L’ECLIPSI DE SOL PER MONTJUIC. UN GRAN ESPECTACLE.

Només 75 km separen el Cap d’Or o Mont Guardí (Promontori de la Vil.la Vella de Tossa) del turó de Montjuic en línea recta. En aquest aspecte podriem pensar que no son ben bé horitzons llunyans; no obstant els dos son turons baixets i per això de sovint no es deixen veure així com així.  Nogensmenys hi han dues vegades l’any en que es produeix una situació fenomenal!.  Les imatges següents penso que parlen per si soles!.

P1090664 ret

P1090669

P1090672 ret

P1090679 ret

P1090682 ret

P1090689 b ret

P1090691b ret

P1090703 ret

P1090705 ret

P1090711 ret

P1090728

I AIXÍ VA ANAR

El dia 27 DE Desembre vaig anar a Tossa expressament per tot això que heu vist aquí dalt. No estava segur que ho aconseguiria degut a la possibilitat de que es tapés per causa d’uns quants cúmuls que saltejaven discontinuament la serra litoral i imaginava que potser se’n formarien d’altres per la zona del llobregat (la que més m’afectaria per al cas). Finalment però, no es van interposar, al revés, fins i tot un d’ells va donar una nota cromàtica tant singular que semblava un altre sol bastants minuts després de la posta.

No fa gaires setmanes que se’m va ocorrer la idea i al moment la sospita ..De que el Sol s’ocultés tal vegada per darrera Montjuic des de el Cap de Tossa en les dates més properes al solstici. Vaig cercar virtualment en quin azimut es troba Montjuic des de allà i el de les posicions del Sol en aquestes dates i em vaig adonar de lo fantàstic que podria arribar a ser observar-ho si l’atmosfera ho permetés. En el solstici d’hivern el últims raigs del Sol s’amaguen per darrera el turó però és al cap d’una setmana més tard (i també previa al 21 es clar) quan el disc solar travessa de manera més plena el turonet. Quan em vaig trobar allà, després de pujar corrent per el camí del far i veia que el fenòmen podia produir-se exàctament com esperava, vaig mirar de colocar rapidament la càmera abraçada en una barana mitjançant un petit trípode flexible. Montjuic al principi no es veia gens pero la seva aparició era inminent. ..En menys d’un minut la seva silueta es va fer perceptible pero de forma molt tenue, i de repent quan el Sol ja era a tocar, llavors es va fer visible totalment, tal com un actor de teatre quan s’ilumina l’escenari!!. :- ) El sol, que fins al moment fornia un vel de llum amagava la silueta, de repent havia passat a ser factor de tot el contrari; la muntanyeta no es podia “amagar” enlloc. ..Fins que va venir la nit, una nit que ja s’escurçava!.

Amb el disc del Sol amagat ja, però encara amb el llum del crepúscle, va apareixer un “fals sol”; un núvol llunyà que curiosament es va enlluernar quan tot semblava camí de la foscor; aquest “sol” va cobrar uns minuts després aspecte de “núvol de foc” -sense ser-ho evidentment- i aportant a aquesta part del cel un protagonisme imprevist i fugaç.

SILUETES FÍSIQUES

A les imatges, en quant a siluetes físiques veiem, apart de Montjuic, dues siluetes isolades; es tracta de dos gratacels; la Torre Mapfre i l’Hotel Arts. Més a la dreta, les muntanyes del Garraf, amb la Morella (la seva cota més alta), situada entre Castelldefels i Begues.
Tot i ser aquestes carenes del Garraf més altes i llunyanes que el turó de Montjuic, no tenen aquest carácter de “mont-illa” en la distància que fà d’aquest últim una bellesa fenomenal i per això he preferit intentar trobar el Sol en la data del seu encontre amb aquest turó, que no pas amb les altres carenes.

Én un altre article d’aquest blog ja vaig parlar (i previament retratar) de la visió distant de Montjuic des de Tossa i també de la inversa. En aquell anterior contacte visual l’efecte refractari del miratge era més intens que aquesta vegada i per això, si mireu aquelles imatges voreu s’aprecia menys tros de muntanya i tampoc s’apreciaven gens el parell d’edificis de la dreta. En tots dos casos però, la silueta del turó, suau per sota, retallada (Castell) per dalt, és prou ostensible i es pot brindar a certes evocacions. Per mi ve a ser tal com un vaixell, tot surant ..En una aigua que sembla aire, o en un aire, que sembla que vulgui tenir les propietats de l’aigua.

Anuncis

Montjuic i Barcelona des de el Cap d’Or (Tossa)

MONTJUIC I BARCELONA DES DE EL CAP D’OR  (Tossa)

Montjuic des de el Mont Guardí (Cap d'Or)

La contemplació de Montjuic des de el Cap d’Or (o Cap de Tossa) de tant en tant és una meravella. Si prescindeixo de ser conscient de que representa la ciutat de Barcelona (amb tots els seus atributs: soroll, polució, degradació..) per mi és una de les contemplacions que m’apropa més a “allò” que alguns altres potser  ho “troben” en exercicis de meditació trascendental.

Montjuic suspès en l’aire, gràcies al miratge refractari… Algunes gavines planejant, també suspeses en la distancia.. i el to bronzejat de l’horitzó.. Aquesta imatge, i les que segueixen les vaig fer el 28 d’Octubre de l’any passat en un vespre net, acaronat d’aprop per la Tramuntana. La Torre de Collserola i el Tibidabo es percebien clarament a ull, magníficament amb binocles, i Montjuic flotava com un vaixell i el seu Castell com si en fos xemeneia.

El contrast entre l’aire fred, el qual planava damunt el mar encara comparativament calent  era el que invisibilitzava la part baixa de la muntanya; el fenòmen es dona especialment els dies més frescos de la tardor i de l’hivern, ocasionalment també en altres mesos de l’any. Sense tal fenòmen, alguns altres detalls podrien apareixer a la vista de l’amant dels horitzons, tanmateix, per a mi els miratges son part consubstancials del conjunt de coses que també em fan respirar visualment.

DSCF7682 guardi montj blg r3

Una vista més similar en quant a tamany aparent, a la que resulta perceptible a ull nú.

L'horitzó de Barcelona des de el Mont Guardí o Cap d'or

Encuadrant Sant Pere Mártir, Torre de Collserola i Tibidabo. Vista de nou comparable a la que hom pot contemplar amb uns binocles. El Sol es trobava llavors a pocs graus a la dreta de la zona focalitzada; l’aire daurava el llum, enfortit de brillantor amb el reflexe del mar i les seves ones, quals com arestes fines de pedra preciosa convertien el paisatge en joia.