Contemplant Eivissa des de Catalunya

Relleus de Mallorca i les seves ombres projectant-se al cel al moment de sortir el sol!. Meravella a les 8:10. Pero no era Mallorca el que havia anat a veure aquesta vegada.

Després de veure tantes Mallorques, ja era hora d’aconseguir veure alguna altre illa de l’arxipèlag balear!! ;- )

Ara bé. Quina?  De primer (ja fa uns anys) se’m va passar per el cap Menorca..  Però es clar, el Mont Toro..  És molt molt baixet, massa! i alhora està més lluny que la Serra de Tramuntana..  Els números no quadraven prou per poder albirar-la des d’enlloc.

..I Eivissa?  Eivissa es veu relativament sovint des dels turons d’Alacant i algun que altre cop des de la provincia de València.  I des de Castelló fins i tot: El 2014 Miguel Zaragoza (fotògraf ja experimentat en paisatges mallorquins) ens va sorprendre amb unes magnífiques imatges, de les quals en vaig escriure un reportatge.

..I des de encara més al nord?.. Eivissa des de Catalunya?  Massa distant?..   No, sortosament hi havia la possibilitat des del Massís dels Ports.  Gràcies a la presència del Mont Caro, amb els seus 1445 metres d’alçada, contemplar Eivissa era una possibilitat teòrica real.

Havia cercat fotografies i no vaig trobar cap de la pituïssa retratada des del Caro. Això afegia un plus d’atractiu. Pot ser mai s’havia vist Eivissa des del territori de Catalunya?  Imagino que alguna que altre persona l’haurà vist; potser algú del territori moltes vegades, qui sap, però potser no s’hagi reportat. Era atractiu encetar-ho.

ALGUNS INTENTS PREVIS

Quan vaig estudiar fa uns anys les potencialitats paisatgístiques dels principals cims del pais vaig sentir ganes de pujar al Caro per veure i retratar Eivissa. Tanmateix, no em vaig dedicar a prioritzar aquest desig fins fa no gaires mesos. Abans m’he ocupat d’altres reptes, sobretot els relacionats amb els Alps. Per altre banda, al principi, les primeres vegades que havia anat al Caro van ser per retratar Mallorca (2013 i 2015, lo qual va resultar esplèndid).

Els primers intents a propòsit (com a prioritat) per copsar Eivissa van ser de primer un el 6 de Maig d’enguany. Aprofitant una ponentada seca que començava a bufar al matí em vaig decidir anar-hi per intentar un retrat de capvespre (tot i ser conscient de que son millors les albades d’hivern). Va sortir malament, la ponentada es va acabar molt d’hora i a mitja tarda ja havia quedat substituida per vents de sudoest força humits. ..Això si, em vaig assabentar que durant el migdia, mentre jo anava cap allà baix (o dalt millor dit) es va percebre Mallorca des de Bcn; una de les poques que em vaig perdre aquest any passat!.  El que si que vaig veure força bé va ser el Moncayo, el qual també era un possible segon objectiu interessant.

Improvitzadament, vaig tornar-hi el 28 de Juny; no es que em semblés un moment amb gaires possibilitats per Balears però em va donar el punt d’anar i en qualsevol cas vaig pensar que altres horitzons si que estarien nets després del pas d’una espectacular turbonada. El resultat va ser una altre esplèndida visió del Moncayo. I bé, també l’onze de setembre vaig anar-hi..   Tot copsant Mallorca, pero no la pituïssa.

La matinada del 18 de Desembre havien més possibilitats i vaig anar a fer un millor intent. La transparència sobre la part sud del mar Balear semblava que havia de ser molt bona, pero ai carai..   El cim del Caro estava tot enboirat; un núvol molt típic que es sol formar en moltes situacions de mestral. ..Vaig haver de baixar uns centenars de metres i per sota els núvols es van mostrar les siluetes sudoccidentals de Mallorca, magnífiques, pero es clar, Eivissa no; la contemplació de la qual sols podria resultar des de dalt de tot.

FINESTRES D’AIRE

Havia passat un mes des d’aquest intent i semblava que venia un cap de setmana especialment favorable per transparentar els cels mediterranis.  Ara bé, al mateix temps la situació era proclius a que haguessin núvols que tapessin, be de nou el mateix cim del Caro (el característic núvol cella) o bé els cels d’Eivissa, difficultant-ne el contrast.  S’alternaven hores en les quals els cels quedaven envaits per masses humides de ponent o de mestral (fronts freds sobretot) amb altres en les quals venia molt més sec però que tanmateix no s’acabaven d’assecar gaire les capes més baixes. O tanmateix feia vent  ..Pero de vegades tant que podia ser contraproduent. De fet així és; quan el vent passa d’un cert llindar d’intensitat, sovint arreplega aerosols de superfície, sobretot marins. La força de l’aire transforma en una mena d’sprai els crestells d’onades, aerosols salins els quals, sobretot si l’aire es fred, poden no assecar-se prou en el recorregut mar enllà.

La idea aquesta vegada, si queia en cap de setmana, era anar amb uns companys que també estaven motivats. Dissabte va apareixer l’illa de Mallorca des de Bcn i això temptava especialment, pero no les teniem totes perquè al mateix temps es passejaven molts núvols per el Massís dels Ports. L’albada de diumenge, força càlida, des de Bcn, un colega i jo varem tornar a entreveure Mallorca, però força pitjor que 14 hores abans. Núvols baixos embolcallaven la part frontal de la serra i el cim del Caro, segons les imatges del meteosat, havia estat segurament emboirat a primera hora del matí. Ja havia fet prou bé de no anar.

Per la tarda, de nou el cel es va posar bé  i aquest cop si, vaig pensar que podria valer la pena anar al Caro la següent nit.  L’aire semblava especialment sec i a més net (de contaminants) cap al sud més que no pas al nord. A més l’advecció càlida sobtada, factor especialment important si pretenia veure Eivissa més que no pas Mallorca (per lo baixeta), dons a més d’afavorir un ambient transparent repercutiria sobretot sense dubte en un índex de refracció troposfèrica més que notable.
Malauradament era dilluns i podia no anar pas bé als companys. A mi tampoc de fet gaire (i hauria de tornar ràpid a Bcn a treballar tot seguit) però qui sap si més endavant jo tampoc podria encara menys i ja sabem que la meteo no enten de calendaris.

Malgrat les consideracions meteo citades (i altres més que no incloc per no allargar tant la intro) favorables, no les tenia totes no obstant tampoc, dons havia certa probabilitat d’ennuvolament al Caro segons l’WRF i altres models. Pero estavem a plè Gener, un dels dos mesos màximament proclius -sense dubte molt millors que als de l’estiu o tardor- tant per el que fa als aspectes meteo com als astronòmics. Vull dir que ja no quedaven tantes oportunitats potencials com a principis d’hivern si el meu propòsit era retratar l’illa a curt o mitjà termini; potser menys de la meitat i no totes, per raons personals, les podria pas aprofitar quan fos el cas.

Em vaig posar despertador a les 4 de la matinada, vaig mirar l’última imatge satèlit i: Decidit! …Via cap al sud.

Escriuré ara una mica com quasi en quasi present perquè encara ho tinc calent:

A les 7:30 he arrivat al mirador del Caro, amb un vent fort; amb ràfegues de més de 100 km/h, tal com estava previst. ..M’acosto al mirador; miro l’horitzó i allà està!!, una prima, molt prima línia, quasi imperceptible per lo fina que és; res a veure amb les majestuoses i belles formes de les muntanyes de Mallorca ben presents davant del Delta.

Pero sembla Eivissa i possiblement l’estic retratant a consciència per primer cop des de Catalunya; enmig d’aquest aire que brunzeig i fa vibrar la barana sobre la qual intento recolzar la càmera.  No és pas silenciós aquest cim, ni silenciós ni tranquil. A la que he tret la càmera, he hagut d’anar amb precaució de subjectar bé perquè no se m’anés a les branques dels pins.  Jo mateix tampoc em puc estar dret per exemple; l’aire si no em tomba (no es un huracà) si que em desequilibra i caminar per el cim és com caminar per l’interior del passadís d’un bús en marxa; bé, feta la salvetat de l’absència de gent, es clar, enteneu.

UNA EIVISSA BEN PRIMA DAVANT EL CEL ROGENC

..Tant prima que apenes resulta perceptible a ull nu. De fet en els primers instants que la ullprenia no les he tingut totes de que fos l’illa; es podia confondre una mica amb altocúmuls distants.  ..Es una ratlleta horitzontal un xic separada del mar.

Amb l’ajut de les lents de la càmera m’he adonat millor que aquella ratlleta situada a pocs segons d’arc sobre l’horitzó marí, està clarament segmentada i que sobretot, els segments concideixen amb els del mapa mental que m’havia fet de la forma dels principals relleus d’Eivissa, els de Talaiassa i els de les muntanyes de Santa Agnés i la costa dels Amunts.

 

EL PAPER DE LA REFRACCIÓ

La refracció ha estat intensa, tot distorsionant les formes dels relleus. Els més alts han parescut aixafats pero alhora gràcies als miratges han sobresortit (tot i pagant el preu de distorsionar-se) moltes muntanyes de l’illa que d’altre manera haurien quedat ben amagades per la corvatura de la Terra.

El nivell d’inversió tèrmica ha estat el que ha marcat el punt d’inflexió de la distorsió òptica atmosfèrica. La ratlla horitzontal ben evident que m’he referit.  Tots els cims es veuen com travessats o tapats per aquesta franja.  Allà on havien muntanyes altes la franja ha estat gruixuda, mentre que aquesta ha estat tènue i prima allà on els relleus son més distants o no atanyen cotes properes als 400 metres. Per cert, els miratges només han afectat a l’horitzó d’Eivissa; l’àrea de Mallorca no estava afectada; segurament per causa del fort vent de superfície, el qual es canalitzava més intens cap allà que cap al sud i propiciava una alta turbulència que barrejava més l’aire i difficultava la conformació d’un canvi brusc de gradient tèrmic entre l’aire d’arran de mar i el del damunt altament càlid. Si que vaig apreciar el dia previ al capvespre des de Bcn un cert miratge molt tènue, amb menys vent es clar, lo qual lliga amb el que he explicat.

Ha fet maco veure la línia dels miratges eivissencs, feta com amb un tiralínies. Penso que potser algú amb curiositat es podria preguntar: Els cims més distants o més baixets de l’illa, tindrien un miratge més baixet? Oi?(més “allunyat”).  Dons no. Coses de la física. Cims més distants o baixets (massa amagats per la corvatura de la Terra) no repercutien en una línia de reflex especular o de miratge més enfonsada, sino que aquesta passava a ser més tènue ..O tant tènue (si tant enfonsats estaven) que resultava inexistent i per tant els cims invisibles. Coses curioses de veure en tals fenòmens, els quals solen passar desaparceguts si no som gaire frikies d’aquesta mena d’espectacles de la “natura llunyana”, la qual alhora ens és propera i l’apropem amb les càmeres o binocles, si ens hi fixem i gaudim amb gust.. Malgrat la mestralada!! ;- ) que també donava gust.

ES VEDRÀ 

Un dels detalls que més em va emocionar adonar-me’n, apart d’Eivissa, va ser l’evidència inequívoca d’una taqueta aillada que havia a la dreta (pero bastant separada) del sector de la Talaiassa.  De seguida vaig pensar que si lo altre era Eivissa, allò no podia ser sino Es Vedrà!.  A més no era complicat deduir-ho donat que a més recordava la imatge de feia 4 anys abans, quan des de una ermita de la Serra Galzeran (Castelló)  el fotògraf Miguel Zaragoza va retratar-la amb aspecte un versemblant i algo més propera proporcionalment, a Eivissa.

Es Vedrà des del Caro volia dir també alomillor també la primera vegada que era reportada des de Catalunya.  Dons en cas que alomillor algú hagués retratat la Pituissa grossa alguna vegada, més difícilment potser (abans de que existissin simuladors panoràmics) costa imaginar que algú hagués determinat que una minúscula taqueta vista amb binocles en l’horitzó ..És tractés d’Es Vedrà.  Fantàstic illot per cert al qual se li atribueixen històries fantàstiques i altres de molt reals, unes de molt belles i d’altres de tràgiques.. (em ve al cap el genocidi de cabres asilvestrades que van dur a terme fa poc les autoritats, amb l’excusa de protegir la flora endèmica). Pero bé, no vull pensar en coses així ara. Millor enfocar la part positiva, la contemplativa, la que inspira enlloc de la que arruga l’ànima.

Fixar-se en Es Vedrà en la llunyania, és contemplar un puntet fosc enmig la mar.. Sobretot sense ajut d’aparells òptics.   Ve a ser una mica com per qui fa astronomia..  Fixar-se amb Andròmeda o amb un asteroid. No és pas repte difícil (a menys que fos un objecte celeste no previst ni identificat) però si que cal cercar-lo expressament o -com a mínim- saber-nos adonar que aquell punt o taqueta, a més de ser significativa no està situada allà per atzar. Bé; geològicament segons com interpretem si, però ja em compreneu: no és com un núvol.

Es Vedrà mai m’ha deixat indiferent. En bellesa penso que pot equiparar-se amb l’altre veïna d’Eivissa, totalment oposada de forma i figura.  ..L’illa de Formentera és majorment plana, convida a estirar-se, relaxar-se; és plàcida. Es Vedrà altrament en canvi ben abrupte, més alt que no pas ample, d’accés gairebé impossible, apte només per grimpar, un monument enmig del mar. Cara i creu de diferents formes de bellesa mediterrània.

Una altre imatge d’Eivissa, centrada en els relleus dels Amunts:

Hauria pogut fer fotografies amb molt més de zoom (i de fet en vaig fer) però la turbulència atmosfèrica era notable (imagino que a causa del vent) i perjudicava la resolució. També els miratges devaluaven en cert aspecte la resolució.  De res em servia aplicar el zoom potent, també en això puc fer analogia amb l’astronomia planetaria. Quan hi ha molt de seeing devingut per la turbulència..  De poc serveixen llavors els augments d’un telescopi.

LES ILLES COLUMBRETES

Ja he mostrat les Columbretes al inici d’aquest article però aquí les mostro també amb més teleapropament.  Aquestes illetes, al no estar tant allunyades (105 Kms), no resultaven tant distorsionades per la turbulència i gens pas per miratges. Es tracta per cert d’un arxipèlag qué es una reserva marina protegida. Destinació predilecta per molts submarinistes, amb accés restringuit per evitar la massificació de visitants. Damunt seu hi ha un far i segons recordo d’un documental de la TV2 de quan era petit, esta o estava (per lo menys) plagada d’escorpins..

 

MAGNÍFICA LA SORTIDA  DEL SOL PER DARRERA MALLORCA
A nivell estètic, el gran superespectacle de l’albada, era la combinació de Mallorca amb la plana deltaica de l’Ebre i el sol enlluernant amb els primers raigs els miralls daurats dels camps d’arròs.  Incorporo aquesta imatge de format allargat tot i que li falta algo de nitidesa i convido a visualitzar altres que vaig fer aquí al flickr on a més voreu tota la serie complerta.

 

MÉS AL SUD: LES MUNTANYES DE VALÈNCIA I d’ALACANT!

Paisatges també molt llunyans, ben grats de contemplar també i de comú amagats en les boirines..  Tenia ganes de de percebre la silueta del Montgó i allà estava!. I també la Serra de Bèrnia i Aitana i el Puig Campana, amb alçades similars a les del Caro i del Puig Major, conformant una mena de bon trio de visibilitats entre el Pais Valencià, Balears i Catalunya.

Malauradament, entretingut tant com estava amb Eivissa, no em vaig posar a retratar aquests bells perfils fins que el sol ja havia tret el cap, per tant no pas segurament en els moments més altament favorables.  Caldrà tornar-hi un dia expressament ja que bé s’ho valen també els relleus valencians.

Per cert, la excel.lent transparència que hi havia per aquella banda (i sense la qual aquestes fotografies no haurien estat possibles) per la tarda va estimular segurament al fotògraf Marcos Molina (al qual a més li vaig mostrar una de les imatges de la Pituïssa recent fetes) a pujar al Pic de Galatzó per retratar els cims d’Alacant i el mateix Mont Caro. Ell però també estava a l’agüait de la bona transparència i ho va aconseguir fenomenal!. Adjunto el seu reportatge enllaçat. I per cert també; em vaig assabentar que a mig matí del mateix dia, un altre fotògraf, Fernando Prieto, des de la Serra de Bèrnia d’Alacant (que la vaig copsar des del Caro), va retratar Eivissa!. Per tant com he dit un trio d’observacions interessants en diferents moments en el mateix dia, des de Catalunya, el País Valencià i Balears. Totes tres tenint en comú (no entraré en política :)) l’aire molt transparent!. Tant de bò la transparència existís en molts més àmbits de la vida i de la societat, no sols eventualment en els paisatges!. Bé, continuo:

..I EN SENTIT OPOSAT: ELS CIMS DEL PIRINEU:

.	.
.	.

La visió dels Pirineus, sense ser fenomenal  -comparada amb altres dies més adients- permetia distinguir un bon grapat de cims ben nevats, sobretot dels Pirineus centrals. Mostro en les dues imatges superiors un reguitzell dels més destacats il.lustrats amb les denominacións del simulador d’Ulrich Deuschle. Al dessota una imatge del Massís del Monte Perdido i una altre amb el Cotiella i el Possets. També les podeu veure al flickr. Més a la dreta (tot i que no he inclòs la fotografia al no ser tant nítida) es veien cims més orientals del Pais Andorrà.

Es a dir. En una mateixa estona, des d’un mateix lloc..   250 Kms cap al sud (Aitana, Puig Campana..) i uns 240 kilòmetres o més envers alguns cims del Pirineu. I perquè no em va donar temps de fixar-me amb el Moncayo (a l’oest) (vaig dedicar massa temps a destriar detalls balears) en els instants més adients de llum ambiental, que si no també, a l’Oest, al pol oposat de Mallorca.

Sumant els kilòmetres del nord i els del sud,  resulten gairebé uns 500 Kms bidireccionals entre un punt cardinal i l’altre del paisatge!.  Si estessim en una època antiga podriem fer la hipòtesi, que un conjunt de persones fent us d’un reflector gegant de llum solar o fent senyals de fum des dels Pirineus, mitjançant una altre intermediaria al cim del Caro amb aparells equivalents, s’hauria pogut comunicar amb relativa inmediatesa per senyals amb inmediatesa amb unes altres que es trobessin en aquells moments als confins del sud d’Alacant i viceversa.  I d’Est a Oest també, entre Mallorca i el bell mig de l’Aragó.  El cim del Caro és sense dubte un cim amb una prominència paisatgística fenomenal, la qual per cert no és ben bé el mateix que utilitzar el terme “prominència altitudinal”.

I PER ACABAR UNA IMATGE DE LA VERGE DEL MONT CARO, UNA DELS BOSCOS I UNA ALTRE D’UN RAPINYAIRE.

Personatges que veuen moltes vegades Eivissa i Mallorca i moltes sortides del Sol!.

Des de la barana del Caro.	La verge dels horitzons
.	.

Mallorca eclipsant el Sol des del Mont Caro

Dues setmanes i mitja abans i dues setmanes i mitja després del Solstici d’hivern, des de el Massís dels Ports, el Sol fa la seva aparició per darrera les muntanyes de Mallorca. Des de el cim del Mont Caro en concret, gràcies a la seva apreciable alçada, gairebé idèntica a la del Puig Major, la serra de Tramuntana sobresurt bastant enlaire i el Sol li proporciona un fort contrallum.

La silueta del Puig Major amb el detall de la seva antena de radar des de el Caro. El trànsit d’aquest mes de Gener per just darrera el cim ha ocorregut enguany els dies 14 i 15 de Gener; segons l’índex de refracció atmosfèrica la data més concreta més encertada per aliniar-lo pot fluctuar entre un dia endavant o un dia endarrera. A diferència dels eclipsis purament astronòmics que es claven sempre a la perfecció matemàticament, aquests altres de tipus astropaisatgístic (terrestres) estàn influènciats per factors meteorològics i ja sabem com les gasta la meteo ;- ). No obstant, l’astronomia també és prou forta enfront la meteo i en aquest sentit per exemple les variacions posibles que la refracció pot ocasionar en l’azimut aparent del Sol en un moment donat estàn limitades en part per l’angle d’inclinació de l’ascensió de l’astre, bé per sota o per sobre de l’horitzó astronòmic. Generalment el que més ens sol interessar és el grau d’inclinació per sota, donat que des de cims més o menys alts, els paisatges distants quasi sempre es sitiuen sota la línia imaginaria de l’horitzó astronòmic.

A les nostres latituts, a la tardor i hivern l’angle d’inclinació del Sol sota l’horitzó astronòmic és una lleugera corva amb llur targent mitjana algo més perpèndicular que la línia equivalent en època de primavera-estiu. Quan més perpendicular resulta la trajectoria del sol respecte al plà horitzontal, la refracció atmosfèrica no pot repercutir tant en la posició azimutal del Sol en el moment d’apareixer per l’horitzó i per tant el factor meteorològic queda minvat per l’astronòmic.
Per contra no obstant si que podem fer la consideració en sentit contrari de que l’aire en general és sovint més dens a l’hivern que a l’estiu i les variacions en l’índex de refracció en tal sentit si que poden ser prou considerables com per tenir una major incidència que en època estiuenca.

Els efectes “juganers” de la refracció. Un instant abans i un després del raig verd.

Imatge copçada per Rosa Navales amb una altre càmera que portavem; just abans del instant del raig verd. La part més superior del limbe solar aparent (el real quedava per sota) semblava que no pogués penetrar aparentment just amunt. La muntanya també sembla estar tallada tot i que en realitat son els dos costats del cim algo més baixets els que estàn sobreelevats per la refracció. En una estreta zona atmosfèrica del damunt del cim, aparentment “invisible”, els raigs de llum que viatjaven en en el mateix angle respecte a la superficie terrestre és corvaven en menor grau degut a un menor gradient tèrmic i no arrivaven (només serien visibles per un observador situat en una cota més alta) mentre que els que venien en angle més picat i entraven en la zona de refracció es quedaven massa curts i s’haurien vist pero des d’un punt més proper. El llum de la part superior del limbe aparent del sol només va tornar a iluminar el Caro quan el sol real va pujar tot just una mica més i desviat per la refracció va apareixer així el raig verd, des d’una una zona amb major transparència.

El raig verd però, no és un fenòmen rar de veure. El fort és que deslumbri i sorprengui a tothom inesperadament. Intens o no tant intens, es qüestió de contemplar sortides i postes de Sol i apareixerà un dia o altre per a qui el desitji. Físicament calen uns certs condicionants i si es busquen els dies on tals factors es donen, contemplar el raig verd no és tant una questió de sort com de perspicacia. Per una banda cal com he dit, l’existència d’una certa refracció atmosfèrica en la capa que travessa, per altre net en la seva línia de perspectiva -donat que sino és així l’aire dispersa massa llur tonalitat-. Un tercer factor per poder ser copsat més o menys bé es que no hi hagi una iluminància massa forta devinguda de la resta del sol. Situacions com per exemple exemple que el sol es trobi bastant ocult o bé que la intensitat de la resta del seu limbe quedi suficientment atenuada per una banda d’aire més absorbent. Tanmateix també, com que és un espectacle lligat a la refracció, quan més llunyà tinguem l’horitzó davant dels nostres ulls, major distància atmosfèrica recorrerà la llum del sol fins a nosaltres i si l’aire és prou net -repeteixo- les probabilitats van al nostre favor.

Aquesta altre imatge, va resultar tot just després del moment del raig. El limbe solar agafa la forma de “piràmide maya” (o azteca o babilònica..) com en consonància simpàtica amb la silueta de la muntanya també algo distorsionada. El que la part més del damunt resulti novament aixafada tenia a veure -el més segur crec-, amb l’existència d’una altre zona amb menor índex de refracció i segurament sense inversió tèrmica.

Un parell de minuts després, amb el Sol més alt i finalment més simètric. Les “trepalleries” de la refracció s’havien acabat. Les siluetes de les muntanyes encara visibles, convidaven a ser identificades.

Esvaïment de les siluetes.. La llum ambiental dispersada a dojo per les mol.lècules aèries s’havia incrementat i anava fent desapareixer la percepció de les muntanyes de l’illa.

I aquí, per acabar, un llarg muntatge en power point amb moltíssimes més imatges, inclouent altres varies del Pirineu que també l’he retratat aquest mateix dia des de el Caro. Una gran finestre als horitzons llunyans i un magnífic reservori de fauna silvestre.

Els Pirineus des de els Ports de Beseit

LA MAGNITUT DELS PIRINEUS DES DE ELS PORTS DE BESEIT.

Retall d’imatge panoràmica del sector dels Bessiberris des de el Mont Caro. Davant seu el Montsec.

Mont Caro, horitzons pirinencs pps
Podeu clickar l’enllaç pps d’aquí damunt per obrir el reportatge de l’observació.

El massís dels Ports de Beseit pot esser un regal per als amants dels horitzons llunyans. També per qualsevol amant dels paisatges naturals -penso- amb independència de la distància. El Mont Caro és la muntanya des de la qual es poden veure els Pirineus en la seva màxima amplitut!. La seva llunyania (200 km i més) i el fet de que entre mig s’hi trobi el plà de LLeida i la depressió de l’Ebre en conjunt, permet que quan es donen les condicions adequades s’albirin un munt de pics, tant del sector aragonès com del català. Només queden fora de l’abast potencial els sectors més occidentals i els més orientals de la serralada, així com alguns cims situats especialment al nord, darrera certes altres fites visibles destacades.

El desplaçament fins al massís, la matinada del 16 i 17 del passat gener va ser fet amb la idea expressa per anar a copsar horitzons llunyans. Ara bé, no eren els Pirineus l’objectiu (tot i que també n’era conscient de la possibilitat eventual), sino la Serra de Tramuntana.
..No m’esperava pas, i menys un cop dalt des de el dia anterior, que aquell dia tant ennuvolat a Catalunya, amb baixes pressions atmosfèriques, inestabilitat i nevades intermitents, unes desenes de metres dessota el cim del Mont Caro s’obrís una franja horitzontal de gran transparència a cotes baixes, la qual permetés copsar els pirineus a més de 200 km de distància. La visió va ser fortuita i sorprenent. No tots els pics van resultar visibles; els més alts quedaven inmersos en la densa barra de nuvolositat que xocava amb la carena axial pirinenca més l’efecte acompanyat del torb. En bona part d’ells només s’hi copsaven les cotes fins a uns 2000-2500 m. aproximadament, nogensmenys amb una nitidesa prou clara per sota, la qual em va permetre endevinar després de quins es tractaven. La visió era com mirant per dessota una persiana. Des de el Pirineu fins a Beseit, la capa nuvolosa, constituida en forma d’estratocúmuls s’estenia i cobria també el cim del Caro. Les fotografies pirinenques les vaig captar unes poques desenes de metres per sota d’aquest bell sostre ibèric. En condicions adecuades, des de aquí es possible contemplar fins el mateix cim de l’Aneto! (3404 m), punt culminal de la serralada, i com no, un munt d’altres entranyables de la topografia pirinenca. A saber: Infierno, Vignemale, Tallón, Monte Perdido, Bachimala, Posets, Perdiguero, Maladeta, Mulleres, Pica d’Estats.. Gairebé tots els + 3000m! son de fet, fàcticament observables. Veieu-ne, si voleu, la simulació obtenida per al cas (clickeu).

El grup dels Bessiberris, degut a la seva situació una mica avançada cap al sud, en situacions de vent fort de nord -i aquell 17 de Gener superava els 100 km/h!- poden quedar algo menys afectats per el torb i els núvols de la depressió associada, ja que l’embestida de les masses d’aire ocasiona una forta convecció orogràfica sobretot al costat nord de la serralada i la convecció, ben desenvolupada també és comporta llavors com un obstacle al pas de la humitat i vent intens a d’altres zones del mateix àmbit topogràfic. La imatge dels Bessiberris, Comaloformo i Comalesbienes a més també es afavorida una mica gràcies a que estan situats al fons del “passadís” que conforma la vall de la Noguera Ribagorçana, en eix nord sud.

I bé; aquest és una mica el resum o explicació. Podeu clickar, com deia, l’enllaç adjunt per descarregar el reportatge ampliament. Voreu més el contexte de tot plegat i moltes més fotografies.