Una mirada a 100 anys endarrera. Eduard Fontseré i Gabriel Campo. Els pioners de les observacions de Mallorca i dels estudis de transparència atmosfèrica a Catalunya.

Enguany fa 100 anys -en concret a principis del 1916-, des de Barcelona; es van començar a fer una serie d’observacions de Mallorca i d’altres siluetes d’horitzons distants. Observacions metòdiques i riguroses, les quals, compilades quatre anys després, al 1920, van donar forma a un breu pero singular treball científic.

Albirar Mallorca, el Puigmal, el Montseny i la resta de punts cardinals màxims del territori, va servir per coneixer millor les peculiars característiques del cel de Catalunya. Alhora per aportar avanços en el coneixement dels factors físics implicats en els graus de transparència atmosfèrica i per fer ciència en definitiva.

El treball es nodreix i sorgeix per la inquietut científica de l’Eduard Fontseré (el meteoròleg més important i referent que ha tingut Catalunya i conegut internacionalment) en aquest tema i alhora es degut també sobretot al treball, amb metodisme i rigor, de la persona que feia les observacions i notificava dia rera dia els registres, es deia Gabriel Campo i no era meteoròleg de carrera però va acabar-ho essent de profesió i ben expert.

El que es portés a terme en aquests anys i no en d’altres també va seré estimulat però, per les demandes que sorgien, cada vegada més des del mon de l’aviació (l’Eduard Fontseré ell mateix ho menciona en aquest sentit). Era l’èpca en la qual l’aviació estava fent molts progressos tecnològics, cada cop s’enlairaven més aparells, més eficients, més funcionals, més prometedors, tant en lo bò com en lo dolent. El contexte a Europa en aquests anys era el de la Primera Guerra Mundial (de la qual Espanya en va quedar al marge), la ciència permetia que es desenvolupés la tecnologia, i la tecnologia demanava a la ciència, en aquest cas en concret l’aerologia, que avances, que aportés més veritats sobre l’atmosfera. Pero vaja, em sembla que -aventuro- independentment de les respostes que es volguessin aportar als aviadors, el gust per l’aire, per la meteorologia, per la ciència, era la més primordial font o estímul..

I aquí està.. Un treball que recull observacions d’ara fa 100 anys. Fa un temps el vaig localitzar -tot fent recerca via internet- en una llibreria de nom Vilallibres de Vilanova i Geltrú; el vaig solicitar i me’l van enviar a casa ben àgilment. Me’l vaig llegir i ara el brindo ja (aprofitant que no faig albiraments i no he escrit últimament) perquè als qui us interessi el tema ho trobeu interessant i amè com el vaig trobar jo. Feu click al seu damunt. O si preferiu una versió amb menys Mb, clickeu al final de tot l’últim link.

Sobre les variacions de transparència de l'atmosfera, des de les Illes Balears fins al Puigmal.

Sobre les variacions de transparència de l’atmosfera, des de les Illes Balears fins al Puigmal.

Enllaç al estudi “Sobre las variaciones de la transparencia de la atmosfera desde las baleares al puigmal Versió de descàrrega més lleguera aquí

Enllaços anexes:

Biografia d’Eduard Fontseré: http://www.raco.cat/index.php/revistafisica/article/viewFile/174641/226992

Biografia de la Família Campo:
http://soparsambestrelles.blogspot.com.es/2011/07/una-mica-dhistoria-la-familia-campo.html

El cel a Catalunya, els perquès de l’aire diàfan…: http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000120%5C00000039.pdf

Anuncis

Eixida del sol darrera el Cap d’Or des de Montjuïc

P1160641 Bret

Una piràmide ovalada de llum aixecant-se per darrera de Tossa. Quins son els Deus causants de tal meravella?

El passat 29 de Desembre, des de Tossa vaig retratar el Sol ocultant-se darrera el perfil de Montjuïc. El passat 5 de Juny he fet el retrat invers, és a dir: L’eixida del Sol per darrera del Cap d’Or (Cap de Tossa). Ha valgut esperar setmanes i mesos fins la data que previament vaig determinar. Ha valgut la pena matinar a pesar de les previsions de nuvolositat. El resultat, un nou espectacle meravellós.
 
Tot seguit la serie d’imatges.

 

P1160633 Bret

..06:14. A trenc d’Alba, darrera les carenes de Tossa, la inminent explosió de llum.

 
P1160638 Bret

L’aparició!. Els primers raigs s’escauen per la collada des Codolar. A l’esquerra el perfil d’Es Cards i a la dreta el promontori que guarda la Vil.la Vella. Una taca de llum coincident sobre la platja d’Es Codolar fa semblar que sigui la mateixa platja amb la sorra enlluernada!. Es tracta del miratge atmosfèric, naturalment.

 
P1160642 Bret

El promontori del Cap d’Or o Cap de Tossa, conegut també com “Mont Guardí”, centrat al mig del disc solar el qual desfent-se de l’aspecte de piràmide, s’anava arrodonint. ..Com si l’astre sentís alguna mena d’empatia amb el que fa seu.

 
P1160646 Bret

Deriva cap a l’est (recordem que el Sol surt per el Nord est).. El Cap d’Or embolcallat de Sol i com cabellera els pins. Siluetes vives a 75 kilòmetres.

 
P1160649 Bret

La muntanya al costat del Sol amb un aspecte “atòmic”. Dantesca semblança fruït del miratge atmosfèric d’aquell instant “explosiu”. El petit punt de llum sobre el turó correspòn al far.

 
P1160654 Bret

Enlairament. El Sol emprenent el vol, abandona el Cap d’Or.

 
P1160661 Bret

L’allunyament es fa més patent. Els relleus distants es van mimetitzant de nou en l’aire fins que s’esvaeixen de la contemplació.

 
P1160732 bret

Serenitat i pau en un reialme de llum, daurada calitxa..

 
A PROPÒSIT DEL CAP D’OR

 
La denominació Cap d’Or per referir el Cap de Tossa, va tenir una certa popularitat entre la gent, sembla ser que sobretot a principis del segle XX (i potser força abans també, ho desconec), especialment entre poetes i alguns mariners. Joan Alavedra va deixar escrita la frase en un vers, el qual podem llegir en un motiu escultòric que hi ha al passeig de la Mar Menuda. L’origen del topònim molta gent pensa que estava relacionat amb la gran cobertura de ginestes que dominaven el turó abans que s’hi plantessin pins a dojo al seu damunt. Les ginestes explotaven de llum daurada al llarg de la primavera. Un vell vil.latà que de jove havia estat mariner a l’exèrcit em va relatar però una altre explicació, que fa uns anys em va semblar també convincent. Malauradament no recordo el seu nom i em sap greu no citar-lo pero em va comentar que per als navegants dels vaixells mercants, quan pujaven seguint la costa catalana venint des de Barcelona o més avall, el Cap de Tossa era per a ells un punt de referència visual molt significatiu per el fet de que en sobrepassar-lo havien de canviar lleugerament la direcció del seu timó de ruta. Després del Cap de Tossa, la costa te canvis més pronunciats de direcció (especialment els caps de St.Sebastià i de Begur i no cal dir el Norfeu-Cap de Creus) però el de Tossa era un gran referent en molts kilòmetres previs. Per altre banda, l’home també em deia, que ara fa un segle, la Vil.la de Tossa vivia una època de gran prosperitat econòmica degut a la gran rendibilitat de l’extracció dels suros, amb lo qual, el Cap de Tossa no només era un punt de pas, sino en ocasions també de destinació. La gent es feia d’Or exportant suro. Potser tot plegat va contribuir també a que el Cap de Tossa fos realment un Cap d’Or. ..I bé, arràn d’aquestes fotografies, i essent conscients de que des de la costa propera a Barcelona, el Sol surt per el Cap de Tossa i rodalies seves en les dates del solstici d’estiu (quan precisament el Sol arriba més amunt i és més fort), podem sumar si volem, un motiu més de complaença amb el nominatiu.

 
EL MISTERIÓS “JUGUM CELEBANDICUM” referit per Rufus Festus Avienus.

Entre els historiadors i arqueòlegs que s’ocupen d’esbrinar el passat de fa 2500 anys, hi ha un fet que els porta de cap i que des de fà dècades els va embutir fins i tot en una certa polèmica científica.
A finals del segle IV, un romà etrusc anomenat Rufius Festus Avienus, nascut probablement a la ciutat de Volsium, va escriure una obra titulada “Orae maritimae. Descriptio orbis terrae”. En aquesta obra va descriure la costa llevantina i catalana de sud a nord, tot i que basant-se -sembla ser- en una descripció molt més antiga feta per uns mariners grecs del Segle -VI que es dirigien a Massalia, i fins i tot també de referències fenicies més anteriors. D’entre tots els pobles, ciutats i accidents topogràfics que recull Avienus, n’hi han dues que encara no s’han pogut esbrinar i que resulten especialment interessants. Cita la població important de Cysela en territori indigeta (la tribu íbera de l’empordà i que s’extenia primerament algo també més al sud) i aprop seu un promontori anomenat Celebandicum.
 
“Post Indigetes asperi se proferunt: Gens ista dura, gens ferox venatibus, Lutrisque inhaeren: tum jugum Celebandicum. In usque salsam dorsa porrigit Thetim. Hic adstitissé civitatem Cypselam, Jam fama tantum est: nulla nam vestigia Prioris urbis asperum servat solum.”

 
capdetossa_imatge_BretAlguns historiadors han sospitat que tal promontori podria correspondre al Cap de Begur o de Sant Sebastià i Cypsela esser una ciutat mai descoberta, situada a la zona de Pals ..Pero d’altres estudiosos van hipotetitzar que el promontori podria també referir-se al Cap de Tossa. Cypsela per la seva banda aleshores estaria localitzada vora la vila de Sant Feliu de Guixols, anomenada Lecsalis en altres antics textos. El principal defensor de la teoria de Begur va ser Josep Pella en la seva obra “Historia del Ampurdán” (1883). Josep Pella era nascut a Begur, val a dir. No obstant, crec que la teoria de Tossa pot venir una mica reforçada si considerem les fotografies que he fet + el que he comentat abans, és a dir, el fet que malgrat el Cap de Begur és un extrem més oriental, és el de Tossa en canvi el que podria haver tingut una més gran singularitat visual, de cara sobretot a la navegació costanera, que era la que es practicava més en l’antigüitat. El Cap de Tossa podria ser vist per un grumet enfilat dalt del màstil d’un antic vaxell (si el màstil fos bent alt) des de les costes de Barcelona-Badalona, mentre que el Cap de Begur, per més alt que fos el màstil del suposat vaixell, no resulta un accident topogràfic significatiu des de més de 10 kilòmetres al sudoest. Això que dic, es pot comprovar també mitjançant proves amb simulacions panoràmiques.

ANEXE 7 de Juliol.

El dia 7 de Juliol -l’altre data clau per aquesta efemèride astronòmica paisatgística- m’he tornat a apropar al punt d’observació i he tingut la sort de tornar a copsar l’eixida del Sol. En aquesta ocasió he fet un video més que no pas fotografies. Una filmació que no brilla pas per la seva qualitat -sincerament m’ha sortit mediocre degut a les presses previes (vaig arribar molt just de temps) i a d’altres petits factors- pero el Sol es el Sol i el cap de Tossa és el Cap d’Or novament, dues siluetes que no necessiten d’una tècnica artística fotogràfica exquisita per resultar igualment meravelloses.

Aquesta vegada com heu vist, la refracció no ha provocat cap miratge sobre Es Codolar i el sol no ha adquirit aspecte “nuclear”.. pero s’hi aprecia molt bé el llum del far de Tossa!.. Un petit llum que espurneja en la claror davant d’una inmensa i gegantina llum.. El petit i el gran, el llum benefactor dels mariners que s’acosten a Tossa ..i el benefactor de tota la vida, de tot el Planeta Terra.

El Cap de Tossa des de Montjuïc

EL CAP DE TOSSA DES DE MONTJUÏC

DSCF1461 blog

Des de Montjuïc, en direcció nordest, l’últim punt visible de la costa és el Cap de Tossa. No hi ha una gran distancia entre mig -si la comparem per exemple amb els Pirineus o amb Mallorca-, no passa dels 75km, però copsar-lo no sempre és posible; aquí la dificultat no ve tant de la distància sinó de la modesta alçada d’ambdos turons.

El cap de Tossa és estèticament singular perquè és un promontori; els antics mariners fenicis i grecs ja el coneixien. En època romana probablement va ser anomenat “Jugum celebaudicum” -citat per Rufus Festus Avienus (S.IV)- pero hi han dubtes de que es correspongués al Cap de Tossa dons hi ha qui defen que podria correspondre’s al cap de Begur o bé al de St.Sebastià. “Promontorium lunarium” és un altre nom posterior recollit per un altre romà (Ptolomeu) pero també envoltat de misteri i sense consens historiogràfic en quant a l’asignació. En temps més recents la gent el va passar a referir com Mont Guardí, segurament perquè “guardava” la badia i la seva vila vella dels embats de la mar o més be encara perquè des de dalt de les seves muralles és vigilaven les arribades dels vaixells, que durant molts segles podien ser pirates. Per a la gent de mar, el cap de Tossa ha tingut una altre denominació, durant un temps en desús però que ara sembla es vol tornar a reivindicar: la de Cap d’Or, una denominació que perviu en la memoria de certa gent del poble i que va ser expressada per lletrats de renom com Josep Plà o Joan Alavedra..   Per el que se, hi han dues teories al respecte d’aquesta denominació; l’una es defen perquè a principis de segle passat, abans que es plantessin els enormes pins que ara dominen l’indret, el promontori era plè de Ginestes, les quals resplendien dauradament, vistes de lluny durant la primavera.. Ara hi han ben poques ginestes i potser per això ja no és pas gaire d’or el cap de Tossa.   ..L’altre versió argumentativa també em sembla interessant. Una persona molt gran de la vi.la em va explicar que el Cap de Tossa era un punt de referència visual important per a molts navegants que, resseguint la costa des de el sud mantenien llur rumb fix,  fins que havien de donar un cop de timó quan ultrapassaven el cap..  Era dons un cap significatiu per la navegació. Ara, amb els pilotatges automàtics i els radars, des de un punt de vista utilitari la cosa ja no és rellevant, es compren. Però ho és, ho segueix essent -jo considero-, ho reivindico gairebé,  a nivell paisatgístic.

El Cap de Tossa moltes vegades resulta un “mont-illa” des de la distancia.. Igual que Montjuïc des de Tossa (vegeu una entrada posterior en aquest mateix blog), i sovint aquest mont illa es contempla com flotant damunt d’un efecte miratge.. És part del joc de l’estètica de moltes observacions llunyanes, com una màgia.. La forma aparent dels relleus mai és ben bé al 100% la mateixa que a la realitat.. El vell promontori uns dies pot semblar un xic més arraulit, un altre dia un xic més esbelt; un dia unit a la punta des Cards (relleu a la seva esquerra inmediata), un altre dia aparentment desunit i més “lluny” d’ella.. El Mont Guardí de vegades sembla voler ser més vaixell que no pas terra ferma, com si tenint personalitat sentís empatía per el record d’aquells vells vaixells que estaven pendents..

I quan arriba la nit, s’encen el llum; el llum actual del far de Tossa; llur senyal intermitent sovint resulta més fácil de percebre que la seva silueta de dia. Des de Montjuïc també se’n destaca un altre; el de Calella, però és el de Tossa el que marca l’últim punt visible de la costa. ..La Costa Brava, més enllà, s’amaga totalment de la ciutat.

DSCF7580 rec

DSCF8108 tossa castell contrast b

El Mont Guardí des de Montjuïc
Tres imatges, de diferents dies, des de la zona del Castell.

DSCF1777
Com a contrapunt, un retrat proper des de l’altre banda en un capvespre de març i amb el llum del far.

EL PIRINEU DES DE MONTJUÏC

LES MUNTANYES DEL CANIGÓ DES DE MONTJUÏC

Barcelona Pirinenca 2b

Gaudí i Verdaguer, obra i inspiració.

Montjuïc és un menut turonet arraconat vora el mar des de poc després que Barcelona va derribar les seves propies muralles. La ciutat s’hi va acostar cap a Montjuïc com a cops d’onada; el barri de Poble Sec va enfilar-se com l’escuma i anys tard, per darrera va ser envoltat per altres barris i la zona Franca. A l’any 1929 se’n va fer al damunt l’exposició universal i al 1992 les Olimpiades. Montjuïc és el pujol més emblemàtic i el més integrat en aspectes a la ciutat. ..Pero segueix essent petit, petit i baixet i molta gent segurament per això es pensa que des de dalt, només pot servir per mirar Barcelona o ben poca cosa més. Però la veritat és ben bé una altre!, resulta un gran mirador d’horitzons!. Des de dalt el Castell i des de algo més avall també es poden albirar els Pirineus, cap a la dreta a tocar de mar es copsa la Costa Brava i cap al sud, com ja vaig ensenyar, algunes vegades fins i tot Mallorca.  Aquestes son fotografies que vaig fer el 22 de Gener.

EL PUIGMAL, DESTACAT

eL Puigmal (2913m)  és la gran prominencia més destacada des de Montjuïc. Davant seu el Turó del Guinardó i la Universitat de Barcelona, en primer terme, a baix de tot. DSCF0740 B

Els altres cims de la zona; finestrelles, noufons, noucreus..   enmarcant l’olla de Núria, amagada.

Montjuic Noufons

..Del Noucreus al Bastiments, passant per el Torreneules, l’Infern i el Balandrau, també darrera la zona del Guinardó.

Montjuic-Bastiments

Per finalitzar una altre semblant a la del principi, però amb gavina inclosa, de les muntanyes del Canigó perfilades més enllà de totes les carenes que hi han al darrera la Sagrada Família. Pot resultar emotiu que aquests parell d’elements tant significatius i simbòlics per la cultura o historia de Catalunya és puguin veure justament en línia des de Montjuïc. Això s’esdevé gràcies al passadís que hi ha entre els cingles de Bertí i el Montseny.

DSCF0776DSCF0764

Els cims pirinencs visibles des de Collserola

ELS CIMS DEL PIRINEU VISIBLES DES DE EL TIBIDABO

cims occid1

Sense sortir del terme de Barcelona podem albirar el Parc Nacional d’Aigüestortes.

cims occid2

Resulta d’allò més gratificant veure de vegades els cims nevats del Pirineu des de Barcelona, a més de 150 km. Potser no hi ha res millor per “sortir” de la sensació d’ofec de la ciutat. Quan els nostres oïdes porten hores aguantant el sorolls dels vehícles, del bus, del xibarri de les obres, de la gent mutuament stressada ..Quan el nostre nas està tip de respirar l’aire sintètic de l’interior dels despatxos o la pudoreta del , quan els nostres ulls no han fet res més que topar amb elements arquitectònics, mobiliari, cares lletges i semàfors intermitents obligats on haver de fixar l’atenció… Veure horitzons llunyans amb neu pot arribar a ser deliciosa medicina!

Podem anar en qualsevol transport, agafar la bicicleta o anar a peu o corrent.. Carrers amunt en uns quants minuts hi serem! A on? Poca gent ho sap però des de el Guinardó i fins i tot des de Montjuïc, el Pirineu és deixa veure de vegades!. Nogensmenys és des de Collserola naturalment des de on podem tenir una vista més llarga i extensa. El Pirineu oriental és fácil i molt habitual veure’l quan bufa el Mestral o la Tramuntana-; El normal és tenir èxit si hom prova d’anar-lo a veure-ho en un dia és sec i ventós. Els cims es detallen perfectament a ull nú i amb binocles la visió és d’allò més espectacular encara. La resta del Pirineu ja sol tenir major difficultat però en dies realment bons i esmerant una mica els ulls és poden contemplar cims tant llunyans i singulars com el Carlit! és a dir, el més alt de tot el Pirineu Oriental i endinsat en l’estat veï es visible des del Tibidabo!, també cims andorrans. I en dies realment excelents -molt més escasos al llarg de l’any- és poden arribar a copsar fins i tot els cims del Pallars. A ull nú aquests últims es veuen realment minúsculs, resulta difícil destriar els cims individuals i per gaudir de la visió recomano contemplar-los amb binocles.

Mostro els cims pirinencs visibles des del Tibidabo -bé, en concret des de la plaça-mirador que hi ha al costat de la carretera passat l’hotel Florida- i he posat noms identificatius perque siguin d’utilitat per a qui vulgui contemplar-los. Les dues primeres fotografíes de l’encapçalament corresponen als cims més llunyans; els del Pallars, les vaig fer el 28 de Gener d’enguany a mitja tarda. Les altres imatges d’aquí sota comprenen la resta de cims pirinencs visibles, d’oest a est, son cims que es deixen veure més vegades l’any i en concret les vaig fer el dia 5 de Gener del 2012 i en una hora propera al capvespre, per això el seu tò més rosat. El Canigó deixa bastant que desitjar -disculpeu- i es que en aquella ocasió havia bastant polsim per aquella banda; retrats més clars i macos d’aquest massís poden poden aconseguir-se moltes més vegades l’any. Comentar també que no he inclòs els cims del Prepirineu (Boumort, Cadí, Moixeró..). Per no extendre’m tant ara, ho faré en una altre article.

1 Montmalús - Montmajor

Muntanyes d’Andorra

2 Puigpedrós

El Puigpedrós dominant la Cerdanya

3 Carlit

El Carlit al fons, en primer terme Castellar del Vallès

4 Puigmal

5 Puigmal - Noufonts

6 Noufonts - Infern

Entre Núria i Ulldeter

7 Bastiments

8 Coma Ermada

Les estribacións més orientals del ripollès

9 Roca Colom

10 Canigó

El massís del Canigó

Mallorca i les llums del Puig Major des de Collserola

MALLORCA I EL LLUM DEL PUIG MAJOR DES DE COLLSEROLA

Des dels punts elevats de Collserola, la serra de Tramuntana de Mallorca s’exten llargament per damunt l’horitzó. La imatge d’aquí sota i les que venen més avall en el texte vaig tenir l’ocasió de fer-les el capvespre del dia 25 de Gener d’enguany (2013). Es resalten bé els accidents i fins i tot, a la imatge nocturna que també acompanyo, es veu un punt de la lluminaria del cim del Puig Major.

DSCF0975rec
D’esquerra a dreta, el cim del Puig Roig, el turó d’en Galileu, el Massanella i el Massís del Puig Major i Penyal del Migdia. En primer terme el moll de la Zona Franca.

A les acaballes del Gener d’enguany vam tenir una setmana per deleitar-nos en quant a transparència, la qual, tot i que primordialment va afectar a l’interior de Catalunya, es va acabar escampar també sobre el mar i durant certes estones d’aquells dies, es va poder observar molt clarament el perfil de Tramuntana. Des de l’observatori Fabra es va reportar una excelentíssima fotografia presa a primeres hores del matí, a contrallum, clickeu el link. Possiblement sigui, fins al moment, la millor imatge que s’hagi pres mai de Mallorca des de Barcelona.

..És pas difícil veure Mallorca des de Collserola?

És una pregunta que la gent de vegades es fà.
Fins fà uns pocs anys, envers el tema de la percepció de Mallorca des de el tibidaboo o altres punts de Catalunya tot sovint es feien comentaris vags, de vegades eren només com rumors on les afirmacions testimonials d’uns no eren pas cregudes per d’altres, els qual fins i tot en negaven la possibilitat. Formava part de la llegenda urbana de Barcelona sentir per exemple que des de la cistella de la talaia del Tibidabo alguns dies es podia veure Mallorca! (i com si fos l’únic indret possible), personalment jo ho havia sentit dir de la meva avia, crescuda la década dels vint.. Qui sap si allò va començar a circular per “vendre més” el parc d’atraccions i per realçar el l’èxit de la modernitat i fer el gara gara al corrent estètic futurista?.. Quí sap. Bé; la veritat és bastant diferent, com varies persones han començat a mostrar fotogràficament anys més tard i com jo mateix ilustro en aquest blog, Mallorca I tant que es pot veure!, des de moltes muntanyes, des de moltes cotes… No pas des de totes les que es pot veure s’ha percebut, i no des de totes les que s’ha vist s’ha retratat i menys encara divulgat, però l’illa, la Serra de Tramuntana està allà i no es mou, garantint per tant.. -mentre no embrutem gaire més els nostres aires- futures i futures contemplacions.

..I bé. “Quantes vegades” i “Com” de bé?

Per el que fà a Collserola en concret, motiu al cap i a la fí d’aquesta nova entrada, com bé afirma Alfons Puertas, meteoròleg de l’Observatori Fabra, sota aquesta altre imatge seva (clickeu), quan les condicions son adeqüades no resulta estrany copsar-la. Però es clar, una cosa és una cosa, altre és altre. Proporcionalment son pocs els dies l’any en que tals condicions es donen, l’habitual obviament, en la major part dels dies, és que tals condicions no es donin en cap moment.
Quan és donen -cosa que succeix generalment més aviat en mesos d’hivern-, el més previsible tanmateix és que el perfil de la serra es vegi tenue, sovint molt difícil de destriar del fons d’aire del seu darrera, el qual, apart de requerir també anar acompanyat abans d’una alta transparència ( >185 km), ha de resultar -cosa important- sempre més fosc o més clar que el to reflexat per l’illa per tal que aquesta esdevingui perceptible per a nosaltres. I per el que fà als colors? ..La distància sempre els atenua massa com perquè resultin un factor d’ajut efectiu per al cas.

Ara bé, quan les condicions son realment molt i molt bones, reitero: Molt i molt (i ben poques estones l’any passa) Mallorca salta a la vista -penso- per a tothom qui miri l’horitzó fins i tot distretament i sense intenció de trobar-ne res en particular!. Si a més la persona en qüestió va provista de prismàtics o de càmera amb un bon objectiu, la percepció resulta altament espectacular. Altre cosa és que quan algú observa distretament l’horitzó no sàpiga que està veient l’illa i no es confongui, per exemple creient que allò que veu son núvols!.. :- ). Igual succeix a l’inrrevés, gent “massa” motivada i concentrada que creu que ha vist Mallorca però que en realitat eren núvols; el cerbell, com bé saben una altre mena d’especialistes -psicòlegs- és una eina o una fita ..procliu als autoenganys.

Jo, en els meus inicis sobretot, alguns cops també m’he autoenrredat puntualment i transitòriament, en alguna observació tenue per exemple creient que no estava veient res fins que després m’adonava de que sí, resultant ser Mallorca, sorpresa maca en aquell cas!; en alguna altre a l’inrrevés, atribuïnt una presunta muntanyeta imaginaria a un nuvolet.. Ohh…! :- ( El meu ànim però -afortunadament- és tant procliu a la ilusió com al dubte i gràcies a això últim reparo aviat en l’autoengany i apart a més, disposo de bones eines per fer comprovacions a posteriori.

A la pràctica, un altre condicionant per a la gent que vulgui copsar alguna vegada a la seva vida Mallorca és algo de calaix: El lloc de residència o llocs de treball. Jo personalment no treballo a l’observatori i malauradament tampoc visc en cap punt elevat de la serra amb lo qual no tinc la sort de poder veure les sortides de Sol cada matí i evaluar ràpidament la transparència del cel com si fan els profesionals de l’Observatori; tot al contrari, visc enmig la ciutat, envoltat d’edificis, tots ells per a colmu més alts que les meves finestres. Em perdo així, vulgui o no (intento que siguin les menys possibles) bastantes estones de l’any d’observacions fructíferes potencials.

Setmanes amb alta transparència i visibilitat, afortunadament però, al llarg de l’any n’hi han unes quantes i dies en que es veu el perfil de Tramuntana o d’altres serres llunyanes també. Sempre que tinc la certesa o bé la sospita i coincideix que no tinc alhora un impediment molt important de feina (o d’altre caire) que em difficulti la iniciativa, ho intento. També molts altres cops també m’enfilo en algun turó tot sabent que no contemplaré cap perfil llunyà però per gaudir de l’horitzó en si mateix. La contemplació dels horitzons és un tipus de goig en si mateix i un dia faré una entrada sobre això.

Les fotografies que vaig fer el 25 de Gener varen ser en el capvespre, des de uns pocs metres per sota del cim del Tibidabo i amb el Sol en relativa oposició, tot i que ja un xic massa amagat en realitat, hauria volgut poder arribar abans. M’hi vaig estar força estona, aguantant la càmera damunt una barana de ferro de la carretera i em vaig esperar encara més un parell d’hores per si podia veure arribar a veure o a retratar els focus de dalt el Puig Major i el resultat fou negatiu; és a dir; que si que ho vaig retratar!.

DSCF0964 DSCF0965
DSCF0961rec DSCF0988rec

Recomano clickar-les per veure-les més grosses. A la de la dreta en primer terme l’Observatori astronòmic Fabra. La 3ª imatge, a sota de la primera i amb més zoom és Massanella i el massís de Puig Major; la claror de les parts més elevades correspòn a una fina capa de neu que hi havia.
Atenció. A destacar, tot i que no el veiem.. Un company de Mallorca també apassionat dels horitzons, en Marcos Molina, en aquell moment era just dalt del cim de Massanella! (1364m) – per cert ell sol enmig de fortes ràfegues de vent engelant!, molt més mèrit que el meu per tant- amb el mateix casual propòsit simultani que jo!. Ell va aconseguir retratar el Montseny i altres relleus catalans, tot i que en canvi no ho va poder copsar bé a ull nu. Curiós? No sempre la visibilitat en un sentit implica intervisibilitat en l’altre; un dia faré una entrada explicant les possibles causes al respecte.
La última de les cuatre fotografies és una nocturna del Puig Major i mostra el punt de llum de les instal.lacions. Desgraciadament son militars. ..Tant de bò desapareixin un dia, la muntanya retorni a la natura i es permeti als excursionistes arribar-hi, ja que enguany el seu accés físic està prohibit als civils, fins i tot als més amants de la muntanya i només es concedeixen permisos puntuals a l’estiu.

Per el que fà a la circumstància meteorològica, la observació aquesta va succeïr en una situació de corrents de mestral, lo qual aprofito per comentar: no és el tipus de situació propícia per observar Mallorca, excepte excepte si es donen altres condicionants, lo qual un altre dia comentaré en un article apart per no extendre’m tant en aquest.

TRAMUNTANA. UN ALTRE CAPVESPRE, DES DE EL TIBIDABO.

I per anar acabant adjunto dues altres imatges fetes des de Collserola, especials i inèdites (alomillor) en altres aspectes. Va ser el 20 d’Abril de l’any passat (2012). M’hi vaig desplaçar també en aquella ocasió expresament a Collserola atret per la bona transparència que em semblava que tenia el cel aquella tarda. L’intent va donar bon fruit.

1 105mmm
1 095easy

Com que les fotografies perden una mica de detall, sobretot després d’editarles i en comparació amb la visió directe, aquestes les he sobrecontrastat una mica per intentar compensar-ho. L’objecte en qualsevol cas és il.lustratiu. La primera és una visió amplia de la serra. La segona, amb més de zoom, és la que penso és més rellevant; apreciem especialment bé alguns trets característics geològics com la roca calcària de Tramuntana i les diferents orientacions dels vessants.

LES OBSERVACIONS EN OPOSICIÓ

La ventatge de les observacions de Mallorca amb el Sol en oposició, o el que és el mateix, amb el Sol prop de la seva posta, és que a diferència per exemple de les fetes amb contrallum, es copsen millor les tonalitats dels relleus o la presència de la neu si fos el cas; ara bé, nogensmenys per copsar detalls tridimensionals de l’orografia el millor és que el nostre benvolgut Sol no estigui ben bé en oposició sino a 90º; això permet que hi hagin arees amb ombres visibles en els flancs de les carenes i sobre les canals. Pensem que Mallorca, des de Collserola, queda al Sud sud Est i al Desembre-Gener el Sol és posa gairebé per el Sud Oest, per tant en un angle pertinent molt favorable. No passa el mateix al principi d’estiu, és a dir, quan el Sol aleshores es posa per el Nord Oest, llavors queda amb molta major oposició directe respecte a l’illa i la visió mallorquina agafa un aspecte diguem que més “plà”.

Mallorca des de Montjuïc

MALLORCA DES DE MONTJUÏC

Els cims més alts de Mallorca nevats, des de Montjuïc. El massís de Massanella s’aprecia a l’esquerra i el del Puig Major darrera el vaixell. La imatge és natural, captada amb una càmara bridge compacta habitual (Fuji HS20) amb us de zoom es clar, però aseguro que a simple vista i sense cap augment l’escena també era perfectament perfectible. Durant l’enfoc vaig ajustar la claror a un terme mig senzill per tal que la neu no quedés excesivament pàlida o bé la mar excesivament fosca (problema usual) ja que no utilitzo mai la tècnica hdr. L’objectiu de la imatge és ilustratiu.

MallorcaM

La sequetat extrema de l’aire del dia 5 de febrer del 2012, enmig d’uns altres dies dominats per una massa d’aire molt freda de procedència siberiana, va ser el que em va permetre aconseguir retratar el perfil i a més a més amb neu. De fet per als mallorquins, la neu caiguda aleshores va ser la més quantiosa de les últimes décades, cuallant fins i tot a la ciutat de Palma.
Vull confesar també, que aquest retrat paisatjístic per mi fou una gran satisfacció personal, després de bastantes anteriors temptatives, però vaig estar de nou a l’aguait d’anar-hi el dia propici, just abans de l’arribada d’un nou front de neu, el qual va deixar 4 volves a Montjuïc mateix pocs minuts després, però encara amb l’aire força sec en superfície.

Per altre banda, a més, curiosament no em constaven (i encara no em consten) retrats de l’illa fets mai des de aquest turó i se de moltes persones, fins i tot de l’àmbit de la geografia, que no contemplaven la possibilitat de tal observació, per bé que estic convençut que d’altres (possiblement més discretes o anònimes) si que l’hauran advertit alguna vegada ja que sempre hi ha gent al turó!. Tanmateix la història si que parla.

Ens hem de situar a finals del segle XVIII, en concret el 16 de desembre de l’any 1792. Hi ha constància de que es va fer una observació del punt culminal de l’illa balear des de el castell de Montjuïc en el contexte dels treballs que tenien per objecte mesurar un segment de l’arc meridià que passava per París i que van conduïr tot plegat a l’establiment del metro com a valor de mesura internacional.
Pierre Mechain era el geògraf aleshores encarregat d’una part del projecte i inspirat per la temptadora idea de poder copsar Mallorca, va aconseguir observar el cim, això si, mitjançant un telescopi de l’època i amb l’ajut a més, d’una gran foguera encesa amb un reflector encès al costat, dalt del cim per un colaborador seu; un tal Gonzalez (1) .
En aquella època, podem imaginar que bona part de la gent estava més de cara als horitzons que no pas ara -els hem donat més aviat l’esquena-, més familiaritzada amb detalls dels paisatges i amb més significats rellevants.
La gent de camp, però també de mar i fins i tot amplia part dels ciutadans coneixien més. ..O podria atrevir-me a enunciar que “coneixiem més d’aprop el que podiem veure més de lluny!. El decurs posterior dels anys, la industrialització, els nous modes de reclusió en l’àmbit del treball, la postindustrialització després però amb noves formes d’oci també ja més recluides, van anar canviant la relació que molts teniem amb els paisatges i va anar minvant aquella saviesa popular. Només algunes altres formes cultes d’activitats, com ara l’excursionisme -moviment sorgit a finals del s.XIX- van tornar a ser sensibles al fet paisatgístic i a recuperar part del perdut. Pero bé, més a més, amb tot això, no podem oblidar un altre factor en joc, influent i important de ben segur:

Els horitzons, fà un parell de segles deurien estar més nets i deurien haver més percentatge de dies amb molt bona transparència que no pas al Segle XX i al XXI.

Amb això i essent-ne al màxim de conscient, vull fer una llança no sols per tal que rescatem la nostra memoria històrica paisatgística sinó que per davant de tot, si més no, reivindiquem i lluitem, per tornar a tenir una atmosfera més neta, un aire més transparent que ens permeti veure lluny de nou, molt molt molt lluny!, com quasi en l’era preindustrial ..O fins on poguem.
Utopia? He escollit el retrat que vaig fer en qüestio aquell dia extraordinari de febrer, perquè m’ha semblat la millor imatge per començar aquest blog sobre horitzons llunyans.

La silueta de tramuntana des de Montjuich serà però, en qualsevol cas, un tema bastant recurrent. Amb això vull dir que editaré noves entrades amb altres imatges que tinc fetes en d’altres dates i també amb altres de noves quan en faci. També des de altres punts de Barcelona donat que és la ciutat on visc.
Convido també a que, tots aquells voluntaris o voluntaries que hagueu fet fotografies de l’illa o d’horitzons llunyans en general, us avingueu a compartir-les en aquest blog, car m’agradaria que fos una mica de tothom, de tothom qui estigui pillat per els horitzons llunyans com jo! ;- ). Els horitzons transparents han de ser patrimoni cultural inmaterial universal de la humanitat. O no? ..Ho hauriem de dir en veu alta algun dia, davant les mateixes les Nacions Unides.

..I que soni llavors de nou, el Cant dels Ocells.