Mallorca des d’Aragó i Aragó des de Mallorca

L’any passat, un fotògraf balear, des del Puig Galatzó va retratar una posta de sol per darrera d’unes muntanyes peninsulars, les quals vaig identificar que pertanyien a Aragó i vaig escriure un reportatge al meu altre blog https://ventanasdeaire.wordpress.com/2016/09/03/siluetas-de-aragon-desde-mallorca/ i al facebook. Em vaig proposar fer el retrat invers i recentment (24/10/17), des d’un d’aquests cims de la província de Terol, he contemplat la sortida de sol per darrera el Puig Major.
Avui que ja he aconseguit la fita, em decideixo a escriure el reportatge doble sobre ambdues contemplacions.

1. ARAGÓ DES DE MALLORCA EN UNA POSTA DE SOL IBÈRICA D’ESTIU.

Aprofito el text que l’autor em va enviar i que jo vaig publicar en la versió castellana del web abans assenyalat.

“Las fotos fueron realizadas el pasado 8 de agosto, hacia las 21:00 desde la cima del Puig Galatzó (Sierra de Tramuntana), en donde subí para hacer un bivac y gozar de la puesta de sol y salida del sol del dia siguiente. Hacia unos cuantos dias que habia soplado mucho viento de Tramuntana (denominación del viento del norte en Baleares y Cataluña) por la cual cosa la atmósfera era muy limpia de polución.
Una vez arriba ya vimos que seria una muy buena puesta de sol, pues el horizonte se veia muy claro, tanto que divisábamos Ibiza con total nitidez. De repente, al esconderse el sol comenzamos a percibir como se perfilaban unas montañas perfectamente definidas, las cuales en un principio y con gran excitación, pensamos que se podria tratar de Valencia o de Castellón por la posición, ya que no podia ser otra cosa que la península.
Sin demora cojí la cámara de fotos, una máquina bridge marca Olympus, modelo SP 590 UZ, una buena máquina para aficionados pero sin grandes pretensiones, pero dotada eso si, de una buena óptica y con una distancia focal muy grande (26-520 mm). Hice zoom al máximo con la intención de confirmar de que se trataba de la península, pero sin tener muy claro si la imagen final resultante saldria bien.
En cierta manera resultó un poco fruto del azar, pero el resultado fué bien gratificante.”
-Fernando de Angulo.

COMPROVACIÓ DE RELLEUS

En veure jo la imatge naturalment vaig sentir ganes d’identificar quines muntanyes podrien ser realment les que apareixien retratades per Fernando. Servint-me de les eines habituals i analitzant també l’azimut del Sol per aquell dia per comprovar millor la consistència de la fotografia, va resultar una agradable sorpresa!:
Un parell de muntanyes del maestrat aragonès (Terol). Un fet remarcable en el sentit històric de que possiblemente aquests relleus hagin estat els primers de territoris aragonesos copsats des de les illes Balears.

La inusual transparència d’aquell dia, l’oportuna posició del sol i l’alta refracció atmosfèrica varen ser factors que van contribuïr al bon resultat.

Una cosa maca de fixar-se (penso) son els “barrets” damunt els cims dels dos turons. S’assemblen bastant a les formes de molts núvols lenticulars, però aquell dia no varen haver condicions per la formació de tals menes de niguls, veiem aquí (enllaç). Sense lloc a dubte dons, era un miratge superior causat per la refracció atmosfèrica. Un altre indici ben clar de que era així també és la forma que mostra el sol en la fotografia; aspecte inequívoc de la notable incidència de la refracció.

Els miratges superiors només concocorren en situacions molt estables amb inversions de temperatura tot i que sense necessitat de que això es produeixi, la refracció en si mateixa sempre sobreeleva -en ocasions ben poc i en d’altres més- les siluetes dels paisatges distants arran d’horitzó. Gràcies a la refracció podem percebre més rang de cotes als relleus distants. En el cas de la fotografia referida sense intervenció de la refracció no es podria veure la zona intermitja de relleu que uneix els dos cims, la qual es troba a uns 1500 metres d’alçada.

El nom de Puntal del Tamborero està contemplat als mapes de Google i va ser fàcil identificar-lo; no així el de la Moleta del Tosal (cim veí).
Vaig cercar el punt ofert per el simulador d’Ulrich a la cartografia del IGN de google del simulador d’Ulrich i vaig cercar el punt al mapa visor de l’IGN per identificar aquest segon element.

Personalment sabia des de feia temps que copsar cims aragonesos des de la serra de Tramuntana era factible i a la inversa també. Fent simulacions panoràmiques des dels cims mallorquins m’havia adonat que no tots els noms de les muntanyes que figuren a l’horitzó son valencians o catalans, sino també n’hi han uns de castellans. I a la inversa, des de Valdelinares i zona propera la simulació envers a l’est oferia els sostres balears. Era qüestió d’algun dia posar-s’hi.

I m’hi vaig posar!. Veure la imatge que havia aconseguit Fernando (i en la qual jo havia identificat els cims d’Aragó) va fer que em sentís amb especials ganes de fer el retrat invers; i encara més si podia fer una diana del sol amb el Puig Major o amb el Galatzó.
Vaig deixar passar dues oportunitats; la primera la tardor de l’any passat una advecció de baixes pressions en les dates més propicies em va fer quedar-me i no anar. La segona a finals d’hivern d’enguany vaig estar ocupat amb altres afers.
No volia deixar escapar una tercera. El dia clau era el 24 d’Octubre; era quan el Sol i el Puig Major s’aliniaven, conformant un astropaisatge, des del Puntal del Tamborero, el cim més rellevant de la fotografia previament ja comentada.

2. MALLORCA DES D’ARAGO EN UNA ENNUVOLADA SORTIDA DE SOL

La data assenyalada queia en una matinada de dimarts; afortunadament però era un dimarts que personalment no tenia feina i podia per tant fer un desplaçament previ (la nit del dilluns) sense fortes inconveniències per mi en aquest sentit. A més semblava que la transparència de l’aire podia ser bona (tot i que més aviat cap al Golf de LLeó), però alhora havia però un problema.. La probabilitat de que haguessin núvols al mar balear també era bastant alta.
Vaig estar dubtant, però al final em vaig decidir. Passada la mitjanit i amb la son temptant-me quedar-me a casa.. Vaig optar per fer més de 300 kms.. Conduir en tals condicions és una gran temeritat si no es prenen mesures. Després de 150 kms vaig parar una estona en un àrea de servei, sense arrivar a dormir ben bé, però si prou per descansar els ulls i superar una estona de risc excessiu al volant. Vaig arrivar guiat per el GPS (mai havia anat a tal territori) al maestrat aragonès i des del poble de Cantavieja una pista forestal en bon estat fins gairebé a tocar del cim del Tamborero; en aquest sentit no calia caminar com al Canigó!.
Eren les 6:30 quan vaig arrivar, encara negra nit a finals d’Octubre abans de la data del canvi d’horari.
Ja en aquells moments vaig cercar algún lloc que em semblés obert on els arbres no tapessin massa l’horitzó (problema podia ser, sino m’hauria d’enfilar a un tronc) pero sorpresa; una alta torre de vigilancia forestal es troba just al puntal del cim. Tot un luxe pujar-hi i instalar allà al damunt el trípode.

Les primeres llums del crepuscle matiner es van començar a visualitzar a l’horitzó i em van rebelar tota una !!, decepció!!.. Aquells núvols m’impedirien veure la sortida del sol per darrera l’illa!! (i la mateixa illa es clar).. Pero era un risc que coneixia i per tenir probabilitats d’èxit calia haver-ho intentat. Bé; el pla B seria intentar aprofitar l’albada per per lo menys aconseguir si retratava altres horitzons; el pirinenc especialment, donat que des d’aquella zona, hi ha una potencialitat magnífica (això si, si la transparència és prou bona) per albirar cims que quasi ronden els 300 kms (o que fins i tot ho superen en circumstàncies d’excel.lència). I certament!, alguns cims pirinencs (no pas tots els màxims potencials) es començaven a percebre en la llunyania. L’horitzó mediterrani estava plè de núvols i em semblava que el podia descartar; només voldria retratar la sortida de sol pero sense pràcticament esperança de que Mallorca es veiés.

Enfocant al nord descobreixo alguns cims del Pirineu central amb neu i altres amb l’espectacle d’alguns miratges superiors!, cosa ben grata per al meu gust. Intento identificar l’Aneto pero no, precisament el massís de la Maladeta no es veia bé, tènue i massa distorsionat; però alguns altres si que eren ben ostensibles; el del Mont Perdut, el Possets, el Perdiguero i a la dreta, cims catalans però que tal com estaven d’especialment distorsionats per miratges no encertava a endevinar en aquell moment (caldria esperar a fer els anàlisis posteriors).
I bé; en això que una llum lateral impacta de sobte a la meva retina dreta, cullons el sol!!. Em giro al mediterrani i osti!! el sol entre mig dels núvols (quan jo l’esperava que sortís només per damunt) i una petita cosa al mig (quasi segur un cumulet), enfoco el zoom amb pressa i caramba!!! La silueta del Puig Major allà al mig!!, tal com estava previst, fent una diana totalment certera!

La forma inequívoca, pero amb tantissims núvols a banda i banda que em semblava quasi impossible que allò pogués estar essent cert!.. Jo soc molt escèptic, sobretot amb el que jo mateix veig!..

Després procediria a obrir el web del simulador i a comprovar la forma exacte de la silueta… De moment em volia seguir concentrant en retratar i també a dedicar uns segons a filmar.
La sorpresa del sol naixent m’havia agafat desprevingut; entretingut amb el Pirineu m’havia passat el moment incipient en el qual el limbe superior del sol havia començat a sobreeixir (i a més pensant que sols ho faria per damunt dels núvols) i quan m’havia fixat ja estava de plè el centre del disc, sobresortint, era l’instant del clímax astropaisatgístic!.
De repent un fogonaç de llum més intensa des de la meitat superior impactava a la càmera!, fruit de travessar una zona atmosfèrica més pristina i alhora el sol aparentment es desplaçava en diagonal cap amunt abandonant els relleus del pressumible Puig Major!.. No es veia res a banda i banda, sols núvols.
Uns pocs instants més tard es sol abandona el relleu i tot desapareix, la intensa llum, que uns instants abans havia mostrat la silueta amb màxim contrast, de repent ara velava tot, de manera paràsita, interceptant l’atmosfera per tot el que havia davant de Mallorca. Tant i que ni tant sols els núvols s’apreciaven bé excepte els caps del mantell d’estratocúculs.

Ara ja si, amb el sol enlairat.. Em podia dedicar a comprovar la simulació. I si, s’ajustava a la perfecció amb la fotografia presa. Era el Puig Major, per molt que, encara en aquells moments, em costés d’autoconvencer-me al 100%.
Em vaig quedar a la torre, la temperatura era d’allò més agradable, sense aire, amb una pau absoluta, enmig d’un territori solitari aragonés proper al País valencià. Si m’esperava una miqueta més podria haver algun altre espectacle interessant.
Els reflexes del sol, daurats.. Van formar un bell contrast amb unes taquetes fosques enmig la mar; les Columbretes.. Em va recordar l’espectacle de les Illes Medes que a l’hivern les havia contemplat des del Turó de l’Home aprofitant el mateix fenòmen. És una circumstància que serveix només en relleus sobre el mar -i sobretot si son illes- si no son molt molt distants (altrament quedarien més enllà de l’horitzó i no hauria possibilitat d’efecte mirall).

Per altre banda la neu d’alguns dels cims del Pirineu.. Amb el sol amunt s’agraeix millor la contemplació i amb el sol a 90ºC a més un si vol pot fer ús eficient de la polarització. El Massís del Mont Perdut i el Tallón resaltaven bastant, també el Posets. En una altre direcció un altre cim destacat, però bastant proper des d’aquell indret era el Penyagolosa, el gegant de pedra.. El cim més emblemàtic del Pais Valencià, el qual havia retratat una vegada des del Turó de l’Home, aquest cop era maco tenir-lo aprop, contemplant-lo tranquilament, sense motiu de cap rècord de distància entre cims ibèrics.

I bé, vaig ja baixar de la torre, em vaig dirigir a Cantavieja, vaig proseguir fins Morella. Tenia ganes d’aprofitar i visitar Morella, un poble que no deixa gens indiferent, rústic i robust tot ell; hiperenmurallat, sentia ganes de visitar les restes del castell, el qual ha viscut molts assetjaments i batalles en el passat.
Cerco l’entrada i vaja.. Em trobo que és de pagament.. Passo de pagar; cerco una altre banda de la fortalesa, protegida amb murs i roca.. Finalment trobo un espai per on enfilar-me i colar-m’hi. Soc dins, de mode ilegal.. M’he de sentir malament però?.. Si una fortalesa està precisament per ser assetjada, per entrar-hi ilegalment; s’ha fet tota la vida, quasi sempre amb més perill de mort que en el meu cas (tot s’ha de dir, lo meu no tenia gens de mèrit :-)), però bé, entrar en una fortalesa així, permet reviure, ni que sigui molt tangencialment ..un pel la sensació d’aquells antics homes plens de ràbia, ilusió o ambició, per empoderar-se’n o per alliberar hostatges..

Des de la part de dalt, el Pati d’Armes.. maca contemplació paisatgística també; el cim del Tamborero, visible des de la Morella, i tot el poble a la seva falda, ben arramat.
Prop de l’entrada una estatua del Compte de Morella (admirat per els vilatants sembla) i una inscripció que posa “Entonces maldije la guerra, no ya entre hermanos, sino entre seres extraños y de distinta nacionalidad (…), después matar fué mi único afán y durante mucho tiempo, hasta que volvió a mi espíritu la resignación cristiana, fuí una verdadera fiera”.

D’un altre caire ben diferent és una altre de Jose Antonio Labordeta, la qual adjunto aquí al dessota.

REPORTATGE VIDEOFOTOGRÀFIC.

He confeccionat un reportatge al vimeo on he adjuntant moltes més imatges, també una curta seqüència de video de la sortida del sol amb Mallorca i més fotografies del Pirineu a més distància que Mallorca des del cim del Tamborero.

Poder fer click aquí al dessota per activar-lo i visualitzar-lo on line.

FLICKR:

També podeu veure moltes imatges en aquest àlbum:

Alguns comentaris més que voldria afegir al reportatge:

-Els cims del Pirineu, des del Maestrat aragonès i precisament des de molt aprop on he fet aquestes fotografies, els va retratar molt millor fa un parell d’anys Juanjo Diaz en un esplèndid matí hivernal. Aquí el reportatge (click).

-Mallorca fa pocs dies, el dia 21 d’Octubre, va ser retratada davant el sol des de la Serra d’en Galceràn (Comarca de la Marina Alta, Pais Valencià) per el fotògraf Miguel Zaragoza, sobre el qual ja he fet reportatges en aquest web en altres ocasions equivalents.

-En els mateixos moments que jo estava fent les fotografies des del Tamborero hi havia una visibilitat fenomenal entre Provença i Còrsega. Diversos fotògrafs van fer fotografies espectaculars com aquesta d’Stephane Rousssou.
La bona visibilitat envers Còrsega ja va començar dilluns 23 per la tarda, després dels greus incèndis que va patir l’illa. Uns dies abans el fotògraf francès A.Mangiavacca m’havia preguntat si la transparència es posaria bona i així estava el cel (vaig fer una captura de pantalla del meteosat el dilluns per la tarda); una imatge seva en infrarroig aquí.

Advertisement