Arrodonint una història maca. Notre Dame de la Garde des del Canigó!

UN REPTE HISTÒRIC ASSOLIT. PER PRIMERA VEGADA EN UNA IMATGE: LA SILUETA DE L’EMBLEMÀTICA ESGLÉSIA DE MARSELLA
DES DE DALT DEL CANIGÓ.

Ha estat el passat dia 12 de Setembre, Antoine Mangiavacca (“klapeful” a la xarxa), fotògraf meticulós de paisatges i a més altament especialitzat en concret en fotografia infrarroja (artícle que vaig escriure fa anys) i en processos molt selectius de revelat i compilacions digitals, ha aconseguit fer visible l’església de la Garde i ara explicaré una mica breument, perquè aquesta imatge resulta la consecució d’una fita que és tant singular i rellevant.

Fa algo més d’un parell de segles va començar la història. Em refereixo a la història documentada de les observacions científiques a molta gran distancia. I aquesta “ciència-afició” va germinar a Marsella i va creixer incipientment allà, sobre un petit pujol de la vila on hi ha la citada església. El protagonista d’aleshores, va ser un astrònom hongarès -el Baró de Zach- el qual es va instal.lar a viure a la ciutat per un temps. Allà sentir dir entre alguns ciutadans que alguna vegada havien vist una silueta en l’horitzó i sempre en la mateixa posició, bé, una mica -si fa no fa- com els nostres avantpassats amb la de Mallorca. El baró va aconseguir la seva primera observació en plena època del romanticisme, al 1801 i després ho va anar ullprenent varies vegades més, sobretot quan es donaven certes efemèrides astropaisatgístiques de conjunció amb el sol al pondre’s. I la silueta de la muntanya fantasma -i sagrada per els catalans- era el cim del Canigó.

Des de l’esplanada de NotreDame de la Garde, va anar documentant sistemàticament tot un seguit d’aparicions, val a dir que donant cos escrit al que de fet, bastants marsellesos ja sabien o sospitaven. En aquella època no existien càmeres de fotografia i l’únic que hom podia fer era descriure i fer-ne algun esboç o dibuix de l’espectacle el qual de tant en tant apareixia a l’horitzó, gràcies a les conjuncions amb el sol, matemàticament predectibles i repetides en les mateixes dates, la refracció atmosfèrica (sense ella quedaria sempre tapat per el mar) i en alguns casos sense conjuncions, a mercè d’una molt bona transparència de l’aire.

A mitjans del mateix segle XIX, el baró havia abandonat aquest mon però altres amb semblant voraviu, es van seguir fixant en el Canigó i abans de tombar aquell segle, un altre home pioner, Oscar Gross, va fer la primera fotografia del Canigó des de Marsella, en blanc i negre obviament. Va ser la primera fotografia ben podem dir, de la història dels horitzons distants.

Al cap del temps, les observacions van decaure i molta gent va anar com oblidant aquests fets.
A finals del segle XX, es van tornar a escampar rumors populars entre la gent de que el Canigó es veia des de Marsella, lo qual molta gent no s’ho creia, pensaven que era una galejada (mot molt utilitzat per els francesos), una mica com el que ens va passar a nosaltres amb Mallorca. Però en plena època de la fotografia digital, no se si a través de la premsa o del boca boca, es van posar en coneixement general les observacions portades a terme per el baró citat un parell de segles abans i molts curioos aleshores es van posar a intentar observar i a veure la muntanya també sistemàticament, dues vegades l’any, contemplacions les quals varen anar sumant adeptes i de mica en mica s’ha anat convertint en tradició paisatgistica: Pujar els dies assenyalats a l’esplanada de la Gardé per retratar la silueta del Canigó.

Ara bé, i aqui està la curiositat de la cosa. Mai encara s’havia retratat l’horitzó invers, és a dir, mai haviem vist Marsella des del Canigó, o si menys no, no hi ha constancia documental. Era realment sorprenent.

Personalment, quan em vaig adonar de l’absència de tals fotografies, vaig sentir la ilusió-repte d’anar-hi personalment o bé amb algú, al Canigó, i aconseguir-ho.
Tanmateix, el problema es que a la pràctica quasi mai he anat expressament al Canigó amb tal objectiu, si per als Alps, els quals concentraven la meva prioritat observacional. L’any passat si, m’hi vaig enfilar de nit al cim i vaig arrivar abans de l’albada per intentar copsar-la pero en aquella ocasió la meteorologia no fou prou bona i no va resultar.

Enguany tenia en ment el mateix objectiu i estava a l’aguait de que es donessin les condicions apropiades per pujar en un capvespre i que fos, a ser possible, en una data no molt distant del solstici d’estiu, per de pas, si le condicions es mantenien en l’albada, tornar a copsar les siluetes alpines, donat que quan el sol surt angularment aprop, facilita millor el contrast.
I bé, a principis d’aquest mes de setembre vaig veure que darrera el pas d’una Dana molt potenta seguida d’un anticicló amb notable intensitat de subsidència, segurament l’aire s’aclariria molt per el sud de França i podria ser una molt bona oportunitat per intentar-ho. L’Antoine curiosament em va escriure quan encara faltaven 10 dies i em va preguntar per com estaria la transparència de cara al 12-13 de setembre, per saber la meva opinió al respecte (jo més avessat a les observacions Pirineu–>Alps), tot i que igualment (també vull dir) ell per la seva banda també sospitava que podria ser un dia força bò i tenia intenció de fer el viatge expressament des de la Provença on viu, fins al Canigó.

Personalment jo també tenia la mateixa intenció, sobretot quan la meteorologia s’endevinava encara més favorable i els models meteo oferien simulacions més fiables, pero circumstancies laborals a la contra (amb demandes i inssitències per jo fer altres treballs) em va fer decidir en aquesta ocasió, quedar-me, perdent la possible oportunitat.

Ell si. I per la tarda del dijous estava enfilant el cim des de Cortalets, per cert gairebé tot recobert de neu de la nevada que havia caigut feia pocs dies. Jo, això si, al matí des de Barcelona, vaig disposar d’una estona, vaig retratar nítidament el Canigó i el vaig informar de la tant bona transparència que també hi havia des d’aquí. Segurament la millor de les que portavem en tot l’estiu en relació al Pirineu es donava aquell dia.

Ell però, un cop dalt, al capvespre va mirar cap al seu nordest… I em va enviar un missatge de que no veia res, ni tant sols el Mont Ventoux. La transparència per tant, no era tanta, o si menys no encara no havia millorat prou a la Provença.

Tanmateix, el fotògraf anava equipat amb un instrument altament eficient per si de cas no veia, com ja ha fet en altres ocasions des de la seva regió o com va fer des del Mont Cinto de Còrsega una vegada, retratant els alps. Una càmera adaptada per recollir la llum infrarroja, defiltrada externament i amb filtre selectiu fora del cos de la càmera, davant l’objectiu. I va fer ni més ni menys que 36 fotografies panoràmiques frontals dels relleus del Golf de LLeó, invisibles, pero que gràcies al infrarroig es podrien fer perceptibles al quedar impregnades al sensor de la càmera.

I això es el que ha succeit, i gràcies no sols a l’infrarroig sinó també al apilament selectiu de fotografies (19 fotos per cada segment retratat, configurant un total de 684 (36×19) fotografies) per extreure’n el màxim detall dels relleus i evidentment gràcies també a la seva aventura d’haver anat cap allà.. I el resultat es que finalment, a més d’una amplia panoràmica amb moltissimes muntanyes alpines i provençals, ha aparescut la silueta d’un eficici aparentment quasi enganxat al mar, la qual al analitzar la seva posició, ha resultat ser l’emblemàtica església de NotreDame. Ha calgut dons “esperar” més de dos segles, fins arrivar a l’època actual amb tècniques de fotografia altament avançades i precises, per poder disposar de la primera imatge de Marsella des del Canigó. I resulta històricament curiós o irònic que la imatge, deguda al infrarroig, es mostra en blanc i negre, com enllaçant amb els primers temps de la fotografia més arcaica :- ).

Estèticament, totes les imatges infrarrojes de paisatges distants, trobo que donen una sensació com onírica, la blancor lluminosa i on certes parts del paisatge sembla que irradiin llum pròpia, les linies figuratives tant ben definides, com moltes obres del surrealisme pictòric, transmeten com una pau.. Una pau extranya, no se com dir-ho.

Pero seguim perquè aquí no s’acaba l’aventura. L’Antoine es va quedar a dormir al cim en mode vivac, com també tenia previst. I abans de l’alba es va llevar per albirar nous panorames.
La visibilitat en l’albada havia millorat moltíssim i aleshores sí, els Alps es veien bé a ull nu! i va fer una panoràmica magnífica en aquest sentit, amb càmera normal, semblant a la que fa un parell d’estius, un company i jo vam contemplar.

Tanmateix, malgrat que els Alps es percebien bé, les cotes més baixes de la costa provençal quedaven més fosques i sobretot molt alterades per la refracció de l’aire, devinguda de l’estabilització de l’anticicló. Marsella dons, no ha estat visible, cap dels dos dies. La càmera l’ha recollida gràcies a l’infrarroig i el postprocessat.

ALGUNES VALORACIONS PERSONALS SUBJECTIVES MEVES

Personalment he sentit fascinació en veure la imatge retratada de l’esglesia de la Garde i sense dubte no li trec el mèrit d’haver estat la primera en aquest sentit (si no no hauria escrit aquest article), ara bé, no és el meu estil ni formava part dels meus propòsits aconseguir copsar-la en infrarroig, ni Marsella ni altres horitzons distants, tot i que si tornés a disposar d’un filtre (en vaig tenir un fa uns anys quan em vaig interessar per el tema, abans de que ell s’hi posés de fet, però el vaig perdre i ho vaig deixar correr) en faria algunes, però no és el meu propòsit retratar i publicar siluetes que no he arrivat a veure directament o que si menys no, a ull no es distingueixen prou degut a la transparència no prou bona. Si personalment em dediqués a la fotografia infrarroja i a més procedís al blending per photoshop, no em caldria gaire gens una bona transparència per retratar per exemple la Serra de Tramuntana des de Bcn. Unicament seria impossible quan haguessin núvols o un ambient molt molt enterbolit per pols.
Nogensmenys, el fet de que ell, emprant tal tècnica, hagi copsat la silueta de La Garde (tot i que no era el seu principal objectiu, sino fer una panoràmica general alpina i provençal), la qual es un fet històric i permet escriure aquest relat bonic (en cas que us estigui agradant llegir-ho) m’han fet ganes igualment de celebrar-ho i d’aportar-li reconeixement fent-ne difusió. A més, l´’us de tècniques fotogràfiques d’aquesta mena, si bé em semblen una manera “trampa” de retratar paisatges, també m’agrada que existeixin i en aquest sentit ell és -considero- qui ha aprofundit més en l’aprofitament paisatjístic derivat de tals tècniques, lo qual és lloable i la seva “aventura fotogràfica” maca.

Per mi la fotografia infrarroja en relació als horitzons distants, bé a ser -faig un símil comparatiu, ben exagerat això si- com la utilització de botelles d’oxigen per pujar a l’Everest. Aquells qui primer van fer el cim (Hillary i Tenzing) ho van fer amb amb oxigen. Després es va intentar i aconseguir sense oxigen, pero la història, qui més recorda és als qui van pujar amb oxigen perquè varen ser els primers. Dons bé, l’Antoine ha mostrat la primera imatge de Marsella des del Canigó :-).

I fi de l’article. Potser quan tingui més temps provaré de resumir-lo. Igual m’ha quedat una mica massa llarg.

ENLLAÇOS A LES FOTOGRAFIES:

Panoràmica completa infrarroja del dia 12: https://image.noelshack.com/…/38/2/1568735982-pano-raw-1.jpg

Fotografia dels relleus més orientals visibles de la costa provençal. S’aprecia la menor transparència de l’aire sota la capa d’inversió i algungs miratges i distorsions devingudes de la refracció.
https://image.noelshack.com/…/2…/38/2/1568729349-dsc8620.jpg

Panoràmica dels Alps i el ventor (dreta) en mode fotografia visible normal sense filtre infrarroig (tot i que una mica massa sobrecontrastada crec) en l’albada del dia 13:

https://image.noelshack.com/…/2…/38/2/1568728455-dsc8629.jpg

Una altre composició de fotografies dels alps en infrarroig, el dia 12 per la tarda, en concret a les 19:15:

https://i.goopics.net/aR8dE.jpg

El Canigó des del Tibidabo el matí del dia 12 de Setembre:

Resum de les observacions històriques des de Marsella:

http://canigou.allauch.free.fr/Histoire.htm

Article que vaig escriure justament fa uns 5 anys, sobre filtres fotogràfics per horitzons llunyans, entre ells els selectors d’infrarroigs.

https://horitzonsllunyans.wordpress.com/2014/09/27/els-filtres-fotografics-en-la-fotografia-de-distancia/

Els filtres fotogràfics en la fotografia de distància.

P1210313bbn
Els mesos d’estiu i de part de la tardor, exceptuant els casos d’eventuals conjuncions astronòmiques darrera alguns paisatges -astropaisatjístiques- no solen ser gens favorables per intentar observacions de distancies.

Com que encara estem al mes de Setembre explicaré una mica certes altres coses les quals penso que també poden ser d’interès i que feia temps que em rondava per el cap explicar. Coses que tenen a veure amb els recursos opcionals per aconseguir fer certes fotografies de paisatges d’una forma o d’una altre. En concret ilustraré coses bàsiques sobre filtres; sobre certes utilitats dels mateixos que conec i/o que m’he adonat que poden ser mės o menys útils.

“FILTRES NO” O “FILTRES SI”

Abans d’entrar a comentar aspectes sobre l’utilitat i eficiència de determinats filtres al servei de la fotografia de motius terrestres distants, ens podriem plantejar si a priori creiem que els volem… La pregunta pot ser: En les nostres fotografies. Volem esser fidels al que els nostres ulls veuen sense aparells.. o bé ens volem autopermetem certes “maximitzacions”?.

Filtres no o si?
Els nostres ulls, entre altres coses son filtres de llum, selectius de certes ones i un cop han impactat en les nostres retines, després a més processem inconscientment tota la seva informació de manera molt específica.. I segons com ens impacti tot plegat, com no, acabem dient “ohh que maco, que bonic, que tal o que cual” o “quin desastre” per exemple.
Podem opinar que el mon ja es meravellós, molt meravellós copsat amb els instruments que la propia natura ens ha aportat a quasi tots i totes.
Podem decidir que no ens calen més eines.. Podriem renunciar fins i tot a fer fotografies.. Si pensem al 100% així, això implicaria renunciar sempre a tota mena de filtres, i per descomptat també a molts altres dispositius i aplicacions, o a tota la fotografia en si.

Hi ha l’altre postura; la d’admetre la fotografia en si + certes “eines” per al servei d’aquest art, d’aquesta afició, professio, passió o com en volguem dir. La postura més inclusiva està molt extesa, i si l’admetem en cert grau.. Per què no treure-li un cert suc?. L’ús de lens d’aproximàció, els formats, els retocs (per petits i/o automàtics que siguin), i un llarg etcétera de “coses” son eines que fan que les imatges retratades no son iguals que les que tenim a ull nu.

Altre consideració afegida. Algunes de les coses aconseguibles en fotografia superen les capacitats naturals òptiques de l’ull humà, pero els ulls en alguns altres aspectes son molt més eficients; ho solen ser en captar matissos o en equilibrar constrasts de llum per exemple. Hi han eines, programes, aplicacions, per millorar els resultats fotogràfics, i en tals casos no son serien mai coses “trampa” (respecte als nostres ulls) en tant que només son maneres d’intentar i aconseguir que les imatges es semblin a la veritat de com les veiem.

Dit això com a introducció purament reflexiva.. Tot seguit em deixò de romanços i passo ja a explicar algunes coses que se i/o que he “descobert” (com a mínim envers jo mateix) i que em semblen interessants en relació als filtres i amb el punt de mira envers als horitzons llunyans.

Veure millor i …Més lluny!. Quins son els filtres més adequats?

Sense dubte, albirar molt lluny és l’imperatiu més gran que mana en tot això. ..Pero bé, potser fins a cert punt.. Un dels problemes més importants és la transparència atmosfèrica. Bé.. Dotem-nos d’una càmera “radar” i de filtres que només deixin passar certes freqüències per evitar el “soroll”.. Podrem veure molt lluny!.. Pero es clar; la imatge obtinguda serà tant diferent al que som capaços de copsar al “natural”, que potser no sigui això el que volem. Anar amb un radar portàtil podria ser ben “frikie”, pero -apart de car- potser només tindria sentit per certes aplicacions científico tècniques i/o per a qui estigués enamorat de tal mena d’imatges. Parlaré només aleshores de les virtuts i defectes dels filtres que ja existeixen en el mon de la fotografia de paisatges en general. Comentaré uns quants aspectes dels polaritzadors, i també una mica bastant sobre uns altres filtres que estàn al límit la fotografia mės usual -o fora del tot-.. pero que em semblen atractius en certa manera des de que vaig sospitar les seves virtuts; els infrarrojos. Per el que fà a la resta de tipus, seré més breu.

ELS FILTRES POLARITZADORS

Els “pola” -com abrevien alguns professionals- son filtres que quasi sempre estàn a les motxiles dels fotògrafs de paisatge, potser els més comuns, tant per als afeccionats com per a molts professionals. Tanmateix, per el que he vist, la informació més difosa que hi ha sobre ells està saturada de tòpics.

Els polaritzadors redueixen la quantitat total de llum que entra a la càmera o als nostres ulls, per tant en fotografia això implica haver d’exposar una mica més de temps les escenes o altrament obrir el diafragma per compensar l’enfosquiment; però bé, això obviament no és la característica que dona rellevància a aquests filtres, sino la seva potencialitat per eliminar reflexes que venen polaritzats. Es per això que son uns accessoris tant populars.
Ara bé. Que dir sobre ells en relació al que més pertoca per als amants o afeccionats als horitzons? Dons molt!

Molts individuus tendeixen a pensar que els polaritzadors, si es fan servir amb el sol a uns 90º (la regla d’or bàsica) son sempre adequats per veure horitzons perquè resalten els tons dels paisatges i en conseqüència es suposa que fan també que l’aire sembli més transparent. La veritat es que si: que ho fan …i que NO.
Va el tema segons els casos i les circumstàncies. Aquí a sota una imatge comparativa, que per si sola resulta molt certa.

 

puigmalBretweb

S’aprecia. Oi? Els núvols resalten i es fan evidents amb el polaritzador, també la taca petita de neu remanent, i també resalten els colors dels plans propers.. La transparència de l’aire en les dues fotos era exàctament la mateixa pero la visibilitat efectiva canviava molt entre una opció i l’altre.
El perfil de la muntanya en realitat es veia molt més perfilat sense el filtre que amb el filtre. Això es deu a que quasi sempre, els perfils de muntanyes més o menys llunyanes, solen resultar més foscos que el to del cel de més al fons.

Bona part de la llum que dispersa l’atmosfera ho fa de manera polaritzada en un sol plà direccional de vibració de les ones de llum. Els filtres polaritzadors tenen la virtut (o el defecte si es fan servir malament) de que impedeixen el pas de llum que els arriba en un determinat plà de vibració. Per tant, colocats de certa manera i si el paisatge en questió està a uns 90º respecte el Sol, redueixen un alt % de la claror atmosfèrica incident; això comporta que el fons del cel s’enfosqueixi tant que el contrast necessari amb el perfil de l’horitzó queda molt devaluat. Els núvols en canvi, o les muntanyes nevades, si que resultarien afavorides si fos el cas, com mostraré més endavant.

UNA COSA INTERESSANT. LA SEL.LECCIÓ DE LA POLARITZACIÓ “INVERSA”.

comparativaNuvolsBretweb

Això és una cosa que, curiosament no he vist referida ni explicada mai en altres llocs i que en canvi es manifesta també sempre que enfoquem núvols per exemple. La rotació dels polaritzadors permet augmentar el contrast d’aquests respecte al cel blau del fons si els posem en la correcte posició com he dit, pero, si la posem en el seu “mínim” efecte ens adonem que els núvols queden més foscos que el cel fins i tot comparat amb la visió sense filtre, o el que és el mateix, que el cel manifesta a través seu en la posició del mínim, un tò més brillant respecte als núvols que sense filtre per el mig, tot i reduir el total de llum.

Per què? …El fet em va estar intrigant personalment durant un temps. ..Fins que (crec) que vaig trobar la manera encertada de raonar-ho.
filtr

La llum que prové dels núvols en qualsevol escena paisatgística no està pas polaritzada perquè vibra en múltiples direccions (igual que la llum d’arreu en general); físicament es tracta d’ones de llum que vibren en molts sentits repartits a parts iguals en la seva tridimensionalitat però alhora sempre perpendículars al seu eix de trajectoria.
Penso que va bé ser conscient que una part d’aquesta llum blanca reflectida per els núvols també queda obstaculitzada per el filtre posant-lo en qualsevol posició donat que sempre hi ha present un plà vibratori que es coincident amb ell; el que passa però, és que aquesta llum, en proporció del total de la que ve del núvol vibrant en altres plans, és poca i tanmateix el % de llum del núvol que resulta filtrada varia poc entre els diferents angles de gir dels filtres. A efectes pràctics d’enteniment es podria interpretar potser millor que la llum dels núvols està multipolaritzada a parts molt similars en tots els plans de perpendicularitat i sempre algun d’aquests plans resulta obstaculitzada també per el filtre en qüestió.

Si posem el filtre en “mínim” respecte al filtratge de llum blava de l’aire sec, el filtre obstaculitza quasi el mateix % de llum blanca que en la seva posició de “màxim”, pero en canvi alhora apenes obstaculitza llum blava (dons en la seva major part ve en un pla vibratori no obstaculitzat). La conseqüència és que en comparació, el % de llum “multipolaritzada” dels núvols i obstaculitzada per el filtre respecte la del total dels núvols (es a dir, la impedida + la no impedida per el filtre), es un percentatge major que el percentatge de la llum retinguda de cel blau en relació al seu total. Resultat: Que els núvols queden més foscos que el cel en comparació amb les observacions sense filtres.
Això si, aquest “contaefecte” (filtratge d’un altre plà diferent de polarització), no és tant intensa com l’efecte d’utilitzar el filtre de la manera convencional per als usos habituals.

HORITZONS POLARITZATS

Quan em vaig adonar de l’inversió de l’efecte comentat, de seguida vaig pensar que si els horitzons llunyans es veuen sovint millor sense l’ús típic del polaritzador, serà que, degut potser a la vegetació (reflectiva sota filtre), es comporten més aviat com els núvols que no pas com el celatge, això si, tenint en compte que en la majoria de casos, els perfils son més foscos que el cel, com ja he dit. Si fora així, es podria desprendre que podria haver una lleugera ventatge per observarlos si utelitzessim el polaritzador cercant la polarització inversa. I bé, una mica crec que si!

cadiretesBretweb

L’efecte es més o menys apreciable. Els perfils llunyans o no tant llunyans, pero suficientment afectats per la calima enlluernada per el sol, solen resultar més foscos que el besllum del darrera. El filtratge invers de la polarització convencional facilita una mica l’increment del contrast.
Ara bé.. Confeso també que en moltes altres ocasions la diferència (respecte al no fer servir filtre) és tant minsa que pot ser quasi inapreciable i en aquests casos la pèrdua de transparència devinguda del sol fet d’utilitzar el filtre (i de fer servir qualsevol filtre) pot ser un mal més gran que el possible factor positiu de voler treure’n profit d’aquest efecte. L’explicació de la difficultat imagino que rau en que, els perfils molt allunyats, estàn fortament parasitats per llum dispersa atmosfèrica que hi ha al davant seu i si bé és cert que el diferencial de claror del seu darrera es pot incrementar amb el filtre correctament girat, hi ha tanta llum també al davant dels perfils -llum dispersada per l’aire que hi ha entre ells i l’observador-, que la provinent del reflexe de la muntanya (i que en teoria és la que en proporció s’enfosqueix una mica més), també és molt minsa en relació a la que hi ha dispersada davant seu per l’aire i per absorció del mateix aire, lo qual fa que el to en que veiem les muntanyes sigui en realitat més aviat en bona part senzillament el tò atmosfèric del aire que el parasita -es a dir; no el to topogràfic- i que per tant l’eficiència no sigui gaire. Per altre banda, l’aire en les capes més baixes (properes al horitzó) sol ser bastant humit i en tals casos hem de considerar que és la dispersió humida (dispersió de Mie cientificament parlant) la que prepondera sobre la dispersió seca (dispersió de Raleigh a son torn) i es clar; quan és així llavors no hi ha un bon diferencial de polarizació entre els contorns de les muntanyes i el fons del cel suficient com perquè el filtratge invers de la polarització pugui esdevenir un factor de profit paisatgístic a nivell fotogràfic.

 

QUAN ELS PERFILS SON LLUMINOSOS ..O QUAN NO ESTÀN GAIRE LLUNY  ..O QUAN LA CALIMA NO ES TANTA.

comparativaAnetoBret

 

Quan les muntanyes estàn nevades, o quan la roca és calcària, i/o quan els hi dona el sol bastant de front i més si l’aire és prou sec i/o, els reflexes dels perfils més o menys llunyans poden resultar clarament més clars que el cel.
En tals condicions, l’ús dels polaritzadors en els seus modes d’ús corrent i sempre respectant també la regla dels 90º d’orientació respecte al Sol es clar, maximitzen els contrastos dels relleus amb el fons. Horitzons nevats remots en certs moments pot ser que només siguin albirables si fem ús dels polaritzadors, mentre que d’altres més propers ens regalin belles estampes cromàtiques amb colors forts i foscos, contrastats amb núvols encara més blancs que la ropa lavada con Ariel.

 

EL FILTRES SELECTORS D’INFRARROIGS

 

P1110489 color Bret

 

Aquí dalt, una imatge que parla per si sola. La podem comparar amb aquesta més petita de la P1110488 Bret
dreta, feta sense cap filtre. Està una mica retocada de tons per oferir un major contrast pero per molt que es retoqui aquesta petita, la imatge aconseguida amb filtre roig-infrarroig resulta notablement més efectiva per el que fà a la transparència.

L’escena és -com podreu endevinar sobretot els qui m’hagueu llegit altres reportatges- la costa de Tramuntana mallorquina, des de Collserola, el 28 de Gener d’enguany. Fotografia propia, com totes les altres que publico en aquest blog quan no indico explícitament el nom d’alguna altre persona.

 

La virtut que tenen els filtres selectors de llum roja i/o infrarroja (n’hi han que permeten el pas d’ambdues) ve del fet que les longituts d’ona visibles més llargues son les que en general son menys afectades per la dispersió atmosfèrica de Raleigh, essent aquesta dispersió responsable en gran mesura de la perdua de visibilitat dels horitzons llunyans ..I posats a dir -i per aprofitar explicació-, també la causant de que no veiem planetes ni estels durant el dia!.

Adonar-se de la poca dispersió de la llum roja és fàcil en el dia a dia; bé, per als qui vivim en una ciutat no tant!.   La llum del sol, quan es pon és més vermellosa quan més aire travessa.. Tanmateix, si aquesta llum vermella, a més queda reflexada per els núvols, aquests es mostren també vermells. Per altre banda, si en un dia qualsevol, amb o sense núvols (millor amb núvols de fet) i no nocessariament amb el sol prop de l’horitzó pero si un dia amb molt bona transparència lliure de partícules absorbents o gotetes, retratem un horitzó llunyà amb un potent objectiu, ens adonem que la llum que ens arriba de la llunyania, be sigui del reflex del perfil o del besllum del fons, és més ataronjada; reitero, sense necessitat d’estar el Sol aparentment aprop.

En ser conscient de la ressistència de la llum vermella a dispersar-se en l’aire sec i transparent, personalment vaig tenir la sensació pensativa de que aquells filtres que fossin el màxim de selectius sobre la banda vermella del espectre i/o encara més millor més enllà de la mateixa, podrien resultar especialment eficients per albirar horitzons. I certament és així. Val a dir que hi han altres fotògrafs que també s’hi han adonat de tot això, independentment abans que jo, per descomptat, però és una cosa que trobo interessant i que s’ha difòs molt poc, potser perquè no és pas gaire nombrosa la gent interessada en fer retrats d’aquests.

…FENT CLIKS EN IR

Quasi totes les càmeres del mercat porten un filtre intern el qual bloqueja l’entrada de llum infrarroja als sensors; això és un inconvenient, pero així i tot, algo de llum IRR passa al sensor, ja que no solen ser filtres interns de bloqueig total sino només per protegir-se dels excessos eventuals.
Per poc o molt que les nostres càmeres siguin una mica sensibles a la llum IR la podem recollir, a base de dispars amb exposicions bastant més llargues que les convencionals. Gràcies al filtre selector de llum IR podrem fer tals exposicions sense que els píxels dels sensors es saturin amb la intensitat de les altres freqüències. L’eficiència de les fotografies en IR varia bastant segons les situacions atmosfèriques, la posició del sol, etc.. Els millors resultats en IR s’obtenen si les escenes en questió es troben aprop del sol sortint o ponent-se o davant d’ell, ja que el Sol emet molta radiació IR.

Sol IR Bret

Els paisatges en IR trasmeten als l’observadors de les fotografies, molta major riquesa textural i de contorns figuratius. Fins i tot la mateixa difusió de la llum crepuscular resulta també molt més rica en graus d’intensitat lluminosa (no de colors) gràcies al ús d’un filtre IR. Això si, les fotografies infrarrojes si que son en certa manera trampes visuals, o dreceres perceptives perquè no és una llum que els nostres ulls captin. M’agraden algunes imatges en IR però quasi no les publico en aquest blog, perquè el que aquí pretenc és mostrar els horitzons tal com els veig realment en el ventall de colors visibles naturals, bé directament o amb binocles.

La bellesa de les imatges IR, les impresions estètiques que poden suscitar, ve físicament donada per la reflectivitat singular de certes textures en aquesta banda del espectre. La vegetació per exemple, i sobretot, quan no pateix problemes per falta d’aigua és altament reflectiva en IR; per cert, gràcies a això s’en poden fer anàlisis especialitzats d’aquests paràmetres relacionats amb la vegetació a gran escala des de l’aire o des de l’espai.
Els IR son per tant, filtres interessants, els quals a nivell paisatgístic ens poden permetre copsar majors distàncies que les es poden copsar sense ells, pero que tampoc els tinc com una eina substitutiva de tot el demés, donat que -com he dit- el meu propòsit en general, per lo menys actualment, no és pas retratar coses que a simple vista no veig.

P1110612 Bret IR

 

Perfils dels sostres de Mallorca retratats xmi des de el barri de Can Caralleu (Bcn), el 7 de Febrer de 2014, per la tarda.

 

ELS UV, ELS DEGRADATS, ELS DE DENSITAT NEUTRE REGULABLES

La llum UV (ultraviolada) està l’altre extrem oposat de l’espectre visible, just més enllà del límit del mateix per a tots nosaltres (els humans), és a dir, just més enllà del to violeta. I en quant a comportament atmosfèric, la llum UV es dispersa molt, més encara que la llum blava (com és lògic) i no es transmet gens bé per les capes baixes de l’atmosfera. També és una llum que intercepta singularment certs gasos contaminants, en concret NO2, i degut a ella aquest gas es transforma en Ozó troposfèric, fenòmen que repercuteix en la minva de transparència atmosfèrica a les zones afectades, pero bé, això no bé ara molt al cas donat que ja vaig dedicar un reportatge a propòsit una vegada (veure aquí).
Quan podriem considerar els filtres ultraviolats?
Els filtres UV poden ser teòricament lleugerament útils en aquells indrets on la llum UV te una certa entitat, es a dir, en zones d’alta muntanya per exemple i quan el sol es situa de manera bastant alta en el cel (a la fi i al cap son aquests raigs els que ens posen torrats) pero crec que apenes ens poden donar servei en les situacions que més es brinden a poder fer observacions de llargues distancies.

Un altre tema ben diferent son els degradats. Aquí l’interès no és obstaculitzar una certa freqüència de DSCF8777 apenins bretllum que no desitjem ni impedir cap mena de llum polaritzada especial sino bàsicament equilibrar o desequilibrar certs tons en certes parts de les escenes. Amb els filtres degradats no aconseguirem pas veure “més lluny” pero si obtenir una fotografia que ens resulti més agradable i de fet més “natural”, més semblant als paisatges que copsem a ull nu, dons un defecte que tenen les càmeres és que no aconsegueixen atenuar els contrasts del paisatge com si ho fan els nostres ulls+cervell. L’alternativa que ho solventa és el mode HDR pero a mi personalment no em solen agradar les fotos HDR. Un resultat algo més semblant al natural es pot obtenir retocant les imatges, sobretot si estàn fetes en RAW, pero penso que utilitzar filtres degradats ens pot estalviar passos i obtenir resultats més directes i de major qualitat, bé, segons gustos de cadascú.
Allà a la dreta, el cim d’una muntanya nevada més enllà de horitzó del mar, retratada per mi des de Corsega fà un parell d’anys. Haver utilitzat un filtre degradat no m’hauria anat pas malament. L’alternativa, pot ser el reequilibri posteriors de tons clars i foscos mitjançant qualsevol programa d’edició, segons les preferències, o l’HDR citat.

I per últim, els de densitat neutre. Uns filtres que no son altre cosa que dos polaritzadors oposats l’un contra l’altre i que mitjançant les seves rotacions respectives hom pot atenuar gradualment de manera manual la intensitat de llum que es vol que entri a l’objectiu.
Uns dels seus usos habituals en l’àmbit del paisatgísme, és el poder fer amb ells exposicions llargues de motius dinàmics en situacions de molta llum ambiental, per exemple copsar un salt d’aigua tal com si fos un vel suau d’aspecte vaporós, o les onades de la mar o tantes altres coses equivalents..

Per al cas de la fotografia de paisatjes llunyans. En quines situacions ens poden brindar servei aquests filtres? Dons bé; en totes aquelles on la intensitat de la llum sigui tant elevada que la combinació de diafragma i de velocitats d’obturació del nostre aparell es quedi massa curta per poder reduir l’alta quantitat de llum incident. En l’astropaisatgísme. Si volem retratar un perfil llunyà eclipsant el disc del sol pero va i resulta que aquell dia tenim una transparència tant considerable que la brillantor del astre, malgrat ser a l’horitzó, esdevé massa forta i ens provoca reflexes tant forts al vidre que no ens deixa copsar res.
I regulable, si.. Cosa útil per exemple si optem per fer una grabació vídeo d’una sortida o posta de Sol amb una càmera de fotografies. Moltes càmeres de fotografies, quan estàn accionades en mode de filmació no ens permeten modificar el diafragma manualment i si ho fem en automàtic les escenes pot ser que no surtin tampoc gens com desitjem. El disposar d’un filtre graduable ens permet tenir un diafragma extra manual el qual podem tancar i obrir segons va augmentant o disminuint la brillantor solar; bé que el resultat també dependrà de la nostra capacitat de reacció per ajustar-nos el més adecuadament possible als canvis del Sol.

P1210296 bb

Retratar les taques solars. Un dels altres usos possibles del filtre de densitat neutre si l’ajustem adecuadament. Les taques son àrees “fredes” de la superficie del sol i giren en consonancia amb la seva rotació. Apareixen i desapareixen atzarosament, pero cada 11 anys hi ha un màxim i un mínim d’activitat general en aquest sentit. Fotografia propia feta el passat 25/9/2014, des de prop de Barcelona. Per retratar el Sol no ens cal pujar a cap cim o anar gaire lluny! ; )

 

Aire que embrutem, aire que respirem, l’aire que veiem

Mapeig mundial dels nivells mitjans de NO2 detectats al mes de Juliol

Quasi tots els essers vius els essers vius del planeta Terra respirem aire per viure. Pero hi han uns animals que a més, sobretot fem una tercera cosa: Embrutar-lo.

Els humans l’embrutem sobretot desde fà un parell de segles, però l’aire brut devingut de la Revolució Industrial i postindustrial no ens fà mai en realitat cap bé. Seguim essent animals, seguim tenint una genètica modelada per respirar oxígen (O2), no pas altres components nous que llençem a l’atmosfera i que l’alteren físicament i químicament. Si l’aire natural “morís” completament, ara per ara, allò en que quedaria convertit no ho podriem respirar, és a dir, en aquest sentit no sabriem ser “carronyaires”.
D’ençà que els processos industrials van començar, la contaminació atmosférica es va començar a disparar; primer a escala local, després a escala regional, finalment a escala mundial. Això ha anat acompanyat d’una perdua progresiva de visibilitat atmosférica, una perdua també a escala global.

A dalt, mapeig de la detecció de la concentració mitjana del diòxid de nitrògen (NO2) per al passat mes de juliol. Aquest gas és un dels principals causants d’smog àcid, propi dels mesos d’hivern i factor precusor d’un altre; l’smog fotoquímic d’ozó, més propi de l’estiu. Clickeu per anar a l’enllaç font..

BRUTÍCIA FLOTANT

Contaminació i polució son dues paraules sinònimes entre elles i que etimològicament deriven del llatí les dues (contaminatio, pollutio) amb significacions en origen afins, dons tenien per objecte referir-se a coses brutes, impures i corruptes.
El concepte, actualment és un terme ampli. Sentint-lo o llegint-lo per arreu veurem que pot abarcar totes les alteracions de l’aire que a la pràctica, o en definitiva, resulten perjudicials per la majoria dels organismes vivents, inclòsos nosaltres els humans per descomptat. En aquest sentit la natura també és matriu, ella mateixa, d’alteracions físiques i químiques, algunes de les quals també perjudicials per a nosaltres i per això moltes vegades s’accepta també el terme de “contaminació natural” per a comentar situacions perjudicants on sols intervenen substàncies de fonts naturals.
DSCF2368 B recc2



………………………….
L’horitzó de la Barceloneta afectat per pols africana.

Algunes alteracions atmosfèriques naturals son poc freqüents o cenyides a algunes regions del globus terraqui. A referir per exemple les emanacions de gasos d’origen volcànic. Altres menes d’incidències on també s’inclou el concepte contaminació de l’aire son de fet habituals i normals en certs ecosistemes (i per tant podriem questionar el sentit de que siguin alteracions o incidències) però es consideren contaminants en tant que no son sanes o si menys no poden afectar la salut en certes circumstàncies. Per exemple les masses de pols provinents de deserts, altrament núvols de pol.len primaveral. Unes o altres afecten diferentment i en diferent grau a molts individuus segons el grau de vulnerabilitat que tinguin i els suposen un perjudici físic. Ara bé, les “contaminacions naturals” –terme que en tot cas personalment no trobo apropiat- si bé és factor de desajusts fisiopàtics, de certes morts i ocasionalment de catástrofes, en general conformen uns patrons de fets conegut i a més configuren dinàmiques que globalment no es desboquen, i si ho fan, en tot cas ho fan ben poc a poc, en escala de milions d’anys.. Es a dir, donant temps a que la vida s’hi vagi adaptant i la biodiversitat enrriquint al llarg de les eres paleontològiques.

CONTAMINACIÓ ANTRÒPICA. EVIDÈNCIES, DIFFICULTATS I REPTES.

??????????????????????????????? Els essers humans, alterem obviament aquest escenari amb la nostra civilització tant vinculada a l’explotació de recursos. Milers de substàncies tòxiques que la natura les genera en petites quantitats o que les forma en parts del medi ambient que no ens afecten a la pràctica, nosaltres els humans les generem a dojo i les escampem arreu. Exemples: Els òxids de nitrògen (NOx), l’Ozó!.. I per altre banda altres substancies que el nostre planeta mai les ha fabricades i son veritablement noves per a la Terra com els CFC, autèntics verins planetaris.


Imatge d’aquí a la dreta: Barcelona des de Collserola, la qual vaig retratar un dia de Febrer amb alta concentració de NO2.

Sovint, el terme polució la gent l’associa sobretot amb gasos però sovint son partícules líquides o sòlides les més perjudicials. Moltes d’aquestes partícules a més poden haver devingut de la condensació dels gasos inicials.

La pols mineral no fa cap bé als pulmons, es despren intensament en l’activitat industrial de les canteres, en tota mena d’obres i amb el trànsit quotidia, però també pot tenir orígen natural. Gran part de la pols prové de zones àrides del planeta i a casa nostra ens visiten sobre tot les “made in Sàhara”.   Els humans hem incrementat el % d’aquestes partícules flotants, però sobretot expulsem a l’atmosfera les de mida més petita, les quals son les més potencialment perilloses; ho fem de manera directe a través de la industria i l’automoció, i alhora ..de forma indirecta al propiciar la desertització de moltes àrees o al anar cremant regularment milers d’hectaries de vegetació arreu del mon.

Els humans dons estem alterant els percentatges atmosfèrics i ho fem de moltes maneres que la Terra no havia experimentat abans. Hem iniciat una historia de brutícia universal a gran escala i com que mai havia passat abans, no sabem com acabarà tot plegat.  ..Motiu de preocupació.
El coneixement científic de tot plegat, sortosament, també avança. Totes i tots sabem, i per això menys mal, a mida que advertim perills potencials molts cops també imaginem finestres de solució. Finestres d’esperança. A resultes de tals coneixements, de la concienciació general de la població i per altre banda (factor important) del carácter prou rentable de certes maneres més netes de produir energía, els últims anys, sobretot a Europa alguns tipus d’emisions s’han reduit molt..

L’aire de certes ciutats europees a mitjans de segle XX per exemple, podía arribar a ser literalment verinós; ara això ja quasi no passa mai aprop nostre. Des de fà temps s’estan prenent mesures erradicar o paliar les més tòxiques per la salut i hi han èxits.
Però altres indicadors de contaminació continuen anant malament o a pitjor, ja que al cap i a la fí estàn lligats al desenvolupament global industrial i la competencia dels PIB entre les nacions, la qualpot tenir molt a veure amb els objectius de cada estat de poder disposar de més recursos consumibles, lo qual a més te a veure en certs casos amb la competencia per l’hegemonia mundial entre estats. La competitivitat global va per davant de la cooperació mundial en matèria ecoloògica. Els païssos encara competeixen entre ells per qui s’emporta el major tros de pastís lo qual dificulta l’arribada a acords i solucions. Si una majoria d’estats podem imaginar-los eventualment disposats a prendre algunes mesures per a un bé comú (en el marc del tractat de Kyoto per exemple) però dificilment un estat hegemònic i que talli el bacallà gràcies a un tipus d’industries i un tipus de model econòmic accepta mai de bon grat compromisos internacionals que puguin repercutir d’alguna manera negativament en el seu lideratge. Igualment certs tractats que requereixen certs sacrificis no els accepten tampoc totes aquelles nacions que pensen que poden escalar molt amunt (i a més enrriquir als seus líders) gràcies a certes practiques nocives.
La contaminació global en l’actual dinámica augmenta. Les conseqüències son i seràn múltiples. Si a mitjans de segle XX es van començar a prendre en lupa els efectes sobre la salut de les persones i més tard també una mica en la d’altres essers vius (sobretot si afectaven a la industria alimentaria) (*2), en les últimes décades s’ha posat atenció sobretot en la conseqüència climática degut al fet demostrat del calentament global. El clima és motor natural de tots els ecosistemes de la Terra i totes les seves vàlvules s’en resenten quan artificialment alterem –volent o sense voler- les propietats atmosfèriques del aire.

Feta ja la introducció més general, faré si de cas un repàs una mica més pormenoritzat de les característiques dels principals contaminants atmosfèrics, dons penso, que tot i existir abundant informació arreu al respecte, és important.

També vull referir aquells aspectes de la contaminació que més pertoquen al tema d’aquest blog. Em refereixo es clar a les perdues de transparència atmosférica, la minva de visibilitat, a nivell local, regional i també mundial. La repercusió per tant també, en la bellesa de molts paisatges.

LA IMPORTÀNCIA D’UN AIRE NET

L’aire; no només serveix per a respirar o perquè els vegetals puguin fotosintetitzar el que els cal… L’aire, també serveix perquè molts essers puguin veure-hi a través seu. L’aire és la finestra constant que tenim del mon, la finestra si menys no de tots els animals amb ulls.

L’aire, substància esencial per a tots els fenòmens meteorològics es renova, és neteja, s’embruta de nou i es reneteja de nou quan es donen precipitacions importants, pero globalment en conjunt, l’airé està més brut que ara fà per exemple 100 anys endarrera i ho està per causes antropogèniques.. La brutícia atmosférica, o polució, o contaminació, es digui com es digui, independentment de la incidència sobre el clima, dels efectes sobre la salut i tants altres, també té aquesta conseqüència; la minva del grau de transparencia per a curtes distàncies i la minva de la perceptibilitat per a les les distàncies remotes. Fà una certa tristor imaginar que la transparència excepcional de l’aire que algunes vegades gaudien els nostres avantpassats i que gràcies a ella podien vislumbrar perfils de certes serralades remotes, potser ja mai més el podrem copsar directament, i que per molt lluny geogràficament que ens hi desplacem (potser a l’Antàrtida encara si) el % de dies amb visibilitat extraordinaria ben segurament s’hagin fet més minses en comparació amb les èpoques preindustrials de la nostra història.

Les substancies que més s’involucren en la minva de tranparència en zones més o menys properes (menys de 200 km) a zones urbanes i industrials son el trio principal de gasos més típics (NO2, SO2 i O3) i en molts casos encara més les partícules sòlides o líquides que conformen la pols en suspensió i elsaerosols. Entraré tot seguit a parlar una mica de totes elles. Per el que fà a les molècules d’aigua i les seves interaccions també juguen un altissim paper, el més fort de tots de fet, perosi de cas ho tocaré un altre dia en un article apart per la dimensió tant extensa del tema.

UN REPÀS GENERAL ALS PRINCIPALS GASOS CONTAMINANTS. NOX, SO2 I O3

1º Els òxids de nitrogen.

Els òxids de nitrogen (NO,NO2 basicament) es generen en alguns procesos del medi natural, aproximadament el 66% (tempestes elèctriques, emisións del terra i del mar..) però el seu increment desmesurat total al planeta és degut a l’activitat humana.
La formació del diòxid de nitrògen (NO2) es simple, s’esdevé partir del monòxid (NO) inicial i de molècules d’ozó en la reacció:
2NO + O2 –> 2NO2
A les atmosferes urbanes, els focus d’emisions principals dels òxids de nitrògen son els motors dels vehicles (sobretot els diésel) i d’altres combusitions de tipus industrial i calefaccions. En concret a Catalunya s’ha determinat que el 65% dels òxids de nitrogen emesos al país provenen dels motors dels vehicles diesel.
El diòxid de nitrogen, devingut del NO, es localitza generalment també en arees urbanes i industrials, produeix reduccions de visibilitat del 30% allà on s’hi manté present. El NO2 absorbeix tota la gama d’ones de la llum visible així como la ultraviolada. Pot originar smog de reacció àcida a l’hivern quan interactua amb el vapor d’aigua.
El NO2 pot romandre anys a l’atmosfera, al igual que succeix amb els compostos orgànics (CO), si no va essent prou netejat per processos meteorològics o destruit per processos fisicoquímics atmosfèrics. La llum ultraviolada és la responsable de la dissociació del NO2 —> NO + O.
S’enten aleshores que durant l’hivern (menor radiació UV en aquesta estació) la permanència del NO2 és major, i que també ho sigui durant la nit o en dies amb el sol cobert. Tanmateix l’òxid de nitrògen devingut del NO2 pot tornar a transformar-se de nou en aquest últim de manera cíclica (2NO+O2 –> 2NO2)

El monòxid de nitrogen, si no hi ha molta insolació te una permanencia curta en comparació amb la del el NO2, lo qual es degut -com he mostrat- a la fàcil tendència d’aquell a combinarse amb l’oxigen (O2). Tanmateix, el monòxid de nitrogen també pot reaccionar amb ozó si aquest està present (NO + O3 –> NO2 + O2) lo qual comporta una reducció d’aquest últim i una generació en canvi de NO2. Aquest fet curiós implica que en els llocs on s’emet monòxid de nitrògen no hi ha pas ozó i que una reducció de les emisions de NO a les ciutats segons com pot comporta un augment de les concentracions d’ozó.

El cas dels òxids de nitrògen és un exemple de que el tema del control dels contaminants és cosa complexa perquè hi han moltes recombinacions moleculars possibles.

2º L’ozó (O3), el contaminant que va d’excursió.

Gràcies a l’ozó estem vius, però gràcies a l’ozó estratosfèric el qual és el gas que ens protegeix de l’impacte dels mortifers raigs UV deixant-ne passar només una petita part ..Perquè molta gent s’hi pugui torrar la pell ben a gust a les platges.

L’ozó a l’estratosfera és el nostre escut protector natural, pero més avall ..Ni és natural ni resulta pas protector.
El paper progenitor de la natura per l’Ozó a les capes baixes atmosfèriques és quasi ínfim. El 99% de l’Ozó es genera a l’alta atmòsfera a més de 60 km d’alçada. L’1% restant es forma durant les tempestes elèctriques. Un altre petit aport pot provenir de l’ozó estratosfèric però en quantitats encara % més ínfimes donat que l’estratosfera és una capa molt estable d’aire i les mol.lecules d’O3 no precipiten pas. Així dons, pràcticament la totalitat de l’ozó que respirem és fill o net de les nostres activitats en el si de la nostra civilització.

L’atenció que se li posa a l’ozó devé sobretot dels problemes de salut que causa. Respirar aire amb ozó causa greujes al sistema respiratori i es causa de moltes morts a escales regionals i mundials. També resulta perniciós per la vida vegetal silvestre o cultivada, repercutint en diverses alteracions fisiològiques que no detallaré en aquest article. A nivell climàtic el paper de l’ozó és altament significatiu, contribueix a l’efecte hivernacle d’escalfament del planeta i a nivell meteorològic és un agent d’smog molt important: L’smog fotoquímic.
A nivell de visibilitat atmosférica, l’ozó dispersa molta llum blava i dificulta les percepcions a distàncies remotes. La calitxa que s’observa en molts dies d’estiu, especialmente a migdia i primeres hores de la tarda, sovint te fortament a veure amb els índexs d’ozó i l’smog resultant.Distribució d'ozó a Europa en un dia d'estiu

Per el que fà a la dinàmica molecular, el cicle de l’Ozó està interlligat amb el dels òxids de nitrògen comentats abans i funciona a la inversa d’aquests. La radiació UV dissocia l’oxigen de l’NO2 i faculta que un àtom d’oxigen lliure s’uneixi a una molècula d’oxígen (O2) molecular per formar l’ozó (O3)
NO2 -uv-> NO + O
O2 + O –> 03
Per tant, quanta més radiació UV més NO2 es destrueix i més ozó es forma ulteriorment a partir d’aquell. L’ozó és un contaminant de tipus secundari.

La destrucció de l’ozó (NO + O3 –> NO2 + O2) ja l’havia mostrada abans i permet entendre un aspecte fonamental sobre la relació d’aquests dos contaminants.

La dissociació de l’ozó també pot ocorrer gràcies a la presencia de ions de clor en suspensió. Cl + O3 –> ClO + O2
O fins i tot només amb oxígen atòmic O + 03 –> 2O2. L’àtom d’oxigen pot haver estat devingut previament de la mateixa dissociació del NO2 ja referida o per dissociació pura a partir de molècules d’oxigen sotmeses a llum UV (tot i que no és normal a les capes baixes de l’aire)

Hi han però, unes substancies que la seva presencia fa que l’ozó no es destrueixi tant sino que hi persisteixi, es tracta dels compostos orgànics volàtils (COV) formats d’un àtom de carboni + alguns altres elements com poden ser el clor, el fluor, el brom, hidrogens… Els COV s’originen per combustios de diversos materials i un cop a l’aire es lliguen amb els monòxids de nitrògen abans que ho faci el mateix O3. ROO• + NO → RO• + NO2 L’ozó per tant en presencia dels COV queda a resguard i l’smog fotoquímic damunt d’una ciutat llavors si, pot augmentar significativament fins tocar valors de risc per la salut.. Per fer baixar els índexs d’ozó cal no sols reduir les emisions de NO sino sobretot les dels COV que son les que més repercuteuixen i a més COV poden romandre també anys a l’atmosfera.

Els mapes regionals de distribució d’ozó troposfèric no coincideixen mai amb els d’emisió de monòxid de nitrògen, ja que aquest, com he comentat, el dissocia. Bé, si abans no reacciona amb els COV! -em podrieu dir- Es clar, pero igualment malgrat hi siguin presents, els COV no neutralitzen tot el potencial de monòxid de nitrògen disponible per reaccionar amb l’ozó.
Distribució d'ozó a Catalunya en un dia típic d'estiu
Els nivells de máxima contaminació per ozó es localitzen dons, allà on queda salvaguardat de les molècules d’òxid de nitrogen. Això vol dir que no trobarem aquest perniciós contaminant damunt les ciutats ni en autopistes o altres zones de fort trànsit sinó en zones naturals o rurals, tot i que relativament pròximes geogràficament.
Per altre banda, influenciat per els regims de brises, l’ozó sovint s’acumula en zones a sotavent de carenes muntanyoses. A Catalunya els majors índex d’ozó en moltes ocasions es troben a la comarca d’Osona i per tot el massís del Montseny.. Els instruments de detecció no enganyen. LLiço per tenir en compte a la pràctica: Anar a fer esport al Turó de l’Home per exemple, a segons quina hora del dia pot perjudicar més als pulmons que fer-ho al cor de la ciutat.

3º Diòxide sofre (SO2)

El SO2 es una substància present a la natura, aquesta si. Els volcans n’emeten grans quantitats.. Els incendis forestals també en generen, pero tant uns com altres son també fenòmens puntuals en conjunt. La presència d’SO2 a l’atmosfera supera de llarg la que existiría per causes naturals. A l’hemisferi nord, més del 90% del SO2 és antropogènic.
El SO2 va resultar un tòxic molt destacat al llarg del segle XX quan abundaven les centrals tèrmiques i moltes calefaccions domèstiques funcionaven amb elements de combustió. . El sofre, devingut en àcid sulfurós i sulfúric quan reacciona amb l’oxigen i després amb l’aigua, assolava boscos sencers a centre europa sobretot durant les décades dels anys 70s i 80s

Cuadre amb les principals reaccions del sofre

S + O2 ——–> SO2 (diòxid de sofre)
2 SO2 + O2 ——–> 2 SO3 (òxids de sofre)

SO2 + H2O ——–> H2SO3 (acid sulfurós)
SO3 + H2O ——-> H2SO4 (àcid sulfrúric)

Els desastres s’han reduit ostensiblement. La minva dels nivells de SO2 ha obeit una mica a les alertes ecològiques i bones pràctiques per millorar el medi. Molts païssos van signar el 1985 un protocol de reducció, llista on per cert no s’hi van adherir EEUU ni la Gran Bretanya. La reducció també ha resultat per canvis haguts de la dinámica industrial i tecnológica. No obstant, moltes industries segueixen lligades a l’emisió de sofre. Actualment Rusia, els EUA, Alemanya, Polonia, Gran Bretanya, Espanya, Italia, França y Canadà en son els principals emisors.

A Catalunya les principals fonts en son les industries i per el que fa al trànsit rodat aquest contribueix en un 10%, és a dir, menys en comparació que el que fa als òxids de nitrògen. En quant a estacionalitat, els majors índexs s’assoleixen a l’hivern, coincidint amb una major activitat laboral i l’us de certes calefaccions que desprenen SO2. Els anticiclons hivernals contribueixen a assentar la contaminació per sofre en el medi. A partir de concentracions de 0’1ppm es produeix una important reducció dels nivells de visibilitat atmosférica. Tanmteix, el SO2 te alta afinitat per les mol.lècules d’aigua i tendeix a formar una boira groguenca i àcida que es coneix amb el nom d’smog àcid o smog d’hivern, per la seva tendencia a presentar-se en aquesta estació. La boira àcida pot esser més corrosiva que la mateixa pluja, al difondre’s de manera també horitzontal però també per el fet de que les gotetes son més petites i el solut de l’aerosol estar-ne més concentrat

4º Les partícules en suspensió. La contaminació més rellevant cara a la visibilitat. Polucio Bcna red txt

A nivell de repercussió sobre la salut, la meteorología, el clima i també com no, en concret sobre la visibilitat, la pols atmosférica és, com he apuntat abans també, molt significant. Els termes pols i aerosols es solen utilizar ambdos, de manera bastant versemblant si bé s’empra més sovint el primer per referir el conjunt de partícules sòlides en suspensió, mentre que si les partícules son més aviat líquides es tendeix més a emprar el terme aerosols, tot i que el pols, si ens posem rigorosos, també son aerosols.
I bé, per el que fà a la pols, podriem pensar a priori que “només és pols” i no preocupar-nos.. Tanmateix, si ens hi fixem en estudis que s’han anat fent al llarg d’anys, veurem que el tema de la pols atmosférica reverteix una gran complexitat. Intentaré no extendre’m molt tot dient les coses que penso que son més importants. Si de cas un altre dia escriuré un article dedicat en exclusiva als aersosols, tractant més ampliament i aprofundint-hi.

El medi ambient natural és font d’emisió de molts tipus de partícules aèries. Unes ho son arràn de processos erosius (pols mineral sahariana per exemple), processos fenològics (alliberament de polen) o dinàmiques d’onatges marítims (aerosols marins)… Pero a totes les fonts naturals, en els últims temps cal sumar les partícules relacionades amb les activitats humanes. En xifres, les partícules antropogèniques a nivell global del nostre planeta representen el 50% de totes les emissions.

El grau d’afectació negativa per la salut, per lo menys la humana, depen molt de les grandaries de les partícules. En el cas de la pols, quan “menys” és “més”.

La major part de les partícules naturals son de tamany relativament gran i solen ser veritablement bastant inocues o gens inocues. Per contra, moltes de les partícules antropogèniques com les emeses per els motors diesels dels vehicles per exemple, tenen diàmetres inferiors a 2’5 um i cogeneren problemes respiratoris degut a que penetren dins els alveols pulmonars, entren al torrent sanguini i poden obstaculitzar els conductes vitals.Pols en suspensió 24 de setembre
En el context europeu, la pols en suspensió te incidencia marcada en els païssos de l’arc mediterrani. Això en part és devingut del clima, menys plujós, però també de les males pràctiques no sostenibles. A l’àmbit de Barcelona per exemple en concret, representa el tipus de polució més perjudicial ja que cada any es superen els índex de perillositat admisibles en la directiva europea i no hi han avenços significatius de reducció del problema.

La meitat de les partícules urbanes solen esser estar formades per graffits devinguts de les combustions de motors diésel, les quals a més resulten especialment insanes perquè son molt petites. Els vehicles diesel produeixen de 10 a 100 vegades més PM 2’5 que els de gasolina.
Per el que fà a temporalitat i estacions, els màxims valors de partícules solen afectar al principi del matí i al vespre , correlacionats amb els més alts nivells de trànsit. A l’estiu el pic del vespre és menys intens degut a que el gruix de la capa d’aire contingent és més ample. Durant moltes nits, a la costa els vents terrals allunyen la contaminació cap a mar però les marinades la retornen durant el matí.

Una altre aspecte a considerar: La pols en suspensió repercuteix a nivel gobal en el balanç d’energia radiant de la Terra. Les partícules de carbó contribueixen a l’escalfament climàtic; ara bé, la majoria d’altres partícules presents en realitat impedeixen el calentament de l’aire prop de la superfície per l’efecte de dispersió de la radiació. En conjunt, la contribució de les partíules suposa un refredament atmosfèric, tot i que al cap i a la fí neutralitzat i superat per l’efecte de gasos com CO2+ozó+metà, etc..
De manera algo més indirecte, i per deixar entreveure la complexitat de l’assumpte, les partícules, al reduir la incidencia solar a la superfície fan augmentar l’estabilitat de l’aire a les capes baixes; això afecta també a la reducció d’emissió d’altres partícules i la concentració local d’altres contaminats. Hi han moltes sinèrgies involucrades.

La visibilitat atmosférica minva indefectiblement amb presència les partícules en suspensió. Sobretot quan les partícules tenen entre 0.4 i 0.8 u, per la seva proximitat a la long. d’ona de la llum.
La visibilitat es pot veure reduida segons el mode en el qual les partícules intercepten la radiació. Hi han partícules que per exemple bàsicament absorbeixen llum, com les que contenen carboni per exemple, mentre que altres el que fan basicament és dispersar-la. Aquest és el cas dels aerosols marins, els quals majoritariament conformats per clor i en menor mesura sodi i d’altres elements, més el vapor d’aigua coalligat.

L’ENFOSQUIMENT PLANETARI, UN EFECTE GLOBAL DE LA SUMA DE CONTAMINATS.

Els gasos i les partícules de l’aire devingudes de les emissions contaminants incrementen el grau d’extinció visual per absorció i per dispersió de la llum atmosfèrica.

Tant un tipus de mecanisme com com l’altre comporten, a més a més, una reducció de % de llum solar que arriba a la superficie terrestre i en aquest sentit el fenòmen te un nom: Enfosquiment global es diu.

L’enfosquiment global acompanya, no sols retòricament a l’escalfament global.. Els horitzons, arreu del mon, però primordialment a les àrees industrialitzades de l’hemisferi nord, des de mitjans del segle XX especialment, varen començar a prendre un tò més fosc. Tal enfosquiment no es debia solsament a la minva de transparència horitzontal de la capa atmosfèrica sino també a la obstrucció de l’arribada de radiació solar directe des de dalt.
Si bé la afectació no és homogenia en intensitat (Les arees urbanes reben un 15% menys de radiacio solar aproximada que les arees rurals) si que és plenament global.
L’examen de la situació es pot fer actualment per imatges de satèlits. En les últimes dues décades, l’enfosquiment global resulta algo menys significatiu; l’antiga tendència a l’alça s’ha revertit una mica degut segurament a les reduccions d’emissións de certs contaminants com per ara el diòxid de sofre (SO2). El canvi de tendència reportat per els satèlits és bona notícia, però tampoc no ens portarà als nivells de la situació previa a l’inici de l’enfosquiment global. La nostra civilització segueix emetent moltes substàncies a l’aire i caldria deixar d’emetre-les si volem tenir uns horitzons nets com alguns segles abans.

I DE NIT?  ENLLUERNAMENT.  ..Un efecte on la polució també hi te a veure. 

I de nit..? Irònicament el que tenim en molts llocs del nostre planeta és un excés de llum. La desmesura en la iluminació artificial dels carrers, instal.lacions i edificis fà que durant la nit, les partícules en suspensió -part d’elles producte de les emissions contaminants recordem-, dispersen totes aquestes lluminaries.

L’aire proper s’abrillanta i fa que la visió astronómica dels cossos celestes sigui cada vegada més impossible. És a dir, que per una banda tenim enfosquiment diurn amb minva de transparència que ens impedeix copsar relleus terrestres distants I per una altre banda, de nit tenim enlluernament artificial de l’aire i que ens impedeix veure estels llunyans…

Potser una serie d’ilustracions vinguin més apropiades per al cas

terra de nit

Aquesta és la famosa imatge nocturna del planeta Terra en data de l’any 2012. http://www.blue-marble.de/nightlights/2012 Ve a ser un mapa en certa manera de la nostra civilització.. Si comparessim mapes fets amb décades anteriors els increments de lluminaries son ostensibles. No els adjunto però els podeu trobar en pàgines enllaçades als links que reporto.

CONTAMINACIÓ LLUMÍNICA A PROP NOSTRE

contaminació llumínica a la penínsulaI tant o més interessant pot resultar també aquest altre mapa. No ja una simple fotografia nocturna sino un mapa de la contaminació llumínica per la península ibèrica, reportat per el portal francès avex-asso.org (clickeu l’enllaç).

Els colors més foscos corresponen a les àrees amb les nits més fosques i per tant amb una teòrica més bona visibilitat astronòmica.

La major contaminació de llum la veiem a Madrid, l’àmbit de les comarques de Barcelona i el litoral català, el nord de Portugal i la zona de València. També una mica Euskadi i més puntualment totes les ciutats importants. La meseta nord està en general més il.luminada que la sud i els eixos de les vies de comunicacions també son factors evidents.

Altrament les zones més obscures i que permeten teòricament observar un major nombre d’estels en cel profund son naturalment regions prou llunyanes de ciutats i autopistes i sovint muntanyoses, amb relleus que fan de pantalla protectora. El Pallars Sobirà sembla destacar especialment com una area ben fosca (saltejada per petits punts de contaminació lluminosa d’alguns pobles) i per tant, moltes de les seves valls secundaries semblen ideals per l’astronomia. Sembla la més gran de la península en aquest sentit.

Altres zones força fosques del mapa son:

La costa nord de Fisterra, els voltants de Cangas de Narcea (Asturias), Portillo de la Reina (León, aprop de la frontera entre Asturies i Palencia), el sud del terme d’Herreruela (Càceres), Fuencaliente-Villarta de los Montes (prov. de Badajoz), la zona sud est de Badajoz, la zona del Embalse del Pintado (nord de Sevilla), El Mustio (nord oest de Sevilla) i la regió dels voltants de Pueba de Don Fadrique (prov. de Granada).

A tenir en compte una cosideració. Aquest mapa considera el grau de lluminositat en teoria existent en un conus cenital damunt cada part del territori. Si la mirada de l’observador es dirigeix aprop de l’horitzó en aquests casos poden existir resplandors que el mapa no reflexi. No obstant la visió aprop dels horitzons (inclosa l’astronòmica) sempre sol ser dificultosa per moltes altres causes, els astronoms la solen deixar de banda, sol ser més pràctic esperar a que els estels pujin en la seva trajectoria aparent :- ) i sinó, desplaçar-se a una altre latitut més meridional.

Per el que fà a l’observació nocturna d’horitzons llunyans, la contaminació llumínica pot facilitar en casos copsar certs relleus o bé invisibilitzar-los segons la disposició de les lluminaries i altres factors. Per altre banda hi ha la visió llunyana de certes llums i resplandors de ciutats per exemple la qual resultar en ocasions algo espectacular com interessant -un dia en parlaré d’això- però no hem d’oblidar els anteriors perjudicis que implica el tema de dispersió llumínica.
Imatge del resplandor d’una ciutat
La dificultat d’observar la lluna sortint de l’horitzó rau en bona part deguda a la presència de contaminants atmosfèrics que absorbeixen o dispersen la llum

ENLLAÇOS RECOMANATS

Tot seguit i ja per acabar del tot, un llistat d’enllaços que he sel.leccionat. Alguns d’ells resulten útils per consultar dades sobre nivells de diversos contaminants arreu, altres per aprofundir en alguns dels temes dels quals n’he fet una pinzellada. Incloc també alguns altres de divulgació general i de sensibilització:

PREDICCIÓ I INFORMACIÓ. Àmbit de CATALUNYA

Previsións a Catalunya de nivells d’O3, NO2 i PM10

http://www4.ub.edu/mair/air-quality.php
Pronòstic de la qualitat de l’aire a Catalunya
http://www.gencat.cat/mediamb/qaire/pronostic/pronostic_aire.htm
Xarxa de vigilancia i previsió de la contaminació atmosférica a Catalunya
http://www.gencat.net:8000/oicqa/owa/b01.consulta?estacio=00&contaminant=99&dades=1
Dades d’estacions de mesura de contaminació a Catalunya:
http://www.gencat.net:8000/oauto_icqa/owa/p01.consulta?estacio=99&opcio=1

Àmbit espanyol i ibèric

Predicción AEMET de la calidad del aire
http://www.aemet.es/es/eltiempo/prediccion/calidad_del_aire
Portal temático de la contaminación atmosférica en la península ibérica
http://www.troposfera.org/
http://www.troposfera.org/informacion-ambiental/pronosticos/pronosticos-calidad-del-aire/#

MAPES DE CONTAMINANTS. Àmbit mundial.

Satèlit EUMETSAT
http://www.temis.nl/macc/no2col/no2monthgome2_v2.php?Year=2013&Month=07
Monitoring atmospheric composition and climate. Eina útil
http://www.gmes-atmosphere.eu/services/
http://macc-raq.gmes-atmosphere.eu/som_analyse.php?datemodel=20130815&mod=FMI&param=o3
http://www.gmes-atmosphere.eu/d/services/gac/nrt/nrt_fields!Nitrogen%20oxides!Total%20column!00!Global!macc!od!enfo!nrt_fields!2013081400!!/
Prediccións de pols en suspensió i altres contaminants ofert per la Universitat d’Atenes
http://forecast.uoa.gr/dustindx.php?domain=med
http://forecast.uoa.gr/camxindx.php

TREBALLS D’APROFUNDIMENT

Tesi doctoral sobre modelització fotoquímica i mesoescalar del transport del material particulat i gasos a l’atmosfera

Click to access arasa_r_tesi.pdf


Estudi del material particulat a l’atmosfera i simulació numérica a l’àrea de Catalunya

Click to access treball_arasa.pdf


Treball de metodología per a l’estudi de les interaccions entre meteorologia i aerosols

Click to access Models%20integrats%20online.pdf


El problema de la cuantificación de la visibilidad atmosférica.
http://www.tiempo.com/ram/2416/consideraciones-bsicas-sobre-la-visibilidad-atmosfrica-el-problema-de-su-cuantificacin/
Google docs: “Dinámica de contaminantes. El caso del SO2 en el entorno de la Universidad de Alicante”
http://books.google.es/books?id=OpAtWBwxP6gC&pg=PA9&lpg=PA9&dq=SO2+visibilidad&source=bl&ots=hkW3POPyQ9&sig=JZmZyTQve-fKxPktB2s1AldRU8w&hl=es&sa=X&ei=PeADUtvaMuiv7AbU-YGoCg&ved=0CD4Q6AEwAg#v=onepage&q=SO2%20visibilidad&f=false
Treball. Megaciudades y contaminación atmosférica.

Click to access Megaciudades%20y%20contaminacion%20atmosferica.pdf

CONTAMINACIÓ EN RELACIÓ A LA SALUT
El medi ambient i la salut. Centre d’Anàlisi i programes sanitaris. Treball interessant
http://www.diba.cat/c/document_library/get_file?uuid=77df4f4a-4d4d-4135-a32f-c044b9611831&groupId=7294824
Projecte APHEIS sobre contaminació atmosférica i salut
salut: http://www.aspb.cat/quefem/docs/atmosfera.pdf
Consorci sanitari de Bcn. Agència de salut pública. INFORME QUALITAT DE L’AIRE A BCN 2012:

Click to access Qualitat_aire_2012.pdf


L’Ozó en l’aire urbà i la salut (CSB i Agència de Salut pública)

Click to access ozono.pdf

CONTAMINACIÓ LLUMÍNICA
Blue marble. Mon night lights (imatge nocturna del planeta Terra)
http://www.blue-marble.de/nightlights/2012
Les dossiers AVEX. Géo et pollution lumineuse.
Disponible un mapa de les arees de la península ibèrica amb major i menor contaminació lumínica
http://www.avex-asso.org/dossiers/wordpress/?page_id=163
Europa: http://www.avex-asso.org/dossiers/wordpress/?page_id=2737
Contaminación lumínima. Apaga una luz. Enciende una estrella. Universidad de México.
http://www.astroscu.unam.mx/IA/index.php?option=com_content&view=article&id=673&Itemid=273&lang=es
Ciéncia limada. La escala de Bortle y la maldición lumínica.
http://www.ciencialimada.com.ar/2011/01/la-escala-de-bortle-y-la-maldicion-de.html

DIVULGACIÓ GENERAL:
Estudi de la Contaminació atmosférica a Catalunya. (Divulgació XTEC)
http://www.xtec.cat/centres/e3006952/comenius%202005-2006/catala/contaminacio%20atmosferica.htm
INTEF. La contaminación del aire

Click to access ctma_t3_contaminacion_atmosferica.pdf


Universidad de Murcia. La atmósfera.

Click to access tema_3_.pdf


Gobierno de Canarias. IESAPD. La contaminación del aire

Click to access Contaminacion_aire.pdf


Red ambiental de Asturias. Conceptos generales de contaminación atmosférica.
http://www.asturias.es/portal/site/medioambiente/menuitem.1340904a2df84e62fe47421ca6108a0c/?vgnextoid=daca2ae109539210VgnVCM10000097030a0aRCRD&vgnextchannel=761ab1cc11b6a110VgnVCM1000006a01a8c0RCRD&i18n.http.lang=es
Ecodes. Las causas de la contaminación atmosférica y los contaminantes mas importantes
http://www.ecodes.org/salud-calidad-aire/201302176118/Las-causas-de-la-contaminacion-atmosferica-y-los-contaminantes-atmosfericos-mas-importantes#sthash.KWJ52o0s.dpuf
Ni es cielo ni es azul. Montevideo.com
http://www.montevideo.com.uy/nottecnologia_79004_1.html
Efectos de la contaminación atmosférica. Universidad de San Marcos.

Click to access cap05.pdf


COBAEP. Contaminación atmosférica

Click to access Contaminacion3.pdf


Lluvia ácida. Monografia.
http://www.monografias.com/trabajos13/lluvia/lluvia.shtml
Contaminantes y Medio Ambiente
http://www.fi.uba.ar/archivos/posgrados_especi_hig_MANUAL_2
Residuos tecnológicos. Un grave problema ambiental. Universidad de Buenos Aires.
https://docs.google.com/document/d/1xeVanmQZcD9forraG481IXNWKhbuMlvsNhzwrl1gOA0/edit?hl=es&pli=1

Horitzons llunyans. ..D’on venim i on anem.

Monument-a-Colom gyzel blg CASPAR~2

Des de que els homínids van dreçar definitivament la seva postura, van poder copsar habitualment més horitzons que la resta de primats i que molts altres animals del seu entorn. Des de l’inici dels temps prehistòrics, mirar, güaitar i (poc més tard) interpretar els paisatges llunyans fou una característica rellevant de la nostre espècie. Aquests hàbits, incipients i primigenis ben segur que es va revel.lar útils, en tant va anar lligat en moltes ocasions a la supervivència de bona part dels nostres predecesors. Mirant l’horitzó, un grup d’homínids podía esbrinar en la llunyania la possibilitat d’una eventual cacera a un grup d’antílops, la presència d’altres tribus amigues o no tant amigues i altres coses. Podien per exemple començar a preveure (i cada vegada amb més saviesa a mida que es desenvolupaven els seus cerbells) un canvi de temps a major temps vista donat que sovint els indicis dels adveniments de les borrasques o dels vents poden ser apreciats mirant l’horitzó, el seu color, els núvols lenticulars sobre carenes remotes.. etcètera!.
Aquells nostres rebesavis nostres depenien molt, moltissim dels seus sentits elementals bàsics; bé, algú ens podria dir que que com altres animals, sí, com tots els qui caminen amb el coll alt.. però personalment penso que els homínids més. Més perquè n’eren especialment conscients de les seves noves capacitats pràctiques, de tot el nou que podien descobrir combinant vista i inteligència, i per això s’esforçaven en mirar. …Observaven l’horitzó i pensaven, dues accions elementals que en realitat, en aquella època arcaica, potser tenien una essencilitat més simultània o inseparable, que la que tenen actualment per a nosaltres. Mirar l’horitzó i excercir les neurones; mirar, pensar, sentir..

L’expansió geográfica per diferents ecosistemes en poques desenes de milers anys i amb pocs individuus, fou de seguida també un altre tret singular, adquirit per la humanitat en comparació amb altres espècies animals que de normal son més sedentaris o bé si migren solen tenir uns patrons de migracions fixes. Quan els descendents d’aquells primers homínids drets que miraven els horitzons, però a més a més una miqueta encara més hàbils i inteligents, es van seguir expandint per noves regions i continents no sols van cercar més a consciència (gràcies a la seva inteligencia encara major) paranys adequants per a viure-hi, sino també les millors rutes per accedir-hi i es feien un “mapa mental” del paisatge que veien i recordaven; exercicis també inseparables de l’exercici de mirar atentament a les llunyanies!.
Miraven lluny, sense menystenir-se tampoc de seguir mirant petjades d’animals i d’altres coses significants. Potser havien en aquella època persones que tendien a mirar coses properes i d’altres a mirar llunyanies, i uns i d’altres es complementaven, per descomptat, però com que estic fent un article sobre horitzons més que no pas sobre plantes per exemple (també em vaig dedicar a la recerca botànica fa un temps i a les distàncies curtes) vull enfatitzar això.
..Mirar els horitzons penso que va ser un comportament i una determinació mental, o gairebé de “l’ànima” (m’atreviria quasi a dir), vinculada des de bon principi a totes les potencialitats humanes incipients i que es començaven a desenvolupar, un comportament i determinacións que unien els sentits de la percepció amb l’emoció i l’intelecte, tota la part més irracional amb la part racional de la nostra ment.
Fà uns 60.000 anys va haver un episodi, un de molts ..Un de tants, però aquest potser que més significatiu. Un grup d’humans de la nostra mateixa espècie, descendents d’Eva (*1), tot mirant els perfils de les muntanyes que tenien enfront del mar.. Varen decidir creuar-lo.

Varen travessar l’estret d’Aden, el qual separa la Mar Roja de l’Oceà Índic, van deixar l’Africa i van entrar al continent asiàtic. Hi ha constancia fòsil que allò va detonar una gran expansió posterior dels seus descendents. Del continent asiàtic, els nostres avantpassats, mirant també horitzons llunyans (i no tant llunyans), varen seguir posteriorment creuant rius, serralades, ermes extensions esteparies i boscoses.. Varen entrar a Europa, trobant-se aquí amb els Neanderthals -els quals també deurien d’haver mirat molts horitzons en alguns periples-, uns altres en un altre extrem del mon conegut varen creuar l’estret de Bèring envers amèrica i els seus descendents van caminar fins Sudamèrica. Uns altres grups d’humans varen entrar, desde la península de Malaisia, a Oceania i Australia.
Al llarg dels múltiples camins, en una època on no havien camins (..pero “se hace camino al andar” recitava Neruda) varen enfrontar-se a un munt de reptes i varen respondre amb un munt d’adaptacions les quals van consonar-se i repercutir en una inmensa diversitat cultural humana.

Saltem uns quants milenis. En èpoques ja històriques, l’esser humà va seguir mirant l’horitzó, enfrontant el desconegut individualment i colectivament. Tot anhelant, tement!, cercant!, estimant! ..Els horitzons mateixos eren sovint font d’ilusions, factors de recances i d’esperances i segurament per això varen esdevenir també marcs importants per a obres mítiques. Des de l’Odisea d’Homer (i possiblement també en d’altres mites més antics que s’han perdut) fins les altres fantasies literaries de Jules Verne per exemple, hi han un munt d’obres on els horitzons son significatius.  En l’epopeia d’Ulisses els protagonistes sembla que vagin saltant d’horitzó en horitzó …i darrera de cadascún d’ells, de cada tros de geografia recorreguda, hi havia un nou mon, uns nous escenaris, una nova aventura.. I va passar una mica també, amb uns altres arquetips culturals més moderns però que tenien una mica un patró semblant, en el famós Quixot per exemple.. El caballer i el seu escuder. Allà la mar Mediterrania de l’Odisea d’Homer passa a ser la Meseta castellana i les columnes d’Hèrcules podriem dir que passen a ser els molins de vent. Moltes gestes (incloses les còmiques) en moltes obres no podrien haver estat mai si els humans no visquessim en la superfície d’un planeta rodó plè d’horitzons.

Els horitzons, explicits o bé implicitament sense anomenar-los com a tals, han estat part consubstancial de moltes obres perquè possiblement entre ells hi havien tots els “mapes” que suposadament donen sentit a les nostres vides. Si menys no, per lo menys en sentit espaial, que també pot ser figuratiu en un altre nivell.

La “cartògrafia”, en sentit filosòfic o en sentit estrictament literal, te molt a veure amb els horitzons. La cartografia per mi te una atribució de caràcter; penso que es pot veure com la traducció de la mirada distant de l’esser humà al primer plà, la conversió de lo intangible a lo tangible, a lo interpretable, la cartografia és la domesticació del paisatge, la concrecció, la transcripció de formes i elements en meridians, paral.lels i punts de coordenades.. També tot això.

El naixement dels primers mapes i dels primers planols va ser un triomf de la inteligència humana? ..O de la cultura en si?.  No sabem quan va succeir, jo pressuposo que abans de la invenció del foc; però fos quan fos, quan es van començar a representar varen ser decisius per poder “interpretar” paisatges, sempre i quan ja haguessin estat recorreguts per algú alguna vegada, això si, condició indispensable. Els mapes no venen regalats per el cel com (suposadament per alguns) els textes religiosos.
Atenent a aquesta condició referida, els mapes per tant penso que jugaven també el paper com a signes de triomf de la condició humana, o d’alguns grups humans. Tenir mapes en molts casos significava tenir més capacitat pràctica de poder. Signe i praxis. Ho podem entendre així? Si volem si. Però que no soni a idealisme hegelià tampoc; no pretenc idolatrar l’esperit humà, que després ens porta on ens porta.. Ja sabem com va anar el segle XIX i la primera meitat del XX quan l’idealisme espiritual es va traduïr en idealisme de raça (d’unes sobre altres)  i acompanyat del materialisme tecnològic més pervers.  A més, que també podriem fer la interpretació inversa del raonament exposat anteriorment, en el sentit que l’esser humà és feble si necessita de mapes!.. Per descomptat!. Molts animals, és obvi, no en necessiten!. L’esser humà és ben feble en relació a ells…  Però bé, tot i així unes coses no treuen altres.  Raonaments diversos i de diferents signes es poden complementar.
L’esser humà -potser en unes èpoques més o en d’altres menys-, s’ha mogut sempre entre la consciència d’allò conegut i el coratge envers el desconegut..  Potser dit així sembli molt ying yang, molt dual. Oi? però tanmateix penso que, congeniar, equilibrar facetes individuals i colectives de tal índole, ha estat -i segueix essent-, per a les societats humanes (agrupades en tribus, païssos, etc..) part de la seva propia autogestió com a espècie.

Els nostres antecessors històrics van seguir acostant-se als als horitzons, i acompasant el desenvolupament tècnic progressiu, moltes descobertes varen anar acompanyades d’instruments que servien precisament, per facilitar la detecció de formes llunyanes en l’horitzó.. Son grapat els enginys humans materials que s’han creat o destinat en aquest sentit; pensem per exemple en les torres de guaita, iniciades segurament en la prehistòria (*2) però més millorades després complint igual funció, pensem molt més tard en els telescopis.. Uns i altres, torres de guaita i telescopis, al servei del mateix, lo qual dona fè, de la gran significació dels horitzons per a les aventures i desventures humanes. Els invents a nivell material son una cosa..
I en sentit diguem que “inmaterial”?: L’art.

Fa unes ratlles he fet la citació d’algunes obres literaries. Penso ara l’art en un sentit més ampli, en diverses manifestacions. Pensem en l’art que busca la natura (mare de tot l’art), pensem en l’art en la seva concrecció paisatgística, impressiva i expresiva. La relació dels humans amb els horitzons penso que es pot veure molt correlacionada amb la concepció dels paisatges. I viceversa!. M’atreveixo a dir que en molts casos a nivell gairebé íntim..
La pintura romàntica dels segles XVIII i XIX en les obres de les quals molts paisatges cobren gran protagonisme no és limita a copiar la natura en diferents plans de llunyanies. Moltes obres son més que homenatges a paisatges, els quals de vegades eren reals i en altres bén imaginaris!.. I en molts casos el paisatgisme, tant en la pintura com en d’altres manifestacions artístiques, la jardineria per exemple; diuen molt del que EREN i SON els horitzons llunyans per a l’ànima humana i més enllà de les seves funcions utilitaries, més enllà de la seva instrumentació.

Per altre banda considero també el següent: La il.lusió, -conscient o semiconscient- per abraçar, abarcar o arribar d’alguna manera a “allò” que en principi ens és aliè o distant –però que alhora pot arribar a esser allò més proper; potser a través d’un exercici d’obertura interior profunda- és -penso- també una característica notabilíssima de la condició humana. I no ens acosta això, a cap condició divina, no ens enganyem, no caiguem en l’autoidolatria especista (això seria un error), pero ens tempta, penso, una i altre vegada, una i altre vegada! repeteixo, a anar més enllà, i això, el voler saber i anar més lluny en tot, no es dolent, al revés.

..El que ens pot fer indignes no son les ganes de descobrir més, sinò l’autoidolatria idiota de -arrivats en un punt- creuren’s que alomillor som més que altres o les ganes de voler trepitjar a d’altres a través de la “voluntat de poder” en el sentit estrictament nietzschenià. Però jo aposto per que no confonguem una cosa i l’altre; crec que es poden diferenciar.

I si no us estic avorrint, segueixo en la mateixa línia argumental i reiterant; adjuntant un altre article que ja havia escrit i que fusiono amb lo ja comentat.

..La història humana és plena d’aventures, enfrontaments i de reptes diversos, a través dels quals es busca aconseguir sempre, quelcom més del que semblava en principi possible o confinat per capacitats o circumstàncies aparentment limitants de l’Homo sapiens.

LA CONCEPCIÓ DELS PAISATGES I LA NOSTRA RELACIÓ AMB ELS HORITZONS.

Actualment, la nostra concepció dels paisatges, en contraposició a la de molts segles precedents, s’ha modificat molt i la nostra relació mental amb els horitzons, penso que indefectiblement també. Com he escrit, una cosa i l’altre van lligades. Ho penso i a més ho vull explicar de la següent manera:

Si va haver un periode en que la concepció de la terra rodona va substituir a la concepció de la terra plana -o còncava fins i tot per als vikings en cert periode (*3)- actualment vivim un altre canvi.. Per a molta gent l’esfera virtual del Google Earth i Google Maps substitueix a la del planeta Terra real. ..Amb un parell de cliks podem saber que hi ha al darrera de tal lloc o de tal altre. Això que pot semblar ben irrellevant penso que és prou significatiu.

No dic ja a nivell intelectiu. La consciencia, el sentiment emocional envers els horitzons, avui en dia, és ben diferent a la que tenien o podien tenir els habitants del paleolític, el Neolític i tota la resta de la historia humana fins quasi a dia d’avui. Faré un parèntesi.

Al llarg de segles passats hi han hagut també, alguns altres episodis històricament significatius, tot i que en altres escales. Les deduccions matemàtiques del grec Eratòstenes per exemple (segle III a.c) sobre el tamany de la Terra -i caigudes quasi en l’òblit en segles posteriors-, la difusió cultural de les obres de Copèrnic (s.XVI), o aventures com la primera circumvalació marítima a la Terra l’any 1522 per l’expedició de Magalhaes i Elcano en podrien ser d’altres exemples. I a mitjans de segle XX com no, La primera volta per l’espai exterior i pocs anys més tard (1969) la primera fotografia feta des de la lluna, més enllà dels horitzons terrestres!.

L’era espaial se m’ha merescut un punt i apart. L’Era espaial va arrivar ja en l’època dels imperis mass media i en aquest sentit penso que va influir en un canvi de concepció, sobretot a nivell emocional i sentimental i alhora global més gran que les deduccions matemàtiques dels antics savis grecs.
…I el canvi de paradigma ha crescut, per altre banda també, amb altres derroters, amb el nou marc del consumisme global. L’existència de vols barats i l’hàbit de viatjar a molts llocs del mon amb poc esforç.. LLibreries rebosants de mapes, de guies, de tota mena d’eines perquè ningú es perdi o com a mínim sàpiga a grans trets que pot trobar a tal o qual lloc.. La nostra relació amb el mon canvia.. Canvia la concepció pràctica que tenim amb el mon.
I la nostra relació amb els horitzons?

Com venia a dir, el sumum de tot això, precedit per les “boles del mon” de les generacions precedents però fins a cert punt!, és Google Earth.

Penso que ha estat el punt d’inflexió definitiu.
Viatjar -tot i que només sigui virtualment encara- amb uns pocs clicks, sortejar horitzons aparents com si res.. El sol fet que sapiguem que Google earth existeix, vull dir tant si el fem servir com si no, és una nova realitat i aquesta nova realitat no sols exemplifica sinó que marca i en certa manera condiciona una nova relació humana amb els horitzons.

El que representa Google Earth és tant una conseqüència com una causa de tot plegat, juga un rol sinèrgic. Però ara bé. Per altre banda, l’interès o atracció per mirar l’horitzó, a pesar de totes les tecnologies (i en algun aspecte afavorit per elles!), segueix persistint.. Aquest blog i aquest treball n’és i preten ser-ne, una prova explícita.

“LA FINA LÍNIA”

La fina línia que separa la terra del cel i el cel del mar, no mor, ni desapareixerà mai amb la tecnologia. En el fons no queda afectada per ella, car és molt més que una “línea”. Els horitzons allà on els mirem, son el que son, son i seguiran essent. Son -com a mínim jo penso- matriu de sentits, inherents en el més profund de la psicologia o fins i tot si es vol, de l’espiritualitat humana.

Els horitzons em semblen condensar l’espai tridimensional en dues dimensions, allò en principi tant gran es fà petit (efecte perspectiva), la pluralitat es converteix en singularitat, la inmensitat es concentra!. Pense-m’hi, repensem ..Els nostres avantpassats condensaven, mirant els horitzons, també anhels, preguntes …En resum: “condensaven” les seves interiors universals inmensitats. Pressuposo que els horitzons eren factors potencials d’estímuls actius i alhora fonts de gran interna calma. I potser, a pesar de les tecnologies modernes que ens permeten prescindir d’haver de mirar lluny per descobrir tal o cual cosa –radars i satèlits compleixen la funció- els horitzons continuen tenint aquesta doble propietat.

Qui no es calma mirant horitzons? I qui no és “desperta”? I qui no les dues coses alhora!?
L’observació atenta dels horitzons és una activitat que m’adonc que genera (o sol tendir a generar en bastantes persones) benestar, tanmateix un tipus de benestar molt especial. No és la mateixa satisfacció que la devinguda de moltes altres activitats. Soc del parer que tè quelcom de molt diferent. Per què? Per què resulta tant…? Penso que hi ha un perquè. Dons tornant a allò del principi, potser perquè aquesta activitat resulta (o pot resultar) íntimament armònica amb altres tipus búsquedes de caràcter profund i elemental. I tal vegada sigui així perquè segurament des de un inici, aquells nostres avantpassats remots es van fer moltes de les primeres preguntes observant els seus horitzons.
..I això, ni que sigui metafòricament o per altres vies, seguirà.

 

“ABRAÇAR LA INMENSITAT”.

Els horitzons, tota mena d’horitzons, els poden mirar amb ulls de cerca activa.. O amb ulls contemplatius (o la fusió d’ambdues coses alhora!); per altre banda tanmateix poden ser o seguir essent un “interruptor” casual per resoldren’s dubtes inconscients, o tanmateix per obrir-nos a d’altres preguntes.

Els horitzons ..Podem també igualment condensar desitjos en ells!, com feien els antics; concrets si es vol, podem intentar veure relleus a 300 km (alè tot sigui dit de bona part d’aquest blog) però alhora, i fora de lo concret, els desitjos en sí, o potser millor dit segur: Les causes i els metaobjectius de tals desitjos, ens trascendeixen sempre.

I/o dit el mateix, amb una frase i una pregunta ben simple (i en certa manera infantil) perquè en el fons tot és inmens i senzill: En els horitzons tot el que és gran sembla petit (illes, muntanyes, etc) però alhora:
..Podem abraçar els horitzons?

Deixo oberta la pregunta, en el seu sentit més ampli!.

gyzel3red

imatge: Montserrat des de la muntanya del Balandrau (Pirineu oriental)

———————————–

Notes (1*): Em refereixo a l”Eva Mitocondrial”. Tots els Homo Sapiens som descendents d’una única dona que va existir fà aproximadament uns 200.000 anys. Això s’ha determinat gràcies a l’estudi de les variacions de l’ADN mitocondrial que es transmet sols per via materna. La ciència ha donat el nom d’Eva, per alusió simpàtica amb el mite bíblic, a aquella suposada dona que va viure a l’àfrica oriental en aquella època i que va deixar tant exitosa (o desastrosa) descendència.

(2*) Hi han animals que també aprofiten “torres” ja fetes per mirar horitzons. És el cas dels guepards i altres fèlids de la sabana africana, utilitzen termiters per enfilar-se i mirar la llunyania.

(3*) En la cultura escandinava europea s’han trobat dibuixos que representen la superfície del mon de manera còncava. Possiblement la raó d’aquesta creencça resultava facilment sugerida per els miratges superiors refractaris que es donen de vegades aprop de l’àrtic!. Quan és produeixen els relleus del damunt dels horitzons es veuen més elevats del normal i el mateix horitzó es veu més enfilat que en circumstancies normals.

____________
Imatges que he escollit per a l’encapçalament de l’article:

1º Estatua de Colom a Barcelona

2º Representació escènica teatral sugerent, feta un dia per una amiga meva des de la falda del Balandrau (Pirineu oriental)

3º “El caminant sobre el mar de núvols” de Caspar Friedrich, una de les obres més entranyables de la pintura romàntica alemanya de principis del segle XIX.