MALLORQUES DE TARDOR-HIVERN 2019.

Faig en aquest article un resum de les Mallorques observades en la primera meitat de la temporada, és a dir, des de l’estiu fins cap d’any.

         ……………..29 de Novembre darrera el Putxet, St.Gervasi, l’Eixample esquerra, part de Sants i Poble Sec-Montjuic.

Continua llegint

Un resum de les Mallorques observades en la temporada 2018-2019

Aparicions de Mallorca en l'horitzó els últims 24 mesos de 2019

Introducció i avís previ.

Les observacions de la Serra de Tramuntana des de Barcelona i en ocasions des d’altres indrets son una de les constants meves més reiterades en aquesta afició dels horitzons, la qual ens engloba a un bon grapat d’aficionats. No voldria avorrir amb el tema de Mallorca (por una mica que sempre tinc) i per això sovint en aquest blog em salto el bon grapat de les observacions que vaig fent al llarg de l’any de l’illa. Nogensmenys, tinc tendència a reportar-les al tweeter, per altre banda aquelles més destacades les explico al fb dels horitzonsllunyans i pujo fotografies al flickr. La resta, la major part sols les menciono com a molt al meu fb normal general.

En aquesta entrada faig un resum de totes les Mallorques de la última temporada, es a dir la que va des de l’estiu de l’any passat fins enguany. Per tant ve a ser la continuació de l’anterior reportatge (adjunto enllaç per qui s’hi vulgui capbussar). El d’enguany reitero que tot plegat és un resum. Per entrar en més detall en alguns dels episodis, recomano a qui vulgui, anar fent click en els enllaços inserits en les diverses parts del text, alguns dels quals aporten informació meteorològica i paisatgística abundosa.

Albiraments de la Tardor-Hivern de 2018

OCTUBRE I NOVEMBRE

L’estiu havia estat molt llarg i després de més de 5 mesos sense cap aparició documentada del perfil de la serra, la illa va reapareixer a finals d’Octubre. Va ser una alegria per als qui ens hem aficionat a això. Ho vaig explicar per cert també en una entrevista a Btv, tot i resultar una aparició tènue.

Pocs dies després no obstant, el cel tornava a donar senyals i la vaig anar a retratar al al Massís del Garraf. Va resultar una aparició més bona en quant a transparència pero molt empanada entre cúmuls baixos, tant que de vegades cobrien la perspectiva dels cims. Meteorològicament es tractava d’una situació caracteritzada per les baixes pressions amb aire fred en superficie i convergències en alguns sectors. Poques vegades aquestes situacions d’inestabilitat freda faculten bons albiraments degut als núvols convectius baixos que porten associats; tanmateix si no fan prou la guitza la transparència sol ser bona en aquests casos a diferents altituts i hom pot copsar l’illa fins a les cotes que rasquen la tangent de la perspectiva marítima.

Acabat el mes d’Octubre, el Novembre apuntava més possibilitats: Altre vegada, darrera el pas d’un embossament d’aire fred va apareixer la silueta, primer molt tènuement, el dia 6.

Pocs dies després, un plat fort.
El moment més esplèndid de tota la tardor va ser l’aparició del dia 10. Aquella vegada ens va colpir els sentits, des de Montserrat, on hi haviem anat a propòsit també per la ocasió (bé en el cas del músic el seu motiu era sols tocar la flauta davant el sol). Voldria detenir-me i explicar-ho en detall però els detalls ja els vaig explicar llargament al fbook:
https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/962604717257274. Per tant, dit això, em limito a ressenyar l’enllaç i així no faig l’article tant llarg.

Enfatitzo: Trobareu -recomano, per qui senti interès- bastantes més explicacions en el report del fb i sobretot també al peu d’algunes il.lustracions i diagrames que estan adjunts en tal reportatge referit. Per altre banda les fotografies en si també estàn col.locades al flickr i al vimeo.

El dia següent la silueta es va tornar a percebre, però ja solsament les cotes més altes, en una situació més típica d’aire més estabilitzat. Personalment se’m va escapar la contemplació perquè vaig creure que el sostre de la boirina es trobaria més amunt.

A finals del mateix mes de gener van donar-se tres dies consecutius amb prou bona visibilitat per copsar l’illa. En un dels quals es va veure tant al matí com al vespre, amb una nitidesa a més que va fer patents els cims occidentals de la Serra de Tramuntana (Galatzó, Mola d’Esclop, cars de veure en general). També els podeu veure al flickr.

El “Mont-illa” del Galatzó des del Tibidabo. Visible poques vegades l’any

Curiosament, des de Mallorca, un altre fotògraf de paisatges, Marcos Molina estava enfilat en aquells moments damunt el Galatzó, pero ..No va veure pas Catalunya!. La raó no pas per falta de transparència sino per falta de contrast amb el celatge del damunt nostre. Per tant aprofito per dir, com altres vegades, que la visibilitat a distància entre dos punts no es pas una cosa que hagi de resultar bidireccional. En canvi l’observador mallorquí si que va poder retratar els cims més enlairats d’Alacant, amb un cel més lluminós darrera la Serra de Bernia i companyia. Al matí següent la reaparició va ser més lleu però curiosa, en el sentit meteorològic que va estar caracteritzada per un lleu vent de mitjorn.

DESEMBRE

Arrivem al Desembre, i també es va estrenar aviat. Fins i tot en cert dia, havent plovisquejat abans l’horitzó es va transparentar per mostrar-nos el perfil de la serra . Em vaig desplaçar a la part alta de la ciutat per retratar-la; era, a banda de la pluja (poc habitual que coincideixi) una situació de les més típiques que faciliten els albiraments, una dorsal anticiclònica amb bona subsidència i escalfament adiabàtic, cues de fronts septentrionals passant longitudinalment, advecció d’espesor en superficie i a més una distribució de núvols mitjos bastant apropiada. També es va deixar veure el dia següent i a més tant en l’albada al vespre, bastant més lleument això si.

Un parell de dies després, una dona la va copsar des del Montseny, zona desde la qual gràcies a la seva alçada sovint s’aprecia el perfil quan en canvi des de cotes més baixes com per exemple Collserola, no l’arrivem a veure.

A mitjans de Desembre vaig tornar a Montserrat en previsió d’una nova albada balear per gaudir d’un nou espectacle. El resultat no va ser tant lluminós com al Novembre, però va resultar atractiu el fet que escassos moments després va començar a ploure al monestir per causa de l’arrivada d’un front. Aquí la ressenya al fbook i comentada també a Btv.

Un parell de dies després, l’observador Jordi Porta, per la seva banda també la va copsar des de Vilanova d’Escornalbou i com a cosa ben remarcable a dir es que des de Collserola la silueta es va perllongar visible fins al migdia, cosa ben infreqüent. Actualment estic una miqueta ocupat en fer un estudi dels factors específics que faciliten les visualitzacions de migdia en els últims 8 anys que porto observant.

L’aparició en el dia més curt de l’any, si de cas feu click per veure-la amb millor qualitat, gràcies.

L’amiga va apareixer altre vegada el dia del solstici d’hivern, tot i l’elevada humitat amb valors que rondaven el 75% en diverses cotes, pero altres factors més habituals si que confluien positivament.
La situació meteorològica va proseguir i encara va millorar més el dia següent. El resultat va ser una albada ben macades del Tibidabo amb l’horitzó molt encès en una estreta franja de cel.
Per cert també a destacar l’elevada resolució. Si feu click a la fotografia del Puig Major d’aquest dia (la de la dreta) veiem que s’aprecia fins i tot l’edifici, aixó vol dir que l’aire estava molt estabilitzat, tot i que en extrem, l’estabilitat produiria una inversió tèrmica acusada i aleshores la imatge es distorsionaria per causa del miratge si coincidís el doblec amb la perspectiva del cim.
.

Destacada també i precisament en tal aspecte va ser la del capvespre de Nit Bona de Nadal. A saber: Un miratge superior entre el Puig Major i el Penyal del Migdia.

Sembla que aquesta collada es propicia a generar visualment aquest “pont fantasma” dons ja me n’he adonat algunes altres vegades del fenòmen. Un altre aspecte, paradoxalment acompanyant, va ser la polució atmosfèrica patent a les simulacions i a les fotografies in situ, la qual tot i així no va arrivar a impedir l’observació!. Per cert al matí també havia vist jo l’illa, però vaig preferir retratar una conjunció llunàtica amb el Tibidabo la qual em va semblar estètica.

El dia de Nadal la contaminació marítima del dia previ, va afectar més de ple la línia de visió des de Barcelona i la serra no es va albirar, pero si en canvi des del litoral i prelitoral de l’àmbit de Tarragona on de nou en Jordi Porta, tant atent, en va deixar constancia fotogràfica. El mapa en colors de l’esquerra mostra la distribució de particules PM10 i el podeu trobar al portal web de Caliope.

Atenyent a les simulacions del Gfs i del Wrf i als factors de transparència associats, vaig tornar un tercer cop a Montserrat el dia 30 al migdia i al vespre l’illa es va entreveure de nou tot i que molt tènue en comparació amb altres ocasions referides. Els capvespres de finals de desembre i principis de gener sense necessitat d’una meteorologia diguem que especialment massa bona, son proclius a algunes observacions degut al fet de que el sol desapareix algo més tard per Mallorca que per bona part de Catalunya i això facilita un bon contrast de celatge similar al de les albades. Ho vaig explicar en un altre article al blog i també a Btv, no trobo l’enllaç.

I ja per finalitzar l’any, el dia de St.Silvestre (m’agrada el nom) (31), una visió consecutiva relativament bona i afectada de nou per miratges superiors, un xic morgànics. Adjunto un parell d’imatges al dessota. Ben bé ens poden recordar paisatges d’Arizona si substituissim el blau del mar.

Miratges morgànics a la Serra de Tramuntana

El més de desembre sol ser el mes de l’any en el qual abunden més els albiraments tot i que hi han anys que el premi se l’endú el gener, pero el d’aquest any passat el desembre va superar el d’altres anys previs, veient-se l’illa un total de 12 dies, es a dir, quasi la meitat de tots els dies del mes sencer. Per altre banda el total de dies de l’any passat amb visions de l’illa també va ser altissim: 48 dies tinc comptabilitzats basant-me en les meves fonts, les del meteocat, etc, lo qual suposa un 13% del total, 27 dies dels quals (dels 48) es van donar en els mesos d’hivern de principis d’any i de finals de Desembre citats.
La primavera del 2018 va aportar 8 dies amb visions de Mallorca, zero a l’estiu i 13 a la tardor. De tots ells, podriem considerar com visions de bona qualitat un terc de les mateixes (segons com posem el llindar, que es subjectiu), essent la majoria de les bones a l’hivern i en canvi la primavera destacant-se per les tènues. El contrast amb el celatge te molt a veure amb això i ja sabem que per a circumsantancies meteorològiques equivalents, les albades dels mesos propers al solstici hivernal son les gaudeixen un proximitat angular més notable entre l’illa i l’orto solar i per tant son les que més números tenen per facultar aparicions esplèndides a contrallum. També son les que en ocasions més vegades mostren un major diferèncial entre la qualitat de netedat entre les capes altes de la serra i les no tant elevades, degut sovint a les condicions de forta estabilitat dels anticiclons i la poca alçada del nivell d’inversió. Si la transparència no es molt dolenta, sota la discontinuitat s’aprecien miratges superiors, tant al sol com (algo menys intenses al estar a menys distancia) al relleu. Penso que el fenòmen pot ser algo més habitual però, en la segona meitat de l’hivern o, adhuc, primavera, gràcies al notable diferèncial de l’aire que plana sobre el mar mediterrani encara fred i les adveccions superiors càlides o devingudes per escalfament adiabàtic. Bé; proseguim:

Hivern-Primavera 2019

GENER

El mes de Gener de l’any 2019, les aparicions tambén ha estat super abundoses, albirant-se la serra un total de 11 dies, es a dir, gairebé igualant el nombre de les
del desembre.

El primer dia de l’any ja va resultar observada, des del Turó de l’Home crec, a més molt nítidament damunt els núvols com veiem en la imatge d’E.Navarrete; això si, em fa l’efecte que bastant forçada de tons.

Personalment ho vaig intentar des de Collserola pero sense èxit. i reconec que emv vaig frustrar una miqueta dons la primera de l’any val tres punts (es broma eh, no guanyo ni mitj cèntim amb aquestes coses :- ). Aquí a la dreta adjunto la sortida de sol que vaig retratar per cap d’any. Els núvols que s’aprecien m’impedien copsar la illa, situada fora del marc d’imatge un xic més a la dreta.

Cuatre dies més tard vaig suposar que reapareixeria i vaig decidir anar al Montseny (perquè no em tornés a passar el mateix :-)), on portava temps sense anar-hi i la vaig copsar, tènue i bé, com ja imaginava, sols els cims més enlairats, això si, va va haver una forta compensació de bellesa natural més a l’oest. Uns núvols irisats, potser nacrats estratosfèrics. En el tweet ressenyat adjunto enllaços i algo més d’informació.

El dia de reis, els mags van tornar a portar-la, amb certs miratges màgics novament i a més per la tarda vespre de nou, això si, des de les comarques del sud gairebé només. Més al nord la cosa va ser com més carbonosa.

Després d’uns dies de repòs, la nova tongada va esdevenir el dia 12. El primer dia de la nova serie molt tènue, després el dia següent es va distinguir tant de matí com de vespre però la millor de la sèrie va ser la tercera, després d’una nit molt ventosa, sinòpticament prefrontal.

Els cims de l’illa van ser visibles sobre una capa de boirina que ocultava les parts baixes. Comentar que una estona després de sortir el sol el celatge va produir un fenòmen curiós, un “fals crepúscle” o albada invertida, en el sentit que el sol estava al damunt i no sota l’horitzó (imatge de dalt a l’esquerra). Gràcies a l’oclusió de la lluminositat per els núvols alts, la Serra de Tramuntana encara es va poder seguir contemplant durant una bona estona més després  d’haver sortit el sol.

Index de PM10 , en aquest cas aerosols salins, la tarda del dia 24. Mapa de Caliope.es

Les següents aparicions es van donar a partir del dia 24 amb una configuració sinòptica de flux de nord després d’un front fred. La visió en aquell cas però va resultar tènue degut als aerosols salins generats per la intensitat del vent de tramuntana i així ho vaig referir en els tweets. El vent quan és intens genera esquitxos sobre les onades, esquitxos els quals romanen en l’aire en forma d’aerosols els quals tant poden produir fenòmens bonics com aquest (un iris marí) com simplement al mateix temps emboirinar la visió de distancies elevades. I sempre succeix així quan el vent es massa intens. La visió de l’illa a més s’emboirina més fàcilment amb la tramuntana que amb el ponent perquè te major recorregut sobre el mar i per tant aixeca més esquitxos. A més també sol ser un vent més fresc en el si del qual les microgotetes romanen més temps sense evaporar-se.

Mallorca retratada amb telefon, sense zoom.

Al matí següent, el vent havia minvat (podem consultar l’estació d’Alfabia (Serra de Tramuntana) a més de 1000m d’alçada), els aerosols associats també i la visió de l’illa va ser molt més clara . La vaig retratar amb el telèfon fins i tot (imatge dreta) i amb el sol ja sortit, des del Tibidabo. Per el que fa a la resta de paràmetres la situació seguia essent similar a la del dia anterior, ens trobavem sota el JetStream amb un recorregut de grans ondulacions (índex d’AO negatiu) i les cotes baixes del mar balear estaven afectades per una notable subsidència que incorporava aire net procedent del Canadà teòricament des de 5000 metres.

Molt fotogènica també va ser la illa el tercer dia de la serie (veiem les dues fotografies de baix que vaig fer des de l’Arrabassda de Bcn), amb la diferència que les cotes menys elevades ja s’havien atenuat. El vent, més amestralat, sembla ser que aportaba gasos com l’NO2 davant la costa central. També el portal Caliope així ho manifestava. La humitat molt elevada en indrets de la Serra de Tramuntana com S.d’Alfabia segons Aemet pero en un altre indret també alt de la Serra no tant elevada segons BalearMeteo.

I també per últim un quart dia (també consecutiu) en el qual l’amiga Mallorca, contemplada davant una pantalla lluminosa de núvols alts, va estar ben retratada per Jordi Porta des de Escornalbou.

La última bona albada va coincidir amb el de l’últim dia del mes, reportada aquí., com veiem una situació ventosa sobretot en alçada, acompanyada per núvols orogràfics i damunt seva en concret uns cúmulus (no altocúmuls) lenticulars associats.

FEBRER

El mes de febrer va ser en canvi pobre. La cosa va començar amb una aparició molt lleu de capvespre el dia 4 la qual vaig observar des de Collserola i algo millor l’albada del dia següent, la qual la vaig copsar des de La Mola conjuntament amb l’Albert Vazquez (fotògraf) amb qui vaig coincidir casualment.

L’Albert Vazquez (fotògraf) sobre La Mola.

La Mola és un indret des d’on la perspectiva del paisatge mallorquí resulta molt original dons queda situat darrera la Serra de Collserola i en concret just darrera del Tibidabo i la agulla de la Torre de Collserola. La comparativa fa patent la major alçada de la Serra de Tramuntana respecte a la de Collserola i si el radi de la Terra fos més llarg, eminentment encara sobresortiria bastant més ;- ).
Des de la Mola podem contemplar sovint el Pirineu, fins i tot alguns sostres de l’Aragó com el Posets. Es habitual trobar-se tant corredors com fotògrafs. Alguns d’ells han retratat també la serra de Tramuntana en varies ocasions, sobretot en Jaume Cusidó te un bon sortit de fotografies i el mateix Albert en te també alguna de especialment esplèndida que jo mateix recordo.

Prosegueixo amb el resum. Una altre aparició del mes va esdevenir-se el dia 16, aquesta interessant per anar acompanyada altre vegada de miratges superiors (bé, interessant fins que ens avorrim de tals fenomens). Personalment però.. se’m va escapar, cagun 10. Se’m va escapar en part perquè altres afers m’ocupaven aquella tarda però també sincerament perquè la vaig trobar difícil de preveure. Afortunadament no obstant va ser reportada des del O.Fabra per part de l’A.Puertas, observador sovint infalible que no se li escapen albiraments -bé, excepte quan li coincideix en diumenges festius que son uns quants durant l’any i li toca descansar-. L’aire sembla ser que aquesta vegada venia d’Italia i abans de centre Europa, un fet totalment inusual, la PBL es trobava per sota els 190m i un gran anticicló europeu, que havia arrivat a atanyer 1040 hpa al seu centre, portava instal-lat feia dies.

El dia següent, un altre fotògraf habitual pero des de contrades del Pais Valencià, Miguel Zaragoza, aprofitant una efemèride astropaisatgística de conjunció solar des del Tossal Saragossa (provincia de Castelló) va poder fer un retrat esplèndid de Mallorca en tal aspecte. Les conjuncions directes son esdeveniments que permeten prescindir en bon grau de la qualitat de l’aire i de la humitat, mentre no hi hagin núvols destacats que s’interposin en el paisatge o el celatge de més enllà. Des de Barcelona certifico que no es va veure.

I bé, a partir de tal dia, va venir una sequera observacional de varies setmanes. No vaig registrar cap altre més observació ni em vaig assabentar de ningún altre que l’hagués testimoniat. També em va anar bé puc dir, una mica de.. Descans.

MARÇ

En el canvi de quinzena del mes de Març, l’amiga Mallorca va reapareixer lleument i també es va deixar veure els dos altres dies consecutius següents, treient els seus cims una mica els caps sobre la boirina anticiclònica; veiem aquí la que va retratar en Daniel Yeste al vespre amb el port de Tarragona davant i la que vaig fotografiar de nou jo mateix i el sol amb un notable miratge. Si per dessota de la línia d’inversió l’aire hagués seguit prou net evidentment Mallorca hauria presentat també el miratge vaig pensar i de fet així va ser des de Denia! (Alacant), unes imatges magnífiques. Mai m’en havia adonat de tants miratges superiors sobre Mallorca com en aquests últims mesos. Recordo que anys endarrera, aquest tipus de fenòmens em semblaven comuns en latituts àrtiques i em semblava difícil de que els veiessim a les nostres contrades, pero ja m’havia pres el repte de veure l’illa sota tals distorsions i la he vist varies vegades. El fotògraf Pep Puig va fer unes captures especialment maques una vegada.

ABRIL I MAIG

La primera percepció de la primavera va arrivar lleument el capvespre del dia 4 d’Abril amb vents fluixos de mitjorn i humitats elevades. Durant el matí previ havia passat sobre Balears el nucli de l’embossament, el qual era relativament càlid a molta alçada (300 hpa) vinculat sovint amb plegs de la tropopausa i intrusions d’aire sec i net que després sovint acaba repercutint si es produeixen descensos sostinguts d’aire. També era una característica (i molt corrent d’aquestes situacions) la petita falca del geopotencial entre el talveg citat i un altre embossament situat prop de Galícia.

En l’albada següent la situació sinòptica va variar poc, solsament el grau de orientació de rotació del sistema.  La vaig tornar a albirar, també tènue, amb aires de sud.

Tres dies després, de nou tènue i sinòpticament pareguda en molts aspectes
(no en tots, ja no teniem mitjorn per exemple) pero en aquesta ocasió amb un pilar solar que em va cridar l’atenció més que la mateixa illa, la qual entenc que pot avorrir a més d’un, excepte als més fans de la silueta.

El dia 11 de nou va apareixer per la tarda, en bona part gracies a la distribució de lluminancia degut als núvols sobre el mar i no a l’horitzó, propiciant l’efecte escenari. . La fotografia d’aqui sota es la que es correspon amb aquell dia i el contrast llumínic esdevenia molt paradigmàtic de l’efecte mencionat, el qual he descrit ja altres vegades en aquest blog. Es tracta, de quan el celatge que hi ha entre l’horitzó i l’observador es troba ampliament cobert de núvols reduint la lluminositat, però en canvi roman la franja de l’horizó on es troba el relleu, lliure i ben iluminat; s’esdevé aleshores com en un una obra artística quan la representació es iluminada per els focus.
L’efect invers, perjudicant, seria si l’horitzó fos ombrejat i en canvi el paisatge més proper altament enlluernat.

Efecte escenari sobre Mallorca des del Maresme

Per descriure la nova aparició no trobo la fotografia que la ilustri però si disposo de la resenya en els arxius. Va resultar el dia 26, derivada d’una situació postfrontal freda i que encara estava afectada per el tàlveg associat. Va ser captada des del O.Fabra i també per mi mateix, pero en el meu cas un xic més tard, quan la qualitat certament ja havia minvat. En aquell cas vaig anar reconec arran de la notificació de l’Alfons Puertas (meteoròleg de l’Observatori). Inicialment em pensava que romandrien encara molts núvols a l’illa i que no es voria i de fet la humitat era elevada a la Serra de Tramuntana a primera hora del matí com mostro en la captura de pantalla que vaig fer del gràffic diari automàtic d’Aemet, com si certs cúmuls acabessin de passar-hi per damunt, però si que es cert que a la fotografia del meteosat no s’advertien núvols destacables.

El següent dia consecutiu, al capvespre, també es va va observar però quasi imperceptible, testimoniada per D.Yeste des de prop de Reus.

I per dir algo sobre el Maig, si no m’equivoco, tant sols els dies 9 i 11 van resultar prou transparents per visualitzar-la, si menys no davant la costa central, visions poc destacades, res a veure amb les de l’any precedent i el 2017, fantàstiques.

D’ençà de tal data, la transparència ha estat tant minsa que crec que no ha permès ullprendre cap dia la silueta des de Catalunya. No em consta cap albirament per part de ningú en tot el mes de juny i tampoc en tot el que portem d’estiu. Escric aquestes línies a mitjans d’agost i sembla que pot seguir per llarg. L’any passat fins mitjans d’Octubre res.

Per què costa tant de veure a l’estiu?

En els estius, mai o gairebé mai, s’aprecia la illa, es la realitat estadística. En l’estació seca plou menys i si ho fa sol ser de manera més localitzada, l’absència de pluja implica que es neteja menys sovint l’ambient. La carència sostinguda de pluja propicia altres conseqüències afegides; la terra és troba més seca i la pols s’aixeca amb facilitat amb les brises o ocasionalment els anomenats “dimoniets”, més propis dels mesos estiuencs que en d’altres degut a l’escalfament directe del terreny.

Altres causes les trobem en una escala més grossa. A nivell més mesoescalar -meteorològicament parlant- les masses d’aire presents a l’estiu es substitueixen menys sovint unes entre altres; els vents en elles solen ser recirculants, brises litorals, brises de muntanya etc.. Però tot queda a casa; els gradients de pressió atmosfèrica solen ser menors, la baroclinitat, les interaccions entre anticiclons i borrasques també de menor intensitat, la tropopausa indirectament també ens afecta; a l’estiu es troba molt més alta de nivell (i per tant més lluny queden les intrusions estratosfèriques) i alhora la capa de mescla (PBL) sol ser més gruixuda i per tant més pols es pot repartir per les cotes. Per altre banda els origens de les masses d’aire atlàntiques (quan arriven, perquè sovint les que ens atanyen son les subtropicals o centreeuropees i mediterranies) tampoc solen estar tant netes com a l’hivern, ans al contrari, hem de ser conscients que extenses zones del nord del Canadà son presses dels incendins forestals naturals als mesos d’estiu, sols cal veure les imatges satèlit per adonarse’n.. (enguany a més han estat de rècord certs incendis àrtics) I en conseqüència, moltes de les partícules PM2’5, diluides pero presents van esssent transportades al llarg de milers de kilòmetres; a més, la turbulència tèrmica diurna de les regions difficulta la seva sedimentació i per tant la neteja de les capes mitjes i altes necessaries per a un bon contrast visual entre el paisatge i el celatge. I tornant a lo més nostre com a complement de factors: la contaminació més local: Les emisions derivades dels ferries i algunes altres embarcacions que també incrementen la seva activitat durant l’estiu i plenen de fumera les capes baixes properes al mar lo qual tècnicament vol dir elevats indexs de gasos i partícules, tant PM2’5 com PM10.

Quan millorarà aquesta situació? Bé, segurament quan alguna dana o borrasqueta atlàntica condensi, aglomeri i faci precipitar els aerosols una mica lluny de nosaltres (al cantàbric possiblmement) i l’aire que ens arrivi un cop passat per “tunel de rentat” i empès per el corrent en jet, baixí a més a més de latitut i de cota, per subsidència ens aterri sobre el Puig Major, com a mínim :- ).

Contemplant Eivissa des de Catalunya


Relleus de Mallorca i les seves ombres projectant-se al cel al moment de sortir el sol!. Meravella a les 8:10. Pero no era Mallorca el que havia anat a veure aquesta vegada.

Després de veure tantes Mallorques, ja era hora d’aconseguir veure alguna altre illa de l’arxipèlag balear!! ;- )

Ara bé. Quina?  De primer (ja fa uns anys) se’m va passar per el cap Menorca..  Però es clar, el Mont Toro..  És molt molt baixet, massa! i alhora està més lluny que la Serra de Tramuntana..  Els números no quadraven prou per poder albirar-la des d’enlloc.

..I Eivissa?  Eivissa es veu relativament sovint des dels turons d’Alacant i algun que altre cop des de la provincia de València.  I des de Castelló fins i tot: El 2014 Miguel Zaragoza (fotògraf ja experimentat en paisatges mallorquins) ens va sorprendre amb unes magnífiques imatges, de les quals en vaig escriure un reportatge.

..I des de encara més al nord?.. Eivissa des de Catalunya?  Massa distant?..   No, sortosament hi havia la possibilitat des del Massís dels Ports.  Gràcies a la presència del Mont Caro, amb els seus 1445 metres d’alçada, contemplar Eivissa era una possibilitat teòrica real.

Havia cercat fotografies i no vaig trobar cap de la pituïssa retratada des del Caro. Això afegia un plus d’atractiu. Pot ser mai s’havia vist Eivissa des del territori de Catalunya?  Imagino que alguna que altre persona l’haurà vist; potser algú del territori moltes vegades, qui sap, però potser no s’hagi reportat. Era atractiu encetar-ho.

ALGUNS INTENTS PREVIS

Quan vaig estudiar fa uns anys les potencialitats paisatgístiques dels principals cims del pais vaig sentir ganes de pujar al Caro per veure i retratar Eivissa. Tanmateix, no em vaig dedicar a prioritzar aquest desig fins fa no gaires mesos. Abans m’he ocupat d’altres reptes, sobretot els relacionats amb els Alps. Per altre banda, al principi, les primeres vegades que havia anat al Caro van ser per retratar Mallorca (2013 i 2015, lo qual va resultar esplèndid).

Els primers intents a propòsit (com a prioritat) per copsar Eivissa van ser de primer un el 6 de Maig d’enguany. Aprofitant una ponentada seca que començava a bufar al matí em vaig decidir anar-hi per intentar un retrat de capvespre (tot i ser conscient de que son millors les albades d’hivern). Va sortir malament, la ponentada es va acabar molt d’hora i a mitja tarda ja havia quedat substituida per vents de sudoest força humits. ..Això si, em vaig assabentar que durant el migdia, mentre jo anava cap allà baix (o dalt millor dit) es va percebre Mallorca des de Bcn; una de les poques que em vaig perdre aquest any passat!.  El que si que vaig veure força bé va ser el Moncayo, el qual també era un possible segon objectiu interessant.

Improvitzadament, vaig tornar-hi el 28 de Juny; no es que em semblés un moment amb gaires possibilitats per Balears però em va donar el punt d’anar i en qualsevol cas vaig pensar que altres horitzons si que estarien nets després del pas d’una espectacular turbonada. El resultat va ser una altre esplèndida visió del Moncayo. I bé, també l’onze de setembre vaig anar-hi..   Tot copsant Mallorca, pero no la pituïssa.

La matinada del 18 de Desembre havien més possibilitats i vaig anar a fer un millor intent. La transparència sobre la part sud del mar Balear semblava que havia de ser molt bona, pero ai carai..   El cim del Caro estava tot enboirat; un núvol molt típic que es sol formar en moltes situacions de mestral. ..Vaig haver de baixar uns centenars de metres i per sota els núvols es van mostrar les siluetes sudoccidentals de Mallorca, magnífiques, pero es clar, Eivissa no; la contemplació de la qual sols podria resultar des de dalt de tot.

FINESTRES D’AIRE

Havia passat un mes des d’aquest intent i semblava que venia un cap de setmana especialment favorable per transparentar els cels mediterranis.  Ara bé, al mateix temps la situació era proclius a que haguessin núvols que tapessin, be de nou el mateix cim del Caro (el característic núvol cella) o bé els cels d’Eivissa, difficultant-ne el contrast.  S’alternaven hores en les quals els cels quedaven envaits per masses humides de ponent o de mestral (fronts freds sobretot) amb altres en les quals venia molt més sec però que tanmateix no s’acabaven d’assecar gaire les capes més baixes. O tanmateix feia vent  ..Pero de vegades tant que podia ser contraproduent. De fet així és; quan el vent passa d’un cert llindar d’intensitat, sovint arreplega aerosols de superfície, sobretot marins. La força de l’aire transforma en una mena d’sprai els crestells d’onades, aerosols salins els quals, sobretot si l’aire es fred, poden no assecar-se prou en el recorregut mar enllà.

La idea aquesta vegada, si queia en cap de setmana, era anar amb uns companys que també estaven motivats. Dissabte va apareixer l’illa de Mallorca des de Bcn i això temptava especialment, pero no les teniem totes perquè al mateix temps es passejaven molts núvols per el Massís dels Ports. L’albada de diumenge, força càlida, des de Bcn, un colega i jo varem tornar a entreveure Mallorca, però força pitjor que 14 hores abans. Núvols baixos embolcallaven la part frontal de la serra i el cim del Caro, segons les imatges del meteosat, havia estat segurament emboirat a primera hora del matí. Ja havia fet prou bé de no anar.

Per la tarda, de nou el cel es va posar bé  i aquest cop si, vaig pensar que podria valer la pena anar al Caro la següent nit.  L’aire semblava especialment sec i a més net (de contaminants) cap al sud més que no pas al nord. A més l’advecció càlida sobtada, factor especialment important si pretenia veure Eivissa més que no pas Mallorca (per lo baixeta), dons a més d’afavorir un ambient transparent repercutiria sobretot sense dubte en un índex de refracció troposfèrica més que notable.
Malauradament era dilluns i podia no anar pas bé als companys. A mi tampoc de fet gaire (i hauria de tornar ràpid a Bcn a treballar tot seguit) però qui sap si més endavant jo tampoc podria encara menys i ja sabem que la meteo no enten de calendaris.

Malgrat les consideracions meteo citades (i altres més que no incloc per no allargar tant la intro) favorables, no les tenia totes no obstant tampoc, dons havia certa probabilitat d’ennuvolament al Caro segons l’WRF i altres models. Pero estavem a plè Gener, un dels dos mesos màximament proclius -sense dubte molt millors que als de l’estiu o tardor- tant per el que fa als aspectes meteo com als astronòmics. Vull dir que ja no quedaven tantes oportunitats potencials com a principis d’hivern si el meu propòsit era retratar l’illa a curt o mitjà termini; potser menys de la meitat i no totes, per raons personals, les podria pas aprofitar quan fos el cas.

Em vaig posar despertador a les 4 de la matinada, vaig mirar l’última imatge satèlit i: Decidit! …Via cap al sud.

Escriuré ara una mica com quasi en quasi present perquè encara ho tinc calent:

A les 7:30 he arrivat al mirador del Caro, amb un vent fort; amb ràfegues de més de 100 km/h, tal com estava previst. ..M’acosto al mirador; miro l’horitzó i allà està!!, una prima, molt prima línia, quasi imperceptible per lo fina que és; res a veure amb les majestuoses i belles formes de les muntanyes de Mallorca ben presents davant del Delta.

Pero sembla Eivissa i possiblement l’estic retratant a consciència per primer cop des de Catalunya; enmig d’aquest aire que brunzeig i fa vibrar la barana sobre la qual intento recolzar la càmera.  No és pas silenciós aquest cim, ni silenciós ni tranquil. A la que he tret la càmera, he hagut d’anar amb precaució de subjectar bé perquè no se m’anés a les branques dels pins.  Jo mateix tampoc em puc estar dret per exemple; l’aire si no em tomba (no es un huracà) si que em desequilibra i caminar per el cim és com caminar per l’interior del passadís d’un bús en marxa; bé, feta la salvetat de l’absència de gent, es clar, enteneu.

UNA EIVISSA BEN PRIMA DAVANT EL CEL ROGENC

Eivissa vista des del Catalunya

..Tant prima que apenes resulta perceptible a ull nu. De fet en els primers instants que la ullprenia no les he tingut totes de que fos l’illa; es podia confondre una mica amb altocúmuls distants.  ..Es una ratlleta horitzontal un xic separada del mar.

Amb l’ajut de les lents de la càmera m’he adonat millor que aquella ratlleta situada a pocs segons d’arc sobre l’horitzó marí, està clarament segmentada i que sobretot, els segments concideixen amb els del mapa mental que m’havia fet de la forma dels principals relleus d’Eivissa, els de Talaiassa i els de les muntanyes de Santa Agnés i la costa dels Amunts.

 

EL PAPER DE LA REFRACCIÓ

La refracció ha estat intensa, tot distorsionant les formes dels relleus. Els més alts han parescut aixafats pero alhora gràcies als miratges han sobresortit (tot i pagant el preu de distorsionar-se) moltes muntanyes de l’illa que d’altre manera haurien quedat ben amagades per la corvatura de la Terra.

El nivell d’inversió tèrmica ha estat el que ha marcat el punt d’inflexió de la distorsió òptica atmosfèrica. La ratlla horitzontal ben evident que m’he referit.  Tots els cims es veuen com travessats o tapats per aquesta franja.  Allà on havien muntanyes altes la franja ha estat gruixuda, mentre que aquesta ha estat tènue i prima allà on els relleus son més distants o no atanyen cotes properes als 400 metres. Per cert, els miratges només han afectat a l’horitzó d’Eivissa; l’àrea de Mallorca no estava afectada; segurament per causa del fort vent de superfície, el qual es canalitzava més intens cap allà que cap al sud i propiciava una alta turbulència que barrejava més l’aire i difficultava la conformació d’un canvi brusc de gradient tèrmic entre l’aire d’arran de mar i el del damunt altament càlid. Si que vaig apreciar el dia previ al capvespre des de Bcn un cert miratge molt tènue, amb menys vent es clar, lo qual lliga amb el que he explicat.

Ha fet maco veure la línia dels miratges eivissencs, feta com amb un tiralínies. Penso que potser algú amb curiositat es podria preguntar: Els cims més distants o més baixets de l’illa, tindrien un miratge més baixet? Oi?(més “allunyat”).  Dons no. Coses de la física. Cims més distants o baixets (massa amagats per la corvatura de la Terra) no repercutien en una línia de reflex especular o de miratge més enfonsada, sino que aquesta passava a ser més tènue ..O tant tènue (si tant enfonsats estaven) que resultava inexistent i per tant els cims invisibles. Coses curioses de veure en tals fenòmens, els quals solen passar desaparceguts si no som gaire frikies d’aquesta mena d’espectacles de la “natura llunyana”, la qual alhora ens és propera i l’apropem amb les càmeres o binocles, si ens hi fixem i gaudim amb gust.. Malgrat la mestralada!! ;- ) que també donava gust.

ES VEDRÀ 

Un dels detalls que més em va emocionar adonar-me’n, apart d’Eivissa, va ser l’evidència inequívoca d’una taqueta aillada que havia a la dreta (pero bastant separada) del sector de la Talaiassa.  De seguida vaig pensar que si lo altre era Eivissa, allò no podia ser sino Es Vedrà!.  A més no era complicat deduir-ho donat que a més recordava la imatge de feia 4 anys abans, quan des de una ermita de la Serra Galzeran (Castelló)  el fotògraf Miguel Zaragoza va retratar-la amb aspecte un versemblant i algo més propera proporcionalment, a Eivissa.

Es Vedrà des del Caro volia dir també alomillor també la primera vegada que era reportada des de Catalunya.  Dons en cas que alomillor algú hagués retratat la Pituissa grossa alguna vegada, més difícilment potser (abans de que existissin simuladors panoràmics) costa imaginar que algú hagués determinat que una minúscula taqueta vista amb binocles en l’horitzó ..És tractés d’Es Vedrà.  Fantàstic illot per cert al qual se li atribueixen històries fantàstiques i altres de molt reals, unes de molt belles i d’altres de tràgiques.. (em ve al cap el genocidi de cabres asilvestrades que van dur a terme fa poc les autoritats, amb l’excusa de protegir la flora endèmica). Pero bé, no vull pensar en coses així ara. Millor enfocar la part positiva, la contemplativa, la que inspira enlloc de la que arruga l’ànima.

Fixar-se en Es Vedrà en la llunyania, és contemplar un puntet fosc enmig la mar.. Sobretot sense ajut d’aparells òptics.   Ve a ser una mica com per qui fa astronomia..  Fixar-se amb Andròmeda o amb un asteroid. No és pas repte difícil (a menys que fos un objecte celeste no previst ni identificat) però si que cal cercar-lo expressament o -com a mínim- saber-nos adonar que aquell punt o taqueta, a més de ser significativa no està situada allà per atzar. Bé; geològicament segons com interpretem si, però ja em compreneu: no és com un núvol.

Es Vedrà mai m’ha deixat indiferent. En bellesa penso que pot equiparar-se amb l’altre veïna d’Eivissa, totalment oposada de forma i figura.  ..L’illa de Formentera és majorment plana, convida a estirar-se, relaxar-se; és plàcida. Es Vedrà altrament en canvi ben abrupte, més alt que no pas ample, d’accés gairebé impossible, apte només per grimpar, un monument enmig del mar. Cara i creu de diferents formes de bellesa mediterrània.

Una altre imatge d’Eivissa, centrada en els relleus dels Amunts:


Hauria pogut fer fotografies amb molt més de zoom (i de fet en vaig fer) però la turbulència atmosfèrica era notable (imagino que a causa del vent) i perjudicava la resolució. També els miratges devaluaven en cert aspecte la resolució.  De res em servia aplicar el zoom potent, també en això puc fer analogia amb l’astronomia planetaria. Quan hi ha molt de seeing devingut per la turbulència..  De poc serveixen llavors els augments d’un telescopi.

LES ILLES COLUMBRETES

Ja he mostrat les Columbretes al inici d’aquest article però aquí les mostro també amb més teleapropament.  Aquestes illetes, al no estar tant allunyades (105 Kms), no resultaven tant distorsionades per la turbulència i gens pas per miratges. Es tracta per cert d’un arxipèlag qué es una reserva marina protegida. Destinació predilecta per molts submarinistes, amb accés restringuit per evitar la massificació de visitants. Damunt seu hi ha un far i segons recordo d’un documental de la TV2 de quan era petit, esta o estava (per lo menys) plagada d’escorpins..

 

MAGNÍFICA LA SORTIDA  DEL SOL PER DARRERA MALLORCA
A nivell estètic, el gran superespectacle de l’albada, era la combinació de Mallorca amb la plana deltaica de l’Ebre i el sol enlluernant amb els primers raigs els miralls daurats dels camps d’arròs.  Incorporo aquesta imatge de format allargat tot i que li falta algo de nitidesa i convido a visualitzar altres que vaig fer aquí al flickr on a més voreu tota la serie complerta.

 

MÉS AL SUD: LES MUNTANYES DE VALÈNCIA I d’ALACANT!

Paisatges també molt llunyans, ben grats de contemplar també i de comú amagats en les boirines..  Tenia ganes de de percebre la silueta del Montgó i allà estava!. I també la Serra de Bèrnia i Aitana i el Puig Campana, amb alçades similars a les del Caro i del Puig Major, conformant una mena de bon trio de visibilitats entre el Pais Valencià, Balears i Catalunya.

Malauradament, entretingut tant com estava amb Eivissa, no em vaig posar a retratar aquests bells perfils fins que el sol ja havia tret el cap, per tant no pas segurament en els moments més altament favorables.  Caldrà tornar-hi un dia expressament ja que bé s’ho valen també els relleus valencians.

Per cert, la excel.lent transparència que hi havia per aquella banda (i sense la qual aquestes fotografies no haurien estat possibles) per la tarda va estimular segurament al fotògraf Marcos Molina (al qual a més li vaig mostrar una de les imatges de la Pituïssa recent fetes) a pujar al Pic de Galatzó per retratar els cims d’Alacant i el mateix Mont Caro. Ell però també estava a l’agüait de la bona transparència i ho va aconseguir fenomenal!. Adjunto el seu reportatge enllaçat. I per cert també; em vaig assabentar que a mig matí del mateix dia, un altre fotògraf, Fernando Prieto, des de la Serra de Bèrnia d’Alacant (que la vaig copsar des del Caro), va retratar Eivissa!. Per tant com he dit un trio d’observacions interessants en diferents moments en el mateix dia, des de Catalunya, el País Valencià i Balears. Totes tres tenint en comú (no entraré en política :)) l’aire molt transparent!. Tant de bò la transparència existís en molts més àmbits de la vida i de la societat, no sols eventualment en els paisatges!. Bé, continuo:

..I EN SENTIT OPOSAT: ELS CIMS DEL PIRINEU:

. .
. .

La visió dels Pirineus, sense ser fenomenal  -comparada amb altres dies més adients- permetia distinguir un bon grapat de cims ben nevats, sobretot dels Pirineus centrals. Mostro en les dues imatges superiors un reguitzell dels més destacats il.lustrats amb les denominacións del simulador d’Ulrich Deuschle. Al dessota una imatge del Massís del Monte Perdido i una altre amb el Cotiella i el Possets. També les podeu veure al flickr. Més a la dreta (tot i que no he inclòs la fotografia al no ser tant nítida) es veien cims més orientals del Pais Andorrà.

Es a dir. En una mateixa estona, des d’un mateix lloc..   250 Kms cap al sud (Aitana, Puig Campana..) i uns 240 kilòmetres o més envers alguns cims del Pirineu. I perquè no em va donar temps de fixar-me amb el Moncayo (a l’oest) (vaig dedicar massa temps a destriar detalls balears) en els instants més adients de llum ambiental, que si no també, a l’Oest, al pol oposat de Mallorca.

Sumant els kilòmetres del nord i els del sud,  resulten gairebé uns 500 Kms bidireccionals entre un punt cardinal i l’altre del paisatge!.  Si estessim en una època antiga podriem fer la hipòtesi, que un conjunt de persones fent us d’un reflector gegant de llum solar o fent senyals de fum des dels Pirineus, mitjançant una altre intermediaria al cim del Caro amb aparells equivalents, s’hauria pogut comunicar amb relativa inmediatesa per senyals amb inmediatesa amb unes altres que es trobessin en aquells moments als confins del sud d’Alacant i viceversa.  I d’Est a Oest també, entre Mallorca i el bell mig de l’Aragó.  El cim del Caro és sense dubte un cim amb una prominència paisatgística fenomenal, la qual per cert no és ben bé el mateix que utilitzar el terme “prominència altitudinal”.

I PER ACABAR UNA IMATGE DE LA VERGE DEL MONT CARO, UNA DELS BOSCOS I UNA ALTRE D’UN RAPINYAIRE.

Personatges que veuen moltes vegades Eivissa i Mallorca i moltes sortides del Sol!.

Des de la barana del Caro. La verge dels horitzons
. .

Un resum de les visions distants de la Serra de Tramuntana en la segona part de l’any 2017 (de Juliol a Desembre)

Vinc a donar continuació aquí al article que ja havia escrit fa uns mesos sobre les visions de Mallorca del passat hivern-primavera. Ara toca dons, fer un resum de les que s’han presentat posteriorment als nostres ulls.

ESTIU

L’estiu del 2017 va resultar més abundós de visions mallorquines d’ultramar que els estius precedents. Sovintejen els anys en que en tota l’estació no es reporta cap visió de l’illa o com a molt alguna de lleu isolada. El passat estiu però ens va sorprendre una mica.

Començo el resum amb la referència a la visió del dia 1 de Juliol la qual va presentar-se per la tarda, gràcies a la posició inusual del Jet Stream. Després del pas d’un solc depressionari havia entrat sobtadament aire molt sec als nivells més baixos el qual va afavorir una notable transparència. A son torn una capa de núvols que cobria una bona part del cel va propiciar un cert bon efecte escenari. Tot i aixì va ser una visió més aviat tènue, però com dic, força inusual per ser en un mes de Juliol. https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213801063690439

L’Agost va discorrer sense cap observació testimoniada per ningú i per tant no va alterar l’estadística.

Al Setembre dues visions de l’illa. La primera d’elles l’onze de Setembre, la qual havia previst des de feia setmanes abans; això si però, va ser molt tènue, més de l’esperat i quasi un vist i no vist, des del Caro. https://www.flickr.com/photos/markbret/37035658922/in/photostream/
I una altre molt millor això si, la del dia 17. Opino que la millor de tots els estius de les que tinc vistes o em consten. Ara bé, val a comentar que va esdevenir-se en un context de notable davallada recent de temperatures; en un “estiu” entre comentes el qual semblava hivern amb tot el Pirineu recent nevat. A comentar també com a detall una forta tempesta marítima el vespre precedent, la qual va ser magníficament retratada per E.Navarrete per exemple i que segurament va contribuir a fer encara més neteja a fons de l’ambient.

https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/721147158069699

Com a part continuatoria del mateix episodi, però ja més tènue, va reapareixer un parell de dies després, a mitja tarda. La vaig ullprendre des del Garraf, bona zona per contemplar les siluetes de més enllà del mar. https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/721904304660651

TARDOR

Finals de Setembre i tot l’Octubre sencer no van aportar cap dia de bona transparència però el dia 24 d’Octubre vaig anar a un indret de l’Aragó per retratar l’illa aprofitant el fet que des d’allà el Puig Major transitava davant del disc del sol. En casos així no és necessaria una bona transparència del cel i amb tal de que no hi hagin núvols densos que s’interpossin entre mig de l’observador i el sol és suficient perquè l’albirament resulti existós. El resultat: https://horitzonsllunyans.wordpress.com/2017/10/29/mallorca-des-darago-i-arago-des-de-mallorca

Ara bé, deixant de banda el factor astropaisatgístic aprofitat, no es normal que no es vegi cap dia en un mes d’Octubre. No va ser fins al dia 6 de Novembre al migdia, en una situació sinòptica protagonitzada per una intensa borrasca situada al Golf de Gènova i que aportava fortes ventades ben fresques, quan l’illa va apareixer per primera vegada (a banda del cas citat) en el que portavem de tardor. Va ser una visió tènue però que -això si- per lo menys es va perllongar estona, fins capvespre

https://twitter.com/finestresdaire/status/927664014959751168

El capvespre següent (7/Nov) de nou es va presentar, també tènue https://twitter.com/finestresdaire/status/927974802526269442

Algo més bona va ser la que va apareixer el dia 12 (també de Novembre), la qual també vaig anar a veure-la, Malauradament però vaig arrivar un pel tard i en conseqüència millor si de cas poso l’enllaç a la imatge que va captar l’Alfons Puertas des del Observatori Fabra:
https://twitter.com/alfons_pc/status/929609533735006208 Va ser un albirament bastant bò i afavorit sense dubte (penso) per la presència propera de l’ex-huracà Rina (intens uns quants dies abans al vell mig de l’Atlàntic) pero es va esvaïr especialment ràpid aquell matí, degut al grau elevat d’humitat ambiental.
Al capvespre del dia posterior (13 Nov) tot i una recent invasió d’aire fred i la pressumible abundància de nuvolositat baixa.. http://www.wetterzentrale.de/maps/archive/2017/cfsr/CFSR_1_2017111318_2.png la serra va reapareixer, tot i que bstant més subtilment que el dia abans citat. També ben tènue i com a part del mateix episodi va resultar la reaparició de 48 hores després, la qual també vaig contemplar https://twitter.com/finestresdaire/status/930856946164535296

El mes de Desembre ha estat amb diferència, el mes més pròdig. Va sobrevenir amb una advecció d’aire procedent d’altes latituts el qual va fer neteja http://www.wetterzentrale.de/maps/archive/2017/bra/BRA_1_2017120100_45.png i va facilitar una primera visió de l’illa el dia 1, tot i que lleu i quasi amagada per estratocúmuls. La vaig copsar des de Collserola https://twitter.com/finestresdaire/status/936519547351420928

Una de bastant més bona va arrivar el dia 4 amb una nova glopada d’aire encara més fred http://www.wetterzentrale.de/maps/archive/2017/cfsr/CFSR_1_2017120406_2.png Adjunto aquesta vegada enllaç aquesta imatge captada per en Guifré Miquel https://twitter.com/cubelespetit/status/937612132006420480 .També l’Alfons Puertas, des del O.Fabra la va reportar i per la seva banda va posar en rellevància textual l’amplitut de relleus que s’hi apreciaven aquell dia. Jo personalment la vaig retratar al capvespre (en canvi al matí se’m va escapar) quan va tornar a lluir-se una mica. Aleshores vaig veure i retratar una mica la neu del Puig Major, caiguda feia poc abans; aspecte per cert aquest, impossible de veure en les albades.

La coneguda amiga va apareixer de nou, nou dies després, el 13 de Desembre, https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10215263826018583 poc després del pas del ciclò “Ana”
https://twitter.com/finestresdaire/status/940874556952272896 tot i que lleument i només parcialment, oculta la resta per estratocúmuls amb lleus precipitacions en alguns punts de l’illa.

El dia 14 (dia consecutiu) https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10215274962776995 Mallorca va tornar a mostrar-se i l’albirament es va perllongar llavors algo més estona, afavorit per una menor humitat i major abundor de núvols alts. Va reapareixer també al vespre https://twitter.com/finestresdaire/status/941362123052953600 i de tal dia incloc també una bona captació feta per Daniel Yeste, per lo bona que va ser i per variar de localització https://twitter.com/danitonski/status/941378090151882753

Un plat més fort però realment va venir 3 dies després, el dia 17 amb nova arrivada d’aire àrtic molt net http://www.wetterzentrale.de/maps/archive/2017/cfsr/CFSR_1_2017121706_2.png primer captada lleument https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10215301412318217 https://twitter.com/finestresdaire/status/942356983847505920. i també va ser copsada per alguns altres fotògrafs, des d’altres punts del territori.
El moment més bò però, aquell dia, venia 10 hores després, al vespre. Ho intuia i em vaig anar a enfilar al balcó més alt del Tibidabo per captar la Mola d’Esclop. I bé; allà estava, al costat del Puig Galatzó magnífiques les dues muntanyes del sudoest de la serralada https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/759959534188461

Al matí següent (18 Desembre) em vaig moure molts kilòmetres i vaig contemplar els mateixos cims des del sud de Catalunya, enmarcats amb els reflexes dels camps d’arròs del delta de l’Ebre https://twitter.com/finestresdaire/status/942779327824855040

HIVERN

Després del dia 18 de Desembre, l’amiga d’ultramar no va reapareixer fins al cap de 10 dies. La “porta” la va obrir Brunet, una ciclogènesi mediterrània derivada de Brú (borrasca atlàntica així anomenada per 3 serveis meteorològics europeus). La primera aparició per mi va ser ultratènue, quasi imperceptible des del Puig Ses Olles (lloc on em trobava), tot ben glaçat per cert abans de sortir el sol. Des de Collserola i el Garraf altres persones la van copsar un pel més contrastada. També es va mostrar el dia següent (29 Desembre) tot i que també ben tènue https://twitter.com/finestresdaire/status/946684583541727234

La veritablement bona arrivava el dia posterior. Ho pressuposava des de feia dies i vaig escollir anar a copsar-la des del Puigllançada. Tot i la possibilitat de que les boires interiors catalanes fossin massa elevades i tapessin la línia de visió, vaig ser optimista, vaig confiar en que serien prou baixes i el resultat va ser encertat i fructífer. https://twitter.com/finestresdaire/status/947250153760739328

L’albirament en aquesta ocasió concurria en un context tèrmic força elevat degut a una destacada subsidència anticiclònica intensa combinada amb vents de ponents reescalfats i pas de catafronts càlids; situació que per cert es repetiria a principis de gener uns pocs dies després.  Per cert també la va copsar Jordi Porta des de Vilanova d’Escornalbou https://twitter.com/Jordiporta8/status/947085674347417600 i la tarda del mateix dia l’illa la va retratar també el fotògraf Daniel Yeste des del Baix Camp https://twitter.com/danitonski/status/947213049395662848

La mateixa situació de massa d’aire neta, seca, dinàmica i estable alhora va continuar al dia següent. Personalment jo ja no volia matinar tant (la nit següent era cap d’any) i l’albada la vaig anar a contemplar des d’un barri alt de Bcn https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10215422223938432 Nogensmenys més espectacular va resultar des de La Mola, lloc on va escollir anar (aquell mateix dia matinant més que jo alomillor) l’Albert Vazquez https://twitter.com/finestresdaire/status/947450749700763648 També va ser copsada des del sud del pais, repetint Jordi Porta fins i tot amb telèfon mòvil, per Guifrè Miquel https://twitter.com/cubelespetit/status/947370412836642817 ..I es que cada vegada som més els qui (em sembla) ens agrada contemplar o reportar la Serra de Tramuntana des de les serres catalanes :- )

La Fantàstica Morgana sobre Mallorca el dia de St.Esteve -2016.

Un dels fenòmens més fenomenals (valga la redundància) que es poden gaudir en relació amb als paisatges distants, son els que tenen a veure amb els miratges atmosfèrics i en concret, el summum de tots ells.. : Les Fates Morganes. Aquesta imatge sembla ben bé una estampa de Far West. I si no ho veieu cliqueu aquí.

QUE ENTENEM PER FATES MORGANES

El terme, etimològicament fa referència llegendaria a la germanastra del Rei Artur, la qual representa que era una fada que tenia habilitat per transformar-se…
En el contexte dels fenòmens meteorològics-paisatgístics el terme ha trobat cabuda en les referències de persones que veien en l’horitzó els relleus distants prenent formes estranyes, més altes del normal i sovint a més canviants.
Ara bé, si un cerca per la xarxa vorà que en realitat actualment hi han diferents acceptacions entre el que son i no son les fates morganes.. Per uns (i cada vegada més) les fates morganes son l’aspecte de qualsevol silueta paisatgística afectada per un miratge superior (sinònimament per tant), per altres fins i tot qualsevol alteració d’allargament vertical de la forma devinguda per la refracció de l’aire.. Penso que aquests usos son abusos de la denominació, sobretot l’últim referit. Personalment soc partidari de ressenyar-la -com en algunes webs especialitzades- per als miratges més complexos en els quals intervenen no sols un miratge superior, sino varis miratges superposats els quals a més a més varien de formes en poc temps. La seducció del terme fa però que siguin molts els qui vulguin aplicar-lo a d’altres miratges més corrents.

ELS FACTORS IMPLICATS

Per què es produeixi un miratge superior (requisit per el fenòmen) cal l’existència d’una capa d’aire densa (és a dir, fresca) i al seu damunt una de càlida, amb una clara inversió tèrmica entre mig naturalment.. A més a més altres discontinuitats tèrmiques a diferents nivells. El vent si està present ha de ser prou fluix i laminar per evitar la mescla, tanmateix cal que l’estabilitat del conjunt no sigui total, altrament no es vorien els canvis.

A primeres hores del matí solen haver més probabilitats que als capvespres degut al refredament i més fàcil estabilització de les capes més baixes de la troposfera. Per altre banda, la intensitat dels efectes dels miratges és més gran a la pràctica quan el motiu que s’observa està especialment llunyà dons hi ha més recorregut per la llum i més facilment distorsionable. Mirar una sortida de sol afectada per miratges resulta més usual que veure qualsevol silueta afectada per el mateix. Cal una inversió molt marcada perquè siluetes no molt llunyanes (+ de 200 kms per exemple) mostrin miratges superiors al contemplar-les. Tanmateix, les circumstàncies més propicies no solen anar correlacionades de gran transparència atmosfèrica i per això en la pràctica no veiem moltes fates, excepte si ens fixem en el sol sobre l’horitzó.. El disc solar, per lluny que estigui, sol ser visualitzable gràcies a la intensitat tant forta de la seva llum i més sovint ens mostra distorsions òptiques que no arribem a copsar en els relleus terrestres.

ON TROBAR LES FATES MORGANES

En latituts septentrionals els miratges superiors i eventualment els seus agregats es poden esperar sobretot a la primavera quan el mar encara és fred però més amunt sol rebre fluxes d’aires més càlids els quals llisquen damunt la capa d’aire marítima. En zones àrtiques, amb la mar congelada o gairebé congelada especialment.
En zones més meridionals les inversions tèrmiques més eficients es donen sobre planures interiors.. Si la transparència és prou bona (usualment no ho és) els miratges superiors i les fates es mostren sobre serralades distants.

SOBRE MALLORCA ES FEIA ESPERAR.

Personalment portava temps volent veure una fata morgana sobre l’illa.. Confiava que algún dia de primavera tal vegada seria factible en certes condicions, però passaven anys i res, només algunes distorsions més o menys grans de les carenes, però no realment morgàniques.
Des del País Valencià si que a finals d’hivern del 2016, Miguel Zaragoza, va reportar aquesta magnífica imatge (cliqueu) amb destacats miratges superiors a les parts elevades de l’illa, els quals segons com podriem assignar-ho com una fata; en qualsevol cas una imatge fantàstica de l’illa super alterada, fotografia la qual va ser feta el mateix dia que jo vaig decidir anar al Pirineu expressament a retratar els Alps, aconseguint-los des del Bastiments i reportant el dia previ ja imatges testimonials de bona transparència.

La tardor del 2016 va ser poc pròdiga en quant a horitzons i a observacions de l’illa. Només el dia 7 de Novembre (gairebé imperceptible) + el 25 del mateix mes amb pluja (interessant) i el 12 de desembre és va deixar veure una mica, fugaçment en les albades.
.
Però la situació va canviar al poc de començar l’hivern. Vaig advertir que l’illa es revelaria de nou per nadal. I així va ser. L’albada de nadal, des del Turó de la Rovira, allà estava; tènue, això si. Per cert al tenir la gràcia del nadal vaig decidir enviar la fotografia a Tv3 i curiosament va ser el primer cop aquell que em van publicar una de Mallorca (després de tants anys fent-ne de moltes més i millors!).
De cara al dia següent l’estabilitat atmosfèrica i la transparència no sols es mantenia sino que podia ser més intensa.

L’albada de St.Esteve vaig voler repetir anar a veure Mallorca al Parc Güell, tot aprofitant que venia una familiar de lluny, passejar amb ella per un dels indrets més emblemàtics de la ciutat era l’el.lecció.

I certament allà estava l’illa de nou, més clara a més que el dia previ.. Certament havia valgut la pena anar-hi. I els miratges? Dons no, això no, en absolut.

DES DE COLLSEROLA SI

Tot estant al Parc Güell rebo un missatge d’en Pep Puig, fotògraf també avessat a voler copsar horitzons.. Em diu que està a Collserola i que apart de veure l’illa, l’està veient amb forts miratges!.. Carai!! penso.. Que m’estaré jo perdent per no haver anat més amunt!! : )

Simultaniament, l’Alfons Puertas, des del O.Fabra.. Li tocava torn de feina i també l’estava retratant aquest cop. La seva fotografia, com totes les altres de les albades que sol fer, inmediatament es va escampar per els mitjans de comunicació. En la imatge s’apreciaven clarament els miratges superiors. Per el que fa a les fates morganes.. Ell ho titolava com a fata morgana però personalment no m’ho semblaven tant.

Les fotografies d’en Pep però.. Em van treure el dubte. Vaig tenir la sort de veure’n unes quantes (d’imatges), captades en diferents moments i no sols s’apreciaven diversos “pisos” de relleus afectats per miratges sino que s’apreciaven els canvis del panorama en gairebé cada diferent fotografia presa des del Tibidabo, una mica més amunt de l’observatori. Aquí al dessota una de les que va enrregistrar.

.
.

El summum va ser quan dies després en Pep va decidir muntar un “time-lapse” a partir de les fotografies presses per ell mateix. Vaig col.laborar una mica en assesorar per el muntatge però va ser ell qui va sel.leccionar les imatges i va fer-ho. El resultat, un audiovisual molt breu però fenomenal.. El primer time-lapse o pseudo time-lapse de Mallorca, potser també el primer de paisatges tant distants, la primera fata morgana clarament fantàstica sobre l’illa.

-Per el que fa a la Fata Morgana fixeu-vos sobretot en el Puig Galileu (marge esquerra de la imatge)-

Em vaig preguntar si algunes altres persones més, potser arràn d’haver vist la meva fotografia del dia precedent, igual és van motivar per anar a mirar de retratar també, després dels dinars de nadal i tots els compromisos acomplerts en bastantes famílies. Ben podia ser. No en vaig trobar de més imatges. Només per tant les de l’Alfons i les d’en Pep, les quals no van correr tant com les del Alfons, es clar, pero s’ho mereixien tant o més. Per la meva banda vaig intentar contribuir a que tinguessin una mica de resò al publicar el seu time-lapse al fcook i al twitter.

I avui, després de molt temps sense escriure reportatges al blog, ho faig també aquí, perquè sigui fàcil de trobar per a qui el busqui. El facebook i el twitter son com el vent.. Ho porten tot i s’ho emporten.. Santa paciència cal per trobar coses penjades de fa temps.

Bé. Més imatges seves les podeu trobar al flickr: https://www.flickr.com/photos/139015613@N03/albums/72157676706428211/with/31764193152/

NOU DIA POSTERIOR

El dia 27 de Desembre personalment vaig repetir per segon dia consecutiu i aquesta vegada si que em vaig decantar per Collserola.. Resultat: Un miratge superior sobre el Puig Major; res espectacular però algo era algo.
L’anticicló s’havia aposentat i la transparència havia enpitjorat, però les careness eren apreciables.

Aquí a sobre la fotografia que vaig fer el dia 27, s’aprecia tota la part superior esqueixada òpticament per la refracció.

I dos dies després, encara el 29.. es va deixar veure de nou, però això si, ja sense miratges i només també la carena superior. Va ser reportada per un altre fotògraf, l’Àlbert Vazquez. Jo aquell dia em trobava fora del pais.

Una mirada a 100 anys endarrera. Eduard Fontseré i Gabriel Campo. Els pioners de les observacions de Mallorca i dels estudis de transparència atmosfèrica a Catalunya.

Enguany fa 100 anys -en concret a principis del 1916-, des de Barcelona; es van començar a fer una serie d’observacions de Mallorca i d’altres siluetes d’horitzons distants. Observacions metòdiques i riguroses, les quals, compilades quatre anys després, al 1920, van donar forma a un breu pero singular treball científic.

Albirar Mallorca, el Puigmal, el Montseny i la resta de punts cardinals màxims del territori, va servir per coneixer millor les peculiars característiques del cel de Catalunya. Alhora per aportar avanços en el coneixement dels factors físics implicats en els graus de transparència atmosfèrica i per fer ciència en definitiva.

El treball es nodreix i sorgeix per la inquietut científica de l’Eduard Fontseré (el meteoròleg més important i referent que ha tingut Catalunya i conegut internacionalment) en aquest tema i alhora es degut també sobretot al treball, amb metodisme i rigor, de la persona que feia les observacions i notificava dia rera dia els registres, es deia Gabriel Campo i no era meteoròleg de carrera però va acabar-ho essent de profesió i ben expert.

El que es portés a terme en aquests anys i no en d’altres també va seré estimulat però, per les demandes que sorgien, cada vegada més des del mon de l’aviació (l’Eduard Fontseré ell mateix ho menciona en aquest sentit). Era l’èpca en la qual l’aviació estava fent molts progressos tecnològics, cada cop s’enlairaven més aparells, més eficients, més funcionals, més prometedors, tant en lo bò com en lo dolent. El contexte a Europa en aquests anys era el de la Primera Guerra Mundial (de la qual Espanya en va quedar al marge), la ciència permetia que es desenvolupés la tecnologia, i la tecnologia demanava a la ciència, en aquest cas en concret l’aerologia, que avances, que aportés més veritats sobre l’atmosfera. Pero vaja, em sembla que -aventuro- independentment de les respostes que es volguessin aportar als aviadors, el gust per l’aire, per la meteorologia, per la ciència, era la més primordial font o estímul..

I aquí està.. Un treball que recull observacions d’ara fa 100 anys. Fa un temps el vaig localitzar -tot fent recerca via internet- en una llibreria de nom Vilallibres de Vilanova i Geltrú; el vaig solicitar i me’l van enviar a casa ben àgilment. Me’l vaig llegir i ara el brindo ja (aprofitant que no faig albiraments i no he escrit últimament) perquè als qui us interessi el tema ho trobeu interessant i amè com el vaig trobar jo. Feu click al seu damunt. O si preferiu una versió amb menys Mb, clickeu al final de tot l’últim link.

Sobre les variacions de transparència de l'atmosfera, des de les Illes Balears fins al Puigmal.

Sobre les variacions de transparència de l’atmosfera, des de les Illes Balears fins al Puigmal.

Enllaç al estudi “Sobre las variaciones de la transparencia de la atmosfera desde las baleares al puigmal Versió de descàrrega més lleguera aquí

Enllaços anexes:

Biografia d’Eduard Fontseré: http://www.raco.cat/index.php/revistafisica/article/viewFile/174641/226992

Biografia de la Família Campo:
http://soparsambestrelles.blogspot.com.es/2011/07/una-mica-dhistoria-la-familia-campo.html

El cel a Catalunya, els perquès de l’aire diàfan…: http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000120%5C00000039.pdf

Mallorca eclipsant el Sol des del Mont Caro

raig verd mallorca

Dues setmanes i mitja abans i dues setmanes i mitja després del Solstici d’hivern, des de el Massís dels Ports, el Sol fa la seva aparició per darrera les muntanyes de Mallorca. Des de el cim del Mont Caro en concret, gràcies a la seva apreciable alçada, gairebé idèntica a la del Puig Major, la serra de Tramuntana sobresurt bastant enlaire i el Sol li proporciona un fort contrallum.

P1250694
La silueta del Puig Major amb el detall de la seva antena de radar des de el Caro. El trànsit d’aquest mes de Gener per just darrera el cim ha ocorregut enguany els dies 14 i 15 de Gener; segons l’índex de refracció atmosfèrica la data més concreta més encertada per aliniar-lo pot fluctuar entre un dia endavant o un dia endarrera. A diferència dels eclipsis purament astronòmics que es claven sempre a la perfecció matemàticament, aquests altres de tipus astropaisatgístic (terrestres) estàn influènciats per factors meteorològics i ja sabem com les gasta la meteo ;- ). No obstant, l’astronomia també és prou forta enfront la meteo i en aquest sentit per exemple les variacions posibles que la refracció pot ocasionar en l’azimut aparent del Sol en un moment donat estàn limitades en part per l’angle d’inclinació de l’ascensió de l’astre, bé per sota o per sobre de l’horitzó astronòmic. Generalment el que més ens sol interessar és el grau d’inclinació per sota, donat que des de cims més o menys alts, els paisatges distants quasi sempre es sitiuen sota la línia imaginaria de l’horitzó astronòmic.

A les nostres latituts, a la tardor i hivern l’angle d’inclinació del Sol sota l’horitzó astronòmic és una lleugera corva amb llur targent mitjana algo més perpèndicular que la línia equivalent en època de primavera-estiu. Quan més perpendicular resulta la trajectoria del sol respecte al plà horitzontal, la refracció atmosfèrica no pot repercutir tant en la posició azimutal del Sol en el moment d’apareixer per l’horitzó i per tant el factor meteorològic queda minvat per l’astronòmic.
Per contra no obstant si que podem fer la consideració en sentit contrari de que l’aire en general és sovint més dens a l’hivern que a l’estiu i les variacions en l’índex de refracció en tal sentit si que poden ser prou considerables com per tenir una major incidència que en època estiuenca.

rangs variació azimut refraccio sol

Els efectes “juganers” de la refracció. Un instant abans i un després del raig verd.

Mallorca sunrise_Rosa Navales

Imatge copçada per Rosa Navales amb una altre càmera que portavem. La part més superior del limbe solar sembla que no pugui penetrar aparentment just amunt. La muntanya també sembla estar tallada. Penso que presumiblement en aquesta estreta zona atmosfèrica del damunt del cim, aparentment “invisible”, els raigs de llum es corvaven en menor grau degut a un menor gradient tèrmic i com que el Sol real (tinguem en compte que el real, a diferència del aparent, encara estava per sota del horitzó) desde tal posició no arrivaven, la llum de la part superior del limbe només va tornar a iluminar el Caro quan el Sol va pujar tot just una mica més i va apareixer així el raig verd. He dibuixat aquest anexe com a complement il.lustratiu que penso pot ajudar a entendre això que acabo de comentar. diagramassanellablog

Per al que fà al raig, en contra del que creu bon nombre de gent no és un fenòmen molt rar de veure; el que si que és excepcional és un raig que tant fort que deslumbri i sorprengui a tothom inesperadament. Intens o no tant intens, es qüestió de contemplar sortides i postes de Sol i apareixerà un dia o altre per a qui el desitji. Físicament calen uns certs condicionants. Per una banda l’existència d’una certa refracció atmosfèrica en la capa que travessa, per altre aire molt net en la seva línia de perspectiva -donat que sino és així l’aire dispersa massa llur tonalitat-. Un tercer factor per poder ser copsat més o menys bé es que no hi hagi una iluminància massa forta devinguda de la resta del sol. Situacions com per exemple exemple que el sol es trobi bastant ocult o bé que la intensitat de la resta del seu limbe quedi suficientment atenuada per una banda d’aire més absorbent. Tanmateix també, com que és un espectacle lligat a la refracció, quan més llunyà tinguem l’horitzó davant dels nostres ulls, major distància atmosfèrica recorrerà la llum del sol fins a nosaltres i si l’aire és prou net -repeteixo- les probabilitats van al nostre favor.

DSCF4046

Aquesta altre imatge, també de la Rosa, va resultar tot just després del raig. El limbe solar agafa la forma de “piràmide maya” (o azteca o babilònica..) com en consonància simpàtica amb la silueta de la muntanya també algo distorsionada. El que la part més del damunt resulti novament aixafada tenia a veure -el més segur crec-, amb l’existència d’una altre zona amb menor índex de refracció i segurament sense inversió tèrmica.

Delta i Mallorca_Bret edit2b

Un parell de minuts després, amb el Sol més alt i finalment més simètric. Les “trepalleries” de la refracció s’havien acabat. Les siluetes de les muntanyes encara visibles, convidaven a ser identificades.

P1250729 b

Esvaïment de les siluetes.. La llum ambiental dispersada a dojo per les mol.lècules aèries s’havia incrementat i anava fent desapareixer la percepció de les muntanyes de l’illa.

fotodeltablog

I aquí, per acabar, un llarg muntatge en power point amb moltíssimes més imatges, inclouent altres varies del Pirineu que també l’he retratat aquest mateix dia des de el Caro. Una gran finestre als horitzons llunyans i un magnífic reservori de fauna silvestre.

Visións de l’illa des de el Montseny i des de Montjuic. Contemplació serena en el primer cas i recerca “agoserada” en el segon: La cota mínima de visibilitat.

La segona setmana de desembre d’enguany (2014) ha estat bastant profitosa en quant a albiraments. Uns companys per exemple van retratar de nou els pirineus des de territori valencià (Juanjo), així com el cim del Mont Caro des de Andorra (Jordi). Tinc pendent un dia dedicar un reportatge als albiraments des de el Pirineu (x cert, en aquest sentit, qui tingui imatges molt singulars (i de llunyania) en aquest sentit si voleu me les podeu ensenyar i us estaré agraït). Per el que fa a mi, en 4 dies dels 7 vaig copsar la Serra de Tramuntana balear, per bé que en dues de les ocasions (dimecres vespre i dijous vespre) el resultat fou molt tènue. No comentaré aquestes dues de tènues perquè a més de poc contrastades vaig fer els clicks des de un lloc molt conegut (TBdb) i no vull repetir-me tant per no avorrir als lectors, tot i que per a mi cap imatge és avorrida, bé sigui per els matiços o aspectes relacionats amb la meteorologia, sempre diferents.

El dilluns al migdia, vaig fer retrats al cim del Puig Major des de el Montseny i el divendres, abans de sortir el Sol la Serra mallorquina es va deixar veure bé des de Montjuïc. La visió des del Montseny va ser plàcida i serena però la de Montjuïc especialment interessant. Vaig anar a cercar una cosa que feia temps que ho volia fer: Verificar empíricament a través d’un exercici de cames (i fer descansar la ment de números) quina és la cota mínima possible d’observació de Mallorca des de la ciutat.

Mosaic de 4 imatges des de el Montseny, en concret des de la cota 1500 m, vora el Turó de l’Home:

BP1210759 BP1210765
BP1210769 BP1210776

En la primera imatge s’aprecia una part de la Serra de Tramuntana molt tènue, embotida dins d’una capa d’aire relativament humida i amb poca transparència. En la següent s’adverteix com el cim del Puig Major i lleugerament el Massanella treuen el cap damunt la capa d’inversió. Tercera, aspecte del cim del P.Major, amb una claror excel.lent malgrat l’hora del dia (14h) i la gran llunyania. Última imatge, l’aspecte del cel, bastant ennuvolat del dia. La presència de nuvolositat, sobre tot de tipus mig i alt és un factor habitualment bo per albirar horitzons llunyans.

Des de Montjuïc. A trenc d’alba.

Si al Montseny havia anat a propòsit per veure l’illa, també va ser igual en aquest cas. Malgrat la relativament elevada humitat ambiental del moment (>73%), altres senyals dels pronòstics meteorològics em feien pensar en una certa possibilitat de que es copsés. I així va ser, un cop més, i a més amb força nitidesa, lo qual això si que em va sorprendre.

P1210888

El port en primer terme des de l’extrem sud del castell, però des de fora del recinte, donat que malauradament l’accés a dins no és lliure ni gratuït perquè està al servei d’una entitat privada (per culpa del govern municipal des de fa un any). En últim pla les siluetes del Puig Massanella i del Massís del Puig Major.

P1210904

Fent ús del zoom de la càmera, la dimensió de les muntanyes mallorquines cobra una aparent major ubiqüitat paisatgística.

P1210906

Eixida del Sol darrera d’uns cúmuls distants.. A partir d’aquell moment la visibilitat de l’illa començaria a minvar ràpidament. Podia aprofitar però, encara per fer una cosa que feia temps que se m’havia ocorregut però que encara no ho havia portat a terme: Cercar la cota mínima de visibilitat des de la ciutat. Era una bona ocasió perquè la serra es veia nítidament sense boirines enganxades al mar que minvessin la visió de les zones menys altes. Però el Sol havia sortit com dic i per tant calia donar-me pressa, força pressa. Vaig posar-me a correr muntanya avall, vaig arribar al Mirador del Migdia i més avall, fins l’explanada del damunt del cementiri, vaig fer la comprovació i des de allà encara es veia, només el cim del Puig Major i rascant també la carena del Penyal del Migdia, un xic més avall el Penyal si que ja no es veia; la perceptibilitat del cim Major resultava ja francament difícil, per allà ja no hi ha camí, era qüestió d’anar saltironejant sobre les herbes i matolls a contrarellotge pendent avall, cada segon que passava hi havia menys contrast que el precedent, degut a que jo seguia anant cap avall i sobretot a que el Sol seguia anant aparentment cap amunt.

I en això que vaig arribar al peu d’una figuera de moro. A l’esquerra, però separat uns 700 m, tenia el far a la mateixa alçada que jo. Em trobava a la cota 95m -conec la cota del far de Montjuïc i em servia de referència-. Vaig tornar a ullprendre i Mallorca encara es percebia, però a través del visor de la càmera em resultava massa tènue com per apuntar-lo correctament alhora de fer el click. El problema era la falta de contrast (al límit de la meva perceptibilitat) però no pas el tamany aparent del cim del Puig Major. No era una ratlleta o un punt enganxat al mar i per tant això volia dir que encara es podria percebre des de una mica més avall!. Impuls de córrer, si, però ep!.. no, començava un precipici tot just des de allà i no portava corda!. Així que, aquí es va acabar l’aventureta. Un altre dia que la situació es repeteixi, me la portaré i rapelaré! ;-)

P1210940 ret P1210959

Imatge del cim del Puig Major, encerclat en una el.lipsi (si no és més difícil que trobar al Wally en un llibre) i el far de Montjuïc, edifici de referència per la cota altitudinal.

ALTERNATIVES

Hi han altres maneres, menys arriscades o més còmodes, d’esbrinar la cota mínima. Una d’elles evidentment hauria estat pujar a un gratacels més o menys proper i anar baixant per les escales; una altre haver escollit una altre banda del turó amb un relleu menys empinat.
Una altre fer servir el cap. Matemàticament es pot calcular, i aleshores no cal moure cames. Encara més fàcil es poden fer proves amb simuladors, però el resultat -matemàtic en ambos casos- en aquests càlculs depèn dels valors que s’assignin a certes variables, valors que a la realitat van canviant, degut a que la refracció atmosfèrica és una cosa que va lligada a factors meteorològics també variables i complexos. En aquest sentit per tant, a la pràctica es fa gairebé impossible poder esbrinar el límit concret de cota mínima per un dia determinat, també concretar quin seria el límit mínim absolut, igual com de manera versemblant -tot posant un altre exemple-, ningú pot assegurar quina és la temperatura mínima o la pressió màxima que pot haver en el futur a Bcn o a qualsevol altre lloc. És poden fer però unes certes aproximacions, això si.   Atenent al grau de refracció que em semblava que havia aquest dia (crec que no era ni molt baixa ni molt alta) he determinat que la cota mínima des de Montjuïc que m’hagués permès veure encara la punta del cim (si hagués baixat per el precipici) podria haver-se situat entre els 75 i els 80 metres d’alçada.

DES DE EL GARRAF ENCARA ÉS MÉS POSSIBLE MÉS AVALL

Des de el Garraf, un parell de vegades vaig copsar Mallorca des de cotes similars a les del far de Montjuïc, va ser en un mirador de la carretera de Sitges-Castelldefels, però el Garraf està un xic més aprop de Mallorca que Montjuïc –de fet és l’indret més proper a l’illa des de on és factible albirar el Puig Major, tot i que geogràficament la mínima distància correspongui la Zona Franca– i per tant te una major amplitut de cotes possibles de visualització que no pas Barcelona.
L’interès per mi d’esbrinar-ho des de Montjuïc ha estat per conèixer la cota mínima possible d’albirament des de alguna part de Bcn. El turó n’és part i és la que queda més propera a Mallorca amb l’alçada necessària. Uns 180 km.

Bastantes altres més vegades he vist l’illa des de aquí  (bé; moltes menys que des de el Tibidabo per exemple) tot i que en aquest blog d’horitzons només vaig escriure una entrada al respecte. Altres ocasions no em van ser tant significatives i quasi totes van resultar albiraments bastant tènues. L’aire, es com és, l’hem de cuidar.

__________________________________________

ACTUALITZACIÓ D’INTERÈS (25/03/15):   Joan Tarradellas ha copsat la silueta del Puig Major des de només 52 metres d’alçada!.   Més informació a l’article “Sorpreses de la refracció. No totes les Mallorques son iguals!

Es Puig de Galatzó i el llum del Puig Major en un capvespre magnífic

Galatzó ret

Les siluetes de Mola Planícia i Es Galatzó des de Collserola. Dues “illes” a una mica més de 200 kms.

Ja estem en plena temporada d’albiraments i jo personalment, com que segueixo enderiat amb els horitzons, porto fetes unes quantes observacions de Mallorca des de alguns indrets en diferents dates. Les millors en dues ocasions ara fa pocs dies des de Collserola, i en concret sobretot la última; tarda del 18 de Novembre. Em va resultar singular per dues coses. 1º Perquè vaig aconseguir retratar dues “muntanyes-illa” que se m’havia escapat des de Collserola en altres ocasions: La Mola Planícia i Es Puig de Galatzó. 2º Perquè l’aire em va permetre retratar el llum situat al capdamunt del Puig Major.

TERRA A LA VISTA. EL SUD DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

L’Orientació de les muntanyes de Mallorca respecte de Catalunya, fa que les distàncies a diferents punts de la serra de Tramuntana resultin diferents entre una part i una altre de la mateixa. Els puigs més propers, i potencialment més fàcils de veure son els que es troben al nord-est (Puig Ternelles 183 km), els més llunyans en l’altre extrem, evidentment, situats a +de 200km. La visió dels cims nord-orientals a més resulta afavorida si hom els contempla al sortir el Sol, dons l’astre es situa no en un angle no molt separat de tals cims; sobretot als mesos d’hivern. Un altre moment favorable son les postes de sol i en aquests casos, els cims del sud-oest de la serra poden ressaltar una mica millor que els més pròxims del nord-est.

Les seves menors alçades i les seves distàncies més grans nogensmenys impliquen que l’aire en les capes baixes hagi d’estar molt net i poc humit, altrament son invisibles. Tanmateix, al estar situats molt separats de la resta dels altres relleus visibles, fa que hagin passat desaparcebuts per altres persones que han contemplat la Serra de Tramuntana des de llocs semblants en d’altres ocasions molt bones, o fins i tot desaparceguts per una altre persona que també sovint la retrata.
Un tercer factor afegit pot ser a més a més la grandària aparent d’aquestes muntanyes del sud, realment difícils d’ullprendre, per lo menys a primer cop d’ull.. I si algú amb bona vista se’n adona de les protuberàncies damunt el mar, molt fàcilment pot ser que no els identifiqui amb parts de terra si no que cregui que son vaixells..

MolaPlaníciaGalatzó Bret
Imatge amb més zoom del Puig Galatzó. La seva silueta, tot i que no tant vertical, trobo que pot evocar una mica a la imatge de Es Vedrà retratada per Miguel Zaragoza, ara fa uns mesos des de una ermita de la Serra Galzeràn. En realitat aquest puig no és tant vertical en conjunt, però per dues bandes si que ho aparenta i aquest efecte estètic és el que domina des de la perspectiva de Collserola. Això encara seria més marcat si a més hi hagués algun efecte de “looming” (distorsió en alçada causada per la refracció atmosfèrica), lo qual però no sembla pas (o bé molt lleument només) haver succeït aquí. La Mola Planícia -el “mont illa” veí- es veu plana.

CAPVESPRE. TRAMUNTANA PAM A PAM..

P1210545
La Serra de Tramuntana abans de posar-se el Sol. En primer terme la cúpula de l’Observatori Fabra encara daurada per els últims raigs.

L’excel.lència d’aquest dia, en quant a aspecte del cel, tant roig (malgrat mirar en sentit sud-est!) i amb els tipus de núvols que l’acompanyaven, fa recordar una mica al que va tenir Marcos Molina des de Mallorca en la seva “Roiggada” famosa del 2010 i de fet, meteorològicament resultava una situació bastant similar.. Molta estona després (unes 32 h) del pas d’un front però amb vents d’oest que s’havien sostingut sense interrupció.

Em vaig dedicar a fer fotografies de tots els sectors de la serra i aquí us adjunto la sèrie d’imatges. Podeu clickar sobre cada cim que cito, per visualitzar-les. Per començar el Puig Ternelles i es Puig Esbaldregat, es tracta de dos cims propers entre ells que en conjunt conformen un “mont-illa” allargat; per tant, els dos extrems visibles de la serra ho conformen “monts-illa”!. A continuació tenim la fotografia presidida per el Puig Tomir, conjunt de muntanyes que trobo força estètic i que em sembla una mica un podi olímpic mirat des de el darrera. Tot seguit tenim el sector Puig Roig + Galileu-Massanella i finalment el Puig Major, aquesta vegada cobert per un núvol (o nígul, com dirien els mallorquins) de tipus orogràfic o “excursionista”.
A la dreta del Puig Major en la mateixa imatge hi ha el Puig de l’Ofre i prosseguint en direcció sud-oest, en la següent trobem la llarga extensió de la Serra d’Alfàbia, la qual s’exten fins al Puig de S’Aritjar. Seguint més al sud-oest ens trobem el Puig des Teix , zona la qual va acompanyada per muntanyes menys prominents, Puig Caragolí i Es Pouet. Finalment Sa Mola Planícia i Es Puig de Galatzó.

COLORS QUE S’APAGUEN, LLUMS QUE S’ENCENEN

Els nígul excursionista va baixar del cim del Puig Major quan va anar enfosquint, la serra poc a poc es va fer un xic més tènue, la vermellor endimoniada i càlida del cel es va afeblir, la resta del paisatge va agafar una tonalitat cada cop més freda.. El Galatzó i la Mola Planícia aguantaven una mica més. Quan la llum va seguir minvant, Barcelona es va començar a encendre.. La silueta de Tramuntana semblava acoplar-se amb la nit, apenes es veia ja res de Mallorca i pocs minuts després no es veia res, però em vaig quedar i a consciència llavors vaig tornar a apuntar amb la càmera a l’espai de cel o de mar on sabia que estava el Puig Major; la meva referència era una torre d’alta tensió de Collserola, la punta de la qual, des del lloc que coneixia, apuntava al cim. Vaig exposar la càmera 8 segons a baixa ISO i va apareixer registrat, el llum del cim, i fins i tot la silueta de la muntanya contra el cel, massa fosca per als meus ulls però no prou encara per el sensor de la càmera. I així ha quedat testimoniat el Puig major en una, dues, tres imatges.

llum1 bret
No ha estat el primer cop que he retratat el llum del Puig Major, fa dos hiverns ja ho vaig aconseguir, també des de Collserola, però em van resultar unes imatges molt dolentes totes elles, on el llum era poc apreciable i resultava difícil il.lustrar-ho com part realment del cim; aquest cop m’han sortit millor les imatges, tot i que com veieu no son pas gaire bones, son molt millorables, una altre ocasió futura.
Bé; parlant de futur, vull dir que en realitat tant de bo desapareguessin aquests llums del cim no obstant, dons es tracta d’una instal.lació militar (ai que ara em detindran per haver retratat una instal.lació militar), la qual seria una gran satisfacció si un dia la desmantellessin.. El cim és propietat de l’exèrcit i per la seva culpa l’accés està molt restringit i cap excursionista -excepte si ets un nígul- pot anar així com així. A més per fer les instal.lacions es va tallar la muntanya, se la va rebaixar d’alçada passant de 1445 m que tenia a 1436m que te d’ençà.. Per tant, si, gràcia d’haver retratat un punt de llum artificial tant distant, però tant de bo sigui tot allò d’allà destruït o reconvertit en un Museu de Natura i del Paisatge.

I bé; tornant a Collserola.. Per acabar, mostro una de les altres fotos de Mallorca que he fet un d’aquests altres dies.
El 13 de Novembre, abans de sortir el Sol, havia anat expressament també a Collserola a copsar l’illa dons estava gairebé segur de que es voria amb el meu auto-pronòstic meteorològic -generalment encertat xcert-. La claretat no era tant extrema com el dia 18 però igualment havia estat una gran maca estona amb la sensació del premi de l’encert i la bellesa del Sol sortint per una altre cantó de l’horitzó donant a la ciutat i al païs la benvinguda. Després vaig anar a correcuita a treballar.

P1210439 bret
P1210448 B

..Matinal

*I Per cert, si us ve de gust contemplar més nombre d’imatges, podeu visitar-me a l’enllaç facebook https://www.facebook.com/horitzonsllunyans

Al vent! ..Des de el Turó de l’Home. +230 km.

P1110928 bret

..Al vent. El vertex geodèsic del Turó de l’Home, cirrus vertebratus al cel i la franja nevada dels Pirineus al fons.

Enmig d’un vent amb ràfegues de caire huracanat (+118 km/h) a mitjans de febrer vaig tenir la oportunitat d’observar Mallorca des de el Montseny. Una cosa que perseguia des de feia un temps. P1110963 bret

Per respectar una mica la cronología dels fets que refereixo vaig voler abans escriure i editar, abans que el meu, el reportatge referent a la les observacións d’en Ramón Ibarz, les quals les continuo considerant les més belles referents.

Albirar el perfil de Mallorca des de qualsevol punt elevat de Catalunya o del País Valencià pot aportar substancial goig o resultar interessant o atractiu per altres aspectes. Atenent als aspectes purament geogràfics, fer-ho des de el Montseny em resultava (i resulta) a més a més,especialment atraient degut a la potencialitat dels seus cims més elevats, sobretot el Turó de l’Home.
El Turó de l’Home és el punt geogràfic de la península ibèrica des de el qual és potencialment factible albirar la major extensió geográfica de Mallorca i observar també cotes més baixes que des de qualsevol altre indret. I tant és així que fins i tot es posible veure muntanyes que no formen part de la serralada de Tramuntana sino de l’altre banda de l’illa. Caracteristiques dons, que donen un plus d’importància al Montseny en aquest sentit si menys no.

El repte meu dons, era per una banda albirar Mallorca i per l’altre, copsar-la com mai potser encara s’hagi retratat mai, incorporant els de les cotes més baixes i els del massís d’Artà.

A mig matí em trobava a Collserola retratant la serra de Tramuntana -no faig article al respecte per no repetir de nou la temática ja reportada en altres articles, pero si voleu veure una de les imatges podeu clikar aquí-. Va resultar des de Collserola una contemplació força neta. Hi havia anat sospitant (encertadament) la possibilitat, abans de consultar les dades del Fabra fins i tot (val a dir que els companys del observatori la van reportar també poc després en el seu informe de migdia). I bé, la cosa s’hauria pogut quedar aquí, com en d’altres ocasions. Pero veia molt clarament la silueta del Montseny i laboralment aquell dia me’l podia prendre lliure -circumstància important-. Era dons una bona oportunitat per anar al Montseny. Pensat i fet.

Al cap d’una hora ja estava gairebé dalt del Turó. Mallorca es veía molt més tenue que des de Collserola degut a la notable major distancia entre ambdues zones, pero suficient com per gaudir la contemplació. La temperatura del aire notablement alta per ser un mes de febrer (vents del OSO) pero la sensació produida per el vent era tant intensa que igualment refredava la cara descaradament.. Empenyat per a cops per les ràfegues d’aire, caminar era un exercici tant difícil com fer-ho per exemple -per fer un possible símil alomillor- en condicions meteorològiques “normals” pero sota grans efectes d’alcohol!. En aquells moments, al migdia, els aparells de registre de dades del Puig Ses Olles, -cim situat a pocs metres sota el Turó de l’Home- van registrar un cop màxim de vent de 134 km/h. La dada va ser reportada en el Telenoticies vespre d’aquell dia. Aquí a sota adjunto imatge del Puig Ses Olles.P1110907 bret

Degut a tals ràfegues, un alt percentatge de les fotografíes que vaig fer van sortir mogudes. Fins i tot estant ajagut i pressionant la càmera sobre les pedres, les empentes del vent em movien prou (i amb mi la càmera) com per malmetre la majoria de clicks. M’havia de conformar a ull.. I aleshores, un nou factor en contra: una columna de fum es va interposar entre el Montsen i l’illa, es tractava d’un incendi declarat en el magatzem d’una empresa de Vilassar de Mar.. . Vaig baixar aleshores del turó per “descansar” una estona del vent i de la decepció del fum, fins a l’àrea de parking de vehicles, l’anomenada Plana Amagada, on per cert em vaig saludar amb un home que em va comentar que practicava l’Ala Delta (pero no pas aquell dia es clar) i que ell també havia vist Mallorca algún que altre cop des de allà.

La silueta va tornar a reapareixer (l’incendi s’havia apagat), el vent seguia. A les 5 de la tarda vaig tornar a pujar de nou, aquest cop al Ses Olles, per variar. Després d’uns minuts a dalt i al fer-me l’efecte que la visibilitat enpitjorava una mica, vaig creure que no em valia molt la pena quedar-m’hi més, vaig baixar de nou, amb la pressió del vent a la panxa, quasi com si em fes flotar..      De nou dons a la Plana Amagada..  amb Mallorca al fons. I ja en el moment de capvespre la silueta de Mallorca va guanyar aleshores notablement en nitidesa. De fet sempré es previsible que la definició millori als capvespres (sol passar) pero no m’esperava tant.  No era molt a temps però, de tornar a plantar-m’hi de nou a dalt i vaig aprofitar a fer els últims retrats de Mallorca, mentre les ombres del Montseny es projectaven cap a l’altre banda en una altre  llunyania i sortia al seu torn, una lluna quasi plena entre els arbres.

En resum. La transparència no va ser tant bona com per mostrar-me la serra d’Artà i les cotes més baixes, pero Tramuntana es va deixar albirar durant moltes hores seguides..   La serra de Tramuntana en la llunyania des de el turó es magnífica també sense que es mostri al 100% o es “completament nua”.   L’aire mediterrani la vesteix i la desvesteix i la visió contemplativa en aquell dia concret es podía amarar tant en la silueta com en aquell aire -impetuós- que l’embolcallava.

 

ARA ALGUNES IMATGES

 

MIGDIA DES DE EL TURÓ DE L’HOME

P1110964 bret

Tramuntana nordoriental. A la meitat Esquerra el perfil del Puig Ternelles i el Puig Tomir. A la meitat dreta el massís de Massanella i el del Puig Major. Més a la dreta queda la part oriental de la serra.

I ARA TRES DE CAPVESPRE

P1120057 bret

P1120032 bret

P1120058 bret

Tanta extensió ocupa Mallorca davant el Montseny que la mar sembla un riu!

 

ALTRES IMATGES

P1120012

Raigs anticrespusculars sobre la comarca de la Selva

P1120085 Bb

El torn de Montserrat, protagonista

P1120090 B

I finalment el torn de la LLuna, llun yada