Hi han hagut anys en el passat segle XX, en els quals albirar Mallorca era un tema més o menys sentit i conegut per certa gent.
Entre 1916 i 1919 Eduard Fontseré va dirigir un estudi, el qual no fou molt extens però si rigurós i pioner. El vaig reportar en una altre entrada d’aquest blog.
En d’altres dècades en canvi, les visions de Mallorca sembla que van anar a la baixa i qui ho veia potser no ho reportava tant. A finals de segle XX quasi tots els ciutadans es pensaven que veure Mallorca no era cosa pas factible o bé una llegenda urbana. I després, a principis del nou segle en el qual estem, molts la varem redescobrir de nou. A partir de 2006 -que jo recordi- i afavorides per les noves tecnologies es van començar a difondre algunes per internet, comptades amb els dits d’una mà i també per televisió. ..Al 2013 un mitjà de premsa va reportar una fotografia d’un autor com si la fotografia fos el gran redescobriment inèdit del segle, un nou continent, quan per exemple jo mateix o l’Alfons Puertas del O.Fabra ja portavem un cert temps (pero no molt molt tampoc) veient l’illa. Evidentment molta altre gent veia i ha vist Mallorca en molts altres anys i segles, però per al conjunt de la societat, saber-ho, oblidar-ho, redescobrir l’illa.. Em sembla que va a tongades :- ). Em pregunto. Ens tornarem a oblidar d’ella d’aqui un temps?
Vull reportar un article sobre les visions de Mallorca des de Bcn escrit l’any 1954, en concret al mes de Gener de tal any, lo qual no em sembla casual, dons Gener és un mes potencialment molt favorable als albiraments. L’article el vaig localitzar i llegir a gust a la Biblioteca Nacional de Catalunya, fa ara ja uns quants mesos. Malauradament no inclou cap fotografia pero amb un llenguatge a mè i alguns tics propis de l’època descriu interessant algunes peculiaritats de les observacions, fent ènfasi per exemple en l’efecte pantalla que proporcionen els cirrus de tarda per facilitar el bon contrast visual i reporta resumidament també l’estudi portat a terme per en Fontseré. També fa referències a l’illa mítica de Sant Brendà, enmig de l’atlàntic, la qual mai es va arrivar a demostrar que existia però que va estar en la ment antigament de amants dels horitzons.
L’autor: Juan Cañigueral. 1954. “Revista Ibèrica”, un magazín de divulgació científica. L’he scannejat i aquí el deixo.
Horitzons llunyans 
Hola Marc,
Tota una troballa aquest article, una pena que en aquella epoca no fos tant fàcil com en els nostres dies obtenir imatges, però a la seva vegada, l’autor per poder explicar el que havia vist va dibuixar uns perfils amb els cims que havia pogut veure molt detallats.
En aquells anys els mitjans per desplaçar-se tampoc eren tant fàcils com avui en dia, i per això suposo que l’autor no es es plantejava desplaçarse al Montseny o S.Llorenç per aconseguir visions més amplies.
No se que opines de les notes metereologiques sobre les millors condicions per poder albirar l’illa; vent fred del nord, despres de ploure,…
Ara m’ha picat la curiositat de qui i quan va posar l’indicador al Tibidabo en la direcció que es veu Mallorca, que per cert no se si encara hi és.
Salutacions
Ramon
Certament Ramón els mitjans per desplaçar-se al Tibidabo eren una miqueta més escassos que ara (menys cotxes) pero tamooc costava gaire :- ). Si que per anar al Montseny (com bé tu vas retratar l’illa al 2009) o a d’altres indrets les difficultats per la majoria de la gent eren superiors. No era com ara dir per exemple.. “avui hi ha un cel de nassos així que d’aqui una estona aniré al Turó de l’Home”.
Per altre banda eren menys el % de gent que tenia càmera i menys encara amb teleobjectius. Si que havia (crec) en canvi mès gent amb habilitat per fer dibuixos jeje, com el de l’article.
Respecte al que assenyalen sobre el vent de nord estic totalmemt en desacord. Per lo menys en desacord en relació al que te a veure amb avui en dia. Son ínfimes les situacions que amb vent purament de nord a bcn o a mallorca es veu l’illa. Practicament totes son entre NW i WSW. Hi han algunes de NNW pero poques i també de SW pero poques també. Fins i tot hi han algunes excepcionals amb vents allevantats com una del mes de maig passat (la qual a més a més va ser boníssima). Quan comptabilitzi l’estadistica et diré tot això amb números. Per altre banda allò del després de ploure… En realitat hauria de dir.. “uns dies després de ploure”!! Jaja, perquè el % de “just després de ploure” es també ínfim. Després de ploure… on sol ploure encara és a Mallorca, on aleshores son els fronts i per tant res de res. Pero bé. I si fos cert que en aquella època la cosa anava així? Jaja no ho sabem i pressuposo que no (em resulta més fàcil creure que ells estessin equivocats) pero. Qi sap. Seria molt interessant si haguessin tingut raó perquè ens podriem fer moltes més preguntes encara que les que ens fem. Una abraçada.
Hola Marc, ja em semblava que per un article que vas escriure al blog sobre les millors condicions atmosfèriques, precisament no era els dies amb vent fred, ni del Nord, encara que per intuïció sembla que els dies freds i després de ploure la visibilitat hagi de ser més bona.
Per cert no et vaig comentar, que em va sorprendre que l’article anomenava precisament al mateix escrit d’Eduard Fontsere sobre el que vas fer una entrada al teu blog.
Espero que aquest blog tingui la mateixa perduració en el temps que aquests altres articles que has trobat amb molta feina i paciència, encara que no sabem què serà d’aqui a 50 o 100 anys de tota la informació interessant que hi ha avui a les xarxes,..això ja és un altre tema.
(per altra banda, fa uns dies et vaig escriure un email al teu correu personal amb unes fotos, no se si ‘has pogut veure o has canviat de correu personal)
Salut
Retroenllaç: Mallorques de tardes primaverals | Horitzons llunyans