Mallorca eclipsant el Sol des del Mont Caro

raig verd mallorca

Dues setmanes i mitja abans i dues setmanes i mitja després del Solstici d’hivern, des de el Massís dels Ports, el Sol fa la seva aparició per darrera les muntanyes de Mallorca. Des de el cim del Mont Caro en concret, gràcies a la seva apreciable alçada, gairebé idèntica a la del Puig Major, la serra de Tramuntana sobresurt bastant enlaire i el Sol li proporciona un fort contrallum.

P1250694
La silueta del Puig Major amb el detall de la seva antena de radar des de el Caro. El trànsit d’aquest mes de Gener per just darrera el cim ha ocorregut enguany els dies 14 i 15 de Gener; segons l’índex de refracció atmosfèrica la data més concreta més encertada per aliniar-lo pot fluctuar entre un dia endavant o un dia endarrera. A diferència dels eclipsis purament astronòmics que es claven sempre a la perfecció matemàticament, aquests altres de tipus astropaisatgístic (terrestres) estàn influènciats per factors meteorològics i ja sabem com les gasta la meteo ;- ). No obstant, l’astronomia també és prou forta enfront la meteo i en aquest sentit per exemple les variacions posibles que la refracció pot ocasionar en l’azimut aparent del Sol en un moment donat estàn limitades en part per l’angle d’inclinació de l’ascensió de l’astre, bé per sota o per sobre de l’horitzó astronòmic. Generalment el que més ens sol interessar és el grau d’inclinació per sota, donat que des de cims més o menys alts, els paisatges distants quasi sempre es sitiuen sota la línia imaginaria de l’horitzó astronòmic.

A les nostres latituts, a la tardor i hivern l’angle d’inclinació del Sol sota l’horitzó astronòmic és una lleugera corva amb llur targent mitjana algo més perpèndicular que la línia equivalent en època de primavera-estiu. Quan més perpendicular resulta la trajectoria del sol respecte al plà horitzontal, la refracció atmosfèrica no pot repercutir tant en la posició azimutal del Sol en el moment d’apareixer per l’horitzó i per tant el factor meteorològic queda minvat per l’astronòmic.
Per contra no obstant si que podem fer la consideració en sentit contrari de que l’aire en general és sovint més dens a l’hivern que a l’estiu i les variacions en l’índex de refracció en tal sentit si que poden ser prou considerables com per tenir una major incidència que en època estiuenca.

rangs variació azimut refraccio sol

Els efectes “juganers” de la refracció. Un instant abans i un després del raig verd.

Mallorca sunrise_Rosa Navales

Imatge copçada per Rosa Navales amb una altre càmera que portavem. La part més superior del limbe solar sembla que no pugui penetrar aparentment just amunt. La muntanya també sembla estar tallada. Penso que presumiblement en aquesta estreta zona atmosfèrica del damunt del cim, aparentment “invisible”, els raigs de llum es corvaven en menor grau degut a un menor gradient tèrmic i com que el Sol real (tinguem en compte que el real, a diferència del aparent, encara estava per sota del horitzó) desde tal posició no arrivaven, la llum de la part superior del limbe només va tornar a iluminar el Caro quan el Sol va pujar tot just una mica més i va apareixer així el raig verd. He dibuixat aquest anexe com a complement il.lustratiu que penso pot ajudar a entendre això que acabo de comentar. diagramassanellablog

Per al que fà al raig, en contra del que creu bon nombre de gent no és un fenòmen molt rar de veure; el que si que és excepcional és un raig que tant fort que deslumbri i sorprengui a tothom inesperadament. Intens o no tant intens, es qüestió de contemplar sortides i postes de Sol i apareixerà un dia o altre per a qui el desitji. Físicament calen uns certs condicionants. Per una banda l’existència d’una certa refracció atmosfèrica en la capa que travessa, per altre aire molt net en la seva línia de perspectiva -donat que sino és així l’aire dispersa massa llur tonalitat-. Un tercer factor per poder ser copsat més o menys bé es que no hi hagi una iluminància massa forta devinguda de la resta del sol. Situacions com per exemple exemple que el sol es trobi bastant ocult o bé que la intensitat de la resta del seu limbe quedi suficientment atenuada per una banda d’aire més absorbent. Tanmateix també, com que és un espectacle lligat a la refracció, quan més llunyà tinguem l’horitzó davant dels nostres ulls, major distància atmosfèrica recorrerà la llum del sol fins a nosaltres i si l’aire és prou net -repeteixo- les probabilitats van al nostre favor.

DSCF4046

Aquesta altre imatge, també de la Rosa, va resultar tot just després del raig. El limbe solar agafa la forma de “piràmide maya” (o azteca o babilònica..) com en consonància simpàtica amb la silueta de la muntanya també algo distorsionada. El que la part més del damunt resulti novament aixafada tenia a veure -el més segur crec-, amb l’existència d’una altre zona amb menor índex de refracció i segurament sense inversió tèrmica.

Delta i Mallorca_Bret edit2b

Un parell de minuts després, amb el Sol més alt i finalment més simètric. Les “trepalleries” de la refracció s’havien acabat. Les siluetes de les muntanyes encara visibles, convidaven a ser identificades.

P1250729 b

Esvaïment de les siluetes.. La llum ambiental dispersada a dojo per les mol.lècules aèries s’havia incrementat i anava fent desapareixer la percepció de les muntanyes de l’illa.

fotodeltablog

I aquí, per acabar, un llarg muntatge en power point amb moltíssimes més imatges, inclouent altres varies del Pirineu que també l’he retratat aquest mateix dia des de el Caro. Una gran finestre als horitzons llunyans i un magnífic reservori de fauna silvestre.

Anuncis

Els Pirineus des de els Ports de Beseit

LA MAGNITUT DELS PIRINEUS DES DE ELS PORTS DE BESEIT.

Retall d'imatge panoràmica dels pirineus des de el Caro.

Retall d’imatge panoràmica del sector dels Bessiberris des de el Mont Caro. Davant seu el Montsec.

Mont Caro, horitzons pirinencs pps
Podeu clickar l’enllaç pps d’aquí damunt per obrir el reportatge de l’observació.

El massís dels Ports de Beseit pot esser un regal per als amants dels horitzons llunyans. També per qualsevol amant dels paisatges naturals -penso- amb independència de la distància. El Mont Caro és la muntanya des de la qual es poden veure els Pirineus en la seva màxima amplitut!. La seva llunyania (200 km i més) i el fet de que entre mig s’hi trobi el plà de LLeida i la depressió de l’Ebre en conjunt, permet que quan es donen les condicions adequades s’albirin un munt de pics, tant del sector aragonès com del català. Només queden fora de l’abast potencial els sectors més occidentals i els més orientals de la serralada, així com alguns cims situats especialment al nord, darrera certes altres fites visibles destacades.

El desplaçament fins al massís, la matinada del 16 i 17 del passat gener va ser fet amb la idea expressa per anar a copsar horitzons llunyans. Ara bé, no eren els Pirineus l’objectiu (tot i que també n’era conscient de la possibilitat eventual), sino la Serra de Tramuntana.
..No m’esperava pas, i menys un cop dalt des de el dia anterior, que aquell dia tant ennuvolat a Catalunya, amb baixes pressions atmosfèriques, inestabilitat i nevades intermitents, unes desenes de metres dessota el cim del Mont Caro s’obrís una franja horitzontal de gran transparència a cotes baixes, la qual permetés copsar els pirineus a més de 200 km de distància. La visió va ser fortuita i sorprenent. No tots els pics van resultar visibles; els més alts quedaven inmersos en la densa barra de nuvolositat que xocava amb la carena axial pirinenca més l’efecte acompanyat del torb. En bona part d’ells només s’hi copsaven les cotes fins a uns 2000-2500 m. aproximadament, nogensmenys amb una nitidesa prou clara per sota, la qual em va permetre endevinar després de quins es tractaven. La visió era com mirant per dessota una persiana. Des de el Pirineu fins a Beseit, la capa nuvolosa, constituida en forma d’estratocúmuls s’estenia i cobria també el cim del Caro. Les fotografies pirinenques les vaig captar unes poques desenes de metres per sota d’aquest bell sostre ibèric. En condicions adecuades, des de aquí es possible contemplar fins el mateix cim de l’Aneto! (3404 m), punt culminal de la serralada, i com no, un munt d’altres entranyables de la topografia pirinenca. A saber: Infierno, Vignemale, Tallón, Monte Perdido, Bachimala, Posets, Perdiguero, Maladeta, Mulleres, Pica d’Estats.. Gairebé tots els + 3000m! son de fet, fàcticament observables. Veieu-ne, si voleu, la simulació obtenida per al cas (clickeu).

El grup dels Bessiberris, degut a la seva situació una mica avançada cap al sud, en situacions de vent fort de nord -i aquell 17 de Gener superava els 100 km/h!- poden quedar algo menys afectats per el torb i els núvols de la depressió associada, ja que l’embestida de les masses d’aire ocasiona una forta convecció orogràfica sobretot al costat nord de la serralada i la convecció, ben desenvolupada també és comporta llavors com un obstacle al pas de la humitat i vent intens a d’altres zones del mateix àmbit topogràfic. La imatge dels Bessiberris, Comaloformo i Comalesbienes a més també es afavorida una mica gràcies a que estan situats al fons del “passadís” que conforma la vall de la Noguera Ribagorçana, en eix nord sud.

I bé; aquest és una mica el resum o explicació. Podeu clickar, com deia, l’enllaç adjunt per descarregar el reportatge ampliament. Voreu més el contexte de tot plegat i moltes més fotografies.