Contemplant Eivissa des de Catalunya

Relleus de Mallorca i les seves ombres projectant-se al cel al moment de sortir el sol!. Meravella a les 8:10. Pero no era Mallorca el que havia anat a veure aquesta vegada.

Després de veure tantes Mallorques, ja era hora d’aconseguir veure alguna altre illa de l’arxipèlag balear!! ;- )

Ara bé. Quina?  De primer (ja fa uns anys) se’m va passar per el cap Menorca..  Però es clar, el Mont Toro..  És molt molt baixet, massa! i alhora està més lluny que la Serra de Tramuntana..  Els números no quadraven prou per poder albirar-la des d’enlloc.

..I Eivissa?  Eivissa es veu relativament sovint des dels turons d’Alacant i algun que altre cop des de la provincia de València.  I des de Castelló fins i tot: El 2014 Miguel Zaragoza (fotògraf ja experimentat en paisatges mallorquins) ens va sorprendre amb unes magnífiques imatges, de les quals en vaig escriure un reportatge.

..I des de encara més al nord?.. Eivissa des de Catalunya?  Massa distant?..   No, sortosament hi havia la possibilitat des del Massís dels Ports.  Gràcies a la presència del Mont Caro, amb els seus 1445 metres d’alçada, contemplar Eivissa era una possibilitat teòrica real.

Havia cercat fotografies i no vaig trobar cap de la pituïssa retratada des del Caro. Això afegia un plus d’atractiu. Pot ser mai s’havia vist Eivissa des del territori de Catalunya?  Imagino que alguna que altre persona l’haurà vist; potser algú del territori moltes vegades, qui sap, però potser no s’hagi reportat. Era atractiu encetar-ho.

ALGUNS INTENTS PREVIS

Quan vaig estudiar fa uns anys les potencialitats paisatgístiques dels principals cims del pais vaig sentir ganes de pujar al Caro per veure i retratar Eivissa. Tanmateix, no em vaig dedicar a prioritzar aquest desig fins fa no gaires mesos. Abans m’he ocupat d’altres reptes, sobretot els relacionats amb els Alps. Per altre banda, al principi, les primeres vegades que havia anat al Caro van ser per retratar Mallorca (2013 i 2015, lo qual va resultar esplèndid).

Els primers intents a propòsit (com a prioritat) per copsar Eivissa van ser de primer un el 6 de Maig d’enguany. Aprofitant una ponentada seca que començava a bufar al matí em vaig decidir anar-hi per intentar un retrat de capvespre (tot i ser conscient de que son millors les albades d’hivern). Va sortir malament, la ponentada es va acabar molt d’hora i a mitja tarda ja havia quedat substituida per vents de sudoest força humits. ..Això si, em vaig assabentar que durant el migdia, mentre jo anava cap allà baix (o dalt millor dit) es va percebre Mallorca des de Bcn; una de les poques que em vaig perdre aquest any passat!.  El que si que vaig veure força bé va ser el Moncayo, el qual també era un possible segon objectiu interessant.

Improvitzadament, vaig tornar-hi el 28 de Juny; no es que em semblés un moment amb gaires possibilitats per Balears però em va donar el punt d’anar i en qualsevol cas vaig pensar que altres horitzons si que estarien nets després del pas d’una espectacular turbonada. El resultat va ser una altre esplèndida visió del Moncayo. I bé, també l’onze de setembre vaig anar-hi..   Tot copsant Mallorca, pero no la pituïssa.

La matinada del 18 de Desembre havien més possibilitats i vaig anar a fer un millor intent. La transparència sobre la part sud del mar Balear semblava que havia de ser molt bona, pero ai carai..   El cim del Caro estava tot enboirat; un núvol molt típic que es sol formar en moltes situacions de mestral. ..Vaig haver de baixar uns centenars de metres i per sota els núvols es van mostrar les siluetes sudoccidentals de Mallorca, magnífiques, pero es clar, Eivissa no; la contemplació de la qual sols podria resultar des de dalt de tot.

FINESTRES D’AIRE

Havia passat un mes des d’aquest intent i semblava que venia un cap de setmana especialment favorable per transparentar els cels mediterranis.  Ara bé, al mateix temps la situació era proclius a que haguessin núvols que tapessin, be de nou el mateix cim del Caro (el característic núvol cella) o bé els cels d’Eivissa, difficultant-ne el contrast.  S’alternaven hores en les quals els cels quedaven envaits per masses humides de ponent o de mestral (fronts freds sobretot) amb altres en les quals venia molt més sec però que tanmateix no s’acabaven d’assecar gaire les capes més baixes. O tanmateix feia vent  ..Pero de vegades tant que podia ser contraproduent. De fet així és; quan el vent passa d’un cert llindar d’intensitat, sovint arreplega aerosols de superfície, sobretot marins. La força de l’aire transforma en una mena d’sprai els crestells d’onades, aerosols salins els quals, sobretot si l’aire es fred, poden no assecar-se prou en el recorregut mar enllà.

La idea aquesta vegada, si queia en cap de setmana, era anar amb uns companys que també estaven motivats. Dissabte va apareixer l’illa de Mallorca des de Bcn i això temptava especialment, pero no les teniem totes perquè al mateix temps es passejaven molts núvols per el Massís dels Ports. L’albada de diumenge, força càlida, des de Bcn, un colega i jo varem tornar a entreveure Mallorca, però força pitjor que 14 hores abans. Núvols baixos embolcallaven la part frontal de la serra i el cim del Caro, segons les imatges del meteosat, havia estat segurament emboirat a primera hora del matí. Ja havia fet prou bé de no anar.

Per la tarda, de nou el cel es va posar bé  i aquest cop si, vaig pensar que podria valer la pena anar al Caro la següent nit.  L’aire semblava especialment sec i a més net (de contaminants) cap al sud més que no pas al nord. A més l’advecció càlida sobtada, factor especialment important si pretenia veure Eivissa més que no pas Mallorca (per lo baixeta), dons a més d’afavorir un ambient transparent repercutiria sobretot sense dubte en un índex de refracció troposfèrica més que notable.
Malauradament era dilluns i podia no anar pas bé als companys. A mi tampoc de fet gaire (i hauria de tornar ràpid a Bcn a treballar tot seguit) però qui sap si més endavant jo tampoc podria encara menys i ja sabem que la meteo no enten de calendaris.

Malgrat les consideracions meteo citades (i altres més que no incloc per no allargar tant la intro) favorables, no les tenia totes no obstant tampoc, dons havia certa probabilitat d’ennuvolament al Caro segons l’WRF i altres models. Pero estavem a plè Gener, un dels dos mesos màximament proclius -sense dubte molt millors que als de l’estiu o tardor- tant per el que fa als aspectes meteo com als astronòmics. Vull dir que ja no quedaven tantes oportunitats potencials com a principis d’hivern si el meu propòsit era retratar l’illa a curt o mitjà termini; potser menys de la meitat i no totes, per raons personals, les podria pas aprofitar quan fos el cas.

Em vaig posar despertador a les 4 de la matinada, vaig mirar l’última imatge satèlit i: Decidit! …Via cap al sud.

Escriuré ara una mica com quasi en quasi present perquè encara ho tinc calent:

A les 7:30 he arrivat al mirador del Caro, amb un vent fort; amb ràfegues de més de 100 km/h, tal com estava previst. ..M’acosto al mirador; miro l’horitzó i allà està!!, una prima, molt prima línia, quasi imperceptible per lo fina que és; res a veure amb les majestuoses i belles formes de les muntanyes de Mallorca ben presents davant del Delta.

Pero sembla Eivissa i possiblement l’estic retratant a consciència per primer cop des de Catalunya; enmig d’aquest aire que brunzeig i fa vibrar la barana sobre la qual intento recolzar la càmera.  No és pas silenciós aquest cim, ni silenciós ni tranquil. A la que he tret la càmera, he hagut d’anar amb precaució de subjectar bé perquè no se m’anés a les branques dels pins.  Jo mateix tampoc em puc estar dret per exemple; l’aire si no em tomba (no es un huracà) si que em desequilibra i caminar per el cim és com caminar per l’interior del passadís d’un bús en marxa; bé, feta la salvetat de l’absència de gent, es clar, enteneu.

UNA EIVISSA BEN PRIMA DAVANT EL CEL ROGENC

..Tant prima que apenes resulta perceptible a ull nu. De fet en els primers instants que la ullprenia no les he tingut totes de que fos l’illa; es podia confondre una mica amb altocúmuls distants.  ..Es una ratlleta horitzontal un xic separada del mar.

Amb l’ajut de les lents de la càmera m’he adonat millor que aquella ratlleta situada a pocs segons d’arc sobre l’horitzó marí, està clarament segmentada i que sobretot, els segments concideixen amb els del mapa mental que m’havia fet de la forma dels principals relleus d’Eivissa, els de Talaiassa i els de les muntanyes de Santa Agnés i la costa dels Amunts.

 

EL PAPER DE LA REFRACCIÓ

La refracció ha estat intensa, tot distorsionant les formes dels relleus. Els més alts han parescut aixafats pero alhora gràcies als miratges han sobresortit (tot i pagant el preu de distorsionar-se) moltes muntanyes de l’illa que d’altre manera haurien quedat ben amagades per la corvatura de la Terra.

El nivell d’inversió tèrmica ha estat el que ha marcat el punt d’inflexió de la distorsió òptica atmosfèrica. La ratlla horitzontal ben evident que m’he referit.  Tots els cims es veuen com travessats o tapats per aquesta franja.  Allà on havien muntanyes altes la franja ha estat gruixuda, mentre que aquesta ha estat tènue i prima allà on els relleus son més distants o no atanyen cotes properes als 400 metres. Per cert, els miratges només han afectat a l’horitzó d’Eivissa; l’àrea de Mallorca no estava afectada; segurament per causa del fort vent de superfície, el qual es canalitzava més intens cap allà que cap al sud i propiciava una alta turbulència que barrejava més l’aire i difficultava la conformació d’un canvi brusc de gradient tèrmic entre l’aire d’arran de mar i el del damunt altament càlid. Si que vaig apreciar el dia previ al capvespre des de Bcn un cert miratge molt tènue, amb menys vent es clar, lo qual lliga amb el que he explicat.

Ha fet maco veure la línia dels miratges eivissencs, feta com amb un tiralínies. Penso que potser algú amb curiositat es podria preguntar: Els cims més distants o més baixets de l’illa, tindrien un miratge més baixet? Oi?(més “allunyat”).  Dons no. Coses de la física. Cims més distants o baixets (massa amagats per la corvatura de la Terra) no repercutien en una línia de reflex especular o de miratge més enfonsada, sino que aquesta passava a ser més tènue ..O tant tènue (si tant enfonsats estaven) que resultava inexistent i per tant els cims invisibles. Coses curioses de veure en tals fenòmens, els quals solen passar desaparceguts si no som gaire frikies d’aquesta mena d’espectacles de la “natura llunyana”, la qual alhora ens és propera i l’apropem amb les càmeres o binocles, si ens hi fixem i gaudim amb gust.. Malgrat la mestralada!! ;- ) que també donava gust.

ES VEDRÀ 

Un dels detalls que més em va emocionar adonar-me’n, apart d’Eivissa, va ser l’evidència inequívoca d’una taqueta aillada que havia a la dreta (pero bastant separada) del sector de la Talaiassa.  De seguida vaig pensar que si lo altre era Eivissa, allò no podia ser sino Es Vedrà!.  A més no era complicat deduir-ho donat que a més recordava la imatge de feia 4 anys abans, quan des de una ermita de la Serra Galzeran (Castelló)  el fotògraf Miguel Zaragoza va retratar-la amb aspecte un versemblant i algo més propera proporcionalment, a Eivissa.

Es Vedrà des del Caro volia dir també alomillor també la primera vegada que era reportada des de Catalunya.  Dons en cas que alomillor algú hagués retratat la Pituissa grossa alguna vegada, més difícilment potser (abans de que existissin simuladors panoràmics) costa imaginar que algú hagués determinat que una minúscula taqueta vista amb binocles en l’horitzó ..És tractés d’Es Vedrà.  Fantàstic illot per cert al qual se li atribueixen històries fantàstiques i altres de molt reals, unes de molt belles i d’altres de tràgiques.. (em ve al cap el genocidi de cabres asilvestrades que van dur a terme fa poc les autoritats, amb l’excusa de protegir la flora endèmica). Pero bé, no vull pensar en coses així ara. Millor enfocar la part positiva, la contemplativa, la que inspira enlloc de la que arruga l’ànima.

Fixar-se en Es Vedrà en la llunyania, és contemplar un puntet fosc enmig la mar.. Sobretot sense ajut d’aparells òptics.   Ve a ser una mica com per qui fa astronomia..  Fixar-se amb Andròmeda o amb un asteroid. No és pas repte difícil (a menys que fos un objecte celeste no previst ni identificat) però si que cal cercar-lo expressament o -com a mínim- saber-nos adonar que aquell punt o taqueta, a més de ser significativa no està situada allà per atzar. Bé; geològicament segons com interpretem si, però ja em compreneu: no és com un núvol.

Es Vedrà mai m’ha deixat indiferent. En bellesa penso que pot equiparar-se amb l’altre veïna d’Eivissa, totalment oposada de forma i figura.  ..L’illa de Formentera és majorment plana, convida a estirar-se, relaxar-se; és plàcida. Es Vedrà altrament en canvi ben abrupte, més alt que no pas ample, d’accés gairebé impossible, apte només per grimpar, un monument enmig del mar. Cara i creu de diferents formes de bellesa mediterrània.

Una altre imatge d’Eivissa, centrada en els relleus dels Amunts:

Hauria pogut fer fotografies amb molt més de zoom (i de fet en vaig fer) però la turbulència atmosfèrica era notable (imagino que a causa del vent) i perjudicava la resolució. També els miratges devaluaven en cert aspecte la resolució.  De res em servia aplicar el zoom potent, també en això puc fer analogia amb l’astronomia planetaria. Quan hi ha molt de seeing devingut per la turbulència..  De poc serveixen llavors els augments d’un telescopi.

LES ILLES COLUMBRETES

Ja he mostrat les Columbretes al inici d’aquest article però aquí les mostro també amb més teleapropament.  Aquestes illetes, al no estar tant allunyades (105 Kms), no resultaven tant distorsionades per la turbulència i gens pas per miratges. Es tracta per cert d’un arxipèlag qué es una reserva marina protegida. Destinació predilecta per molts submarinistes, amb accés restringuit per evitar la massificació de visitants. Damunt seu hi ha un far i segons recordo d’un documental de la TV2 de quan era petit, esta o estava (per lo menys) plagada d’escorpins..

 

MAGNÍFICA LA SORTIDA  DEL SOL PER DARRERA MALLORCA
A nivell estètic, el gran superespectacle de l’albada, era la combinació de Mallorca amb la plana deltaica de l’Ebre i el sol enlluernant amb els primers raigs els miralls daurats dels camps d’arròs.  Incorporo aquesta imatge de format allargat tot i que li falta algo de nitidesa i convido a visualitzar altres que vaig fer aquí al flickr on a més voreu tota la serie complerta.

 

MÉS AL SUD: LES MUNTANYES DE VALÈNCIA I d’ALACANT!

Paisatges també molt llunyans, ben grats de contemplar també i de comú amagats en les boirines..  Tenia ganes de de percebre la silueta del Montgó i allà estava!. I també la Serra de Bèrnia i Aitana i el Puig Campana, amb alçades similars a les del Caro i del Puig Major, conformant una mena de bon trio de visibilitats entre el Pais Valencià, Balears i Catalunya.

Malauradament, entretingut tant com estava amb Eivissa, no em vaig posar a retratar aquests bells perfils fins que el sol ja havia tret el cap, per tant no pas segurament en els moments més altament favorables.  Caldrà tornar-hi un dia expressament ja que bé s’ho valen també els relleus valencians.

Per cert, la excel.lent transparència que hi havia per aquella banda (i sense la qual aquestes fotografies no haurien estat possibles) per la tarda va estimular segurament al fotògraf Marcos Molina (al qual a més li vaig mostrar una de les imatges de la Pituïssa recent fetes) a pujar al Pic de Galatzó per retratar els cims d’Alacant i el mateix Mont Caro. Ell però també estava a l’agüait de la bona transparència i ho va aconseguir fenomenal!. Adjunto el seu reportatge enllaçat. I per cert també; em vaig assabentar que a mig matí del mateix dia, un altre fotògraf, Fernando Prieto, des de la Serra de Bèrnia d’Alacant (que la vaig copsar des del Caro), va retratar Eivissa!. Per tant com he dit un trio d’observacions interessants en diferents moments en el mateix dia, des de Catalunya, el País Valencià i Balears. Totes tres tenint en comú (no entraré en política :)) l’aire molt transparent!. Tant de bò la transparència existís en molts més àmbits de la vida i de la societat, no sols eventualment en els paisatges!. Bé, continuo:

..I EN SENTIT OPOSAT: ELS CIMS DEL PIRINEU:

.	.
.	.

La visió dels Pirineus, sense ser fenomenal  -comparada amb altres dies més adients- permetia distinguir un bon grapat de cims ben nevats, sobretot dels Pirineus centrals. Mostro en les dues imatges superiors un reguitzell dels més destacats il.lustrats amb les denominacións del simulador d’Ulrich Deuschle. Al dessota una imatge del Massís del Monte Perdido i una altre amb el Cotiella i el Possets. També les podeu veure al flickr. Més a la dreta (tot i que no he inclòs la fotografia al no ser tant nítida) es veien cims més orientals del Pais Andorrà.

Es a dir. En una mateixa estona, des d’un mateix lloc..   250 Kms cap al sud (Aitana, Puig Campana..) i uns 240 kilòmetres o més envers alguns cims del Pirineu. I perquè no em va donar temps de fixar-me amb el Moncayo (a l’oest) (vaig dedicar massa temps a destriar detalls balears) en els instants més adients de llum ambiental, que si no també, a l’Oest, al pol oposat de Mallorca.

Sumant els kilòmetres del nord i els del sud,  resulten gairebé uns 500 Kms bidireccionals entre un punt cardinal i l’altre del paisatge!.  Si estessim en una època antiga podriem fer la hipòtesi, que un conjunt de persones fent us d’un reflector gegant de llum solar o fent senyals de fum des dels Pirineus, mitjançant una altre intermediaria al cim del Caro amb aparells equivalents, s’hauria pogut comunicar amb relativa inmediatesa per senyals amb inmediatesa amb unes altres que es trobessin en aquells moments als confins del sud d’Alacant i viceversa.  I d’Est a Oest també, entre Mallorca i el bell mig de l’Aragó.  El cim del Caro és sense dubte un cim amb una prominència paisatgística fenomenal, la qual per cert no és ben bé el mateix que utilitzar el terme “prominència altitudinal”.

I PER ACABAR UNA IMATGE DE LA VERGE DEL MONT CARO, UNA DELS BOSCOS I UNA ALTRE D’UN RAPINYAIRE.

Personatges que veuen moltes vegades Eivissa i Mallorca i moltes sortides del Sol!.

Des de la barana del Caro.	La verge dels horitzons
.	.

Mallorca eclipsant el Sol des del Mont Caro

Dues setmanes i mitja abans i dues setmanes i mitja després del Solstici d’hivern, des de el Massís dels Ports, el Sol fa la seva aparició per darrera les muntanyes de Mallorca. Des de el cim del Mont Caro en concret, gràcies a la seva apreciable alçada, gairebé idèntica a la del Puig Major, la serra de Tramuntana sobresurt bastant enlaire i el Sol li proporciona un fort contrallum.

La silueta del Puig Major amb el detall de la seva antena de radar des de el Caro. El trànsit d’aquest mes de Gener per just darrera el cim ha ocorregut enguany els dies 14 i 15 de Gener; segons l’índex de refracció atmosfèrica la data més concreta més encertada per aliniar-lo pot fluctuar entre un dia endavant o un dia endarrera. A diferència dels eclipsis purament astronòmics que es claven sempre a la perfecció matemàticament, aquests altres de tipus astropaisatgístic (terrestres) estàn influènciats per factors meteorològics i ja sabem com les gasta la meteo ;- ). No obstant, l’astronomia també és prou forta enfront la meteo i en aquest sentit per exemple les variacions posibles que la refracció pot ocasionar en l’azimut aparent del Sol en un moment donat estàn limitades en part per l’angle d’inclinació de l’ascensió de l’astre, bé per sota o per sobre de l’horitzó astronòmic. Generalment el que més ens sol interessar és el grau d’inclinació per sota, donat que des de cims més o menys alts, els paisatges distants quasi sempre es sitiuen sota la línia imaginaria de l’horitzó astronòmic.

A les nostres latituts, a la tardor i hivern l’angle d’inclinació del Sol sota l’horitzó astronòmic és una lleugera corva amb llur targent mitjana algo més perpèndicular que la línia equivalent en època de primavera-estiu. Quan més perpendicular resulta la trajectoria del sol respecte al plà horitzontal, la refracció atmosfèrica no pot repercutir tant en la posició azimutal del Sol en el moment d’apareixer per l’horitzó i per tant el factor meteorològic queda minvat per l’astronòmic.
Per contra no obstant si que podem fer la consideració en sentit contrari de que l’aire en general és sovint més dens a l’hivern que a l’estiu i les variacions en l’índex de refracció en tal sentit si que poden ser prou considerables com per tenir una major incidència que en època estiuenca.

Els efectes “juganers” de la refracció. Un instant abans i un després del raig verd.

Imatge copçada per Rosa Navales amb una altre càmera que portavem; just abans del instant del raig verd. La part més superior del limbe solar aparent (el real quedava per sota) semblava que no pogués penetrar aparentment just amunt. La muntanya també sembla estar tallada tot i que en realitat son els dos costats del cim algo més baixets els que estàn sobreelevats per la refracció. En una estreta zona atmosfèrica del damunt del cim, aparentment “invisible”, els raigs de llum que viatjaven en en el mateix angle respecte a la superficie terrestre és corvaven en menor grau degut a un menor gradient tèrmic i no arrivaven (només serien visibles per un observador situat en una cota més alta) mentre que els que venien en angle més picat i entraven en la zona de refracció es quedaven massa curts i s’haurien vist pero des d’un punt més proper. El llum de la part superior del limbe aparent del sol només va tornar a iluminar el Caro quan el sol real va pujar tot just una mica més i desviat per la refracció va apareixer així el raig verd, des d’una una zona amb major transparència.

El raig verd però, no és un fenòmen rar de veure. El fort és que deslumbri i sorprengui a tothom inesperadament. Intens o no tant intens, es qüestió de contemplar sortides i postes de Sol i apareixerà un dia o altre per a qui el desitji. Físicament calen uns certs condicionants i si es busquen els dies on tals factors es donen, contemplar el raig verd no és tant una questió de sort com de perspicacia. Per una banda cal com he dit, l’existència d’una certa refracció atmosfèrica en la capa que travessa, per altre net en la seva línia de perspectiva -donat que sino és així l’aire dispersa massa llur tonalitat-. Un tercer factor per poder ser copsat més o menys bé es que no hi hagi una iluminància massa forta devinguda de la resta del sol. Situacions com per exemple exemple que el sol es trobi bastant ocult o bé que la intensitat de la resta del seu limbe quedi suficientment atenuada per una banda d’aire més absorbent. Tanmateix també, com que és un espectacle lligat a la refracció, quan més llunyà tinguem l’horitzó davant dels nostres ulls, major distància atmosfèrica recorrerà la llum del sol fins a nosaltres i si l’aire és prou net -repeteixo- les probabilitats van al nostre favor.

Aquesta altre imatge, va resultar tot just després del moment del raig. El limbe solar agafa la forma de “piràmide maya” (o azteca o babilònica..) com en consonància simpàtica amb la silueta de la muntanya també algo distorsionada. El que la part més del damunt resulti novament aixafada tenia a veure -el més segur crec-, amb l’existència d’una altre zona amb menor índex de refracció i segurament sense inversió tèrmica.

Un parell de minuts després, amb el Sol més alt i finalment més simètric. Les “trepalleries” de la refracció s’havien acabat. Les siluetes de les muntanyes encara visibles, convidaven a ser identificades.

Esvaïment de les siluetes.. La llum ambiental dispersada a dojo per les mol.lècules aèries s’havia incrementat i anava fent desapareixer la percepció de les muntanyes de l’illa.

I aquí, per acabar, un llarg muntatge en power point amb moltíssimes més imatges, inclouent altres varies del Pirineu que també l’he retratat aquest mateix dia des de el Caro. Una gran finestre als horitzons llunyans i un magnífic reservori de fauna silvestre.

L’ANETO DES DE EL MONT CARO!

El passat dia 9 de febrer, Juanjo Diaz, fotògraf de Castelló aficionat a retratar paisatges distants -i reportador cada vegada més habitual d’imatges que he fet servir en un parell d’articles ja- es va desplaçar expressament des de Madrid, lloc on resideix actualment, fins al cim del Mont Caro per copsar els Pirineus. I que va fer? Dons va retratar A LA PERFECCIÓ l’ANETO!.. I a més, els altres dos cims que conformen el “podi” de les màximes alçades de la serralada, es a dir: el Posets i el Mont Perdut; els tres més grans, més els cims acompanyants d’aquests emblemàtics..

Evidentment això es mereix un article. La fotografía de l’Aneto i cims adjacents de tot el massís la trobo superba. Alomillor és en veritat ..La millor feta mai d’aquest cim des de tal llunyania, no ho se… Però em permeto, com a mínim, fer-ne l’elocubració.  L’any passat jo també vaig retratar des de el Caro, la zona del massís de l’Aneto i altres parts del Pirineu, tanmateix sense captar el cim ni obtenir una bona resolució de la resta degut a una forta turbulència.. Imagino que algunes persones també ho hauràn retratat alguna vegada. Si ho han fet, sospito una mica que la majoria no hauràn estat pas conscients de que allò que havia quedat regisgra’t al negatiu o al sensor de la càmera era l’Aneto i que allò altre el Mulleres, i etcétera, però bé, en cas que també sí, puc dubtar que igualment hagin estat tant magnífiques com aquesta en particular d’en Juanjo, feta a més a més expressamet i a consciència.  Alomillor ara, al mostrar-la aquí, alguns s’animaràn a intentar-ho!. És possible, pero ha posat el llistó ben alt!.

El Caro és una muntanya situada gairebé a la delimitació entre Catalunya i el País Valencià -com vaig referir en un article-, però és una talaia sobresalient per contemplar els Pirineus si les condicions meteorològique son molt favorables!.  L’encert de Juanjo te especial mèrit per l’ambient borrascós que regnaba a gairebé tota la península. Creure’s que en aquella circumstància tindria possibilitat de retratar el Pirineu, això és conseqüència d’un cert atreviment per part seva, però alhora d’un bon coneixement i experiència que te del tema, indiscutible. Fa algo més d’un parell de mesos també es va desplaçar expressament al Caro i també va aconseguir retratar alguns cims pirinencs!, pero en aquell cas, tot i la seva personal satisfacció, va ensenyar-me una fotografía diguem que més “normaleta” i no vaig decidir-me a convertir aquella primera gesta seva en un article, a més que ja havia retratat jo mitjanament el Pirineu fà un any.  Aquest altre cop si, per descomptat, s’ho ha ben merescut.

Aquí a sota la mateixa imatge, pero amb noms:

 

EL POSETS, SEGON CIM MÉS ALT DE LA SERRALADA ..SOBRE UNA CAPA D’ESTRATOCÚMULS.

 

La banda de núvols quasi l’amagaven, pero no!.. Possiblement en aquell moment, el cim del Caro era l’únic indret des de on era factible albirar-lo. El cim del Posets (3375 m.) en concret és la punta dreta. La de l’esquerra és la seva cresta secundaria, coneguda com Pico Bardamina (3079 m).

 

EL MONTE PERDIDO I LA SEVA COLLA VEINA D’ALTRES “TRES MILS”.

 

Aquí la nuvositat també era la protagonista però un cop més, els motius més buscats sobresortien prou bé. L’autor em va comentar que li agradava especialment aquesta imatge..  Contemplar-la en moviment deuria ser una meravella.  Personalment jo trobo que estèticament els nuvols del mig que sobresurten armonitzen força amb les formes inamovibles -com no podría ser d’altre manera- d’aquesta part de la serralada.

 

LA METEOROLOGIA, ALIADA.

Quan vaig veure aquestes tres fotografíes, em vaig preguntar quina situació meteorológica havia hagut aquell matí que havia facultat tot això.  Si de cas aquí, que s’expressi el mateix Juanjo, qui m’ho ha referit amb aquestes paraules:

“Que yo recuerde, la situacion era a grandes rasgos: Acababa de pasar un frente y la humedad atmosferica en los niveles bajos estaba disminuyendo a medida que salia el sol y aumentaba la temperatura del aire…. Ademas, el ambiente era en general frio ya que el frente que acababa de pasa venia (como no) del noroeste. No hacia practicamente viento y aquello era un gran punto a favor para visitar la cima del mont caro, ya que con un poco de viento no hay quien aguante ahi arriba mas de media hora! La tension de todo este asunto residia en que tras el frente que acaba de pasar venia otro, que estaba pronosticado para la tarde del domingo, por lo que ya se empezaban a notar sus efecto y debiamos darnos prisa si queriamos aprovechar un poco de “buen” tiempo y de ausencia de lluvias.
Al final la jugada nos salió bien ya que pudimos aprovechar las condiciones favorables despues del primer frente, mientras que a la vez conseguimos no ser alcanzados por el segundo… Y no solo eso, ya que ademas, gracias a la humedad que se habia acumulado en los niveles mas bajos (creando nubes muy bajas) y a la cortadura producida en ellas por los vientos que llegaban con el segundo frente, se consiguieron crear las condiciones perfectas para que aparecieran las inestabilidades de Kelvin-Helmholtz.”

Efectivament, hi havia aquesta inestabilitat tant peculiar..  Els núvols, sobretot el de la part de l’esquerra de l’anterior fotografía en son la prova. I per això abans també he comentat lo del moviment.

Que seria de molts paisatges sense els senyors Kelvin i Helmholtz?!! ;- )

 

LA FRONTALITAT DE LES ALÇADES EN LES PERSPECTIVES LLUNYANES

Les imatges de perfils llunyans tenen un conjunt de característiques especials. En altres entrades d’aquest blog n’he comentat alguna que altre.  I  si de cas ara,  una altre.

Una de les gracies de les contemplacións distants (+de 200 km en aquest cas) es que les perpectives que s’hi corresponen -mitjançant amb binocles o altres eines- permeten copsar àrees de relleu que no son aconseguibles de manera equivalent en -per exemple aprofitant el cas- una ascensió excursionista pirinenca. He dibuixat a propòsit una ilustració per al cas (cliqueu).
Per un individuu que fes camí cap al cim, l’angle visual que tindria en relació a la part superior de la muntanya i alhora en relació al plà horitzontal seria molt major.. Només es podría obtenir una perspectiva una mica equivalent des de per exemple un aparell aeri, o bé, en el cas hipotètic que, davant la cara sud de l’Aneto hi hagués un altre cim similar en alçada i en consonància des de tal lloc es pogués dirigir la mirada també cap allà. No és el cas.

Per tant la llunyania dona per molt, pot ser eina de coneixement i satisfacció. No cal ser necessariament astrònom i enfocar altres planetes!. :- )

L’ECLIPSI DE SOL PER MONTJUIC. UN GRAN ESPECTACLE.

Només 75 km separen el Cap d’Or o Mont Guardí (Promontori de la Vil.la Vella de Tossa) del turó de Montjuic en línea recta. En aquest aspecte podriem pensar que no son ben bé horitzons llunyans; no obstant els dos son turons baixets i per això de sovint no es deixen veure així com així.  Nogensmenys hi han dues vegades l’any en que es produeix una situació fenomenal!.  Les imatges següents penso que parlen per si soles!.

I AIXÍ VA ANAR

El dia 27 DE Desembre vaig anar a Tossa expressament per tot això que heu vist aquí dalt. No estava segur que ho aconseguiria degut a la possibilitat de que es tapés per causa d’uns quants cúmuls que saltejaven discontinuament la serra litoral i imaginava que potser se’n formarien d’altres per la zona del llobregat (la que més m’afectaria per al cas). Finalment però, no es van interposar, al revés, fins i tot un d’ells va donar una nota cromàtica tant singular que semblava un altre sol bastants minuts després de la posta.

No fa gaires setmanes que se’m va ocorrer la idea i al moment la sospita ..De que el Sol s’ocultés tal vegada per darrera Montjuic des de el Cap de Tossa en les dates més properes al solstici. Vaig cercar virtualment en quin azimut es troba Montjuic des de allà i el de les posicions del Sol en aquestes dates i em vaig adonar de lo fantàstic que podria arribar a ser observar-ho si l’atmosfera ho permetés. En el solstici d’hivern el últims raigs del Sol s’amaguen per darrera el turó però és al cap d’una setmana més tard (i també previa al 21 es clar) quan el disc solar travessa de manera més plena el turonet. Quan em vaig trobar allà, després de pujar corrent per el camí del far i veia que el fenòmen podia produir-se exàctament com esperava, vaig mirar de colocar rapidament la càmera abraçada en una barana mitjançant un petit trípode flexible. Montjuic al principi no es veia gens pero la seva aparició era inminent. ..En menys d’un minut la seva silueta es va fer perceptible pero de forma molt tenue, i de repent quan el Sol ja era a tocar, llavors es va fer visible totalment, tal com un actor de teatre quan s’ilumina l’escenari!!. :- ) El sol, que fins al moment fornia un vel de llum amagava la silueta, de repent havia passat a ser factor de tot el contrari; la muntanyeta no es podia “amagar” enlloc. ..Fins que va venir la nit, una nit que ja s’escurçava!.

Amb el disc del Sol amagat ja, però encara amb el llum del crepúscle, va apareixer un “fals sol”; un núvol llunyà que curiosament es va enlluernar quan tot semblava camí de la foscor; aquest “sol” va cobrar uns minuts després aspecte de “núvol de foc” -sense ser-ho evidentment- i aportant a aquesta part del cel un protagonisme imprevist i fugaç.

SILUETES FÍSIQUES

A les imatges, en quant a siluetes físiques veiem, apart de Montjuic, dues siluetes isolades; es tracta de dos gratacels; la Torre Mapfre i l’Hotel Arts. Més a la dreta, les muntanyes del Garraf, amb la Morella (la seva cota més alta), situada entre Castelldefels i Begues.
Tot i ser aquestes carenes del Garraf més altes i llunyanes que el turó de Montjuic, no tenen aquest carácter de “mont-illa” en la distància que fà d’aquest últim una bellesa fenomenal i per això he preferit intentar trobar el Sol en la data del seu encontre amb aquest turó, que no pas amb les altres carenes.

Én un altre article d’aquest blog ja vaig parlar (i previament retratar) de la visió distant de Montjuic des de Tossa i també de la inversa. En aquell anterior contacte visual l’efecte refractari del miratge era més intens que aquesta vegada i per això, si mireu aquelles imatges voreu s’aprecia menys tros de muntanya i tampoc s’apreciaven gens el parell d’edificis de la dreta. En tots dos casos però, la silueta del turó, suau per sota, retallada (Castell) per dalt, és prou ostensible i es pot brindar a certes evocacions. Per mi ve a ser tal com un vaixell, tot surant ..En una aigua que sembla aire, o en un aire, que sembla que vulgui tenir les propietats de l’aigua.

Els Pirineus des de els Ports de Beseit

LA MAGNITUT DELS PIRINEUS DES DE ELS PORTS DE BESEIT.

Retall d’imatge panoràmica del sector dels Bessiberris des de el Mont Caro. Davant seu el Montsec.

Mont Caro, horitzons pirinencs pps
Podeu clickar l’enllaç pps d’aquí damunt per obrir el reportatge de l’observació.

El massís dels Ports de Beseit pot esser un regal per als amants dels horitzons llunyans. També per qualsevol amant dels paisatges naturals -penso- amb independència de la distància. El Mont Caro és la muntanya des de la qual es poden veure els Pirineus en la seva màxima amplitut!. La seva llunyania (200 km i més) i el fet de que entre mig s’hi trobi el plà de LLeida i la depressió de l’Ebre en conjunt, permet que quan es donen les condicions adequades s’albirin un munt de pics, tant del sector aragonès com del català. Només queden fora de l’abast potencial els sectors més occidentals i els més orientals de la serralada, així com alguns cims situats especialment al nord, darrera certes altres fites visibles destacades.

El desplaçament fins al massís, la matinada del 16 i 17 del passat gener va ser fet amb la idea expressa per anar a copsar horitzons llunyans. Ara bé, no eren els Pirineus l’objectiu (tot i que també n’era conscient de la possibilitat eventual), sino la Serra de Tramuntana.
..No m’esperava pas, i menys un cop dalt des de el dia anterior, que aquell dia tant ennuvolat a Catalunya, amb baixes pressions atmosfèriques, inestabilitat i nevades intermitents, unes desenes de metres dessota el cim del Mont Caro s’obrís una franja horitzontal de gran transparència a cotes baixes, la qual permetés copsar els pirineus a més de 200 km de distància. La visió va ser fortuita i sorprenent. No tots els pics van resultar visibles; els més alts quedaven inmersos en la densa barra de nuvolositat que xocava amb la carena axial pirinenca més l’efecte acompanyat del torb. En bona part d’ells només s’hi copsaven les cotes fins a uns 2000-2500 m. aproximadament, nogensmenys amb una nitidesa prou clara per sota, la qual em va permetre endevinar després de quins es tractaven. La visió era com mirant per dessota una persiana. Des de el Pirineu fins a Beseit, la capa nuvolosa, constituida en forma d’estratocúmuls s’estenia i cobria també el cim del Caro. Les fotografies pirinenques les vaig captar unes poques desenes de metres per sota d’aquest bell sostre ibèric. En condicions adecuades, des de aquí es possible contemplar fins el mateix cim de l’Aneto! (3404 m), punt culminal de la serralada, i com no, un munt d’altres entranyables de la topografia pirinenca. A saber: Infierno, Vignemale, Tallón, Monte Perdido, Bachimala, Posets, Perdiguero, Maladeta, Mulleres, Pica d’Estats.. Gairebé tots els + 3000m! son de fet, fàcticament observables. Veieu-ne, si voleu, la simulació obtenida per al cas (clickeu).

El grup dels Bessiberris, degut a la seva situació una mica avançada cap al sud, en situacions de vent fort de nord -i aquell 17 de Gener superava els 100 km/h!- poden quedar algo menys afectats per el torb i els núvols de la depressió associada, ja que l’embestida de les masses d’aire ocasiona una forta convecció orogràfica sobretot al costat nord de la serralada i la convecció, ben desenvolupada també és comporta llavors com un obstacle al pas de la humitat i vent intens a d’altres zones del mateix àmbit topogràfic. La imatge dels Bessiberris, Comaloformo i Comalesbienes a més també es afavorida una mica gràcies a que estan situats al fons del “passadís” que conforma la vall de la Noguera Ribagorçana, en eix nord sud.

I bé; aquest és una mica el resum o explicació. Podeu clickar, com deia, l’enllaç adjunt per descarregar el reportatge ampliament. Voreu més el contexte de tot plegat i moltes més fotografies.

Montjuic i Barcelona des de el Cap d’Or (Tossa)

MONTJUIC I BARCELONA DES DE EL CAP D’OR  (Tossa)

La contemplació de Montjuic des de el Cap d’Or (o Cap de Tossa) de tant en tant és una meravella. Si prescindeixo de ser conscient de que representa la ciutat de Barcelona (amb tots els seus atributs: soroll, polució, degradació..) per mi és una de les contemplacions que m’apropa més a “allò” que alguns altres potser  ho “troben” en exercicis de meditació trascendental.

Montjuic suspès en l’aire, gràcies al miratge refractari… Algunes gavines planejant, també suspeses en la distancia.. i el to bronzejat de l’horitzó.. Aquesta imatge, i les que segueixen les vaig fer el 28 d’Octubre de l’any passat en un vespre net, acaronat d’aprop per la Tramuntana. La Torre de Collserola i el Tibidabo es percebien clarament a ull, magníficament amb binocles, i Montjuic flotava com un vaixell i el seu Castell com si en fos xemeneia.

El contrast entre l’aire fred, el qual planava damunt el mar encara comparativament calent  era el que invisibilitzava la part baixa de la muntanya; el fenòmen es dona especialment els dies més frescos de la tardor i de l’hivern, ocasionalment també en altres mesos de l’any. Sense tal fenòmen, alguns altres detalls podrien apareixer a la vista de l’amant dels horitzons, tanmateix, per a mi els miratges son part consubstancials del conjunt de coses que també em fan respirar visualment.

Una vista més similar en quant a tamany aparent, a la que resulta perceptible a ull nú.

Encuadrant Sant Pere Mártir, Torre de Collserola i Tibidabo. Vista de nou comparable a la que hom pot contemplar amb uns binocles. El Sol es trobava llavors a pocs graus a la dreta de la zona focalitzada; l’aire daurava el llum, enfortit de brillantor amb el reflexe del mar i les seves ones, quals com arestes fines de pedra preciosa convertien el paisatge en joia.

Carenes del Pais Valencià i el Sistema Ibèric des de el Garraf

CARENES DEL PAIS VALENCIÀ I EL SISTEMA IBÈRIC
DES DE EL MASSÍS DEL GARRAF!

Des dalt del massís del Garraf, moltes línies visuals están lliures d’obstacles. ..Envers el sudest, en dies afortunats es possible copsar bé els perfils de les muntanyes de Mallorca, però envers a un altre quadrant, al Sud Oest, les visions de distancia també poden arribar a ser extraordinàries!. La serra del Montsià, quan és mostra perceptible (dies secs i ventosos) sovint s’apareix com una enorme illa enmig la mar.. Qui no estigui en tema i estant-hi al Garraf no sàpiga ben bé on mira pot creure que tal serra o massís es l’illa de Mallorca.. Ho vaig veure il.lustrat equivocadament en una pàgina web no fà gaire.
Es però ben bé el Montsià, un massís de muntanyes situades més enllà de l’Ebre amb elevacions que atenyen algò més de 700 metres d’alçada. És un espai natural protegit (xarxa PEIN) però a la pràctica francament bastant desprotegides -incèndis freqüents, pedreres, etc.- Proper a elles es situa el massís dels Ports de Beseit, el qual queda algo més a l’Oest i sortosament, aquest sí, disfruta d’una major preservació.

Les millors dates de l’any per observar el Montsià son potencialment les del solstici d’hivern. De fet la posició del massís intercepta el pas del sol en aquestes dates i en pot resultar un bell espectacle. Recomano llegir l’anex final d’aquest article, on adjunto un parell d’enllaços a fotografies fetes d’aquest esdeveniment.

L’isolada Serra del Monsià i les carenes dels Ports per altre banda semblen la última frontera envers aquell sector, però en condicions atmofèriques encara millors o excelents, es poden arribar de tant en tant a veure serres encara més llunyanes, bastant més llunyanes. És pot ullprendre veritablement el País Valencià!

El litoral muntanyós de certes parts de la comunitat autónoma veina sobresurt del mar, en forma discontinua. ..Molt a l’esquerra de la serra del Montsià comentada, separada per una gran extensió visual d’aigua ..Treu el cap una fina linia!!; una línea que son en realitat les parts més elevades de la serra d’Irta!. La serra d’Irta és una llarga tira de rocam i de penyassegats enganxats al mar, coronada en alçada per el pic de Campanilles (572m). La Serra és a més un Parc Natural declarat per la Generalitat Valenciana des de l’any 2002 amb tot un conjunt de valors ecològics prou importants per no ser malmesos.

Carenes de serres del País Valencia, retratades per mi el 20 de desembre de l’any passat aprofitant la llum baixa de la vespra del solstici d’hivern. ..El Sol a principis d’hivern s’amaga per el Sud Oest.

Detall augmentat (o equivalent amb visió amb prismàtics) de la serra referida. La serra d’Irta i veïnes està considerada pont d’unió geològica entre la serra litoral catalana i les muntanyes del Sistema Ibèric.

Altres carenes d’altres serres del País Valencia, aquestes situades a la banda dreta de la serra del Montsià (però força més allunyades) i molt més retallades amb el Sol. A destacar per la distància un sector de carena que he encerclat. Es tracta de les elevacions del massís de Penyagolosa, a la comarca de l’Alcalatenc, a més de 200 km del Garraf!. Sense dubte, sense un contrallum solar gairebé total (el del Solstici com he apuntat) seria ben difícil o rar poder retratar relleus a distancia tant gran. El Penyagolossa benauradament també és un Parc Natural i òrogràficament és considera ja un massís que forma part del Sistema Ibèric, serralada que com la majoria imagino que ja sabeu, és prolonga després per l’Aragó i fins la Rioja.

El tros de carena que correspon al Penyagolossa i la serrà del Montsià a la seva esquerra retallant els últims raigs de llum solar directe d’aquell dia.

I quan l’aire no és tant transparent?…

Quan el cel no es tant nítid però la il.luminació ambiental resulta apropiada es poden destacar força bé (o fins i tot descobrir millor) altres zones de paisatges més properes, les quals resalten gràcies precisament a la boirina que afecta als motius més distants. El passat dia 8 de març, també des de dalt el Garraf, a mitja tarda i enfocant la mateixa direcció resultava aquesta imatge la mar de diferent: La badia de Tarragona i la punta del Cap de Salou.

ANEXS DE REPORTATGES POSTERIORS RELACIONATS:

LES INTERCEPCIONS DEL SOL PER LA SERRA DEL MONTSIÀ, FANTÀSTICS ESPECTACLES:

2015:
FB: https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/450015915182826
Flicrk: https://www.flickr.com/photos/markbret/albums/72157662919370416

2016:
FB: https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/594712454046504

Flickr: https://www.flickr.com/photos/markbret/albums/72157676523864502
Flickr: https://www.flickr.com/photos/markbret/albums/72157678414098075

El Cap de Tossa des de Montjuïc

EL CAP DE TOSSA DES DE MONTJUÏC

Des de Montjuïc, en direcció nordest, l’últim punt visible de la costa és el Cap de Tossa. No hi ha una gran distancia entre mig -si la comparem per exemple amb els Pirineus o amb Mallorca-, no passa dels 75km, però copsar-lo no sempre és posible; aquí la dificultat no ve tant de la distància sinó de la modesta alçada d’ambdos turons.

El cap de Tossa és estèticament singular perquè és un promontori; els antics mariners fenicis i grecs ja el coneixien. En època romana probablement va ser anomenat “Jugum celebaudicum” -citat per Rufus Festus Avienus (S.IV)- pero hi han dubtes de que es correspongués al Cap de Tossa dons hi ha qui defen que podria correspondre’s al cap de Begur o bé al de St.Sebastià. “Promontorium lunarium” és un altre nom posterior recollit per un altre romà (Ptolomeu) pero també envoltat de misteri i sense consens historiogràfic en quant a l’asignació. En temps més recents la gent el va passar a referir com Mont Guardí, segurament perquè “guardava” la badia i la seva vila vella dels embats de la mar o més be encara perquè des de dalt de les seves muralles és vigilaven les arribades dels vaixells, que durant molts segles podien ser pirates. Per a la gent de mar, el cap de Tossa ha tingut una altre denominació, durant un temps en desús però que ara sembla es vol tornar a reivindicar: la de Cap d’Or, una denominació que perviu en la memoria de certa gent del poble i que va ser expressada per lletrats de renom com Josep Plà o Joan Alavedra..   Per el que se, hi han dues teories al respecte d’aquesta denominació; l’una es defen perquè a principis de segle passat, abans que es plantessin els enormes pins que ara dominen l’indret, el promontori era plè de Ginestes, les quals resplendien dauradament, vistes de lluny durant la primavera.. Ara hi han ben poques ginestes i potser per això ja no és pas gaire d’or el cap de Tossa.   ..L’altre versió argumentativa també em sembla interessant. Una persona molt gran de la vi.la em va explicar que el Cap de Tossa era un punt de referència visual important per a molts navegants que, resseguint la costa des de el sud mantenien llur rumb fix,  fins que havien de donar un cop de timó quan ultrapassaven el cap..  Era dons un cap significatiu per la navegació. Ara, amb els pilotatges automàtics i els radars, des de un punt de vista utilitari la cosa ja no és rellevant, es compren. Però ho és, ho segueix essent -jo considero-, ho reivindico gairebé,  a nivell paisatgístic.

El Cap de Tossa moltes vegades resulta un “mont-illa” des de la distancia.. Igual que Montjuïc des de Tossa (vegeu una entrada posterior en aquest mateix blog), i sovint aquest mont illa es contempla com flotant damunt d’un efecte miratge.. És part del joc de l’estètica de moltes observacions llunyanes, com una màgia.. La forma aparent dels relleus mai és ben bé al 100% la mateixa que a la realitat.. El vell promontori uns dies pot semblar un xic més arraulit, un altre dia un xic més esbelt; un dia unit a la punta des Cards (relleu a la seva esquerra inmediata), un altre dia aparentment desunit i més “lluny” d’ella.. El Mont Guardí de vegades sembla voler ser més vaixell que no pas terra ferma, com si tenint personalitat sentís empatía per el record d’aquells vells vaixells que estaven pendents..

I quan arriba la nit, s’encen el llum; el llum actual del far de Tossa; llur senyal intermitent sovint resulta més fácil de percebre que la seva silueta de dia. Des de Montjuïc també se’n destaca un altre; el de Calella, però és el de Tossa el que marca l’últim punt visible de la costa. ..La Costa Brava, més enllà, s’amaga totalment de la ciutat.

Tres imatges, de diferents dies, des de la zona del Castell.

Com a contrapunt, un retrat proper des de l’altre banda en un capvespre de març i amb el llum del far.