Un dels fenòmens més fenomenals (valga la redundància) que es poden gaudir en relació amb als paisatges distants, son els que tenen a veure amb els miratges atmosfèrics i en concret, el summum de tots ells.. : Les Fates Morganes. Aquesta imatge sembla ben bé una estampa de Far West. I si no ho veieu cliqueu aquí.
QUE ENTENEM PER FATES MORGANES
El terme, etimològicament fa referència llegendaria a la germanastra del Rei Artur, la qual representa que era una fada que tenia habilitat per transformar-se…
En el contexte dels fenòmens meteorològics-paisatgístics el terme ha trobat cabuda en les referències de persones que veien en l’horitzó els relleus distants prenent formes estranyes, més altes del normal i sovint a més canviants.
Ara bé, si un cerca per la xarxa vorà que en realitat actualment hi han diferents acceptacions entre el que son i no son les fates morganes.. Per uns (i cada vegada més) les fates morganes son l’aspecte de qualsevol silueta paisatgística afectada per un miratge superior (sinònimament per tant), per altres fins i tot qualsevol alteració d’allargament vertical de la forma devinguda per la refracció de l’aire.. Penso que aquests usos son abusos de la denominació, sobretot l’últim referit. Personalment soc partidari de ressenyar-la -com en algunes webs especialitzades- per als miratges més complexos en els quals intervenen no sols un miratge superior, sino varis miratges superposats els quals a més a més varien de formes en poc temps. La seducció del terme fa però que siguin molts els qui vulguin aplicar-lo a d’altres miratges més corrents.
ELS FACTORS IMPLICATS
Per què es produeixi un miratge superior (requisit per el fenòmen) cal l’existència d’una capa d’aire densa (és a dir, fresca) i al seu damunt una de càlida, amb una clara inversió tèrmica entre mig naturalment.. A més a més altres discontinuitats tèrmiques a diferents nivells. El vent si està present ha de ser prou fluix i laminar per evitar la mescla, tanmateix cal que l’estabilitat del conjunt no sigui total, altrament no es vorien els canvis.
A primeres hores del matí solen haver més probabilitats que als capvespres degut al refredament i més fàcil estabilització de les capes més baixes de la troposfera. Per altre banda, la intensitat dels efectes dels miratges és més gran a la pràctica quan el motiu que s’observa està especialment llunyà dons hi ha més recorregut per la llum i més facilment distorsionable. Mirar una sortida de sol afectada per miratges resulta més usual que veure qualsevol silueta afectada per el mateix. Cal una inversió molt marcada perquè siluetes no molt llunyanes (+ de 200 kms per exemple) mostrin miratges superiors al contemplar-les. Tanmateix, les circumstàncies més propicies no solen anar correlacionades de gran transparència atmosfèrica i per això en la pràctica no veiem moltes fates, excepte si ens fixem en el sol sobre l’horitzó.. El disc solar, per lluny que estigui, sol ser visualitzable gràcies a la intensitat tant forta de la seva llum i més sovint ens mostra distorsions òptiques que no arribem a copsar en els relleus terrestres.
ON TROBAR LES FATES MORGANES
En latituts septentrionals els miratges superiors i eventualment els seus agregats es poden esperar sobretot a la primavera quan el mar encara és fred però més amunt sol rebre fluxes d’aires més càlids els quals llisquen damunt la capa d’aire marítima. En zones àrtiques, amb la mar congelada o gairebé congelada especialment.
En zones més meridionals les inversions tèrmiques més eficients es donen sobre planures interiors.. Si la transparència és prou bona (usualment no ho és) els miratges superiors i les fates es mostren sobre serralades distants.
SOBRE MALLORCA ES FEIA ESPERAR.
Personalment portava temps volent veure una fata morgana sobre l’illa.. Confiava que algún dia de primavera tal vegada seria factible en certes condicions, però passaven anys i res, només algunes distorsions més o menys grans de les carenes, però no realment morgàniques.
Des del País Valencià si que a finals d’hivern del 2016, Miguel Zaragoza, va reportar aquesta magnífica imatge (cliqueu) amb destacats miratges superiors a les parts elevades de l’illa, els quals segons com podriem assignar-ho com una fata; en qualsevol cas una imatge fantàstica de l’illa super alterada, fotografia la qual va ser feta el mateix dia que jo vaig decidir anar al Pirineu expressament a retratar els Alps, aconseguint-los des del Bastiments i reportant el dia previ ja imatges testimonials de bona transparència.
La tardor del 2016 va ser poc pròdiga en quant a horitzons i a observacions de l’illa. Només el dia 7 de Novembre (gairebé imperceptible) + el 25 del mateix mes amb pluja (interessant) i el 12 de desembre és va deixar veure una mica, fugaçment en les albades.
.
Però la situació va canviar al poc de començar l’hivern. Vaig advertir que l’illa es revelaria de nou per nadal. I així va ser. L’albada de nadal, des del Turó de la Rovira, allà estava; tènue, això si. Per cert al tenir la gràcia del nadal vaig decidir enviar la fotografia a Tv3 i curiosament va ser el primer cop aquell que em van publicar una de Mallorca (després de tants anys fent-ne de moltes més i millors!).
De cara al dia següent l’estabilitat atmosfèrica i la transparència no sols es mantenia sino que podia ser més intensa.
L’albada de St.Esteve vaig voler repetir anar a veure Mallorca al Parc Güell, tot aprofitant que venia una familiar de lluny, passejar amb ella per un dels indrets més emblemàtics de la ciutat era l’el.lecció.
I certament allà estava l’illa de nou, més clara a més que el dia previ.. Certament havia valgut la pena anar-hi. I els miratges? Dons no, això no, en absolut.
DES DE COLLSEROLA SI
Tot estant al Parc Güell rebo un missatge d’en Pep Puig, fotògraf també avessat a voler copsar horitzons.. Em diu que està a Collserola i que apart de veure l’illa, l’està veient amb forts miratges!.. Carai!! penso.. Que m’estaré jo perdent per no haver anat més amunt!! : )
Simultaniament, l’Alfons Puertas, des del O.Fabra.. Li tocava torn de 
feina i també l’estava retratant aquest cop. La seva fotografia, com totes les altres de les albades que sol fer, inmediatament es va escampar per els mitjans de comunicació. En la imatge s’apreciaven clarament els miratges superiors. Per el que fa a les fates morganes.. Ell ho titolava com a fata morgana però personalment no m’ho semblaven tant.
Les fotografies d’en Pep però.. Em van treure el dubte. Vaig tenir la sort de veure’n unes quantes (d’imatges), captades en diferents moments i no sols s’apreciaven diversos “pisos” de relleus afectats per miratges sino que s’apreciaven els canvis del panorama en gairebé cada diferent fotografia presa des del Tibidabo, una mica més amunt de l’observatori. Aquí al dessota una de les que va enrregistrar.
.
.
El summum va ser quan dies després en Pep va decidir muntar un “time-lapse” a partir de les fotografies presses per ell mateix. Vaig col.laborar una mica en assesorar per el muntatge però va ser ell qui va sel.leccionar les imatges i va fer-ho. El resultat, un audiovisual molt breu però fenomenal.. El primer time-lapse o pseudo time-lapse de Mallorca, potser també el primer de paisatges tant distants, la primera fata morgana clarament fantàstica sobre l’illa.
-Per el que fa a la Fata Morgana fixeu-vos sobretot en el Puig Galileu (marge esquerra de la imatge)-
Em vaig preguntar si algunes altres persones més, potser arràn d’haver vist la meva fotografia del dia precedent, igual és van motivar per anar a mirar de retratar també, després dels dinars de nadal i tots els compromisos acomplerts en bastantes famílies. Ben podia ser. No en vaig trobar de més imatges. Només per tant les de l’Alfons i les d’en Pep, les quals no van correr tant com les del Alfons, es clar, pero s’ho mereixien tant o més. Per la meva banda vaig intentar contribuir a que tinguessin una mica de resò al publicar el seu time-lapse al fcook i al twitter.
I avui, després de molt temps sense escriure reportatges al blog, ho faig també aquí, perquè sigui fàcil de trobar per a qui el busqui. El facebook i el twitter son com el vent.. Ho porten tot i s’ho emporten.. Santa paciència cal per trobar coses penjades de fa temps.
Bé. Més imatges seves les podeu trobar al flickr: https://www.flickr.com/photos/139015613@N03/albums/72157676706428211/with/31764193152/
NOU DIA POSTERIOR
El dia 27 de Desembre personalment vaig repetir per segon dia consecutiu i aquesta vegada si que em vaig decantar per Collserola.. Resultat: Un miratge superior sobre el Puig Major; res espectacular però algo era algo.
L’anticicló s’havia aposentat i la transparència havia enpitjorat, però les careness eren apreciables.
Aquí a sobre la fotografia que vaig fer el dia 27, s’aprecia tota la part superior esqueixada òpticament per la refracció.
I dos dies després, encara el 29.. es va deixar veure de nou, però això si, ja sense miratges i només també la carena superior. Va ser reportada per un altre fotògraf, l’Àlbert Vazquez. Jo aquell dia em trobava fora del pais.
Horitzons llunyans 
La matinada d’aquell 26 de desembre encara no feia dos mesos que havia conegut en persona un parell de fotògrafs dels que tenia coneixença dels seus treballs, i fins i tot havíem creuat uns quants missatges, però res més.
Recordo que un d’ells, més aviat tímid i reservat, després de xerrar una estona em va preguntar per les meves fotos. Li vaig dir que en publicava molt poques. Aquesta conversa em va esperonar, no sols a publicar les meves fotos, sinó també a fer-ne més i que moltes d’elles fossin d’horitzons llunyans.
El dia abans de Nadal vaig pujar al Tibidado, vaig fer fotos de la sortida de sol, però de Mallorca ni rastre.
A mitjanit del dia 26 m’estava creuant missatges amb aquella persona que havia despertat de l’ensopiment el meu interès per aquest tipus de fotografia. Aquesta afició, tot i que em venia de lluny i havia fet els meus intents en aquest sentit, sigui per manca de constància o per falta de motivacions externes, quedava llargues temporades arraconada, malgrat que estava força latent perquè n’hi havia prou amb un desplaçament d’uns pocs kilòmetres perquè em tornés a fixar amb el que tenia a l´horitzó.
Aquella nit el vaig escriure perquè s’afegís al que tenia pensat, com ell també feia en moltes de les seves sortides, però tenia altres plans i vaig anar sol. Els seus pronòstics no eren definitius però deixaven oberta una finestra a la possibilitat de que es pogués albirar Mallorca. Hi havia factors positius i negatius.
El dia 24 se m’havia trencat una de les potes del meu vell trípode i no el podia desplegar, per tant no podia pujar fins dalt, havia de renunciar a uns quants metres d’alçada. Havia de buscar un lloc on el pendent de la muntanya em permetés fer fotos amb comoditat i amb un mínim de qualitat.
Superat el barri de Sarrià, muntanya amunt, tot i ser gairebé de nit i conduïnt, em va semblar veure alguna cosa. El cor se’m va disparar. Estava a punt de complir un somni.
Anaven passant els minuts mentre localitzava la posició adequada. No volia ni mirar aviam si es veia Mallorca. Quan ho veiés volia estar perfectament situat per fer fotos, i quantes més millor, no fós cas…
La visibilitat no era perfecte ni de lluny, però no hi havia dubtes. Al davant tenia Mallorca.
Des d’aquella serra on m’havien portat tantes vegades els meus avis, i fins i tot on el meu avi havia passat una nit sencera per complir una promesa que em tocava directament, des d’aquella talaia de Barcelona en la que tantes coses havia aprés, des d’aquella muntanya on havia viscut tantes coses, i des d’aquella muntanya que els meus ulls tots els dies li dediquen uns instants…
Tornant a les fotos, i més en concret a l’objecte de l’article, no vaig ser gaire conscient dels miratges fins que vaig arribar a casa ,i vaig començar a repassar les fotos i adonar-me de les diferències que s’hi produïen.
La resta, ningú millor que aquella persona…us ho ha pogut explicar.
Moltes gràcies Marc!!!