(Fotografia 1. Miratges sobre el Massanella, Puig Major i Penyal del Migdia)
L‘any 2022 va començar amb uns miratges espectaculars sobre el perfil dels cims de Tramuntana el mateix dia d’any nou durant la tarda 
gràcies a la efectiva distribució de temperatures (imatge dreta), tot i que en relació al matí un testimoni extern ja va afirmar veure l’illa des de La Mola damunt el mar de boira i que a més es va seguir copsant fins i tot al migdia. La situació meteorològica era en realitat la continuació de la que havia estat aportant visions de l’illa en acabar l’any 2021, caracteritzada per la presència d’un anticicló molt potent i sobretot extremàdament càlid en les cotes mitjes-baixes, pero els miratges van resultar especialment singulars ja que no s’havien manifestat pas en els dies previs, tot i que pressumiblement per falta de prou transparència imagino; no perquè la circumstància tèrmica no els facultés.
El dia posterior la lleu major elevació del nivell d’inversió o la distribució un xic diferent de la nuvolositat estratiforme sobre el mar va imposibilitar que s’apreciés des de Collserola, car no obstant si va ser recollida des de Montagut (Querol) per Jordi Pijoan. Adhuc que (segur penso) també va ser perceptible des de altres orografies elevades del prelitoral.
El 3º dia del mes no va ser vista tampoc des de Collserola i aparentment tampoc documentada o resenyada per ningú des d’altres llocs però possiblement també resultés visualitzable des de indrets elevats. Em vaig quedar amb algo més de dubte. Pel que fa al quart, la ratlleta carenera del Massanella i del Puig Major va ser perceptible des de Collserola, quasi imperceptible a ull nu sense binocles o altres lents focals; va resultar dins d’un sector càlid amb vents agarbinats vinculats a un tàlveg de pressions -tot i que molt subtil- que els afavoria. L’acostament posterior d’un tàlveg depressionari molt més aprofundit i també en quant a temperatures va suposar la fi d’aquest reguitzell de visions balears de caràcter lleu i bastant limitades altitudinalment al nivell d’inversió tèrmica condicionada per les característiques de l’anticicló. Es va donar lleu reaparició també el dia 7 sota un banda d’estratocúmuls però va resultar de qualitat tant minsa (<1º dins una escala 1-10) que no la incloc en el recompte final numèric de les Mallorques aparegudes, sols la cito i res més.
La resta del Gener va estar caracteritzat per visibilitats més aviat dolentes, no sols en relació a Mallorca sino en general. Aquí en aquest tweet i el seu anexe vaig explicar el perquè de la poca trasparència al Pirineu. Més aportacions en aquests altres: [ A, D, E ]
La següent Mallorca ja no va arrivar fins a principis de febrer, resultant en aquell cas mitjanament bona i cridant l’atenció el fet de ser en un 
context isobàric de nord-nord-est força inusual vinculat a un anticicló càlid ibèric-africà de morfologia allargassada, especialment en cotes mitjes. Personalment la vaig veure des del Carmel (Bcn). També aquí podeu veure-la en un altre tweet. El destacable en aquell cas era l’elevada humitat a les carenes de Tramuntana i el vent moderat-intens, el qual però em va semblar que de repent va parar en sec, si menys no on em trobava jo, vora el turó del Carmel. Un aspecte associat a comentar és que el sol al sortir es va manifestar molt alterat per la refracció i també podria recordar l’esment sobre la turbulència.
La silueta dels relleus de Tramuntana també és va manifestar al dia següent, damunt un matalàs d’estrats vinculats al mateix parany anticiclònic ibero-africà; especialment africà en cotes mitjes altes en forma de falca més acusada. També podria resaltar o ressenyar alhora la presència d’un tàlveg fred a 300 hpa pero iep; sols de temperatura, no pas en la característica de la disminució transitoria del geopotencial.
Al començar la segona quinzena del mes va venir una tongada de 4 dies amb aparicions consecutives. La primera va ser de capvespre, com mostro aquí a la dreta, bastant 
tènue, en situació aponentada encara sota la influència d’un tàlveg i amb fred encara en cotes mitjes i altes troposfèriques però no ja en superficie. La segona més lleu encara, tot i que apreciada algo millor des del sud de Catalunya, barrejada amb estratocúmuls. La tercera encara més pitjor en quant a qualitat amb isobares massa de nord. I voldria fer esment també de la contaminació atmosfèrica com vaig fer en aquest tweet. Pel que fa a la quarta, aquesta va ser algo millor, tot i que igualment sense passar de nota regular; va ser més anticlònica, amb vents més meridionals, càlids i a resaltar en tal ocasió també els miratges sobre el sol (però no pas sobre la visió de l’illa). També aquí en podeu veure un altre imatge.
Tres dies després varem tenir la última hivernal de la temporada 2021-2022 i va ser lleu també, fent com més palesa l’escassetat dels bons albiraments. Hauria estat de major qualitat penso si no hagués hagut present tanta humitat -bé, millor dit els aerosols pertinents; dons com sabeu la humitat és transparent- entre l’illa i el sol en el moment de l’albada com ja vaig comentar en el seu moment.
Al mes de març assenyalar que no va haver cap albirament lo qual és una anomalia en comparació amb els anys anteriors; tanmateix segurament dins de la variabilitat normal esperable de tant en tant encabuda en series llargues d’anys.
PRIMAVERA.
El setè dia d’abril va haver-hi una reaparició lleu. Tanmateix, com si fos pot ser una deferència, es va deixar observar algo millor després d’haver sortit el sol. Es tractava d’una situació de ponent amb un petit tàlveg de pressió relativa algo més baixa al mar balear. Sempre que parlo de tàlvegs em refereixo a tàlvegs lleus, es clar; altrament les convergències serien massa acusades i quasi sempre els núvols baixos massa dominants.
El 22 d’Abril la cosa s’havia posat millor de nou després d’unes plujes hagudes i es va copsar per fi relativament bé de nou. Uns tels de cirroestrats també van contribuir a que així certament fos. Vents de mitjorn dominaven en superfície l’ambit del mar balear els quals eren de garbí en cotes algo més amunt. Les humitats eren així mateix molt destacades tant en superfície com a les carenes lo qual no era molt escaient per facultar una bona perceptibilitat però altres aspectes no obstant si que eren més favorables. Es tractava d’una situació de falca interciclónica, una balança dipolar bastant en equilibri en quant a la posició dels centres depressionaris a nivell sinòptic i amb ondulació intermitja meridional pel que fa als geopotencials -tot i que algo menys evident en superfície que en cotes un xic més amunt i mitjanes-, sense una contrapart equivalent septentrional en quant al gradient d’isohipses.
Passat St.Jordi –un St.Jordi per cert amb un gran rebombori de plujes convectives i moltes calamarsades que varen malmetre moltes parades de llibres en una situació sinòptica caracteritzada per una dana de nucli càlid a 300 hpa i una mica retrassada respecte a la baixa en 
superfície-, es va presentar una nova aparició de l’illa de qualitat similar a la referida en el pàrraf anterior pero estèticament acompanyada de cúmuls els quals podrien semblar les dents d’un drac, sobretot davant del sol (la imatge dreta que he esgafat no és de Mallorca). Va ser de caire post-frontal freda a nivell sinòptic i de temperatures i ens trobavem també en la fase inicial d’una situació típica de dipol de depressions. Mallorca la varem observar algo millor després de sortir el sol que no pas abans, com la del dia 7 abans citada. Pel que fa a aspectes com per exemple el de les humitats, aquell dia a l’àmbit balear eren moderades a superfície pero molt notables a les carenes; essent nogensmenys ben discretes a uns 3000 metres d’alçada; això és una cosa que no solc comentar tant sovint però que també tinc sempre en compte dons és pertinent de cara al factor de la lluminositat del celatge.
El dia 27 del mateix mes, es va manifestar una de molt tènue pero en un contexte una mica bastant fora del comú, caracteritzat per pols africana considerable en alçada i (també inusual) vents de llevant a l’illa en superfície; tot i que -això sí- val ressenyar també que havia divergència de fluxes entre Mallorca i la costa catalana, factor obviament favorable. A més va resultar una visió de migdia, no pas d’albada i tampoc pas de tarda-vespre. En aquest sentit per tant també un fet inusual, tot i que no precisament tant en les observacions en la segona meitat de les primaveres com ja vaig comentar una vegada en aquest blog i algunes altres vegades més en altres mitjans. Tanmateix per no descuidar altres aspectes, un altre factor que va ajudar en aquest cas a la visualització a plè dia va ser la favorable disposició dels núvols; per tant un factor meteo-òptic més que purament meteorològic en el sentit més usual del terme. Com a curiositat també afegida comentar que durant el matí del mateix dia haviem observat tant jo mateix com l’Alfons Puertas del O.Fabra, el fenòmen del “vaixell volador”; en el qual s’hi conjuga el factor aerològic, el marí i el llumínic.
La mateixa continuació de la “anormalitat” va seguir palesa al dia següent, veient-se millor després de la sortida del sol -i fins a grau 3- que no pas abans o durant la propia sortida. Continuava el bany de molta pols africana (imatge dreta) en cotes una mica elevades (no en superfície) i el vent allevantat en superfície a la Serra de Tramuntana, de procedència agregalada si atenyem al contexte més ampli en sentit geogràfic i alhora de ponent en les cotes equivalents de les parts altes de la serra. Val a dir a més que el vent agregalat, procedia hores abans també d’occident analitzant les retrotrajectòries pertinents. Per tant, una certa anomalia meteorològica -o millor dit una serie de fets poc concurrents en els albiraments- pero no en tots els aspectes i tampoc res que ens pugui cagirar els esquemes.
Tot seguit va venir un mes de maig en el qual la Serra de Tramuntana no va apareixer ni un sol dia no va ser fins la última setmana de primavera la qual va fer de una última i tímida aparició en grau 1’5 i bastant distorsionada per la refracció, gairebé conformant miratges i a més curiosament imbuida de nou en pols africana en cotes altes -no però a les baixes-. Pel que fa a la humitat era notable en les més baixes pero l’aire era molt sec com a mínim des dels 950 hpa en amunt.
DESPRÉS DE L’ESTIU
En l’estació estiuenca, no es va veure cap dia, com sol ser habitual. La primera de la nova temporada pero va arrivar aviat en comparació amb altres anys; va tocar també la primera setmana després de que finalitzés l’estiu. Es va percebre al poc de sortir el sol; 
no abans i en una situació meteorològica ben moguda, totalment depressionaria, fresca i amb llamps i mànegues marines davant la costa catalana. Personalment la vaig veure des de La Mola així com una mànega (molt distant!), tot i que al no tenir bateria a la càmera sols la vaig poder enrregistrar amb tfn. Millor va resultar la imatge des del O.Fabra (Collserola) la qual és la que acabo d’adressar en l’enllaç.
OCTUBRE I NOVEMBRE
Pocs dies després, a principis d’octubre, una aparició lleu de tipus anticiclònica, va ser la única del mes. Posteriorment, la següent ja no va tornar fins després d’un més i mig passat!, ja en la 2ª quinzena de novembre; aquesta si, va resultar bastant bona a excepció de les parts 
més baixes dels relleus visibles. Adjunto preferencialment en aquest cas una imatge de l’Alfons Puertas des de l’Observatori Fabra. . Va tractarse d’una situació clàssica de ponent amb fogony inclòs al llarg de tota la franja costanera peninsular i inclouent el Mar Balear. Per cert, es va deixar veure també una mica vora el migdia pero en canvi ja no es va perpetuar per la tarda.
Tres dies després a la referida es van percebre una altre vegada, pero sols els cims orientals i més aviat tènuement; es va tractar en aquesta altre vegada d’una situació freda, amb isobares molt més de nord -ben poc usuals- i vents amestralats. Això si, les cotes baixes eren perceptibles; el que tenen sovint les situacions fredes. Personalment la vaig anar a veure des de La Mola.
La del dia següent (21 Novembre) va ser millor com podeu veure en el tweet i tot i la pluja que sobrevenia vaig esgafar el cim de St.Jeroni de Montserrat per veure-la i documentarla. No tenia cap dubte de que també es voria. Va estar plovisquejant sota un matalàs cada vegada més gros de nimboestrats (imatge dreta) pero es va anar veient al llarg de força estona. Al igual que el dia anterior però -això sí- només van ser perceptibles els cims orientals.
La següent consecutiva es va donar de tarda; la primera de tarda des de feia 9 mesos. Es tractava d’una situació aponentada i amb abundant nuvolositat la qual va jugar també un paper afavofidor de cara a la visualització del perfil. I consecutivament la tarda del dia després va reapareixer també -no pas al matí en canvi- molt lleument, coincidint amb el pas d’un front fred. Estavem a 23 de Novembre.
En plena època bona d’albiraments no van passar gaires dies que va donar-se de nou. Sorprenent de qualitat (grau mitjà però me l’esperava força menys) va ser la del matí del dia 26 de novembre, a més amb notable humitat, més aviat freda i amb un flux de tramuntana a uns 1500 m, coses infreqüents pel que fa als albiraments balears. Si que haig de dir -i ja vaig dir- però que en superfície el vent era més amestralat, més lleu i divergent. La visualització va seguir oberta al públic durant força estona durant el matí i va ser visible des d’altres indrets més distants. Molt bona va ser també la reaparició en la tarda; en el meu cas la vaig anar a veure des de 
Montjuic (imatge del costat) tot “escapant-me” una estona de les jornades de l’A.C.A.M. per tornar-hi tot seguit per la cloenda. Finalment el matí posterior es va deixar contemplar de nou pero amb una qualitat ja bastant devaluada tot i la molta més sequetat i el flux en canvi ja una mica des del sud en superfíce. Des del Barcelonés sols van ser visibles els cims pero en canvi va resultar força millor fotografiada des del Montsià, tot en gran part degut a tenir la disposició solar molt més afavoridora, s’enten.
DESEMBRE
I entrem per fi al repàs del Desembre. Van trigar en arrivar les primeres pero a partir del dia 12 la cosa es va anar posant a to fins arrivar a ser molt pròdiga dies més tard. L’albada del dilluns 12 no va estar pas malament. A més de la poca contaminació dels diumenges, la visibilitat va venir facilitada per la proximitat de la gran borrasca atlantica Efrain, o millor dit per la seva filla que s’estava conformant vora Galicia, així com
pel llarguissim passadís geogràfic d’isohipses atlàntiques, no tant d’isobares en superficie, les quals s’empantanaven làxament al mar Balear, -lo qual però tampoc és dolent donat que els vents excessius no haurien estat pas bons tampoc- i a més divergents. Val a dir com a curiositat lligada que Efrain era una borrasca de característiques subtropicals, és a dir, de núcli càlid, força simètrica i més intensa en nivells baixos que en els mitjos-alts. Al nostre àmbit els vents eren aponentats i algo divergents vora l’illa. A 850 hpa eren de ONW i frescos pero de gir anticiclònic i de procedència més amestralada. Havia hagut una mica de plujim recent per Tarragona mentre que a la serra de Tramuntana, la humitat era molt alta a uns 950 hpa. Al dia següent va reapareixer pero molt més lleument tot i ser bastant bonics els colors de l’albada. Des del Montseny sols apreciava el Massís del Tomir i quasi no gaire més. Havien més isobares i coincidia amb el pas d’un front desgastat estacionari i dual en superficie, lo qual sol ser bò pero no tant quan just ens passen per damunt i no vora un costat. Al vespre no es va arrivar a veure, la visibilitat estava molt disminuida per contaminació, la qual sumada la notable humitat, condensava i quedava com maximitzada a nivell òptic. No obstant, una tercera Mallorca consecutiva de matí dins d’aquest mateix episodi va ser la del dimecres; això si, no pas visible des de la Costa Central sino des de la zona de l’extrem sud de Catalunya, força més neta d’aerosols bruts. Des de Collserola em vaig conformar veient un bonic “alpenglow” al Puigmal.
El següent dilluns (dia 16/12) en Jordi Campos va reportar una imatge on pressumiblement en una imatge s’apreciava una silueta que recordava el Massanella. Tanmateix no era idèntica i com la silueta no va ser vista per mi ni per ningú del O.Fabra ni aparentment per ningú quedarà en el dubte. Les circumstancies meteorològiques de l’ocasió no semblaven recolzar gaire la factibilitat d’un albirament.
L’autèntica bona gran tongada de Desembre va començar com era d’esperar la quarta setmana del mes. En concret el dia del solstici d’hivern, tot coincidint amb un frontet fred. De primer, al matí la visió va ser força lleu des de Collserola, pero força millor va semblar si menys no des dels Ports tot i que desconec si la imatge fou sobrecontrastada. Al capvespre en llur reaparició des de Collserola va millorar una mica tot i que sense deixar de ser tènue.
Al dia següent, la dorsal anticiclònica havia agafat més consideració. Personalment vaig anar a veure expressament i la vaig acabar retratant des dels Plans d’Anyella. Nogensmenys aquest va ser un lloc un alternatiu per mi, al fallar-me logisticament la possibilitat d’ullprendre-la des d’un altre. Més macament retratada va quedar des del O.Fabra. Per la tarda va reapareixer i la vaig observar amb una mica de més qualitat que el vespre precedent. Millor la del dia següent tal com havia previst; aquesta vegada amb aire més càlid, un petit tàlveg isobàric meridional i vent no gaire fort de garbí al mar balear; em vaig plantar expressament al Puigllançada per contemplar-la i retratar un grapadet d’imatges. 
Després de sortir el sol encara es va seguir percebent i des de l’altre banda del Coll de Pal on em vaig reenfilar també una mica vaig documentar també la perspectiva. A distàncies més properes, envers al nord lluien bellament alguns cims icònics de l’Alta Cerdanya i del Capcir com el Puig Peric. I al sud o una mica a l’oest, una altres més propers del Berguedà: el Comabona i el Pedraforca. O una mica més lluny la sempre meravellosa silueta a contracel de Montserrat, al cor de Catalunya. I ja per la tarda, de nou des de la ciutat, Tramuntana de nou visible i especialment esplèndida, tant gracies al cel rogent del capvespre com a la prosecució de la bona transparència de l’episodi.
Personalment sabia des de feia dies que la cosa seguiria per llarg, que la propera albada seria tant o més bona i vaig decidir anar al Puigmal. 
Va resultar la millor. Ja des de la zona de la Dou, no gaire més amunt de Fontalba el perfil del Puig Major es va perfilar net, exquisit; molt millor en aquest sentit que per exemple aquella ocasió del 2016 en la qual vaig reportar per primer cop el perfil del relleu balear des del Pirineu o alguna que altre versemblant també molt pobre en quant a qualitat visual. Per un percanç no vaig poder estar al cim al moment de l’albada pero afortunadament la transparència era tant bona que la visibilitat és va perpetuar una estona llarga del matí i em va permetre contemplar-la des de dalt a plena llum de dia, fet ben poc habitual fins i tot quan contemplem l’horitzó des de la costa. Altres relleus singulars no tant llunyans també s’apreciaven força bé, com per exemple la silueta del Tibidabo, des d’on simultaniament en Pep Puig va retratar també Mallorca força bé.
I des de Collserola de nou al capvespre de la revetlla de la nit de Nadal. Vestida a més en aquesta ocasió de miratges superiors 
atmosfèrics, com si d’alguna manera haguessin brotat a propòsit per contribuir a la màgia nadalenca. L’anticicló estava al damunt aportant molta estabilitat vertical, però aquestes situacions tenen dues cares i fases; la fase segona sol ser la de les boires marítimes si el flux en superfície deriva des del sud. El matí de Nadal la silueta de Tramuntana seguia ben elegant pero sols sobresortien els relleus més elevats; tot per baix era un mar de boires d’estrats, mentre el sol, uns graus més al nord apareixia gimnàsticament. Vaig aprofitar per fer un video de caire infantil amb felicitació. Des de Montserrat la silueta de Tramuntana sobresortia millor. També es va tornar a manifestar en el torn del del capvespre -tot i que el que va ser més destacada va ser la transparència envers el Pirineu occidental català- i també com no, seguint el tarannà habitual de ja molts altres anys, també és va deixar contemplar per Sant Esteve, la qual curiosament va resultar millor de visibilitat. Al vespre va esdevenir altre cop visible pero ja molt lleument i sense cap gràcia, a les acaballes.
I en acabar l’any Mallorca encara va reapareixer de nou. El matí del 30 així és veia el Puig Major; més aviat lleu en quant a contrast i transparència pero alhora amb bona resolució atmosfèrica. També tènue la visió de capvespre, amb un celatge prou acolorit i amb pols sahariana en suspensió, presumiblement però concentrada vora la superficie, no en cotes més elevades. I l’albada de l’últim dia de l’any, malgrat la prosecució de la presència de la pols del continent africà els cims de la serra també van quedar a la vista mentre les cotes del dessota quedaven inmersos en l’aire tèrbol. Veiem aquí la retrotrajectòria de l’aire en superficiei en nivells més elevats així com el mapa de la Universitat d’Atenes el qual il.lustra sempre l’abast del paràmetre meteogeogràfic.
CONCLOENT.
L’any 2022 ha estat un any que en la seva major part dels mesos ha presentat molta escassetat de manifestacions balears a l’horitzó, excepte els mesos de Novembre i (sobretot!) Desembre!. L’abundància en el qual ha compensat en bona part les carències precedents. Sense les Mallorques d’aquest últim més, el còmput d’aparicions anuals hagués quedat força per sota de tots els últims anys. Fins la segona quinzena de Novembre, personalment m’estava preguntant coses com que si l’ejecció de grans tones de vapor d’aigua a l’estratosfera per part del volcà submarí de Tonga era -pot ser parcialment- la causa de tal devaluació aparent de la visibilitat al reduir el contrast sobretot del perfil balear amb el del celatge llunyà de les cotes altes troposfèriques i de les baixes estratosfèriques. M’he quedat amb el dubte de si allò va tenir alguna influència i si aquesta va remetre a finals d’any a conseqüència de la dil.lació del temps, la minva de la càrrega de vapor d’aigua i naturalment també de l’abundancia d’adveccions d’aires de la zona septentrional-polar; menys influides imagino, pels aerosols volcànics.
Enguany, el nombre total de dies en els quals l’illa ha resultat albirable des de l’àmbit de Bcn han estat 35, més un dia dubtós de poder ser-hi assignat. Això vol dir que no ha arrivat a l’alçada de la majoria dels últims anteriors es clar, els quals superaven la quarentena, pero tampoc s’ha quedat gaire curt i a més com referia, hi han hagut unes quantes al final de realment molt bones, a més tant de matí com de tarda i alguna jornada fins i tot de migdia.
Properament prepararé i enllestiré algún que altre gràffic per il.lustrar millor el que he comentat però per ara es que tampoc em vull demorar més en publicar l’entradeta aquesta, que si no així a lo tonto aviat estarem al 2024.
Pel que fa als aspectes meteorològics colligats, també no serà per falta de dades i explicacions que puc aportar! però al mateix temps en aquest blog, també vull dir que la intenció sols és fer un recull i resum tot plegat molt breu de les Mallorques hagudes enguany i algunes (sols algunes) pinzellades de les peculiaritats conjugades en elles, tant les de caràcter CAUSal com les concurrents (lo qual no és el mateix obviament) així com les CASuals com per exemple la distribució dels núvols en uns moments determinats del dia induint afectació de caire més de tipus òptic que no de transparència- però també relacionables en altres aspectes amb la meteorologia més purament dita.
Salutacions a tots els possibles lectors i lectores, espero no haver estat gaire pesat. Pot ser algunes o alguns esperaveu trobar més fotografies maques i a lo gran de Mallorca, però és que les fotos ja les publico en altres llocs; per altre banda les que sol fer l’Alfons Puertas des del O.Fabra quan ell està allà i coincideix amb una albada realment bona, les que publica ell ja son de per si també espectaculars a nivell fotogràfic, així com les d’altres que també posen ocasionalment -o regularment- l’ull a l’horitzó i també fan bons clics.
Això si; si el que ens agrada és la meteorologia i/o la natura en si, agraeixo quan les fotografies no estàn retocades. No cal retocar un sobrecontrastar un paisatge tènue o acolorint-lo mitjançant saturació perquè sembli mes encès si el que volem és fidelitzar-nos al que veiem i volem no sols mostrar el perfil de Mallorca per exemple sino tant o més sobretot l’aire que l’envolta per davant i per darrera amb el seu gran de transparència tal qual com ens arriva als nostres ulls. Per què a més, retocant exageradament uns i altres no tant i altres gens, fa que la tasca de comparar graus de visibilitat i transparència sigui després impossible de fer-a amb rigor sistèmic. Per evitar això jo intento estar sempre present davant el paisatge balear quan se que apareixerà o que pot apareixer i així no dependre de fotografies de ningú, tot i que igualment agraeixo veure-les. Val a dir també que l’Alfons Puertas també fidelitza bé el paisatge balear i en aquest sentit és d’agrair -i ho dic perquè sinó, la meva reflexió anterior podria semblar que insinués algo equivocat i es malintepretés-; quasi sempre coincidim en la valoració del grau de qualitat observacional de l’albirament, però fer fotos no està de més per tenir constància i recordar després els detalls, per exemple per poder fer aquest article que encara no acabo d’acabar perquè estic ara més en mode persiana (m’enrrotllo..), així com quan és dona el cas que ell l’observa des del O.Fabra pero jo en canvi (algo més variable en quant a ubicació) la contemplo des de alguna altre perspectiva diferenta. Agraït també a altres persones amb qui també tinc contacte comunicatiu sovint proper, com en Pep Puig, també molt avessat a retratar perfils distants -no sols els mallorquins- i a fer time-lapses ben macos de veure després, a Daniel Yeste, també molt posat tot i que amb menys ocasions disponibles per part seva per retratar perfils distants, tot que quan pot sovint no li fa res pedalejar en bicicleta tot fent un bon grapat de kilòmetres de pujades fins arrivar a un gran observatori natural de la seva zona com el Puig d’en Cama o altres més alts. O en Jordi Porta, a son torn des del Castell de Vilanova d’Escornalbou, gran reportador també de la silueta balear en les ocasions que s’hi veu des de allà -menys sovint que des de l’àmbit barceloní- i altres més persones que no incloc, per tenir-hi menys hàbit comunicatiu i/o confiança de proximitat i reservo així si de cas la seva privacitat d’anomenar-les.
Bé, i ara sí, si de cas poso el puntet final provisional del final de l’article.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
. .
.
.
.
.
Des de la barana del Caro.
La verge dels horitzons
.
.
Horitzons llunyans 
