Algunes carenes de l’illa des de Montserrat

Montserrat és un dels relleus més entranyables de tot Catalunya (sinó el que més), per els seus aspectes físics geològics i sobretot evidentment per els culturals,  però a més, a més resulta que és un dels massissos que major potencialitat i facilitat sol oferir per poder albirar de tant en tant les carenes de Mallorca. 

I tot i que escrit això (i sabia) personalment jo no havia anat mai encara a intentar-ho expressament.  M’havia acostmat a fer-ho des de més aprop o bé agafar-me reptes més distants però no Montserrat. I la veritat es que ves per on, a la primera que ho he anat a intentar-ho (i ja era hora) ho he aconseguit a la primera. Com quan al Puigllançada, l’hivern passat. Em satisfà pensar que tot i haver gastat gasoil (i embrutat l’aire amb partícules PM 2.5, contradicció en mi) ha estat la quantitat justeta.

PRECEDENTS FOTOGRÀFICS

Naturalment en temps passats si que altres persones han vist i retratat les carenes mallorquines. A la pàgina de Ropits.com per exemple (una pàgina que fa uns anys va aplegar algunes fotografies distants de Mallorca) en podeu veure unes quantes imatges. I segurament deuen haver fotografies en paper fetes abans de l’era digital i gairebé segur n’estic convençut, dibuixos, gravats antics des de segles ençà.. Interessant seria penso, fer-ne’n recerca.

Mallorca des de Montserrat a més es pot veure a més des de molts indrets del massís. No cal anar molt a dalt (tot i que millor si un s’hi enfila es clar) per copsar l’illa si el dia és net. Des dels miradors de la zona del Monestir Mallorca és ben perceptible, acantonada contra una de les parets verticals del rocam que s’hi veu al davant. A no se on vaig llegir fa temps que els treballadors del telefèric estàn algo familiaritzats amb la visió (ocasional) de la serra en l’horitzó i no m’estranyaria que potser alguns d’ells (si hi ha qui te costum de posar l’ull a l’horitzó) gairebé tant com  alomillor jo mateix o com l’A.Puertas des de l’Observatori Fabra..   Pot ser que alguns altres treballadors, i sobretot els monjos que més miren l’horitzó -segur que de manera més purament contemplativa i/o dedicadament espiritual-  també estàn més familiaritzats amb el perfil de l’illa!. Seria interessant fer una ronda d’entrevistes als més vells del monestir.

ELS ALBIRAMENTS MONTSERRATINS

Montserrat te un grapat de factors que juguen al seu favor de cara a poder albirar la serra.  I dic albirar bastant expressament, pensant efectivament en les albades. Per raó de la seva ubicació, en latitut algo més sud que per exemple Collserola, el Montseny o Sant LLorenç de Munt, el sol surt sempre més aprop de la silueta de l’illa que les citades orografies, i per tant l’horitzó des de Montserrat pot estar més lluminós en aquest sentit i en conseqüència facilitar el % d’albiraments exitosos.

Altres serres de més al sud encara resulten més ventatjoses, especialment el Montsià o els Ports de Beseit (els quals disfruten a més d’eclipsaments astropaisatgístics directes a l’hivern) però a excepció d’aquest últim massís, son més baixets. Montserrat en canvi te una alçada notable i no està especialment lluny de l’illa. De les serres prelitorals només el Montseny la sobrepassa en alçada, però al Montseny, a banda del factor de la latitut (més perjudicial de cara als albiraments matinals) sol concorrer un temps més humit. La costa central-nord i les comarques del seu darrera sovint senten l’efecte rebuf de les ventades de mestral i de tramuntana que afecten altres parts del pais i degut al rebug son receptores fàcilment de nuvolositat, la qual a més ve a ser de tipus convectiu. Montserrat en canvi sol quedar més al marge.  Nogensmenys tambe, quan bufen vents de ponent (menys proclius al rebuf) Montserrat te un paper ventatjós imagino, en aquest cas per el que es deriva dels efectes de la pol.lució atmosfèrica. En tals situacions d’oest l’índex de partícules contaminants presents entre Montserrat i Mallorca pressuposo que deu ser menor degut a que la contaminació procedent de l’àrea metropolitana de Barcelona no intercepta per damunt del mar la línia de visió amb Mallorca, lo qual com es pot imaginar si que s’esdevé amb les observacions que s’atenyen des de el nord o des de just darrera de l’àrea metropolitana.

A LES PRIMERES LLUMS

Vaig sortir de casa ben de nit, naturalment, tal com cal intentar-ho gairebé sempre si volem tenir el bon premi de veure i/o retratar les muntanyes distants de l’illa; però em vaig demorar una mica, una mica massa..  I es que per una banda al llit s’estava massa bé i per una altre el satèlit (convé comprovar la última foto satèlit) mostrava uns quants núvols que em podien fer la guitza si arrivaven a cobrir molt la serra de Tramuntana; en qualsevol cas era millor intentar-ho aquell dia des de Montserrat que des de altres llocs que també tenia en ment, ja que els altres estaven més interceptats per núvols (segons el Meteosat). Tampoc m’en podia anar molt lluny ja que també havia de pensar en la meva feina; aquell dia no era pas festiu i tot i que jo afortunadament em trobo en una situació que puc disposar d’una certa flexibilitat horaria, aquell dia no em podia arrepenjar gaire i havia d’estar al meu curru abans de mig matí.

Total que vaig arrivar al plà del Monestir i primera sorpresa… No va ser positiva. Abans de fer-se de dia fins i tot, ja et fan pagar tarifa de pàrking.  No tenia temps de deixar-lo al quintu conyu per anar caminant i vaig haver de recollir tiquet; pagar per poder mirar el cel des del Monestir.  Això em passa per no ser monjo o sacerdot es clar; imagino que en tal la cosa deu anar diferent ;- ).

La segona impresió però, va ser magnífica. La lluna menguant, bastant fina, el planeta Saturn, Venus ..i Mallorca!.  En el primer cop d’ull vaig dubtar de si eren núvols, perquè sobre una part de l’illa efectivament ho eren, però no sobre una altre part. El Puig Major, com sovint succeix, estava recobert, però no el Massanella. Aquesta desigualtat entre els dos principals cims de l’illa sol passar bastant més sovint del que em pensava. El mateix Marcos Molina (fotògraf de l’illa) m’ho ha comentat no fa gaire.
El Massanella, apart de ser algo més baix que el PMajor (però poc més) es troba més al nord i per tant més amagat dels vents de sudoest, els quals sovint son els que aporten núvols a l’illa si a Catalunya passen aponentats. El Puig Major tanmateix -i en aquesta consideració va fer bon incís el M.M.-  està més aprop del mar que el Massanella, que queda algo més interior. Un altre factor que també penso que deu influir és la diferent orografia entre l’ún i l’altre. El Massanella molt més ondulat de contorns deu permetre el pas d’un fluxe laminar de vents que permeten que la nuvolositat no es quedi tant atrapada com al entorn del Puig Major, més abrupte tot ell, més procliu a generar turbulència traduïda fàcilment en cúmuls, a propiciar convergència a nivell de microescala i a retenir fluxes a sotavent en general.
M’havia d’espavilar a enfilar-me cap a la serra si volia veure més Mallorca però el fet de veure-la ja des del Monestir i posar-me a fer fotos des de allà em van retrassar un bon grapat de temps.  Però bé, em va donar encara d’agafar el Camí de La Creu, i corrent a correcuita pujada amunt, carregat amb càmera i trípode..   Arribar per lo menys fins la zona de les ermites abans de que sortís el sol.

La zona de les ermites és una zona de Montserrat antigament (ara no tant) cercada per la meditació més serena en sol.litut. Eremites (ermitanys) vivien allà en petits temples escampats i davant seu tenien el sol, el paisatge completament obert i de tant en tant -segurament més sovint que avui en dia, dons l’aire era més net de tot-  l’illa de Mallorca al fons, a l’horitzó.  La seva contemplació, sense càmeres fotogràfiques, sense les presses (cas meu) d’haver de tornar a Barcelona al cap de poc…  de ben segur que poc tenia a veure amb la meva, tot i que me la intentoimaginar i a través de l’exercici de la imaginació, una mica empatitzar.  I pot ser que la visió de l’illa, uns dies si, uns altres dies no,potser anava en consonància de vegades amb altres sentiments seus interiors i confluia armoniosament amb la devoció a Deu, molt més llunyà que Mallorca, i alhora més proper, com tot allò que per molt lluny que estigui, ens remou o ens pot remoure, en lo més íntim del nostres esser.
Generalment els albiraments de l’illa duren poc, fins que el sol ha acabat però amb aire net i sec la cosa s’allarga. Existia una certa humitat però sobre el mar estava quasi tota per sota d’un nivell característic d’inversió anticiclònica;  per això només sobresortien els cims, a excepció de la zona del Puig Major, que com he dit, si que estava tapat amb núvols per damunt i en aquest sentit em va anar de pels (podrien haver ocupat també la resta de la serra) de que en realitat no veiés res. Però mentre els núvols permetessin, es veia. I em vaig enfilar una mica més amunt, fins gairebé el Plà de Les Taràntules, on no he vist però pas taràntules ;- ).  Si que en canvi em vaig creuar amb una cabra salvatge, com les propies dels Ports de Beseit. Pressuposo que hauràn estat reintroduïdes a Montserrat bastant recentment, i potser a partir d’individuus dels Ports. Una delicia afegida trobar-se a aquesta animals tant espectaculars al massís.  Ara falta reintroduïr llops, per equilibrar l’ecosistema, però a això em sembla que ja no s’atrevirà el govern o la conselleria de Turisme.

I bé, dons a correcuita (per no per la cabra) vaig tornar a baixar, i a correcuita vaig tornar.. Bcna, pero entre mig vaig veure l’illa.

Un altre dia, està pendent contemplar-la des de Sant Jeroni i retratar la Serra tant bé com el Marcos Molina ha fet a la inversa en més d’una ocasió ja més d’una vegada. Aquí la seva última fotografia magnfíca bastant recent des del Penyal del Migdia a Montserrat.

Una altre imatge meva per acabar, feta des de prop del Plà de les Taràntules. Els núvols sobre el sector del Puig Major anaven a menys però no acabaven de fer net.