Els Ecrins des del Finestrelles i nou rècord mundial de retrat de paisatges distants.

versió Fb aquí
Finestrelles-Ecrins MBret corregit

Siluetes ultrarremotes les d’aquesta imatge i la següent (més avall) de rècord del mon de distància paisatgístca terra–>terra. Hi han pocs indrets del mon des dels quals es pugui eventualment superar aquesta distància.

Finestrelles-Gaspard Marc Bret

Els Alps …O de nou els Alps …Perquè no és el primer cop. Aquesta vegada des del Finestrelles. Un cim de la capçalera de Núria. No pas el més alt, i tampoc (per molts) el més maco..

Per què llavors aquesta vegada el Finestrelles?
A continuació una mica de resum d’aspectes per comprendre la possible singularitat del fet i les ganes al respecte:

L’eix visual des del Pic de Finestrelles fins els Ecrins (i viceversa) és el més llarg possible de tot el territori europeu per als coeficients stàndars de refracció atmosfèrica (*). Només en condicions de refracció notable podria ser eventualment lleugerament superat des de algun que altre cim més occidental del Pirineu.

El seu nom, tant evocatiu em sembla fet a propòsit per acomplir la seva fantàstica singularitat. Imagino però, que la coincidència deu ser casual dons no crec que anys endarrera algú conegués que des del Finestrelles es podien copsar tant remotes muntanyes.

-Els Alps es visualitzen només en una estreta franja d’horitzó, enfonsada per un solc o “finestra” oberta, entre el Puig Monellet i el Roc Rodón. Ajuda a fer honor al seu nom.

Per el que em sembla no ni ha encara cap fotografia feta de distància terra–>terra que cobreixi una distància més gran que aquesta en tot el nostre planeta i em sembla que tampoc havia cap que superés l’eix Bastiments–>Doigt de Dieu (Dent de Deu) que vaig copsar al mes de Febrer. Igual si que existeixen i llavors tal vegada estic equivocat, però no em consten.

Distancies més llargues que les de l’eix Finestrelles—Pic Gaspard (Massís dels Ecrins) poden trobar-se potencialment (reitero: que jo sàpiga encara no retratades) en ben pocs llocs del mon.

Hom pot tendir creure a imaginar que des de els cims andins o himalayics o des de certes muntanyes de les contraparts dels seus ràdis màxims els eixos son de major distància pero quasi mai és així. El que dic es pot comprovar en simulacions panoràmiques fàcilment, i es el que vaig fer fa un temps de manera ociosa. L’eina de comprovacions: el fantàstic programa informàtic d’Ulrich Deuschle.

Des de el K2 per exemple el màxim llarg atança a 347 km, des del Anapurna 357… Des del Everest si que la cosa arriva potencialment algo més lluny: Uns 455 km en el seu eix sud, però tots sabem com son els aires de les cotes baixes del sud asiàtic, carregats de pols i contaminants. Per molta gent que puji al Everest dubto de que algú d’ells hagi retratat el punt més distant factible. A més els eixos sud o nord no permeten eclipsaments o contrallums eventuals forts i pressumiblement no sigui mai des de l’Everest (o viceversa, tot i que a la inversa és algo més factible) des d’on es superi la distància en qüestió.

Des del Kilimanjaro el llarg màxim son 390, i des del Aconcagua, tot i la major alçada en comparació del sostre africà es queda en el mateix, uns 389. Des del Damavan, el volcà més elevat de tot asia, la distancia podria resultar eventualment igualada al eix del Finestrelles (443 km) però ja sabem com estàn de carregats de pols sovint els cels iranians.. Des del Ararat, un altre cim emblemàtic i isolat 348.. Fa uns anys vaig fer un estudi al detall i una llista de molts indrets del mon i son pocs els que superen l’eix del Finestrelles. El Mont Blanc per cert es queda en uns 333 km.

El Finestrelles te a més un altre eix llarguissim en direcció sud; Mallorca. Per tant una potencialitat bidireccional paisatgística impressionant. La cosa però aquest cop ha anat en una sola direcció.

EL PAPER DE LA REFRACCIÓ ATMOSFÈRICA.

Un dels aspectes interessants en tot això de les visions de distància, i especialment per el que fà a les molt distants.. És que les siluetes que s’hi aprecien no hi son realment en la direcció aparentment rectilínia envers la qual enfoquem. En realitat, si tracessim una línia recta cap al punt on son les muntanyes… Hauriem de passar en aquest cas per sota del mar!!; la visió esdevindria impossible. Les muntanyes només resulten factibles de copsar gràcies a que la línia de percepció descriu una lleugera corva per damunt de la superfície.

HeyWhatsThat_Path_Profiler_-FinesEcrins

CRÒNICA DELS ANTECEDENTS RELACIONATS AMB EL TEMA I CRÒNICA DE L’ASCENSIÓ:

Lo d’abans ha estat una mena de pròleg que he volgut fer per sintetitzar els aspectes que m’han semblat més atractius o rellevants en relació al fet de les fotografies. Aquí sota si de cas escric un text molt més llarg, només apte per als qui no us avorriu molt llegint, per als us piqui més la curiositat o us hagueu contagiat una mica del frikisme.. de les distancies paisatgístiques. Ho escric si em disculpeu una mica en estil autobiogràfic (una mica, espero no passar-me molt, no se).

Bé. La cosa va començar fa comuns 4 anys, interessat per esdevinar quins podrien ser els indret del mon des dels quals es podrien permetre divisar paisatges extremadament distants. En resposta a aquesta motivació vaig descobrir (cartogràficament i mitjançan proves de simulacions panoràmiques que vaig anar fent) el que ja intuia abans de procedir a les simulacions, que des de alguns cims del Pirineu Oriental podrien albirar-se els Alps Sudoccidentals en alguna ocasió.

I més coses que em van autosorprendre, tot arrel de curiosejar previament per webs quina era la distancia més llarga fotografiada al mon: Que a més aquesta distància (la que resultaria des del Finestrelles) de retratar-se, superaria un rècord conegut, el reportat sobre el Mont Denali des d’una altre muntanya d’Alaska.

Em vaig adonar a més de que en certs moments de l’any el sol, en virtut del seu ampli rang azimutal al llarg de les estacions de l’any apareix per darrera certes muntanyes de l’Alta Provença des del Canigó i des de alguns pocs altres cims propers i vaig determinar les dates dels successos pertinents, es a dir, de les coincidències dels azimuts tècnicament parlant. Arrel d’això fa un parell d’estius tres colegues i jo varem anar al Canigó per aconseguir retratar (per primer cop, i per tant fent història) els Alps des del Pirineu. Varem aconseguir la fita tot retratant la carena del Sommet de Chabrierés, la qual enllaça amb la Tete de l’Estrop; objectiu buscat en aquella ocasió.

El repte però, no es va acabar aquí. Les Ecrins, muntanyes de més de de 4000 metres i situades més al nord; per copsar-les no podien esser contemplades amb l’ajut directe de cap eclipsament astropaisatgístic; per tant, això era una gran difficultat per assolir tenir èxit en el repte.
El Sol, en certs periodes de l’any podia quedar prop i era bon factor tenir-lo en compte però no era l’únic gran agent determinant, el requisit principal que calia era el d’una gran transparència atmosfèrica.
Per tant calia estudiar al detall la meteorologia i estar pendent de que es presentessin les oportunitats adients. I així ho vaig fer (de fet els estudis de meteo ja ho venia fent també amb les observacions de Mallorca) i així va ser.

A principis de Gener del 2015, aprofitant una configuració sinòptica meteorològica que sempre m’estava donant molt bons resultats per les observacions de Mallorca …(es a dir, amb coneixements ja autoapressos) vaig decidir anar a les carenes de Vallter i vaig aconseguir veure el Ventoux i a més retratar els Ecrins des del Puig de La Dona, gràn èxit. Però no els vaig visualitzar directament a consciència i em vaig abstenir de reportar-ho com una gran noticia, només una imatge al flickr.

Pocs mesos després, dos dels meus colegues de Beyondhorizons van aconseguir retratar un nou eclipsament directe per cims de la Provença (personalment vaig estar a punt d’anar-hi també perquè de fet ho havia estudiat previament i fins i tot vaig compartir part del trajecte però al final em vaig decantar per una altre opció), la Sommet de la Frema i els seus relleus veïns. Imatges magnífiques per part de Juanjo Diaz de Argandoña i Jordi Solé Joval.

Van passar uns quants mesos més i va arrivar un plat fort. Des del Bastiments, el cim del Ripollès amb major potencialitat de paistges alpins i prealpins (des del Puigmal quasi tots queden ocults per el Canigó) vaig aconseguir veure i retratar els Ecrins. En tal ocasió va ser un dels companys de BH qui va estar a punt també de venir i que també havia estat a l’agüait. ..Va com va.

Van resultar unes imatges que aquesta vegada si que em van emocionar tant que aquest cop si que vaig decidir reportar-les. Havia tornat a ser un gran encert de previsió a més. En alguns altres dies interessants meteorològicament (però no tant) ja havia fet altres intents, en ocasions jo sol, en altres acompanyat per els colegues de BH. En alguns casos per fer intents d’albiraments i en d’altres molts més només de fet per estudiar i afinar millor la repercusió visual dels factors de transparència sobre el Golf de LLeó.

La cosa cada cop apuntava millor i al mes d’Abril vaig aconseguir un albirament alpí dels Ecrins des del Pic de la Dona abans de sortir el Sol i posteriorment uns quants més del Mont Ventoux!. Els encerts al Ventoux cada vegada eren més nombrosos; feia diana més del que fins i tot esperava jo (i per cert m’he anat adonant que es més fàcil copsar la silueta del Ventoux a +de 300 km que veure Mallorca a menys de 200) i el repte següent era donar el pas a fer un nou intent alpí. Un intent alpí però des del cim potencialment més distant del territori. El Finestrelles.

HoritzonsFinestrellesradials

Un cim molt conegut i bastant visitat per ser un dels que encerclen l’Olla de Núria; menys asequible això si logísticament que les carenes de Vallter. No era questió d’anar a fer molts intents al Finestrelles, no tants com a La Dona o al Bastiments.

Bastants anys endarrera havia pujat en varies ocasions al Finestrelles, o millor dit havia passat per damunt seu, fent el recorregut de l’Olla de Núria. I es que sovint és així, la gent hi passa.. És un cim habitualment de pas per alguns excursionistes que el convinen sovint amb el Nou Fonts o tota l’Olla o part de l’Olla. ..Jo havia passat per ell en unes èpoques en que el meu objectiu principal no estava impregnat per el repte de poder contemplar horitzons remots, de fet desconeixia totalment la potencialitat del Finestrelles; de la qual em vaig adonar quan em vaig posar a estudiar el tema ja comentat.

Fà uns mesos i alguna setmana fa poc si que he pujat ja al Finestrelles amb l’objectiu posat però sense que creiés que realment fossin dies extraordinaris i més aviat per evaluar les transparències; tanmateix en un parell d’ocasions per demores incidentals vaig arrivar amb el sol ja eixit i per tant sense opcions. En una altre ocasió vaig pujar amb un amic però tot i sabent que havia alta probabilitat de núvols com així va ser de fet.

I va començar Juliol. Els mesos d’estiu solen ser força nefastos per el que fa a adveccions de bones transparències. Però el sol en canvi era un bon factor amic en tant que en les dates properes al solstici, fa la seva aparició relativament aprop del massís dels Ecrins.
Tot veient una serie de mapes meteorològics a llarg termini em vaig adonar que podia ser que s’acostés una configuració inusualment bona de cara al dissabte passat. Des de principis de Juliols la cosa ja apuntava en aquest sentit. Vaig anar seguint quasi diariament els mapes del temps i el bon pronòstic es confirmava. Em costava de creure però que realment acabés essent tant bona (vaig pensar en un principi que estaria bastant per sota del 50%) i vaig fixar en principi més la meva atenció en intentar anar a un altre muntanya, a albirar un eclipsament solar per un cim de l’Alta Provença, potser amb els companys de BeyondHorizons si els anava bé de venir, o en altre cas sinó, jo sol igualment.

Al final, veient que el bon pronòstic es manté decideixo aplaçar l’intent de copsar l’eclipsament per la Provença i opto per anar a fer l’intent dels Ecrins. Les probabilitats d’aconseguir-ho em semblaven bones però amb molta incertesa (potser per sota el 50%), res estàva garantit, però vaig pensar que valia especialment la pena intentar-ho, més aquell dia que segurament cap altre de l’estiu, i sobretot reitero atenent al fet que el sol encara surt en aquest mes en una posició azimutal molt propera als Ecrins i per tant favorable. Li pregunto a un vell amic (Marc Larroya) si em vol acompanyar i em diu que si. Al vespre plantem una tenda a Núria. Dormim una estona. Ens posem el despertador a les 3:30 i a caminar, sense presses, cap a dalt.

La pujada al Finestrelles no reverteix complicació alguna, com sabeu tots els qui l’heu visitat algun cop o sabeu on està i quina forma te, i menys a l’estiu, l’únic risc als estius podria ser creuar-nos amb alguna vaca procliu a emprenyar-se.. (ben poc probable però, si no fem el tontu) o les tempestes de llamps i trons, però evidentment no aniriem a fer cap intent amb pronòstic de boires o semblants i per tant no venia al cas. Les ventades de nord igual poden ser colpidores en ocasions però un es pot abrigar i caminar amb una mica de seny si resulten més fortes del esperat. …Tanmateix la pujada des de Núria, per la cara sud, queda arrecerada fins les cotes altes, on l’aire tendeix a lliscar pendent avall quan no hi ha convecció tèrmica.

3:30. Sortim sense esmorzar per si de cas ens retrassem per algun imprevist. Caminem i arrivem a dalt vora les 05:40 de la matinada. Miro l’horitzó sense encara treure la càmera i el veig del color que m’agrada, una franja vermellosa sobre una altre més fosca, però no fosca del tot i sota la qual es delimita una ratlla tènue, la qual fixant l’atenció es veia algo retallada. Interessant!. Sospita activada!

BP1410052

Els primers besllums de l’albada havien començat en realitat ja mitja hora abans, però a la cel (en quasi tota la bòveda) dominava encara més la foscor que la claror, claror que ocupava només la franja per on sortiria el sol al cap d’una estona. Per el que fa als altres factors feia una mica de vent i una lògica certa sensació de fredor, res de l’altre mon, la natural de l’alçada més la sumada al refredament de la suor expelida per la pujada (efecte freezing).. i bé, el fet de no haver esmorzat i dormit poc, la nocturnitat.. lo típic. Però estavem on voliem i em tocava (per lo menys a mi) estar-m’hi una bona estona perquè em posaria mans a l’obra.

Trec la càmera, la típica de fa ja uns anys i encara amb la taca al sensor.. (que no m’ha donat temps de dur a netejar), busco una pedra per fer-li de substent (no vaig dur trípode, mai en duc si vaig a zones obertes sense arbres), dubto entre si la d’aquí o la pedra d’allà o al’altre o l’altre (lo típic).. M’estiro darrera una de just al costat de la creu, enfoco i veig llavors molt més clarament la silueta de la Barre dels Ecrins!!, més nítida del que m’esperava!, tant que fins i tot em fa dubtar!.. No seria un cúmul amb la forma ecrinada? jaja, igual si… Preferia ser caut abans de cridar esbojarradament victoria o alguna cosa semblant!.

BP1410094 BP1410045

Hi ha una cosa que em molesta, unes herbes al costat dels Ecrins!, unes herbes del mateix Finestrelles, lo més proper i lo més distant a tocar, fa gràcia i tot pero osti!, no, no pot ser, que unes herbes em fotin l’escena per no haver dut trípode o ser les pedres massa baixes. Després vaig canviar de lloc, a uns pocs metres més avall de la creu del cim i sobre unes altres pedres la cosa es va solventar.

Bé. Enfoco a l’esquerra i veig uns altres cims, alguns semblavencoincidents amb el que m’esperava trobar (tenia una mica el mapa mental de la simulació panoràmica) però altres.. N’hi havien masses més al meu parer!, i tots de forma molt arrodonida.. Com closques de tortuga!…i molts similars uns als altres. M’entra llavors el dubte.. Eren muntanyes dels alps però només visibles en circumstàncies de bona refracció… o eren sostres de cúmuls? Aquests altres cims no els tenia memoritzats i fins que no obrís la simulació de comprovació afegint un índex de refracció algo superior no sabria si si o si no. Aparcant els dubtes vaig posar-me a fer fotos. La Barre dels Ecrins cada cop em semblava més inequívoca, això si!, passaven els minuts i el “teòric núvol ecrinat” no es movia de banda. Ilusió en augment. Pensava “Per favor muntanya, no et moguis de lloc”. La meva emoció anava en augment; realment estava copsant l’horitzó alpí!, possiblment mai copsat anteriorment, possiblement a més aconseguint superar el meu propi rècord mundial anterior de distància terra–>terra!… Sembla increïble. I tot tant “senzill” com a la fi i al cap havent pujat al Finestrelles!. Un cim apte per a vaques.

Està clar que aconseguir aquest tipus de rècords no ha motivat mai a prou gent com altres gestes que per exemple estàn escrites als llibres i son seguides per molts. És un tipus de rècord molt frikie aquest altre…ho se; però és al que m’he abocat, l’afició- passió per els horitzons m’hi ha acabat portant…

Independentment del rècord però -que de fet algun altre dia deixarà de ser-ho, perquè els rècords son temporals i estàn fets per superar-los-, independement fins i tot dels mateixos Alps, que tant he fetititxat des de la distància.. El fet d’estar allà, estirat panxa avall sobre les pedres de la carena a les 5:45 de la matinada concentrat en una petita ratlleta de paisatge, en destriar els tons canviants del cel previs a la sortida de sol.. amb una mescla de obsesió per el repte, incertesa, una certa ànsia i alhora al mateix temps de solapada tranquilitat (perquè al mateix temps també pensava “si no veig els Alps tant me fa, me la pela.. perquè igualment es fantàstic això”) era una cosa que valia la pena; ja ho crec que si. Igual que altres horitzons que no es deixen veure facilment així com així, des de altres geografies i que cal currar-s’ho una mica o molt i que l’exercici i la persecució dels objectius ens porta a estimar-los.

¿O bé és l’estimació és el que ho causa tot més que no la seva conseqüència?, com allò de l’ou i la gallina… Bé, això es va semblant una mica a un monòleg tipus Monegal.

BP1410100

Com es que no m’havia donat per fer-ho anys abans!? L’atzar de les ilusions, son com son. La seducció dels paisatges i la del que els paisatges amaguen.. Uns paisatges porten a d’altres.. I veure tals muntanyes remotes, fugisseres (i en cas que fossin cims i no fossin núvols!).. abans que es fes de dia, enganxa. Pero també és al cap i a la fi una cosa no pas tant rara segons com es miri: Els astrònoms, els qui senten passió per l’astronomia o l’astropaisatgísme nocturn.. També se’n van de nit, instalen els seus aparells telescopics en llocs solitaris, i passen fred si cal, i pacientment es concentren en diminuts puntets, com en el meu cas, però encara molt molt molt més remotament distants!, Molt més que els Alps.. Molt més que tot…

I em ve al cap ara per exemple la fotografia que va fer fa poc en Raymon Image Natura del Castell de Loarre i la Via Lactia, una meravella (http://tinyurl.com/zy6s3xr). Lo meu dons, no es res.. Bé; o si, lo meu i lo d’altres com jo que compartim aficions semblants és una adoració al planeta Terra, adoració al seu ràdi, a la seva atmosfera, als seus miratges, a la transparència, la biosfera que hem de cuidar… I al final al Sol, Ra, el sol que acaba sortint, i que de tant fort que és, quan apareix s’emporta totes aquestes visions d’ultradistància, les quals en canvi primer brinda amb la seva incipient lluminositat. … El Sol amb el seu excessiu poder després “mata” els paisatges remots (excepte en els eclipsaments directes).. Però benvingut, gràcies al Sol, quasi tota la resta de les coses que adorem del mon funcionen.

I així va ser.. Pocs minuts abans, quan l’astre estava a punt de fer el seu esclat de llum, les siluetes retallades dels Alps anaven perdent contrast i s’anaven esvaïnt!!.. De repent ja res quedava, posés el zoom que posés.. Sols el reflexe daurat de les aigües del Golf du Lión, i com a molt més …alguns menuts pujolets del LLengüadoc. La funció s’havia acabat!.

BP1410138 BP1410155

El Golf de LLeò (imatge dreta) ja sense rastre dels Alps, amb el sol recent sortit.

FOTORREPORTATGE A LA GALERIA FLICKR AMB MOLTES MÉS IMATGES (clicqueu)

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

ANEX DE COMPLEMENT. ELS ALPS D’APROP:

Els mateixos cims alpins i prealpins vistos de prop. Col.lecció d’imatges externes a través d’enllaços webs.

Grand Ferrand.

Meije Oriental

Gaspard:

http://olivier.lardiere.free.fr/Meije/photos/photo_39.html
http://olivier.lardiere.free.fr/Meije/photos/photo_51.html

Roc Garnesier i Tete du Garnesier:

Tete de Vacheres, Roc de Garnesier i Tete de Garnesier

Rocher Rond

L’Olan

L’Olan et Le Vallon

Pointe du Vallon

Ecrins vessant oest:

Ecrins vessant sud:

Nord

____________________________________________________________

Anuncis

Mitjans de comunicació, refracció, miratges i fates morganes.

P1190065

Passats algo més de 5 mesos del més de Juliol, en aquesta entrada faré esment del resó que ha tingut en diversos mitjans de comunicació el que vam aconseguir en equip des de el bell cim del Canigó. També explicaré -línies més avall- diversos conceptes que sovint molta gent tendeix a confondre i que sovint entren i surten dels mitjans de comunicació sense experimentar canvis: El que és la refracció atmosfèrica, el que son els miratges i els fenòmens denominats “fates morganes” i les relacions que tenen entre si. Aprofitaré que una cosa em portarà a l’altre.

En quant als reportatges i entrevistes, han estat de lo més variades. Per una banda ens va agradar que un portal de premsa digital especialitzada en fotografia (xatakafoto) es fés resò d’aquella aventura fotogràfica, també va resonar en alguns fòrums de noticies d’actualitat, en àrticles de premsa digital de qualitat en Català (Vilaweb van ser els primers en aquest sentit; Raco Català també va reportar-ho), en alguns diaris de certes altres comunitats autònomes (Diario vasco per exemple), també alguns mitjans extranjers (TV.Polonesa, italiana..), a Radio Nacional (RNE1) i per últim de nou a Catalunya amb una emisió a Racc1 i un reportatge de doble pàgina a una edició de diumenge de La Vanguardia (pag52 16Nov).

Ens ha agrada’t que tals mitjans hagin trobat prou interessant la notícia i que l’hagin reportada, cada qual en el seu estil i maneres. Entenem que el tema és singular i atractiu per lo inèdit (primeres imatges aconseguides dels Alps des de el Pirineu i alhora récord de distància mundial; dos reptes d’un sol cop no va estar gens malament!) i que a més va resultar fruit d’una iniciativa ilusionant que es va sumar després amb l’encreuada amb el Sol dalt d’una muntanya tant maca i llegendària com és el Canigó en unes circumstàncies ben previstes i ben precises. Jo que tendeixo a no ser gaire de números m’havia autosorprès mesos abans amb l’autoiniciativa determinant el dia del pas del Sol i l’alegria al encertar-lo (i independentment en Juanjo també exitosament amb unes altres eines). El primer repte dons havia estat “matemàtic”!, com tot el que toca -d’una forma o altre- l’astronomia!.. No era una cosa pas complicada en realitat -i facilitada en bona part per programes de cálcul virtuals-. Ho dic perquè és així i perquè no em cal posar-me floretes dons ja m’en cuido de moltes plantes en la meva professió habitual. No es tractava de preveure l’aterratge d’una sonda en un cometa com el que hem vist també últimament.

A banda del tema del récord, el qual era el “ganxo”, bastants mitjans han explicat coses més generals P1190121 blogsobre el tema dels albiraments llunyans i això està força bé. Haver-ho reportat segur indueix a despertar brins de curiositat per aquesta “afició” o tipus d’estimació paisatgística. Els reportatges poden haver animat a que algunes persones s’animin a pujar altres muntanyes d’una manera algo diferent (no pas millor ni pitjor que altres maneres, només diferents), maneres algo perifèriques -tot mirant més sovint el cel!-, amb ràpidesa en alguns trams i després al revés, amb esperes de vegades a que uns núvols passin o d’altres arribin, maneres insolidàries (quan els amics d’excursió diuen que vinga que ja està bé de mirar tant l’horitzó i seguir mirant), maneres eventualment arriscaddes (més perill de tropeçar amb alguna cosa propera;-), etc, tot per augmentar les probabilitats de tenir sort de contemplar i/o retratar la bellesa de siluetes de paisatges que no s’albiren habitualment..

La Vanguardia 16/11 en concret ha tractat el tema amb una certa amplitud -lo qual agraeixo-, una periodista (Bàrbara Julbe) ha fet un treball previ molt considerable de recopilació de dades per documentar-se, i com que ha sortit una gran cosa i després ens ha llegit molta gent -lo qual no passa mai- si de cas per això m’entretindré una mica a comentar-ho.

A banda del títol -que personalment no m’agrada- i de la grandaria de la fotografia central -potser no calia tanta- + altres detalls que referiré després per aclarir conceptes de coses escrites, m’ha semblat un article interessant perquè ha esmentat també altres observacions i han fet menció d’antecedents. Em sembla que això en bona part (o quasi tot potser) ha estat arràn de les llargues entrevistes que vam tenir -crec que cadascú de nosaltres- amb la periodista que va voler encarregar-se del tema (Bàrbara Julbe com he referit) i que ho va redactar. Trobo que ha estat en conjunt molt bon àrticle i sobretot ben narrat. Bona feina de la periodista referida per tant, reitero!. Trobo també que hi han diversos continguts textuals ben equilibrats entre si així com també altres informacions ben complementades en mode anexe. L’article, com he pensat abans generalitzant, haurà despertat la curiositat d’alguns que s’adonaràn que es poden sentin atrets també per la contemplació (i/o fotografia) d’altres paisatjes que comparteixen el mateix denominador de la distància. Hi han moltes muntanyes potencialment interessants, miradors naturals que desconec i perspectives que encara no imagino. Ho faràn o ho fareu altres, s’enfilaràn, us enfilareu, posaràn l’ull a l’horitzó, veuràn i aconseguireu imatges interessants sobre aquest mon esfèric. Més coses que puc comentar per exemple: Trobo també bé que l’article ha tocat l’aspecte científic del tema (si menys no ho ha esbossat!), els de tipus logístics i també alguna que altre pinzellades emocional en relació a algú de nosaltres, per exemple la referida en relació a la meva avia que li vaig comentar a la noia.

P1190084 retblog

ALGUNS PETITS DETALLS.

He explicat una mica per sobre tot el que m’ha semblat oK. Tanmateix sento que també vull fer esment d’algunes coses que penso que no han sortit tant “ok” i al final explicar cosetes varies sobre una sèrie de conceptes que sovint es confonen i apareixen equivocats als mitjans. Creec que pot anar bé. Tanmateix abans vull introduir una mica la “cosa” del que escriuré.

En quasi tots els treballs periodístics (i en tots els treballs en general es clar) hi ha una gran part de feina ben feta (majoritaria) i alguna part de feina no tant ben feta, o de vegades mal feta directament. Després d’haver llegit tot el que anat sortint envers el tema, ens hem adonat que en gairebé tots els articles de premsa escrita hi han hagut errors en certes dades, confusions en l’asignació de certes imatges, o explicacions equivocades sobre coses que puntualment desinformen. No és novetat, sabem que és part de lo habitual en molt percentatge d’articles que es redacten, més quan si toquen algun aspècte tècnic i sobre algo inèdit. De vegades, per contextualitzar o implementar alguna part, hom no s’informa prou o tira mà d’informacions poc riguroses trobades per la xarxa.

..ON ESTÀS MUGA? QUE T’HAN REMOGUT?

El reportatge de La Vanguardia trobo que ha estat bé, millor que d’altres en molts aspectes, més extens i amb informació provinent de gent diversa, etc, factors tots ells que sumen qualitat, pero precisament degut a que ha incorporat més informació també és més fàcil trobar a faltar alguna cosa, fruit d’algun possible descuit en algún moment.
L’article incorpora una il.lustració amb els albiraments llunyans fets des de Mallorca per Marcos Molina (tot i que no se’l menciona) -atractiu de veure- pero no figura el nom del cim precisament més llunyà retratat des de l’illa, el Pic de La Muga (situat a la Cerdanya, a tocar d’Andorra). L’error d’haver omès tal cim és molt petit (qualsevol pot tenir un descuit!), pero es clar, casualment era el més distant de la llista. La Muga va ser retratada per el mateix autor que els altres albiraments resenyats tot i que curiosament, ell inicialment no es va donar compte de que l’havia retratat!. Havia interpretat que la Muga era un núvol dons n’havien a dojo per els voltants, també blancs com la neu i certament fàcil d’esser confosos a primer cop d’ull. Anys després em va ensenyar una de les imatges amb més megapíxels i gràcies a que vaig tornar a fer un nou re-anàlisi (jo n’havia fet un temps abans) molt detallat de la topografia així com dels llums nocturns que es veien en la seva panoràmica -per pura propia curiositat autodidacta- vaig advertir en la seva imatge la silueta triangular de la muntanya, es distinguia prou bé dels núvols amb la vista ben fixada; 310km de llunyania des de el Puig Roig, la qual va ser en aquell moment una distància de rècord a nivell d’Europa.

VENT DE MESTRAL… CALMES MATINALS, FATES MORGANES I MÉS TAL..

Més coses, errors, pero no son pas de La Vanguardia, de redacció o d’il·lustració, sino d’uns físics -un d’ells a més catedràtic-. Son paraules literals del catedràtic, el que la Bàrbara va transmetre en el text. Sobre les condicions necessaries per una bona visibilitat anava la cosa:
retallvang

“(..) Son necesarios varios condicionantes atmosféricos: “Principalmente, cielo sereno con muy buena transparéncia de la atmósfera, que se da cuando hay baja humedad y baja concentración de partículas en suspensión. En Catalunya corresponde a situaciones de fuerte viento de poniente o mistral, o bien vientos encalmados a primera hora de la mañana y con buena transparencia“, detalla Jerónimo Lorente, catedrático de Física de la Atmósfera del departamento de Astronomía y Meteorología de la Universitat de Barcelona.

Raonar que es requereix bona transparència és una veritat certa de “perogrullo”; obviament que cal bona transparència (a menys que tinguem un fort contrallum darrera, llavors no cal necessariament tanta). Per el que fa a l’aire encalmat (a qualsevol hora del matí o la tarda) pot acompanyar alguns bons albiraments distants, no obstant quasi envers els molt distants els quals impliquen que la llum necessariament ha de travessar les capes més baixes de l’atmosfera en el seu punt mig de recorregut. L’aire encalmat és més sovint un factor d’aparició de boires o boirines que no de bona transparència. Igualment tampoc és necessari que es vents encalmats ho siguin precisament a primera hora del matí, tot i que les primeres hores son proclius a estar més calmoses. Per el que fa a les situacions de ponent i mestral, per l’experiència que tinc no és una afirmació tant certa. El ponent agarbinat (WSW) trobo que facilita més els albiraments de Mallorca per exemple que no pas el Mestral i estic fent un estudi sobre això.
Continuant.. En una altre part algo més endavant; en cursiva la cita del catedràtic: “Además, al contrario de lo que ocurre normalmente, la temperatura del aire más cercano al suelo debe estar mas baja que la del aire a mas altura. “Este proceso se denomina inversión térmica y provoca que los rayos de luz del sol, en lugar de ir en línea recta, se tuerzan. A curvarse puede verse lo que hay detrás del horizonte. De esta forma, las imágenes se ven por encima de donde realmente están; de otro modo quedarian escondidas por la curvatura terrestre. Este fenómeno es conocido como Fata Morgana“, aclara el profesor del departamento de Física de la Universitat Autónoma de Barcelona del grupo de Óptica Francesc Pi.”

Visca la Fata Morgana dons. El terme circula definit erroniament -al meu entendre- per diverses pàgines webs i per lo vist, com que resulta atractiu d’anomenar per la resonància llegendaria que evoca (el Rei Artur, el mag Merlín i tal..) es va com multiplicant d’una banda a una altre; hom tendeix a emprar-lo per anomenar fenòmens paisatjístics que inspiren fantasia,sobretot per qualsevol mena de miratge. El terme ve a ser un mem.. Un meme molt maco, pero crec que seria millor fer servir el terme per referir-se al que més en concret representa. Per definir altres coses ja hi han altres termes, penso.
El físic, donant a entendre que la Fata Morgana era necessaria per copsar siluetes llunyanes com les dels Alps em sembla que passa per alt que també existeix refracció atmosfèrica sense necessitat d’inversions tèrmiques ni miratges fruits de l’accentuació de la refracció. No poso en dubte que el professor sàpiga molt de física però en això en concret no va estar gens encertat.
En aquell 13 de Juliol no hi havia cap Fata Morgana, ni tant sols cap miratge superior producte de cap inversió tèrmica. Per altre banda una Fata Morgana no és tampoc un miratge superior i res més (com sovint es confon en altres textes que podem trobar per la xarxa) sino la superposició d’un miratge superior amb altres més, tot resultant una sèrie de reflexes invertits de cossos o paisatge amb llurs formes considerablement distorsionades. …I estèticament com molt psicodèliques!.
Crec que la comparació resulta apropiada dons el corrent psicodèlic de la década dels 60-70’s jugava amb reflexes invertits d’escenes!.. Sempre es diu que aquell art s’havia nodrit en bastants casos de les experiències alucinògenes amb l’LSD i d’altres substàncies. Pero tanmateix: No podriem aventurar que en alguns casos aquelles inspiracions artístiques haguessin nascut més aviat de la contemplació de determinats horitzons?.. Factoria sensible ;- ). ret foto penyaglsa_portable

Bé, deixant de banda la reflexió sobre psicodèlia, i perquè s’entengui fàcil la cosa de la Fata Morgana: Si hagués hagut una Fata Morgana tal dia, enlloc de la imatge “normal” del Sol més o menys rodonet hauriem vist reflexos del mateix invertits i superposats i alps igualment haurien quedat vistos i retratats mostrat fortes distorsions òptiques amb formes tamé invertides i superposades. El fenòmen és dona més sovint en altes latituts, en zones àrtiques és relativament comú de veure en certes èpoques de l’any, excepcionalment pot ser vist a les nostres àrees; aquí a la dreta una Fata Morgana retratada al Pirineu per Juanjo Diaz des de el cim del Penyagolosa. Vaig dedicar un article a la fotografia en una part d’aquest blog.

Per comprendre-ho però, tot una miqueta millor i més àmpliament però, per a qui senti l’interès i alomillor no conegui molt la cosa, crec que pot anar bé si em poso a explicar que és la refracció atmosfèrica i els miratges atmosfèrics tot i que ja m’he referit a ells en aquest blog en bastantes ocasions. Penso que no cal entrar en matemàtiques per comprendre bé tals conceptes, per diferénciar cada cosa i acotar els termes de cadascuna.
També em faig la idea però, que pot ser que resulti cansat i avorrit,–o que no us sigui necessari saber perquè ja sabeu. En tal cas una opció que teniu és deixar de llegir-me. L’altre opció és mirar només les fotografies. I una altre opció sugereixo anar als enllaços de la part final, que potser ho expliquen tot millor que jo. : ) Avisats esteu.

SOBRE LA REFRACCIÓ ATMOSFÈRICA.

Quan un raig de llum entra en un medi que te una densitat diferent al precedent, el raig de llum en qüestió fa una inflexió sobtada i es desvia de la seva trajectoria, continua en línia recta pero amb una direcció oblicua respecte a la primera recta inicial. Tanmateix no totes les longituts d’ona es refracten igual d’intensament i en conseqüència els colors es separen per segments. Aquest és el tipus de refracció que va descobrir el famós Isaac Newton -si no m’equivoco- i que entre moltes altres coses ens va servir per explicar el perquè dels Arcs de Sant Martí.. Menys mal però que -a pesar de Newton- es van seguir escribint contes.
Un altre tipus de refracció es dona sempre quan la llum travessa un gas comprimible que te diferents densitats en diferents parts del seu autocontingut. La llum dins del gas desvia la seva trajectoria de forma continua envers el costat de major densitat i l’atmosfera nés un exemple. En aquest tipus de refracció, anomenada atmosfèrica, també hi ha una certa separació de les longituts d’ona, tot i que en la major part dels casos, en l’aire per exemple, resulta una cosa tant subtil que no s’adverteix. La percepció ocasional del raig verd en una posta o sortida de sol te a veure amb això.

Sobre la refracció atmosfèrica ens importen els efectes visuals. Aquests van molt relacionats amb la distribució de les diferents densitats de l’aire en diferents parts.
La densitat de l’aire en qualsevol lloc depen de varis factors pero sobretot del pes de la resta d’aire que te al seu damunt (i per tant es una cosa que va molt en correlació amb l’alçada del lloc respecte al nivell del mar). A major alçada quasi sempre l’aire és menys dens. Sobretot entre alçades molt diferents, entre dos punts per exemple, l’aire del punt en l’alçada superior sempre resultarà menys dens que el de la zona bastant més baixa sota seu; per això també per exemple, mai ens trobarem amb algú que pateixi “mal d’alçada” (afectació que te a veure amb respirar un aire molt poc dens) estant al costat del mar.
El gradient de densitats verticals fa que en condicions habituals la llum es refracti sempre una mica cap a baix si viatja en trajectòries oblícues i més intensament encara si ho fa en direcció més paral.lela a la superfície, car l’angle de trajectoria també influeix força.

Sempre que mirem qualsevol paisatje, hi ha per el mig un efecte més o menys destacat de refracció atmosfèrica. La temperatura, al influir en la densitat de l’aire, influeix també en la refracció, com també la pressió atmosfèrica. En aquest simulador de refracció podeu visualitzar força bé i de manera entretinguda com afecten les variacions de valors de tals paràmetres en la posició aparent del Sol quan es troba sobre un horitzó; requereix però que tingueu habilitat un java-script per fer-lo funcionar.

Quan més aprop de l’horitzó està un objecte o relleu i quan més llunyà en distància es troba del observador, més aire travessa i més intensa -en conseqüència- també resulta la desviació de la llum afectada per la refracció. En condicions “normals” (sense miratges atmosfèrics associats a la refracció (després explico els miratges)) la refracció fa que els objectes o relleus o el que Deu vulgui que siguin, es puguin veure més amunt del que realment estàn, es a dir, que es puguin veure per damunt de l’horitzó quan geomètricament en línia recta no hi son pas. Sempre que veiem una sortida o una posta de Sol, sempre el percibim més o menys afectat per la refracció; mai el veiem a la seva posició on creiem que està si tracessim una recta fins a ell.
Quan més llarga és la distància envers un paisatge contemplat, més intens també és aquest efecte. Per tant la visió dels Alps des de el Canigó va estar especialment afectada per aquest tipus de refracció de tipus simple o “normal”, pero atenció; més que els Alps encara estava més afectada per refracció la posició aparent del Sol, donat que els raigos que procedien d’ell, encara havien d’atravessar més massa d’aire amb tots els seus gradients de temperatura.

EN RELACIÓ ALS MIRATGES ATMOSFÈRICS.

menorca
Miratges davant una franja costanera de Menorca. Imatge propia de fa un parell d’anys.

Si bé la refracció atmosfèrica existeix sempre quan hi ha un gradient vertical més o menys standar de temperatures, quan aquest gradient s’altera, la refracció s’altera. Pot disminuir si el gradient de temperatura augmenta, fins i tot invertir-se si augmenta molt més (provocant que raigs que es corvin cap a dalt enlloc de cap avall) o a l’inrrevés, accentuar-se si minva el gradient vertical de temperatures i accentuar-se encara més si el gradient fins i tot s’inverteix, cas de les inversions tèrmiques. Les inversions accentuen bruscament la refracció.

Quan hi ha un canvi sobtat en l’angle de direcció dels raigs de llum en un o altre sentit i degut a efectes intensos de refracció aleshores es generen reflexes dels perfils o objectes situats aprop de l’horitzó. Aquests reflexes es diuen miratges. Quan hi han miratges (no va ser el cas des de el Canigó el dia 13 tampoc) poden passar dues coses, segons el tipus de miratges dels que es tracti i de la situació que els determina.

A) Que els miratges siguin de tipus inferior. En aquests casos un objecte que estigui arràn d’horitzó, vaixellbcn2retblogbe sigui perquè és molt baixet o bé sobretot perquè està al límit de distància visible condicionada per la corvatura terrestre i els altres factors, no es veu. Literalment desapareix de la vista. Per què? Dons perquè el seu lloc aparent queda suplantat per un reflexe devingut del cel que es veu al seu damunt. En cas que l’objecte no estigui tant lluny o bé tingui una major alçada, la part de dalt del objecte es veu normal pero per sota seu es percep el reflexe de la mateixa part de dalt del objecte, pero ep; en posició invertida. Els miratges inferiors son els que habitualment es veuen als deserts i també sovint a les carreteres calentades per el Sol. Impliquen una temperatura del terra (o de l’aiguia, o del que sugui) superior a la del aire.

B) Miratges de tipus superiors. Aquests estàn lligats sempre a inversions tèrmiques, és a dir, a situacions en les quals la temperatura de la superficie del terra o aigua etc.. amb el seu aire adjacent és inferior a la de les capes d’aire de més amunt. Els raigs de llum es dobleguen en el mateix sentit que en els casos de situacions amb refracció normal (amb gradients de temperatures standars) pero de forma molt més accentuada, tant que uns raigos es creuen amb altres i l’efecte final és també un reflexe; un reflexe de l’objecte (o muntanya o el que sigui) que també resulta una imatge invertida (com en els miratges inferiors) pero amb la diferència que en tals situacions es veuen per sobre de la imatge real. mirag supblog

Els miratges superiors donen peu possible a coses interessants com que si un objecte està més enllà de del horitzó i la refracció “normal” (sense miratge associt) no resulta prou suficient com perquè la silueta del objecte es vegi per damunt la linia del horitzó, si les condicions atmosfèriques faculten que es produeixi un miratge de tipus superior, el reflexe invertit del objecte en questió pot quedar veritablement per damunt de la línia del horitzó.

I bé… Arribem de nou a les Fates Morganes!.. Si no us heu cansat de llegir-me (la majoria s’hauràn avorrit) us felicito. Les Fates Morganes son combinacións de diferents miratges, un dels quals com a mínim, de tipus superior i comporten que allò que de repent hom veu es vegi doble i a més alt i més… Psicodelia natural tal qual. Com a premi per haver llegit fins aquí, que millor que veure ara aquest exemple perfecte i espectacular de Fata Morgana que hi ha en aquest video d’internet.

L’autor l’anomena humilment “Beautiful superior mirage”; cert, son miratges superiors, pero a més d’això son fates morganes a totes totes.

I per consultar enllaços externs sobre tot el que us he soltat, recomano aquests.

Enllaços externs sobre Refracció, miratges i Fata Morgana.

http://www.atmos.washington.edu/~hakim/101/Chapter19.pdf
http://www.atoptics.co.uk/fz309.htm
http://www.viking.no/e/travels/weather/e-definitions.htm
http://en.wikipedia.org/wiki/Atmospheric_optics
http://mintaka.sdsu.edu/GF/mirages/mirintro.html
http://mintaka.sdsu.edu/GF/mirages/mirsims/loom/loom.html
http://mintaka.sdsu.edu/GF/explain/atmos_refr/terrestrial.html

Calculadora de refracció atmosfèrica:
http://wise-obs.tau.ac.il/~eran/Wise/Util/Refraction.html

ELS ALPS DES DE EL PIRINEU!!. I UN POSSIBLE RÉCORD MUNDIAL!

Juanjo Diaz alpes ret cat
Ho hem aconseguit!! (aquest cop ho escric en plural).  Aquí al damunt una seqüència de tres imatges. Aquestes en concret de Juanjo Diaz de Argàn, mitjançant un telescopi aplicat al objectiu de la seva càmera. Si les amplieu, dins el disc a més -com a curiositat- s’hi aprecia una taca solar ..I a la part superior del limbe un bocí del “raig verd“.

45326_140713 ret corregida
zom CAT

Fotografia de Jordi Solé + ilustració comparativa. La imatge està captada gairebé en el mateix moment que la primera de les anteriors.  Si la clikeu a més a més copsareu la seva dimensió vertical, donat que aquesta n’és un retall.

Per el que fà al dibuix del dessota, observem la concordància. La topografia de base està presa del simulador panoràmic www.udeuschle.de i contrastada per mi amb altres mapes de relleu de la zona. He sobreposat la figura del Sol. La posició pronosticada en aquell instant (06:15:41) va ser coincident amb la observada. Les dimensions aparents son proporcionals a la realitat. El seu eix horitzontal l’he ajustat al seu valor real, el qual es de 0’52º. El vertical es mostra aixafat per influència de la refracció. La refracció limitava la potencialitat de l’eclipsament per part de certs cims. La Tete de l’Estrop -el cim més alt del grup- no va transitar per la part inferior del limbe quasi de miracle.

 

LA POSSIBLE SINGULARITAT D’AQUESTES IMATGES

Veure sortir el Sol sempre és un regal per als ulls de qui ho contempla. Pero en aquest cas, amb les siluetes alpines eclipsant-lo parcialment, poder-ho testimoniar i/o reportar-ho, no ha estat fruit de la casualitat de l’excursió, sino tot al contrari, d’una llarga i meticulosa determinació i planificació a consciència per part dels integrants d’aquesta singular aventura.

Desconeixem si els Alps s’havien retratat mai alguna vegada amb anterioritat des de el Pirineu. Sembla ser que hi ha qui els ha albirat; per altre banda la taula d’orientació que hi ha al cim del Canigó (tot i que això tampoc n’es pas necessariament una prova) dona peu a creure-ho-; tal vegada existeixi també algún retrat. Sense dubte és perfectament possible que algú ho hagués aconseguit i que en tal sentit la prova testimonial es trobi en l’arxiu d’algú, qui sap si en alguna fotografia analògica antiga fins i tot! en blanc i negre. ..O potser més moderna. Pero també pot ser que no. Pot resultar difícil esbrinar-ho. Per part nostra, després d’una considerable recerca, no les hem trobat. Ni una sola. Per tant, existeix la possibilitat que aquestes certament siguin les primeres documentades.

Per altre banda.. Cosa tant o més rellevant: Possiblement siguin imatges de record mundial per el que fa a fotografia de llunyania extrema!.. Si el web “wiewfinderpanoramas.org” està en el cert, fins ara, la més gran distància mai retratada corresponia al cim Denali (Mc.Kinley sinònim), retratat per un alpinista des de un altre cim d’Alaska, el Sanford, cobrint un llarg d’uns 366 km. No tenim constància de cap altre distància superior retratada per algú… En cas que existeixi i la imatge resulti convincent i verificada, agrairïa que algú ens informi. En cas que no, podriem reiterar amb més convenciment el fet que hem aconseguit el rècord del mon de distància paisatgística terra–>terra.

 

trajetoria

Una visió geogràfica. El Sol sobre la llanura del Po, en tant que és la regió italiana sobre la qual la llum solar, tot venint oblicuament des de l’espai còsmic, podia començar a veure’s afectada per nuvolositat de tipus alt.

 

SILUETES EXTREMES ..MÉS ENLLÀ DE L’HORITZÓ

Un altre fet que resulta especialment destacat d’aquestes imatges (tot i que això ja no és exclusiu de les mateixes), devingut del factor de llunyania, es que al esser tant extremes, mostren perfils de muntanyes que en realitat no estàn gens pas on sembla que estàn. No es troben en aquella direcció!. No hi son pas allà! No no. Expresat en pensaments més gràfics: Si tracem una línia recta des de el cim del Canigó fins els cims alpins, els Alps en realitat queden sota l’horitzó del mar!.. La visió i els retrats només son factibles gràcies al aire!.

 

tall panoràmic
Aquí al damunt mostrem un parell de talls simulats de perspectiva: Cim del Canigó –> Tete de Chabriere (Alps). Obtinguts del web heywhatsthat.com (recomanable de visitar).
En el primer cas mostrem una representació amb una línia de visió “recta”.. Els cims no esdevindrien visibles dons queden sota la tangent que rasca la circunferència de la Terra..
El segón cas correspon més a la realitat. La refracció atmosfèrica permet que aquells cims puguin resultar observats.

És la “màgia” de les grans distàncies.. Les siluetes més remotes, una mica com els astres remots, no hi son pas on creiem que els veiem. Trobo atractiva la comparació malgrat que les raons físiques d’uns i altres fenòmens siguin la mar de diferents i la comparació per tant és purament ociosa: Els estels i les galaxies llunyanes les percibim en la posició on eren en un passat remot o molt remot degut a la “lentitut” de la velocitat de la llum. Les muntanyes llunyanes de la nostra Terra en canvi les veiem en un altre lloc diferent del seu propi degut a que la trajectoria de la llum resulta vinclada per l’atmosfera-.

I el Sol?.. El Sol naturalment, quan és baix, tampoc està pas allà.. Quan l’astre està desvetllant-se per l’horitzó en realitat el veiem en la posició on estarà pocs moments després.. Curiosament per tant, en certa manera, amb el Sol veiem el seu “futur” (en aquest cas ho poso entre cometes, hom pot endevinar que bén bé no es tracta d’això); el veiem abans de que hagi sortit realment. En canvi succeix el contrari als capvespres, obviament; la seva imatge la seguim albirant encara durant els instants després d’haver desaparegut sota el mar o sota la terra. El diferecial resulta més gran si les sortides i postes de Sol resulten des de cims elevats i que gaudeixin d’un horitzó real molt enfonsat oblicuament respecte a la línia de l’horitzó astronòmic, es a dir, el plà de perpendicularitat a la nostra verticalitat.

Influeixen naturalment també, tots els demés factors que influeixen en la refracció atmosfèrica, com ara per exemple la temperatura, la pressió atmosfèrica i la brusquetat de com s’estructuren els gradients d’aquests valors. També la distribució de la humitat pot repercutir.

 

45328_140713 Jordi Sole

..El perfil ultrallunyà, abandonant el Sol.

 

 

DE LA IDEA ALS FRUITS.    COM VA SORGIR TOT PLEGAT?.

Fà uns 2 anys i mig, després de meravellarme amb les fotografies de Marcos Molina des de Mallorca i algunes altres d’altres autors, vaig sentir curiositat per esbrinar quina podria ser la imatge d’horitzons més distants aconseguida sense mitjans aèris ..I la que més distant vaig aconseguir de trobar, reportada per wiewfinderpanoramas va resultar ser una del Denali (sinònim Mc.Kinley, el cim més alt de l’Amèrica del Nord) des de un cim com he citat, a 366 km al sud-est.

366 son molts kilòmetres pero alhora pocs comparat amb el que es podria aconseguir des de moltes altres elevacions del nostre planeta, si no existís es clar (o existís en menor grau) la limitació visual per causa del fenòmen de l’extinció atmosfèrica, el qual fa extremament improbable a la pràctica, poder observar o retratar horitzons a distancies de +de 300 kms.

Nogensmenys -com no- la curiositat em va portar a cercar virtualment -gràcies a les facilitats que proporcionen en aquest sentit les simulacions virtuals de panorames- nombrosos indrets geogràfics mundials des de els quals aquesta distancia podria ser potencialment superada en circunstancies apropiades. I em va emocionar ràpid adonarme’n que des de el nostre modest Pirineu (modest en quant a alçades!) el récord del Mc.Kinley podia resultar superat!, reitero, en circunstàncies ideals de visibilitat. A la pràctica, es clar, ..Les possibilitats eren gairebé remotes. Personalment tot i així, ho he intentat alguns cops pujant a certs cims en dies de sobresalient trasparència.

UN GIR INESPERAT

L’anhel, el repte.. Em va prendre un gir inesperat quan em vaig remirar els azimuts dels cims alpins potencialment albirables i em vaig adonar que alguns d’ells havien d’interceptar forçosament el trànsit del Sol en certs dies de l’any! .. Una cosa aquesta que un parell d’anys endarrera ja havia mirat d’esbrinar pero aleshores sense caure-hi degut a que només havia posat l’ull (en aquell primer moment) en els Alps de la regió d’Isere propers a la Savoia, i desestimant en canvi de mirar els situats més prop de mar..

I bé, al adonarme’n que certes muntanyes, en concret sobretot una, potencialment estètica (La Tëte de L’Ëstrop 2962 m. + veines seves) interceptava el camí solar, vaig determinar la data del succés (13 de Juliol) i vaig voler compartir-la amb uns companys també motivats -pero als qui no coneixia en persona-, per si s’animaven també participar del repte i de la possible consecució de l’èxit.

Marcos Molina  va estar a punt de sumar-se a l’aventura; de fet es va sumar i participar pero finalment no va poder acompanyar-nos.. Una llàstima. No obstant igualment li agraeixo moltes coses, a part de ser un gran referent amb el tema com be sabeu molts dels qui coneixeu el seu fantàstic treball fotogràfic.

Juanjo Diaz, natural de València i resident a Madrid -i del qui he reportat altres interessants imatges seves en aquest blog en altres articles anteriors-, per la seva banda, es va engrescar de seguida amb la idea i es va sumar a l’emocionant tasca d’esbrinar, amb la màxima precisió possible, el moment clau de l’esdeveniment solar. De manera independent al procediment que jo havia estat utilitzant per a cotes subhoritzontals i que estava pulint, ell va trobar en paral.lel una altre manera d’esbrinar-ho que ha resultat molt eficient. A més posteriorment està disenyant una eina gràfica-matemàtica encara més interessant, la qual donaré a coneixer (explicitant-la molt millor) un altre dia en un altre reportatge apart.

Jordi Solé, excelent fotògraf de paisatges pirinencs (i protagonista de l’anterior entrada d’aquest blog).  Vaig comunicar-li les nostres intencions amb només una setmana d’antelació, pero tot i així, de seguida va aportar tots els coneixements seus que va creure adients i positius per a la bona consecució dels nostres objectius compartits. I així va ser i continuem essent!.

AMUNT!

Passo ja a descriure l'”aventura” en si mateixa. P1190032 ret llums frontals

Bé ..Havent arribat al Refugi dels Cortalets, amb magnífica acollida per cert!, per part de Thomas Dullac (qui per cert ens havia comentat que ell havia vist els Alps en certa ocasió) i els altres responsables del refugi, l’ascensió al cim del Canigó per la seva carena més propera, com sabem tots els pirineistes, és una cosa la mar de fàcil (per això he preferit posar la paraula “aventura” entre cometes). Solsament hi han 700 metres de desnivell, sense cap complicació tècnica. L’aventura estava en l’objectiu en sí: Albirar i retratar els Alps.. a més de 380 km!..

Varem sortir vora les 4 de la nit del refugi.. Tots 3 més la Rosa (genial acompanyant) i un animal de 4 potes molt aixerit anomenat Tofu. Caminavem amb frontals i llanternes, fins que al arribar a la carena, la brillantor de la lluna plena ens va permetre estalviar la lluminaria. La lluna anava baixant, aconstant-se cap als cims de la Cerdanya.. I cap al Nord-Est,  l’horitzó, encara irreconeixible totalment entre les brumes i els núvols.. transmetia no obstant ja, les primeres clarors del Sol encara amagat pero per poc temps!.. Calia donar-se pressa.

Al cap de poc, ja dalt el cim!, amb el temps just per treure a correcuita les càmeres i estar pendents del esdeveniment!.  Per causa d’una incidència personal, jo no vaig arribar a temps! -veus per on-, pero afortunadament si que van arribar-hi ells dos. Repentinament, el Sol va apareixer!, tènue els primers instants pero perfilat!, sense núvols baixos francesos o núvols alts italians que li fessin de cortina!..
Quan jo vaig ser dalt Juanjo em diu: “Creo que lo tenemos!“.. Miro les imatges i efectivament!.. unes linies definides davant del Sol!..      No apareixia, malauradament el perfil del cim de la Tete de L’Estrop! -o Teta del Estropajo com soliem dir-.  Era per causa de la refracció atmosfèrica (la qual jo havia infravalorat una mica i comptava que passés per un cantó).   El Sol va travessar, això si, dos altres cims veïns, le Sommet de Chabriere + un pic sense nom associat al Chabriere  i l’Oui de la Seche, tots 3 també dels Alps i a pràcticament la mateixa distància que l’Estrop.
No obstant, malgrat la semblança de les fotografies amb els perfils que oferien els relleus en les simulacions.. Podrien ser casualment núvols enlloc de muntanyes?

Cabia la possibilitat.. Pero havia una manera de comprovar-ho (o si menys no de sumar proves), sabent l’instant de cadascuna de les fotografies.. Tornar a comprovar quina era l’alçada negativa del sota l’horizó astronòmic (que no és el mateix que el real) i l’azimut en aquells instants.. I vam verificar que la posició solar per aquell instant, amb la refracció oportuna, era coincident amb la del trànsit solar per darrera dels relleus alpins!. Per tot això no ens cap cap dubte de que realment els perfils retratats son els Alps de l’Alta Provença.
La tornada als Cortalets ho varem fer per la ruta de la Xemeneia, més variada paisatgísticament i vam gaudir amb horitzons “no tant llunyans”,  i d’algun que altre isard creuant-los.

L’endemà vam tornar a despertar-nos a les 4 de la nít i a enfilar de nou al cim.  ..I es que naturalment, la intenció era retratar el cim de l’Estrop, el qual sen’s havia escapat l’anterior dia. El Sol passaria per darrera l’Estrop si o si..

LLums de llunyanes ciutats resplendien al Nord-Est.. Potser Marsella?.. Havien esperances!.     Pero no.  Aquesta vegada el temps es va portar del revés.. Es va tapar tot, el cim del Canigó embolcallat de boira absoluta i al cap de pocs minuts, pluja d’una certa consistència fins i tot. Era el moment que el Sol ja havia d’estar treient el cap, pero no es veia pas res. Res de res. Tants cims alpins retratats en un cap de setmana hauria estat massa!?

..Continuarà.

 

+ ILUSTRACIONS i IMATGES COMPLEMENTARIES

sector

Simulació panoràmica de la zona dels Alps retratats a l’Alta Provença.

 

P1190038 B

El Sol ben poc després d’abandonar les carenes provençals.  Havien retornat a la invisibilitat.

 

P1190066

P1190079 Bret

P1190082 Bret

P1190034

LLum nocturn de Mallorca des de Andorra!

Mallorca des de Andorra  Jordi Sole

L’any 2010 Marcos Molina ens va sorprendre amb les seves imatges pirinenques des de Mallorca. Unes imatges que han marcat història. Pero ..I a la inversa? Algú ha vist i retratat alguna vegada alguna part de l’illa des d’algun indret del Pirineu?
Fa uns mesos, a la meva bustia de correu electrònic, vaig rebre una imatge per part de Jordi Solé -un excelent fotògraf dels Pirineus-.. Una fotografia nocturna feta per ell des del cim del Montmalús(Andorra). Aquesta d’aquí al damunt.

Que s’hi veu? Ben fàcilment el Tibidabo i la Torre de Collserola!.. Siluetes llunyanes, factibles de veure en dies de gran transparència i que en aquell dia a més, Jordi les va copsar amb una excelent nitidesa!.. Pero no, no eren -no son- aquests 2 motius els més especialment rellevants!. Més a l’esquerra.. Un punt de llum, molt més feble, però enigmàtic… L’he encerclat en blanc! Que podria ser?
L’autor sospitava (i aquest era el motiu del seu correu) que podia correspondre’s a les instal.lacions que hi han al cim del Puig Major. Ho era? O millor dit en present: ..És aquest punt la prova testimonial d’haver-se retratat Mallorca (o alguna cosa de Mallorca) des del pirineu? I a més des de Andorra?!

Jo, temptat ràpidament per la qüestió que se’m brindava, em vaig posar a mirar d’esbrinar-ho i el resultat em va resultar de concordància absoluta. Em va semblar i em sembla -la meva opinió no ha canviat pas gens- que efectivament, Jordi Solé, aquella nit del 29 d’octubre des de un cim Andorrà de 2781 metres, el Montmalús, va aconseguir detectar, amb la seva càmera, el detall més alt de Ses illes.

La concordància de posicionament resulta molt fàcil de verificar -i alhora resulta visualment maco- mitjançant l’ús d’un bon simulador paisatjístic. Adjunto tot seguit una ilustració comparativa feta per mi, de la fotografia d’en Jordi, en relació comparativa a una simulació virtual des de l’indret on ell es trobava en aquell moment.

comparativa Montmalús-Mallorca

Veiem com resulta d’igual el panorama i si medim gairebé píxel a píxel els eixos imaginaris que encreua el llum ens adonariem que s’ajusta a la localització de les instal.lacions que hi han al cim del Puig Major (instal.lacions malauradament de caire militar, tot sigui dit, tant de bò no hi fossin en realitat).
Per el que fa a l’exactitut de la concordància, també vull comentar -un cop explicitada la meva antipatia envers les instal.lacions-, no ha de perquè resultar ultraexacte a nivell de contabilització de píxels. Cal considerar com a factors de petites desviacions de la perfectibilitat: La refracció del aire per una banda (la qual afecta la posició aparent paisatge) + les proporcions angulars de la imatge devingudes l’objectiu fotogràfic emprat en la càmera + les imprecisions devigudes del mateix simulador així com dels mapes dels que es nodreix. En la fotografia que ens ocupa, les mini-inexactituts de la concordància son molt minses i alhora son plenament acords amb les devingudes dels factors referits.

Per la seva banda, en Jordi també va fer una comparativa amb el simulador, sobreposant en el seu cas, simulació amb imatge, i resultava encara més evidenciable. Podeu fer-hi un cop d’ull també, si clikeu aquí. No la incloc directament per simple estètica -no per res més en aquest cas-, prefereixo mostrar la foto per separat, més que no pas fusionada o sobreposada.

Més proves.. Esbrinar l’aspecte de les llums del cim del Puig Major podia ser una bona cosa. Una opció m’era anar a Mallorca.. Una altre, més barateta, cercar una fotografia per internet.. En aquest enllaç, si el clikeu, veure-ho una fotografia dels llums presa per un excursionista. 2 focus destacats!

34872_121029 retallb 2 llums Jordi Solé

He dit 2. Sí!. Pero es que resulta que si ampliem la imatge d’en Jordi, ens adonem que també son dos els punts de llum que es destaquen amb la mateixa intensitat! , molt junts, com els astrònoms, quan enfocant amb els seus telescopis un estel que creien simple s’en adonen que es tracta d’un de doble.

bracka20121029

I bé, per completar-ho.. La situació meteorològica del dia que en Jordi va fer la fotografia, gràcies a la bona disposició que te un arxiu alemany. La modelització correspòn a les 00:00 h del 29 d’Octubre. Com que la seva observació va succeïr bastantes hores més tard (dins el mateix dia) us heu d’imaginar el front fred encara més lluny i les isóbares un pel més disteses, pero per lo demés tot bastant similar. Una situació de Nordoest amb un front fred que havia passat un parell de dies abans i amb pressions al alça, temps suficient + factor favorable el de la pressió, com perquè segurament els típics cúmuls que es queden enganxats a la Serra de Tramuntana, s’esvaissin!.


Tot apunta per tant, a que efectivament, aquesta fotografia d’en Jordi, es un testimoniatge fotogràfic d’un detall de Malloca des del pirineu andorrà!. Presa passat el capvespre, amb exposició d’uns 30 segons segons em va comentar.

32064_120407 b Jordi solé

I de dia?

..Queda el repte. Aquí al damunt una fotografia hivernal, presa per el mateix autor en la mateixa direcció que la nocturna. S’entreveia tenue el perfil de Collserola …Pero no pas el mallorquí, encara molt més distant. De dia, pot resultar més difícil que de nit aconseguir-ho. De dia no hi han llums artificials i el Sol des de Andorra no es situa mai en una posició que pugui servir de gaire ajut. Cal tenir en compte la posició aparent del sol, pero sobretot cal un dia extraordinari a nivell meterològic, fins i tot més segurament, que el que va tenir Marcos Molina des de Mallorca per retratar els cims d’Andorra, entre ells el Montmalús. La Serra de Tramuntana s’emblanquina força menys sovint per la neu i el sol a l’hivern mai dona frontalment a la seva cara nord que es la que te perspectiva des de Andorra.. L’opció alternativa seria prescindir del besllum de la neu i pensar treure profit de l’estratègia inversa, la dels contrallums.. Com les que jo he aprofitat tantes vegades des de Barcelona i des de altres zones.. Pero Andorra.. Andorra està molt més lluny de ses illes!. +de 300 km!. Tot i així, malgrat la llunyania, tinc la intuició que en Jordi, algun dia, ho aconseguirà.

Per cert, recomano visitar aquesta web seva, mountaincult.com