versió Fb aquí
Siluetes ultrarremotes les d’aquesta imatge i la següent (més avall) de rècord del mon de distància paisatgístca terra–>terra. Hi han pocs indrets del mon des dels quals es pugui eventualment superar aquesta distància.
Els Alps …O de nou els Alps …Perquè no és el primer cop. Aquesta vegada des del Finestrelles. Un cim de la capçalera de Núria. No pas el més alt, i tampoc (per molts) el més maco..
Per què llavors aquesta vegada el Finestrelles?
A continuació una mica de resum d’aspectes per comprendre la possible singularitat del fet i les ganes al respecte:
–L’eix visual des del Pic de Finestrelles fins els Ecrins (i viceversa) és el més llarg possible de tot el territori europeu per als coeficients stàndars de refracció atmosfèrica (*). Només en condicions de refracció notable podria ser eventualment lleugerament superat des de algun que altre cim més occidental del Pirineu.
–El seu nom, tant evocatiu em sembla fet a propòsit per acomplir la seva fantàstica singularitat. Imagino però, que la coincidència deu ser casual dons no crec que anys endarrera algú conegués que des del Finestrelles es podien copsar tant remotes muntanyes.
-Els Alps es visualitzen només en una estreta franja d’horitzó, enfonsada per un solc o “finestra” oberta, entre el Puig Monellet i el Roc Rodón. Ajuda a fer honor al seu nom.
–Per el que em sembla no ni ha encara cap fotografia feta de distància terra–>terra que cobreixi una distància més gran que aquesta en tot el nostre planeta i em sembla que tampoc havia cap que superés l’eix Bastiments–>Doigt de Dieu (Dent de Deu) que vaig copsar al mes de Febrer. Igual si que existeixen i llavors tal vegada estic equivocat, però no em consten.
–Distancies més llargues que les de l’eix Finestrelles—Pic Gaspard (Massís dels Ecrins) poden trobar-se potencialment (reitero: que jo sàpiga encara no retratades) en ben pocs llocs del mon.
Hom pot tendir creure a imaginar que des de els cims andins o himalayics o des de certes muntanyes de les contraparts dels seus ràdis màxims els eixos son de major distància pero quasi mai és així. El que dic es pot comprovar en simulacions panoràmiques fàcilment, i es el que vaig fer fa un temps de manera ociosa. L’eina de comprovacions: el fantàstic programa informàtic d’Ulrich Deuschle.
Des de el K2 per exemple el màxim llarg atança a 347 km, des del Anapurna 357… Des del Everest si que la cosa arriva potencialment algo més lluny: Uns 455 km en el seu eix sud, però tots sabem com son els aires de les cotes baixes del sud asiàtic, carregats de pols i contaminants. Per molta gent que puji al Everest dubto de que algú d’ells hagi retratat el punt més distant factible. A més els eixos sud o nord no permeten eclipsaments o contrallums eventuals forts i pressumiblement no sigui mai des de l’Everest (o viceversa, tot i que a la inversa és algo més factible) des d’on es superi la distància en qüestió.
Des del Kilimanjaro el llarg màxim son 390, i des del Aconcagua, tot i la major alçada en comparació del sostre africà es queda en el mateix, uns 389. Des del Damavan, el volcà més elevat de tot asia, la distancia podria resultar eventualment igualada al eix del Finestrelles (443 km) però ja sabem com estàn de carregats de pols sovint els cels iranians.. Des del Ararat, un altre cim emblemàtic i isolat 348.. Fa uns anys vaig fer un estudi al detall i una llista de molts indrets del mon i son pocs els que superen l’eix del Finestrelles. El Mont Blanc per cert es queda en uns 333 km.
–El Finestrelles te a més un altre eix llarguissim en direcció sud; Mallorca. Per tant una potencialitat bidireccional paisatgística impressionant. La cosa però aquest cop ha anat en una sola direcció.
EL PAPER DE LA REFRACCIÓ ATMOSFÈRICA.
Un dels aspectes interessants en tot això de les visions de distància, i especialment per el que fà a les molt distants.. És que les siluetes que s’hi aprecien no hi son realment en la direcció aparentment rectilínia envers la qual enfoquem. En realitat, si tracessim una línia recta cap al punt on son les muntanyes… Hauriem de passar en aquest cas per sota del mar!!; la visió esdevindria impossible. Les muntanyes només resulten factibles de copsar gràcies a que la línia de percepció descriu una lleugera corva per damunt de la superfície.
CRÒNICA DELS ANTECEDENTS RELACIONATS AMB EL TEMA I CRÒNICA DE L’ASCENSIÓ:
Lo d’abans ha estat una mena de pròleg que he volgut fer per sintetitzar els aspectes que m’han semblat més atractius o rellevants en relació al fet de les fotografies. Aquí sota si de cas escric un text molt més llarg, només apte per als qui no us avorriu molt llegint, per als us piqui més la curiositat o us hagueu contagiat una mica del frikisme.. de les distancies paisatgístiques. Ho escric si em disculpeu una mica en estil autobiogràfic (una mica, espero no passar-me molt, no se).
Bé. La cosa va començar fa comuns 4 anys, interessat per esdevinar quins podrien ser els indret del mon des dels quals es podrien permetre divisar paisatges extremadament distants. En resposta a aquesta motivació vaig descobrir (cartogràficament i mitjançan proves de simulacions panoràmiques que vaig anar fent) el que ja intuia abans de procedir a les simulacions, que des de alguns cims del Pirineu Oriental podrien albirar-se els Alps Sudoccidentals en alguna ocasió.
I més coses que em van autosorprendre, tot arrel de curiosejar previament per webs quina era la distancia més llarga fotografiada al mon: Que a més aquesta distància (la que resultaria des del Finestrelles) de retratar-se, superaria un rècord conegut, el reportat sobre el Mont Denali des d’una altre muntanya d’Alaska.
Em vaig adonar a més de que en certs moments de l’any el sol, en virtut del seu ampli rang azimutal al llarg de les estacions de l’any apareix per darrera certes muntanyes de l’Alta Provença des del Canigó i des de alguns pocs altres cims propers i vaig determinar les dates dels successos pertinents, es a dir, de les coincidències dels azimuts tècnicament parlant. Arrel d’això fa un parell d’estius tres colegues i jo varem anar al Canigó per aconseguir retratar (per primer cop, i per tant fent història) els Alps des del Pirineu. Varem aconseguir la fita tot retratant la carena del Sommet de Chabrierés, la qual enllaça amb la Tete de l’Estrop; objectiu buscat en aquella ocasió.
El repte però, no es va acabar aquí. Les Ecrins, muntanyes de més de de 4000 metres i situades més al nord; per copsar-les no podien esser contemplades amb l’ajut directe de cap eclipsament astropaisatgístic; per tant, això era una gran difficultat per assolir tenir èxit en el repte.
El Sol, en certs periodes de l’any podia quedar prop i era bon factor tenir-lo en compte però no era l’únic gran agent determinant, el requisit principal que calia era el d’una gran transparència atmosfèrica.
Per tant calia estudiar al detall la meteorologia i estar pendent de que es presentessin les oportunitats adients. I així ho vaig fer (de fet els estudis de meteo ja ho venia fent també amb les observacions de Mallorca) i així va ser.
A principis de Gener del 2015, aprofitant una configuració sinòptica meteorològica que sempre m’estava donant molt bons resultats per les observacions de Mallorca …(es a dir, amb coneixements ja autoapressos) vaig decidir anar a les carenes de Vallter i vaig aconseguir veure el Ventoux i a més retratar els Ecrins des del Puig de La Dona, gràn èxit. Però no els vaig visualitzar directament a consciència i em vaig abstenir de reportar-ho com una gran noticia, només una imatge al flickr.
Pocs mesos després, dos dels meus colegues de Beyondhorizons van aconseguir retratar un nou eclipsament directe per cims de la Provença (personalment vaig estar a punt d’anar-hi també perquè de fet ho havia estudiat previament i fins i tot vaig compartir part del trajecte però al final em vaig decantar per una altre opció), la Sommet de la Frema i els seus relleus veïns. Imatges magnífiques per part de Juanjo Diaz de Argandoña i Jordi Solé Joval.
Van passar uns quants mesos més i va arrivar un plat fort. Des del Bastiments, el cim del Ripollès amb major potencialitat de paistges alpins i prealpins (des del Puigmal quasi tots queden ocults per el Canigó) vaig aconseguir veure i retratar els Ecrins. En tal ocasió va ser un dels companys de BH qui va estar a punt també de venir i que també havia estat a l’agüait. ..Va com va.
Van resultar unes imatges que aquesta vegada si que em van emocionar tant que aquest cop si que vaig decidir reportar-les. Havia tornat a ser un gran encert de previsió a més. En alguns altres dies interessants meteorològicament (però no tant) ja havia fet altres intents, en ocasions jo sol, en altres acompanyat per els colegues de BH. En alguns casos per fer intents d’albiraments i en d’altres molts més només de fet per estudiar i afinar millor la repercusió visual dels factors de transparència sobre el Golf de LLeó.
La cosa cada cop apuntava millor i al mes d’Abril vaig aconseguir un albirament alpí dels Ecrins des del Pic de la Dona abans de sortir el Sol i posteriorment uns quants més del Mont Ventoux!. Els encerts al Ventoux cada vegada eren més nombrosos; feia diana més del que fins i tot esperava jo (i per cert m’he anat adonant que es més fàcil copsar la silueta del Ventoux a +de 300 km que veure Mallorca a menys de 200) i el repte següent era donar el pas a fer un nou intent alpí. Un intent alpí però des del cim potencialment més distant del territori. El Finestrelles.
Un cim molt conegut i bastant visitat per ser un dels que encerclen l’Olla de Núria; menys asequible això si logísticament que les carenes de Vallter. No era questió d’anar a fer molts intents al Finestrelles, no tants com a La Dona o al Bastiments.
Bastants anys endarrera havia pujat en varies ocasions al Finestrelles, o millor dit havia passat per damunt seu, fent el recorregut de l’Olla de Núria. I es que sovint és així, la gent hi passa.. És un cim habitualment de pas per alguns excursionistes que el convinen sovint amb el Nou Fonts o tota l’Olla o part de l’Olla. ..Jo havia passat per ell en unes èpoques en que el meu objectiu principal no estava impregnat per el repte de poder contemplar horitzons remots, de fet desconeixia totalment la potencialitat del Finestrelles; de la qual em vaig adonar quan em vaig posar a estudiar el tema ja comentat.
Fà uns mesos i alguna setmana fa poc si que he pujat ja al Finestrelles amb l’objectiu posat però sense que creiés que realment fossin dies extraordinaris i més aviat per evaluar les transparències; tanmateix en un parell d’ocasions per demores incidentals vaig arrivar amb el sol ja eixit i per tant sense opcions. En una altre ocasió vaig pujar amb un amic però tot i sabent que havia alta probabilitat de núvols com així va ser de fet.
I va començar Juliol. Els mesos d’estiu solen ser força nefastos per el que fa a adveccions de bones transparències. Però el sol en canvi era un bon factor amic en tant que en les dates properes al solstici, fa la seva aparició relativament aprop del massís dels Ecrins.
Tot veient una serie de mapes meteorològics a llarg termini em vaig adonar que podia ser que s’acostés una configuració inusualment bona de cara al dissabte passat. Des de principis de Juliols la cosa ja apuntava en aquest sentit. Vaig anar seguint quasi diariament els mapes del temps i el bon pronòstic es confirmava. Em costava de creure però que realment acabés essent tant bona (vaig pensar en un principi que estaria bastant per sota del 50%) i vaig fixar en principi més la meva atenció en intentar anar a un altre muntanya, a albirar un eclipsament solar per un cim de l’Alta Provença, potser amb els companys de BeyondHorizons si els anava bé de venir, o en altre cas sinó, jo sol igualment.
Al final, veient que el bon pronòstic es manté decideixo aplaçar l’intent de copsar l’eclipsament per la Provença i opto per anar a fer l’intent dels Ecrins. Les probabilitats d’aconseguir-ho em semblaven bones però amb molta incertesa (potser per sota el 50%), res estàva garantit, però vaig pensar que valia especialment la pena intentar-ho, més aquell dia que segurament cap altre de l’estiu, i sobretot reitero atenent al fet que el sol encara surt en aquest mes en una posició azimutal molt propera als Ecrins i per tant favorable. Li pregunto a un vell amic (Marc Larroya) si em vol acompanyar i em diu que si. Al vespre plantem una tenda a Núria. Dormim una estona. Ens posem el despertador a les 3:30 i a caminar, sense presses, cap a dalt.
La pujada al Finestrelles no reverteix complicació alguna, com sabeu tots els qui l’heu visitat algun cop o sabeu on està i quina forma te, i menys a l’estiu, l’únic risc als estius podria ser creuar-nos amb alguna vaca procliu a emprenyar-se.. (ben poc probable però, si no fem el tontu) o les tempestes de llamps i trons, però evidentment no aniriem a fer cap intent amb pronòstic de boires o semblants i per tant no venia al cas. Les ventades de nord igual poden ser colpidores en ocasions però un es pot abrigar i caminar amb una mica de seny si resulten més fortes del esperat. …Tanmateix la pujada des de Núria, per la cara sud, queda arrecerada fins les cotes altes, on l’aire tendeix a lliscar pendent avall quan no hi ha convecció tèrmica.
3:30. Sortim sense esmorzar per si de cas ens retrassem per algun imprevist. Caminem i arrivem a dalt vora les 05:40 de la matinada. Miro l’horitzó sense encara treure la càmera i el veig del color que m’agrada, una franja vermellosa sobre una altre més fosca, però no fosca del tot i sota la qual es delimita una ratlla tènue, la qual fixant l’atenció es veia algo retallada. Interessant!. Sospita activada!
Els primers besllums de l’albada havien començat en realitat ja mitja hora abans, però a la cel (en quasi tota la bòveda) dominava encara més la foscor que la claror, claror que ocupava només la franja per on sortiria el sol al cap d’una estona. Per el que fa als altres factors feia una mica de vent i una lògica certa sensació de fredor, res de l’altre mon, la natural de l’alçada més la sumada al refredament de la suor expelida per la pujada (efecte freezing).. i bé, el fet de no haver esmorzat i dormit poc, la nocturnitat.. lo típic. Però estavem on voliem i em tocava (per lo menys a mi) estar-m’hi una bona estona perquè em posaria mans a l’obra.
Trec la càmera, la típica de fa ja uns anys i encara amb la taca al sensor.. (que no m’ha donat temps de dur a netejar), busco una pedra per fer-li de substent (no vaig dur trípode, mai en duc si vaig a zones obertes sense arbres), dubto entre si la d’aquí o la pedra d’allà o al’altre o l’altre (lo típic).. M’estiro darrera una de just al costat de la creu, enfoco i veig llavors molt més clarament la silueta de la Barre dels Ecrins!!, més nítida del que m’esperava!, tant que fins i tot em fa dubtar!.. No seria un cúmul amb la forma ecrinada? jaja, igual si… Preferia ser caut abans de cridar esbojarradament victoria o alguna cosa semblant!.
 |
 |
Hi ha una cosa que em molesta, unes herbes al costat dels Ecrins!, unes herbes del mateix Finestrelles, lo més proper i lo més distant a tocar, fa gràcia i tot pero osti!, no, no pot ser, que unes herbes em fotin l’escena per no haver dut trípode o ser les pedres massa baixes. Després vaig canviar de lloc, a uns pocs metres més avall de la creu del cim i sobre unes altres pedres la cosa es va solventar.
Bé. Enfoco a l’esquerra i veig uns altres cims, alguns semblavencoincidents amb el que m’esperava trobar (tenia una mica el mapa mental de la simulació panoràmica) però altres.. N’hi havien masses més al meu parer!, i tots de forma molt arrodonida.. Com closques de tortuga!…i molts similars uns als altres. M’entra llavors el dubte.. Eren muntanyes dels alps però només visibles en circumstàncies de bona refracció… o eren sostres de cúmuls? Aquests altres cims no els tenia memoritzats i fins que no obrís la simulació de comprovació afegint un índex de refracció algo superior no sabria si si o si no. Aparcant els dubtes vaig posar-me a fer fotos. La Barre dels Ecrins cada cop em semblava més inequívoca, això si!, passaven els minuts i el “teòric núvol ecrinat” no es movia de banda. Ilusió en augment. Pensava “Per favor muntanya, no et moguis de lloc”. La meva emoció anava en augment; realment estava copsant l’horitzó alpí!, possiblment mai copsat anteriorment, possiblement a més aconseguint superar el meu propi rècord mundial anterior de distància terra–>terra!… Sembla increïble. I tot tant “senzill” com a la fi i al cap havent pujat al Finestrelles!. Un cim apte per a vaques.
Està clar que aconseguir aquest tipus de rècords no ha motivat mai a prou gent com altres gestes que per exemple estàn escrites als llibres i son seguides per molts. És un tipus de rècord molt frikie aquest altre…ho se; però és al que m’he abocat, l’afició- passió per els horitzons m’hi ha acabat portant…
Independentment del rècord però -que de fet algun altre dia deixarà de ser-ho, perquè els rècords son temporals i estàn fets per superar-los-, independement fins i tot dels mateixos Alps, que tant he fetititxat des de la distància.. El fet d’estar allà, estirat panxa avall sobre les pedres de la carena a les 5:45 de la matinada concentrat en una petita ratlleta de paisatge, en destriar els tons canviants del cel previs a la sortida de sol.. amb una mescla de obsesió per el repte, incertesa, una certa ànsia i alhora al mateix temps de solapada tranquilitat (perquè al mateix temps també pensava “si no veig els Alps tant me fa, me la pela.. perquè igualment es fantàstic això”) era una cosa que valia la pena; ja ho crec que si. Igual que altres horitzons que no es deixen veure facilment així com així, des de altres geografies i que cal currar-s’ho una mica o molt i que l’exercici i la persecució dels objectius ens porta a estimar-los.
¿O bé és l’estimació és el que ho causa tot més que no la seva conseqüència?, com allò de l’ou i la gallina… Bé, això es va semblant una mica a un monòleg tipus Monegal.
Com es que no m’havia donat per fer-ho anys abans!? L’atzar de les ilusions, son com son. La seducció dels paisatges i la del que els paisatges amaguen.. Uns paisatges porten a d’altres.. I veure tals muntanyes remotes, fugisseres (i en cas que fossin cims i no fossin núvols!).. abans que es fes de dia, enganxa. Pero també és al cap i a la fi una cosa no pas tant rara segons com es miri: Els astrònoms, els qui senten passió per l’astronomia o l’astropaisatgísme nocturn.. També se’n van de nit, instalen els seus aparells telescopics en llocs solitaris, i passen fred si cal, i pacientment es concentren en diminuts puntets, com en el meu cas, però encara molt molt molt més remotament distants!, Molt més que els Alps.. Molt més que tot…
I em ve al cap ara per exemple la fotografia que va fer fa poc en Raymon Image Natura del Castell de Loarre i la Via Lactia, una meravella (http://tinyurl.com/zy6s3xr). Lo meu dons, no es res.. Bé; o si, lo meu i lo d’altres com jo que compartim aficions semblants és una adoració al planeta Terra, adoració al seu ràdi, a la seva atmosfera, als seus miratges, a la transparència, la biosfera que hem de cuidar… I al final al Sol, Ra, el sol que acaba sortint, i que de tant fort que és, quan apareix s’emporta totes aquestes visions d’ultradistància, les quals en canvi primer brinda amb la seva incipient lluminositat. … El Sol amb el seu excessiu poder després “mata” els paisatges remots (excepte en els eclipsaments directes).. Però benvingut, gràcies al Sol, quasi tota la resta de les coses que adorem del mon funcionen.
I així va ser.. Pocs minuts abans, quan l’astre estava a punt de fer el seu esclat de llum, les siluetes retallades dels Alps anaven perdent contrast i s’anaven esvaïnt!!.. De repent ja res quedava, posés el zoom que posés.. Sols el reflexe daurat de les aigües del Golf du Lión, i com a molt més …alguns menuts pujolets del LLengüadoc. La funció s’havia acabat!.
El Golf de LLeò (imatge dreta) ja sense rastre dels Alps, amb el sol recent sortit.
FOTORREPORTATGE A LA GALERIA FLICKR AMB MOLTES MÉS IMATGES (clicqueu)
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
ANEX DE COMPLEMENT. ELS ALPS D’APROP:
Els mateixos cims alpins i prealpins vistos de prop. Col.lecció d’imatges externes a través d’enllaços webs.
Grand Ferrand.
Meije Oriental
Gaspard:
http://olivier.lardiere.free.fr/Meije/photos/photo_39.html
http://olivier.lardiere.free.fr/Meije/photos/photo_51.html
Roc Garnesier i Tete du Garnesier:
Tete de Vacheres, Roc de Garnesier i Tete de Garnesier
Rocher Rond
L’Olan
L’Olan et Le Vallon
Pointe du Vallon
Ecrins vessant oest:
Ecrins vessant sud:
Nord
____________________________________________________________
I una altre molt millor això si, la del dia 17. Opino que la millor de tots els estius de les que tinc vistes o em consten. Ara bé, val a comentar que va esdevenir-se en un context de notable davallada recent de temperatures; en un “estiu” entre comentes el qual semblava hivern amb tot el Pirineu recent nevat. A comentar també com a detall una forta tempesta marítima el vespre precedent, la qual va ser magníficament retratada per E.Navarrete per exemple i que segurament va contribuir a fer encara més neteja a fons de l’ambient.
Ho pressuposava des de feia dies i vaig escollir anar a copsar-la des del Puigllançada. Tot i la possibilitat de que les boires interiors catalanes fossin massa elevades i tapessin la línia de visió, vaig ser optimista, vaig confiar en que serien prou baixes i el resultat va ser encertat i fructífer. https://twitter.com/finestresdaire/status/947250153760739328
https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10215422223938432 Nogensmenys més espectacular va resultar des de La Mola, lloc on va escollir anar (aquell mateix dia matinant més que jo alomillor) l’Albert Vazquez https://twitter.com/finestresdaire/status/947450749700763648 També va ser copsada des del sud del pais, repetint Jordi Porta fins i tot amb telèfon mòvil, per Guifrè Miquel https://twitter.com/cubelespetit/status/947370412836642817 ..I es que cada vegada som més els qui (em sembla) ens agrada contemplar o reportar la Serra de Tramuntana des de les serres catalanes :- )
Horitzons llunyans 
