Des de diversos indrets es veu Mallorca
……………..29 de Novembre darrera el Putxet, St.Gervasi, l’Eixample esquerra, part de Sants i Poble Sec-Montjuic.
Un dels fenòmens més fenomenals (valga la redundància) que es poden gaudir en relació amb als paisatges distants, son els que tenen a veure amb els miratges atmosfèrics i en concret, el summum de tots ells.. : Les Fates Morganes. Aquesta imatge sembla ben bé una estampa de Far West. I si no ho veieu cliqueu aquí.
QUE ENTENEM PER FATES MORGANES
El terme, etimològicament fa referència llegendaria a la germanastra del Rei Artur, la qual representa que era una fada que tenia habilitat per transformar-se…
En el contexte dels fenòmens meteorològics-paisatgístics el terme ha trobat cabuda en les referències de persones que veien en l’horitzó els relleus distants prenent formes estranyes, més altes del normal i sovint a més canviants.
Ara bé, si un cerca per la xarxa vorà que en realitat actualment hi han diferents acceptacions entre el que son i no son les fates morganes.. Per uns (i cada vegada més) les fates morganes son l’aspecte de qualsevol silueta paisatgística afectada per un miratge superior (sinònimament per tant), per altres fins i tot qualsevol alteració d’allargament vertical de la forma devinguda per la refracció de l’aire.. Penso que aquests usos son abusos de la denominació, sobretot l’últim referit. Personalment soc partidari de ressenyar-la -com en algunes webs especialitzades- per als miratges més complexos en els quals intervenen no sols un miratge superior, sino varis miratges superposats els quals a més a més varien de formes en poc temps. La seducció del terme fa però que siguin molts els qui vulguin aplicar-lo a d’altres miratges més corrents.
ELS FACTORS IMPLICATS
Per què es produeixi un miratge superior (requisit per el fenòmen) cal l’existència d’una capa d’aire densa (és a dir, fresca) i al seu damunt una de càlida, amb una clara inversió tèrmica entre mig naturalment.. A més a més altres discontinuitats tèrmiques a diferents nivells. El vent si està present ha de ser prou fluix i laminar per evitar la mescla, tanmateix cal que l’estabilitat del conjunt no sigui total, altrament no es vorien els canvis.
A primeres hores del matí solen haver més probabilitats que als capvespres degut al refredament i més fàcil estabilització de les capes més baixes de la troposfera. Per altre banda, la intensitat dels efectes dels miratges és més gran a la pràctica quan el motiu que s’observa està especialment llunyà dons hi ha més recorregut per la llum i més facilment distorsionable. Mirar una sortida de sol afectada per miratges resulta més usual que veure qualsevol silueta afectada per el mateix. Cal una inversió molt marcada perquè siluetes no molt llunyanes (+ de 200 kms per exemple) mostrin miratges superiors al contemplar-les. Tanmateix, les circumstàncies més propicies no solen anar correlacionades de gran transparència atmosfèrica i per això en la pràctica no veiem moltes fates, excepte si ens fixem en el sol sobre l’horitzó.. El disc solar, per lluny que estigui, sol ser visualitzable gràcies a la intensitat tant forta de la seva llum i més sovint ens mostra distorsions òptiques que no arribem a copsar en els relleus terrestres.
ON TROBAR LES FATES MORGANES
En latituts septentrionals els miratges superiors i eventualment els seus agregats es poden esperar sobretot a la primavera quan el mar encara és fred però més amunt sol rebre fluxes d’aires més càlids els quals llisquen damunt la capa d’aire marítima. En zones àrtiques, amb la mar congelada o gairebé congelada especialment.
En zones més meridionals les inversions tèrmiques més eficients es donen sobre planures interiors.. Si la transparència és prou bona (usualment no ho és) els miratges superiors i les fates es mostren sobre serralades distants.
SOBRE MALLORCA ES FEIA ESPERAR.
Personalment portava temps volent veure una fata morgana sobre l’illa.. Confiava que algún dia de primavera tal vegada seria factible en certes condicions, però passaven anys i res, només algunes distorsions més o menys grans de les carenes, però no realment morgàniques.
Des del País Valencià si que a finals d’hivern del 2016, Miguel Zaragoza, va reportar aquesta magnífica imatge (cliqueu) amb destacats miratges superiors a les parts elevades de l’illa, els quals segons com podriem assignar-ho com una fata; en qualsevol cas una imatge fantàstica de l’illa super alterada, fotografia la qual va ser feta el mateix dia que jo vaig decidir anar al Pirineu expressament a retratar els Alps, aconseguint-los des del Bastiments i reportant el dia previ ja imatges testimonials de bona transparència.
La tardor del 2016 va ser poc pròdiga en quant a horitzons i a observacions de l’illa. Només el dia 7 de Novembre (gairebé imperceptible) + el 25 del mateix mes amb pluja (interessant) i el 12 de desembre és va deixar veure una mica, fugaçment en les albades.
.
Però la situació va canviar al poc de començar l’hivern. Vaig advertir que l’illa es revelaria de nou per nadal. I així va ser. L’albada de nadal, des del Turó de la Rovira, allà estava; tènue, això si. Per cert al tenir la gràcia del nadal vaig decidir enviar la fotografia a Tv3 i curiosament va ser el primer cop aquell que em van publicar una de Mallorca (després de tants anys fent-ne de moltes més i millors!).
De cara al dia següent l’estabilitat atmosfèrica i la transparència no sols es mantenia sino que podia ser més intensa.
L’albada de St.Esteve vaig voler repetir anar a veure Mallorca al Parc Güell, tot aprofitant que venia una familiar de lluny, passejar amb ella per un dels indrets més emblemàtics de la ciutat era l’el.lecció.
I certament allà estava l’illa de nou, més clara a més que el dia previ.. Certament havia valgut la pena anar-hi. I els miratges? Dons no, això no, en absolut.
DES DE COLLSEROLA SI
Tot estant al Parc Güell rebo un missatge d’en Pep Puig, fotògraf també avessat a voler copsar horitzons.. Em diu que està a Collserola i que apart de veure l’illa, l’està veient amb forts miratges!.. Carai!! penso.. Que m’estaré jo perdent per no haver anat més amunt!! : )
Simultaniament, l’Alfons Puertas, des del O.Fabra.. Li tocava torn de 
feina i també l’estava retratant aquest cop. La seva fotografia, com totes les altres de les albades que sol fer, inmediatament es va escampar per els mitjans de comunicació. En la imatge s’apreciaven clarament els miratges superiors. Per el que fa a les fates morganes.. Ell ho titolava com a fata morgana però personalment no m’ho semblaven tant.
Les fotografies d’en Pep però.. Em van treure el dubte. Vaig tenir la sort de veure’n unes quantes (d’imatges), captades en diferents moments i no sols s’apreciaven diversos “pisos” de relleus afectats per miratges sino que s’apreciaven els canvis del panorama en gairebé cada diferent fotografia presa des del Tibidabo, una mica més amunt de l’observatori. Aquí al dessota una de les que va enrregistrar.
.
.
El summum va ser quan dies després en Pep va decidir muntar un “time-lapse” a partir de les fotografies presses per ell mateix. Vaig col.laborar una mica en assesorar per el muntatge però va ser ell qui va sel.leccionar les imatges i va fer-ho. El resultat, un audiovisual molt breu però fenomenal.. El primer time-lapse o pseudo time-lapse de Mallorca, potser també el primer de paisatges tant distants, la primera fata morgana clarament fantàstica sobre l’illa.
-Per el que fa a la Fata Morgana fixeu-vos sobretot en el Puig Galileu (marge esquerra de la imatge)-
Em vaig preguntar si algunes altres persones més, potser arràn d’haver vist la meva fotografia del dia precedent, igual és van motivar per anar a mirar de retratar també, després dels dinars de nadal i tots els compromisos acomplerts en bastantes famílies. Ben podia ser. No en vaig trobar de més imatges. Només per tant les de l’Alfons i les d’en Pep, les quals no van correr tant com les del Alfons, es clar, pero s’ho mereixien tant o més. Per la meva banda vaig intentar contribuir a que tinguessin una mica de resò al publicar el seu time-lapse al fcook i al twitter.
I avui, després de molt temps sense escriure reportatges al blog, ho faig també aquí, perquè sigui fàcil de trobar per a qui el busqui. El facebook i el twitter son com el vent.. Ho porten tot i s’ho emporten.. Santa paciència cal per trobar coses penjades de fa temps.
Bé. Més imatges seves les podeu trobar al flickr: https://www.flickr.com/photos/139015613@N03/albums/72157676706428211/with/31764193152/
NOU DIA POSTERIOR
El dia 27 de Desembre personalment vaig repetir per segon dia consecutiu i aquesta vegada si que em vaig decantar per Collserola.. Resultat: Un miratge superior sobre el Puig Major; res espectacular però algo era algo.
L’anticicló s’havia aposentat i la transparència havia enpitjorat, però les careness eren apreciables.
Aquí a sobre la fotografia que vaig fer el dia 27, s’aprecia tota la part superior esqueixada òpticament per la refracció.
I dos dies després, encara el 29.. es va deixar veure de nou, però això si, ja sense miratges i només també la carena superior. Va ser reportada per un altre fotògraf, l’Àlbert Vazquez. Jo aquell dia em trobava fora del pais.
Enguany fa 100 anys -en concret a principis del 1916-, des de Barcelona; es van començar a fer una serie d’observacions de Mallorca i d’altres siluetes d’horitzons distants. Observacions metòdiques i riguroses, les quals, compilades quatre anys després, al 1920, van donar forma a un breu pero singular treball científic.
Albirar Mallorca, el Puigmal, el Montseny i la resta de punts cardinals màxims del territori, va servir per coneixer millor les peculiars característiques del cel de Catalunya. Alhora per aportar avanços en el coneixement dels factors físics implicats en els graus de transparència atmosfèrica i per fer ciència en definitiva.
El treball es nodreix i sorgeix per la inquietut científica de l’Eduard Fontseré (el meteoròleg més important i referent que ha tingut Catalunya i conegut internacionalment) en aquest tema i alhora es degut també sobretot al treball, amb metodisme i rigor, de la persona que feia les observacions i notificava dia rera dia els registres, es deia Gabriel Campo i no era meteoròleg de carrera però va acabar-ho essent de profesió i ben expert.
El que es portés a terme en aquests anys i no en d’altres també va seré estimulat però, per les demandes que sorgien, cada vegada més des del mon de l’aviació (l’Eduard Fontseré ell mateix ho menciona en aquest sentit). Era l’èpca en la qual l’aviació estava fent molts progressos tecnològics, cada cop s’enlairaven més aparells, més eficients, més funcionals, més prometedors, tant en lo bò com en lo dolent. El contexte a Europa en aquests anys era el de la Primera Guerra Mundial (de la qual Espanya en va quedar al marge), la ciència permetia que es desenvolupés la tecnologia, i la tecnologia demanava a la ciència, en aquest cas en concret l’aerologia, que avances, que aportés més veritats sobre l’atmosfera. Pero vaja, em sembla que -aventuro- independentment de les respostes que es volguessin aportar als aviadors, el gust per l’aire, per la meteorologia, per la ciència, era la més primordial font o estímul..
I aquí està.. Un treball que recull observacions d’ara fa 100 anys. Fa un temps el vaig localitzar -tot fent recerca via internet- en una llibreria de nom Vilallibres de Vilanova i Geltrú; el vaig solicitar i me’l van enviar a casa ben àgilment. Me’l vaig llegir i ara el brindo ja (aprofitant que no faig albiraments i no he escrit últimament) perquè als qui us interessi el tema ho trobeu interessant i amè com el vaig trobar jo. Feu click al seu damunt. O si preferiu una versió amb menys Mb, clickeu al final de tot l’últim link.
Sobre les variacions de transparència de l’atmosfera, des de les Illes Balears fins al Puigmal.
Enllaç al estudi “Sobre las variaciones de la transparencia de la atmosfera desde las baleares al puigmal Versió de descàrrega més lleguera aquí
Enllaços anexes:
Biografia d’Eduard Fontseré: http://www.raco.cat/index.php/revistafisica/article/viewFile/174641/226992
Biografia de la Família Campo:
http://soparsambestrelles.blogspot.com.es/2011/07/una-mica-dhistoria-la-familia-campo.html
El cel a Catalunya, els perquès de l’aire diàfan…: http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000120%5C00000039.pdf
La segona setmana de desembre d’enguany (2014) ha estat bastant profitosa en quant a albiraments. Uns companys per exemple van retratar de nou els pirineus des de territori valencià (Juanjo), així com el cim del Mont Caro des de Andorra (Jordi). Tinc pendent un dia dedicar un reportatge als albiraments des de el Pirineu (x cert, en aquest sentit, qui tingui imatges molt singulars (i de llunyania) en aquest sentit si voleu me les podeu ensenyar i us estaré agraït). Per el que fa a mi, en 4 dies dels 7 vaig copsar la Serra de Tramuntana balear, per bé que en dues de les ocasions (dimecres vespre i dijous vespre) el resultat fou molt tènue. No comentaré aquestes dues de tènues perquè a més de poc contrastades vaig fer els clicks des de un lloc molt conegut (TBdb) i no vull repetir-me tant per no avorrir als lectors, tot i que per a mi cap imatge és avorrida, bé sigui per els matiços o aspectes relacionats amb la meteorologia, sempre diferents.
El dilluns al migdia, vaig fer retrats al cim del Puig Major des de el Montseny i el divendres, abans de sortir el Sol la Serra mallorquina es va deixar veure bé des de Montjuïc. La visió des del Montseny va ser plàcida i serena però la de Montjuïc especialment interessant. Vaig anar a cercar una cosa que feia temps que ho volia fer: Verificar empíricament a través d’un exercici de cames (i fer descansar la ment de números) quina és la cota mínima possible d’observació de Mallorca des de la ciutat.
Mosaic de 4 imatges des de el Montseny, en concret des de la cota 1500 m, vora el Turó de l’Home:
 |
 |
 |
 |
En la primera imatge s’aprecia una part de la Serra de Tramuntana molt tènue, embotida dins d’una capa d’aire relativament humida i amb poca transparència. En la següent s’adverteix com el cim del Puig Major i lleugerament el Massanella treuen el cap damunt la capa d’inversió. Tercera, aspecte del cim del P.Major, amb una claror excel.lent malgrat l’hora del dia (14h) i la gran llunyania. Última imatge, l’aspecte del cel, bastant ennuvolat del dia. La presència de nuvolositat, sobre tot de tipus mig i alt és un factor habitualment bo per albirar horitzons llunyans.
Des de Montjuïc. A trenc d’alba.
Si al Montseny havia anat a propòsit per veure l’illa, també va ser igual en aquest cas. Malgrat la relativament elevada humitat ambiental del moment (>73%), altres senyals dels pronòstics meteorològics em feien pensar en una certa possibilitat de que es copsés. I així va ser, un cop més, i a més amb força nitidesa, lo qual això si que em va sorprendre.
El port en primer terme des de l’extrem sud del castell, però des de fora del recinte, donat que malauradament l’accés a dins no és lliure ni gratuït perquè està al servei d’una entitat privada (per culpa del govern municipal des de fa un any). En últim pla les siluetes del Puig Massanella i del Massís del Puig Major.
Fent ús del zoom de la càmera, la dimensió de les muntanyes mallorquines cobra una aparent major ubiqüitat paisatgística.
Eixida del Sol darrera d’uns cúmuls distants.. A partir d’aquell moment la visibilitat de l’illa començaria a minvar ràpidament. Podia aprofitar però, encara per fer una cosa que feia temps que se m’havia ocorregut però que encara no ho havia portat a terme: Cercar la cota mínima de visibilitat des de la ciutat. Era una bona ocasió perquè la serra es veia nítidament sense boirines enganxades al mar que minvessin la visió de les zones menys altes. Però el Sol havia sortit com dic i per tant calia donar-me pressa, força pressa. Vaig posar-me a correr muntanya avall, vaig arribar al Mirador del Migdia i més avall, fins l’explanada del damunt del cementiri, vaig fer la comprovació i des de allà encara es veia, només el cim del Puig Major i rascant també la carena del Penyal del Migdia, un xic més avall el Penyal si que ja no es veia; la perceptibilitat del cim Major resultava ja francament difícil, per allà ja no hi ha camí, era qüestió d’anar saltironejant sobre les herbes i matolls a contrarellotge pendent avall, cada segon que passava hi havia menys contrast que el precedent, degut a que jo seguia anant cap avall i sobretot a que el Sol seguia anant aparentment cap amunt.
I en això que vaig arribar al peu d’una figuera de moro. A l’esquerra, però separat uns 700 m, tenia el far a la mateixa alçada que jo. Em trobava a la cota 95m -conec la cota del far de Montjuïc i em servia de referència-. Vaig tornar a ullprendre i Mallorca encara es percebia, però a través del visor de la càmera em resultava massa tènue com per apuntar-lo correctament alhora de fer el click. El problema era la falta de contrast (al límit de la meva perceptibilitat) però no pas el tamany aparent del cim del Puig Major. No era una ratlleta o un punt enganxat al mar i per tant això volia dir que encara es podria percebre des de una mica més avall!. Impuls de córrer, si, però ep!.. no, començava un precipici tot just des de allà i no portava corda!. Així que, aquí es va acabar l’aventureta. Un altre dia que la situació es repeteixi, me la portaré i rapelaré! ;-)
 |
 |
Imatge del cim del Puig Major, encerclat en una el.lipsi (si no és més difícil que trobar al Wally en un llibre) i el far de Montjuïc, edifici de referència per la cota altitudinal.
ALTERNATIVES
Hi han altres maneres, menys arriscades o més còmodes, d’esbrinar la cota mínima. Una d’elles evidentment hauria estat pujar a un gratacels més o menys proper i anar baixant per les escales; una altre haver escollit una altre banda del turó amb un relleu menys empinat.
Una altre fer servir el cap. Matemàticament es pot calcular, i aleshores no cal moure cames. Encara més fàcil es poden fer proves amb simuladors, però el resultat -matemàtic en ambos casos- en aquests càlculs depèn dels valors que s’assignin a certes variables, valors que a la realitat van canviant, degut a que la refracció atmosfèrica és una cosa que va lligada a factors meteorològics també variables i complexos. En aquest sentit per tant, a la pràctica es fa gairebé impossible poder esbrinar el límit concret de cota mínima per un dia determinat, també concretar quin seria el límit mínim absolut, igual com de manera versemblant -tot posant un altre exemple-, ningú pot assegurar quina és la temperatura mínima o la pressió màxima que pot haver en el futur a Bcn o a qualsevol altre lloc. És poden fer però unes certes aproximacions, això si. Atenent al grau de refracció que em semblava que havia aquest dia (crec que no era ni molt baixa ni molt alta) he determinat que la cota mínima des de Montjuïc que m’hagués permès veure encara la punta del cim (si hagués baixat per el precipici) podria haver-se situat entre els 75 i els 80 metres d’alçada.
DES DE EL GARRAF ENCARA ÉS MÉS POSSIBLE MÉS AVALL
Des de el Garraf, un parell de vegades vaig copsar Mallorca des de cotes similars a les del far de Montjuïc, va ser en un mirador de la carretera de Sitges-Castelldefels, però el Garraf està un xic més aprop de Mallorca que Montjuïc –de fet és l’indret més proper a l’illa des de on és factible albirar el Puig Major, tot i que geogràficament la mínima distància correspongui la Zona Franca– i per tant te una major amplitut de cotes possibles de visualització que no pas Barcelona.
L’interès per mi d’esbrinar-ho des de Montjuïc ha estat per conèixer la cota mínima possible d’albirament des de alguna part de Bcn. El turó n’és part i és la que queda més propera a Mallorca amb l’alçada necessària. Uns 180 km.
Bastantes altres més vegades he vist l’illa des de aquí (bé; moltes menys que des de el Tibidabo per exemple) tot i que en aquest blog d’horitzons només vaig escriure una entrada al respecte. Altres ocasions no em van ser tant significatives i quasi totes van resultar albiraments bastant tènues. L’aire, es com és, l’hem de cuidar.
__________________________________________
ACTUALITZACIÓ D’INTERÈS (25/03/15): Joan Tarradellas ha copsat la silueta del Puig Major des de només 52 metres d’alçada!. Més informació a l’article “Sorpreses de la refracció. No totes les Mallorques son iguals!“
Les siluetes de Mola Planícia i Es Galatzó des de Collserola. Dues “illes” a una mica més de 200 kms.
Ja estem en plena temporada d’albiraments i jo personalment, com que segueixo enderiat amb els horitzons, porto fetes unes quantes observacions de Mallorca des de alguns indrets en diferents dates. Les millors en dues ocasions ara fa pocs dies des de Collserola, i en concret sobretot la última; tarda del 18 de Novembre. Em va resultar singular per dues coses. 1º Perquè vaig aconseguir retratar dues “muntanyes-illa” que se m’havia escapat des de Collserola en altres ocasions: La Mola Planícia i Es Puig de Galatzó. 2º Perquè l’aire em va permetre retratar el llum situat al capdamunt del Puig Major.
TERRA A LA VISTA. EL SUD DE LA SERRA DE TRAMUNTANA
L’Orientació de les muntanyes de Mallorca respecte de Catalunya, fa que les distàncies a diferents punts de la serra de Tramuntana resultin diferents entre una part i una altre de la mateixa. Els puigs més propers, i potencialment més fàcils de veure son els que es troben al nord-est (Puig Ternelles 183 km), els més llunyans en l’altre extrem, evidentment, situats a +de 200km. La visió dels cims nord-orientals a més resulta afavorida si hom els contempla al sortir el Sol, dons l’astre es situa no en un angle no molt separat de tals cims; sobretot als mesos d’hivern. Un altre moment favorable son les postes de sol i en aquests casos, els cims del sud-oest de la serra poden ressaltar una mica millor que els més pròxims del nord-est.
Les seves menors alçades i les seves distàncies més grans nogensmenys impliquen que l’aire en les capes baixes hagi d’estar molt net i poc humit, altrament son invisibles. Tanmateix, al estar situats molt separats de la resta dels altres relleus visibles, fa que hagin passat desaparcebuts per altres persones que han contemplat la Serra de Tramuntana des de llocs semblants en d’altres ocasions molt bones, o fins i tot desaparceguts per una altre persona que també sovint la retrata.
Un tercer factor afegit pot ser a més a més la grandària aparent d’aquestes muntanyes del sud, realment difícils d’ullprendre, per lo menys a primer cop d’ull.. I si algú amb bona vista se’n adona de les protuberàncies damunt el mar, molt fàcilment pot ser que no els identifiqui amb parts de terra si no que cregui que son vaixells..
Imatge amb més zoom del Puig Galatzó. La seva silueta, tot i que no tant vertical, trobo que pot evocar una mica a la imatge de Es Vedrà retratada per Miguel Zaragoza, ara fa uns mesos des de una ermita de la Serra Galzeràn. En realitat aquest puig no és tant vertical en conjunt, però per dues bandes si que ho aparenta i aquest efecte estètic és el que domina des de la perspectiva de Collserola. Això encara seria més marcat si a més hi hagués algun efecte de “looming” (distorsió en alçada causada per la refracció atmosfèrica), lo qual però no sembla pas (o bé molt lleument només) haver succeït aquí. La Mola Planícia -el “mont illa” veí- es veu plana.
CAPVESPRE. TRAMUNTANA PAM A PAM..
La Serra de Tramuntana abans de posar-se el Sol. En primer terme la cúpula de l’Observatori Fabra encara daurada per els últims raigs.
L’excel.lència d’aquest dia, en quant a aspecte del cel, tant roig (malgrat mirar en sentit sud-est!) i amb els tipus de núvols que l’acompanyaven, fa recordar una mica al que va tenir Marcos Molina des de Mallorca en la seva “Roiggada” famosa del 2010 i de fet, meteorològicament resultava una situació bastant similar.. Molta estona després (unes 32 h) del pas d’un front però amb vents d’oest que s’havien sostingut sense interrupció.
Em vaig dedicar a fer fotografies de tots els sectors de la serra i aquí us adjunto la sèrie d’imatges. Podeu clickar sobre cada cim que cito, per visualitzar-les. Per començar el Puig Ternelles i es Puig Esbaldregat, es tracta de dos cims propers entre ells que en conjunt conformen un “mont-illa” allargat; per tant, els dos extrems visibles de la serra ho conformen “monts-illa”!. A continuació tenim la fotografia presidida per el Puig Tomir, conjunt de muntanyes que trobo força estètic i que em sembla una mica un podi olímpic mirat des de el darrera. Tot seguit tenim el sector Puig Roig + Galileu-Massanella i finalment el Puig Major, aquesta vegada cobert per un núvol (o nígul, com dirien els mallorquins) de tipus orogràfic o “excursionista”.
A la dreta del Puig Major en la mateixa imatge hi ha el Puig de l’Ofre i prosseguint en direcció sud-oest, en la següent trobem la llarga extensió de la Serra d’Alfàbia, la qual s’exten fins al Puig de S’Aritjar. Seguint més al sud-oest ens trobem el Puig des Teix , zona la qual va acompanyada per muntanyes menys prominents, Puig Caragolí i Es Pouet. Finalment Sa Mola Planícia i Es Puig de Galatzó.
COLORS QUE S’APAGUEN, LLUMS QUE S’ENCENEN
Els nígul excursionista va baixar del cim del Puig Major quan va anar enfosquint, la serra poc a poc es va fer un xic més tènue, la vermellor endimoniada i càlida del cel es va afeblir, la resta del paisatge va agafar una tonalitat cada cop més freda.. El Galatzó i la Mola Planícia aguantaven una mica més. Quan la llum va seguir minvant, Barcelona es va començar a encendre.. La silueta de Tramuntana semblava acoplar-se amb la nit, apenes es veia ja res de Mallorca i pocs minuts després no es veia res, però em vaig quedar i a consciència llavors vaig tornar a apuntar amb la càmera a l’espai de cel o de mar on sabia que estava el Puig Major; la meva referència era una torre d’alta tensió de Collserola, la punta de la qual, des del lloc que coneixia, apuntava al cim. Vaig exposar la càmera 8 segons a baixa ISO i va apareixer registrat, el llum del cim, i fins i tot la silueta de la muntanya contra el cel, massa fosca per als meus ulls però no prou encara per el sensor de la càmera. I així ha quedat testimoniat el Puig major en una, dues, tres imatges.
No ha estat el primer cop que he retratat el llum del Puig Major, fa dos hiverns ja ho vaig aconseguir, també des de Collserola, però em van resultar unes imatges molt dolentes totes elles, on el llum era poc apreciable i resultava difícil il.lustrar-ho com part realment del cim; aquest cop m’han sortit millor les imatges, tot i que com veieu no son pas gaire bones, son molt millorables, una altre ocasió futura.
Bé; parlant de futur, vull dir que en realitat tant de bo desapareguessin aquests llums del cim no obstant, dons es tracta d’una instal.lació militar (ai que ara em detindran per haver retratat una instal.lació militar), la qual seria una gran satisfacció si un dia la desmantellessin.. El cim és propietat de l’exèrcit i per la seva culpa l’accés està molt restringit i cap excursionista -excepte si ets un nígul- pot anar així com així. A més per fer les instal.lacions es va tallar la muntanya, se la va rebaixar d’alçada passant de 1445 m que tenia a 1436m que te d’ençà.. Per tant, si, gràcia d’haver retratat un punt de llum artificial tant distant, però tant de bo sigui tot allò d’allà destruït o reconvertit en un Museu de Natura i del Paisatge.
I bé; tornant a Collserola.. Per acabar, mostro una de les altres fotos de Mallorca que he fet un d’aquests altres dies.
El 13 de Novembre, abans de sortir el Sol, havia anat expressament també a Collserola a copsar l’illa dons estava gairebé segur de que es voria amb el meu auto-pronòstic meteorològic -generalment encertat xcert-. La claretat no era tant extrema com el dia 18 però igualment havia estat una gran maca estona amb la sensació del premi de l’encert i la bellesa del Sol sortint per una altre cantó de l’horitzó donant a la ciutat i al païs la benvinguda. Després vaig anar a correcuita a treballar.
..Matinal
*I Per cert, si us ve de gust contemplar més nombre d’imatges, podeu visitar-me a l’enllaç facebook https://www.facebook.com/horitzonsllunyans
Forma tocada per el vent, i per la llum ..I per el pensament.
El dia 13 de Gener ens va travessar un front fred a gran velocitat, tant que tot i que a la nit plovia a Barcelona, al matí següent no sols havia quedat el cel descobert (cosa habitual) sino que els núvols havien marxat fins i tot de Mallorca.
L’Alfons Puertas des de l’Observatori va ser segurament qui primer s’en va adonar, a trenc d’alba. Veieu nova excelent imatge al seu twiter.
Normalment el llindar òptic de visibilitat envers perfils llunyans decau considerablement a mida que el sol s’eleva per l’horitzó; nogensmenys, al igual com va succeir en el dia de Reis, aquesta vegada es va mantenir en grau notable bona part del matí i puntualment encara es va incrementar en certs moments. La imatge amb que encapçalo l’article i les que segueixen les vaig fer totes jo mateix desde Bcn ciutat. Aquestes estan preses al migdia, des de el mateix indret que un altre avistament meu del 20 de Juny (i reportat en aquest blog també), aprofitant els bons efectes de la llum en l’aire del moment.
A la imatge dreta, darrera Montjuic i més enllà de la línea del mar sobresurten els dos perfils característics més elevats de la serra. Es Puig Roig i es Tomir es segueixen ressistint a apareixer des de aquesta cota baixa (208 m.), malgrat que 4 anys abans, sembla que aquesta part de Bcn va ser retratada des de el Puig Roig per Marcos Molina. Per mi va ser casual ser a Bcn aquest dia 14, la meva intenció en realitat era la d’estar al cim del Mont Caro per fer l’avistament des de allà amb un altre ingredient especial el qual no es possible tenir des de Bcn.
Es Massanella darrera un indret tètric i des de un lloc tètric (havia un Tanatori al costat meu). Després d’aquestes imatges -potser preferides per a esperits molt melangiosos- vaig desplaçar-me a un altre punt de la ciutat i cercar una perspectiva més alegre: el barri de Can Caralleu, pero quan vaig arribar-hi, els núvols ja s’havien menjat la serra de Tramuntana com un entrepà!.
Puig Major amb núvols baixos d’evolució, per davant i per darrera. ..És un error tendir a creure que els núvols acompanyen visibilitats dolentes. Poden ser un factor perjudicial ..o esdevenir molt favorables!. En el cas aquest, gràcies als núvols del darrera, la silueta del massís balear quedava clarament retallada. Un altre factor important i que aquí també va intervenir (tot i que lleugerament) va ser l’efecte escenari, devingut de la presència d’uns altres tipus de núvols entre Bcn i Mallorca els quals minvaven la llum solar paràsita. I a més es clar del 3ºfactor clau -o paràmetre imprescindible-: Una transparència atmosférica força elevada. Aire amb molt pocs aerosols.
Mateixa imatge de l’encaçalament, sense retallar.
DES DE EL TURÓ DE LA ROVIRA. 26 de Gener.
El dia 26 ha tornat a ser un altre dia d’excelent visibilitat i bons fruits en aquest sentit per als qui l’haguem pogut gaudir. Al matí, en Jaume Cusidó fotògraf naturalista de Sabadell -i qui per cert ja havia retrat Mallorca algún que altre cop des de La Mola (i no se si des de més indrets)- ha retratat la serra de Tramuntana des de Collserola (clickeu enllaç), l’ha difós al twiter i després l’han difós a més a més per Tv3. Jo per la meva banda m’he anat de nou a retratar-la des de el Turó de la Rovira. Aquesta vegada però, he escollit un punt força més baix del turó que en les meves altres anteriors vegades. De primer un punt situat a uns 180 metres d’alçada, ben aprop de les cases de la seva falda i després un xic més amunt. El ventatge d’escollir un punt poc elevat es que permet encuadrar en conjunt una superficie més gran de ciutat.
Imatge dreta: La catedral de Barcelona com a edifici protagonista del primer plà. La fotografía l’he fet a les 5:15 pm, una 
transparencia excelent fins a cero graus verticals i sense fenòmens apreciables de distorsió per refracció atmosférica. Una satisfacció la contemplació de nou d’aquest regal del nostre medi ambient -a pesar de com el malmetem-.
En quant al factor meteorològic, durant el matí el cel era lliure de nuvolositat però a partir de migdia tot el celatge entre Mallorca i Barcelona s’ha anat cobrint de núvols mitjos i alts (nou front càlid), repercutint en un altre nou lleu efecte escenari de contrallum indirecte (darrera l’illa no havía nuvolositat encara). Per altre banda, la visibilitat de la serra ha augmentat en el moment de la posta de Sol com era d’esperar.
CAPVESPRE DES DE L’ARRABASSADA. -15 de Gener-.
I bé. ..Afegeixo si de cas una altre mostra més d’aquest Gener tant pròdig, tot i que aquesta des de un mirador de Collserola i per tant no ben lligable amb el títol de l’article (tot i ser també Bcn).
..Moments de capvespre, una percepció tenue, amb Montjuic davant i la resta de la ciutat començant a encendre els seus llums nocturns.. Contexe meteorològic: una cua de front càlid també.. Cirrostrats entrant per l’oest.. I una lluna sortint del bosc, vestida amb un vel de núvols mig transparents..
DES DE CAN CARALLEU. 7 Febrer
Volia donar per acabat l’article pero aquest hivern està essent tant esplèndid que em costa posar el punt i final!.. Mallorca s’ha mostrat unes quantes vegades més afavorida per el pas de fronts freds i calents del sector oest. Des de l’Observatori Fabra s’ha retratat la seva aparició abans de sortir el Sol (veieu imatges 3 de Febrer i 6 F per exemple i el reportatge aquí al blog). Jo també des de altres llocs en altres moments. D’aquestes ocasions vull destacar aquí un albirament que he fet el 7 de Febrer des de el barri de Can Caralleu, en concret des de el Passatge de LLucieta Canyà, a la cota 235 m.
El Massanella i el massís del Puig Major -mostrats cada dos per tres en aquest blog-, aquest cop en blanc i negre, contrastaven les seves siluetes amb el fons rosat del cel del capvespre (cliqueu color) unes hores abans de l’arribada d’un nou front.. La meva intenció però, era captar el Puig Roig (1004 m, 183 km) una de les muntanyes més maques de la Serra, pero gens fàcil de copsar des de una cota tant baixa a tal distància.
I afegeixo a continuación també aquesta altre, la qual vaig fer amb l’ajut d’un filtre roig, interessant en aquell moment. Aquí apreciem una mica la textura orográfica de les muntanyes. Contrast paisatgístic notable amb les grues de la Zona Franca de la ciutat. 
Tres imatges excelents, d’aquestes que no deixen indiferent a cap amant dels paisatges. Crec que no m’equivoco si dic que son els millors retrats de molts cims de la serra de Tramuntana fets aquest any 2013. I sense dubte totes tres formen part del conjunt de les millors fotografíes (o les millors segons els atributs que més es vulguin valorar) fetes mai de Mallorca des de Catalunya.
L’autor de totes, l’Alfons Puertas, meteoròleg al front de l’Observatori Fabra des de fà molts anys, analista rigurós de tota mena de fenòmens atmosfèrics que es donen sobre el cel de Barcelona, és la persona -no m’ho ha dit ell però n’estic segur- que més vegades veu i ha vist Mallorca des de Catalunya!.. Perspicaç observador, no es limita a recollir dades dels aparells sinó que també recull informacions a ull, d’altres paràmetres no registrables per els instruments. Els tipus de nuvolositat, la visibilitat atmosférica i com a cosa afegida fins i tot, l’eventualitat recorrent de copsar perfils distants, els quals en uns casos son els del Pirineu oriental i en altres les elevacions de Mallorca. Les seves notes, en no pas poques ocasions m’han servit a mi també, per copsar l’illa des de Collserola o des de altres indrets.
..MÉS ENLLÀ DEL MAR. -GENER-.
Més enllà de l’horitzó del mar, davant un fons de cel ben rosat, es deixaven veure les muntanyes de Mallorca.. L’Alfons era allà i va captar aquestes belleses llunyanes amb la seva càmera. Jo he sobreimprès els noms dels cims així com els dels pobles propers de cada sector del paisatge per tenir més referències geogràfiques, pero els qui volgueu gaudir de la contemplació més neta podeu anar a aquest enllaç (click). La imatge es mereix ser vista encara més sense noms. L’aire, l’aire deuria ser com ben bé una joia aquell dia permetent tant excels avistament. Pero el seu valor no era el brill sino la seva transparència. Quasi mai es donen circumstàncies així al nostre litoral, i menys sobre Barcelona. Un parell de dies després de l’observació de l’Alfons, la magnificiència quasi es va repetir i vaig poder percebre jo mateix la serra, també des de Collserola. Aleshores vaig aconseguir una cosa curiosa: captar un dels llums nocturns del Puig Major, bé que molt tenuement. ..I 9 mesos abans, també des de un punt de Collserola una altre cosa, per mi mateix més satisfactòria: Vaig aconseguir retratar alguns trets de la morfología de les roques de la Serra Mallorquina. Tanmateix com que sobre tals avistaments meus ja vaig escriure unes quantes línies en un article a propòsit, ara només en faig nova resenya i no m’hi explaio.
SOTA UNA TIRA DE NUVOLS.. -NOVEMBRE-
.
Un dia just després després del meu èxit en l’avistament dels cims mallorquins enmarcats amb la Sagrada Famíla i altres edificis singulars (clikeu), l’Alfons obtenia aquesta nova fantástica imatge des de l’Observatori. Una percepció de qualitat molt inhabitual per haver estat aconseguida a mitja tarda amb el Sol encara prou alt. I soprenent també per la gran definició que tenen les muntanyes tot i la presencia de núvols tant aprop seu o bé inmerses en tals elements.
A TRENC D’ALBA! -DESEMBRE-
Per acabar, aquesta joia paisatjística!.. Perfecció quasi absoluta de relleus visibles, quasi palpables, tant perfecta que sembla com un xic irreal. No? Algunes llums encara restaven enceses. Bona part de gent encara dormia a la ciutat ..Més els llums del matí incipient començaven a teixir formes i colors, al cel.. Una bella maranya, i el paisatge físic, revelat gràcies a una transparencia extraordinaria, coformava part de la sinfonía de llums
Per el que fa a la geografía concreta, no tot el que s’hi veu son muntanyes. Com el mateix Alfons de seguida es va adonar, tot el que queda a la dreta del Penyal del Migdia no poden ser altre cosa que boires o nuvolositat. Cap a l’esquerra, onze cims he destacat amb l’ajut de bones eines cartogràfiques. La fotografía em resulta interessant perquè per exemple inclou bé el Puig Gros de Ternelles, el qual no abarca la fotografía del 22 de Gener. En qualsevol cas, i repetint una mica el comentari que feia per a la primera, crec que convida més a la contemplació que no pas a la lectura de noms i de xifres numèriques sobreimpreses.
Sugereixo als lectores o lectores veure també altres imatges que fa l’autor. I es que son un munt les que fa i reporta al llarg de l’any des de l’àrea de l’Observatori. Incontables imatges de núvols, de perspectives aèries urbanes, de zones inèdites de llum i de tons de colors als cels en les seves transmutacións. L’Alfons segueix d’aprop els fenòmens atmosfèrics, amb els instruments i amb els seus propis sentits, i ben segur que deu ser per això que apart de desenvolupar bé el seu treball en els aspectes tècnics -implicats en la seva disciplina-, sap captar els moments més artístics de la natura.
ACTUALITZACIÓ 6 DE GENER DE 2014. MAGISTRAL OBSERVACIÓ DES DE L’OBSERVATORI!!
Acabem de començar l’any de manera espectacular!. L’Alfons ha tornat a retratar la serra de Tramuntana i ens aporta una fotografia fins i tot millor que les seves propies anteriors!.
Veiem clarament la serie de cims assenyalats anteriorment, pero a més un cim que abans havia quedat fora de cuadre. El “mont-illa” que conforma la silueta de més a l’esquerra es tracta del Puig Gros de Ternelles 838 m.(punta més elevada) i la seva continuitat el Puig Esbaldregat (783 m) aparentment tot plà en llur part superior. En la primera imatge d’aquest article aquest turó apareixia al marge Esquerra del cuadre.
La nitidesa de la resta dels cims més importants és superba; això contribueix a una magnífica resolució. Si fem click per veure la imatge en gran, si ens fixem dalt del Puig-Major veiem una geometría rectangular amb un punt a més sobre el seu cantó dret. Es tracta del radar!.
Per últim el vaixell -qui sap si el provinent de Palma de Mallorca-. Gran encert temàtic d’Alfons haver esperat l’entrada d’aquell ferry per la bocana del port!. Un petit detall però que fà que la fotografia esdevingui més rodona.
I ara una segona presa, feta també per ell 3 minuts abans.
La imatge malauradament no es tant nítida com les anteriors, ptser degut a un petit error degut a la falta eventual d’una bona fixació de la càmera -en situacions de poca llum sempre és un risc-. No obstant la imatge és molt interessant perquè temàticament compren cims que no apareixien en les altres imatges!. Aquí si que l’Alfons ens mostra el Puig d’Es Teix! (1064 m) situat al darrera del ferry. També una llarga extensió aparentment plana a la seva dreta, conformada en realitat per els turons del Puig Gros, Puig d’Es Pou i Puig Caragolí, amb cotes que no arriben als 1000 metres. Tot seguit, separat per una aparent collada, apareixen Sa Talaia Vella (868 m) i Es Pouet (856 m). Tots aquests últims cims, per a qui no estigui familiaritzat amb ells (jo tampoc ho estaba abans d’aquest article) geogràficament es troben entre les poblacions de Deià i Valldemosa.
Un aspecte que ens ha cridat l’atenció tant a ell com a mi, en aquestes dues imatges del dia de Reis és la dimensió aparent lleugerament més crescuda del perfils de la Serra de Tramuntana en comparació amb les altres imatges fetes des de l’Observatori en la mateixa cota. En aquest avistament del dia de Reis, la zona inmediata de l’esquerra del Puig Sa Bassa no resulta pas la línea del mar sino relleu i geogràficament es correspondria al Pas de Na Maria (887 m) segons la denominació en la cartografia del IGN. Aquests metres d’elevacions extres aparents de Mallorca deuen esser deguts a una més gran incidència de la refracció atmosférica, la qual permet copsar cotes més baixes , més llunyanes i un major nombre de cims que en altres circumstàncies menys favorables.
Després d’haver comparat les imatges entre elles i també amb simulacions panoràmiques generades per al cas em fa l’efecte que la panorámica fotográfica obtinguda des de l’Observatori Fabra -situat a 415 metres d’alçada, recordem- pot ser equivalent a la que en circumstància d’una menor incidencia de la refracció hom obtindria desde el mateix indret pero a 500 o 510 metres aproximadament!, es a dir gairebé com des de el Tibidabo. I bé; si veritablement és així, hi ha llavors un supòsit ben interessant a partir d’això.. Des de la cota 510 m, l’extensió dels relleus de l’illa visibles més al sud es succeiríen de manera molt discontinua en forma de “monts-illa” i arribarien fins i tot a prop d’Andratx. En concret s’albiraria Sa Mola Planícia (941 m) -prop de Banyalbufar-, es Puig de Galatzó (1027 m) -prop d’Estellencs- i sa moleta d’Esclop (928 m) a pocs kilòmetres d’Andratx.
Malauradament la fotografía no mostra aquests últims relleus hipotèticament visibles de mes al sud perquè quedarien fora del marge dret, però en base a aquestes suposicions (les quals he comentat només que un resum) pensó que podrien ser perceptibles, en un altre dia fantàsticament net.
Si la bona ratxa d’avistaments es manté estic segur que no passarà gaire temps fins que l’Alfons ho retrati!
ENLLAÇOS SUGERITS:
Web de l’Observatori Fabra
Resums mensuals + àlbums fotogràfics.
Inclouen les fotografies de Mallorca fetes des de l’Observatori així com informacions contextuals de les situacions meteorològiques en que es van donar els avistaments .
Facebook de la Secció meteorológica.
Mallorca i la Sagrada Familia!. Finalment, després de molts dies d’espera i de temptatives fetes ho he aconseguit. Retratar d’una manera bastant sobresalient la silueta de les elevacions mallorquines darrera la Sagrada Familia!.. Això resulta ben possible des de el Turó de la Rovira!, sobretot des de un dels seus laterals.
El dia s’ha llevat molt ventós. Després d’un primer intent al sortir el Sol -frustrat per núvols distants- he sospitat a sospitar a mitja tarda la nova possibilitat. La sospita s’ha fet molt més clara quan venint a Bcn des de el Maresme contemplava algunes capçades discontinues de grossos cúmuls arràn de l’horitzó, lo qual implica que la transparència era molt alta. A correcuita he aconseguit arribar al Turó de la Rovira. Tot i que el Sol s’acabava ja d’amagar, la claretat del cel ha estat suficient per regalar aquestes magnifiques vistes!!
Nota: Durant les properes 3 setmanes estaré lluny (lluny d’aquí vull dir) i possiblement em perdré possibilitats d’albirar horitzons llunyans des de Barcelona o des de altres contrades, dons estem en uns dies meterològicament molt moguts els quals poden donar moltes sorpreses!.. Agraïria, que si coneixeu d’alguna observació llunyana, vostra propia o coneguda d’algú altre me la notifiquessiu. M’agradaria coneixer-la i posarme en contacte amb l’autor o autora. Salutacions.
Estem en plena tardor, els cels es remouen amb els canvis de pressions atmosfèriques, bosses d’aire humit s’alternen amb bosses d’aires més secs.. Casualment, de tant en tant, el cel es prou sec i net com perquè les línies que delaten el perfil de la muntanya balear es mostrin davant els ulls d’algú que observa..
No reporto aquí cap retrat espectacular, no estem davant un eclipsament de Sol fantàstic -des de Barcelona això no serà pas mai posible- el qual fés factible un retrat com el d’Adolfo Martínez el passat 10 d’octubre. Per copsar la serra des de la ciutat depenem més de la meteorología que de l’astronomia.
He estat dubtant de si colocava o no aquestes imatges (de visions tenues ja n’he exposat unes quantes) però al final m’he decidit, més que res per els encuadraments aconseguits.
Des del cim del el Turó de La Rovira, la ondulada silueta del massís del Puig Major visualment queda enmarcada damunt la línea del mar entre la catedral de Barcelona i l’estatua de Colom!; escultura la qual per cert, si la miressim d’aprop veuriem que el seu dit no assenyala la direcció d’amèrica sino precisament Mallorca!, fet el qual encara te més gràcia afegida si pensem que, segons alguns historiadors l’eminent descobridor podría haver nascut a les balears. La fotografía l’he feta el passat 1 de novembre, en el moment foscant del capvespre. A l’esquerra del Puig Major també s’entreveu el massís de Massanella, segona elevació més rellevant de Mallorca.
Pocs minuts abans de la imatge anterior, amb lent de major aproximació, massanella a l’extrem Esquerra i el el Puig Major darrera del telefèric del port. La distància en línia recta entre el Turó de la Rovira i aquest punt de Mallorca és de 187 kilòmetres.
Una altre fotografía que vaig poder fer aquest mateix capvespre.. Amb la definició del perfil encara més tenue pero amb una major multiplicació de l’objectiu, el massís del Puig Major darrera un gran creuer de passatgers que navegava prop del port.
DES DE COLLSEROLA. 6 de Novembre.
Pocs dies després es va tornar a percebre la serra mallorquina. A primera hora del matí del dia 6, Alfons Puertas, meteoròleg de l’Observatori Fabra i a més sobresalient retratista paisatjístic, va notificar des de allà llur visibilitat (com en moltes altres ocasions) i la va fotografiar (clikeu-hi). No gaire després, la dispersió atmosfèrica de la llum solar la va fer invisible -com sol esser usual- pero l’illa va tornar a mostrar-se durant el capvespre i llavors va ser quan Robert Ramos, des de Collserola -I en concret m’atreviria a dir que potser des de el mirador de l’Arrabassada- va saber aprofitar l’ocasió i fer aquesta altre maca fotografía, la qual a més ha estat força twitejada per la xarxa. Hi veiem en ella bastants relleus de l’illa (Puig major, Massanella, Galileu i Puig Roig força bé) i un gran tros de Barcelona!.
..A veure que ens segueix deparant la tardor!
La primavera es va despedir el seu últim dia amb un bon regal. Una visió de Tramuntana des de la mateixa ciutat de Barcelona!. Una percepció molt tènue, això sí; però curiosa per l’època de l’any, per l’hora del dia (11:00 del matí) i més que res singular per haver copsat les siluetes des de l’àrea urbana.
A la imatge, el massís del Puig Major encerclat a la dreta i a l’esquerra, molt més tenue, el sector de Massanella, retratats des de la zona alta de Bcn, a una cota de 208 metres. Com es evident l’aparició no “cridava” (bé, a mi si per les ganes posades). A visió directe, els perfils resultaven encara un xic més tenues que a través del zoom de la càmera, tant que segurament deurien passar per inapreciables per la resta de la gent (a menys que algú altre com jo per exemple, hagués posat ull atent). Per contra, mitjançant uns binocles standars de 7×50 dono fe que la percepció era francament més evident i clara, en realitat més que en aquestes fotografies.
UNA APARICIÓ POC PREVISIBLE
La visió de Mallorca em va sorprendre una mica per la circumstància meteorològica. Es tractava una situació càlida amb fluxe de SudOest però no gaire marcada tampoc i on la humitat relativa no era precisament baixa, no pas vora la ciutat per lo menys!. L’Observatori Fabra de Collserola -que vaig consultar via internet el mateix matí abans d’anar a intentar veure l’illa-, recordo que va enrregistrar un 60% poca estona abans, valor habitual de molts dies, i pressumiblement no havia canviat gaire.
Que em va motivar dons, malgrat aquesta dada tant poc prometedora? Bé, la percepció d’una part del cel, amb un to ben blau, i alhora l’aproximació d’un mantell d’altocúmuls per l’oest, em va fer sospitar. ..I temptat per aquesta sospita (confeso que en moltes altres ocasions semblants, infructuosa) i aprofitant també que podia dedicar-hi una estona lliure de feina, em vaig desplaçar a la part alta de la ciutat, a algun punt prou elevat com per poder tenir visió del mar en l’angle apropiat sense necessitat d’haver de pujar-me a un edifici alt. Vaig escollir el Carrer Manuel Ramón, indret situat just a sobre la Ronda de Dalt, prop de l’Avinguda Tibidabo.
Perspectiva centrada amb el Puig Major i el Penyal del Migdia (turó secundari del Puig Major), aparentant aspecte d’illa una mica fantasma.
El Massanella (1364 m), segón cim Mallorquí, centrat damunt l’horitzó, també en forma d’illa. La presa està una mica més sobrecontrastada perquè a posteriori vaig intentar també copsar el Puig Roig (1004 m) un altre cim que quedaria a la seva esquerra. Tal cim però, no se m’ha deixat veure i pressumiblement requereix condicions meteorològiques molt més extraordinaries per apareixer-se davant de Barcelona des de una cota tant baixa!. Aconseguir-ho algun dia és per mi tot un repte dons és una muntanya des de la qual, el 28 de Febrer de l’any 2010, en Marcos Molina -fotògraf especialitzat en paisatges i amb retrats memorables d’horitzons distants- va retratar espectacularment els llums nocturns urbans de la part alta de Barcelona, inclouent -segons considero- els del mateix carrer des de el qual he pogut fer ara aquestes fotografies!. Copsar algun dia el Puig Roig des de aquí o bé des de Montjuic -encara una mica més avall de cota però també algo més proper-, em suposaria poder confirmar gairebé algunes atribucions teòriques que vaig fer en relació a la correspondència probable de determinats punts de llum de la ciutat amb els de la fotografia que ell va saber copsar en aquell capvespre hivernal. Moments magistrals de la fotografia i de la natura, qui sap si irrepetibles!. Aquí a sota un retall en blanc i negre d’aquella panoràmica genial i si clickeu anireu al seu blog. En vermell he encerclat l’indret que crec que es correspòn amb el carrer Manel Ramón.
……………….Barcelona des de el Puig Roig. ..A uns 180 km. I encerclat en roig, el suposat punt de perspectiva d’aquest reportatge.
 |
 |
Perspectives des de el carrer comentat amb menor zoom pero abarcant més extensió, es clar. Montjuic al fons, tot queda més petit i els relleus mallorquins la veritat, no us esforceu, no s’aprecien degut a la poca resolució i rang dinàmic de la càmera, no pas degut al tamany aparent de la serra de Tramuntana, la qual com he dit comentat si que resultava perceptible a ull nu. Veieu el mantell d’altocúmuls. Aquests núvols mitjos condicionaven favorablement l’observació llunyana en tant que minvaven una mica parcialment la incidència de la llum paràsita atmosfèrica. L’horitzó en canvi, n’era lliure del filtre nuvolós, quedant amb un cert efecte escenari que repercutia en la suficient bona perceptibilitat.
Plànol google amb la marca del lloc des de on estan fetes les fotografies. El barri de Bellesguard (Sarrià-Sant Gervasi).
NOTA D’ÚLTIMA HORA (31 DE JULIOL).
LA SERRA DE TRAMUNTANA S’ACABA DE CREMAR!, GAIREBÉ 2000 HECTARIES, CONVERTIDES EN CENDRA!, PER CULPA D’UN ACTE DESAPRENSIU!.
Milers i milers d’essers vius batuts per l’espant i el sofriment, no hi han paraules per descriure l’horror d’allà aprop. Des de lluny no es capta el patiment, des de lluny, des de 180 o més de 200 km.. La serra de Tramuntana es seguirà veient maca, però la consciència de saber el que ha ocorregut fà que no sigui el mateix. Des de la distància, no podem admirar paisatges i alhora sentir-nos “inmunes” a allò que els ha succeit. Distància no vol dir distància, llunyania no vol dir separació. El crit no arriba, el fum tmpoc, pero Tramuntana ha patit!, el planeta Terra ha patit.
Horitzons llunyans 
