Mallorques de tardes primaverals


D’esquerra a dreta, el Puig Roig, el Puig Gal.lileu i les estribacions del Massanella, el passat 14 de maig des del Tibidabo. La millor imatge d’aquestes muntanyes aconseguida fins ara. Malauradament però unes desastrosses taques al sensor han enlletjit molt el resultat.

MALLORQUES DE PRIMAVERA

La primavera és una estació d’aromes, de colors.. Pero per general no sol ser una estació tant bona per percebre siluetes llunyanes com en el cas de l’hivern, en proporció son menys i solen ser més tènues, però ara bé; no està extempta d’alguns de bona qualitat i alguns d’especialment extraordinaris els quals en alguns aspectes no es poden donar tant bé com en altres èpoques de l’any.

Per el que fa a les visions de Mallorca, un aspecte interessant o curiós a saber, és que a la primavera, la major part de les visions exitoses, es donen a les tardes, més que no pas als matins. D’això ja se’n va adonar, a principis de segle XX, l’Eduard Fontseré (1) a mercè de les observacions de Gabriel Campo, i gairebé un segle després, ho corroboro.

Fa més de 5 anys que porto observant i analitzant metòdicament les aparicions de l’illa, tant a través d’observacions propies com també com a través de testimoniatges d’altres observadors (2), tant amateurs com professionals i d’entre un gran ventall d’aspectes interessants que he analitzat i surten a la llum, un d’ells és precisament el citat.
Entre l’any 2012 i el 2017 (ambs inclosos), si només ens atenim a les primaveres de tals anys (es a dir, entre els 21 de Març i el 21 de Juny de cadascún) l’illa s’ha deixat veure, per lo menys des de Bcn i rodalies, un total de 51 vegades. De totes aquestes 51, 19 albiraments han estat testimonits als matins, lo qual és un 37’2% del total, 8 visions de l’illa han estat al migdia (15’6%) i 24 ho han estat tarda (47%). En alguns pocs casos dels inclosos, van ser tant de matí com de tarda o mati i migdia o migdia i tarda.

Ara bé, naturalment la majoria han estat tènues. Aporto xifres també en aquest sentit al respecte per filar més prim. De totes les observacions primaverals dels matins en que es va veure l’illa (19) el 31’5% d’aquestes van ser nítides o molt nítides i el 68’6% varen ser tènues, o bé limitades sols a les carenes.
Per el que fa a les 8 observacions de migdia, 6 varen ser de caràcter lleu, una de regular i una bona.
Per el que fa a les de les tardes, del total de les 24 abans referides, un 75% de les tals van resultar regulars o tènues i un 25 % bones; d’aquestes últimes, no passen de 5 les que podrien clasificarse com molt bones i que facultives per visualitzar detalls que més tard comentaré.

Curiosament, si considerem sols les observacions primaverals més destacades (despreciant les tènues i lleus) hi ha un empat entre les Mallorques de matins i les de les tardes (6 versus 6) i només una de bona qualitat al migdia en tots aquests anys, repeteixo, només en primaveres.

Per què hi ha un elevat % de Mallorques visibles en les tardes? Bé, dons en gran part és degut al fet que la matins, per primavera, el sol, quan apareix per l’horitzó, ho fa des de un angle força allunyat de la posició geogràfica de l’illa i tal factor no juga el tant ventatjós paper que si que te a la tardor-hivern.

El que ja costa més de deduir ràpid és potser el similar % de visions de bona qualitat, en les quals les aparicions ja resulten quantitaviament més equilibrades.

Apunto un seguit de varies consideracions i d’hipotesis explicatives.
Pressuposo que quan l’aire és molt diafan.. La transparència atmosfèrica permet un besllum considerable en un major rang angular respecte al observador, besllum el qual juga un paper d’efecte pantalla similar al de l’hivern. Quan l’atmosfera està menys pristina, la llum rasant del fons, previ al moment de la sortida del sol, queda massa interferida tant per factors d’absorció com de dispersió, i la restant no es suficient per fer ostensible l’efecte esmentat. Tinguem en compte a més que, amb humitats elevades, la llum del celatge distant darrera una silueta es dispersa en una proporció molt notable cap al observador però sempre i quant l’angle de la silueta amb el sol sigui petit (3), no pas en angles notablement oberts.

En canvi, a les tardes, pero amb el sol no massa baix, la lluminancia al celatge de l’illa pot arrivar millor des de damunt i a nivells baixos sovint les humitats a mitja tarda no son tant destacades com a primeres hores dels matins i per general no propicien una dispersió molt accentuada que interfereixi les visions.

Per altre banda m’he anat adonant que els núvols alts sovint juguen un paper especialment important a les observacions de tardes; bé, val apuntar que d’això ja se’n van adonar també altres observadors més antics i vull fer esment de l’observador S.Bartina el qual a mitjans del segle XX sembla que ja citava (4) el paper ben contrastant del celatge quan aquest estava blanquejat per cirrus i cirroestrats -núvols per cert sovint associats en alguns casos a encluses de cumulonimbus o les seves restes i més usualment a fronts càlids(5) i a certes configuracions anticiclòniques-.
Les encluses i restes d’encluses em fa l’efecte que a la primavera, sobre Mallorca son més usuals a les tardes que als matins, tot i que confeso que això no ho tinc prou registrat i em falten dades objectives en aquest sentit per confirmar-ho. També crec que hi ha una major preponderància de contrails (estel.les dels avions a gran alçada) degut a una major abundancia de vols comercials a les tardes que a les nits i penso que en general (i per el que fa a això em baso en reculls d’observacions propies en una llarga temporada, pero em faltaria contrastar-ho amb altres i amb major volum de dades) crec que hi una lleugera major preponderància de cirrus i cirroestrats a les tardes que als matins i que a la inversa succeix amb els altocúmuls; nogensmenys els altocúmuls a l’horitzó tendeixen a mostrar aspectes més grisosos, no blanquinosos.

Ara bé; un fons de celatge fosc no sempre és negatiu; en veritat pot ser un factor altament positiu si les siluetes muntanyoses son pàlides i il.luminades intensament per el sol, comporten un diferencial positiu en aquest sentit. I en aquest aspecte la Serra de Tramuntana te un bon potencial per funcionar així gràcies a la seva roca calcària, la qual afavoreix una bona reflexivitat. També quan l’illa està nevada, funciona de manera versemblant (bé, encara més intensament), pero a la primavera, trobar tota la serra ben innivada (i no sols els cims) és francament difícil ;- ).
La bona reflexivitat del relleu només resulta factible a les tardes i en especial a les tardes dels mesos més propers al solstici d’estiu. La rao és que aleshores, el sol s’amaga bastant proper al NW i enlluerna més frontalment la major part de les muntanyes. Això propicia un cert efecte escenari, el qual es molt més notable si a més a més hi ha la sort de que una capa de núvols oculti el sol en per a les distancies més properes.

Per tal que la serra de Tramuntana reflexi molta llum, àdhuc, més que la del celatge del fons, és molt necessari que tant la llum que arriva a l’illa com la que reflexa envers la costa peninsular no estigui interferida per aerosols; en altres paraules, cal una notable transparència, donat que a més es tracta d’un recorregut llumínim (sobretot el de tornada) circulant per capes molt baixes.

DESTACADES VISIONS D’ALGUNES TARDES PRIMAVERALS

En primer lloc voldria recordar la que vaig tenir la satisfacció de gaudir i de retratar el 20 d’Abril del 2012 (per cert, temps abans que utilitzés el tweeter, el fb o aquest blog dels horitzons i també abans de que per televisió comencessin a abundar les reportacions de l’illa (quasi sempre enviades des del O.Fabra), personalment ja portava també un cert temps observant retratant l’illa en diverses ocasions). No és que fos una Mallorca molt contrastada per el que fa a lluminositat, de fet no gaire, però si que ho era a nivell de transparència i resolució i vaig tenir l’encert de presenciar-la i retratar-la.
Meteorològicament es va tractar d’una situació ben típica caracteritzada per una tarda amb vents de ponent, secs i algo reesccalfats amb un anticicló posicionat a les Açores i una Borrasca a Gran Bretanya. A nivells mitjos alts estava ocupat per el corrent en jet, venint sense gaires oscilacions, des de nordamerica. La visió, tot i resultar bastant tènue ja em va permetre distinguir els l’aspecte rocallós de la Serra de Tramuntana, si menys no el del Puig Major i em vaig adonar del gran potencial que tenen les observacions de tardes (si es donen certes condicions) en comparació amb els albiraments matinals. https://horitzonsllunyans.files.wordpress.com/…/observacic3…

En segon lloc i després d’un salt d’anys considerable(6), resenyar la fantàstica del any passat i que ja vaig comentar en molt detall i per tant no em repetiré. Segueix essent la vegada que millor he retratat el Puig Major.
https://horitzonsllunyans.wordpress.com/…/la-mallorca-de-q…/

En tercer lloc i ja aquest any, vull citar també una que crec que va ser força bona, pero que personalment me la vaig perdre al estar jo en aquell dia ben lluny del territori que m’ho permetés. Va ser l’1 d’Abril i va ser retratada per Daniel Yeste des de prop de Reus. En la seva fotografia s’aprecien també aspectes texturals de la serra de Tramuntana i per tant es mereix ser inclosa en aquest recull. Estaria bé visualitzar-la amb més grau de zoom o teleobjectiu o un retall per analitzar millor els detalls https://twitter.com/danitonski/status/980876319142576129 Es va tractar de forta dominancia anticiclònica en la qual les capes més baixes eren força estables i humides, amb lo qual no s’apreciaven tant bé com les carenes.

I per últim la del passat 15 de Maig. Magnífica i que com no he escrit gaire de com va anar la cosa, en faig la crònica.

A nivell mesoescalar la situació meteorològica era una mica la continuitat del dia precedent, en el qual, ja per la tarda s’havia deixat entreveure l’illa pero molt lleument i estava caracteritzada per una borrasca aillada centrada al Golf de Gènova la qual era especialment profunda i freda a nivells mitjos (Dana). La baixa havia afectat de ple també la nostra zona un dia i mitj abans de la tarda més bona i encara afectava de rasquitlló.
Per el que fa a dades meteorològiques, les humitats a Collserola la tarda vespre del dia 14 voraven el 75% i a l’illa algo més baixes pero tampoc especialment; el flux de vent del NE (molt inusual) pero molt lleu i les temperatures això si notablement molt baixes per ser un mes de maig, 10 graus vora les 8 del vespre. No sol ser usual copsar l’illa en dies amb temperatures molt per sota de la mitjana.
Per el que fa als núvols mitjos, una cobertura parcial de núvols alts i mitjos, relacionats amb la Dana citada ocupaven bona estona una part considerable del mar i van contribuir a un moderat efecte escenari; estaven associats també a la presència d’un front ocluit representat al sud de França, factor que vaig tenir especialment en compte per preveure l’aparició de la silueta. Important també va ser l’afebliment de la convecció a la zona de Mallorca i que va permetre la disipació dels núvols baixos de la zona.
En tot cas, vull fer esment que el cel ja venia essent bastant transparent al matí, quan personalment me’n havia adonat de la presència de sostres de cúmuls al horitzó marí, testimoniatge simptomàtic de la netedat del aire. Dies abans les capes mitjes s’havien ja netejat notablement degut a intrusions d’aire de zones més elevades de la troposfera, fenomen característic de les danas profundes i dinàmiques que porten aires àrtics o polars al seu darrera i que en ocasions poden resultar intrusions estratosfèriques fins a nivells fins i tot mitjos-baixos de la troposfera; hi han interessants estudis en aquest sentit reportats aquests últims 10 anys.

Bé; sospitant una mica la possibilitat de tot plegat, vaig anar cap a Collserola a mitja tarda i ja es veia l’illa, bastant millor del que en principi havia pensat. De principi la silueta es mostrava més fosca que el celatge i no permetia ullprendre cap detall textural dels relleus. Va ser després, ja més vora les 7 de la tarda quuan totes les orografies intermitjes van anar fent-se visibles gracies a un increment de la varietat tonal de la llum sobre el paisatge.
Em recordava cada cop més la fantàstica visió de l’any passat pero amb la diferència que aquesta vegada no havia cap inversió tèrmica ni un miratge distorsionador del perfil. L’aire també era més nítid a nivells baixos que l’any passat (en part gracies a la absència d’inversió). I a partir d’aleshores be podia succeir dues coses:

Que la visibilitat millorés o que empitjorés, una de dues!. Si millorava, podria ser fenomenal, amb el sol encara més baix i si eventualment quedés tapat per nuvols alts al mar balear, podria tornar a propiciar un efecte escenari meravellós com el de l’any precedent i facilitar la potser millor observació mai haguda de l’illa. Pero això no depenia tant de com estés el cel sobre Mallorca o al darrera d’ella ..Si no de que no haguessin núvols a la zona del Massís dels Ports (a saber: el sol de Mallorca s’amaga per allà en aquesta època, es a dir, succeix lo invers que en els albiraments de tardor-hivern) lo qual era ben dificil donada la situació d’elevada inestabilitat a la península ibèrica afavorida a més per la termicitat diurna del relleu. I realment la millora no es va produir; la llum del sol, al anar baixant aquest, va intercptar progresivament les zones més humides i ja no arrivava a Mallorca amb la inteensitat necessaria.
Poc després ja va arrivar l’hora de la posta oficial de Mallorca (no encara des de Catalunya) i evidentment ja no havia possibilitat de que s’iluminiessin els relleus.

Tot i així, la serra, vora les 7-8 del vespre havia estat magnífica, i a excepció del Puig Major, la resta de relleus, ha estat la vegada que s’ha mostrat millor davant d’una càmera (o que per lo menys em consti) per el que fa sobretot a la definició atmosfèrica dels detalls de roques en diverses cotes del panorama. I per cert, naturalment sense fer ús de programes tècnics de postprocessat fotogràfic tipus lightroom o photoshop ni havent utilitzat filtres infrarroigs per al cas. Tot natural, com a ull nu, fent la salvetat del zoom. Estaria be que tinguessim vista de rapinyaires.

I bé. Un altre dia encara pot ser millor, si els condicionats que faltaven -i comentats-, s’haguessin ajuntat!.

Per el que fa a les fotografies, en un aspecte han sortit pèssimes; unes malaurades taques al sensor de la càmera han enlletjit molt les imatges.

Per cert, una gràcia ben maca acompanyant va ser de caire ornitològic; el vol d’un xoriguer, el qual estava cernit durant una bona estona davant l’horitzó i en moltes ocasions es posicionava davant el relleu de l’illa. Adjunto al dessota una de les moltes fotografies que vaig fer a aquest ocell, el qual em va entretenir molt més que Mallorca mateixa, durant una llarga estona.

IMATGES ANEXES

————————————-

(1) https://horitzonsllunyans.wordpress.com/2016/11/24/una-mirada-a-100-anys-endarrera-eduard-fontsere-i-gabriel-campo-els-pioners-de-les-observacions-de-mallorca-dels-estudis-de-transparencia-atmosferica-a-catalunya

(2) Per el que fa a altres observadors, a destacar sobretot l’Alfons Puertas des del O.Fabra, el qual diariament observa l’estat del cel i enrregistra moltes dades, i quan no hi és ell, altre colaborador que el supleix els torns.

(3) https://www2.pvlighthouse.com.au/resources/courses/altermatt/The%20Solar%20Spectrum/Scattering%20of%20sunlight%20in%20the%20atmosphere.aspx

(4) https://horitzonsllunyans.wordpress.com/2017/11/18/mallorca-al-1954

(5) Els fronts citats son bons per molts altres factors associats també, tanmateix aquí sols m’he volgut centrar en el paper dels cirrus per el que atany a la nuvolositat. Les zones post frontals fredes també son bones, pero en algunes altres circumstàncies. Tot això ja ho descriuré en un altre article.

(6)Curiosa l’absència (a menys que em perdés personalment algunes) d’observacions excel-lents de tardes entre el 2013 i el 2016 inclosos. Van haver algunes de bones com el 28 de març del 2013. L’Alfons Puertas des del O.F. la va notificar com bona pero no recordo fotografies i jo malauradament me la vaig perdre. També al 2014 va haver una altre bastant bona, pero no prou excel.lent com les que he volgut més destacar. No obstant, no descarto la possibilitat, de que si que me’n hagi perdut alguna, havent-la vist ja al matí i no havent confiat prou en que en certs moments de la tarda hagués resultat excel.lent (de vegades la excelència pot estar sols en una hora o uns minuts!!). Per part de l’Alfons sovint als capvespres ell ja no hi treballa i també se li poden escapar, o coincidir-li jornada festiva.

.

Anuncis

Contemplant Eivissa des de Catalunya


Relleus de Mallorca i les seves ombres projectant-se al cel al moment de sortir el sol!. Meravella a les 8:10. Pero no era Mallorca el que havia anat a veure aquesta vegada.

Després de veure tantes Mallorques, ja era hora d’aconseguir veure alguna altre illa de l’arxipèlag balear!! ;- )

Ara bé. Quina?  De primer (ja fa uns anys) se’m va passar per el cap Menorca..  Però es clar, el Mont Toro..  És molt molt baixet, massa! i alhora està més lluny que la Serra de Tramuntana..  Els números no quadraven prou per poder albirar-la des d’enlloc.

..I Eivissa?  Eivissa es veu relativament sovint des dels turons d’Alacant i algun que altre cop des de la provincia de València.  I des de Castelló fins i tot: El 2014 Miguel Zaragoza (fotògraf ja experimentat en paisatges mallorquins) ens va sorprendre amb unes magnífiques imatges, de les quals en vaig escriure un reportatge.

..I des de encara més al nord?.. Eivissa des de Catalunya?  Massa distant?..   No, sortosament hi havia la possibilitat des del Massís dels Ports.  Gràcies a la presència del Mont Caro, amb els seus 1445 metres d’alçada, contemplar Eivissa era una possibilitat teòrica real.

Havia cercat fotografies i no vaig trobar cap de la pituïssa retratada des del Caro. Això afegia un plus d’atractiu. Pot ser mai s’havia vist Eivissa des del territori de Catalunya?  Imagino que alguna que altre persona l’haurà vist; potser algú del territori moltes vegades, qui sap, però potser no s’hagi reportat. Era atractiu encetar-ho.

ALGUNS INTENTS PREVIS

Quan vaig estudiar fa uns anys les potencialitats paisatgístiques dels principals cims del pais vaig sentir ganes de pujar al Caro per veure i retratar Eivissa. Tanmateix, no em vaig dedicar a prioritzar aquest desig fins fa no gaires mesos. Abans m’he ocupat d’altres reptes, sobretot els relacionats amb els Alps. Per altre banda, al principi, les primeres vegades que havia anat al Caro van ser per retratar Mallorca (2013 i 2015, lo qual va resultar esplèndid).

Els primers intents a propòsit (com a prioritat) per copsar Eivissa van ser de primer un el 6 de Maig d’enguany. Aprofitant una ponentada seca que començava a bufar al matí em vaig decidir anar-hi per intentar un retrat de capvespre (tot i ser conscient de que son millors les albades d’hivern). Va sortir malament, la ponentada es va acabar molt d’hora i a mitja tarda ja havia quedat substituida per vents de sudoest força humits. ..Això si, em vaig assabentar que durant el migdia, mentre jo anava cap allà baix (o dalt millor dit) es va percebre Mallorca des de Bcn; una de les poques que em vaig perdre aquest any passat!.  El que si que vaig veure força bé va ser el Moncayo, el qual també era un possible segon objectiu interessant.

Improvitzadament, vaig tornar-hi el 28 de Juny; no es que em semblés un moment amb gaires possibilitats per Balears però em va donar el punt d’anar i en qualsevol cas vaig pensar que altres horitzons si que estarien nets després del pas d’una espectacular turbonada. El resultat va ser una altre esplèndida visió del Moncayo. I bé, també l’onze de setembre vaig anar-hi..   Tot copsant Mallorca, pero no la pituïssa.

La matinada del 18 de Desembre havien més possibilitats i vaig anar a fer un millor intent. La transparència sobre la part sud del mar Balear semblava que havia de ser molt bona, pero ai carai..   El cim del Caro estava tot enboirat; un núvol molt típic que es sol formar en moltes situacions de mestral. ..Vaig haver de baixar uns centenars de metres i per sota els núvols es van mostrar les siluetes sudoccidentals de Mallorca, magnífiques, pero es clar, Eivissa no; la contemplació de la qual sols podria resultar des de dalt de tot.

FINESTRES D’AIRE

Havia passat un mes des d’aquest intent i semblava que venia un cap de setmana especialment favorable per transparentar els cels mediterranis.  Ara bé, al mateix temps la situació era proclius a que haguessin núvols que tapessin, be de nou el mateix cim del Caro (el característic núvol cella) o bé els cels d’Eivissa, difficultant-ne el contrast.  S’alternaven hores en les quals els cels quedaven envaits per masses humides de ponent o de mestral (fronts freds sobretot) amb altres en les quals venia molt més sec però que tanmateix no s’acabaven d’assecar gaire les capes més baixes. O tanmateix feia vent  ..Pero de vegades tant que podia ser contraproduent. De fet així és; quan el vent passa d’un cert llindar d’intensitat, sovint arreplega aerosols de superfície, sobretot marins. La força de l’aire transforma en una mena d’sprai els crestells d’onades, aerosols salins els quals, sobretot si l’aire es fred, poden no assecar-se prou en el recorregut mar enllà.

La idea aquesta vegada, si queia en cap de setmana, era anar amb uns companys que també estaven motivats. Dissabte va apareixer l’illa de Mallorca des de Bcn i això temptava especialment, pero no les teniem totes perquè al mateix temps es passejaven molts núvols per el Massís dels Ports. L’albada de diumenge, força càlida, des de Bcn, un colega i jo varem tornar a entreveure Mallorca, però força pitjor que 14 hores abans. Núvols baixos embolcallaven la part frontal de la serra i el cim del Caro, segons les imatges del meteosat, havia estat segurament emboirat a primera hora del matí. Ja havia fet prou bé de no anar.

Per la tarda, de nou el cel es va posar bé  i aquest cop si, vaig pensar que podria valer la pena anar al Caro la següent nit.  L’aire semblava especialment sec i a més net (de contaminants) cap al sud més que no pas al nord. A més l’advecció càlida sobtada, factor especialment important si pretenia veure Eivissa més que no pas Mallorca (per lo baixeta), dons a més d’afavorir un ambient transparent repercutiria sobretot sense dubte en un índex de refracció troposfèrica més que notable.
Malauradament era dilluns i podia no anar pas bé als companys. A mi tampoc de fet gaire (i hauria de tornar ràpid a Bcn a treballar tot seguit) però qui sap si més endavant jo tampoc podria encara menys i ja sabem que la meteo no enten de calendaris.

Malgrat les consideracions meteo citades (i altres més que no incloc per no allargar tant la intro) favorables, no les tenia totes no obstant tampoc, dons havia certa probabilitat d’ennuvolament al Caro segons l’WRF i altres models. Pero estavem a plè Gener, un dels dos mesos màximament proclius -sense dubte molt millors que als de l’estiu o tardor- tant per el que fa als aspectes meteo com als astronòmics. Vull dir que ja no quedaven tantes oportunitats potencials com a principis d’hivern si el meu propòsit era retratar l’illa a curt o mitjà termini; potser menys de la meitat i no totes, per raons personals, les podria pas aprofitar quan fos el cas.

Em vaig posar despertador a les 4 de la matinada, vaig mirar l’última imatge satèlit i: Decidit! …Via cap al sud.

Escriuré ara una mica com quasi en quasi present perquè encara ho tinc calent:

A les 7:30 he arrivat al mirador del Caro, amb un vent fort; amb ràfegues de més de 100 km/h, tal com estava previst. ..M’acosto al mirador; miro l’horitzó i allà està!!, una prima, molt prima línia, quasi imperceptible per lo fina que és; res a veure amb les majestuoses i belles formes de les muntanyes de Mallorca ben presents davant del Delta.

Pero sembla Eivissa i possiblement l’estic retratant a consciència per primer cop des de Catalunya; enmig d’aquest aire que brunzeig i fa vibrar la barana sobre la qual intento recolzar la càmera.  No és pas silenciós aquest cim, ni silenciós ni tranquil. A la que he tret la càmera, he hagut d’anar amb precaució de subjectar bé perquè no se m’anés a les branques dels pins.  Jo mateix tampoc em puc estar dret per exemple; l’aire si no em tomba (no es un huracà) si que em desequilibra i caminar per el cim és com caminar per l’interior del passadís d’un bús en marxa; bé, feta la salvetat de l’absència de gent, es clar, enteneu.

UNA EIVISSA BEN PRIMA DAVANT EL CEL ROGENC

Eivissa vista des del Catalunya

..Tant prima que apenes resulta perceptible a ull nu. De fet en els primers instants que la ullprenia no les he tingut totes de que fos l’illa; es podia confondre una mica amb altocúmuls distants.  ..Es una ratlleta horitzontal un xic separada del mar.

Amb l’ajut de les lents de la càmera m’he adonat millor que aquella ratlleta situada a pocs segons d’arc sobre l’horitzó marí, està clarament segmentada i que sobretot, els segments concideixen amb els del mapa mental que m’havia fet de la forma dels principals relleus d’Eivissa, els de Talaiassa i els de les muntanyes de Santa Agnés i la costa dels Amunts.

 

EL PAPER DE LA REFRACCIÓ

La refracció ha estat intensa, tot distorsionant les formes dels relleus. Els més alts han parescut aixafats pero alhora gràcies als miratges han sobresortit (tot i pagant el preu de distorsionar-se) moltes muntanyes de l’illa que d’altre manera haurien quedat ben amagades per la corvatura de la Terra.

El nivell d’inversió tèrmica ha estat el que ha marcat el punt d’inflexió de la distorsió òptica atmosfèrica. La ratlla horitzontal ben evident que m’he referit.  Tots els cims es veuen com travessats o tapats per aquesta franja.  Allà on havien muntanyes altes la franja ha estat gruixuda, mentre que aquesta ha estat tènue i prima allà on els relleus son més distants o no atanyen cotes properes als 400 metres. Per cert, els miratges només han afectat a l’horitzó d’Eivissa; l’àrea de Mallorca no estava afectada; segurament per causa del fort vent de superfície, el qual es canalitzava més intens cap allà que cap al sud i propiciava una alta turbulència que barrejava més l’aire i difficultava la conformació d’un canvi brusc de gradient tèrmic entre l’aire d’arran de mar i el del damunt altament càlid. Si que vaig apreciar el dia previ al capvespre des de Bcn un cert miratge molt tènue, amb menys vent es clar, lo qual lliga amb el que he explicat.

Ha fet maco veure la línia dels miratges eivissencs, feta com amb un tiralínies. Penso que potser algú amb curiositat es podria preguntar: Els cims més distants o més baixets de l’illa, tindrien un miratge més baixet? Oi?(més “allunyat”).  Dons no. Coses de la física. Cims més distants o baixets (massa amagats per la corvatura de la Terra) no repercutien en una línia de reflex especular o de miratge més enfonsada, sino que aquesta passava a ser més tènue ..O tant tènue (si tant enfonsats estaven) que resultava inexistent i per tant els cims invisibles. Coses curioses de veure en tals fenòmens, els quals solen passar desaparceguts si no som gaire frikies d’aquesta mena d’espectacles de la “natura llunyana”, la qual alhora ens és propera i l’apropem amb les càmeres o binocles, si ens hi fixem i gaudim amb gust.. Malgrat la mestralada!! ;- ) que també donava gust.

ES VEDRÀ 

Un dels detalls que més em va emocionar adonar-me’n, apart d’Eivissa, va ser l’evidència inequívoca d’una taqueta aillada que havia a la dreta (pero bastant separada) del sector de la Talaiassa.  De seguida vaig pensar que si lo altre era Eivissa, allò no podia ser sino Es Vedrà!.  A més no era complicat deduir-ho donat que a més recordava la imatge de feia 4 anys abans, quan des de una ermita de la Serra Galzeran (Castelló)  el fotògraf Miguel Zaragoza va retratar-la amb aspecte un versemblant i algo més propera proporcionalment, a Eivissa.

Es Vedrà des del Caro volia dir també alomillor també la primera vegada que era reportada des de Catalunya.  Dons en cas que alomillor algú hagués retratat la Pituissa grossa alguna vegada, més difícilment potser (abans de que existissin simuladors panoràmics) costa imaginar que algú hagués determinat que una minúscula taqueta vista amb binocles en l’horitzó ..És tractés d’Es Vedrà.  Fantàstic illot per cert al qual se li atribueixen històries fantàstiques i altres de molt reals, unes de molt belles i d’altres de tràgiques.. (em ve al cap el genocidi de cabres asilvestrades que van dur a terme fa poc les autoritats, amb l’excusa de protegir la flora endèmica). Pero bé, no vull pensar en coses així ara. Millor enfocar la part positiva, la contemplativa, la que inspira enlloc de la que arruga l’ànima.

Fixar-se en Es Vedrà en la llunyania, és contemplar un puntet fosc enmig la mar.. Sobretot sense ajut d’aparells òptics.   Ve a ser una mica com per qui fa astronomia..  Fixar-se amb Andròmeda o amb un asteroid. No és pas repte difícil (a menys que fos un objecte celeste no previst ni identificat) però si que cal cercar-lo expressament o -com a mínim- saber-nos adonar que aquell punt o taqueta, a més de ser significativa no està situada allà per atzar. Bé; geològicament segons com interpretem si, però ja em compreneu: no és com un núvol.

Es Vedrà mai m’ha deixat indiferent. En bellesa penso que pot equiparar-se amb l’altre veïna d’Eivissa, totalment oposada de forma i figura.  ..L’illa de Formentera és majorment plana, convida a estirar-se, relaxar-se; és plàcida. Es Vedrà altrament en canvi ben abrupte, més alt que no pas ample, d’accés gairebé impossible, apte només per grimpar, un monument enmig del mar. Cara i creu de diferents formes de bellesa mediterrània.

Una altre imatge d’Eivissa, centrada en els relleus dels Amunts:


Hauria pogut fer fotografies amb molt més de zoom (i de fet en vaig fer) però la turbulència atmosfèrica era notable (imagino que a causa del vent) i perjudicava la resolució. També els miratges devaluaven en cert aspecte la resolució.  De res em servia aplicar el zoom potent, també en això puc fer analogia amb l’astronomia planetaria. Quan hi ha molt de seeing devingut per la turbulència..  De poc serveixen llavors els augments d’un telescopi.

LES ILLES COLUMBRETES

Ja he mostrat les Columbretes al inici d’aquest article però aquí les mostro també amb més teleapropament.  Aquestes illetes, al no estar tant allunyades (105 Kms), no resultaven tant distorsionades per la turbulència i gens pas per miratges. Es tracta per cert d’un arxipèlag qué es una reserva marina protegida. Destinació predilecta per molts submarinistes, amb accés restringuit per evitar la massificació de visitants. Damunt seu hi ha un far i segons recordo d’un documental de la TV2 de quan era petit, esta o estava (per lo menys) plagada d’escorpins..

 

MAGNÍFICA LA SORTIDA  DEL SOL PER DARRERA MALLORCA
A nivell estètic, el gran superespectacle de l’albada, era la combinació de Mallorca amb la plana deltaica de l’Ebre i el sol enlluernant amb els primers raigs els miralls daurats dels camps d’arròs.  Incorporo aquesta imatge de format allargat tot i que li falta algo de nitidesa i convido a visualitzar altres que vaig fer aquí al flickr on a més voreu tota la serie complerta.

 

MÉS AL SUD: LES MUNTANYES DE VALÈNCIA I d’ALACANT!

Paisatges també molt llunyans, ben grats de contemplar també i de comú amagats en les boirines..  Tenia ganes de de percebre la silueta del Montgó i allà estava!. I també la Serra de Bèrnia i Aitana i el Puig Campana, amb alçades similars a les del Caro i del Puig Major, conformant una mena de bon trio de visibilitats entre el Pais Valencià, Balears i Catalunya.

Malauradament, entretingut tant com estava amb Eivissa, no em vaig posar a retratar aquests bells perfils fins que el sol ja havia tret el cap, per tant no pas segurament en els moments més altament favorables.  Caldrà tornar-hi un dia expressament ja que bé s’ho valen també els relleus valencians.

Per cert, la excel.lent transparència que hi havia per aquella banda (i sense la qual aquestes fotografies no haurien estat possibles) per la tarda va estimular segurament al fotògraf Marcos Molina (al qual a més li vaig mostrar una de les imatges de la Pituïssa recent fetes) a pujar al Pic de Galatzó per retratar els cims d’Alacant i el mateix Mont Caro. Ell però també estava a l’agüait de la bona transparència i ho va aconseguir fenomenal!. Adjunto el seu reportatge enllaçat. I per cert també; em vaig assabentar que a mig matí del mateix dia, un altre fotògraf, Fernando Prieto, des de la Serra de Bèrnia d’Alacant (que la vaig copsar des del Caro), va retratar Eivissa!. Per tant com he dit un trio d’observacions interessants en diferents moments en el mateix dia, des de Catalunya, el País Valencià i Balears. Totes tres tenint en comú (no entraré en política :)) l’aire molt transparent!. Tant de bò la transparència existís en molts més àmbits de la vida i de la societat, no sols eventualment en els paisatges!. Bé, continuo:

..I EN SENTIT OPOSAT: ELS CIMS DEL PIRINEU:

. .
. .

La visió dels Pirineus, sense ser fenomenal  -comparada amb altres dies més adients- permetia distinguir un bon grapat de cims ben nevats, sobretot dels Pirineus centrals. Mostro en les dues imatges superiors un reguitzell dels més destacats il.lustrats amb les denominacións del simulador d’Ulrich Deuschle. Al dessota una imatge del Massís del Monte Perdido i una altre amb el Cotiella i el Possets. També les podeu veure al flickr. Més a la dreta (tot i que no he inclòs la fotografia al no ser tant nítida) es veien cims més orientals del Pais Andorrà.

Es a dir. En una mateixa estona, des d’un mateix lloc..   250 Kms cap al sud (Aitana, Puig Campana..) i uns 240 kilòmetres o més envers alguns cims del Pirineu. I perquè no em va donar temps de fixar-me amb el Moncayo (a l’oest) (vaig dedicar massa temps a destriar detalls balears) en els instants més adients de llum ambiental, que si no també, a l’Oest, al pol oposat de Mallorca.

Sumant els kilòmetres del nord i els del sud,  resulten gairebé uns 500 Kms bidireccionals entre un punt cardinal i l’altre del paisatge!.  Si estessim en una època antiga podriem fer la hipòtesi, que un conjunt de persones fent us d’un reflector gegant de llum solar o fent senyals de fum des dels Pirineus, mitjançant una altre intermediaria al cim del Caro amb aparells equivalents, s’hauria pogut comunicar amb relativa inmediatesa per senyals amb inmediatesa amb unes altres que es trobessin en aquells moments als confins del sud d’Alacant i viceversa.  I d’Est a Oest també, entre Mallorca i el bell mig de l’Aragó.  El cim del Caro és sense dubte un cim amb una prominència paisatgística fenomenal, la qual per cert no és ben bé el mateix que utilitzar el terme “prominència altitudinal”.

I PER ACABAR UNA IMATGE DE LA VERGE DEL MONT CARO, UNA DELS BOSCOS I UNA ALTRE D’UN RAPINYAIRE.

Personatges que veuen moltes vegades Eivissa i Mallorca i moltes sortides del Sol!.

Des de la barana del Caro. La verge dels horitzons
. .

Un resum de les visions distants de la Serra de Tramuntana en la segona part de l’any 2017 (de Juliol a Desembre)

Vinc a donar continuació aquí al article que ja havia escrit fa uns mesos sobre les visions de Mallorca del passat hivern-primavera. Ara toca dons, fer un resum de les que s’han presentat posteriorment als nostres ulls.

ESTIU

L’estiu del 2017 va resultar més abundós de visions mallorquines d’ultramar que els estius precedents. Sovintejen els anys en que en tota l’estació no es reporta cap visió de l’illa o com a molt alguna de lleu isolada. El passat estiu però ens va sorprendre una mica.

Començo el resum amb la referència a la visió del dia 1 de Juliol la qual va presentar-se per la tarda, gràcies a la posició inusual del Jet Stream. Després del pas d’un solc depressionari havia entrat sobtadament aire molt sec als nivells més baixos el qual va afavorir una notable transparència. A son torn una capa de núvols que cobria una bona part del cel va propiciar un cert bon efecte escenari. Tot i aixì va ser una visió més aviat tènue, però com dic, força inusual per ser en un mes de Juliol. https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213801063690439

L’Agost va discorrer sense cap observació testimoniada per ningú i per tant no va alterar l’estadística.

Al Setembre dues visions de l’illa. La primera d’elles l’onze de Setembre, la qual havia previst des de feia setmanes abans; això si però, va ser molt tènue, més de l’esperat i quasi un vist i no vist, des del Caro. https://www.flickr.com/photos/markbret/37035658922/in/photostream/
I una altre molt millor això si, la del dia 17. Opino que la millor de tots els estius de les que tinc vistes o em consten. Ara bé, val a comentar que va esdevenir-se en un context de notable davallada recent de temperatures; en un “estiu” entre comentes el qual semblava hivern amb tot el Pirineu recent nevat. A comentar també com a detall una forta tempesta marítima el vespre precedent, la qual va ser magníficament retratada per E.Navarrete per exemple i que segurament va contribuir a fer encara més neteja a fons de l’ambient.

https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/721147158069699

Com a part continuatoria del mateix episodi, però ja més tènue, va reapareixer un parell de dies després, a mitja tarda. La vaig ullprendre des del Garraf, bona zona per contemplar les siluetes de més enllà del mar. https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/721904304660651

TARDOR

Finals de Setembre i tot l’Octubre sencer no van aportar cap dia de bona transparència però el dia 24 d’Octubre vaig anar a un indret de l’Aragó per retratar l’illa aprofitant el fet que des d’allà el Puig Major transitava davant del disc del sol. En casos així no és necessaria una bona transparència del cel i amb tal de que no hi hagin núvols densos que s’interpossin entre mig de l’observador i el sol és suficient perquè l’albirament resulti existós. El resultat: https://horitzonsllunyans.wordpress.com/2017/10/29/mallorca-des-darago-i-arago-des-de-mallorca

Ara bé, deixant de banda el factor astropaisatgístic aprofitat, no es normal que no es vegi cap dia en un mes d’Octubre. No va ser fins al dia 6 de Novembre al migdia, en una situació sinòptica protagonitzada per una intensa borrasca situada al Golf de Gènova i que aportava fortes ventades ben fresques, quan l’illa va apareixer per primera vegada (a banda del cas citat) en el que portavem de tardor. Va ser una visió tènue però que -això si- per lo menys es va perllongar estona, fins capvespre

https://twitter.com/finestresdaire/status/927664014959751168

El capvespre següent (7/Nov) de nou es va presentar, també tènue https://twitter.com/finestresdaire/status/927974802526269442

Algo més bona va ser la que va apareixer el dia 12 (també de Novembre), la qual també vaig anar a veure-la, Malauradament però vaig arrivar un pel tard i en conseqüència millor si de cas poso l’enllaç a la imatge que va captar l’Alfons Puertas des del Observatori Fabra:
https://twitter.com/alfons_pc/status/929609533735006208 Va ser un albirament bastant bò i afavorit sense dubte (penso) per la presència propera de l’ex-huracà Rina (intens uns quants dies abans al vell mig de l’Atlàntic) pero es va esvaïr especialment ràpid aquell matí, degut al grau elevat d’humitat ambiental.
Al capvespre del dia posterior (13 Nov) tot i una recent invasió d’aire fred i la pressumible abundància de nuvolositat baixa.. http://www.wetterzentrale.de/maps/archive/2017/cfsr/CFSR_1_2017111318_2.png la serra va reapareixer, tot i que bstant més subtilment que el dia abans citat. També ben tènue i com a part del mateix episodi va resultar la reaparició de 48 hores després, la qual també vaig contemplar https://twitter.com/finestresdaire/status/930856946164535296

El mes de Desembre ha estat amb diferència, el mes més pròdig. Va sobrevenir amb una advecció d’aire procedent d’altes latituts el qual va fer neteja http://www.wetterzentrale.de/maps/archive/2017/bra/BRA_1_2017120100_45.png i va facilitar una primera visió de l’illa el dia 1, tot i que lleu i quasi amagada per estratocúmuls. La vaig copsar des de Collserola https://twitter.com/finestresdaire/status/936519547351420928

Una de bastant més bona va arrivar el dia 4 amb una nova glopada d’aire encara més fred http://www.wetterzentrale.de/maps/archive/2017/cfsr/CFSR_1_2017120406_2.png Adjunto aquesta vegada enllaç aquesta imatge captada per en Guifré Miquel https://twitter.com/cubelespetit/status/937612132006420480 .També l’Alfons Puertas, des del O.Fabra la va reportar i per la seva banda va posar en rellevància textual l’amplitut de relleus que s’hi apreciaven aquell dia. Jo personalment la vaig retratar al capvespre (en canvi al matí se’m va escapar) quan va tornar a lluir-se una mica. Aleshores vaig veure i retratar una mica la neu del Puig Major, caiguda feia poc abans; aspecte per cert aquest, impossible de veure en les albades.

La coneguda amiga va apareixer de nou, nou dies després, el 13 de Desembre, https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10215263826018583 poc després del pas del ciclò “Ana”
https://twitter.com/finestresdaire/status/940874556952272896 tot i que lleument i només parcialment, oculta la resta per estratocúmuls amb lleus precipitacions en alguns punts de l’illa.

El dia 14 (dia consecutiu) https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10215274962776995 Mallorca va tornar a mostrar-se i l’albirament es va perllongar llavors algo més estona, afavorit per una menor humitat i major abundor de núvols alts. Va reapareixer també al vespre https://twitter.com/finestresdaire/status/941362123052953600 i de tal dia incloc també una bona captació feta per Daniel Yeste, per lo bona que va ser i per variar de localització https://twitter.com/danitonski/status/941378090151882753

Un plat més fort però realment va venir 3 dies després, el dia 17 amb nova arrivada d’aire àrtic molt net http://www.wetterzentrale.de/maps/archive/2017/cfsr/CFSR_1_2017121706_2.png primer captada lleument https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10215301412318217 https://twitter.com/finestresdaire/status/942356983847505920. i també va ser copsada per alguns altres fotògrafs, des d’altres punts del territori.
El moment més bò però, aquell dia, venia 10 hores després, al vespre. Ho intuia i em vaig anar a enfilar al balcó més alt del Tibidabo per captar la Mola d’Esclop. I bé; allà estava, al costat del Puig Galatzó magnífiques les dues muntanyes del sudoest de la serralada https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/759959534188461

Al matí següent (18 Desembre) em vaig moure molts kilòmetres i vaig contemplar els mateixos cims des del sud de Catalunya, enmarcats amb els reflexes dels camps d’arròs del delta de l’Ebre https://twitter.com/finestresdaire/status/942779327824855040

HIVERN

Després del dia 18 de Desembre, l’amiga d’ultramar no va reapareixer fins al cap de 10 dies. La “porta” la va obrir Brunet, una ciclogènesi mediterrània derivada de Brú (borrasca atlàntica així anomenada per 3 serveis meteorològics europeus). La primera aparició per mi va ser ultratènue, quasi imperceptible des del Puig Ses Olles (lloc on em trobava), tot ben glaçat per cert abans de sortir el sol. Des de Collserola i el Garraf altres persones la van copsar un pel més contrastada. També es va mostrar el dia següent (29 Desembre) tot i que també ben tènue https://twitter.com/finestresdaire/status/946684583541727234

La veritablement bona arrivava el dia posterior. Ho pressuposava des de feia dies i vaig escollir anar a copsar-la des del Puigllançada. Tot i la possibilitat de que les boires interiors catalanes fossin massa elevades i tapessin la línia de visió, vaig ser optimista, vaig confiar en que serien prou baixes i el resultat va ser encertat i fructífer. https://twitter.com/finestresdaire/status/947250153760739328

L’albirament en aquesta ocasió concurria en un context tèrmic força elevat degut a una destacada subsidència anticiclònica intensa combinada amb vents de ponents reescalfats i pas de catafronts càlids; situació que per cert es repetiria a principis de gener uns pocs dies després.  Per cert també la va copsar Jordi Porta des de Vilanova d’Escornalbou https://twitter.com/Jordiporta8/status/947085674347417600 i la tarda del mateix dia l’illa la va retratar també el fotògraf Daniel Yeste des del Baix Camp https://twitter.com/danitonski/status/947213049395662848

La mateixa situació de massa d’aire neta, seca, dinàmica i estable alhora va continuar al dia següent. Personalment jo ja no volia matinar tant (la nit següent era cap d’any) i l’albada la vaig anar a contemplar des d’un barri alt de Bcn https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10215422223938432 Nogensmenys més espectacular va resultar des de La Mola, lloc on va escollir anar (aquell mateix dia matinant més que jo alomillor) l’Albert Vazquez https://twitter.com/finestresdaire/status/947450749700763648 També va ser copsada des del sud del pais, repetint Jordi Porta fins i tot amb telèfon mòvil, per Guifrè Miquel https://twitter.com/cubelespetit/status/947370412836642817 ..I es que cada vegada som més els qui (em sembla) ens agrada contemplar o reportar la Serra de Tramuntana des de les serres catalanes :- )

Albiraments de Mallorca a mitjans del Segle XX

Hi han hagut anys en el passat segle XX, en els quals albirar Mallorca era un tema més o menys sentit i conegut per certa gent.
Entre 1916 i 1919 Eduard Fontseré va dirigir un estudi, el qual no fou molt extens però si rigurós i pioner. El vaig reportar en una altre entrada d’aquest blog.
En d’altres dècades en canvi, les visions de Mallorca sembla que van anar a la baixa i qui ho veia potser no ho reportava tant. A finals de segle XX quasi tots els ciutadans es pensaven que veure Mallorca no era cosa pas factible o bé una llegenda urbana. I després, a principis del nou segle en el qual estem, molts la varem redescobrir de nou. A partir de 2006 -que jo recordi- i afavorides per les noves tecnologies es van començar a difondre algunes per internet, comptades amb els dits d’una mà i també per televisió. ..Al 2013 un mitjà de premsa va reportar una fotografia d’un autor com si la fotografia fos el gran redescobriment inèdit del segle, un nou continent, quan per exemple jo mateix o l’Alfons Puertas del O.Fabra ja portavem un cert temps (pero no molt molt tampoc) veient l’illa. Evidentment molta altre gent veia i ha vist Mallorca en molts altres anys i segles, però per al conjunt de la societat, saber-ho, oblidar-ho, redescobrir l’illa.. Em sembla que va a tongades :- ). Em pregunto. Ens tornarem a oblidar d’ella d’aqui un temps?

Vull reportar un article sobre les visions de Mallorca des de Bcn escrit l’any 1954, en concret al mes de Gener de tal any, lo qual no em sembla casual, dons Gener és un mes potencialment molt favorable als albiraments. L’article el vaig localitzar i llegir a gust a la Biblioteca Nacional de Catalunya, fa ara ja uns quants mesos. Malauradament no inclou cap fotografia pero amb un llenguatge a mè i alguns tics propis de l’època descriu interessant algunes peculiaritats de les observacions, fent ènfasi per exemple en l’efecte pantalla que proporcionen els cirrus de tarda per facilitar el bon contrast visual i reporta resumidament també l’estudi portat a terme per en Fontseré. També fa referències a l’illa mítica de Sant Brendà, enmig de l’atlàntic, la qual mai es va arrivar a demostrar que existia però que va estar en la ment antigament de amants dels horitzons.

L’autor: Juan Cañigueral. 1954. “Revista Ibèrica”, un magazín de divulgació científica. L’he scannejat i aquí el deixo.

Mallorca des d’Aragó i Aragó des de Mallorca


L’any passat, un fotògraf balear, des del Puig Galatzó va retratar una posta de sol per darrera d’unes muntanyes peninsulars, les quals vaig identificar que pertanyien a Aragó i vaig escriure un reportatge al meu altre blog https://ventanasdeaire.wordpress.com/2016/09/03/siluetas-de-aragon-desde-mallorca/ i al facebook. Em vaig proposar fer el retrat invers i recentment (24/10/17), des d’un d’aquests cims de la província de Terol, he contemplat la sortida de sol per darrera el Puig Major.
Avui que ja he aconseguit la fita, em decideixo a escriure el reportatge doble sobre ambdues contemplacions.

1. ARAGÓ DES DE MALLORCA EN UNA POSTA DE SOL IBÈRICA D’ESTIU.

Aprofito el text que l’autor em va enviar i que jo vaig publicar en la versió castellana del web abans assenyalat.

“Las fotos fueron realizadas el pasado 8 de agosto, hacia las 21:00 desde la cima del Puig Galatzó (Sierra de Tramuntana), en donde subí para hacer un bivac y gozar de la puesta de sol y salida del sol del dia siguiente. Hacia unos cuantos dias que habia soplado mucho viento de Tramuntana (denominación del viento del norte en Baleares y Cataluña) por la cual cosa la atmósfera era muy limpia de polución.
Una vez arriba ya vimos que seria una muy buena puesta de sol, pues el horizonte se veia muy claro, tanto que divisábamos Ibiza con total nitidez. De repente, al esconderse el sol comenzamos a percibir como se perfilaban unas montañas perfectamente definidas, las cuales en un principio y con gran excitación, pensamos que se podria tratar de Valencia o de Castellón por la posición, ya que no podia ser otra cosa que la península.
Sin demora cojí la cámara de fotos, una máquina bridge marca Olympus, modelo SP 590 UZ, una buena máquina para aficionados pero sin grandes pretensiones, pero dotada eso si, de una buena óptica y con una distancia focal muy grande (26-520 mm). Hice zoom al máximo con la intención de confirmar de que se trataba de la península, pero sin tener muy claro si la imagen final resultante saldria bien.
En cierta manera resultó un poco fruto del azar, pero el resultado fué bien gratificante.”
-Fernando de Angulo.

COMPROVACIÓ DE RELLEUS

En veure jo la imatge naturalment vaig sentir ganes d’identificar quines muntanyes podrien ser realment les que apareixien retratades per Fernando. Servint-me de les eines habituals i analitzant també l’azimut del Sol per aquell dia per comprovar millor la consistència de la fotografia, va resultar una agradable sorpresa!:
Un parell de muntanyes del maestrat aragonès (Terol). Un fet remarcable en el sentit històric de que possiblemente aquests relleus hagin estat els primers de territoris aragonesos copsats des de les illes Balears.

La inusual transparència d’aquell dia, l’oportuna posició del sol i l’alta refracció atmosfèrica varen ser factors que van contribuïr al bon resultat.

Una cosa maca de fixar-se (penso) son els “barrets” damunt els cims dels dos turons. S’assemblen bastant a les formes de molts núvols lenticulars, però aquell dia no varen haver condicions per la formació de tals menes de niguls, veiem aquí (enllaç). Sense lloc a dubte dons, era un miratge superior causat per la refracció atmosfèrica. Un altre indici ben clar de que era així també és la forma que mostra el sol en la fotografia; aspecte inequívoc de la notable incidència de la refracció.

Els miratges superiors només concocorren en situacions molt estables amb inversions de temperatura tot i que sense necessitat de que això es produeixi, la refracció en si mateixa sempre sobreeleva -en ocasions ben poc i en d’altres més- les siluetes dels paisatges distants arran d’horitzó. Gràcies a la refracció podem percebre més rang de cotes als relleus distants. En el cas de la fotografia referida sense intervenció de la refracció no es podria veure la zona intermitja de relleu que uneix els dos cims, la qual es troba a uns 1500 metres d’alçada.

El nom de Puntal del Tamborero està contemplat als mapes de Google i va ser fàcil identificar-lo; no així el de la Moleta del Tosal (cim veí).
Vaig cercar el punt ofert per el simulador d’Ulrich a la cartografia del IGN de google del simulador d’Ulrich i vaig cercar el punt al mapa visor de l’IGN per identificar aquest segon element.

Personalment sabia des de feia temps que copsar cims aragonesos des de la serra de Tramuntana era factible i a la inversa també. Fent simulacions panoràmiques des dels cims mallorquins m’havia adonat que no tots els noms de les muntanyes que figuren a l’horitzó son valencians o catalans, sino també n’hi han uns de castellans. I a la inversa, des de Valdelinares i zona propera la simulació envers a l’est oferia els sostres balears. Era qüestió d’algun dia posar-s’hi.

I m’hi vaig posar!. Veure la imatge que havia aconseguit Fernando (i en la qual jo havia identificat els cims d’Aragó) va fer que em sentís amb especials ganes de fer el retrat invers; i encara més si podia fer una diana del sol amb el Puig Major o amb el Galatzó.
Vaig deixar passar dues oportunitats; la primera la tardor de l’any passat una advecció de baixes pressions en les dates més propicies em va fer quedar-me i no anar. La segona a finals d’hivern d’enguany vaig estar ocupat amb altres afers.
No volia deixar escapar una tercera. El dia clau era el 24 d’Octubre; era quan el Sol i el Puig Major s’aliniaven, conformant un astropaisatge, des del Puntal del Tamborero, el cim més rellevant de la fotografia previament ja comentada.

2. MALLORCA DES D’ARAGO EN UNA ENNUVOLADA SORTIDA DE SOL


La data assenyalada queia en una matinada de dimarts; afortunadament però era un dimarts que personalment no tenia feina i podia per tant fer un desplaçament previ (la nit del dilluns) sense fortes inconveniències per mi en aquest sentit. A més semblava que la transparència de l’aire podia ser bona (tot i que més aviat cap al Golf de LLeó), però alhora havia però un problema.. La probabilitat de que haguessin núvols al mar balear també era bastant alta.
Vaig estar dubtant, però al final em vaig decidir. Passada la mitjanit i amb la son temptant-me quedar-me a casa.. Vaig optar per fer més de 300 kms.. Conduir en tals condicions és una gran temeritat si no es prenen mesures. Després de 150 kms vaig parar una estona en un àrea de servei, sense arrivar a dormir ben bé, però si prou per descansar els ulls i superar una estona de risc excessiu al volant. Vaig arrivar guiat per el GPS (mai havia anat a tal territori) al maestrat aragonès i des del poble de Cantavieja una pista forestal en bon estat fins gairebé a tocar del cim del Tamborero; en aquest sentit no calia caminar com al Canigó!.
Eren les 6:30 quan vaig arrivar, encara negra nit a finals d’Octubre abans de la data del canvi d’horari.
Ja en aquells moments vaig cercar algún lloc que em semblés obert on els arbres no tapessin massa l’horitzó (problema podia ser, sino m’hauria d’enfilar a un tronc) pero sorpresa; una alta torre de vigilancia forestal es troba just al puntal del cim. Tot un luxe pujar-hi i instalar allà al damunt el trípode.

Les primeres llums del crepuscle matiner es van començar a visualitzar a l’horitzó i em van rebelar tota una !!, decepció!!.. Aquells núvols m’impedirien veure la sortida del sol per darrera l’illa!! (i la mateixa illa es clar).. Pero era un risc que coneixia i per tenir probabilitats d’èxit calia haver-ho intentat. Bé; el pla B seria intentar aprofitar l’albada per per lo menys aconseguir si retratava altres horitzons; el pirinenc especialment, donat que des d’aquella zona, hi ha una potencialitat magnífica (això si, si la transparència és prou bona) per albirar cims que quasi ronden els 300 kms (o que fins i tot ho superen en circumstàncies d’excel.lència). I certament!, alguns cims pirinencs (no pas tots els màxims potencials) es començaven a percebre en la llunyania. L’horitzó mediterrani estava plè de núvols i em semblava que el podia descartar; només voldria retratar la sortida de sol pero sense pràcticament esperança de que Mallorca es veiés.

Enfocant al nord descobreixo alguns cims del Pirineu central amb neu i altres amb l’espectacle d’alguns miratges superiors!, cosa ben grata per al meu gust. Intento identificar l’Aneto pero no, precisament el massís de la Maladeta no es veia bé, tènue i massa distorsionat; però alguns altres si que eren ben ostensibles; el del Mont Perdut, el Possets, el Perdiguero i a la dreta, cims catalans però que tal com estaven d’especialment distorsionats per miratges no encertava a endevinar en aquell moment (caldria esperar a fer els anàlisis posteriors).
I bé; en això que una llum lateral impacta de sobte a la meva retina dreta, cullons el sol!!. Em giro al mediterrani i osti!! el sol entre mig dels núvols (quan jo l’esperava que sortís només per damunt) i una petita cosa al mig (quasi segur un cumulet), enfoco el zoom amb pressa i caramba!!! La silueta del Puig Major allà al mig!!, tal com estava previst, fent una diana totalment certera!

La forma inequívoca, pero amb tantissims núvols a banda i banda que em semblava quasi impossible que allò pogués estar essent cert!.. Jo soc molt escèptic, sobretot amb el que jo mateix veig!..

Després procediria a obrir el web del simulador i a comprovar la forma exacte de la silueta… De moment em volia seguir concentrant en retratar i també a dedicar uns segons a filmar.
La sorpresa del sol naixent m’havia agafat desprevingut; entretingut amb el Pirineu m’havia passat el moment incipient en el qual el limbe superior del sol havia començat a sobreeixir (i a més pensant que sols ho faria per damunt dels núvols) i quan m’havia fixat ja estava de plè el centre del disc, sobresortint, era l’instant del clímax astropaisatgístic!.
De repent un fogonaç de llum més intensa des de la meitat superior impactava a la càmera!, fruit de travessar una zona atmosfèrica més pristina i alhora el sol aparentment es desplaçava en diagonal cap amunt abandonant els relleus del pressumible Puig Major!.. No es veia res a banda i banda, sols núvols.
Uns pocs instants més tard es sol abandona el relleu i tot desapareix, la intensa llum, que uns instants abans havia mostrat la silueta amb màxim contrast, de repent ara velava tot, de manera paràsita, interceptant l’atmosfera per tot el que havia davant de Mallorca. Tant i que ni tant sols els núvols s’apreciaven bé excepte els caps del mantell d’estratocúculs.

Ara ja si, amb el sol enlairat.. Em podia dedicar a comprovar la simulació. I si, s’ajustava a la perfecció amb la fotografia presa. Era el Puig Major, per molt que, encara en aquells moments, em costés d’autoconvencer-me al 100%.
Em vaig quedar a la torre, la temperatura era d’allò més agradable, sense aire, amb una pau absoluta, enmig d’un territori solitari aragonés proper al País valencià. Si m’esperava una miqueta més podria haver algun altre espectacle interessant.
Els reflexes del sol, daurats.. Van formar un bell contrast amb unes taquetes fosques enmig la mar; les Columbretes.. Em va recordar l’espectacle de les Illes Medes que a l’hivern les havia contemplat des del Turó de l’Home aprofitant el mateix fenòmen. És una circumstància que serveix només en relleus sobre el mar -i sobretot si son illes- si no son molt molt distants (altrament quedarien més enllà de l’horitzó i no hauria possibilitat d’efecte mirall).

Per altre banda la neu d’alguns dels cims del Pirineu.. Amb el sol amunt s’agraeix millor la contemplació i amb el sol a 90ºC a més un si vol pot fer ús eficient de la polarització. El Massís del Mont Perdut i el Tallón resaltaven bastant, també el Posets. En una altre direcció un altre cim destacat, però bastant proper des d’aquell indret era el Penyagolosa, el gegant de pedra.. El cim més emblemàtic del Pais Valencià, el qual havia retratat una vegada des del Turó de l’Home, aquest cop era maco tenir-lo aprop, contemplant-lo tranquilament, sense motiu de cap rècord de distància entre cims ibèrics.

I bé, vaig ja baixar de la torre, em vaig dirigir a Cantavieja, vaig proseguir fins Morella. Tenia ganes d’aprofitar i visitar Morella, un poble que no deixa gens indiferent, rústic i robust tot ell; hiperenmurallat, sentia ganes de visitar les restes del castell, el qual ha viscut molts assetjaments i batalles en el passat.
Cerco l’entrada i vaja.. Em trobo que és de pagament.. Passo de pagar; cerco una altre banda de la fortalesa, protegida amb murs i roca.. Finalment trobo un espai per on enfilar-me i colar-m’hi. Soc dins, de mode ilegal.. M’he de sentir malament però?.. Si una fortalesa està precisament per ser assetjada, per entrar-hi ilegalment; s’ha fet tota la vida, quasi sempre amb més perill de mort que en el meu cas (tot s’ha de dir, lo meu no tenia gens de mèrit :-)), però bé, entrar en una fortalesa així, permet reviure, ni que sigui molt tangencialment ..un pel la sensació d’aquells antics homes plens de ràbia, ilusió o ambició, per empoderar-se’n o per alliberar hostatges..

Des de la part de dalt, el Pati d’Armes.. maca contemplació paisatgística també; el cim del Tamborero, visible des de la Morella, i tot el poble a la seva falda, ben arramat.
Prop de l’entrada una estatua del Compte de Morella (admirat per els vilatants sembla) i una inscripció que posa “Entonces maldije la guerra, no ya entre hermanos, sino entre seres extraños y de distinta nacionalidad (…), después matar fué mi único afán y durante mucho tiempo, hasta que volvió a mi espíritu la resignación cristiana, fuí una verdadera fiera”.

D’un altre caire ben diferent és una altre de Jose Antonio Labordeta, la qual adjunto aquí al dessota.

REPORTATGE VIDEOFOTOGRÀFIC.

He confeccionat un reportatge al vimeo on he adjuntant moltes més imatges, també una curta seqüència de video de la sortida del sol amb Mallorca i més fotografies del Pirineu a més distància que Mallorca des del cim del Tamborero.

Poder fer click aquí al dessota per activar-lo i visualitzar-lo on line.

FLICKR:

També podeu veure moltes imatges en aquest àlbum:

Aparició repentina del sol darrera el Puig Major a 279 Kms

Alguns comentaris més que voldria afegir al reportatge:

-Els cims del Pirineu, des del Maestrat aragonès i precisament des de molt aprop on he fet aquestes fotografies, els va retratar molt millor fa un parell d’anys Juanjo Diaz en un esplèndid matí hivernal. Aquí el reportatge (click).

-Mallorca fa pocs dies, el dia 21 d’Octubre, va ser retratada davant el sol des de la Serra d’en Galceràn (Comarca de la Marina Alta, Pais Valencià) per el fotògraf Miguel Zaragoza, sobre el qual ja he fet reportatges en aquest web en altres ocasions equivalents.

-En els mateixos moments que jo estava fent les fotografies des del Tamborero hi havia una visibilitat fenomenal entre Provença i Còrsega. Diversos fotògrafs van fer fotografies espectaculars com aquesta d’Stephane Rousssou.
La bona visibilitat envers Còrsega ja va començar dilluns 23 per la tarda, després dels greus incèndis que va patir l’illa. Uns dies abans el fotògraf francès A.Mangiavacca m’havia preguntat si la transparència es posaria bona i així estava el cel (vaig fer una captura de pantalla del meteosat el dilluns per la tarda); una imatge seva en infrarroig aquí.

Visions alpines des del Canigó en dos caps de setmana consecutius (12 i 20 d’Agost/2017)

UNA MICA DE PRECEDENTS DE CONTEXT

Fa tres estius se’m va ocorrer anar al Canigó amb l’objectiu de veure els Alps i documentarlos com a tal des del Pirineu, segurament per primera vegada a la història. Ho vaig proposar a un grup de colegues (els quals després vam conformar el web de beyondhorizons) i ho varem aconseguir. Possiblement van ser les primeres imatges, però van resultar molt límitades. La transparència va ser molt lleu i unicament permetia veure el que havia just davant el sol, a recordar, una fina línia de la carena esquerra del sector de la Tete de l’Estrop.. El perfil era idèntic al que oferia la simulació panoràmica, però sols era allò, una carena just al davant del disc!.. Dit d’altre manera “gràcies a un “eclipsament” parcial del sol, vingut a càrrec dels Alps.
Gràcies a tal fenomen.. (el qual si em permeteu una comparació una mica en broma em recorden les verificacions dels experiments d’Einstein amb els eclispsis) vam poder demostrar la realitat dels Alps des del Pirineu.

Després van venir els altres reptes.. Els d’aconseguir retratar els Alps amb dies de millors transparències i sense dependre tant del sol i també de pas es clar, aconseguir de nou, noves fites de rècords mundials de distancia paisatgística Terra–terra. Objectius que vaig aconseguir des d’altres cims del Pirineu, uns cops sol, altre acompanyat i que obviament no toca tornar a recomentar novament.

Però personalment em va quedar la nostàlgia del Canigó.. El Canigó seguia essent la muntanya des de la qual els Alps podien veure’s teòricament amb més envergadura i claretat i a més a més.. És des d’on es poden contemplar amb més amplitut i alhora enmarcats darrera un magnífic primer i segon pla: La plana del Roselló i tota la semi volta complerta del Golf de LLeó!!. Tot aquest panorama tant inmens queda gairebé tot ocult des dels cims del Ripollès, per bé que molts d’ells siguin més alts ..El mateix massís del Canigó és qui s’encarrega d’ocultar-los.

Tenia ganes dons, i ja tocava.. Retornar al Canigó, malgrat estar més lluny i requerir en conjunt més temps. No és el mateix plantar-se a Cortalets o a Marialles que al aparcament de Vallter o al Santuari de Núria..

ESPERANT un DIA bò.

Al estiu ja sabem que no abunden els dies amb ambients nets que siguin proclius a grans visibilitats de siluetes distants, però tanmateix no son tant estranys al sud de Françá; si menys no els dies transparents resulten més freqüents que a Catalunya o Balears per exemple.. Els típics fronts acompanyats de ventades no solen fer turisme per les nostres comarques quan acaba la primavera, però si que segueixen afectant majorment a la resta de l’europa més septentrional, associats als corrents en Jet i segons com flueixin deixen cels nets a França, nord d’Italia, etc..

A principis d’agost em vaig fixar en una interessant situació que s’aproximava a Europa Occidental.. Una borrasca activa es despenjaria des del nord, aportant precipitacions i una rigurosa baixada de temperatures per ser estiu.. I després la reeestabilització atmosfèrica, la reenfilada tèrmica i una notable subsidència afectant a tots nivells i vent de mestral al sudest de França ajudant a dinamitzar la subsidència sobretot en aquest sector. Consonantment l’aproximació d’un front càlid -sempre interessant en tots els casos-, l’arrivada d’aire fred a les capes més altes de la troposfera, el solapament creuat d’isohipses de diferents geopotencials, un increment sobtat de l’advecció d’espessor(il.lustració dreta) a la zona alpina provençal, una marcada franja longitudinal de sequetat típica prefrontal a uns 3000 metres i altres aspectes que ja descriuré quan faci algun article llarg sobre tal tema, van ser factors característics.

Aprofitant que un dels colegues de BH estava de vacances a la península li vaig comentar de si es voldria venir el dia 11-12 al Canigó per fer l’intent. Per la seva banda va mirar un diagrama de retrotrajectories, les quals corroboraven les sospites que ja m’havia fet jo mateix al respecte.
Per altre banda, des de la Provença, Bruno Carrias (fotógraf asiduu del Canigó) també estava interessat en saber si s’acostaria algun vespre notablement bò de cara als seus objectius, el qual sol ser retratar el Canigó, però aquesta vegada tenia ganes de fer-ho (a la que vingués algun dia especialment bò) des de un cim dels Alps..
Tot i que ell també te bon bagatge de coneixements de meteo també em va preguntar opinió i li vaig assegurar també a ell que seria el dia 12, sense dubte, una ocasió fenomenal, possiblement la millor de tot l’estiu..
Potser va ser una mica agoserat assegurar tant tant, però es que realment poques vegades es donen a l’estiu, em sembla, tants factors a favor. Queia a més en cap de setmana i era llaminer.

A mitja tarda sortiem de bcn jo i el company vingut expressament des de València. Al cap de poc llegeixo un missatge de Bruno, el qual per la seva banda es dirigia cap als Alps per enfilar la Tete de l’Estrop, precisament escollint la muntanya que va ser l’objectiu nostre des del Canigó al 2014!!..

Després de creuar la Jonquera i demés ens aproximemem a la pista de Cortalets, fàcilment transitable per tot terrenys però una tortura mecànica per als vehicles més normalets (com era el meu cas), durant una hora i mitja passada la mitjanit; intentant anar lleugers ..Però alhora havent de prestar atenció al màxim a cada pedra i roc.. Es fa impossible sobrepassar els 5-10 kms/h en la majoria de trams si un no vol petar el vehicle. De fet, penso que corrent des del poble de Villerach, a l’estil Kilian hauriem arrivat abans, sense dubte.. O bé si hagués sortit abans dons hauria estat també lo seu, més procedent. També ens va retrassar 1 incidència previa, la qual no obstant no referiré per no allargar tant la narració.

L’EXCURSIÓ FOTOGRÀFICA

Començem a caminar a les 2 de la matinada, és a dir, amb temps de sobres per arrivar a dalt, però teniem previst de voler fer una dormideta al cim o a mig camí i així també gaudir de les perseides durant més estona, des de les altes cotes. La temperatura fresca a la zona de Cortalets per cert, uns 5 graus.. i obviament més baixa més amunt, notable fresca per ser estiu, tot i que menys fred que els dies precedents, que havia arrivar fins i tot a nevar. Per el que fa al vent, un mestral suau bufava, per ser el Canigó molt lleu…però suficientment notable com per difficultar el son quan arrivés el cas. No portavem tenda.

La lluna… S’havia ja llevat. Havia sortit una estona llarga abans.. ben nítida arran d’horitzó, lo qual ja va ser molt bon simptoma per el que fa a l’estat de l’aire!. I tot i la lluna -tant present i grossa-, l’aire, al ser transparent ens permetia anar veient un munt d’estels fugacos. Per coincidència era la nit de les perseides.

Algo més amunt de la cota 2500, vora un replà d’una collada vam decidir fer la paradeta i mig dormir una mica. Ben bé no vam arrivar a dormir ..A les 5 vam prosseguir.. Vora les 6 arrivavem a la zona de la carena més propera al cim. Juanjo (el colega) s’aproxima al punt que li quedava més a mà en aquell moment i ja em diu que es veu el Ventoux i que li sembla que també la resta!… I així és, a la que enfoquem les nostres càmeres.. Tot i encara la gran foscor dominant de la nit… S’advertia clarament una fina franja vermellosa, obscura però no del tot, i davant seu!, les esperades siluetes!. Havia valgut la pena.

DES DEL CIM

Amb el pas dels minuts, la percepció a ull es fa menys dificil i a través dels visors de les càmeres s’aprecien amb claretat. La Barre dels Ecrins tocada en alguns moments per algun que altre núvol, especialment inequívoca.. Finalment haviem vist les muntanyes que figuraven representades a la taula del cim!.
A l’esquerra un altre sector que seria interessant d’advertir ..Nogensmenys quedava totalment tapat per núvols.. Em referexo en concret a la silueta del Gran Ferrand, als Prealps, no es va deixar copsar aquest dia.
En canvi, a la dreta, apart del Ventoux, ben clar en totes les cotes, més enllà s’adverteixen també totes les línies dels Alps de la Provença i també algunes llums d’industries i complexos urbans. Per el que va als cims singulars, s’adverteix entre altres la Tete de l’Estrop!!.. La desitjada que va ser la inspiració del primer avistament al 2014 i que no vam retratar prou bé al no quedar ben centrada davant el sol -i jo en concret gens-.
Satisfacció aquest cop per l’Estrop, i alhora pensant que alomillor Bruno Carrias ..Estaria allà?.. Interessant saber-ho pero encara no sabiem. Cap missatge per part seva.

Altres muntanyes i relleus es retallaven més a l’est. Un altre objectiu interessant hauria estat la ciutat més gran de la Provença des de la qual va començar la història de les fotografies de llunyania, al segle XIX.
No s’apreciava.. Situada més al est, en aquella zona la transparència no era tant bona a nivells baixos com a la part més occitana del Golf de LLeó afectat per un mestral més sec.. Es perfilaven les carenes orogràfiques del seu darrera, els Prealps i Alps Marítims, però no els llums del davant.

Van passant els minuts i vora tres quarts de 7.. Els Alps desapareixen. Per la seva banda el Mont Ventoux (o Ventor, en occità) es comença a atenuar; l’alta troposfera del nord d’Italia ja perdia el color color vermell encès…. Era el signe! de que l’aparició del sol era cosa ja de pocs minuts.

Dues muntanyes de perfils suaus a banda i banda de la posició encara amagada del sol, projecten unes subtils ombres celestes divergents.. Com si obrissin pas al astre que s’aproxima (quan en realitat son els Alps els qui s’aproximen al sol, naturalment ;- )) i als pocs moments esclata la llum!.. Els raigs “sobrevolen” en un instant el Golf de LLeó, les aigües del mar mediterrani.. I toquen la creu del Canigó + totes les altres creus i motius escultòrics …I rocs dels altres cims del Conflent i de la resta del Pirineu més oriental.

Sol.litut?… Dons no, la veritat es que no, al cim, al mateix cim ens trobem a una parella que estava embutida en sacs i contemplant la sortida del sol, això si, sense prismàtics ni cameres amb zoom o telescopi.
Segurament havien vingut a contemplar les perseides i alhora la fantàstica albada.. Espectacle d’infinita bellesa sense reptes concrets paisatgistics associats. També un altre grupet i un més que tot just enfilen mig grimpant des de la Xemeneia del Canigó… Deu n’hi do en un moment tant incipient encara.. Tanta gent allà dalt!!… És el que te el Canigó.. Molta gent l’adora, a més a més del sol mateix.

ESVAÏMENT

Amb el sol recent eixit, el Ventoux ja no es veia absolutament gens.. Amb l’aparició del sol.. La silueta ja estava totalment esvaïda.. i els Alps feia més minuts que ja tampoc. Va semblar aleshores un cel de res de l’altre mon.. (visualment) fins i tot impregnat per calitxa.. Ningú diria que en realitat en els moments claus, havia ofert una transparència de més de 400 kms; i més nítida que la que no feia gaires dies abans, estant des del Fajol, ja havia contemplat els Alps.

Breu estona més i retorn cap als Cortalets. A mig camí recollida dels sacs de dormir i arrivada al refugi.. Petit descans i tot seguit la pista de baixada amb cotxe de nou… Una hora i mitja més amb conseqüències:
Vora el començament del final de la pista una senyal d’alarma.. Roda punxada.. Pero lleu com per permetre’m arrivar fins a la zona d’asfalt de la carretera de Prada on allà, si, la llanta ja sent el paviment..
Parada en una estació de servei, canvi de roda, amb l’ajut d’un home francès que ens presta una eina més adient que la que portava jo, massa desgastada i no prou apte per afluixar la última rosca i tornar a roscar. Jo molt fregit de son i d’estar atent a la conducció… Deixo que sigui el company Juanjo qui prengui la iniciativa de l’operació (a més que ell tenia especial pressa per tornar a Bcn i després a València) i realment canvia la roda amb molta traça.

Proseguim ruta, el deixo a l’estació de Girona per agafar tren envers Bcn i jo direcció Tossa, a passar allà la resta del cap de setmana.. Finalment descans.

DES DE L’ALTRE BANDA ..DE LA TERRA DEL MESTRAL.

Arriva el vespre i finalment m’arriven noticies de Bruno!!.. Acabava just de tornar de l’Estrop!! i havia retratat bé el Canigó des dels Alps!, des del mateix cim que nosaltres però en sentit invers!!…I havia dormit allà. Des de la muntanya que ens va obrir el camí al 2014, des de la qual també justament uns mesos després malauradament va ser l’escenari més terrible de la aviació civil dels últims anys a Europa, on van deixar la vida centenars de passatgers al estavellar-se l’avió de Germanwings contra l’Estrop…

En memòria d’aquelles víctimes i passat aquell capítol l’Estrop ha tornat a ser una muntanya insignia fent d’enllaç visual al Pirineu des dels Alps..

Com vaig escriure al fb del Bruno…: “Horitzons distants que separen i alhora s’uneixen … Als que estimen els paisatges i el planeta”.

..I que l’Estrop mai torni a ser un fi per a ningú, sinó una muntanya d’inici de moltes il·lusions per a tots.

I bé. Què més? Dons encara més, perquè la cosa no es va limitar a aquesta visió bidirecccional gairebé simultània entre els Pirineus i els Alps!

Resulta que a més a més, un altre fotògraf, Antoine Mangiavacca, conegut d’en Bruno i una mica també de mi xFb, gran fotograf també d’horitzons, en el seu cas des de Còrsega tot estant, va retratar aquell mateix dia les siluetes alpines de la Provença!. Horitzons per tant a tres bandes!!.

I deixo estar aquí la primera part de la crònica..

No adjunto imatges del 12 d’Agost pero si aquest enllaç panoràmic on podeu deplegar a l’esquerra, el visor dinàmic d’aquesta magnífica web especialitzada en fotografies alpines

Per el que fa a la resta d’imatges que vaig retratar, aquí al flickr:

Flickr.com/photos/markbret/albums/72157687746117745

I com no, l’enllaç també al web compartit de Beyondhorizons, on trobareu una fotografia dels Ecrins especialment maca, feta per ell, amb el seu telescopi refractor. Gran bona eina per aquests afers. A veure quan jo també milloro el meu equip.. Que continua essent una senzilla màquina híbrida i res més.

CRÒNICA DEL 20 D’AGOST. EL RETORN.

Tot i haver estat feia poc al Canigó feia dos dissabtes i ja havia vist els Alps i acomplert bona part dels objectius… Només començar la nova setmana veia que de cara al dia 20.. S’acostava una situació meteorològica interessant, de fet similar en alguns aspectes a la del 12 tot i que no en d’altres (per exemple faltava més subsidència en zones i per altre banda desde el Conflent havia fluxe d’aire humit en capes baixes el qual al ascendir podia generar nuvolositat local) i em temptava.. Em temptava retornar..
Tanmateix els fets tràgics de Barcelona em van fer aparcar pensar en aquestes coses …I ho estava a punt de deixar correr.. Però al final, el mateix dissabte tarda.. I al veure que les previsions pintaven suficientment interessants vaig decidir-me.

Tenia previst pujar xinu xanu, tranquilament al Canigó després de la llarga pista trenca cotxes dels Cortalets… Pero vaig haver de fer-ho a tot drap perquè l’arrivada en vehicle s’em va allargar.. La causa: Unes dues hores de retencions de transit a la Jonquera.. per culpa d’un que li va donar per atropellar a gent en una rambla de Barcelona. Sense paraules.. Pro bé, continuo.

Vaig arrivar a la zona de Cortalets a les 4 i mitja de la matinada després d’una hora i mitja conduint per la pista forestal trencacotxes (la setmana anterior se’m va punxar una roda i encara sort) que puja des de Villerach..
A les 5 després d’organitzar coses que em faltaven em poso a caminar i a correr en alguns trossos..

A les 6 amb llanterna (i sense lluna) arrivo a gairebé el cim, miro des de la cornisa i ja es veu una mica de besllum a l’horitzó… Trec la càmera i començen just a entrar llavors tot de núvols des del SW per la Vall de Marialles.. Vents humits que emboiraven el cim i que a més traspassaven la cornisa i queien en cascada a la vessant nord i m’impedien captar l’horitzó..

Estava gairebé per deixar-ho tot correr (o en tot cas retratar els núvols) o bé baixar de cota perque no m’afectessin tant els núvols del damunt..
A les 6:20 seguia venint algo d’humitat però benauradament ja no arrivava tanta condensació i em vaig poder posar a “fer feina”. Ja era massa tard per l’objectiu que pretenia aconseguir (Marsella) i igualment no havia prou transparència en cotes baixes llunyanes per aconseguir-ho… Però bé.. Podia aprofitar per altres coses que si que es deixaven albirar una mica, molt tènuement això si! en concret la part més occidental el sector dels alps que queden darrera la part esquerra. Les muntanyes la Meije i del Gran Ferrand..

Aquí al damunt, a la imatge esquerra el Grand Ferrand i la Meije. L’anterior setmana aquest sector alpí estava tapat per núvols i no s’apreciaven gens. I a la dreta el Ventor amb molta major nitidesa, tant o millor que la setmana precedent de fet!, tot i que no pas la seva base, atenuada totalment per aire més humit i diria també que més polucionat tot i el mestral. Per el que fa a la resta de la Provença res.

Tot això per el que fa a siluetes.. Per el que fa a més amunt, l’espectacle de l’albada estava a punt de començar.
El cel, tenyit inicialment per cirrus i cirrostrats aportava tons vermellosos s’anava enblanquinant ja poc abans de que la Terra, amb el seu gir.. Donés la benvinguda al sol sobre els nostres paisatges..
La geografia terraquia va seguir girant cap a l’est i per darrera la silueta d’uns núvols engaixats als Alps, l’espectacle solar va esclatar, amb la seva llum intensa… Davant el gran astre, els estanys de Leucaté i de Vilanova de la Raó, reflexaven els primers feixos de llum envers al Canigó. ..I és que el Canigó és l’àtic més oriental del Pirineu, balcó del mar mediterrani …I balcó de llum.. De tota la llum del cel i l’aigua que l’enmiralla..

A l’oest però, els tons rosats, tot tot i que més clars, encara estaven presents i fins i tot resultaven encara més seductors que pocs minuts abans. Les mitjes distàncies no es perjudiquen tant amb la sortida del sol i fins i tot poden resultar algo més maques de veure amb la llum incipient i tènue ocupant part dels primers i segons plans laterals.
El Pic Saint Loup, el qual és el que protagonitza la fotografia fotogrfia de dalt a l’esquerra, oferia la més bella estampa que he vist d’ell; a la seva dreta el Pic de Barthelemy. També oferien una bella estampa uns estratocúmuls que estaven aparcats més a l’oest; no els he inclòs aquests però els podeu veure al flickr si teniu ganes de donar un cop d’ull.

Dalt del Canigó aquesta vegada no hi havia ningú, tot i haver un munt de gent acampada a la zona dels Cortalets.. (em sembla que potser més que mai aquest any, per els comentaris que he llegit).

Des del cim, mentre seguia contemplant em vaig de repent començar a trobar malament.. Però bé, això si de cas m’ho salto.. Digue’m que no em ve de gust narrar-ho.
Bé; vaig ja baixar.. A ritme lleuger.
I bé.. al cap d’una estona i després d’haver-me creuat als primers muntanyencs que pujaven (o “segons” muntanyencs potser hauria de dir) arrivo ja a la zona del refugi de Cortalets.. I allà, finalment descans i em trobo a un gos simpàtic i tant amigable, el qual crec que si torno a acostar-me al Canigó, la motivació serà ja més per veure’l a ell que per veure els Alps!!

.

La Mallorca de qualitat suprema d’un capvespre de maig.

8:41pm

“Mai he vist una imatge de Mallorca des de la península amb tant bona resolució com la que aquell benvolgut cel em va permetre aquell capvespre de maig. La Serra de Tramuntana es va mostrar sobre l’horitzó al llarg de tota la tarda, pero durant una estona es va fer practicamnt imperceptible.
..I de repent, va tornar a reapareixe,r amb aquest esplendor i qualitat suprema per el que fa a resolució de detalls topogràfics. I això últim va durar només uns pocs minuts. L’atmosfera és la que guarda el potencial. …Cap super càmera de milers d’euros, cap super mega programa d’ajusts.. Cap mega super curs de fotografia… etc serveixen per aconseguir fer fotos així… Si no endevinem (o bé malauradament no podem estar xmotius “x”, etc es clar) els moments més idonis que ens ofereix la natura per mostra-se tal com és.”

-Fragment de text que vaig escriure al comentar coses sobre la càmera amb la que vaig retratar. Podreu veure més text al final de l’article. Per altre banda comentar que la imatge està algo sobrecontrastada. Una mica més si clikeu aquí


“La natura és l’objectiu.. I ella mateixa, alhora, és el mitjà. El mitjà de transmissió de si mateixa, de la seva bellesa.. Als nostres ulls i càmeres”.

 

Un altre missatge, similar però més llarg, escrit poca estona després en d’haver presenciat l’espectacle, i que també traspasso al web:

“Extraordinaria ha estat la Mallorca d’aquest capvespre.. Relleus amb aspecte tridimensional (no com amb les fotografies a contrallum) i amb molt poc seeing gracies a una enorme estabilitat atmosfèrica. Un punt de reflex solar a les instalacions del cim, miratges atmosfèrics de tipus superior… I tot plegat ha començat molt tímidament.
S’ha començat a apreciar ja al migdia però de manera molt tènue gràcies a una bona transparència i a un bon efecte pantalla propiciat per distants cirroestrats. Havien per una banda uns quants factors favorables, però per altre banda per contra havia un inequívoc flux allevantat en superfície i per raò d’això no confiava prou en la possibilitat, per lo menys no al migdia, més tard igual si …Fins que ..Sorpresivament he llegit una informació personal de l’Alfons (Observatori Fabra) el qual se’n acabava d’adonar que des d’on ell excercia el seu treball.. Si que es veia.
Afortunadament he pogut marxar de la meva feina una estona per anar a dinar, però enlloc d’anar a dinar …He aprofitat per enfilar-me a un turó i “alimentar-me” visualment (enlloc de estomacalment)!.. del paisatge. I certament en la distancia… L’amiga balear!, tènuement.

Hores després, per la tarda s’acostaven progresivament altostrats cap al est.. He sospitat que la bona visibilitat envers l’illa no minvaria sino al contrari, que gràcies precisament a tals núvols es podria incrementar gracies al efecte escenari que els núvols podrien propiciar -anomeno així (com he comentat en altres ocasions) a la circumstància de llum molt atenuada en primers i segons plans i bona lluminancia sobre la silueta distant- i al plegar de la meva jornada m’he anat cap a Collserola.

Una visió sorprenentment bona per un mes de Maig; tant ho era que des del mirador del Tibidabo, la gent que hi havia estava comentant que es veia i fent fotografies amb els seus telèfons.

Una altre caracteristica singular ha estat la presència d’una discontinuitat intensa de refracció atmosfèrica, la qual feia que els cims més baixos fossin afectats per miratges en principi lleus [Per cert mostro aquí a la dreta fotografia feta a les 7 de la tarda]

Una estona abans d’amagar-se el sol la percepció ha quedat atenuada al quedar els cels mallorquins ombrejats per núvols… Tant que apenes ja no es veia res.
Tanmateix m’he esperat de nou i ha valgut la pena!: Les muntanyes de Tramuntana s’han iluminat repentinament amb un sol ja més baix, tant baix que no estava interceptat per núvols. Per cert no em refereixo als núvols de la part oest de Catalunya (els quals en un principi en part em seguien tapant el sol a mi) sinó els de més al sud, els de Castelló o Aragó, els quals eren els que podien interferir els raigs del sol sobre l’illa.. Resultat: Una visió molt acurada dels relleus la qual permetia la seva interpretació tridimensional!.

Recordo una visió similar, també de primavera, amb el sol a l’oest, el 20 d’Abril del 2012, però aquesta encara ho estat més millor.”

Una mica més d’explicacions narratives en detall. En aquest cas el text que vaig escriure a l’entrada del facebook d’horitzons llunyans:

“Una reaparició en principi tènue però ja al migdia (lo qual no m’esperava suficient) notificada des del O.Fabra per l’Alfons (i per tant em vaig assabentar per ell) va fer que em decidís a anar a donar un cop d’ull des de la muntanya que em quedava més propera d’on jo estava treballant, el Turó d’en Baldiri, sobre Premià, al Maresme.

Eren vora les 2 del migdia i jo també veia l’illa, tènue, això si. La visibilitat va anar minvant cap a les 3 de la tarda i aparentment semblava que la cosa anava a pitjor.. Tanmateix em vaig fixar en una altre part del cel. Per l’oest s’acostaven altoestrats i això em va fer sospitar que al cap d’unes hores més tard, coincidint sortosament potser quan jo sortís de la meva feina.. La visibilitat es refaria i encara podria ser millor. Valdria molt la pena tornar-hi a fer un cop d’ull.

I així va ser. Em vaig acostar al Tibidabo i només arrivar ja havia tot de gent (no vinguda expressament per veure l’illa es clar) fent fotografies de la serra, fins i tot amb els seus smartphones..
Era un espectacle inesquivable!. Una visió nítida, fenomenalment bona, de mitja tarda, és a dir, molta estona abans de la posta del sol.

Van passar els minuts i la percepció es va anar atenuant de nou.. La causa: Els mateixos altoestrats.. Ja havien arrivat al damunt i al darrera de Ses illes (a més confirmat per les imatges meteosat que alhora anava seguints), i per tant , tot i que seguien ocupant l’espai entre Catalunya i la serra (i reduint la llum paràsita) ja no produïen l’efecte escenari (llum directe sobre el relleu de l’illa) ni l’efecte pantalla (enlluernament del cel del darrera).
…Pero la capa d’altoestrats per l’oest tampoc era infinita.. i l’horitzó per l’oest i el sudoest.. estava destapat!.. Allò va ser un senyal.. Tot i que la serra de Tramuntana pràcticament no es veia.. Podria reapareixer quan el sol, cada vegada més baix, arrivés per dessota la làmina nuvolosa i enviés els seus raigs directes cap a l’illa des de l’altre banda del cel.
I així va ser!.. De repent, el sol va reeixir, com per sota el sostre d’una cova.. I va enlluernar una fina franja d’horitzó bronzejada al sudest.. Un espectacle!. Això si, era tant fina la línia de l’impacte de l’enlluernament, que a ull nu costava de de distinguir les parts del “escenari”. Per cert, crec que la transparència en si mateixa havia minvat algo en comparació amb el migdia, si més no em penso que a les cotes més baixes, possiblement arràn de la corva menguant de la temperatura diaria i l’augument (consecuent) de la humitat relativa en els capvespres sobre el mar. I també per causa de la mateixa posició del sol.. La qual feia que poc abans d’amagar-se des de Barcelona, les cotes baixes de Mallorca ja comencessin a despedir-se del dia una mica abans i només quedessin enlluernades encara les parts elevades de Tramuntana.

Faltava poca estona per la posta, i a diferència de l’estona anterior en la qual l’illa s’havia vist com una silueta fosca respecte al cel (és a dir, el més comú) i tot ocupant una porció ostensible d’horitzó més o menys gruixuda, ara succeia al inrrevés.. Era només una fina franja discontinua tènue …Però en canvi il.luminada i el celatge de fons al contrari, obscur (es a dir, contrast invers). La franja de la terra d’últramar no resaltava gaire a ull. Sobre ella sobresortien els cims més elevats de l’illa, força més lluminosos que la base que els unia, però tant petits que a ull nú es feia difícil distinguir.

Als pocs segons de contemplar amb difficultat a ull, vaig enfocar amb el zoom.. I el que a vista nua era el que he descrit.. Al enfocar.. A través del visor, va ser una cosa mai vista!.. El Puig Major i el Massanella, daurats per el sol, tot i que relativament tènues (i cada cop més tènues) mostraven la seva orografia frontal amb uns detalls que mai havia aconseguit de distinguir tant tant bé!.. Sobretot el que sobresortia més, el Puig Major, amb més claretat.
Uns quants instants.. Al cap de pocs més, la llum va abandonar l’escenari, i la bella Serra de Tramuntana va desapareixer en el crepuscle ja definitiu.

Al visualitzar les imatges vaig poder contemplar els detalls amb menys presses i al sobrecontrastar sobretot la del Puig Major (un sobrecontrast fet amb les eines bàsiques del world, res de photoshop ni programes professionals) per aconseguir el màxim de detall (en aquest cas vaig voler constrastar algo més per esbrinar detalls topogràfics) els mateixos detalls, van cobrar més lluminància i espectacularitat.

Un dels grans factors que es van fer factible la qualitat d’aquesta observació, estic segur que va ser el nivell de turbulència tant baix; segurament la homogeneitat de la densitat del aire entre el Tibidabo i de les cotes més altes de l’illa, lo qual va facultar un grau de “seeing” molt lleu i per tant apte per ser ullpresa amb potents objectius o zooms sense que els cims quedessin com vistos a través d’un vidre esmerilat, el qual és el que altres vegades succeix am enfocar amb zooms o teleobjectius.
Havia però una franja clara de delimitació diferèncial de característiques de l’aire.. Tot el que quedava al damunt de certa cota era nítid i lluminós.. Tot el del seu dessota, molt menys transparent i afectat per intensos miratges superirs.. Les parts menys altes de la serra de Tramuntana es veien totalment distorsionades.

Si la transparència atmosfèrica hagués estat igual de bona per sota que per damunt.. la visió i les fotografies encara haurien resultat més fenomenals.

Temps al temps, cal estar atents.. Als regals que ofereix el sol, la meteorologia i els paisatges.. Combinats entre si. Per què no oblidem que és la natura, l’àrtifex de tot plegat. Els contempladors i/o els fotògrafs el que som bàsicament som espectadors.
Espectadors actius, però espectadors.”

FACTORS METEOROLÒGICS QUE VAN CONCORRER.

La natura aporta sorpreses inesperades, o en qualsevol cas ens sorpren més del que esperem. ..M’agrada imaginar que els paisatges distants apareixen com per “art de màgia” però alhora també m’agrada coneixer els “trucs” de la natura que faculten tot això i permeten entendre a nivell físic les causes de tals meravelles.

He parlat ja de la llum.. He parlat dels núvols. També toca parlar dels altres meteorològics, dons sense ells, aquells altres referits, per si sols no haurien mostrat pas l’illa.

Bé dons per el que fa als meteorològics van concorrer uns quants de típics però alguns de totalment atípics; en concret d’aquests últims els vents en superfície, eren allevantats, una situació super singular i atípica per el que fa al conjunt estadístic d’observacions de l’illa. Que el vent vingui del primer o segon quadrant son les direccions més contraproduents possibles!. I en canvi aquesta vegada van acompanyar a la millor Mallorca potser mai retratada.

Adjunto aquests mapes del SMC els quals en el seu moment ja em vaig descarregar (malauradament no hi ha arxiu consultable obert al públic) i vaig adjuntar ja a la galeria del flickr. Son de la tarda del dia 17 de Maig.

A dalt a l’esquerra veiem el mapa d’humitats i vents en superfície. Colors blaus i liles es corresponen a humitats elevades, colors ataronjats i vermells es correspondrien a ambient més sec. Les fletxes indiquen el vent es clar. A la dreta el mapa de fluxs d’aire a 850 hpa, (es a dir, si fa no fa a la cota del cim del Puig Major), també vents aparentment de procedència marítima. És a dir, tant a superfície com més amunt.

Ara bé, si anem encara a una mica encara més amunt, les coses si que ja eren més com toca, vulll dir més acords amb la situació. Aquí a la dreta adjunto aquest mapa del SMC. És del flux de vents a 700 hpa, és a dir, a uns 3000 metres d’alçada i allà els fluxes si que provenien de l’oest nord-oest.

Una situació així en principi no seria pas apte per facilitar una visió de Mallorca.
Ara bé. Tot i el mapa de 850 hpa ..Ens podriem preguntar… L’aire que arrivava al Puig Major Veritablement era tant “mediterrani”?
Dons no, de mediterrani res.. Provenia del atlàntic, del Canadà i el que és més imporant: Des de cotes troposfèriques molt elevades.. Diguem que va “aterrar” a Mallorca net, segurament no estava pas impregnat d’aerosols de superfície.

Aquí al dessota adjunto dos diagrames. Per una banda el del recorregut previ de la massa d’aire que va afectar la Serra de Tramuntana aquell vespre. Per altre banda el del aire que arrivava a cotes baixes de la zona on la línia de visibilitat des del Tibidabo envers Mallorca s’acosta tangencialment aprop de la superficie marítima.

Aire que baixava… Aire subsident; això implica escalfament i assecament, en altres paraules, aire transparent. En cotes baixes marítimes en canvi, si que la cosa venia més arrossegada ..I si tenim en compte que el mar està encara relativament fred a la Primavera, pressumiblement era un aire a més d’humit, fresc (relativament). Condicions en aquest cas idonies per un bon “circ de refracció atmosfèrica”, per facultar l’aparició de miratges superiors, molt poc seeing (derivat de molta estabilitat) i alta transparència sobre la cota d’inversió.

EL DIA PREVI

El dia previ, és a dir, el 16 de Maig, en concret al matí, ja vaig veure Mallorca tènuement, sospitant-ne la possibilitat vaig anar a Collserola. La visió va ser tènue però es va perllongar bastant, una hora després de sortir el sol ..Encara es veia. Alguns paràmetres d’aquell dia serveixen per entendre el del segón pero igualment reconec que no no m’esperava que el dia 17 pogués resultar tant extraordinari.

Adjunto a l’esquerra un mapa d’isohipses i tèrmic al nivell de 500 hpa del matí del dia 16 i a la dreta un sinòptic d’isobares de superfície. En el de l’esquerra veiem una molt marcada ondulació del corrent i una ona anticiclònica, configuració propicia a la subsidència. També un front càlid, correlatiu i ben acompanyant d’aquesta tipologia de situacions, en posició més septentrional. La falca molt marcada s’estava allargassant per moments a les capes mitjes i es situava enmig d’un dipol ben clar de baixes pressions, una a l’oest d’Escòcia i l’altre al sud d’Italia. Aquesta disposició afavoreix la dinàmica subsident del fluxe provinent de les cotes mitjes. Si miressim els mapes dels dies previs voriem també que les isohipses de l’atlàntic a tals cotes enviaven aires àrtics des del oest de Groenlandia cap a latituts meridionals, aires pressumiblement força nets.

——————–

SOBRE LA CÀMERA UTILITZADA.

Certes persones m’han preguntat quina càmera vaig utilitzar per retratar el Puig Major.
Aquí el texte de resposta, el qual en part ja l’he mostrat al principi.

“La mateixa càmera que faig servir quasi sempre. Una panasònic lumix FZ72 de tipus bridge (ni tant sols és càmera reflex) amb sensor tant petit com la majoria de les càmeres petites compactes, sense disparar en raw, sense editar-la en photoshop ni lightrom o altres programes tècnics, alguns ajustmnts amb micrsoft world si, senzills, per resaltar una mica més el contrast de to i color. El zoom si, a 60x, equivalent a un 1200, pero amb qualsevol reflex amb un tele molt menor i ampliant el retall del tros de foto el resultat hauria estat igual o millor. Tampoc era un tema de molt de zoom si hagués dut altre càmera. El Puig Major es bastant gros.

I reitero que jo per lo menys.. (i intento anar seguint totes les altres mallorques que ocasionalment també retraten altres persones i cercar-ne d’antigues) mai he vist una imatge amb tant bona resolució com la que aquell benvolgut cel em va permetre fer aquell capvespre. Mallorca es va deixar veure al llarg de (…) “