Arrodonint una història maca. Notre Dame de la Garde des del Canigó!

UN REPTE HISTÒRIC ASSOLIT. PER PRIMERA VEGADA EN UNA IMATGE: LA SILUETA DE L’EMBLEMÀTICA ESGLÉSIA DE MARSELLA
DES DE DALT DEL CANIGÓ.

Ha estat el passat dia 12 de Setembre, Antoine Mangiavacca (“klapeful” a la xarxa), fotògraf meticulós de paisatges i a més altament especialitzat en concret en fotografia infrarroja (artícle que vaig escriure fa anys) i en processos molt selectius de revelat i compilacions digitals, ha aconseguit fer visible l’església de la Garde i ara explicaré una mica breument, perquè aquesta imatge resulta la consecució d’una fita que és tant singular i rellevant.

Fa algo més d’un parell de segles va començar la història. Em refereixo a la història documentada de les observacions científiques a molta gran distancia. I aquesta “ciència-afició” va germinar a Marsella i va creixer incipientment allà, sobre un petit pujol de la vila on hi ha la citada església. El protagonista d’aleshores, va ser un astrònom hongarès -el Baró de Zach- el qual es va instal.lar a viure a la ciutat per un temps. Allà sentir dir entre alguns ciutadans que alguna vegada havien vist una silueta en l’horitzó i sempre en la mateixa posició, bé, una mica -si fa no fa- com els nostres avantpassats amb la de Mallorca. El baró va aconseguir la seva primera observació en plena època del romanticisme, al 1801 i després ho va anar ullprenent varies vegades més, sobretot quan es donaven certes efemèrides astropaisatgístiques de conjunció amb el sol al pondre’s. I la silueta de la muntanya fantasma -i sagrada per els catalans- era el cim del Canigó.

Des de l’esplanada de NotreDame de la Garde, va anar documentant sistemàticament tot un seguit d’aparicions, val a dir que donant cos escrit al que de fet, bastants marsellesos ja sabien o sospitaven. En aquella època no existien càmeres de fotografia i l’únic que hom podia fer era descriure i fer-ne algun esboç o dibuix de l’espectacle el qual de tant en tant apareixia a l’horitzó, gràcies a les conjuncions amb el sol, matemàticament predectibles i repetides en les mateixes dates, la refracció atmosfèrica (sense ella quedaria sempre tapat per el mar) i en alguns casos sense conjuncions, a mercè d’una molt bona transparència de l’aire.

A mitjans del mateix segle XIX, el baró havia abandonat aquest mon però altres amb semblant voraviu, es van seguir fixant en el Canigó i abans de tombar aquell segle, un altre home pioner, Oscar Gross, va fer la primera fotografia del Canigó des de Marsella, en blanc i negre obviament. Va ser la primera fotografia ben podem dir, de la història dels horitzons distants.

Al cap del temps, les observacions van decaure i molta gent va anar com oblidant aquests fets.
A finals del segle XX, es van tornar a escampar rumors populars entre la gent de que el Canigó es veia des de Marsella, lo qual molta gent no s’ho creia, pensaven que era una galejada (mot molt utilitzat per els francesos), una mica com el que ens va passar a nosaltres amb Mallorca. Però en plena època de la fotografia digital, no se si a través de la premsa o del boca boca, es van posar en coneixement general les observacions portades a terme per el baró citat un parell de segles abans i molts curioos aleshores es van posar a intentar observar i a veure la muntanya també sistemàticament, dues vegades l’any, contemplacions les quals varen anar sumant adeptes i de mica en mica s’ha anat convertint en tradició paisatgistica: Pujar els dies assenyalats a l’esplanada de la Gardé per retratar la silueta del Canigó.

Ara bé, i aqui està la curiositat de la cosa. Mai encara s’havia retratat l’horitzó invers, és a dir, mai haviem vist Marsella des del Canigó, o si menys no, no hi ha constancia documental. Era realment sorprenent.

Personalment, quan em vaig adonar de l’absència de tals fotografies, vaig sentir la ilusió-repte d’anar-hi personalment o bé amb algú, al Canigó, i aconseguir-ho.
Tanmateix, el problema es que a la pràctica quasi mai he anat expressament al Canigó amb tal objectiu, si per als Alps, els quals concentraven la meva prioritat observacional. L’any passat si, m’hi vaig enfilar de nit al cim i vaig arrivar abans de l’albada per intentar copsar-la pero en aquella ocasió la meteorologia no fou prou bona i no va resultar.

Enguany tenia en ment el mateix objectiu i estava a l’aguait de que es donessin les condicions apropiades per pujar en un capvespre i que fos, a ser possible, en una data no molt distant del solstici d’estiu, per de pas, si le condicions es mantenien en l’albada, tornar a copsar les siluetes alpines, donat que quan el sol surt angularment aprop, facilita millor el contrast.
I bé, a principis d’aquest mes de setembre vaig veure que darrera el pas d’una Dana molt potenta seguida d’un anticicló amb notable intensitat de subsidència, segurament l’aire s’aclariria molt per el sud de França i podria ser una molt bona oportunitat per intentar-ho. L’Antoine curiosament em va escriure quan encara faltaven 10 dies i em va preguntar per com estaria la transparència de cara al 12-13 de setembre, per saber la meva opinió al respecte (jo més avessat a les observacions Pirineu–>Alps), tot i que igualment (també vull dir) ell per la seva banda també sospitava que podria ser un dia força bò i tenia intenció de fer el viatge expressament des de la Provença on viu, fins al Canigó.

Personalment jo també tenia la mateixa intenció, sobretot quan la meteorologia s’endevinava encara més favorable i els models meteo oferien simulacions més fiables, pero circumstancies laborals a la contra (amb demandes i inssitències per jo fer altres treballs) em va fer decidir en aquesta ocasió, quedar-me, perdent la possible oportunitat.

Ell si. I per la tarda del dijous estava enfilant el cim des de Cortalets, per cert gairebé tot recobert de neu de la nevada que havia caigut feia pocs dies. Jo, això si, al matí des de Barcelona, vaig disposar d’una estona, vaig retratar nítidament el Canigó i el vaig informar de la tant bona transparència que també hi havia des d’aquí. Segurament la millor de les que portavem en tot l’estiu en relació al Pirineu es donava aquell dia.

Ell però, un cop dalt, al capvespre va mirar cap al seu nordest… I em va enviar un missatge de que no veia res, ni tant sols el Mont Ventoux. La transparència per tant, no era tanta, o si menys no encara no havia millorat prou a la Provença.

Tanmateix, el fotògraf anava equipat amb un instrument altament eficient per si de cas no veia, com ja ha fet en altres ocasions des de la seva regió o com va fer des del Mont Cinto de Còrsega una vegada, retratant els alps. Una càmera adaptada per recollir la llum infrarroja, defiltrada externament i amb filtre selectiu fora del cos de la càmera, davant l’objectiu. I va fer ni més ni menys que 36 fotografies panoràmiques frontals dels relleus del Golf de LLeó, invisibles, pero que gràcies al infrarroig es podrien fer perceptibles al quedar impregnades al sensor de la càmera.

I això es el que ha succeit, i gràcies no sols a l’infrarroig sinó també al apilament selectiu de fotografies (19 fotos per cada segment retratat, configurant un total de 684 (36×19) fotografies) per extreure’n el màxim detall dels relleus i evidentment gràcies també a la seva aventura d’haver anat cap allà.. I el resultat es que finalment, a més d’una amplia panoràmica amb moltissimes muntanyes alpines i provençals, ha aparescut la silueta d’un eficici aparentment quasi enganxat al mar, la qual al analitzar la seva posició, ha resultat ser l’emblemàtica església de NotreDame. Ha calgut dons “esperar” més de dos segles, fins arrivar a l’època actual amb tècniques de fotografia altament avançades i precises, per poder disposar de la primera imatge de Marsella des del Canigó. I resulta històricament curiós o irònic que la imatge, deguda al infrarroig, es mostra en blanc i negre, com enllaçant amb els primers temps de la fotografia més arcaica :- ).

Estèticament, totes les imatges infrarrojes de paisatges distants, trobo que donen una sensació com onírica, la blancor lluminosa i on certes parts del paisatge sembla que irradiin llum pròpia, les linies figuratives tant ben definides, com moltes obres del surrealisme pictòric, transmeten com una pau.. Una pau extranya, no se com dir-ho.

Pero seguim perquè aquí no s’acaba l’aventura. L’Antoine es va quedar a dormir al cim en mode vivac, com també tenia previst. I abans de l’alba es va llevar per albirar nous panorames.
La visibilitat en l’albada havia millorat moltíssim i aleshores sí, els Alps es veien bé a ull nu! i va fer una panoràmica magnífica en aquest sentit, amb càmera normal, semblant a la que fa un parell d’estius, un company i jo vam contemplar.

Tanmateix, malgrat que els Alps es percebien bé, les cotes més baixes de la costa provençal quedaven més fosques i sobretot molt alterades per la refracció de l’aire, devinguda de l’estabilització de l’anticicló. Marsella dons, no ha estat visible, cap dels dos dies. La càmera l’ha recollida gràcies a l’infrarroig i el postprocessat.

ALGUNES VALORACIONS PERSONALS SUBJECTIVES MEVES

Personalment he sentit fascinació en veure la imatge retratada de l’esglesia de la Garde i sense dubte no li trec el mèrit d’haver estat la primera en aquest sentit (si no no hauria escrit aquest article), ara bé, no és el meu estil ni formava part dels meus propòsits aconseguir copsar-la en infrarroig, ni Marsella ni altres horitzons distants, tot i que si tornés a disposar d’un filtre (en vaig tenir un fa uns anys quan em vaig interessar per el tema, abans de que ell s’hi posés de fet, però el vaig perdre i ho vaig deixar correr) en faria algunes, però no és el meu propòsit retratar i publicar siluetes que no he arrivat a veure directament o que si menys no, a ull no es distingueixen prou degut a la transparència no prou bona. Si personalment em dediqués a la fotografia infrarroja i a més procedís al blending per photoshop, no em caldria gaire gens una bona transparència per retratar per exemple la Serra de Tramuntana des de Bcn. Unicament seria impossible quan haguessin núvols o un ambient molt molt enterbolit per pols.
Nogensmenys, el fet de que ell, emprant tal tècnica, hagi copsat la silueta de La Garde (tot i que no era el seu principal objectiu, sino fer una panoràmica general alpina i provençal), la qual es un fet històric i permet escriure aquest relat bonic (en cas que us estigui agradant llegir-ho) m’han fet ganes igualment de celebrar-ho i d’aportar-li reconeixement fent-ne difusió. A més, l´’us de tècniques fotogràfiques d’aquesta mena, si bé em semblen una manera “trampa” de retratar paisatges, també m’agrada que existeixin i en aquest sentit ell és -considero- qui ha aprofundit més en l’aprofitament paisatjístic derivat de tals tècniques, lo qual és lloable i la seva “aventura fotogràfica” maca.

Per mi la fotografia infrarroja en relació als horitzons distants, bé a ser -faig un símil comparatiu, ben exagerat això si- com la utilització de botelles d’oxigen per pujar a l’Everest. Aquells qui primer van fer el cim (Hillary i Tenzing) ho van fer amb amb oxigen. Després es va intentar i aconseguir sense oxigen, pero la història, qui més recorda és als qui van pujar amb oxigen perquè varen ser els primers. Dons bé, l’Antoine ha mostrat la primera imatge de Marsella des del Canigó :-).

I fi de l’article. Potser quan tingui més temps provaré de resumir-lo. Igual m’ha quedat una mica massa llarg.

ENLLAÇOS A LES FOTOGRAFIES:

Panoràmica completa infrarroja del dia 12: https://image.noelshack.com/…/38/2/1568735982-pano-raw-1.jpg

Fotografia dels relleus més orientals visibles de la costa provençal. S’aprecia la menor transparència de l’aire sota la capa d’inversió i algungs miratges i distorsions devingudes de la refracció.
https://image.noelshack.com/…/2…/38/2/1568729349-dsc8620.jpg

Panoràmica dels Alps i el ventor (dreta) en mode fotografia visible normal sense filtre infrarroig (tot i que una mica massa sobrecontrastada crec) en l’albada del dia 13:

https://image.noelshack.com/…/2…/38/2/1568728455-dsc8629.jpg

Una altre composició de fotografies dels alps en infrarroig, el dia 12 per la tarda, en concret a les 19:15:

https://i.goopics.net/aR8dE.jpg

El Canigó des del Tibidabo el matí del dia 12 de Setembre:

Resum de les observacions històriques des de Marsella:

http://canigou.allauch.free.fr/Histoire.htm

Article que vaig escriure justament fa uns 5 anys, sobre filtres fotogràfics per horitzons llunyans, entre ells els selectors d’infrarroigs.

https://horitzonsllunyans.wordpress.com/2014/09/27/els-filtres-fotografics-en-la-fotografia-de-distancia/

Anuncis

Un resum de les Mallorques observades en la temporada 2018-2019

Aparicions de Mallorca en l'horitzó els últims 24 mesos de 2019

Introducció i avís previ.

Les observacions de la Serra de Tramuntana des de Barcelona i en ocasions des d’altres indrets son una de les constants meves més reiterades en aquesta afició dels horitzons, la qual ens engloba a un bon grapat d’aficionats. No voldria avorrir amb el tema de Mallorca (por una mica que sempre tinc) i per això sovint en aquest blog em salto el bon grapat de les observacions que vaig fent al llarg de l’any de l’illa. Nogensmenys, tinc tendència a reportar-les al tweeter, per altre banda aquelles més destacades les explico al fb dels horitzonsllunyans i pujo fotografies al flickr. La resta, la major part sols les menciono com a molt al meu fb normal general.

En aquesta entrada faig un resum de totes les Mallorques de la última temporada, es a dir la que va des de l’estiu de l’any passat fins enguany. Per tant ve a ser la continuació de l’anterior reportatge (adjunto enllaç per qui s’hi vulgui capbussar). El d’enguany reitero que tot plegat és un resum. Per entrar en més detall en alguns dels episodis, recomano a qui vulgui, anar fent click en els enllaços inserits en les diverses parts del text, alguns dels quals aporten informació meteorològica i paisatgística abundosa.

Albiraments de la Tardor-Hivern de 2018

OCTUBRE I NOVEMBRE

L’estiu havia estat molt llarg i després de més de 5 mesos sense cap aparició documentada del perfil de la serra, la illa va reapareixer a finals d’Octubre. Va ser una alegria per als qui ens hem aficionat a això. Ho vaig explicar per cert també en una entrevista a Btv, tot i resultar una aparició tènue.

Pocs dies després no obstant, el cel tornava a donar senyals i la vaig anar a retratar al al Massís del Garraf. Va resultar una aparició més bona en quant a transparència pero molt empanada entre cúmuls baixos, tant que de vegades cobrien la perspectiva dels cims. Meteorològicament es tractava d’una situació caracteritzada per les baixes pressions amb aire fred en superficie i convergències en alguns sectors. Poques vegades aquestes situacions d’inestabilitat freda faculten bons albiraments degut als núvols convectius baixos que porten associats; tanmateix si no fan prou la guitza la transparència sol ser bona en aquests casos a diferents altituts i hom pot copsar l’illa fins a les cotes que rasquen la tangent de la perspectiva marítima.

Acabat el mes d’Octubre, el Novembre apuntava més possibilitats: Altre vegada, darrera el pas d’un embossament d’aire fred va apareixer la silueta, primer molt tènuement, el dia 6.

Pocs dies després, un plat fort.
El moment més esplèndid de tota la tardor va ser l’aparició del dia 10. Aquella vegada ens va colpir els sentits, des de Montserrat, on hi haviem anat a propòsit també per la ocasió (bé en el cas del músic el seu motiu era sols tocar la flauta davant el sol). Voldria detenir-me i explicar-ho en detall però els detalls ja els vaig explicar llargament al fbook:
https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/962604717257274. Per tant, dit això, em limito a ressenyar l’enllaç i així no faig l’article tant llarg.

Enfatitzo: Trobareu -recomano, per qui senti interès- bastantes més explicacions en el report del fb i sobretot també al peu d’algunes il.lustracions i diagrames que estan adjunts en tal reportatge referit. Per altre banda les fotografies en si també estàn col.locades al flickr i al vimeo.

El dia següent la silueta es va tornar a percebre, però ja solsament les cotes més altes, en una situació més típica d’aire més estabilitzat. Personalment se’m va escapar la contemplació perquè vaig creure que el sostre de la boirina es trobaria més amunt.

A finals del mateix mes de gener van donar-se tres dies consecutius amb prou bona visibilitat per copsar l’illa. En un dels quals es va veure tant al matí com al vespre, amb una nitidesa a més que va fer patents els cims occidentals de la Serra de Tramuntana (Galatzó, Mola d’Esclop, cars de veure en general). També els podeu veure al flickr.

El “Mont-illa” del Galatzó des del Tibidabo. Visible poques vegades l’any

Curiosament, des de Mallorca, un altre fotògraf de paisatges, Marcos Molina estava enfilat en aquells moments damunt el Galatzó, pero ..No va veure pas Catalunya!. La raó no pas per falta de transparència sino per falta de contrast amb el celatge del damunt nostre. Per tant aprofito per dir, com altres vegades, que la visibilitat a distància entre dos punts no es pas una cosa que hagi de resultar bidireccional. En canvi l’observador mallorquí si que va poder retratar els cims més enlairats d’Alacant, amb un cel més lluminós darrera la Serra de Bernia i companyia. Al matí següent la reaparició va ser més lleu però curiosa, en el sentit meteorològic que va estar caracteritzada per un lleu vent de mitjorn.

DESEMBRE

Arrivem al Desembre, i també es va estrenar aviat. Fins i tot en cert dia, havent plovisquejat abans l’horitzó es va transparentar per mostrar-nos el perfil de la serra . Em vaig desplaçar a la part alta de la ciutat per retratar-la; era, a banda de la pluja (poc habitual que coincideixi) una situació de les més típiques que faciliten els albiraments, una dorsal anticiclònica amb bona subsidència i escalfament adiabàtic, cues de fronts septentrionals passant longitudinalment, advecció d’espesor en superficie i a més una distribució de núvols mitjos bastant apropiada. També es va deixar veure el dia següent i a més tant en l’albada al vespre, bastant més lleument això si.

Un parell de dies després, una dona la va copsar des del Montseny, zona desde la qual gràcies a la seva alçada sovint s’aprecia el perfil quan en canvi des de cotes més baixes com per exemple Collserola, no l’arrivem a veure.

A mitjans de Desembre vaig tornar a Montserrat en previsió d’una nova albada balear per gaudir d’un nou espectacle. El resultat no va ser tant lluminós com al Novembre, però va resultar atractiu el fet que escassos moments després va començar a ploure al monestir per causa de l’arrivada d’un front. Aquí la ressenya al fbook i comentada també a Btv.

Un parell de dies després, l’observador Jordi Porta, per la seva banda també la va copsar des de Vilanova d’Escornalbou i com a cosa ben remarcable a dir es que des de Collserola la silueta es va perllongar visible fins al migdia, cosa ben infreqüent. Actualment estic una miqueta ocupat en fer un estudi dels factors específics que faciliten les visualitzacions de migdia en els últims 8 anys que porto observant.

L’aparició en el dia més curt de l’any, si de cas feu click per veure-la amb millor qualitat, gràcies.

L’amiga va apareixer altre vegada el dia del solstici d’hivern, tot i l’elevada humitat amb valors que rondaven el 75% en diverses cotes, pero altres factors més habituals si que confluien positivament.
La situació meteorològica va proseguir i encara va millorar més el dia següent. El resultat va ser una albada ben macades del Tibidabo amb l’horitzó molt encès en una estreta franja de cel.
Per cert també a destacar l’elevada resolució. Si feu click a la fotografia del Puig Major d’aquest dia (la de la dreta) veiem que s’aprecia fins i tot l’edifici, aixó vol dir que l’aire estava molt estabilitzat, tot i que en extrem, l’estabilitat produiria una inversió tèrmica acusada i aleshores la imatge es distorsionaria per causa del miratge si coincidís el doblec amb la perspectiva del cim.
.

Destacada també i precisament en tal aspecte va ser la del capvespre de Nit Bona de Nadal. A saber: Un miratge superior entre el Puig Major i el Penyal del Migdia.

Sembla que aquesta collada es propicia a generar visualment aquest “pont fantasma” dons ja me n’he adonat algunes altres vegades del fenòmen. Un altre aspecte, paradoxalment acompanyant, va ser la polució atmosfèrica patent a les simulacions i a les fotografies in situ, la qual tot i així no va arrivar a impedir l’observació!. Per cert al matí també havia vist jo l’illa, però vaig preferir retratar una conjunció llunàtica amb el Tibidabo la qual em va semblar estètica.

El dia de Nadal la contaminació marítima del dia previ, va afectar més de ple la línia de visió des de Barcelona i la serra no es va albirar, pero si en canvi des del litoral i prelitoral de l’àmbit de Tarragona on de nou en Jordi Porta, tant atent, en va deixar constancia fotogràfica. El mapa en colors de l’esquerra mostra la distribució de particules PM10 i el podeu trobar al portal web de Caliope.

Atenyent a les simulacions del Gfs i del Wrf i als factors de transparència associats, vaig tornar un tercer cop a Montserrat el dia 30 al migdia i al vespre l’illa es va entreveure de nou tot i que molt tènue en comparació amb altres ocasions referides. Els capvespres de finals de desembre i principis de gener sense necessitat d’una meteorologia diguem que especialment massa bona, son proclius a algunes observacions degut al fet de que el sol desapareix algo més tard per Mallorca que per bona part de Catalunya i això facilita un bon contrast de celatge similar al de les albades. Ho vaig explicar en un altre article al blog i també a Btv, no trobo l’enllaç.

I ja per finalitzar l’any, el dia de St.Silvestre (m’agrada el nom) (31), una visió consecutiva relativament bona i afectada de nou per miratges superiors, un xic morgànics. Adjunto un parell d’imatges al dessota. Ben bé ens poden recordar paisatges d’Arizona si substituissim el blau del mar.

Miratges morgànics a la Serra de Tramuntana

El més de desembre sol ser el mes de l’any en el qual abunden més els albiraments tot i que hi han anys que el premi se l’endú el gener, pero el d’aquest any passat el desembre va superar el d’altres anys previs, veient-se l’illa un total de 12 dies, es a dir, quasi la meitat de tots els dies del mes sencer. Per altre banda el total de dies de l’any passat amb visions de l’illa també va ser altissim: 48 dies tinc comptabilitzats basant-me en les meves fonts, les del meteocat, etc, lo qual suposa un 13% del total, 27 dies dels quals (dels 48) es van donar en els mesos d’hivern de principis d’any i de finals de Desembre citats.
La primavera del 2018 va aportar 8 dies amb visions de Mallorca, zero a l’estiu i 13 a la tardor. De tots ells, podriem considerar com visions de bona qualitat un terc de les mateixes (segons com posem el llindar, que es subjectiu), essent la majoria de les bones a l’hivern i en canvi la primavera destacant-se per les tènues. El contrast amb el celatge te molt a veure amb això i ja sabem que per a circumsantancies meteorològiques equivalents, les albades dels mesos propers al solstici hivernal son les gaudeixen un proximitat angular més notable entre l’illa i l’orto solar i per tant son les que més números tenen per facultar aparicions esplèndides a contrallum. També son les que en ocasions més vegades mostren un major diferèncial entre la qualitat de netedat entre les capes altes de la serra i les no tant elevades, degut sovint a les condicions de forta estabilitat dels anticiclons i la poca alçada del nivell d’inversió. Si la transparència no es molt dolenta, sota la discontinuitat s’aprecien miratges superiors, tant al sol com (algo menys intenses al estar a menys distancia) al relleu. Penso que el fenòmen pot ser algo més habitual però, en la segona meitat de l’hivern o, adhuc, primavera, gràcies al notable diferèncial de l’aire que plana sobre el mar mediterrani encara fred i les adveccions superiors càlides o devingudes per escalfament adiabàtic. Bé; proseguim:

Hivern-Primavera 2019

GENER

El mes de Gener de l’any 2019, les aparicions tambén ha estat super abundoses, albirant-se la serra un total de 11 dies, es a dir, gairebé igualant el nombre de les
del desembre.

El primer dia de l’any ja va resultar observada, des del Turó de l’Home crec, a més molt nítidament damunt els núvols com veiem en la imatge d’E.Navarrete; això si, em fa l’efecte que bastant forçada de tons.

Personalment ho vaig intentar des de Collserola pero sense èxit. i reconec que emv vaig frustrar una miqueta dons la primera de l’any val tres punts (es broma eh, no guanyo ni mitj cèntim amb aquestes coses :- ). Aquí a la dreta adjunto la sortida de sol que vaig retratar per cap d’any. Els núvols que s’aprecien m’impedien copsar la illa, situada fora del marc d’imatge un xic més a la dreta.

Cuatre dies més tard vaig suposar que reapareixeria i vaig decidir anar al Montseny (perquè no em tornés a passar el mateix :-)), on portava temps sense anar-hi i la vaig copsar, tènue i bé, com ja imaginava, sols els cims més enlairats, això si, va va haver una forta compensació de bellesa natural més a l’oest. Uns núvols irisats, potser nacrats estratosfèrics. En el tweet ressenyat adjunto enllaços i algo més d’informació.

El dia de reis, els mags van tornar a portar-la, amb certs miratges màgics novament i a més per la tarda vespre de nou, això si, des de les comarques del sud gairebé només. Més al nord la cosa va ser com més carbonosa.

Després d’uns dies de repòs, la nova tongada va esdevenir el dia 12. El primer dia de la nova serie molt tènue, després el dia següent es va distinguir tant de matí com de vespre però la millor de la sèrie va ser la tercera, després d’una nit molt ventosa, sinòpticament prefrontal.

Els cims de l’illa van ser visibles sobre una capa de boirina que ocultava les parts baixes. Comentar que una estona després de sortir el sol el celatge va produir un fenòmen curiós, un “fals crepúscle” o albada invertida, en el sentit que el sol estava al damunt i no sota l’horitzó (imatge de dalt a l’esquerra). Gràcies a l’oclusió de la lluminositat per els núvols alts, la Serra de Tramuntana encara es va poder seguir contemplant durant una bona estona més després  d’haver sortit el sol.

Index de PM10 , en aquest cas aerosols salins, la tarda del dia 24. Mapa de Caliope.es

Les següents aparicions es van donar a partir del dia 24 amb una configuració sinòptica de flux de nord després d’un front fred. La visió en aquell cas però va resultar tènue degut als aerosols salins generats per la intensitat del vent de tramuntana i així ho vaig referir en els tweets. El vent quan és intens genera esquitxos sobre les onades, esquitxos els quals romanen en l’aire en forma d’aerosols els quals tant poden produir fenòmens bonics com aquest (un iris marí) com simplement al mateix temps emboirinar la visió de distancies elevades. I sempre succeix així quan el vent es massa intens. La visió de l’illa a més s’emboirina més fàcilment amb la tramuntana que amb el ponent perquè te major recorregut sobre el mar i per tant aixeca més esquitxos. A més també sol ser un vent més fresc en el si del qual les microgotetes romanen més temps sense evaporar-se.

Mallorca retratada amb telefon, sense zoom.

Al matí següent, el vent havia minvat (podem consultar l’estació d’Alfabia (Serra de Tramuntana) a més de 1000m d’alçada), els aerosols associats també i la visió de l’illa va ser molt més clara . La vaig retratar amb el telèfon fins i tot (imatge dreta) i amb el sol ja sortit, des del Tibidabo. Per el que fa a la resta de paràmetres la situació seguia essent similar a la del dia anterior, ens trobavem sota el JetStream amb un recorregut de grans ondulacions (índex d’AO negatiu) i les cotes baixes del mar balear estaven afectades per una notable subsidència que incorporava aire net procedent del Canadà teòricament des de 5000 metres.

Molt fotogènica també va ser la illa el tercer dia de la serie (veiem les dues fotografies de baix que vaig fer des de l’Arrabassda de Bcn), amb la diferència que les cotes menys elevades ja s’havien atenuat. El vent, més amestralat, sembla ser que aportaba gasos com l’NO2 davant la costa central. També el portal Caliope així ho manifestava. La humitat molt elevada en indrets de la Serra de Tramuntana com S.d’Alfabia segons Aemet pero en un altre indret també alt de la Serra no tant elevada segons BalearMeteo.

I també per últim un quart dia (també consecutiu) en el qual l’amiga Mallorca, contemplada davant una pantalla lluminosa de núvols alts, va estar ben retratada per Jordi Porta des de Escornalbou.

La última bona albada va coincidir amb el de l’últim dia del mes, reportada aquí., com veiem una situació ventosa sobretot en alçada, acompanyada per núvols orogràfics i damunt seva en concret uns cúmulus (no altocúmuls) lenticulars associats.

FEBRER

El mes de febrer va ser en canvi pobre. La cosa va començar amb una aparició molt lleu de capvespre el dia 4 la qual vaig observar des de Collserola i algo millor l’albada del dia següent, la qual la vaig copsar des de La Mola conjuntament amb l’Albert Vazquez (fotògraf) amb qui vaig coincidir casualment.

L’Albert Vazquez (fotògraf) sobre La Mola.

La Mola és un indret des d’on la perspectiva del paisatge mallorquí resulta molt original dons queda situat darrera la Serra de Collserola i en concret just darrera del Tibidabo i la agulla de la Torre de Collserola. La comparativa fa patent la major alçada de la Serra de Tramuntana respecte a la de Collserola i si el radi de la Terra fos més llarg, eminentment encara sobresortiria bastant més ;- ).
Des de la Mola podem contemplar sovint el Pirineu, fins i tot alguns sostres de l’Aragó com el Posets. Es habitual trobar-se tant corredors com fotògrafs. Alguns d’ells han retratat també la serra de Tramuntana en varies ocasions, sobretot en Jaume Cusidó te un bon sortit de fotografies i el mateix Albert en te també alguna de especialment esplèndida que jo mateix recordo.

Prosegueixo amb el resum. Una altre aparició del mes va esdevenir-se el dia 16, aquesta interessant per anar acompanyada altre vegada de miratges superiors (bé, interessant fins que ens avorrim de tals fenomens). Personalment però.. se’m va escapar, cagun 10. Se’m va escapar en part perquè altres afers m’ocupaven aquella tarda però també sincerament perquè la vaig trobar difícil de preveure. Afortunadament no obstant va ser reportada des del O.Fabra per part de l’A.Puertas, observador sovint infalible que no se li escapen albiraments -bé, excepte quan li coincideix en diumenges festius que son uns quants durant l’any i li toca descansar-. L’aire sembla ser que aquesta vegada venia d’Italia i abans de centre Europa, un fet totalment inusual, la PBL es trobava per sota els 190m i un gran anticicló europeu, que havia arrivat a atanyer 1040 hpa al seu centre, portava instal-lat feia dies.

El dia següent, un altre fotògraf habitual pero des de contrades del Pais Valencià, Miguel Zaragoza, aprofitant una efemèride astropaisatgística de conjunció solar des del Tossal Saragossa (provincia de Castelló) va poder fer un retrat esplèndid de Mallorca en tal aspecte. Les conjuncions directes son esdeveniments que permeten prescindir en bon grau de la qualitat de l’aire i de la humitat, mentre no hi hagin núvols destacats que s’interposin en el paisatge o el celatge de més enllà. Des de Barcelona certifico que no es va veure.

I bé, a partir de tal dia, va venir una sequera observacional de varies setmanes. No vaig registrar cap altre més observació ni em vaig assabentar de ningún altre que l’hagués testimoniat. També em va anar bé puc dir, una mica de.. Descans.

MARÇ

En el canvi de quinzena del mes de Març, l’amiga Mallorca va reapareixer lleument i també es va deixar veure els dos altres dies consecutius següents, treient els seus cims una mica els caps sobre la boirina anticiclònica; veiem aquí la que va retratar en Daniel Yeste al vespre amb el port de Tarragona davant i la que vaig fotografiar de nou jo mateix i el sol amb un notable miratge. Si per dessota de la línia d’inversió l’aire hagués seguit prou net evidentment Mallorca hauria presentat també el miratge vaig pensar i de fet així va ser des de Denia! (Alacant), unes imatges magnífiques. Mai m’en havia adonat de tants miratges superiors sobre Mallorca com en aquests últims mesos. Recordo que anys endarrera, aquest tipus de fenòmens em semblaven comuns en latituts àrtiques i em semblava difícil de que els veiessim a les nostres contrades, pero ja m’havia pres el repte de veure l’illa sota tals distorsions i la he vist varies vegades. El fotògraf Pep Puig va fer unes captures especialment maques una vegada.

ABRIL I MAIG

La primera percepció de la primavera va arrivar lleument el capvespre del dia 4 d’Abril amb vents fluixos de mitjorn i humitats elevades. Durant el matí previ havia passat sobre Balears el nucli de l’embossament, el qual era relativament càlid a molta alçada (300 hpa) vinculat sovint amb plegs de la tropopausa i intrusions d’aire sec i net que després sovint acaba repercutint si es produeixen descensos sostinguts d’aire. També era una característica (i molt corrent d’aquestes situacions) la petita falca del geopotencial entre el talveg citat i un altre embossament situat prop de Galícia.

En l’albada següent la situació sinòptica va variar poc, solsament el grau de orientació de rotació del sistema.  La vaig tornar a albirar, també tènue, amb aires de sud.

Tres dies després, de nou tènue i sinòpticament pareguda en molts aspectes
(no en tots, ja no teniem mitjorn per exemple) pero en aquesta ocasió amb un pilar solar que em va cridar l’atenció més que la mateixa illa, la qual entenc que pot avorrir a més d’un, excepte als més fans de la silueta.

El dia 11 de nou va apareixer per la tarda, en bona part gracies a la distribució de lluminancia degut als núvols sobre el mar i no a l’horitzó, propiciant l’efecte escenari. . La fotografia d’aqui sota es la que es correspon amb aquell dia i el contrast llumínic esdevenia molt paradigmàtic de l’efecte mencionat, el qual he descrit ja altres vegades en aquest blog. Es tracta, de quan el celatge que hi ha entre l’horitzó i l’observador es troba ampliament cobert de núvols reduint la lluminositat, però en canvi roman la franja de l’horizó on es troba el relleu, lliure i ben iluminat; s’esdevé aleshores com en un una obra artística quan la representació es iluminada per els focus.
L’efect invers, perjudicant, seria si l’horitzó fos ombrejat i en canvi el paisatge més proper altament enlluernat.

Efecte escenari sobre Mallorca des del Maresme

Per descriure la nova aparició no trobo la fotografia que la ilustri però si disposo de la resenya en els arxius. Va resultar el dia 26, derivada d’una situació postfrontal freda i que encara estava afectada per el tàlveg associat. Va ser captada des del O.Fabra i també per mi mateix, pero en el meu cas un xic més tard, quan la qualitat certament ja havia minvat. En aquell cas vaig anar reconec arran de la notificació de l’Alfons Puertas (meteoròleg de l’Observatori). Inicialment em pensava que romandrien encara molts núvols a l’illa i que no es voria i de fet la humitat era elevada a la Serra de Tramuntana a primera hora del matí com mostro en la captura de pantalla que vaig fer del gràffic diari automàtic d’Aemet, com si certs cúmuls acabessin de passar-hi per damunt, però si que es cert que a la fotografia del meteosat no s’advertien núvols destacables.

El següent dia consecutiu, al capvespre, també es va va observar però quasi imperceptible, testimoniada per D.Yeste des de prop de Reus.

I per dir algo sobre el Maig, si no m’equivoco, tant sols els dies 9 i 11 van resultar prou transparents per visualitzar-la, si menys no davant la costa central, visions poc destacades, res a veure amb les de l’any precedent i el 2017, fantàstiques.

D’ençà de tal data, la transparència ha estat tant minsa que crec que no ha permès ullprendre cap dia la silueta des de Catalunya. No em consta cap albirament per part de ningú en tot el mes de juny i tampoc en tot el que portem d’estiu. Escric aquestes línies a mitjans d’agost i sembla que pot seguir per llarg. L’any passat fins mitjans d’Octubre res.

Per què costa tant de veure a l’estiu?

En els estius, mai o gairebé mai, s’aprecia la illa, es la realitat estadística. En l’estació seca plou menys i si ho fa sol ser de manera més localitzada, l’absència de pluja implica que es neteja menys sovint l’ambient. La carència sostinguda de pluja propicia altres conseqüències afegides; la terra és troba més seca i la pols s’aixeca amb facilitat amb les brises o ocasionalment els anomenats “dimoniets”, més propis dels mesos estiuencs que en d’altres degut a l’escalfament directe del terreny.

Altres causes les trobem en una escala més grossa. A nivell més mesoescalar -meteorològicament parlant- les masses d’aire presents a l’estiu es substitueixen menys sovint unes entre altres; els vents en elles solen ser recirculants, brises litorals, brises de muntanya etc.. Però tot queda a casa; els gradients de pressió atmosfèrica solen ser menors, la baroclinitat, les interaccions entre anticiclons i borrasques també de menor intensitat, la tropopausa indirectament també ens afecta; a l’estiu es troba molt més alta de nivell (i per tant més lluny queden les intrusions estratosfèriques) i alhora la capa de mescla (PBL) sol ser més gruixuda i per tant més pols es pot repartir per les cotes. Per altre banda els origens de les masses d’aire atlàntiques (quan arriven, perquè sovint les que ens atanyen son les subtropicals o centreeuropees i mediterranies) tampoc solen estar tant netes com a l’hivern, ans al contrari, hem de ser conscients que extenses zones del nord del Canadà son presses dels incendins forestals naturals als mesos d’estiu, sols cal veure les imatges satèlit per adonarse’n.. (enguany a més han estat de rècord certs incendis àrtics) I en conseqüència, moltes de les partícules PM2’5, diluides pero presents van esssent transportades al llarg de milers de kilòmetres; a més, la turbulència tèrmica diurna de les regions difficulta la seva sedimentació i per tant la neteja de les capes mitjes i altes necessaries per a un bon contrast visual entre el paisatge i el celatge. I tornant a lo més nostre com a complement de factors: la contaminació més local: Les emisions derivades dels ferries i algunes altres embarcacions que també incrementen la seva activitat durant l’estiu i plenen de fumera les capes baixes properes al mar lo qual tècnicament vol dir elevats indexs de gasos i partícules, tant PM2’5 com PM10.

Quan millorarà aquesta situació? Bé, segurament quan alguna dana o borrasqueta atlàntica condensi, aglomeri i faci precipitar els aerosols una mica lluny de nosaltres (al cantàbric possiblmement) i l’aire que ens arrivi un cop passat per “tunel de rentat” i empès per el corrent en jet, baixí a més a més de latitut i de cota, per subsidència ens aterri sobre el Puig Major, com a mínim :- ).

Probablement la sortida del sol més distant del mon retratada fins ara.

INTRODUCCIÓ. UNA MICA DE MEMÒRIA DELS FETS PRECEDENTS

Fa poc més de 5 anys se’m va ocorrer la idea de que els Alps els podriem contemplar des del Pirineu en certs dies de l’any gràcies a que el sol deuria sortir per darrera d’alguns dels cims. Vaig determinar les dates exactes per albirar un cim en concret (i més endavant altres més), el Tëte de l’Estrop des del Canigó i conjuntament amb dos companys vam aconseguir retratar-la parcialment, tot resultant aleshores les primeres fotografies dels Alps fetes (o si menys no publicades) des de la nostra serralada.

Pocs mesos després* d’aquella fita, un fotògraf francès va esgafar una carena del massís del mateix Estrop per retratar una posta de sol per darrera del Pirineu. Com que crec que va significar la posta de sol més distant del mon mai retratada fins al moment, vaig escriure un reportatge al respecte, tant aquí com al web de Beyondhorizons.

DES DEL NOUFONTS. ..LA SORTIDA DE SOL MÉS ALLUNYADA.

Posteriorment vaig sentir ganes de voler un dia poder retratar l’Estrop,
pero des de més lluny. Nogensmenys els intents no van fruir, en uns casos per núvols i en altres per altres factors a la contra. Enguany, després d’una oportunitat perduda al més de maig, semblava que la meteorologia podia no fer la guitza i amb un parell de companys (Pep Puig i Pau Gaspar) ho he anat a provar des del Noufonts, un dels cims més rellevants que conformen part de l’Olla de Núria. L’objectiu a més, era aconsenseguir contemplar i retratar la sortida del sol des de la distància més gran del mon, si menys no per lo menys les publicades fins ara. I com l’anterior rècord en aquest sentit si no ens equivoquem ja el teniem nosaltres, dons sols calia anar un xic més lluny, dins el mateix Pirineu, per aconseguir-ho, mentre no canviem de continent :-)

Això si, havia d’adaptarme a la matemàtica solar. Mitjançant procediment de determinació dels azimuts de les sortides de sol vaig esbrinar que els dies en els quals la muntanya transitaria per davant del sol serien el 16 i 17 de Juliol, essent el primer dels dos el que oferia més possibilitats de bon temps, meteorològicament parlant, factor important a considerar.

Dit i fet, des de Fontalba varem començar camí cap a Núria i des d’allà durant la nit ens vam anar enfilant cap al Noufonts, caminant la major part del temps sense una llanterna gràcies a la llum de la lluna plena. Al peu del pas de Noufonts vàrem plantar una tenda per descansar donat que un dels companys no es trobava fi. Després vam continuar cap al turó, se li feia una mica dur al Pau, però era admirable perquè havia estat voluntàriament sense menjar res durant dies i tenia la intenció de seguir visquent sense menjar.

La lluna s’estava amagant entre el Puigmal i el Segre i el company va decidir parar a prop del cim per contemplar serenament la matinada (ell és músic, no entusiasta de les fotografies però li agrada molt contemplar les sortides del sol) i “alimentar-se de la llum” que havia de sorgir, a més no es trobava molt fi.
Pero per aconseguir la fotografia calia -vaig pensar- continuar una mica més cap amunt, amb l’objectiu que la carena del Puig del Racó Gros (la qual em va amagar els Ecrins del Puigmal en un intent que vaig fer una vegada fa tres anys) no impedís la visió de l’Estrop.

En arrivar a la collada de Noufonts i per tant a la carena, poc abans de les 6:00 del matí, el cel presentava aquesta brillantor tant maca concentrada en una llarga i estreta franja de cel sobre Itàlia, sinònim d’atmosfera bastant transparent.

Al dessota una franja vermellosa i arran d’horitzó una de més tènue. De seguida em vaig adonar del Ventor (nom occità del Ventoux), un gran referent de la Provença des de mar i des de terra. La silueta de tal muntanyot es veia tènue, a 320 kms, només les seves parts més enlairades. A la part esquerra els prealps i els alps més elevats algo d’elles es veia, però aquest dia no eren pas el meu objectiu i no intentava distingir els relleus o fer-ne fotografies. L’objectiu era el sostre de la Provença dins el gran disc de la nostra estrella.

Al poc d’arrivar al cim del Noufonts vaig veure el primer moment de l’aparició del sol i el vaig retratar. Atent, vaig seguir el trànsit del sol amb la càmera .. sobre un pla horitzontal … I res apareixia, per uns quants segons pensava que, igual havia una capa d’estrats que ocultava les siluetes!!, també vaig pensar que igual havia tingut algun error en la data.
De repent, quan el Sol ja es trobava a la meitat del seu recorregut, va començar a apareixer el relleu desitjat!.

El paisatge més distant davant una sortida de sol.  The most distant sunrise. Astrolandscaping.

Va anar una mica de pels la cosa. No va quedar centrat dins el sol tant centrat com volia, pero per lo menys va quedar a dins del disc.
El meu objectiu, a banda de la fotografia, també era disfrutar de la contemplació a ull nu (a més d’alguna foto) i això no ho vaig aconseguir. El sol brillava amb tanta força malgrat la distància (i per tant tant aire entre mig), que era perillós per la vista si m’hi fixava en ell. Per prudéncia, em vaig limitar gairebé sols a mirar sols a través del visor de la càmera, per cert una Nikon P900 per qui hagi sentit curiositat tècnica.

En aquells moments vaig tenir alguns problemes amb l’enfoc, havia d’enfocar primer altres parts de l’horitzó per aconseguir bon detall i apuntar tot seguit a l’Estrop cada vegada que volia fer alguna nova fotografia. Quan la muntanya es va posicionar equidistant a ambs costats del sol, tot i que baixa, vaig fer el click més adient.
Tanmateix, a més de l’Estrop, el meu objectiu era intentar que també aparegués una altre punta del massís, lleugerament més allunyada i sols perceptible amb refracció elevada; les Trois Eveches, tot i que quasi imperceptible i no tenia la bellesa estètica de la resta del massís.

Als pocs segons més, el sol va despegar de la Terra i el relleu va desapareixer, totalment ocult per el bany de llum atmosfèrica. Ja no havien més oportunitats, l’espectacle havia durat menys que la mateixa sortida del sol, nogensmenys la fotografia estava feta, la del Estrop i un subcim una mica més allunyat, del massís de Trois Eveches. Tot plegat, a més de la sortida del sol darrera el paisatge més distant, es crec l’astropaisatge més distant (incluent tant sortides com postes), possiblement del mon. Si algú em rebat, benvingut.

Un xic més tard, el sol començava a posar llum en els cims veïns del Noufonts; l’Eina i el Finestrelles Finestrelles des del Noufontsva ser uns dels primers, seguit del Segre i el Puigmal, el qual tot i ser més enlairat (2910 m), tenia el sol inicialment ocult per el Canigó i per això tampoc és apte per possibilitar percebre el cim alpí més alt de la Provença. El Finestrelles magnífic, justament feia tres anys endarrera, en idèntica data, m’havia permès veure i retratar els Ecrins (significant el rècord del mon de distància).
Al poc es va enlluernar també el Pedraforca i tot el que restava. El sol surt per a tothom.

Nota (*): Entre mig va succeir un dramàtic succés en aquella muntanya el qual desgraciadament la va fer més famosa que les fotografies de distancia. L’accident d’aviació més terrible de les últimes décades a Europa: El pilot de Germanwings es va suicidar estrallant l’avió ple de passatgers contra el relleu de la Tete de l’Estrop.

Esperem que no torni a succeir mai més res similar, que l’Estrop atregui en tot cas només “bones bogeries”. Les muntanyes poden detonar moltes emocions i els humans són forts i vulnerables al mateix temps, en relació amb l’univers.

Gràcies a Pep i Pau per compartir aquesta ascensió i agrair a totes les persones que estimen la natura amb els seus secrets i la bellesa de tots els seus paisatges.

Algunes imatges més. L’albada, el Ventor, els cims de Núria, el Coll de Noufonts, el Massís del Carlit i el Pedraforca:

Anex: il·lustració de la simulació panoràmica obtinguda gràcies al programa Ulrich Deuschle per al Tete de l’Estrop vist des de Noufonts amb la refracció precisa adequada. Vosaltres mateixos podeu entrar al web Udeuschle.de

Mallorques de tardes primaverals


D’esquerra a dreta, el Puig Roig, el Puig Gal.lileu i les estribacions del Massanella, el passat 14 de maig des del Tibidabo. La millor imatge d’aquestes muntanyes aconseguida fins ara. Malauradament però unes desastrosses taques al sensor han enlletjit molt el resultat.

MALLORQUES DE PRIMAVERA

La primavera és una estació d’aromes, de colors.. Pero per general no sol ser una estació tant bona per percebre siluetes llunyanes com en el cas de l’hivern, en proporció son menys i solen ser més tènues, però ara bé; no està extempta d’alguns de bona qualitat i alguns d’especialment extraordinaris els quals en alguns aspectes no es poden donar tant bé com en altres èpoques de l’any.

Per el que fa a les visions de Mallorca, un aspecte interessant o curiós a saber, és que a la primavera, la major part de les visions exitoses, es donen a les tardes, més que no pas als matins. D’això ja se’n va adonar, a principis de segle XX, l’Eduard Fontseré (1) a mercè de les observacions de Gabriel Campo, i gairebé un segle després, ho corroboro.

Fa més de 5 anys que porto observant i analitzant metòdicament les aparicions de l’illa, tant a través d’observacions propies com també com a través de testimoniatges d’altres observadors (2), tant amateurs com professionals i d’entre un gran ventall d’aspectes interessants que he analitzat i surten a la llum, un d’ells és precisament el citat.
Entre l’any 2012 i el 2017 (ambs inclosos), si només ens atenim a les primaveres de tals anys (es a dir, entre els 21 de Març i el 21 de Juny de cadascún) l’illa s’ha deixat veure, per lo menys des de Bcn i rodalies, un total de 51 vegades. De totes aquestes 51, 19 albiraments han estat testimonits als matins, lo qual és un 37’2% del total, 8 visions de l’illa han estat al migdia (15’6%) i 24 ho han estat tarda (47%). En alguns pocs casos dels inclosos, van ser tant de matí com de tarda o mati i migdia o migdia i tarda.

Ara bé, naturalment la majoria han estat tènues. Aporto xifres també en aquest sentit al respecte per filar més prim. De totes les observacions primaverals dels matins en que es va veure l’illa (19) el 31’5% d’aquestes van ser nítides o molt nítides i el 68’6% varen ser tènues, o bé limitades sols a les carenes.
Per el que fa a les 8 observacions de migdia, 6 varen ser de caràcter lleu, una de regular i una bona.
Per el que fa a les de les tardes, del total de les 24 abans referides, un 75% de les tals van resultar regulars o tènues i un 25 % bones; d’aquestes últimes, no passen de 5 les que podrien clasificarse com molt bones i que facultives per visualitzar detalls que més tard comentaré.

Curiosament, si considerem sols les observacions primaverals més destacades (despreciant les tènues i lleus) hi ha un empat entre les Mallorques de matins i les de les tardes (6 versus 6) i només una de bona qualitat al migdia en tots aquests anys, repeteixo, només en primaveres.

Per què hi ha un elevat % de Mallorques visibles en les tardes? Bé, dons en gran part és degut al fet que la matins, per primavera, el sol, quan apareix per l’horitzó, ho fa des de un angle força allunyat de la posició geogràfica de l’illa i tal factor no juga el tant ventatjós paper que si que te a la tardor-hivern.

El que ja costa més de deduir ràpid és potser el similar % de visions de bona qualitat, en les quals les aparicions ja resulten quantitaviament més equilibrades.

Apunto un seguit de varies consideracions i d’hipotesis explicatives.
Pressuposo que quan l’aire és molt diafan.. La transparència atmosfèrica permet un besllum considerable en un major rang angular respecte al observador, besllum el qual juga un paper d’efecte pantalla similar al de l’hivern. Quan l’atmosfera està menys pristina, la llum rasant del fons, previ al moment de la sortida del sol, queda massa interferida tant per factors d’absorció com de dispersió, i la restant no es suficient per fer ostensible l’efecte esmentat. Tinguem en compte a més que, amb humitats elevades, la llum del celatge distant darrera una silueta es dispersa en una proporció molt notable cap al observador però sempre i quant l’angle de la silueta amb el sol sigui petit (3), no pas en angles notablement oberts.

En canvi, a les tardes, pero amb el sol no massa baix, la lluminancia al celatge de l’illa pot arrivar millor des de damunt i a nivells baixos sovint les humitats a mitja tarda no son tant destacades com a primeres hores dels matins i per general no propicien una dispersió molt accentuada que interfereixi les visions.

Per altre banda m’he anat adonant que els núvols alts sovint juguen un paper especialment important a les observacions de tardes; bé, val apuntar que d’això ja se’n van adonar també altres observadors més antics i vull fer esment de l’observador S.Bartina el qual a mitjans del segle XX sembla que ja citava (4) el paper ben contrastant del celatge quan aquest estava blanquejat per cirrus i cirroestrats -núvols per cert sovint associats en alguns casos a encluses de cumulonimbus o les seves restes i més usualment a fronts càlids(5) i a certes configuracions anticiclòniques-.
Les encluses i restes d’encluses em fa l’efecte que a la primavera, sobre Mallorca son més usuals a les tardes que als matins, tot i que confeso que això no ho tinc prou registrat i em falten dades objectives en aquest sentit per confirmar-ho. També crec que hi ha una major preponderància de contrails (estel.les dels avions a gran alçada) degut a una major abundancia de vols comercials a les tardes que a les nits i penso que en general (i per el que fa a això em baso en reculls d’observacions propies en una llarga temporada, pero em faltaria contrastar-ho amb altres i amb major volum de dades) crec que hi una lleugera major preponderància de cirrus i cirroestrats a les tardes que als matins i que a la inversa succeix amb els altocúmuls; nogensmenys els altocúmuls a l’horitzó tendeixen a mostrar aspectes més grisosos, no blanquinosos.

Ara bé; un fons de celatge fosc no sempre és negatiu; en veritat pot ser un factor altament positiu si les siluetes muntanyoses son pàlides i il.luminades intensament per el sol, comporten un diferencial positiu en aquest sentit. I en aquest aspecte la Serra de Tramuntana te un bon potencial per funcionar així gràcies a la seva roca calcària, la qual afavoreix una bona reflexivitat. També quan l’illa està nevada, funciona de manera versemblant (bé, encara més intensament), pero a la primavera, trobar tota la serra ben innivada (i no sols els cims) és francament difícil ;- ).
La bona reflexivitat del relleu només resulta factible a les tardes i en especial a les tardes dels mesos més propers al solstici d’estiu. La rao és que aleshores, el sol s’amaga bastant proper al NW i enlluerna més frontalment la major part de les muntanyes. Això propicia un cert efecte escenari, el qual es molt més notable si a més a més hi ha la sort de que una capa de núvols oculti el sol en per a les distancies més properes.

Per tal que la serra de Tramuntana reflexi molta llum, àdhuc, més que la del celatge del fons, és molt necessari que tant la llum que arriva a l’illa com la que reflexa envers la costa peninsular no estigui interferida per aerosols; en altres paraules, cal una notable transparència, donat que a més es tracta d’un recorregut llumínim (sobretot el de tornada) circulant per capes molt baixes.

DESTACADES VISIONS D’ALGUNES TARDES PRIMAVERALS

En primer lloc voldria recordar la que vaig tenir la satisfacció de gaudir i de retratar el 20 d’Abril del 2012 (per cert, temps abans que utilitzés el tweeter, el fb o aquest blog dels horitzons i també abans de que per televisió comencessin a abundar les reportacions de l’illa (quasi sempre enviades des del O.Fabra), personalment ja portava també un cert temps observant retratant l’illa en diverses ocasions). No és que fos una Mallorca molt contrastada per el que fa a lluminositat, de fet no gaire, però si que ho era a nivell de transparència i resolució i vaig tenir l’encert de presenciar-la i retratar-la.
Meteorològicament es va tractar d’una situació ben típica caracteritzada per una tarda amb vents de ponent, secs i algo reesccalfats amb un anticicló posicionat a les Açores i una Borrasca a Gran Bretanya. A nivells mitjos alts estava ocupat per el corrent en jet, venint sense gaires oscilacions, des de nordamerica. La visió, tot i resultar bastant tènue ja em va permetre distinguir els l’aspecte rocallós de la Serra de Tramuntana, si menys no el del Puig Major i em vaig adonar del gran potencial que tenen les observacions de tardes (si es donen certes condicions) en comparació amb els albiraments matinals. https://horitzonsllunyans.files.wordpress.com/…/observacic3…

En segon lloc i després d’un salt d’anys considerable(6), resenyar la fantàstica del any passat i que ja vaig comentar en molt detall i per tant no em repetiré. Segueix essent la vegada que millor he retratat el Puig Major.
https://horitzonsllunyans.wordpress.com/…/la-mallorca-de-q…/

En tercer lloc i ja aquest any, vull citar també una que crec que va ser força bona, pero que personalment me la vaig perdre al estar jo en aquell dia ben lluny del territori que m’ho permetés. Va ser l’1 d’Abril i va ser retratada per Daniel Yeste des de prop de Reus. En la seva fotografia s’aprecien també aspectes texturals de la serra de Tramuntana i per tant es mereix ser inclosa en aquest recull. Estaria bé visualitzar-la amb més grau de zoom o teleobjectiu o un retall per analitzar millor els detalls https://twitter.com/danitonski/status/980876319142576129 Es va tractar de forta dominancia anticiclònica en la qual les capes més baixes eren força estables i humides, amb lo qual no s’apreciaven tant bé com les carenes.

I per últim la del passat 15 de Maig. Magnífica i que com no he escrit gaire de com va anar la cosa, en faig la crònica.

A nivell mesoescalar la situació meteorològica era una mica la continuitat del dia precedent, en el qual, ja per la tarda s’havia deixat entreveure l’illa pero molt lleument i estava caracteritzada per una borrasca aillada centrada al Golf de Gènova la qual era especialment profunda i freda a nivells mitjos (Dana). La baixa havia afectat de ple també la nostra zona un dia i mitj abans de la tarda més bona i encara afectava de rasquitlló.
Per el que fa a dades meteorològiques, les humitats a Collserola la tarda vespre del dia 14 voraven el 75% i a l’illa algo més baixes pero tampoc especialment; el flux de vent del NE (molt inusual) pero molt lleu i les temperatures això si notablement molt baixes per ser un mes de maig, 10 graus vora les 8 del vespre. No sol ser usual copsar l’illa en dies amb temperatures molt per sota de la mitjana.
Per el que fa als núvols mitjos, una cobertura parcial de núvols alts i mitjos, relacionats amb la Dana citada ocupaven bona estona una part considerable del mar i van contribuir a un moderat efecte escenari; estaven associats també a la presència d’un front ocluit representat al sud de França, factor que vaig tenir especialment en compte per preveure l’aparició de la silueta. Important també va ser l’afebliment de la convecció a la zona de Mallorca i que va permetre la disipació dels núvols baixos de la zona.
En tot cas, vull fer esment que el cel ja venia essent bastant transparent al matí, quan personalment me’n havia adonat de la presència de sostres de cúmuls al horitzó marí, testimoniatge simptomàtic de la netedat del aire. Dies abans les capes mitjes s’havien ja netejat notablement degut a intrusions d’aire de zones més elevades de la troposfera, fenomen característic de les danas profundes i dinàmiques que porten aires àrtics o polars al seu darrera i que en ocasions poden resultar intrusions estratosfèriques fins a nivells fins i tot mitjos-baixos de la troposfera; hi han interessants estudis en aquest sentit reportats aquests últims 10 anys.

Bé; sospitant una mica la possibilitat de tot plegat, vaig anar cap a Collserola a mitja tarda i ja es veia l’illa, bastant millor del que en principi havia pensat. De principi la silueta es mostrava més fosca que el celatge i no permetia ullprendre cap detall textural dels relleus. Va ser després, ja més vora les 7 de la tarda quuan totes les orografies intermitjes van anar fent-se visibles gracies a un increment de la varietat tonal de la llum sobre el paisatge.
Em recordava cada cop més la fantàstica visió de l’any passat pero amb la diferència que aquesta vegada no havia cap inversió tèrmica ni un miratge distorsionador del perfil. L’aire també era més nítid a nivells baixos que l’any passat (en part gracies a la absència d’inversió). I a partir d’aleshores be podia succeir dues coses:

Que la visibilitat millorés o que empitjorés, una de dues!. Si millorava, podria ser fenomenal, amb el sol encara més baix i si eventualment quedés tapat per nuvols alts al mar balear, podria tornar a propiciar un efecte escenari meravellós com el de l’any precedent i facilitar la potser millor observació mai haguda de l’illa. Pero això no depenia tant de com estés el cel sobre Mallorca o al darrera d’ella ..Si no de que no haguessin núvols a la zona del Massís dels Ports (a saber: el sol de Mallorca s’amaga per allà en aquesta època, es a dir, succeix lo invers que en els albiraments de tardor-hivern) lo qual era ben dificil donada la situació d’elevada inestabilitat a la península ibèrica afavorida a més per la termicitat diurna del relleu. I realment la millora no es va produir; la llum del sol, al anar baixant aquest, va intercptar progresivament les zones més humides i ja no arrivava a Mallorca amb la inteensitat necessaria.
Poc després ja va arrivar l’hora de la posta oficial de Mallorca (no encara des de Catalunya) i evidentment ja no havia possibilitat de que s’iluminiessin els relleus.

Tot i així, la serra, vora les 7-8 del vespre havia estat magnífica, i a excepció del Puig Major, la resta de relleus, ha estat la vegada que s’ha mostrat millor davant d’una càmera (o que per lo menys em consti) per el que fa sobretot a la definició atmosfèrica dels detalls de roques en diverses cotes del panorama. I per cert, naturalment sense fer ús de programes tècnics de postprocessat fotogràfic tipus lightroom o photoshop ni havent utilitzat filtres infrarroigs per al cas. Tot natural, com a ull nu, fent la salvetat del zoom. Estaria be que tinguessim vista de rapinyaires.

I bé. Un altre dia encara pot ser millor, si els condicionats que faltaven -i comentats-, s’haguessin ajuntat!.

Per el que fa a les fotografies, en un aspecte han sortit pèssimes; unes malaurades taques al sensor de la càmera han enlletjit molt les imatges.

Per cert, una gràcia ben maca acompanyant va ser de caire ornitològic; el vol d’un xoriguer, el qual estava cernit durant una bona estona davant l’horitzó i en moltes ocasions es posicionava davant el relleu de l’illa. Adjunto al dessota una de les moltes fotografies que vaig fer a aquest ocell, el qual em va entretenir molt més que Mallorca mateixa, durant una llarga estona.

IMATGES ANEXES

————————————-

(1) https://horitzonsllunyans.wordpress.com/2016/11/24/una-mirada-a-100-anys-endarrera-eduard-fontsere-i-gabriel-campo-els-pioners-de-les-observacions-de-mallorca-dels-estudis-de-transparencia-atmosferica-a-catalunya

(2) Per el que fa a altres observadors, a destacar sobretot l’Alfons Puertas des del O.Fabra, el qual diariament observa l’estat del cel i enrregistra moltes dades, i quan no hi és ell, altre colaborador que el supleix els torns.

(3) https://www2.pvlighthouse.com.au/resources/courses/altermatt/The%20Solar%20Spectrum/Scattering%20of%20sunlight%20in%20the%20atmosphere.aspx

(4) https://horitzonsllunyans.wordpress.com/2017/11/18/mallorca-al-1954

(5) Els fronts citats son bons per molts altres factors associats també, tanmateix aquí sols m’he volgut centrar en el paper dels cirrus per el que atany a la nuvolositat. Les zones post frontals fredes també son bones, pero en algunes altres circumstàncies. Tot això ja ho descriuré en un altre article.

(6)Curiosa l’absència (a menys que em perdés personalment algunes) d’observacions excel-lents de tardes entre el 2013 i el 2016 inclosos. Van haver algunes de bones com el 28 de març del 2013. L’Alfons Puertas des del O.F. la va notificar com bona pero no recordo fotografies i jo malauradament me la vaig perdre. També al 2014 va haver una altre bastant bona, pero no prou excel.lent com les que he volgut més destacar. No obstant, no descarto la possibilitat, de que si que me’n hagi perdut alguna, havent-la vist ja al matí i no havent confiat prou en que en certs moments de la tarda hagués resultat excel.lent (de vegades la excelència pot estar sols en una hora o uns minuts!!). Per part de l’Alfons sovint als capvespres ell ja no hi treballa i també se li poden escapar, o coincidir-li jornada festiva.

.

Contemplant Eivissa des de Catalunya


Relleus de Mallorca i les seves ombres projectant-se al cel al moment de sortir el sol!. Meravella a les 8:10. Pero no era Mallorca el que havia anat a veure aquesta vegada.

Després de veure tantes Mallorques, ja era hora d’aconseguir veure alguna altre illa de l’arxipèlag balear!! ;- )

Ara bé. Quina?  De primer (ja fa uns anys) se’m va passar per el cap Menorca..  Però es clar, el Mont Toro..  És molt molt baixet, massa! i alhora està més lluny que la Serra de Tramuntana..  Els números no quadraven prou per poder albirar-la des d’enlloc.

..I Eivissa?  Eivissa es veu relativament sovint des dels turons d’Alacant i algun que altre cop des de la provincia de València.  I des de Castelló fins i tot: El 2014 Miguel Zaragoza (fotògraf ja experimentat en paisatges mallorquins) ens va sorprendre amb unes magnífiques imatges, de les quals en vaig escriure un reportatge.

..I des de encara més al nord?.. Eivissa des de Catalunya?  Massa distant?..   No, sortosament hi havia la possibilitat des del Massís dels Ports.  Gràcies a la presència del Mont Caro, amb els seus 1445 metres d’alçada, contemplar Eivissa era una possibilitat teòrica real.

Havia cercat fotografies i no vaig trobar cap de la pituïssa retratada des del Caro. Això afegia un plus d’atractiu. Pot ser mai s’havia vist Eivissa des del territori de Catalunya?  Imagino que alguna que altre persona l’haurà vist; potser algú del territori moltes vegades, qui sap, però potser no s’hagi reportat. Era atractiu encetar-ho.

ALGUNS INTENTS PREVIS

Quan vaig estudiar fa uns anys les potencialitats paisatgístiques dels principals cims del pais vaig sentir ganes de pujar al Caro per veure i retratar Eivissa. Tanmateix, no em vaig dedicar a prioritzar aquest desig fins fa no gaires mesos. Abans m’he ocupat d’altres reptes, sobretot els relacionats amb els Alps. Per altre banda, al principi, les primeres vegades que havia anat al Caro van ser per retratar Mallorca (2013 i 2015, lo qual va resultar esplèndid).

Els primers intents a propòsit (com a prioritat) per copsar Eivissa van ser de primer un el 6 de Maig d’enguany. Aprofitant una ponentada seca que començava a bufar al matí em vaig decidir anar-hi per intentar un retrat de capvespre (tot i ser conscient de que son millors les albades d’hivern). Va sortir malament, la ponentada es va acabar molt d’hora i a mitja tarda ja havia quedat substituida per vents de sudoest força humits. ..Això si, em vaig assabentar que durant el migdia, mentre jo anava cap allà baix (o dalt millor dit) es va percebre Mallorca des de Bcn; una de les poques que em vaig perdre aquest any passat!.  El que si que vaig veure força bé va ser el Moncayo, el qual també era un possible segon objectiu interessant.

Improvitzadament, vaig tornar-hi el 28 de Juny; no es que em semblés un moment amb gaires possibilitats per Balears però em va donar el punt d’anar i en qualsevol cas vaig pensar que altres horitzons si que estarien nets després del pas d’una espectacular turbonada. El resultat va ser una altre esplèndida visió del Moncayo. I bé, també l’onze de setembre vaig anar-hi..   Tot copsant Mallorca, pero no la pituïssa.

La matinada del 18 de Desembre havien més possibilitats i vaig anar a fer un millor intent. La transparència sobre la part sud del mar Balear semblava que havia de ser molt bona, pero ai carai..   El cim del Caro estava tot enboirat; un núvol molt típic que es sol formar en moltes situacions de mestral. ..Vaig haver de baixar uns centenars de metres i per sota els núvols es van mostrar les siluetes sudoccidentals de Mallorca, magnífiques, pero es clar, Eivissa no; la contemplació de la qual sols podria resultar des de dalt de tot.

FINESTRES D’AIRE

Havia passat un mes des d’aquest intent i semblava que venia un cap de setmana especialment favorable per transparentar els cels mediterranis.  Ara bé, al mateix temps la situació era proclius a que haguessin núvols que tapessin, be de nou el mateix cim del Caro (el característic núvol cella) o bé els cels d’Eivissa, difficultant-ne el contrast.  S’alternaven hores en les quals els cels quedaven envaits per masses humides de ponent o de mestral (fronts freds sobretot) amb altres en les quals venia molt més sec però que tanmateix no s’acabaven d’assecar gaire les capes més baixes. O tanmateix feia vent  ..Pero de vegades tant que podia ser contraproduent. De fet així és; quan el vent passa d’un cert llindar d’intensitat, sovint arreplega aerosols de superfície, sobretot marins. La força de l’aire transforma en una mena d’sprai els crestells d’onades, aerosols salins els quals, sobretot si l’aire es fred, poden no assecar-se prou en el recorregut mar enllà.

La idea aquesta vegada, si queia en cap de setmana, era anar amb uns companys que també estaven motivats. Dissabte va apareixer l’illa de Mallorca des de Bcn i això temptava especialment, pero no les teniem totes perquè al mateix temps es passejaven molts núvols per el Massís dels Ports. L’albada de diumenge, força càlida, des de Bcn, un colega i jo varem tornar a entreveure Mallorca, però força pitjor que 14 hores abans. Núvols baixos embolcallaven la part frontal de la serra i el cim del Caro, segons les imatges del meteosat, havia estat segurament emboirat a primera hora del matí. Ja havia fet prou bé de no anar.

Per la tarda, de nou el cel es va posar bé  i aquest cop si, vaig pensar que podria valer la pena anar al Caro la següent nit.  L’aire semblava especialment sec i a més net (de contaminants) cap al sud més que no pas al nord. A més l’advecció càlida sobtada, factor especialment important si pretenia veure Eivissa més que no pas Mallorca (per lo baixeta), dons a més d’afavorir un ambient transparent repercutiria sobretot sense dubte en un índex de refracció troposfèrica més que notable.
Malauradament era dilluns i podia no anar pas bé als companys. A mi tampoc de fet gaire (i hauria de tornar ràpid a Bcn a treballar tot seguit) però qui sap si més endavant jo tampoc podria encara menys i ja sabem que la meteo no enten de calendaris.

Malgrat les consideracions meteo citades (i altres més que no incloc per no allargar tant la intro) favorables, no les tenia totes no obstant tampoc, dons havia certa probabilitat d’ennuvolament al Caro segons l’WRF i altres models. Pero estavem a plè Gener, un dels dos mesos màximament proclius -sense dubte molt millors que als de l’estiu o tardor- tant per el que fa als aspectes meteo com als astronòmics. Vull dir que ja no quedaven tantes oportunitats potencials com a principis d’hivern si el meu propòsit era retratar l’illa a curt o mitjà termini; potser menys de la meitat i no totes, per raons personals, les podria pas aprofitar quan fos el cas.

Em vaig posar despertador a les 4 de la matinada, vaig mirar l’última imatge satèlit i: Decidit! …Via cap al sud.

Escriuré ara una mica com quasi en quasi present perquè encara ho tinc calent:

A les 7:30 he arrivat al mirador del Caro, amb un vent fort; amb ràfegues de més de 100 km/h, tal com estava previst. ..M’acosto al mirador; miro l’horitzó i allà està!!, una prima, molt prima línia, quasi imperceptible per lo fina que és; res a veure amb les majestuoses i belles formes de les muntanyes de Mallorca ben presents davant del Delta.

Pero sembla Eivissa i possiblement l’estic retratant a consciència per primer cop des de Catalunya; enmig d’aquest aire que brunzeig i fa vibrar la barana sobre la qual intento recolzar la càmera.  No és pas silenciós aquest cim, ni silenciós ni tranquil. A la que he tret la càmera, he hagut d’anar amb precaució de subjectar bé perquè no se m’anés a les branques dels pins.  Jo mateix tampoc em puc estar dret per exemple; l’aire si no em tomba (no es un huracà) si que em desequilibra i caminar per el cim és com caminar per l’interior del passadís d’un bús en marxa; bé, feta la salvetat de l’absència de gent, es clar, enteneu.

UNA EIVISSA BEN PRIMA DAVANT EL CEL ROGENC

Eivissa vista des del Catalunya

..Tant prima que apenes resulta perceptible a ull nu. De fet en els primers instants que la ullprenia no les he tingut totes de que fos l’illa; es podia confondre una mica amb altocúmuls distants.  ..Es una ratlleta horitzontal un xic separada del mar.

Amb l’ajut de les lents de la càmera m’he adonat millor que aquella ratlleta situada a pocs segons d’arc sobre l’horitzó marí, està clarament segmentada i que sobretot, els segments concideixen amb els del mapa mental que m’havia fet de la forma dels principals relleus d’Eivissa, els de Talaiassa i els de les muntanyes de Santa Agnés i la costa dels Amunts.

 

EL PAPER DE LA REFRACCIÓ

La refracció ha estat intensa, tot distorsionant les formes dels relleus. Els més alts han parescut aixafats pero alhora gràcies als miratges han sobresortit (tot i pagant el preu de distorsionar-se) moltes muntanyes de l’illa que d’altre manera haurien quedat ben amagades per la corvatura de la Terra.

El nivell d’inversió tèrmica ha estat el que ha marcat el punt d’inflexió de la distorsió òptica atmosfèrica. La ratlla horitzontal ben evident que m’he referit.  Tots els cims es veuen com travessats o tapats per aquesta franja.  Allà on havien muntanyes altes la franja ha estat gruixuda, mentre que aquesta ha estat tènue i prima allà on els relleus son més distants o no atanyen cotes properes als 400 metres. Per cert, els miratges només han afectat a l’horitzó d’Eivissa; l’àrea de Mallorca no estava afectada; segurament per causa del fort vent de superfície, el qual es canalitzava més intens cap allà que cap al sud i propiciava una alta turbulència que barrejava més l’aire i difficultava la conformació d’un canvi brusc de gradient tèrmic entre l’aire d’arran de mar i el del damunt altament càlid. Si que vaig apreciar el dia previ al capvespre des de Bcn un cert miratge molt tènue, amb menys vent es clar, lo qual lliga amb el que he explicat.

Ha fet maco veure la línia dels miratges eivissencs, feta com amb un tiralínies. Penso que potser algú amb curiositat es podria preguntar: Els cims més distants o més baixets de l’illa, tindrien un miratge més baixet? Oi?(més “allunyat”).  Dons no. Coses de la física. Cims més distants o baixets (massa amagats per la corvatura de la Terra) no repercutien en una línia de reflex especular o de miratge més enfonsada, sino que aquesta passava a ser més tènue ..O tant tènue (si tant enfonsats estaven) que resultava inexistent i per tant els cims invisibles. Coses curioses de veure en tals fenòmens, els quals solen passar desaparceguts si no som gaire frikies d’aquesta mena d’espectacles de la “natura llunyana”, la qual alhora ens és propera i l’apropem amb les càmeres o binocles, si ens hi fixem i gaudim amb gust.. Malgrat la mestralada!! ;- ) que també donava gust.

ES VEDRÀ 

Un dels detalls que més em va emocionar adonar-me’n, apart d’Eivissa, va ser l’evidència inequívoca d’una taqueta aillada que havia a la dreta (pero bastant separada) del sector de la Talaiassa.  De seguida vaig pensar que si lo altre era Eivissa, allò no podia ser sino Es Vedrà!.  A més no era complicat deduir-ho donat que a més recordava la imatge de feia 4 anys abans, quan des de una ermita de la Serra Galzeran (Castelló)  el fotògraf Miguel Zaragoza va retratar-la amb aspecte un versemblant i algo més propera proporcionalment, a Eivissa.

Es Vedrà des del Caro volia dir també alomillor també la primera vegada que era reportada des de Catalunya.  Dons en cas que alomillor algú hagués retratat la Pituissa grossa alguna vegada, més difícilment potser (abans de que existissin simuladors panoràmics) costa imaginar que algú hagués determinat que una minúscula taqueta vista amb binocles en l’horitzó ..És tractés d’Es Vedrà.  Fantàstic illot per cert al qual se li atribueixen històries fantàstiques i altres de molt reals, unes de molt belles i d’altres de tràgiques.. (em ve al cap el genocidi de cabres asilvestrades que van dur a terme fa poc les autoritats, amb l’excusa de protegir la flora endèmica). Pero bé, no vull pensar en coses així ara. Millor enfocar la part positiva, la contemplativa, la que inspira enlloc de la que arruga l’ànima.

Fixar-se en Es Vedrà en la llunyania, és contemplar un puntet fosc enmig la mar.. Sobretot sense ajut d’aparells òptics.   Ve a ser una mica com per qui fa astronomia..  Fixar-se amb Andròmeda o amb un asteroid. No és pas repte difícil (a menys que fos un objecte celeste no previst ni identificat) però si que cal cercar-lo expressament o -com a mínim- saber-nos adonar que aquell punt o taqueta, a més de ser significativa no està situada allà per atzar. Bé; geològicament segons com interpretem si, però ja em compreneu: no és com un núvol.

Es Vedrà mai m’ha deixat indiferent. En bellesa penso que pot equiparar-se amb l’altre veïna d’Eivissa, totalment oposada de forma i figura.  ..L’illa de Formentera és majorment plana, convida a estirar-se, relaxar-se; és plàcida. Es Vedrà altrament en canvi ben abrupte, més alt que no pas ample, d’accés gairebé impossible, apte només per grimpar, un monument enmig del mar. Cara i creu de diferents formes de bellesa mediterrània.

Una altre imatge d’Eivissa, centrada en els relleus dels Amunts:


Hauria pogut fer fotografies amb molt més de zoom (i de fet en vaig fer) però la turbulència atmosfèrica era notable (imagino que a causa del vent) i perjudicava la resolució. També els miratges devaluaven en cert aspecte la resolució.  De res em servia aplicar el zoom potent, també en això puc fer analogia amb l’astronomia planetaria. Quan hi ha molt de seeing devingut per la turbulència..  De poc serveixen llavors els augments d’un telescopi.

LES ILLES COLUMBRETES

Ja he mostrat les Columbretes al inici d’aquest article però aquí les mostro també amb més teleapropament.  Aquestes illetes, al no estar tant allunyades (105 Kms), no resultaven tant distorsionades per la turbulència i gens pas per miratges. Es tracta per cert d’un arxipèlag qué es una reserva marina protegida. Destinació predilecta per molts submarinistes, amb accés restringuit per evitar la massificació de visitants. Damunt seu hi ha un far i segons recordo d’un documental de la TV2 de quan era petit, esta o estava (per lo menys) plagada d’escorpins..

 

MAGNÍFICA LA SORTIDA  DEL SOL PER DARRERA MALLORCA
A nivell estètic, el gran superespectacle de l’albada, era la combinació de Mallorca amb la plana deltaica de l’Ebre i el sol enlluernant amb els primers raigs els miralls daurats dels camps d’arròs.  Incorporo aquesta imatge de format allargat tot i que li falta algo de nitidesa i convido a visualitzar altres que vaig fer aquí al flickr on a més voreu tota la serie complerta.

 

MÉS AL SUD: LES MUNTANYES DE VALÈNCIA I d’ALACANT!

Paisatges també molt llunyans, ben grats de contemplar també i de comú amagats en les boirines..  Tenia ganes de de percebre la silueta del Montgó i allà estava!. I també la Serra de Bèrnia i Aitana i el Puig Campana, amb alçades similars a les del Caro i del Puig Major, conformant una mena de bon trio de visibilitats entre el Pais Valencià, Balears i Catalunya.

Malauradament, entretingut tant com estava amb Eivissa, no em vaig posar a retratar aquests bells perfils fins que el sol ja havia tret el cap, per tant no pas segurament en els moments més altament favorables.  Caldrà tornar-hi un dia expressament ja que bé s’ho valen també els relleus valencians.

Per cert, la excel.lent transparència que hi havia per aquella banda (i sense la qual aquestes fotografies no haurien estat possibles) per la tarda va estimular segurament al fotògraf Marcos Molina (al qual a més li vaig mostrar una de les imatges de la Pituïssa recent fetes) a pujar al Pic de Galatzó per retratar els cims d’Alacant i el mateix Mont Caro. Ell però també estava a l’agüait de la bona transparència i ho va aconseguir fenomenal!. Adjunto el seu reportatge enllaçat. I per cert també; em vaig assabentar que a mig matí del mateix dia, un altre fotògraf, Fernando Prieto, des de la Serra de Bèrnia d’Alacant (que la vaig copsar des del Caro), va retratar Eivissa!. Per tant com he dit un trio d’observacions interessants en diferents moments en el mateix dia, des de Catalunya, el País Valencià i Balears. Totes tres tenint en comú (no entraré en política :)) l’aire molt transparent!. Tant de bò la transparència existís en molts més àmbits de la vida i de la societat, no sols eventualment en els paisatges!. Bé, continuo:

..I EN SENTIT OPOSAT: ELS CIMS DEL PIRINEU:

. .
. .

La visió dels Pirineus, sense ser fenomenal  -comparada amb altres dies més adients- permetia distinguir un bon grapat de cims ben nevats, sobretot dels Pirineus centrals. Mostro en les dues imatges superiors un reguitzell dels més destacats il.lustrats amb les denominacións del simulador d’Ulrich Deuschle. Al dessota una imatge del Massís del Monte Perdido i una altre amb el Cotiella i el Possets. També les podeu veure al flickr. Més a la dreta (tot i que no he inclòs la fotografia al no ser tant nítida) es veien cims més orientals del Pais Andorrà.

Es a dir. En una mateixa estona, des d’un mateix lloc..   250 Kms cap al sud (Aitana, Puig Campana..) i uns 240 kilòmetres o més envers alguns cims del Pirineu. I perquè no em va donar temps de fixar-me amb el Moncayo (a l’oest) (vaig dedicar massa temps a destriar detalls balears) en els instants més adients de llum ambiental, que si no també, a l’Oest, al pol oposat de Mallorca.

Sumant els kilòmetres del nord i els del sud,  resulten gairebé uns 500 Kms bidireccionals entre un punt cardinal i l’altre del paisatge!.  Si estessim en una època antiga podriem fer la hipòtesi, que un conjunt de persones fent us d’un reflector gegant de llum solar o fent senyals de fum des dels Pirineus, mitjançant una altre intermediaria al cim del Caro amb aparells equivalents, s’hauria pogut comunicar amb relativa inmediatesa per senyals amb inmediatesa amb unes altres que es trobessin en aquells moments als confins del sud d’Alacant i viceversa.  I d’Est a Oest també, entre Mallorca i el bell mig de l’Aragó.  El cim del Caro és sense dubte un cim amb una prominència paisatgística fenomenal, la qual per cert no és ben bé el mateix que utilitzar el terme “prominència altitudinal”.

I PER ACABAR UNA IMATGE DE LA VERGE DEL MONT CARO, UNA DELS BOSCOS I UNA ALTRE D’UN RAPINYAIRE.

Personatges que veuen moltes vegades Eivissa i Mallorca i moltes sortides del Sol!.

Des de la barana del Caro. La verge dels horitzons
. .

Un resum de les visions distants de la Serra de Tramuntana en la segona part de l’any 2017 (de Juliol a Desembre)

Vinc a donar continuació aquí al article que ja havia escrit fa uns mesos sobre les visions de Mallorca del passat hivern-primavera. Ara toca dons, fer un resum de les que s’han presentat posteriorment als nostres ulls.

ESTIU

L’estiu del 2017 va resultar més abundós de visions mallorquines d’ultramar que els estius precedents. Sovintejen els anys en que en tota l’estació no es reporta cap visió de l’illa o com a molt alguna de lleu isolada. El passat estiu però ens va sorprendre una mica.

Començo el resum amb la referència a la visió del dia 1 de Juliol la qual va presentar-se per la tarda, gràcies a la posició inusual del Jet Stream. Després del pas d’un solc depressionari havia entrat sobtadament aire molt sec als nivells més baixos el qual va afavorir una notable transparència. A son torn una capa de núvols que cobria una bona part del cel va propiciar un cert bon efecte escenari. Tot i aixì va ser una visió més aviat tènue, però com dic, força inusual per ser en un mes de Juliol. https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213801063690439

L’Agost va discorrer sense cap observació testimoniada per ningú i per tant no va alterar l’estadística.

Al Setembre dues visions de l’illa. La primera d’elles l’onze de Setembre, la qual havia previst des de feia setmanes abans; això si però, va ser molt tènue, més de l’esperat i quasi un vist i no vist, des del Caro. https://www.flickr.com/photos/markbret/37035658922/in/photostream/
I una altre molt millor això si, la del dia 17. Opino que la millor de tots els estius de les que tinc vistes o em consten. Ara bé, val a comentar que va esdevenir-se en un context de notable davallada recent de temperatures; en un “estiu” entre comentes el qual semblava hivern amb tot el Pirineu recent nevat. A comentar també com a detall una forta tempesta marítima el vespre precedent, la qual va ser magníficament retratada per E.Navarrete per exemple i que segurament va contribuir a fer encara més neteja a fons de l’ambient.

https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/721147158069699

Com a part continuatoria del mateix episodi, però ja més tènue, va reapareixer un parell de dies després, a mitja tarda. La vaig ullprendre des del Garraf, bona zona per contemplar les siluetes de més enllà del mar. https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/721904304660651

TARDOR

Finals de Setembre i tot l’Octubre sencer no van aportar cap dia de bona transparència però el dia 24 d’Octubre vaig anar a un indret de l’Aragó per retratar l’illa aprofitant el fet que des d’allà el Puig Major transitava davant del disc del sol. En casos així no és necessaria una bona transparència del cel i amb tal de que no hi hagin núvols densos que s’interpossin entre mig de l’observador i el sol és suficient perquè l’albirament resulti existós. El resultat: https://horitzonsllunyans.wordpress.com/2017/10/29/mallorca-des-darago-i-arago-des-de-mallorca

Ara bé, deixant de banda el factor astropaisatgístic aprofitat, no es normal que no es vegi cap dia en un mes d’Octubre. No va ser fins al dia 6 de Novembre al migdia, en una situació sinòptica protagonitzada per una intensa borrasca situada al Golf de Gènova i que aportava fortes ventades ben fresques, quan l’illa va apareixer per primera vegada (a banda del cas citat) en el que portavem de tardor. Va ser una visió tènue però que -això si- per lo menys es va perllongar estona, fins capvespre

https://twitter.com/finestresdaire/status/927664014959751168

El capvespre següent (7/Nov) de nou es va presentar, també tènue https://twitter.com/finestresdaire/status/927974802526269442

Algo més bona va ser la que va apareixer el dia 12 (també de Novembre), la qual també vaig anar a veure-la, Malauradament però vaig arrivar un pel tard i en conseqüència millor si de cas poso l’enllaç a la imatge que va captar l’Alfons Puertas des del Observatori Fabra:
https://twitter.com/alfons_pc/status/929609533735006208 Va ser un albirament bastant bò i afavorit sense dubte (penso) per la presència propera de l’ex-huracà Rina (intens uns quants dies abans al vell mig de l’Atlàntic) pero es va esvaïr especialment ràpid aquell matí, degut al grau elevat d’humitat ambiental.
Al capvespre del dia posterior (13 Nov) tot i una recent invasió d’aire fred i la pressumible abundància de nuvolositat baixa.. http://www.wetterzentrale.de/maps/archive/2017/cfsr/CFSR_1_2017111318_2.png la serra va reapareixer, tot i que bstant més subtilment que el dia abans citat. També ben tènue i com a part del mateix episodi va resultar la reaparició de 48 hores després, la qual també vaig contemplar https://twitter.com/finestresdaire/status/930856946164535296

El mes de Desembre ha estat amb diferència, el mes més pròdig. Va sobrevenir amb una advecció d’aire procedent d’altes latituts el qual va fer neteja http://www.wetterzentrale.de/maps/archive/2017/bra/BRA_1_2017120100_45.png i va facilitar una primera visió de l’illa el dia 1, tot i que lleu i quasi amagada per estratocúmuls. La vaig copsar des de Collserola https://twitter.com/finestresdaire/status/936519547351420928

Una de bastant més bona va arrivar el dia 4 amb una nova glopada d’aire encara més fred http://www.wetterzentrale.de/maps/archive/2017/cfsr/CFSR_1_2017120406_2.png Adjunto aquesta vegada enllaç aquesta imatge captada per en Guifré Miquel https://twitter.com/cubelespetit/status/937612132006420480 .També l’Alfons Puertas, des del O.Fabra la va reportar i per la seva banda va posar en rellevància textual l’amplitut de relleus que s’hi apreciaven aquell dia. Jo personalment la vaig retratar al capvespre (en canvi al matí se’m va escapar) quan va tornar a lluir-se una mica. Aleshores vaig veure i retratar una mica la neu del Puig Major, caiguda feia poc abans; aspecte per cert aquest, impossible de veure en les albades.

La coneguda amiga va apareixer de nou, nou dies després, el 13 de Desembre, https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10215263826018583 poc després del pas del ciclò “Ana”
https://twitter.com/finestresdaire/status/940874556952272896 tot i que lleument i només parcialment, oculta la resta per estratocúmuls amb lleus precipitacions en alguns punts de l’illa.

El dia 14 (dia consecutiu) https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10215274962776995 Mallorca va tornar a mostrar-se i l’albirament es va perllongar llavors algo més estona, afavorit per una menor humitat i major abundor de núvols alts. Va reapareixer també al vespre https://twitter.com/finestresdaire/status/941362123052953600 i de tal dia incloc també una bona captació feta per Daniel Yeste, per lo bona que va ser i per variar de localització https://twitter.com/danitonski/status/941378090151882753

Un plat més fort però realment va venir 3 dies després, el dia 17 amb nova arrivada d’aire àrtic molt net http://www.wetterzentrale.de/maps/archive/2017/cfsr/CFSR_1_2017121706_2.png primer captada lleument https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10215301412318217 https://twitter.com/finestresdaire/status/942356983847505920. i també va ser copsada per alguns altres fotògrafs, des d’altres punts del territori.
El moment més bò però, aquell dia, venia 10 hores després, al vespre. Ho intuia i em vaig anar a enfilar al balcó més alt del Tibidabo per captar la Mola d’Esclop. I bé; allà estava, al costat del Puig Galatzó magnífiques les dues muntanyes del sudoest de la serralada https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/759959534188461

Al matí següent (18 Desembre) em vaig moure molts kilòmetres i vaig contemplar els mateixos cims des del sud de Catalunya, enmarcats amb els reflexes dels camps d’arròs del delta de l’Ebre https://twitter.com/finestresdaire/status/942779327824855040

HIVERN

Després del dia 18 de Desembre, l’amiga d’ultramar no va reapareixer fins al cap de 10 dies. La “porta” la va obrir Brunet, una ciclogènesi mediterrània derivada de Brú (borrasca atlàntica així anomenada per 3 serveis meteorològics europeus). La primera aparició per mi va ser ultratènue, quasi imperceptible des del Puig Ses Olles (lloc on em trobava), tot ben glaçat per cert abans de sortir el sol. Des de Collserola i el Garraf altres persones la van copsar un pel més contrastada. També es va mostrar el dia següent (29 Desembre) tot i que també ben tènue https://twitter.com/finestresdaire/status/946684583541727234

La veritablement bona arrivava el dia posterior. Ho pressuposava des de feia dies i vaig escollir anar a copsar-la des del Puigllançada. Tot i la possibilitat de que les boires interiors catalanes fossin massa elevades i tapessin la línia de visió, vaig ser optimista, vaig confiar en que serien prou baixes i el resultat va ser encertat i fructífer. https://twitter.com/finestresdaire/status/947250153760739328

L’albirament en aquesta ocasió concurria en un context tèrmic força elevat degut a una destacada subsidència anticiclònica intensa combinada amb vents de ponents reescalfats i pas de catafronts càlids; situació que per cert es repetiria a principis de gener uns pocs dies després.  Per cert també la va copsar Jordi Porta des de Vilanova d’Escornalbou https://twitter.com/Jordiporta8/status/947085674347417600 i la tarda del mateix dia l’illa la va retratar també el fotògraf Daniel Yeste des del Baix Camp https://twitter.com/danitonski/status/947213049395662848

La mateixa situació de massa d’aire neta, seca, dinàmica i estable alhora va continuar al dia següent. Personalment jo ja no volia matinar tant (la nit següent era cap d’any) i l’albada la vaig anar a contemplar des d’un barri alt de Bcn https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10215422223938432 Nogensmenys més espectacular va resultar des de La Mola, lloc on va escollir anar (aquell mateix dia matinant més que jo alomillor) l’Albert Vazquez https://twitter.com/finestresdaire/status/947450749700763648 També va ser copsada des del sud del pais, repetint Jordi Porta fins i tot amb telèfon mòvil, per Guifrè Miquel https://twitter.com/cubelespetit/status/947370412836642817 ..I es que cada vegada som més els qui (em sembla) ens agrada contemplar o reportar la Serra de Tramuntana des de les serres catalanes :- )

Albiraments de Mallorca a mitjans del Segle XX

Hi han hagut anys en el passat segle XX, en els quals albirar Mallorca era un tema més o menys sentit i conegut per certa gent.
Entre 1916 i 1919 Eduard Fontseré va dirigir un estudi, el qual no fou molt extens però si rigurós i pioner. El vaig reportar en una altre entrada d’aquest blog.
En d’altres dècades en canvi, les visions de Mallorca sembla que van anar a la baixa i qui ho veia potser no ho reportava tant. A finals de segle XX quasi tots els ciutadans es pensaven que veure Mallorca no era cosa pas factible o bé una llegenda urbana. I després, a principis del nou segle en el qual estem, molts la varem redescobrir de nou. A partir de 2006 -que jo recordi- i afavorides per les noves tecnologies es van començar a difondre algunes per internet, comptades amb els dits d’una mà i també per televisió. ..Al 2013 un mitjà de premsa va reportar una fotografia d’un autor com si la fotografia fos el gran redescobriment inèdit del segle, un nou continent, quan per exemple jo mateix o l’Alfons Puertas del O.Fabra ja portavem un cert temps (pero no molt molt tampoc) veient l’illa. Evidentment molta altre gent veia i ha vist Mallorca en molts altres anys i segles, però per al conjunt de la societat, saber-ho, oblidar-ho, redescobrir l’illa.. Em sembla que va a tongades :- ). Em pregunto. Ens tornarem a oblidar d’ella d’aqui un temps?

Vull reportar un article sobre les visions de Mallorca des de Bcn escrit l’any 1954, en concret al mes de Gener de tal any, lo qual no em sembla casual, dons Gener és un mes potencialment molt favorable als albiraments. L’article el vaig localitzar i llegir a gust a la Biblioteca Nacional de Catalunya, fa ara ja uns quants mesos. Malauradament no inclou cap fotografia pero amb un llenguatge a mè i alguns tics propis de l’època descriu interessant algunes peculiaritats de les observacions, fent ènfasi per exemple en l’efecte pantalla que proporcionen els cirrus de tarda per facilitar el bon contrast visual i reporta resumidament també l’estudi portat a terme per en Fontseré. També fa referències a l’illa mítica de Sant Brendà, enmig de l’atlàntic, la qual mai es va arrivar a demostrar que existia però que va estar en la ment antigament de amants dels horitzons.

L’autor: Juan Cañigueral. 1954. “Revista Ibèrica”, un magazín de divulgació científica. L’he scannejat i aquí el deixo.