Visions alpines des del Canigó en dos caps de setmana consecutius (12 i 20 d’Agost/2017)

UNA MICA DE PRECEDENTS DE CONTEXT

…Fa tres estius se’m va ocorrer anar al Canigó amb l’objectiu de veure els Alps i documentarlos com a tal des del Pirineu, segurament per primera vegada a la història. Ho vaig proposar a un grup de colegues (els quals després vam conformar el web de beyondhorizons) i ho varem aconseguir. Possiblement van ser les primeres imatges, però van resultar molt límitades. La transparència va ser molt lleu i unicament permetia veure el que havia just davant el sol, a recordar, una fina línia de la carena esquerra del sector de la Tete de l’Estrop.. El perfil era idèntic al que oferia la simulació panoràmica, però sols era allò, una carena just al davant del disc!.. Dit d’altre manera “gràcies a un “eclipsament” parcial del sol, vingut a càrrec dels Alps.
Gràcies a tal fenomen.. (el qual si em permeteu una comparació una mica en broma em recorden les verificacions dels experiments d’Einstein amb els eclispsis) vam poder demostrar la realitat dels Alps des del Pirineu.

Després van venir els altres reptes.. Els d’aconseguir retratar els Alps amb dies de millors transparències i sense dependre tant del sol i també de pas es clar, aconseguir de nou, noves fites de rècords mundials de distancia paisatgística Terra–terra. Objectius que vaig aconseguir des d’altres cims del Pirineu, uns cops sol, altre acompanyat i que obviament no toca tornar a recomentar novament.

Però personalment em va quedar la nostàlgia del Canigó.. El Canigó seguia essent la muntanya des de la qual els Alps podien veure’s teòricament amb més envergadura i claretat i a més a més.. És des d’on es poden contemplar amb més amplitut i alhora enmarcats darrera un magnífic primer i segon pla: La plana del Roselló i tota la semi volta complerta del Golf de LLeó!!. Tot aquest panorama tant inmens queda gairebé tot ocult des dels cims del Ripollès, per bé que molts d’ells siguin més alts ..El mateix massís del Canigó és qui s’encarrega d’ocultar-los.

Tenia ganes dons, i ja tocava.. Retornar al Canigó, malgrat estar més lluny i requerir en conjunt més temps. No és el mateix plantar-se a Cortalets o a Marialles que al aparcament de Vallter o al Santuari de Núria..

ESPERANT un DIA bò.

Al estiu ja sabem que no abunden els dies amb ambients nets que siguin proclius a grans visibilitats de siluetes distants, però tanmateix no son tant estranys al sud de Françá; si menys no els dies transparents resulten més freqüents que a Catalunya o Balears per exemple.. Els típics fronts acompanyats de ventades no solen fer turisme per les nostres comarques quan acaba la primavera, però si que segueixen afectant majorment a la resta de l’europa més septentrional, associats als corrents en Jet i segons com flueixin deixen cels nets a França, nord d’Italia, etc..

A principis d’agost em vaig fixar en una interessant situació que s’aproximava a Europa Occidental.. Una borrasca activa es despenjaria des del nord, aportant precipitacions i una rigurosa baixada de temperatures per ser estiu.. I després la reeestabilització atmosfèrica, la reenfilada tèrmica i una notable subsidència afectant a tots nivells i vent de mestral al sudest de França ajudant a dinamitzar la subsidència sobretot en aquest sector. Consonantment l’aproximació d’un front càlid -sempre interessant en tots els casos-, l’arrivada d’aire fred a les capes més altes de la troposfera, el solapament creuat d’isohipses de diferents geopotencials, un increment sobtat de l’advecció d’espessor(il.lustració dreta) a la zona alpina provençal, una marcada franja longitudinal de sequetat típica prefrontal a uns 3000 metres i altres aspectes que ja descriuré quan faci algun article llarg sobre tal tema, van ser factors característics.

Aprofitant que un dels colegues de BH estava de vacances a la península li vaig comentar de si es voldria venir el dia 11-12 al Canigó per fer l’intent. Per la seva banda va mirar un diagrama de retrotrajectories, les quals corroboraven les sospites que ja m’havia fet jo mateix al respecte.
Per altre banda, des de la Provença, Bruno Carrias (fotógraf asiduu del Canigó) també estava interessat en saber si s’acostaria algun vespre notablement bò de cara als seus objectius, el qual sol ser retratar el Canigó, però aquesta vegada tenia ganes de fer-ho (a la que vingués algun dia especialment bò) des de un cim dels Alps..
Tot i que ell també te bon bagatge de coneixements de meteo també em va preguntar opinió i li vaig assegurar també a ell que seria el dia 12, sense dubte, una ocasió fenomenal, possiblement la millor de tot l’estiu..
Potser va ser una mica agoserat assegurar tant tant, però es que realment poques vegades es donen a l’estiu, em sembla, tants factors a favor. Queia a més en cap de setmana i era llaminer.

A mitja tarda sortiem de bcn jo i el company vingut expressament des de València. Al cap de poc llegeixo un missatge de Bruno, el qual per la seva banda es dirigia cap als Alps per enfilar la Tete de l’Estrop, precisament escollint la muntanya que va ser l’objectiu nostre des del Canigó al 2014!!..

Després de creuar la Jonquera i demés ens aproximemem a la pista de Cortalets, fàcilment transitable per tot terrenys però una tortura mecànica per als vehicles més normalets (com era el meu cas), durant una hora i mitja passada la mitjanit; intentant anar lleugers ..Però alhora havent de prestar atenció al màxim a cada pedra i roc.. Es fa impossible sobrepassar els 5-10 kms/h en la majoria de trams si un no vol petar el vehicle. De fet, penso que corrent des del poble de Villerach, a l’estil Kilian hauriem arrivat abans, sense dubte.. O bé si hagués sortit abans dons hauria estat també lo seu, més procedent. També ens va retrassar 1 incidència previa, la qual no obstant no referiré per no allargar tant la narració.

L’EXCURSIÓ FOTOGRÀFICA

Començem a caminar a les 2 de la matinada, és a dir, amb temps de sobres per arrivar a dalt, però teniem previst de voler fer una dormideta al cim o a mig camí i així també gaudir de les perseides durant més estona, des de les altes cotes. La temperatura fresca a la zona de Cortalets per cert, uns 5 graus.. i obviament més baixa més amunt, notable fresca per ser estiu, tot i que menys fred que els dies precedents, que havia arrivar fins i tot a nevar. Per el que fa al vent, un mestral suau bufava, per ser el Canigó molt lleu…però suficientment notable com per difficultar el son quan arrivés el cas. No portavem tenda.

La lluna… S’havia ja llevat. Havia sortit una estona llarga abans.. ben nítida arran d’horitzó, lo qual ja va ser molt bon simptoma per el que fa a l’estat de l’aire!. I tot i la lluna -tant present i grossa-, l’aire, al ser transparent ens permetia anar veient un munt d’estels fugacos. Per coincidència era la nit de les perseides.

Algo més amunt de la cota 2500, vora un replà d’una collada vam decidir fer la paradeta i mig dormir una mica. Ben bé no vam arrivar a dormir ..A les 5 vam prosseguir.. Vora les 6 arrivavem a la zona de la carena més propera al cim. Juanjo (el colega) s’aproxima al punt que li quedava més a mà en aquell moment i ja em diu que es veu el Ventoux i que li sembla que també la resta!… I així és, a la que enfoquem les nostres càmeres.. Tot i encara la gran foscor dominant de la nit… S’advertia clarament una fina franja vermellosa, obscura però no del tot, i davant seu!, les esperades siluetes!. Havia valgut la pena.

DES DEL CIM

Amb el pas dels minuts, la percepció a ull es fa menys dificil i a través dels visors de les càmeres s’aprecien amb claretat. La Barre dels Ecrins tocada en alguns moments per algun que altre núvol, especialment inequívoca.. Finalment haviem vist les muntanyes que figuraven representades a la taula del cim!.
A l’esquerra un altre sector que seria interessant d’advertir ..Nogensmenys quedava totalment tapat per núvols.. Em referexo en concret a la silueta del Gran Ferrand, als Prealps, no es va deixar copsar aquest dia.
En canvi, a la dreta, apart del Ventoux, ben clar en totes les cotes, més enllà s’adverteixen també totes les línies dels Alps de la Provença i també algunes llums d’industries i complexos urbans. Per el que va als cims singulars, s’adverteix entre altres la Tete de l’Estrop!!.. La desitjada que va ser la inspiració del primer avistament al 2014 i que no vam retratar prou bé al no quedar ben centrada davant el sol -i jo en concret gens-.
Satisfacció aquest cop per l’Estrop, i alhora pensant que alomillor Bruno Carrias ..Estaria allà?.. Interessant saber-ho pero encara no sabiem. Cap missatge per part seva.

Altres muntanyes i relleus es retallaven més a l’est. Un altre objectiu interessant hauria estat la ciutat més gran de la Provença des de la qual va començar la història de les fotografies de llunyania, al segle XIX.
No s’apreciava.. Situada més al est, en aquella zona la transparència no era tant bona a nivells baixos com a la part més occitana del Golf de LLeó afectat per un mestral més sec.. Es perfilaven les carenes orogràfiques del seu darrera, els Prealps i Alps Marítims, però no els llums del davant.

Van passant els minuts i vora tres quarts de 7.. Els Alps desapareixen. Per la seva banda el Mont Ventoux (o Ventor, en occità) es comença a atenuar; l’alta troposfera del nord d’Italia ja perdia el color color vermell encès…. Era el signe! de que l’aparició del sol era cosa ja de pocs minuts.

Dues muntanyes de perfils suaus a banda i banda de la posició encara amagada del sol, projecten unes subtils ombres celestes divergents.. Com si obrissin pas al astre que s’aproxima (quan en realitat son els Alps els qui s’aproximen al sol, naturalment ;- )) i als pocs moments esclata la llum!.. Els raigs “sobrevolen” en un instant el Golf de LLeó, les aigües del mar mediterrani.. I toquen la creu del Canigó + totes les altres creus i motius escultòrics …I rocs dels altres cims del Conflent i de la resta del Pirineu més oriental.

Sol.litut?… Dons no, la veritat es que no, al cim, al mateix cim ens trobem a una parella que estava embutida en sacs i contemplant la sortida del sol, això si, sense prismàtics ni cameres amb zoom o telescopi.
Segurament havien vingut a contemplar les perseides i alhora la fantàstica albada.. Espectacle d’infinita bellesa sense reptes concrets paisatgistics associats. També un altre grupet i un més que tot just enfilen mig grimpant des de la Xemeneia del Canigó… Deu n’hi do en un moment tant incipient encara.. Tanta gent allà dalt!!… És el que te el Canigó.. Molta gent l’adora, a més a més del sol mateix.

ESVAÏMENT

Amb el sol recent eixit, el Ventoux ja no es veia absolutament gens.. Amb l’aparició del sol.. La silueta ja estava totalment esvaïda.. i els Alps feia més minuts que ja tampoc. Va semblar aleshores un cel de res de l’altre mon.. (visualment) fins i tot impregnat per calitxa.. Ningú diria que en realitat en els moments claus, havia ofert una transparència de més de 400 kms; i més nítida que la que no feia gaires dies abans, estant des del Fajol, ja havia contemplat els Alps.

Breu estona més i retorn cap als Cortalets. A mig camí recollida dels sacs de dormir i arrivada al refugi.. Petit descans i tot seguit la pista de baixada amb cotxe de nou… Una hora i mitja més amb conseqüències:
Vora el començament del final de la pista una senyal d’alarma.. Roda punxada.. Pero lleu com per permetre’m arrivar fins a la zona d’asfalt de la carretera de Prada on allà, si, la llanta ja sent el paviment..
Parada en una estació de servei, canvi de roda, amb l’ajut d’un home francès que ens presta una eina més adient que la que portava jo, massa desgastada i no prou apte per afluixar la última rosca i tornar a roscar. Jo molt fregit de son i d’estar atent a la conducció… Deixo que sigui el company Juanjo qui prengui la iniciativa de l’operació (a més que ell tenia especial pressa per tornar a Bcn i després a València) i realment canvia la roda amb molta traça.

Proseguim ruta, el deixo a l’estació de Girona per agafar tren envers Bcn i jo direcció Tossa, a passar allà la resta del cap de setmana.. Finalment descans.

DES DE L’ALTRE BANDA ..DE LA TERRA DEL MESTRAL.

Arriva el vespre i finalment m’arriven noticies de Bruno!!.. Acabava just de tornar de l’Estrop!! i havia retratat bé el Canigó des dels Alps!, des del mateix cim que nosaltres però en sentit invers!!…I havia dormit allà. Des de la muntanya que ens va obrir el camí al 2014, des de la qual també justament uns mesos després malauradament va ser l’escenari més terrible de la aviació civil dels últims anys a Europa, on van deixar la vida centenars de passatgers al estavellar-se l’avió de Germanwings contra l’Estrop…

En memòria d’aquelles víctimes i passat aquell capítol l’Estrop ha tornat a ser una muntanya insignia fent d’enllaç visual al Pirineu des dels Alps..

Com vaig escriure al fb del Bruno…: “Horitzons distants que separen i alhora s’uneixen … Als que estimen els paisatges i el planeta”.

..I que l’Estrop mai torni a ser un fi per a ningú, sinó una muntanya d’inici de moltes il·lusions per a tots.

I bé. Què més? Dons encara més, perquè la cosa no es va limitar a aquesta visió bidirecccional gairebé simultània entre els Pirineus i els Alps!

Resulta que a més a més, un altre fotògraf, Antoine Mangiavacca, conegut d’en Bruno i una mica també de mi xFb, gran fotograf també d’horitzons, en el seu cas des de Còrsega tot estant, va retratar aquell mateix dia les siluetes alpines de la Provença!. Horitzons per tant a tres bandes!!.

I deixo estar aquí la primera part de la crònica..

No adjunto imatges del 12 d’Agost pero si aquest enllaç panoràmic on podeu deplegar a l’esquerra, el visor dinàmic d’aquesta magnífica web especialitzada en fotografies alpines

Per el que fa a la resta d’imatges que vaig retratar, aquí al flickr:

Flickr.com/photos/markbret/albums/72157687746117745

I com no, l’enllaç també al web compartit de Beyondhorizons, on trobareu una fotografia dels Ecrins especialment maca, feta per ell, amb el seu telescopi refractor. Gran bona eina per aquests afers. A veure quan jo també milloro el meu equip.. Que continua essent una senzilla màquina híbrida i res més.

CRÒNICA DEL 20 D’AGOST. EL RETORN.

Tot i haver estat feia poc al Canigó feia dos dissabtes i ja havia vist els Alps i acomplert bona part dels objectius… Només començar la nova setmana veia que de cara al dia 20.. S’acostava una situació meteorològica interessant, de fet similar en alguns aspectes a la del 12 tot i que no en d’altres (per exemple faltava més subsidència en zones i per altre banda desde el Conflent havia fluxe d’aire humit en capes baixes el qual al ascendir podia generar nuvolositat local) i em temptava.. Em temptava retornar..
Tanmateix els fets tràgics de Barcelona em van fer aparcar pensar en aquestes coses …I ho estava a punt de deixar correr.. Però al final, el mateix dissabte tarda.. I al veure que les previsions pintaven suficientment interessants vaig decidir-me.

Tenia previst pujar xinu xanu, tranquilament al Canigó després de la llarga pista trenca cotxes dels Cortalets… Pero vaig haver de fer-ho a tot drap perquè l’arrivada en vehicle s’em va allargar.. La causa: Unes dues hores de retencions de transit a la Jonquera.. per culpa d’un que li va donar per atropellar a gent en una rambla de Barcelona. Sense paraules.. Pro bé, continuo.

Vaig arrivar a la zona de Cortalets a les 4 i mitja de la matinada després d’una hora i mitja conduint per la pista forestal trencacotxes (la setmana anterior se’m va punxar una roda i encara sort) que puja des de Villerach..
A les 5 després d’organitzar coses que em faltaven em poso a caminar i a correr en alguns trossos..

A les 6 amb llanterna (i sense lluna) arrivo a gairebé el cim, miro des de la cornisa i ja es veu una mica de besllum a l’horitzó… Trec la càmera i començen just a entrar llavors tot de núvols des del SW per la Vall de Marialles.. Vents humits que emboiraven el cim i que a més traspassaven la cornisa i queien en cascada a la vessant nord i m’impedien captar l’horitzó..

Estava gairebé per deixar-ho tot correr (o en tot cas retratar els núvols) o bé baixar de cota perque no m’afectessin tant els núvols del damunt..
A les 6:20 seguia venint algo d’humitat però benauradament ja no arrivava tanta condensació i em vaig poder posar a “fer feina”. Ja era massa tard per l’objectiu que pretenia aconseguir (Marsella) i igualment no havia prou transparència en cotes baixes llunyanes per aconseguir-ho… Però bé.. Podia aprofitar per altres coses que si que es deixaven albirar una mica, molt tènuement això si! en concret la part més occidental el sector dels alps que queden darrera la part esquerra. Les muntanyes la Meije i del Gran Ferrand..

​

Aquí al damunt, a la imatge esquerra el Grand Ferrand i la Meije. L’anterior setmana aquest sector alpí estava tapat per núvols i no s’apreciaven gens. I a la dreta el Ventor amb molta major nitidesa, tant o millor que la setmana precedent de fet!, tot i que no pas la seva base, atenuada totalment per aire més humit i diria també que més polucionat tot i el mestral. Per el que fa a la resta de la Provença res.

Tot això per el que fa a siluetes.. Per el que fa a més amunt, l’espectacle de l’albada estava a punt de començar.
El cel, tenyit inicialment per cirrus i cirrostrats aportava tons vermellosos s’anava enblanquinant ja poc abans de que la Terra, amb el seu gir.. Donés la benvinguda al sol sobre els nostres paisatges..
La geografia terraquia va seguir girant cap a l’est i per darrera la silueta d’uns núvols engaixats als Alps, l’espectacle solar va esclatar, amb la seva llum intensa… Davant el gran astre, els estanys de Leucaté i de Vilanova de la Raó, reflexaven els primers feixos de llum envers al Canigó. ..I és que el Canigó és l’àtic més oriental del Pirineu, balcó del mar mediterrani …I balcó de llum.. De tota la llum del cel i l’aigua que l’enmiralla..

A l’oest però, els tons rosats, tot tot i que més clars, encara estaven presents i fins i tot resultaven encara més seductors que pocs minuts abans. Les mitjes distàncies no es perjudiquen tant amb la sortida del sol i fins i tot poden resultar algo més maques de veure amb la llum incipient i tènue ocupant part dels primers i segons plans laterals.
El Pic Saint Loup, el qual és el que protagonitza la fotografia fotogrfia de dalt a l’esquerra, oferia la més bella estampa que he vist d’ell; a la seva dreta el Pic de Barthelemy. També oferien una bella estampa uns estratocúmuls que estaven aparcats més a l’oest; no els he inclòs aquests però els podeu veure al flickr si teniu ganes de donar un cop d’ull.

Dalt del Canigó aquesta vegada no hi havia ningú, tot i haver un munt de gent acampada a la zona dels Cortalets.. (em sembla que potser més que mai aquest any, per els comentaris que he llegit).

Des del cim, mentre seguia contemplant em vaig de repent començar a trobar malament.. Però bé, això si de cas m’ho salto.. Digue’m que no em ve de gust narrar-ho.
Bé; vaig ja baixar.. A ritme lleuger.
I bé.. al cap d’una estona i després d’haver-me creuat als primers muntanyencs que pujaven (o “segons” muntanyencs potser hauria de dir) arrivo ja a la zona del refugi de Cortalets.. I allà, finalment descans i em trobo a un gos simpàtic i tant amigable, el qual crec que si torno a acostar-me al Canigó, la motivació serà ja més per veure’l a ell que per veure els Alps!!

.