La silueta del Puig Major enfilant al Puigmal.

Unes imatges molt tènues però alomillor les primeres de la silueta de muntanyes de Mallorca des del Pirineu. Dic alomillor amb poc convenciment perquè amb tants anys d’història de la fotografia, primer analògica en blanc i negre, després en colors i finalment digital…  I alhora amb tants anys d’història amb milers  i milers d’excursionistes enfilant-se per el Pirineu, excursionistes i d’altres, molts d’ells a més actualment sempre amb càmeres al damunt i retratat-ho tot a tort i a dret, saben el que miren i de vegades sense saber, seria (penso) molt super extrany que realment no existeixin imatges previes al respecte, però com ara per ara per lo menys no en conec encara cap d’elles, em permeto poder sospitar que alomillor les que vaig poder fer un dia d’aquest últim gener siguin les primeres d’una silueta balear des del Pirineu.

El que si que encara tendeixo a estar més autoconvençut es que possiblement siguin les úniques fetes des de la serralada com a conseqüència d’una planificació i propòsit express d’aconseguir-les.  Vaig anar certament al Puigmal des de Barcelona, tot sortint de nit a intentar-ho, i, al igual que l’any passat des del Puigllançada (Prepirineu) ho he aconseguit.

A més em vaig quedar ben satisfet perquè no va ser allò de disparar amb la càmera i a veure que surt (això altre em va succeïr amb una visió dels Alps per exemple l’any passat i que va ser (és) de rècord del mon, pero tant tènues que sols em vaig adonar que realment ho eren al descarregar les imatges, tot i haver-hi anat també expressament) sinó que va ser tot pujant, començant la pujada de fet al Puigmal, i encara amb el cel força fosc que em vaig adonar que damunt la silueta del Tagamanent es dibuixava una altre línia, molt més tènue, en la posició i forma exacte igual que la del PuigMajor; evidentment perquè sabia ben bé a on mirar, es clar, perquè sino m’hauria passat d’allò més desaparcebuda, per descomptat. Estic segur que moltissima gent haurà vist Mallorca en ocasions des del Puigmal i des de altres cims, però que no s’han adonat de que ho estaven percebent. També estic segur que molts altres hauràn cregut veure-la i en realitat ser una altre cosa diferent a la que es pensarien, bé muntanyes, bé núvols..

Jo enfilava amb la simulació panoràmica dÚlrich Deuschle grabada a la meva memòria i savia perfectament on mirar i com identificar-la. Per altre banda m’havia estudiat previament els factors atmosfèrics des de feia dies endarrera i a última hora abans de sortir havia donat un cop d’ull al Meteosat per veure com estaba la cosa.  I bé, la cosa no estaba molt segura en quant a núvols pero em vaig arriscar.  El fet que poguessin haver núvols em va fer dubtar durant una bona estona de si la silueta del P.Major, a 290 Km no fos tal, sinó núvols, pero la sospita de que no eren pas núvols, per lo menys on estava el Puig Major, va anar creixent amb les següents imatges presses en diferents moments i des de diferents cotes; en cada moment cuadraven amb la meva imatge mental que tenia de les simulacions des de diversos punts del recorregut.

Els dubtes i el fet que me’n adonés tant aviat, quan encara estava jo bastant abaix, més prop de Fontalba que del cim i que la visió fos tant tènue i tingués la por que amb escassos minuts desaparegués em van fer que volgués aprofitar aquells moments per intentar fer la millor foto que potser em permetia la situació atmosfèrica i la situació meva altimètrica, circumstància que al cap de poc s’esvaïria. I en aquests afers em van fer ralentir la marxa i deturar-me per fer tals comprovacions..   Lo ideal hauria estat haver arribat abans a Fontalba i pujat abans, per arrivar a cotes molt més altes en el moment més idoni.  Tanmateix també podria haver intentat adquirir una càmera millor perquè la meva deixa bastant que desitjar en condicions de poca llum, però bé, això ja es un altre tema, purament personal.

En qualsevol cas, a banda de la poca espectacularitat de la visió (per no dir gens espectacular) la importancia significativa està en el motiu en si aconseguit de retratar; ja dic, Mallorca del Pirineu no es veu cada setmana, potser no s’ha enrregistrat mai la seva silueta, i si algú ho sap, estaria bé poder assabentar-nos, per curiositat històrica o per fer història, història del frikisme de la fotografia d’horitzons llunyans.

La imatge que em va sortir més decent la vaig penjar al twitter i la veritat es que quasi ningú em va fer ni  cas, també al facebook ben poc (fora de les 3 o 4 persones que em coneixen, que també son aficionats al tema i que poden apreciar la significancia de les imatges) però bé, amb lo de Mallorca ja estic acostumat, no tinc el ganxo mediàtic de segons qui; pot ser que a més certs mitjans prefereixen imatges de més proximitat però visualment atractives. En tot cas tampoc és l’objectiu o cap meva prioritat la “fama mediàtica”, menys per un tema com aquest, relacionat més aviat amb el silènci i la sensació de pau que desprén la natura quan un es brinda a la contemplació dels paisatges distants (bé, si no ha arrivat amb presses i ha de marxar de seguit amb presses sense tenir temps a contemplar gaire), seria com contradictori practicar una activitat així, generalment solitaria i en canvi després buscar l’aplaudiment de multituts, haha!, no, no, espero no caure-hi molt massa. A més alhora de difondre i com que escriure si que m’agrada, prefereixo que la gent em llegeixi directament per aquí que no potser enmig d’altres noticies de tipus fast food, per molt impacte mediàtic que eventualment puguin tenir les mateixes.

Bé; tornant a entomar el fil del tema després de la giragonçá reflexiva personal sobre això altre.  La majoria de les fotografies del llom del Puig Major (per cert sembla el llom d’una mula o d’un altre antílop gros) les vaig fer vora la cota 2400, una mica per sota fins i tot i més vora La Dou (cim secundari del Massís del Puigmal) que des del Puigmal en si. Des de més amunt, i amb el sol ja sortit també en va sortir una però apenes res més que una lleu i tènue franja de diferència de contrast darrera uns núvols i quasi imperceptible. Després de veure que la cosa ja no donava per més, vaig seguir muntanya amunt, fer el cim sempre és un plaer; a més que el cel seguia estant d’allò més net per contemplar altres horitzons ben macos.  Això, si fort vent el que calia enfrontar.  Des del cim del Puigmal poc un se’n podia estar quiet!, el desequilibri per algú prim com jo era constant, com anar dret en un autobús, bé, ja sabem com les gasten els cims del Pirineu Oriental amb vents de Tramuntana o de nordoest.

Mirant en direcció Barcelona. Al centre dreta el Tibidabo i l’antena de Collserola i el mar al darrera. Poques es vegades es veu tant nítidament el mar des del Puigmal

 

DES DEL CAMP DE TARRAGONA, PER LA TARDA

 

El mateix dia, per la tarda, crec que la transparència va minvar una mica des del Ripollès (tot i que no ho vaig comprovar in situ) però en canvi crec que va augmentar des de les terres del sud de Catalunya. De fet al mati, jo des del Puigmal ja percebia molt més net l’horitzó sudoest, que no el de sectors de més al nord.  I bé; des de Castellvell del Camp, un indret de la comarca de l’Alt Camp, Alejandro Yeste, meteoròleg de Reus (corregeix-me si em llegeixes i m’equivoco en algo si us plau) i el seu cosí Daniel van veure l’illa i el primer va fer un magnífic retrat de la silueta del Puig Major i del Massanella.

Les Terres de Tarragona han estat poc treballades per el que fa a visions de Mallorca, tot i que tenen molt potencial, jo en concret només tinc fotos fetes des del Caro (lo qual no es pot dir ben bé que sigui una muntanya tarragonina sinó més aviat de caire tortosína, de les Terres de l’Ebre.), per tant és interessant que (potser per primer cop també) ell hagi copsat MaLLorca des de aquella contrada i també fà història en aquest sentit. La notícia del seu albirament va correr molt per la xarxa i es va difondre en diaris i en la televisió local de la comarca.

El dia precedent al d’aquestes visions (la meva i la del Alejandro) vaig retratar ja nítidament l’illa des de Montjuïc, va ser de capvespre, simultaneijant amb l’observació de l’Alfons Puertas que al seu torn des del seu Observatori també feia (i que naturalment al venir d’ell va ser molt redifosa arreu), hores abans però, al migdia jo mateix ja havia retratat el perfil des del Turó de Magarola. Bé; aquest precedent, sobretot la visió tant clara des de Montjuïc (aquí a la sota), em va estimular encara més la intenció que ja tenia (després d’estudiar els factors atmosfèrics)

d’anar a Fontalba poques hores després per intentar-ho des de allà.  A més, que el fet de que es donin dos dies consecutius de visions de l’illa és un patró estadístic gens extrany i que va bé també tenir-lo en compte.

I bé; ara que potser ja he fet història, ara a veure si el proper cop la repeteixo, però amb unes contemplacions i imatges molt millors. La cosa pot estar al caure si em trobo amb la disponibilitat de temps (no sempre puc entre setmana) adient per tals propòsits. Si algú altre ho aconsegueix, l’enhorabona.

Per cert, quan he dit que possiblement hagi estat les primeres imatges de Mallorca em refereixo a les de la silueta física; per què el que si que en canvi una persona va aconseguir una vegada, va ser retratar el llum nocturn del cim del Puig Major, amb foto de llarga exposició, es clar; és a dir, un llum artificial, i vaig editar el reportatge pertinent sobre aquest fet ara ja fa un temps. El seu autor va ser el Jordi Solè. Ara bé, faltava el retrat de la silueta, la silueta física de la muntanya en si, de Mallorca, i en aquest sentit ara si.

Més imatges de la silueta i comparativa amb les simulacións panoràmiques, aquí.Puigmalmallorca17Gener2016

La llum atmosfèrica i el perfil de Tramuntana.

El Perfil típic de Massanella i el Puig Major des de Collserola el 6 de Gener.

En varies ocasions he parlat de l’eventualitat favorable que suposen certes disposicions de núvols en el cel per tal de facilitar la percepció de siluetes llunyanes i en concret m’havia referit bastant al “Efecte Escenari”. Aquesta entrada anirà sobre el paper de la llum i fent incís també en el citat efecte. No tant per reportar les visions de Mallorca en si, que de fet tot i haver estat bones les de d’aquest començament d’any (2016) no han tingut tampoc més qualitat que altres bons albiraments ja gaudits des de llocs ja freqüentats per mi i que he narrat en altres reportatges aquí al web. I no em vull repetir.

L’EFECTE ESCENARI PER VISUALITZAR MALLORCA

Enguany, en el que portem de mes de Gener, hi han hagut com a mínim un parell de dies en els quals la percepció de la Serra de Tramuntana ha estat clarament afavorida per l’efecte referit. I crec que també un tercer però que no vaig presenciar-lo directament i no el puc valorar tant. A continuació passo a descriure’n el que a mi em va semblar més evident. Bona part dels qui em llegiu segurament ja em vau llegir en l’article al facebook que ja vaig referir al respecte. Per tant hauria d’avisar que per a ells potser no cal que em llegiu aquí perquè en quasi tot seré bastant calcat al que ja vaig escriure fa uns dies.

EL DIA DE REIS DES DE COLLSEROLA.

Imatge satèlit del dia de Reis a les 9:30 am. Observem tota la nuvolositat cobrint el mar balear. Mallorca però, lliure de núvols.

Va ser curiós que un dels millors albiraments d’aquest any tornés a caure en dia de Reis (recordant al del Garraf fa només un parell d’anys). Aquesta vegada ho he presenciat des de Collserola. Els reis mags podriem dir que no sols van passar per moltes cases, sino també per fora!, i que als qui estavem en llocs una mica alts i exteriors amb vistes al mar i al sud vam tenir el “regal” de veure la Serra de Tramuntana. En el meu cas em vaig desplaçar expressament intuint la possibilitat “màgica”. Desconec si algú altre s’en va adonar aquell dia o si van estar entretinguts només en els regals d’estar per casa. ; )

Bé; la veritat es que van ser una mica bromistes els mags..   Per lo menys a mi en aspectes celestials.
Vaig anar abans de que sortís el sol i no vaig veure res, potser per això em van castigar, per haver anat massa aviat!!, ja es sap com les gasten els mags. Un grapat de núvols + una certa humitat darrera l’illa van impedir-me la visió. Va sortir el sol, això si, vingut d’orient.. Però després.. Després se’m va encendre una llum.. Vaig adonar-me que s’acostaven uns núvols mitjos des del nord-oest!. No m’ho vaig pensar dues vegades, enlloc de tornar cap a casa em vaig quedar, o millor dit, vaig pujar encara una mica més amunt i em vaig esperar una estona. Quanta? No gaire.
Els núvols, els artífexs involuntaris de l’efecte esperat es traslladaven ràpid i no van trigar gaire en anar ocupant el mar. I a mida que ho feien.. L’illa va anar apareixent!, molt subtilment però de manera progresiva. S’estava generant un magnífic “Efecte Escenari”. I que vull dir amb això? Dons una cosa versemblant al que succeix en un plató de teatre o de dansa o de qualsevol altre esdeveniment il.luminat per focus. El sol il.luminant el cel de l’illa però no el proper a la ciutat, ajudava a percebre-la perquè desapareixia la llum paràsita que generalment s’interposa durant el dia.

La Serra de Tramuntana visible a les 9:15 del matí.

Fins aquí, és el tipus d’efecte que havia referit en altres ocasions. Però avui si de cas aprofundiré més perquè crec que és necessari per adecuar-ho a la realitat de les observacions.

Començaré per defensar que hi han dos tipus d'”efectes escenari”; un dels quals potser el podriem denominar més encertadament “efecte pantalla”, però bé, ja ho explicaré el perquè.
Denomino tipus Iº al que s’ajusta més al exemple descrit, es a dir, al del cas quan una llum es focalitza sobre el motiu o impacta especialment sobre ell i que fa que en conseqüència, el motiu esdevingui més lluminós que allò altre que l’envolta. En certa manera podem comprendre que és també el que ens faculta durant les nits veure la lluna i els planetes.. Al voltant de tals astres no hi han altres superficies reflectants importants (no està el cel plagat de llunes, bé, en realitat si, pero tant petites i llunyanes que no considerem que no compten) i alhora el sol no enlluerna la nostra atmòsfera. El sol els ilumina i en canvi no il.lumina el nostre cel; per això generalment veiem molt més bé la Venus, Mart , Júpiter o l’esplendorosa lluna durant la nit que durant el dia. Així de simple.

El tipus d’efecte escenari que usualment ajuda a copsar l’illa en realitat però no sol ser ben bé d’aquest tipus, sino d’un altre que podria denominar tipus IIº, el qual més aviat vindria a ser com un efecte pantalla, el qual a més pot ser directe o indirecte.

Aquest tipus IIº resulta quan “l’escenari” en realitat es situa al darrera del motiu a visualitzar i es produeix un gran contrallum, contrallum el qual facilita la percepció de la silueta en qüestió. I bé, com que als matins (i en concret referint-me al del passat 6 de Gener) amb el sol encara poc amunt sobre l’horitzó, els raigs del sol hivernals arribaven a Mallorca des del seu darrera i alhora els altocúmuls cobrien el Mar Balear es va produir un bon contrallum en aquest sentit. Al darrera de Mallorca havien cúmuls, cúmuls els quals en un inici havien impedit que el cel de l’albada del darrera l’illa s’il.luminés permetés la percepció per contrallum o efecte pantalla (ara em referiré també sobre això); però un cop el sol era una mica amunt els cúmuls en canvi enlloc de ser un impediment em fa l’efecte que van ajudar, tot reflexant en angle oblicuu la llum solar incident i maximitzant el vector del contrallum. En aquest sentit podriem dir que la reflectivitat afegida dels núvols va comportar “efecte pantalla“.  L’efecte que també es dona en les albades si el sol es situa prou proper, amb la llum dispersada procedent des del darrera dels perfils distants -si la llum no està interposada més enllà per núvols densos- dons les mol.lecules d’aire,  de per si també dispersen força la llum en sentit oblicuu segons el seu grau d’humitat, al igual que eventualment núvols prims remots els quals poden ajudar a maximitzar encara més el fenòmen i gràcies a ells tots nosaltres a disfrutar sovint dels crepuscles que ens trobem. L’efecte pantalla és de fet alhora un mode de contrallum. De llum indirecta, dispersa, però provenint del fons de l’horitzó en definitiva.

El perfil de l’illa a les 9:30 del mateix dia de Reis.

El “tipus Mixte”.

Com en tantes altres coses, poden haver tipus mixtes d’efectes escenaris (Iº i IIº).
El requeriment comú per una situació i l’altre, prescindint del caràcter intrínsec de les albades, és la presència de nuvolositat entre l’observador i el perfil distant, núvols que facin de tapadera dels raigs solars durant el dia. Si els raigs alcancen la serra llunyana tindrem tipus Iº però si alhora il.luminen també el cel del seu darrera tindrem alhora el tipus IIº, es a dir, tindrem els dos. Els tipus mixtes no solen usualment ser tant desitjables com un o altre per separat penso. La visibilitat del perfil dependrà també d’altres factors de lluminositat, per exemple de la reflectivitat de la superficie de la muntanya. Un perfil de roca obscura o de vegetació fosca serà menys agraït de veure amb un efecte escenari de tipus Iº i en canvi funcionarà molt bé en aquest sentit una silueta llunyana recoberta de neu; però ara bé, si alhora el cel del darrera està força il.luminat també (escenari tipus mixte) el contrast amb la neu s’atenua. Les siluetes fosques (i la majoria ho son vistes en la distància) requereixen sobretot que el cel del fons estigui il.luminat, es a dir, es benefícien molt més del tipus IIº (o efecte pantalla com a gairebé sinònim) i en menor grau del mixte.

Mallorca per la tarda del dia 18/01 amb el cel tot cobert de núvols mitjos-baixos relacionats amb un front fred que estava començant a entrar des de l’oest. Les bandes de núvols estaven intercalades amb algunes franjes de lluminositat, més abundants al fons de l’horitzó. El cel de l’illa tot i estar al sudest i el sol al sodoest rebia un diferencial positiu de llum. Vaig anar a retratar-la des del Turó d’en Baldiri, a Premià de Dalt.

Una Mallorca molt nítida amb la llum de l’albada (efecte pantalla) però ajudada potser una mica també amb una mica per la opacitat dels núvols propers. Aquesta foto no es meva, sino de l’Albert Vazquez, bon observador últimament també de la Serra de Tramuntana. La perspectiva està presa des del Turó del Carmel. Una altre bona fotografia la va fer tambe en Sergi Periche, crec que des de La Rovira. Comentar també que unes hores abans, al capvespre (i preveient l’adveniment de situació) jo l’havia retratada des del Turó de l’Home, però sense intervenció de cap efecte d’aquests referits.

LA LLUM EN LES ALBADES MÉS ENCESES. ALTRES FACTORS DE LLUMINOSITAT.

El fons del cel sobre l’horitzó, quan més lluminós esdevingui abans de la sortida del sol, condiciona en forta mesura l’espectacularitat que pot tenir  l’albirament d’un perfil si el que busquem és una visió de contrallum, o d’efecte “pantalla”.   I per aconseguir-ho, a banda dels factors relacionats amb els núvols, els quals poden obstaculitzar la lluminositat o repartir-la per on en més ens cal i aleshores ajudar-nos, cal que l’aire sigui net , i no sols entre l’observador i el motiu distant sinó sobretot al darrera del motiu. En les albades els raigs de llum procedeixen de més enllà de les siluetes. Si l’aire no està com cal bona part de la llum no es tant dispersada sino que és absorbida i en conseqüència no arriba amb prou incidència fins a les inmediacions de les siluetes. El paper de la humitat es controvertit en molts casos donat que per una banda les microgotetes (afavorides per la humitat però no sempre conseqüents amb la mateixa) dispersen força la llum i poden ajudar a repartir-la millor darrera les muntanyes si no tenim la sort de poder gaudir d’un eclipsi astropaisatgístic directe; tanmateix però, no tota la llum que dispersen resulta en la direcció més desitjable (depen de factors que no detallaré per no extendrem una barbaritat) i alhora les gotetes, a part de la dispersió també impliquen una certa absorció, factor el qual minva la lluminancia del cel de fons i no es retransmesa, es a dir, minva l’efecte pantalla referit.

El cel de Reis, em va permetre també identificar exemplarment la diferència d’aquests factors comentats. Abans de que pogués copsar l’illa (que com he dit només va ser factible una estona més tard), a l’esquerra del sol el cel mostrava una tonalitat vermellosa i una brillantor més notable que no pas a la seva dreta, més apagada i grisosa. La causa en part estava en la diferent distribució de nuvolositat ja comentada, però sobretot també segurament en les microgotetes existents en ambients amb diferents graus d’humitats a certes alçades a gran distància, les zones d’aire que travessaven els primers raigs de llum solars abans d’arribar a les cotes baixes en els moments previs al de l’aparició del disc solar.

Des de les muntanyes de Castelló, Miguel Zarazoza també va anar a retratar l’illa aquella mateixa albada. Des de la seva perspectiva els cúmuls no van obstaculitzar la visió dels primers instants del dia i la línia de visió projectada més enllà de l’illa arribava a una zona d’humitat equivalent a la que jo veia ben vermellosa a l’esquerra del sol.

Per que es pugui entendre millor això que estic comentant he elaborat tres il.lustracions que crec que ajudaràn. Incloc també un retall de la fotogràfia feta per en Miguel Zaragoza des del Tossal de la Serra d’en Galzeràn per tal de comparar la lluminositat del seu horitzó amb la lluminositat perceptible des de Bcn en les meves imatges.

I bé, com a anexe final complementari, un enllaç a un reportatge del diari ARA sobre l’albirament del dia de Reis.
http://www.ara.cat/…/vent-permet-fotografiar-Mallorca-Catal…