Probablement la sortida del sol més distant del mon retratada fins ara.

INTRODUCCIÓ. UNA MICA DE MEMÒRIA DELS FETS PRECEDENTS

Fa poc més de 5 anys se’m va ocorrer la idea de que els Alps els podriem contemplar des del Pirineu en certs dies de l’any gràcies a que el sol deuria sortir per darrera d’alguns dels cims. Vaig determinar les dates exactes per albirar un cim en concret (i més endavant altres més), el Tëte de l’Estrop des del Canigó i conjuntament amb dos companys vam aconseguir retratar-la parcialment, tot resultant aleshores les primeres fotografies dels Alps fetes (o si menys no publicades) des de la nostra serralada.

Pocs mesos després* d’aquella fita, un fotògraf francès va esgafar una carena del massís del mateix Estrop per retratar una posta de sol per darrera del Pirineu. Com que crec que va significar la posta de sol més distant del mon mai retratada fins al moment, vaig escriure un reportatge al respecte, tant aquí com al web de Beyondhorizons.

DES DEL NOUFONTS. ..LA SORTIDA DE SOL MÉS ALLUNYADA.

Posteriorment vaig sentir ganes de voler un dia poder retratar l’Estrop,
pero des de més lluny. Nogensmenys els intents no van fruir, en uns casos per núvols i en altres per altres factors a la contra. Enguany, després d’una oportunitat perduda al més de maig, semblava que la meteorologia podia no fer la guitza i amb un parell de companys (Pep Puig i Pau Gaspar) ho he anat a provar des del Noufonts, un dels cims més rellevants que conformen part de l’Olla de Núria. L’objectiu a més, era aconsenseguir contemplar i retratar la sortida del sol des de la major distancia, si menys no per lo menys fins les publicades enguany. I com l’anterior rècord en aquest sentit si no ens equivoquem ja el teniem nosaltres, dons sols calia anar un xic més lluny, dins el mateix Pirineu, per aconseguir-ho, mentre no canviem de continent.

Això si, havia d’adaptarme a la matemàtica solar. Mitjançant procediment de determinació dels azimuts de les sortides de sol vaig esbrinar que els dies en els quals la muntanya transitaria per davant del sol serien el 16 i 17 de Juliol, essent el primer dels dos el que oferia més possibilitats de bon temps, meteorològicament parlant, factor important a considerar.

Dit i fet, des de Fontalba varem començar camí cap a Núria i des d’allà durant la nit ens vam anar enfilant cap al Noufonts, caminant la major part del temps sense una llanterna gràcies a la llum de la lluna plena. Al peu del pas de Noufonts vàrem plantar una tenda per descansar donat que un dels companys no es trobava fi. Després vam continuar cap al turó, se li feia una mica dur al Pau, però era admirable perquè havia estat voluntàriament sense menjar res durant dies i tenia la intenció de seguir visquent sense menjar.

La lluna s’estava amagant entre el Puigmal i el Segre i el company va decidir parar a prop del cim per contemplar serenament la matinada (ell és músic, no entusiasta de les fotografies però li agrada molt contemplar les sortides del sol) i “alimentar-se de la llum” que havia de sorgir, a més no es trobava molt fi.
Pero per aconseguir la fotografia calia -vaig pensar- continuar una mica més cap amunt, amb l’objectiu que la carena del Puig del Racó Gros (la qual em va amagar els Ecrins del Puigmal en un intent que vaig fer una vegada fa tres anys) no impedís la visió de l’Estrop.

En arrivar a la collada de Noufonts i per tant a la carena, poc abans de les 6:00 del matí, el cel presentava aquesta brillantor tant maca concentrada en una llarga i estreta franja de cel sobre Itàlia, sinònim d’atmosfera bastant transparent.

Al dessota una franja vermellosa i arran d’horitzó una de més tènue. De seguida em vaig adonar del Ventor (nom occità del Ventoux), un gran referent de la Provença des de mar i des de terra. La silueta de tal muntanyot es veia tènue, a 320 kms, només les seves parts més enlairades. A la part esquerra els prealps i els alps més elevats algo d’elles es veia, però aquest dia no eren pas el meu objectiu i no intentava distingir els relleus o fer-ne fotografies. L’objectiu era el sostre de la Provença dins el gran disc de la nostra estrella.

Al poc d’arrivar al cim del Noufonts vaig veure el primer moment de l’aparició del sol i el vaig retratar. Atent, vaig seguir el trànsit del sol amb la càmera .. sobre un pla horitzontal … I res apareixia, per uns quants segons pensava que, igual havia una capa d’estrats que ocultava les siluetes!!, també vaig pensar que igual havia tingut algun error en la data.
De repent, quan el Sol ja es trobava a la meitat del seu recorregut, va començar a apareixer el relleu desitjat!.

Va anar una mica de pels la cosa. No va quedar centrat dins el sol tant centrat com volia, pero per lo menys va quedar a dins del disc.
El meu objectiu, a banda de la fotografia, també era disfrutar de la contemplació a ull nu (a més d’alguna foto) i això no ho vaig aconseguir. El sol brillava amb tanta força malgrat la distància (i per tant tant aire entre mig), que era perillós per la vista si m’hi fixava en ell. Per prudéncia, em vaig limitar gairebé sols a mirar sols a través del visor de la càmera, per cert una Nikon P900 per qui hagi sentit curiositat tècnica.

En aquells moments vaig tenir alguns problemes amb l’enfoc, havia d’enfocar primer altres parts de l’horitzó per aconseguir bon detall i apuntar tot seguit a l’Estrop cada vegada que volia fer alguna nova fotografia. Quan la muntanya es va posicionar equidistant a ambs costats del sol, tot i que baixa, vaig fer el click més adient.
Tanmateix, a més de l’Estrop, el meu objectiu era intentar que també aparegués una altre punta del massís, lleugerament més allunyada i sols perceptible amb refracció elevada; les Trois Eveches, tot i que no va quedar ben bé copsada i tampoc te la bellesa estètica de la resta del massís.

Als pocs segons més, el sol va despegar de la Terra i el relleu va desapareixer, totalment ocult per el bany de llum atmosfèrica. Ja no havien més oportunitats, l’espectacle havia durat menys que la mateixa sortida del sol, nogensmenys la fotografia estava feta, la del Estrop i un subcim uns pels més allunyat. Tot plegat, a més de la sortida del sol darrera el paisatge més distant i l’astropaisatge més distant (incluent tant sortides com postes), possiblement del mon.

Un xic més tard, el sol començava a posar llum en els cims veïns del Noufonts; l’Eina i el Finestrelles va ser uns dels primers, seguit del Segre i el Puigmal, el qual tot i ser més enlairat (2910 m), tenia el sol inicialment ocult per el Canigó i per això tampoc és apte per possibilitar percebre el cim alpí més alt de la Provença. El Finestrelles magnífic, justament feia tres anys endarrera, en idèntica data, m’havia permès veure i retratar els Ecrins (significant el rècord del mon de distància).
Al poc es va enlluernar també el Pedraforca i tot el que restava. El sol surt per a tothom.

Nota (*): Entre mig va succeir un dramàtic succés en aquella muntanya el qual desgraciadament la va fer més famosa que les fotografies de distancia. L’accident d’aviació més terrible de les últimes décades a Europa: El pilot de Germanwings es va suicidar estrallant l’avió ple de passatgers contra el relleu de la Tete de l’Estrop.

Esperem que no torni a succeir mai més res similar, que l’Estrop atregui en tot cas només “bones bogeries”. Les muntanyes poden detonar moltes emocions i els humans són forts i vulnerables al mateix temps, en relació amb l’univers.

Gràcies a Pep i Pau per compartir aquesta ascensió i agrair a totes les persones que estimen la natura amb els seus secrets i la bellesa de tots els seus paisatges.

Algunes imatges més. L’albada, el Ventor, els cims de Núria, el Coll de Noufonts, el Massís del Carlit i el Pedraforca:

Anex: il·lustració de la simulació panoràmica obtinguda gràcies al programa Ulrich Deuschle per al Tete de l’Estrop vist des de Noufonts amb la refracció precisa adequada. Vosaltres mateixos podeu entrar al web Udeuschle.de

Mallorca eclipsant el Sol des del Mont Caro

Dues setmanes i mitja abans i dues setmanes i mitja després del Solstici d’hivern, des de el Massís dels Ports, el Sol fa la seva aparició per darrera les muntanyes de Mallorca. Des de el cim del Mont Caro en concret, gràcies a la seva apreciable alçada, gairebé idèntica a la del Puig Major, la serra de Tramuntana sobresurt bastant enlaire i el Sol li proporciona un fort contrallum.

La silueta del Puig Major amb el detall de la seva antena de radar des de el Caro. El trànsit d’aquest mes de Gener per just darrera el cim ha ocorregut enguany els dies 14 i 15 de Gener; segons l’índex de refracció atmosfèrica la data més concreta més encertada per aliniar-lo pot fluctuar entre un dia endavant o un dia endarrera. A diferència dels eclipsis purament astronòmics que es claven sempre a la perfecció matemàticament, aquests altres de tipus astropaisatgístic (terrestres) estàn influènciats per factors meteorològics i ja sabem com les gasta la meteo ;- ). No obstant, l’astronomia també és prou forta enfront la meteo i en aquest sentit per exemple les variacions posibles que la refracció pot ocasionar en l’azimut aparent del Sol en un moment donat estàn limitades en part per l’angle d’inclinació de l’ascensió de l’astre, bé per sota o per sobre de l’horitzó astronòmic. Generalment el que més ens sol interessar és el grau d’inclinació per sota, donat que des de cims més o menys alts, els paisatges distants quasi sempre es sitiuen sota la línia imaginaria de l’horitzó astronòmic.

A les nostres latituts, a la tardor i hivern l’angle d’inclinació del Sol sota l’horitzó astronòmic és una lleugera corva amb llur targent mitjana algo més perpèndicular que la línia equivalent en època de primavera-estiu. Quan més perpendicular resulta la trajectoria del sol respecte al plà horitzontal, la refracció atmosfèrica no pot repercutir tant en la posició azimutal del Sol en el moment d’apareixer per l’horitzó i per tant el factor meteorològic queda minvat per l’astronòmic.
Per contra no obstant si que podem fer la consideració en sentit contrari de que l’aire en general és sovint més dens a l’hivern que a l’estiu i les variacions en l’índex de refracció en tal sentit si que poden ser prou considerables com per tenir una major incidència que en època estiuenca.

Els efectes “juganers” de la refracció. Un instant abans i un després del raig verd.

Imatge copçada per Rosa Navales amb una altre càmera que portavem; just abans del instant del raig verd. La part més superior del limbe solar aparent (el real quedava per sota) semblava que no pogués penetrar aparentment just amunt. La muntanya també sembla estar tallada tot i que en realitat son els dos costats del cim algo més baixets els que estàn sobreelevats per la refracció. En una estreta zona atmosfèrica del damunt del cim, aparentment “invisible”, els raigs de llum que viatjaven en en el mateix angle respecte a la superficie terrestre és corvaven en menor grau degut a un menor gradient tèrmic i no arrivaven (només serien visibles per un observador situat en una cota més alta) mentre que els que venien en angle més picat i entraven en la zona de refracció es quedaven massa curts i s’haurien vist pero des d’un punt més proper. El llum de la part superior del limbe aparent del sol només va tornar a iluminar el Caro quan el sol real va pujar tot just una mica més i desviat per la refracció va apareixer així el raig verd, des d’una una zona amb major transparència.

El raig verd però, no és un fenòmen rar de veure. El fort és que deslumbri i sorprengui a tothom inesperadament. Intens o no tant intens, es qüestió de contemplar sortides i postes de Sol i apareixerà un dia o altre per a qui el desitji. Físicament calen uns certs condicionants i si es busquen els dies on tals factors es donen, contemplar el raig verd no és tant una questió de sort com de perspicacia. Per una banda cal com he dit, l’existència d’una certa refracció atmosfèrica en la capa que travessa, per altre net en la seva línia de perspectiva -donat que sino és així l’aire dispersa massa llur tonalitat-. Un tercer factor per poder ser copsat més o menys bé es que no hi hagi una iluminància massa forta devinguda de la resta del sol. Situacions com per exemple exemple que el sol es trobi bastant ocult o bé que la intensitat de la resta del seu limbe quedi suficientment atenuada per una banda d’aire més absorbent. Tanmateix també, com que és un espectacle lligat a la refracció, quan més llunyà tinguem l’horitzó davant dels nostres ulls, major distància atmosfèrica recorrerà la llum del sol fins a nosaltres i si l’aire és prou net -repeteixo- les probabilitats van al nostre favor.

Aquesta altre imatge, va resultar tot just després del moment del raig. El limbe solar agafa la forma de “piràmide maya” (o azteca o babilònica..) com en consonància simpàtica amb la silueta de la muntanya també algo distorsionada. El que la part més del damunt resulti novament aixafada tenia a veure -el més segur crec-, amb l’existència d’una altre zona amb menor índex de refracció i segurament sense inversió tèrmica.

Un parell de minuts després, amb el Sol més alt i finalment més simètric. Les “trepalleries” de la refracció s’havien acabat. Les siluetes de les muntanyes encara visibles, convidaven a ser identificades.

Esvaïment de les siluetes.. La llum ambiental dispersada a dojo per les mol.lècules aèries s’havia incrementat i anava fent desapareixer la percepció de les muntanyes de l’illa.

I aquí, per acabar, un llarg muntatge en power point amb moltíssimes més imatges, inclouent altres varies del Pirineu que també l’he retratat aquest mateix dia des de el Caro. Una gran finestre als horitzons llunyans i un magnífic reservori de fauna silvestre.

ELS ALPS DES DE EL PIRINEU!!. I UN POSSIBLE RÉCORD MUNDIAL!

Ho hem aconseguit!! (aquest cop ho escric en plural).  Aquí al damunt una seqüència de tres imatges. Aquestes en concret de Juanjo Diaz de Argàn, mitjançant un telescopi aplicat al objectiu de la seva càmera. Si les amplieu, dins el disc a més -com a curiositat- s’hi aprecia una taca solar ..I a la part superior del limbe un bocí del “raig verd“.

Fotografia de Jordi Solé + ilustració comparativa. La imatge està captada gairebé en el mateix moment que la primera de les anteriors.  Si la clikeu a més a més copsareu la seva dimensió vertical, donat que aquesta n’és un retall.

Per el que fà al dibuix del dessota, observem la concordància. La topografia de base està presa del simulador panoràmic www.udeuschle.de i contrastada per mi amb altres mapes de relleu de la zona. He sobreposat la figura del Sol. La posició pronosticada en aquell instant (06:15:41) va ser coincident amb la observada. Les dimensions aparents son proporcionals a la realitat. El seu eix horitzontal l’he ajustat al seu valor real, el qual es de 0’52º. El vertical es mostra aixafat per influència de la refracció. La refracció limitava la potencialitat de l’eclipsament per part de certs cims. La Tete de l’Estrop -el cim més alt del grup- no va transitar per la part inferior del limbe quasi de miracle.

 

LA POSSIBLE SINGULARITAT D’AQUESTES IMATGES

Veure sortir el Sol sempre és un regal per als ulls de qui ho contempla. Pero en aquest cas, amb les siluetes alpines eclipsant-lo parcialment, poder-ho testimoniar i/o reportar-ho, no ha estat fruit de la casualitat de l’excursió, sino tot al contrari, d’una llarga i meticulosa determinació i planificació a consciència per part dels integrants d’aquesta singular aventura.

Desconeixem si els Alps s’havien retratat mai alguna vegada amb anterioritat des de el Pirineu. Sembla ser que hi ha qui els ha albirat; per altre banda la taula d’orientació que hi ha al cim del Canigó (tot i que això tampoc n’es pas necessariament una prova) dona peu a creure-ho-; tal vegada existeixi també algún retrat. Sense dubte és perfectament possible que algú ho hagués aconseguit i que en tal sentit la prova testimonial es trobi en l’arxiu d’algú, qui sap si en alguna fotografia analògica antiga fins i tot! en blanc i negre. ..O potser més moderna. Pero també pot ser que no. Pot resultar difícil esbrinar-ho. Per part nostra, després d’una considerable recerca, no les hem trobat. Ni una sola. Per tant, existeix la possibilitat que aquestes certament siguin les primeres documentades.

Per altre banda.. Cosa tant o més rellevant: Possiblement siguin imatges de record mundial per el que fa a fotografia de llunyania extrema!.. Si el web “wiewfinderpanoramas.org” està en el cert, fins ara, la més gran distància mai retratada corresponia al cim Denali (Mc.Kinley sinònim), retratat per un alpinista des de un altre cim d’Alaska, el Sanford, cobrint un llarg d’uns 366 km. No tenim constància de cap altre distància superior retratada per algú… En cas que existeixi i la imatge resulti convincent i verificada, agrairïa que algú ens informi. En cas que no, podriem reiterar amb més convenciment el fet que hem aconseguit el rècord del mon de distància paisatgística terra–>terra.

 

Una visió geogràfica. El Sol sobre la llanura del Po, en tant que és la regió italiana sobre la qual la llum solar, tot venint oblicuament des de l’espai còsmic, podia començar a veure’s afectada per nuvolositat de tipus alt.

 

SILUETES EXTREMES ..MÉS ENLLÀ DE L’HORITZÓ

Un altre fet que resulta especialment destacat d’aquestes imatges (tot i que això ja no és exclusiu de les mateixes), devingut del factor de llunyania, es que al esser tant extremes, mostren perfils de muntanyes que en realitat no estàn gens pas on sembla que estàn. No es troben en aquella direcció!. No hi son pas allà! No no. Expresat en pensaments més gràfics: Si tracem una línia recta des de el cim del Canigó fins els cims alpins, els Alps en realitat queden sota l’horitzó del mar!.. La visió i els retrats només son factibles gràcies al aire!.

 

Aquí al damunt mostrem un parell de talls simulats de perspectiva: Cim del Canigó –> Tete de Chabriere (Alps). Obtinguts del web heywhatsthat.com (recomanable de visitar).
En el primer cas mostrem una representació amb una línia de visió “recta”.. Els cims no esdevindrien visibles dons queden sota la tangent que rasca la circunferència de la Terra..
El segón cas correspon més a la realitat. La refracció atmosfèrica permet que aquells cims puguin resultar observats.

És la “màgia” de les grans distàncies.. Les siluetes més remotes, una mica com els astres remots, no hi son pas on creiem que els veiem. Trobo atractiva la comparació malgrat que les raons físiques d’uns i altres fenòmens siguin la mar de diferents i la comparació per tant és purament ociosa: Els estels i les galaxies llunyanes les percibim en la posició on eren en un passat remot o molt remot degut a la “lentitut” de la velocitat de la llum. Les muntanyes llunyanes de la nostra Terra en canvi les veiem en un altre lloc diferent del seu propi degut a que la trajectoria de la llum resulta vinclada per l’atmosfera-.

I el Sol?.. El Sol naturalment, quan és baix, tampoc està pas allà.. Quan l’astre està desvetllant-se per l’horitzó en realitat el veiem en la posició on estarà pocs moments després.. Curiosament per tant, en certa manera, amb el Sol veiem el seu “futur” (en aquest cas ho poso entre cometes, hom pot endevinar que bén bé no es tracta d’això); el veiem abans de que hagi sortit realment. En canvi succeix el contrari als capvespres, obviament; la seva imatge la seguim albirant encara durant els instants després d’haver desaparegut sota el mar o sota la terra. El diferecial resulta més gran si les sortides i postes de Sol resulten des de cims elevats i que gaudeixin d’un horitzó real molt enfonsat oblicuament respecte a la línia de l’horitzó astronòmic, es a dir, el plà de perpendicularitat a la nostra verticalitat.

Influeixen naturalment també, tots els demés factors que influeixen en la refracció atmosfèrica, com ara per exemple la temperatura, la pressió atmosfèrica i la brusquetat de com s’estructuren els gradients d’aquests valors. També la distribució de la humitat pot repercutir.

 

..El perfil ultrallunyà, abandonant el Sol.

 

 

DE LA IDEA ALS FRUITS.    COM VA SORGIR TOT PLEGAT?.

Fà uns 2 anys i mig, després de meravellarme amb les fotografies de Marcos Molina des de Mallorca i algunes altres d’altres autors, vaig sentir curiositat per esbrinar quina podria ser la imatge d’horitzons més distants aconseguida sense mitjans aèris ..I la que més distant vaig aconseguir de trobar, reportada per wiewfinderpanoramas va resultar ser una del Denali (sinònim Mc.Kinley, el cim més alt de l’Amèrica del Nord) des de un cim com he citat, a 366 km al sud-est.

366 son molts kilòmetres pero alhora pocs comparat amb el que es podria aconseguir des de moltes altres elevacions del nostre planeta, si no existís es clar (o existís en menor grau) la limitació visual per causa del fenòmen de l’extinció atmosfèrica, el qual fa extremament improbable a la pràctica, poder observar o retratar horitzons a distancies de +de 300 kms.

Nogensmenys -com no- la curiositat em va portar a cercar virtualment -gràcies a les facilitats que proporcionen en aquest sentit les simulacions virtuals de panorames- nombrosos indrets geogràfics mundials des de els quals aquesta distancia podria ser potencialment superada en circunstancies apropiades. I em va emocionar ràpid adonarme’n que des de el nostre modest Pirineu (modest en quant a alçades!) el récord del Mc.Kinley podia resultar superat!, reitero, en circunstàncies ideals de visibilitat. A la pràctica, es clar, ..Les possibilitats eren gairebé remotes. Personalment tot i així, ho he intentat alguns cops pujant a certs cims en dies de sobresalient trasparència.

UN GIR INESPERAT

L’anhel, el repte.. Em va prendre un gir inesperat quan em vaig remirar els azimuts dels cims alpins potencialment albirables i em vaig adonar que alguns d’ells havien d’interceptar forçosament el trànsit del Sol en certs dies de l’any! .. Una cosa aquesta que un parell d’anys endarrera ja havia mirat d’esbrinar pero aleshores sense caure-hi degut a que només havia posat l’ull (en aquell primer moment) en els Alps de la regió d’Isere propers a la Savoia, i desestimant en canvi de mirar els situats més prop de mar..

I bé, al adonarme’n que certes muntanyes, en concret sobretot una, potencialment estètica (La Tëte de L’Ëstrop 2962 m. + veines seves) interceptava el camí solar, vaig determinar la data del succés (13 de Juliol) i vaig voler compartir-la amb uns companys també motivats -pero als qui no coneixia en persona-, per si s’animaven també participar del repte i de la possible consecució de l’èxit.

Marcos Molina  va estar a punt de sumar-se a l’aventura; de fet es va sumar i participar pero finalment no va poder acompanyar-nos.. Una llàstima. No obstant igualment li agraeixo moltes coses, a part de ser un gran referent amb el tema com be sabeu molts dels qui coneixeu el seu fantàstic treball fotogràfic.

Juanjo Diaz, natural de València i resident a Madrid -i del qui he reportat altres interessants imatges seves en aquest blog en altres articles anteriors-, per la seva banda, es va engrescar de seguida amb la idea i es va sumar a l’emocionant tasca d’esbrinar, amb la màxima precisió possible, el moment clau de l’esdeveniment solar. De manera independent al procediment que jo havia estat utilitzant per a cotes subhoritzontals i que estava pulint, ell va trobar en paral.lel una altre manera d’esbrinar-ho que ha resultat molt eficient. A més posteriorment està disenyant una eina gràfica-matemàtica encara més interessant, la qual donaré a coneixer (explicitant-la molt millor) un altre dia en un altre reportatge apart.

Jordi Solé, excelent fotògraf de paisatges pirinencs (i protagonista de l’anterior entrada d’aquest blog).  Vaig comunicar-li les nostres intencions amb només una setmana d’antelació, pero tot i així, de seguida va aportar tots els coneixements seus que va creure adients i positius per a la bona consecució dels nostres objectius compartits. I així va ser i continuem essent!.

AMUNT!

Passo ja a descriure l'”aventura” en si mateixa.

Bé ..Havent arribat al Refugi dels Cortalets, amb magnífica acollida per cert!, per part de Thomas Dullac (qui per cert ens havia comentat que ell havia vist els Alps en certa ocasió) i els altres responsables del refugi, l’ascensió al cim del Canigó per la seva carena més propera, com sabem tots els pirineistes, és una cosa la mar de fàcil (per això he preferit posar la paraula “aventura” entre cometes). Solsament hi han 700 metres de desnivell, sense cap complicació tècnica. L’aventura estava en l’objectiu en sí: Albirar i retratar els Alps.. a més de 380 km!..

Varem sortir vora les 4 de la nit del refugi.. Tots 3 més la Rosa (genial acompanyant) i un animal de 4 potes molt aixerit anomenat Tofu. Caminavem amb frontals i llanternes, fins que al arribar a la carena, la brillantor de la lluna plena ens va permetre estalviar la lluminaria. La lluna anava baixant, aconstant-se cap als cims de la Cerdanya.. I cap al Nord-Est,  l’horitzó, encara irreconeixible totalment entre les brumes i els núvols.. transmetia no obstant ja, les primeres clarors del Sol encara amagat pero per poc temps!.. Calia donar-se pressa.

Al cap de poc, ja dalt el cim!, amb el temps just per treure a correcuita les càmeres i estar pendents del esdeveniment!.  Per causa d’una incidència personal, jo no vaig arribar a temps! -veus per on-, pero afortunadament si que van arribar-hi ells dos. Repentinament, el Sol va apareixer!, tènue els primers instants pero perfilat!, sense núvols baixos francesos o núvols alts italians que li fessin de cortina!..
Quan jo vaig ser dalt Juanjo em diu: “Creo que lo tenemos!“.. Miro les imatges i efectivament!.. unes linies definides davant del Sol!..      No apareixia, malauradament el perfil del cim de la Tete de L’Estrop! -o Teta del Estropajo com soliem dir-.  Era per causa de la refracció atmosfèrica (la qual jo havia infravalorat una mica i comptava que passés per un cantó).   El Sol va travessar, això si, dos altres cims veïns, le Sommet de Chabriere + un pic sense nom associat al Chabriere  i l’Oui de la Seche, tots 3 també dels Alps i a pràcticament la mateixa distància que l’Estrop.
No obstant, malgrat la semblança de les fotografies amb els perfils que oferien els relleus en les simulacions.. Podrien ser casualment núvols enlloc de muntanyes?

Cabia la possibilitat.. Pero havia una manera de comprovar-ho (o si menys no de sumar proves), sabent l’instant de cadascuna de les fotografies.. Tornar a comprovar quina era l’alçada negativa del sota l’horizó astronòmic (que no és el mateix que el real) i l’azimut en aquells instants.. I vam verificar que la posició solar per aquell instant, amb la refracció oportuna, era coincident amb la del trànsit solar per darrera dels relleus alpins!. Per tot això no ens cap cap dubte de que realment els perfils retratats son els Alps de l’Alta Provença.
La tornada als Cortalets ho varem fer per la ruta de la Xemeneia, més variada paisatgísticament i vam gaudir amb horitzons “no tant llunyans”,  i d’algun que altre isard creuant-los.

L’endemà vam tornar a despertar-nos a les 4 de la nít i a enfilar de nou al cim.  ..I es que naturalment, la intenció era retratar el cim de l’Estrop, el qual sen’s havia escapat l’anterior dia. El Sol passaria per darrera l’Estrop si o si..

LLums de llunyanes ciutats resplendien al Nord-Est.. Potser Marsella?.. Havien esperances!.     Pero no.  Aquesta vegada el temps es va portar del revés.. Es va tapar tot, el cim del Canigó embolcallat de boira absoluta i al cap de pocs minuts, pluja d’una certa consistència fins i tot. Era el moment que el Sol ja havia d’estar treient el cap, pero no es veia pas res. Res de res. Tants cims alpins retratats en un cap de setmana hauria estat massa!?

..Continuarà.

 

+ ILUSTRACIONS i IMATGES COMPLEMENTARIES

Simulació panoràmica de la zona dels Alps retratats a l’Alta Provença.

 

El Sol ben poc després d’abandonar les carenes provençals.  Havien retornat a la invisibilitat.

 

Eixida del sol darrera el Cap d’Or des de Montjuïc

Una piràmide ovalada de llum aixecant-se per darrera de Tossa. Quins son els Deus causants de tal meravella?

El passat 29 de Desembre, des de Tossa vaig retratar el Sol ocultant-se darrera el perfil de Montjuïc. El passat 5 de Juny he fet el retrat invers, és a dir: L’eixida del Sol per darrera del Cap d’Or (Cap de Tossa). Ha valgut esperar setmanes i mesos fins la data que previament vaig determinar. Ha valgut la pena matinar a pesar de les previsions de nuvolositat. El resultat, un nou espectacle meravellós.
 
Tot seguit la serie d’imatges.

 

..06:14. A trenc d’Alba, darrera les carenes de Tossa, la inminent explosió de llum.

 

L’aparició!. Els primers raigs s’escauen per la collada des Codolar. A l’esquerra el perfil d’Es Cards i a la dreta el promontori que guarda la Vil.la Vella. Una taca de llum coincident sobre la platja d’Es Codolar fa semblar que sigui la mateixa platja amb la sorra enlluernada!. Es tracta del miratge atmosfèric, naturalment.

 

El promontori del Cap d’Or o Cap de Tossa, conegut també com “Mont Guardí”, centrat al mig del disc solar el qual desfent-se de l’aspecte de piràmide, s’anava arrodonint. ..Com si l’astre sentís alguna mena d’empatia amb el que fa seu.

 

Deriva cap a l’est (recordem que el Sol surt per el Nord est).. El Cap d’Or embolcallat de Sol i com cabellera els pins. Siluetes vives a 75 kilòmetres.

 

La muntanya al costat del Sol amb un aspecte “atòmic”. Dantesca semblança fruït del miratge atmosfèric d’aquell instant “explosiu”. El petit punt de llum sobre el turó correspòn al far.

 

Enlairament. El Sol emprenent el vol, abandona el Cap d’Or.

 

L’allunyament es fa més patent. Els relleus distants es van mimetitzant de nou en l’aire fins que s’esvaeixen de la contemplació.

 

Serenitat i pau en un reialme de llum, daurada calitxa..

 
A PROPÒSIT DEL CAP D’OR

 
La denominació Cap d’Or per referir el Cap de Tossa, va tenir una certa popularitat entre la gent, sembla ser que sobretot a principis del segle XX (i potser força abans també, ho desconec), especialment entre poetes i alguns mariners. Joan Alavedra va deixar escrita la frase en un vers, el qual podem llegir en un motiu escultòric que hi ha al passeig de la Mar Menuda. L’origen del topònim molta gent pensa que estava relacionat amb la gran cobertura de ginestes que dominaven el turó abans que s’hi plantessin pins a dojo al seu damunt. Les ginestes explotaven de llum daurada al llarg de la primavera. Un vell vil.latà que de jove havia estat mariner a l’exèrcit em va relatar però una altre explicació, que fa uns anys em va semblar també convincent. Malauradament no recordo el seu nom i em sap greu no citar-lo pero em va comentar que per als navegants dels vaixells mercants, quan pujaven seguint la costa catalana venint des de Barcelona o més avall, el Cap de Tossa era per a ells un punt de referència visual molt significatiu per el fet de que en sobrepassar-lo havien de canviar lleugerament la direcció del seu timó de ruta. Després del Cap de Tossa, la costa te canvis més pronunciats de direcció (especialment els caps de St.Sebastià i de Begur i no cal dir el Norfeu-Cap de Creus) però el de Tossa era un gran referent en molts kilòmetres previs. Per altre banda, l’home també em deia, que ara fa un segle, la Vil.la de Tossa vivia una època de gran prosperitat econòmica degut a la gran rendibilitat de l’extracció dels suros, amb lo qual, el Cap de Tossa no només era un punt de pas, sino en ocasions també de destinació. La gent es feia d’Or exportant suro. Potser tot plegat va contribuir també a que el Cap de Tossa fos realment un Cap d’Or. ..I bé, arràn d’aquestes fotografies, i essent conscients de que des de la costa propera a Barcelona, el Sol surt per el Cap de Tossa i rodalies seves en les dates del solstici d’estiu (quan precisament el Sol arriba més amunt i és més fort), podem sumar si volem, un motiu més de complaença amb el nominatiu.

 
EL MISTERIÓS “JUGUM CELEBANDICUM” referit per Rufus Festus Avienus.

Entre els historiadors i arqueòlegs que s’ocupen d’esbrinar el passat de fa 2500 anys, hi ha un fet que els porta de cap i que des de fà dècades els va embutir fins i tot en una certa polèmica científica.
A finals del segle IV, un romà etrusc anomenat Rufius Festus Avienus, nascut probablement a la ciutat de Volsium, va escriure una obra titulada “Orae maritimae. Descriptio orbis terrae”. En aquesta obra va descriure la costa llevantina i catalana de sud a nord, tot i que basant-se -sembla ser- en una descripció molt més antiga feta per uns mariners grecs del Segle -VI que es dirigien a Massalia, i fins i tot també de referències fenicies més anteriors. D’entre tots els pobles, ciutats i accidents topogràfics que recull Avienus, n’hi han dues que encara no s’han pogut esbrinar i que resulten especialment interessants. Cita la població important de Cysela en territori indigeta (la tribu íbera de l’empordà i que s’extenia primerament algo també més al sud) i aprop seu un promontori anomenat Celebandicum.
 
“Post Indigetes asperi se proferunt: Gens ista dura, gens ferox venatibus, Lutrisque inhaeren: tum jugum Celebandicum. In usque salsam dorsa porrigit Thetim. Hic adstitissé civitatem Cypselam, Jam fama tantum est: nulla nam vestigia Prioris urbis asperum servat solum.”
 
Alguns historiadors han sospitat que tal promontori podria correspondre al Cap de Begur o de Sant Sebastià i Cypsela esser una ciutat mai descoberta, situada a la zona de Pals ..Pero d’altres estudiosos van hipotetitzar que el promontori podria també referir-se al Cap de Tossa. Cypsela per la seva banda aleshores estaria localitzada vora la vila de Sant Feliu de Guixols, anomenada Lecsalis en altres antics textos. El principal defensor de la teoria de Begur va ser Josep Pella en la seva obra “Historia del Ampurdán” (1883). Josep Pella era nascut a Begur, val a dir. No obstant, crec que la teoria de Tossa pot venir una mica reforçada si considerem les fotografies que he fet + el que he comentat abans, és a dir, el fet que malgrat el Cap de Begur és un extrem més oriental, és el de Tossa en canvi el que podria haver tingut una més gran singularitat visual, de cara sobretot a la navegació costanera, que era la que es practicava més en l’antigüitat. El Cap de Tossa podria ser vist per un grumet enfilat dalt del màstil d’un antic vaxell (si el màstil fos bent alt) des de les costes de Barcelona-Badalona, mentre que el Cap de Begur, per més alt que fos el màstil del suposat vaixell, no resulta un accident topogràfic significatiu des de més de 10 kilòmetres al sudoest. Això que dic, es pot comprovar també mitjançant proves amb simulacions panoràmiques.

ANEXE 7 de Juliol.

El dia 7 de Juliol -l’altre data clau per aquesta efemèride astronòmica paisatgística- m’he tornat a apropar al punt d’observació i he tingut la sort de tornar a copsar l’eixida del Sol. En aquesta ocasió he fet un video més que no pas fotografies. Una filmació que no brilla pas per la seva qualitat -sincerament m’ha sortit mediocre degut a les presses previes (vaig arribar molt just de temps) i a d’altres petits factors- pero el Sol es el Sol i el cap de Tossa és el Cap d’Or novament, dues siluetes que no necessiten d’una tècnica artística fotogràfica exquisita per resultar igualment meravelloses.

Aquesta vegada com heu vist, la refracció no ha provocat cap miratge sobre Es Codolar i el sol no ha adquirit aspecte “nuclear”.. pero s’hi aprecia molt bé el llum del far de Tossa!.. Un petit llum que espurneja en la claror davant d’una inmensa i gegantina llum.. El petit i el gran, el llum benefactor dels mariners que s’acosten a Tossa ..i el benefactor de tota la vida, de tot el Planeta Terra.

L’ECLIPSI DE SOL PER MONTJUIC. UN GRAN ESPECTACLE.

Només 75 km separen el Cap d’Or o Mont Guardí (Promontori de la Vil.la Vella de Tossa) del turó de Montjuic en línea recta. En aquest aspecte podriem pensar que no son ben bé horitzons llunyans; no obstant els dos son turons baixets i per això de sovint no es deixen veure així com així.  Nogensmenys hi han dues vegades l’any en que es produeix una situació fenomenal!.  Les imatges següents penso que parlen per si soles!.

I AIXÍ VA ANAR

El dia 27 DE Desembre vaig anar a Tossa expressament per tot això que heu vist aquí dalt. No estava segur que ho aconseguiria degut a la possibilitat de que es tapés per causa d’uns quants cúmuls que saltejaven discontinuament la serra litoral i imaginava que potser se’n formarien d’altres per la zona del llobregat (la que més m’afectaria per al cas). Finalment però, no es van interposar, al revés, fins i tot un d’ells va donar una nota cromàtica tant singular que semblava un altre sol bastants minuts després de la posta.

No fa gaires setmanes que se’m va ocorrer la idea i al moment la sospita ..De que el Sol s’ocultés tal vegada per darrera Montjuic des de el Cap de Tossa en les dates més properes al solstici. Vaig cercar virtualment en quin azimut es troba Montjuic des de allà i el de les posicions del Sol en aquestes dates i em vaig adonar de lo fantàstic que podria arribar a ser observar-ho si l’atmosfera ho permetés. En el solstici d’hivern el últims raigs del Sol s’amaguen per darrera el turó però és al cap d’una setmana més tard (i també previa al 21 es clar) quan el disc solar travessa de manera més plena el turonet. Quan em vaig trobar allà, després de pujar corrent per el camí del far i veia que el fenòmen podia produir-se exàctament com esperava, vaig mirar de colocar rapidament la càmera abraçada en una barana mitjançant un petit trípode flexible. Montjuic al principi no es veia gens pero la seva aparició era inminent. ..En menys d’un minut la seva silueta es va fer perceptible pero de forma molt tenue, i de repent quan el Sol ja era a tocar, llavors es va fer visible totalment, tal com un actor de teatre quan s’ilumina l’escenari!!. :- ) El sol, que fins al moment fornia un vel de llum amagava la silueta, de repent havia passat a ser factor de tot el contrari; la muntanyeta no es podia “amagar” enlloc. ..Fins que va venir la nit, una nit que ja s’escurçava!.

Amb el disc del Sol amagat ja, però encara amb el llum del crepúscle, va apareixer un “fals sol”; un núvol llunyà que curiosament es va enlluernar quan tot semblava camí de la foscor; aquest “sol” va cobrar uns minuts després aspecte de “núvol de foc” -sense ser-ho evidentment- i aportant a aquesta part del cel un protagonisme imprevist i fugaç.

SILUETES FÍSIQUES

A les imatges, en quant a siluetes físiques veiem, apart de Montjuic, dues siluetes isolades; es tracta de dos gratacels; la Torre Mapfre i l’Hotel Arts. Més a la dreta, les muntanyes del Garraf, amb la Morella (la seva cota més alta), situada entre Castelldefels i Begues.
Tot i ser aquestes carenes del Garraf més altes i llunyanes que el turó de Montjuic, no tenen aquest carácter de “mont-illa” en la distància que fà d’aquest últim una bellesa fenomenal i per això he preferit intentar trobar el Sol en la data del seu encontre amb aquest turó, que no pas amb les altres carenes.

Én un altre article d’aquest blog ja vaig parlar (i previament retratar) de la visió distant de Montjuic des de Tossa i també de la inversa. En aquell anterior contacte visual l’efecte refractari del miratge era més intens que aquesta vegada i per això, si mireu aquelles imatges voreu s’aprecia menys tros de muntanya i tampoc s’apreciaven gens el parell d’edificis de la dreta. En tots dos casos però, la silueta del turó, suau per sota, retallada (Castell) per dalt, és prou ostensible i es pot brindar a certes evocacions. Per mi ve a ser tal com un vaixell, tot surant ..En una aigua que sembla aire, o en un aire, que sembla que vulgui tenir les propietats de l’aigua.

Mallorca, una joia dins el Sol!. ..A 238 km!

Mallorca retratada des de el pic Bartolo (Castelló), possiblement la fotografía de la serra de Tramuntana més increíble que s’hagi fet mai fins al moment!

Les sortides i les postes de sol solen ser un estímul per retratar paisatges, però generalment només es fà servir la càmera per retratar la bellesa cromática que en resulta del mateix paisatge o els canvis de tonalitats. Hi han però, algunes poques persones que a més, busquen les sortides del sol per un altre motiu, el cual molt poques altres persones coneixen. …El Sol, te un secret:
De vegades permet copsar siluetes de muntanyes a distàncies extremes!.. Paisatges nous, apareixen dins el Sol.. Alguns fotògrafs ho saben i persegueixen aquestes situacions!.

En certs llocs del mon s’han aconseguit fotografíes interessants de perfils remots mitjançant aquesta técnica, pero fins ara no havia vist jo (per lo menys jo) cap fotografía espectacular de distancia, d’aquest tipus feta des de més aprop nostre. Fins ara!.. Fins ara, si, perquè una persona que es diu Adolfo Martínez ha aconseguit fer aquest retrat. Una imatge que és quasi més que una fotografia, es potser, al meu parer, la més fantástica que s’hagi fet mai de Mallorca des de la península. ..I a més amb mèrit d’autor, dons no ha estat fruit de la casualitat sino d’una acurada i perfecta planificació previa.
A continuació però, si de cas deixo la paraula al mateix autor de les fotografíes!.. Qui millor que no ell per explicar-se!:

En paraules d’Adolfo:

El origen de mi predilección por este tipo de fotografías se remonta hacia finales del verano de 2008. Aunque mi ciudad de nacimiento es Benicarló (Castellón), vivo normalmente en la capital provincial.
Desde 1998 soy socio de la Sociedad Astronómica de Castellón, precisamente desde que nuestra agrupación comenzaba a planificar un viaje a Hungría, para contemplar el que para muchos sería su primer eclipse total de Sol.
Pues bien, volviendo a 2008, un día se me ocurrió que, desde el mirador de Oropesa del Mar, [N 40º 04’ 25.6, E 00º 07’ 46.6’’], a unos 115 metros de altura, y situado al sur de la famosa población por albergar Marina D’Or, si el acimut lo permitiese, podría verse salir el Sol exactamente frente al faro de la Columbrete Grande, la mayor de las islas, de apenas 0,14 Km2.
Desde dicha atalaya, el acimut hacia dicha construcción es 111º 52’, el cual, efectivamente, y aunque no sobre mucho, se encuentra dentro de los límites por donde puede salir el Sol a lo largo del año.
Conociendo este dato, introduje las coordenadas geográficas y altura de dicho lugar en un simulador astronómico denominado Starry Night, y comprobé qué días del año, la salida del Sol se ajustaba o alineaba mejor con el faro. Averigüé que dicho día era el 9 de noviembre de aquel año, obviamente.
Cuando aquel domingo, acudimos al lugar varios compañeros de la entidad astronómica, ellos, que tenían buenas cámaras y objetivos, hicieron las fotografías a pesar de una banda de nubes traicionera.
Aquel día, me fijé en el momento exacto del primer rayo del orto solar. Lo había hecho un par de minutos antes de lo que aparecía en el simulador, lo cual afectaba ligeramente al acimut de la salida del astro rey.
Así pues, en el ordenador, modifiqué la altura para ajustarla a la salida real del primer rayo. De los 115 metros, pasó a 1100. A partir de entonces, para dicho lugar, ver la pantalla del ordenador, sería como contemplar el escenario real, lo cual me permitiría planificar con precisión otras observaciones. Para aquel año, el día ideal hubiese sido el lunes, 10 de noviembre, y pensándolo bien, dicho día de la semana no podría haber venido tanta gente como el domingo.
En 2009 no pude acudir, pero en 2010, utilizando un telescopio como objetivo, y la meteorología favorable, obtuve, entre otras, la fotografía que se adjunta.

El mes anterior, concretamente el 7 de octubre, subí al pico Bartolo para intentar hacer la misma fotografía que la protagonista de este texto. Una espesísima niebla me impidió ver algo; ni siquiera el propio Sol.
El 28 de diciembre de 2012, encontrándome allí para otra fotografía distinta, vi salir el Sol desde el primer instante. Anoté el momento exacto, como había hecho en el mirador de Oropesa, y al ajustar la altura en el ordenador, los 729 m. del Bartolo pasaron a 3900. En este caso, supe que de haber hecho la fotografía, apenas habría aparecido un pedacito de silueta, debido al error del programa astronómico con la altura real.
De modo que, con todo arreglado, ya sabía cómo iba a salir nuestra estrella por la silueta de la Sierra de Tramuntana. En otra página de Internet, había averiguado que el Puig Major apenas sobresaldría del horizonte, aproximadamente unos 5’, es decir, la sexta parte del diámetro del Sol.
El día en cuestión, me puse el despertador a las 6.15, para salir de la casa de Castellón a las 6.35 con dos mochilas; una normal, para la espalda, y la otra, reversible, para la parte delantera.
Entre las dos, llevaba la cámara, el objetivo, dos trípodes (uno de los cuales hacía de contrapeso para que el objetivo no venciese, dado el caso), un anillo adaptador (para acoplar cámara y objetivo), un disparador automático, una gorra, un GPS, dos bastones de senderismo, dos litros de agua y una manzana.
Dejé el coche en un gran aparcamiento [N 40º 04’ 27.5, E 00º 01’ 36.6’’] situado delante del monasterio de las Carmelitas del Desierto de las Palmas, en el término municipal de Benicasim.
A las 7.02, comencé a subir por la carretera asfaltada, pero con baches, que comienza a escasos 80 metros al norte del aparcamiento.
Al faltar casi una hora para que saliese el Sol, el crepúsculo matutino acababa de comenzar, pero todavía, la sensación de oscuridad, dominaba la escena.
Obviamente, a medida que se producía al ascensión, la claridad iba imponiéndose poco a poco, dejando ver una gran capa de nubes bajas, que no sobrepasaban los 5º de altura. El resto del cielo, completamente despejado.
Algunas capas de nubes parecían tener la misma silueta que la de una pequeña cordillera de rodeno denominada Las agujas de Santa Águeda.
Unos minutos antes de llegar a la cima, un coche me sobrepasó, pero no fue a la cima, sino que pasó de largo, comenzó a descender y se perdió a lo lejos.
Llegué a la cima a las 7.45, apenas 15 minutos antes del orto solar. Monté la cámara, y 2 ó 3 minutos antes del momento esperado desde varios años, se me ocurre que debería realizar unos disparos con una ISO y tiempo de exposición determinados para ir ajustándola a medida que la luz solar fuese aumentando.
Empiezo a toquetear y a disparar hasta que veo salir a la estrella (con doble sentido). Unos segundos después, creo ver una manchita negra, y sólo se me ocurre pensar: ¡”Qué mala suerte que tiene que haber ahí una nube”!. Pero cinco segundos después, arrepentido de lo pensado, me digo: ¡”Pero si es lo que tenía que ver, el Puig Major y alrededores”!. Hice varias fotografías más, hasta que el Sol se escondió dentro de la capa de nubes, de modo que lo recogí todo, me puse las mochilas, la gorra, e inmediatamente me comí la manzana.
Al llegar a casa, me dispuse a descansar un poco, pero no podía. El siguiente reto es fotografiar la luna llena sobre el Peñagolosa el sábado, 19 de octubre de 2013, para lo cual deberé trasladarme al sur de la localidad castellonense de Cabanes, famosa, entre otras cosas, por su arco romano.
En el momento de escribir estas líneas, tres días antes del evento, las previsiones meteorológicas no son muy halagüeñas, aunque todo puede pasar.
Esto es todo. Gracias a Marc, y a los lectores por su atención.

TRES INSTANTS DE LA SEQÜÈNCIA MAGNÍFICA

Tres imatges, tres moments màgics. En el primer el Sol, encara molt baix projecta una ombra en diagonal cap amunt en forma de muntanya.. En el segón, el cim del Puig Major està centrat a la perfecció gairebé com un eclipsi anular! (gran mèrit del fotògraf!).. Penseu que si la muntanya mallorquina ocupés un espai visible major (cas per exemple d’haver fet el retrat des de un turó més alt o no tant llunyà) no hauria estat possible aquesta peculiaritat.

Un altre aspecte sobresalient: El miratge produit per la refracció atmosférica. El cim més alt de l’illa, envoltat de llum de Sol per dalt i per baix, sembla levitar!.. Tal com si el Puig Major es volgués separar de la resta de l’illa per acompanyar al Sol en aquest bell moment de la natura!. Suspir!?.. I finalment, a la tercera imatge, quan el Sol “abandona”!.. L’illa gairebé desapareix completament un cop el Sol havia pujat; és l’última part de la “magia” d’aquest fenòmen!.

Fà algo més de 9 mesos jo vaig intentar copsar l’eclipsi de Sol per el relleu del Puig Major, va ser des de el Mont Caro, però els núvols no m’ho van permetre (veure reportatge sobre els Pirineus vistos des de Beseit). Enhorabona a Adolfo que ho ha aconseguit des de aquesta altre muntanya, anomenada per uns “Bartolo” i per alguns altres “Sant Miquel” (però sembla que el primer és més usual) i amb unes captures escenogràfiques tant excelents. Gràcies també per el texte que m’ha enviat l’Adolfo per fer aquest article.

Vull agrair, a més de l’Adolfo, també especialment a Marcos Molina, per haver-me informat per telèfon el mateix dia, i facilitar-me ben seguit el contacte d’Adolfo. Marcos Molina, expert fotògraf de paisatges i d’horitzons llunyans va rebre primer les imatges captades d’Adolfo i va reportar de seguida també un reportatge al seu web (http://www.marcosmolina.wordpress.com), en el qual trobareu, a més de fotografíes, interessants gràfics ilustratius, d’altres més explicacions i molts comentaris. Marcos Molina també va aconseguir fer una fotografía en la mateixa línea de paisatgísme astronòmic, quan fà quasi un parell d’anys va retratar el Sol ponent-se per just al costat d’algunes muntanyes de la provincia d’Alacant, quasi sempre invisibles.

I bé, això es tot. Podria parlar també de… Les contemplacions (o els intents) que fan els marsellesos del Canigó, un parell de cops a l’any si l’aire ho permet i que s’ha convertit recentment en tota una tradició paisatgísta.. Pero si de cas, ho deixaré, per un altre futur reportatge!