L’ANETO DES DE EL MONT CARO!

Caro-Aneto-JuanjoDiazdeArgan

El passat dia 9 de febrer, Juanjo Diaz, fotògraf de Castelló aficionat a retratar paisatges distants -i reportador cada vegada més habitual d’imatges que he fet servir en un parell d’articles ja- es va desplaçar expressament des de Madrid, lloc on resideix actualment, fins al cim del Mont Caro per copsar els Pirineus. I que va fer? Dons va retratar A LA PERFECCIÓ l’ANETO!.. I a més, els altres dos cims que conformen el “podi” de les màximes alçades de la serralada, es a dir: el Posets i el Mont Perdut; els tres més grans, més els cims acompanyants d’aquests emblemàtics..

Evidentment això es mereix un article. La fotografía de l’Aneto i cims adjacents de tot el massís la trobo superba. Alomillor és en veritat ..La millor feta mai d’aquest cim des de tal llunyania, no ho se… Però em permeto, com a mínim, fer-ne l’elocubració.  L’any passat jo també vaig retratar des de el Caro, la zona del massís de l’Aneto i altres parts del Pirineu, tanmateix sense captar el cim ni obtenir una bona resolució de la resta degut a una forta turbulència.. Imagino que algunes persones també ho hauràn retratat alguna vegada. Si ho han fet, sospito una mica que la majoria no hauràn estat pas conscients de que allò que havia quedat regisgra’t al negatiu o al sensor de la càmera era l’Aneto i que allò altre el Mulleres, i etcétera, però bé, en cas que també sí, puc dubtar que igualment hagin estat tant magnífiques com aquesta en particular d’en Juanjo, feta a més a més expressamet i a consciència.  Alomillor ara, al mostrar-la aquí, alguns s’animaràn a intentar-ho!. És possible, pero ha posat el llistó ben alt!.

El Caro és una muntanya situada gairebé a la delimitació entre Catalunya i el País Valencià -com vaig referir en un article-, però és una talaia sobresalient per contemplar els Pirineus si les condicions meteorològique son molt favorables!.  L’encert de Juanjo te especial mèrit per l’ambient borrascós que regnaba a gairebé tota la península. Creure’s que en aquella circumstància tindria possibilitat de retratar el Pirineu, això és conseqüència d’un cert atreviment per part seva, però alhora d’un bon coneixement i experiència que te del tema, indiscutible. Fa algo més d’un parell de mesos també es va desplaçar expressament al Caro i també va aconseguir retratar alguns cims pirinencs!, pero en aquell cas, tot i la seva personal satisfacció, va ensenyar-me una fotografía diguem que més “normaleta” i no vaig decidir-me a convertir aquella primera gesta seva en un article, a més que ja havia retratat jo mitjanament el Pirineu fà un any.  Aquest altre cop si, per descomptat, s’ho ha ben merescut.

Aquí a sota la mateixa imatge, pero amb noms:

Caro-Aneto cat fletx Juanjo Diaz

 

EL POSETS, SEGON CIM MÉS ALT DE LA SERRALADA ..SOBRE UNA CAPA D’ESTRATOCÚMULS.

 

Posets cat-JuanjoDiaz

La banda de núvols quasi l’amagaven, pero no!.. Possiblement en aquell moment, el cim del Caro era l’únic indret des de on era factible albirar-lo. El cim del Posets (3375 m.) en concret és la punta dreta. La de l’esquerra és la seva cresta secundaria, coneguda com Pico Bardamina (3079 m).

 

EL MONTE PERDIDO I LA SEVA COLLA VEINA D’ALTRES “TRES MILS”.

 

Caro-MontePerdido-catretfletx-Juanjo Diaz

Aquí la nuvositat també era la protagonista però un cop més, els motius més buscats sobresortien prou bé. L’autor em va comentar que li agradava especialment aquesta imatge..  Contemplar-la en moviment deuria ser una meravella.  Personalment jo trobo que estèticament els nuvols del mig que sobresurten armonitzen força amb les formes inamovibles -com no podría ser d’altre manera- d’aquesta part de la serralada.

 

LA METEOROLOGIA, ALIADA.

Quan vaig veure aquestes tres fotografíes, em vaig preguntar quina situació meteorológica havia hagut aquell matí que havia facultat tot això.  Si de cas aquí, que s’expressi el mateix Juanjo, qui m’ho ha referit amb aquestes paraules:

“Que yo recuerde, la situacion era a grandes rasgos: Acababa de pasar un frente y la humedad atmosferica en los niveles bajos estaba disminuyendo a medida que salia el sol y aumentaba la temperatura del aire…. Ademas, el ambiente era en general frio ya que el frente que acababa de pasa venia (como no) del noroeste. No hacia practicamente viento y aquello era un gran punto a favor para visitar la cima del mont caro, ya que con un poco de viento no hay quien aguante ahi arriba mas de media hora! La tension de todo este asunto residia en que tras el frente que acaba de pasar venia otro, que estaba pronosticado para la tarde del domingo, por lo que ya se empezaban a notar sus efecto y debiamos darnos prisa si queriamos aprovechar un poco de “buen” tiempo y de ausencia de lluvias.
Al final la jugada nos salió bien ya que pudimos aprovechar las condiciones favorables despues del primer frente, mientras que a la vez conseguimos no ser alcanzados por el segundo… Y no solo eso, ya que ademas, gracias a la humedad que se habia acumulado en los niveles mas bajos (creando nubes muy bajas) y a la cortadura producida en ellas por los vientos que llegaban con el segundo frente, se consiguieron crear las condiciones perfectas para que aparecieran las inestabilidades de Kelvin-Helmholtz.”

Efectivament, hi havia aquesta inestabilitat tant peculiar..  Els núvols, sobretot el de la part de l’esquerra de l’anterior fotografía en son la prova. I per això abans també he comentat lo del moviment.

Que seria de molts paisatges sense els senyors Kelvin i Helmholtz?!! ;- )

 

LA FRONTALITAT DE LES ALÇADES EN LES PERSPECTIVES LLUNYANES

Les imatges de perfils llunyans tenen un conjunt de característiques especials. En altres entrades d’aquest blog n’he comentat alguna que altre.  I  si de cas ara,  una altre.

Una de les gracies de les contemplacións distants (+de 200 km en aquest cas) es que les perpectives que s’hi corresponen -mitjançant amb binocles o altres eines- permeten copsar àrees de relleu que no son aconseguibles de manera equivalent en -per exemple aprofitant el cas- una ascensió excursionista pirinenca. He dibuixat a propòsit una ilustració per al cas (cliqueu).
Per un individuu que fes camí cap al cim, l’angle visual que tindria en relació a la part superior de la muntanya i alhora en relació al plà horitzontal seria molt major.. Només es podría obtenir una perspectiva una mica equivalent des de per exemple un aparell aeri, o bé, en el cas hipotètic que, davant la cara sud de l’Aneto hi hagués un altre cim similar en alçada i en consonància des de tal lloc es pogués dirigir la mirada també cap allà. No és el cas.

Per tant la llunyania dona per molt, pot ser eina de coneixement i satisfacció. No cal ser necessariament astrònom i enfocar altres planetes!. :- )

EIVISSA I ES VEDRÀ DES DE 190 KM! (Per Miguel Zaragoza)

..En això dels horitzons, hi han vegades que allò que semblen muntanyes en realitat son núvols (a menys que se’n tingui una certa experiencia) ..I hi han d’altres vegades, que allò que semblen núvols o poden semblar-ho perquè fins i tot canvien de forma, en veritat son muntanyes!. Aquest és el cas de les següents fotografies.

DSC09151 Miguel Zaragoza

Tot el que es veu a l’horitzó és Eivissa, retratada el passat 26 de Gener (dia extraordinari en el qual jo també vaig fer retrats distants) per Miguel Zaragoza, el mateix qui ultimament ha aconseguit fer unes quantes fotografíes de Mallorca des de la Serra Galceràn (Castelló) i envers lo qual vaig editar un reportatge. En Miguel s’ha tornat a enfilar a l’ermita i aquesta vegada ha aconseguit albirar a més a més aquesta altre gran meravella.

De primer va pensar que podrien ser núvols, però va tenir una sopita i ..es va esperar uns minuts. Es va adonar que no canviaven de lloc entre una i altres imatges.. (tot i que canviaven lleugerament de forma).. Eivissa, podía ser Eivissa!.. I ja ho crec que ho era, a uns 190 km, més enllà de la línea del mar, la seva sospita va ser encertada. Una munió llarga de petites formes fantasmagòriques, algunes semblaven petits bolets.. Les muntanyes pitiusses havien aparegut i estaven afectades per miratges superiors!.

SILUETES D’AIRE, TESTIMONIS DE TERRES LLUNYANES

???????????????????????????????

Veiem aquí amb més claretat i detall les siluetes del paisatge afectades per la forta refracció atmofèrica. Si clikeu la imatge a més a més, la llegireu amb les asignacions que he fet amb l’ajut de simulació panoràmica (com en altres ocasions). La refracció però, és més gran que la que consideren els simuladors i això fa que no concordin. Els perfils de l’illa, apart de quedar distorsionats per els miratges i fins i tot resultar lleugerament diferents en fotografíes preses en intèrvals de pocs minuts, apareixen més elevats del que es mostrarien en altres condicions atmosfèriques i també fa que certes linies més baixetes es mostrin visibles enlloc d’estar aparentment amagades sota el mar; ara bé, aquesta aparent fallida la resolc aplicant un ajustament d’alçada ficticia al punt de perspectiva del fotògraf (l’ermita de St.Joan en aquest cas) fins trobar les bones concordàncies, les quals després (com també usualment faig) les he comparat amb altres perspectives realitzades amb altres mètodes i per últim, una vegada verificada la concordancia he asignat els valors de cotes i denominacions en base a dades de cartografia de cert rigor, en aquest cas la del IGN. Per a altres casos utilitzo la del ICCAT.

LA TOPOGRAFIA VISIBLE AL DETALL

???????????????????????????????

Aquesta imatge compren bona part dels relleus centrals i occidentals de l’illa, amb més amplitut que la imatge anterior. El tros on veiem els perfils més elevats de la fotografía correspon el territori dels Amunts (Sant Mateu d’Aubarca i termes pròxims). Interessants miratges es mostren devinguts de la refracció intensa de l’aire.

DSC09152 ret retall

Aquí a la dreta incloc aquest retall per exemple, veiem línies horitzontals per damunt d’alguns cims..  Es tracta dels reflexes invertits dels mateixos per damunt de la seva ubicació real en el panorama!. Els miratges també provoquen que els turons no prenguin formes de pirámides sino de torres amples o estretes en molts casos; per contra també aplanen els cims a certes cotes.

El sector més nord de l’illa, es a dir, el que serien les elevacions del municipi de de Sant Joan Labritxa i encara més alguns turons propers a Portinatx i Cala de Sant Vicent, malauradament queden fora del marge esquerra de la imatge d’aquí al damunt. Desitjo que un altre dia en Miguel torni a pujar la muntanya i retrati el que resta.

Eivissa sud en la següent.

DSC09133 B Sud Miguel Zaragoza ambnoms

Aquí veiem la zona més alta realment de tota l’illa, també des de l’ermita de Sant Joan Nepomucè. Talaiassa, amb els seus 487 metres i a 190 km, tot i també naturalment manifestant una forta distorsió refractiva la qual transforma en pràcticament plana tota la part superior i anivella els cims veïns com si tingueren la mateixa cota.
Una de les coses més maques d’aquesta fotografía però, és que apareix l’Illa d’Es Vedrà (dreta)!.. Una illa increiblement elevada (382 m.) per lo ample que resulta, donat que no arriba a 1’5 km màxim en llur base i de seguida es fa força més estreta. Tal característica de bastants cims del mon enganya sovint la cartografia de google i quan vaig aplicar el simulador panoràmic per esbrinar els relleus, es Vedrà no es mostrava gràficament fins que no aplicava una alçada ficticia encara molt més exagerada (1450 m!) per a l’ermita de Sant Joan.
L’illot és una reserva natural de fauna i flora i amb una historia que compren a més interesants llegendes i fets misteriosos variis. Situada davant la cala Horts, igual que la seva companya més baixeta (Es Vedranell), conforma una silueta que, vista de prop per mi -i per força altre gent també crec- és la més maca de tot el mar que envolta Eivissa ..I me’n adono ara, que vista des de gairebé 200 km també!!

DES DE LA SERRA D’EN GALCERAN

Com vaig explicar, el dia de Reis va ser un matí fantàsticament nítid entre Catalunya i Mallorca, però també ho va ser al País Valencia i fins i tot també el dia anterior. Vull reportar aquí les observacions del company Miguel Zaragoza des de la Serra d’en Galcerán, situada entre les comarques de la Plana Alta i l’Alcalatén (província de Castelló), serra la qual es considera una de les derivacions del Sistema Ibèric poc abans de tocar mar, tot i que mostra una orientació paral.lela a la costa i això també permetria associar-la a la serralada litoral catalana.

???????????????????????????????

A qui matina Deu li presta ajut, diu el consabut refrany..  I Miguel matina!.  El dia 5, abans de l’eixida del Sol sembla que ja havia fet cim en el turó que porta gairebé el seu propi cognom; el Tossal Saragossa (1082 m), màxima prominència de tota la serra.  Va mirar cap l’est i allà una mica a l’esquerra per on anava el Sol a fer el seu naixement, es retallava perfectament la Serra de Tramuntana amb l’horitzó. Aquí dalt veiem el Sol fent s’aparició en una imatge amb aparença una mica pictòrica. A l’esquerra, como si fossin onades, els relleus sud-occidentals de Mallorca.

DSC08654 edit Recorte Miguel Zaragoza

Mateixos relleus amb major ampliació. La maca silueta del Puig Galatzó (1027 m) en el centre esquerra. A la seua dreta Sa Moleta de s’Esclop (928 m)

DSC08738 ID identificada por Marcos

La part central de la Serra de Tramuntana. Imatge ilustrada amb abundància de denominacions topogràfiques. Dades indicades per Marcos Molina -expert coneixedor en la serra-.

???????????????????????????????

..I en allà? Dons aquí el fotògraf Miguel va dirigir la seva mirada envers la costa d’Alacant i va captar el Cap de Sant Antoni (Xavia), el Puig de la LLorença (Moraira-Alcasar) a 175 km i la característica silueta del Montgó, més propera a Denia. A la dreta del Montgó altres relleus sensiblement més baixos de la zona de Xàvia.

DIA DE REIS DES DE UNA ERMITA

El dia de Reis, abans de trenc d’alba, Miguel va tornar a encaramar-se a la serra i va retratar de nou l’illa!. En aquest cas el seu punt escollit de perspectiva va ser una ermita enfilada dalt d’un altre turó. L’ermita de Sant Joan Nepomucè.

DSC08836 Rec edit Miguel Zaragoza

7:58. Una imatge amb una sorprenent lluminositat a pesar de ser tant d’hora, un besllum atmosfèric degut sense dubte als capricis dels nuvols els quals es succeien veloçment darrera el pas d’un front amb plujes unes hores abans. Per altre banda la refracció, augmentada en intensitat per l’aire fred distorsionava la percepció dels cims tot creant un paisatge de semblant màgic u oníric. Si no fos per la vista incontestable del mar podriem tal vegada pensar que estem davant un paisatge d’Utah o d’Arizona en lloc de les muntanyes balears.

???????????????????????????????

Una estona més tard (8:46) ja sense els fantàstics efectes de la llum del moment anterior. Nogensmenys aquí podem apreciar tot el sector divisable de Tramuntana, des de sa Moleta d’Esclop (dreta) fins es Puig d’en Galileu (extrem esquerra). En primer plà la Serra d’Irta (Baix Maestrat) i en ella s’hi percep l’ermita de Sant Benet, tot i que més clarament encara en la imatge precedent.

…UNS MESOS ABANS

???????????????????????????????

16 d’Octubre. La silueta conjunta del Massanella i el Puig Major abans de l’eixida del Sol, des de l’ ermita de Sant Joan.

???????????????????????????????

Excelents perfils uns pocs minuts posteriors. A la part esquerra Sa Mola de Planícia (941 m) seguida de la serra des Puntals. A la zona dreta es Puig Galatzó y sa Moleta des Esclop.

..I JA PER CONCLOURE

Miguel ha ullprès Mallorca des de els turons de llevant en unes quantes ocasions amb seva càmera, de lo qual això ha estat una mostra, per lo que es nota que apart de saber retratar, te bon ull per endevinar els dies que val millor la pena intentar-ho!

Desitjo que en endavant segueixi encertant ocasions de visibilitat magnífica i deleitarnos amb interesants fotografies de mes enllá de la línia del mar!.

..O d’altres horitzonts.

ACTUALITZACIÓ D’ARTICLE!!

El dia 20 de Febrer, Miguel ha fet aquests retrats des de l’ermita de Sant Joan!

Sol ermita edit -Miguel Zaragoza

???????????????????????????????

L’espectacle del sol ixent per Tramuntana, no podía faltar!. Naturalment no ha estat casualitat sinó que ha anat a cercar-ho expressament. Per cert el dia següent el Sol havia de passar per just el cim del Puig Major, pero les previsions meteorològiques no apuntaven bé (núvols i pluja), així que mes ha valgut prevenir!.. Enhorabona Miguel.

Terra a la vista! ..Des de el Penyagolosa.

Els primers essers humans de la prehistòria que varen arribar a ses Illes i van desenvolupar una molt peculiar cultura talaiòtica, segurament havien copsat abans les seves siluetes en la llunyania des de algun cim peninsular. Un dels cims candidats podría haver estat el Penyagolosa, el Gegant de pedra.

Juanjo Diaz de Argan -el mateix sobre el qual vaig escriure un reportatge en virtut de la seva imatge del Pirineu- ha tornat a enfilarse al Penyagolosa i ha tornat a veure ben lluny!.. Al nord va tornar a copsar una part dels cims pirinencs i a l’est, el Puig Major!. ..Sobresortia damunt una capa de núvols que amagaven tota la resta de cims de l’illa.

Z_DSC_0365 B ret red web

Aquest és un retall de la imatge obtinguda per ell. Veiem la silueta de la muntanya, des de 272 km!.. És a dir, horitzons llunyans i ben llunyans!.. El dia anterior Miguel Zarazoza havia copsat des de una turó més baix del maestrat les puntes de de Massanella i el Puig Major ..I el mateix dia que en Juanjo, més tant sols unes poques horetes abans, Alfons Lopez des de l’Observatori Fabra reportava una increíble vista mallorquina, prova de que sobretot aquell dia la transparència del cel abarcava una área geogràfica ben extensa!.

El Penyagolosa, com ja vaig comentar en altre article, és un cim increiblement potent en potencialitats panoràmiques.. Però a més, climàticament resulta bastant afavorit degut també a la seva ubicació. La Vall de l’Ebre en moltes ocasions és un corredor de vent secs i transparents. Les plujes atlàntiques descarreguen als Pirineus o a les muntanyes vasques i Cantàbriques, l’aire sec circula per la depressió de l’ebre i arriba fins a ses illes encara prou sec..
No obstant, en la fotografía del Juanjo sembla que aquesta circumstància no era del tot així, ja que veiem una bona banda de núvols. Més increíble dons la imatge, la qual dona fè de les potencialitats de la muntanya fins i tot en dies de condicions no del tot òptimes.

D’haver estat un dia més extraordinari s’hagués pogut percebre també clarament l’illa d’Eivissa, a 200 km de distancia; espero que ho pugui aconseguir en una altre ulterior ocasió. En tot cas és aquesta una imatge singular; primer per el fet de que és la primera que jo personalment veig de Mallorca des de aquest cim (imagino que en deuen d’haver d’altres pero els desconec), segón perquè si que és un cim que ha estat retratat en canvi des de Mallorca unes quantes vegades -per Marcos Molina, com no- i és una silueta referent des de aquella distancia.

Golosa1 recorte b

La grandesa del Penyagolosa es veurà reconeguda quantes més panoràmiques distants s’obtinguin des de ella o quan des de més lluny s’albiri la seva silueta.
Des de Catalunya pot ser percebut fins i tot des de el Montseny, a 292 km, essent les ocasions més propicies les postes de Sol properes al solstici d’hivern. Un repte dons a tenir en compte per als qui ens hi volguem avenir.

El Pirineu i França des de el Pais Valencià!

Contemplar el Pirineu i fins i tot certes parts del territori totalment dins de França …Des de algún indret del Pais Valencià podria sonar a cosa imposible. Enmig d’un grup de gent, penso que qui per exemple afirmés afirmés tal cosa correria el risc de semblar pretenciós i incult en geografia. Dons no. La realitat de vegades iguala o supera a allò que, per al sentit comú podria semblar ficció.

Fa uns pocs dies m’han arribat unes imatges que no puc deixar escapar en aquest blog.
L’autor: Juanjo Diaz de Argán. La muntanya: El Penyagolosa (1813 m). Distàncies: 270-289 km!.

Van ser fetes un dia de l’hivern passat. Ell si que creia que podria veure-ho, i a més retratar-lo des de tant lluny. S’ho va proposar fermament. De la idea a l’acte. Somni, propòsit, realitat.. Un resultat espectacular.
.

PANORAMICA_portable Juanjo Diaz de Argandoña
.
DES DE EL PENYAGOLOSA. EL GEGANT DE PEDRA

Una observació a tanta distancia no hauria estat possible sense l’existència del Penyagolosa. Una muntanya amb una singularitat orográfica excelent, devinguda de la seva prominència en relació a d’altres cims i també de la situació on es troba.
No és pas el Penyagolosa (1813m) la cota més alta de la Comunitat Valenciana -aquesta és el Cerro Calderón (1837m)- però a pesar d’això la supera en canvi sobradament en quant a distàncies màximes potencialment divisables. De fet el Penyagolosa és una de les muntanyes peninsulars des de la qual és poden arribar a copsar altres cims de la península a majors llunyanies, i a la inversa, naturalment, es a dir, que pot esser divisada des de punts ibèrics tant distants. El Penyagolosa, a més a més, és una prominència divisable des de punts de Mallorca i d’Eivissa.

FACTORS ÒPTICS I ATMOSFÈRICS. LA FATA MORGANA.

La transparència del aire excelent en aquell matí i els reflexes de la neu van esdevenir altres aliats requisits, dons si us hi fixeu veieu que només son les arees nevades les que es retallen en l’horitzó. Ambos factors van ser tinguts en compte previament per el fotògraf.

Un altre element molt important en aquell cas: La refracció atmosfèrica, i fins i tot l’efecte Fata Morgana. Alguns pics semblen torres més que pas muntanyes; personalment em crida especialmente l’atenció el pic du Garlitz (per cert un dels que estan dins totalment de territori francés) pero en moltes altres s’hi aprecien també variis reflexes (miratges), sobreposats uns sobre els altres.

Els fenomens de Fata Morgana solen estar presents de vegades en els territoris àrtics pero quasi mai es donen o bé molt dèbilment en zones més al sud. Venen devinguts de miratges de tipus superiors, els quals, son el contrari dels miratges inferiors. Com disginguir-los? Els miratges superiors son imatges especulars invertides situades al damunt de formes llunyanes que es troben en l’horitzó, mentre que en el cas dels miratges inferiors els reflexes es mostren a sota. El miratge del Sol sota Mallorca per exemple en el passat reportage des de el Bartolo era un miratge inferior.

IDEA I MOTIVACIÓ

..Segons paraules de l’autor, reportades en un primer moment al foro tiempo (fer-ne click) així com la mateixa fotografía:

“Todo comenzó cuando vi una fotografía de los Pirineos desde la isla de Mallorca.

Poder ver a semejante distancia sin perder nitidez ni detalles me pareció algo de otro mundo, imposible de conseguir… Y si se podía hacer, algo que solo ocurre en contadas ocasiones.

Después de ver esa imagen, me picó la curiosidad hasta el punto de comenzar a investigar por mi cuenta. Y ya que soy de Valencia, me decidí a ver los Pirineos desde el Penyagolosa (a casi 300 kilómetros de distancia).

Sabía que se podía conseguir por que encontré una foto del pico Aneto desde este lugar, así que esperé al día perfecto y a las 10 de la mañana del dia 23 de Diciembre de 2012 estaba arriba del todo, cámara en mano.

La suerte quiso que además de una visibilidad perfecta, se dieran ciertos fenómenos de refracción atmosférica que me permitieron observar picos que en teoría no tenían una linea de visión directa desde el Penyagolosa.

El resultado fue este, después de unir todas las fotos y poner todos los nombres.

Para mi, es algo espectacular.

L’ESPECTACLE DEL MASSÍS DE L’ANETO.

Juanjo em va passar un parell d’imatges més, preses amb l’acoplament d’una altre lent extra a l’objectiu de la seva càmera.

3b Juanjo

I DE LA ZONA DEL MONTE PERDIDO

5b Juanjo

D’esquerra a dreta; el Marboré, Cilindro, Monte Perdido, Soum de Ramond, Punta de las Olas, Pic Long, Añisclo, La Tuca i eL pic du Campbiell.
.
“El tiempo es aquello que convierte tus sueños en realidades e ilusiones”
Juanjo Diaz de Argán

.

Mallorca, una joia dins el Sol!. ..A 238 km!

c Adolfo Martinez Cerro Bartolo

Mallorca retratada des de el pic Bartolo (Castelló), possiblement la fotografía de la serra de Tramuntana més increíble que s’hagi fet mai fins al moment!

Les sortides i les postes de sol solen ser un estímul per retratar paisatges, però generalment només es fà servir la càmera per retratar la bellesa cromática que en resulta del mateix paisatge o els canvis de tonalitats. Hi han però, algunes poques persones que a més, busquen les sortides del sol per un altre motiu, el cual molt poques altres persones coneixen. …El Sol, te un secret:
De vegades permet copsar siluetes de muntanyes a distàncies extremes!.. Paisatges nous, apareixen dins el Sol.. Alguns fotògrafs ho saben i persegueixen aquestes situacions!.

En certs llocs del mon s’han aconseguit fotografíes interessants de perfils remots mitjançant aquesta técnica, pero fins ara no havia vist jo (per lo menys jo) cap fotografía espectacular de distancia, d’aquest tipus feta des de més aprop nostre. Fins ara!.. Fins ara, si, perquè una persona que es diu Adolfo Martínez ha aconseguit fer aquest retrat. Una imatge que és quasi més que una fotografia, es potser, al meu parer, la més fantástica que s’hagi fet mai de Mallorca des de la península. ..I a més amb mèrit d’autor, dons no ha estat fruit de la casualitat sino d’una acurada i perfecta planificació previa.
A continuació però, si de cas deixo la paraula al mateix autor de les fotografíes!.. Qui millor que no ell per explicar-se!:

En paraules d’Adolfo:

El origen de mi predilección por este tipo de fotografías se remonta hacia finales del verano de 2008. Aunque mi ciudad de nacimiento es Benicarló (Castellón), vivo normalmente en la capital provincial.
Desde 1998 soy socio de la Sociedad Astronómica de Castellón, precisamente desde que nuestra agrupación comenzaba a planificar un viaje a Hungría, para contemplar el que para muchos sería su primer eclipse total de Sol.
Pues bien, volviendo a 2008, un día se me ocurrió que, desde el mirador de Oropesa del Mar, [N 40º 04’ 25.6, E 00º 07’ 46.6’’], a unos 115 metros de altura, y situado al sur de la famosa población por albergar Marina D’Or, si el acimut lo permitiese, podría verse salir el Sol exactamente frente al faro de la Columbrete Grande, la mayor de las islas, de apenas 0,14 Km2.
Desde dicha atalaya, el acimut hacia dicha construcción es 111º 52’, el cual, efectivamente, y aunque no sobre mucho, se encuentra dentro de los límites por donde puede salir el Sol a lo largo del año.
Conociendo este dato, introduje las coordenadas geográficas y altura de dicho lugar en un simulador astronómico denominado Starry Night, y comprobé qué días del año, la salida del Sol se ajustaba o alineaba mejor con el faro. Averigüé que dicho día era el 9 de noviembre de aquel año, obviamente.
Cuando aquel domingo, acudimos al lugar varios compañeros de la entidad astronómica, ellos, que tenían buenas cámaras y objetivos, hicieron las fotografías a pesar de una banda de nubes traicionera.
Aquel día, me fijé en el momento exacto del primer rayo del orto solar. Lo había hecho un par de minutos antes de lo que aparecía en el simulador, lo cual afectaba ligeramente al acimut de la salida del astro rey.
Así pues, en el ordenador, modifiqué la altura para ajustarla a la salida real del primer rayo. De los 115 metros, pasó a 1100. A partir de entonces, para dicho lugar, ver la pantalla del ordenador, sería como contemplar el escenario real, lo cual me permitiría planificar con precisión otras observaciones. Para aquel año, el día ideal hubiese sido el lunes, 10 de noviembre, y pensándolo bien, dicho día de la semana no podría haber venido tanta gente como el domingo.
En 2009 no pude acudir, pero en 2010, utilizando un telescopio IMG_1331 Adolfo Martinez Romero como objetivo, y la meteorología favorable, obtuve, entre otras, la fotografía que se adjunta.

El mes anterior, concretamente el 7 de octubre, subí al pico Bartolo para intentar hacer la misma fotografía que la protagonista de este texto. Una espesísima niebla me impidió ver algo; ni siquiera el propio Sol.
El 28 de diciembre de 2012, encontrándome allí para otra fotografía distinta, vi salir el Sol desde el primer instante. Anoté el momento exacto, como había hecho en el mirador de Oropesa, y al ajustar la altura en el ordenador, los 729 m. del Bartolo pasaron a 3900. En este caso, supe que de haber hecho la fotografía, apenas habría aparecido un pedacito de silueta, debido al error del programa astronómico con la altura real.
De modo que, con todo arreglado, ya sabía cómo iba a salir nuestra estrella por la silueta de la Sierra de Tramuntana. En otra página de Internet, había averiguado que el Puig Major apenas sobresaldría del horizonte, aproximadamente unos 5’, es decir, la sexta parte del diámetro del Sol.
El día en cuestión, me puse el despertador a las 6.15, para salir de la casa de Castellón a las 6.35 con dos mochilas; una normal, para la espalda, y la otra, reversible, para la parte delantera.
Entre las dos, llevaba la cámara, el objetivo, dos trípodes (uno de los cuales hacía de contrapeso para que el objetivo no venciese, dado el caso), un anillo adaptador (para acoplar cámara y objetivo), un disparador automático, una gorra, un GPS, dos bastones de senderismo, dos litros de agua y una manzana.
Dejé el coche en un gran aparcamiento [N 40º 04’ 27.5, E 00º 01’ 36.6’’] situado delante del monasterio de las Carmelitas del Desierto de las Palmas, en el término municipal de Benicasim.
A las 7.02, comencé a subir por la carretera asfaltada, pero con baches, que comienza a escasos 80 metros al norte del aparcamiento.
Al faltar casi una hora para que saliese el Sol, el crepúsculo matutino acababa de comenzar, pero todavía, la sensación de oscuridad, dominaba la escena.
Obviamente, a medida que se producía al ascensión, la claridad iba imponiéndose poco a poco, dejando ver una gran capa de nubes bajas, que no sobrepasaban los 5º de altura. El resto del cielo, completamente despejado.
Algunas capas de nubes parecían tener la misma silueta que la de una pequeña cordillera de rodeno denominada Las agujas de Santa Águeda.
Unos minutos antes de llegar a la cima, un coche me sobrepasó, pero no fue a la cima, sino que pasó de largo, comenzó a descender y se perdió a lo lejos.
Llegué a la cima a las 7.45, apenas 15 minutos antes del orto solar. Monté la cámara, y 2 ó 3 minutos antes del momento esperado desde varios años, se me ocurre que debería realizar unos disparos con una ISO y tiempo de exposición determinados para ir ajustándola a medida que la luz solar fuese aumentando.
Empiezo a toquetear y a disparar hasta que veo salir a la estrella (con doble sentido). Unos segundos después, creo ver una manchita negra, y sólo se me ocurre pensar: ¡”Qué mala suerte que tiene que haber ahí una nube”!. Pero cinco segundos después, arrepentido de lo pensado, me digo: ¡”Pero si es lo que tenía que ver, el Puig Major y alrededores”!. Hice varias fotografías más, hasta que el Sol se escondió dentro de la capa de nubes, de modo que lo recogí todo, me puse las mochilas, la gorra, e inmediatamente me comí la manzana.
Al llegar a casa, me dispuse a descansar un poco, pero no podía. El siguiente reto es fotografiar la luna llena sobre el Peñagolosa el sábado, 19 de octubre de 2013, para lo cual deberé trasladarme al sur de la localidad castellonense de Cabanes, famosa, entre otras cosas, por su arco romano.
En el momento de escribir estas líneas, tres días antes del evento, las previsiones meteorológicas no son muy halagüeñas, aunque todo puede pasar.
Esto es todo. Gracias a Marc, y a los lectores por su atención.

TRES INSTANTS DE LA SEQÜÈNCIA MAGNÍFICA

c Adolfo Martinez Cerro Bartolo 1

c Adolfo Martinez Cerro Bartolo 2 recorte b

c Adolfo Martinez Romero Cerro Bartolo 3

Tres imatges, tres moments màgics. En el primer el Sol, encara molt baix projecta una ombra en diagonal cap amunt en forma de muntanya.. En el segón, el cim del Puig Major està centrat a la perfecció gairebé com un eclipsi anular! (gran mèrit del fotògraf!).. Penseu que si la muntanya mallorquina ocupés un espai visible major (cas per exemple d’haver fet el retrat des de un turó més alt o no tant llunyà) no hauria estat possible aquesta peculiaritat.

Un altre aspecte sobresalient: El miratge produit per la refracció atmosférica. El cim més alt de l’illa, envoltat de llum de Sol per dalt i per baix, sembla levitar!.. Tal com si el Puig Major es volgués separar de la resta de l’illa per acompanyar al Sol en aquest bell moment de la natura!. Suspir!?.. I finalment, a la tercera imatge, quan el Sol “abandona”!.. L’illa gairebé desapareix completament un cop el Sol havia pujat; és l’última part de la “magia” d’aquest fenòmen!.

Fà algo més de 9 mesos jo vaig intentar copsar l’eclipsi de Sol per el relleu del Puig Major, va ser des de el Mont Caro, però els núvols no m’ho van permetre (veure reportatge sobre els Pirineus vistos des de Beseit). Enhorabona a Adolfo que ho ha aconseguit des de aquesta altre muntanya, anomenada per uns “Bartolo” i per alguns altres “Sant Miquel” (però sembla que el primer és més usual) i amb unes captures escenogràfiques tant excelents. Gràcies també per el texte que m’ha enviat l’Adolfo per fer aquest article.

Vull agrair, a més de l’Adolfo, també especialment a Marcos Molina, per haver-me informat per telèfon el mateix dia, i facilitar-me ben seguit el contacte d’Adolfo. Marcos Molina, expert fotògraf de paisatges i d’horitzons llunyans va rebre primer les imatges captades d’Adolfo i va reportar de seguida també un reportatge al seu web (http://www.marcosmolina.wordpress.com), en el qual trobareu, a més de fotografíes, interessants gràfics ilustratius, d’altres més explicacions i molts comentaris. Marcos Molina també va aconseguir fer una fotografía en la mateixa línea de paisatgísme astronòmic, quan fà quasi un parell d’anys va retratar el Sol ponent-se per just al costat d’algunes muntanyes de la provincia d’Alacant, quasi sempre invisibles.

I bé, això es tot. Podria parlar també de… Les contemplacions (o els intents) que fan els marsellesos del Canigó, un parell de cops a l’any si l’aire ho permet i que s’ha convertit recentment en tota una tradició paisatgísta.. Pero si de cas, ho deixaré, per un altre futur reportatge!