Probablement la sortida del sol més distant del mon retratada fins ara.

INTRODUCCIÓ. UNA MICA DE MEMÒRIA DELS FETS PRECEDENTS

Fa poc més de 5 anys se’m va ocorrer la idea de que els Alps els podriem contemplar des del Pirineu en certs dies de l’any gràcies a que el sol deuria sortir per darrera d’alguns dels cims. Vaig determinar les dates exactes per albirar un cim en concret (i més endavant altres més), el Tëte de l’Estrop des del Canigó i conjuntament amb dos companys vam aconseguir retratar-la parcialment, tot resultant aleshores les primeres fotografies dels Alps fetes (o si menys no publicades) des de la nostra serralada.

Pocs mesos després* d’aquella fita, un fotògraf francès va esgafar una carena del massís del mateix Estrop per retratar una posta de sol per darrera del Pirineu. Com que crec que va significar la posta de sol més distant del mon mai retratada fins al moment, vaig escriure un reportatge al respecte, tant aquí com al web de Beyondhorizons.

DES DEL NOUFONTS. ..LA SORTIDA DE SOL MÉS ALLUNYADA.

Posteriorment vaig sentir ganes de voler un dia poder retratar l’Estrop,
pero des de més lluny. Nogensmenys els intents no van fruir, en uns casos per núvols i en altres per altres factors a la contra. Enguany, després d’una oportunitat perduda al més de maig, semblava que la meteorologia podia no fer la guitza i amb un parell de companys (Pep Puig i Pau Gaspar) ho he anat a provar des del Noufonts, un dels cims més rellevants que conformen part de l’Olla de Núria. L’objectiu a més, era aconsenseguir contemplar i retratar la sortida del sol des de la major distancia, si menys no per lo menys fins les publicades enguany. I com l’anterior rècord en aquest sentit si no ens equivoquem ja el teniem nosaltres, dons sols calia anar un xic més lluny, dins el mateix Pirineu, per aconseguir-ho, mentre no canviem de continent.

Això si, havia d’adaptarme a la matemàtica solar. Mitjançant procediment de determinació dels azimuts de les sortides de sol vaig esbrinar que els dies en els quals la muntanya transitaria per davant del sol serien el 16 i 17 de Juliol, essent el primer dels dos el que oferia més possibilitats de bon temps, meteorològicament parlant, factor important a considerar.

Dit i fet, des de Fontalba varem començar camí cap a Núria i des d’allà durant la nit ens vam anar enfilant cap al Noufonts, caminant la major part del temps sense una llanterna gràcies a la llum de la lluna plena. Al peu del pas de Noufonts vàrem plantar una tenda per descansar donat que un dels companys no es trobava fi. Després vam continuar cap al turó, se li feia una mica dur al Pau, però era admirable perquè havia estat voluntàriament sense menjar res durant dies i tenia la intenció de seguir visquent sense menjar.

La lluna s’estava amagant entre el Puigmal i el Segre i el company va decidir parar a prop del cim per contemplar serenament la matinada (ell és músic, no entusiasta de les fotografies però li agrada molt contemplar les sortides del sol) i “alimentar-se de la llum” que havia de sorgir, a més no es trobava molt fi.
Pero per aconseguir la fotografia calia -vaig pensar- continuar una mica més cap amunt, amb l’objectiu que la carena del Puig del Racó Gros (la qual em va amagar els Ecrins del Puigmal en un intent que vaig fer una vegada fa tres anys) no impedís la visió de l’Estrop.

En arrivar a la collada de Noufonts i per tant a la carena, poc abans de les 6:00 del matí, el cel presentava aquesta brillantor tant maca concentrada en una llarga i estreta franja de cel sobre Itàlia, sinònim d’atmosfera bastant transparent.

Al dessota una franja vermellosa i arran d’horitzó una de més tènue. De seguida em vaig adonar del Ventor (nom occità del Ventoux), un gran referent de la Provença des de mar i des de terra. La silueta de tal muntanyot es veia tènue, a 320 kms, només les seves parts més enlairades. A la part esquerra els prealps i els alps més elevats algo d’elles es veia, però aquest dia no eren pas el meu objectiu i no intentava distingir els relleus o fer-ne fotografies. L’objectiu era el sostre de la Provença dins el gran disc de la nostra estrella.

Al poc d’arrivar al cim del Noufonts vaig veure el primer moment de l’aparició del sol i el vaig retratar. Atent, vaig seguir el trànsit del sol amb la càmera .. sobre un pla horitzontal … I res apareixia, per uns quants segons pensava que, igual havia una capa d’estrats que ocultava les siluetes!!, també vaig pensar que igual havia tingut algun error en la data.
De repent, quan el Sol ja es trobava a la meitat del seu recorregut, va començar a apareixer el relleu desitjat!.

Va anar una mica de pels la cosa. No va quedar centrat dins el sol tant centrat com volia, pero per lo menys va quedar a dins del disc.
El meu objectiu, a banda de la fotografia, també era disfrutar de la contemplació a ull nu (a més d’alguna foto) i això no ho vaig aconseguir. El sol brillava amb tanta força malgrat la distància (i per tant tant aire entre mig), que era perillós per la vista si m’hi fixava en ell. Per prudéncia, em vaig limitar gairebé sols a mirar sols a través del visor de la càmera, per cert una Nikon P900 per qui hagi sentit curiositat tècnica.

En aquells moments vaig tenir alguns problemes amb l’enfoc, havia d’enfocar primer altres parts de l’horitzó per aconseguir bon detall i apuntar tot seguit a l’Estrop cada vegada que volia fer alguna nova fotografia. Quan la muntanya es va posicionar equidistant a ambs costats del sol, tot i que baixa, vaig fer el click més adient.
Tanmateix, a més de l’Estrop, el meu objectiu era intentar que també aparegués una altre punta del massís, lleugerament més allunyada i sols perceptible amb refracció elevada; les Trois Eveches, tot i que no va quedar ben bé copsada i tampoc te la bellesa estètica de la resta del massís.

Als pocs segons més, el sol va despegar de la Terra i el relleu va desapareixer, totalment ocult per el bany de llum atmosfèrica. Ja no havien més oportunitats, l’espectacle havia durat menys que la mateixa sortida del sol, nogensmenys la fotografia estava feta, la del Estrop i un subcim uns pels més allunyat. Tot plegat, a més de la sortida del sol darrera el paisatge més distant i l’astropaisatge més distant (incluent tant sortides com postes), possiblement del mon.

Un xic més tard, el sol començava a posar llum en els cims veïns del Noufonts; l’Eina i el Finestrelles va ser uns dels primers, seguit del Segre i el Puigmal, el qual tot i ser més enlairat (2910 m), tenia el sol inicialment ocult per el Canigó i per això tampoc és apte per possibilitar percebre el cim alpí més alt de la Provença. El Finestrelles magnífic, justament feia tres anys endarrera, en idèntica data, m’havia permès veure i retratar els Ecrins (significant el rècord del mon de distància).
Al poc es va enlluernar també el Pedraforca i tot el que restava. El sol surt per a tothom.

Nota (*): Entre mig va succeir un dramàtic succés en aquella muntanya el qual desgraciadament la va fer més famosa que les fotografies de distancia. L’accident d’aviació més terrible de les últimes décades a Europa: El pilot de Germanwings es va suicidar estrallant l’avió ple de passatgers contra el relleu de la Tete de l’Estrop.

Esperem que no torni a succeir mai més res similar, que l’Estrop atregui en tot cas només “bones bogeries”. Les muntanyes poden detonar moltes emocions i els humans són forts i vulnerables al mateix temps, en relació amb l’univers.

Gràcies a Pep i Pau per compartir aquesta ascensió i agrair a totes les persones que estimen la natura amb els seus secrets i la bellesa de tots els seus paisatges.

Algunes imatges més. L’albada, el Ventor, els cims de Núria, el Coll de Noufonts, el Massís del Carlit i el Pedraforca:

Anex: il·lustració de la simulació panoràmica obtinguda gràcies al programa Ulrich Deuschle per al Tete de l’Estrop vist des de Noufonts amb la refracció precisa adequada. Vosaltres mateixos podeu entrar al web Udeuschle.de