Eixida del sol darrera el Cap d’Or des de Montjuïc

P1160641 Bret

Una piràmide ovalada de llum aixecant-se per darrera de Tossa. Quins son els Deus causants de tal meravella?

El passat 29 de Desembre, des de Tossa vaig retratar el Sol ocultant-se darrera el perfil de Montjuïc. El passat 5 de Juny he fet el retrat invers, és a dir: L’eixida del Sol per darrera del Cap d’Or (Cap de Tossa). Ha valgut esperar setmanes i mesos fins la data que previament vaig determinar. Ha valgut la pena matinar a pesar de les previsions de nuvolositat. El resultat, un nou espectacle meravellós.
 
Tot seguit la serie d’imatges.

 

P1160633 Bret

..06:14. A trenc d’Alba, darrera les carenes de Tossa, la inminent explosió de llum.

 
P1160638 Bret

L’aparició!. Els primers raigs s’escauen per la collada des Codolar. A l’esquerra el perfil d’Es Cards i a la dreta el promontori que guarda la Vil.la Vella. Una taca de llum coincident sobre la platja d’Es Codolar fa semblar que sigui la mateixa platja amb la sorra enlluernada!. Es tracta del miratge atmosfèric, naturalment.

 
P1160642 Bret

El promontori del Cap d’Or o Cap de Tossa, conegut també com “Mont Guardí”, centrat al mig del disc solar el qual desfent-se de l’aspecte de piràmide, s’anava arrodonint. ..Com si l’astre sentís alguna mena d’empatia amb el que fa seu.

 
P1160646 Bret

Deriva cap a l’est (recordem que el Sol surt per el Nord est).. El Cap d’Or embolcallat de Sol i com cabellera els pins. Siluetes vives a 75 kilòmetres.

 
P1160649 Bret

La muntanya al costat del Sol amb un aspecte “atòmic”. Dantesca semblança fruït del miratge atmosfèric d’aquell instant “explosiu”. El petit punt de llum sobre el turó correspòn al far.

 
P1160654 Bret

Enlairament. El Sol emprenent el vol, abandona el Cap d’Or.

 
P1160661 Bret

L’allunyament es fa més patent. Els relleus distants es van mimetitzant de nou en l’aire fins que s’esvaeixen de la contemplació.

 
P1160732 bret

Serenitat i pau en un reialme de llum, daurada calitxa..

 
A PROPÒSIT DEL CAP D’OR

 
La denominació Cap d’Or per referir el Cap de Tossa, va tenir una certa popularitat entre la gent, sembla ser que sobretot a principis del segle XX (i potser força abans també, ho desconec), especialment entre poetes i alguns mariners. Joan Alavedra va deixar escrita la frase en un vers, el qual podem llegir en un motiu escultòric que hi ha al passeig de la Mar Menuda. L’origen del topònim molta gent pensa que estava relacionat amb la gran cobertura de ginestes que dominaven el turó abans que s’hi plantessin pins a dojo al seu damunt. Les ginestes explotaven de llum daurada al llarg de la primavera. Un vell vil.latà que de jove havia estat mariner a l’exèrcit em va relatar però una altre explicació, que fa uns anys em va semblar també convincent. Malauradament no recordo el seu nom i em sap greu no citar-lo pero em va comentar que per als navegants dels vaixells mercants, quan pujaven seguint la costa catalana venint des de Barcelona o més avall, el Cap de Tossa era per a ells un punt de referència visual molt significatiu per el fet de que en sobrepassar-lo havien de canviar lleugerament la direcció del seu timó de ruta. Després del Cap de Tossa, la costa te canvis més pronunciats de direcció (especialment els caps de St.Sebastià i de Begur i no cal dir el Norfeu-Cap de Creus) però el de Tossa era un gran referent en molts kilòmetres previs. Per altre banda, l’home també em deia, que ara fa un segle, la Vil.la de Tossa vivia una època de gran prosperitat econòmica degut a la gran rendibilitat de l’extracció dels suros, amb lo qual, el Cap de Tossa no només era un punt de pas, sino en ocasions també de destinació. La gent es feia d’Or exportant suro. Potser tot plegat va contribuir també a que el Cap de Tossa fos realment un Cap d’Or. ..I bé, arràn d’aquestes fotografies, i essent conscients de que des de la costa propera a Barcelona, el Sol surt per el Cap de Tossa i rodalies seves en les dates del solstici d’estiu (quan precisament el Sol arriba més amunt i és més fort), podem sumar si volem, un motiu més de complaença amb el nominatiu.

 
EL MISTERIÓS “JUGUM CELEBANDICUM” referit per Rufus Festus Avienus.

Entre els historiadors i arqueòlegs que s’ocupen d’esbrinar el passat de fa 2500 anys, hi ha un fet que els porta de cap i que des de fà dècades els va embutir fins i tot en una certa polèmica científica.
A finals del segle IV, un romà etrusc anomenat Rufius Festus Avienus, nascut probablement a la ciutat de Volsium, va escriure una obra titulada “Orae maritimae. Descriptio orbis terrae”. En aquesta obra va descriure la costa llevantina i catalana de sud a nord, tot i que basant-se -sembla ser- en una descripció molt més antiga feta per uns mariners grecs del Segle -VI que es dirigien a Massalia, i fins i tot també de referències fenicies més anteriors. D’entre tots els pobles, ciutats i accidents topogràfics que recull Avienus, n’hi han dues que encara no s’han pogut esbrinar i que resulten especialment interessants. Cita la població important de Cysela en territori indigeta (la tribu íbera de l’empordà i que s’extenia primerament algo també més al sud) i aprop seu un promontori anomenat Celebandicum.
 
“Post Indigetes asperi se proferunt: Gens ista dura, gens ferox venatibus, Lutrisque inhaeren: tum jugum Celebandicum. In usque salsam dorsa porrigit Thetim. Hic adstitissé civitatem Cypselam, Jam fama tantum est: nulla nam vestigia Prioris urbis asperum servat solum.”

 
capdetossa_imatge_BretAlguns historiadors han sospitat que tal promontori podria correspondre al Cap de Begur o de Sant Sebastià i Cypsela esser una ciutat mai descoberta, situada a la zona de Pals ..Pero d’altres estudiosos van hipotetitzar que el promontori podria també referir-se al Cap de Tossa. Cypsela per la seva banda aleshores estaria localitzada vora la vila de Sant Feliu de Guixols, anomenada Lecsalis en altres antics textos. El principal defensor de la teoria de Begur va ser Josep Pella en la seva obra “Historia del Ampurdán” (1883). Josep Pella era nascut a Begur, val a dir. No obstant, crec que la teoria de Tossa pot venir una mica reforçada si considerem les fotografies que he fet + el que he comentat abans, és a dir, el fet que malgrat el Cap de Begur és un extrem més oriental, és el de Tossa en canvi el que podria haver tingut una més gran singularitat visual, de cara sobretot a la navegació costanera, que era la que es practicava més en l’antigüitat. El Cap de Tossa podria ser vist per un grumet enfilat dalt del màstil d’un antic vaxell (si el màstil fos bent alt) des de les costes de Barcelona-Badalona, mentre que el Cap de Begur, per més alt que fos el màstil del suposat vaixell, no resulta un accident topogràfic significatiu des de més de 10 kilòmetres al sudoest. Això que dic, es pot comprovar també mitjançant proves amb simulacions panoràmiques.

ANEXE 7 de Juliol.

El dia 7 de Juliol -l’altre data clau per aquesta efemèride astronòmica paisatgística- m’he tornat a apropar al punt d’observació i he tingut la sort de tornar a copsar l’eixida del Sol. En aquesta ocasió he fet un video més que no pas fotografies. Una filmació que no brilla pas per la seva qualitat -sincerament m’ha sortit mediocre degut a les presses previes (vaig arribar molt just de temps) i a d’altres petits factors- pero el Sol es el Sol i el cap de Tossa és el Cap d’Or novament, dues siluetes que no necessiten d’una tècnica artística fotogràfica exquisita per resultar igualment meravelloses.

Aquesta vegada com heu vist, la refracció no ha provocat cap miratge sobre Es Codolar i el sol no ha adquirit aspecte “nuclear”.. pero s’hi aprecia molt bé el llum del far de Tossa!.. Un petit llum que espurneja en la claror davant d’una inmensa i gegantina llum.. El petit i el gran, el llum benefactor dels mariners que s’acosten a Tossa ..i el benefactor de tota la vida, de tot el Planeta Terra.

Anuncis

El Cap de Tossa des de Montjuïc

EL CAP DE TOSSA DES DE MONTJUÏC

DSCF1461 blog

Des de Montjuïc, en direcció nordest, l’últim punt visible de la costa és el Cap de Tossa. No hi ha una gran distancia entre mig -si la comparem per exemple amb els Pirineus o amb Mallorca-, no passa dels 75km, però copsar-lo no sempre és posible; aquí la dificultat no ve tant de la distància sinó de la modesta alçada d’ambdos turons.

El cap de Tossa és estèticament singular perquè és un promontori; els antics mariners fenicis i grecs ja el coneixien. En època romana probablement va ser anomenat “Jugum celebaudicum” -citat per Rufus Festus Avienus (S.IV)- pero hi han dubtes de que es correspongués al Cap de Tossa dons hi ha qui defen que podria correspondre’s al cap de Begur o bé al de St.Sebastià. “Promontorium lunarium” és un altre nom posterior recollit per un altre romà (Ptolomeu) pero també envoltat de misteri i sense consens historiogràfic en quant a l’asignació. En temps més recents la gent el va passar a referir com Mont Guardí, segurament perquè “guardava” la badia i la seva vila vella dels embats de la mar o més be encara perquè des de dalt de les seves muralles és vigilaven les arribades dels vaixells, que durant molts segles podien ser pirates. Per a la gent de mar, el cap de Tossa ha tingut una altre denominació, durant un temps en desús però que ara sembla es vol tornar a reivindicar: la de Cap d’Or, una denominació que perviu en la memoria de certa gent del poble i que va ser expressada per lletrats de renom com Josep Plà o Joan Alavedra..   Per el que se, hi han dues teories al respecte d’aquesta denominació; l’una es defen perquè a principis de segle passat, abans que es plantessin els enormes pins que ara dominen l’indret, el promontori era plè de Ginestes, les quals resplendien dauradament, vistes de lluny durant la primavera.. Ara hi han ben poques ginestes i potser per això ja no és pas gaire d’or el cap de Tossa.   ..L’altre versió argumentativa també em sembla interessant. Una persona molt gran de la vi.la em va explicar que el Cap de Tossa era un punt de referència visual important per a molts navegants que, resseguint la costa des de el sud mantenien llur rumb fix,  fins que havien de donar un cop de timó quan ultrapassaven el cap..  Era dons un cap significatiu per la navegació. Ara, amb els pilotatges automàtics i els radars, des de un punt de vista utilitari la cosa ja no és rellevant, es compren. Però ho és, ho segueix essent -jo considero-, ho reivindico gairebé,  a nivell paisatgístic.

El Cap de Tossa moltes vegades resulta un “mont-illa” des de la distancia.. Igual que Montjuïc des de Tossa (vegeu una entrada posterior en aquest mateix blog), i sovint aquest mont illa es contempla com flotant damunt d’un efecte miratge.. És part del joc de l’estètica de moltes observacions llunyanes, com una màgia.. La forma aparent dels relleus mai és ben bé al 100% la mateixa que a la realitat.. El vell promontori uns dies pot semblar un xic més arraulit, un altre dia un xic més esbelt; un dia unit a la punta des Cards (relleu a la seva esquerra inmediata), un altre dia aparentment desunit i més “lluny” d’ella.. El Mont Guardí de vegades sembla voler ser més vaixell que no pas terra ferma, com si tenint personalitat sentís empatía per el record d’aquells vells vaixells que estaven pendents..

I quan arriba la nit, s’encen el llum; el llum actual del far de Tossa; llur senyal intermitent sovint resulta més fácil de percebre que la seva silueta de dia. Des de Montjuïc també se’n destaca un altre; el de Calella, però és el de Tossa el que marca l’últim punt visible de la costa. ..La Costa Brava, més enllà, s’amaga totalment de la ciutat.

DSCF7580 rec

DSCF8108 tossa castell contrast b

El Mont Guardí des de Montjuïc
Tres imatges, de diferents dies, des de la zona del Castell.

DSCF1777
Com a contrapunt, un retrat proper des de l’altre banda en un capvespre de març i amb el llum del far.