Un resum de les Mallorques observades en la temporada 2018-2019

Introducció i avís previ.

Les observacions de la Serra de Tramuntana des de Barcelona i en ocasions des d’altres indrets son una de les constants meves més reiterades en aquesta afició dels horitzons, la qual ens engloba a un bon grapat d’aficionats. No voldria avorrir amb el tema de Mallorca (por una mica que sempre tinc) i per això sovint en aquest blog em salto el bon grapat de les observacions que vaig fent al llarg de l’any de l’illa. Nogensmenys, tinc tendència a reportar-les al tweeter, per altre banda aquelles més destacades les explico al fb dels horitzonsllunyans i pujo fotografies al flickr. La resta, la major part sols les menciono com a molt al meu fb normal general.

En aquesta entrada faig un resum de totes les Mallorques de la última temporada, es a dir la que va des de l’estiu de l’any passat fins enguany. Per tant ve a ser la continuació de l’anterior reportatge (adjunto enllaç per qui s’hi vulgui capbussar). El d’enguany reitero que tot plegat és un resum. Per entrar en més detall en alguns dels episodis, recomano a qui vulgui, anar fent click en els enllaços inserits en les diverses parts del text, alguns dels quals aporten informació meteorològica i paisatgística abundosa.

Albiraments de la Tardor-Hivern de 2018

OCTUBRE I NOVEMBRE

L’estiu havia estat molt llarg i després de més de 5 mesos sense cap aparició documentada del perfil de la serra, la illa va reapareixer a finals d’Octubre. Va ser una alegria per als qui ens hem aficionat a això. Ho vaig explicar per cert també en una entrevista a Btv, tot i resultar una aparició tènue.

Pocs dies després no obstant, el cel tornava a donar senyals i la vaig anar a retratar al al Massís del Garraf. Va resultar una aparició més bona en quant a transparència pero molt empanada entre cúmuls baixos, tant que de vegades cobrien la perspectiva dels cims. Meteorològicament es tractava d’una situació caracteritzada per les baixes pressions amb aire fred en superficie i convergències en alguns sectors. Poques vegades aquestes situacions d’inestabilitat freda faculten bons albiraments degut als núvols convectius baixos que porten associats; tanmateix si no fan prou la guitza la transparència sol ser bona en aquests casos a diferents altituts i hom pot copsar l’illa fins a les cotes que rasquen la tangent de la perspectiva marítima.

Acabat el mes d’Octubre, el Novembre apuntava més possibilitats: Altre vegada, darrera el pas d’un embossament d’aire fred va apareixer la silueta, primer molt tènuement, el dia 6.

Pocs dies després, un plat fort.
El moment més esplèndid de tota la tardor va ser l’aparició del dia 10. Aquella vegada ens va colpir els sentits, des de Montserrat, on hi haviem anat a propòsit també per la ocasió (bé en el cas del músic el seu motiu era sols tocar la flauta davant el sol). Voldria detenir-me i explicar-ho en detall però els detalls ja els vaig explicar llargament al fbook:
https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/962604717257274. Per tant, dit això, em limito a ressenyar l’enllaç i així no faig l’article tant llarg.

Enfatitzo: Trobareu -recomano, per qui senti interès- bastantes més explicacions en el report del fb i sobretot també al peu d’algunes il.lustracions i diagrames que estan adjunts en tal reportatge referit. Per altre banda les fotografies en si també estàn col.locades al flickr i al vimeo.

El dia següent la silueta es va tornar a percebre, però ja solsament les cotes més altes, en una situació més típica d’aire més estabilitzat. Personalment se’m va escapar la contemplació perquè vaig creure que el sostre de la boirina es trobaria més amunt.

A finals del mateix mes de gener van donar-se tres dies consecutius amb prou bona visibilitat per copsar l’illa. En un dels quals es va veure tant al matí com al vespre, amb una nitidesa a més que va fer patents els cims occidentals de la Serra de Tramuntana (Galatzó, Mola d’Esclop, cars de veure en general). També els podeu veure al flickr.

El “Mont-illa” del Galatzó des del Tibidabo. Visible poques vegades l’any

Curiosament, des de Mallorca, un altre fotògraf de paisatges, Marcos Molina estava enfilat en aquells moments damunt el Galatzó, pero ..No va veure pas Catalunya!. La raó no pas per falta de transparència sino per falta de contrast amb el celatge del damunt nostre. Per tant aprofito per dir, com altres vegades, que la visibilitat a distància entre dos punts no es pas una cosa que hagi de resultar bidireccional. En canvi l’observador mallorquí si que va poder retratar els cims més enlairats d’Alacant, amb un cel més lluminós darrera la Serra de Bernia i companyia. Al matí següent la reaparició va ser més lleu però curiosa, en el sentit meteorològic que va estar caracteritzada per un lleu vent de mitjorn.

DESEMBRE

Arrivem al Desembre, i també es va estrenar aviat. Fins i tot en cert dia, havent plovisquejat abans l’horitzó es va transparentar per mostrar-nos el perfil de la serra . Em vaig desplaçar a la part alta de la ciutat per retratar-la; era, a banda de la pluja (poc habitual que coincideixi) una situació de les més típiques que faciliten els albiraments, una dorsal anticiclònica amb bona subsidència i escalfament adiabàtic, cues de fronts septentrionals passant longitudinalment, advecció d’espesor en superficie i a més una distribució de núvols mitjos bastant apropiada. També es va deixar veure el dia següent i a més tant en l’albada al vespre, bastant més lleument això si.

Un parell de dies després, una dona la va copsar des del Montseny, zona desde la qual gràcies a la seva alçada sovint s’aprecia el perfil quan en canvi des de cotes més baixes com per exemple Collserola, no l’arrivem a veure.

A mitjans de Desembre vaig tornar a Montserrat en previsió d’una nova albada balear per gaudir d’un nou espectacle. El resultat no va ser tant lluminós com al Novembre, però va resultar atractiu el fet que escassos moments després va començar a ploure al monestir per causa de l’arrivada d’un front. Aquí la ressenya al fbook i comentada també a Btv.

Un parell de dies després, l’observador Jordi Porta, per la seva banda també la va copsar des de Vilanova d’Escornalbou i com a cosa ben remarcable a dir es que des de Collserola la silueta es va perllongar visible fins al migdia, cosa ben infreqüent. Actualment estic una miqueta ocupat en fer un estudi dels factors específics que faciliten les visualitzacions de migdia en els últims 8 anys que porto observant.

L’aparició en el dia més curt de l’any, si de cas feu click per veure-la amb millor qualitat, gràcies.

L’amiga va apareixer altre vegada el dia del solstici d’hivern, tot i l’elevada humitat amb valors que rondaven el 75% en diverses cotes, pero altres factors més habituals si que confluien positivament.
La situació meteorològica va proseguir i encara va millorar més el dia següent. El resultat va ser una albada ben macades del Tibidabo amb l’horitzó molt encès en una estreta franja de cel.
Per cert també a destacar l’elevada resolució. Si feu click a la fotografia del Puig Major d’aquest dia (la de la dreta) veiem que s’aprecia fins i tot l’edifici, aixó vol dir que l’aire estava molt estabilitzat, tot i que en extrem, l’estabilitat produiria una inversió tèrmica acusada i aleshores la imatge es distorsionaria per causa del miratge si coincidís el doblec amb la perspectiva del cim.
.

Destacada també i precisament en tal aspecte va ser la del capvespre de Nit Bona de Nadal. A saber: Un miratge superior entre el Puig Major i el Penyal del Migdia.

Sembla que aquesta collada es propicia a generar visualment aquest “pont fantasma” dons ja me n’he adonat algunes altres vegades del fenòmen. Un altre aspecte, paradoxalment acompanyant, va ser la polució atmosfèrica patent a les simulacions i a les fotografies in situ, la qual tot i així no va arrivar a impedir l’observació!. Per cert al matí també havia vist jo l’illa, però vaig preferir retratar una conjunció llunàtica amb el Tibidabo la qual em va semblar estètica.

El dia de Nadal la contaminació marítima del dia previ, va afectar més de ple la línia de visió des de Barcelona i la serra no es va albirar, pero si en canvi des del litoral i prelitoral de l’àmbit de Tarragona on de nou en Jordi Porta, tant atent, en va deixar constancia fotogràfica. El mapa en colors de l’esquerra mostra la distribució de particules PM10 i el podeu trobar al portal web de Caliope.

Atenyent a les simulacions del Gfs i del Wrf i als factors de transparència associats, vaig tornar un tercer cop a Montserrat el dia 30 al migdia i al vespre l’illa es va entreveure de nou tot i que molt tènue en comparació amb altres ocasions referides. Els capvespres de finals de desembre i principis de gener sense necessitat d’una meteorologia diguem que especialment massa bona, son proclius a algunes observacions degut al fet de que el sol desapareix algo més tard per Mallorca que per bona part de Catalunya i això facilita un bon contrast de celatge similar al de les albades. Ho vaig explicar en un altre article al blog i també a Btv, no trobo l’enllaç.

I ja per finalitzar l’any, el dia de St.Silvestre (m’agrada el nom) (31), una visió consecutiva relativament bona i afectada de nou per miratges superiors, un xic morgànics. Adjunto un parell d’imatges al dessota. Ben bé ens poden recordar paisatges d’Arizona si substituissim el blau del mar.

El més de desembre sol ser el mes de l’any en el qual abunden més els albiraments tot i que hi han anys que el premi se l’endú el gener, pero el d’aquest any passat el desembre va superar el d’altres anys previs, veient-se l’illa un total de 12 dies, es a dir, quasi la meitat de tots els dies del mes sencer. Per altre banda el total de dies de l’any passat amb visions de l’illa també va ser altissim: 48 dies tinc comptabilitzats basant-me en les meves fonts, les del meteocat, etc, lo qual suposa un 13% del total, 27 dies dels quals (dels 48) es van donar en els mesos d’hivern de principis d’any i de finals de Desembre citats.
La primavera del 2018 va aportar 8 dies amb visions de Mallorca, zero a l’estiu i 13 a la tardor. De tots ells, podriem considerar com visions de bona qualitat un terc de les mateixes (segons com posem el llindar, que es subjectiu), essent la majoria de les bones a l’hivern i en canvi la primavera destacant-se per les tènues. El contrast amb el celatge te molt a veure amb això i ja sabem que per a circumsantancies meteorològiques equivalents, les albades dels mesos propers al solstici hivernal son les gaudeixen un proximitat angular més notable entre l’illa i l’orto solar i per tant son les que més números tenen per facultar aparicions esplèndides a contrallum. També son les que en ocasions més vegades mostren un major diferèncial entre la qualitat de netedat entre les capes altes de la serra i les no tant elevades, degut sovint a les condicions de forta estabilitat dels anticiclons i la poca alçada del nivell d’inversió. Si la transparència no es molt dolenta, sota la discontinuitat s’aprecien miratges superiors, tant al sol com (algo menys intenses al estar a menys distancia) al relleu. Penso que el fenòmen pot ser algo més habitual però, en la segona meitat de l’hivern o, adhuc, primavera, gràcies al notable diferèncial de l’aire que plana sobre el mar mediterrani encara fred i les adveccions superiors càlides o devingudes per escalfament adiabàtic. Bé; proseguim:

Hivern-Primavera 2019

GENER

El mes de Gener de l’any 2019, les aparicions tambén ha estat super abundoses, albirant-se la serra un total de 11 dies, es a dir, gairebé igualant el nombre de les
del desembre.

El primer dia de l’any ja va resultar observada, des del Turó de l’Home crec, a més molt nítidament damunt els núvols com veiem en la imatge d’E.Navarrete; això si, em fa l’efecte que bastant forçada de tons.

Personalment ho vaig intentar des de Collserola pero sense èxit. i reconec que emv vaig frustrar una miqueta dons la primera de l’any val tres punts (es broma eh, no guanyo ni mitj cèntim amb aquestes coses :- ). Aquí a la dreta adjunto la sortida de sol que vaig retratar per cap d’any. Els núvols que s’aprecien m’impedien copsar la illa, situada fora del marc d’imatge un xic més a la dreta.

Cuatre dies més tard vaig suposar que reapareixeria i vaig decidir anar al Montseny (perquè no em tornés a passar el mateix :-)), on portava temps sense anar-hi i la vaig copsar, tènue i bé, com ja imaginava, sols els cims més enlairats, això si, va va haver una forta compensació de bellesa natural més a l’oest. Uns núvols irisats, potser nacrats estratosfèrics. En el tweet ressenyat adjunto enllaços i algo més d’informació.

El dia de reis, els mags van tornar a portar-la, amb certs miratges màgics novament i a més per la tarda vespre de nou, això si, des de les comarques del sud gairebé només. Més al nord la cosa va ser com més carbonosa.

Després d’uns dies de repòs, la nova tongada va esdevenir el dia 12. El primer dia de la nova serie molt tènue, després el dia següent es va distinguir tant de matí com de vespre però la millor de la sèrie va ser la tercera, després d’una nit molt ventosa, sinòpticament prefrontal.

Els cims de l’illa van ser visibles sobre una capa de boirina que ocultava les parts baixes. Comentar que una estona després de sortir el sol el celatge va produir un fenòmen curiós, un “fals crepúscle” o albada invertida, en el sentit que el sol estava al damunt i no sota l’horitzó (imatge de dalt a l’esquerra). Gràcies a l’oclusió de la lluminositat per els núvols alts, la Serra de Tramuntana encara es va poder seguir contemplant durant una bona estona més després  d’haver sortit el sol.

Les següents aparicions es van donar a partir del dia 24 amb una configuració sinòptica de flux de nord després d’un front fred. La visió en aquell cas però va resultar tènue degut als aerosols salins generats per la intensitat del vent de tramuntana i així ho vaig referir en els tweets. El vent quan és intens genera esquitxos sobre les onades, esquitxos els quals romanen en l’aire en forma d’aerosols els quals tant poden produir fenòmens bonics com aquest (un iris marí) com simplement al mateix temps emboirinar la visió de distancies elevades. I sempre succeix així quan el vent es massa intens. La visió de l’illa a més s’emboirina més fàcilment amb la tramuntana que amb el ponent perquè te major recorregut sobre el mar i per tant aixeca més esquitxos. A més també sol ser un vent més fresc en el si del qual les microgotetes romanen més temps sense evaporar-se.

Al matí següent, el vent havia minvat (podem consultar l’estació d’Alfabia (Serra de Tramuntana) a més de 1000m d’alçada), els aerosols associats també i la visió de l’illa va ser molt més clara . La vaig retratar amb el telèfon fins i tot (imatge dreta) i amb el sol ja sortit, des del Tibidabo. Per el que fa a la resta de paràmetres la situació seguia essent similar a la del dia anterior, ens trobavem sota el JetStream amb un recorregut de grans ondulacions (índex d’AO negatiu) i les cotes baixes del mar balear estaven afectades per una notable subsidència que incorporava aire net procedent del Canadà teòricament des de 5000 metres.

Molt fotogènica també va ser la illa el tercer dia de la serie (veiem les dues fotografies de baix que vaig fer des de l’Arrabassda de Bcn), amb la diferència que les cotes menys elevades ja s’havien atenuat. El vent, més amestralat, sembla ser que aportaba gasos com l’NO2 davant la costa central. També el portal Caliope així ho manifestava. La humitat molt elevada en indrets de la Serra de Tramuntana com S.d’Alfabia segons Aemet pero en un altre indret també alt de la Serra no tant elevada segons BalearMeteo.

I també per últim un quart dia (també consecutiu) en el qual l’amiga Mallorca, contemplada davant una pantalla lluminosa de núvols alts, va estar ben retratada per Jordi Porta des de Escornalbou.

La última bona albada va coincidir amb el de l’últim dia del mes, reportada aquí., com veiem una situació ventosa sobretot en alçada, acompanyada per núvols orogràfics i damunt seva en concret uns cúmulus (no altocúmuls) lenticulars associats.

FEBRER

El mes de febrer va ser en canvi pobre. La cosa va començar amb una aparició molt lleu de capvespre el dia 4 la qual vaig observar des de Collserola i algo millor l’albada del dia següent, la qual la vaig copsar des de La Mola conjuntament amb l’Albert Vazquez (fotògraf) amb qui vaig coincidir casualment.

L’Albert Vazquez (fotògraf) sobre La Mola.

La Mola és un indret des d’on la perspectiva del paisatge mallorquí resulta molt original dons queda situat darrera la Serra de Collserola i en concret just darrera del Tibidabo i la agulla de la Torre de Collserola. La comparativa fa patent la major alçada de la Serra de Tramuntana respecte a la de Collserola i si el radi de la Terra fos més llarg, eminentment encara sobresortiria bastant més ;- ).
Des de la Mola podem contemplar sovint el Pirineu, fins i tot alguns sostres de l’Aragó com el Posets. Es habitual trobar-se tant corredors com fotògrafs. Alguns d’ells han retratat també la serra de Tramuntana en varies ocasions, sobretot en Jaume Cusidó te un bon sortit de fotografies i el mateix Albert en te també alguna de especialment esplèndida que jo mateix recordo.

Prosegueixo amb el resum. Una altre aparició del mes va esdevenir-se el dia 16, aquesta interessant per anar acompanyada altre vegada de miratges superiors (bé, interessant fins que ens avorrim de tals fenomens). Personalment però.. se’m va escapar, cagun 10. Se’m va escapar en part perquè altres afers m’ocupaven aquella tarda però també sincerament perquè la vaig trobar difícil de preveure. Afortunadament no obstant va ser reportada des del O.Fabra per part de l’A.Puertas, observador sovint infalible que no se li escapen albiraments -bé, excepte quan li coincideix en diumenges festius que son uns quants durant l’any i li toca descansar-. L’aire sembla ser que aquesta vegada venia d’Italia i abans de centre Europa, un fet totalment inusual, la PBL es trobava per sota els 190m i un gran anticicló europeu, que havia arrivat a atanyer 1040 hpa al seu centre, portava instal-lat feia dies.

El dia següent, un altre fotògraf habitual pero des de contrades del Pais Valencià, Miguel Zaragoza, aprofitant una efemèride astropaisatgística de conjunció solar des del Tossal Saragossa (provincia de Castelló) va poder fer un retrat esplèndid de Mallorca en tal aspecte. Les conjuncions directes son esdeveniments que permeten prescindir en bon grau de la qualitat de l’aire i de la humitat, mentre no hi hagin núvols destacats que s’interposin en el paisatge o el celatge de més enllà. Des de Barcelona certifico que no es va veure.

I bé, a partir de tal dia, va venir una sequera observacional de varies setmanes. No vaig registrar cap altre més observació ni em vaig assabentar de ningún altre que l’hagués testimoniat. També em va anar bé puc dir, una mica de.. Descans.

MARÇ

En el canvi de quinzena del mes de Març, l’amiga Mallorca va reapareixer lleument i també es va deixar veure els dos altres dies consecutius següents, treient els seus cims una mica els caps sobre la boirina anticiclònica; veiem aquí la que va retratar en Daniel Yeste al vespre amb el port de Tarragona davant i la que vaig fotografiar de nou jo mateix i el sol amb un notable miratge. Si per dessota de la línia d’inversió l’aire hagués seguit prou net evidentment Mallorca hauria presentat també el miratge vaig pensar i de fet així va ser des de Denia! (Alacant), unes imatges magnífiques. Mai m’en havia adonat de tants miratges superiors sobre Mallorca com en aquests últims mesos. Recordo que anys endarrera, aquest tipus de fenòmens em semblaven comuns en latituts àrtiques i em semblava difícil de que els veiessim a les nostres contrades, pero ja m’havia pres el repte de veure l’illa sota tals distorsions i la he vist varies vegades. El fotògraf Pep Puig va fer unes captures especialment maques una vegada.

ABRIL I MAIG

La primera percepció de la primavera va arrivar lleument el capvespre del dia 4 d’Abril amb vents fluixos de mitjorn i humitats elevades. Durant el matí previ havia passat sobre Balears el nucli de l’embossament, el qual era relativament càlid a molta alçada (300 hpa) vinculat sovint amb plegs de la tropopausa i intrusions d’aire sec i net que després sovint acaba repercutint si es produeixen descensos sostinguts d’aire. També era una característica (i molt corrent d’aquestes situacions) la petita falca del geopotencial entre el talveg citat i un altre embossament situat prop de Galícia.

En l’albada següent la situació sinòptica va variar poc, solsament el grau de orientació de rotació del sistema.  La vaig tornar a albirar, també tènue, amb aires de sud.

Tres dies després, de nou tènue i sinòpticament pareguda en molts aspectes
(no en tots, ja no teniem mitjorn per exemple) pero en aquesta ocasió amb un pilar solar que em va cridar l’atenció més que la mateixa illa, la qual entenc que pot avorrir a més d’un, excepte als més fans de la silueta.

El dia 11 de nou va apareixer per la tarda, en bona part gracies a la distribució de lluminancia degut als núvols sobre el mar i no a l’horitzó, propiciant l’efecte escenari. . La fotografia d’aqui sota es la que es correspon amb aquell dia i el contrast llumínic esdevenia molt paradigmàtic de l’efecte mencionat, el qual he descrit ja altres vegades en aquest blog. Es tracta, de quan el celatge que hi ha entre l’horitzó i l’observador es troba ampliament cobert de núvols reduint la lluminositat, però en canvi roman la franja de l’horizó on es troba el relleu, lliure i ben iluminat; s’esdevé aleshores com en un una obra artística quan la representació es iluminada per els focus.
L’efect invers, perjudicant, seria si l’horitzó fos ombrejat i en canvi el paisatge més proper altament enlluernat.

Per descriure la nova aparició no trobo la fotografia que la ilustri però si disposo de la resenya en els arxius. Va resultar el dia 26, derivada d’una situació postfrontal freda i que encara estava afectada per el tàlveg associat. Va ser captada des del O.Fabra i també per mi mateix, pero en el meu cas un xic més tard, quan la qualitat certament ja havia minvat. En aquell cas vaig anar reconec arran de la notificació de l’Alfons Puertas (meteoròleg de l’Observatori). Inicialment em pensava que romandrien encara molts núvols a l’illa i que no es voria i de fet la humitat era elevada a la Serra de Tramuntana a primera hora del matí com mostro en la captura de pantalla que vaig fer del gràffic diari automàtic d’Aemet, com si certs cúmuls acabessin de passar-hi per damunt, però si que es cert que a la fotografia del meteosat no s’advertien núvols destacables.

El següent dia consecutiu, al capvespre, també es va va observar però quasi imperceptible, testimoniada per D.Yeste des de prop de Reus.

I per dir algo sobre el Maig, si no m’equivoco, tant sols els dies 9 i 11 van resultar prou transparents per visualitzar-la, si menys no davant la costa central, visions poc destacades, res a veure amb les de l’any precedent i el 2017, fantàstiques.

D’ençà de tal data, la transparència ha estat tant minsa que crec que no ha permès ullprendre cap dia la silueta des de Catalunya. No em consta cap albirament per part de ningú en tot el mes de juny i tampoc en tot el que portem d’estiu. Escric aquestes línies a mitjans d’agost i sembla que pot seguir per llarg. L’any passat fins mitjans d’Octubre res.

Per què costa tant de veure a l’estiu?

En els estius, mai o gairebé mai, s’aprecia la illa, es la realitat estadística. En l’estació seca plou menys i si ho fa sol ser de manera més localitzada, l’absència de pluja implica que es neteja menys sovint l’ambient. La carència sostinguda de pluja propicia altres conseqüències afegides; la terra és troba més seca i la pols s’aixeca amb facilitat amb les brises o ocasionalment els anomenats “dimoniets”, més propis dels mesos estiuencs que en d’altres degut a l’escalfament directe del terreny.

Altres causes les trobem en una escala més grossa. A nivell més mesoescalar -meteorològicament parlant- les masses d’aire presents a l’estiu es substitueixen menys sovint unes entre altres; els vents en elles solen ser recirculants, brises litorals, brises de muntanya etc.. Però tot queda a casa; els gradients de pressió atmosfèrica solen ser menors, la baroclinitat, les interaccions entre anticiclons i borrasques també de menor intensitat, la tropopausa indirectament també ens afecta; a l’estiu es troba molt més alta de nivell (i per tant més lluny queden les intrusions estratosfèriques) i alhora la capa de mescla (PBL) sol ser més gruixuda i per tant més pols es pot repartir per les cotes. Per altre banda els origens de les masses d’aire atlàntiques (quan arriven, perquè sovint les que ens atanyen son les subtropicals o centreeuropees i mediterranies) tampoc solen estar tant netes com a l’hivern, ans al contrari, hem de ser conscients que extenses zones del nord del Canadà son presses dels incendins forestals naturals als mesos d’estiu, sols cal veure les imatges satèlit per adonarse’n.. (enguany a més han estat de rècord certs incendis àrtics) I en conseqüència, moltes de les partícules PM2’5, diluides pero presents van esssent transportades al llarg de milers de kilòmetres; a més, la turbulència tèrmica diurna de les regions difficulta la seva sedimentació i per tant la neteja de les capes mitjes i altes necessaries per a un bon contrast visual entre el paisatge i el celatge. I tornant a lo més nostre com a complement de factors: la contaminació més local: Les emisions derivades dels ferries i algunes altres embarcacions que també incrementen la seva activitat durant l’estiu i plenen de fumera les capes baixes properes al mar lo qual tècnicament vol dir elevats indexs de gasos i partícules, tant PM2’5 com PM10.

Quan millorarà aquesta situació? Bé, segurament quan alguna dana o borrasqueta atlàntica condensi, aglomeri i faci precipitar els aerosols una mica lluny de nosaltres (al cantàbric possiblmement) i l’aire que ens arrivi un cop passat per “tunel de rentat” i empès per el corrent en jet, baixí a més a més de latitut i de cota, per subsidència ens aterri sobre el Puig Major, com a mínim :- ).

Contemplant Eivissa des de Catalunya

Relleus de Mallorca i les seves ombres projectant-se al cel al moment de sortir el sol!. Meravella a les 8:10. Pero no era Mallorca el que havia anat a veure aquesta vegada.

Després de veure tantes Mallorques, ja era hora d’aconseguir veure alguna altre illa de l’arxipèlag balear!! ;- )

Ara bé. Quina?  De primer (ja fa uns anys) se’m va passar per el cap Menorca..  Però es clar, el Mont Toro..  És molt molt baixet, massa! i alhora està més lluny que la Serra de Tramuntana..  Els números no quadraven prou per poder albirar-la des d’enlloc.

..I Eivissa?  Eivissa es veu relativament sovint des dels turons d’Alacant i algun que altre cop des de la provincia de València.  I des de Castelló fins i tot: El 2014 Miguel Zaragoza (fotògraf ja experimentat en paisatges mallorquins) ens va sorprendre amb unes magnífiques imatges, de les quals en vaig escriure un reportatge.

..I des de encara més al nord?.. Eivissa des de Catalunya?  Massa distant?..   No, sortosament hi havia la possibilitat des del Massís dels Ports.  Gràcies a la presència del Mont Caro, amb els seus 1445 metres d’alçada, contemplar Eivissa era una possibilitat teòrica real.

Havia cercat fotografies i no vaig trobar cap de la pituïssa retratada des del Caro. Això afegia un plus d’atractiu. Pot ser mai s’havia vist Eivissa des del territori de Catalunya?  Imagino que alguna que altre persona l’haurà vist; potser algú del territori moltes vegades, qui sap, però potser no s’hagi reportat. Era atractiu encetar-ho.

ALGUNS INTENTS PREVIS

Quan vaig estudiar fa uns anys les potencialitats paisatgístiques dels principals cims del pais vaig sentir ganes de pujar al Caro per veure i retratar Eivissa. Tanmateix, no em vaig dedicar a prioritzar aquest desig fins fa no gaires mesos. Abans m’he ocupat d’altres reptes, sobretot els relacionats amb els Alps. Per altre banda, al principi, les primeres vegades que havia anat al Caro van ser per retratar Mallorca (2013 i 2015, lo qual va resultar esplèndid).

Els primers intents a propòsit (com a prioritat) per copsar Eivissa van ser de primer un el 6 de Maig d’enguany. Aprofitant una ponentada seca que començava a bufar al matí em vaig decidir anar-hi per intentar un retrat de capvespre (tot i ser conscient de que son millors les albades d’hivern). Va sortir malament, la ponentada es va acabar molt d’hora i a mitja tarda ja havia quedat substituida per vents de sudoest força humits. ..Això si, em vaig assabentar que durant el migdia, mentre jo anava cap allà baix (o dalt millor dit) es va percebre Mallorca des de Bcn; una de les poques que em vaig perdre aquest any passat!.  El que si que vaig veure força bé va ser el Moncayo, el qual també era un possible segon objectiu interessant.

Improvitzadament, vaig tornar-hi el 28 de Juny; no es que em semblés un moment amb gaires possibilitats per Balears però em va donar el punt d’anar i en qualsevol cas vaig pensar que altres horitzons si que estarien nets després del pas d’una espectacular turbonada. El resultat va ser una altre esplèndida visió del Moncayo. I bé, també l’onze de setembre vaig anar-hi..   Tot copsant Mallorca, pero no la pituïssa.

La matinada del 18 de Desembre havien més possibilitats i vaig anar a fer un millor intent. La transparència sobre la part sud del mar Balear semblava que havia de ser molt bona, pero ai carai..   El cim del Caro estava tot enboirat; un núvol molt típic que es sol formar en moltes situacions de mestral. ..Vaig haver de baixar uns centenars de metres i per sota els núvols es van mostrar les siluetes sudoccidentals de Mallorca, magnífiques, pero es clar, Eivissa no; la contemplació de la qual sols podria resultar des de dalt de tot.

FINESTRES D’AIRE

Havia passat un mes des d’aquest intent i semblava que venia un cap de setmana especialment favorable per transparentar els cels mediterranis.  Ara bé, al mateix temps la situació era proclius a que haguessin núvols que tapessin, be de nou el mateix cim del Caro (el característic núvol cella) o bé els cels d’Eivissa, difficultant-ne el contrast.  S’alternaven hores en les quals els cels quedaven envaits per masses humides de ponent o de mestral (fronts freds sobretot) amb altres en les quals venia molt més sec però que tanmateix no s’acabaven d’assecar gaire les capes més baixes. O tanmateix feia vent  ..Pero de vegades tant que podia ser contraproduent. De fet així és; quan el vent passa d’un cert llindar d’intensitat, sovint arreplega aerosols de superfície, sobretot marins. La força de l’aire transforma en una mena d’sprai els crestells d’onades, aerosols salins els quals, sobretot si l’aire es fred, poden no assecar-se prou en el recorregut mar enllà.

La idea aquesta vegada, si queia en cap de setmana, era anar amb uns companys que també estaven motivats. Dissabte va apareixer l’illa de Mallorca des de Bcn i això temptava especialment, pero no les teniem totes perquè al mateix temps es passejaven molts núvols per el Massís dels Ports. L’albada de diumenge, força càlida, des de Bcn, un colega i jo varem tornar a entreveure Mallorca, però força pitjor que 14 hores abans. Núvols baixos embolcallaven la part frontal de la serra i el cim del Caro, segons les imatges del meteosat, havia estat segurament emboirat a primera hora del matí. Ja havia fet prou bé de no anar.

Per la tarda, de nou el cel es va posar bé  i aquest cop si, vaig pensar que podria valer la pena anar al Caro la següent nit.  L’aire semblava especialment sec i a més net (de contaminants) cap al sud més que no pas al nord. A més l’advecció càlida sobtada, factor especialment important si pretenia veure Eivissa més que no pas Mallorca (per lo baixeta), dons a més d’afavorir un ambient transparent repercutiria sobretot sense dubte en un índex de refracció troposfèrica més que notable.
Malauradament era dilluns i podia no anar pas bé als companys. A mi tampoc de fet gaire (i hauria de tornar ràpid a Bcn a treballar tot seguit) però qui sap si més endavant jo tampoc podria encara menys i ja sabem que la meteo no enten de calendaris.

Malgrat les consideracions meteo citades (i altres més que no incloc per no allargar tant la intro) favorables, no les tenia totes no obstant tampoc, dons havia certa probabilitat d’ennuvolament al Caro segons l’WRF i altres models. Pero estavem a plè Gener, un dels dos mesos màximament proclius -sense dubte molt millors que als de l’estiu o tardor- tant per el que fa als aspectes meteo com als astronòmics. Vull dir que ja no quedaven tantes oportunitats potencials com a principis d’hivern si el meu propòsit era retratar l’illa a curt o mitjà termini; potser menys de la meitat i no totes, per raons personals, les podria pas aprofitar quan fos el cas.

Em vaig posar despertador a les 4 de la matinada, vaig mirar l’última imatge satèlit i: Decidit! …Via cap al sud.

Escriuré ara una mica com quasi en quasi present perquè encara ho tinc calent:

A les 7:30 he arrivat al mirador del Caro, amb un vent fort; amb ràfegues de més de 100 km/h, tal com estava previst. ..M’acosto al mirador; miro l’horitzó i allà està!!, una prima, molt prima línia, quasi imperceptible per lo fina que és; res a veure amb les majestuoses i belles formes de les muntanyes de Mallorca ben presents davant del Delta.

Pero sembla Eivissa i possiblement l’estic retratant a consciència per primer cop des de Catalunya; enmig d’aquest aire que brunzeig i fa vibrar la barana sobre la qual intento recolzar la càmera.  No és pas silenciós aquest cim, ni silenciós ni tranquil. A la que he tret la càmera, he hagut d’anar amb precaució de subjectar bé perquè no se m’anés a les branques dels pins.  Jo mateix tampoc em puc estar dret per exemple; l’aire si no em tomba (no es un huracà) si que em desequilibra i caminar per el cim és com caminar per l’interior del passadís d’un bús en marxa; bé, feta la salvetat de l’absència de gent, es clar, enteneu.

UNA EIVISSA BEN PRIMA DAVANT EL CEL ROGENC

..Tant prima que apenes resulta perceptible a ull nu. De fet en els primers instants que la ullprenia no les he tingut totes de que fos l’illa; es podia confondre una mica amb altocúmuls distants.  ..Es una ratlleta horitzontal un xic separada del mar.

Amb l’ajut de les lents de la càmera m’he adonat millor que aquella ratlleta situada a pocs segons d’arc sobre l’horitzó marí, està clarament segmentada i que sobretot, els segments concideixen amb els del mapa mental que m’havia fet de la forma dels principals relleus d’Eivissa, els de Talaiassa i els de les muntanyes de Santa Agnés i la costa dels Amunts.

 

EL PAPER DE LA REFRACCIÓ

La refracció ha estat intensa, tot distorsionant les formes dels relleus. Els més alts han parescut aixafats pero alhora gràcies als miratges han sobresortit (tot i pagant el preu de distorsionar-se) moltes muntanyes de l’illa que d’altre manera haurien quedat ben amagades per la corvatura de la Terra.

El nivell d’inversió tèrmica ha estat el que ha marcat el punt d’inflexió de la distorsió òptica atmosfèrica. La ratlla horitzontal ben evident que m’he referit.  Tots els cims es veuen com travessats o tapats per aquesta franja.  Allà on havien muntanyes altes la franja ha estat gruixuda, mentre que aquesta ha estat tènue i prima allà on els relleus son més distants o no atanyen cotes properes als 400 metres. Per cert, els miratges només han afectat a l’horitzó d’Eivissa; l’àrea de Mallorca no estava afectada; segurament per causa del fort vent de superfície, el qual es canalitzava més intens cap allà que cap al sud i propiciava una alta turbulència que barrejava més l’aire i difficultava la conformació d’un canvi brusc de gradient tèrmic entre l’aire d’arran de mar i el del damunt altament càlid. Si que vaig apreciar el dia previ al capvespre des de Bcn un cert miratge molt tènue, amb menys vent es clar, lo qual lliga amb el que he explicat.

Ha fet maco veure la línia dels miratges eivissencs, feta com amb un tiralínies. Penso que potser algú amb curiositat es podria preguntar: Els cims més distants o més baixets de l’illa, tindrien un miratge més baixet? Oi?(més “allunyat”).  Dons no. Coses de la física. Cims més distants o baixets (massa amagats per la corvatura de la Terra) no repercutien en una línia de reflex especular o de miratge més enfonsada, sino que aquesta passava a ser més tènue ..O tant tènue (si tant enfonsats estaven) que resultava inexistent i per tant els cims invisibles. Coses curioses de veure en tals fenòmens, els quals solen passar desaparceguts si no som gaire frikies d’aquesta mena d’espectacles de la “natura llunyana”, la qual alhora ens és propera i l’apropem amb les càmeres o binocles, si ens hi fixem i gaudim amb gust.. Malgrat la mestralada!! ;- ) que també donava gust.

ES VEDRÀ 

Un dels detalls que més em va emocionar adonar-me’n, apart d’Eivissa, va ser l’evidència inequívoca d’una taqueta aillada que havia a la dreta (pero bastant separada) del sector de la Talaiassa.  De seguida vaig pensar que si lo altre era Eivissa, allò no podia ser sino Es Vedrà!.  A més no era complicat deduir-ho donat que a més recordava la imatge de feia 4 anys abans, quan des de una ermita de la Serra Galzeran (Castelló)  el fotògraf Miguel Zaragoza va retratar-la amb aspecte un versemblant i algo més propera proporcionalment, a Eivissa.

Es Vedrà des del Caro volia dir també alomillor també la primera vegada que era reportada des de Catalunya.  Dons en cas que alomillor algú hagués retratat la Pituissa grossa alguna vegada, més difícilment potser (abans de que existissin simuladors panoràmics) costa imaginar que algú hagués determinat que una minúscula taqueta vista amb binocles en l’horitzó ..És tractés d’Es Vedrà.  Fantàstic illot per cert al qual se li atribueixen històries fantàstiques i altres de molt reals, unes de molt belles i d’altres de tràgiques.. (em ve al cap el genocidi de cabres asilvestrades que van dur a terme fa poc les autoritats, amb l’excusa de protegir la flora endèmica). Pero bé, no vull pensar en coses així ara. Millor enfocar la part positiva, la contemplativa, la que inspira enlloc de la que arruga l’ànima.

Fixar-se en Es Vedrà en la llunyania, és contemplar un puntet fosc enmig la mar.. Sobretot sense ajut d’aparells òptics.   Ve a ser una mica com per qui fa astronomia..  Fixar-se amb Andròmeda o amb un asteroid. No és pas repte difícil (a menys que fos un objecte celeste no previst ni identificat) però si que cal cercar-lo expressament o -com a mínim- saber-nos adonar que aquell punt o taqueta, a més de ser significativa no està situada allà per atzar. Bé; geològicament segons com interpretem si, però ja em compreneu: no és com un núvol.

Es Vedrà mai m’ha deixat indiferent. En bellesa penso que pot equiparar-se amb l’altre veïna d’Eivissa, totalment oposada de forma i figura.  ..L’illa de Formentera és majorment plana, convida a estirar-se, relaxar-se; és plàcida. Es Vedrà altrament en canvi ben abrupte, més alt que no pas ample, d’accés gairebé impossible, apte només per grimpar, un monument enmig del mar. Cara i creu de diferents formes de bellesa mediterrània.

Una altre imatge d’Eivissa, centrada en els relleus dels Amunts:

Hauria pogut fer fotografies amb molt més de zoom (i de fet en vaig fer) però la turbulència atmosfèrica era notable (imagino que a causa del vent) i perjudicava la resolució. També els miratges devaluaven en cert aspecte la resolució.  De res em servia aplicar el zoom potent, també en això puc fer analogia amb l’astronomia planetaria. Quan hi ha molt de seeing devingut per la turbulència..  De poc serveixen llavors els augments d’un telescopi.

LES ILLES COLUMBRETES

Ja he mostrat les Columbretes al inici d’aquest article però aquí les mostro també amb més teleapropament.  Aquestes illetes, al no estar tant allunyades (105 Kms), no resultaven tant distorsionades per la turbulència i gens pas per miratges. Es tracta per cert d’un arxipèlag qué es una reserva marina protegida. Destinació predilecta per molts submarinistes, amb accés restringuit per evitar la massificació de visitants. Damunt seu hi ha un far i segons recordo d’un documental de la TV2 de quan era petit, esta o estava (per lo menys) plagada d’escorpins..

 

MAGNÍFICA LA SORTIDA  DEL SOL PER DARRERA MALLORCA
A nivell estètic, el gran superespectacle de l’albada, era la combinació de Mallorca amb la plana deltaica de l’Ebre i el sol enlluernant amb els primers raigs els miralls daurats dels camps d’arròs.  Incorporo aquesta imatge de format allargat tot i que li falta algo de nitidesa i convido a visualitzar altres que vaig fer aquí al flickr on a més voreu tota la serie complerta.

 

MÉS AL SUD: LES MUNTANYES DE VALÈNCIA I d’ALACANT!

Paisatges també molt llunyans, ben grats de contemplar també i de comú amagats en les boirines..  Tenia ganes de de percebre la silueta del Montgó i allà estava!. I també la Serra de Bèrnia i Aitana i el Puig Campana, amb alçades similars a les del Caro i del Puig Major, conformant una mena de bon trio de visibilitats entre el Pais Valencià, Balears i Catalunya.

Malauradament, entretingut tant com estava amb Eivissa, no em vaig posar a retratar aquests bells perfils fins que el sol ja havia tret el cap, per tant no pas segurament en els moments més altament favorables.  Caldrà tornar-hi un dia expressament ja que bé s’ho valen també els relleus valencians.

Per cert, la excel.lent transparència que hi havia per aquella banda (i sense la qual aquestes fotografies no haurien estat possibles) per la tarda va estimular segurament al fotògraf Marcos Molina (al qual a més li vaig mostrar una de les imatges de la Pituïssa recent fetes) a pujar al Pic de Galatzó per retratar els cims d’Alacant i el mateix Mont Caro. Ell però també estava a l’agüait de la bona transparència i ho va aconseguir fenomenal!. Adjunto el seu reportatge enllaçat. I per cert també; em vaig assabentar que a mig matí del mateix dia, un altre fotògraf, Fernando Prieto, des de la Serra de Bèrnia d’Alacant (que la vaig copsar des del Caro), va retratar Eivissa!. Per tant com he dit un trio d’observacions interessants en diferents moments en el mateix dia, des de Catalunya, el País Valencià i Balears. Totes tres tenint en comú (no entraré en política :)) l’aire molt transparent!. Tant de bò la transparència existís en molts més àmbits de la vida i de la societat, no sols eventualment en els paisatges!. Bé, continuo:

..I EN SENTIT OPOSAT: ELS CIMS DEL PIRINEU:

.	.
.	.

La visió dels Pirineus, sense ser fenomenal  -comparada amb altres dies més adients- permetia distinguir un bon grapat de cims ben nevats, sobretot dels Pirineus centrals. Mostro en les dues imatges superiors un reguitzell dels més destacats il.lustrats amb les denominacións del simulador d’Ulrich Deuschle. Al dessota una imatge del Massís del Monte Perdido i una altre amb el Cotiella i el Possets. També les podeu veure al flickr. Més a la dreta (tot i que no he inclòs la fotografia al no ser tant nítida) es veien cims més orientals del Pais Andorrà.

Es a dir. En una mateixa estona, des d’un mateix lloc..   250 Kms cap al sud (Aitana, Puig Campana..) i uns 240 kilòmetres o més envers alguns cims del Pirineu. I perquè no em va donar temps de fixar-me amb el Moncayo (a l’oest) (vaig dedicar massa temps a destriar detalls balears) en els instants més adients de llum ambiental, que si no també, a l’Oest, al pol oposat de Mallorca.

Sumant els kilòmetres del nord i els del sud,  resulten gairebé uns 500 Kms bidireccionals entre un punt cardinal i l’altre del paisatge!.  Si estessim en una època antiga podriem fer la hipòtesi, que un conjunt de persones fent us d’un reflector gegant de llum solar o fent senyals de fum des dels Pirineus, mitjançant una altre intermediaria al cim del Caro amb aparells equivalents, s’hauria pogut comunicar amb relativa inmediatesa per senyals amb inmediatesa amb unes altres que es trobessin en aquells moments als confins del sud d’Alacant i viceversa.  I d’Est a Oest també, entre Mallorca i el bell mig de l’Aragó.  El cim del Caro és sense dubte un cim amb una prominència paisatgística fenomenal, la qual per cert no és ben bé el mateix que utilitzar el terme “prominència altitudinal”.

I PER ACABAR UNA IMATGE DE LA VERGE DEL MONT CARO, UNA DELS BOSCOS I UNA ALTRE D’UN RAPINYAIRE.

Personatges que veuen moltes vegades Eivissa i Mallorca i moltes sortides del Sol!.

Des de la barana del Caro.	La verge dels horitzons
.	.