Probablement la sortida del sol més distant del mon retratada fins ara.

INTRODUCCIÓ. UNA MICA DE MEMÒRIA DELS FETS PRECEDENTS

Fa poc més de 5 anys se’m va ocorrer la idea de que els Alps els podriem contemplar des del Pirineu en certs dies de l’any gràcies a que el sol deuria sortir per darrera d’alguns dels cims. Vaig determinar les dates exactes per albirar un cim en concret (i més endavant altres més), el Tëte de l’Estrop des del Canigó i conjuntament amb dos companys vam aconseguir retratar-la parcialment, tot resultant aleshores les primeres fotografies dels Alps fetes (o si menys no publicades) des de la nostra serralada.

Pocs mesos després* d’aquella fita, un fotògraf francès va esgafar una carena del massís del mateix Estrop per retratar una posta de sol per darrera del Pirineu. Com que crec que va significar la posta de sol més distant del mon mai retratada fins al moment, vaig escriure un reportatge al respecte, tant aquí com al web de Beyondhorizons.

DES DEL NOUFONTS. ..LA SORTIDA DE SOL MÉS ALLUNYADA.

Posteriorment vaig sentir ganes de voler un dia poder retratar l’Estrop,
pero des de més lluny. Nogensmenys els intents no van fruir, en uns casos per núvols i en altres per altres factors a la contra. Enguany, després d’una oportunitat perduda al més de maig, semblava que la meteorologia podia no fer la guitza i amb un parell de companys (Pep Puig i Pau Gaspar) ho he anat a provar des del Noufonts, un dels cims més rellevants que conformen part de l’Olla de Núria. L’objectiu a més, era aconsenseguir contemplar i retratar la sortida del sol des de la major distancia, si menys no per lo menys fins les publicades enguany. I com l’anterior rècord en aquest sentit si no ens equivoquem ja el teniem nosaltres, dons sols calia anar un xic més lluny, dins el mateix Pirineu, per aconseguir-ho, mentre no canviem de continent.

Això si, havia d’adaptarme a la matemàtica solar. Mitjançant procediment de determinació dels azimuts de les sortides de sol vaig esbrinar que els dies en els quals la muntanya transitaria per davant del sol serien el 16 i 17 de Juliol, essent el primer dels dos el que oferia més possibilitats de bon temps, meteorològicament parlant, factor important a considerar.

Dit i fet, des de Fontalba varem començar camí cap a Núria i des d’allà durant la nit ens vam anar enfilant cap al Noufonts, caminant la major part del temps sense una llanterna gràcies a la llum de la lluna plena. Al peu del pas de Noufonts vàrem plantar una tenda per descansar donat que un dels companys no es trobava fi. Després vam continuar cap al turó, se li feia una mica dur al Pau, però era admirable perquè havia estat voluntàriament sense menjar res durant dies i tenia la intenció de seguir visquent sense menjar.

La lluna s’estava amagant entre el Puigmal i el Segre i el company va decidir parar a prop del cim per contemplar serenament la matinada (ell és músic, no entusiasta de les fotografies però li agrada molt contemplar les sortides del sol) i “alimentar-se de la llum” que havia de sorgir, a més no es trobava molt fi.
Pero per aconseguir la fotografia calia -vaig pensar- continuar una mica més cap amunt, amb l’objectiu que la carena del Puig del Racó Gros (la qual em va amagar els Ecrins del Puigmal en un intent que vaig fer una vegada fa tres anys) no impedís la visió de l’Estrop.

En arrivar a la collada de Noufonts i per tant a la carena, poc abans de les 6:00 del matí, el cel presentava aquesta brillantor tant maca concentrada en una llarga i estreta franja de cel sobre Itàlia, sinònim d’atmosfera bastant transparent.

Al dessota una franja vermellosa i arran d’horitzó una de més tènue. De seguida em vaig adonar del Ventor (nom occità del Ventoux), un gran referent de la Provença des de mar i des de terra. La silueta de tal muntanyot es veia tènue, a 320 kms, només les seves parts més enlairades. A la part esquerra els prealps i els alps més elevats algo d’elles es veia, però aquest dia no eren pas el meu objectiu i no intentava distingir els relleus o fer-ne fotografies. L’objectiu era el sostre de la Provença dins el gran disc de la nostra estrella.

Al poc d’arrivar al cim del Noufonts vaig veure el primer moment de l’aparició del sol i el vaig retratar. Atent, vaig seguir el trànsit del sol amb la càmera .. sobre un pla horitzontal … I res apareixia, per uns quants segons pensava que, igual havia una capa d’estrats que ocultava les siluetes!!, també vaig pensar que igual havia tingut algun error en la data.
De repent, quan el Sol ja es trobava a la meitat del seu recorregut, va començar a apareixer el relleu desitjat!.

Va anar una mica de pels la cosa. No va quedar centrat dins el sol tant centrat com volia, pero per lo menys va quedar a dins del disc.
El meu objectiu, a banda de la fotografia, també era disfrutar de la contemplació a ull nu (a més d’alguna foto) i això no ho vaig aconseguir. El sol brillava amb tanta força malgrat la distància (i per tant tant aire entre mig), que era perillós per la vista si m’hi fixava en ell. Per prudéncia, em vaig limitar gairebé sols a mirar sols a través del visor de la càmera, per cert una Nikon P900 per qui hagi sentit curiositat tècnica.

En aquells moments vaig tenir alguns problemes amb l’enfoc, havia d’enfocar primer altres parts de l’horitzó per aconseguir bon detall i apuntar tot seguit a l’Estrop cada vegada que volia fer alguna nova fotografia. Quan la muntanya es va posicionar equidistant a ambs costats del sol, tot i que baixa, vaig fer el click més adient.
Tanmateix, a més de l’Estrop, el meu objectiu era intentar que també aparegués una altre punta del massís, lleugerament més allunyada i sols perceptible amb refracció elevada; les Trois Eveches, tot i que no va quedar ben bé copsada i tampoc te la bellesa estètica de la resta del massís.

Als pocs segons més, el sol va despegar de la Terra i el relleu va desapareixer, totalment ocult per el bany de llum atmosfèrica. Ja no havien més oportunitats, l’espectacle havia durat menys que la mateixa sortida del sol, nogensmenys la fotografia estava feta, la del Estrop i un subcim uns pels més allunyat. Tot plegat, a més de la sortida del sol darrera el paisatge més distant i l’astropaisatge més distant (incluent tant sortides com postes), possiblement del mon.

Un xic més tard, el sol començava a posar llum en els cims veïns del Noufonts; l’Eina i el Finestrelles va ser uns dels primers, seguit del Segre i el Puigmal, el qual tot i ser més enlairat (2910 m), tenia el sol inicialment ocult per el Canigó i per això tampoc és apte per possibilitar percebre el cim alpí més alt de la Provença. El Finestrelles magnífic, justament feia tres anys endarrera, en idèntica data, m’havia permès veure i retratar els Ecrins (significant el rècord del mon de distància).
Al poc es va enlluernar també el Pedraforca i tot el que restava. El sol surt per a tothom.

Nota (*): Entre mig va succeir un dramàtic succés en aquella muntanya el qual desgraciadament la va fer més famosa que les fotografies de distancia. L’accident d’aviació més terrible de les últimes décades a Europa: El pilot de Germanwings es va suicidar estrallant l’avió ple de passatgers contra el relleu de la Tete de l’Estrop.

Esperem que no torni a succeir mai més res similar, que l’Estrop atregui en tot cas només “bones bogeries”. Les muntanyes poden detonar moltes emocions i els humans són forts i vulnerables al mateix temps, en relació amb l’univers.

Gràcies a Pep i Pau per compartir aquesta ascensió i agrair a totes les persones que estimen la natura amb els seus secrets i la bellesa de tots els seus paisatges.

Algunes imatges més. L’albada, el Ventor, els cims de Núria, el Coll de Noufonts, el Massís del Carlit i el Pedraforca:

Anex: il·lustració de la simulació panoràmica obtinguda gràcies al programa Ulrich Deuschle per al Tete de l’Estrop vist des de Noufonts amb la refracció precisa adequada. Vosaltres mateixos podeu entrar al web Udeuschle.de

Els Ecrins des del Finestrelles i nou rècord mundial de retrat de paisatges distants.

versió Fb aquí

Siluetes ultrarremotes les d’aquesta imatge i la següent (més avall) de rècord del mon de distància paisatgístca terra–>terra. Hi han pocs indrets del mon des dels quals es pugui eventualment superar aquesta distància.

Els Alps …O de nou els Alps …Perquè no és el primer cop. Aquesta vegada des del Finestrelles. Un cim de la capçalera de Núria. No pas el més alt, i tampoc (per molts) el més maco..

Per què llavors aquesta vegada el Finestrelles?
A continuació una mica de resum d’aspectes per comprendre la possible singularitat del fet i les ganes al respecte:

–L’eix visual des del Pic de Finestrelles fins els Ecrins (i viceversa) és el més llarg possible de tot el territori europeu per als coeficients stàndars de refracció atmosfèrica (*). Només en condicions de refracció notable podria ser eventualment lleugerament superat des de algun que altre cim més occidental del Pirineu.

–El seu nom, tant evocatiu em sembla fet a propòsit per acomplir la seva fantàstica singularitat. Imagino però, que la coincidència deu ser casual dons no crec que anys endarrera algú conegués que des del Finestrelles es podien copsar tant remotes muntanyes.

-Els Alps es visualitzen només en una estreta franja d’horitzó, enfonsada per un solc o “finestra” oberta, entre el Puig Monellet i el Roc Rodón. Ajuda a fer honor al seu nom.

–Per el que em sembla no ni ha encara cap fotografia feta de distància terra–>terra que cobreixi una distància més gran que aquesta en tot el nostre planeta i em sembla que tampoc havia cap que superés l’eix Bastiments–>Doigt de Dieu (Dent de Deu) que vaig copsar al mes de Febrer. Igual si que existeixen i llavors tal vegada estic equivocat, però no em consten.

–Distancies més llargues que les de l’eix Finestrelles—Pic Gaspard (Massís dels Ecrins) poden trobar-se potencialment (reitero: que jo sàpiga encara no retratades) en ben pocs llocs del mon.

Hom pot tendir creure a imaginar que des de els cims andins o himalayics o des de certes muntanyes de les contraparts dels seus ràdis màxims els eixos son de major distància pero quasi mai és així. El que dic es pot comprovar en simulacions panoràmiques fàcilment, i es el que vaig fer fa un temps de manera ociosa. L’eina de comprovacions: el fantàstic programa informàtic d’Ulrich Deuschle.

Des de el K2 per exemple el màxim llarg atança a 347 km, des del Anapurna 357… Des del Everest si que la cosa arriva potencialment algo més lluny: Uns 455 km en el seu eix sud, però tots sabem com son els aires de les cotes baixes del sud asiàtic, carregats de pols i contaminants. Per molta gent que puji al Everest dubto de que algú d’ells hagi retratat el punt més distant factible. A més els eixos sud o nord no permeten eclipsaments o contrallums eventuals forts i pressumiblement no sigui mai des de l’Everest (o viceversa, tot i que a la inversa és algo més factible) des d’on es superi la distància en qüestió.

Des del Kilimanjaro el llarg màxim son 390, i des del Aconcagua, tot i la major alçada en comparació del sostre africà es queda en el mateix, uns 389. Des del Damavan, el volcà més elevat de tot asia, la distancia podria resultar eventualment igualada al eix del Finestrelles (443 km) però ja sabem com estàn de carregats de pols sovint els cels iranians.. Des del Ararat, un altre cim emblemàtic i isolat 348.. Fa uns anys vaig fer un estudi al detall i una llista de molts indrets del mon i son pocs els que superen l’eix del Finestrelles. El Mont Blanc per cert es queda en uns 333 km.

–El Finestrelles te a més un altre eix llarguissim en direcció sud; Mallorca. Per tant una potencialitat bidireccional paisatgística impressionant. La cosa però aquest cop ha anat en una sola direcció.

EL PAPER DE LA REFRACCIÓ ATMOSFÈRICA.

Un dels aspectes interessants en tot això de les visions de distància, i especialment per el que fà a les molt distants.. És que les siluetes que s’hi aprecien no hi son realment en la direcció aparentment rectilínia envers la qual enfoquem. En realitat, si tracessim una línia recta cap al punt on son les muntanyes… Hauriem de passar en aquest cas per sota del mar!!; la visió esdevindria impossible. Les muntanyes només resulten factibles de copsar gràcies a que la línia de percepció descriu una lleugera corva per damunt de la superfície.

CRÒNICA DELS ANTECEDENTS RELACIONATS AMB EL TEMA I CRÒNICA DE L’ASCENSIÓ:

Lo d’abans ha estat una mena de pròleg que he volgut fer per sintetitzar els aspectes que m’han semblat més atractius o rellevants en relació al fet de les fotografies. Aquí sota si de cas escric un text molt més llarg, només apte per als qui no us avorriu molt llegint, per als us piqui més la curiositat o us hagueu contagiat una mica del frikisme.. de les distancies paisatgístiques. Ho escric si em disculpeu una mica en estil autobiogràfic (una mica, espero no passar-me molt, no se).

Bé. La cosa va començar fa comuns 4 anys, interessat per esdevinar quins podrien ser els indret del mon des dels quals es podrien permetre divisar paisatges extremadament distants. En resposta a aquesta motivació vaig descobrir (cartogràficament i mitjançan proves de simulacions panoràmiques que vaig anar fent) el que ja intuia abans de procedir a les simulacions, que des de alguns cims del Pirineu Oriental podrien albirar-se els Alps Sudoccidentals en alguna ocasió.

I més coses que em van autosorprendre, tot arrel de curiosejar previament per webs quina era la distancia més llarga fotografiada al mon: Que a més aquesta distància (la que resultaria des del Finestrelles) de retratar-se, superaria un rècord conegut, el reportat sobre el Mont Denali des d’una altre muntanya d’Alaska.

Em vaig adonar a més de que en certs moments de l’any el sol, en virtut del seu ampli rang azimutal al llarg de les estacions de l’any apareix per darrera certes muntanyes de l’Alta Provença des del Canigó i des de alguns pocs altres cims propers i vaig determinar les dates dels successos pertinents, es a dir, de les coincidències dels azimuts tècnicament parlant. Arrel d’això fa un parell d’estius tres colegues i jo varem anar al Canigó per aconseguir retratar (per primer cop, i per tant fent història) els Alps des del Pirineu. Varem aconseguir la fita tot retratant la carena del Sommet de Chabrierés, la qual enllaça amb la Tete de l’Estrop; objectiu buscat en aquella ocasió.

El repte però, no es va acabar aquí. Les Ecrins, muntanyes de més de de 4000 metres i situades més al nord; per copsar-les no podien esser contemplades amb l’ajut directe de cap eclipsament astropaisatgístic; per tant, això era una gran difficultat per assolir tenir èxit en el repte.
El Sol, en certs periodes de l’any podia quedar prop i era bon factor tenir-lo en compte però no era l’únic gran agent determinant, el requisit principal que calia era el d’una gran transparència atmosfèrica.
Per tant calia estudiar al detall la meteorologia i estar pendent de que es presentessin les oportunitats adients. I així ho vaig fer (de fet els estudis de meteo ja ho venia fent també amb les observacions de Mallorca) i així va ser.

A principis de Gener del 2015, aprofitant una configuració sinòptica meteorològica que sempre m’estava donant molt bons resultats per les observacions de Mallorca …(es a dir, amb coneixements ja autoapressos) vaig decidir anar a les carenes de Vallter i vaig aconseguir veure el Ventoux i a més retratar els Ecrins des del Puig de La Dona, gràn èxit. Però no els vaig visualitzar directament a consciència i em vaig abstenir de reportar-ho com una gran noticia, només una imatge al flickr.

Pocs mesos després, dos dels meus colegues de Beyondhorizons van aconseguir retratar un nou eclipsament directe per cims de la Provença (personalment vaig estar a punt d’anar-hi també perquè de fet ho havia estudiat previament i fins i tot vaig compartir part del trajecte però al final em vaig decantar per una altre opció), la Sommet de la Frema i els seus relleus veïns. Imatges magnífiques per part de Juanjo Diaz de Argandoña i Jordi Solé Joval.

Van passar uns quants mesos més i va arrivar un plat fort. Des del Bastiments, el cim del Ripollès amb major potencialitat de paistges alpins i prealpins (des del Puigmal quasi tots queden ocults per el Canigó) vaig aconseguir veure i retratar els Ecrins. En tal ocasió va ser un dels companys de BH qui va estar a punt també de venir i que també havia estat a l’agüait. ..Va com va.

Van resultar unes imatges que aquesta vegada si que em van emocionar tant que aquest cop si que vaig decidir reportar-les. Havia tornat a ser un gran encert de previsió a més. En alguns altres dies interessants meteorològicament (però no tant) ja havia fet altres intents, en ocasions jo sol, en altres acompanyat per els colegues de BH. En alguns casos per fer intents d’albiraments i en d’altres molts més només de fet per estudiar i afinar millor la repercusió visual dels factors de transparència sobre el Golf de LLeó.

La cosa cada cop apuntava millor i al mes d’Abril vaig aconseguir un albirament alpí dels Ecrins des del Pic de la Dona abans de sortir el Sol i posteriorment uns quants més del Mont Ventoux!. Els encerts al Ventoux cada vegada eren més nombrosos; feia diana més del que fins i tot esperava jo (i per cert m’he anat adonant que es més fàcil copsar la silueta del Ventoux a +de 300 km que veure Mallorca a menys de 200) i el repte següent era donar el pas a fer un nou intent alpí. Un intent alpí però des del cim potencialment més distant del territori. El Finestrelles.

Un cim molt conegut i bastant visitat per ser un dels que encerclen l’Olla de Núria; menys asequible això si logísticament que les carenes de Vallter. No era questió d’anar a fer molts intents al Finestrelles, no tants com a La Dona o al Bastiments.

Bastants anys endarrera havia pujat en varies ocasions al Finestrelles, o millor dit havia passat per damunt seu, fent el recorregut de l’Olla de Núria. I es que sovint és així, la gent hi passa.. És un cim habitualment de pas per alguns excursionistes que el convinen sovint amb el Nou Fonts o tota l’Olla o part de l’Olla. ..Jo havia passat per ell en unes èpoques en que el meu objectiu principal no estava impregnat per el repte de poder contemplar horitzons remots, de fet desconeixia totalment la potencialitat del Finestrelles; de la qual em vaig adonar quan em vaig posar a estudiar el tema ja comentat.

Fà uns mesos i alguna setmana fa poc si que he pujat ja al Finestrelles amb l’objectiu posat però sense que creiés que realment fossin dies extraordinaris i més aviat per evaluar les transparències; tanmateix en un parell d’ocasions per demores incidentals vaig arrivar amb el sol ja eixit i per tant sense opcions. En una altre ocasió vaig pujar amb un amic però tot i sabent que havia alta probabilitat de núvols com així va ser de fet.

I va començar Juliol. Els mesos d’estiu solen ser força nefastos per el que fa a adveccions de bones transparències. Però el sol en canvi era un bon factor amic en tant que en les dates properes al solstici, fa la seva aparició relativament aprop del massís dels Ecrins.
Tot veient una serie de mapes meteorològics a llarg termini em vaig adonar que podia ser que s’acostés una configuració inusualment bona de cara al dissabte passat. Des de principis de Juliols la cosa ja apuntava en aquest sentit. Vaig anar seguint quasi diariament els mapes del temps i el bon pronòstic es confirmava. Em costava de creure però que realment acabés essent tant bona (vaig pensar en un principi que estaria bastant per sota del 50%) i vaig fixar en principi més la meva atenció en intentar anar a un altre muntanya, a albirar un eclipsament solar per un cim de l’Alta Provença, potser amb els companys de BeyondHorizons si els anava bé de venir, o en altre cas sinó, jo sol igualment.

Al final, veient que el bon pronòstic es manté decideixo aplaçar l’intent de copsar l’eclipsament per la Provença i opto per anar a fer l’intent dels Ecrins. Les probabilitats d’aconseguir-ho em semblaven bones però amb molta incertesa (potser per sota el 50%), res estàva garantit, però vaig pensar que valia especialment la pena intentar-ho, més aquell dia que segurament cap altre de l’estiu, i sobretot reitero atenent al fet que el sol encara surt en aquest mes en una posició azimutal molt propera als Ecrins i per tant favorable. Li pregunto a un vell amic (Marc Larroya) si em vol acompanyar i em diu que si. Al vespre plantem una tenda a Núria. Dormim una estona. Ens posem el despertador a les 3:30 i a caminar, sense presses, cap a dalt.

La pujada al Finestrelles no reverteix complicació alguna, com sabeu tots els qui l’heu visitat algun cop o sabeu on està i quina forma te, i menys a l’estiu, l’únic risc als estius podria ser creuar-nos amb alguna vaca procliu a emprenyar-se.. (ben poc probable però, si no fem el tontu) o les tempestes de llamps i trons, però evidentment no aniriem a fer cap intent amb pronòstic de boires o semblants i per tant no venia al cas. Les ventades de nord igual poden ser colpidores en ocasions però un es pot abrigar i caminar amb una mica de seny si resulten més fortes del esperat. …Tanmateix la pujada des de Núria, per la cara sud, queda arrecerada fins les cotes altes, on l’aire tendeix a lliscar pendent avall quan no hi ha convecció tèrmica.

3:30. Sortim sense esmorzar per si de cas ens retrassem per algun imprevist. Caminem i arrivem a dalt vora les 05:40 de la matinada. Miro l’horitzó sense encara treure la càmera i el veig del color que m’agrada, una franja vermellosa sobre una altre més fosca, però no fosca del tot i sota la qual es delimita una ratlla tènue, la qual fixant l’atenció es veia algo retallada. Interessant!. Sospita activada!

Els primers besllums de l’albada havien començat en realitat ja mitja hora abans, però a la cel (en quasi tota la bòveda) dominava encara més la foscor que la claror, claror que ocupava només la franja per on sortiria el sol al cap d’una estona. Per el que fa als altres factors feia una mica de vent i una lògica certa sensació de fredor, res de l’altre mon, la natural de l’alçada més la sumada al refredament de la suor expelida per la pujada (efecte freezing).. i bé, el fet de no haver esmorzat i dormit poc, la nocturnitat.. lo típic. Però estavem on voliem i em tocava (per lo menys a mi) estar-m’hi una bona estona perquè em posaria mans a l’obra.

Trec la càmera, la típica de fa ja uns anys i encara amb la taca al sensor.. (que no m’ha donat temps de dur a netejar), busco una pedra per fer-li de substent (no vaig dur trípode, mai en duc si vaig a zones obertes sense arbres), dubto entre si la d’aquí o la pedra d’allà o al’altre o l’altre (lo típic).. M’estiro darrera una de just al costat de la creu, enfoco i veig llavors molt més clarament la silueta de la Barre dels Ecrins!!, més nítida del que m’esperava!, tant que fins i tot em fa dubtar!.. No seria un cúmul amb la forma ecrinada? jaja, igual si… Preferia ser caut abans de cridar esbojarradament victoria o alguna cosa semblant!.

Hi ha una cosa que em molesta, unes herbes al costat dels Ecrins!, unes herbes del mateix Finestrelles, lo més proper i lo més distant a tocar, fa gràcia i tot pero osti!, no, no pot ser, que unes herbes em fotin l’escena per no haver dut trípode o ser les pedres massa baixes. Després vaig canviar de lloc, a uns pocs metres més avall de la creu del cim i sobre unes altres pedres la cosa es va solventar.

Bé. Enfoco a l’esquerra i veig uns altres cims, alguns semblavencoincidents amb el que m’esperava trobar (tenia una mica el mapa mental de la simulació panoràmica) però altres.. N’hi havien masses més al meu parer!, i tots de forma molt arrodonida.. Com closques de tortuga!…i molts similars uns als altres. M’entra llavors el dubte.. Eren muntanyes dels alps però només visibles en circumstàncies de bona refracció… o eren sostres de cúmuls? Aquests altres cims no els tenia memoritzats i fins que no obrís la simulació de comprovació afegint un índex de refracció algo superior no sabria si si o si no. Aparcant els dubtes vaig posar-me a fer fotos. La Barre dels Ecrins cada cop em semblava més inequívoca, això si!, passaven els minuts i el “teòric núvol ecrinat” no es movia de banda. Ilusió en augment. Pensava “Per favor muntanya, no et moguis de lloc”. La meva emoció anava en augment; realment estava copsant l’horitzó alpí!, possiblment mai copsat anteriorment, possiblement a més aconseguint superar el meu propi rècord mundial anterior de distància terra–>terra!… Sembla increïble. I tot tant “senzill” com a la fi i al cap havent pujat al Finestrelles!. Un cim apte per a vaques.

Està clar que aconseguir aquest tipus de rècords no ha motivat mai a prou gent com altres gestes que per exemple estàn escrites als llibres i son seguides per molts. És un tipus de rècord molt frikie aquest altre…ho se; però és al que m’he abocat, l’afició- passió per els horitzons m’hi ha acabat portant…

Independentment del rècord però -que de fet algun altre dia deixarà de ser-ho, perquè els rècords son temporals i estàn fets per superar-los-, independement fins i tot dels mateixos Alps, que tant he fetititxat des de la distància.. El fet d’estar allà, estirat panxa avall sobre les pedres de la carena a les 5:45 de la matinada concentrat en una petita ratlleta de paisatge, en destriar els tons canviants del cel previs a la sortida de sol.. amb una mescla de obsesió per el repte, incertesa, una certa ànsia i alhora al mateix temps de solapada tranquilitat (perquè al mateix temps també pensava “si no veig els Alps tant me fa, me la pela.. perquè igualment es fantàstic això”) era una cosa que valia la pena; ja ho crec que si. Igual que altres horitzons que no es deixen veure facilment així com així, des de altres geografies i que cal currar-s’ho una mica o molt i que l’exercici i la persecució dels objectius ens porta a estimar-los.

¿O bé és l’estimació és el que ho causa tot més que no la seva conseqüència?, com allò de l’ou i la gallina… Bé, això es va semblant una mica a un monòleg tipus Monegal.

Com es que no m’havia donat per fer-ho anys abans!? L’atzar de les ilusions, son com son. La seducció dels paisatges i la del que els paisatges amaguen.. Uns paisatges porten a d’altres.. I veure tals muntanyes remotes, fugisseres (i en cas que fossin cims i no fossin núvols!).. abans que es fes de dia, enganxa. Pero també és al cap i a la fi una cosa no pas tant rara segons com es miri: Els astrònoms, els qui senten passió per l’astronomia o l’astropaisatgísme nocturn.. També se’n van de nit, instalen els seus aparells telescopics en llocs solitaris, i passen fred si cal, i pacientment es concentren en diminuts puntets, com en el meu cas, però encara molt molt molt més remotament distants!, Molt més que els Alps.. Molt més que tot…

I em ve al cap ara per exemple la fotografia que va fer fa poc en Raymon Image Natura del Castell de Loarre i la Via Lactia, una meravella (http://tinyurl.com/zy6s3xr). Lo meu dons, no es res.. Bé; o si, lo meu i lo d’altres com jo que compartim aficions semblants és una adoració al planeta Terra, adoració al seu ràdi, a la seva atmosfera, als seus miratges, a la transparència, la biosfera que hem de cuidar… I al final al Sol, Ra, el sol que acaba sortint, i que de tant fort que és, quan apareix s’emporta totes aquestes visions d’ultradistància, les quals en canvi primer brinda amb la seva incipient lluminositat. … El Sol amb el seu excessiu poder després “mata” els paisatges remots (excepte en els eclipsaments directes).. Però benvingut, gràcies al Sol, quasi tota la resta de les coses que adorem del mon funcionen.

I així va ser.. Pocs minuts abans, quan l’astre estava a punt de fer el seu esclat de llum, les siluetes retallades dels Alps anaven perdent contrast i s’anaven esvaïnt!!.. De repent ja res quedava, posés el zoom que posés.. Sols el reflexe daurat de les aigües del Golf du Lión, i com a molt més …alguns menuts pujolets del LLengüadoc. La funció s’havia acabat!.

El Golf de LLeò (imatge dreta) ja sense rastre dels Alps, amb el sol recent sortit.

FOTORREPORTATGE A LA GALERIA FLICKR AMB MOLTES MÉS IMATGES (clicqueu)

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

ANEX DE COMPLEMENT. ELS ALPS D’APROP:

Els mateixos cims alpins i prealpins vistos de prop. Col.lecció d’imatges externes a través d’enllaços webs.

Grand Ferrand.

Meije Oriental

Gaspard:

http://olivier.lardiere.free.fr/Meije/photos/photo_39.html
http://olivier.lardiere.free.fr/Meije/photos/photo_51.html

Roc Garnesier i Tete du Garnesier:

Tete de Vacheres, Roc de Garnesier i Tete de Garnesier

Rocher Rond

L’Olan

L’Olan et Le Vallon

Pointe du Vallon

Ecrins vessant oest:

Ecrins vessant sud:

Nord

____________________________________________________________

ELS ALPS DES DE EL PIRINEU!!. I UN POSSIBLE RÉCORD MUNDIAL!

Ho hem aconseguit!! (aquest cop ho escric en plural).  Aquí al damunt una seqüència de tres imatges. Aquestes en concret de Juanjo Diaz de Argàn, mitjançant un telescopi aplicat al objectiu de la seva càmera. Si les amplieu, dins el disc a més -com a curiositat- s’hi aprecia una taca solar ..I a la part superior del limbe un bocí del “raig verd“.

Fotografia de Jordi Solé + ilustració comparativa. La imatge està captada gairebé en el mateix moment que la primera de les anteriors.  Si la clikeu a més a més copsareu la seva dimensió vertical, donat que aquesta n’és un retall.

Per el que fà al dibuix del dessota, observem la concordància. La topografia de base està presa del simulador panoràmic www.udeuschle.de i contrastada per mi amb altres mapes de relleu de la zona. He sobreposat la figura del Sol. La posició pronosticada en aquell instant (06:15:41) va ser coincident amb la observada. Les dimensions aparents son proporcionals a la realitat. El seu eix horitzontal l’he ajustat al seu valor real, el qual es de 0’52º. El vertical es mostra aixafat per influència de la refracció. La refracció limitava la potencialitat de l’eclipsament per part de certs cims. La Tete de l’Estrop -el cim més alt del grup- no va transitar per la part inferior del limbe quasi de miracle.

 

LA POSSIBLE SINGULARITAT D’AQUESTES IMATGES

Veure sortir el Sol sempre és un regal per als ulls de qui ho contempla. Pero en aquest cas, amb les siluetes alpines eclipsant-lo parcialment, poder-ho testimoniar i/o reportar-ho, no ha estat fruit de la casualitat de l’excursió, sino tot al contrari, d’una llarga i meticulosa determinació i planificació a consciència per part dels integrants d’aquesta singular aventura.

Desconeixem si els Alps s’havien retratat mai alguna vegada amb anterioritat des de el Pirineu. Sembla ser que hi ha qui els ha albirat; per altre banda la taula d’orientació que hi ha al cim del Canigó (tot i que això tampoc n’es pas necessariament una prova) dona peu a creure-ho-; tal vegada existeixi també algún retrat. Sense dubte és perfectament possible que algú ho hagués aconseguit i que en tal sentit la prova testimonial es trobi en l’arxiu d’algú, qui sap si en alguna fotografia analògica antiga fins i tot! en blanc i negre. ..O potser més moderna. Pero també pot ser que no. Pot resultar difícil esbrinar-ho. Per part nostra, després d’una considerable recerca, no les hem trobat. Ni una sola. Per tant, existeix la possibilitat que aquestes certament siguin les primeres documentades.

Per altre banda.. Cosa tant o més rellevant: Possiblement siguin imatges de record mundial per el que fa a fotografia de llunyania extrema!.. Si el web “wiewfinderpanoramas.org” està en el cert, fins ara, la més gran distància mai retratada corresponia al cim Denali (Mc.Kinley sinònim), retratat per un alpinista des de un altre cim d’Alaska, el Sanford, cobrint un llarg d’uns 366 km. No tenim constància de cap altre distància superior retratada per algú… En cas que existeixi i la imatge resulti convincent i verificada, agrairïa que algú ens informi. En cas que no, podriem reiterar amb més convenciment el fet que hem aconseguit el rècord del mon de distància paisatgística terra–>terra.

 

Una visió geogràfica. El Sol sobre la llanura del Po, en tant que és la regió italiana sobre la qual la llum solar, tot venint oblicuament des de l’espai còsmic, podia començar a veure’s afectada per nuvolositat de tipus alt.

 

SILUETES EXTREMES ..MÉS ENLLÀ DE L’HORITZÓ

Un altre fet que resulta especialment destacat d’aquestes imatges (tot i que això ja no és exclusiu de les mateixes), devingut del factor de llunyania, es que al esser tant extremes, mostren perfils de muntanyes que en realitat no estàn gens pas on sembla que estàn. No es troben en aquella direcció!. No hi son pas allà! No no. Expresat en pensaments més gràfics: Si tracem una línia recta des de el cim del Canigó fins els cims alpins, els Alps en realitat queden sota l’horitzó del mar!.. La visió i els retrats només son factibles gràcies al aire!.

 

Aquí al damunt mostrem un parell de talls simulats de perspectiva: Cim del Canigó –> Tete de Chabriere (Alps). Obtinguts del web heywhatsthat.com (recomanable de visitar).
En el primer cas mostrem una representació amb una línia de visió “recta”.. Els cims no esdevindrien visibles dons queden sota la tangent que rasca la circunferència de la Terra..
El segón cas correspon més a la realitat. La refracció atmosfèrica permet que aquells cims puguin resultar observats.

És la “màgia” de les grans distàncies.. Les siluetes més remotes, una mica com els astres remots, no hi son pas on creiem que els veiem. Trobo atractiva la comparació malgrat que les raons físiques d’uns i altres fenòmens siguin la mar de diferents i la comparació per tant és purament ociosa: Els estels i les galaxies llunyanes les percibim en la posició on eren en un passat remot o molt remot degut a la “lentitut” de la velocitat de la llum. Les muntanyes llunyanes de la nostra Terra en canvi les veiem en un altre lloc diferent del seu propi degut a que la trajectoria de la llum resulta vinclada per l’atmosfera-.

I el Sol?.. El Sol naturalment, quan és baix, tampoc està pas allà.. Quan l’astre està desvetllant-se per l’horitzó en realitat el veiem en la posició on estarà pocs moments després.. Curiosament per tant, en certa manera, amb el Sol veiem el seu “futur” (en aquest cas ho poso entre cometes, hom pot endevinar que bén bé no es tracta d’això); el veiem abans de que hagi sortit realment. En canvi succeix el contrari als capvespres, obviament; la seva imatge la seguim albirant encara durant els instants després d’haver desaparegut sota el mar o sota la terra. El diferecial resulta més gran si les sortides i postes de Sol resulten des de cims elevats i que gaudeixin d’un horitzó real molt enfonsat oblicuament respecte a la línia de l’horitzó astronòmic, es a dir, el plà de perpendicularitat a la nostra verticalitat.

Influeixen naturalment també, tots els demés factors que influeixen en la refracció atmosfèrica, com ara per exemple la temperatura, la pressió atmosfèrica i la brusquetat de com s’estructuren els gradients d’aquests valors. També la distribució de la humitat pot repercutir.

 

..El perfil ultrallunyà, abandonant el Sol.

 

 

DE LA IDEA ALS FRUITS.    COM VA SORGIR TOT PLEGAT?.

Fà uns 2 anys i mig, després de meravellarme amb les fotografies de Marcos Molina des de Mallorca i algunes altres d’altres autors, vaig sentir curiositat per esbrinar quina podria ser la imatge d’horitzons més distants aconseguida sense mitjans aèris ..I la que més distant vaig aconseguir de trobar, reportada per wiewfinderpanoramas va resultar ser una del Denali (sinònim Mc.Kinley, el cim més alt de l’Amèrica del Nord) des de un cim com he citat, a 366 km al sud-est.

366 son molts kilòmetres pero alhora pocs comparat amb el que es podria aconseguir des de moltes altres elevacions del nostre planeta, si no existís es clar (o existís en menor grau) la limitació visual per causa del fenòmen de l’extinció atmosfèrica, el qual fa extremament improbable a la pràctica, poder observar o retratar horitzons a distancies de +de 300 kms.

Nogensmenys -com no- la curiositat em va portar a cercar virtualment -gràcies a les facilitats que proporcionen en aquest sentit les simulacions virtuals de panorames- nombrosos indrets geogràfics mundials des de els quals aquesta distancia podria ser potencialment superada en circunstancies apropiades. I em va emocionar ràpid adonarme’n que des de el nostre modest Pirineu (modest en quant a alçades!) el récord del Mc.Kinley podia resultar superat!, reitero, en circunstàncies ideals de visibilitat. A la pràctica, es clar, ..Les possibilitats eren gairebé remotes. Personalment tot i així, ho he intentat alguns cops pujant a certs cims en dies de sobresalient trasparència.

UN GIR INESPERAT

L’anhel, el repte.. Em va prendre un gir inesperat quan em vaig remirar els azimuts dels cims alpins potencialment albirables i em vaig adonar que alguns d’ells havien d’interceptar forçosament el trànsit del Sol en certs dies de l’any! .. Una cosa aquesta que un parell d’anys endarrera ja havia mirat d’esbrinar pero aleshores sense caure-hi degut a que només havia posat l’ull (en aquell primer moment) en els Alps de la regió d’Isere propers a la Savoia, i desestimant en canvi de mirar els situats més prop de mar..

I bé, al adonarme’n que certes muntanyes, en concret sobretot una, potencialment estètica (La Tëte de L’Ëstrop 2962 m. + veines seves) interceptava el camí solar, vaig determinar la data del succés (13 de Juliol) i vaig voler compartir-la amb uns companys també motivats -pero als qui no coneixia en persona-, per si s’animaven també participar del repte i de la possible consecució de l’èxit.

Marcos Molina  va estar a punt de sumar-se a l’aventura; de fet es va sumar i participar pero finalment no va poder acompanyar-nos.. Una llàstima. No obstant igualment li agraeixo moltes coses, a part de ser un gran referent amb el tema com be sabeu molts dels qui coneixeu el seu fantàstic treball fotogràfic.

Juanjo Diaz, natural de València i resident a Madrid -i del qui he reportat altres interessants imatges seves en aquest blog en altres articles anteriors-, per la seva banda, es va engrescar de seguida amb la idea i es va sumar a l’emocionant tasca d’esbrinar, amb la màxima precisió possible, el moment clau de l’esdeveniment solar. De manera independent al procediment que jo havia estat utilitzant per a cotes subhoritzontals i que estava pulint, ell va trobar en paral.lel una altre manera d’esbrinar-ho que ha resultat molt eficient. A més posteriorment està disenyant una eina gràfica-matemàtica encara més interessant, la qual donaré a coneixer (explicitant-la molt millor) un altre dia en un altre reportatge apart.

Jordi Solé, excelent fotògraf de paisatges pirinencs (i protagonista de l’anterior entrada d’aquest blog).  Vaig comunicar-li les nostres intencions amb només una setmana d’antelació, pero tot i així, de seguida va aportar tots els coneixements seus que va creure adients i positius per a la bona consecució dels nostres objectius compartits. I així va ser i continuem essent!.

AMUNT!

Passo ja a descriure l'”aventura” en si mateixa.

Bé ..Havent arribat al Refugi dels Cortalets, amb magnífica acollida per cert!, per part de Thomas Dullac (qui per cert ens havia comentat que ell havia vist els Alps en certa ocasió) i els altres responsables del refugi, l’ascensió al cim del Canigó per la seva carena més propera, com sabem tots els pirineistes, és una cosa la mar de fàcil (per això he preferit posar la paraula “aventura” entre cometes). Solsament hi han 700 metres de desnivell, sense cap complicació tècnica. L’aventura estava en l’objectiu en sí: Albirar i retratar els Alps.. a més de 380 km!..

Varem sortir vora les 4 de la nit del refugi.. Tots 3 més la Rosa (genial acompanyant) i un animal de 4 potes molt aixerit anomenat Tofu. Caminavem amb frontals i llanternes, fins que al arribar a la carena, la brillantor de la lluna plena ens va permetre estalviar la lluminaria. La lluna anava baixant, aconstant-se cap als cims de la Cerdanya.. I cap al Nord-Est,  l’horitzó, encara irreconeixible totalment entre les brumes i els núvols.. transmetia no obstant ja, les primeres clarors del Sol encara amagat pero per poc temps!.. Calia donar-se pressa.

Al cap de poc, ja dalt el cim!, amb el temps just per treure a correcuita les càmeres i estar pendents del esdeveniment!.  Per causa d’una incidència personal, jo no vaig arribar a temps! -veus per on-, pero afortunadament si que van arribar-hi ells dos. Repentinament, el Sol va apareixer!, tènue els primers instants pero perfilat!, sense núvols baixos francesos o núvols alts italians que li fessin de cortina!..
Quan jo vaig ser dalt Juanjo em diu: “Creo que lo tenemos!“.. Miro les imatges i efectivament!.. unes linies definides davant del Sol!..      No apareixia, malauradament el perfil del cim de la Tete de L’Estrop! -o Teta del Estropajo com soliem dir-.  Era per causa de la refracció atmosfèrica (la qual jo havia infravalorat una mica i comptava que passés per un cantó).   El Sol va travessar, això si, dos altres cims veïns, le Sommet de Chabriere + un pic sense nom associat al Chabriere  i l’Oui de la Seche, tots 3 també dels Alps i a pràcticament la mateixa distància que l’Estrop.
No obstant, malgrat la semblança de les fotografies amb els perfils que oferien els relleus en les simulacions.. Podrien ser casualment núvols enlloc de muntanyes?

Cabia la possibilitat.. Pero havia una manera de comprovar-ho (o si menys no de sumar proves), sabent l’instant de cadascuna de les fotografies.. Tornar a comprovar quina era l’alçada negativa del sota l’horizó astronòmic (que no és el mateix que el real) i l’azimut en aquells instants.. I vam verificar que la posició solar per aquell instant, amb la refracció oportuna, era coincident amb la del trànsit solar per darrera dels relleus alpins!. Per tot això no ens cap cap dubte de que realment els perfils retratats son els Alps de l’Alta Provença.
La tornada als Cortalets ho varem fer per la ruta de la Xemeneia, més variada paisatgísticament i vam gaudir amb horitzons “no tant llunyans”,  i d’algun que altre isard creuant-los.

L’endemà vam tornar a despertar-nos a les 4 de la nít i a enfilar de nou al cim.  ..I es que naturalment, la intenció era retratar el cim de l’Estrop, el qual sen’s havia escapat l’anterior dia. El Sol passaria per darrera l’Estrop si o si..

LLums de llunyanes ciutats resplendien al Nord-Est.. Potser Marsella?.. Havien esperances!.     Pero no.  Aquesta vegada el temps es va portar del revés.. Es va tapar tot, el cim del Canigó embolcallat de boira absoluta i al cap de pocs minuts, pluja d’una certa consistència fins i tot. Era el moment que el Sol ja havia d’estar treient el cap, pero no es veia pas res. Res de res. Tants cims alpins retratats en un cap de setmana hauria estat massa!?

..Continuarà.

 

+ ILUSTRACIONS i IMATGES COMPLEMENTARIES

Simulació panoràmica de la zona dels Alps retratats a l’Alta Provença.

 

El Sol ben poc després d’abandonar les carenes provençals.  Havien retornat a la invisibilitat.

 

LLum nocturn de Mallorca des de Andorra!

L’any 2010 Marcos Molina ens va sorprendre amb les seves imatges pirinenques des de Mallorca. Unes imatges que han marcat història. Pero ..I a la inversa? Algú ha vist i retratat alguna vegada alguna part de l’illa des d’algun indret del Pirineu?
Fa uns mesos, a la meva bustia de correu electrònic, vaig rebre una imatge per part de Jordi Solé -un excelent fotògraf dels Pirineus-.. Una fotografia nocturna feta per ell des del cim del Montmalús(Andorra). Aquesta d’aquí al damunt.

Que s’hi veu? Ben fàcilment el Tibidabo i la Torre de Collserola!.. Siluetes llunyanes, factibles de veure en dies de gran transparència i que en aquell dia a més, Jordi les va copsar amb una excelent nitidesa!.. Pero no, no eren -no son- aquests 2 motius els més especialment rellevants!. Més a l’esquerra.. Un punt de llum, molt més feble, però enigmàtic… L’he encerclat en blanc! Que podria ser?
L’autor sospitava (i aquest era el motiu del seu correu) que podia correspondre’s a les instal.lacions que hi han al cim del Puig Major. Ho era? O millor dit en present: ..És aquest punt la prova testimonial d’haver-se retratat Mallorca (o alguna cosa de Mallorca) des del pirineu? I a més des de Andorra?!

Jo, temptat ràpidament per la qüestió que se’m brindava, em vaig posar a mirar d’esbrinar-ho i el resultat em va resultar de concordància absoluta. Em va semblar i em sembla -la meva opinió no ha canviat pas gens- que efectivament, Jordi Solé, aquella nit del 29 d’octubre des de un cim Andorrà de 2781 metres, el Montmalús, va aconseguir detectar, amb la seva càmera, el detall més alt de Ses illes.

La concordància de posicionament resulta molt fàcil de verificar -i alhora resulta visualment maco- mitjançant l’ús d’un bon simulador paisatjístic. Adjunto tot seguit una ilustració comparativa feta per mi, de la fotografia d’en Jordi, en relació comparativa a una simulació virtual des de l’indret on ell es trobava en aquell moment.

Veiem com resulta d’igual el panorama i si medim gairebé píxel a píxel els eixos imaginaris que encreua el llum ens adonariem que s’ajusta a la localització de les instal.lacions que hi han al cim del Puig Major (instal.lacions malauradament de caire militar, tot sigui dit, tant de bò no hi fossin en realitat).
Per el que fa a l’exactitut de la concordància, també vull comentar -un cop explicitada la meva antipatia envers les instal.lacions-, no ha de perquè resultar ultraexacte a nivell de contabilització de píxels. Cal considerar com a factors de petites desviacions de la perfectibilitat: La refracció del aire per una banda (la qual afecta la posició aparent paisatge) + les proporcions angulars de la imatge devingudes l’objectiu fotogràfic emprat en la càmera + les imprecisions devigudes del mateix simulador així com dels mapes dels que es nodreix. En la fotografia que ens ocupa, les mini-inexactituts de la concordància son molt minses i alhora son plenament acords amb les devingudes dels factors referits.

Per la seva banda, en Jordi també va fer una comparativa amb el simulador, sobreposant en el seu cas, simulació amb imatge, i resultava encara més evidenciable. Podeu fer-hi un cop d’ull també, si clikeu aquí. No la incloc directament per simple estètica -no per res més en aquest cas-, prefereixo mostrar la foto per separat, més que no pas fusionada o sobreposada.

Més proves.. Esbrinar l’aspecte de les llums del cim del Puig Major podia ser una bona cosa. Una opció m’era anar a Mallorca.. Una altre, més barateta, cercar una fotografia per internet.. En aquest enllaç, si el clikeu, veure-ho una fotografia dels llums presa per un excursionista. 2 focus destacats!

He dit 2. Sí!. Pero es que resulta que si ampliem la imatge d’en Jordi, ens adonem que també son dos els punts de llum que es destaquen amb la mateixa intensitat! , molt junts, com els astrònoms, quan enfocant amb els seus telescopis un estel que creien simple s’en adonen que es tracta d’un de doble.

I bé, per completar-ho.. La situació meteorològica del dia que en Jordi va fer la fotografia, gràcies a la bona disposició que te un arxiu alemany. La modelització correspòn a les 00:00 h del 29 d’Octubre. Com que la seva observació va succeïr bastantes hores més tard (dins el mateix dia) us heu d’imaginar el front fred encara més lluny i les isóbares un pel més disteses, pero per lo demés tot bastant similar. Una situació de Nordoest amb un front fred que havia passat un parell de dies abans i amb pressions al alça, temps suficient + factor favorable el de la pressió, com perquè segurament els típics cúmuls que es queden enganxats a la Serra de Tramuntana, s’esvaissin!.

Tot apunta per tant, a que efectivament, aquesta fotografia d’en Jordi, es un testimoniatge fotogràfic d’un detall de Malloca des del pirineu andorrà!. Presa passat el capvespre, amb exposició d’uns 30 segons segons em va comentar.

I de dia?

..Queda el repte. Aquí al damunt una fotografia hivernal, presa per el mateix autor en la mateixa direcció que la nocturna. S’entreveia tenue el perfil de Collserola …Pero no pas el mallorquí, encara molt més distant. De dia, pot resultar més difícil que de nit aconseguir-ho. De dia no hi han llums artificials i el Sol des de Andorra no es situa mai en una posició que pugui servir de gaire ajut. Cal tenir en compte la posició aparent del sol, pero sobretot cal un dia extraordinari a nivell meterològic, fins i tot més segurament, que el que va tenir Marcos Molina des de Mallorca per retratar els cims d’Andorra, entre ells el Montmalús. La Serra de Tramuntana s’emblanquina força menys sovint per la neu i el sol a l’hivern mai dona frontalment a la seva cara nord que es la que te perspectiva des de Andorra.. L’opció alternativa seria prescindir del besllum de la neu i pensar treure profit de l’estratègia inversa, la dels contrallums.. Com les que jo he aprofitat tantes vegades des de Barcelona i des de altres zones.. Pero Andorra.. Andorra està molt més lluny de ses illes!. +de 300 km!. Tot i així, malgrat la llunyania, tinc la intuició que en Jordi, algun dia, ho aconseguirà.

Per cert, recomano visitar aquesta web seva, mountaincult.com