Arrodonint una història maca. Notre Dame de la Garde des del Canigó!

Posted on Setembre 18, 2019 by marcbret

UN REPTE HISTÒRIC ASSOLIT. PER PRIMERA VEGADA EN UNA IMATGE: LA SILUETA DE L’EMBLEMÀTICA ESGLÉSIA DE MARSELLA
DES DE DALT DEL CANIGÓ.

Ha estat el passat dia 12 de Setembre, Antoine Mangiavacca (“klapeful” a la xarxa), fotògraf meticulós de paisatges i a més altament especialitzat en concret en fotografia infrarroja (artícle que vaig escriure fa anys) i en processos molt selectius de revelat i compilacions digitals, ha aconseguit fer visible l’església de la Garde i ara explicaré una mica breument, perquè aquesta imatge resulta la consecució d’una fita que és tant singular i rellevant.

Fa algo més d’un parell de segles va començar la història. Em refereixo a la història documentada de les observacions científiques a molta gran distancia. I aquesta “ciència-afició” va germinar a Marsella i va creixer incipientment allà, sobre un petit pujol de la vila on hi ha la citada església. El protagonista d’aleshores, va ser un astrònom hongarès -el Baró de Zach- el qual es va instal.lar a viure a la ciutat per un temps. Allà sentir dir entre alguns ciutadans que alguna vegada havien vist una silueta en l’horitzó i sempre en la mateixa posició, bé, una mica -si fa no fa- com els nostres avantpassats amb la de Mallorca. El baró va aconseguir la seva primera observació en plena època del romanticisme, al 1801 i després ho va anar ullprenent varies vegades més, sobretot quan es donaven certes efemèrides astropaisatgístiques de conjunció amb el sol al pondre’s. I la silueta de la muntanya fantasma -i sagrada per els catalans- era el cim del Canigó.

Des de l’esplanada de NotreDame de la Garde, va anar documentant sistemàticament tot un seguit d’aparicions, val a dir que donant cos escrit al que de fet, bastants marsellesos ja sabien o sospitaven. En aquella època no existien càmeres de fotografia i l’únic que hom podia fer era descriure i fer-ne algun esboç o dibuix de l’espectacle el qual de tant en tant apareixia a l’horitzó, gràcies a les conjuncions amb el sol, matemàticament predectibles i repetides en les mateixes dates, la refracció atmosfèrica (sense ella quedaria sempre tapat per el mar) i en alguns casos sense conjuncions, a mercè d’una molt bona transparència de l’aire.

A mitjans del mateix segle XIX, el baró havia abandonat aquest mon però altres amb semblant voraviu, es van seguir fixant en el Canigó i abans de tombar aquell segle, un altre home pioner, Oscar Gross, va fer la primera fotografia del Canigó des de Marsella, en blanc i negre obviament. Va ser la primera fotografia ben podem dir, de la història dels horitzons distants.

Al cap del temps, les observacions van decaure i molta gent va anar com oblidant aquests fets.
A finals del segle XX, es van tornar a escampar rumors populars entre la gent de que el Canigó es veia des de Marsella, lo qual molta gent no s’ho creia, pensaven que era una galejada (mot molt utilitzat per els francesos), una mica com el que ens va passar a nosaltres amb Mallorca. Però en plena època de la fotografia digital, no se si a través de la premsa o del boca boca, es van posar en coneixement general les observacions portades a terme per el baró citat un parell de segles abans i molts curioos aleshores es van posar a intentar observar i a veure la muntanya també sistemàticament, dues vegades l’any, contemplacions les quals varen anar sumant adeptes i de mica en mica s’ha anat convertint en tradició paisatgistica: Pujar els dies assenyalats a l’esplanada de la Gardé per retratar la silueta del Canigó.

Ara bé, i aqui està la curiositat de la cosa. Mai encara s’havia retratat l’horitzó invers, és a dir, mai haviem vist Marsella des del Canigó, o si menys no, no hi ha constancia documental. Era realment sorprenent.

Personalment, quan em vaig adonar de l’absència de tals fotografies, vaig sentir la ilusió-repte d’anar-hi personalment o bé amb algú, al Canigó, i aconseguir-ho.
Tanmateix, el problema es que a la pràctica quasi mai he anat expressament al Canigó amb tal objectiu, si per als Alps, els quals concentraven la meva prioritat observacional. L’any passat si, m’hi vaig enfilar de nit al cim i vaig arrivar abans de l’albada per intentar copsar-la pero en aquella ocasió la meteorologia no fou prou bona i no va resultar.

Enguany tenia en ment el mateix objectiu i estava a l’aguait de que es donessin les condicions apropiades per pujar en un capvespre i que fos, a ser possible, en una data no molt distant del solstici d’estiu, per de pas, si le condicions es mantenien en l’albada, tornar a copsar les siluetes alpines, donat que quan el sol surt angularment aprop, facilita millor el contrast.
I bé, a principis d’aquest mes de setembre vaig veure que darrera el pas d’una Dana molt potenta seguida d’un anticicló amb notable intensitat de subsidència, segurament l’aire s’aclariria molt per el sud de França i podria ser una molt bona oportunitat per intentar-ho. L’Antoine curiosament em va escriure quan encara faltaven 10 dies i em va preguntar per com estaria la transparència de cara al 12-13 de setembre, per saber la meva opinió al respecte (jo més avessat a les observacions Pirineu–>Alps), tot i que igualment (també vull dir) ell per la seva banda també sospitava que podria ser un dia força bò i tenia intenció de fer el viatge expressament des de la Provença on viu, fins al Canigó.

Personalment jo també tenia la mateixa intenció, sobretot quan la meteorologia s’endevinava encara més favorable i els models meteo oferien simulacions més fiables, pero circumstancies laborals a la contra (amb demandes i inssitències per jo fer altres treballs) em va fer decidir en aquesta ocasió, quedar-me, perdent la possible oportunitat.

Ell si. I per la tarda del dijous estava enfilant el cim des de Cortalets, per cert gairebé tot recobert de neu de la nevada que havia caigut feia pocs dies. Jo, això si, al matí des de Barcelona, vaig disposar d’una estona, vaig retratar nítidament el Canigó i el vaig informar de la tant bona transparència que també hi havia des d’aquí. Segurament la millor de les que portavem en tot l’estiu en relació al Pirineu es donava aquell dia.

Ell però, un cop dalt, al capvespre va mirar cap al seu nordest… I em va enviar un missatge de que no veia res, ni tant sols el Mont Ventoux. La transparència per tant, no era tanta, o si menys no encara no havia millorat prou a la Provença.

Tanmateix, el fotògraf anava equipat amb un instrument altament eficient per si de cas no veia, com ja ha fet en altres ocasions des de la seva regió o com va fer des del Mont Cinto de Còrsega una vegada, retratant els alps. Una càmera adaptada per recollir la llum infrarroja, defiltrada externament i amb filtre selectiu fora del cos de la càmera, davant l’objectiu. I va fer ni més ni menys que 36 fotografies panoràmiques frontals dels relleus del Golf de LLeó, invisibles, pero que gràcies al infrarroig es podrien fer perceptibles al quedar impregnades al sensor de la càmera.

I això es el que ha succeit, i gràcies no sols a l’infrarroig sinó també al apilament selectiu de fotografies (19 fotos per cada segment retratat, configurant un total de 684 (36×19) fotografies) per extreure’n el màxim detall dels relleus i evidentment gràcies també a la seva aventura d’haver anat cap allà.. I el resultat es que finalment, a més d’una amplia panoràmica amb moltissimes muntanyes alpines i provençals, ha aparescut la silueta d’un eficici aparentment quasi enganxat al mar, la qual al analitzar la seva posició, ha resultat ser l’emblemàtica església de NotreDame. Ha calgut dons “esperar” més de dos segles, fins arrivar a l’època actual amb tècniques de fotografia altament avançades i precises, per poder disposar de la primera imatge de Marsella des del Canigó. I resulta històricament curiós o irònic que la imatge, deguda al infrarroig, es mostra en blanc i negre, com enllaçant amb els primers temps de la fotografia més arcaica :- ).

Estèticament, totes les imatges infrarrojes de paisatges distants, trobo que donen una sensació com onírica, la blancor lluminosa i on certes parts del paisatge sembla que irradiin llum pròpia, les linies figuratives tant ben definides, com moltes obres del surrealisme pictòric, transmeten com una pau.. Una pau extranya, no se com dir-ho.

Pero seguim perquè aquí no s’acaba l’aventura. L’Antoine es va quedar a dormir al cim en mode vivac, com també tenia previst. I abans de l’alba es va llevar per albirar nous panorames.
La visibilitat en l’albada havia millorat moltíssim i aleshores sí, els Alps es veien bé a ull nu! i va fer una panoràmica magnífica en aquest sentit, amb càmera normal, semblant a la que fa un parell d’estius, un company i jo vam contemplar.

Tanmateix, malgrat que els Alps es percebien bé, les cotes més baixes de la costa provençal quedaven més fosques i sobretot molt alterades per la refracció de l’aire, devinguda de l’estabilització de l’anticicló. Marsella dons, no ha estat visible, cap dels dos dies. La càmera l’ha recollida gràcies a l’infrarroig i el postprocessat.

ALGUNES VALORACIONS PERSONALS SUBJECTIVES MEVES

Personalment he sentit fascinació en veure la imatge retratada de l’esglesia de la Garde i sense dubte no li trec el mèrit d’haver estat la primera en aquest sentit (si no no hauria escrit aquest article), ara bé, no és el meu estil ni formava part dels meus propòsits aconseguir copsar-la en infrarroig, ni Marsella ni altres horitzons distants, tot i que si tornés a disposar d’un filtre (en vaig tenir un fa uns anys quan em vaig interessar per el tema, abans de que ell s’hi posés de fet, però el vaig perdre i ho vaig deixar correr) en faria algunes, però no és el meu propòsit retratar i publicar siluetes que no he arrivat a veure directament o que si menys no, a ull no es distingueixen prou degut a la transparència no prou bona. Si personalment em dediqués a la fotografia infrarroja i a més procedís al blending per photoshop, no em caldria gaire gens una bona transparència per retratar per exemple la Serra de Tramuntana des de Bcn. Unicament seria impossible quan haguessin núvols o un ambient molt molt enterbolit per pols.
Nogensmenys, el fet de que ell, emprant tal tècnica, hagi copsat la silueta de La Garde (tot i que no era el seu principal objectiu, sino fer una panoràmica general alpina i provençal), la qual es un fet històric i permet escriure aquest relat bonic (en cas que us estigui agradant llegir-ho) m’han fet ganes igualment de celebrar-ho i d’aportar-li reconeixement fent-ne difusió. A més, l´’us de tècniques fotogràfiques d’aquesta mena, si bé em semblen una manera “trampa” de retratar paisatges, també m’agrada que existeixin i en aquest sentit ell és -considero- qui ha aprofundit més en l’aprofitament paisatjístic derivat de tals tècniques, lo qual és lloable i la seva “aventura fotogràfica” maca.

Per mi la fotografia infrarroja en relació als horitzons distants, bé a ser -faig un símil comparatiu, ben exagerat això si- com la utilització de botelles d’oxigen per pujar a l’Everest. Aquells qui primer van fer el cim (Hillary i Tenzing) ho van fer amb amb oxigen. Després es va intentar i aconseguir sense oxigen, pero la història, qui més recorda és als qui van pujar amb oxigen perquè varen ser els primers. Dons bé, l’Antoine ha mostrat la primera imatge de Marsella des del Canigó :-).

I fi de l’article. Potser quan tingui més temps provaré de resumir-lo. Igual m’ha quedat una mica massa llarg.

ENLLAÇOS A LES FOTOGRAFIES:

Panoràmica completa infrarroja del dia 12: https://image.noelshack.com/…/38/2/1568735982-pano-raw-1.jpg

Fotografia dels relleus més orientals visibles de la costa provençal. S’aprecia la menor transparència de l’aire sota la capa d’inversió i algungs miratges i distorsions devingudes de la refracció.
https://image.noelshack.com/…/2…/38/2/1568729349-dsc8620.jpg

Panoràmica dels Alps i el ventor (dreta) en mode fotografia visible normal sense filtre infrarroig (tot i que una mica massa sobrecontrastada crec) en l’albada del dia 13:

https://image.noelshack.com/…/2…/38/2/1568728455-dsc8629.jpg

Una altre composició de fotografies dels alps en infrarroig, el dia 12 per la tarda, en concret a les 19:15:

https://i.goopics.net/aR8dE.jpg

El Canigó des del Tibidabo el matí del dia 12 de Setembre:

Neu al Ripollès excepte al Puigmal, després del pas de la Dana, vista des de Collserola i amb molt bona transparència des del Canigò (2°imatge) fins al Pallars Sobirà (imatges però que no incloc per no haver-hi prou neu, un altre dia). pic.twitter.com/M4TReVCbDD

— Horitzons llunyans (@finestresdaire) September 12, 2019

Resum de les observacions històriques des de Marsella:

http://canigou.allauch.free.fr/Histoire.htm

Article que vaig escriure justament fa uns 5 anys, sobre filtres fotogràfics per horitzons llunyans, entre ells els selectors d’infrarroigs.

https://horitzonsllunyans.wordpress.com/2014/09/27/els-filtres-fotografics-en-la-fotografia-de-distancia/

Probablement la sortida del sol més distant del mon retratada fins ara.

Posted on Juliol 27, 2019 by marcbret

INTRODUCCIÓ. UNA MICA DE MEMÒRIA DELS FETS PRECEDENTS

Fa poc més de 5 anys se’m va ocorrer la idea de que els Alps els podriem contemplar des del Pirineu en certs dies de l’any gràcies a que el sol deuria sortir per darrera d’alguns dels cims. Vaig determinar les dates exactes per albirar un cim en concret (i més endavant altres més), el Tëte de l’Estrop des del Canigó i conjuntament amb dos companys vam aconseguir retratar-la parcialment, tot resultant aleshores les primeres fotografies dels Alps fetes (o si menys no publicades) des de la nostra serralada.

Pocs mesos després* d’aquella fita, un fotògraf francès va esgafar una carena del massís del mateix Estrop per retratar una posta de sol per darrera del Pirineu. Com que crec que va significar la posta de sol més distant del mon mai retratada fins al moment, vaig escriure un reportatge al respecte, tant aquí com al web de Beyondhorizons.

DES DEL NOUFONTS. ..LA SORTIDA DE SOL MÉS ALLUNYADA.

Posteriorment vaig sentir ganes de voler un dia poder retratar l’Estrop,
pero des de més lluny. Nogensmenys els intents no van fruir, en uns casos per núvols i en altres per altres factors a la contra. Enguany, després d’una oportunitat perduda al més de maig, semblava que la meteorologia podia no fer la guitza i amb un parell de companys (Pep Puig i Pau Gaspar) ho he anat a provar des del Noufonts, un dels cims més rellevants que conformen part de l’Olla de Núria. L’objectiu a més, era aconsenseguir contemplar i retratar la sortida del sol des de la major distancia, si menys no per lo menys fins les publicades enguany. I com l’anterior rècord en aquest sentit si no ens equivoquem ja el teniem nosaltres, dons sols calia anar un xic més lluny, dins el mateix Pirineu, per aconseguir-ho, mentre no canviem de continent.

Això si, havia d’adaptarme a la matemàtica solar. Mitjançant procediment de determinació dels azimuts de les sortides de sol vaig esbrinar que els dies en els quals la muntanya transitaria per davant del sol serien el 16 i 17 de Juliol, essent el primer dels dos el que oferia més possibilitats de bon temps, meteorològicament parlant, factor important a considerar.

Dit i fet, des de Fontalba varem començar camí cap a Núria i des d’allà durant la nit ens vam anar enfilant cap al Noufonts, caminant la major part del temps sense una llanterna gràcies a la llum de la lluna plena. Al peu del pas de Noufonts vàrem plantar una tenda per descansar donat que un dels companys no es trobava fi. Després vam continuar cap al turó, se li feia una mica dur al Pau, però era admirable perquè havia estat voluntàriament sense menjar res durant dies i tenia la intenció de seguir visquent sense menjar.

La lluna s’estava amagant entre el Puigmal i el Segre i el company va decidir parar a prop del cim per contemplar serenament la matinada (ell és músic, no entusiasta de les fotografies però li agrada molt contemplar les sortides del sol) i “alimentar-se de la llum” que havia de sorgir, a més no es trobava molt fi.
Pero per aconseguir la fotografia calia -vaig pensar- continuar una mica més cap amunt, amb l’objectiu que la carena del Puig del Racó Gros (la qual em va amagar els Ecrins del Puigmal en un intent que vaig fer una vegada fa tres anys) no impedís la visió de l’Estrop.

En arrivar a la collada de Noufonts i per tant a la carena, poc abans de les 6:00 del matí, el cel presentava aquesta brillantor tant maca concentrada en una llarga i estreta franja de cel sobre Itàlia, sinònim d’atmosfera bastant transparent.

Al dessota una franja vermellosa i arran d’horitzó una de més tènue. De seguida em vaig adonar del Ventor (nom occità del Ventoux), un gran referent de la Provença des de mar i des de terra. La silueta de tal muntanyot es veia tènue, a 320 kms, només les seves parts més enlairades. A la part esquerra els prealps i els alps més elevats algo d’elles es veia, però aquest dia no eren pas el meu objectiu i no intentava distingir els relleus o fer-ne fotografies. L’objectiu era el sostre de la Provença dins el gran disc de la nostra estrella.

Al poc d’arrivar al cim del Noufonts vaig veure el primer moment de l’aparició del sol i el vaig retratar. Atent, vaig seguir el trànsit del sol amb la càmera .. sobre un pla horitzontal … I res apareixia, per uns quants segons pensava que, igual havia una capa d’estrats que ocultava les siluetes!!, també vaig pensar que igual havia tingut algun error en la data.
De repent, quan el Sol ja es trobava a la meitat del seu recorregut, va començar a apareixer el relleu desitjat!.

Va anar una mica de pels la cosa. No va quedar centrat dins el sol tant centrat com volia, pero per lo menys va quedar a dins del disc.
El meu objectiu, a banda de la fotografia, també era disfrutar de la contemplació a ull nu (a més d’alguna foto) i això no ho vaig aconseguir. El sol brillava amb tanta força malgrat la distància (i per tant tant aire entre mig), que era perillós per la vista si m’hi fixava en ell. Per prudéncia, em vaig limitar gairebé sols a mirar sols a través del visor de la càmera, per cert una Nikon P900 per qui hagi sentit curiositat tècnica.

En aquells moments vaig tenir alguns problemes amb l’enfoc, havia d’enfocar primer altres parts de l’horitzó per aconseguir bon detall i apuntar tot seguit a l’Estrop cada vegada que volia fer alguna nova fotografia. Quan la muntanya es va posicionar equidistant a ambs costats del sol, tot i que baixa, vaig fer el click més adient.
Tanmateix, a més de l’Estrop, el meu objectiu era intentar que també aparegués una altre punta del massís, lleugerament més allunyada i sols perceptible amb refracció elevada; les Trois Eveches, tot i que no va quedar ben bé copsada i tampoc te la bellesa estètica de la resta del massís.

Als pocs segons més, el sol va despegar de la Terra i el relleu va desapareixer, totalment ocult per el bany de llum atmosfèrica. Ja no havien més oportunitats, l’espectacle havia durat menys que la mateixa sortida del sol, nogensmenys la fotografia estava feta, la del Estrop i un subcim uns pels més allunyat. Tot plegat, a més de la sortida del sol darrera el paisatge més distant i l’astropaisatge més distant (incluent tant sortides com postes), possiblement del mon.

Un xic més tard, el sol començava a posar llum en els cims veïns del Noufonts; l’Eina i el Finestrelles va ser uns dels primers, seguit del Segre i el Puigmal, el qual tot i ser més enlairat (2910 m), tenia el sol inicialment ocult per el Canigó i per això tampoc és apte per possibilitar percebre el cim alpí més alt de la Provença. El Finestrelles magnífic, justament feia tres anys endarrera, en idèntica data, m’havia permès veure i retratar els Ecrins (significant el rècord del mon de distància).
Al poc es va enlluernar també el Pedraforca i tot el que restava. El sol surt per a tothom.

Nota (*): Entre mig va succeir un dramàtic succés en aquella muntanya el qual desgraciadament la va fer més famosa que les fotografies de distancia. L’accident d’aviació més terrible de les últimes décades a Europa: El pilot de Germanwings es va suicidar estrallant l’avió ple de passatgers contra el relleu de la Tete de l’Estrop.

Esperem que no torni a succeir mai més res similar, que l’Estrop atregui en tot cas només “bones bogeries”. Les muntanyes poden detonar moltes emocions i els humans són forts i vulnerables al mateix temps, en relació amb l’univers.

Gràcies a Pep i Pau per compartir aquesta ascensió i agrair a totes les persones que estimen la natura amb els seus secrets i la bellesa de tots els seus paisatges.

Algunes imatges més. L’albada, el Ventor, els cims de Núria, el Coll de Noufonts, el Massís del Carlit i el Pedraforca:

Anex: il·lustració de la simulació panoràmica obtinguda gràcies al programa Ulrich Deuschle per al Tete de l’Estrop vist des de Noufonts amb la refracció precisa adequada. Vosaltres mateixos podeu entrar al web Udeuschle.de

Els Ecrins des del Finestrelles i nou rècord mundial de retrat de paisatges distants.

Posted on Juliol 26, 2016 by marcbret

versió Fb aquí

Siluetes ultrarremotes les d’aquesta imatge i la següent (més avall) de rècord del mon de distància paisatgístca terra–>terra. Hi han pocs indrets del mon des dels quals es pugui eventualment superar aquesta distància.

Els Alps …O de nou els Alps …Perquè no és el primer cop. Aquesta vegada des del Finestrelles. Un cim de la capçalera de Núria. No pas el més alt, i tampoc (per molts) el més maco..

Per què llavors aquesta vegada el Finestrelles?
A continuació una mica de resum d’aspectes per comprendre la possible singularitat del fet i les ganes al respecte:

–L’eix visual des del Pic de Finestrelles fins els Ecrins (i viceversa) és el més llarg possible de tot el territori europeu per als coeficients stàndars de refracció atmosfèrica (*). Només en condicions de refracció notable podria ser eventualment lleugerament superat des de algun que altre cim més occidental del Pirineu.

–El seu nom, tant evocatiu em sembla fet a propòsit per acomplir la seva fantàstica singularitat. Imagino però, que la coincidència deu ser casual dons no crec que anys endarrera algú conegués que des del Finestrelles es podien copsar tant remotes muntanyes.

-Els Alps es visualitzen només en una estreta franja d’horitzó, enfonsada per un solc o “finestra” oberta, entre el Puig Monellet i el Roc Rodón. Ajuda a fer honor al seu nom.

–Per el que em sembla no ni ha encara cap fotografia feta de distància terra–>terra que cobreixi una distància més gran que aquesta en tot el nostre planeta i em sembla que tampoc havia cap que superés l’eix Bastiments–>Doigt de Dieu (Dent de Deu) que vaig copsar al mes de Febrer. Igual si que existeixen i llavors tal vegada estic equivocat, però no em consten.

–Distancies més llargues que les de l’eix Finestrelles—Pic Gaspard (Massís dels Ecrins) poden trobar-se potencialment (reitero: que jo sàpiga encara no retratades) en ben pocs llocs del mon.

Hom pot tendir creure a imaginar que des de els cims andins o himalayics o des de certes muntanyes de les contraparts dels seus ràdis màxims els eixos son de major distància pero quasi mai és així. El que dic es pot comprovar en simulacions panoràmiques fàcilment, i es el que vaig fer fa un temps de manera ociosa. L’eina de comprovacions: el fantàstic programa informàtic d’Ulrich Deuschle.

Des de el K2 per exemple el màxim llarg atança a 347 km, des del Anapurna 357… Des del Everest si que la cosa arriva potencialment algo més lluny: Uns 455 km en el seu eix sud, però tots sabem com son els aires de les cotes baixes del sud asiàtic, carregats de pols i contaminants. Per molta gent que puji al Everest dubto de que algú d’ells hagi retratat el punt més distant factible. A més els eixos sud o nord no permeten eclipsaments o contrallums eventuals forts i pressumiblement no sigui mai des de l’Everest (o viceversa, tot i que a la inversa és algo més factible) des d’on es superi la distància en qüestió.

Des del Kilimanjaro el llarg màxim son 390, i des del Aconcagua, tot i la major alçada en comparació del sostre africà es queda en el mateix, uns 389. Des del Damavan, el volcà més elevat de tot asia, la distancia podria resultar eventualment igualada al eix del Finestrelles (443 km) però ja sabem com estàn de carregats de pols sovint els cels iranians.. Des del Ararat, un altre cim emblemàtic i isolat 348.. Fa uns anys vaig fer un estudi al detall i una llista de molts indrets del mon i son pocs els que superen l’eix del Finestrelles. El Mont Blanc per cert es queda en uns 333 km.

–El Finestrelles te a més un altre eix llarguissim en direcció sud; Mallorca. Per tant una potencialitat bidireccional paisatgística impressionant. La cosa però aquest cop ha anat en una sola direcció.

EL PAPER DE LA REFRACCIÓ ATMOSFÈRICA.

Un dels aspectes interessants en tot això de les visions de distància, i especialment per el que fà a les molt distants.. És que les siluetes que s’hi aprecien no hi son realment en la direcció aparentment rectilínia envers la qual enfoquem. En realitat, si tracessim una línia recta cap al punt on son les muntanyes… Hauriem de passar en aquest cas per sota del mar!!; la visió esdevindria impossible. Les muntanyes només resulten factibles de copsar gràcies a que la línia de percepció descriu una lleugera corva per damunt de la superfície.

CRÒNICA DELS ANTECEDENTS RELACIONATS AMB EL TEMA I CRÒNICA DE L’ASCENSIÓ:

Lo d’abans ha estat una mena de pròleg que he volgut fer per sintetitzar els aspectes que m’han semblat més atractius o rellevants en relació al fet de les fotografies. Aquí sota si de cas escric un text molt més llarg, només apte per als qui no us avorriu molt llegint, per als us piqui més la curiositat o us hagueu contagiat una mica del frikisme.. de les distancies paisatgístiques. Ho escric si em disculpeu una mica en estil autobiogràfic (una mica, espero no passar-me molt, no se).

Bé. La cosa va començar fa comuns 4 anys, interessat per esdevinar quins podrien ser els indret del mon des dels quals es podrien permetre divisar paisatges extremadament distants. En resposta a aquesta motivació vaig descobrir (cartogràficament i mitjançan proves de simulacions panoràmiques que vaig anar fent) el que ja intuia abans de procedir a les simulacions, que des de alguns cims del Pirineu Oriental podrien albirar-se els Alps Sudoccidentals en alguna ocasió.

I més coses que em van autosorprendre, tot arrel de curiosejar previament per webs quina era la distancia més llarga fotografiada al mon: Que a més aquesta distància (la que resultaria des del Finestrelles) de retratar-se, superaria un rècord conegut, el reportat sobre el Mont Denali des d’una altre muntanya d’Alaska.

Em vaig adonar a més de que en certs moments de l’any el sol, en virtut del seu ampli rang azimutal al llarg de les estacions de l’any apareix per darrera certes muntanyes de l’Alta Provença des del Canigó i des de alguns pocs altres cims propers i vaig determinar les dates dels successos pertinents, es a dir, de les coincidències dels azimuts tècnicament parlant. Arrel d’això fa un parell d’estius tres colegues i jo varem anar al Canigó per aconseguir retratar (per primer cop, i per tant fent història) els Alps des del Pirineu. Varem aconseguir la fita tot retratant la carena del Sommet de Chabrierés, la qual enllaça amb la Tete de l’Estrop; objectiu buscat en aquella ocasió.

El repte però, no es va acabar aquí. Les Ecrins, muntanyes de més de de 4000 metres i situades més al nord; per copsar-les no podien esser contemplades amb l’ajut directe de cap eclipsament astropaisatgístic; per tant, això era una gran difficultat per assolir tenir èxit en el repte.
El Sol, en certs periodes de l’any podia quedar prop i era bon factor tenir-lo en compte però no era l’únic gran agent determinant, el requisit principal que calia era el d’una gran transparència atmosfèrica.
Per tant calia estudiar al detall la meteorologia i estar pendent de que es presentessin les oportunitats adients. I així ho vaig fer (de fet els estudis de meteo ja ho venia fent també amb les observacions de Mallorca) i així va ser.

A principis de Gener del 2015, aprofitant una configuració sinòptica meteorològica que sempre m’estava donant molt bons resultats per les observacions de Mallorca …(es a dir, amb coneixements ja autoapressos) vaig decidir anar a les carenes de Vallter i vaig aconseguir veure el Ventoux i a més retratar els Ecrins des del Puig de La Dona, gràn èxit. Però no els vaig visualitzar directament a consciència i em vaig abstenir de reportar-ho com una gran noticia, només una imatge al flickr.

Pocs mesos després, dos dels meus colegues de Beyondhorizons van aconseguir retratar un nou eclipsament directe per cims de la Provença (personalment vaig estar a punt d’anar-hi també perquè de fet ho havia estudiat previament i fins i tot vaig compartir part del trajecte però al final em vaig decantar per una altre opció), la Sommet de la Frema i els seus relleus veïns. Imatges magnífiques per part de Juanjo Diaz de Argandoña i Jordi Solé Joval.

Van passar uns quants mesos més i va arrivar un plat fort. Des del Bastiments, el cim del Ripollès amb major potencialitat de paistges alpins i prealpins (des del Puigmal quasi tots queden ocults per el Canigó) vaig aconseguir veure i retratar els Ecrins. En tal ocasió va ser un dels companys de BH qui va estar a punt també de venir i que també havia estat a l’agüait. ..Va com va.

Van resultar unes imatges que aquesta vegada si que em van emocionar tant que aquest cop si que vaig decidir reportar-les. Havia tornat a ser un gran encert de previsió a més. En alguns altres dies interessants meteorològicament (però no tant) ja havia fet altres intents, en ocasions jo sol, en altres acompanyat per els colegues de BH. En alguns casos per fer intents d’albiraments i en d’altres molts més només de fet per estudiar i afinar millor la repercusió visual dels factors de transparència sobre el Golf de LLeó.

La cosa cada cop apuntava millor i al mes d’Abril vaig aconseguir un albirament alpí dels Ecrins des del Pic de la Dona abans de sortir el Sol i posteriorment uns quants més del Mont Ventoux!. Els encerts al Ventoux cada vegada eren més nombrosos; feia diana més del que fins i tot esperava jo (i per cert m’he anat adonant que es més fàcil copsar la silueta del Ventoux a +de 300 km que veure Mallorca a menys de 200) i el repte següent era donar el pas a fer un nou intent alpí. Un intent alpí però des del cim potencialment més distant del territori. El Finestrelles.

Un cim molt conegut i bastant visitat per ser un dels que encerclen l’Olla de Núria; menys asequible això si logísticament que les carenes de Vallter. No era questió d’anar a fer molts intents al Finestrelles, no tants com a La Dona o al Bastiments.

Bastants anys endarrera havia pujat en varies ocasions al Finestrelles, o millor dit havia passat per damunt seu, fent el recorregut de l’Olla de Núria. I es que sovint és així, la gent hi passa.. És un cim habitualment de pas per alguns excursionistes que el convinen sovint amb el Nou Fonts o tota l’Olla o part de l’Olla. ..Jo havia passat per ell en unes èpoques en que el meu objectiu principal no estava impregnat per el repte de poder contemplar horitzons remots, de fet desconeixia totalment la potencialitat del Finestrelles; de la qual em vaig adonar quan em vaig posar a estudiar el tema ja comentat.

Fà uns mesos i alguna setmana fa poc si que he pujat ja al Finestrelles amb l’objectiu posat però sense que creiés que realment fossin dies extraordinaris i més aviat per evaluar les transparències; tanmateix en un parell d’ocasions per demores incidentals vaig arrivar amb el sol ja eixit i per tant sense opcions. En una altre ocasió vaig pujar amb un amic però tot i sabent que havia alta probabilitat de núvols com així va ser de fet.

I va començar Juliol. Els mesos d’estiu solen ser força nefastos per el que fa a adveccions de bones transparències. Però el sol en canvi era un bon factor amic en tant que en les dates properes al solstici, fa la seva aparició relativament aprop del massís dels Ecrins.
Tot veient una serie de mapes meteorològics a llarg termini em vaig adonar que podia ser que s’acostés una configuració inusualment bona de cara al dissabte passat. Des de principis de Juliols la cosa ja apuntava en aquest sentit. Vaig anar seguint quasi diariament els mapes del temps i el bon pronòstic es confirmava. Em costava de creure però que realment acabés essent tant bona (vaig pensar en un principi que estaria bastant per sota del 50%) i vaig fixar en principi més la meva atenció en intentar anar a un altre muntanya, a albirar un eclipsament solar per un cim de l’Alta Provença, potser amb els companys de BeyondHorizons si els anava bé de venir, o en altre cas sinó, jo sol igualment.

Al final, veient que el bon pronòstic es manté decideixo aplaçar l’intent de copsar l’eclipsament per la Provença i opto per anar a fer l’intent dels Ecrins. Les probabilitats d’aconseguir-ho em semblaven bones però amb molta incertesa (potser per sota el 50%), res estàva garantit, però vaig pensar que valia especialment la pena intentar-ho, més aquell dia que segurament cap altre de l’estiu, i sobretot reitero atenent al fet que el sol encara surt en aquest mes en una posició azimutal molt propera als Ecrins i per tant favorable. Li pregunto a un vell amic (Marc Larroya) si em vol acompanyar i em diu que si. Al vespre plantem una tenda a Núria. Dormim una estona. Ens posem el despertador a les 3:30 i a caminar, sense presses, cap a dalt.

La pujada al Finestrelles no reverteix complicació alguna, com sabeu tots els qui l’heu visitat algun cop o sabeu on està i quina forma te, i menys a l’estiu, l’únic risc als estius podria ser creuar-nos amb alguna vaca procliu a emprenyar-se.. (ben poc probable però, si no fem el tontu) o les tempestes de llamps i trons, però evidentment no aniriem a fer cap intent amb pronòstic de boires o semblants i per tant no venia al cas. Les ventades de nord igual poden ser colpidores en ocasions però un es pot abrigar i caminar amb una mica de seny si resulten més fortes del esperat. …Tanmateix la pujada des de Núria, per la cara sud, queda arrecerada fins les cotes altes, on l’aire tendeix a lliscar pendent avall quan no hi ha convecció tèrmica.

3:30. Sortim sense esmorzar per si de cas ens retrassem per algun imprevist. Caminem i arrivem a dalt vora les 05:40 de la matinada. Miro l’horitzó sense encara treure la càmera i el veig del color que m’agrada, una franja vermellosa sobre una altre més fosca, però no fosca del tot i sota la qual es delimita una ratlla tènue, la qual fixant l’atenció es veia algo retallada. Interessant!. Sospita activada!

Els primers besllums de l’albada havien començat en realitat ja mitja hora abans, però a la cel (en quasi tota la bòveda) dominava encara més la foscor que la claror, claror que ocupava només la franja per on sortiria el sol al cap d’una estona. Per el que fa als altres factors feia una mica de vent i una lògica certa sensació de fredor, res de l’altre mon, la natural de l’alçada més la sumada al refredament de la suor expelida per la pujada (efecte freezing).. i bé, el fet de no haver esmorzat i dormit poc, la nocturnitat.. lo típic. Però estavem on voliem i em tocava (per lo menys a mi) estar-m’hi una bona estona perquè em posaria mans a l’obra.

Trec la càmera, la típica de fa ja uns anys i encara amb la taca al sensor.. (que no m’ha donat temps de dur a netejar), busco una pedra per fer-li de substent (no vaig dur trípode, mai en duc si vaig a zones obertes sense arbres), dubto entre si la d’aquí o la pedra d’allà o al’altre o l’altre (lo típic).. M’estiro darrera una de just al costat de la creu, enfoco i veig llavors molt més clarament la silueta de la Barre dels Ecrins!!, més nítida del que m’esperava!, tant que fins i tot em fa dubtar!.. No seria un cúmul amb la forma ecrinada? jaja, igual si… Preferia ser caut abans de cridar esbojarradament victoria o alguna cosa semblant!.

Hi ha una cosa que em molesta, unes herbes al costat dels Ecrins!, unes herbes del mateix Finestrelles, lo més proper i lo més distant a tocar, fa gràcia i tot pero osti!, no, no pot ser, que unes herbes em fotin l’escena per no haver dut trípode o ser les pedres massa baixes. Després vaig canviar de lloc, a uns pocs metres més avall de la creu del cim i sobre unes altres pedres la cosa es va solventar.

Bé. Enfoco a l’esquerra i veig uns altres cims, alguns semblavencoincidents amb el que m’esperava trobar (tenia una mica el mapa mental de la simulació panoràmica) però altres.. N’hi havien masses més al meu parer!, i tots de forma molt arrodonida.. Com closques de tortuga!…i molts similars uns als altres. M’entra llavors el dubte.. Eren muntanyes dels alps però només visibles en circumstàncies de bona refracció… o eren sostres de cúmuls? Aquests altres cims no els tenia memoritzats i fins que no obrís la simulació de comprovació afegint un índex de refracció algo superior no sabria si si o si no. Aparcant els dubtes vaig posar-me a fer fotos. La Barre dels Ecrins cada cop em semblava més inequívoca, això si!, passaven els minuts i el “teòric núvol ecrinat” no es movia de banda. Ilusió en augment. Pensava “Per favor muntanya, no et moguis de lloc”. La meva emoció anava en augment; realment estava copsant l’horitzó alpí!, possiblment mai copsat anteriorment, possiblement a més aconseguint superar el meu propi rècord mundial anterior de distància terra–>terra!… Sembla increïble. I tot tant “senzill” com a la fi i al cap havent pujat al Finestrelles!. Un cim apte per a vaques.

Està clar que aconseguir aquest tipus de rècords no ha motivat mai a prou gent com altres gestes que per exemple estàn escrites als llibres i son seguides per molts. És un tipus de rècord molt frikie aquest altre…ho se; però és al que m’he abocat, l’afició- passió per els horitzons m’hi ha acabat portant…

Independentment del rècord però -que de fet algun altre dia deixarà de ser-ho, perquè els rècords son temporals i estàn fets per superar-los-, independement fins i tot dels mateixos Alps, que tant he fetititxat des de la distància.. El fet d’estar allà, estirat panxa avall sobre les pedres de la carena a les 5:45 de la matinada concentrat en una petita ratlleta de paisatge, en destriar els tons canviants del cel previs a la sortida de sol.. amb una mescla de obsesió per el repte, incertesa, una certa ànsia i alhora al mateix temps de solapada tranquilitat (perquè al mateix temps també pensava “si no veig els Alps tant me fa, me la pela.. perquè igualment es fantàstic això”) era una cosa que valia la pena; ja ho crec que si. Igual que altres horitzons que no es deixen veure facilment així com així, des de altres geografies i que cal currar-s’ho una mica o molt i que l’exercici i la persecució dels objectius ens porta a estimar-los.

¿O bé és l’estimació és el que ho causa tot més que no la seva conseqüència?, com allò de l’ou i la gallina… Bé, això es va semblant una mica a un monòleg tipus Monegal.

Com es que no m’havia donat per fer-ho anys abans!? L’atzar de les ilusions, son com son. La seducció dels paisatges i la del que els paisatges amaguen.. Uns paisatges porten a d’altres.. I veure tals muntanyes remotes, fugisseres (i en cas que fossin cims i no fossin núvols!).. abans que es fes de dia, enganxa. Pero també és al cap i a la fi una cosa no pas tant rara segons com es miri: Els astrònoms, els qui senten passió per l’astronomia o l’astropaisatgísme nocturn.. També se’n van de nit, instalen els seus aparells telescopics en llocs solitaris, i passen fred si cal, i pacientment es concentren en diminuts puntets, com en el meu cas, però encara molt molt molt més remotament distants!, Molt més que els Alps.. Molt més que tot…

I em ve al cap ara per exemple la fotografia que va fer fa poc en Raymon Image Natura del Castell de Loarre i la Via Lactia, una meravella (http://tinyurl.com/zy6s3xr). Lo meu dons, no es res.. Bé; o si, lo meu i lo d’altres com jo que compartim aficions semblants és una adoració al planeta Terra, adoració al seu ràdi, a la seva atmosfera, als seus miratges, a la transparència, la biosfera que hem de cuidar… I al final al Sol, Ra, el sol que acaba sortint, i que de tant fort que és, quan apareix s’emporta totes aquestes visions d’ultradistància, les quals en canvi primer brinda amb la seva incipient lluminositat. … El Sol amb el seu excessiu poder després “mata” els paisatges remots (excepte en els eclipsaments directes).. Però benvingut, gràcies al Sol, quasi tota la resta de les coses que adorem del mon funcionen.

I així va ser.. Pocs minuts abans, quan l’astre estava a punt de fer el seu esclat de llum, les siluetes retallades dels Alps anaven perdent contrast i s’anaven esvaïnt!!.. De repent ja res quedava, posés el zoom que posés.. Sols el reflexe daurat de les aigües del Golf du Lión, i com a molt més …alguns menuts pujolets del LLengüadoc. La funció s’havia acabat!.