La Mallorca de qualitat suprema d’un capvespre de maig.

8:41pm

“Mai he vist una imatge de Mallorca des de la península amb tant bona resolució com la que aquell benvolgut cel em va permetre aquell capvespre de maig. La Serra de Tramuntana es va mostrar sobre l’horitzó al llarg de tota la tarda, pero durant una estona es va fer practicamnt imperceptible.
..I de repent, va tornar a reapareixe,r amb aquest esplendor i qualitat suprema per el que fa a resolució de detalls topogràfics. I això últim va durar només uns pocs minuts. L’atmosfera és la que guarda el potencial. …Cap super càmera de milers d’euros, cap super mega programa d’ajusts.. Cap mega super curs de fotografia… etc serveixen per aconseguir fer fotos així… Si no endevinem (o bé malauradament no podem estar xmotius “x”, etc es clar) els moments més idonis que ens ofereix la natura per mostra-se tal com és.”

-Fragment de text que vaig escriure al comentar coses sobre la càmera amb la que vaig retratar. Podreu veure més text al final de l’article. Per altre banda comentar que la imatge està algo sobrecontrastada. Una mica més si clikeu aquí


“La natura és l’objectiu.. I ella mateixa, alhora, és el mitjà. El mitjà de transmissió de si mateixa, de la seva bellesa.. Als nostres ulls i càmeres”.

 

Un altre missatge, similar però més llarg, escrit poca estona després en d’haver presenciat l’espectacle, i que també traspasso al web:

“Extraordinaria ha estat la Mallorca d’aquest capvespre.. Relleus amb aspecte tridimensional (no com amb les fotografies a contrallum) i amb molt poc seeing gracies a una enorme estabilitat atmosfèrica. Un punt de reflex solar a les instalacions del cim, miratges atmosfèrics de tipus superior… I tot plegat ha començat molt tímidament.
S’ha començat a apreciar ja al migdia però de manera molt tènue gràcies a una bona transparència i a un bon efecte pantalla propiciat per distants cirroestrats. Havien per una banda uns quants factors favorables, però per altre banda per contra havia un inequívoc flux allevantat en superfície i per raò d’això no confiava prou en la possibilitat, per lo menys no al migdia, més tard igual si …Fins que ..Sorpresivament he llegit una informació personal de l’Alfons (Observatori Fabra) el qual se’n acabava d’adonar que des d’on ell excercia el seu treball.. Si que es veia.
Afortunadament he pogut marxar de la meva feina una estona per anar a dinar, però enlloc d’anar a dinar …He aprofitat per enfilar-me a un turó i “alimentar-me” visualment (enlloc de estomacalment)!.. del paisatge. I certament en la distancia… L’amiga balear!, tènuement.

Hores després, per la tarda s’acostaven progresivament altostrats cap al est.. He sospitat que la bona visibilitat envers l’illa no minvaria sino al contrari, que gràcies precisament a tals núvols es podria incrementar gracies al efecte escenari que els núvols podrien propiciar -anomeno així (com he comentat en altres ocasions) a la circumstància de llum molt atenuada en primers i segons plans i bona lluminancia sobre la silueta distant- i al plegar de la meva jornada m’he anat cap a Collserola.

Una visió sorprenentment bona per un mes de Maig; tant ho era que des del mirador del Tibidabo, la gent que hi havia estava comentant que es veia i fent fotografies amb els seus telèfons.

Una altre caracteristica singular ha estat la presència d’una discontinuitat intensa de refracció atmosfèrica, la qual feia que els cims més baixos fossin afectats per miratges en principi lleus [Per cert mostro aquí a la dreta fotografia feta a les 7 de la tarda]

Una estona abans d’amagar-se el sol la percepció ha quedat atenuada al quedar els cels mallorquins ombrejats per núvols… Tant que apenes ja no es veia res.
Tanmateix m’he esperat de nou i ha valgut la pena!: Les muntanyes de Tramuntana s’han iluminat repentinament amb un sol ja més baix, tant baix que no estava interceptat per núvols. Per cert no em refereixo als núvols de la part oest de Catalunya (els quals en un principi en part em seguien tapant el sol a mi) sinó els de més al sud, els de Castelló o Aragó, els quals eren els que podien interferir els raigs del sol sobre l’illa.. Resultat: Una visió molt acurada dels relleus la qual permetia la seva interpretació tridimensional!.

Recordo una visió similar, també de primavera, amb el sol a l’oest, el 20 d’Abril del 2012, però aquesta encara ho estat més millor.”

Una mica més d’explicacions narratives en detall. En aquest cas el text que vaig escriure a l’entrada del facebook d’horitzons llunyans:

“Una reaparició en principi tènue però ja al migdia (lo qual no m’esperava suficient) notificada des del O.Fabra per l’Alfons (i per tant em vaig assabentar per ell) va fer que em decidís a anar a donar un cop d’ull des de la muntanya que em quedava més propera d’on jo estava treballant, el Turó d’en Baldiri, sobre Premià, al Maresme.

Eren vora les 2 del migdia i jo també veia l’illa, tènue, això si. La visibilitat va anar minvant cap a les 3 de la tarda i aparentment semblava que la cosa anava a pitjor.. Tanmateix em vaig fixar en una altre part del cel. Per l’oest s’acostaven altoestrats i això em va fer sospitar que al cap d’unes hores més tard, coincidint sortosament potser quan jo sortís de la meva feina.. La visibilitat es refaria i encara podria ser millor. Valdria molt la pena tornar-hi a fer un cop d’ull.

I així va ser. Em vaig acostar al Tibidabo i només arrivar ja havia tot de gent (no vinguda expressament per veure l’illa es clar) fent fotografies de la serra, fins i tot amb els seus smartphones..
Era un espectacle inesquivable!. Una visió nítida, fenomenalment bona, de mitja tarda, és a dir, molta estona abans de la posta del sol.

Van passar els minuts i la percepció es va anar atenuant de nou.. La causa: Els mateixos altoestrats.. Ja havien arrivat al damunt i al darrera de Ses illes (a més confirmat per les imatges meteosat que alhora anava seguints), i per tant , tot i que seguien ocupant l’espai entre Catalunya i la serra (i reduint la llum paràsita) ja no produïen l’efecte escenari (llum directe sobre el relleu de l’illa) ni l’efecte pantalla (enlluernament del cel del darrera).
…Pero la capa d’altoestrats per l’oest tampoc era infinita.. i l’horitzó per l’oest i el sudoest.. estava destapat!.. Allò va ser un senyal.. Tot i que la serra de Tramuntana pràcticament no es veia.. Podria reapareixer quan el sol, cada vegada més baix, arrivés per dessota la làmina nuvolosa i enviés els seus raigs directes cap a l’illa des de l’altre banda del cel.
I així va ser!.. De repent, el sol va reeixir, com per sota el sostre d’una cova.. I va enlluernar una fina franja d’horitzó bronzejada al sudest.. Un espectacle!. Això si, era tant fina la línia de l’impacte de l’enlluernament, que a ull nu costava de de distinguir les parts del “escenari”. Per cert, crec que la transparència en si mateixa havia minvat algo en comparació amb el migdia, si més no em penso que a les cotes més baixes, possiblement arràn de la corva menguant de la temperatura diaria i l’augument (consecuent) de la humitat relativa en els capvespres sobre el mar. I també per causa de la mateixa posició del sol.. La qual feia que poc abans d’amagar-se des de Barcelona, les cotes baixes de Mallorca ja comencessin a despedir-se del dia una mica abans i només quedessin enlluernades encara les parts elevades de Tramuntana.

Faltava poca estona per la posta, i a diferència de l’estona anterior en la qual l’illa s’havia vist com una silueta fosca respecte al cel (és a dir, el més comú) i tot ocupant una porció ostensible d’horitzó més o menys gruixuda, ara succeia al inrrevés.. Era només una fina franja discontinua tènue …Però en canvi il.luminada i el celatge de fons al contrari, obscur (es a dir, contrast invers). La franja de la terra d’últramar no resaltava gaire a ull. Sobre ella sobresortien els cims més elevats de l’illa, força més lluminosos que la base que els unia, però tant petits que a ull nú es feia difícil distinguir.

Als pocs segons de contemplar amb difficultat a ull, vaig enfocar amb el zoom.. I el que a vista nua era el que he descrit.. Al enfocar.. A través del visor, va ser una cosa mai vista!.. El Puig Major i el Massanella, daurats per el sol, tot i que relativament tènues (i cada cop més tènues) mostraven la seva orografia frontal amb uns detalls que mai havia aconseguit de distinguir tant tant bé!.. Sobretot el que sobresortia més, el Puig Major, amb més claretat.
Uns quants instants.. Al cap de pocs més, la llum va abandonar l’escenari, i la bella Serra de Tramuntana va desapareixer en el crepuscle ja definitiu.

Al visualitzar les imatges vaig poder contemplar els detalls amb menys presses i al sobrecontrastar sobretot la del Puig Major (un sobrecontrast fet amb les eines bàsiques del world, res de photoshop ni programes professionals) per aconseguir el màxim de detall (en aquest cas vaig voler constrastar algo més per esbrinar detalls topogràfics) els mateixos detalls, van cobrar més lluminància i espectacularitat.

Un dels grans factors que es van fer factible la qualitat d’aquesta observació, estic segur que va ser el nivell de turbulència tant baix; segurament la homogeneitat de la densitat del aire entre el Tibidabo i de les cotes més altes de l’illa, lo qual va facultar un grau de “seeing” molt lleu i per tant apte per ser ullpresa amb potents objectius o zooms sense que els cims quedessin com vistos a través d’un vidre esmerilat, el qual és el que altres vegades succeix am enfocar amb zooms o teleobjectius.
Havia però una franja clara de delimitació diferèncial de característiques de l’aire.. Tot el que quedava al damunt de certa cota era nítid i lluminós.. Tot el del seu dessota, molt menys transparent i afectat per intensos miratges superirs.. Les parts menys altes de la serra de Tramuntana es veien totalment distorsionades.

Si la transparència atmosfèrica hagués estat igual de bona per sota que per damunt.. la visió i les fotografies encara haurien resultat més fenomenals.

Temps al temps, cal estar atents.. Als regals que ofereix el sol, la meteorologia i els paisatges.. Combinats entre si. Per què no oblidem que és la natura, l’àrtifex de tot plegat. Els contempladors i/o els fotògrafs el que som bàsicament som espectadors.
Espectadors actius, però espectadors.”

FACTORS METEOROLÒGICS QUE VAN CONCORRER.

La natura aporta sorpreses inesperades, o en qualsevol cas ens sorpren més del que esperem. ..M’agrada imaginar que els paisatges distants apareixen com per “art de màgia” però alhora també m’agrada coneixer els “trucs” de la natura que faculten tot això i permeten entendre a nivell físic les causes de tals meravelles.

He parlat ja de la llum.. He parlat dels núvols. També toca parlar dels altres meteorològics, dons sense ells, aquells altres referits, per si sols no haurien mostrat pas l’illa.

Bé dons per el que fa als meteorològics van concorrer uns quants de típics però alguns de totalment atípics; en concret d’aquests últims els vents en superfície, eren allevantats, una situació super singular i atípica per el que fa al conjunt estadístic d’observacions de l’illa. Que el vent vingui del primer o segon quadrant son les direccions més contraproduents possibles!. I en canvi aquesta vegada van acompanyar a la millor Mallorca potser mai retratada.

Adjunto aquests mapes del SMC els quals en el seu moment ja em vaig descarregar (malauradament no hi ha arxiu consultable obert al públic) i vaig adjuntar ja a la galeria del flickr. Son de la tarda del dia 17 de Maig.

A dalt a l’esquerra veiem el mapa d’humitats i vents en superfície. Colors blaus i liles es corresponen a humitats elevades, colors ataronjats i vermells es correspondrien a ambient més sec. Les fletxes indiquen el vent es clar. A la dreta el mapa de fluxs d’aire a 850 hpa, (es a dir, si fa no fa a la cota del cim del Puig Major), també vents aparentment de procedència marítima. És a dir, tant a superfície com més amunt.

Ara bé, si anem encara a una mica encara més amunt, les coses si que ja eren més com toca, vulll dir més acords amb la situació. Aquí a la dreta adjunto aquest mapa del SMC. És del flux de vents a 700 hpa, és a dir, a uns 3000 metres d’alçada i allà els fluxes si que provenien de l’oest nord-oest.

Una situació així en principi no seria pas apte per facilitar una visió de Mallorca.
Ara bé. Tot i el mapa de 850 hpa ..Ens podriem preguntar… L’aire que arrivava al Puig Major Veritablement era tant “mediterrani”?
Dons no, de mediterrani res.. Provenia del atlàntic, del Canadà i el que és més imporant: Des de cotes troposfèriques molt elevades.. Diguem que va “aterrar” a Mallorca net, segurament no estava pas impregnat d’aerosols de superfície.

Aquí al dessota adjunto dos diagrames. Per una banda el del recorregut previ de la massa d’aire que va afectar la Serra de Tramuntana aquell vespre. Per altre banda el del aire que arrivava a cotes baixes de la zona on la línia de visibilitat des del Tibidabo envers Mallorca s’acosta tangencialment aprop de la superficie marítima.

Aire que baixava… Aire subsident; això implica escalfament i assecament, en altres paraules, aire transparent. En cotes baixes marítimes en canvi, si que la cosa venia més arrossegada ..I si tenim en compte que el mar està encara relativament fred a la Primavera, pressumiblement era un aire a més d’humit, fresc (relativament). Condicions en aquest cas idonies per un bon “circ de refracció atmosfèrica”, per facultar l’aparició de miratges superiors, molt poc seeing (derivat de molta estabilitat) i alta transparència sobre la cota d’inversió.

EL DIA PREVI

El dia previ, és a dir, el 16 de Maig, en concret al matí, ja vaig veure Mallorca tènuement, sospitant-ne la possibilitat vaig anar a Collserola. La visió va ser tènue però es va perllongar bastant, una hora després de sortir el sol ..Encara es veia. Alguns paràmetres d’aquell dia serveixen per entendre el del segón pero igualment reconec que no no m’esperava que el dia 17 pogués resultar tant extraordinari.

Adjunto a l’esquerra un mapa d’isohipses i tèrmic al nivell de 500 hpa del matí del dia 16 i a la dreta un sinòptic d’isobares de superfície. En el de l’esquerra veiem una molt marcada ondulació del corrent i una ona anticiclònica, configuració propicia a la subsidència. També un front càlid, correlatiu i ben acompanyant d’aquesta tipologia de situacions, en posició més septentrional. La falca molt marcada s’estava allargassant per moments a les capes mitjes i es situava enmig d’un dipol ben clar de baixes pressions, una a l’oest d’Escòcia i l’altre al sud d’Italia. Aquesta disposició afavoreix la dinàmica subsident del fluxe provinent de les cotes mitjes. Si miressim els mapes dels dies previs voriem també que les isohipses de l’atlàntic a tals cotes enviaven aires àrtics des del oest de Groenlandia cap a latituts meridionals, aires pressumiblement força nets.

——————–

SOBRE LA CÀMERA UTILITZADA.

Certes persones m’han preguntat quina càmera vaig utilitzar per retratar el Puig Major.
Aquí el texte de resposta, el qual en part ja l’he mostrat al principi.

“La mateixa càmera que faig servir quasi sempre. Una panasònic lumix FZ72 de tipus bridge (ni tant sols és càmera reflex) amb sensor tant petit com la majoria de les càmeres petites compactes, sense disparar en raw, sense editar-la en photoshop ni lightrom o altres programes tècnics, alguns ajustmnts amb micrsoft world si, senzills, per resaltar una mica més el contrast de to i color. El zoom si, a 60x, equivalent a un 1200, pero amb qualsevol reflex amb un tele molt menor i ampliant el retall del tros de foto el resultat hauria estat igual o millor. Tampoc era un tema de molt de zoom si hagués dut altre càmera. El Puig Major es bastant gros.

I reitero que jo per lo menys.. (i intento anar seguint totes les altres mallorques que ocasionalment també retraten altres persones i cercar-ne d’antigues) mai he vist una imatge amb tant bona resolució com la que aquell benvolgut cel em va permetre fer aquell capvespre. Mallorca es va deixar veure al llarg de (…) “

Un resum de les Mallorques observades en la primera meitat d’aquest any (2017)

PROLEG

El present artícle no és res més que una recopilació-resum de les siluetes mallorquines que s’han anat visibilitzant al llarg de la primera meitat d’aquest any 2017. Per no sobrecarregar el blog les diverses Mallorques que vaig veient he anat reportant només al meu facebook i al flickr. Com que allà hi han més imatges i texts, per no repetir adjunto enllaços a les entrades referents per a cada citació.

MALLORQUES DE PRIMERA MEITAT D’ANY

Des de principis d’any (2017), la silueta de la serra s’ha deixat veure de moment 20 dies. En 6 de tals dies han estat només albiraments de matí, 4 de matí i tarda (alhora), 2 només de matí i migdia (també del mateix total dels 15), un crec que de només migdia, dos de només migdia i tarda i cinc de només tarda.

De tots aquests 19, 14 han estat visions de caràcter lleu, unes 4 bastant bones (bastant bones em refereixo a que una persona no habituada segur que si mirés l’horitzó es podria sorpredre al instant, sense haver d’esmerar la vista) i una altre en concret excepcional en l’aspecte que després detallaré al final del llarg repàs.

De tots els 20 dies, les visions de 14 d’ells han estat de caràcter lleu i unes 4 bastant o molt bones. De entre totes les que incloc com a tènues incloc algunes en les quals les carenes superiors eren ben nítides però gens pas la resta, és a dir molt desiguals. I de totes elles només un cop hi ha hagut una visió extraordinaria la qual a més a més ha estat la més fenomenal de les que porto veient. Tanmateix sobre aquesta visió que en concret es va obrir el dia 17 de maig no m’hi explayo molt aquí dons la deixo per un article apart, que ben es mereix una crònica especial i explicacions més llargues.

El dia 12 de Gener.. Per la tarda, les carenes més elevades del Massanella i el Puig Major es van deixar veure relativament bé (la resta no) contra un cel ataronjat per la posta del sol. Per cert vull recordar que les visions properes al solstici d’hivern estàn beneficiades per el sol del capvespre dons s’amaga abans per la costa catalana que per la Serra de Tramuntana. Aquell dia a més vaig poder tornar a copsar la llum nocturna del cim del Puig Major. Un reportatge més entrat en detall el podeu llegir aquí: https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/601121236738959

La següent tongada va ser la segona setmana de febrer, la qual va durar uns tres dies, interrompuda per estones d’invisibilitat.
Van ser totes visions lleus les quals també vaig poder copsarles per bon encert. Va començar l’episodi en una tarda en la qual l’illa es va percebre entre cúmuls remanents d’un front, va proseguir al matí següent i per la tarda, tot i l’arrivada de nous plugims.. Es va tornar a deixar entreveure. El tercer dia va reapareixer però només per la tarda, en tal ocasió la vaig anar a veure des del Montseny.
Un extens reportatge d’aquestes visions de principis de febrer el vaig escriure també al facebook. Aquí va l’enllaç per als qui més us agradi el tema. Ho vaig anomenar “Les Tramuntènues”: https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/614775235373559 Vaig incloure unes referències sobre Còrsega també, relacionades amb l’episodi.

La següent va venir el 28 de Febrer, va ser una visió tènue però es va apreciar al llarg de tot el dia i curiosament va coincidir casualment amb una memorable data de fa 7 anys; la de la visió de Marcos Molina des de Mallorca. https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10212600980649113

Més bo va ser ja canviant de mes, l’albirament del 3 de Març des del Turó de l’Home, on em vaig desplaçar expressament amb en Pep Puig. Vam poder gaudir de la contemplació a més, una estona llarga, exposats al vent i a temperatures bastant fresques per l’època, les quals insensibilitzaven el tacte dels dits bastant ràpidament.. https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10212649755028442&set=a.1036241315930.2007248.1522392731&type=3&theater

El dia següent un altre bon albirament va ser reportat en aquest cas per l’Alfons Puertas (O.Fabra) i per en Jordi Porta, des de Escornalbou si ben mal no recordo. Jo en particular no el vaig poder anar a veure perque anava molt liat amb altres afers.

..Una nova possibilitat, tot i que tènue i només limitada a partir de certes cotes, vaig pressuposar que es donaria 3 dies després. I em vaig enfilar aleshores a La Mola per avaluar la transparència i confirmar-la. Aquí el fruit de la decisió: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10212685348638260

Els últims dos dies de març l’illa també es va deixar percebre, molt tènuement però: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10212893714567278

De manera versemblant va tornar a succeïr-se a principis d’Abril (dies 3 i 4 respectivament) els quals en realitat conformaven part del mateix episodi de la mateixa massa d’aire, amb només “petits canvis”: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10212930404884513

Més aquí: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10212930476086293&set=pcb.10212930577568830&type=3&theater
Malgrat la ostensible contaminació que dominava i circumdava a l’àrea metropolitana de Bcn, Mallorca era visible, gràcies a que poc més enllà l’aire estava notablement net.

El dia 1 de Maig al vespre va començar una nova sèrie (un nou episodi) d’albiraments. Percepció una mica inusual, amb brisa de SSW. Pressumiblement les baixes acumulacions de contaminants del dia festiu van contribuïr a que aquell dia mfos algo més factible, més que si s’hagueren reunit idèntics condicionants meteoorològics en dies laborables: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213202760653237?pnref=story

Al matí següent (2 de Maig) l’albirament va ser igual de tènue, tot i que algo més facilment visualitzat degut a l’hora del dia: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213206381383753

4 dies encara després, Mallorca es va deixar veure al migdia afavorida per una bona ponentada. Ho va aprofitar Jordi Solé des del Tibidabo, el qual la va retratar molt tènue i també la va notificar per la seva banda l’Alfons des del O.F.
Jo al matí m’estava desplaçant a les terres del sud per anar anar a copsar-la per la tarda i aprofitar el dia tot visitant el Delta, però la cosa del vespre va resultar sense èxit; els vents havien girat massa a sud. Per contra, la transparència si que es va mantenir envers els horitzons occidentals (Massís del Moncayo i demés, ja ho vaig explicar en una entrada i també resenya al twitter).

Una setmana després, el 12 ..L’amiga va reapareixer; la vaig copsar des d’uns turons del Baix Maresme, tot i que amb l’ajut del vidre polaritzador, com ja vaig referir (sense ell apenes s’apreciava): https://www.flickr.com/photos/markbret/sets/72157680658557823

Al matí següent ..Preveient que encara podria ser cosa millor (tot i que amb certs dubtes) em vaig desplaçar al Garraf i allà estava, magnífica!.. Més encara de fet del que m’esperava. La visió a més no es va limitar a l’albada sinò que a mig matí encara es veia. El Puig Major el vam apreciar fins i tot des de 90 metres del Garraf; ho dic en plural perquè aquesta vegada vaig estar amb altre company fotògraf, en Pep Puig el qual també va tenir la iniciativa aquell dia de venir a retratar-la. https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213314074396011

Tres dies més tard i ja ben entrat el mes de maig, tot i ser un dia de contaminació elevada a Bcn, la serra va reapareixer tènument: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213334703151717

I al dia següent (l’anterior va ser un avís) el plat fort de veritat. La més fantàstica que he vist o retrata, però això ho deixo per al proper article..

Una última percepció de primavera va ocorrer El 12 de Juny. La parella del Massanella i el Puig Major es van tornar a deixar entreveure, molt tènuement!.. sobresortint de la capa de contaminants..: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213592015304360

I entrat ja l’estiu, una visió molt inusual per l’època, l’1 de Juliol, l’illa va apareixer tenuement al capvespre. https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213801063690439

Des del Garraf: Les postes de sol per darrera el Montsià.


Amb el sol tot just amagat, la serrada Serra del Montsià (permeteu-me redundar), semblava un fortalesa amb la seva carena en forma de merlets. 28/12/2016. Imatge pròpia -com totes en les quals no assenyalo el nom de l’autor o de l’autora respectiva-

UN PETIT PRÒLEG PREVI

Un dels reportatges que tenia pendents de publicar al blog.. El de les ocultacions del sol darrera un dels conjunts muntanyosos més meridionals del Pais: La Serra del Montsià. Si que n’havia parlat del Montsià en aquest altre reportatge (clickeu) pero no de les postes de sol en si.

On si que n’havia parlat era al facebook. fa un i dos i tres hiverns i ara que estic actualitzant continguts m’hi poso..

UNA DE LES SILUETES DISTANTS MÉS BELLES DEL LITORAL CATALÀ.

..La Serra o Massís del Montsià s’alça isolada sobre les terres del sud de l’Ebre.. Això fa que vista des de lluny.. Pugui esdevenir-se òpticament com una illa enmig del mar.

Des de les parts més elevades del Garraf els dies de bona transparència es pot percebre sense difficultat la franja de terra que la comunica amb la resta del territori.. Si hi ha humitat o altres factors que diffuculten la transparència però, s’esdevé com un mont-illa dins d’un bon tros de mar.

Des de àrees del Garraf menys elevades però, la terra baixa llunyana mai s’aprecia per prou bona transparència que hi hagi, no es veu pas; caldrien condicions extremes de refracció.

El normal però, és que al llarg de la major part de l’any no es vegi pas, ni el seu nexe d’unió, ni el seu cimalt.

Per això, quan es deixa apreciar eventualment i degut a la seva posició enmig del mar.. Son bastants individuus els qui -he llegit en ocasions- l’han confosa amb Mallorca, sobretot anant des de la carretera de Castelldefels a Sitges, la C31.

Ara bé.. Hi han uns pocs dies de l’any en la qual la silueta es manifesta cada vespre si no hi han núvols densos els quals obstaculitzin la posta del sol. I es que el massís te la gran virtut de poder interceptar el sol els dies del Solstici d’hivern.

Succeix una mica el mateix que passa amb la silueta de Montjuic vista des del Cap de Tossa (l’altre gran eix astropaisatgístic de Catalunya). La del Montsià des del Garraf és també un espectacle digne de veure alguna vegada. Em vaig adonar de la potencialitat astropaisatgística fa uns anys al pensar en la geografia i les trajectories solars, tanmateix també vull esmentar que vaig rebre ressenya d’una persona -Jordi Torres- el qual per el seu compte també ho sabia i em va voler informar.

L’OCULTACIÓ SOLAR PER EL MONTSIÀ -DESEMBRE /2015 -.

Fa un parell d’hiverns, en concret el dia 30 de desembre em vaig desplaçar al Mirador dels Falciots (C31 al Garraf) a contemplar l’espectacle. ..I aquí va aquesta imatge:

Més imatges del mateix dia les podeu ullprendre aquí: https://www.flickr.com/photos/markbret/albums/72157662919370416

Vaig escriure per altre banda un reportatget al facebook, el qual el podeu llegir aquí: https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/450015915182826

I AL 2016:

L’any posterior vaig retoranr-hi, però per el que pertoca als dies més favorables, la contemplació se’m van tornar a escapar; el motiu principal va ser que em vaig dedicar a retratar un altre objectiu: L’ocultació del sol darrera la Sagrada Família (podeu veure reportatge del diari “Ara”) o bé al facebook però un parell de dies de quasi a finals d’any (27 i 28) si que ho vaig una mica aconseguir.

Aquí una de les imatges.:

Enmig la mar.. El sol desdibuixat per un tel de cirrostrats.. Fa que la silueta del Montsià quedi davant un contrallum esfilagarsat..

I per als qui us agradi llegir una mica més, tot i que semblant en part al que ja he dit, adjunto enllaç al reportatge del 2016 que vaig escriure al fbook. https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/594712454046504

També adjunto la galeries d’imatges flickr del 27 de desembre i del 28 de Desembre. Fent click en cada data ressenyada se us obrirà.

Unes fotografies les vaig fer a peu de carretera, en un marge de la mateixa; altres des de l’Ermita de la Trinitat, la qual per mi és dels més bells paratges de la zona.

Posteriorment vaig saber d’altres persones les quals dia després van voler retratar el Montsià també des d’altres punts del Garraf. No les incloc per no extendre’m tant però podeu anar a cercar algun tweet de -per exemple-, l’Albert Vázquez, bon fotògraf de paisatges.

La Fantàstica Morgana sobre Mallorca el dia de St.Esteve -2016.

Un dels fenòmens més fenomenals (valga la redundància) que es poden gaudir en relació amb als paisatges distants, son els que tenen a veure amb els miratges atmosfèrics i en concret, el summum de tots ells.. : Les Fates Morganes. Aquesta imatge sembla ben bé una estampa de Far West. I si no ho veieu cliqueu aquí.

QUE ENTENEM PER FATES MORGANES

El terme, etimològicament fa referència llegendaria a la germanastra del Rei Artur, la qual representa que era una fada que tenia habilitat per transformar-se…
En el contexte dels fenòmens meteorològics-paisatgístics el terme ha trobat cabuda en les referències de persones que veien en l’horitzó els relleus distants prenent formes estranyes, més altes del normal i sovint a més canviants.
Ara bé, si un cerca per la xarxa vorà que en realitat actualment hi han diferents acceptacions entre el que son i no son les fates morganes.. Per uns (i cada vegada més) les fates morganes son l’aspecte de qualsevol silueta paisatgística afectada per un miratge superior (sinònimament per tant), per altres fins i tot qualsevol alteració d’allargament vertical de la forma devinguda per la refracció de l’aire.. Penso que aquests usos son abusos de la denominació, sobretot l’últim referit. Personalment soc partidari de ressenyar-la -com en algunes webs especialitzades- per als miratges més complexos en els quals intervenen no sols un miratge superior, sino varis miratges superposats els quals a més a més varien de formes en poc temps. La seducció del terme fa però que siguin molts els qui vulguin aplicar-lo a d’altres miratges més corrents.

ELS FACTORS IMPLICATS

Per què es produeixi un miratge superior (requisit per el fenòmen) cal l’existència d’una capa d’aire densa (és a dir, fresca) i al seu damunt una de càlida, amb una clara inversió tèrmica entre mig naturalment.. A més a més altres discontinuitats tèrmiques a diferents nivells. El vent si està present ha de ser prou fluix i laminar per evitar la mescla, tanmateix cal que l’estabilitat del conjunt no sigui total, altrament no es vorien els canvis.

A primeres hores del matí solen haver més probabilitats que als capvespres degut al refredament i més fàcil estabilització de les capes més baixes de la troposfera. Per altre banda, la intensitat dels efectes dels miratges és més gran a la pràctica quan el motiu que s’observa està especialment llunyà dons hi ha més recorregut per la llum i més facilment distorsionable. Mirar una sortida de sol afectada per miratges resulta més usual que veure qualsevol silueta afectada per el mateix. Cal una inversió molt marcada perquè siluetes no molt llunyanes (+ de 200 kms per exemple) mostrin miratges superiors al contemplar-les. Tanmateix, les circumstàncies més propicies no solen anar correlacionades de gran transparència atmosfèrica i per això en la pràctica no veiem moltes fates, excepte si ens fixem en el sol sobre l’horitzó.. El disc solar, per lluny que estigui, sol ser visualitzable gràcies a la intensitat tant forta de la seva llum i més sovint ens mostra distorsions òptiques que no arribem a copsar en els relleus terrestres.

ON TROBAR LES FATES MORGANES

En latituts septentrionals els miratges superiors i eventualment els seus agregats es poden esperar sobretot a la primavera quan el mar encara és fred però més amunt sol rebre fluxes d’aires més càlids els quals llisquen damunt la capa d’aire marítima. En zones àrtiques, amb la mar congelada o gairebé congelada especialment.
En zones més meridionals les inversions tèrmiques més eficients es donen sobre planures interiors.. Si la transparència és prou bona (usualment no ho és) els miratges superiors i les fates es mostren sobre serralades distants.

SOBRE MALLORCA ES FEIA ESPERAR.

Personalment portava temps volent veure una fata morgana sobre l’illa.. Confiava que algún dia de primavera tal vegada seria factible en certes condicions, però passaven anys i res, només algunes distorsions més o menys grans de les carenes, però no realment morgàniques.
Des del País Valencià si que a finals d’hivern del 2016, Miguel Zaragoza, va reportar aquesta magnífica imatge (cliqueu) amb destacats miratges superiors a les parts elevades de l’illa, els quals segons com podriem assignar-ho com una fata; en qualsevol cas una imatge fantàstica de l’illa super alterada, fotografia la qual va ser feta el mateix dia que jo vaig decidir anar al Pirineu expressament a retratar els Alps, aconseguint-los des del Bastiments i reportant el dia previ ja imatges testimonials de bona transparència.

La tardor del 2016 va ser poc pròdiga en quant a horitzons i a observacions de l’illa. Només el dia 7 de Novembre (gairebé imperceptible) + el 25 del mateix mes amb pluja (interessant) i el 12 de desembre és va deixar veure una mica, fugaçment en les albades.
.
Però la situació va canviar al poc de començar l’hivern. Vaig advertir que l’illa es revelaria de nou per nadal. I així va ser. L’albada de nadal, des del Turó de la Rovira, allà estava; tènue, això si. Per cert al tenir la gràcia del nadal vaig decidir enviar la fotografia a Tv3 i curiosament va ser el primer cop aquell que em van publicar una de Mallorca (després de tants anys fent-ne de moltes més i millors!).
De cara al dia següent l’estabilitat atmosfèrica i la transparència no sols es mantenia sino que podia ser més intensa.

L’albada de St.Esteve vaig voler repetir anar a veure Mallorca al Parc Güell, tot aprofitant que venia una familiar de lluny, passejar amb ella per un dels indrets més emblemàtics de la ciutat era l’el.lecció.

I certament allà estava l’illa de nou, més clara a més que el dia previ.. Certament havia valgut la pena anar-hi. I els miratges? Dons no, això no, en absolut.

DES DE COLLSEROLA SI

Tot estant al Parc Güell rebo un missatge d’en Pep Puig, fotògraf també avessat a voler copsar horitzons.. Em diu que està a Collserola i que apart de veure l’illa, l’està veient amb forts miratges!.. Carai!! penso.. Que m’estaré jo perdent per no haver anat més amunt!! : )

Simultaniament, l’Alfons Puertas, des del O.Fabra.. Li tocava torn de feina i també l’estava retratant aquest cop. La seva fotografia, com totes les altres de les albades que sol fer, inmediatament es va escampar per els mitjans de comunicació. En la imatge s’apreciaven clarament els miratges superiors. Per el que fa a les fates morganes.. Ell ho titolava com a fata morgana però personalment no m’ho semblaven tant.

Les fotografies d’en Pep però.. Em van treure el dubte. Vaig tenir la sort de veure’n unes quantes (d’imatges), captades en diferents moments i no sols s’apreciaven diversos “pisos” de relleus afectats per miratges sino que s’apreciaven els canvis del panorama en gairebé cada diferent fotografia presa des del Tibidabo, una mica més amunt de l’observatori. Aquí al dessota una de les que va enrregistrar.

.
.

El summum va ser quan dies després en Pep va decidir muntar un “time-lapse” a partir de les fotografies presses per ell mateix. Vaig col.laborar una mica en assesorar per el muntatge però va ser ell qui va sel.leccionar les imatges i va fer-ho. El resultat, un audiovisual molt breu però fenomenal.. El primer time-lapse o pseudo time-lapse de Mallorca, potser també el primer de paisatges tant distants, la primera fata morgana clarament fantàstica sobre l’illa.

-Per el que fa a la Fata Morgana fixeu-vos sobretot en el Puig Galileu (marge esquerra de la imatge)-

Em vaig preguntar si algunes altres persones més, potser arràn d’haver vist la meva fotografia del dia precedent, igual és van motivar per anar a mirar de retratar també, després dels dinars de nadal i tots els compromisos acomplerts en bastantes famílies. Ben podia ser. No en vaig trobar de més imatges. Només per tant les de l’Alfons i les d’en Pep, les quals no van correr tant com les del Alfons, es clar, pero s’ho mereixien tant o més. Per la meva banda vaig intentar contribuir a que tinguessin una mica de resò al publicar el seu time-lapse al fcook i al twitter.

I avui, després de molt temps sense escriure reportatges al blog, ho faig també aquí, perquè sigui fàcil de trobar per a qui el busqui. El facebook i el twitter son com el vent.. Ho porten tot i s’ho emporten.. Santa paciència cal per trobar coses penjades de fa temps.

Bé. Més imatges seves les podeu trobar al flickr: https://www.flickr.com/photos/139015613@N03/albums/72157676706428211/with/31764193152/

NOU DIA POSTERIOR

El dia 27 de Desembre personalment vaig repetir per segon dia consecutiu i aquesta vegada si que em vaig decantar per Collserola.. Resultat: Un miratge superior sobre el Puig Major; res espectacular però algo era algo.
L’anticicló s’havia aposentat i la transparència havia enpitjorat, però les careness eren apreciables.

Aquí a sobre la fotografia que vaig fer el dia 27, s’aprecia tota la part superior esqueixada òpticament per la refracció.

I dos dies després, encara el 29.. es va deixar veure de nou, però això si, ja sense miratges i només també la carena superior. Va ser reportada per un altre fotògraf, l’Àlbert Vazquez. Jo aquell dia em trobava fora del pais.

Una mirada a 100 anys endarrera. Eduard Fontseré i Gabriel Campo. Els pioners de les observacions de Mallorca i dels estudis de transparència atmosfèrica a Catalunya.

Enguany fa 100 anys -en concret a principis del 1916-, des de Barcelona; es van començar a fer una serie d’observacions de Mallorca i d’altres siluetes d’horitzons distants. Observacions metòdiques i riguroses, les quals, compilades quatre anys després, al 1920, van donar forma a un breu pero singular treball científic.

Albirar Mallorca, el Puigmal, el Montseny i la resta de punts cardinals màxims del territori, va servir per coneixer millor les peculiars característiques del cel de Catalunya. Alhora per aportar avanços en el coneixement dels factors físics implicats en els graus de transparència atmosfèrica i per fer ciència en definitiva.

El treball es nodreix i sorgeix per la inquietut científica de l’Eduard Fontseré (el meteoròleg més important i referent que ha tingut Catalunya i conegut internacionalment) en aquest tema i alhora es degut també sobretot al treball, amb metodisme i rigor, de la persona que feia les observacions i notificava dia rera dia els registres, es deia Gabriel Campo i no era meteoròleg de carrera però va acabar-ho essent de profesió i ben expert.

El que es portés a terme en aquests anys i no en d’altres també va seré estimulat però, per les demandes que sorgien, cada vegada més des del mon de l’aviació (l’Eduard Fontseré ell mateix ho menciona en aquest sentit). Era l’èpca en la qual l’aviació estava fent molts progressos tecnològics, cada cop s’enlairaven més aparells, més eficients, més funcionals, més prometedors, tant en lo bò com en lo dolent. El contexte a Europa en aquests anys era el de la Primera Guerra Mundial (de la qual Espanya en va quedar al marge), la ciència permetia que es desenvolupés la tecnologia, i la tecnologia demanava a la ciència, en aquest cas en concret l’aerologia, que avances, que aportés més veritats sobre l’atmosfera. Pero vaja, em sembla que -aventuro- independentment de les respostes que es volguessin aportar als aviadors, el gust per l’aire, per la meteorologia, per la ciència, era la més primordial font o estímul..

I aquí està.. Un treball que recull observacions d’ara fa 100 anys. Fa un temps el vaig localitzar -tot fent recerca via internet- en una llibreria de nom Vilallibres de Vilanova i Geltrú; el vaig solicitar i me’l van enviar a casa ben àgilment. Me’l vaig llegir i ara el brindo ja (aprofitant que no faig albiraments i no he escrit últimament) perquè als qui us interessi el tema ho trobeu interessant i amè com el vaig trobar jo. Feu click al seu damunt. O si preferiu una versió amb menys Mb, clickeu al final de tot l’últim link.

Sobre les variacions de transparència de l'atmosfera, des de les Illes Balears fins al Puigmal.

Sobre les variacions de transparència de l’atmosfera, des de les Illes Balears fins al Puigmal.

Enllaç al estudi “Sobre las variaciones de la transparencia de la atmosfera desde las baleares al puigmal Versió de descàrrega més lleguera aquí

Enllaços anexes:

Biografia d’Eduard Fontseré: http://www.raco.cat/index.php/revistafisica/article/viewFile/174641/226992

Biografia de la Família Campo:
http://soparsambestrelles.blogspot.com.es/2011/07/una-mica-dhistoria-la-familia-campo.html

El cel a Catalunya, els perquès de l’aire diàfan…: http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000120%5C00000039.pdf

Els Ecrins des del Finestrelles i nou rècord mundial de retrat de paisatges distants.

versió Fb aquí
Finestrelles-Ecrins MBret corregit

Siluetes ultrarremotes les d’aquesta imatge i la següent (més avall) de rècord del mon de distància paisatgístca terra–>terra. Hi han pocs indrets del mon des dels quals es pugui eventualment superar aquesta distància.

Finestrelles-Gaspard Marc Bret

Els Alps …O de nou els Alps …Perquè no és el primer cop. Aquesta vegada des del Finestrelles. Un cim de la capçalera de Núria. No pas el més alt, i tampoc (per molts) el més maco..

Per què llavors aquesta vegada el Finestrelles?
A continuació una mica de resum d’aspectes per comprendre la possible singularitat del fet i les ganes al respecte:

L’eix visual des del Pic de Finestrelles fins els Ecrins (i viceversa) és el més llarg possible de tot el territori europeu per als coeficients stàndars de refracció atmosfèrica (*). Només en condicions de refracció notable podria ser eventualment lleugerament superat des de algun que altre cim més occidental del Pirineu.

El seu nom, tant evocatiu em sembla fet a propòsit per acomplir la seva fantàstica singularitat. Imagino però, que la coincidència deu ser casual dons no crec que anys endarrera algú conegués que des del Finestrelles es podien copsar tant remotes muntanyes.

-Els Alps es visualitzen només en una estreta franja d’horitzó, enfonsada per un solc o “finestra” oberta, entre el Puig Monellet i el Roc Rodón. Ajuda a fer honor al seu nom.

Per el que em sembla no ni ha encara cap fotografia feta de distància terra–>terra que cobreixi una distància més gran que aquesta en tot el nostre planeta i em sembla que tampoc havia cap que superés l’eix Bastiments–>Doigt de Dieu (Dent de Deu) que vaig copsar al mes de Febrer. Igual si que existeixen i llavors tal vegada estic equivocat, però no em consten.

Distancies més llargues que les de l’eix Finestrelles—Pic Gaspard (Massís dels Ecrins) poden trobar-se potencialment (reitero: que jo sàpiga encara no retratades) en ben pocs llocs del mon.

Hom pot tendir creure a imaginar que des de els cims andins o himalayics o des de certes muntanyes de les contraparts dels seus ràdis màxims els eixos son de major distància pero quasi mai és així. El que dic es pot comprovar en simulacions panoràmiques fàcilment, i es el que vaig fer fa un temps de manera ociosa. L’eina de comprovacions: el fantàstic programa informàtic d’Ulrich Deuschle.

Des de el K2 per exemple el màxim llarg atança a 347 km, des del Anapurna 357… Des del Everest si que la cosa arriva potencialment algo més lluny: Uns 455 km en el seu eix sud, però tots sabem com son els aires de les cotes baixes del sud asiàtic, carregats de pols i contaminants. Per molta gent que puji al Everest dubto de que algú d’ells hagi retratat el punt més distant factible. A més els eixos sud o nord no permeten eclipsaments o contrallums eventuals forts i pressumiblement no sigui mai des de l’Everest (o viceversa, tot i que a la inversa és algo més factible) des d’on es superi la distància en qüestió.

Des del Kilimanjaro el llarg màxim son 390, i des del Aconcagua, tot i la major alçada en comparació del sostre africà es queda en el mateix, uns 389. Des del Damavan, el volcà més elevat de tot asia, la distancia podria resultar eventualment igualada al eix del Finestrelles (443 km) però ja sabem com estàn de carregats de pols sovint els cels iranians.. Des del Ararat, un altre cim emblemàtic i isolat 348.. Fa uns anys vaig fer un estudi al detall i una llista de molts indrets del mon i son pocs els que superen l’eix del Finestrelles. El Mont Blanc per cert es queda en uns 333 km.

El Finestrelles te a més un altre eix llarguissim en direcció sud; Mallorca. Per tant una potencialitat bidireccional paisatgística impressionant. La cosa però aquest cop ha anat en una sola direcció.

EL PAPER DE LA REFRACCIÓ ATMOSFÈRICA.

Un dels aspectes interessants en tot això de les visions de distància, i especialment per el que fà a les molt distants.. És que les siluetes que s’hi aprecien no hi son realment en la direcció aparentment rectilínia envers la qual enfoquem. En realitat, si tracessim una línia recta cap al punt on son les muntanyes… Hauriem de passar en aquest cas per sota del mar!!; la visió esdevindria impossible. Les muntanyes només resulten factibles de copsar gràcies a que la línia de percepció descriu una lleugera corva per damunt de la superfície.

HeyWhatsThat_Path_Profiler_-FinesEcrins

CRÒNICA DELS ANTECEDENTS RELACIONATS AMB EL TEMA I CRÒNICA DE L’ASCENSIÓ:

Lo d’abans ha estat una mena de pròleg que he volgut fer per sintetitzar els aspectes que m’han semblat més atractius o rellevants en relació al fet de les fotografies. Aquí sota si de cas escric un text molt més llarg, només apte per als qui no us avorriu molt llegint, per als us piqui més la curiositat o us hagueu contagiat una mica del frikisme.. de les distancies paisatgístiques. Ho escric si em disculpeu una mica en estil autobiogràfic (una mica, espero no passar-me molt, no se).

Bé. La cosa va començar fa comuns 4 anys, interessat per esdevinar quins podrien ser els indret del mon des dels quals es podrien permetre divisar paisatges extremadament distants. En resposta a aquesta motivació vaig descobrir (cartogràficament i mitjançan proves de simulacions panoràmiques que vaig anar fent) el que ja intuia abans de procedir a les simulacions, que des de alguns cims del Pirineu Oriental podrien albirar-se els Alps Sudoccidentals en alguna ocasió.

I més coses que em van autosorprendre, tot arrel de curiosejar previament per webs quina era la distancia més llarga fotografiada al mon: Que a més aquesta distància (la que resultaria des del Finestrelles) de retratar-se, superaria un rècord conegut, el reportat sobre el Mont Denali des d’una altre muntanya d’Alaska.

Em vaig adonar a més de que en certs moments de l’any el sol, en virtut del seu ampli rang azimutal al llarg de les estacions de l’any apareix per darrera certes muntanyes de l’Alta Provença des del Canigó i des de alguns pocs altres cims propers i vaig determinar les dates dels successos pertinents, es a dir, de les coincidències dels azimuts tècnicament parlant. Arrel d’això fa un parell d’estius tres colegues i jo varem anar al Canigó per aconseguir retratar (per primer cop, i per tant fent història) els Alps des del Pirineu. Varem aconseguir la fita tot retratant la carena del Sommet de Chabrierés, la qual enllaça amb la Tete de l’Estrop; objectiu buscat en aquella ocasió.

El repte però, no es va acabar aquí. Les Ecrins, muntanyes de més de de 4000 metres i situades més al nord; per copsar-les no podien esser contemplades amb l’ajut directe de cap eclipsament astropaisatgístic; per tant, això era una gran difficultat per assolir tenir èxit en el repte.
El Sol, en certs periodes de l’any podia quedar prop i era bon factor tenir-lo en compte però no era l’únic gran agent determinant, el requisit principal que calia era el d’una gran transparència atmosfèrica.
Per tant calia estudiar al detall la meteorologia i estar pendent de que es presentessin les oportunitats adients. I així ho vaig fer (de fet els estudis de meteo ja ho venia fent també amb les observacions de Mallorca) i així va ser.

A principis de Gener del 2015, aprofitant una configuració sinòptica meteorològica que sempre m’estava donant molt bons resultats per les observacions de Mallorca …(es a dir, amb coneixements ja autoapressos) vaig decidir anar a les carenes de Vallter i vaig aconseguir veure el Ventoux i a més retratar els Ecrins des del Puig de La Dona, gràn èxit. Però no els vaig visualitzar directament a consciència i em vaig abstenir de reportar-ho com una gran noticia, només una imatge al flickr.

Pocs mesos després, dos dels meus colegues de Beyondhorizons van aconseguir retratar un nou eclipsament directe per cims de la Provença (personalment vaig estar a punt d’anar-hi també perquè de fet ho havia estudiat previament i fins i tot vaig compartir part del trajecte però al final em vaig decantar per una altre opció), la Sommet de la Frema i els seus relleus veïns. Imatges magnífiques per part de Juanjo Diaz de Argandoña i Jordi Solé Joval.

Van passar uns quants mesos més i va arrivar un plat fort. Des del Bastiments, el cim del Ripollès amb major potencialitat de paistges alpins i prealpins (des del Puigmal quasi tots queden ocults per el Canigó) vaig aconseguir veure i retratar els Ecrins. En tal ocasió va ser un dels companys de BH qui va estar a punt també de venir i que també havia estat a l’agüait. ..Va com va.

Van resultar unes imatges que aquesta vegada si que em van emocionar tant que aquest cop si que vaig decidir reportar-les. Havia tornat a ser un gran encert de previsió a més. En alguns altres dies interessants meteorològicament (però no tant) ja havia fet altres intents, en ocasions jo sol, en altres acompanyat per els colegues de BH. En alguns casos per fer intents d’albiraments i en d’altres molts més només de fet per estudiar i afinar millor la repercusió visual dels factors de transparència sobre el Golf de LLeó.

La cosa cada cop apuntava millor i al mes d’Abril vaig aconseguir un albirament alpí dels Ecrins des del Pic de la Dona abans de sortir el Sol i posteriorment uns quants més del Mont Ventoux!. Els encerts al Ventoux cada vegada eren més nombrosos; feia diana més del que fins i tot esperava jo (i per cert m’he anat adonant que es més fàcil copsar la silueta del Ventoux a +de 300 km que veure Mallorca a menys de 200) i el repte següent era donar el pas a fer un nou intent alpí. Un intent alpí però des del cim potencialment més distant del territori. El Finestrelles.

HoritzonsFinestrellesradials

Un cim molt conegut i bastant visitat per ser un dels que encerclen l’Olla de Núria; menys asequible això si logísticament que les carenes de Vallter. No era questió d’anar a fer molts intents al Finestrelles, no tants com a La Dona o al Bastiments.

Bastants anys endarrera havia pujat en varies ocasions al Finestrelles, o millor dit havia passat per damunt seu, fent el recorregut de l’Olla de Núria. I es que sovint és així, la gent hi passa.. És un cim habitualment de pas per alguns excursionistes que el convinen sovint amb el Nou Fonts o tota l’Olla o part de l’Olla. ..Jo havia passat per ell en unes èpoques en que el meu objectiu principal no estava impregnat per el repte de poder contemplar horitzons remots, de fet desconeixia totalment la potencialitat del Finestrelles; de la qual em vaig adonar quan em vaig posar a estudiar el tema ja comentat.

Fà uns mesos i alguna setmana fa poc si que he pujat ja al Finestrelles amb l’objectiu posat però sense que creiés que realment fossin dies extraordinaris i més aviat per evaluar les transparències; tanmateix en un parell d’ocasions per demores incidentals vaig arrivar amb el sol ja eixit i per tant sense opcions. En una altre ocasió vaig pujar amb un amic però tot i sabent que havia alta probabilitat de núvols com així va ser de fet.

I va començar Juliol. Els mesos d’estiu solen ser força nefastos per el que fa a adveccions de bones transparències. Però el sol en canvi era un bon factor amic en tant que en les dates properes al solstici, fa la seva aparició relativament aprop del massís dels Ecrins.
Tot veient una serie de mapes meteorològics a llarg termini em vaig adonar que podia ser que s’acostés una configuració inusualment bona de cara al dissabte passat. Des de principis de Juliols la cosa ja apuntava en aquest sentit. Vaig anar seguint quasi diariament els mapes del temps i el bon pronòstic es confirmava. Em costava de creure però que realment acabés essent tant bona (vaig pensar en un principi que estaria bastant per sota del 50%) i vaig fixar en principi més la meva atenció en intentar anar a un altre muntanya, a albirar un eclipsament solar per un cim de l’Alta Provença, potser amb els companys de BeyondHorizons si els anava bé de venir, o en altre cas sinó, jo sol igualment.

Al final, veient que el bon pronòstic es manté decideixo aplaçar l’intent de copsar l’eclipsament per la Provença i opto per anar a fer l’intent dels Ecrins. Les probabilitats d’aconseguir-ho em semblaven bones però amb molta incertesa (potser per sota el 50%), res estàva garantit, però vaig pensar que valia especialment la pena intentar-ho, més aquell dia que segurament cap altre de l’estiu, i sobretot reitero atenent al fet que el sol encara surt en aquest mes en una posició azimutal molt propera als Ecrins i per tant favorable. Li pregunto a un vell amic (Marc Larroya) si em vol acompanyar i em diu que si. Al vespre plantem una tenda a Núria. Dormim una estona. Ens posem el despertador a les 3:30 i a caminar, sense presses, cap a dalt.

La pujada al Finestrelles no reverteix complicació alguna, com sabeu tots els qui l’heu visitat algun cop o sabeu on està i quina forma te, i menys a l’estiu, l’únic risc als estius podria ser creuar-nos amb alguna vaca procliu a emprenyar-se.. (ben poc probable però, si no fem el tontu) o les tempestes de llamps i trons, però evidentment no aniriem a fer cap intent amb pronòstic de boires o semblants i per tant no venia al cas. Les ventades de nord igual poden ser colpidores en ocasions però un es pot abrigar i caminar amb una mica de seny si resulten més fortes del esperat. …Tanmateix la pujada des de Núria, per la cara sud, queda arrecerada fins les cotes altes, on l’aire tendeix a lliscar pendent avall quan no hi ha convecció tèrmica.

3:30. Sortim sense esmorzar per si de cas ens retrassem per algun imprevist. Caminem i arrivem a dalt vora les 05:40 de la matinada. Miro l’horitzó sense encara treure la càmera i el veig del color que m’agrada, una franja vermellosa sobre una altre més fosca, però no fosca del tot i sota la qual es delimita una ratlla tènue, la qual fixant l’atenció es veia algo retallada. Interessant!. Sospita activada!

BP1410052

Els primers besllums de l’albada havien començat en realitat ja mitja hora abans, però a la cel (en quasi tota la bòveda) dominava encara més la foscor que la claror, claror que ocupava només la franja per on sortiria el sol al cap d’una estona. Per el que fa als altres factors feia una mica de vent i una lògica certa sensació de fredor, res de l’altre mon, la natural de l’alçada més la sumada al refredament de la suor expelida per la pujada (efecte freezing).. i bé, el fet de no haver esmorzat i dormit poc, la nocturnitat.. lo típic. Però estavem on voliem i em tocava (per lo menys a mi) estar-m’hi una bona estona perquè em posaria mans a l’obra.

Trec la càmera, la típica de fa ja uns anys i encara amb la taca al sensor.. (que no m’ha donat temps de dur a netejar), busco una pedra per fer-li de substent (no vaig dur trípode, mai en duc si vaig a zones obertes sense arbres), dubto entre si la d’aquí o la pedra d’allà o al’altre o l’altre (lo típic).. M’estiro darrera una de just al costat de la creu, enfoco i veig llavors molt més clarament la silueta de la Barre dels Ecrins!!, més nítida del que m’esperava!, tant que fins i tot em fa dubtar!.. No seria un cúmul amb la forma ecrinada? jaja, igual si… Preferia ser caut abans de cridar esbojarradament victoria o alguna cosa semblant!.

BP1410094 BP1410045

Hi ha una cosa que em molesta, unes herbes al costat dels Ecrins!, unes herbes del mateix Finestrelles, lo més proper i lo més distant a tocar, fa gràcia i tot pero osti!, no, no pot ser, que unes herbes em fotin l’escena per no haver dut trípode o ser les pedres massa baixes. Després vaig canviar de lloc, a uns pocs metres més avall de la creu del cim i sobre unes altres pedres la cosa es va solventar.

Bé. Enfoco a l’esquerra i veig uns altres cims, alguns semblavencoincidents amb el que m’esperava trobar (tenia una mica el mapa mental de la simulació panoràmica) però altres.. N’hi havien masses més al meu parer!, i tots de forma molt arrodonida.. Com closques de tortuga!…i molts similars uns als altres. M’entra llavors el dubte.. Eren muntanyes dels alps però només visibles en circumstàncies de bona refracció… o eren sostres de cúmuls? Aquests altres cims no els tenia memoritzats i fins que no obrís la simulació de comprovació afegint un índex de refracció algo superior no sabria si si o si no. Aparcant els dubtes vaig posar-me a fer fotos. La Barre dels Ecrins cada cop em semblava més inequívoca, això si!, passaven els minuts i el “teòric núvol ecrinat” no es movia de banda. Ilusió en augment. Pensava “Per favor muntanya, no et moguis de lloc”. La meva emoció anava en augment; realment estava copsant l’horitzó alpí!, possiblment mai copsat anteriorment, possiblement a més aconseguint superar el meu propi rècord mundial anterior de distància terra–>terra!… Sembla increïble. I tot tant “senzill” com a la fi i al cap havent pujat al Finestrelles!. Un cim apte per a vaques.

Està clar que aconseguir aquest tipus de rècords no ha motivat mai a prou gent com altres gestes que per exemple estàn escrites als llibres i son seguides per molts. És un tipus de rècord molt frikie aquest altre…ho se; però és al que m’he abocat, l’afició- passió per els horitzons m’hi ha acabat portant…

Independentment del rècord però -que de fet algun altre dia deixarà de ser-ho, perquè els rècords son temporals i estàn fets per superar-los-, independement fins i tot dels mateixos Alps, que tant he fetititxat des de la distància.. El fet d’estar allà, estirat panxa avall sobre les pedres de la carena a les 5:45 de la matinada concentrat en una petita ratlleta de paisatge, en destriar els tons canviants del cel previs a la sortida de sol.. amb una mescla de obsesió per el repte, incertesa, una certa ànsia i alhora al mateix temps de solapada tranquilitat (perquè al mateix temps també pensava “si no veig els Alps tant me fa, me la pela.. perquè igualment es fantàstic això”) era una cosa que valia la pena; ja ho crec que si. Igual que altres horitzons que no es deixen veure facilment així com així, des de altres geografies i que cal currar-s’ho una mica o molt i que l’exercici i la persecució dels objectius ens porta a estimar-los.

¿O bé és l’estimació és el que ho causa tot més que no la seva conseqüència?, com allò de l’ou i la gallina… Bé, això es va semblant una mica a un monòleg tipus Monegal.

BP1410100

Com es que no m’havia donat per fer-ho anys abans!? L’atzar de les ilusions, son com son. La seducció dels paisatges i la del que els paisatges amaguen.. Uns paisatges porten a d’altres.. I veure tals muntanyes remotes, fugisseres (i en cas que fossin cims i no fossin núvols!).. abans que es fes de dia, enganxa. Pero també és al cap i a la fi una cosa no pas tant rara segons com es miri: Els astrònoms, els qui senten passió per l’astronomia o l’astropaisatgísme nocturn.. També se’n van de nit, instalen els seus aparells telescopics en llocs solitaris, i passen fred si cal, i pacientment es concentren en diminuts puntets, com en el meu cas, però encara molt molt molt més remotament distants!, Molt més que els Alps.. Molt més que tot…

I em ve al cap ara per exemple la fotografia que va fer fa poc en Raymon Image Natura del Castell de Loarre i la Via Lactia, una meravella (http://tinyurl.com/zy6s3xr). Lo meu dons, no es res.. Bé; o si, lo meu i lo d’altres com jo que compartim aficions semblants és una adoració al planeta Terra, adoració al seu ràdi, a la seva atmosfera, als seus miratges, a la transparència, la biosfera que hem de cuidar… I al final al Sol, Ra, el sol que acaba sortint, i que de tant fort que és, quan apareix s’emporta totes aquestes visions d’ultradistància, les quals en canvi primer brinda amb la seva incipient lluminositat. … El Sol amb el seu excessiu poder després “mata” els paisatges remots (excepte en els eclipsaments directes).. Però benvingut, gràcies al Sol, quasi tota la resta de les coses que adorem del mon funcionen.

I així va ser.. Pocs minuts abans, quan l’astre estava a punt de fer el seu esclat de llum, les siluetes retallades dels Alps anaven perdent contrast i s’anaven esvaïnt!!.. De repent ja res quedava, posés el zoom que posés.. Sols el reflexe daurat de les aigües del Golf du Lión, i com a molt més …alguns menuts pujolets del LLengüadoc. La funció s’havia acabat!.

BP1410138 BP1410155

El Golf de LLeò (imatge dreta) ja sense rastre dels Alps, amb el sol recent sortit.

FOTORREPORTATGE A LA GALERIA FLICKR AMB MOLTES MÉS IMATGES (clicqueu)

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

ANEX DE COMPLEMENT. ELS ALPS D’APROP:

Els mateixos cims alpins i prealpins vistos de prop. Col.lecció d’imatges externes a través d’enllaços webs.

Grand Ferrand.

Meije Oriental

Gaspard:

http://olivier.lardiere.free.fr/Meije/photos/photo_39.html
http://olivier.lardiere.free.fr/Meije/photos/photo_51.html

Roc Garnesier i Tete du Garnesier:

Tete de Vacheres, Roc de Garnesier i Tete de Garnesier

Rocher Rond

L’Olan

L’Olan et Le Vallon

Pointe du Vallon

Ecrins vessant oest:

Ecrins vessant sud:

Nord

____________________________________________________________

Benvinguda a l’estiu: L’ombra de l’Aneto des del Turó de l’Home.

BP1400555 BP1400565
BP1400571 bP1400577

La conjunció del Sol o de la lluna amb els paisatges terrestres és un dels fenòmens que més ens poden facilitar la percepció de siluetes molt llunyanes. Tanmateix, sovint, a banda del fet en si (més a considerar o tenir en compte a mida que ens plantejem objectius més distants) d’aconseguir-ho, aquests fenòmens astropaisatgístics solen tenir una gran bellesa que de per si em resulta molt seductura; gairebé irressistible en molts casos.

La força del Sol, la perfectibilitat de la mecànica celeste.. Combinada amb l’atmosfera, el regne de imprevisible, on s’hi conjuguen tota mena de forces i elements amb dinàmiques atzaroses!!.. I tot plegat juxtaposat a les siluetes fer-mes i estàtiques, de la nostra mare terra. Una trinitat de coses, no entraré a dir si divines o no, però molts cops estèticament sublims.

A més, si a tot plegat, sumem el fet de que aquestes esdeveniments només es donen ben pocs dies l’any i per el que fa a certs paisatges només en les dates dels solsticis (tot i que segons la precisió que desitjem podem abarcar els dies inmediats previs i següents als mateixos) fa que tot plegat sembli o sigui més fenomenal; ens fa estar conscients de les dates , preparar-nos al respecte, i si aconseguim estar al lloc precís en els moments precisos, celebrar-ho, en companyia del sol que surt o del sol que es posa, i dels altres dos elements referits que conformen la “trinitat” dels astropaisatges.

Des del Turó de l’Home, en el dia del solstici d’estiu, el sol s’oculta tot just al costat del cim més alt del Pirineu i el sol li presta part del seu espectacle. Poc després d’amagar-se, la muntanya passa per damunt l’eix de perspectiva del Sol i aquest projecta una espectacular ombra crepuscular al cel del seu damunt. L’ombra va inclinant-se direccionalment assenyalant la posició amagada del sol en cada moment.

L’eclipsament, o en aquest cas millor dit el “quasi eclipsament” del sol per el sostre més elevat del Pirineu és una cosa que ja fa temps ho vaig sospitar i que a continuació, fent proves amb les simulacions panoràmiques vaig adonar-me’n del quasi eclipsament astropaisatgístic. Val a dir que no vaig ser l’únic a qui se li va ocorrer i/o endevinar l’esdeveniment. Ramón Ibarz -fotògraf eventual d’horitzons també molt distants- per la seva banda (independentment), va referir en un comentari seu aqui mateix al blog una vegada el succés de la benvinguda del sol per l’Aneto en el solstici d’estiu, sense que previament jo l’hagués informat.

L’any passat vaig intentar copsar el fenòmen, però formacions de núvols van obstaculitzar-me la visió. És el que tenen les postes de sol per muntanyes en èpoques de Primavera-Estiu, molt proclius a estar obstaculitzades per cúmuls o cumulonimbus formats al llarg del dia i de sovint bastant crescuts per les tardes.

Enguany la sort amb mi ha estat favorable en aquest sentit. El Sol, ha fet el seu viatge cap a l’Aneto. Bé, disculpeu perquè dit així no es molt correcte; sabem que és la muntanya qui ha anat al Sol!!. Si això us recorda a allò de que “Si Mahoma no va a la Muntanya, la muntanya va a Mahoma” ho heu comprès fins i tot ben divinament.

MÉS IMATGES DE L’ESPECTACLE

Us animo a visitar l’àlbum de la galeria flickr de fotografies:

https://www.flickr.com/photos/markbret/albums/72157669518089172/with/27220033064/

Fotorreportatge amb texte al Fboook Cclickeu)

Article al diari Ara.cat: http://m.ara.cat/societat/meteo/visualitzar-lAneto-des-del-Montseny_0_1601240049.html

Les Ecrins des del Pirineu. Una fita somniada, finalment aconseguida.

**Article encara no escrit. Disculpeu el meu propi retard al respecte.**

Seugurament ja em coneixeu que sovint trigo en reportar imatges de paisatges interessants aquí al web. Però aquest cop dic això de la disculpa perquè soc conscient de l’alt interès o curiositat que han despertat les imatges i en conseqüència segurament aquesta vegada sou molts els qui imagino que (des de fà uns dies) esteu arrivant a aquest blog (molts de vosaltres segurament a més per primer cop), després de llegir-me la publicació al fbook o en d’altres webs de notícies, on el tema ha aparescut ja reportat degut a la bona atenció que ha despertat al comunicar-ho jo en altres canals.

En breu m’hi posaré, provisionalment poso els enllaços d’on ho he explicat ja una mica al fbook d’horitzonsllunyans o al general en varies entrades. En cas que no m’hagueu llegit aquí estàn:

També la noticia reportada per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (Tv3CatRadio):

http://www.ccma.cat/el-temps/els-alps-fotografiats-des-del-pirineu/noticia/2715386/

I un comentari meu en relació a la notícia:

ACTUALITZACIÓ 19 D’ABRIL.
NOVA VISIÓ ALPINA DE DES DE LES CARENES D’ULL DE TER:

La silueta del Puig Major enfilant al Puigmal.

AP1340250_Mbret2

Unes imatges molt tènues però alomillor les primeres de la silueta de muntanyes de Mallorca des del Pirineu. Dic alomillor amb poc convenciment perquè amb tants anys d’història de la fotografia, primer analògica en blanc i negre, després en colors i finalment digital…  I alhora amb tants anys d’història amb milers  i milers d’excursionistes enfilant-se per el Pirineu, excursionistes i d’altres, molts d’ells a més actualment sempre amb càmeres al damunt i retratat-ho tot a tort i a dret, saben el que miren i de vegades sense saber, seria (penso) molt super extrany que realment no existeixin imatges previes al respecte, però com ara per ara per lo menys no en conec encara cap d’elles, em permeto poder sospitar que alomillor les que vaig poder fer un dia d’aquest últim gener siguin les primeres d’una silueta balear des del Pirineu.

El que si que encara tendeixo a estar més autoconvençut es que possiblement siguin les úniques fetes des de la serralada com a conseqüència d’una planificació i propòsit express d’aconseguir-les.  Vaig anar certament al Puigmal des de Barcelona, tot sortint de nit a intentar-ho, i, al igual que l’any passat des del Puigllançada (Prepirineu) ho he aconseguit.

A més em vaig quedar ben satisfet perquè no va ser allò de disparar amb la càmera i a veure que surt (això altre em va succeïr amb una visió dels Alps per exemple l’any passat i que va ser (és) de rècord del mon, pero tant tènues que sols em vaig adonar que realment ho eren al descarregar les imatges, tot i haver-hi anat també expressament) sinó que va ser tot pujant, començant la pujada de fet al Puigmal, i encara amb el cel força fosc que em vaig adonar que damunt la silueta del Tagamanent es dibuixava una altre línia, molt més tènue, en la posició i forma exacte igual que la del PuigMajor; evidentment perquè sabia ben bé a on mirar, es clar, perquè sino m’hauria passat d’allò més desaparcebuda, per descomptat. Estic segur que moltissima gent haurà vist Mallorca en ocasions des del Puigmal i des de altres cims, però que no s’han adonat de que ho estaven percebent. També estic segur que molts altres hauràn cregut veure-la i en realitat ser una altre cosa diferent a la que es pensarien, bé muntanyes, bé núvols..

udeuschlepuigmalmallorcaJo enfilava amb la simulació panoràmica dÚlrich Deuschle grabada a la meva memòria i savia perfectament on mirar i com identificar-la. Per altre banda m’havia estudiat previament els factors atmosfèrics des de feia dies endarrera i a última hora abans de sortir havia donat un cop d’ull al Meteosat per veure com estaba la cosa.  I bé, la cosa no estaba molt segura en quant a núvols pero em vaig arriscar.  El fet que poguessin haver núvols em va fer dubtar durant una bona estona de si la silueta del P.Major, a 290 Km no fos tal, sinó núvols, pero la sospita de que no eren pas núvols, per lo menys on estava el Puig Major, va anar creixent amb les següents imatges presses en diferents moments i des de diferents cotes; en cada moment cuadraven amb la meva imatge mental que tenia de les simulacions des de diversos punts del recorregut.

Els dubtes i el fet que me’n adonés tant aviat, quan encara estava jo bastant abaix, més prop de Fontalba que del cim i que la visió fos tant tènue i tingués la por que amb escassos minuts desaparegués em van fer que volgués aprofitar aquells moments per intentar fer la millor foto que potser em permetia la situació atmosfèrica i la situació meva altimètrica, circumstància que al cap de poc s’esvaïria. I en aquests afers em van fer ralentir la marxa i deturar-me per fer tals comprovacions..   Lo ideal hauria estat haver arribat abans a Fontalba i pujat abans, per arrivar a cotes molt més altes en el moment més idoni.  Tanmateix també podria haver intentat adquirir una càmera millor perquè la meva deixa bastant que desitjar en condicions de poca llum, però bé, això ja es un altre tema, purament personal.

En qualsevol cas, a banda de la poca espectacularitat de la visió (per no dir gens espectacular) la importancia significativa està en el motiu en si aconseguit de retratar; ja dic, Mallorca del Pirineu no es veu cada setmana, potser no s’ha enrregistrat mai la seva silueta, i si algú ho sap, estaria bé poder assabentar-nos, per curiositat històrica o per fer història, història del frikisme de la fotografia d’horitzons llunyans.

AP1340307_MBret2

AP1340434BLa imatge que em va sortir més decent la vaig penjar al twitter i la veritat es que quasi ningú em va fer ni  cas, també al facebook ben poc (fora de les 3 o 4 persones que em coneixen, que també son aficionats al tema i que poden apreciar la significancia de les imatges) però bé, amb lo de Mallorca ja estic acostumat, no tinc el ganxo mediàtic de segons qui; pot ser que a més certs mitjans prefereixen imatges de més proximitat però visualment atractives. En tot cas tampoc és l’objectiu o cap meva prioritat la “fama mediàtica”, menys per un tema com aquest, relacionat més aviat amb el silènci i la sensació de pau que desprén la natura quan un es brinda a la contemplació dels paisatges distants (bé, si no ha arrivat amb presses i ha de marxar de seguit amb presses sense tenir temps a contemplar gaire), seria com contradictori practicar una activitat així, generalment solitaria i en canvi després buscar l’aplaudiment de multituts, haha!, no, no, espero no caure-hi molt massa. A més alhora de difondre i com que escriure si que m’agrada, prefereixo que la gent em llegeixi directament per aquí que no potser enmig d’altres noticies de tipus fast food, per molt impacte mediàtic que eventualment puguin tenir les mateixes.

Bé; tornant a entomar el fil del tema després de la giragonçá reflexiva personal sobre això altre.  La majoria de les fotografies del llom del Puig Major (per cert sembla el llom d’una mula o d’un altre antílop gros) les vaig fer vora la cota 2400, una mica per sota fins i tot i més vora La Dou (cim secundari del Massís del Puigmal) que des del Puigmal en si. Des de més amunt, i amb el sol ja sortit també en va sortir una però apenes res més que una lleu i tènue franja de diferència de contrast darrera uns núvols i quasi imperceptible. Després de veure que la cosa ja no donava per més, vaig seguir muntanya amunt, fer el cim sempre és un plaer; a més que el cel seguia estant d’allò més net per contemplar altres horitzons ben macos.  Això, si fort vent el que calia enfrontar.  Des del cim del Puigmal poc un se’n podia estar quiet!, el desequilibri per algú prim com jo era constant, com anar dret en un autobús, bé, ja sabem com les gasten els cims del Pirineu Oriental amb vents de Tramuntana o de nordoest.

AP1340399

Mirant en direcció Barcelona. Al centre dreta el Tibidabo i l’antena de Collserola i el mar al darrera. Poques es vegades es veu tant nítidament el mar des del Puigmal

AP1340422

 

DES DEL CAMP DE TARRAGONA, PER LA TARDA

 

AYeste

El mateix dia, per la tarda, crec que la transparència va minvar una mica des del Ripollès (tot i que no ho vaig comprovar in situ) però en canvi crec que va augmentar des de les terres del sud de Catalunya. De fet al mati, jo des del Puigmal ja percebia molt més net l’horitzó sudoest, que no el de sectors de més al nord.  I bé; des de Castellvell del Camp, un indret de la comarca de l’Alt Camp, Alejandro Yeste, meteoròleg de Reus (corregeix-me si em llegeixes i m’equivoco en algo si us plau) i el seu cosí Daniel van veure l’illa i el primer va fer un magnífic retrat de la silueta del Puig Major i del Massanella.

Les Terres de Tarragona han estat poc treballades per el que fa a visions de Mallorca, tot i que tenen molt potencial, jo en concret només tinc fotos fetes des del Caro (lo qual no es pot dir ben bé que sigui una muntanya tarragonina sinó més aviat de caire tortosína, de les Terres de l’Ebre.), per tant és interessant que (potser per primer cop també) ell hagi copsat MaLLorca des de aquella contrada i també fà història en aquest sentit. La notícia del seu albirament va correr molt per la xarxa i es va difondre en diaris i en la televisió local de la comarca.

El dia precedent al d’aquestes visions (la meva i la del Alejandro) vaig retratar ja nítidament l’illa des de Montjuïc, va ser de capvespre, simultaneijant amb l’observació de l’Alfons Puertas que al seu torn des del seu Observatori també feia (i que naturalment al venir d’ell va ser molt redifosa arreu), hores abans però, al migdia jo mateix ja havia retratat el perfil des del Turó de Magarola. Bé; aquest precedent, sobretot la visió tant clara des de Montjuïc (aquí a la sota), em va estimular encara més la intenció que ja tenia (després d’estudiar els factors atmosfèrics)

d’anar a Fontalba poques hores després per intentar-ho des de allà.  A més, que el fet de que es donin dos dies consecutius de visions de l’illa és un patró estadístic gens extrany i que va bé també tenir-lo en compte.

I bé; ara que potser ja he fet història, ara a veure si el proper cop la repeteixo, però amb unes contemplacions i imatges molt millors. La cosa pot estar al caure si em trobo amb la disponibilitat de temps (no sempre puc entre setmana) adient per tals propòsits. Si algú altre ho aconsegueix, l’enhorabona.

Per cert, quan he dit que possiblement hagi estat les primeres imatges de Mallorca em refereixo a les de la silueta física; per què el que si que en canvi una persona va aconseguir una vegada, va ser retratar el llum nocturn del cim del Puig Major, amb foto de llarga exposició, es clar; és a dir, un llum artificial, i vaig editar el reportatge pertinent sobre aquest fet ara ja fa un temps. El seu autor va ser el Jordi Solè. Ara bé, faltava el retrat de la silueta, la silueta física de la muntanya en si, de Mallorca, i en aquest sentit ara si.

Més imatges de la silueta i comparativa amb les simulacións panoràmiques, aquí.Puigmalmallorca17Gener2016

La llum atmosfèrica i el perfil de Tramuntana.

P1330350 B
El Perfil típic de Massanella i el Puig Major des de Collserola el 6 de Gener.

En varies ocasions he parlat de l’eventualitat favorable que suposen certes disposicions de núvols en el cel per tal de facilitar la percepció de siluetes llunyanes i en concret m’havia referit bastant al “Efecte Escenari”. Aquesta entrada anirà sobre el paper de la llum i fent incís també en el citat efecte. No tant per reportar les visions de Mallorca en si, que de fet tot i haver estat bones les de d’aquest començament d’any (2016) no han tingut tampoc més qualitat que altres bons albiraments ja gaudits des de llocs ja freqüentats per mi i que he narrat en altres reportatges aquí al web. I no em vull repetir.

L’EFECTE ESCENARI PER VISUALITZAR MALLORCA

Enguany, en el que portem de mes de Gener, hi han hagut com a mínim un parell de dies en els quals la percepció de la Serra de Tramuntana ha estat clarament afavorida per l’efecte referit. I crec que també un tercer però que no vaig presenciar-lo directament i no el puc valorar tant. A continuació passo a descriure’n el que a mi em va semblar més evident. Bona part dels qui em llegiu segurament ja em vau llegir en l’article al facebook que ja vaig referir al respecte. Per tant hauria d’avisar que per a ells potser no cal que em llegiu aquí perquè en quasi tot seré bastant calcat al que ja vaig escriure fa uns dies.

EL DIA DE REIS DES DE COLLSEROLA.

Sat0935

Imatge satèlit del dia de Reis a les 9:30 am. Observem tota la nuvolositat cobrint el mar balear. Mallorca però, lliure de núvols.

Va ser curiós que un dels millors albiraments d’aquest any tornés a caure en dia de Reis (recordant al del Garraf fa només un parell d’anys). Aquesta vegada ho he presenciat des de Collserola. Els reis mags podriem dir que no sols van passar per moltes cases, sino també per fora!, i que als qui estavem en llocs una mica alts i exteriors amb vistes al mar i al sud vam tenir el “regal” de veure la Serra de Tramuntana. En el meu cas em vaig desplaçar expressament intuint la possibilitat “màgica”. Desconec si algú altre s’en va adonar aquell dia o si van estar entretinguts només en els regals d’estar per casa. ; )

Bé; la veritat es que van ser una mica bromistes els mags..   Per lo menys a mi en aspectes celestials.P1330309B
Vaig anar abans de que sortís el sol i no vaig veure res, potser per això em van castigar, per haver anat massa aviat!!, ja es sap com les gasten els mags. Un grapat de núvols + una certa humitat darrera l’illa van impedir-me la visió. Va sortir el sol, això si, vingut d’orient.. Però després.. Després se’m va encendre una llum.. Vaig adonar-me que s’acostaven uns núvols mitjos des del nord-oest!. No m’ho vaig pensar dues vegades, enlloc de tornar cap a casa em vaig quedar, o millor dit, vaig pujar encara una mica més amunt i em vaig esperar una estona. Quanta? No gaire.
Els núvols, els artífexs involuntaris de l’efecte esperat es traslladaven ràpid i no van trigar gaire en anar ocupant el mar. I a mida que ho feien.. L’illa va anar apareixent!, molt subtilment però de manera progresiva. S’estava generant un magnífic “Efecte Escenari”. I que vull dir amb això? Dons una cosa versemblant al que succeix en un plató de teatre o de dansa o de qualsevol altre esdeveniment il.luminat per focus. El sol il.luminant el cel de l’illa però no el proper a la ciutat, ajudava a percebre-la perquè desapareixia la llum paràsita que generalment s’interposa durant el dia.
P1330329B

La Serra de Tramuntana visible a les 9:15 del matí.

Fins aquí, és el tipus d’efecte que havia referit en altres ocasions. Però avui si de cas aprofundiré més perquè crec que és necessari per adecuar-ho a la realitat de les observacions.

Començaré per defensar que hi han dos tipus d'”efectes escenari”; un dels quals potser el podriem denominar més encertadament “efecte pantalla”, però bé, ja ho explicaré el perquè.
Denomino tipus Iº al que s’ajusta més al exemple descrit, es a dir, al del cas quan una llum es focalitza sobre el motiu o impacta especialment sobre ell i que fa que en conseqüència, el motiu esdevingui més lluminós que allò altre que l’envolta. En certa manera podem comprendre que és també el que ens faculta durant les nits veure la lluna i els planetes.. Al voltant de tals astres no hi han altres superficies reflectants importants (no està el cel plagat de llunes, bé, en realitat si, pero tant petites i llunyanes que no considerem que no compten) i alhora el sol no enlluerna la nostra atmòsfera. El sol els ilumina i en canvi no il.lumina el nostre cel; per això generalment veiem molt més bé la Venus, Mart , Júpiter o l’esplendorosa lluna durant la nit que durant el dia. Així de simple.

El tipus d’efecte escenari que usualment ajuda a copsar l’illa en realitat però no sol ser ben bé d’aquest tipus, sino d’un altre que podria denominar tipus IIº, el qual més aviat vindria a ser com un efecte pantalla, el qual a més pot ser directe o indirecte.

Aquest tipus IIº resulta quan “l’escenari” en realitat es situa al darrera del motiu a visualitzar i es produeix un gran contrallum, contrallum el qual facilita la percepció de la silueta en qüestió. I bé, com que als matins (i en concret referint-me al del passat 6 de Gener) amb el sol encara poc amunt sobre l’horitzó, els raigs del sol hivernals arribaven a Mallorca des del seu darrera i alhora els altocúmuls cobrien el Mar Balear es va produir un bon contrallum en aquest sentit. Al darrera de Mallorca havien cúmuls, cúmuls els quals en un inici havien impedit que el cel de l’albada del darrera l’illa s’il.luminés permetés la percepció per contrallum o efecte pantalla (ara em referiré també sobre això); però un cop el sol era una mica amunt els cúmuls en canvi enlloc de ser un impediment em fa l’efecte que van ajudar, tot reflexant en angle oblicuu la llum solar incident i maximitzant el vector del contrallum. En aquest sentit podriem dir que la reflectivitat afegida dels núvols va comportar “efecte pantalla“.  L’efecte que també es dona en les albades si el sol es situa prou proper, amb la llum dispersada procedent des del darrera dels perfils distants -si la llum no està interposada més enllà per núvols densos- dons les mol.lecules d’aire,  de per si també dispersen força la llum en sentit oblicuu segons el seu grau d’humitat, al igual que eventualment núvols prims remots els quals poden ajudar a maximitzar encara més el fenòmen i gràcies a ells tots nosaltres a disfrutar sovint dels crepuscles que ens trobem. L’efecte pantalla és de fet alhora un mode de contrallum. De llum indirecta, dispersa, però provenint del fons de l’horitzó en definitiva.

P1330364 B

El perfil de l’illa a les 9:30 del mateix dia de Reis.

El “tipus Mixte”.

Com en tantes altres coses, poden haver tipus mixtes d’efectes escenaris (Iº i IIº).
El requeriment comú per una situació i l’altre, prescindint del caràcter intrínsec de les albades, és la presència de nuvolositat entre l’observador i el perfil distant, núvols que facin de tapadera dels raigs solars durant el dia. Si els raigs alcancen la serra llunyana tindrem tipus Iº però si alhora il.luminen també el cel del seu darrera tindrem alhora el tipus IIº, es a dir, tindrem els dos. Els tipus mixtes no solen usualment ser tant desitjables com un o altre per separat penso. La visibilitat del perfil dependrà també d’altres factors de lluminositat, per exemple de la reflectivitat de la superficie de la muntanya. Un perfil de roca obscura o de vegetació fosca serà menys agraït de veure amb un efecte escenari de tipus Iº i en canvi funcionarà molt bé en aquest sentit una silueta llunyana recoberta de neu; però ara bé, si alhora el cel del darrera està força il.luminat també (escenari tipus mixte) el contrast amb la neu s’atenua. Les siluetes fosques (i la majoria ho son vistes en la distància) requereixen sobretot que el cel del fons estigui il.luminat, es a dir, es benefícien molt més del tipus IIº (o efecte pantalla com a gairebé sinònim) i en menor grau del mixte.

TP1340568 b

Mallorca per la tarda del dia 18/01 amb el cel tot cobert de núvols mitjos-baixos relacionats amb un front fred que estava començant a entrar des de l’oest. Les bandes de núvols estaven intercalades amb algunes franjes de lluminositat, més abundants al fons de l’horitzó. El cel de l’illa tot i estar al sudest i el sol al sodoest rebia un diferencial positiu de llum. Vaig anar a retratar-la des del Turó d’en Baldiri, a Premià de Dalt.

Albert_Vàzquez130116

Una Mallorca molt nítida amb la llum de l’albada (efecte pantalla) però ajudada potser una mica també amb una mica per la opacitat dels núvols propers. Aquesta foto no es meva, sino de l’Albert Vazquez, bon observador últimament també de la Serra de Tramuntana. La perspectiva està presa des del Turó del Carmel. Una altre bona fotografia la va fer tambe en Sergi Periche, crec que des de La Rovira. Comentar també que unes hores abans, al capvespre (i preveient l’adveniment de situació) jo l’havia retratada des del Turó de l’Home, però sense intervenció de cap efecte d’aquests referits.

LA LLUM EN LES ALBADES MÉS ENCESES. ALTRES FACTORS DE LLUMINOSITAT.

El fons del cel sobre l’horitzó, quan més lluminós esdevingui abans de la sortida del sol, condiciona en forta mesura l’espectacularitat que pot tenir  l’albirament d’un perfil si el que busquem és una visió de contrallum, o d’efecte “pantalla”.   I per aconseguir-ho, a banda dels factors relacionats amb els núvols, els quals poden obstaculitzar la lluminositat o repartir-la per on en més ens cal i aleshores ajudar-nos, cal que l’aire sigui net , i no sols entre l’observador i el motiu distant sinó sobretot al darrera del motiu. En les albades els raigs de llum procedeixen de més enllà de les siluetes. Si l’aire no està com cal bona part de la llum no es tant dispersada sino que és absorbida i en conseqüència no arriba amb prou incidència fins a les inmediacions de les siluetes. El paper de la humitat es controvertit en molts casos donat que per una banda les microgotetes (afavorides per la humitat però no sempre conseqüents amb la mateixa) dispersen força la llum i poden ajudar a repartir-la millor darrera les muntanyes si no tenim la sort de poder gaudir d’un eclipsi astropaisatgístic directe; tanmateix però, no tota la llum que dispersen resulta en la direcció més desitjable (depen de factors que no detallaré per no extendrem una barbaritat) i alhora les gotetes, a part de la dispersió també impliquen una certa absorció, factor el qual minva la lluminancia del cel de fons i no es retransmesa, es a dir, minva l’efecte pantalla referit.

El cel de Reis, em va permetre també identificar exemplarment la diferència d’aquests factors comentats. Abans de que pogués copsar l’illa (que com he dit només va ser factible una estona més tard), a l’esquerra del sol el cel mostrava una tonalitat vermellosa i una brillantor més notable que no pas a la seva dreta, més apagada i grisosa. La causa en part estava en la diferent distribució de nuvolositat ja comentada, però sobretot també segurament en les microgotetes existents en ambients amb diferents graus d’humitats a certes alçades a gran distància, les zones d’aire que travessaven els primers raigs de llum solars abans d’arribar a les cotes baixes en els moments previs al de l’aparició del disc solar.

Des de les muntanyes de Castelló, Miguel Zarazoza també va anar a retratar l’illa aquella mateixa albada. Des de la seva perspectiva els cúmuls no van obstaculitzar la visió dels primers instants del dia i la línia de visió projectada més enllà de l’illa arribava a una zona d’humitat equivalent a la que jo veia ben vermellosa a l’esquerra del sol.

Per que es pugui entendre millor això que estic comentant he elaborat tres il.lustracions que crec que ajudaràn. Incloc també un retall de la fotogràfia feta per en Miguel Zaragoza des del Tossal de la Serra d’en Galzeràn per tal de comparar la lluminositat del seu horitzó amb la lluminositat perceptible des de Bcn en les meves imatges.

albades 6 gener

Diagrames albades MarcBret

nuvols

I bé, com a anexe final complementari, un enllaç a un reportatge del diari ARA sobre l’albirament del dia de Reis.
http://www.ara.cat/…/vent-permet-fotografiar-Mallorca-Catal…