Mallorca eclipsant el Sol des del Mont Caro

Dues setmanes i mitja abans i dues setmanes i mitja després del Solstici d’hivern, des de el Massís dels Ports, el Sol fa la seva aparició per darrera les muntanyes de Mallorca. Des de el cim del Mont Caro en concret, gràcies a la seva apreciable alçada, gairebé idèntica a la del Puig Major, la serra de Tramuntana sobresurt bastant enlaire i el Sol li proporciona un fort contrallum.

La silueta del Puig Major amb el detall de la seva antena de radar des de el Caro. El trànsit d’aquest mes de Gener per just darrera el cim ha ocorregut enguany els dies 14 i 15 de Gener; segons l’índex de refracció atmosfèrica la data més concreta més encertada per aliniar-lo pot fluctuar entre un dia endavant o un dia endarrera. A diferència dels eclipsis purament astronòmics que es claven sempre a la perfecció matemàticament, aquests altres de tipus astropaisatgístic (terrestres) estàn influènciats per factors meteorològics i ja sabem com les gasta la meteo ;- ). No obstant, l’astronomia també és prou forta enfront la meteo i en aquest sentit per exemple les variacions posibles que la refracció pot ocasionar en l’azimut aparent del Sol en un moment donat estàn limitades en part per l’angle d’inclinació de l’ascensió de l’astre, bé per sota o per sobre de l’horitzó astronòmic. Generalment el que més ens sol interessar és el grau d’inclinació per sota, donat que des de cims més o menys alts, els paisatges distants quasi sempre es sitiuen sota la línia imaginaria de l’horitzó astronòmic.

A les nostres latituts, a la tardor i hivern l’angle d’inclinació del Sol sota l’horitzó astronòmic és una lleugera corva amb llur targent mitjana algo més perpèndicular que la línia equivalent en època de primavera-estiu. Quan més perpendicular resulta la trajectoria del sol respecte al plà horitzontal, la refracció atmosfèrica no pot repercutir tant en la posició azimutal del Sol en el moment d’apareixer per l’horitzó i per tant el factor meteorològic queda minvat per l’astronòmic.
Per contra no obstant si que podem fer la consideració en sentit contrari de que l’aire en general és sovint més dens a l’hivern que a l’estiu i les variacions en l’índex de refracció en tal sentit si que poden ser prou considerables com per tenir una major incidència que en època estiuenca.

Els efectes “juganers” de la refracció. Un instant abans i un després del raig verd.

Imatge copçada per Rosa Navales amb una altre càmera que portavem; just abans del instant del raig verd. La part més superior del limbe solar aparent (el real quedava per sota) semblava que no pogués penetrar aparentment just amunt. La muntanya també sembla estar tallada tot i que en realitat son els dos costats del cim algo més baixets els que estàn sobreelevats per la refracció. En una estreta zona atmosfèrica del damunt del cim, aparentment “invisible”, els raigs de llum que viatjaven en en el mateix angle respecte a la superficie terrestre és corvaven en menor grau degut a un menor gradient tèrmic i no arrivaven (només serien visibles per un observador situat en una cota més alta) mentre que els que venien en angle més picat i entraven en la zona de refracció es quedaven massa curts i s’haurien vist pero des d’un punt més proper. El llum de la part superior del limbe aparent del sol només va tornar a iluminar el Caro quan el sol real va pujar tot just una mica més i desviat per la refracció va apareixer així el raig verd, des d’una una zona amb major transparència.

El raig verd però, no és un fenòmen rar de veure. El fort és que deslumbri i sorprengui a tothom inesperadament. Intens o no tant intens, es qüestió de contemplar sortides i postes de Sol i apareixerà un dia o altre per a qui el desitji. Físicament calen uns certs condicionants i si es busquen els dies on tals factors es donen, contemplar el raig verd no és tant una questió de sort com de perspicacia. Per una banda cal com he dit, l’existència d’una certa refracció atmosfèrica en la capa que travessa, per altre net en la seva línia de perspectiva -donat que sino és així l’aire dispersa massa llur tonalitat-. Un tercer factor per poder ser copsat més o menys bé es que no hi hagi una iluminància massa forta devinguda de la resta del sol. Situacions com per exemple exemple que el sol es trobi bastant ocult o bé que la intensitat de la resta del seu limbe quedi suficientment atenuada per una banda d’aire més absorbent. Tanmateix també, com que és un espectacle lligat a la refracció, quan més llunyà tinguem l’horitzó davant dels nostres ulls, major distància atmosfèrica recorrerà la llum del sol fins a nosaltres i si l’aire és prou net -repeteixo- les probabilitats van al nostre favor.

Aquesta altre imatge, va resultar tot just després del moment del raig. El limbe solar agafa la forma de “piràmide maya” (o azteca o babilònica..) com en consonància simpàtica amb la silueta de la muntanya també algo distorsionada. El que la part més del damunt resulti novament aixafada tenia a veure -el més segur crec-, amb l’existència d’una altre zona amb menor índex de refracció i segurament sense inversió tèrmica.

Un parell de minuts després, amb el Sol més alt i finalment més simètric. Les “trepalleries” de la refracció s’havien acabat. Les siluetes de les muntanyes encara visibles, convidaven a ser identificades.

Esvaïment de les siluetes.. La llum ambiental dispersada a dojo per les mol.lècules aèries s’havia incrementat i anava fent desapareixer la percepció de les muntanyes de l’illa.

I aquí, per acabar, un llarg muntatge en power point amb moltíssimes més imatges, inclouent altres varies del Pirineu que també l’he retratat aquest mateix dia des de el Caro. Una gran finestre als horitzons llunyans i un magnífic reservori de fauna silvestre.