Un resum de les Mallorques observades en la temporada 2018-2019

Aparicions de Mallorca en l'horitzó els últims 24 mesos de 2019

Introducció i avís previ.

Les observacions de la Serra de Tramuntana des de Barcelona i en ocasions des d’altres indrets son una de les constants meves més reiterades en aquesta afició dels horitzons, la qual ens engloba a un bon grapat d’aficionats. No voldria avorrir amb el tema de Mallorca (por una mica que sempre tinc) i per això sovint en aquest blog em salto el bon grapat de les observacions que vaig fent al llarg de l’any de l’illa. Nogensmenys, tinc tendència a reportar-les al tweeter, per altre banda aquelles més destacades les explico al fb dels horitzonsllunyans i pujo fotografies al flickr. La resta, la major part sols les menciono com a molt al meu fb normal general.

En aquesta entrada faig un resum de totes les Mallorques de la última temporada, es a dir la que va des de l’estiu de l’any passat fins enguany. Per tant ve a ser la continuació de l’anterior reportatge (adjunto enllaç per qui s’hi vulgui capbussar). El d’enguany reitero que tot plegat és un resum. Per entrar en més detall en alguns dels episodis, recomano a qui vulgui, anar fent click en els enllaços inserits en les diverses parts del text, alguns dels quals aporten informació meteorològica i paisatgística abundosa.

Albiraments de la Tardor-Hivern de 2018

OCTUBRE I NOVEMBRE

L’estiu havia estat molt llarg i després de més de 5 mesos sense cap aparició documentada del perfil de la serra, la illa va reapareixer a finals d’Octubre. Va ser una alegria per als qui ens hem aficionat a això. Ho vaig explicar per cert també en una entrevista a Btv, tot i resultar una aparició tènue.

Pocs dies després no obstant, el cel tornava a donar senyals i la vaig anar a retratar al al Massís del Garraf. Va resultar una aparició més bona en quant a transparència pero molt empanada entre cúmuls baixos, tant que de vegades cobrien la perspectiva dels cims. Meteorològicament es tractava d’una situació caracteritzada per les baixes pressions amb aire fred en superficie i convergències en alguns sectors. Poques vegades aquestes situacions d’inestabilitat freda faculten bons albiraments degut als núvols convectius baixos que porten associats; tanmateix si no fan prou la guitza la transparència sol ser bona en aquests casos a diferents altituts i hom pot copsar l’illa fins a les cotes que rasquen la tangent de la perspectiva marítima.

Acabat el mes d’Octubre, el Novembre apuntava més possibilitats: Altre vegada, darrera el pas d’un embossament d’aire fred va apareixer la silueta, primer molt tènuement, el dia 6.

Pocs dies després, un plat fort.
El moment més esplèndid de tota la tardor va ser l’aparició del dia 10. Aquella vegada ens va colpir els sentits, des de Montserrat, on hi haviem anat a propòsit també per la ocasió (bé en el cas del músic el seu motiu era sols tocar la flauta davant el sol). Voldria detenir-me i explicar-ho en detall però els detalls ja els vaig explicar llargament al fbook:
https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/962604717257274. Per tant, dit això, em limito a ressenyar l’enllaç i així no faig l’article tant llarg.

Enfatitzo: Trobareu -recomano, per qui senti interès- bastantes més explicacions en el report del fb i sobretot també al peu d’algunes il.lustracions i diagrames que estan adjunts en tal reportatge referit. Per altre banda les fotografies en si també estàn col.locades al flickr i al vimeo.

El dia següent la silueta es va tornar a percebre, però ja solsament les cotes més altes, en una situació més típica d’aire més estabilitzat. Personalment se’m va escapar la contemplació perquè vaig creure que el sostre de la boirina es trobaria més amunt.

A finals del mateix mes de gener van donar-se tres dies consecutius amb prou bona visibilitat per copsar l’illa. En un dels quals es va veure tant al matí com al vespre, amb una nitidesa a més que va fer patents els cims occidentals de la Serra de Tramuntana (Galatzó, Mola d’Esclop, cars de veure en general). També els podeu veure al flickr.

El “Mont-illa” del Galatzó des del Tibidabo. Visible poques vegades l’any

Curiosament, des de Mallorca, un altre fotògraf de paisatges, Marcos Molina estava enfilat en aquells moments damunt el Galatzó, pero ..No va veure pas Catalunya!. La raó no pas per falta de transparència sino per falta de contrast amb el celatge del damunt nostre. Per tant aprofito per dir, com altres vegades, que la visibilitat a distància entre dos punts no es pas una cosa que hagi de resultar bidireccional. En canvi l’observador mallorquí si que va poder retratar els cims més enlairats d’Alacant, amb un cel més lluminós darrera la Serra de Bernia i companyia. Al matí següent la reaparició va ser més lleu però curiosa, en el sentit meteorològic que va estar caracteritzada per un lleu vent de mitjorn.

DESEMBRE

Arrivem al Desembre, i també es va estrenar aviat. Fins i tot en cert dia, havent plovisquejat abans l’horitzó es va transparentar per mostrar-nos el perfil de la serra . Em vaig desplaçar a la part alta de la ciutat per retratar-la; era, a banda de la pluja (poc habitual que coincideixi) una situació de les més típiques que faciliten els albiraments, una dorsal anticiclònica amb bona subsidència i escalfament adiabàtic, cues de fronts septentrionals passant longitudinalment, advecció d’espesor en superficie i a més una distribució de núvols mitjos bastant apropiada. També es va deixar veure el dia següent i a més tant en l’albada al vespre, bastant més lleument això si.

Un parell de dies després, una dona la va copsar des del Montseny, zona desde la qual gràcies a la seva alçada sovint s’aprecia el perfil quan en canvi des de cotes més baixes com per exemple Collserola, no l’arrivem a veure.

A mitjans de Desembre vaig tornar a Montserrat en previsió d’una nova albada balear per gaudir d’un nou espectacle. El resultat no va ser tant lluminós com al Novembre, però va resultar atractiu el fet que escassos moments després va començar a ploure al monestir per causa de l’arrivada d’un front. Aquí la ressenya al fbook i comentada també a Btv.

Un parell de dies després, l’observador Jordi Porta, per la seva banda també la va copsar des de Vilanova d’Escornalbou i com a cosa ben remarcable a dir es que des de Collserola la silueta es va perllongar visible fins al migdia, cosa ben infreqüent. Actualment estic una miqueta ocupat en fer un estudi dels factors específics que faciliten les visualitzacions de migdia en els últims 8 anys que porto observant.

L’aparició en el dia més curt de l’any, si de cas feu click per veure-la amb millor qualitat, gràcies.

L’amiga va apareixer altre vegada el dia del solstici d’hivern, tot i l’elevada humitat amb valors que rondaven el 75% en diverses cotes, pero altres factors més habituals si que confluien positivament.
La situació meteorològica va proseguir i encara va millorar més el dia següent. El resultat va ser una albada ben macades del Tibidabo amb l’horitzó molt encès en una estreta franja de cel.
Per cert també a destacar l’elevada resolució. Si feu click a la fotografia del Puig Major d’aquest dia (la de la dreta) veiem que s’aprecia fins i tot l’edifici, aixó vol dir que l’aire estava molt estabilitzat, tot i que en extrem, l’estabilitat produiria una inversió tèrmica acusada i aleshores la imatge es distorsionaria per causa del miratge si coincidís el doblec amb la perspectiva del cim.
.

Destacada també i precisament en tal aspecte va ser la del capvespre de Nit Bona de Nadal. A saber: Un miratge superior entre el Puig Major i el Penyal del Migdia.

Sembla que aquesta collada es propicia a generar visualment aquest “pont fantasma” dons ja me n’he adonat algunes altres vegades del fenòmen. Un altre aspecte, paradoxalment acompanyant, va ser la polució atmosfèrica patent a les simulacions i a les fotografies in situ, la qual tot i així no va arrivar a impedir l’observació!. Per cert al matí també havia vist jo l’illa, però vaig preferir retratar una conjunció llunàtica amb el Tibidabo la qual em va semblar estètica.

El dia de Nadal la contaminació marítima del dia previ, va afectar més de ple la línia de visió des de Barcelona i la serra no es va albirar, pero si en canvi des del litoral i prelitoral de l’àmbit de Tarragona on de nou en Jordi Porta, tant atent, en va deixar constancia fotogràfica. El mapa en colors de l’esquerra mostra la distribució de particules PM10 i el podeu trobar al portal web de Caliope.

Atenyent a les simulacions del Gfs i del Wrf i als factors de transparència associats, vaig tornar un tercer cop a Montserrat el dia 30 al migdia i al vespre l’illa es va entreveure de nou tot i que molt tènue en comparació amb altres ocasions referides. Els capvespres de finals de desembre i principis de gener sense necessitat d’una meteorologia diguem que especialment massa bona, son proclius a algunes observacions degut al fet de que el sol desapareix algo més tard per Mallorca que per bona part de Catalunya i això facilita un bon contrast de celatge similar al de les albades. Ho vaig explicar en un altre article al blog i també a Btv, no trobo l’enllaç.

I ja per finalitzar l’any, el dia de St.Silvestre (m’agrada el nom) (31), una visió consecutiva relativament bona i afectada de nou per miratges superiors, un xic morgànics. Adjunto un parell d’imatges al dessota. Ben bé ens poden recordar paisatges d’Arizona si substituissim el blau del mar.

Miratges morgànics a la Serra de Tramuntana

El més de desembre sol ser el mes de l’any en el qual abunden més els albiraments tot i que hi han anys que el premi se l’endú el gener, pero el d’aquest any passat el desembre va superar el d’altres anys previs, veient-se l’illa un total de 12 dies, es a dir, quasi la meitat de tots els dies del mes sencer. Per altre banda el total de dies de l’any passat amb visions de l’illa també va ser altissim: 48 dies tinc comptabilitzats basant-me en les meves fonts, les del meteocat, etc, lo qual suposa un 13% del total, 27 dies dels quals (dels 48) es van donar en els mesos d’hivern de principis d’any i de finals de Desembre citats.
La primavera del 2018 va aportar 8 dies amb visions de Mallorca, zero a l’estiu i 13 a la tardor. De tots ells, podriem considerar com visions de bona qualitat un terc de les mateixes (segons com posem el llindar, que es subjectiu), essent la majoria de les bones a l’hivern i en canvi la primavera destacant-se per les tènues. El contrast amb el celatge te molt a veure amb això i ja sabem que per a circumsantancies meteorològiques equivalents, les albades dels mesos propers al solstici hivernal son les gaudeixen un proximitat angular més notable entre l’illa i l’orto solar i per tant son les que més números tenen per facultar aparicions esplèndides a contrallum. També son les que en ocasions més vegades mostren un major diferèncial entre la qualitat de netedat entre les capes altes de la serra i les no tant elevades, degut sovint a les condicions de forta estabilitat dels anticiclons i la poca alçada del nivell d’inversió. Si la transparència no es molt dolenta, sota la discontinuitat s’aprecien miratges superiors, tant al sol com (algo menys intenses al estar a menys distancia) al relleu. Penso que el fenòmen pot ser algo més habitual però, en la segona meitat de l’hivern o, adhuc, primavera, gràcies al notable diferèncial de l’aire que plana sobre el mar mediterrani encara fred i les adveccions superiors càlides o devingudes per escalfament adiabàtic. Bé; proseguim:

Hivern-Primavera 2019

GENER

El mes de Gener de l’any 2019, les aparicions tambén ha estat super abundoses, albirant-se la serra un total de 11 dies, es a dir, gairebé igualant el nombre de les
del desembre.

El primer dia de l’any ja va resultar observada, des del Turó de l’Home crec, a més molt nítidament damunt els núvols com veiem en la imatge d’E.Navarrete; això si, em fa l’efecte que bastant forçada de tons.

Personalment ho vaig intentar des de Collserola pero sense èxit. i reconec que emv vaig frustrar una miqueta dons la primera de l’any val tres punts (es broma eh, no guanyo ni mitj cèntim amb aquestes coses :- ). Aquí a la dreta adjunto la sortida de sol que vaig retratar per cap d’any. Els núvols que s’aprecien m’impedien copsar la illa, situada fora del marc d’imatge un xic més a la dreta.

Cuatre dies més tard vaig suposar que reapareixeria i vaig decidir anar al Montseny (perquè no em tornés a passar el mateix :-)), on portava temps sense anar-hi i la vaig copsar, tènue i bé, com ja imaginava, sols els cims més enlairats, això si, va va haver una forta compensació de bellesa natural més a l’oest. Uns núvols irisats, potser nacrats estratosfèrics. En el tweet ressenyat adjunto enllaços i algo més d’informació.

El dia de reis, els mags van tornar a portar-la, amb certs miratges màgics novament i a més per la tarda vespre de nou, això si, des de les comarques del sud gairebé només. Més al nord la cosa va ser com més carbonosa.

Després d’uns dies de repòs, la nova tongada va esdevenir el dia 12. El primer dia de la nova serie molt tènue, després el dia següent es va distinguir tant de matí com de vespre però la millor de la sèrie va ser la tercera, després d’una nit molt ventosa, sinòpticament prefrontal.

Els cims de l’illa van ser visibles sobre una capa de boirina que ocultava les parts baixes. Comentar que una estona després de sortir el sol el celatge va produir un fenòmen curiós, un “fals crepúscle” o albada invertida, en el sentit que el sol estava al damunt i no sota l’horitzó (imatge de dalt a l’esquerra). Gràcies a l’oclusió de la lluminositat per els núvols alts, la Serra de Tramuntana encara es va poder seguir contemplant durant una bona estona més després  d’haver sortit el sol.

Index de PM10 , en aquest cas aerosols salins, la tarda del dia 24. Mapa de Caliope.es

Les següents aparicions es van donar a partir del dia 24 amb una configuració sinòptica de flux de nord després d’un front fred. La visió en aquell cas però va resultar tènue degut als aerosols salins generats per la intensitat del vent de tramuntana i així ho vaig referir en els tweets. El vent quan és intens genera esquitxos sobre les onades, esquitxos els quals romanen en l’aire en forma d’aerosols els quals tant poden produir fenòmens bonics com aquest (un iris marí) com simplement al mateix temps emboirinar la visió de distancies elevades. I sempre succeix així quan el vent es massa intens. La visió de l’illa a més s’emboirina més fàcilment amb la tramuntana que amb el ponent perquè te major recorregut sobre el mar i per tant aixeca més esquitxos. A més també sol ser un vent més fresc en el si del qual les microgotetes romanen més temps sense evaporar-se.

Mallorca retratada amb telefon, sense zoom.

Al matí següent, el vent havia minvat (podem consultar l’estació d’Alfabia (Serra de Tramuntana) a més de 1000m d’alçada), els aerosols associats també i la visió de l’illa va ser molt més clara . La vaig retratar amb el telèfon fins i tot (imatge dreta) i amb el sol ja sortit, des del Tibidabo. Per el que fa a la resta de paràmetres la situació seguia essent similar a la del dia anterior, ens trobavem sota el JetStream amb un recorregut de grans ondulacions (índex d’AO negatiu) i les cotes baixes del mar balear estaven afectades per una notable subsidència que incorporava aire net procedent del Canadà teòricament des de 5000 metres.

Molt fotogènica també va ser la illa el tercer dia de la serie (veiem les dues fotografies de baix que vaig fer des de l’Arrabassda de Bcn), amb la diferència que les cotes menys elevades ja s’havien atenuat. El vent, més amestralat, sembla ser que aportaba gasos com l’NO2 davant la costa central. També el portal Caliope així ho manifestava. La humitat molt elevada en indrets de la Serra de Tramuntana com S.d’Alfabia segons Aemet pero en un altre indret també alt de la Serra no tant elevada segons BalearMeteo.

I també per últim un quart dia (també consecutiu) en el qual l’amiga Mallorca, contemplada davant una pantalla lluminosa de núvols alts, va estar ben retratada per Jordi Porta des de Escornalbou.

La última bona albada va coincidir amb el de l’últim dia del mes, reportada aquí., com veiem una situació ventosa sobretot en alçada, acompanyada per núvols orogràfics i damunt seva en concret uns cúmulus (no altocúmuls) lenticulars associats.

FEBRER

El mes de febrer va ser en canvi pobre. La cosa va començar amb una aparició molt lleu de capvespre el dia 4 la qual vaig observar des de Collserola i algo millor l’albada del dia següent, la qual la vaig copsar des de La Mola conjuntament amb l’Albert Vazquez (fotògraf) amb qui vaig coincidir casualment.

L’Albert Vazquez (fotògraf) sobre La Mola.

La Mola és un indret des d’on la perspectiva del paisatge mallorquí resulta molt original dons queda situat darrera la Serra de Collserola i en concret just darrera del Tibidabo i la agulla de la Torre de Collserola. La comparativa fa patent la major alçada de la Serra de Tramuntana respecte a la de Collserola i si el radi de la Terra fos més llarg, eminentment encara sobresortiria bastant més ;- ).
Des de la Mola podem contemplar sovint el Pirineu, fins i tot alguns sostres de l’Aragó com el Posets. Es habitual trobar-se tant corredors com fotògrafs. Alguns d’ells han retratat també la serra de Tramuntana en varies ocasions, sobretot en Jaume Cusidó te un bon sortit de fotografies i el mateix Albert en te també alguna de especialment esplèndida que jo mateix recordo.

Prosegueixo amb el resum. Una altre aparició del mes va esdevenir-se el dia 16, aquesta interessant per anar acompanyada altre vegada de miratges superiors (bé, interessant fins que ens avorrim de tals fenomens). Personalment però.. se’m va escapar, cagun 10. Se’m va escapar en part perquè altres afers m’ocupaven aquella tarda però també sincerament perquè la vaig trobar difícil de preveure. Afortunadament no obstant va ser reportada des del O.Fabra per part de l’A.Puertas, observador sovint infalible que no se li escapen albiraments -bé, excepte quan li coincideix en diumenges festius que son uns quants durant l’any i li toca descansar-. L’aire sembla ser que aquesta vegada venia d’Italia i abans de centre Europa, un fet totalment inusual, la PBL es trobava per sota els 190m i un gran anticicló europeu, que havia arrivat a atanyer 1040 hpa al seu centre, portava instal-lat feia dies.

El dia següent, un altre fotògraf habitual pero des de contrades del Pais Valencià, Miguel Zaragoza, aprofitant una efemèride astropaisatgística de conjunció solar des del Tossal Saragossa (provincia de Castelló) va poder fer un retrat esplèndid de Mallorca en tal aspecte. Les conjuncions directes son esdeveniments que permeten prescindir en bon grau de la qualitat de l’aire i de la humitat, mentre no hi hagin núvols destacats que s’interposin en el paisatge o el celatge de més enllà. Des de Barcelona certifico que no es va veure.

I bé, a partir de tal dia, va venir una sequera observacional de varies setmanes. No vaig registrar cap altre més observació ni em vaig assabentar de ningún altre que l’hagués testimoniat. També em va anar bé puc dir, una mica de.. Descans.

MARÇ

En el canvi de quinzena del mes de Març, l’amiga Mallorca va reapareixer lleument i també es va deixar veure els dos altres dies consecutius següents, treient els seus cims una mica els caps sobre la boirina anticiclònica; veiem aquí la que va retratar en Daniel Yeste al vespre amb el port de Tarragona davant i la que vaig fotografiar de nou jo mateix i el sol amb un notable miratge. Si per dessota de la línia d’inversió l’aire hagués seguit prou net evidentment Mallorca hauria presentat també el miratge vaig pensar i de fet així va ser des de Denia! (Alacant), unes imatges magnífiques. Mai m’en havia adonat de tants miratges superiors sobre Mallorca com en aquests últims mesos. Recordo que anys endarrera, aquest tipus de fenòmens em semblaven comuns en latituts àrtiques i em semblava difícil de que els veiessim a les nostres contrades, pero ja m’havia pres el repte de veure l’illa sota tals distorsions i la he vist varies vegades. El fotògraf Pep Puig va fer unes captures especialment maques una vegada.

ABRIL I MAIG

La primera percepció de la primavera va arrivar lleument el capvespre del dia 4 d’Abril amb vents fluixos de mitjorn i humitats elevades. Durant el matí previ havia passat sobre Balears el nucli de l’embossament, el qual era relativament càlid a molta alçada (300 hpa) vinculat sovint amb plegs de la tropopausa i intrusions d’aire sec i net que després sovint acaba repercutint si es produeixen descensos sostinguts d’aire. També era una característica (i molt corrent d’aquestes situacions) la petita falca del geopotencial entre el talveg citat i un altre embossament situat prop de Galícia.

En l’albada següent la situació sinòptica va variar poc, solsament el grau de orientació de rotació del sistema.  La vaig tornar a albirar, també tènue, amb aires de sud.

Tres dies després, de nou tènue i sinòpticament pareguda en molts aspectes
(no en tots, ja no teniem mitjorn per exemple) pero en aquesta ocasió amb un pilar solar que em va cridar l’atenció més que la mateixa illa, la qual entenc que pot avorrir a més d’un, excepte als més fans de la silueta.

El dia 11 de nou va apareixer per la tarda, en bona part gracies a la distribució de lluminancia degut als núvols sobre el mar i no a l’horitzó, propiciant l’efecte escenari. . La fotografia d’aqui sota es la que es correspon amb aquell dia i el contrast llumínic esdevenia molt paradigmàtic de l’efecte mencionat, el qual he descrit ja altres vegades en aquest blog. Es tracta, de quan el celatge que hi ha entre l’horitzó i l’observador es troba ampliament cobert de núvols reduint la lluminositat, però en canvi roman la franja de l’horizó on es troba el relleu, lliure i ben iluminat; s’esdevé aleshores com en un una obra artística quan la representació es iluminada per els focus.
L’efect invers, perjudicant, seria si l’horitzó fos ombrejat i en canvi el paisatge més proper altament enlluernat.

Efecte escenari sobre Mallorca des del Maresme

Per descriure la nova aparició no trobo la fotografia que la ilustri però si disposo de la resenya en els arxius. Va resultar el dia 26, derivada d’una situació postfrontal freda i que encara estava afectada per el tàlveg associat. Va ser captada des del O.Fabra i també per mi mateix, pero en el meu cas un xic més tard, quan la qualitat certament ja havia minvat. En aquell cas vaig anar reconec arran de la notificació de l’Alfons Puertas (meteoròleg de l’Observatori). Inicialment em pensava que romandrien encara molts núvols a l’illa i que no es voria i de fet la humitat era elevada a la Serra de Tramuntana a primera hora del matí com mostro en la captura de pantalla que vaig fer del gràffic diari automàtic d’Aemet, com si certs cúmuls acabessin de passar-hi per damunt, però si que es cert que a la fotografia del meteosat no s’advertien núvols destacables.

El següent dia consecutiu, al capvespre, també es va va observar però quasi imperceptible, testimoniada per D.Yeste des de prop de Reus.

I per dir algo sobre el Maig, si no m’equivoco, tant sols els dies 9 i 11 van resultar prou transparents per visualitzar-la, si menys no davant la costa central, visions poc destacades, res a veure amb les de l’any precedent i el 2017, fantàstiques.

D’ençà de tal data, la transparència ha estat tant minsa que crec que no ha permès ullprendre cap dia la silueta des de Catalunya. No em consta cap albirament per part de ningú en tot el mes de juny i tampoc en tot el que portem d’estiu. Escric aquestes línies a mitjans d’agost i sembla que pot seguir per llarg. L’any passat fins mitjans d’Octubre res.

Per què costa tant de veure a l’estiu?

En els estius, mai o gairebé mai, s’aprecia la illa, es la realitat estadística. En l’estació seca plou menys i si ho fa sol ser de manera més localitzada, l’absència de pluja implica que es neteja menys sovint l’ambient. La carència sostinguda de pluja propicia altres conseqüències afegides; la terra és troba més seca i la pols s’aixeca amb facilitat amb les brises o ocasionalment els anomenats “dimoniets”, més propis dels mesos estiuencs que en d’altres degut a l’escalfament directe del terreny.

Altres causes les trobem en una escala més grossa. A nivell més mesoescalar -meteorològicament parlant- les masses d’aire presents a l’estiu es substitueixen menys sovint unes entre altres; els vents en elles solen ser recirculants, brises litorals, brises de muntanya etc.. Però tot queda a casa; els gradients de pressió atmosfèrica solen ser menors, la baroclinitat, les interaccions entre anticiclons i borrasques també de menor intensitat, la tropopausa indirectament també ens afecta; a l’estiu es troba molt més alta de nivell (i per tant més lluny queden les intrusions estratosfèriques) i alhora la capa de mescla (PBL) sol ser més gruixuda i per tant més pols es pot repartir per les cotes. Per altre banda els origens de les masses d’aire atlàntiques (quan arriven, perquè sovint les que ens atanyen son les subtropicals o centreeuropees i mediterranies) tampoc solen estar tant netes com a l’hivern, ans al contrari, hem de ser conscients que extenses zones del nord del Canadà son presses dels incendins forestals naturals als mesos d’estiu, sols cal veure les imatges satèlit per adonarse’n.. (enguany a més han estat de rècord certs incendis àrtics) I en conseqüència, moltes de les partícules PM2’5, diluides pero presents van esssent transportades al llarg de milers de kilòmetres; a més, la turbulència tèrmica diurna de les regions difficulta la seva sedimentació i per tant la neteja de les capes mitjes i altes necessaries per a un bon contrast visual entre el paisatge i el celatge. I tornant a lo més nostre com a complement de factors: la contaminació més local: Les emisions derivades dels ferries i algunes altres embarcacions que també incrementen la seva activitat durant l’estiu i plenen de fumera les capes baixes properes al mar lo qual tècnicament vol dir elevats indexs de gasos i partícules, tant PM2’5 com PM10.

Quan millorarà aquesta situació? Bé, segurament quan alguna dana o borrasqueta atlàntica condensi, aglomeri i faci precipitar els aerosols una mica lluny de nosaltres (al cantàbric possiblmement) i l’aire que ens arrivi un cop passat per “tunel de rentat” i empès per el corrent en jet, baixí a més a més de latitut i de cota, per subsidència ens aterri sobre el Puig Major, com a mínim :- ).

Probablement la sortida del sol més distant del mon retratada fins ara.

INTRODUCCIÓ. UNA MICA DE MEMÒRIA DELS FETS PRECEDENTS

Fa poc més de 5 anys se’m va ocorrer la idea de que els Alps els podriem contemplar des del Pirineu en certs dies de l’any gràcies a que el sol deuria sortir per darrera d’alguns dels cims. Vaig determinar les dates exactes per albirar un cim en concret (i més endavant altres més), el Tëte de l’Estrop des del Canigó i conjuntament amb dos companys vam aconseguir retratar-la parcialment, tot resultant aleshores les primeres fotografies dels Alps fetes (o si menys no publicades) des de la nostra serralada.

Pocs mesos després* d’aquella fita, un fotògraf francès va esgafar una carena del massís del mateix Estrop per retratar una posta de sol per darrera del Pirineu. Com que crec que va significar la posta de sol més distant del mon mai retratada fins al moment, vaig escriure un reportatge al respecte, tant aquí com al web de Beyondhorizons.

DES DEL NOUFONTS. ..LA SORTIDA DE SOL MÉS ALLUNYADA.

Posteriorment vaig sentir ganes de voler un dia poder retratar l’Estrop,
pero des de més lluny. Nogensmenys els intents no van fruir, en uns casos per núvols i en altres per altres factors a la contra. Enguany, després d’una oportunitat perduda al més de maig, semblava que la meteorologia podia no fer la guitza i amb un parell de companys (Pep Puig i Pau Gaspar) ho he anat a provar des del Noufonts, un dels cims més rellevants que conformen part de l’Olla de Núria. L’objectiu a més, era aconsenseguir contemplar i retratar la sortida del sol des de la major distancia, si menys no per lo menys fins les publicades enguany. I com l’anterior rècord en aquest sentit si no ens equivoquem ja el teniem nosaltres, dons sols calia anar un xic més lluny, dins el mateix Pirineu, per aconseguir-ho, mentre no canviem de continent.

Això si, havia d’adaptarme a la matemàtica solar. Mitjançant procediment de determinació dels azimuts de les sortides de sol vaig esbrinar que els dies en els quals la muntanya transitaria per davant del sol serien el 16 i 17 de Juliol, essent el primer dels dos el que oferia més possibilitats de bon temps, meteorològicament parlant, factor important a considerar.

Dit i fet, des de Fontalba varem començar camí cap a Núria i des d’allà durant la nit ens vam anar enfilant cap al Noufonts, caminant la major part del temps sense una llanterna gràcies a la llum de la lluna plena. Al peu del pas de Noufonts vàrem plantar una tenda per descansar donat que un dels companys no es trobava fi. Després vam continuar cap al turó, se li feia una mica dur al Pau, però era admirable perquè havia estat voluntàriament sense menjar res durant dies i tenia la intenció de seguir visquent sense menjar.

La lluna s’estava amagant entre el Puigmal i el Segre i el company va decidir parar a prop del cim per contemplar serenament la matinada (ell és músic, no entusiasta de les fotografies però li agrada molt contemplar les sortides del sol) i “alimentar-se de la llum” que havia de sorgir, a més no es trobava molt fi.
Pero per aconseguir la fotografia calia -vaig pensar- continuar una mica més cap amunt, amb l’objectiu que la carena del Puig del Racó Gros (la qual em va amagar els Ecrins del Puigmal en un intent que vaig fer una vegada fa tres anys) no impedís la visió de l’Estrop.

En arrivar a la collada de Noufonts i per tant a la carena, poc abans de les 6:00 del matí, el cel presentava aquesta brillantor tant maca concentrada en una llarga i estreta franja de cel sobre Itàlia, sinònim d’atmosfera bastant transparent.

Al dessota una franja vermellosa i arran d’horitzó una de més tènue. De seguida em vaig adonar del Ventor (nom occità del Ventoux), un gran referent de la Provença des de mar i des de terra. La silueta de tal muntanyot es veia tènue, a 320 kms, només les seves parts més enlairades. A la part esquerra els prealps i els alps més elevats algo d’elles es veia, però aquest dia no eren pas el meu objectiu i no intentava distingir els relleus o fer-ne fotografies. L’objectiu era el sostre de la Provença dins el gran disc de la nostra estrella.

Al poc d’arrivar al cim del Noufonts vaig veure el primer moment de l’aparició del sol i el vaig retratar. Atent, vaig seguir el trànsit del sol amb la càmera .. sobre un pla horitzontal … I res apareixia, per uns quants segons pensava que, igual havia una capa d’estrats que ocultava les siluetes!!, també vaig pensar que igual havia tingut algun error en la data.
De repent, quan el Sol ja es trobava a la meitat del seu recorregut, va començar a apareixer el relleu desitjat!.

El paisatge més distant davant una sortida de sol. The most distant sunrise. Astrolandscaping.

Va anar una mica de pels la cosa. No va quedar centrat dins el sol tant centrat com volia, pero per lo menys va quedar a dins del disc.
El meu objectiu, a banda de la fotografia, també era disfrutar de la contemplació a ull nu (a més d’alguna foto) i això no ho vaig aconseguir. El sol brillava amb tanta força malgrat la distància (i per tant tant aire entre mig), que era perillós per la vista si m’hi fixava en ell. Per prudéncia, em vaig limitar gairebé sols a mirar sols a través del visor de la càmera, per cert una Nikon P900 per qui hagi sentit curiositat tècnica.

En aquells moments vaig tenir alguns problemes amb l’enfoc, havia d’enfocar primer altres parts de l’horitzó per aconseguir bon detall i apuntar tot seguit a l’Estrop cada vegada que volia fer alguna nova fotografia. Quan la muntanya es va posicionar equidistant a ambs costats del sol, tot i que baixa, vaig fer el click més adient.
Tanmateix, a més de l’Estrop, el meu objectiu era intentar que també aparegués una altre punta del massís, lleugerament més allunyada i sols perceptible amb refracció elevada; les Trois Eveches, tot i que no va quedar ben bé copsada i tampoc te la bellesa estètica de la resta del massís.

Als pocs segons més, el sol va despegar de la Terra i el relleu va desapareixer, totalment ocult per el bany de llum atmosfèrica. Ja no havien més oportunitats, l’espectacle havia durat menys que la mateixa sortida del sol, nogensmenys la fotografia estava feta, la del Estrop i un subcim uns pels més allunyat. Tot plegat, a més de la sortida del sol darrera el paisatge més distant i l’astropaisatge més distant (incluent tant sortides com postes), possiblement del mon.

Un xic més tard, el sol començava a posar llum en els cims veïns del Noufonts; l’Eina i el Finestrelles Finestrelles des del Noufontsva ser uns dels primers, seguit del Segre i el Puigmal, el qual tot i ser més enlairat (2910 m), tenia el sol inicialment ocult per el Canigó i per això tampoc és apte per possibilitar percebre el cim alpí més alt de la Provença. El Finestrelles magnífic, justament feia tres anys endarrera, en idèntica data, m’havia permès veure i retratar els Ecrins (significant el rècord del mon de distància).
Al poc es va enlluernar també el Pedraforca i tot el que restava. El sol surt per a tothom.

Nota (*): Entre mig va succeir un dramàtic succés en aquella muntanya el qual desgraciadament la va fer més famosa que les fotografies de distancia. L’accident d’aviació més terrible de les últimes décades a Europa: El pilot de Germanwings es va suicidar estrallant l’avió ple de passatgers contra el relleu de la Tete de l’Estrop.

Esperem que no torni a succeir mai més res similar, que l’Estrop atregui en tot cas només “bones bogeries”. Les muntanyes poden detonar moltes emocions i els humans són forts i vulnerables al mateix temps, en relació amb l’univers.

Gràcies a Pep i Pau per compartir aquesta ascensió i agrair a totes les persones que estimen la natura amb els seus secrets i la bellesa de tots els seus paisatges.

Algunes imatges més. L’albada, el Ventor, els cims de Núria, el Coll de Noufonts, el Massís del Carlit i el Pedraforca:

Anex: il·lustració de la simulació panoràmica obtinguda gràcies al programa Ulrich Deuschle per al Tete de l’Estrop vist des de Noufonts amb la refracció precisa adequada. Vosaltres mateixos podeu entrar al web Udeuschle.de