Un resum de les Mallorques aparegudes al llarg del 2021.

Els celatges que ens han acompanyat aquest any han estat molt dispars pel que fa a les oportunitats que han brindat per contemplar perfils llunyans de muntanyes i en concret de les balears de les quals em torno a centrar en aquesta entrada.

HIVERN-PRIMAVERA

La primera aparició de l’any dels relleus de Mallorca va ser bastant aviat; el dia 4, però d’un caire tant tènue i una brevetat tant vista i no vista que he dubtat de si considerar-la. La segona es va presentar el dia 12, de matinada, també molt lleu i unicament apreciables els cims; pero bé va tenir una peculiaritat: Estava afectada per miratges superiors, lleus pero prou visibles i em va sorprendre una mica pel fet que es donessin amb unes temperatures no pas gens càlides a nivells mitjs-baixos: -15ºC indicaven els models a 850 hpa i -24º a 500 hpa. El dia següent per la tarda va tornar a ser testimoniada però des del Montseny des d’on sols eren perceptibles les orografies més elevades. Val a dir que des de Collserola no es va deixar veure; no la varem arrivar a distinguir.

Ja en la segona quinzena del mes, el dia 17 al matí es va visualitzar relativament bé en un context de vents d’oest que afectaven l’illa, estant en canvi Catalunya més afectada pel mestral. En cotes altes també era el mestral el protagonista tot dinamitzant l’aire entre unes altes pressions ibero-africanes i les baixes europees. A la Serra de Tramuntana l’ambient era més aviat sec en totes les cotes pero les baixes no s’apreciaven bé, segurament pels aerosols salins naturals llevats pel vent.

Després de la pausa diurna es va observar també al vespre de manera més lleu, segurament per l’increment de la humitat a la zona balear però em va semblar que amb algo més amplitut de cotes i 4 dies després va apareixer una altre vegada també per la tarda com bé va testimoniar @YolandaTSS i malgrat de no ser tampoc de massa qualitat, totes les cotes potencials visibles eren distinguibles. Els vents a mar eren de SW, algo ciclònics i en un contexte mesoescalar caracteritzat per una considerable borrasca a la Mar del Nord, el radi d’acció de la qual ocupava tota l’Europa Occidental. Val a dir que no son gaire usuals les aparicions de l’illa quan les borrasques es troben ja a la Mar del Nord; solen resultar millors una miqueta abans de que es posicionin en tal àrea. Val a dir també en qualsevol cas que durant la nit precedent havia creuat un tàlveg depressionari una mica destacat en nivells alts + un front ocluït i a continuació i durant la tarda s’acostava un altre, càlid i sense oclusió freda i més procliu en principi si la vorticitat del vent en nivell baix no es traduia en nuvolositat.

La següent no va trigar gaire més. Va ser el dia 24 durant la tarda vespre i em va sorprendre per la seva bona resolució -no vull dir “vistositat a ull”, la qual en canvi era normaleta- dons existia un flux de vents considerables (en quant a intensitat) en differents nivells d’alçades i a més es tractava d’una circumstancia post frontal freda en aquest cas. Pero està clar que per lo vist sobre el mar balear alguna cosa deuria estar millor.

En l’albada següent (25) es va tornar a percebre pero ja molt més lleument i sols les carenes tot i el flux d’oest-sud oest en superficie (algo més favorable sovint que d’altres direccions). Tres dies després, el 28, tant al matí com al vespre també es va mostrar als espectadors llunyans imagino, com si forem els d’unes últimes files en alguna altre mena d’espectacle– també bastant tènue abdues pero millor que la del 25. En aquesta ocasió era una situació molt més càlida i a nivell mesoescalar afectada per una dorsal enlloc d’un àmbit més aviat depressionari o intermig pel que fa a les isóbares i les isohipses en diverses alçades. La visibilitat envers altres direccions era encara molt més pitjor que la envers l’illa, la qual a pesar de tot s’apreciava. Bé, ja ho te Mallorca, la qual sovint es mostra prou bé quan en canvi altres punts cardinals desllueixen i viceversa.

Va començar aleshores una tanda de dies consecutius amb l’illa perceptible més o menys bé gràcies (en bona part, i tot això no deixa de ser un resum) a la major preponderància dels vents d’oest en alçades mitjes, les temperatures molt més proclius, el grau de netedat i aerosolització de les masses d’aire i els regims frontals. Força bona va ser la del matí; i fins i tot un ocell, gràciosament semblava miràrse-la :- ) i després altrament visible també per la tarda amb els vents especialment intensos en capes mitjes i altes -no pas en les baixes es clar- on llur celatge per cert també va proporcionar espectacle o vistositat a l’altre banda: Un pilar de llum i un nuvolet iridiscent. També ben notoria l’aparició de la serra del matí següent poc abans d’entrar un front fred del nord-oest i amb un cel del qual es despenjaven algunes virgues de precipitació.

Bastants fotògrafs i alguna fotògrafa també, vinguts expressament pel seu compte per copsar Mallorca + algún ciclista o passejant atzarós, es varen aplegar aquell dia a la barana de sota el Tibidabo (imatge dreta).

…I Bé; seguint amb la consecutivitat, la del dia 31, amb de nou fotògrafes i fotògrafs que volien repetir, va resultar en canvi quasi inapreciable al matí, considero que sobretot per massa intensitat de vent (el qual aixeca impregna l’aire d’aerosols, i això s’aprecia molt bé per exemple en la 3º imatge de sota) direccionalitat i també una mica per els majors índexs d’inestabilitat. I així es va acabar el mes. Per la tarda va reapareixer pero força lleu, en grau 1.

Les delimitacions dels mesos no son en tot cas obstables per els fenomens de la natura, anàlogament com les fronteres -podem pensar- tampoc son límits espaials pels ocells ;- ). La consecutivitat d’albiraments va seguir i el dia 1 de febrer va resultar també una aparició molt lleu; el vent es mantenia una mica massa, sobretot en comparació als altres dies abans referits i a més havien masses núvols entre l’illa i el sol els quals anaven en detriment del bon contrast. Els aspectes meteovisuals son tant importants com els estrictament meteorològics. El segon dia de febrer es va reveure regular, tot amagant les seves parts menys elevades. L’atractiu d’aquella albada va ser però la sortida del sol en si, el qual va apareixer en forma de plat volador per refracció ben intensa. Recordo també haver retratat bells núvols fluctus derivats de les ones Kevin-Helmotz els quals aportaven també maca vistositat al celatge i indicaven notable cisalla de vents. Sovint les altres meravelles del cel ens compensen la sositat de certes Mallorques. I l’amiga per cert va reapareixer per la tarda-vespre, normaleta, sense oferir o mostrar res de l’altre món.

La última albada consecutiva de la serie (03 Feb.) va mostrar l’illa amb algo pitjor de qualitat en conjunt i amb molt aire càlid a les cotes de les carenes balears. Sols eren visibles les cotes més elevades pero el celatge, sobretot més a llevant, era preciós. Podeu veure també alguna imatge copsada per Jordi Porta des d’Escornalbou (Baix Camp). De tota manera en quant a relleus aquella ocasió varen ser els Pirineus la serralada que es va destacar especialment esplèndida, a diferència de la major part d’altres dies. També em va cridar l’atenció fotogènica la lluna amb el crist del Tibidabo gairebé a tocar, però bé, això per mi va ser més fruit de l’atzar. Tramuntana va reapareixer de nou després per la tarda, aquesta vegada des de ben aviat (en concret des de les 14:50 segons l’Àlfons, el qual es va percatar en tal hora) i bé, comentar que va mostrar més amplitut de cotes que al matí.

No varen passar ni 5 dies… -pero ben variats d’altres fenòmens, això si!- i el dia 7 va reapareixer, també de manera lleu pero amb totes les seves cotes visibles i acompanyada d’estratocúmuls, com sol ser d’allò més habitual quan els albiraments es donen en contexts d’aire fred i sense inversions tèrmiques causades per adveccions càlides o subsidències anticiclòniques importants. Una minsa dorsal pero suficient (per lo vist) va ajudar a la factibilitat. Al matí següent es va tornar a deixar veure amb vents de SW en circumstància inter i pre-frontal.

Tres dies després dels anteriors episodis més aviat lleus, al vespre es va mostrar també força tènue, sota alguns cúmuls pentinats i un xic lenticularitzats pel mestral, just després d’haver creuat un front fred per Balears i amb la dorsal anticiclònica encara bastant corva. Els aerosols aerotransportats pel vent atenuaven la transparència. Aporto aquí a la dreta un dels mapes que serveixen per -diguem- il.lustrar la relació entre el factors. He redimensionat una mica el seu marc i infografia per encabir-lo millor.

Els episodis de vent, tanmateix, en bastantes ocasions preparen bé els escenaris per després dons s’emporten aires contaminats i sovint els aires nous recent vinguts son més nets abans de que s’enterboleixin de nou. I així es va acomplir la cosa. Molt més bona de qualitatva ser la del matí següent (imatge també a sota) amb vents ja molt fluixos i és més: Reapareixent també per la tarda. El flux a més ja de component molt més sud i per tant a més menys turbulent. De fet tant poc turbulent o amb tant poc seeing (com dirien més aviat els astrofotògrafs) que aplicant el zoom llarg s’apreciava bé el putu edifici militar de merda del cim! (disculpeu que perdi la elegància retòrica però es que no és per menys. Un lloc nascut d’una destrossa i on a més les úniques persons que poden estar-hi son els militars, exceptuant permisos especials que cal sol.licitar amb antelació). Aquí baix a la dreta la podeu veure; l’he sobreconstrastat una mica, això sí. El dia següent també va resultar perceptible però en veritat tant i tant lleu que en aquest cas no la comptabilitzaré, dons quedava per sota del grau 1 en l’escala de visibilitat.

Veiem l’edificació al cap damunt (i més si amplieu). La seva construcció per cert va anar acompanyada d’un escapçament (o guillotinització) del punt més alt de Balears, rebaixant llur cota cimera, tot passant de mesurar 1445 m a 1436 m.

I ; així varem acabar tota una tanda d’albiraments i vesprejaments hivernals força pròdigs, no gaire en qualitats pero si en quantitats recurrents. ..I sabeu que? Després va venir una mena llarga molt llarga quaresma i post quaresma d’abstinència “celestial” total. Malgrat succeir-se passos de fronts, d’alternances entre baixes i altes pressions, malgrat tenir també dies esplèndids i transparents en moltes contrades i cap a certes direccions, les circumstàncies realment proclius per l’illa, no es van donar fins …La segona quinzena de maig!!. Aquest llarg periode de nulitat ens va recordar molt al de just feia un any, quan malgrat la netedat de l’aire primaveral “gràcies” als confinaments del Covid, ja haviem batut rècord d’opacitats consecutives respecte als últims anteriors anys; dons al 2020 va reapareixer després de 50 dies a finals d’abril i enguany (2021) la consecutivitat de dies sense aparicions es va superar amb escreix, fins la segona quinzena de maig.

La del 16 de maig d’enguany personalment no vaig poder ser-hi pero afortunadament si que va ser enrregistrada per un dels meteoròlegs de l’O.Fabra (no l’Alfons en aquest cas per cert) de manera relativament bé (en comparació amb altres més lleus) i fins i tot també visible al migdia més lleu. És curiós pero en realitat m’he anat adonant -al llarg d’anys- que al mes de maig, les aparicions de migdia, en proporció i comparació amb altres mesos anuals, son força freqüents, fins i tot sobretot amb cels blaus, sense cirrus. Crec que alguna vegada he explicat en públic (en privat si) els factors que sospito que recauen en tal disonància pero bé, faré cinc cèntims més.

Per què la relativa abundància de migdies amb Mallorques visibles al mes de maig al llarg d’anys?

Per una banda la raó més obvia: Els dies més propers al solstici hivernal la posició del sol abans de sortir i durant la sortida és altament favorable degut a la seva proximitat angular als relleus, factor que va perdent capacitat a mida que el sol surt cada vegada més allunyat i a mida que passen els mesos, poca rellevància acaba tenint mirar l’horitzó en l’albada i per tant no solen haver tantes diferències en quant a freqüències respecte a possibles visualitzacions en altres moments del dia. Per altre banda els factors òptics diurns també varien. La cosa és que al maig, com part de Juliol i més encara a principis i finals de juny, el sol al migdia està molt amunt i si l’aire és prou net (lo qual és molt més probable que es doni encara al maig que no en canvi al juny-juliol-agost) això repercuteix en que la llum ambiental paràsita devinguda de la dispersió de Mie (denominació tècnica oficial per referir-se a la dispersió causada per aerosols) i que és difficulta les percepcions de sobretot a mig matí i migdia és menys incident. I això és així perquè tal tipus de dispersió és més intensa quan l’àngle solar és petit respecte al punt del cel que observem. Adjunto aquí baix un dibuix extern que pot servir per il.lustrar el que comento.

Il.lustració esquemàtica de les característiques de dels principals tipus de dispersió atmosfèrica.

Ara bé; us podrieu preguntar: Pero.. I la que prové del celatge de més enllà de l’illa? Es a dir, la que juga sovint un paper no pas negatiu sino afavoridor de la visibilitat per contrast (al inrrevés de la propera). Obviament també és menor al maig que en quasi tota la resta de mesos; el que passa -penso, com hipòtesi- es que la que ens arriva de tant lluny, en proporció sol ser sempre menor (excepte en albades, vespres de tardor-hivernals i tb certes disposicions meteo especials que faculten observacions diurnes llunyanes) que la que ens interfereix de més aprop, i això es tant degut al fet de provenir de major distancia i les redispersions i absorcions que operen després en més aprop, com també del fet de que el celatge que observem darrera l’illa i que ens facilita el seu contrast, és un aire de cotes elevades (més elevades quan més lluny i amunt mirem), el qual sol tenir menys humitat relativa moltes vegades que l’aire del damunt del mar; això fa que la dispersió de Mie procedent de tal zona remota (favorable per les observacions al ajudar al bon contrast) sol ser, en la major part de l’any, en proporció poca en comparació amb la devinguda de les proximitats. Ara bé. En els mesos propers al solstici, l’equilibri de tals factors és una mica different; m’explico: La dispersió devinguda des de aprop, la qual quasi sempre és la que més llum paràsita ens acaba arrivant, te menys incidència -com ja he dit- quedant aleshores la de Raleigh, és a dir, la derivada de les mol.lecules atmosfèriques sense nucleacions ni coalescències (sense aerosols vaja) la qual, si bé també és més intensa en les proximitats (aire més baix en l’eix visual i per tant més dens, a més d’interceptar les dispersions llunyanes), la seva propia diferència proporcional respecte a la devinguda de l’aire de més amunt és menor que la diferència proporcional entre la devinguda de la dispersió de Mie per l’aire amb aerosols de les capes baixes respecte al aire molt menys humit i aersosolitzat de les altes, així que el balanç total pot resultar algo més favorable al voltant de juny que en els altres mesos pel que fa a les observacions de migdia. Això, que he explicat, està argumentat pensant en els cels sense núvols mitjos ni alts es clar. En casos de cels amb núvols mitjos alts o amb prou humitat en alçada com per afavorir dispersions de Mie des de les majors distàncies, això de per si, sempre és favorable en els cels de matí i migdia i més millor si l’àngle de separació respecte al sol no és molt gros, és a dir, en tals celatges poden ser més favorables els mesos propers al solstici hivernal que no al estival. Cels sense núvols alts, proporcionalment poden tenir avantatge més al maig-juny-juliol dons quan el sol està ben alt, els cims calcaris de Mallorca ja no es veuen a contrallum sino que a més la seva roca pàlida guanya potencial reflexiu; en conseqüència la silueta de Mallorca ja no es maximitza com un perfil obscur davant d’un fons més clar sino que pot arrivar a ser fins i tot al inrrevés en els migdies i tardes primaverals i en aquests casos un celatge distant sec i blau fosc ajuda.

Per altre banda un altre factor implicat en la llum paràsita de la llum del qual també poden ser-ne conscients de que difficulta les observacions matinals (albades apart) i de migida sobretot a la tardor-hivern: El reflex del mar mateix. El reflex del sol pel mar incrementa en molt la llum de les proximitats la qual a més es dispersa de nou en els aerosols i implica un factor multiplicatiu el qual va en detriment de la capacitat de visualització del perfil orogràfic. I adhuc; tot plegat obviant a més a més l’efecte directe fisiològic que ens ocasiona la molestia de mirar tant directament la llum incident, lo qual a nivell de capacitats orgàniques visuals ens difficulta més ser capacos de percebre les diferències de contrast; de manera versemblant a com per exemple també (se m’acut fer l’anologia), de nit, al tenir les pupiles dilatades i ser més afectades per focus de llum intenses, al mirar la lluna, percebem més difficilment els diferents tons dels seus “mars” respecte als relleus menys llisos de la seva superfície i ens cal atenuar aleshores la llum incident o bé trobar-nos en un entorn general més il-luminat per tal que les nostres pupiles es tanquin una mica i puguin diferenciar millor les diferents graus de reflectàncies. Bé; ho escric sols com a exemple d’analogia explicativa per al cas que referia. Crec que així s’entèn tot encara millor i personalment a mi em sembla ben plausible. Per cert, tot això també pot explicar -tot i que també hi han altres factors que imagino pero envers els quals ja no entraré- una altre curiositat afí del tema de les Mallorques, que es repetint la majoria dels anys i de lo qual ja se’n va adonar el mateix Eduard Fontseré fa més d’un segle (bé, ell i potser també l’observador sistèmic en qüestió del O.Fabra d’aleshores, en Campos; pot ser va ser ell primer, o altres des d’altres llocs i èpoques que ja no ens consten en la memòria històrica que tenim a l’abast). Ja va assenyalar que a la primavera, les Mallorques de tarda -sembla ser que no va estudiar les de migdia- abunden una mica més que a l’hivern i la tardor. No s’acompleix en tots els anys es clar pero en qualsevol cas, pel que he comprovat, la proporció de visions de tarda respecte a les del matí, a la primavera sol ser també més notable que a la tardor i hivern.

Bé; fet el llarg parèntesi que pot-ser hauria pogut estalviar si estic en mode resum descriptiu de les Mallorques hagudes, prossegueixo amb amb la crònica. Anavem per la del 16 :- ). Es va donar en una situació de ponent ben marcada i si de cas adjunto aquest mapa per amenitzar després de tanta lletra. Assenyalar també que es va tornar a veure per la tarda, tot i que molt lleument; va ser testimoniada des de La Mola per @andadarth. Resulta difícil de distinguir en la fotografia.

La última aparició de la temporada 2020-21 es va donar el dia 30, tènue, en una situació amb corrents d’aire suaus, sense isòbares als mapes com la vegada anterior però si amb gradients a nivells mitjos i alts, vents d’oest en cotes elevades, inestabilitat i cortines de precipitació prop de la ciutat com veiem a la fotografia de l’Alfons Puertas. Personalment se’m va escapar de nou l’observació de l’illa pero afortunadament ell (observador quasi diari del cel de Bcn, independentment de si apareix o no l’illa) hi treballava i malgrat resultar tènue va anotar-la al butlletí. A més personalment em va indicar la seva qualitat, lo qual agraeixo sovint, també quan observo i no se m’escapa, pero per si de cas.

TARDOR – HIVERN

L’illa no va apareixer fins al cap de 129 dies més. Va ser el dia 5 d’Octubre i sols mostrant ben visible el sector nord-oriental de la Serra de Tramuntana. L’ambient era ben fred. Tant sols 5 graus marcava el termòmetre a Collserola -per ser principis de mes és poc-, conseqüència d’una massa d’aire procedent de Groenlandia, oberta per el pas d’un front el dia anterior. Al mar balear el tàlveg encara hi era, força destacat a nivells mitjos atmosfèrics i situat (el de nivells mitjos) darrera l’illa en els moment de l’observació. Tanmateix, darrera el front, la temperatura començava a remuntar en el si d’una dorsal i un frontet càlid subsegüent per damunt la península ibèrica lo qual va contribuir suficientment a que, al capvespre tornés a apareixer, pero molt més tènue que al matí, en grau 1. Per l’atlàntic nord pululava un ex-huracà; anomenat en Sam.

Varen passar setmanes i la quarta del mes es va deixar veure de nou, de manera lleu, pero em va ser interessant perquè fou en una situació meteorològica que recordava força bastant justament a la de feia un any abans (el dia 20/10/2020). Una albada amb molta humitat, amb vents de sud al mar balear, tant en superfície com a l’àmbit dels 1500 m (dades de sortides de simulacions a 850 hpa) i al sud de l’illa fins i tot també de procedència sud al nivell de 700 hpa (uns 3000 m.). Al centre peninsular un petit nucli anticiclònic era un dels factors afavoridors de l’eventualitat paisatgística mediterrània, així com la falca pronunciada a nivells mitjos-alts emergida des del sud-oest.

El 2 de Novembre va reapareixer després d’un front i amb l’ambient encara fred. Menys de 10ºC de temperatura al O.Fabra després de molts dies amb calor per sobre de la mitja. La visió de l’illa va estar acompanyada d’una corrua de núvols baixos com sol esdevenir-se en tals situacions postfrotals, els quals devaluaven el contrast perjudicant la perceptibilitat. En quant a vents, de ponent, lleugerament amestralats, intensos en nivells mitjos i prou considerables també en els baixos; una mica massa forts de cara a sumar i no restar, factors a favor. A l’altre banda, cap a l’oest, uns raigs anticrepusculars estetificaven altres paisatges i a una escal.la geogràfica més gran podria citar que per les mateixes latituts però a l’atlàntic pululava de nou un huracà, el Wanda. Ho cito perquè no és extranya la presència de ciclons o ex-ciclons tropials atlàntics correlacionada amb les altes transparències en aquesta banda del Mediterrani. Hi ha de fet hi ha una lleu correlació positiva entre tals esdeveniments, la qual ja vaig comentar fa un temps.

Un dia abans d’acabar el mes varem tenir la primera aparició de relativa bona qualitat de la segona temporada de l’any. Va resultar també de caire fred per afectació d’una massa d’aire àrtica-marítima provinent de quasi la zona del mateix pol nord segons algunes simulacions -com la que aporto aquí al costat- i tot just encara creuant el front fred associat per la zona balear.

L’ambient era ventejat; amb les isobares quasi de nord a sud, lo qual en realitat sol ser ben infreqüent pel que fa a les correlacions amb les visions distants de l’illa, bé que en superfície val a dir que el vent si que era més amestralat. A nivells mitjos i alts això de la intensitat eren paraules més majors, quedant l’àrxipèlag sota el corrent del jet stream. La humitat sobre el mar, en aquesta ocasió sí, molt baixa i especiament després de l’albada i crec que degut a que la incidència del mestral envers l’illa provenia de la costa central catalana i no de la Vall de l’Ebre (molt més humit i fresc sovint, als mesos de tardor-hivern). He adjuntat també un mapa que mostra el flux d’aire i la distribució d’humitat en superficie d’aquell matí. La sequetat diurna va possibilitar la perllongació de la observació durant una bona estona llarga més del que és habitual. Les visions abans de que el sol aparegui solen resultar molt més independents de la humitat baixa o alta en superfície, o millor dit dels aerosols, que no pas les diurnes i amb cel clar.

Al llarg del dia, la minva de la força del vent en superfície va afavorir la reaparició, ja des del principi de la tarda i amb una qualitat encara força més bona que va anar augmentant progressivament fins atanyer el vespre el grau 8 els cims orientals en l’escala 1-10; això per ser de vespre podem dir que és ben bé una excel.lència. En canvi no van passar de grau 4 els altres relleus de la serra. Pel que fa a altres factors meteorològics (vorticitats positives a diferents nivells, temperatures, etc) eren encara prou similars als del matí. Personalment la vaig observar des del lloc més habitual. En Daniel Yeste va anar a copsar-la també a propòsit pedalejant fins al Puig d’en Cama des d’on la silueta queda macament enquadrada amb el Port de Tarragona davant com mostro aquí la dreta. Adjunto una de les meves també; un zoom al Puig Major des de Collserola. També va resultar força fotogènica trobo que molt especialment la que va copsar en Robert Ramos.

En avançar el vespre la perceptibilitat va anar millorant i la resolució a més va ser prou bona com per copsar el cim.

.

I arrivem, després d’onze mesos amb una freqüència d’aparicions molt per sota de la mitja habitual, al mes de Desembre; el mes estrella estadísticament, pel que fa als albiraments balears, un fet el qual ja se’n varen adonar els meteoròlegs del O.Fabra fa més d’un segle i seguim amb les mateixes. I quan varem encetar el desembre em vaig preguntar: Podria aquest mes, resultar tant pròdig com per compensar el dèficit acumulat de les aparicions del 2021 respecte a altres anys?

El vespre del tercer dia del mes, l’illa es va deixar observar de manera tènue i més atenuada encara en les seves cotes menys altes. Va ser conseqüència d’una lleu advecció càlida frontal en el si d’una dorsal d’altes pressions tot i que l’ambient era encara ben fresc. Darrera el Puig Major havien alguns cumulets que treien el cap i segurament eren remanets d’una petita baixa mediterrania que quedava més enllà de l’illa.

L’albada següent (04 Des.) si que va resultar de nou bona i a més acompanyada d’un subtil raig verd a l’instant de la sortida sol. Tot i que no sigui un fenòmen rar de veure’l si es busca a propòsit, em ve de gust mostrar-lo. De tota manera recomano a tothom molt més veure’l directament. I quan és vegi, per poc que duri, sentir-lo d’alguna manera internament.

Diré una mica més. Tanmateix penso, que per subtil que sigui, igual no s’ha de fotografiar, sinó ..Deixar-se un mateix o una mateixa “retratar” per ell. És algo que et colpeix, d’una forma subtil pero no pueril. Jules Verne, no se que en pensaria ara mateix si revisqués, pero no se; si era fidel a allò que transmetia, alomillor maldiria que fotografiar-lo és una aberració experiencial.
En tot cas ..Igual tampoc no cal imaginar sentències; que cada persona cerqui, segueixi o trobi ..El “tipus” de llum, que millor li resoni o nodreixi, allò que pot ser mai acabarem de saber que és en el fons; pot ser en podriem dir ànima. ..Pot ser.

Pel que fa a la temperatura, aquesta albada semblava de plè hivern tot i ser tardor (5ºC a Collserola) tot i que menys fredor més amunt, lo qual va afavorir la refracció. La Serra de Tramuntana però va desapareixer de la vista molt ràpid al poc de sortir el sol arran de l’elevada humitat que afectava la serra, segons vaig constatar de dades d’una estació de l’Aemet la qual consulto habitualment quan apareix (o apareixerà l’illa) i altres fonts. Per la tarda va deixar veure’s de nou, tot i que amb qualitat algo pitjor i amb les bases sobretot bastant més tènues. La de la tarda la vaig contemplar des del Montseny, amb un celatge espectacular i al darrera la seva ombra monumental i ben definida. Val a dir com a curiositat física, que totes les ombres de les muntanyes tendeixen a presntar forma triangular independentment de la forma de la muntanya en si; és cosa sabuda. També vaig retratar el Penyagolosa a més de 290 Kms. Pel que fa als aspectes meteorològics, entrava de nou una injecció d’aire encara més fred a nivells mitjos tot i que quedava aire encara “relativament càlid” més avall. Visualment cridava l’atenció una llarga banda d’altocúmuls disposada perpendicularment respecte al seu desplaçament i la qual em va frapar fins i tot en la imatge de satèlit on ja me’n adonava que prometia un bell efecte escènic paisatgístic. Tot l’aire es desplaçava ràpid en alçada pero bastant més amunt en realitat. Al mateix cim del Turó de l’Home vaig constatar que el vent era molt lleu. I bé; si de cas adjunto imatges aquí al dessota del matí i de la tarda; una de les que he esgafat és de l‘Alfons Puertas i feta per ell (espero que no tingui inconvenient en sortir), penso que sobrecontrastada. La resta meves; com totes les que no menciono l’autoria. La tercera és des del Montseny.

Tres dies després (07/12) es varen veure sols les parts més elevades dels relleus en un ambient relativament càlid en cotes baixes (pero no molt baixes) devingut per una petita falca però alhora també mestral humit i fresc sobre el mar entre la costa central i la de Tarragona envers Mallorca. No adjunto cap imatge perquè no val molt la pena i perquè tampoc pretenc allargar molt l’article.

I arrivem al periode nadalenc. Com en nombrosos altres anys, el dia de Sant Esteve va fer acte de presència. Primer al matí de forma lleu pero després de l’albada. I de nou altre cop a partir de primeres hores de la tarda evolucionant cada vegada amb major qualitat fins a una notable espectacularitat òptica al capvespre amb un cel rogenc colmat de núvols alts tals que semblava un albirament d’albada enlloc d’una contemplació de vesprada. Els vents acompanyants foren de sud-sudoest no gaire forts i amb poc gradient isobàric, més notables en cotes mitjes; tot plegat enmarcat en el si d’una dorsal d’altes pressions atlàntiques centrades a la latitut de les illes Canàries. Si bé els núvols alts, els quals sovint precedeixen als frontets càlids, solen ajudar al bon contrast visual de l’illa, en aquest cas diguem que el resultat “encara” va resultar millor del previst.

El vespre del dia següent es va repetir una situació interfrontal bastant similar pero el resultat va ser pitjor. El cel també va ser molt encès, pero la qualitat de visió de l’illa no va passar del grau 3. La dorsal, algo menys marcada a nivells alts va tenir una mica a veure així com les temperatures.

Els últims cels de l’any van venir enmarcats per altes pressions anticiclòniques les quals es van perllongar ja entrat el gener, lo qual ja quedarà fora de l’abast d’aquest resum. El dia 29 la silueta es va definir de manera més aviat tènue (grau 3 en concret) gràcies entre altres coses a uns vents d’oest lleus però alhora sobretot es va esvaïr molt depressa un cop el sol va apareixer degut als aerosols en context de notable humitat. Les altes pressions ocupaven la península ibèrica i el nord d’Àfrica occidental i una intensa zonació d’aire càlid a 850 hpa provocaba intenses inversions tèrmiques la qual aniria conduint a la del.limitació progressiva de masses d’aire, dons si bé per damunt l’aire seguia venint del oest amb bastant dinamisme, el de més avall molt més encalmat teòricament s’anava regionalitzant. Per la tarda la visió de la silueta va repetir-se pero més difficilment distinguible, al límit de la notació (grau 1 de l’escal.la 1-10).

El dia següent (30) en l’albada es va mantenir en la mateixa notació valorativa però curiosament per la tarda la transparència va millorar considerablement i va pujar a grau quatre. Tot i que representi un grau més aviat lleu la visibilitat abarcava tot el rang de cotes. Podeu veure una altre imatge des de més al sud aquí, copsada en aquest cas per Jordi Porta. El flux d’oest lleu es mantenia pero, a més a més, a diferència del dia anterior, l’anticiclonització calmada s’empoderava també dels nivells mitjos i alts. Per què dons una millora enlloc d’un empitjorament de la visibilitat?. La minva de la turbulència en nivells mitjos podria ser un factor pero personalment estic quasi segur que sobretot es va deure a la neteja de l’aire ocorreguda en el si dels nuvols que afectaven l’àmbit del Pirineu el dia anterior, dons l’aire arrivat a l’illa havia passat per allà. Sempre analitzo també això i ho tinc en compte; tanmateix allargar-me en explicar més detalls quedaria ara fora de l’abast d’aquest article en mode “resum“.

I bé; arrivem al últim dia final del tot de l’any. L’anticiclò ben empoderat en tots els nivells troposfèrics i amb temperatures extraordinaries al nivell d’uns 1500 m, incrementant a son torn la inversiò tèrmica la qual al cap d’un parell de dies arrivaria a ser de tal magnitut que fins i tot la línia de marcatge de temperatura del radiosondatge en el gràffic del meteocat sortís de marge dels enquadres. Pel que fa a l’illa, tot i el manteniment d’un lleu flux de oest en nivells baixos no es va veure en l’albada, per lo menys no des de Collserola i punts similars (segurament si des de més amunt); si no obstant al vespre, per exemple des de les cotes de 500-600 metres del Garraf on vaig anar, lo qual em va resultar bonic al coincidir la visió de l’illa amb la última posta de sol de l’any. Això si, ben justeta; va ser en grau 1 i sols distinguint a ull i sense el zoom, la carena cimera del Puig Major. Tota la resta va quedar amagada per dessota el llit dels estrats; els quals varen donar belles estampes els dies següents, però això ja tocarà explicar-ho l’any que ve.

UNA MICA DE RESUM NUMÈRIC I COMPARATIU.

En total al llarg del 2021 Mallorca s’ha vist 37 dies* lo qual és poquissim. En els últims 8 anys per exemple, sols el 2015 va quedar per sota.

Per mesos:

Al gener 11. Al febrer 7. Al maig 2. Octubre 2. Novembre 2. Desembre 8.

Com a dades comparatives per exemple al 2014 varen haver 37 deies en els quals varem enrregistrar l’illa, el 2015 sols 17, pero el 2016 37 de nou. Al 2017 va resultar visible també 37 dies (o 39 si incloussim dues molt tènues segurament), al 2018 unes 43, al 2019 42 i al 2020 45.

Podeu veure el reportatge del 2020 en aquest enllaç: https://horitzonsllunyans.wordpress.com/2021/02/07/un-resum-de-les-mallorques-aparegudes-al-llarg-de-lany-2020/ I els d’altres anys en altres reportatges del blog o del facebook.

(*) Per cert no estàn incloses en aquests anys (ni en el 2021) els dies amb percepcions excessivament lleus quasi imperceptibles així com tampoc alguna sols testificable des de les altes cotes del Montseny ni del Caro en situacions de contrallum directe a la sortida del sol al desembre o gener. Son tots els dies situacions en les quals s’ha vist des de Collserola (des d’on fem la major tasca de sistematització de registres) o a tot estirar des de llocs equivalents com altres punts de la serra litoral o prelitoral que em faci suposar raonablement que des de Collserola també ha estat factible malgrat que en algun cas, per exemple jo o algú del O.Fabra, no l’haguem anotat per no ser-hi no ser-hi en el moment pertinent però que s’ha (o he) testimoniat des d’algún de tals altres indrets.

PD: Si de cas un altre dia allargaré l’article i detallaré més fets en relació a les quantificacions de matins, migdies, tardes; o les qualitats de cadascuna en relació a diferents aspectes a valorar. Per exemple no son el mateix les siluetes tènues en conjunt que les tènues pero en les quals s’aprecien molt bé les carenes pero sols les carenes o sols les bases. O aquelles les quals desapareixen ràpidament al sortir el sol i les que romanen llarga estona més malgrat -de vegades- no haver resultat especialment bones en l’albada. Pero és una tasca una mica feixuga que em fa una mica més de pal i tinc ganes de publicar ja.

Salutacions a tots els lectors i lectores que hagueu arrivat fins aquí.

.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s