Una mirada a 100 anys endarrera. Eduard Fontseré i Gabriel Campo. Els pioners de les observacions de Mallorca i dels estudis de transparència atmosfèrica a Catalunya.

Enguany fa 100 anys -en concret a principis del 1916-, des de Barcelona; es van començar a fer una serie d’observacions de Mallorca i d’altres siluetes d’horitzons distants. Observacions metòdiques i riguroses, les quals, compilades quatre anys després, al 1920, van donar forma a un breu pero singular treball científic.

Albirar Mallorca, el Puigmal, el Montseny i la resta de punts cardinals màxims del territori, va servir per coneixer millor les peculiars característiques del cel de Catalunya. Alhora per aportar avanços en el coneixement dels factors físics implicats en els graus de transparència atmosfèrica i per fer ciència en definitiva.

El treball es nodreix i sorgeix per la inquietut científica de l’Eduard Fontseré (el meteoròleg més important i referent que ha tingut Catalunya i conegut internacionalment) en aquest tema i alhora es degut també sobretot al treball, amb metodisme i rigor, de la persona que feia les observacions i notificava dia rera dia els registres, es deia Gabriel Campo i no era meteoròleg de carrera però va acabar-ho essent de profesió i ben expert.

El que es portés a terme en aquests anys i no en d’altres també va seré estimulat però, per les demandes que sorgien, cada vegada més des del mon de l’aviació (l’Eduard Fontseré ell mateix ho menciona en aquest sentit). Era l’èpca en la qual l’aviació estava fent molts progressos tecnològics, cada cop s’enlairaven més aparells, més eficients, més funcionals, més prometedors, tant en lo bò com en lo dolent. El contexte a Europa en aquests anys era el de la Primera Guerra Mundial (de la qual Espanya en va quedar al marge), la ciència permetia que es desenvolupés la tecnologia, i la tecnologia demanava a la ciència, en aquest cas en concret l’aerologia, que avances, que aportés més veritats sobre l’atmosfera. Pero vaja, em sembla que -aventuro- independentment de les respostes que es volguessin aportar als aviadors, el gust per l’aire, per la meteorologia, per la ciència, era la més primordial font o estímul..

I aquí està.. Un treball que recull observacions d’ara fa 100 anys. Fa un temps el vaig localitzar -tot fent recerca via internet- en una llibreria de nom Vilallibres de Vilanova i Geltrú; el vaig solicitar i me’l van enviar a casa ben àgilment. Me’l vaig llegir i ara el brindo ja (aprofitant que no faig albiraments i no he escrit últimament) perquè als qui us interessi el tema ho trobeu interessant i amè com el vaig trobar jo. Feu click al seu damunt. O si preferiu una versió amb menys Mb, clickeu al final de tot l’últim link.

Sobre les variacions de transparència de l'atmosfera, des de les Illes Balears fins al Puigmal.

Sobre les variacions de transparència de l’atmosfera, des de les Illes Balears fins al Puigmal.

Enllaç al estudi “Sobre las variaciones de la transparencia de la atmosfera desde las baleares al puigmal Versió de descàrrega més lleguera aquí

Enllaços anexes:

Biografia d’Eduard Fontseré: http://www.raco.cat/index.php/revistafisica/article/viewFile/174641/226992

Biografia de la Família Campo:
http://soparsambestrelles.blogspot.com.es/2011/07/una-mica-dhistoria-la-familia-campo.html

El cel a Catalunya, els perquès de l’aire diàfan…: http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000120%5C00000039.pdf

Benvinguda a l’estiu: L’ombra de l’Aneto des del Turó de l’Home.

BP1400555 BP1400565
BP1400571 bP1400577

La conjunció del Sol o de la lluna amb els paisatges terrestres és un dels fenòmens que més ens poden facilitar la percepció de siluetes molt llunyanes. Tanmateix, sovint, a banda del fet en si (més a considerar o tenir en compte a mida que ens plantejem objectius més distants) d’aconseguir-ho, aquests fenòmens astropaisatgístics solen tenir una gran bellesa que de per si em resulta molt seductura; gairebé irressistible en molts casos.

La força del Sol, la perfectibilitat de la mecànica celeste.. Combinada amb l’atmosfera, el regne de imprevisible, on s’hi conjuguen tota mena de forces i elements amb dinàmiques atzaroses!!.. I tot plegat juxtaposat a les siluetes fer-mes i estàtiques, de la nostra mare terra. Una trinitat de coses, no entraré a dir si divines o no, però molts cops estèticament sublims.

A més, si a tot plegat, sumem el fet de que aquestes esdeveniments només es donen ben pocs dies l’any i per el que fa a certs paisatges només en les dates dels solsticis (tot i que segons la precisió que desitjem podem abarcar els dies inmediats previs i següents als mateixos) fa que tot plegat sembli o sigui més fenomenal; ens fa estar conscients de les dates , preparar-nos al respecte, i si aconseguim estar al lloc precís en els moments precisos, celebrar-ho, en companyia del sol que surt o del sol que es posa, i dels altres dos elements referits que conformen la “trinitat” dels astropaisatges.

Des del Turó de l’Home, en el dia del solstici d’estiu, el sol s’oculta tot just al costat del cim més alt del Pirineu i el sol li presta part del seu espectacle. Poc després d’amagar-se, la muntanya passa per damunt l’eix de perspectiva del Sol i aquest projecta una espectacular ombra crepuscular al cel del seu damunt. L’ombra va inclinant-se direccionalment assenyalant la posició amagada del sol en cada moment.

L’eclipsament, o en aquest cas millor dit el “quasi eclipsament” del sol per el sostre més elevat del Pirineu és una cosa que ja fa temps ho vaig sospitar i que a continuació, fent proves amb les simulacions panoràmiques vaig adonar-me’n del quasi eclipsament astropaisatgístic. Val a dir que no vaig ser l’únic a qui se li va ocorrer i/o endevinar l’esdeveniment. Ramón Ibarz -fotògraf eventual d’horitzons també molt distants- per la seva banda (independentment), va referir en un comentari seu aqui mateix al blog una vegada el succés de la benvinguda del sol per l’Aneto en el solstici d’estiu, sense que previament jo l’hagués informat.

L’any passat vaig intentar copsar el fenòmen, però formacions de núvols van obstaculitzar-me la visió. És el que tenen les postes de sol per muntanyes en èpoques de Primavera-Estiu, molt proclius a estar obstaculitzades per cúmuls o cumulonimbus formats al llarg del dia i de sovint bastant crescuts per les tardes.

Enguany la sort amb mi ha estat favorable en aquest sentit. El Sol, ha fet el seu viatge cap a l’Aneto. Bé, disculpeu perquè dit així no es molt correcte; sabem que és la muntanya qui ha anat al Sol!!. Si això us recorda a allò de que “Si Mahoma no va a la Muntanya, la muntanya va a Mahoma” ho heu comprès fins i tot ben divinament.

MÉS IMATGES DE L’ESPECTACLE

Us animo a visitar l’àlbum de la galeria flickr de fotografies:

https://www.flickr.com/photos/markbret/albums/72157669518089172/with/27220033064/

Fotorreportatge amb texte al Fboook Cclickeu)

Article al diari Ara.cat: http://m.ara.cat/societat/meteo/visualitzar-lAneto-des-del-Montseny_0_1601240049.html

Les Ecrins des del Pirineu. Una fita somniada, finalment aconseguida.

**Article encara no escrit. Disculpeu el meu propi retard al respecte.**

Seugurament ja em coneixeu que sovint trigo en reportar imatges de paisatges interessants aquí al web. Però aquest cop dic això de la disculpa perquè soc conscient de l’alt interès o curiositat que han despertat les imatges i en conseqüència segurament aquesta vegada sou molts els qui imagino que (des de fà uns dies) esteu arrivant a aquest blog (molts de vosaltres segurament a més per primer cop), després de llegir-me la publicació al fbook o en d’altres webs de notícies, on el tema ha aparescut ja reportat degut a la bona atenció que ha despertat al comunicar-ho jo en altres canals.

En breu m’hi posaré, provisionalment poso els enllaços d’on ho he explicat ja una mica al fbook d’horitzonsllunyans o al general en varies entrades. En cas que no m’hagueu llegit aquí estàn:

També la noticia reportada per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (Tv3CatRadio):

http://www.ccma.cat/el-temps/els-alps-fotografiats-des-del-pirineu/noticia/2715386/

I un comentari meu en relació a la notícia:

ACTUALITZACIÓ 19 D’ABRIL.
NOVA VISIÓ ALPINA DE DES DE LES CARENES D’ULL DE TER:

La silueta del Puig Major enfilant al Puigmal.

AP1340250_Mbret2

Unes imatges molt tènues però alomillor les primeres de la silueta de muntanyes de Mallorca des del Pirineu. Dic alomillor amb poc convenciment perquè amb tants anys d’història de la fotografia, primer analògica en blanc i negre, després en colors i finalment digital…  I alhora amb tants anys d’història amb milers  i milers d’excursionistes enfilant-se per el Pirineu, excursionistes i d’altres, molts d’ells a més actualment sempre amb càmeres al damunt i retratat-ho tot a tort i a dret, saben el que miren i de vegades sense saber, seria (penso) molt super extrany que realment no existeixin imatges previes al respecte, però com ara per ara per lo menys no en conec encara cap d’elles, em permeto poder sospitar que alomillor les que vaig poder fer un dia d’aquest últim gener siguin les primeres d’una silueta balear des del Pirineu.

El que si que encara tendeixo a estar més autoconvençut es que possiblement siguin les úniques fetes des de la serralada com a conseqüència d’una planificació i propòsit express d’aconseguir-les.  Vaig anar certament al Puigmal des de Barcelona, tot sortint de nit a intentar-ho, i, al igual que l’any passat des del Puigllançada (Prepirineu) ho he aconseguit.

A més em vaig quedar ben satisfet perquè no va ser allò de disparar amb la càmera i a veure que surt (això altre em va succeïr amb una visió dels Alps per exemple l’any passat i que va ser (és) de rècord del mon, pero tant tènues que sols em vaig adonar que realment ho eren al descarregar les imatges, tot i haver-hi anat també expressament) sinó que va ser tot pujant, començant la pujada de fet al Puigmal, i encara amb el cel força fosc que em vaig adonar que damunt la silueta del Tagamanent es dibuixava una altre línia, molt més tènue, en la posició i forma exacte igual que la del PuigMajor; evidentment perquè sabia ben bé a on mirar, es clar, perquè sino m’hauria passat d’allò més desaparcebuda, per descomptat. Estic segur que moltissima gent haurà vist Mallorca en ocasions des del Puigmal i des de altres cims, però que no s’han adonat de que ho estaven percebent. També estic segur que molts altres hauràn cregut veure-la i en realitat ser una altre cosa diferent a la que es pensarien, bé muntanyes, bé núvols..

udeuschlepuigmalmallorcaJo enfilava amb la simulació panoràmica dÚlrich Deuschle grabada a la meva memòria i savia perfectament on mirar i com identificar-la. Per altre banda m’havia estudiat previament els factors atmosfèrics des de feia dies endarrera i a última hora abans de sortir havia donat un cop d’ull al Meteosat per veure com estaba la cosa.  I bé, la cosa no estaba molt segura en quant a núvols pero em vaig arriscar.  El fet que poguessin haver núvols em va fer dubtar durant una bona estona de si la silueta del P.Major, a 290 Km no fos tal, sinó núvols, pero la sospita de que no eren pas núvols, per lo menys on estava el Puig Major, va anar creixent amb les següents imatges presses en diferents moments i des de diferents cotes; en cada moment cuadraven amb la meva imatge mental que tenia de les simulacions des de diversos punts del recorregut.

Els dubtes i el fet que me’n adonés tant aviat, quan encara estava jo bastant abaix, més prop de Fontalba que del cim i que la visió fos tant tènue i tingués la por que amb escassos minuts desaparegués em van fer que volgués aprofitar aquells moments per intentar fer la millor foto que potser em permetia la situació atmosfèrica i la situació meva altimètrica, circumstància que al cap de poc s’esvaïria. I en aquests afers em van fer ralentir la marxa i deturar-me per fer tals comprovacions..   Lo ideal hauria estat haver arribat abans a Fontalba i pujat abans, per arrivar a cotes molt més altes en el moment més idoni.  Tanmateix també podria haver intentat adquirir una càmera millor perquè la meva deixa bastant que desitjar en condicions de poca llum, però bé, això ja es un altre tema, purament personal.

En qualsevol cas, a banda de la poca espectacularitat de la visió (per no dir gens espectacular) la importancia significativa està en el motiu en si aconseguit de retratar; ja dic, Mallorca del Pirineu no es veu cada setmana, potser no s’ha enrregistrat mai la seva silueta, i si algú ho sap, estaria bé poder assabentar-nos, per curiositat històrica o per fer història, història del frikisme de la fotografia d’horitzons llunyans.

AP1340307_MBret2

AP1340434BLa imatge que em va sortir més decent la vaig penjar al twitter i la veritat es que quasi ningú em va fer ni  cas, també al facebook ben poc (fora de les 3 o 4 persones que em coneixen, que també son aficionats al tema i que poden apreciar la significancia de les imatges) però bé, amb lo de Mallorca ja estic acostumat, no tinc el ganxo mediàtic de segons qui; pot ser que a més certs mitjans prefereixen imatges de més proximitat però visualment atractives. En tot cas tampoc és l’objectiu o cap meva prioritat la “fama mediàtica”, menys per un tema com aquest, relacionat més aviat amb el silènci i la sensació de pau que desprén la natura quan un es brinda a la contemplació dels paisatges distants (bé, si no ha arrivat amb presses i ha de marxar de seguit amb presses sense tenir temps a contemplar gaire), seria com contradictori practicar una activitat així, generalment solitaria i en canvi després buscar l’aplaudiment de multituts, haha!, no, no, espero no caure-hi molt massa. A més alhora de difondre i com que escriure si que m’agrada, prefereixo que la gent em llegeixi directament per aquí que no potser enmig d’altres noticies de tipus fast food, per molt impacte mediàtic que eventualment puguin tenir les mateixes.

Bé; tornant a entomar el fil del tema després de la giragonçá reflexiva personal sobre això altre.  La majoria de les fotografies del llom del Puig Major (per cert sembla el llom d’una mula o d’un altre antílop gros) les vaig fer vora la cota 2400, una mica per sota fins i tot i més vora La Dou (cim secundari del Massís del Puigmal) que des del Puigmal en si. Des de més amunt, i amb el sol ja sortit també en va sortir una però apenes res més que una lleu i tènue franja de diferència de contrast darrera uns núvols i quasi imperceptible. Després de veure que la cosa ja no donava per més, vaig seguir muntanya amunt, fer el cim sempre és un plaer; a més que el cel seguia estant d’allò més net per contemplar altres horitzons ben macos.  Això, si fort vent el que calia enfrontar.  Des del cim del Puigmal poc un se’n podia estar quiet!, el desequilibri per algú prim com jo era constant, com anar dret en un autobús, bé, ja sabem com les gasten els cims del Pirineu Oriental amb vents de Tramuntana o de nordoest.

AP1340399

Mirant en direcció Barcelona. Al centre dreta el Tibidabo i l’antena de Collserola i el mar al darrera. Poques es vegades es veu tant nítidament el mar des del Puigmal

AP1340422

 

DES DEL CAMP DE TARRAGONA, PER LA TARDA

 

AYeste

El mateix dia, per la tarda, crec que la transparència va minvar una mica des del Ripollès (tot i que no ho vaig comprovar in situ) però en canvi crec que va augmentar des de les terres del sud de Catalunya. De fet al mati, jo des del Puigmal ja percebia molt més net l’horitzó sudoest, que no el de sectors de més al nord.  I bé; des de Castellvell del Camp, un indret de la comarca de l’Alt Camp, Alejandro Yeste, meteoròleg de Reus (corregeix-me si em llegeixes i m’equivoco en algo si us plau) i el seu cosí Daniel van veure l’illa i el primer va fer un magnífic retrat de la silueta del Puig Major i del Massanella.

Les Terres de Tarragona han estat poc treballades per el que fa a visions de Mallorca, tot i que tenen molt potencial, jo en concret només tinc fotos fetes des del Caro (lo qual no es pot dir ben bé que sigui una muntanya tarragonina sinó més aviat de caire tortosína, de les Terres de l’Ebre.), per tant és interessant que (potser per primer cop també) ell hagi copsat MaLLorca des de aquella contrada i també fà història en aquest sentit. La notícia del seu albirament va correr molt per la xarxa i es va difondre en diaris i en la televisió local de la comarca.

El dia precedent al d’aquestes visions (la meva i la del Alejandro) vaig retratar ja nítidament l’illa des de Montjuïc, va ser de capvespre, simultaneijant amb l’observació de l’Alfons Puertas que al seu torn des del seu Observatori també feia (i que naturalment al venir d’ell va ser molt redifosa arreu), hores abans però, al migdia jo mateix ja havia retratat el perfil des del Turó de Magarola. Bé; aquest precedent, sobretot la visió tant clara des de Montjuïc (aquí a la sota), em va estimular encara més la intenció que ja tenia (després d’estudiar els factors atmosfèrics)

d’anar a Fontalba poques hores després per intentar-ho des de allà.  A més, que el fet de que es donin dos dies consecutius de visions de l’illa és un patró estadístic gens extrany i que va bé també tenir-lo en compte.

I bé; ara que potser ja he fet història, ara a veure si el proper cop la repeteixo, però amb unes contemplacions i imatges molt millors. La cosa pot estar al caure si em trobo amb la disponibilitat de temps (no sempre puc entre setmana) adient per tals propòsits. Si algú altre ho aconsegueix, l’enhorabona.

Per cert, quan he dit que possiblement hagi estat les primeres imatges de Mallorca em refereixo a les de la silueta física; per què el que si que en canvi una persona va aconseguir una vegada, va ser retratar el llum nocturn del cim del Puig Major, amb foto de llarga exposició, es clar; és a dir, un llum artificial, i vaig editar el reportatge pertinent sobre aquest fet ara ja fa un temps. El seu autor va ser el Jordi Solè. Ara bé, faltava el retrat de la silueta, la silueta física de la muntanya en si, de Mallorca, i en aquest sentit ara si.

Més imatges de la silueta i comparativa amb les simulacións panoràmiques, aquí.Puigmalmallorca17Gener2016

La llum atmosfèrica i el perfil de Tramuntana.

P1330350 B
El Perfil típic de Massanella i el Puig Major des de Collserola el 6 de Gener.

En varies ocasions he parlat de l’eventualitat favorable que suposen certes disposicions de núvols en el cel per tal de facilitar la percepció de siluetes llunyanes i en concret m’havia referit bastant al “Efecte Escenari”. Aquesta entrada anirà sobre el paper de la llum i fent incís també en el citat efecte. No tant per reportar les visions de Mallorca en si, que de fet tot i haver estat bones les de d’aquest començament d’any (2016) no han tingut tampoc més qualitat que altres bons albiraments ja gaudits des de llocs ja freqüentats per mi i que he narrat en altres reportatges aquí al web. I no em vull repetir.

L’EFECTE ESCENARI PER VISUALITZAR MALLORCA

Enguany, en el que portem de mes de Gener, hi han hagut com a mínim un parell de dies en els quals la percepció de la Serra de Tramuntana ha estat clarament afavorida per l’efecte referit. I crec que també un tercer però que no vaig presenciar-lo directament i no el puc valorar tant. A continuació passo a descriure’n el que a mi em va semblar més evident. Bona part dels qui em llegiu segurament ja em vau llegir en l’article al facebook que ja vaig referir al respecte. Per tant hauria d’avisar que per a ells potser no cal que em llegiu aquí perquè en quasi tot seré bastant calcat al que ja vaig escriure fa uns dies.

EL DIA DE REIS DES DE COLLSEROLA.

Sat0935

Imatge satèlit del dia de Reis a les 9:30 am. Observem tota la nuvolositat cobrint el mar balear. Mallorca però, lliure de núvols.

Va ser curiós que un dels millors albiraments d’aquest any tornés a caure en dia de Reis (recordant al del Garraf fa només un parell d’anys). Aquesta vegada ho he presenciat des de Collserola. Els reis mags podriem dir que no sols van passar per moltes cases, sino també per fora!, i que als qui estavem en llocs una mica alts i exteriors amb vistes al mar i al sud vam tenir el “regal” de veure la Serra de Tramuntana. En el meu cas em vaig desplaçar expressament intuint la possibilitat “màgica”. Desconec si algú altre s’en va adonar aquell dia o si van estar entretinguts només en els regals d’estar per casa. ; )

Bé; la veritat es que van ser una mica bromistes els mags..   Per lo menys a mi en aspectes celestials.P1330309B
Vaig anar abans de que sortís el sol i no vaig veure res, potser per això em van castigar, per haver anat massa aviat!!, ja es sap com les gasten els mags. Un grapat de núvols + una certa humitat darrera l’illa van impedir-me la visió. Va sortir el sol, això si, vingut d’orient.. Però després.. Després se’m va encendre una llum.. Vaig adonar-me que s’acostaven uns núvols mitjos des del nord-oest!. No m’ho vaig pensar dues vegades, enlloc de tornar cap a casa em vaig quedar, o millor dit, vaig pujar encara una mica més amunt i em vaig esperar una estona. Quanta? No gaire.
Els núvols, els artífexs involuntaris de l’efecte esperat es traslladaven ràpid i no van trigar gaire en anar ocupant el mar. I a mida que ho feien.. L’illa va anar apareixent!, molt subtilment però de manera progresiva. S’estava generant un magnífic “Efecte Escenari”. I que vull dir amb això? Dons una cosa versemblant al que succeix en un plató de teatre o de dansa o de qualsevol altre esdeveniment il.luminat per focus. El sol il.luminant el cel de l’illa però no el proper a la ciutat, ajudava a percebre-la perquè desapareixia la llum paràsita que generalment s’interposa durant el dia.
P1330329B

La Serra de Tramuntana visible a les 9:15 del matí.

Fins aquí, és el tipus d’efecte que havia referit en altres ocasions. Però avui si de cas aprofundiré més perquè crec que és necessari per adecuar-ho a la realitat de les observacions.

Començaré per defensar que hi han dos tipus d'”efectes escenari”; un dels quals potser el podriem denominar més encertadament “efecte pantalla”, però bé, ja ho explicaré el perquè.
Denomino tipus Iº al que s’ajusta més al exemple descrit, es a dir, al del cas quan una llum es focalitza sobre el motiu o impacta especialment sobre ell i que fa que en conseqüència, el motiu esdevingui més lluminós que allò altre que l’envolta. En certa manera podem comprendre que és també el que ens faculta durant les nits veure la lluna i els planetes.. Al voltant de tals astres no hi han altres superficies reflectants importants (no està el cel plagat de llunes, bé, en realitat si, pero tant petites i llunyanes que no considerem que no compten) i alhora el sol no enlluerna la nostra atmòsfera. El sol els ilumina i en canvi no il.lumina el nostre cel; per això generalment veiem molt més bé la Venus, Mart , Júpiter o l’esplendorosa lluna durant la nit que durant el dia. Així de simple.

El tipus d’efecte escenari que usualment ajuda a copsar l’illa en realitat però no sol ser ben bé d’aquest tipus, sino d’un altre que podria denominar tipus IIº, el qual més aviat vindria a ser com un efecte pantalla, el qual a més pot ser directe o indirecte.

Aquest tipus IIº resulta quan “l’escenari” en realitat es situa al darrera del motiu a visualitzar i es produeix un gran contrallum, contrallum el qual facilita la percepció de la silueta en qüestió. I bé, com que als matins (i en concret referint-me al del passat 6 de Gener) amb el sol encara poc amunt sobre l’horitzó, els raigs del sol hivernals arribaven a Mallorca des del seu darrera i alhora els altocúmuls cobrien el Mar Balear es va produir un bon contrallum en aquest sentit. Al darrera de Mallorca havien cúmuls, cúmuls els quals en un inici havien impedit que el cel de l’albada del darrera l’illa s’il.luminés permetés la percepció per contrallum o efecte pantalla (ara em referiré també sobre això); però un cop el sol era una mica amunt els cúmuls en canvi enlloc de ser un impediment em fa l’efecte que van ajudar, tot reflexant en angle oblicuu la llum solar incident i maximitzant el vector del contrallum. En aquest sentit podriem dir que la reflectivitat afegida dels núvols va comportar “efecte pantalla“.  L’efecte que també es dona en les albades si el sol es situa prou proper, amb la llum dispersada procedent des del darrera dels perfils distants -si la llum no està interposada més enllà per núvols densos- dons les mol.lecules d’aire,  de per si també dispersen força la llum en sentit oblicuu segons el seu grau d’humitat, al igual que eventualment núvols prims remots els quals poden ajudar a maximitzar encara més el fenòmen i gràcies a ells tots nosaltres a disfrutar sovint dels crepuscles que ens trobem. L’efecte pantalla és de fet alhora un mode de contrallum. De llum indirecta, dispersa, però provenint del fons de l’horitzó en definitiva.

P1330364 B

El perfil de l’illa a les 9:30 del mateix dia de Reis.

El “tipus Mixte”.

Com en tantes altres coses, poden haver tipus mixtes d’efectes escenaris (Iº i IIº).
El requeriment comú per una situació i l’altre, prescindint del caràcter intrínsec de les albades, és la presència de nuvolositat entre l’observador i el perfil distant, núvols que facin de tapadera dels raigs solars durant el dia. Si els raigs alcancen la serra llunyana tindrem tipus Iº però si alhora il.luminen també el cel del seu darrera tindrem alhora el tipus IIº, es a dir, tindrem els dos. Els tipus mixtes no solen usualment ser tant desitjables com un o altre per separat penso. La visibilitat del perfil dependrà també d’altres factors de lluminositat, per exemple de la reflectivitat de la superficie de la muntanya. Un perfil de roca obscura o de vegetació fosca serà menys agraït de veure amb un efecte escenari de tipus Iº i en canvi funcionarà molt bé en aquest sentit una silueta llunyana recoberta de neu; però ara bé, si alhora el cel del darrera està força il.luminat també (escenari tipus mixte) el contrast amb la neu s’atenua. Les siluetes fosques (i la majoria ho son vistes en la distància) requereixen sobretot que el cel del fons estigui il.luminat, es a dir, es benefícien molt més del tipus IIº (o efecte pantalla com a gairebé sinònim) i en menor grau del mixte.

TP1340568 b

Mallorca per la tarda del dia 18/01 amb el cel tot cobert de núvols mitjos-baixos relacionats amb un front fred que estava començant a entrar des de l’oest. Les bandes de núvols estaven intercalades amb algunes franjes de lluminositat, més abundants al fons de l’horitzó. El cel de l’illa tot i estar al sudest i el sol al sodoest rebia un diferencial positiu de llum. Vaig anar a retratar-la des del Turó d’en Baldiri, a Premià de Dalt.

Albert_Vàzquez130116

Una Mallorca molt nítida amb la llum de l’albada (efecte pantalla) però ajudada potser una mica també amb una mica per la opacitat dels núvols propers. Aquesta foto no es meva, sino de l’Albert Vazquez, bon observador últimament també de la Serra de Tramuntana. La perspectiva està presa des del Turó del Carmel. Una altre bona fotografia la va fer tambe en Sergi Periche, crec que des de La Rovira. Comentar també que unes hores abans, al capvespre (i preveient l’adveniment de situació) jo l’havia retratada des del Turó de l’Home, però sense intervenció de cap efecte d’aquests referits.

LA LLUM EN LES ALBADES MÉS ENCESES. ALTRES FACTORS DE LLUMINOSITAT.

El fons del cel sobre l’horitzó, quan més lluminós esdevingui abans de la sortida del sol, condiciona en forta mesura l’espectacularitat que pot tenir  l’albirament d’un perfil si el que busquem és una visió de contrallum, o d’efecte “pantalla”.   I per aconseguir-ho, a banda dels factors relacionats amb els núvols, els quals poden obstaculitzar la lluminositat o repartir-la per on en més ens cal i aleshores ajudar-nos, cal que l’aire sigui net , i no sols entre l’observador i el motiu distant sinó sobretot al darrera del motiu. En les albades els raigs de llum procedeixen de més enllà de les siluetes. Si l’aire no està com cal bona part de la llum no es tant dispersada sino que és absorbida i en conseqüència no arriba amb prou incidència fins a les inmediacions de les siluetes. El paper de la humitat es controvertit en molts casos donat que per una banda les microgotetes (afavorides per la humitat però no sempre conseqüents amb la mateixa) dispersen força la llum i poden ajudar a repartir-la millor darrera les muntanyes si no tenim la sort de poder gaudir d’un eclipsi astropaisatgístic directe; tanmateix però, no tota la llum que dispersen resulta en la direcció més desitjable (depen de factors que no detallaré per no extendrem una barbaritat) i alhora les gotetes, a part de la dispersió també impliquen una certa absorció, factor el qual minva la lluminancia del cel de fons i no es retransmesa, es a dir, minva l’efecte pantalla referit.

El cel de Reis, em va permetre també identificar exemplarment la diferència d’aquests factors comentats. Abans de que pogués copsar l’illa (que com he dit només va ser factible una estona més tard), a l’esquerra del sol el cel mostrava una tonalitat vermellosa i una brillantor més notable que no pas a la seva dreta, més apagada i grisosa. La causa en part estava en la diferent distribució de nuvolositat ja comentada, però sobretot també segurament en les microgotetes existents en ambients amb diferents graus d’humitats a certes alçades a gran distància, les zones d’aire que travessaven els primers raigs de llum solars abans d’arribar a les cotes baixes en els moments previs al de l’aparició del disc solar.

Des de les muntanyes de Castelló, Miguel Zarazoza també va anar a retratar l’illa aquella mateixa albada. Des de la seva perspectiva els cúmuls no van obstaculitzar la visió dels primers instants del dia i la línia de visió projectada més enllà de l’illa arribava a una zona d’humitat equivalent a la que jo veia ben vermellosa a l’esquerra del sol.

Per que es pugui entendre millor això que estic comentant he elaborat tres il.lustracions que crec que ajudaràn. Incloc també un retall de la fotogràfia feta per en Miguel Zaragoza des del Tossal de la Serra d’en Galzeràn per tal de comparar la lluminositat del seu horitzó amb la lluminositat perceptible des de Bcn en les meves imatges.

albades 6 gener

Diagrames albades MarcBret

nuvols

I bé, com a anexe final complementari, un enllaç a un reportatge del diari ARA sobre l’albirament del dia de Reis.
http://www.ara.cat/…/vent-permet-fotografiar-Mallorca-Catal…

Algunes carenes de l’illa des de Montserrat

MP1330706

Montserrat és un dels relleus més entranyables de tot Catalunya (sinó el que més), per els seus aspectes físics geològics i sobretot evidentment per els culturals,  però a més, a més resulta que és un dels massissos que major potencialitat i facilitat sol oferir per poder albirar de tant en tant les carenes de Mallorca. 

I tot i que escrit això (i sabia) personalment jo no havia anat mai encara a intentar-ho expressament.  M’havia acostmat a fer-ho des de més aprop o bé agafar-me reptes més distants però no Montserrat. I la veritat es que ves per on, a la primera que ho he anat a intentar-ho (i ja era hora) ho he aconseguit a la primera. Com quan al Puigllançada, l’hivern passat. Em satisfà pensar que tot i haver gastat gasoil (i embrutat l’aire amb partícules PM 2.5, contradicció en mi) ha estat la quantitat justeta.

PRECEDENTS FOTOGRÀFICS

Naturalment en temps passats si que altres persones han vist i retratat les carenes mallorquines. A la pàgina de Ropits.com per exemple (una pàgina que fa uns anys va aplegar algunes fotografies distants de Mallorca) en podeu veure unes quantes imatges. I segurament deuen haver fotografies en paper fetes abans de l’era digital i gairebé segur n’estic convençut, dibuixos, gravats antics des de segles ençà.. Interessant seria penso, fer-ne’n recerca.

Mallorca des de Montserrat a més es pot veure a més des de molts indrets del massís. No cal anar molt a dalt (tot i que millor si un s’hi enfila es clar) per copsar l’illa si el dia és net. Des dels miradors de la zona del Monestir Mallorca és ben perceptible, acantonada contra una de les parets verticals del rocam que s’hi veu al davant. A no se on vaig llegir fa temps que els treballadors del telefèric estàn algo familiaritzats amb la visió (ocasional) de la serra en l’horitzó i no m’estranyaria que potser alguns d’ells (si hi ha qui te costum de posar l’ull a l’horitzó) gairebé tant com  alomillor jo mateix o com l’A.Puertas des de l’Observatori Fabra..   Pot ser que alguns altres treballadors, i sobretot els monjos que més miren l’horitzó -segur que de manera més purament contemplativa i/o dedicadament espiritual-  també estàn més familiaritzats amb el perfil de l’illa!. Seria interessant fer una ronda d’entrevistes als més vells del monestir.

ELS ALBIRAMENTS MONTSERRATINS

Montserrat te un grapat de factors que juguen al seu favor de cara a poder albirar la serra.  I dic albirar bastant expressament, pensant efectivament en les albades. Per raó de la seva ubicació, en latitut algo més sud que per exemple Collserola, el Montseny o Sant LLorenç de Munt, el sol surt sempre més aprop de la silueta de l’illa que les citades orografies, i per tant l’horitzó des de Montserrat pot estar més lluminós en aquest sentit i en conseqüència facilitar el % d’albiraments exitosos.

Altres serres de més al sud encara resulten més ventatjoses, especialment el Montsià o els Ports de Beseit (els quals disfruten a més d’eclipsaments astropaisatgístics directes a l’hivern) però a excepció d’aquest últim massís, son més baixets. Montserrat en canvi te una alçada notable i no està especialment lluny de l’illa. De les serres prelitorals només el Montseny la sobrepassa en alçada, però al Montseny, a banda del factor de la latitut (més perjudicial de cara als albiraments matinals) sol concorrer un temps més humit. La costa central-nord i les comarques del seu darrera sovint senten l’efecte rebuf de les ventades de mestral i de tramuntana que afecten altres parts del pais i degut al rebug son receptores fàcilment de nuvolositat, la qual a més ve a ser de tipus convectiu. Montserrat en canvi sol quedar més al marge.  Nogensmenys tambe, quan bufen vents de ponent (menys proclius al rebuf) Montserrat te un paper ventatjós imagino, en aquest cas per el que es deriva dels efectes de la pol.lució atmosfèrica. En tals situacions d’oest l’índex de partícules contaminants presents entre Montserrat i Mallorca pressuposo que deu ser menor degut a que la contaminació procedent de l’àrea metropolitana de Barcelona no intercepta per damunt del mar la línia de visió amb Mallorca, lo qual com es pot imaginar si que s’esdevé amb les observacions que s’atenyen des de el nord o des de just darrera de l’àrea metropolitana.

A LES PRIMERES LLUMS

Vaig sortir de casa ben de nit, naturalment, tal com cal intentar-ho gairebé sempre si volem tenir el bon premi de veure i/o retratar les muntanyes distants de l’illa; però em vaig demorar una mica, una mica massa..  I es que per una banda al llit s’estava massa bé i per una altre el satèlit (convé comprovar la última foto satèlit) mostrava uns quants núvols que em podien fer la guitza si arrivaven a cobrir molt la serra de Tramuntana; en qualsevol cas era millor intentar-ho aquell dia des de Montserrat que des de altres llocs que també tenia en ment, ja que els altres estaven més interceptats per núvols (segons el Meteosat). Tampoc m’en podia anar molt lluny ja que també havia de pensar en la meva feina; aquell dia no era pas festiu i tot i que jo afortunadament em trobo en una situació que puc disposar d’una certa flexibilitat horaria, aquell dia no em podia arrepenjar gaire i havia d’estar al meu curru abans de mig matí.

Total que vaig arrivar al plà del Monestir i primera sorpresa… No va ser positiva. Abans de fer-se de dia fins i tot, ja et fan pagar tarifa de pàrking.  No tenia temps de deixar-lo al quintu conyu per anar caminant i vaig haver de recollir tiquet; pagar per poder mirar el cel des del Monestir.  Això em passa per no ser monjo o sacerdot es clar; imagino que en tal la cosa deu anar diferent ;- ).
MP1330724
La segona impresió però, va ser magnífica. La lluna menguant, bastant fina, el planeta Saturn, Venus ..i Mallorca!.  En el primer cop d’ull vaig dubtar de si eren núvols, perquè sobre una part de l’illa efectivament ho eren, però no sobre una altre part. El Puig Major, com sovint succeix, estava recobert, però no el Massanella. Aquesta desigualtat entre els dos principals cims de l’illa sol passar bastant més sovint del que em pensava. El mateix Marcos Molina (fotògraf de l’illa) m’ho ha comentat no fa gaire.
El Massanella, apart de ser algo més baix que el PMajor (però poc més) es troba més al nord i per tant més amagat dels vents de sudoest, els quals sovint son els que aporten núvols a l’illa si a Catalunya passen aponentats. El Puig Major tanmateix -i en aquesta consideració va fer bon incís el M.M.-  està més aprop del mar que el Massanella, que queda algo més interior. Un altre factor que també penso que deu influir és la diferent orografia entre l’ún i l’altre. El Massanella molt més ondulat de contorns deu permetre el pas d’un fluxe laminar de vents que permeten que la nuvolositat no es quedi tant atrapada com al entorn del Puig Major, més abrupte tot ell, més procliu a generar turbulència traduïda fàcilment en cúmuls, a propiciar convergència a nivell de microescala i a retenir fluxes a sotavent en general.
M’havia d’espavilar a enfilar-me cap a la serra si volia veure més Mallorca però el fet de veure-la ja des del Monestir i posar-me a fer fotos des de allà em van retrassar un bon grapat de temps.  Però bé, em va donar encara d’agafar el Camí de La Creu, i corrent a correcuita pujada amunt, carregat amb càmera i trípode..   Arribar per lo menys fins la zona de les ermites abans de que sortís el sol.

La zona de les ermites és una zona de Montserrat antigament (ara no tant) cercada per la meditació més serena en sol.litut. Eremites (ermitanys) vivien allà en petits temples escampats i davant seu tenien el sol, el paisatge completament obert i de tant en tant -segurament més sovint que avui en dia, dons l’aire era més net de tot-  l’illa de Mallorca al fons, a l’horitzó.  La seva contemplació, sense càmeres fotogràfiques, sense les presses (cas meu) d’haver de tornar a Barcelona al cap de poc…  de ben segur que poc tenia a veure amb la meva, tot i que me la intentoimaginar i a través de l’exercici de la imaginació, una mica empatitzar.  I pot ser que la visió de l’illa, uns dies si, uns altres dies no,potser anava en consonància de vegades amb altres sentiments seus interiors i confluia armoniosament amb la devoció a Deu, molt més llunyà que Mallorca, i alhora més proper, com tot allò que per molt lluny que estigui, ens remou o ens pot remoure, en lo més íntim del nostres esser.
Generalment els albiraments de l’illa duren poc, fins que el sol ha acabat però amb aire net i sec la cosa s’allarga. Existia una certa humitat però sobre el mar estava quasi tota per sota d’un nivell característic d’inversió anticiclònica;  per això només sobresortien els cims, a excepció de la zona del Puig Major, que com he dit, si que estava tapat amb núvols per damunt i en aquest sentit em va anar de pels (podrien haver ocupat també la resta de la serra) de que en realitat no veiés res. Però mentre els núvols permetessin, es veia. I em vaig enfilar una mica més amunt, fins gairebé el Plà de Les Taràntules, on no he vist però pas taràntules ;- ).  Si que en canvi em vaig creuar amb una cabra salvatge, com les propies dels Ports de Beseit. Pressuposo que hauràn estat reintroduïdes a Montserrat bastant recentment, i potser a partir d’individuus dels Ports. Una delicia afegida trobar-se a aquesta animals tant espectaculars al massís.  Ara falta reintroduïr llops, per equilibrar l’ecosistema, però a això em sembla que ja no s’atrevirà el govern o la conselleria de Turisme.

I bé, dons a correcuita (per no per la cabra) vaig tornar a baixar, i a correcuita vaig tornar.. Bcna, pero entre mig vaig veure l’illa.

Un altre dia, està pendent contemplar-la des de Sant Jeroni i retratar la Serra tant bé com el Marcos Molina ha fet a la inversa en més d’una ocasió ja més d’una vegada. Aquí la seva última fotografia magnfíca bastant recent des del Penyal del Migdia a Montserrat.

MP1330790 allargada

Una altre imatge meva per acabar, feta des de prop del Plà de les Taràntules. Els núvols sobre el sector del Puig Major anaven a menys però no acabaven de fer net.
 

Dels Alps al Pirineu. 401-403 Km. Per J.Mordelet. La fotografia nítida terra–> terra més distant!

agrandissement pic de prats de bassibes

Muntanyes que de tant remotes prenen aspectes de núvols!. Al fons el Massís del Canigó i a la dreta (assenyalat per l’autor de la imatge) el Pic de Bacivers. Pero no sembla la boca d’una cova?. la realitat supera la ficció!

Joseph Mordelet és un astrònom semi-amateur el qual sovint visita o treballa a l’Observatori del Mont Chiran, a les muntanyes del Massís del Verdón. Alhora te gran afició per als paisatges llunyans i en concret una especial predilecció per retratar una silueta muntanyosa la qual només en certes ocasions es deixa veure des de alguns indrets de la Provença: El Canigó, la muntanya llegendaria, la més mítica del Pirineu, apreciada històricament des de segles per molts catalans dels dos vessants de la serralada i alhora per gent de mar, també és admirada per un bon grapat de francesos de força més al nord!, i és que la seva silueta te una prominència paisatgística molt considerable, de centenars de kilòmetres en diverses direccions quan les circumstàncies de visibilitat son les apropiades. Joseph, des de l’observatori retrata el Canigó en bastantes ocasions aprofitant les millors postes de Sol àdhuc de vegades també alguns altres cims més a l’oest de la Pica, més difícils de copsar i algo més allunyats; com la Torre d’Eina , a més de 370 Km.

Tanmateix, -i tal com potser hauria provat també de fer jo si visqués a la Provença- fa un temps ell es va plantejar un altre repte. Retratar el Pirineu des de encara més lluny; des de alguna muntanya dels Alps.

La idea es va convertir en iniciativa, la iniciativa en plà, el plà en acció i l’acció va donar un gran fruit!. J.Mordelet el dia 6 de Gener d’enguany va retratar el Canigó i a més alguns altres cims. El més allunyat segons ell: El Prat de Bassivers (o Prats de Bassibés), a ni més ni menys que 401 Km. A la imatge s’aprecia la seva doble punta nord i sud. Pero això no es tot, segons crec jo, per el que em sembla comprovar considerant l’alta refracció -qual sense cap mena de dubte hi havia-, penso que la punta veïna i també invertida d’una mica a l’esquerra del cim citat, correspòn al miratge superior d’una altre muntanya i crec que es correspon al Pic de l’Infern!; 403 Km!. En un tall de perspectiva que he generat i il.lustrat a partir del simulador heywhatsthat podem comprovar la possibilitat. De manera versemblant també en la simulació d’Ulrich Deuschle tot aplicant el mateix coeficient de refracció, la posició respecte a d’altres formes del paisatge és concordant. En aquesta il.lustració comparativa es pot veure més còmodament. L’aparença tant plana del cim en el gràfic pot tendir a confondre; tanmateix com molts sabem el perfil del Pic de l’Infern no es pas plà i va en la línia de la imatge fotogràfica.

En qualsevol cas, sigui o no sigui el miratge de l’Infern, si com a mínim un d’ells és el Prat de Bacivers (i respecte a lo qual jo també estic d’acord) possiblement és la primera vegada que es superen els 400 Km mitjançant una fotografia nítida de paisatge terra->terra!.

L’AVENTURA DE JOSEPH I EL SEU COMPANY F.BESOMBES.

Agraëixo personalment a Joseph haber-me enviat personalment la crònica de la seva aventura i en aquest sentit prefereixo transcriure-la literalment tal com l’he rebut per part seva. L’adjunto en francès, en la seva versió original. Qui vulgui llegir-la en català pot passar-la per un traductor. El meu coneixement del francès és molt pobre i no he gosat de traduir-la personalment i fer una doble versió per por a fer moltes relliscades. La seva crònica finalitza amb un rècord per les víctimes del desafortunat accident aèri d’aquesta primavera que tots tenim en ment.

Pour te résumer notre ascension :

Départ de Mézel (Alpes-de-Haute-Provence, où nous habitons) vers 8h du matin en direction du hameau de Saume-Longe ( ancienne commune de Mariaud) , arrivée sur site un peu tard 11h, nous nous équipons pour la montée qui va être dure, 1400m de dénivelé positive non stop sur 5km de distance, les 500 derniers mètres de dénivellation dans la neige et la glace, en crampons et piolets…

Le temps est clair.

En route nous croisons deux chamois, trente bouquetins, des marmottes (en janvier ?!), des traces de loups, et des vautours…

C’était pour moi la première fois que je chaussais les crampons… c’est efficace ces trucs là !

La balade est belle, mais fatigante et la journée déjà bien avancée…

Il faut arriver au sommet avant 16h45mn pour se mettre en place, le sac est lourd, et il faut presser le pas sur la fin…

Nous sommes finalement tout juste à l’heure ! le sommet du puy de la sèche a gauche, encore 800m a grimper

Image superior: Le sommet du puy de la sèche a gauche, encore 800m a grimper.

Température -2°C, c’est plutôt chaud pour une altitude de 2820m à 17h, un 5 janvier !?

Pas de vent.

Sortie du trépied et Appareil Photo Numérique (Canon Eos 1100d et zoom sigma 70/300 à 300mm), il était temps car ça commence…

Un ou deux panorama du site, une photo du Mont-Blanc à 176km, et c’est parti pour un petit time lapse sur les Pyrénées…

le Canigou est là!!!!! à 380km, et une autre montagne laquelle je ne sait pas encore ? Il faudra attendre de redescendre et analyser les images.

On fête ça rapidement avec un coup de muscat de Rivesaltes et un cigare !!! ^^

Maintenant fini la rigolade il faut descendre, la nuit est arrivée.

La partie en crampons se passe bien, étonnamment.

Deux ou trois hésitations sur le chemin à suivre, car il n’est pas vraiment tracé… mais ok…

Puis une erreur sur la dernière partie… nous nous retrouvons sur une “robine” (pente de terre/marne noire et raide) coincé entre deux falaises, une au-dessus, l’autre au-dessous !

Nous avons pris au sud trop tôt, et ne sommes pas assez descendus, la nuit nous a trompé…

1h30 de galère, à tourner pour trouver un passage possible, à passer sur les chemins des chamois sans savoir si nous étions sur le bon versant !

Enfin bien plus bas, nous retrouvons nos traces de l’aller ! le chemin est là !

Encore 1h30mn de marche et nous sommes de retour à la voiture.

Retour à la maison à minuit trente, il nous aura fallu 6h pour monter et 5h pour descendre.

Mais contre toute attente la photo est faite !

L’autre montagne c’est le Pic de Prats de Bassibès à 401km, je suis content car j’avais lu il y a quelques années que l’on ne pouvait pas voir à plus de 400km ???!!!

Je suis sûr maintenant que c’est faux !

Presque trois mois plus tard…

Le 24 mars 2015 à 10h…

Un airbus A320 de la Germanwings…

Dans une “robine”… à quelques centaines de mètres de celle ou nous nous étions égarés…

L’axe du vol, celui de notre photo…

R.I.P à eux tous.

couché de soleil sur le canigou a 380km et pic de prats de Bassibes a 401km

luberon, canigou, lure, et ventoux
Perspectiva panoràmica més àmplia des de l’Ouy de la Seche, tramesa també per l’autor. En aquest cas ha assenyalat muntanyes més properes. A la dreta es destaca el Ventor (o Mont Ventoux), una de les més entranyables de la Provença.

ASPECTES SINGULARS DE LA FOTOGRAFIA D’EN JOSEPH I ALTRES FITES QUE HAN SUPOSAT UN PRECEDENT.

ELS 401-403 Km. ARA PER ARA UNA DISTANCIA TERRA-TERRA DE RÈCORD MUNDIAL EN QUANT A FOTOGRAFIA NÍTIDA I D’ASTROPAISATGE.

La gran distància és sense dubte un dels aspectes més destacats de la fotografia de J.Mordelet i un dels motius principals que m’ha motivat per demanar-li al autor poder escriure el reportatge.des Alpes aux Pyrénées fsSembla ser que de moment no existeix cap altre fotografia nítida d’un horitzó tant distant. De manera versemblant, en quant a fotografies de postes de sol possiblment també es tracti de la posta de sol paisatgística més llunyana mai retratada des de un altre punt de la Terra. Evidentment descartant els eclipsis de sol per la lluna i altres fenòmens similars 100% astronòmics.

Per el que fà al rècord absolut de fotografia de distància terra-terra (és a dir, inclouent imatges que puguin ser molt tènues) el rècord mundial en realitat potser em correspòn a mi (ja editaré reportatge més endavant) dons el passat hivern (3 Gener) vaig fer un retrat més distant, en el cas meu en sentit invers, des del Pirineu Oriental envers als Alps i en concret vaig retratar la Barre dels Ecrins (432 Km). Sense dubte aquella setmana de Gener va ser ben bona per el que fà transparència dons entre la seva foto i la meva només van haver 3 dies de diferència. No obstant reitero, en el meu cas, a diferència de la foto d’en Joseph, el resultat -tot i ser de rècord-, va ser molt tènue i per això no vaig ni tant sols escriure el reportatge pertinent en aquest blog -la meva intenció, és intentar fer-ne’n de millors-. Nogensmenys si que la vaig publicar, més sucintament a la meva galeria Flickr i es pot visitar en aquest enllaç. La nitidesa és el que fa rellevant la foto de Joseph en comparació a la que vaig poder fer dels Ecrins.

GRÀCIES AL SOL ACONSEGUIM FITES INSOL-ITES.

Moltes fotografies d’horitzons llunyans, propies i alienes, son d’eclipsaments paisatgístics amb el sol; astropaisatges. El sol és la drecera perfecte per salvar les límitacions condicionades per el coeficient d’extinció atmosfèrica. La quasi totalitat de les fotografies del Canigó fetes per gent diversa des de la Provença solen ser astropaisatgístiques i d’elles una gran part son amb la posta de sol a contrallum directe amb els perfils orogràfics. Joseph Mordelet va planificar bé la data del sol. Tenir en compte el moment va ser clau per possibilitar el fet i perquè el repte fructifiqués tant meravellosament. Per cert, jo m’havia plantejat l’any passat i també enguany retratar els alps des de precisament el Prat de Bacivers pero la meteorologia i altres circumstàncies no se m’han sumat.

El que si que va resultar un èxit i un precedent clar per la foto d’en Joseph va ser la aventura que vam portar a terme uns quants (Jordi Solé, Juanjo Diaz, Rosa Navales, el gos Tofu i jo) pujant al Canigó l’estiu passat i tot retratant des del cim (tot i que jo en concret no) els Alps de l’Alta Provença. Un dels cims que van quedar enmarcats en aquelles fotos va ser el Puy de la Seche.
I el Puy de la Seche és la muntanya que Joseph va escollir (no se si després de veure ell els reportatges on ho vam referir) el passat hivern per fer justament la fotografia inversa.

LA MÀGIA NATURAL DEL PAISATGE ULTRARREMOT. ELS MIRATGES.

Aconseguir copsar un miratge superior o varis alhora superposats (fata morgana) a les latituts baixes i mitjanes del nostre planeta sol ser cosa difícil, pero sembla que les probabilitats augmenten una mica per a distancies molt llarges i també sempre i quan naturalment les condicions meteorològiques siguin prou favorables per produir una alta refractivitat freda (pressions altes, baixes temperatures en superfície, estabilitat atmosfèrica..).
El miratge fred (o també dit “miratge superior”) de la fotografia de Joseph considero que és lo més de lo més!, per mi encissant paisatgísticament. Independentment dels 401-3 km, la imatge és també magnífica i insòlita (penso) per contenir aquest miratge tant superb.

Els cims al inrrevés, com si fossin les estalagtites d’una cova o la boca d’un drac mitològic (el llegendari drac del Canigó?) son un dels màxims exponents de l’art que la natura recrea per a si mateixa. Haver-ho vist i captat tant perfectament amb una càmera és magnifique. Disculpeu la impresió personal pero no em canso de veure la fotografia.

L’autor -com deia en la introducció- no va retratar el Pirineu per casualitat sino que forma part de la seva trajectoria paisatgística per captar horitzons llunyans. Suggereixo visitar la seva galeria. Fantàstiques moltissimes altres d’elles també, inclouent també un bon grapat de fotografies d’astronomia, meteors i paisatges terrestres menys distants.

Comentar també per últim que a la Provença hi han alguns altres grans fotògrafs del Canigó. Potser el mes conegut és l’Alain Origné, gràcies sobretot a les seves belles fotografies des de Marseille -algún dia penso escriure un reportatge sobre aquestes observacions, que ja son tota una tradició que aplega centenars d’individuus- i ell en concret a més fà convocatories públiques d’observacions, alhora que imparteix tallers i conferències al respecte. A Catalunya per posar un exemple encara no tenim cap fenòmen semblant pero potser pot dependre de mi o de nosaltres endegar quelcom per l’estil ;- ). Per altre banda també m’agradaria fer un reportatge sobre les fotografies de Bruno Carrias un altre gran autèntic especialista del Canigó amb tota una una col.lecció de fotografies genials les quals penso que es mereixerien ser guanyadores de premis llunyans, al igual com la de Joseph.