Albiraments de Mallorca a mitjans del Segle XX

Hi han hagut anys en el passat segle XX, en els quals albirar Mallorca era un tema més o menys sentit i conegut per certa gent.
Entre 1916 i 1919 Eduard Fontseré va dirigir un estudi, el qual no fou molt extens però si rigurós i pioner. El vaig reportar en una altre entrada d’aquest blog.
En d’altres dècades en canvi, les visions de Mallorca sembla que van anar a la baixa i qui ho veia potser no ho reportava tant. A finals de segle XX quasi tots els ciutadans es pensaven que veure Mallorca no era cosa pas factible o bé una llegenda urbana. I després, a principis del nou segle en el qual estem, molts la varem redescobrir de nou. A partir de 2006 -que jo recordi- i afavorides per les noves tecnologies es van començar a difondre algunes per internet, comptades amb els dits d’una mà i també per televisió. ..Al 2013 un mitjà de premsa va reportar una fotografia d’un autor com si la fotografia fos el gran redescobriment inèdit del segle, un nou continent, quan per exemple jo mateix o l’Alfons Puertas del O.Fabra ja portavem un cert temps (pero no molt molt tampoc) veient l’illa. Evidentment molta altre gent veia i ha vist Mallorca en molts altres anys i segles, però per al conjunt de la societat, saber-ho, oblidar-ho, redescobrir l’illa.. Em sembla que va a tongades :- ). Em pregunto. Ens tornarem a oblidar d’ella d’aqui un temps?

Vull reportar un article sobre les visions de Mallorca des de Bcn escrit l’any 1954, en concret al mes de Gener de tal any, lo qual no em sembla casual, dons Gener és un mes potencialment molt favorable als albiraments. L’article el vaig localitzar i llegir a gust a la Biblioteca Nacional de Catalunya, fa ara ja uns quants mesos. Malauradament no inclou cap fotografia pero amb un llenguatge a mè i alguns tics propis de l’època descriu interessant algunes peculiaritats de les observacions, fent ènfasi per exemple en l’efecte pantalla que proporcionen els cirrus de tarda per facilitar el bon contrast visual i reporta resumidament també l’estudi portat a terme per en Fontseré. També fa referències a l’illa mítica de Sant Brendà, enmig de l’atlàntic, la qual mai es va arrivar a demostrar que existia però que va estar en la ment antigament de amants dels horitzons.

L’autor: Juan Cañigueral. 1954. “Revista Ibèrica”, un magazín de divulgació científica. L’he scannejat i aquí el deixo.

Anuncis

Mallorca des d’Aragó i Aragó des de Mallorca


L’any passat, un fotògraf balear, des del Puig Galatzó va retratar una posta de sol per darrera d’unes muntanyes peninsulars, les quals vaig identificar que pertanyien a Aragó i vaig escriure un reportatge al meu altre blog https://ventanasdeaire.wordpress.com/2016/09/03/siluetas-de-aragon-desde-mallorca/ i al facebook. Em vaig proposar fer el retrat invers i recentment (24/10/17), des d’un d’aquests cims de la província de Terol, he contemplat la sortida de sol per darrera el Puig Major.
Avui que ja he aconseguit la fita, em decideixo a escriure el reportatge doble sobre ambdues contemplacions.

1. ARAGÓ DES DE MALLORCA EN UNA POSTA DE SOL IBÈRICA D’ESTIU.

Aprofito el text que l’autor em va enviar i que jo vaig publicar en la versió castellana del web abans assenyalat.

“Las fotos fueron realizadas el pasado 8 de agosto, hacia las 21:00 desde la cima del Puig Galatzó (Sierra de Tramuntana), en donde subí para hacer un bivac y gozar de la puesta de sol y salida del sol del dia siguiente. Hacia unos cuantos dias que habia soplado mucho viento de Tramuntana (denominación del viento del norte en Baleares y Cataluña) por la cual cosa la atmósfera era muy limpia de polución.
Una vez arriba ya vimos que seria una muy buena puesta de sol, pues el horizonte se veia muy claro, tanto que divisábamos Ibiza con total nitidez. De repente, al esconderse el sol comenzamos a percibir como se perfilaban unas montañas perfectamente definidas, las cuales en un principio y con gran excitación, pensamos que se podria tratar de Valencia o de Castellón por la posición, ya que no podia ser otra cosa que la península.
Sin demora cojí la cámara de fotos, una máquina bridge marca Olympus, modelo SP 590 UZ, una buena máquina para aficionados pero sin grandes pretensiones, pero dotada eso si, de una buena óptica y con una distancia focal muy grande (26-520 mm). Hice zoom al máximo con la intención de confirmar de que se trataba de la península, pero sin tener muy claro si la imagen final resultante saldria bien.
En cierta manera resultó un poco fruto del azar, pero el resultado fué bien gratificante.”
-Fernando de Angulo.

COMPROVACIÓ DE RELLEUS

En veure jo la imatge naturalment vaig sentir ganes d’identificar quines muntanyes podrien ser realment les que apareixien retratades per Fernando. Servint-me de les eines habituals i analitzant també l’azimut del Sol per aquell dia per comprovar millor la consistència de la fotografia, va resultar una agradable sorpresa!:
Un parell de muntanyes del maestrat aragonès (Terol). Un fet remarcable en el sentit històric de que possiblemente aquests relleus hagin estat els primers de territoris aragonesos copsats des de les illes Balears.

La inusual transparència d’aquell dia, l’oportuna posició del sol i l’alta refracció atmosfèrica varen ser factors que van contribuïr al bon resultat.

Una cosa maca de fixar-se (penso) son els “barrets” damunt els cims dels dos turons. S’assemblen bastant a les formes de molts núvols lenticulars, però aquell dia no varen haver condicions per la formació de tals menes de niguls, veiem aquí (enllaç). Sense lloc a dubte dons, era un miratge superior causat per la refracció atmosfèrica. Un altre indici ben clar de que era així també és la forma que mostra el sol en la fotografia; aspecte inequívoc de la notable incidència de la refracció.

Els miratges superiors només concocorren en situacions molt estables amb inversions de temperatura tot i que sense necessitat de que això es produeixi, la refracció en si mateixa sempre sobreeleva -en ocasions ben poc i en d’altres més- les siluetes dels paisatges distants arran d’horitzó. Gràcies a la refracció podem percebre més rang de cotes als relleus distants. En el cas de la fotografia referida sense intervenció de la refracció no es podria veure la zona intermitja de relleu que uneix els dos cims, la qual es troba a uns 1500 metres d’alçada.

El nom de Puntal del Tamborero està contemplat als mapes de Google i va ser fàcil identificar-lo; no així el de la Moleta del Tosal (cim veí).
Vaig cercar el punt ofert per el simulador d’Ulrich a la cartografia del IGN de google del simulador d’Ulrich i vaig cercar el punt al mapa visor de l’IGN per identificar aquest segon element.

Personalment sabia des de feia temps que copsar cims aragonesos des de la serra de Tramuntana era factible i a la inversa també. Fent simulacions panoràmiques des dels cims mallorquins m’havia adonat que no tots els noms de les muntanyes que figuren a l’horitzó son valencians o catalans, sino també n’hi han uns de castellans. I a la inversa, des de Valdelinares i zona propera la simulació envers a l’est oferia els sostres balears. Era qüestió d’algun dia posar-s’hi.

I m’hi vaig posar!. Veure la imatge que havia aconseguit Fernando (i en la qual jo havia identificat els cims d’Aragó) va fer que em sentís amb especials ganes de fer el retrat invers; i encara més si podia fer una diana del sol amb el Puig Major o amb el Galatzó.
Vaig deixar passar dues oportunitats; la primera la tardor de l’any passat una advecció de baixes pressions en les dates més propicies em va fer quedar-me i no anar. La segona a finals d’hivern d’enguany vaig estar ocupat amb altres afers.
No volia deixar escapar una tercera. El dia clau era el 24 d’Octubre; era quan el Sol i el Puig Major s’aliniaven, conformant un astropaisatge, des del Puntal del Tamborero, el cim més rellevant de la fotografia previament ja comentada.

2. MALLORCA DES D’ARAGO EN UNA ENNUVOLADA SORTIDA DE SOL


La data assenyalada queia en una matinada de dimarts; afortunadament però era un dimarts que personalment no tenia feina i podia per tant fer un desplaçament previ (la nit del dilluns) sense fortes inconveniències per mi en aquest sentit. A més semblava que la transparència de l’aire podia ser bona (tot i que més aviat cap al Golf de LLeó), però alhora havia però un problema.. La probabilitat de que haguessin núvols al mar balear també era bastant alta.
Vaig estar dubtant, però al final em vaig decidir. Passada la mitjanit i amb la son temptant-me quedar-me a casa.. Vaig optar per fer més de 300 kms.. Conduir en tals condicions és una gran temeritat si no es prenen mesures. Després de 150 kms vaig parar una estona en un àrea de servei, sense arrivar a dormir ben bé, però si prou per descansar els ulls i superar una estona de risc excessiu al volant. Vaig arrivar guiat per el GPS (mai havia anat a tal territori) al maestrat aragonès i des del poble de Cantavieja una pista forestal en bon estat fins gairebé a tocar del cim del Tamborero; en aquest sentit no calia caminar com al Canigó!.
Eren les 6:30 quan vaig arrivar, encara negra nit a finals d’Octubre abans de la data del canvi d’horari.
Ja en aquells moments vaig cercar algún lloc que em semblés obert on els arbres no tapessin massa l’horitzó (problema podia ser, sino m’hauria d’enfilar a un tronc) pero sorpresa; una alta torre de vigilancia forestal es troba just al puntal del cim. Tot un luxe pujar-hi i instalar allà al damunt el trípode.

Les primeres llums del crepuscle matiner es van començar a visualitzar a l’horitzó i em van rebelar tota una !!, decepció!!.. Aquells núvols m’impedirien veure la sortida del sol per darrera l’illa!! (i la mateixa illa es clar).. Pero era un risc que coneixia i per tenir probabilitats d’èxit calia haver-ho intentat. Bé; el pla B seria intentar aprofitar l’albada per per lo menys aconseguir si retratava altres horitzons; el pirinenc especialment, donat que des d’aquella zona, hi ha una potencialitat magnífica (això si, si la transparència és prou bona) per albirar cims que quasi ronden els 300 kms (o que fins i tot ho superen en circumstàncies d’excel.lència). I certament!, alguns cims pirinencs (no pas tots els màxims potencials) es començaven a percebre en la llunyania. L’horitzó mediterrani estava plè de núvols i em semblava que el podia descartar; només voldria retratar la sortida de sol pero sense pràcticament esperança de que Mallorca es veiés.

Enfocant al nord descobreixo alguns cims del Pirineu central amb neu i altres amb l’espectacle d’alguns miratges superiors!, cosa ben grata per al meu gust. Intento identificar l’Aneto pero no, precisament el massís de la Maladeta no es veia bé, tènue i massa distorsionat; però alguns altres si que eren ben ostensibles; el del Mont Perdut, el Possets, el Perdiguero i a la dreta, cims catalans però que tal com estaven d’especialment distorsionats per miratges no encertava a endevinar en aquell moment (caldria esperar a fer els anàlisis posteriors).
I bé; en això que una llum lateral impacta de sobte a la meva retina dreta, cullons el sol!!. Em giro al mediterrani i osti!! el sol entre mig dels núvols (quan jo l’esperava que sortís només per damunt) i una petita cosa al mig (quasi segur un cumulet), enfoco el zoom amb pressa i caramba!!! La silueta del Puig Major allà al mig!!, tal com estava previst, fent una diana totalment certera!

La forma inequívoca, pero amb tantissims núvols a banda i banda que em semblava quasi impossible que allò pogués estar essent cert!.. Jo soc molt escèptic, sobretot amb el que jo mateix veig!..

Després procediria a obrir el web del simulador i a comprovar la forma exacte de la silueta… De moment em volia seguir concentrant en retratar i també a dedicar uns segons a filmar.
La sorpresa del sol naixent m’havia agafat desprevingut; entretingut amb el Pirineu m’havia passat el moment incipient en el qual el limbe superior del sol havia començat a sobreeixir (i a més pensant que sols ho faria per damunt dels núvols) i quan m’havia fixat ja estava de plè el centre del disc, sobresortint, era l’instant del clímax astropaisatgístic!.
De repent un fogonaç de llum més intensa des de la meitat superior impactava a la càmera!, fruit de travessar una zona atmosfèrica més pristina i alhora el sol aparentment es desplaçava en diagonal cap amunt abandonant els relleus del pressumible Puig Major!.. No es veia res a banda i banda, sols núvols.
Uns pocs instants més tard es sol abandona el relleu i tot desapareix, la intensa llum, que uns instants abans havia mostrat la silueta amb màxim contrast, de repent ara velava tot, de manera paràsita, interceptant l’atmosfera per tot el que havia davant de Mallorca. Tant i que ni tant sols els núvols s’apreciaven bé excepte els caps del mantell d’estratocúculs.

Ara ja si, amb el sol enlairat.. Em podia dedicar a comprovar la simulació. I si, s’ajustava a la perfecció amb la fotografia presa. Era el Puig Major, per molt que, encara en aquells moments, em costés d’autoconvencer-me al 100%.
Em vaig quedar a la torre, la temperatura era d’allò més agradable, sense aire, amb una pau absoluta, enmig d’un territori solitari aragonés proper al País valencià. Si m’esperava una miqueta més podria haver algun altre espectacle interessant.
Els reflexes del sol, daurats.. Van formar un bell contrast amb unes taquetes fosques enmig la mar; les Columbretes.. Em va recordar l’espectacle de les Illes Medes que a l’hivern les havia contemplat des del Turó de l’Home aprofitant el mateix fenòmen. És una circumstància que serveix només en relleus sobre el mar -i sobretot si son illes- si no son molt molt distants (altrament quedarien més enllà de l’horitzó i no hauria possibilitat d’efecte mirall).

Per altre banda la neu d’alguns dels cims del Pirineu.. Amb el sol amunt s’agraeix millor la contemplació i amb el sol a 90ºC a més un si vol pot fer ús eficient de la polarització. El Massís del Mont Perdut i el Tallón resaltaven bastant, també el Posets. En una altre direcció un altre cim destacat, però bastant proper des d’aquell indret era el Penyagolosa, el gegant de pedra.. El cim més emblemàtic del Pais Valencià, el qual havia retratat una vegada des del Turó de l’Home, aquest cop era maco tenir-lo aprop, contemplant-lo tranquilament, sense motiu de cap rècord de distància entre cims ibèrics.

I bé, vaig ja baixar de la torre, em vaig dirigir a Cantavieja, vaig proseguir fins Morella. Tenia ganes d’aprofitar i visitar Morella, un poble que no deixa gens indiferent, rústic i robust tot ell; hiperenmurallat, sentia ganes de visitar les restes del castell, el qual ha viscut molts assetjaments i batalles en el passat.
Cerco l’entrada i vaja.. Em trobo que és de pagament.. Passo de pagar; cerco una altre banda de la fortalesa, protegida amb murs i roca.. Finalment trobo un espai per on enfilar-me i colar-m’hi. Soc dins, de mode ilegal.. M’he de sentir malament però?.. Si una fortalesa està precisament per ser assetjada, per entrar-hi ilegalment; s’ha fet tota la vida, quasi sempre amb més perill de mort que en el meu cas (tot s’ha de dir, lo meu no tenia gens de mèrit :-)), però bé, entrar en una fortalesa així, permet reviure, ni que sigui molt tangencialment ..un pel la sensació d’aquells antics homes plens de ràbia, ilusió o ambició, per empoderar-se’n o per alliberar hostatges..

Des de la part de dalt, el Pati d’Armes.. maca contemplació paisatgística també; el cim del Tamborero, visible des de la Morella, i tot el poble a la seva falda, ben arramat.
Prop de l’entrada una estatua del Compte de Morella (admirat per els vilatants sembla) i una inscripció que posa “Entonces maldije la guerra, no ya entre hermanos, sino entre seres extraños y de distinta nacionalidad (…), después matar fué mi único afán y durante mucho tiempo, hasta que volvió a mi espíritu la resignación cristiana, fuí una verdadera fiera”.

D’un altre caire ben diferent és una altre de Jose Antonio Labordeta, la qual adjunto aquí al dessota.

REPORTATGE VIDEOFOTOGRÀFIC.

He confeccionat un reportatge al vimeo on he adjuntant moltes més imatges, també una curta seqüència de video de la sortida del sol amb Mallorca i més fotografies del Pirineu a més distància que Mallorca des del cim del Tamborero.

Poder fer click aquí al dessota per activar-lo i visualitzar-lo on line.

FLICKR:

També podeu veure moltes imatges en aquest àlbum:

Aparició repentina del sol darrera el Puig Major a 279 Kms

Alguns comentaris més que voldria afegir al reportatge:

-Els cims del Pirineu, des del Maestrat aragonès i precisament des de molt aprop on he fet aquestes fotografies, els va retratar molt millor fa un parell d’anys Juanjo Diaz en un esplèndid matí hivernal. Aquí el reportatge (click).

-Mallorca fa pocs dies, el dia 21 d’Octubre, va ser retratada davant el sol des de la Serra d’en Galceràn (Comarca de la Marina Alta, Pais Valencià) per el fotògraf Miguel Zaragoza, sobre el qual ja he fet reportatges en aquest web en altres ocasions equivalents.

-En els mateixos moments que jo estava fent les fotografies des del Tamborero hi havia una visibilitat fenomenal entre Provença i Còrsega. Diversos fotògrafs van fer fotografies espectaculars com aquesta d’Stephane Rousssou.
La bona visibilitat envers Còrsega ja va començar dilluns 23 per la tarda, després dels greus incèndis que va patir l’illa. Uns dies abans el fotògraf francès A.Mangiavacca m’havia preguntat si la transparència es posaria bona i així estava el cel (vaig fer una captura de pantalla del meteosat el dilluns per la tarda); una imatge seva en infrarroig aquí.

Visions alpines des del Canigó en dos caps de setmana consecutius (12 i 20 d’Agost/2017)

UNA MICA DE PRECEDENTS DE CONTEXT

Fa tres estius se’m va ocorrer anar al Canigó amb l’objectiu de veure els Alps i documentarlos com a tal des del Pirineu, segurament per primera vegada a la història. Ho vaig proposar a un grup de colegues (els quals després vam conformar el web de beyondhorizons) i ho varem aconseguir. Possiblement van ser les primeres imatges, però van resultar molt límitades. La transparència va ser molt lleu i unicament permetia veure el que havia just davant el sol, a recordar, una fina línia de la carena esquerra del sector de la Tete de l’Estrop.. El perfil era idèntic al que oferia la simulació panoràmica, però sols era allò, una carena just al davant del disc!.. Dit d’altre manera “gràcies a un “eclipsament” parcial del sol, vingut a càrrec dels Alps.
Gràcies a tal fenomen.. (el qual si em permeteu una comparació una mica en broma em recorden les verificacions dels experiments d’Einstein amb els eclispsis) vam poder demostrar la realitat dels Alps des del Pirineu.

Després van venir els altres reptes.. Els d’aconseguir retratar els Alps amb dies de millors transparències i sense dependre tant del sol i també de pas es clar, aconseguir de nou, noves fites de rècords mundials de distancia paisatgística Terra–terra. Objectius que vaig aconseguir des d’altres cims del Pirineu, uns cops sol, altre acompanyat i que obviament no toca tornar a recomentar novament.

Però personalment em va quedar la nostàlgia del Canigó.. El Canigó seguia essent la muntanya des de la qual els Alps podien veure’s teòricament amb més envergadura i claretat i a més a més.. És des d’on es poden contemplar amb més amplitut i alhora enmarcats darrera un magnífic primer i segon pla: La plana del Roselló i tota la semi volta complerta del Golf de LLeó!!. Tot aquest panorama tant inmens queda gairebé tot ocult des dels cims del Ripollès, per bé que molts d’ells siguin més alts ..El mateix massís del Canigó és qui s’encarrega d’ocultar-los.

Tenia ganes dons, i ja tocava.. Retornar al Canigó, malgrat estar més lluny i requerir en conjunt més temps. No és el mateix plantar-se a Cortalets o a Marialles que al aparcament de Vallter o al Santuari de Núria..

ESPERANT un DIA bò.

Al estiu ja sabem que no abunden els dies amb ambients nets que siguin proclius a grans visibilitats de siluetes distants, però tanmateix no son tant estranys al sud de Françá; si menys no els dies transparents resulten més freqüents que a Catalunya o Balears per exemple.. Els típics fronts acompanyats de ventades no solen fer turisme per les nostres comarques quan acaba la primavera, però si que segueixen afectant majorment a la resta de l’europa més septentrional, associats als corrents en Jet i segons com flueixin deixen cels nets a França, nord d’Italia, etc..

A principis d’agost em vaig fixar en una interessant situació que s’aproximava a Europa Occidental.. Una borrasca activa es despenjaria des del nord, aportant precipitacions i una rigurosa baixada de temperatures per ser estiu.. I després la reeestabilització atmosfèrica, la reenfilada tèrmica i una notable subsidència afectant a tots nivells i vent de mestral al sudest de França ajudant a dinamitzar la subsidència sobretot en aquest sector. Consonantment l’aproximació d’un front càlid -sempre interessant en tots els casos-, l’arrivada d’aire fred a les capes més altes de la troposfera, el solapament creuat d’isohipses de diferents geopotencials, un increment sobtat de l’advecció d’espessor(il.lustració dreta) a la zona alpina provençal, una marcada franja longitudinal de sequetat típica prefrontal a uns 3000 metres i altres aspectes que ja descriuré quan faci algun article llarg sobre tal tema, van ser factors característics.

Aprofitant que un dels colegues de BH estava de vacances a la península li vaig comentar de si es voldria venir el dia 11-12 al Canigó per fer l’intent. Per la seva banda va mirar un diagrama de retrotrajectories, les quals corroboraven les sospites que ja m’havia fet jo mateix al respecte.
Per altre banda, des de la Provença, Bruno Carrias (fotógraf asiduu del Canigó) també estava interessat en saber si s’acostaria algun vespre notablement bò de cara als seus objectius, el qual sol ser retratar el Canigó, però aquesta vegada tenia ganes de fer-ho (a la que vingués algun dia especialment bò) des de un cim dels Alps..
Tot i que ell també te bon bagatge de coneixements de meteo també em va preguntar opinió i li vaig assegurar també a ell que seria el dia 12, sense dubte, una ocasió fenomenal, possiblement la millor de tot l’estiu..
Potser va ser una mica agoserat assegurar tant tant, però es que realment poques vegades es donen a l’estiu, em sembla, tants factors a favor. Queia a més en cap de setmana i era llaminer.

A mitja tarda sortiem de bcn jo i el company vingut expressament des de València. Al cap de poc llegeixo un missatge de Bruno, el qual per la seva banda es dirigia cap als Alps per enfilar la Tete de l’Estrop, precisament escollint la muntanya que va ser l’objectiu nostre des del Canigó al 2014!!..

Després de creuar la Jonquera i demés ens aproximemem a la pista de Cortalets, fàcilment transitable per tot terrenys però una tortura mecànica per als vehicles més normalets (com era el meu cas), durant una hora i mitja passada la mitjanit; intentant anar lleugers ..Però alhora havent de prestar atenció al màxim a cada pedra i roc.. Es fa impossible sobrepassar els 5-10 kms/h en la majoria de trams si un no vol petar el vehicle. De fet, penso que corrent des del poble de Villerach, a l’estil Kilian hauriem arrivat abans, sense dubte.. O bé si hagués sortit abans dons hauria estat també lo seu, més procedent. També ens va retrassar 1 incidència previa, la qual no obstant no referiré per no allargar tant la narració.

L’EXCURSIÓ FOTOGRÀFICA

Començem a caminar a les 2 de la matinada, és a dir, amb temps de sobres per arrivar a dalt, però teniem previst de voler fer una dormideta al cim o a mig camí i així també gaudir de les perseides durant més estona, des de les altes cotes. La temperatura fresca a la zona de Cortalets per cert, uns 5 graus.. i obviament més baixa més amunt, notable fresca per ser estiu, tot i que menys fred que els dies precedents, que havia arrivar fins i tot a nevar. Per el que fa al vent, un mestral suau bufava, per ser el Canigó molt lleu…però suficientment notable com per difficultar el son quan arrivés el cas. No portavem tenda.

La lluna… S’havia ja llevat. Havia sortit una estona llarga abans.. ben nítida arran d’horitzó, lo qual ja va ser molt bon simptoma per el que fa a l’estat de l’aire!. I tot i la lluna -tant present i grossa-, l’aire, al ser transparent ens permetia anar veient un munt d’estels fugacos. Per coincidència era la nit de les perseides.

Algo més amunt de la cota 2500, vora un replà d’una collada vam decidir fer la paradeta i mig dormir una mica. Ben bé no vam arrivar a dormir ..A les 5 vam prosseguir.. Vora les 6 arrivavem a la zona de la carena més propera al cim. Juanjo (el colega) s’aproxima al punt que li quedava més a mà en aquell moment i ja em diu que es veu el Ventoux i que li sembla que també la resta!… I així és, a la que enfoquem les nostres càmeres.. Tot i encara la gran foscor dominant de la nit… S’advertia clarament una fina franja vermellosa, obscura però no del tot, i davant seu!, les esperades siluetes!. Havia valgut la pena.

DES DEL CIM

Amb el pas dels minuts, la percepció a ull es fa menys dificil i a través dels visors de les càmeres s’aprecien amb claretat. La Barre dels Ecrins tocada en alguns moments per algun que altre núvol, especialment inequívoca.. Finalment haviem vist les muntanyes que figuraven representades a la taula del cim!.
A l’esquerra un altre sector que seria interessant d’advertir ..Nogensmenys quedava totalment tapat per núvols.. Em referexo en concret a la silueta del Gran Ferrand, als Prealps, no es va deixar copsar aquest dia.
En canvi, a la dreta, apart del Ventoux, ben clar en totes les cotes, més enllà s’adverteixen també totes les línies dels Alps de la Provença i també algunes llums d’industries i complexos urbans. Per el que va als cims singulars, s’adverteix entre altres la Tete de l’Estrop!!.. La desitjada que va ser la inspiració del primer avistament al 2014 i que no vam retratar prou bé al no quedar ben centrada davant el sol -i jo en concret gens-.
Satisfacció aquest cop per l’Estrop, i alhora pensant que alomillor Bruno Carrias ..Estaria allà?.. Interessant saber-ho pero encara no sabiem. Cap missatge per part seva.

Altres muntanyes i relleus es retallaven més a l’est. Un altre objectiu interessant hauria estat la ciutat més gran de la Provença des de la qual va començar la història de les fotografies de llunyania, al segle XIX.
No s’apreciava.. Situada més al est, en aquella zona la transparència no era tant bona a nivells baixos com a la part més occitana del Golf de LLeó afectat per un mestral més sec.. Es perfilaven les carenes orogràfiques del seu darrera, els Prealps i Alps Marítims, però no els llums del davant.

Van passant els minuts i vora tres quarts de 7.. Els Alps desapareixen. Per la seva banda el Mont Ventoux (o Ventor, en occità) es comença a atenuar; l’alta troposfera del nord d’Italia ja perdia el color color vermell encès…. Era el signe! de que l’aparició del sol era cosa ja de pocs minuts.

Dues muntanyes de perfils suaus a banda i banda de la posició encara amagada del sol, projecten unes subtils ombres celestes divergents.. Com si obrissin pas al astre que s’aproxima (quan en realitat son els Alps els qui s’aproximen al sol, naturalment ;- )) i als pocs moments esclata la llum!.. Els raigs “sobrevolen” en un instant el Golf de LLeó, les aigües del mar mediterrani.. I toquen la creu del Canigó + totes les altres creus i motius escultòrics …I rocs dels altres cims del Conflent i de la resta del Pirineu més oriental.

Sol.litut?… Dons no, la veritat es que no, al cim, al mateix cim ens trobem a una parella que estava embutida en sacs i contemplant la sortida del sol, això si, sense prismàtics ni cameres amb zoom o telescopi.
Segurament havien vingut a contemplar les perseides i alhora la fantàstica albada.. Espectacle d’infinita bellesa sense reptes concrets paisatgistics associats. També un altre grupet i un més que tot just enfilen mig grimpant des de la Xemeneia del Canigó… Deu n’hi do en un moment tant incipient encara.. Tanta gent allà dalt!!… És el que te el Canigó.. Molta gent l’adora, a més a més del sol mateix.

ESVAÏMENT

Amb el sol recent eixit, el Ventoux ja no es veia absolutament gens.. Amb l’aparició del sol.. La silueta ja estava totalment esvaïda.. i els Alps feia més minuts que ja tampoc. Va semblar aleshores un cel de res de l’altre mon.. (visualment) fins i tot impregnat per calitxa.. Ningú diria que en realitat en els moments claus, havia ofert una transparència de més de 400 kms; i més nítida que la que no feia gaires dies abans, estant des del Fajol, ja havia contemplat els Alps.

Breu estona més i retorn cap als Cortalets. A mig camí recollida dels sacs de dormir i arrivada al refugi.. Petit descans i tot seguit la pista de baixada amb cotxe de nou… Una hora i mitja més amb conseqüències:
Vora el començament del final de la pista una senyal d’alarma.. Roda punxada.. Pero lleu com per permetre’m arrivar fins a la zona d’asfalt de la carretera de Prada on allà, si, la llanta ja sent el paviment..
Parada en una estació de servei, canvi de roda, amb l’ajut d’un home francès que ens presta una eina més adient que la que portava jo, massa desgastada i no prou apte per afluixar la última rosca i tornar a roscar. Jo molt fregit de son i d’estar atent a la conducció… Deixo que sigui el company Juanjo qui prengui la iniciativa de l’operació (a més que ell tenia especial pressa per tornar a Bcn i després a València) i realment canvia la roda amb molta traça.

Proseguim ruta, el deixo a l’estació de Girona per agafar tren envers Bcn i jo direcció Tossa, a passar allà la resta del cap de setmana.. Finalment descans.

DES DE L’ALTRE BANDA ..DE LA TERRA DEL MESTRAL.

Arriva el vespre i finalment m’arriven noticies de Bruno!!.. Acabava just de tornar de l’Estrop!! i havia retratat bé el Canigó des dels Alps!, des del mateix cim que nosaltres però en sentit invers!!…I havia dormit allà. Des de la muntanya que ens va obrir el camí al 2014, des de la qual també justament uns mesos després malauradament va ser l’escenari més terrible de la aviació civil dels últims anys a Europa, on van deixar la vida centenars de passatgers al estavellar-se l’avió de Germanwings contra l’Estrop…

En memòria d’aquelles víctimes i passat aquell capítol l’Estrop ha tornat a ser una muntanya insignia fent d’enllaç visual al Pirineu des dels Alps..

Com vaig escriure al fb del Bruno…: “Horitzons distants que separen i alhora s’uneixen … Als que estimen els paisatges i el planeta”.

..I que l’Estrop mai torni a ser un fi per a ningú, sinó una muntanya d’inici de moltes il·lusions per a tots.

I bé. Què més? Dons encara més, perquè la cosa no es va limitar a aquesta visió bidirecccional gairebé simultània entre els Pirineus i els Alps!

Resulta que a més a més, un altre fotògraf, Antoine Mangiavacca, conegut d’en Bruno i una mica també de mi xFb, gran fotograf també d’horitzons, en el seu cas des de Còrsega tot estant, va retratar aquell mateix dia les siluetes alpines de la Provença!. Horitzons per tant a tres bandes!!.

I deixo estar aquí la primera part de la crònica..

No adjunto imatges del 12 d’Agost pero si aquest enllaç panoràmic on podeu deplegar a l’esquerra, el visor dinàmic d’aquesta magnífica web especialitzada en fotografies alpines

Per el que fa a la resta d’imatges que vaig retratar, aquí al flickr:

Flickr.com/photos/markbret/albums/72157687746117745

I com no, l’enllaç també al web compartit de Beyondhorizons, on trobareu una fotografia dels Ecrins especialment maca, feta per ell, amb el seu telescopi refractor. Gran bona eina per aquests afers. A veure quan jo també milloro el meu equip.. Que continua essent una senzilla màquina híbrida i res més.

CRÒNICA DEL 20 D’AGOST. EL RETORN.

Tot i haver estat feia poc al Canigó feia dos dissabtes i ja havia vist els Alps i acomplert bona part dels objectius… Només començar la nova setmana veia que de cara al dia 20.. S’acostava una situació meteorològica interessant, de fet similar en alguns aspectes a la del 12 tot i que no en d’altres (per exemple faltava més subsidència en zones i per altre banda desde el Conflent havia fluxe d’aire humit en capes baixes el qual al ascendir podia generar nuvolositat local) i em temptava.. Em temptava retornar..
Tanmateix els fets tràgics de Barcelona em van fer aparcar pensar en aquestes coses …I ho estava a punt de deixar correr.. Però al final, el mateix dissabte tarda.. I al veure que les previsions pintaven suficientment interessants vaig decidir-me.

Tenia previst pujar xinu xanu, tranquilament al Canigó després de la llarga pista trenca cotxes dels Cortalets… Pero vaig haver de fer-ho a tot drap perquè l’arrivada en vehicle s’em va allargar.. La causa: Unes dues hores de retencions de transit a la Jonquera.. per culpa d’un que li va donar per atropellar a gent en una rambla de Barcelona. Sense paraules.. Pro bé, continuo.

Vaig arrivar a la zona de Cortalets a les 4 i mitja de la matinada després d’una hora i mitja conduint per la pista forestal trencacotxes (la setmana anterior se’m va punxar una roda i encara sort) que puja des de Villerach..
A les 5 després d’organitzar coses que em faltaven em poso a caminar i a correr en alguns trossos..

A les 6 amb llanterna (i sense lluna) arrivo a gairebé el cim, miro des de la cornisa i ja es veu una mica de besllum a l’horitzó… Trec la càmera i començen just a entrar llavors tot de núvols des del SW per la Vall de Marialles.. Vents humits que emboiraven el cim i que a més traspassaven la cornisa i queien en cascada a la vessant nord i m’impedien captar l’horitzó..

Estava gairebé per deixar-ho tot correr (o en tot cas retratar els núvols) o bé baixar de cota perque no m’afectessin tant els núvols del damunt..
A les 6:20 seguia venint algo d’humitat però benauradament ja no arrivava tanta condensació i em vaig poder posar a “fer feina”. Ja era massa tard per l’objectiu que pretenia aconseguir (Marsella) i igualment no havia prou transparència en cotes baixes llunyanes per aconseguir-ho… Però bé.. Podia aprofitar per altres coses que si que es deixaven albirar una mica, molt tènuement això si! en concret la part més occidental el sector dels alps que queden darrera la part esquerra. Les muntanyes la Meije i del Gran Ferrand..

Aquí al damunt, a la imatge esquerra el Grand Ferrand i la Meije. L’anterior setmana aquest sector alpí estava tapat per núvols i no s’apreciaven gens. I a la dreta el Ventor amb molta major nitidesa, tant o millor que la setmana precedent de fet!, tot i que no pas la seva base, atenuada totalment per aire més humit i diria també que més polucionat tot i el mestral. Per el que fa a la resta de la Provença res.

Tot això per el que fa a siluetes.. Per el que fa a més amunt, l’espectacle de l’albada estava a punt de començar.
El cel, tenyit inicialment per cirrus i cirrostrats aportava tons vermellosos s’anava enblanquinant ja poc abans de que la Terra, amb el seu gir.. Donés la benvinguda al sol sobre els nostres paisatges..
La geografia terraquia va seguir girant cap a l’est i per darrera la silueta d’uns núvols engaixats als Alps, l’espectacle solar va esclatar, amb la seva llum intensa… Davant el gran astre, els estanys de Leucaté i de Vilanova de la Raó, reflexaven els primers feixos de llum envers al Canigó. ..I és que el Canigó és l’àtic més oriental del Pirineu, balcó del mar mediterrani …I balcó de llum.. De tota la llum del cel i l’aigua que l’enmiralla..

A l’oest però, els tons rosats, tot tot i que més clars, encara estaven presents i fins i tot resultaven encara més seductors que pocs minuts abans. Les mitjes distàncies no es perjudiquen tant amb la sortida del sol i fins i tot poden resultar algo més maques de veure amb la llum incipient i tènue ocupant part dels primers i segons plans laterals.
El Pic Saint Loup, el qual és el que protagonitza la fotografia fotogrfia de dalt a l’esquerra, oferia la més bella estampa que he vist d’ell; a la seva dreta el Pic de Barthelemy. També oferien una bella estampa uns estratocúmuls que estaven aparcats més a l’oest; no els he inclòs aquests però els podeu veure al flickr si teniu ganes de donar un cop d’ull.

Dalt del Canigó aquesta vegada no hi havia ningú, tot i haver un munt de gent acampada a la zona dels Cortalets.. (em sembla que potser més que mai aquest any, per els comentaris que he llegit).

Des del cim, mentre seguia contemplant em vaig de repent començar a trobar malament.. Però bé, això si de cas m’ho salto.. Digue’m que no em ve de gust narrar-ho.
Bé; vaig ja baixar.. A ritme lleuger.
I bé.. al cap d’una estona i després d’haver-me creuat als primers muntanyencs que pujaven (o “segons” muntanyencs potser hauria de dir) arrivo ja a la zona del refugi de Cortalets.. I allà, finalment descans i em trobo a un gos simpàtic i tant amigable, el qual crec que si torno a acostar-me al Canigó, la motivació serà ja més per veure’l a ell que per veure els Alps!!

.

La Mallorca de qualitat suprema d’un capvespre de maig.

8:41pm

“Mai he vist una imatge de Mallorca des de la península amb tant bona resolució com la que aquell benvolgut cel em va permetre aquell capvespre de maig. La Serra de Tramuntana es va mostrar sobre l’horitzó al llarg de tota la tarda, pero durant una estona es va fer practicamnt imperceptible.
..I de repent, va tornar a reapareixe,r amb aquest esplendor i qualitat suprema per el que fa a resolució de detalls topogràfics. I això últim va durar només uns pocs minuts. L’atmosfera és la que guarda el potencial. …Cap super càmera de milers d’euros, cap super mega programa d’ajusts.. Cap mega super curs de fotografia… etc serveixen per aconseguir fer fotos així… Si no endevinem (o bé malauradament no podem estar xmotius “x”, etc es clar) els moments més idonis que ens ofereix la natura per mostra-se tal com és.”

-Fragment de text que vaig escriure al comentar coses sobre la càmera amb la que vaig retratar. Podreu veure més text al final de l’article. Per altre banda comentar que la imatge està algo sobrecontrastada. Una mica més si clikeu aquí


“La natura és l’objectiu.. I ella mateixa, alhora, és el mitjà. El mitjà de transmissió de si mateixa, de la seva bellesa.. Als nostres ulls i càmeres”.

 

Un altre missatge, similar però més llarg, escrit poca estona després en d’haver presenciat l’espectacle, i que també traspasso al web:

“Extraordinaria ha estat la Mallorca d’aquest capvespre.. Relleus amb aspecte tridimensional (no com amb les fotografies a contrallum) i amb molt poc seeing gracies a una enorme estabilitat atmosfèrica. Un punt de reflex solar a les instalacions del cim, miratges atmosfèrics de tipus superior… I tot plegat ha començat molt tímidament.
S’ha començat a apreciar ja al migdia però de manera molt tènue gràcies a una bona transparència i a un bon efecte pantalla propiciat per distants cirroestrats. Havien per una banda uns quants factors favorables, però per altre banda per contra havia un inequívoc flux allevantat en superfície i per raò d’això no confiava prou en la possibilitat, per lo menys no al migdia, més tard igual si …Fins que ..Sorpresivament he llegit una informació personal de l’Alfons (Observatori Fabra) el qual se’n acabava d’adonar que des d’on ell excercia el seu treball.. Si que es veia.
Afortunadament he pogut marxar de la meva feina una estona per anar a dinar, però enlloc d’anar a dinar …He aprofitat per enfilar-me a un turó i “alimentar-me” visualment (enlloc de estomacalment)!.. del paisatge. I certament en la distancia… L’amiga balear!, tènuement.

Hores després, per la tarda s’acostaven progresivament altostrats cap al est.. He sospitat que la bona visibilitat envers l’illa no minvaria sino al contrari, que gràcies precisament a tals núvols es podria incrementar gracies al efecte escenari que els núvols podrien propiciar -anomeno així (com he comentat en altres ocasions) a la circumstància de llum molt atenuada en primers i segons plans i bona lluminancia sobre la silueta distant- i al plegar de la meva jornada m’he anat cap a Collserola.

Una visió sorprenentment bona per un mes de Maig; tant ho era que des del mirador del Tibidabo, la gent que hi havia estava comentant que es veia i fent fotografies amb els seus telèfons.

Una altre caracteristica singular ha estat la presència d’una discontinuitat intensa de refracció atmosfèrica, la qual feia que els cims més baixos fossin afectats per miratges en principi lleus [Per cert mostro aquí a la dreta fotografia feta a les 7 de la tarda]

Una estona abans d’amagar-se el sol la percepció ha quedat atenuada al quedar els cels mallorquins ombrejats per núvols… Tant que apenes ja no es veia res.
Tanmateix m’he esperat de nou i ha valgut la pena!: Les muntanyes de Tramuntana s’han iluminat repentinament amb un sol ja més baix, tant baix que no estava interceptat per núvols. Per cert no em refereixo als núvols de la part oest de Catalunya (els quals en un principi en part em seguien tapant el sol a mi) sinó els de més al sud, els de Castelló o Aragó, els quals eren els que podien interferir els raigs del sol sobre l’illa.. Resultat: Una visió molt acurada dels relleus la qual permetia la seva interpretació tridimensional!.

Recordo una visió similar, també de primavera, amb el sol a l’oest, el 20 d’Abril del 2012, però aquesta encara ho estat més millor.”

Una mica més d’explicacions narratives en detall. En aquest cas el text que vaig escriure a l’entrada del facebook d’horitzons llunyans:

“Una reaparició en principi tènue però ja al migdia (lo qual no m’esperava suficient) notificada des del O.Fabra per l’Alfons (i per tant em vaig assabentar per ell) va fer que em decidís a anar a donar un cop d’ull des de la muntanya que em quedava més propera d’on jo estava treballant, el Turó d’en Baldiri, sobre Premià, al Maresme.

Eren vora les 2 del migdia i jo també veia l’illa, tènue, això si. La visibilitat va anar minvant cap a les 3 de la tarda i aparentment semblava que la cosa anava a pitjor.. Tanmateix em vaig fixar en una altre part del cel. Per l’oest s’acostaven altoestrats i això em va fer sospitar que al cap d’unes hores més tard, coincidint sortosament potser quan jo sortís de la meva feina.. La visibilitat es refaria i encara podria ser millor. Valdria molt la pena tornar-hi a fer un cop d’ull.

I així va ser. Em vaig acostar al Tibidabo i només arrivar ja havia tot de gent (no vinguda expressament per veure l’illa es clar) fent fotografies de la serra, fins i tot amb els seus smartphones..
Era un espectacle inesquivable!. Una visió nítida, fenomenalment bona, de mitja tarda, és a dir, molta estona abans de la posta del sol.

Van passar els minuts i la percepció es va anar atenuant de nou.. La causa: Els mateixos altoestrats.. Ja havien arrivat al damunt i al darrera de Ses illes (a més confirmat per les imatges meteosat que alhora anava seguints), i per tant , tot i que seguien ocupant l’espai entre Catalunya i la serra (i reduint la llum paràsita) ja no produïen l’efecte escenari (llum directe sobre el relleu de l’illa) ni l’efecte pantalla (enlluernament del cel del darrera).
…Pero la capa d’altoestrats per l’oest tampoc era infinita.. i l’horitzó per l’oest i el sudoest.. estava destapat!.. Allò va ser un senyal.. Tot i que la serra de Tramuntana pràcticament no es veia.. Podria reapareixer quan el sol, cada vegada més baix, arrivés per dessota la làmina nuvolosa i enviés els seus raigs directes cap a l’illa des de l’altre banda del cel.
I així va ser!.. De repent, el sol va reeixir, com per sota el sostre d’una cova.. I va enlluernar una fina franja d’horitzó bronzejada al sudest.. Un espectacle!. Això si, era tant fina la línia de l’impacte de l’enlluernament, que a ull nu costava de de distinguir les parts del “escenari”. Per cert, crec que la transparència en si mateixa havia minvat algo en comparació amb el migdia, si més no em penso que a les cotes més baixes, possiblement arràn de la corva menguant de la temperatura diaria i l’augument (consecuent) de la humitat relativa en els capvespres sobre el mar. I també per causa de la mateixa posició del sol.. La qual feia que poc abans d’amagar-se des de Barcelona, les cotes baixes de Mallorca ja comencessin a despedir-se del dia una mica abans i només quedessin enlluernades encara les parts elevades de Tramuntana.

Faltava poca estona per la posta, i a diferència de l’estona anterior en la qual l’illa s’havia vist com una silueta fosca respecte al cel (és a dir, el més comú) i tot ocupant una porció ostensible d’horitzó més o menys gruixuda, ara succeia al inrrevés.. Era només una fina franja discontinua tènue …Però en canvi il.luminada i el celatge de fons al contrari, obscur (es a dir, contrast invers). La franja de la terra d’últramar no resaltava gaire a ull. Sobre ella sobresortien els cims més elevats de l’illa, força més lluminosos que la base que els unia, però tant petits que a ull nú es feia difícil distinguir.

Als pocs segons de contemplar amb difficultat a ull, vaig enfocar amb el zoom.. I el que a vista nua era el que he descrit.. Al enfocar.. A través del visor, va ser una cosa mai vista!.. El Puig Major i el Massanella, daurats per el sol, tot i que relativament tènues (i cada cop més tènues) mostraven la seva orografia frontal amb uns detalls que mai havia aconseguit de distinguir tant tant bé!.. Sobretot el que sobresortia més, el Puig Major, amb més claretat.
Uns quants instants.. Al cap de pocs més, la llum va abandonar l’escenari, i la bella Serra de Tramuntana va desapareixer en el crepuscle ja definitiu.

Al visualitzar les imatges vaig poder contemplar els detalls amb menys presses i al sobrecontrastar sobretot la del Puig Major (un sobrecontrast fet amb les eines bàsiques del world, res de photoshop ni programes professionals) per aconseguir el màxim de detall (en aquest cas vaig voler constrastar algo més per esbrinar detalls topogràfics) els mateixos detalls, van cobrar més lluminància i espectacularitat.

Un dels grans factors que es van fer factible la qualitat d’aquesta observació, estic segur que va ser el nivell de turbulència tant baix; segurament la homogeneitat de la densitat del aire entre el Tibidabo i de les cotes més altes de l’illa, lo qual va facultar un grau de “seeing” molt lleu i per tant apte per ser ullpresa amb potents objectius o zooms sense que els cims quedessin com vistos a través d’un vidre esmerilat, el qual és el que altres vegades succeix am enfocar amb zooms o teleobjectius.
Havia però una franja clara de delimitació diferèncial de característiques de l’aire.. Tot el que quedava al damunt de certa cota era nítid i lluminós.. Tot el del seu dessota, molt menys transparent i afectat per intensos miratges superirs.. Les parts menys altes de la serra de Tramuntana es veien totalment distorsionades.

Si la transparència atmosfèrica hagués estat igual de bona per sota que per damunt.. la visió i les fotografies encara haurien resultat més fenomenals.

Temps al temps, cal estar atents.. Als regals que ofereix el sol, la meteorologia i els paisatges.. Combinats entre si. Per què no oblidem que és la natura, l’àrtifex de tot plegat. Els contempladors i/o els fotògrafs el que som bàsicament som espectadors.
Espectadors actius, però espectadors.”

FACTORS METEOROLÒGICS QUE VAN CONCORRER.

La natura aporta sorpreses inesperades, o en qualsevol cas ens sorpren més del que esperem. ..M’agrada imaginar que els paisatges distants apareixen com per “art de màgia” però alhora també m’agrada coneixer els “trucs” de la natura que faculten tot això i permeten entendre a nivell físic les causes de tals meravelles.

He parlat ja de la llum.. He parlat dels núvols. També toca parlar dels altres meteorològics, dons sense ells, aquells altres referits, per si sols no haurien mostrat pas l’illa.

Bé dons per el que fa als meteorològics van concorrer uns quants de típics però alguns de totalment atípics; en concret d’aquests últims els vents en superfície, eren allevantats, una situació super singular i atípica per el que fa al conjunt estadístic d’observacions de l’illa. Que el vent vingui del primer o segon quadrant son les direccions més contraproduents possibles!. I en canvi aquesta vegada van acompanyar a la millor Mallorca potser mai retratada.

Adjunto aquests mapes del SMC els quals en el seu moment ja em vaig descarregar (malauradament no hi ha arxiu consultable obert al públic) i vaig adjuntar ja a la galeria del flickr. Son de la tarda del dia 17 de Maig.

A dalt a l’esquerra veiem el mapa d’humitats i vents en superfície. Colors blaus i liles es corresponen a humitats elevades, colors ataronjats i vermells es correspondrien a ambient més sec. Les fletxes indiquen el vent es clar. A la dreta el mapa de fluxs d’aire a 850 hpa, (es a dir, si fa no fa a la cota del cim del Puig Major), també vents aparentment de procedència marítima. És a dir, tant a superfície com més amunt.

Ara bé, si anem encara a una mica encara més amunt, les coses si que ja eren més com toca, vulll dir més acords amb la situació. Aquí a la dreta adjunto aquest mapa del SMC. És del flux de vents a 700 hpa, és a dir, a uns 3000 metres d’alçada i allà els fluxes si que provenien de l’oest nord-oest.

Una situació així en principi no seria pas apte per facilitar una visió de Mallorca.
Ara bé. Tot i el mapa de 850 hpa ..Ens podriem preguntar… L’aire que arrivava al Puig Major Veritablement era tant “mediterrani”?
Dons no, de mediterrani res.. Provenia del atlàntic, del Canadà i el que és més imporant: Des de cotes troposfèriques molt elevades.. Diguem que va “aterrar” a Mallorca net, segurament no estava pas impregnat d’aerosols de superfície.

Aquí al dessota adjunto dos diagrames. Per una banda el del recorregut previ de la massa d’aire que va afectar la Serra de Tramuntana aquell vespre. Per altre banda el del aire que arrivava a cotes baixes de la zona on la línia de visibilitat des del Tibidabo envers Mallorca s’acosta tangencialment aprop de la superficie marítima.

Aire que baixava… Aire subsident; això implica escalfament i assecament, en altres paraules, aire transparent. En cotes baixes marítimes en canvi, si que la cosa venia més arrossegada ..I si tenim en compte que el mar està encara relativament fred a la Primavera, pressumiblement era un aire a més d’humit, fresc (relativament). Condicions en aquest cas idonies per un bon “circ de refracció atmosfèrica”, per facultar l’aparició de miratges superiors, molt poc seeing (derivat de molta estabilitat) i alta transparència sobre la cota d’inversió.

EL DIA PREVI

El dia previ, és a dir, el 16 de Maig, en concret al matí, ja vaig veure Mallorca tènuement, sospitant-ne la possibilitat vaig anar a Collserola. La visió va ser tènue però es va perllongar bastant, una hora després de sortir el sol ..Encara es veia. Alguns paràmetres d’aquell dia serveixen per entendre el del segón pero igualment reconec que no no m’esperava que el dia 17 pogués resultar tant extraordinari.

Adjunto a l’esquerra un mapa d’isohipses i tèrmic al nivell de 500 hpa del matí del dia 16 i a la dreta un sinòptic d’isobares de superfície. En el de l’esquerra veiem una molt marcada ondulació del corrent i una ona anticiclònica, configuració propicia a la subsidència. També un front càlid, correlatiu i ben acompanyant d’aquesta tipologia de situacions, en posició més septentrional. La falca molt marcada s’estava allargassant per moments a les capes mitjes i es situava enmig d’un dipol ben clar de baixes pressions, una a l’oest d’Escòcia i l’altre al sud d’Italia. Aquesta disposició afavoreix la dinàmica subsident del fluxe provinent de les cotes mitjes. Si miressim els mapes dels dies previs voriem també que les isohipses de l’atlàntic a tals cotes enviaven aires àrtics des del oest de Groenlandia cap a latituts meridionals, aires pressumiblement força nets.

——————–

SOBRE LA CÀMERA UTILITZADA.

Certes persones m’han preguntat quina càmera vaig utilitzar per retratar el Puig Major.
Aquí el texte de resposta, el qual en part ja l’he mostrat al principi.

“La mateixa càmera que faig servir quasi sempre. Una panasònic lumix FZ72 de tipus bridge (ni tant sols és càmera reflex) amb sensor tant petit com la majoria de les càmeres petites compactes, sense disparar en raw, sense editar-la en photoshop ni lightrom o altres programes tècnics, alguns ajustmnts amb micrsoft world si, senzills, per resaltar una mica més el contrast de to i color. El zoom si, a 60x, equivalent a un 1200, pero amb qualsevol reflex amb un tele molt menor i ampliant el retall del tros de foto el resultat hauria estat igual o millor. Tampoc era un tema de molt de zoom si hagués dut altre càmera. El Puig Major es bastant gros.

I reitero que jo per lo menys.. (i intento anar seguint totes les altres mallorques que ocasionalment també retraten altres persones i cercar-ne d’antigues) mai he vist una imatge amb tant bona resolució com la que aquell benvolgut cel em va permetre fer aquell capvespre. Mallorca es va deixar veure al llarg de (…) “

Un resum de les Mallorques observades en la primera meitat d’aquest any (2017)

PROLEG

El present artícle no és res més que una recopilació-resum de les siluetes mallorquines que s’han anat visibilitzant al llarg de la primera meitat d’aquest any 2017. Per no sobrecarregar el blog les diverses Mallorques que vaig veient he anat reportant només al meu facebook i al flickr. Com que allà hi han més imatges i texts, per no repetir adjunto enllaços a les entrades referents per a cada citació.

MALLORQUES DE PRIMERA MEITAT D’ANY

Des de principis d’any (2017), la silueta de la serra s’ha deixat veure de moment 20 dies. En 6 de tals dies han estat només albiraments de matí, 4 de matí i tarda (alhora), 2 només de matí i migdia (també del mateix total dels 15), un crec que de només migdia, dos de només migdia i tarda i cinc de només tarda.

De tots aquests 19, 14 han estat visions de caràcter lleu, unes 4 bastant bones (bastant bones em refereixo a que una persona no habituada segur que si mirés l’horitzó es podria sorpredre al instant, sense haver d’esmerar la vista) i una altre en concret excepcional en l’aspecte que després detallaré al final del llarg repàs.

De tots els 20 dies, les visions de 14 d’ells han estat de caràcter lleu i unes 4 bastant o molt bones. De entre totes les que incloc com a tènues incloc algunes en les quals les carenes superiors eren ben nítides però gens pas la resta, és a dir molt desiguals. I de totes elles només un cop hi ha hagut una visió extraordinaria la qual a més a més ha estat la més fenomenal de les que porto veient. Tanmateix sobre aquesta visió que en concret es va obrir el dia 17 de maig no m’hi explayo molt aquí dons la deixo per un article apart, que ben es mereix una crònica especial i explicacions més llargues.

El dia 12 de Gener.. Per la tarda, les carenes més elevades del Massanella i el Puig Major es van deixar veure relativament bé (la resta no) contra un cel ataronjat per la posta del sol. Per cert vull recordar que les visions properes al solstici d’hivern estàn beneficiades per el sol del capvespre dons s’amaga abans per la costa catalana que per la Serra de Tramuntana. Aquell dia a més vaig poder tornar a copsar la llum nocturna del cim del Puig Major. Un reportatge més entrat en detall el podeu llegir aquí: https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/601121236738959

La següent tongada va ser la segona setmana de febrer, la qual va durar uns tres dies, interrompuda per estones d’invisibilitat.
Van ser totes visions lleus les quals també vaig poder copsarles per bon encert. Va començar l’episodi en una tarda en la qual l’illa es va percebre entre cúmuls remanents d’un front, va proseguir al matí següent i per la tarda, tot i l’arrivada de nous plugims.. Es va tornar a deixar entreveure. El tercer dia va reapareixer però només per la tarda, en tal ocasió la vaig anar a veure des del Montseny.
Un extens reportatge d’aquestes visions de principis de febrer el vaig escriure també al facebook. Aquí va l’enllaç per als qui més us agradi el tema. Ho vaig anomenar “Les Tramuntènues”: https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/614775235373559 Vaig incloure unes referències sobre Còrsega també, relacionades amb l’episodi.

La següent va venir el 28 de Febrer, va ser una visió tènue però es va apreciar al llarg de tot el dia i curiosament va coincidir casualment amb una memorable data de fa 7 anys; la de la visió de Marcos Molina des de Mallorca. https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10212600980649113

Més bo va ser ja canviant de mes, l’albirament del 3 de Març des del Turó de l’Home, on em vaig desplaçar expressament amb en Pep Puig. Vam poder gaudir de la contemplació a més, una estona llarga, exposats al vent i a temperatures bastant fresques per l’època, les quals insensibilitzaven el tacte dels dits bastant ràpidament.. https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10212649755028442&set=a.1036241315930.2007248.1522392731&type=3&theater

El dia següent un altre bon albirament va ser reportat en aquest cas per l’Alfons Puertas (O.Fabra) i per en Jordi Porta, des de Escornalbou si ben mal no recordo. Jo en particular no el vaig poder anar a veure perque anava molt liat amb altres afers.

..Una nova possibilitat, tot i que tènue i només limitada a partir de certes cotes, vaig pressuposar que es donaria 3 dies després. I em vaig enfilar aleshores a La Mola per avaluar la transparència i confirmar-la. Aquí el fruit de la decisió: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10212685348638260

Els últims dos dies de març l’illa també es va deixar percebre, molt tènuement però: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10212893714567278

De manera versemblant va tornar a succeïr-se a principis d’Abril (dies 3 i 4 respectivament) els quals en realitat conformaven part del mateix episodi de la mateixa massa d’aire, amb només “petits canvis”: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10212930404884513

Més aquí: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10212930476086293&set=pcb.10212930577568830&type=3&theater
Malgrat la ostensible contaminació que dominava i circumdava a l’àrea metropolitana de Bcn, Mallorca era visible, gràcies a que poc més enllà l’aire estava notablement net.

El dia 1 de Maig al vespre va començar una nova sèrie (un nou episodi) d’albiraments. Percepció una mica inusual, amb brisa de SSW. Pressumiblement les baixes acumulacions de contaminants del dia festiu van contribuïr a que aquell dia mfos algo més factible, més que si s’hagueren reunit idèntics condicionants meteoorològics en dies laborables: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213202760653237?pnref=story

Al matí següent (2 de Maig) l’albirament va ser igual de tènue, tot i que algo més facilment visualitzat degut a l’hora del dia: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213206381383753

4 dies encara després, Mallorca es va deixar veure al migdia afavorida per una bona ponentada. Ho va aprofitar Jordi Solé des del Tibidabo, el qual la va retratar molt tènue i també la va notificar per la seva banda l’Alfons des del O.F.
Jo al matí m’estava desplaçant a les terres del sud per anar anar a copsar-la per la tarda i aprofitar el dia tot visitant el Delta, però la cosa del vespre va resultar sense èxit; els vents havien girat massa a sud. Per contra, la transparència si que es va mantenir envers els horitzons occidentals (Massís del Moncayo i demés, ja ho vaig explicar en una entrada i també resenya al twitter).

Una setmana després, el 12 ..L’amiga va reapareixer; la vaig copsar des d’uns turons del Baix Maresme, tot i que amb l’ajut del vidre polaritzador, com ja vaig referir (sense ell apenes s’apreciava): https://www.flickr.com/photos/markbret/sets/72157680658557823

Al matí següent ..Preveient que encara podria ser cosa millor (tot i que amb certs dubtes) em vaig desplaçar al Garraf i allà estava, magnífica!.. Més encara de fet del que m’esperava. La visió a més no es va limitar a l’albada sinò que a mig matí encara es veia. El Puig Major el vam apreciar fins i tot des de 90 metres del Garraf; ho dic en plural perquè aquesta vegada vaig estar amb altre company fotògraf, en Pep Puig el qual també va tenir la iniciativa aquell dia de venir a retratar-la. https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213314074396011

Tres dies més tard i ja ben entrat el mes de maig, tot i ser un dia de contaminació elevada a Bcn, la serra va reapareixer tènument: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213334703151717

I al dia següent (l’anterior va ser un avís) el plat fort de veritat. La més fantàstica que he vist o retrata, però això ho deixo per al proper article..

Una última percepció de primavera va ocorrer El 12 de Juny. La parella del Massanella i el Puig Major es van tornar a deixar entreveure, molt tènuement!.. sobresortint de la capa de contaminants..: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213592015304360

I entrat ja l’estiu, una visió molt inusual per l’època, l’1 de Juliol, l’illa va apareixer tenuement al capvespre. https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213801063690439

Des del Garraf: Les postes de sol per darrera el Montsià.


Amb el sol tot just amagat, la serrada Serra del Montsià (permeteu-me redundar), semblava un fortalesa amb la seva carena en forma de merlets. 28/12/2016. Imatge pròpia -com totes en les quals no assenyalo el nom de l’autor o de l’autora respectiva-

UN PETIT PRÒLEG PREVI

Un dels reportatges que tenia pendents de publicar al blog.. El de les ocultacions del sol darrera un dels conjunts muntanyosos més meridionals del Pais: La Serra del Montsià. Si que n’havia parlat del Montsià en aquest altre reportatge (clickeu) pero no de les postes de sol en si.

On si que n’havia parlat era al facebook. fa un i dos i tres hiverns i ara que estic actualitzant continguts m’hi poso..

UNA DE LES SILUETES DISTANTS MÉS BELLES DEL LITORAL CATALÀ.

..La Serra o Massís del Montsià s’alça isolada sobre les terres del sud de l’Ebre.. Això fa que vista des de lluny.. Pugui esdevenir-se òpticament com una illa enmig del mar.

Des de les parts més elevades del Garraf els dies de bona transparència es pot percebre sense difficultat la franja de terra que la comunica amb la resta del territori.. Si hi ha humitat o altres factors que diffuculten la transparència però, s’esdevé com un mont-illa dins d’un bon tros de mar.

Des de àrees del Garraf menys elevades però, la terra baixa llunyana mai s’aprecia per prou bona transparència que hi hagi, no es veu pas; caldrien condicions extremes de refracció.

El normal però, és que al llarg de la major part de l’any no es vegi pas, ni el seu nexe d’unió, ni el seu cimalt.

Per això, quan es deixa apreciar eventualment i degut a la seva posició enmig del mar.. Son bastants individuus els qui -he llegit en ocasions- l’han confosa amb Mallorca, sobretot anant des de la carretera de Castelldefels a Sitges, la C31.

Ara bé.. Hi han uns pocs dies de l’any en la qual la silueta es manifesta cada vespre si no hi han núvols densos els quals obstaculitzin la posta del sol. I es que el massís te la gran virtut de poder interceptar el sol els dies del Solstici d’hivern.

Succeix una mica el mateix que passa amb la silueta de Montjuic vista des del Cap de Tossa (l’altre gran eix astropaisatgístic de Catalunya). La del Montsià des del Garraf és també un espectacle digne de veure alguna vegada. Em vaig adonar de la potencialitat astropaisatgística fa uns anys al pensar en la geografia i les trajectories solars, tanmateix també vull esmentar que vaig rebre ressenya d’una persona -Jordi Torres- el qual per el seu compte també ho sabia i em va voler informar.

L’OCULTACIÓ SOLAR PER EL MONTSIÀ -DESEMBRE /2015 -.

Fa un parell d’hiverns, en concret el dia 30 de desembre em vaig desplaçar al Mirador dels Falciots (C31 al Garraf) a contemplar l’espectacle. ..I aquí va aquesta imatge:

Més imatges del mateix dia les podeu ullprendre aquí: https://www.flickr.com/photos/markbret/albums/72157662919370416

Vaig escriure per altre banda un reportatget al facebook, el qual el podeu llegir aquí: https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/450015915182826

I AL 2016:

L’any posterior vaig retoranr-hi, però per el que pertoca als dies més favorables, la contemplació se’m van tornar a escapar; el motiu principal va ser que em vaig dedicar a retratar un altre objectiu: L’ocultació del sol darrera la Sagrada Família (podeu veure reportatge del diari “Ara”) o bé al facebook però un parell de dies de quasi a finals d’any (27 i 28) si que ho vaig una mica aconseguir.

Aquí una de les imatges.:

Enmig la mar.. El sol desdibuixat per un tel de cirrostrats.. Fa que la silueta del Montsià quedi davant un contrallum esfilagarsat..

I per als qui us agradi llegir una mica més, tot i que semblant en part al que ja he dit, adjunto enllaç al reportatge del 2016 que vaig escriure al fbook. https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/594712454046504

També adjunto la galeries d’imatges flickr del 27 de desembre i del 28 de Desembre. Fent click en cada data ressenyada se us obrirà.

Unes fotografies les vaig fer a peu de carretera, en un marge de la mateixa; altres des de l’Ermita de la Trinitat, la qual per mi és dels més bells paratges de la zona.

Posteriorment vaig saber d’altres persones les quals dia després van voler retratar el Montsià també des d’altres punts del Garraf. No les incloc per no extendre’m tant però podeu anar a cercar algun tweet de -per exemple-, l’Albert Vázquez, bon fotògraf de paisatges.

La Fantàstica Morgana sobre Mallorca el dia de St.Esteve -2016.

Un dels fenòmens més fenomenals (valga la redundància) que es poden gaudir en relació amb als paisatges distants, son els que tenen a veure amb els miratges atmosfèrics i en concret, el summum de tots ells.. : Les Fates Morganes. Aquesta imatge sembla ben bé una estampa de Far West. I si no ho veieu cliqueu aquí.

QUE ENTENEM PER FATES MORGANES

El terme, etimològicament fa referència llegendaria a la germanastra del Rei Artur, la qual representa que era una fada que tenia habilitat per transformar-se…
En el contexte dels fenòmens meteorològics-paisatgístics el terme ha trobat cabuda en les referències de persones que veien en l’horitzó els relleus distants prenent formes estranyes, més altes del normal i sovint a més canviants.
Ara bé, si un cerca per la xarxa vorà que en realitat actualment hi han diferents acceptacions entre el que son i no son les fates morganes.. Per uns (i cada vegada més) les fates morganes son l’aspecte de qualsevol silueta paisatgística afectada per un miratge superior (sinònimament per tant), per altres fins i tot qualsevol alteració d’allargament vertical de la forma devinguda per la refracció de l’aire.. Penso que aquests usos son abusos de la denominació, sobretot l’últim referit. Personalment soc partidari de ressenyar-la -com en algunes webs especialitzades- per als miratges més complexos en els quals intervenen no sols un miratge superior, sino varis miratges superposats els quals a més a més varien de formes en poc temps. La seducció del terme fa però que siguin molts els qui vulguin aplicar-lo a d’altres miratges més corrents.

ELS FACTORS IMPLICATS

Per què es produeixi un miratge superior (requisit per el fenòmen) cal l’existència d’una capa d’aire densa (és a dir, fresca) i al seu damunt una de càlida, amb una clara inversió tèrmica entre mig naturalment.. A més a més altres discontinuitats tèrmiques a diferents nivells. El vent si està present ha de ser prou fluix i laminar per evitar la mescla, tanmateix cal que l’estabilitat del conjunt no sigui total, altrament no es vorien els canvis.

A primeres hores del matí solen haver més probabilitats que als capvespres degut al refredament i més fàcil estabilització de les capes més baixes de la troposfera. Per altre banda, la intensitat dels efectes dels miratges és més gran a la pràctica quan el motiu que s’observa està especialment llunyà dons hi ha més recorregut per la llum i més facilment distorsionable. Mirar una sortida de sol afectada per miratges resulta més usual que veure qualsevol silueta afectada per el mateix. Cal una inversió molt marcada perquè siluetes no molt llunyanes (+ de 200 kms per exemple) mostrin miratges superiors al contemplar-les. Tanmateix, les circumstàncies més propicies no solen anar correlacionades de gran transparència atmosfèrica i per això en la pràctica no veiem moltes fates, excepte si ens fixem en el sol sobre l’horitzó.. El disc solar, per lluny que estigui, sol ser visualitzable gràcies a la intensitat tant forta de la seva llum i més sovint ens mostra distorsions òptiques que no arribem a copsar en els relleus terrestres.

ON TROBAR LES FATES MORGANES

En latituts septentrionals els miratges superiors i eventualment els seus agregats es poden esperar sobretot a la primavera quan el mar encara és fred però més amunt sol rebre fluxes d’aires més càlids els quals llisquen damunt la capa d’aire marítima. En zones àrtiques, amb la mar congelada o gairebé congelada especialment.
En zones més meridionals les inversions tèrmiques més eficients es donen sobre planures interiors.. Si la transparència és prou bona (usualment no ho és) els miratges superiors i les fates es mostren sobre serralades distants.

SOBRE MALLORCA ES FEIA ESPERAR.

Personalment portava temps volent veure una fata morgana sobre l’illa.. Confiava que algún dia de primavera tal vegada seria factible en certes condicions, però passaven anys i res, només algunes distorsions més o menys grans de les carenes, però no realment morgàniques.
Des del País Valencià si que a finals d’hivern del 2016, Miguel Zaragoza, va reportar aquesta magnífica imatge (cliqueu) amb destacats miratges superiors a les parts elevades de l’illa, els quals segons com podriem assignar-ho com una fata; en qualsevol cas una imatge fantàstica de l’illa super alterada, fotografia la qual va ser feta el mateix dia que jo vaig decidir anar al Pirineu expressament a retratar els Alps, aconseguint-los des del Bastiments i reportant el dia previ ja imatges testimonials de bona transparència.

La tardor del 2016 va ser poc pròdiga en quant a horitzons i a observacions de l’illa. Només el dia 7 de Novembre (gairebé imperceptible) + el 25 del mateix mes amb pluja (interessant) i el 12 de desembre és va deixar veure una mica, fugaçment en les albades.
.
Però la situació va canviar al poc de començar l’hivern. Vaig advertir que l’illa es revelaria de nou per nadal. I així va ser. L’albada de nadal, des del Turó de la Rovira, allà estava; tènue, això si. Per cert al tenir la gràcia del nadal vaig decidir enviar la fotografia a Tv3 i curiosament va ser el primer cop aquell que em van publicar una de Mallorca (després de tants anys fent-ne de moltes més i millors!).
De cara al dia següent l’estabilitat atmosfèrica i la transparència no sols es mantenia sino que podia ser més intensa.

L’albada de St.Esteve vaig voler repetir anar a veure Mallorca al Parc Güell, tot aprofitant que venia una familiar de lluny, passejar amb ella per un dels indrets més emblemàtics de la ciutat era l’el.lecció.

I certament allà estava l’illa de nou, més clara a més que el dia previ.. Certament havia valgut la pena anar-hi. I els miratges? Dons no, això no, en absolut.

DES DE COLLSEROLA SI

Tot estant al Parc Güell rebo un missatge d’en Pep Puig, fotògraf també avessat a voler copsar horitzons.. Em diu que està a Collserola i que apart de veure l’illa, l’està veient amb forts miratges!.. Carai!! penso.. Que m’estaré jo perdent per no haver anat més amunt!! : )

Simultaniament, l’Alfons Puertas, des del O.Fabra.. Li tocava torn de feina i també l’estava retratant aquest cop. La seva fotografia, com totes les altres de les albades que sol fer, inmediatament es va escampar per els mitjans de comunicació. En la imatge s’apreciaven clarament els miratges superiors. Per el que fa a les fates morganes.. Ell ho titolava com a fata morgana però personalment no m’ho semblaven tant.

Les fotografies d’en Pep però.. Em van treure el dubte. Vaig tenir la sort de veure’n unes quantes (d’imatges), captades en diferents moments i no sols s’apreciaven diversos “pisos” de relleus afectats per miratges sino que s’apreciaven els canvis del panorama en gairebé cada diferent fotografia presa des del Tibidabo, una mica més amunt de l’observatori. Aquí al dessota una de les que va enrregistrar.

.
.

El summum va ser quan dies després en Pep va decidir muntar un “time-lapse” a partir de les fotografies presses per ell mateix. Vaig col.laborar una mica en assesorar per el muntatge però va ser ell qui va sel.leccionar les imatges i va fer-ho. El resultat, un audiovisual molt breu però fenomenal.. El primer time-lapse o pseudo time-lapse de Mallorca, potser també el primer de paisatges tant distants, la primera fata morgana clarament fantàstica sobre l’illa.

-Per el que fa a la Fata Morgana fixeu-vos sobretot en el Puig Galileu (marge esquerra de la imatge)-

Em vaig preguntar si algunes altres persones més, potser arràn d’haver vist la meva fotografia del dia precedent, igual és van motivar per anar a mirar de retratar també, després dels dinars de nadal i tots els compromisos acomplerts en bastantes famílies. Ben podia ser. No en vaig trobar de més imatges. Només per tant les de l’Alfons i les d’en Pep, les quals no van correr tant com les del Alfons, es clar, pero s’ho mereixien tant o més. Per la meva banda vaig intentar contribuir a que tinguessin una mica de resò al publicar el seu time-lapse al fcook i al twitter.

I avui, després de molt temps sense escriure reportatges al blog, ho faig també aquí, perquè sigui fàcil de trobar per a qui el busqui. El facebook i el twitter son com el vent.. Ho porten tot i s’ho emporten.. Santa paciència cal per trobar coses penjades de fa temps.

Bé. Més imatges seves les podeu trobar al flickr: https://www.flickr.com/photos/139015613@N03/albums/72157676706428211/with/31764193152/

NOU DIA POSTERIOR

El dia 27 de Desembre personalment vaig repetir per segon dia consecutiu i aquesta vegada si que em vaig decantar per Collserola.. Resultat: Un miratge superior sobre el Puig Major; res espectacular però algo era algo.
L’anticicló s’havia aposentat i la transparència havia enpitjorat, però les careness eren apreciables.

Aquí a sobre la fotografia que vaig fer el dia 27, s’aprecia tota la part superior esqueixada òpticament per la refracció.

I dos dies després, encara el 29.. es va deixar veure de nou, però això si, ja sense miratges i només també la carena superior. Va ser reportada per un altre fotògraf, l’Àlbert Vazquez. Jo aquell dia em trobava fora del pais.