UN REPTE HISTÒRIC ASSOLIT. PER PRIMERA VEGADA EN UNA IMATGE: LA SILUETA DE L’EMBLEMÀTICA ESGLÉSIA DE MARSELLA
DES DE DALT DEL CANIGÓ.
Ha estat el passat dia 12 de Setembre, Antoine Mangiavacca (“klapeful” a la xarxa), fotògraf meticulós de paisatges i a més altament especialitzat en concret en fotografia infrarroja (artícle que vaig escriure fa anys) i en processos molt selectius de revelat i compilacions digitals, ha aconseguit fer visible l’església de la Garde i ara explicaré una mica breument, perquè aquesta imatge resulta la consecució d’una fita que és tant singular i rellevant.
Fa algo més d’un parell de segles va començar la història. Em refereixo a la història documentada de les observacions científiques a molta gran distancia. I aquesta “ciència-afició” va germinar a Marsella i va creixer incipientment allà, sobre un petit pujol de la vila on hi ha la citada església. El protagonista d’aleshores, va ser un astrònom hongarès -el Baró de Zach- el qual es va instal.lar a viure a la ciutat per un temps. Allà sentir dir entre alguns ciutadans que alguna vegada havien vist una silueta en l’horitzó i sempre en la mateixa posició, bé, una mica -si fa no fa- com els nostres avantpassats amb la de Mallorca. El baró va aconseguir la seva primera observació en plena època del romanticisme, al 1801 i després ho va anar ullprenent varies vegades més, sobretot quan es donaven certes efemèrides astropaisatgístiques de conjunció amb el sol al pondre’s. I la silueta de la muntanya fantasma -i sagrada per els catalans- era el cim del Canigó.
Des de l’esplanada de NotreDame de la Garde, va anar documentant sistemàticament tot un seguit d’aparicions, val a dir que donant cos escrit al que de fet, bastants marsellesos ja sabien o sospitaven. En aquella època no existien càmeres de fotografia i l’únic que hom podia fer era descriure i fer-ne algun esboç o dibuix de l’espectacle el qual de tant en tant apareixia a l’horitzó, gràcies a les conjuncions amb el sol, matemàticament predectibles i repetides en les mateixes dates, la refracció atmosfèrica (sense ella quedaria sempre tapat per el mar) i en alguns casos sense conjuncions, a mercè d’una molt bona transparència de l’aire.
A mitjans del mateix segle XIX, el baró havia abandonat aquest mon però altres amb semblant voraviu, es van seguir fixant en el Canigó i abans de tombar aquell segle, un altre home pioner, Oscar Gross, va fer la primera fotografia del Canigó des de Marsella, en blanc i negre obviament. Va ser la primera fotografia ben podem dir, de la història dels horitzons distants.
Al cap del temps, les observacions van decaure i molta gent va anar com oblidant aquests fets.
A finals del segle XX, es van tornar a escampar rumors populars entre la gent de que el Canigó es veia des de Marsella, lo qual molta gent no s’ho creia, pensaven que era una galejada (mot molt utilitzat per els francesos), una mica com el que ens va passar a nosaltres amb Mallorca. Però en plena època de la fotografia digital, no se si a través de la premsa o del boca boca, es van posar en coneixement general les observacions portades a terme per el baró citat un parell de segles abans i molts curioos aleshores es van posar a intentar observar i a veure la muntanya també sistemàticament, dues vegades l’any, contemplacions les quals varen anar sumant adeptes i de mica en mica s’ha anat convertint en tradició paisatgistica: Pujar els dies assenyalats a l’esplanada de la Gardé per retratar la silueta del Canigó.
Ara bé, i aqui està la curiositat de la cosa. Mai encara s’havia retratat l’horitzó invers, és a dir, mai haviem vist Marsella des del Canigó, o si menys no, no hi ha constancia documental. Era realment sorprenent.
Personalment, quan em vaig adonar de l’absència de tals fotografies, vaig sentir la ilusió-repte d’anar-hi personalment o bé amb algú, al Canigó, i aconseguir-ho.
Tanmateix, el problema es que a la pràctica quasi mai he anat expressament al Canigó amb tal objectiu, si per als Alps, els quals concentraven la meva prioritat observacional. L’any passat si, m’hi vaig enfilar de nit al cim i vaig arrivar abans de l’albada per intentar copsar-la pero en aquella ocasió la meteorologia no fou prou bona i no va resultar.
Enguany tenia en ment el mateix objectiu i estava a l’aguait de que es donessin les condicions apropiades per pujar en un capvespre i que fos, a ser possible, en una data no molt distant del solstici d’estiu, per de pas, si le condicions es mantenien en l’albada, tornar a copsar les siluetes alpines, donat que quan el sol surt angularment aprop, facilita millor el contrast.
I bé, a principis d’aquest mes de setembre vaig veure que darrera el pas d’una Dana molt potenta seguida d’un anticicló amb notable intensitat de subsidència, segurament l’aire s’aclariria molt per el sud de França i podria ser una molt bona oportunitat per intentar-ho. L’Antoine curiosament em va escriure quan encara faltaven 10 dies i em va preguntar per com estaria la transparència de cara al 12-13 de setembre, per saber la meva opinió al respecte (jo més avessat a les observacions Pirineu–>Alps), tot i que igualment (també vull dir) ell per la seva banda també sospitava que podria ser un dia força bò i tenia intenció de fer el viatge expressament des de la Provença on viu, fins al Canigó.
Personalment jo també tenia la mateixa intenció, sobretot quan la meteorologia s’endevinava encara més favorable i els models meteo oferien simulacions més fiables, pero circumstancies laborals a la contra (amb demandes i inssitències per jo fer altres treballs) em va fer decidir en aquesta ocasió, quedar-me, perdent la possible oportunitat.
Ell si. I per la tarda del dijous estava enfilant el cim des de Cortalets, per cert gairebé tot recobert de neu de la nevada que havia caigut feia pocs dies. Jo, això si, al matí des de Barcelona, vaig disposar d’una estona, vaig retratar nítidament el Canigó i el vaig informar de la tant bona transparència que també hi havia des d’aquí. Segurament la millor de les que portavem en tot l’estiu en relació al Pirineu es donava aquell dia.
Ell però, un cop dalt, al capvespre va mirar cap al seu nordest… I em va enviar un missatge de que no veia res, ni tant sols el Mont Ventoux. La transparència per tant, no era tanta, o si menys no encara no havia millorat prou a la Provença.
Tanmateix, el fotògraf anava equipat amb un instrument altament eficient per si de cas no veia, com ja ha fet en altres ocasions des de la seva regió o com va fer des del Mont Cinto de Còrsega una vegada, retratant els alps. Una càmera adaptada per recollir la llum infrarroja, defiltrada externament i amb filtre selectiu fora del cos de la càmera, davant l’objectiu. I va fer ni més ni menys que 36 fotografies panoràmiques frontals dels relleus del Golf de LLeó, invisibles, pero que gràcies al infrarroig es podrien fer perceptibles al quedar impregnades al sensor de la càmera.
I això es el que ha succeit, i gràcies no sols a l’infrarroig sinó també al apilament selectiu de fotografies (19 fotos per cada segment retratat, configurant un total de 684 (36×19) fotografies) per extreure’n el màxim detall dels relleus i evidentment gràcies també a la seva aventura d’haver anat cap allà.. I el resultat es que finalment, a més d’una amplia panoràmica amb moltissimes muntanyes alpines i provençals, ha aparescut la silueta d’un eficici aparentment quasi enganxat al mar, la qual al analitzar la seva posició, ha resultat ser l’emblemàtica església de NotreDame. Ha calgut dons “esperar” més de dos segles, fins arrivar a l’època actual amb tècniques de fotografia altament avançades i precises, per poder disposar de la primera imatge de Marsella des del Canigó. I resulta històricament curiós o irònic que la imatge, deguda al infrarroig, es mostra en blanc i negre, com enllaçant amb els primers temps de la fotografia més arcaica :- ).
Estèticament, totes les imatges infrarrojes de paisatges distants, trobo que donen una sensació com onírica, la blancor lluminosa i on certes parts del paisatge sembla que irradiin llum pròpia, les linies figuratives tant ben definides, com moltes obres del surrealisme pictòric, transmeten com una pau.. Una pau extranya, no se com dir-ho.
Pero seguim perquè aquí no s’acaba l’aventura. L’Antoine es va quedar a dormir al cim en mode vivac, com també tenia previst. I abans de l’alba es va llevar per albirar nous panorames.
La visibilitat en l’albada havia millorat moltíssim i aleshores sí, els Alps es veien bé a ull nu! i va fer una panoràmica magnífica en aquest sentit, amb càmera normal, semblant a la que fa un parell d’estius, un company i jo vam contemplar.
Tanmateix, malgrat que els Alps es percebien bé, les cotes més baixes de la costa provençal quedaven més fosques i sobretot molt alterades per la refracció de l’aire, devinguda de l’estabilització de l’anticicló. Marsella dons, no ha estat visible, cap dels dos dies. La càmera l’ha recollida gràcies a l’infrarroig i el postprocessat.
ALGUNES VALORACIONS PERSONALS SUBJECTIVES MEVES
Personalment he sentit fascinació en veure la imatge retratada de l’esglesia de la Garde i sense dubte no li trec el mèrit d’haver estat la primera en aquest sentit (si no no hauria escrit aquest article), ara bé, no és el meu estil ni formava part dels meus propòsits aconseguir copsar-la en infrarroig, ni Marsella ni altres horitzons distants, tot i que si tornés a disposar d’un filtre (en vaig tenir un fa uns anys quan em vaig interessar per el tema, abans de que ell s’hi posés de fet, però el vaig perdre i ho vaig deixar correr) en faria algunes, però no és el meu propòsit retratar i publicar siluetes que no he arrivat a veure directament o que si menys no, a ull no es distingueixen prou degut a la transparència no prou bona. Si personalment em dediqués a la fotografia infrarroja i a més procedís al blending per photoshop, no em caldria gaire gens una bona transparència per retratar per exemple la Serra de Tramuntana des de Bcn. Unicament seria impossible quan haguessin núvols o un ambient molt molt enterbolit per pols.
Nogensmenys, el fet de que ell, emprant tal tècnica, hagi copsat la silueta de La Garde (tot i que no era el seu principal objectiu, sino fer una panoràmica general alpina i provençal), la qual es un fet històric i permet escriure aquest relat bonic (en cas que us estigui agradant llegir-ho) m’han fet ganes igualment de celebrar-ho i d’aportar-li reconeixement fent-ne difusió. A més, l´’us de tècniques fotogràfiques d’aquesta mena, si bé em semblen una manera “trampa” de retratar paisatges, també m’agrada que existeixin i en aquest sentit ell és -considero- qui ha aprofundit més en l’aprofitament paisatjístic derivat de tals tècniques, lo qual és lloable i la seva “aventura fotogràfica” maca.
Per mi la fotografia infrarroja en relació als horitzons distants, bé a ser -faig un símil comparatiu, ben exagerat això si- com la utilització de botelles d’oxigen per pujar a l’Everest. Aquells qui primer van fer el cim (Hillary i Tenzing) ho van fer amb amb oxigen. Després es va intentar i aconseguir sense oxigen, pero la història, qui més recorda és als qui van pujar amb oxigen perquè varen ser els primers. Dons bé, l’Antoine ha mostrat la primera imatge de Marsella des del Canigó :-).
I fi de l’article. Potser quan tingui més temps provaré de resumir-lo. Igual m’ha quedat una mica massa llarg.
ENLLAÇOS A LES FOTOGRAFIES:
Panoràmica completa infrarroja del dia 12: https://image.noelshack.com/…/38/2/1568735982-pano-raw-1.jpg
Fotografia dels relleus més orientals visibles de la costa provençal. S’aprecia la menor transparència de l’aire sota la capa d’inversió i algungs miratges i distorsions devingudes de la refracció.
https://image.noelshack.com/…/2…/38/2/1568729349-dsc8620.jpg
Panoràmica dels Alps i el ventor (dreta) en mode fotografia visible normal sense filtre infrarroig (tot i que una mica massa sobrecontrastada crec) en l’albada del dia 13:
https://image.noelshack.com/…/2…/38/2/1568728455-dsc8629.jpg
Una altre composició de fotografies dels alps en infrarroig, el dia 12 per la tarda, en concret a les 19:15:
https://i.goopics.net/aR8dE.jpg
El Canigó des del Tibidabo el matí del dia 12 de Setembre:
Resum de les observacions històriques des de Marsella:
http://canigou.allauch.free.fr/Histoire.htm
Article que vaig escriure justament fa uns 5 anys, sobre filtres fotogràfics per horitzons llunyans, entre ells els selectors d’infrarroigs.
Horitzons llunyans 