauche, encore 800m a grimper.
Température -2°C, c’est plutôt chaud pour une altitude de 2820m à 17h, un 5 janvier !?
Pas de vent.
Sortie du trépied et Appareil Photo Numérique (Canon Eos 1100d et zoom sigma 70/300 à 300mm), il était temps car ça commence…
Un ou deux panorama du site, une photo du Mont-Blanc à 176km, et c’est parti pour un petit time lapse sur les Pyrénées…
le Canigou est là!!!!! à 380km, et une autre montagne laquelle je ne sait pas encore ? Il faudra attendre de redescendre et analyser les images.
On fête ça rapidement avec un coup de muscat de Rivesaltes et un cigare !!! ^^
Maintenant fini la rigolade il faut descendre, la nuit est arrivée.
La partie en crampons se passe bien, étonnamment.
Deux ou trois hésitations sur le chemin à suivre, car il n’est pas vraiment tracé… mais ok…
Puis une erreur sur la dernière partie… nous nous retrouvons sur une “robine” (pente de terre/marne noire et raide) coincé entre deux falaises, une au-dessus, l’autre au-dessous !
Nous avons pris au sud trop tôt, et ne sommes pas assez descendus, la nuit nous a trompé…
1h30 de galère, à tourner pour trouver un passage possible, à passer sur les chemins des chamois sans savoir si nous étions sur le bon versant !
Enfin bien plus bas, nous retrouvons nos traces de l’aller ! le chemin est là !
Encore 1h30mn de marche et nous sommes de retour à la voiture.
Retour à la maison à minuit trente, il nous aura fallu 6h pour monter et 5h pour descendre.
Mais contre toute attente la photo est faite !
L’autre montagne c’est le Pic de Prats de Bassibès à 401km, je suis content car j’avais lu il y a quelques années que l’on ne pouvait pas voir à plus de 400km ???!!!
Je suis sûr maintenant que c’est faux !
Presque trois mois plus tard…
Le 24 mars 2015 à 10h…
Un airbus A320 de la Germanwings…
Dans une “robine”… à quelques centaines de mètres de celle ou nous nous étions égarés…
L’axe du vol, celui de notre photo…
R.I.P à eux tous.
Perspectiva panoràmica més àmplia des de l’Ouy de la Seche, tramesa també per l’autor. En aquest cas ha assenyalat muntanyes més properes. A la dreta es destaca el Ventor (o Mont Ventoux), una de les més entranyables de la Provença.
ASPECTES SINGULARS DE LA FOTOGRAFIA D’EN JOSEPH I ALTRES FITES QUE HAN SUPOSAT UN PRECEDENT.
ELS 401-403 Km. ARA PER ARA UNA DISTANCIA TERRA-TERRA DE RÈCORD MUNDIAL EN QUANT A FOTOGRAFIA NÍTIDA I D’ASTROPAISATGE.
La gran distància és sense dubte un dels aspectes més destacats de la fotografia de J.Mordelet i un dels motius principals que m’ha motivat per demanar-li al autor poder escriure el reportatge.Sembla ser que de moment no existeix cap altre fotografia nítida d’un horitzó tant distant. De manera versemblant, en quant a fotografies de postes de sol possiblment també es tracti de la posta de sol paisatgística més llunyana mai retratada des de un altre punt de la Terra. Evidentment descartant els eclipsis de sol per la lluna i altres fenòmens similars 100% astronòmics.
Per el que fà al rècord absolut de fotografia de distància terra-terra (és a dir, inclouent imatges que puguin ser molt tènues) el rècord mundial en realitat potser em correspòn a mi (ja editaré reportatge més endavant) dons el passat hivern (3 Gener) vaig fer un retrat més distant, en el cas meu en sentit invers, des del Pirineu Oriental envers als Alps i en concret vaig retratar la Barre dels Ecrins (432 Km). Sense dubte aquella setmana de Gener va ser ben bona per el que fà transparència dons entre la seva foto i la meva només van haver 3 dies de diferència. No obstant reitero, en el meu cas, a diferència de la foto d’en Joseph, el resultat -tot i ser de rècord-, va ser molt tènue i per això no vaig ni tant sols escriure el reportatge pertinent en aquest blog -la meva intenció, és intentar fer-ne’n de millors-. Nogensmenys si que la vaig publicar, més sucintament a la meva galeria Flickr i es pot visitar en aquest enllaç. La nitidesa és el que fa rellevant la foto de Joseph en comparació a la que vaig poder fer dels Ecrins.
GRÀCIES AL SOL ACONSEGUIM FITES INSOL-ITES.
Moltes fotografies d’horitzons llunyans, propies i alienes, son d’eclipsaments paisatgístics amb el sol; astropaisatges. El sol és la drecera perfecte per salvar les límitacions condicionades per el coeficient d’extinció atmosfèrica. La quasi totalitat de les fotografies del Canigó fetes per gent diversa des de la Provença solen ser astropaisatgístiques i d’elles una gran part son amb la posta de sol a contrallum directe amb els perfils orogràfics. Joseph Mordelet va planificar bé la data del sol. Tenir en compte el moment va ser clau per possibilitar el fet i perquè el repte fructifiqués tant meravellosament. Per cert, jo m’havia plantejat l’any passat i també enguany retratar els alps des de precisament el Prat de Bacivers pero la meteorologia i altres circumstàncies no se m’han sumat.
El que si que va resultar un èxit i un precedent clar per la foto d’en Joseph va ser la aventura que vam portar a terme uns quants (Jordi Solé, Juanjo Diaz, Rosa Navales, el gos Tofu i jo) pujant al Canigó l’estiu passat i tot retratant des del cim (tot i que jo en concret no) els Alps de l’Alta Provença. Un dels cims que van quedar enmarcats en aquelles fotos va ser el Puy de la Seche.
I el Puy de la Seche és la muntanya que Joseph va escollir (no se si després de veure ell els reportatges on ho vam referir) el passat hivern per fer justament la fotografia inversa.
LA MÀGIA NATURAL DEL PAISATGE ULTRARREMOT. ELS MIRATGES.
Aconseguir copsar un miratge superior o varis alhora superposats (fata morgana) a les latituts baixes i mitjanes del nostre planeta sol ser cosa difícil, pero sembla que les probabilitats augmenten una mica per a distancies molt llarges i també sempre i quan naturalment les condicions meteorològiques siguin prou favorables per produir una alta refractivitat freda (pressions altes, baixes temperatures en superfície, estabilitat atmosfèrica..).
El miratge fred (o també dit “miratge superior”) de la fotografia de Joseph considero que és lo més de lo més!, per mi encissant paisatgísticament. Independentment dels 401-3 km, la imatge és també magnífica i insòlita (penso) per contenir aquest miratge tant superb.
Els cims al inrrevés, com si fossin les estalagtites d’una cova o la boca d’un drac mitològic (el llegendari drac del Canigó?) son un dels màxims exponents de l’art que la natura recrea per a si mateixa. Haver-ho vist i captat tant perfectament amb una càmera és magnifique. Disculpeu la impresió personal pero no em canso de veure la fotografia.
L’autor -com deia en la introducció- no va retratar el Pirineu per casualitat sino que forma part de la seva trajectoria paisatgística per captar horitzons llunyans. Suggereixo visitar la seva galeria. Fantàstiques moltissimes altres d’elles també, inclouent també un bon grapat de fotografies d’astronomia, meteors i paisatges terrestres menys distants.
Comentar també per últim que a la Provença hi han alguns altres grans fotògrafs del Canigó. Potser el mes conegut és l’Alain Origné, gràcies sobretot a les seves belles fotografies des de Marseille -algún dia penso escriure un reportatge sobre aquestes observacions, que ja son tota una tradició que aplega centenars d’individuus- i ell en concret a més fà convocatories públiques d’observacions, alhora que imparteix tallers i conferències al respecte. A Catalunya per posar un exemple encara no tenim cap fenòmen semblant pero potser pot dependre de mi o de nosaltres endegar quelcom per l’estil ;- ). Per altre banda també m’agradaria fer un reportatge sobre les fotografies de Bruno Carrias un altre gran autèntic especialista del Canigó amb tota una una col.lecció de fotografies genials les quals penso que es mereixerien ser guanyadores de premis llunyans, al igual com la de Joseph.
Retroenllaç: Probablement la sortida del sol més distant del mon retratada fins ara. | Horitzons llunyans