La Fantàstica Morgana sobre Mallorca el dia de St.Esteve -2016.

Un dels fenòmens més fenomenals (valga la redundància) que es poden gaudir en relació amb als paisatges distants, son els que tenen a veure amb els miratges atmosfèrics i en concret, el summum de tots ells.. : Les Fates Morganes. Aquesta imatge sembla ben bé una estampa de Far West. I si no ho veieu cliqueu aquí.

QUE ENTENEM PER FATES MORGANES

El terme, etimològicament fa referència llegendaria a la germanastra del Rei Artur, la qual representa que era una fada que tenia habilitat per transformar-se…
En el contexte dels fenòmens meteorològics-paisatgístics el terme ha trobat cabuda en les referències de persones que veien en l’horitzó els relleus distants prenent formes estranyes, més altes del normal i sovint a més canviants.
Ara bé, si un cerca per la xarxa vorà que en realitat actualment hi han diferents acceptacions entre el que son i no son les fates morganes.. Per uns (i cada vegada més) les fates morganes son l’aspecte de qualsevol silueta paisatgística afectada per un miratge superior (sinònimament per tant), per altres fins i tot qualsevol alteració d’allargament vertical de la forma devinguda per la refracció de l’aire.. Penso que aquests usos son abusos de la denominació, sobretot l’últim referit. Personalment soc partidari de ressenyar-la -com en algunes webs especialitzades- per als miratges més complexos en els quals intervenen no sols un miratge superior, sino varis miratges superposats els quals a més a més varien de formes en poc temps. La seducció del terme fa però que siguin molts els qui vulguin aplicar-lo a d’altres miratges més corrents.

ELS FACTORS IMPLICATS

Per què es produeixi un miratge superior (requisit per el fenòmen) cal l’existència d’una capa d’aire densa (és a dir, fresca) i al seu damunt una de càlida, amb una clara inversió tèrmica entre mig naturalment.. A més a més altres discontinuitats tèrmiques a diferents nivells. El vent si està present ha de ser prou fluix i laminar per evitar la mescla, tanmateix cal que l’estabilitat del conjunt no sigui total, altrament no es vorien els canvis.

A primeres hores del matí solen haver més probabilitats que als capvespres degut al refredament i més fàcil estabilització de les capes més baixes de la troposfera. Per altre banda, la intensitat dels efectes dels miratges és més gran a la pràctica quan el motiu que s’observa està especialment llunyà dons hi ha més recorregut per la llum i més facilment distorsionable. Mirar una sortida de sol afectada per miratges resulta més usual que veure qualsevol silueta afectada per el mateix. Cal una inversió molt marcada perquè siluetes no molt llunyanes (+ de 200 kms per exemple) mostrin miratges superiors al contemplar-les. Tanmateix, les circumstàncies més propicies no solen anar correlacionades de gran transparència atmosfèrica i per això en la pràctica no veiem moltes fates, excepte si ens fixem en el sol sobre l’horitzó.. El disc solar, per lluny que estigui, sol ser visualitzable gràcies a la intensitat tant forta de la seva llum i més sovint ens mostra distorsions òptiques que no arribem a copsar en els relleus terrestres.

ON TROBAR LES FATES MORGANES

En latituts septentrionals els miratges superiors i eventualment els seus agregats es poden esperar sobretot a la primavera quan el mar encara és fred però més amunt sol rebre fluxes d’aires més càlids els quals llisquen damunt la capa d’aire marítima. En zones àrtiques, amb la mar congelada o gairebé congelada especialment.
En zones més meridionals les inversions tèrmiques més eficients es donen sobre planures interiors.. Si la transparència és prou bona (usualment no ho és) els miratges superiors i les fates es mostren sobre serralades distants.

SOBRE MALLORCA ES FEIA ESPERAR.

Personalment portava temps volent veure una fata morgana sobre l’illa.. Confiava que algún dia de primavera tal vegada seria factible en certes condicions, però passaven anys i res, només algunes distorsions més o menys grans de les carenes, però no realment morgàniques.
Des del País Valencià si que a finals d’hivern del 2016, Miguel Zaragoza, va reportar aquesta magnífica imatge (cliqueu) amb destacats miratges superiors a les parts elevades de l’illa, els quals segons com podriem assignar-ho com una fata; en qualsevol cas una imatge fantàstica de l’illa super alterada, fotografia la qual va ser feta el mateix dia que jo vaig decidir anar al Pirineu expressament a retratar els Alps, aconseguint-los des del Bastiments i reportant el dia previ ja imatges testimonials de bona transparència.

La tardor del 2016 va ser poc pròdiga en quant a horitzons i a observacions de l’illa. Només el dia 7 de Novembre (gairebé imperceptible) + el 25 del mateix mes amb pluja (interessant) i el 12 de desembre és va deixar veure una mica, fugaçment en les albades.
.
Però la situació va canviar al poc de començar l’hivern. Vaig advertir que l’illa es revelaria de nou per nadal. I així va ser. L’albada de nadal, des del Turó de la Rovira, allà estava; tènue, això si. Per cert al tenir la gràcia del nadal vaig decidir enviar la fotografia a Tv3 i curiosament va ser el primer cop aquell que em van publicar una de Mallorca (després de tants anys fent-ne de moltes més i millors!).
De cara al dia següent l’estabilitat atmosfèrica i la transparència no sols es mantenia sino que podia ser més intensa.

L’albada de St.Esteve vaig voler repetir anar a veure Mallorca al Parc Güell, tot aprofitant que venia una familiar de lluny, passejar amb ella per un dels indrets més emblemàtics de la ciutat era l’el.lecció.

I certament allà estava l’illa de nou, més clara a més que el dia previ.. Certament havia valgut la pena anar-hi. I els miratges? Dons no, això no, en absolut.

DES DE COLLSEROLA SI

Tot estant al Parc Güell rebo un missatge d’en Pep Puig, fotògraf també avessat a voler copsar horitzons.. Em diu que està a Collserola i que apart de veure l’illa, l’està veient amb forts miratges!.. Carai!! penso.. Que m’estaré jo perdent per no haver anat més amunt!! : )

Simultaniament, l’Alfons Puertas, des del O.Fabra.. Li tocava torn de feina i també l’estava retratant aquest cop. La seva fotografia, com totes les altres de les albades que sol fer, inmediatament es va escampar per els mitjans de comunicació. En la imatge s’apreciaven clarament els miratges superiors. Per el que fa a les fates morganes.. Ell ho titolava com a fata morgana però personalment no m’ho semblaven tant.

Les fotografies d’en Pep però.. Em van treure el dubte. Vaig tenir la sort de veure’n unes quantes (d’imatges), captades en diferents moments i no sols s’apreciaven diversos “pisos” de relleus afectats per miratges sino que s’apreciaven els canvis del panorama en gairebé cada diferent fotografia presa des del Tibidabo, una mica més amunt de l’observatori. Aquí al dessota una de les que va enrregistrar.

.
.

El summum va ser quan dies després en Pep va decidir muntar un “time-lapse” a partir de les fotografies presses per ell mateix. Vaig col.laborar una mica en assesorar per el muntatge però va ser ell qui va sel.leccionar les imatges i va fer-ho. El resultat, un audiovisual molt breu però fenomenal.. El primer time-lapse o pseudo time-lapse de Mallorca, potser també el primer de paisatges tant distants, la primera fata morgana clarament fantàstica sobre l’illa.

-Per el que fa a la Fata Morgana fixeu-vos sobretot en el Puig Galileu (marge esquerra de la imatge)-

Em vaig preguntar si algunes altres persones més, potser arràn d’haver vist la meva fotografia del dia precedent, igual és van motivar per anar a mirar de retratar també, després dels dinars de nadal i tots els compromisos acomplerts en bastantes famílies. Ben podia ser. No en vaig trobar de més imatges. Només per tant les de l’Alfons i les d’en Pep, les quals no van correr tant com les del Alfons, es clar, pero s’ho mereixien tant o més. Per la meva banda vaig intentar contribuir a que tinguessin una mica de resò al publicar el seu time-lapse al fcook i al twitter.

I avui, després de molt temps sense escriure reportatges al blog, ho faig també aquí, perquè sigui fàcil de trobar per a qui el busqui. El facebook i el twitter son com el vent.. Ho porten tot i s’ho emporten.. Santa paciència cal per trobar coses penjades de fa temps.

Bé. Més imatges seves les podeu trobar al flickr: https://www.flickr.com/photos/139015613@N03/albums/72157676706428211/with/31764193152/

NOU DIA POSTERIOR

El dia 27 de Desembre personalment vaig repetir per segon dia consecutiu i aquesta vegada si que em vaig decantar per Collserola.. Resultat: Un miratge superior sobre el Puig Major; res espectacular però algo era algo.
L’anticicló s’havia aposentat i la transparència havia enpitjorat, però les careness eren apreciables.

Aquí a sobre la fotografia que vaig fer el dia 27, s’aprecia tota la part superior esqueixada òpticament per la refracció.

I dos dies després, encara el 29.. es va deixar veure de nou, però això si, ja sense miratges i només també la carena superior. Va ser reportada per un altre fotògraf, l’Àlbert Vazquez. Jo aquell dia em trobava fora del pais.

Anuncis

Una mirada a 100 anys endarrera. Eduard Fontseré i Gabriel Campo. Els pioners de les observacions de Mallorca i dels estudis de transparència atmosfèrica a Catalunya.

Enguany fa 100 anys -en concret a principis del 1916-, des de Barcelona; es van començar a fer una serie d’observacions de Mallorca i d’altres siluetes d’horitzons distants. Observacions metòdiques i riguroses, les quals, compilades quatre anys després, al 1920, van donar forma a un breu pero singular treball científic.

Albirar Mallorca, el Puigmal, el Montseny i la resta de punts cardinals màxims del territori, va servir per coneixer millor les peculiars característiques del cel de Catalunya. Alhora per aportar avanços en el coneixement dels factors físics implicats en els graus de transparència atmosfèrica i per fer ciència en definitiva.

El treball es nodreix i sorgeix per la inquietut científica de l’Eduard Fontseré (el meteoròleg més important i referent que ha tingut Catalunya i conegut internacionalment) en aquest tema i alhora es degut també sobretot al treball, amb metodisme i rigor, de la persona que feia les observacions i notificava dia rera dia els registres, es deia Gabriel Campo i no era meteoròleg de carrera però va acabar-ho essent de profesió i ben expert.

El que es portés a terme en aquests anys i no en d’altres també va seré estimulat però, per les demandes que sorgien, cada vegada més des del mon de l’aviació (l’Eduard Fontseré ell mateix ho menciona en aquest sentit). Era l’èpca en la qual l’aviació estava fent molts progressos tecnològics, cada cop s’enlairaven més aparells, més eficients, més funcionals, més prometedors, tant en lo bò com en lo dolent. El contexte a Europa en aquests anys era el de la Primera Guerra Mundial (de la qual Espanya en va quedar al marge), la ciència permetia que es desenvolupés la tecnologia, i la tecnologia demanava a la ciència, en aquest cas en concret l’aerologia, que avances, que aportés més veritats sobre l’atmosfera. Pero vaja, em sembla que -aventuro- independentment de les respostes que es volguessin aportar als aviadors, el gust per l’aire, per la meteorologia, per la ciència, era la més primordial font o estímul..

I aquí està.. Un treball que recull observacions d’ara fa 100 anys. Fa un temps el vaig localitzar -tot fent recerca via internet- en una llibreria de nom Vilallibres de Vilanova i Geltrú; el vaig solicitar i me’l van enviar a casa ben àgilment. Me’l vaig llegir i ara el brindo ja (aprofitant que no faig albiraments i no he escrit últimament) perquè als qui us interessi el tema ho trobeu interessant i amè com el vaig trobar jo. Feu click al seu damunt. O si preferiu una versió amb menys Mb, clickeu al final de tot l’últim link.

Sobre les variacions de transparència de l'atmosfera, des de les Illes Balears fins al Puigmal.

Sobre les variacions de transparència de l’atmosfera, des de les Illes Balears fins al Puigmal.

Enllaç al estudi “Sobre las variaciones de la transparencia de la atmosfera desde las baleares al puigmal Versió de descàrrega més lleguera aquí

Enllaços anexes:

Biografia d’Eduard Fontseré: http://www.raco.cat/index.php/revistafisica/article/viewFile/174641/226992

Biografia de la Família Campo:
http://soparsambestrelles.blogspot.com.es/2011/07/una-mica-dhistoria-la-familia-campo.html

El cel a Catalunya, els perquès de l’aire diàfan…: http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000120%5C00000039.pdf

Mallorca eclipsant el Sol des del Mont Caro

raig verd mallorca

Dues setmanes i mitja abans i dues setmanes i mitja després del Solstici d’hivern, des de el Massís dels Ports, el Sol fa la seva aparició per darrera les muntanyes de Mallorca. Des de el cim del Mont Caro en concret, gràcies a la seva apreciable alçada, gairebé idèntica a la del Puig Major, la serra de Tramuntana sobresurt bastant enlaire i el Sol li proporciona un fort contrallum.

P1250694
La silueta del Puig Major amb el detall de la seva antena de radar des de el Caro. El trànsit d’aquest mes de Gener per just darrera el cim ha ocorregut enguany els dies 14 i 15 de Gener; segons l’índex de refracció atmosfèrica la data més concreta més encertada per aliniar-lo pot fluctuar entre un dia endavant o un dia endarrera. A diferència dels eclipsis purament astronòmics que es claven sempre a la perfecció matemàticament, aquests altres de tipus astropaisatgístic (terrestres) estàn influènciats per factors meteorològics i ja sabem com les gasta la meteo ;- ). No obstant, l’astronomia també és prou forta enfront la meteo i en aquest sentit per exemple les variacions posibles que la refracció pot ocasionar en l’azimut aparent del Sol en un moment donat estàn limitades en part per l’angle d’inclinació de l’ascensió de l’astre, bé per sota o per sobre de l’horitzó astronòmic. Generalment el que més ens sol interessar és el grau d’inclinació per sota, donat que des de cims més o menys alts, els paisatges distants quasi sempre es sitiuen sota la línia imaginaria de l’horitzó astronòmic.

A les nostres latituts, a la tardor i hivern l’angle d’inclinació del Sol sota l’horitzó astronòmic és una lleugera corva amb llur targent mitjana algo més perpèndicular que la línia equivalent en època de primavera-estiu. Quan més perpendicular resulta la trajectoria del sol respecte al plà horitzontal, la refracció atmosfèrica no pot repercutir tant en la posició azimutal del Sol en el moment d’apareixer per l’horitzó i per tant el factor meteorològic queda minvat per l’astronòmic.
Per contra no obstant si que podem fer la consideració en sentit contrari de que l’aire en general és sovint més dens a l’hivern que a l’estiu i les variacions en l’índex de refracció en tal sentit si que poden ser prou considerables com per tenir una major incidència que en època estiuenca.

rangs variació azimut refraccio sol

Els efectes “juganers” de la refracció. Un instant abans i un després del raig verd.

Mallorca sunrise_Rosa Navales

Imatge copçada per Rosa Navales amb una altre càmera que portavem. La part més superior del limbe solar sembla que no pugui penetrar aparentment just amunt. La muntanya també sembla estar tallada. Penso que presumiblement en aquesta estreta zona atmosfèrica del damunt del cim, aparentment “invisible”, els raigs de llum es corvaven en menor grau degut a un menor gradient tèrmic i com que el Sol real (tinguem en compte que el real, a diferència del aparent, encara estava per sota del horitzó) desde tal posició no arrivaven, la llum de la part superior del limbe només va tornar a iluminar el Caro quan el Sol va pujar tot just una mica més i va apareixer així el raig verd. He dibuixat aquest anexe com a complement il.lustratiu que penso pot ajudar a entendre això que acabo de comentar. diagramassanellablog

Per al que fà al raig, en contra del que creu bon nombre de gent no és un fenòmen molt rar de veure; el que si que és excepcional és un raig que tant fort que deslumbri i sorprengui a tothom inesperadament. Intens o no tant intens, es qüestió de contemplar sortides i postes de Sol i apareixerà un dia o altre per a qui el desitji. Físicament calen uns certs condicionants. Per una banda l’existència d’una certa refracció atmosfèrica en la capa que travessa, per altre aire molt net en la seva línia de perspectiva -donat que sino és així l’aire dispersa massa llur tonalitat-. Un tercer factor per poder ser copsat més o menys bé es que no hi hagi una iluminància massa forta devinguda de la resta del sol. Situacions com per exemple exemple que el sol es trobi bastant ocult o bé que la intensitat de la resta del seu limbe quedi suficientment atenuada per una banda d’aire més absorbent. Tanmateix també, com que és un espectacle lligat a la refracció, quan més llunyà tinguem l’horitzó davant dels nostres ulls, major distància atmosfèrica recorrerà la llum del sol fins a nosaltres i si l’aire és prou net -repeteixo- les probabilitats van al nostre favor.

DSCF4046

Aquesta altre imatge, també de la Rosa, va resultar tot just després del raig. El limbe solar agafa la forma de “piràmide maya” (o azteca o babilònica..) com en consonància simpàtica amb la silueta de la muntanya també algo distorsionada. El que la part més del damunt resulti novament aixafada tenia a veure -el més segur crec-, amb l’existència d’una altre zona amb menor índex de refracció i segurament sense inversió tèrmica.

Delta i Mallorca_Bret edit2b

Un parell de minuts després, amb el Sol més alt i finalment més simètric. Les “trepalleries” de la refracció s’havien acabat. Les siluetes de les muntanyes encara visibles, convidaven a ser identificades.

P1250729 b

Esvaïment de les siluetes.. La llum ambiental dispersada a dojo per les mol.lècules aèries s’havia incrementat i anava fent desapareixer la percepció de les muntanyes de l’illa.

fotodeltablog

I aquí, per acabar, un llarg muntatge en power point amb moltíssimes més imatges, inclouent altres varies del Pirineu que també l’he retratat aquest mateix dia des de el Caro. Una gran finestre als horitzons llunyans i un magnífic reservori de fauna silvestre.

Visións de l’illa des de el Montseny i des de Montjuic. Contemplació serena en el primer cas i recerca “agoserada” en el segon: La cota mínima de visibilitat.

La segona setmana de desembre d’enguany (2014) ha estat bastant profitosa en quant a albiraments. Uns companys per exemple van retratar de nou els pirineus des de territori valencià (Juanjo), així com el cim del Mont Caro des de Andorra (Jordi). Tinc pendent un dia dedicar un reportatge als albiraments des de el Pirineu (x cert, en aquest sentit, qui tingui imatges molt singulars (i de llunyania) en aquest sentit si voleu me les podeu ensenyar i us estaré agraït). Per el que fa a mi, en 4 dies dels 7 vaig copsar la Serra de Tramuntana balear, per bé que en dues de les ocasions (dimecres vespre i dijous vespre) el resultat fou molt tènue. No comentaré aquestes dues de tènues perquè a més de poc contrastades vaig fer els clicks des de un lloc molt conegut (TBdb) i no vull repetir-me tant per no avorrir als lectors, tot i que per a mi cap imatge és avorrida, bé sigui per els matiços o aspectes relacionats amb la meteorologia, sempre diferents.

El dilluns al migdia, vaig fer retrats al cim del Puig Major des de el Montseny i el divendres, abans de sortir el Sol la Serra mallorquina es va deixar veure bé des de Montjuïc. La visió des del Montseny va ser plàcida i serena però la de Montjuïc especialment interessant. Vaig anar a cercar una cosa que feia temps que ho volia fer: Verificar empíricament a través d’un exercici de cames (i fer descansar la ment de números) quina és la cota mínima possible d’observació de Mallorca des de la ciutat.

Mosaic de 4 imatges des de el Montseny, en concret des de la cota 1500 m, vora el Turó de l’Home:

BP1210759 BP1210765
BP1210769 BP1210776

En la primera imatge s’aprecia una part de la Serra de Tramuntana molt tènue, embotida dins d’una capa d’aire relativament humida i amb poca transparència. En la següent s’adverteix com el cim del Puig Major i lleugerament el Massanella treuen el cap damunt la capa d’inversió. Tercera, aspecte del cim del P.Major, amb una claror excel.lent malgrat l’hora del dia (14h) i la gran llunyania. Última imatge, l’aspecte del cel, bastant ennuvolat del dia. La presència de nuvolositat, sobre tot de tipus mig i alt és un factor habitualment bo per albirar horitzons llunyans.

Des de Montjuïc. A trenc d’alba.

Si al Montseny havia anat a propòsit per veure l’illa, també va ser igual en aquest cas. Malgrat la relativament elevada humitat ambiental del moment (>73%), altres senyals dels pronòstics meteorològics em feien pensar en una certa possibilitat de que es copsés. I així va ser, un cop més, i a més amb força nitidesa, lo qual això si que em va sorprendre.

P1210888

El port en primer terme des de l’extrem sud del castell, però des de fora del recinte, donat que malauradament l’accés a dins no és lliure ni gratuït perquè està al servei d’una entitat privada (per culpa del govern municipal des de fa un any). En últim pla les siluetes del Puig Massanella i del Massís del Puig Major.

P1210904

Fent ús del zoom de la càmera, la dimensió de les muntanyes mallorquines cobra una aparent major ubiqüitat paisatgística.

P1210906

Eixida del Sol darrera d’uns cúmuls distants.. A partir d’aquell moment la visibilitat de l’illa començaria a minvar ràpidament. Podia aprofitar però, encara per fer una cosa que feia temps que se m’havia ocorregut però que encara no ho havia portat a terme: Cercar la cota mínima de visibilitat des de la ciutat. Era una bona ocasió perquè la serra es veia nítidament sense boirines enganxades al mar que minvessin la visió de les zones menys altes. Però el Sol havia sortit com dic i per tant calia donar-me pressa, força pressa. Vaig posar-me a correr muntanya avall, vaig arribar al Mirador del Migdia i més avall, fins l’explanada del damunt del cementiri, vaig fer la comprovació i des de allà encara es veia, només el cim del Puig Major i rascant també la carena del Penyal del Migdia, un xic més avall el Penyal si que ja no es veia; la perceptibilitat del cim Major resultava ja francament difícil, per allà ja no hi ha camí, era qüestió d’anar saltironejant sobre les herbes i matolls a contrarellotge pendent avall, cada segon que passava hi havia menys contrast que el precedent, degut a que jo seguia anant cap avall i sobretot a que el Sol seguia anant aparentment cap amunt.

I en això que vaig arribar al peu d’una figuera de moro. A l’esquerra, però separat uns 700 m, tenia el far a la mateixa alçada que jo. Em trobava a la cota 95m -conec la cota del far de Montjuïc i em servia de referència-. Vaig tornar a ullprendre i Mallorca encara es percebia, però a través del visor de la càmera em resultava massa tènue com per apuntar-lo correctament alhora de fer el click. El problema era la falta de contrast (al límit de la meva perceptibilitat) però no pas el tamany aparent del cim del Puig Major. No era una ratlleta o un punt enganxat al mar i per tant això volia dir que encara es podria percebre des de una mica més avall!. Impuls de córrer, si, però ep!.. no, començava un precipici tot just des de allà i no portava corda!. Així que, aquí es va acabar l’aventureta. Un altre dia que la situació es repeteixi, me la portaré i rapelaré! ;-)

P1210940 ret P1210959

Imatge del cim del Puig Major, encerclat en una el.lipsi (si no és més difícil que trobar al Wally en un llibre) i el far de Montjuïc, edifici de referència per la cota altitudinal.

ALTERNATIVES

Hi han altres maneres, menys arriscades o més còmodes, d’esbrinar la cota mínima. Una d’elles evidentment hauria estat pujar a un gratacels més o menys proper i anar baixant per les escales; una altre haver escollit una altre banda del turó amb un relleu menys empinat.
Una altre fer servir el cap. Matemàticament es pot calcular, i aleshores no cal moure cames. Encara més fàcil es poden fer proves amb simuladors, però el resultat -matemàtic en ambos casos- en aquests càlculs depèn dels valors que s’assignin a certes variables, valors que a la realitat van canviant, degut a que la refracció atmosfèrica és una cosa que va lligada a factors meteorològics també variables i complexos. En aquest sentit per tant, a la pràctica es fa gairebé impossible poder esbrinar el límit concret de cota mínima per un dia determinat, també concretar quin seria el límit mínim absolut, igual com de manera versemblant -tot posant un altre exemple-, ningú pot assegurar quina és la temperatura mínima o la pressió màxima que pot haver en el futur a Bcn o a qualsevol altre lloc. És poden fer però unes certes aproximacions, això si.   Atenent al grau de refracció que em semblava que havia aquest dia (crec que no era ni molt baixa ni molt alta) he determinat que la cota mínima des de Montjuïc que m’hagués permès veure encara la punta del cim (si hagués baixat per el precipici) podria haver-se situat entre els 75 i els 80 metres d’alçada.

DES DE EL GARRAF ENCARA ÉS MÉS POSSIBLE MÉS AVALL

Des de el Garraf, un parell de vegades vaig copsar Mallorca des de cotes similars a les del far de Montjuïc, va ser en un mirador de la carretera de Sitges-Castelldefels, però el Garraf està un xic més aprop de Mallorca que Montjuïc –de fet és l’indret més proper a l’illa des de on és factible albirar el Puig Major, tot i que geogràficament la mínima distància correspongui la Zona Franca– i per tant te una major amplitut de cotes possibles de visualització que no pas Barcelona.
L’interès per mi d’esbrinar-ho des de Montjuïc ha estat per conèixer la cota mínima possible d’albirament des de alguna part de Bcn. El turó n’és part i és la que queda més propera a Mallorca amb l’alçada necessària. Uns 180 km.

Bastantes altres més vegades he vist l’illa des de aquí  (bé; moltes menys que des de el Tibidabo per exemple) tot i que en aquest blog d’horitzons només vaig escriure una entrada al respecte. Altres ocasions no em van ser tant significatives i quasi totes van resultar albiraments bastant tènues. L’aire, es com és, l’hem de cuidar.

__________________________________________

ACTUALITZACIÓ D’INTERÈS (25/03/15):   Joan Tarradellas ha copsat la silueta del Puig Major des de només 52 metres d’alçada!.   Més informació a l’article “Sorpreses de la refracció. No totes les Mallorques son iguals!

Es Puig de Galatzó i el llum del Puig Major en un capvespre magnífic

Galatzó ret

Les siluetes de Mola Planícia i Es Galatzó des de Collserola. Dues “illes” a una mica més de 200 kms.

Ja estem en plena temporada d’albiraments i jo personalment, com que segueixo enderiat amb els horitzons, porto fetes unes quantes observacions de Mallorca des de alguns indrets en diferents dates. Les millors en dues ocasions ara fa pocs dies des de Collserola, i en concret sobretot la última; tarda del 18 de Novembre. Em va resultar singular per dues coses. 1º Perquè vaig aconseguir retratar dues “muntanyes-illa” que se m’havia escapat des de Collserola en altres ocasions: La Mola Planícia i Es Puig de Galatzó. 2º Perquè l’aire em va permetre retratar el llum situat al capdamunt del Puig Major.

TERRA A LA VISTA. EL SUD DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

L’Orientació de les muntanyes de Mallorca respecte de Catalunya, fa que les distàncies a diferents punts de la serra de Tramuntana resultin diferents entre una part i una altre de la mateixa. Els puigs més propers, i potencialment més fàcils de veure son els que es troben al nord-est (Puig Ternelles 183 km), els més llunyans en l’altre extrem, evidentment, situats a +de 200km. La visió dels cims nord-orientals a més resulta afavorida si hom els contempla al sortir el Sol, dons l’astre es situa no en un angle no molt separat de tals cims; sobretot als mesos d’hivern. Un altre moment favorable son les postes de sol i en aquests casos, els cims del sud-oest de la serra poden ressaltar una mica millor que els més pròxims del nord-est.

Les seves menors alçades i les seves distàncies més grans nogensmenys impliquen que l’aire en les capes baixes hagi d’estar molt net i poc humit, altrament son invisibles. Tanmateix, al estar situats molt separats de la resta dels altres relleus visibles, fa que hagin passat desaparcebuts per altres persones que han contemplat la Serra de Tramuntana des de llocs semblants en d’altres ocasions molt bones, o fins i tot desaparceguts per una altre persona que també sovint la retrata.
Un tercer factor afegit pot ser a més a més la grandària aparent d’aquestes muntanyes del sud, realment difícils d’ullprendre, per lo menys a primer cop d’ull.. I si algú amb bona vista se’n adona de les protuberàncies damunt el mar, molt fàcilment pot ser que no els identifiqui amb parts de terra si no que cregui que son vaixells..

MolaPlaníciaGalatzó Bret
Imatge amb més zoom del Puig Galatzó. La seva silueta, tot i que no tant vertical, trobo que pot evocar una mica a la imatge de Es Vedrà retratada per Miguel Zaragoza, ara fa uns mesos des de una ermita de la Serra Galzeràn. En realitat aquest puig no és tant vertical en conjunt, però per dues bandes si que ho aparenta i aquest efecte estètic és el que domina des de la perspectiva de Collserola. Això encara seria més marcat si a més hi hagués algun efecte de “looming” (distorsió en alçada causada per la refracció atmosfèrica), lo qual però no sembla pas (o bé molt lleument només) haver succeït aquí. La Mola Planícia -el “mont illa” veí- es veu plana.

CAPVESPRE. TRAMUNTANA PAM A PAM..

P1210545
La Serra de Tramuntana abans de posar-se el Sol. En primer terme la cúpula de l’Observatori Fabra encara daurada per els últims raigs.

L’excel.lència d’aquest dia, en quant a aspecte del cel, tant roig (malgrat mirar en sentit sud-est!) i amb els tipus de núvols que l’acompanyaven, fa recordar una mica al que va tenir Marcos Molina des de Mallorca en la seva “Roiggada” famosa del 2010 i de fet, meteorològicament resultava una situació bastant similar.. Molta estona després (unes 32 h) del pas d’un front però amb vents d’oest que s’havien sostingut sense interrupció.

Em vaig dedicar a fer fotografies de tots els sectors de la serra i aquí us adjunto la sèrie d’imatges. Podeu clickar sobre cada cim que cito, per visualitzar-les. Per començar el Puig Ternelles i es Puig Esbaldregat, es tracta de dos cims propers entre ells que en conjunt conformen un “mont-illa” allargat; per tant, els dos extrems visibles de la serra ho conformen “monts-illa”!. A continuació tenim la fotografia presidida per el Puig Tomir, conjunt de muntanyes que trobo força estètic i que em sembla una mica un podi olímpic mirat des de el darrera. Tot seguit tenim el sector Puig Roig + Galileu-Massanella i finalment el Puig Major, aquesta vegada cobert per un núvol (o nígul, com dirien els mallorquins) de tipus orogràfic o “excursionista”.
A la dreta del Puig Major en la mateixa imatge hi ha el Puig de l’Ofre i prosseguint en direcció sud-oest, en la següent trobem la llarga extensió de la Serra d’Alfàbia, la qual s’exten fins al Puig de S’Aritjar. Seguint més al sud-oest ens trobem el Puig des Teix , zona la qual va acompanyada per muntanyes menys prominents, Puig Caragolí i Es Pouet. Finalment Sa Mola Planícia i Es Puig de Galatzó.

COLORS QUE S’APAGUEN, LLUMS QUE S’ENCENEN

Els nígul excursionista va baixar del cim del Puig Major quan va anar enfosquint, la serra poc a poc es va fer un xic més tènue, la vermellor endimoniada i càlida del cel es va afeblir, la resta del paisatge va agafar una tonalitat cada cop més freda.. El Galatzó i la Mola Planícia aguantaven una mica més. Quan la llum va seguir minvant, Barcelona es va començar a encendre.. La silueta de Tramuntana semblava acoplar-se amb la nit, apenes es veia ja res de Mallorca i pocs minuts després no es veia res, però em vaig quedar i a consciència llavors vaig tornar a apuntar amb la càmera a l’espai de cel o de mar on sabia que estava el Puig Major; la meva referència era una torre d’alta tensió de Collserola, la punta de la qual, des del lloc que coneixia, apuntava al cim. Vaig exposar la càmera 8 segons a baixa ISO i va apareixer registrat, el llum del cim, i fins i tot la silueta de la muntanya contra el cel, massa fosca per als meus ulls però no prou encara per el sensor de la càmera. I així ha quedat testimoniat el Puig major en una, dues, tres imatges.

llum1 bret
No ha estat el primer cop que he retratat el llum del Puig Major, fa dos hiverns ja ho vaig aconseguir, també des de Collserola, però em van resultar unes imatges molt dolentes totes elles, on el llum era poc apreciable i resultava difícil il.lustrar-ho com part realment del cim; aquest cop m’han sortit millor les imatges, tot i que com veieu no son pas gaire bones, son molt millorables, una altre ocasió futura.
Bé; parlant de futur, vull dir que en realitat tant de bo desapareguessin aquests llums del cim no obstant, dons es tracta d’una instal.lació militar (ai que ara em detindran per haver retratat una instal.lació militar), la qual seria una gran satisfacció si un dia la desmantellessin.. El cim és propietat de l’exèrcit i per la seva culpa l’accés està molt restringit i cap excursionista -excepte si ets un nígul- pot anar així com així. A més per fer les instal.lacions es va tallar la muntanya, se la va rebaixar d’alçada passant de 1445 m que tenia a 1436m que te d’ençà.. Per tant, si, gràcia d’haver retratat un punt de llum artificial tant distant, però tant de bo sigui tot allò d’allà destruït o reconvertit en un Museu de Natura i del Paisatge.

I bé; tornant a Collserola.. Per acabar, mostro una de les altres fotos de Mallorca que he fet un d’aquests altres dies.
El 13 de Novembre, abans de sortir el Sol, havia anat expressament també a Collserola a copsar l’illa dons estava gairebé segur de que es voria amb el meu auto-pronòstic meteorològic -generalment encertat xcert-. La claretat no era tant extrema com el dia 18 però igualment havia estat una gran maca estona amb la sensació del premi de l’encert i la bellesa del Sol sortint per una altre cantó de l’horitzó donant a la ciutat i al païs la benvinguda. Després vaig anar a correcuita a treballar.

P1210439 bret
P1210448 B

..Matinal

*I Per cert, si us ve de gust contemplar més nombre d’imatges, podeu visitar-me a l’enllaç facebook https://www.facebook.com/horitzonsllunyans

Al vent! ..Des de el Turó de l’Home. +230 km.

P1110928 bret

..Al vent. El vertex geodèsic del Turó de l’Home, cirrus vertebratus al cel i la franja nevada dels Pirineus al fons.

Enmig d’un vent amb ràfegues de caire huracanat (+118 km/h) a mitjans de febrer vaig tenir la oportunitat d’observar Mallorca des de el Montseny. Una cosa que perseguia des de feia un temps. P1110963 bret

Per respectar una mica la cronología dels fets que refereixo vaig voler abans escriure i editar, abans que el meu, el reportatge referent a la les observacións d’en Ramón Ibarz, les quals les continuo considerant les més belles referents.

Albirar el perfil de Mallorca des de qualsevol punt elevat de Catalunya o del País Valencià pot aportar substancial goig o resultar interessant o atractiu per altres aspectes. Atenent als aspectes purament geogràfics, fer-ho des de el Montseny em resultava (i resulta) a més a més,especialment atraient degut a la potencialitat dels seus cims més elevats, sobretot el Turó de l’Home.
El Turó de l’Home és el punt geogràfic de la península ibèrica des de el qual és potencialment factible albirar la major extensió geográfica de Mallorca i observar també cotes més baixes que des de qualsevol altre indret. I tant és així que fins i tot es posible veure muntanyes que no formen part de la serralada de Tramuntana sino de l’altre banda de l’illa. Caracteristiques dons, que donen un plus d’importància al Montseny en aquest sentit si menys no.

El repte meu dons, era per una banda albirar Mallorca i per l’altre, copsar-la com mai potser encara s’hagi retratat mai, incorporant els de les cotes més baixes i els del massís d’Artà.

A mig matí em trobava a Collserola retratant la serra de Tramuntana -no faig article al respecte per no repetir de nou la temática ja reportada en altres articles, pero si voleu veure una de les imatges podeu clikar aquí-. Va resultar des de Collserola una contemplació força neta. Hi havia anat sospitant (encertadament) la possibilitat, abans de consultar les dades del Fabra fins i tot (val a dir que els companys del observatori la van reportar també poc després en el seu informe de migdia). I bé, la cosa s’hauria pogut quedar aquí, com en d’altres ocasions. Pero veia molt clarament la silueta del Montseny i laboralment aquell dia me’l podia prendre lliure -circumstància important-. Era dons una bona oportunitat per anar al Montseny. Pensat i fet.

Al cap d’una hora ja estava gairebé dalt del Turó. Mallorca es veía molt més tenue que des de Collserola degut a la notable major distancia entre ambdues zones, pero suficient com per gaudir la contemplació. La temperatura del aire notablement alta per ser un mes de febrer (vents del OSO) pero la sensació produida per el vent era tant intensa que igualment refredava la cara descaradament.. Empenyat per a cops per les ràfegues d’aire, caminar era un exercici tant difícil com fer-ho per exemple -per fer un possible símil alomillor- en condicions meteorològiques “normals” pero sota grans efectes d’alcohol!. En aquells moments, al migdia, els aparells de registre de dades del Puig Ses Olles, -cim situat a pocs metres sota el Turó de l’Home- van registrar un cop màxim de vent de 134 km/h. La dada va ser reportada en el Telenoticies vespre d’aquell dia. Aquí a sota adjunto imatge del Puig Ses Olles.P1110907 bret

Degut a tals ràfegues, un alt percentatge de les fotografíes que vaig fer van sortir mogudes. Fins i tot estant ajagut i pressionant la càmera sobre les pedres, les empentes del vent em movien prou (i amb mi la càmera) com per malmetre la majoria de clicks. M’havia de conformar a ull.. I aleshores, un nou factor en contra: una columna de fum es va interposar entre el Montsen i l’illa, es tractava d’un incendi declarat en el magatzem d’una empresa de Vilassar de Mar.. . Vaig baixar aleshores del turó per “descansar” una estona del vent i de la decepció del fum, fins a l’àrea de parking de vehicles, l’anomenada Plana Amagada, on per cert em vaig saludar amb un home que em va comentar que practicava l’Ala Delta (pero no pas aquell dia es clar) i que ell també havia vist Mallorca algún que altre cop des de allà.

La silueta va tornar a reapareixer (l’incendi s’havia apagat), el vent seguia. A les 5 de la tarda vaig tornar a pujar de nou, aquest cop al Ses Olles, per variar. Després d’uns minuts a dalt i al fer-me l’efecte que la visibilitat enpitjorava una mica, vaig creure que no em valia molt la pena quedar-m’hi més, vaig baixar de nou, amb la pressió del vent a la panxa, quasi com si em fes flotar..      De nou dons a la Plana Amagada..  amb Mallorca al fons. I ja en el moment de capvespre la silueta de Mallorca va guanyar aleshores notablement en nitidesa. De fet sempré es previsible que la definició millori als capvespres (sol passar) pero no m’esperava tant.  No era molt a temps però, de tornar a plantar-m’hi de nou a dalt i vaig aprofitar a fer els últims retrats de Mallorca, mentre les ombres del Montseny es projectaven cap a l’altre banda en una altre  llunyania i sortia al seu torn, una lluna quasi plena entre els arbres.

En resum. La transparència no va ser tant bona com per mostrar-me la serra d’Artà i les cotes més baixes, pero Tramuntana es va deixar albirar durant moltes hores seguides..   La serra de Tramuntana en la llunyania des de el turó es magnífica també sense que es mostri al 100% o es “completament nua”.   L’aire mediterrani la vesteix i la desvesteix i la visió contemplativa en aquell dia concret es podía amarar tant en la silueta com en aquell aire -impetuós- que l’embolcallava.

 

ARA ALGUNES IMATGES

 

MIGDIA DES DE EL TURÓ DE L’HOME

P1110964 bret

Tramuntana nordoriental. A la meitat Esquerra el perfil del Puig Ternelles i el Puig Tomir. A la meitat dreta el massís de Massanella i el del Puig Major. Més a la dreta queda la part oriental de la serra.

I ARA TRES DE CAPVESPRE

P1120057 bret

P1120032 bret

P1120058 bret

Tanta extensió ocupa Mallorca davant el Montseny que la mar sembla un riu!

 

ALTRES IMATGES

P1120012

Raigs anticrespusculars sobre la comarca de la Selva

P1120085 Bb

El torn de Montserrat, protagonista

P1120090 B

I finalment el torn de la LLuna, llun yada

 

 

MALLORCA DES DE EL MONTSENY. Ramón Ibarz.

0270-15 ramonibarzretall
La serra de Tramuntana vista per Ramón Ibarz. Retall de la seva fotografía original amb lleugers ajustaments.

“El 6 de desembre del 2010, vaig tornar a provar sort d’albirar Mallorca des dels cims del Montseny. Precisament un any abans, el mateix dia, ja havia tingut la sort d’obtenir algunes imatges.
Vaig decidir pujar al Turó Gros a 1644 m. d’alçada. Durant la pujada no semblava un dia especialment nítid, era per la tarda, en aquesta epoca de l’any el sol es pon cap 2/4 de 6.
Prop del cim el vent era molt fort, precisament al costat del Turó Gros es troba el Puig Sesolles on el Servei Metereologic de Catalunya té un observatori i les medicions de la força del vent eren de prop de 80 km/h.
Un cop al cim, la força del vent feia difícil mantenir l’equilibri. La vista de Mallorca no era evident, costava de discernir però vaig fer la foto sense tenir molt clar que en sortiria.
Va ser un cop, mirant l’imatge a l’ordinador on vaig poder veure l’abast de l’observació, es veia de punta a punta de la serra de Tramuntana, va ser tota una sorpresa.”
-Ramón Ibarz-

Des de allà dalt Ramón Ibarz va copsar la ondulada línea que defineix la presència de l’illa més enllà de l’horitzó visible del mar. La imatge personalment m’entusiasma des de que la vaig veure per primer cop, en una altre web. L’he retallada una mica per dalt per encabir-la millor.  Resulta definida i al mateix temps aporta aquesta sensació etèria, tant característica de molts perfils remots..  La silueta visible de l’illa sembla suspesa en l’atmosfera, com si es trobés allà per esser contemplada en aquells justs moments i transmetre una placidesa sensorial perfectament equilibrada amb la resta de situacions i formes de la natura!..  Pot evocar també un moment de repòs de la terra, una terra que -com en algunes altres fotografíes també distants- ..s’hi aparenta més unida amb l’aire més que no pas amb l’aigua o altres parts de la terra… A més a més hom es pot imaginar el silenci o el vent  -més real seria el vent de 80 km/h es clar!-,  alomillor quasi “sentir-lo” al ullprendre el paisatge, com si la imatge fos portadora d’una quasi sinestesia natural!.. Si és així, si el lector gaudeix contemplant-la, potser m’estiguin sobrant les paraules. La imatge és pura i pot entrar poèticament en cadascú de manera fluida, sense mediació, alteració, transició de cap mena.. Jo hi sobro.

Pero bé, com que el meu propòsit en aquest blog també és proporcionar informació geogràfica paisatgística de perspectives llunyanes, no m’aparto, diguem que no em faig fora. Entrem en detalls objectius. Aquí a sota, la mateixa  fotografía (millor dit, un nou retall de la mateixa) però amb noms:

0270-15 Ramon Ibarz edit

Els detalls orogràfics que veiem comprenen una extensió que va des un xic a l’est del Puig Ternelles fins molt prop de la Moleta de s’Esclop, al sudoest de la serra, dos punts que disten entre si 55 km.  Es tracta dels dos punts de la serra més separats que passen dels 600 metres.  A banda i banda d’aquests dos turons assenyalats, a la fotografía, els subsegüents relleus quedaven més baixos i per tant ocults per la capa més humida d’aire que hi havia més arràn de mar.
Només en condicions de major sequetat i visibilitat extraordinaria, des de el Turó Gros es podría arribar a copsar una extensió major de paisatge, tot i que saltejada per sectors de línies de mar. Es podrien arribar a copsar fins i tot muntanyes no pertanyents a la Serra de Tramuntana, en concret el Massís d’Artà, en l’àmbit de les serres de LLevant.

puigrosmallorcaret2

En la imatge google del damunt, la línea que hi he sobredibuixat ilustra la distància de les muntanyes assenyalades a la fotografía -es a dir, el Puig Ternelles i sa Moleta de s’Esclop- retratats per en Ramón, a una distancia de 239 km aquella última.  La segona línea te a veure amb lo altre que he dit. En condicions de nitidesa tant extraordinaria com quasi imposible es podrien albirar els altres dos cims assenyalats, molt distants entre ells, gairebé extrems de l’illa mateixa.

..SOBREEIXINT DELS NUVOLS

0239-076 editRamonIbarz

La silueta llunyana de Mallorca vista des de les màximes elevacions del Montseny és un espectacle digne de veure.

Un any abans exacte de la fotografía mostrada -com ell mateix havia 0239-068 editRamonIbarzcitat-. En aquell cas la Serra de Tramuntana, en gran part oculta sota els núvols es mostrava amb una altre estètica. Trobo que també son un parell de fotografies força excelents, amb uns tons de cel que donen força unitaria al conjunt, mentre que els núvols per la seva banda, faciliten la percepció del contrast de les formes, com entitats separades.

Les seves imatges des del Montseny no son les úniques. Alguns altres individuus, per atzar o amb intenció, ho han aconseguit també en alguna ocasió; jo mateix ho he fet!, cuatre dies abans d’estar escribint ara aquestes línies ho he aconseguit des de el Turó de l’Home! (i ho reportaré en un futur reportatge) pero igualment, aquestes d’en Ramón Ibarz, son -per lo menys fins al moment- les que considerava o considero millors i penso que que era important mostrar-les en aquest blog. A més comencen a tenir el valor afeguit dels anys. Han concorregut molts sols i nuvols des de el 2009 i el 2010!.  La fotografía principal que he ensenyat la vaig descobrir en un primer moment a la pàgina de Ropits; després el fotògraf Marcos Molina també va parlar d’ella també en el seu magnífic blog de fotografía paisatgística (per cert més que magnífic!, i ja sense articles malauradament) i bé, en resum ; que és una satisfacció per mi també, donar cabuda a les fotografíes d’en Ramón, el qual a més me les ha enviat personalment, pensó que no podien faltar-hi!.

ombra montseny ramonibarz

L’autor també ha conseguit retratar altres paisatges distants des de el Montseny com ara per exemple el Mont Caro o la Mola de Colldejou. Un dia quan faré un reportatge més general sobre horitzons llunyans des de el Montseny i aleshores les mostraré. Em despedeixo ara amb aquesta bella imatge seva: l’ombra del mateix Montseny projectada vers la llunyania, o en altres paraules, lo més inmediat projectat quasi cap a l’infinit!
Gràcies Ramón!.