Contemplant Eivissa des de Catalunya

Relleus de Mallorca i les seves ombres projectant-se al cel al moment de sortir el sol!. Meravella a les 8:10. Pero no era Mallorca el que havia anat a veure aquesta vegada.

Després de veure tantes Mallorques, ja era hora d’aconseguir veure alguna altre illa de l’arxipèlag balear!! ;- )

Ara bé. Quina?  De primer (ja fa uns anys) se’m va passar per el cap Menorca..  Però es clar, el Mont Toro..  És molt molt baixet, massa! i alhora està més lluny que la Serra de Tramuntana..  Els números no quadraven prou per poder albirar-la des d’enlloc.

..I Eivissa?  Eivissa es veu relativament sovint des dels turons d’Alacant i algun que altre cop des de la provincia de València.  I des de Castelló fins i tot: El 2014 Miguel Zaragoza (fotògraf ja experimentat en paisatges mallorquins) ens va sorprendre amb unes magnífiques imatges, de les quals en vaig escriure un reportatge.

..I des de encara més al nord?.. Eivissa des de Catalunya?  Massa distant?..   No, sortosament hi havia la possibilitat des del Massís dels Ports.  Gràcies a la presència del Mont Caro, amb els seus 1445 metres d’alçada, contemplar Eivissa era una possibilitat teòrica real.

Havia cercat fotografies i no vaig trobar cap de la pituïssa retratada des del Caro. Això afegia un plus d’atractiu. Pot ser mai s’havia vist Eivissa des del territori de Catalunya?  Imagino que alguna que altre persona l’haurà vist; potser algú del territori moltes vegades, qui sap, però potser no s’hagi reportat. Era atractiu encetar-ho.

ALGUNS INTENTS PREVIS

Quan vaig estudiar fa uns anys les potencialitats paisatgístiques dels principals cims del pais vaig sentir ganes de pujar al Caro per veure i retratar Eivissa. Tanmateix, no em vaig dedicar a prioritzar aquest desig fins fa no gaires mesos. Abans m’he ocupat d’altres reptes, sobretot els relacionats amb els Alps. Per altre banda, al principi, les primeres vegades que havia anat al Caro van ser per retratar Mallorca (2013 i 2015, lo qual va resultar esplèndid).

Els primers intents a propòsit (com a prioritat) per copsar Eivissa van ser de primer un el 6 de Maig d’enguany. Aprofitant una ponentada seca que començava a bufar al matí em vaig decidir anar-hi per intentar un retrat de capvespre (tot i ser conscient de que son millors les albades d’hivern). Va sortir malament, la ponentada es va acabar molt d’hora i a mitja tarda ja havia quedat substituida per vents de sudoest força humits. ..Això si, em vaig assabentar que durant el migdia, mentre jo anava cap allà baix (o dalt millor dit) es va percebre Mallorca des de Bcn; una de les poques que em vaig perdre aquest any passat!.  El que si que vaig veure força bé va ser el Moncayo, el qual també era un possible segon objectiu interessant.

Improvitzadament, vaig tornar-hi el 28 de Juny; no es que em semblés un moment amb gaires possibilitats per Balears però em va donar el punt d’anar i en qualsevol cas vaig pensar que altres horitzons si que estarien nets després del pas d’una espectacular turbonada. El resultat va ser una altre esplèndida visió del Moncayo. I bé, també l’onze de setembre vaig anar-hi..   Tot copsant Mallorca, pero no la pituïssa.

La matinada del 18 de Desembre havien més possibilitats i vaig anar a fer un millor intent. La transparència sobre la part sud del mar Balear semblava que havia de ser molt bona, pero ai carai..   El cim del Caro estava tot enboirat; un núvol molt típic que es sol formar en moltes situacions de mestral. ..Vaig haver de baixar uns centenars de metres i per sota els núvols es van mostrar les siluetes sudoccidentals de Mallorca, magnífiques, pero es clar, Eivissa no; la contemplació de la qual sols podria resultar des de dalt de tot.

FINESTRES D’AIRE

Havia passat un mes des d’aquest intent i semblava que venia un cap de setmana especialment favorable per transparentar els cels mediterranis.  Ara bé, al mateix temps la situació era proclius a que haguessin núvols que tapessin, be de nou el mateix cim del Caro (el característic núvol cella) o bé els cels d’Eivissa, difficultant-ne el contrast.  S’alternaven hores en les quals els cels quedaven envaits per masses humides de ponent o de mestral (fronts freds sobretot) amb altres en les quals venia molt més sec però que tanmateix no s’acabaven d’assecar gaire les capes més baixes. O tanmateix feia vent  ..Pero de vegades tant que podia ser contraproduent. De fet així és; quan el vent passa d’un cert llindar d’intensitat, sovint arreplega aerosols de superfície, sobretot marins. La força de l’aire transforma en una mena d’sprai els crestells d’onades, aerosols salins els quals, sobretot si l’aire es fred, poden no assecar-se prou en el recorregut mar enllà.

La idea aquesta vegada, si queia en cap de setmana, era anar amb uns companys que també estaven motivats. Dissabte va apareixer l’illa de Mallorca des de Bcn i això temptava especialment, pero no les teniem totes perquè al mateix temps es passejaven molts núvols per el Massís dels Ports. L’albada de diumenge, força càlida, des de Bcn, un colega i jo varem tornar a entreveure Mallorca, però força pitjor que 14 hores abans. Núvols baixos embolcallaven la part frontal de la serra i el cim del Caro, segons les imatges del meteosat, havia estat segurament emboirat a primera hora del matí. Ja havia fet prou bé de no anar.

Per la tarda, de nou el cel es va posar bé  i aquest cop si, vaig pensar que podria valer la pena anar al Caro la següent nit.  L’aire semblava especialment sec i a més net (de contaminants) cap al sud més que no pas al nord. A més l’advecció càlida sobtada, factor especialment important si pretenia veure Eivissa més que no pas Mallorca (per lo baixeta), dons a més d’afavorir un ambient transparent repercutiria sobretot sense dubte en un índex de refracció troposfèrica més que notable.
Malauradament era dilluns i podia no anar pas bé als companys. A mi tampoc de fet gaire (i hauria de tornar ràpid a Bcn a treballar tot seguit) però qui sap si més endavant jo tampoc podria encara menys i ja sabem que la meteo no enten de calendaris.

Malgrat les consideracions meteo citades (i altres més que no incloc per no allargar tant la intro) favorables, no les tenia totes no obstant tampoc, dons havia certa probabilitat d’ennuvolament al Caro segons l’WRF i altres models. Pero estavem a plè Gener, un dels dos mesos màximament proclius -sense dubte molt millors que als de l’estiu o tardor- tant per el que fa als aspectes meteo com als astronòmics. Vull dir que ja no quedaven tantes oportunitats potencials com a principis d’hivern si el meu propòsit era retratar l’illa a curt o mitjà termini; potser menys de la meitat i no totes, per raons personals, les podria pas aprofitar quan fos el cas.

Em vaig posar despertador a les 4 de la matinada, vaig mirar l’última imatge satèlit i: Decidit! …Via cap al sud.

Escriuré ara una mica com quasi en quasi present perquè encara ho tinc calent:

A les 7:30 he arrivat al mirador del Caro, amb un vent fort; amb ràfegues de més de 100 km/h, tal com estava previst. ..M’acosto al mirador; miro l’horitzó i allà està!!, una prima, molt prima línia, quasi imperceptible per lo fina que és; res a veure amb les majestuoses i belles formes de les muntanyes de Mallorca ben presents davant del Delta.

Pero sembla Eivissa i possiblement l’estic retratant a consciència per primer cop des de Catalunya; enmig d’aquest aire que brunzeig i fa vibrar la barana sobre la qual intento recolzar la càmera.  No és pas silenciós aquest cim, ni silenciós ni tranquil. A la que he tret la càmera, he hagut d’anar amb precaució de subjectar bé perquè no se m’anés a les branques dels pins.  Jo mateix tampoc em puc estar dret per exemple; l’aire si no em tomba (no es un huracà) si que em desequilibra i caminar per el cim és com caminar per l’interior del passadís d’un bús en marxa; bé, feta la salvetat de l’absència de gent, es clar, enteneu.

UNA EIVISSA BEN PRIMA DAVANT EL CEL ROGENC

..Tant prima que apenes resulta perceptible a ull nu. De fet en els primers instants que la ullprenia no les he tingut totes de que fos l’illa; es podia confondre una mica amb altocúmuls distants.  ..Es una ratlleta horitzontal un xic separada del mar.

Amb l’ajut de les lents de la càmera m’he adonat millor que aquella ratlleta situada a pocs segons d’arc sobre l’horitzó marí, està clarament segmentada i que sobretot, els segments concideixen amb els del mapa mental que m’havia fet de la forma dels principals relleus d’Eivissa, els de Talaiassa i els de les muntanyes de Santa Agnés i la costa dels Amunts.

 

EL PAPER DE LA REFRACCIÓ

La refracció ha estat intensa, tot distorsionant les formes dels relleus. Els més alts han parescut aixafats pero alhora gràcies als miratges han sobresortit (tot i pagant el preu de distorsionar-se) moltes muntanyes de l’illa que d’altre manera haurien quedat ben amagades per la corvatura de la Terra.

El nivell d’inversió tèrmica ha estat el que ha marcat el punt d’inflexió de la distorsió òptica atmosfèrica. La ratlla horitzontal ben evident que m’he referit.  Tots els cims es veuen com travessats o tapats per aquesta franja.  Allà on havien muntanyes altes la franja ha estat gruixuda, mentre que aquesta ha estat tènue i prima allà on els relleus son més distants o no atanyen cotes properes als 400 metres. Per cert, els miratges només han afectat a l’horitzó d’Eivissa; l’àrea de Mallorca no estava afectada; segurament per causa del fort vent de superfície, el qual es canalitzava més intens cap allà que cap al sud i propiciava una alta turbulència que barrejava més l’aire i difficultava la conformació d’un canvi brusc de gradient tèrmic entre l’aire d’arran de mar i el del damunt altament càlid. Si que vaig apreciar el dia previ al capvespre des de Bcn un cert miratge molt tènue, amb menys vent es clar, lo qual lliga amb el que he explicat.

Ha fet maco veure la línia dels miratges eivissencs, feta com amb un tiralínies. Penso que potser algú amb curiositat es podria preguntar: Els cims més distants o més baixets de l’illa, tindrien un miratge més baixet? Oi?(més “allunyat”).  Dons no. Coses de la física. Cims més distants o baixets (massa amagats per la corvatura de la Terra) no repercutien en una línia de reflex especular o de miratge més enfonsada, sino que aquesta passava a ser més tènue ..O tant tènue (si tant enfonsats estaven) que resultava inexistent i per tant els cims invisibles. Coses curioses de veure en tals fenòmens, els quals solen passar desaparceguts si no som gaire frikies d’aquesta mena d’espectacles de la “natura llunyana”, la qual alhora ens és propera i l’apropem amb les càmeres o binocles, si ens hi fixem i gaudim amb gust.. Malgrat la mestralada!! ;- ) que també donava gust.

ES VEDRÀ 

Un dels detalls que més em va emocionar adonar-me’n, apart d’Eivissa, va ser l’evidència inequívoca d’una taqueta aillada que havia a la dreta (pero bastant separada) del sector de la Talaiassa.  De seguida vaig pensar que si lo altre era Eivissa, allò no podia ser sino Es Vedrà!.  A més no era complicat deduir-ho donat que a més recordava la imatge de feia 4 anys abans, quan des de una ermita de la Serra Galzeran (Castelló)  el fotògraf Miguel Zaragoza va retratar-la amb aspecte un versemblant i algo més propera proporcionalment, a Eivissa.

Es Vedrà des del Caro volia dir també alomillor també la primera vegada que era reportada des de Catalunya.  Dons en cas que alomillor algú hagués retratat la Pituissa grossa alguna vegada, més difícilment potser (abans de que existissin simuladors panoràmics) costa imaginar que algú hagués determinat que una minúscula taqueta vista amb binocles en l’horitzó ..És tractés d’Es Vedrà.  Fantàstic illot per cert al qual se li atribueixen històries fantàstiques i altres de molt reals, unes de molt belles i d’altres de tràgiques.. (em ve al cap el genocidi de cabres asilvestrades que van dur a terme fa poc les autoritats, amb l’excusa de protegir la flora endèmica). Pero bé, no vull pensar en coses així ara. Millor enfocar la part positiva, la contemplativa, la que inspira enlloc de la que arruga l’ànima.

Fixar-se en Es Vedrà en la llunyania, és contemplar un puntet fosc enmig la mar.. Sobretot sense ajut d’aparells òptics.   Ve a ser una mica com per qui fa astronomia..  Fixar-se amb Andròmeda o amb un asteroid. No és pas repte difícil (a menys que fos un objecte celeste no previst ni identificat) però si que cal cercar-lo expressament o -com a mínim- saber-nos adonar que aquell punt o taqueta, a més de ser significativa no està situada allà per atzar. Bé; geològicament segons com interpretem si, però ja em compreneu: no és com un núvol.

Es Vedrà mai m’ha deixat indiferent. En bellesa penso que pot equiparar-se amb l’altre veïna d’Eivissa, totalment oposada de forma i figura.  ..L’illa de Formentera és majorment plana, convida a estirar-se, relaxar-se; és plàcida. Es Vedrà altrament en canvi ben abrupte, més alt que no pas ample, d’accés gairebé impossible, apte només per grimpar, un monument enmig del mar. Cara i creu de diferents formes de bellesa mediterrània.

Una altre imatge d’Eivissa, centrada en els relleus dels Amunts:

Hauria pogut fer fotografies amb molt més de zoom (i de fet en vaig fer) però la turbulència atmosfèrica era notable (imagino que a causa del vent) i perjudicava la resolució. També els miratges devaluaven en cert aspecte la resolució.  De res em servia aplicar el zoom potent, també en això puc fer analogia amb l’astronomia planetaria. Quan hi ha molt de seeing devingut per la turbulència..  De poc serveixen llavors els augments d’un telescopi.

LES ILLES COLUMBRETES

Ja he mostrat les Columbretes al inici d’aquest article però aquí les mostro també amb més teleapropament.  Aquestes illetes, al no estar tant allunyades (105 Kms), no resultaven tant distorsionades per la turbulència i gens pas per miratges. Es tracta per cert d’un arxipèlag qué es una reserva marina protegida. Destinació predilecta per molts submarinistes, amb accés restringuit per evitar la massificació de visitants. Damunt seu hi ha un far i segons recordo d’un documental de la TV2 de quan era petit, esta o estava (per lo menys) plagada d’escorpins..

 

MAGNÍFICA LA SORTIDA  DEL SOL PER DARRERA MALLORCA
A nivell estètic, el gran superespectacle de l’albada, era la combinació de Mallorca amb la plana deltaica de l’Ebre i el sol enlluernant amb els primers raigs els miralls daurats dels camps d’arròs.  Incorporo aquesta imatge de format allargat tot i que li falta algo de nitidesa i convido a visualitzar altres que vaig fer aquí al flickr on a més voreu tota la serie complerta.

 

MÉS AL SUD: LES MUNTANYES DE VALÈNCIA I d’ALACANT!

Paisatges també molt llunyans, ben grats de contemplar també i de comú amagats en les boirines..  Tenia ganes de de percebre la silueta del Montgó i allà estava!. I també la Serra de Bèrnia i Aitana i el Puig Campana, amb alçades similars a les del Caro i del Puig Major, conformant una mena de bon trio de visibilitats entre el Pais Valencià, Balears i Catalunya.

Malauradament, entretingut tant com estava amb Eivissa, no em vaig posar a retratar aquests bells perfils fins que el sol ja havia tret el cap, per tant no pas segurament en els moments més altament favorables.  Caldrà tornar-hi un dia expressament ja que bé s’ho valen també els relleus valencians.

Per cert, la excel.lent transparència que hi havia per aquella banda (i sense la qual aquestes fotografies no haurien estat possibles) per la tarda va estimular segurament al fotògraf Marcos Molina (al qual a més li vaig mostrar una de les imatges de la Pituïssa recent fetes) a pujar al Pic de Galatzó per retratar els cims d’Alacant i el mateix Mont Caro. Ell però també estava a l’agüait de la bona transparència i ho va aconseguir fenomenal!. Adjunto el seu reportatge enllaçat. I per cert també; em vaig assabentar que a mig matí del mateix dia, un altre fotògraf, Fernando Prieto, des de la Serra de Bèrnia d’Alacant (que la vaig copsar des del Caro), va retratar Eivissa!. Per tant com he dit un trio d’observacions interessants en diferents moments en el mateix dia, des de Catalunya, el País Valencià i Balears. Totes tres tenint en comú (no entraré en política :)) l’aire molt transparent!. Tant de bò la transparència existís en molts més àmbits de la vida i de la societat, no sols eventualment en els paisatges!. Bé, continuo:

..I EN SENTIT OPOSAT: ELS CIMS DEL PIRINEU:

.	.
.	.

La visió dels Pirineus, sense ser fenomenal  -comparada amb altres dies més adients- permetia distinguir un bon grapat de cims ben nevats, sobretot dels Pirineus centrals. Mostro en les dues imatges superiors un reguitzell dels més destacats il.lustrats amb les denominacións del simulador d’Ulrich Deuschle. Al dessota una imatge del Massís del Monte Perdido i una altre amb el Cotiella i el Possets. També les podeu veure al flickr. Més a la dreta (tot i que no he inclòs la fotografia al no ser tant nítida) es veien cims més orientals del Pais Andorrà.

Es a dir. En una mateixa estona, des d’un mateix lloc..   250 Kms cap al sud (Aitana, Puig Campana..) i uns 240 kilòmetres o més envers alguns cims del Pirineu. I perquè no em va donar temps de fixar-me amb el Moncayo (a l’oest) (vaig dedicar massa temps a destriar detalls balears) en els instants més adients de llum ambiental, que si no també, a l’Oest, al pol oposat de Mallorca.

Sumant els kilòmetres del nord i els del sud,  resulten gairebé uns 500 Kms bidireccionals entre un punt cardinal i l’altre del paisatge!.  Si estessim en una època antiga podriem fer la hipòtesi, que un conjunt de persones fent us d’un reflector gegant de llum solar o fent senyals de fum des dels Pirineus, mitjançant una altre intermediaria al cim del Caro amb aparells equivalents, s’hauria pogut comunicar amb relativa inmediatesa per senyals amb inmediatesa amb unes altres que es trobessin en aquells moments als confins del sud d’Alacant i viceversa.  I d’Est a Oest també, entre Mallorca i el bell mig de l’Aragó.  El cim del Caro és sense dubte un cim amb una prominència paisatgística fenomenal, la qual per cert no és ben bé el mateix que utilitzar el terme “prominència altitudinal”.

I PER ACABAR UNA IMATGE DE LA VERGE DEL MONT CARO, UNA DELS BOSCOS I UNA ALTRE D’UN RAPINYAIRE.

Personatges que veuen moltes vegades Eivissa i Mallorca i moltes sortides del Sol!.

Des de la barana del Caro.	La verge dels horitzons
.	.

L’ANETO DES DE EL MONT CARO!

El passat dia 9 de febrer, Juanjo Diaz, fotògraf de Castelló aficionat a retratar paisatges distants -i reportador cada vegada més habitual d’imatges que he fet servir en un parell d’articles ja- es va desplaçar expressament des de Madrid, lloc on resideix actualment, fins al cim del Mont Caro per copsar els Pirineus. I que va fer? Dons va retratar A LA PERFECCIÓ l’ANETO!.. I a més, els altres dos cims que conformen el “podi” de les màximes alçades de la serralada, es a dir: el Posets i el Mont Perdut; els tres més grans, més els cims acompanyants d’aquests emblemàtics..

Evidentment això es mereix un article. La fotografía de l’Aneto i cims adjacents de tot el massís la trobo superba. Alomillor és en veritat ..La millor feta mai d’aquest cim des de tal llunyania, no ho se… Però em permeto, com a mínim, fer-ne l’elocubració.  L’any passat jo també vaig retratar des de el Caro, la zona del massís de l’Aneto i altres parts del Pirineu, tanmateix sense captar el cim ni obtenir una bona resolució de la resta degut a una forta turbulència.. Imagino que algunes persones també ho hauràn retratat alguna vegada. Si ho han fet, sospito una mica que la majoria no hauràn estat pas conscients de que allò que havia quedat regisgra’t al negatiu o al sensor de la càmera era l’Aneto i que allò altre el Mulleres, i etcétera, però bé, en cas que també sí, puc dubtar que igualment hagin estat tant magnífiques com aquesta en particular d’en Juanjo, feta a més a més expressamet i a consciència.  Alomillor ara, al mostrar-la aquí, alguns s’animaràn a intentar-ho!. És possible, pero ha posat el llistó ben alt!.

El Caro és una muntanya situada gairebé a la delimitació entre Catalunya i el País Valencià -com vaig referir en un article-, però és una talaia sobresalient per contemplar els Pirineus si les condicions meteorològique son molt favorables!.  L’encert de Juanjo te especial mèrit per l’ambient borrascós que regnaba a gairebé tota la península. Creure’s que en aquella circumstància tindria possibilitat de retratar el Pirineu, això és conseqüència d’un cert atreviment per part seva, però alhora d’un bon coneixement i experiència que te del tema, indiscutible. Fa algo més d’un parell de mesos també es va desplaçar expressament al Caro i també va aconseguir retratar alguns cims pirinencs!, pero en aquell cas, tot i la seva personal satisfacció, va ensenyar-me una fotografía diguem que més “normaleta” i no vaig decidir-me a convertir aquella primera gesta seva en un article, a més que ja havia retratat jo mitjanament el Pirineu fà un any.  Aquest altre cop si, per descomptat, s’ho ha ben merescut.

Aquí a sota la mateixa imatge, pero amb noms:

 

EL POSETS, SEGON CIM MÉS ALT DE LA SERRALADA ..SOBRE UNA CAPA D’ESTRATOCÚMULS.

 

La banda de núvols quasi l’amagaven, pero no!.. Possiblement en aquell moment, el cim del Caro era l’únic indret des de on era factible albirar-lo. El cim del Posets (3375 m.) en concret és la punta dreta. La de l’esquerra és la seva cresta secundaria, coneguda com Pico Bardamina (3079 m).

 

EL MONTE PERDIDO I LA SEVA COLLA VEINA D’ALTRES “TRES MILS”.

 

Aquí la nuvositat també era la protagonista però un cop més, els motius més buscats sobresortien prou bé. L’autor em va comentar que li agradava especialment aquesta imatge..  Contemplar-la en moviment deuria ser una meravella.  Personalment jo trobo que estèticament els nuvols del mig que sobresurten armonitzen força amb les formes inamovibles -com no podría ser d’altre manera- d’aquesta part de la serralada.

 

LA METEOROLOGIA, ALIADA.

Quan vaig veure aquestes tres fotografíes, em vaig preguntar quina situació meteorológica havia hagut aquell matí que havia facultat tot això.  Si de cas aquí, que s’expressi el mateix Juanjo, qui m’ho ha referit amb aquestes paraules:

“Que yo recuerde, la situacion era a grandes rasgos: Acababa de pasar un frente y la humedad atmosferica en los niveles bajos estaba disminuyendo a medida que salia el sol y aumentaba la temperatura del aire…. Ademas, el ambiente era en general frio ya que el frente que acababa de pasa venia (como no) del noroeste. No hacia practicamente viento y aquello era un gran punto a favor para visitar la cima del mont caro, ya que con un poco de viento no hay quien aguante ahi arriba mas de media hora! La tension de todo este asunto residia en que tras el frente que acaba de pasar venia otro, que estaba pronosticado para la tarde del domingo, por lo que ya se empezaban a notar sus efecto y debiamos darnos prisa si queriamos aprovechar un poco de “buen” tiempo y de ausencia de lluvias.
Al final la jugada nos salió bien ya que pudimos aprovechar las condiciones favorables despues del primer frente, mientras que a la vez conseguimos no ser alcanzados por el segundo… Y no solo eso, ya que ademas, gracias a la humedad que se habia acumulado en los niveles mas bajos (creando nubes muy bajas) y a la cortadura producida en ellas por los vientos que llegaban con el segundo frente, se consiguieron crear las condiciones perfectas para que aparecieran las inestabilidades de Kelvin-Helmholtz.”

Efectivament, hi havia aquesta inestabilitat tant peculiar..  Els núvols, sobretot el de la part de l’esquerra de l’anterior fotografía en son la prova. I per això abans també he comentat lo del moviment.

Que seria de molts paisatges sense els senyors Kelvin i Helmholtz?!! ;- )

 

LA FRONTALITAT DE LES ALÇADES EN LES PERSPECTIVES LLUNYANES

Les imatges de perfils llunyans tenen un conjunt de característiques especials. En altres entrades d’aquest blog n’he comentat alguna que altre.  I  si de cas ara,  una altre.

Una de les gracies de les contemplacións distants (+de 200 km en aquest cas) es que les perpectives que s’hi corresponen -mitjançant amb binocles o altres eines- permeten copsar àrees de relleu que no son aconseguibles de manera equivalent en -per exemple aprofitant el cas- una ascensió excursionista pirinenca. He dibuixat a propòsit una ilustració per al cas (cliqueu).
Per un individuu que fes camí cap al cim, l’angle visual que tindria en relació a la part superior de la muntanya i alhora en relació al plà horitzontal seria molt major.. Només es podría obtenir una perspectiva una mica equivalent des de per exemple un aparell aeri, o bé, en el cas hipotètic que, davant la cara sud de l’Aneto hi hagués un altre cim similar en alçada i en consonància des de tal lloc es pogués dirigir la mirada també cap allà. No és el cas.

Per tant la llunyania dona per molt, pot ser eina de coneixement i satisfacció. No cal ser necessariament astrònom i enfocar altres planetes!. :- )

EIVISSA I ES VEDRÀ DES DE 190 KM! (Per Miguel Zaragoza)

..En això dels horitzons, hi han vegades que allò que semblen muntanyes en realitat son núvols (a menys que se’n tingui una certa experiencia) ..I hi han d’altres vegades, que allò que semblen núvols o poden semblar-ho perquè fins i tot canvien de forma, en veritat son muntanyes!. Aquest és el cas de les següents fotografies.

Tot el que es veu a l’horitzó és Eivissa, retratada el passat 26 de Gener (dia extraordinari en el qual jo també vaig fer retrats distants) per Miguel Zaragoza, el mateix qui ultimament ha aconseguit fer unes quantes fotografíes de Mallorca des de la Serra Galceràn (Castelló) i envers lo qual vaig editar un reportatge. En Miguel s’ha tornat a enfilar a l’ermita i aquesta vegada ha aconseguit albirar a més a més aquesta altre gran meravella.

De primer va pensar que podrien ser núvols, però va tenir una sopita i ..es va esperar uns minuts. Es va adonar que no canviaven de lloc entre una i altres imatges.. (tot i que canviaven lleugerament de forma).. Eivissa, podía ser Eivissa!.. I ja ho crec que ho era, a uns 190 km, més enllà de la línea del mar, la seva sospita va ser encertada. Una munió llarga de petites formes fantasmagòriques, algunes semblaven petits bolets.. Les muntanyes pitiusses havien aparegut i estaven afectades per miratges superiors!.

SILUETES D’AIRE, TESTIMONIS DE TERRES LLUNYANES

Veiem aquí amb més claretat i detall les siluetes del paisatge afectades per la forta refracció atmofèrica. Si clikeu la imatge a més a més, la llegireu amb les asignacions que he fet amb l’ajut de simulació panoràmica (com en altres ocasions). La refracció però, és més gran que la que consideren els simuladors i això fa que no concordin. Els perfils de l’illa, apart de quedar distorsionats per els miratges i fins i tot resultar lleugerament diferents en fotografíes preses en intèrvals de pocs minuts, apareixen més elevats del que es mostrarien en altres condicions atmosfèriques i també fa que certes linies més baixetes es mostrin visibles enlloc d’estar aparentment amagades sota el mar; ara bé, aquesta aparent fallida la resolc aplicant un ajustament d’alçada ficticia al punt de perspectiva del fotògraf (l’ermita de St.Joan en aquest cas) fins trobar les bones concordàncies, les quals després (com també usualment faig) les he comparat amb altres perspectives realitzades amb altres mètodes i per últim, una vegada verificada la concordancia he asignat els valors de cotes i denominacions en base a dades de cartografia de cert rigor, en aquest cas la del IGN. Per a altres casos utilitzo la del ICCAT.

LA TOPOGRAFIA VISIBLE AL DETALL

Aquesta imatge compren bona part dels relleus centrals i occidentals de l’illa, amb més amplitut que la imatge anterior. El tros on veiem els perfils més elevats de la fotografía correspon el territori dels Amunts (Sant Mateu d’Aubarca i termes pròxims). Interessants miratges es mostren devinguts de la refracció intensa de l’aire.

Aquí a la dreta incloc aquest retall per exemple, veiem línies horitzontals per damunt d’alguns cims..  Es tracta dels reflexes invertits dels mateixos per damunt de la seva ubicació real en el panorama!. Els miratges també provoquen que els turons no prenguin formes de pirámides sino de torres amples o estretes en molts casos; per contra també aplanen els cims a certes cotes.

El sector més nord de l’illa, es a dir, el que serien les elevacions del municipi de de Sant Joan Labritxa i encara més alguns turons propers a Portinatx i Cala de Sant Vicent, malauradament queden fora del marge esquerra de la imatge d’aquí al damunt. Desitjo que un altre dia en Miguel torni a pujar la muntanya i retrati el que resta.
L’illa per cert es pot contemplar també des d’altres punts de la provincia de Castelló (a més de les de València i Alacant des d’on es veu usualment) i també -tot i que més difícilment- des de les elevacions del Mont Caro del Massís dels Ports.

Eivissa sud en la següent.

Aquí veiem la zona més alta realment de tota l’illa, també des de l’ermita de Sant Joan Nepomucè. Talaiassa, amb els seus 487 metres i a 190 km, tot i també naturalment manifestant una forta distorsió refractiva la qual transforma en pràcticament plana tota la part superior i anivella els cims veïns com si tingueren la mateixa cota.
Una de les coses més maques d’aquesta fotografía però, és que apareix l’Illa d’Es Vedrà (dreta)!.. Una illa increiblement elevada (382 m.) per lo ample que resulta, donat que no arriba a 1’5 km màxim en llur base i de seguida es fa força més estreta. Tal característica de bastants cims del mon enganya sovint la cartografia de google i quan vaig aplicar el simulador panoràmic per esbrinar els relleus, es Vedrà no es mostrava gràficament fins que no aplicava una alçada ficticia encara molt més exagerada (1450 m!) per a l’ermita de Sant Joan.
L’illot és una reserva natural de fauna i flora i amb una historia que compren a més interesants llegendes i fets misteriosos variis. Situada davant la cala Horts, igual que la seva companya més baixeta (Es Vedranell), conforma una silueta que, vista de prop per mi -i per força altre gent també crec- és la més maca de tot el mar que envolta Eivissa ..I me’n adono ara, que vista des de gairebé 200 km també!!

DES DE LA SERRA D’EN GALCERAN

Com vaig explicar, el dia de Reis va ser un matí fantàsticament nítid entre Catalunya i Mallorca, però també ho va ser al País Valencia i fins i tot també el dia anterior. Vull reportar aquí les observacions del company Miguel Zaragoza des de la Serra d’en Galcerán, situada entre les comarques de la Plana Alta i l’Alcalatén (província de Castelló), serra la qual es considera una de les derivacions del Sistema Ibèric poc abans de tocar mar, tot i que mostra una orientació paral.lela a la costa i això també permetria associar-la a la serralada litoral catalana.

A qui matina Deu li presta ajut, diu el consabut refrany..  I Miguel matina!.  El dia 5, abans de l’eixida del Sol sembla que ja havia fet cim en el turó que porta gairebé el seu propi cognom; el Tossal Saragossa (1082 m), màxima prominència de tota la serra.  Va mirar cap l’est i allà una mica a l’esquerra per on anava el Sol a fer el seu naixement, es retallava perfectament la Serra de Tramuntana amb l’horitzó. Aquí dalt veiem el Sol fent s’aparició en una imatge amb aparença una mica pictòrica. A l’esquerra, como si fossin onades, els relleus sud-occidentals de Mallorca.

Mateixos relleus amb major ampliació. La maca silueta del Puig Galatzó (1027 m) en el centre esquerra. A la seua dreta Sa Moleta de s’Esclop (928 m)

La part central de la Serra de Tramuntana. Imatge ilustrada amb abundància de denominacions topogràfiques. Dades indicades per Marcos Molina -expert coneixedor en la serra-.

..I en allà? Dons aquí el fotògraf Miguel va dirigir la seva mirada envers la costa d’Alacant i va captar el Cap de Sant Antoni (Xavia), el Puig de la LLorença (Moraira-Alcasar) a 175 km i la característica silueta del Montgó, més propera a Denia. A la dreta del Montgó altres relleus sensiblement més baixos de la zona de Xàvia.

DIA DE REIS DES DE UNA ERMITA

El dia de Reis, abans de trenc d’alba, Miguel va tornar a encaramar-se a la serra i va retratar de nou l’illa!. En aquest cas el seu punt escollit de perspectiva va ser una ermita enfilada dalt d’un altre turó. L’ermita de Sant Joan Nepomucè.

7:58. Una imatge amb una sorprenent lluminositat a pesar de ser tant d’hora, un besllum atmosfèric degut sense dubte als capricis dels nuvols els quals es succeien veloçment darrera el pas d’un front amb plujes unes hores abans. Per altre banda la refracció, augmentada en intensitat per l’aire fred distorsionava la percepció dels cims tot creant un paisatge de semblant màgic u oníric. Si no fos per la vista incontestable del mar podriem tal vegada pensar que estem davant un paisatge d’Utah o d’Arizona en lloc de les muntanyes balears.

Una estona més tard (8:46) ja sense els fantàstics efectes de la llum del moment anterior. Nogensmenys aquí podem apreciar tot el sector divisable de Tramuntana, des de sa Moleta d’Esclop (dreta) fins es Puig d’en Galileu (extrem esquerra). En primer plà la Serra d’Irta (Baix Maestrat) i en ella s’hi percep l’ermita de Sant Benet, tot i que més clarament encara en la imatge precedent.

…UNS MESOS ABANS

16 d’Octubre. La silueta conjunta del Massanella i el Puig Major abans de l’eixida del Sol, des de l’ ermita de Sant Joan.

Excelents perfils uns pocs minuts posteriors. A la part esquerra Sa Mola de Planícia (941 m) seguida de la serra des Puntals. A la zona dreta es Puig Galatzó y sa Moleta des Esclop.

..I JA PER CONCLOURE

Miguel ha ullprès Mallorca des de els turons de llevant en unes quantes ocasions amb seva càmera, de lo qual això ha estat una mostra, per lo que es nota que apart de saber retratar, te bon ull per endevinar els dies que val millor la pena intentar-ho!

Desitjo que en endavant segueixi encertant ocasions de visibilitat magnífica i deleitarnos amb interesants fotografies de mes enllá de la línia del mar!.

..O d’altres horitzonts.

ACTUALITZACIÓ D’ARTICLE!!

El dia 20 de Febrer, Miguel ha fet aquests retrats des de l’ermita de Sant Joan!

L’espectacle del sol ixent per Tramuntana, no podía faltar!. Naturalment no ha estat casualitat sinó que ha anat a cercar-ho expressament. Per cert el dia següent el Sol havia de passar per just el cim del Puig Major, pero les previsions meteorològiques no apuntaven bé (núvols i pluja), així que mes ha valgut prevenir!.. Enhorabona Miguel.

Terra a la vista! ..Des de el Penyagolosa.

Els primers essers humans de la prehistòria que varen arribar a ses Illes i van desenvolupar una molt peculiar cultura talaiòtica, segurament havien copsat abans les seves siluetes en la llunyania des de algun cim peninsular. Un dels cims candidats podría haver estat el Penyagolosa, el Gegant de pedra.

Juanjo Diaz de Argan -el mateix sobre el qual vaig escriure un reportatge en virtut de la seva imatge del Pirineu- ha tornat a enfilarse al Penyagolosa i ha tornat a veure ben lluny!.. Al nord va tornar a copsar una part dels cims pirinencs i a l’est, el Puig Major!. ..Sobresortia damunt una capa de núvols que amagaven tota la resta de cims de l’illa.

Aquest és un retall de la imatge obtinguda per ell. Veiem la silueta de la muntanya, des de 272 km!.. És a dir, horitzons llunyans i ben llunyans!.. El dia anterior Miguel Zarazoza havia copsat des de una turó més baix del maestrat les puntes de de Massanella i el Puig Major ..I el mateix dia que en Juanjo, més tant sols unes poques horetes abans, Alfons Lopez des de l’Observatori Fabra reportava una increíble vista mallorquina, prova de que sobretot aquell dia la transparència del cel abarcava una área geogràfica ben extensa!.

El Penyagolosa, com ja vaig comentar en altre article, és un cim increiblement potent en potencialitats panoràmiques.. Però a més, climàticament resulta bastant afavorit degut també a la seva ubicació. La Vall de l’Ebre en moltes ocasions és un corredor de vent secs i transparents. Les plujes atlàntiques descarreguen als Pirineus o a les muntanyes vasques i Cantàbriques, l’aire sec circula per la depressió de l’ebre i arriba fins a ses illes encara prou sec..
No obstant, en la fotografía del Juanjo sembla que aquesta circumstància no era del tot així, ja que veiem una bona banda de núvols. Més increíble dons la imatge, la qual dona fè de les potencialitats de la muntanya fins i tot en dies de condicions no del tot òptimes.

D’haver estat un dia més extraordinari s’hagués pogut percebre també clarament l’illa d’Eivissa, a 200 km de distancia; espero que ho pugui aconseguir en una altre ulterior ocasió. En tot cas és aquesta una imatge singular; primer per el fet de que és la primera que jo personalment veig de Mallorca des de aquest cim (imagino que en deuen d’haver d’altres pero els desconec), segón perquè si que és un cim que ha estat retratat en canvi des de Mallorca unes quantes vegades -per Marcos Molina, com no- i és una silueta referent des de aquella distancia.

La grandesa del Penyagolosa es veurà reconeguda quantes més panoràmiques distants s’obtinguin des de ella o quan des de més lluny s’albiri la seva silueta.
Des de Catalunya pot ser percebut fins i tot des de el Montseny, a 292 km, essent les ocasions més propicies les postes de Sol properes al solstici d’hivern. Un repte dons a tenir en compte per als qui ens hi volguem avenir.

El Pirineu i França des de el Pais Valencià!

Contemplar el Pirineu i fins i tot certes parts del territori totalment dins de França …Des de algún indret del Pais Valencià podria sonar a cosa imposible. Enmig d’un grup de gent, penso que qui per exemple afirmés afirmés tal cosa correria el risc de semblar pretenciós i incult en geografia. Dons no. La realitat de vegades iguala o supera a allò que, per al sentit comú podria semblar ficció.

Fa uns pocs dies m’han arribat unes imatges que no puc deixar escapar en aquest blog.
L’autor: Juanjo Diaz de Argán. La muntanya: El Penyagolosa (1813 m). Distàncies: 270-289 km!.

Van ser fetes un dia de l’hivern passat. Ell si que creia que podria veure-ho, i a més retratar-lo des de tant lluny. S’ho va proposar fermament. De la idea a l’acte. Somni, propòsit, realitat.. Un resultat espectacular.
.

.
DES DE EL PENYAGOLOSA. EL GEGANT DE PEDRA

Una observació a tanta distancia no hauria estat possible sense l’existència del Penyagolosa. Una muntanya amb una singularitat orográfica excelent, devinguda de la seva prominència en relació a d’altres cims i també de la situació on es troba.
No és pas el Penyagolosa (1813m) la cota més alta de la Comunitat Valenciana -aquesta és el Cerro Calderón (1837m)- però a pesar d’això la supera en canvi sobradament en quant a distàncies màximes potencialment divisables. De fet el Penyagolosa és una de les muntanyes peninsulars des de la qual és poden arribar a copsar altres cims de la península a majors llunyanies, i a la inversa, naturalment, es a dir, que pot esser divisada des de punts ibèrics tant distants. El Penyagolosa, a més a més, és una prominència divisable des de punts de Mallorca i d’Eivissa.

FACTORS ÒPTICS I ATMOSFÈRICS. LA FATA MORGANA.

La transparència del aire excelent en aquell matí i els reflexes de la neu van esdevenir altres aliats requisits, dons si us hi fixeu veieu que només son les arees nevades les que es retallen en l’horitzó. Ambos factors van ser tinguts en compte previament per el fotògraf.

Un altre element molt important en aquell cas: La refracció atmosfèrica, i fins i tot l’efecte Fata Morgana. Alguns pics semblen torres més que pas muntanyes; personalment em crida especialmente l’atenció el pic du Garlitz (per cert un dels que estan dins totalment de territori francés) pero en moltes altres s’hi aprecien també variis reflexes (miratges), sobreposats uns sobre els altres.

Els fenomens de Fata Morgana solen estar presents de vegades en els territoris àrtics pero quasi mai es donen o bé molt dèbilment en zones més al sud. Venen devinguts de miratges de tipus superiors, els quals, son el contrari dels miratges inferiors. Com disginguir-los? Els miratges superiors son imatges especulars invertides situades al damunt de formes llunyanes que es troben en l’horitzó, mentre que en el cas dels miratges inferiors els reflexes es mostren a sota. El miratge del Sol sota Mallorca per exemple en el passat reportage des de el Bartolo era un miratge inferior.

IDEA I MOTIVACIÓ

..Segons paraules de l’autor, reportades en un primer moment al foro tiempo (fer-ne click) així com la mateixa fotografía:

“Todo comenzó cuando vi una fotografía de los Pirineos desde la isla de Mallorca.

Poder ver a semejante distancia sin perder nitidez ni detalles me pareció algo de otro mundo, imposible de conseguir… Y si se podía hacer, algo que solo ocurre en contadas ocasiones.

Después de ver esa imagen, me picó la curiosidad hasta el punto de comenzar a investigar por mi cuenta. Y ya que soy de Valencia, me decidí a ver los Pirineos desde el Penyagolosa (a casi 300 kilómetros de distancia).

Sabía que se podía conseguir por que encontré una foto del pico Aneto desde este lugar, así que esperé al día perfecto y a las 10 de la mañana del dia 23 de Diciembre de 2012 estaba arriba del todo, cámara en mano.

La suerte quiso que además de una visibilidad perfecta, se dieran ciertos fenómenos de refracción atmosférica que me permitieron observar picos que en teoría no tenían una linea de visión directa desde el Penyagolosa.

El resultado fue este, después de unir todas las fotos y poner todos los nombres.

Para mi, es algo espectacular.”

L’ESPECTACLE DEL MASSÍS DE L’ANETO.

Juanjo em va passar un parell d’imatges més, preses amb l’acoplament d’una altre lent extra a l’objectiu de la seva càmera.

I DE LA ZONA DEL MONTE PERDIDO

D’esquerra a dreta; el Marboré, Cilindro, Monte Perdido, Soum de Ramond, Punta de las Olas, Pic Long, Añisclo, La Tuca i eL pic du Campbiell.
.
“El tiempo es aquello que convierte tus sueños en realidades e ilusiones”
Juanjo Diaz de Argán
.

Mallorca, una joia dins el Sol!. ..A 238 km!

Mallorca retratada des de el pic Bartolo (Castelló), possiblement la fotografía de la serra de Tramuntana més increíble que s’hagi fet mai fins al moment!

Les sortides i les postes de sol solen ser un estímul per retratar paisatges, però generalment només es fà servir la càmera per retratar la bellesa cromática que en resulta del mateix paisatge o els canvis de tonalitats. Hi han però, algunes poques persones que a més, busquen les sortides del sol per un altre motiu, el cual molt poques altres persones coneixen. …El Sol, te un secret:
De vegades permet copsar siluetes de muntanyes a distàncies extremes!.. Paisatges nous, apareixen dins el Sol.. Alguns fotògrafs ho saben i persegueixen aquestes situacions!.

En certs llocs del mon s’han aconseguit fotografíes interessants de perfils remots mitjançant aquesta técnica, pero fins ara no havia vist jo (per lo menys jo) cap fotografía espectacular de distancia, d’aquest tipus feta des de més aprop nostre. Fins ara!.. Fins ara, si, perquè una persona que es diu Adolfo Martínez ha aconseguit fer aquest retrat. Una imatge que és quasi més que una fotografia, es potser, al meu parer, la més fantástica que s’hagi fet mai de Mallorca des de la península. ..I a més amb mèrit d’autor, dons no ha estat fruit de la casualitat sino d’una acurada i perfecta planificació previa.
A continuació però, si de cas deixo la paraula al mateix autor de les fotografíes!.. Qui millor que no ell per explicar-se!:

En paraules d’Adolfo:

El origen de mi predilección por este tipo de fotografías se remonta hacia finales del verano de 2008. Aunque mi ciudad de nacimiento es Benicarló (Castellón), vivo normalmente en la capital provincial.
Desde 1998 soy socio de la Sociedad Astronómica de Castellón, precisamente desde que nuestra agrupación comenzaba a planificar un viaje a Hungría, para contemplar el que para muchos sería su primer eclipse total de Sol.
Pues bien, volviendo a 2008, un día se me ocurrió que, desde el mirador de Oropesa del Mar, [N 40º 04’ 25.6, E 00º 07’ 46.6’’], a unos 115 metros de altura, y situado al sur de la famosa población por albergar Marina D’Or, si el acimut lo permitiese, podría verse salir el Sol exactamente frente al faro de la Columbrete Grande, la mayor de las islas, de apenas 0,14 Km2.
Desde dicha atalaya, el acimut hacia dicha construcción es 111º 52’, el cual, efectivamente, y aunque no sobre mucho, se encuentra dentro de los límites por donde puede salir el Sol a lo largo del año.
Conociendo este dato, introduje las coordenadas geográficas y altura de dicho lugar en un simulador astronómico denominado Starry Night, y comprobé qué días del año, la salida del Sol se ajustaba o alineaba mejor con el faro. Averigüé que dicho día era el 9 de noviembre de aquel año, obviamente.
Cuando aquel domingo, acudimos al lugar varios compañeros de la entidad astronómica, ellos, que tenían buenas cámaras y objetivos, hicieron las fotografías a pesar de una banda de nubes traicionera.
Aquel día, me fijé en el momento exacto del primer rayo del orto solar. Lo había hecho un par de minutos antes de lo que aparecía en el simulador, lo cual afectaba ligeramente al acimut de la salida del astro rey.
Así pues, en el ordenador, modifiqué la altura para ajustarla a la salida real del primer rayo. De los 115 metros, pasó a 1100. A partir de entonces, para dicho lugar, ver la pantalla del ordenador, sería como contemplar el escenario real, lo cual me permitiría planificar con precisión otras observaciones. Para aquel año, el día ideal hubiese sido el lunes, 10 de noviembre, y pensándolo bien, dicho día de la semana no podría haber venido tanta gente como el domingo.
En 2009 no pude acudir, pero en 2010, utilizando un telescopio como objetivo, y la meteorología favorable, obtuve, entre otras, la fotografía que se adjunta.

El mes anterior, concretamente el 7 de octubre, subí al pico Bartolo para intentar hacer la misma fotografía que la protagonista de este texto. Una espesísima niebla me impidió ver algo; ni siquiera el propio Sol.
El 28 de diciembre de 2012, encontrándome allí para otra fotografía distinta, vi salir el Sol desde el primer instante. Anoté el momento exacto, como había hecho en el mirador de Oropesa, y al ajustar la altura en el ordenador, los 729 m. del Bartolo pasaron a 3900. En este caso, supe que de haber hecho la fotografía, apenas habría aparecido un pedacito de silueta, debido al error del programa astronómico con la altura real.
De modo que, con todo arreglado, ya sabía cómo iba a salir nuestra estrella por la silueta de la Sierra de Tramuntana. En otra página de Internet, había averiguado que el Puig Major apenas sobresaldría del horizonte, aproximadamente unos 5’, es decir, la sexta parte del diámetro del Sol.
El día en cuestión, me puse el despertador a las 6.15, para salir de la casa de Castellón a las 6.35 con dos mochilas; una normal, para la espalda, y la otra, reversible, para la parte delantera.
Entre las dos, llevaba la cámara, el objetivo, dos trípodes (uno de los cuales hacía de contrapeso para que el objetivo no venciese, dado el caso), un anillo adaptador (para acoplar cámara y objetivo), un disparador automático, una gorra, un GPS, dos bastones de senderismo, dos litros de agua y una manzana.
Dejé el coche en un gran aparcamiento [N 40º 04’ 27.5, E 00º 01’ 36.6’’] situado delante del monasterio de las Carmelitas del Desierto de las Palmas, en el término municipal de Benicasim.
A las 7.02, comencé a subir por la carretera asfaltada, pero con baches, que comienza a escasos 80 metros al norte del aparcamiento.
Al faltar casi una hora para que saliese el Sol, el crepúsculo matutino acababa de comenzar, pero todavía, la sensación de oscuridad, dominaba la escena.
Obviamente, a medida que se producía al ascensión, la claridad iba imponiéndose poco a poco, dejando ver una gran capa de nubes bajas, que no sobrepasaban los 5º de altura. El resto del cielo, completamente despejado.
Algunas capas de nubes parecían tener la misma silueta que la de una pequeña cordillera de rodeno denominada Las agujas de Santa Águeda.
Unos minutos antes de llegar a la cima, un coche me sobrepasó, pero no fue a la cima, sino que pasó de largo, comenzó a descender y se perdió a lo lejos.
Llegué a la cima a las 7.45, apenas 15 minutos antes del orto solar. Monté la cámara, y 2 ó 3 minutos antes del momento esperado desde varios años, se me ocurre que debería realizar unos disparos con una ISO y tiempo de exposición determinados para ir ajustándola a medida que la luz solar fuese aumentando.
Empiezo a toquetear y a disparar hasta que veo salir a la estrella (con doble sentido). Unos segundos después, creo ver una manchita negra, y sólo se me ocurre pensar: ¡”Qué mala suerte que tiene que haber ahí una nube”!. Pero cinco segundos después, arrepentido de lo pensado, me digo: ¡”Pero si es lo que tenía que ver, el Puig Major y alrededores”!. Hice varias fotografías más, hasta que el Sol se escondió dentro de la capa de nubes, de modo que lo recogí todo, me puse las mochilas, la gorra, e inmediatamente me comí la manzana.
Al llegar a casa, me dispuse a descansar un poco, pero no podía. El siguiente reto es fotografiar la luna llena sobre el Peñagolosa el sábado, 19 de octubre de 2013, para lo cual deberé trasladarme al sur de la localidad castellonense de Cabanes, famosa, entre otras cosas, por su arco romano.
En el momento de escribir estas líneas, tres días antes del evento, las previsiones meteorológicas no son muy halagüeñas, aunque todo puede pasar.
Esto es todo. Gracias a Marc, y a los lectores por su atención.

TRES INSTANTS DE LA SEQÜÈNCIA MAGNÍFICA

Tres imatges, tres moments màgics. En el primer el Sol, encara molt baix projecta una ombra en diagonal cap amunt en forma de muntanya.. En el segón, el cim del Puig Major està centrat a la perfecció gairebé com un eclipsi anular! (gran mèrit del fotògraf!).. Penseu que si la muntanya mallorquina ocupés un espai visible major (cas per exemple d’haver fet el retrat des de un turó més alt o no tant llunyà) no hauria estat possible aquesta peculiaritat.

Un altre aspecte sobresalient: El miratge produit per la refracció atmosférica. El cim més alt de l’illa, envoltat de llum de Sol per dalt i per baix, sembla levitar!.. Tal com si el Puig Major es volgués separar de la resta de l’illa per acompanyar al Sol en aquest bell moment de la natura!. Suspir!?.. I finalment, a la tercera imatge, quan el Sol “abandona”!.. L’illa gairebé desapareix completament un cop el Sol havia pujat; és l’última part de la “magia” d’aquest fenòmen!.

Fà algo més de 9 mesos jo vaig intentar copsar l’eclipsi de Sol per el relleu del Puig Major, va ser des de el Mont Caro, però els núvols no m’ho van permetre (veure reportatge sobre els Pirineus vistos des de Beseit). Enhorabona a Adolfo que ho ha aconseguit des de aquesta altre muntanya, anomenada per uns “Bartolo” i per alguns altres “Sant Miquel” (però sembla que el primer és més usual) i amb unes captures escenogràfiques tant excelents. Gràcies també per el texte que m’ha enviat l’Adolfo per fer aquest article.

Vull agrair, a més de l’Adolfo, també especialment a Marcos Molina, per haver-me informat per telèfon el mateix dia, i facilitar-me ben seguit el contacte d’Adolfo. Marcos Molina, expert fotògraf de paisatges i d’horitzons llunyans va rebre primer les imatges captades d’Adolfo i va reportar de seguida també un reportatge al seu web (http://www.marcosmolina.wordpress.com), en el qual trobareu, a més de fotografíes, interessants gràfics ilustratius, d’altres més explicacions i molts comentaris. Marcos Molina també va aconseguir fer una fotografía en la mateixa línea de paisatgísme astronòmic, quan fà quasi un parell d’anys va retratar el Sol ponent-se per just al costat d’algunes muntanyes de la provincia d’Alacant, quasi sempre invisibles.

I bé, això es tot. Podria parlar també de… Les contemplacions (o els intents) que fan els marsellesos del Canigó, un parell de cops a l’any si l’aire ho permet i que s’ha convertit recentment en tota una tradició paisatgísta.. Pero si de cas, ho deixaré, per un altre futur reportatge!