Visions alpines des del Canigó en dos caps de setmana consecutius (12 i 20 d’Agost/2017)

UNA MICA DE PRECEDENTS DE CONTEXT

Fa tres estius se’m va ocorrer anar al Canigó amb l’objectiu de veure els Alps i documentarlos com a tal des del Pirineu, segurament per primera vegada a la història. Ho vaig proposar a un grup de colegues (els quals després vam conformar el web de beyondhorizons) i ho varem aconseguir. Possiblement van ser les primeres imatges, però van resultar molt límitades. La transparència va ser molt lleu i unicament permetia veure el que havia just davant el sol, a recordar, una fina línia de la carena esquerra del sector de la Tete de l’Estrop.. El perfil era idèntic al que oferia la simulació panoràmica, però sols era allò, una carena just al davant del disc!.. Dit d’altre manera “gràcies a un “eclipsament” parcial del sol, vingut a càrrec dels Alps.
Gràcies a tal fenomen.. (el qual si em permeteu una comparació una mica en broma em recorden les verificacions dels experiments d’Einstein amb els eclispsis) vam poder demostrar la realitat dels Alps des del Pirineu.

Després van venir els altres reptes.. Els d’aconseguir retratar els Alps amb dies de millors transparències i sense dependre tant del sol i també de pas es clar, aconseguir de nou, noves fites de rècords mundials de distancia paisatgística Terra–terra. Objectius que vaig aconseguir des d’altres cims del Pirineu, uns cops sol, altre acompanyat i que obviament no toca tornar a recomentar novament.

Però personalment em va quedar la nostàlgia del Canigó.. El Canigó seguia essent la muntanya des de la qual els Alps podien veure’s teòricament amb més envergadura i claretat i a més a més.. És des d’on es poden contemplar amb més amplitut i alhora enmarcats darrera un magnífic primer i segon pla: La plana del Roselló i tota la semi volta complerta del Golf de LLeó!!. Tot aquest panorama tant inmens queda gairebé tot ocult des dels cims del Ripollès, per bé que molts d’ells siguin més alts ..El mateix massís del Canigó és qui s’encarrega d’ocultar-los.

Tenia ganes dons, i ja tocava.. Retornar al Canigó, malgrat estar més lluny i requerir en conjunt més temps. No és el mateix plantar-se a Cortalets o a Marialles que al aparcament de Vallter o al Santuari de Núria..

ESPERANT un DIA bò.

Al estiu ja sabem que no abunden els dies amb ambients nets que siguin proclius a grans visibilitats de siluetes distants, però tanmateix no son tant estranys al sud de Françá; si menys no els dies transparents resulten més freqüents que a Catalunya o Balears per exemple.. Els típics fronts acompanyats de ventades no solen fer turisme per les nostres comarques quan acaba la primavera, però si que segueixen afectant majorment a la resta de l’europa més septentrional, associats als corrents en Jet i segons com flueixin deixen cels nets a França, nord d’Italia, etc..

A principis d’agost em vaig fixar en una interessant situació que s’aproximava a Europa Occidental.. Una borrasca activa es despenjaria des del nord, aportant precipitacions i una rigurosa baixada de temperatures per ser estiu.. I després la reeestabilització atmosfèrica, la reenfilada tèrmica i una notable subsidència afectant a tots nivells i vent de mestral al sudest de França ajudant a dinamitzar la subsidència sobretot en aquest sector. Consonantment l’aproximació d’un front càlid -sempre interessant en tots els casos-, l’arrivada d’aire fred a les capes més altes de la troposfera, el solapament creuat d’isohipses de diferents geopotencials, un increment sobtat de l’advecció d’espessor(il.lustració dreta) a la zona alpina provençal, una marcada franja longitudinal de sequetat típica prefrontal a uns 3000 metres i altres aspectes que ja descriuré quan faci algun article llarg sobre tal tema, van ser factors característics.

Aprofitant que un dels colegues de BH estava de vacances a la península li vaig comentar de si es voldria venir el dia 11-12 al Canigó per fer l’intent. Per la seva banda va mirar un diagrama de retrotrajectories, les quals corroboraven les sospites que ja m’havia fet jo mateix al respecte.
Per altre banda, des de la Provença, Bruno Carrias (fotógraf asiduu del Canigó) també estava interessat en saber si s’acostaria algun vespre notablement bò de cara als seus objectius, el qual sol ser retratar el Canigó, però aquesta vegada tenia ganes de fer-ho (a la que vingués algun dia especialment bò) des de un cim dels Alps..
Tot i que ell també te bon bagatge de coneixements de meteo també em va preguntar opinió i li vaig assegurar també a ell que seria el dia 12, sense dubte, una ocasió fenomenal, possiblement la millor de tot l’estiu..
Potser va ser una mica agoserat assegurar tant tant, però es que realment poques vegades es donen a l’estiu, em sembla, tants factors a favor. Queia a més en cap de setmana i era llaminer.

A mitja tarda sortiem de bcn jo i el company vingut expressament des de València. Al cap de poc llegeixo un missatge de Bruno, el qual per la seva banda es dirigia cap als Alps per enfilar la Tete de l’Estrop, precisament escollint la muntanya que va ser l’objectiu nostre des del Canigó al 2014!!..

Després de creuar la Jonquera i demés ens aproximemem a la pista de Cortalets, fàcilment transitable per tot terrenys però una tortura mecànica per als vehicles més normalets (com era el meu cas), durant una hora i mitja passada la mitjanit; intentant anar lleugers ..Però alhora havent de prestar atenció al màxim a cada pedra i roc.. Es fa impossible sobrepassar els 5-10 kms/h en la majoria de trams si un no vol petar el vehicle. De fet, penso que corrent des del poble de Villerach, a l’estil Kilian hauriem arrivat abans, sense dubte.. O bé si hagués sortit abans dons hauria estat també lo seu, més procedent. També ens va retrassar 1 incidència previa, la qual no obstant no referiré per no allargar tant la narració.

L’EXCURSIÓ FOTOGRÀFICA

Començem a caminar a les 2 de la matinada, és a dir, amb temps de sobres per arrivar a dalt, però teniem previst de voler fer una dormideta al cim o a mig camí i així també gaudir de les perseides durant més estona, des de les altes cotes. La temperatura fresca a la zona de Cortalets per cert, uns 5 graus.. i obviament més baixa més amunt, notable fresca per ser estiu, tot i que menys fred que els dies precedents, que havia arrivar fins i tot a nevar. Per el que fa al vent, un mestral suau bufava, per ser el Canigó molt lleu…però suficientment notable com per difficultar el son quan arrivés el cas. No portavem tenda.

La lluna… S’havia ja llevat. Havia sortit una estona llarga abans.. ben nítida arran d’horitzó, lo qual ja va ser molt bon simptoma per el que fa a l’estat de l’aire!. I tot i la lluna -tant present i grossa-, l’aire, al ser transparent ens permetia anar veient un munt d’estels fugacos. Per coincidència era la nit de les perseides.

Algo més amunt de la cota 2500, vora un replà d’una collada vam decidir fer la paradeta i mig dormir una mica. Ben bé no vam arrivar a dormir ..A les 5 vam prosseguir.. Vora les 6 arrivavem a la zona de la carena més propera al cim. Juanjo (el colega) s’aproxima al punt que li quedava més a mà en aquell moment i ja em diu que es veu el Ventoux i que li sembla que també la resta!… I així és, a la que enfoquem les nostres càmeres.. Tot i encara la gran foscor dominant de la nit… S’advertia clarament una fina franja vermellosa, obscura però no del tot, i davant seu!, les esperades siluetes!. Havia valgut la pena.

DES DEL CIM

Amb el pas dels minuts, la percepció a ull es fa menys dificil i a través dels visors de les càmeres s’aprecien amb claretat. La Barre dels Ecrins tocada en alguns moments per algun que altre núvol, especialment inequívoca.. Finalment haviem vist les muntanyes que figuraven representades a la taula del cim!.
A l’esquerra un altre sector que seria interessant d’advertir ..Nogensmenys quedava totalment tapat per núvols.. Em referexo en concret a la silueta del Gran Ferrand, als Prealps, no es va deixar copsar aquest dia.
En canvi, a la dreta, apart del Ventoux, ben clar en totes les cotes, més enllà s’adverteixen també totes les línies dels Alps de la Provença i també algunes llums d’industries i complexos urbans. Per el que va als cims singulars, s’adverteix entre altres la Tete de l’Estrop!!.. La desitjada que va ser la inspiració del primer avistament al 2014 i que no vam retratar prou bé al no quedar ben centrada davant el sol -i jo en concret gens-.
Satisfacció aquest cop per l’Estrop, i alhora pensant que alomillor Bruno Carrias ..Estaria allà?.. Interessant saber-ho pero encara no sabiem. Cap missatge per part seva.

Altres muntanyes i relleus es retallaven més a l’est. Un altre objectiu interessant hauria estat la ciutat més gran de la Provença des de la qual va començar la història de les fotografies de llunyania, al segle XIX.
No s’apreciava.. Situada més al est, en aquella zona la transparència no era tant bona a nivells baixos com a la part més occitana del Golf de LLeó afectat per un mestral més sec.. Es perfilaven les carenes orogràfiques del seu darrera, els Prealps i Alps Marítims, però no els llums del davant.

Van passant els minuts i vora tres quarts de 7.. Els Alps desapareixen. Per la seva banda el Mont Ventoux (o Ventor, en occità) es comença a atenuar; l’alta troposfera del nord d’Italia ja perdia el color color vermell encès…. Era el signe! de que l’aparició del sol era cosa ja de pocs minuts.

Dues muntanyes de perfils suaus a banda i banda de la posició encara amagada del sol, projecten unes subtils ombres celestes divergents.. Com si obrissin pas al astre que s’aproxima (quan en realitat son els Alps els qui s’aproximen al sol, naturalment ;- )) i als pocs moments esclata la llum!.. Els raigs “sobrevolen” en un instant el Golf de LLeó, les aigües del mar mediterrani.. I toquen la creu del Canigó + totes les altres creus i motius escultòrics …I rocs dels altres cims del Conflent i de la resta del Pirineu més oriental.

Sol.litut?… Dons no, la veritat es que no, al cim, al mateix cim ens trobem a una parella que estava embutida en sacs i contemplant la sortida del sol, això si, sense prismàtics ni cameres amb zoom o telescopi.
Segurament havien vingut a contemplar les perseides i alhora la fantàstica albada.. Espectacle d’infinita bellesa sense reptes concrets paisatgistics associats. També un altre grupet i un més que tot just enfilen mig grimpant des de la Xemeneia del Canigó… Deu n’hi do en un moment tant incipient encara.. Tanta gent allà dalt!!… És el que te el Canigó.. Molta gent l’adora, a més a més del sol mateix.

ESVAÏMENT

Amb el sol recent eixit, el Ventoux ja no es veia absolutament gens.. Amb l’aparició del sol.. La silueta ja estava totalment esvaïda.. i els Alps feia més minuts que ja tampoc. Va semblar aleshores un cel de res de l’altre mon.. (visualment) fins i tot impregnat per calitxa.. Ningú diria que en realitat en els moments claus, havia ofert una transparència de més de 400 kms; i més nítida que la que no feia gaires dies abans, estant des del Fajol, ja havia contemplat els Alps.

Breu estona més i retorn cap als Cortalets. A mig camí recollida dels sacs de dormir i arrivada al refugi.. Petit descans i tot seguit la pista de baixada amb cotxe de nou… Una hora i mitja més amb conseqüències:
Vora el començament del final de la pista una senyal d’alarma.. Roda punxada.. Pero lleu com per permetre’m arrivar fins a la zona d’asfalt de la carretera de Prada on allà, si, la llanta ja sent el paviment..
Parada en una estació de servei, canvi de roda, amb l’ajut d’un home francès que ens presta una eina més adient que la que portava jo, massa desgastada i no prou apte per afluixar la última rosca i tornar a roscar. Jo molt fregit de son i d’estar atent a la conducció… Deixo que sigui el company Juanjo qui prengui la iniciativa de l’operació (a més que ell tenia especial pressa per tornar a Bcn i després a València) i realment canvia la roda amb molta traça.

Proseguim ruta, el deixo a l’estació de Girona per agafar tren envers Bcn i jo direcció Tossa, a passar allà la resta del cap de setmana.. Finalment descans.

DES DE L’ALTRE BANDA ..DE LA TERRA DEL MESTRAL.

Arriva el vespre i finalment m’arriven noticies de Bruno!!.. Acabava just de tornar de l’Estrop!! i havia retratat bé el Canigó des dels Alps!, des del mateix cim que nosaltres però en sentit invers!!…I havia dormit allà. Des de la muntanya que ens va obrir el camí al 2014, des de la qual també justament uns mesos després malauradament va ser l’escenari més terrible de la aviació civil dels últims anys a Europa, on van deixar la vida centenars de passatgers al estavellar-se l’avió de Germanwings contra l’Estrop…

En memòria d’aquelles víctimes i passat aquell capítol l’Estrop ha tornat a ser una muntanya insignia fent d’enllaç visual al Pirineu des dels Alps..

Com vaig escriure al fb del Bruno…: “Horitzons distants que separen i alhora s’uneixen … Als que estimen els paisatges i el planeta”.

..I que l’Estrop mai torni a ser un fi per a ningú, sinó una muntanya d’inici de moltes il·lusions per a tots.

I bé. Què més? Dons encara més, perquè la cosa no es va limitar a aquesta visió bidirecccional gairebé simultània entre els Pirineus i els Alps!

Resulta que a més a més, un altre fotògraf, Antoine Mangiavacca, conegut d’en Bruno i una mica també de mi xFb, gran fotograf també d’horitzons, en el seu cas des de Còrsega tot estant, va retratar aquell mateix dia les siluetes alpines de la Provença!. Horitzons per tant a tres bandes!!.

I deixo estar aquí la primera part de la crònica..

No adjunto imatges del 12 d’Agost pero si aquest enllaç panoràmic on podeu deplegar a l’esquerra, el visor dinàmic d’aquesta magnífica web especialitzada en fotografies alpines

Per el que fa a la resta d’imatges que vaig retratar, aquí al flickr:

Flickr.com/photos/markbret/albums/72157687746117745

I com no, l’enllaç també al web compartit de Beyondhorizons, on trobareu una fotografia dels Ecrins especialment maca, feta per ell, amb el seu telescopi refractor. Gran bona eina per aquests afers. A veure quan jo també milloro el meu equip.. Que continua essent una senzilla màquina híbrida i res més.

CRÒNICA DEL 20 D’AGOST. EL RETORN.

Tot i haver estat feia poc al Canigó feia dos dissabtes i ja havia vist els Alps i acomplert bona part dels objectius… Només començar la nova setmana veia que de cara al dia 20.. S’acostava una situació meteorològica interessant, de fet similar en alguns aspectes a la del 12 tot i que no en d’altres (per exemple faltava més subsidència en zones i per altre banda desde el Conflent havia fluxe d’aire humit en capes baixes el qual al ascendir podia generar nuvolositat local) i em temptava.. Em temptava retornar..
Tanmateix els fets tràgics de Barcelona em van fer aparcar pensar en aquestes coses …I ho estava a punt de deixar correr.. Però al final, el mateix dissabte tarda.. I al veure que les previsions pintaven suficientment interessants vaig decidir-me.

Tenia previst pujar xinu xanu, tranquilament al Canigó després de la llarga pista trenca cotxes dels Cortalets… Pero vaig haver de fer-ho a tot drap perquè l’arrivada en vehicle s’em va allargar.. La causa: Unes dues hores de retencions de transit a la Jonquera.. per culpa d’un que li va donar per atropellar a gent en una rambla de Barcelona. Sense paraules.. Pro bé, continuo.

Vaig arrivar a la zona de Cortalets a les 4 i mitja de la matinada després d’una hora i mitja conduint per la pista forestal trencacotxes (la setmana anterior se’m va punxar una roda i encara sort) que puja des de Villerach..
A les 5 després d’organitzar coses que em faltaven em poso a caminar i a correr en alguns trossos..

A les 6 amb llanterna (i sense lluna) arrivo a gairebé el cim, miro des de la cornisa i ja es veu una mica de besllum a l’horitzó… Trec la càmera i començen just a entrar llavors tot de núvols des del SW per la Vall de Marialles.. Vents humits que emboiraven el cim i que a més traspassaven la cornisa i queien en cascada a la vessant nord i m’impedien captar l’horitzó..

Estava gairebé per deixar-ho tot correr (o en tot cas retratar els núvols) o bé baixar de cota perque no m’afectessin tant els núvols del damunt..
A les 6:20 seguia venint algo d’humitat però benauradament ja no arrivava tanta condensació i em vaig poder posar a “fer feina”. Ja era massa tard per l’objectiu que pretenia aconseguir (Marsella) i igualment no havia prou transparència en cotes baixes llunyanes per aconseguir-ho… Però bé.. Podia aprofitar per altres coses que si que es deixaven albirar una mica, molt tènuement això si! en concret la part més occidental el sector dels alps que queden darrera la part esquerra. Les muntanyes la Meije i del Gran Ferrand..

Aquí al damunt, a la imatge esquerra el Grand Ferrand i la Meije. L’anterior setmana aquest sector alpí estava tapat per núvols i no s’apreciaven gens. I a la dreta el Ventor amb molta major nitidesa, tant o millor que la setmana precedent de fet!, tot i que no pas la seva base, atenuada totalment per aire més humit i diria també que més polucionat tot i el mestral. Per el que fa a la resta de la Provença res.

Tot això per el que fa a siluetes.. Per el que fa a més amunt, l’espectacle de l’albada estava a punt de començar.
El cel, tenyit inicialment per cirrus i cirrostrats aportava tons vermellosos s’anava enblanquinant ja poc abans de que la Terra, amb el seu gir.. Donés la benvinguda al sol sobre els nostres paisatges..
La geografia terraquia va seguir girant cap a l’est i per darrera la silueta d’uns núvols engaixats als Alps, l’espectacle solar va esclatar, amb la seva llum intensa… Davant el gran astre, els estanys de Leucaté i de Vilanova de la Raó, reflexaven els primers feixos de llum envers al Canigó. ..I és que el Canigó és l’àtic més oriental del Pirineu, balcó del mar mediterrani …I balcó de llum.. De tota la llum del cel i l’aigua que l’enmiralla..

A l’oest però, els tons rosats, tot tot i que més clars, encara estaven presents i fins i tot resultaven encara més seductors que pocs minuts abans. Les mitjes distàncies no es perjudiquen tant amb la sortida del sol i fins i tot poden resultar algo més maques de veure amb la llum incipient i tènue ocupant part dels primers i segons plans laterals.
El Pic Saint Loup, el qual és el que protagonitza la fotografia fotogrfia de dalt a l’esquerra, oferia la més bella estampa que he vist d’ell; a la seva dreta el Pic de Barthelemy. També oferien una bella estampa uns estratocúmuls que estaven aparcats més a l’oest; no els he inclòs aquests però els podeu veure al flickr si teniu ganes de donar un cop d’ull.

Dalt del Canigó aquesta vegada no hi havia ningú, tot i haver un munt de gent acampada a la zona dels Cortalets.. (em sembla que potser més que mai aquest any, per els comentaris que he llegit).

Des del cim, mentre seguia contemplant em vaig de repent començar a trobar malament.. Però bé, això si de cas m’ho salto.. Digue’m que no em ve de gust narrar-ho.
Bé; vaig ja baixar.. A ritme lleuger.
I bé.. al cap d’una estona i després d’haver-me creuat als primers muntanyencs que pujaven (o “segons” muntanyencs potser hauria de dir) arrivo ja a la zona del refugi de Cortalets.. I allà, finalment descans i em trobo a un gos simpàtic i tant amigable, el qual crec que si torno a acostar-me al Canigó, la motivació serà ja més per veure’l a ell que per veure els Alps!!

.

Anuncis

La Mallorca de qualitat suprema d’un capvespre de maig.

8:41pm

“Mai he vist una imatge de Mallorca des de la península amb tant bona resolució com la que aquell benvolgut cel em va permetre aquell capvespre de maig. La Serra de Tramuntana es va mostrar sobre l’horitzó al llarg de tota la tarda, pero durant una estona es va fer practicamnt imperceptible.
..I de repent, va tornar a reapareixe,r amb aquest esplendor i qualitat suprema per el que fa a resolució de detalls topogràfics. I això últim va durar només uns pocs minuts. L’atmosfera és la que guarda el potencial. …Cap super càmera de milers d’euros, cap super mega programa d’ajusts.. Cap mega super curs de fotografia… etc serveixen per aconseguir fer fotos així… Si no endevinem (o bé malauradament no podem estar xmotius “x”, etc es clar) els moments més idonis que ens ofereix la natura per mostra-se tal com és.”

-Fragment de text que vaig escriure al comentar coses sobre la càmera amb la que vaig retratar. Podreu veure més text al final de l’article. Per altre banda comentar que la imatge està algo sobrecontrastada. Una mica més si clikeu aquí


“La natura és l’objectiu.. I ella mateixa, alhora, és el mitjà. El mitjà de transmissió de si mateixa, de la seva bellesa.. Als nostres ulls i càmeres”.

 

Un altre missatge, similar però més llarg, escrit poca estona després en d’haver presenciat l’espectacle, i que també traspasso al web:

“Extraordinaria ha estat la Mallorca d’aquest capvespre.. Relleus amb aspecte tridimensional (no com amb les fotografies a contrallum) i amb molt poc seeing gracies a una enorme estabilitat atmosfèrica. Un punt de reflex solar a les instalacions del cim, miratges atmosfèrics de tipus superior… I tot plegat ha començat molt tímidament.
S’ha començat a apreciar ja al migdia però de manera molt tènue gràcies a una bona transparència i a un bon efecte pantalla propiciat per distants cirroestrats. Havien per una banda uns quants factors favorables, però per altre banda per contra havia un inequívoc flux allevantat en superfície i per raò d’això no confiava prou en la possibilitat, per lo menys no al migdia, més tard igual si …Fins que ..Sorpresivament he llegit una informació personal de l’Alfons (Observatori Fabra) el qual se’n acabava d’adonar que des d’on ell excercia el seu treball.. Si que es veia.
Afortunadament he pogut marxar de la meva feina una estona per anar a dinar, però enlloc d’anar a dinar …He aprofitat per enfilar-me a un turó i “alimentar-me” visualment (enlloc de estomacalment)!.. del paisatge. I certament en la distancia… L’amiga balear!, tènuement.

Hores després, per la tarda s’acostaven progresivament altostrats cap al est.. He sospitat que la bona visibilitat envers l’illa no minvaria sino al contrari, que gràcies precisament a tals núvols es podria incrementar gracies al efecte escenari que els núvols podrien propiciar -anomeno així (com he comentat en altres ocasions) a la circumstància de llum molt atenuada en primers i segons plans i bona lluminancia sobre la silueta distant- i al plegar de la meva jornada m’he anat cap a Collserola.

Una visió sorprenentment bona per un mes de Maig; tant ho era que des del mirador del Tibidabo, la gent que hi havia estava comentant que es veia i fent fotografies amb els seus telèfons.

Una altre caracteristica singular ha estat la presència d’una discontinuitat intensa de refracció atmosfèrica, la qual feia que els cims més baixos fossin afectats per miratges en principi lleus [Per cert mostro aquí a la dreta fotografia feta a les 7 de la tarda]

Una estona abans d’amagar-se el sol la percepció ha quedat atenuada al quedar els cels mallorquins ombrejats per núvols… Tant que apenes ja no es veia res.
Tanmateix m’he esperat de nou i ha valgut la pena!: Les muntanyes de Tramuntana s’han iluminat repentinament amb un sol ja més baix, tant baix que no estava interceptat per núvols. Per cert no em refereixo als núvols de la part oest de Catalunya (els quals en un principi en part em seguien tapant el sol a mi) sinó els de més al sud, els de Castelló o Aragó, els quals eren els que podien interferir els raigs del sol sobre l’illa.. Resultat: Una visió molt acurada dels relleus la qual permetia la seva interpretació tridimensional!.

Recordo una visió similar, també de primavera, amb el sol a l’oest, el 20 d’Abril del 2012, però aquesta encara ho estat més millor.”

Una mica més d’explicacions narratives en detall. En aquest cas el text que vaig escriure a l’entrada del facebook d’horitzons llunyans:

“Una reaparició en principi tènue però ja al migdia (lo qual no m’esperava suficient) notificada des del O.Fabra per l’Alfons (i per tant em vaig assabentar per ell) va fer que em decidís a anar a donar un cop d’ull des de la muntanya que em quedava més propera d’on jo estava treballant, el Turó d’en Baldiri, sobre Premià, al Maresme.

Eren vora les 2 del migdia i jo també veia l’illa, tènue, això si. La visibilitat va anar minvant cap a les 3 de la tarda i aparentment semblava que la cosa anava a pitjor.. Tanmateix em vaig fixar en una altre part del cel. Per l’oest s’acostaven altoestrats i això em va fer sospitar que al cap d’unes hores més tard, coincidint sortosament potser quan jo sortís de la meva feina.. La visibilitat es refaria i encara podria ser millor. Valdria molt la pena tornar-hi a fer un cop d’ull.

I així va ser. Em vaig acostar al Tibidabo i només arrivar ja havia tot de gent (no vinguda expressament per veure l’illa es clar) fent fotografies de la serra, fins i tot amb els seus smartphones..
Era un espectacle inesquivable!. Una visió nítida, fenomenalment bona, de mitja tarda, és a dir, molta estona abans de la posta del sol.

Van passar els minuts i la percepció es va anar atenuant de nou.. La causa: Els mateixos altoestrats.. Ja havien arrivat al damunt i al darrera de Ses illes (a més confirmat per les imatges meteosat que alhora anava seguints), i per tant , tot i que seguien ocupant l’espai entre Catalunya i la serra (i reduint la llum paràsita) ja no produïen l’efecte escenari (llum directe sobre el relleu de l’illa) ni l’efecte pantalla (enlluernament del cel del darrera).
…Pero la capa d’altoestrats per l’oest tampoc era infinita.. i l’horitzó per l’oest i el sudoest.. estava destapat!.. Allò va ser un senyal.. Tot i que la serra de Tramuntana pràcticament no es veia.. Podria reapareixer quan el sol, cada vegada més baix, arrivés per dessota la làmina nuvolosa i enviés els seus raigs directes cap a l’illa des de l’altre banda del cel.
I així va ser!.. De repent, el sol va reeixir, com per sota el sostre d’una cova.. I va enlluernar una fina franja d’horitzó bronzejada al sudest.. Un espectacle!. Això si, era tant fina la línia de l’impacte de l’enlluernament, que a ull nu costava de de distinguir les parts del “escenari”. Per cert, crec que la transparència en si mateixa havia minvat algo en comparació amb el migdia, si més no em penso que a les cotes més baixes, possiblement arràn de la corva menguant de la temperatura diaria i l’augument (consecuent) de la humitat relativa en els capvespres sobre el mar. I també per causa de la mateixa posició del sol.. La qual feia que poc abans d’amagar-se des de Barcelona, les cotes baixes de Mallorca ja comencessin a despedir-se del dia una mica abans i només quedessin enlluernades encara les parts elevades de Tramuntana.

Faltava poca estona per la posta, i a diferència de l’estona anterior en la qual l’illa s’havia vist com una silueta fosca respecte al cel (és a dir, el més comú) i tot ocupant una porció ostensible d’horitzó més o menys gruixuda, ara succeia al inrrevés.. Era només una fina franja discontinua tènue …Però en canvi il.luminada i el celatge de fons al contrari, obscur (es a dir, contrast invers). La franja de la terra d’últramar no resaltava gaire a ull. Sobre ella sobresortien els cims més elevats de l’illa, força més lluminosos que la base que els unia, però tant petits que a ull nú es feia difícil distinguir.

Als pocs segons de contemplar amb difficultat a ull, vaig enfocar amb el zoom.. I el que a vista nua era el que he descrit.. Al enfocar.. A través del visor, va ser una cosa mai vista!.. El Puig Major i el Massanella, daurats per el sol, tot i que relativament tènues (i cada cop més tènues) mostraven la seva orografia frontal amb uns detalls que mai havia aconseguit de distinguir tant tant bé!.. Sobretot el que sobresortia més, el Puig Major, amb més claretat.
Uns quants instants.. Al cap de pocs més, la llum va abandonar l’escenari, i la bella Serra de Tramuntana va desapareixer en el crepuscle ja definitiu.

Al visualitzar les imatges vaig poder contemplar els detalls amb menys presses i al sobrecontrastar sobretot la del Puig Major (un sobrecontrast fet amb les eines bàsiques del world, res de photoshop ni programes professionals) per aconseguir el màxim de detall (en aquest cas vaig voler constrastar algo més per esbrinar detalls topogràfics) els mateixos detalls, van cobrar més lluminància i espectacularitat.

Un dels grans factors que es van fer factible la qualitat d’aquesta observació, estic segur que va ser el nivell de turbulència tant baix; segurament la homogeneitat de la densitat del aire entre el Tibidabo i de les cotes més altes de l’illa, lo qual va facultar un grau de “seeing” molt lleu i per tant apte per ser ullpresa amb potents objectius o zooms sense que els cims quedessin com vistos a través d’un vidre esmerilat, el qual és el que altres vegades succeix am enfocar amb zooms o teleobjectius.
Havia però una franja clara de delimitació diferèncial de característiques de l’aire.. Tot el que quedava al damunt de certa cota era nítid i lluminós.. Tot el del seu dessota, molt menys transparent i afectat per intensos miratges superirs.. Les parts menys altes de la serra de Tramuntana es veien totalment distorsionades.

Si la transparència atmosfèrica hagués estat igual de bona per sota que per damunt.. la visió i les fotografies encara haurien resultat més fenomenals.

Temps al temps, cal estar atents.. Als regals que ofereix el sol, la meteorologia i els paisatges.. Combinats entre si. Per què no oblidem que és la natura, l’àrtifex de tot plegat. Els contempladors i/o els fotògrafs el que som bàsicament som espectadors.
Espectadors actius, però espectadors.”

FACTORS METEOROLÒGICS QUE VAN CONCORRER.

La natura aporta sorpreses inesperades, o en qualsevol cas ens sorpren més del que esperem. ..M’agrada imaginar que els paisatges distants apareixen com per “art de màgia” però alhora també m’agrada coneixer els “trucs” de la natura que faculten tot això i permeten entendre a nivell físic les causes de tals meravelles.

He parlat ja de la llum.. He parlat dels núvols. També toca parlar dels altres meteorològics, dons sense ells, aquells altres referits, per si sols no haurien mostrat pas l’illa.

Bé dons per el que fa als meteorològics van concorrer uns quants de típics però alguns de totalment atípics; en concret d’aquests últims els vents en superfície, eren allevantats, una situació super singular i atípica per el que fa al conjunt estadístic d’observacions de l’illa. Que el vent vingui del primer o segon quadrant son les direccions més contraproduents possibles!. I en canvi aquesta vegada van acompanyar a la millor Mallorca potser mai retratada.

Adjunto aquests mapes del SMC els quals en el seu moment ja em vaig descarregar (malauradament no hi ha arxiu consultable obert al públic) i vaig adjuntar ja a la galeria del flickr. Son de la tarda del dia 17 de Maig.

A dalt a l’esquerra veiem el mapa d’humitats i vents en superfície. Colors blaus i liles es corresponen a humitats elevades, colors ataronjats i vermells es correspondrien a ambient més sec. Les fletxes indiquen el vent es clar. A la dreta el mapa de fluxs d’aire a 850 hpa, (es a dir, si fa no fa a la cota del cim del Puig Major), també vents aparentment de procedència marítima. És a dir, tant a superfície com més amunt.

Ara bé, si anem encara a una mica encara més amunt, les coses si que ja eren més com toca, vulll dir més acords amb la situació. Aquí a la dreta adjunto aquest mapa del SMC. És del flux de vents a 700 hpa, és a dir, a uns 3000 metres d’alçada i allà els fluxes si que provenien de l’oest nord-oest.

Una situació així en principi no seria pas apte per facilitar una visió de Mallorca.
Ara bé. Tot i el mapa de 850 hpa ..Ens podriem preguntar… L’aire que arrivava al Puig Major Veritablement era tant “mediterrani”?
Dons no, de mediterrani res.. Provenia del atlàntic, del Canadà i el que és més imporant: Des de cotes troposfèriques molt elevades.. Diguem que va “aterrar” a Mallorca net, segurament no estava pas impregnat d’aerosols de superfície.

Aquí al dessota adjunto dos diagrames. Per una banda el del recorregut previ de la massa d’aire que va afectar la Serra de Tramuntana aquell vespre. Per altre banda el del aire que arrivava a cotes baixes de la zona on la línia de visibilitat des del Tibidabo envers Mallorca s’acosta tangencialment aprop de la superficie marítima.

Aire que baixava… Aire subsident; això implica escalfament i assecament, en altres paraules, aire transparent. En cotes baixes marítimes en canvi, si que la cosa venia més arrossegada ..I si tenim en compte que el mar està encara relativament fred a la Primavera, pressumiblement era un aire a més d’humit, fresc (relativament). Condicions en aquest cas idonies per un bon “circ de refracció atmosfèrica”, per facultar l’aparició de miratges superiors, molt poc seeing (derivat de molta estabilitat) i alta transparència sobre la cota d’inversió.

EL DIA PREVI

El dia previ, és a dir, el 16 de Maig, en concret al matí, ja vaig veure Mallorca tènuement, sospitant-ne la possibilitat vaig anar a Collserola. La visió va ser tènue però es va perllongar bastant, una hora després de sortir el sol ..Encara es veia. Alguns paràmetres d’aquell dia serveixen per entendre el del segón pero igualment reconec que no no m’esperava que el dia 17 pogués resultar tant extraordinari.

Adjunto a l’esquerra un mapa d’isohipses i tèrmic al nivell de 500 hpa del matí del dia 16 i a la dreta un sinòptic d’isobares de superfície. En el de l’esquerra veiem una molt marcada ondulació del corrent i una ona anticiclònica, configuració propicia a la subsidència. També un front càlid, correlatiu i ben acompanyant d’aquesta tipologia de situacions, en posició més septentrional. La falca molt marcada s’estava allargassant per moments a les capes mitjes i es situava enmig d’un dipol ben clar de baixes pressions, una a l’oest d’Escòcia i l’altre al sud d’Italia. Aquesta disposició afavoreix la dinàmica subsident del fluxe provinent de les cotes mitjes. Si miressim els mapes dels dies previs voriem també que les isohipses de l’atlàntic a tals cotes enviaven aires àrtics des del oest de Groenlandia cap a latituts meridionals, aires pressumiblement força nets.

——————–

SOBRE LA CÀMERA UTILITZADA.

Certes persones m’han preguntat quina càmera vaig utilitzar per retratar el Puig Major.
Aquí el texte de resposta, el qual en part ja l’he mostrat al principi.

“La mateixa càmera que faig servir quasi sempre. Una panasònic lumix FZ72 de tipus bridge (ni tant sols és càmera reflex) amb sensor tant petit com la majoria de les càmeres petites compactes, sense disparar en raw, sense editar-la en photoshop ni lightrom o altres programes tècnics, alguns ajustmnts amb micrsoft world si, senzills, per resaltar una mica més el contrast de to i color. El zoom si, a 60x, equivalent a un 1200, pero amb qualsevol reflex amb un tele molt menor i ampliant el retall del tros de foto el resultat hauria estat igual o millor. Tampoc era un tema de molt de zoom si hagués dut altre càmera. El Puig Major es bastant gros.

I reitero que jo per lo menys.. (i intento anar seguint totes les altres mallorques que ocasionalment també retraten altres persones i cercar-ne d’antigues) mai he vist una imatge amb tant bona resolució com la que aquell benvolgut cel em va permetre fer aquell capvespre. Mallorca es va deixar veure al llarg de (…) “

Un resum de les Mallorques observades en la primera meitat d’aquest any (2017)

PROLEG

El present artícle no és res més que una recopilació-resum de les siluetes mallorquines que s’han anat visibilitzant al llarg de la primera meitat d’aquest any 2017. Per no sobrecarregar el blog les diverses Mallorques que vaig veient he anat reportant només al meu facebook i al flickr. Com que allà hi han més imatges i texts, per no repetir adjunto enllaços a les entrades referents per a cada citació.

MALLORQUES DE PRIMERA MEITAT D’ANY

Des de principis d’any (2017), la silueta de la serra s’ha deixat veure de moment 20 dies. En 6 de tals dies han estat només albiraments de matí, 4 de matí i tarda (alhora), 2 només de matí i migdia (també del mateix total dels 15), un crec que de només migdia, dos de només migdia i tarda i cinc de només tarda.

De tots aquests 19, 14 han estat visions de caràcter lleu, unes 4 bastant bones (bastant bones em refereixo a que una persona no habituada segur que si mirés l’horitzó es podria sorpredre al instant, sense haver d’esmerar la vista) i una altre en concret excepcional en l’aspecte que després detallaré al final del llarg repàs.

De tots els 20 dies, les visions de 14 d’ells han estat de caràcter lleu i unes 4 bastant o molt bones. De entre totes les que incloc com a tènues incloc algunes en les quals les carenes superiors eren ben nítides però gens pas la resta, és a dir molt desiguals. I de totes elles només un cop hi ha hagut una visió extraordinaria la qual a més a més ha estat la més fenomenal de les que porto veient. Tanmateix sobre aquesta visió que en concret es va obrir el dia 17 de maig no m’hi explayo molt aquí dons la deixo per un article apart, que ben es mereix una crònica especial i explicacions més llargues.

El dia 12 de Gener.. Per la tarda, les carenes més elevades del Massanella i el Puig Major es van deixar veure relativament bé (la resta no) contra un cel ataronjat per la posta del sol. Per cert vull recordar que les visions properes al solstici d’hivern estàn beneficiades per el sol del capvespre dons s’amaga abans per la costa catalana que per la Serra de Tramuntana. Aquell dia a més vaig poder tornar a copsar la llum nocturna del cim del Puig Major. Un reportatge més entrat en detall el podeu llegir aquí: https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/601121236738959

La següent tongada va ser la segona setmana de febrer, la qual va durar uns tres dies, interrompuda per estones d’invisibilitat.
Van ser totes visions lleus les quals també vaig poder copsarles per bon encert. Va començar l’episodi en una tarda en la qual l’illa es va percebre entre cúmuls remanents d’un front, va proseguir al matí següent i per la tarda, tot i l’arrivada de nous plugims.. Es va tornar a deixar entreveure. El tercer dia va reapareixer però només per la tarda, en tal ocasió la vaig anar a veure des del Montseny.
Un extens reportatge d’aquestes visions de principis de febrer el vaig escriure també al facebook. Aquí va l’enllaç per als qui més us agradi el tema. Ho vaig anomenar “Les Tramuntènues”: https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/614775235373559 Vaig incloure unes referències sobre Còrsega també, relacionades amb l’episodi.

La següent va venir el 28 de Febrer, va ser una visió tènue però es va apreciar al llarg de tot el dia i curiosament va coincidir casualment amb una memorable data de fa 7 anys; la de la visió de Marcos Molina des de Mallorca. https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10212600980649113

Més bo va ser ja canviant de mes, l’albirament del 3 de Març des del Turó de l’Home, on em vaig desplaçar expressament amb en Pep Puig. Vam poder gaudir de la contemplació a més, una estona llarga, exposats al vent i a temperatures bastant fresques per l’època, les quals insensibilitzaven el tacte dels dits bastant ràpidament.. https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10212649755028442&set=a.1036241315930.2007248.1522392731&type=3&theater

El dia següent un altre bon albirament va ser reportat en aquest cas per l’Alfons Puertas (O.Fabra) i per en Jordi Porta, des de Escornalbou si ben mal no recordo. Jo en particular no el vaig poder anar a veure perque anava molt liat amb altres afers.

..Una nova possibilitat, tot i que tènue i només limitada a partir de certes cotes, vaig pressuposar que es donaria 3 dies després. I em vaig enfilar aleshores a La Mola per avaluar la transparència i confirmar-la. Aquí el fruit de la decisió: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10212685348638260

Els últims dos dies de març l’illa també es va deixar percebre, molt tènuement però: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10212893714567278

De manera versemblant va tornar a succeïr-se a principis d’Abril (dies 3 i 4 respectivament) els quals en realitat conformaven part del mateix episodi de la mateixa massa d’aire, amb només “petits canvis”: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10212930404884513

Més aquí: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10212930476086293&set=pcb.10212930577568830&type=3&theater
Malgrat la ostensible contaminació que dominava i circumdava a l’àrea metropolitana de Bcn, Mallorca era visible, gràcies a que poc més enllà l’aire estava notablement net.

El dia 1 de Maig al vespre va començar una nova sèrie (un nou episodi) d’albiraments. Percepció una mica inusual, amb brisa de SSW. Pressumiblement les baixes acumulacions de contaminants del dia festiu van contribuïr a que aquell dia mfos algo més factible, més que si s’hagueren reunit idèntics condicionants meteoorològics en dies laborables: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213202760653237?pnref=story

Al matí següent (2 de Maig) l’albirament va ser igual de tènue, tot i que algo més facilment visualitzat degut a l’hora del dia: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213206381383753

4 dies encara després, Mallorca es va deixar veure al migdia afavorida per una bona ponentada. Ho va aprofitar Jordi Solé des del Tibidabo, el qual la va retratar molt tènue i també la va notificar per la seva banda l’Alfons des del O.F.
Jo al matí m’estava desplaçant a les terres del sud per anar anar a copsar-la per la tarda i aprofitar el dia tot visitant el Delta, però la cosa del vespre va resultar sense èxit; els vents havien girat massa a sud. Per contra, la transparència si que es va mantenir envers els horitzons occidentals (Massís del Moncayo i demés, ja ho vaig explicar en una entrada i també resenya al twitter).

Una setmana després, el 12 ..L’amiga va reapareixer; la vaig copsar des d’uns turons del Baix Maresme, tot i que amb l’ajut del vidre polaritzador, com ja vaig referir (sense ell apenes s’apreciava): https://www.flickr.com/photos/markbret/sets/72157680658557823

Al matí següent ..Preveient que encara podria ser cosa millor (tot i que amb certs dubtes) em vaig desplaçar al Garraf i allà estava, magnífica!.. Més encara de fet del que m’esperava. La visió a més no es va limitar a l’albada sinò que a mig matí encara es veia. El Puig Major el vam apreciar fins i tot des de 90 metres del Garraf; ho dic en plural perquè aquesta vegada vaig estar amb altre company fotògraf, en Pep Puig el qual també va tenir la iniciativa aquell dia de venir a retratar-la. https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213314074396011

Tres dies més tard i ja ben entrat el mes de maig, tot i ser un dia de contaminació elevada a Bcn, la serra va reapareixer tènument: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213334703151717

I al dia següent (l’anterior va ser un avís) el plat fort de veritat. La més fantàstica que he vist o retrata, però això ho deixo per al proper article..

Una última percepció de primavera va ocorrer El 12 de Juny. La parella del Massanella i el Puig Major es van tornar a deixar entreveure, molt tènuement!.. sobresortint de la capa de contaminants..: https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213592015304360

I entrat ja l’estiu, una visió molt inusual per l’època, l’1 de Juliol, l’illa va apareixer tenuement al capvespre. https://www.facebook.com/marc.bret.716/posts/10213801063690439

Des del Garraf: Les postes de sol per darrera el Montsià.


Amb el sol tot just amagat, la serrada Serra del Montsià (permeteu-me redundar), semblava un fortalesa amb la seva carena en forma de merlets. 28/12/2016. Imatge pròpia -com totes en les quals no assenyalo el nom de l’autor o de l’autora respectiva-

UN PETIT PRÒLEG PREVI

Un dels reportatges que tenia pendents de publicar al blog.. El de les ocultacions del sol darrera un dels conjunts muntanyosos més meridionals del Pais: La Serra del Montsià. Si que n’havia parlat del Montsià en aquest altre reportatge (clickeu) pero no de les postes de sol en si.

On si que n’havia parlat era al facebook. fa un i dos i tres hiverns i ara que estic actualitzant continguts m’hi poso..

UNA DE LES SILUETES DISTANTS MÉS BELLES DEL LITORAL CATALÀ.

..La Serra o Massís del Montsià s’alça isolada sobre les terres del sud de l’Ebre.. Això fa que vista des de lluny.. Pugui esdevenir-se òpticament com una illa enmig del mar.

Des de les parts més elevades del Garraf els dies de bona transparència es pot percebre sense difficultat la franja de terra que la comunica amb la resta del territori.. Si hi ha humitat o altres factors que diffuculten la transparència però, s’esdevé com un mont-illa dins d’un bon tros de mar.

Des de àrees del Garraf menys elevades però, la terra baixa llunyana mai s’aprecia per prou bona transparència que hi hagi, no es veu pas; caldrien condicions extremes de refracció.

El normal però, és que al llarg de la major part de l’any no es vegi pas, ni el seu nexe d’unió, ni el seu cimalt.

Per això, quan es deixa apreciar eventualment i degut a la seva posició enmig del mar.. Son bastants individuus els qui -he llegit en ocasions- l’han confosa amb Mallorca, sobretot anant des de la carretera de Castelldefels a Sitges, la C31.

Ara bé.. Hi han uns pocs dies de l’any en la qual la silueta es manifesta cada vespre si no hi han núvols densos els quals obstaculitzin la posta del sol. I es que el massís te la gran virtut de poder interceptar el sol els dies del Solstici d’hivern.

Succeix una mica el mateix que passa amb la silueta de Montjuic vista des del Cap de Tossa (l’altre gran eix astropaisatgístic de Catalunya). La del Montsià des del Garraf és també un espectacle digne de veure alguna vegada. Em vaig adonar de la potencialitat astropaisatgística fa uns anys al pensar en la geografia i les trajectories solars, tanmateix també vull esmentar que vaig rebre ressenya d’una persona -Jordi Torres- el qual per el seu compte també ho sabia i em va voler informar.

L’OCULTACIÓ SOLAR PER EL MONTSIÀ -DESEMBRE /2015 -.

Fa un parell d’hiverns, en concret el dia 30 de desembre em vaig desplaçar al Mirador dels Falciots (C31 al Garraf) a contemplar l’espectacle. ..I aquí va aquesta imatge:

Més imatges del mateix dia les podeu ullprendre aquí: https://www.flickr.com/photos/markbret/albums/72157662919370416

Vaig escriure per altre banda un reportatget al facebook, el qual el podeu llegir aquí: https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/450015915182826

I AL 2016:

L’any posterior vaig retoranr-hi, però per el que pertoca als dies més favorables, la contemplació se’m van tornar a escapar; el motiu principal va ser que em vaig dedicar a retratar un altre objectiu: L’ocultació del sol darrera la Sagrada Família (podeu veure reportatge del diari “Ara”) o bé al facebook però un parell de dies de quasi a finals d’any (27 i 28) si que ho vaig una mica aconseguir.

Aquí una de les imatges.:

Enmig la mar.. El sol desdibuixat per un tel de cirrostrats.. Fa que la silueta del Montsià quedi davant un contrallum esfilagarsat..

I per als qui us agradi llegir una mica més, tot i que semblant en part al que ja he dit, adjunto enllaç al reportatge del 2016 que vaig escriure al fbook. https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/594712454046504

També adjunto la galeries d’imatges flickr del 27 de desembre i del 28 de Desembre. Fent click en cada data ressenyada se us obrirà.

Unes fotografies les vaig fer a peu de carretera, en un marge de la mateixa; altres des de l’Ermita de la Trinitat, la qual per mi és dels més bells paratges de la zona.

Posteriorment vaig saber d’altres persones les quals dia després van voler retratar el Montsià també des d’altres punts del Garraf. No les incloc per no extendre’m tant però podeu anar a cercar algun tweet de -per exemple-, l’Albert Vázquez, bon fotògraf de paisatges.

La Fantàstica Morgana sobre Mallorca el dia de St.Esteve -2016.

Un dels fenòmens més fenomenals (valga la redundància) que es poden gaudir en relació amb als paisatges distants, son els que tenen a veure amb els miratges atmosfèrics i en concret, el summum de tots ells.. : Les Fates Morganes. Aquesta imatge sembla ben bé una estampa de Far West. I si no ho veieu cliqueu aquí.

QUE ENTENEM PER FATES MORGANES

El terme, etimològicament fa referència llegendaria a la germanastra del Rei Artur, la qual representa que era una fada que tenia habilitat per transformar-se…
En el contexte dels fenòmens meteorològics-paisatgístics el terme ha trobat cabuda en les referències de persones que veien en l’horitzó els relleus distants prenent formes estranyes, més altes del normal i sovint a més canviants.
Ara bé, si un cerca per la xarxa vorà que en realitat actualment hi han diferents acceptacions entre el que son i no son les fates morganes.. Per uns (i cada vegada més) les fates morganes son l’aspecte de qualsevol silueta paisatgística afectada per un miratge superior (sinònimament per tant), per altres fins i tot qualsevol alteració d’allargament vertical de la forma devinguda per la refracció de l’aire.. Penso que aquests usos son abusos de la denominació, sobretot l’últim referit. Personalment soc partidari de ressenyar-la -com en algunes webs especialitzades- per als miratges més complexos en els quals intervenen no sols un miratge superior, sino varis miratges superposats els quals a més a més varien de formes en poc temps. La seducció del terme fa però que siguin molts els qui vulguin aplicar-lo a d’altres miratges més corrents.

ELS FACTORS IMPLICATS

Per què es produeixi un miratge superior (requisit per el fenòmen) cal l’existència d’una capa d’aire densa (és a dir, fresca) i al seu damunt una de càlida, amb una clara inversió tèrmica entre mig naturalment.. A més a més altres discontinuitats tèrmiques a diferents nivells. El vent si està present ha de ser prou fluix i laminar per evitar la mescla, tanmateix cal que l’estabilitat del conjunt no sigui total, altrament no es vorien els canvis.

A primeres hores del matí solen haver més probabilitats que als capvespres degut al refredament i més fàcil estabilització de les capes més baixes de la troposfera. Per altre banda, la intensitat dels efectes dels miratges és més gran a la pràctica quan el motiu que s’observa està especialment llunyà dons hi ha més recorregut per la llum i més facilment distorsionable. Mirar una sortida de sol afectada per miratges resulta més usual que veure qualsevol silueta afectada per el mateix. Cal una inversió molt marcada perquè siluetes no molt llunyanes (+ de 200 kms per exemple) mostrin miratges superiors al contemplar-les. Tanmateix, les circumstàncies més propicies no solen anar correlacionades de gran transparència atmosfèrica i per això en la pràctica no veiem moltes fates, excepte si ens fixem en el sol sobre l’horitzó.. El disc solar, per lluny que estigui, sol ser visualitzable gràcies a la intensitat tant forta de la seva llum i més sovint ens mostra distorsions òptiques que no arribem a copsar en els relleus terrestres.

ON TROBAR LES FATES MORGANES

En latituts septentrionals els miratges superiors i eventualment els seus agregats es poden esperar sobretot a la primavera quan el mar encara és fred però més amunt sol rebre fluxes d’aires més càlids els quals llisquen damunt la capa d’aire marítima. En zones àrtiques, amb la mar congelada o gairebé congelada especialment.
En zones més meridionals les inversions tèrmiques més eficients es donen sobre planures interiors.. Si la transparència és prou bona (usualment no ho és) els miratges superiors i les fates es mostren sobre serralades distants.

SOBRE MALLORCA ES FEIA ESPERAR.

Personalment portava temps volent veure una fata morgana sobre l’illa.. Confiava que algún dia de primavera tal vegada seria factible en certes condicions, però passaven anys i res, només algunes distorsions més o menys grans de les carenes, però no realment morgàniques.
Des del País Valencià si que a finals d’hivern del 2016, Miguel Zaragoza, va reportar aquesta magnífica imatge (cliqueu) amb destacats miratges superiors a les parts elevades de l’illa, els quals segons com podriem assignar-ho com una fata; en qualsevol cas una imatge fantàstica de l’illa super alterada, fotografia la qual va ser feta el mateix dia que jo vaig decidir anar al Pirineu expressament a retratar els Alps, aconseguint-los des del Bastiments i reportant el dia previ ja imatges testimonials de bona transparència.

La tardor del 2016 va ser poc pròdiga en quant a horitzons i a observacions de l’illa. Només el dia 7 de Novembre (gairebé imperceptible) + el 25 del mateix mes amb pluja (interessant) i el 12 de desembre és va deixar veure una mica, fugaçment en les albades.
.
Però la situació va canviar al poc de començar l’hivern. Vaig advertir que l’illa es revelaria de nou per nadal. I així va ser. L’albada de nadal, des del Turó de la Rovira, allà estava; tènue, això si. Per cert al tenir la gràcia del nadal vaig decidir enviar la fotografia a Tv3 i curiosament va ser el primer cop aquell que em van publicar una de Mallorca (després de tants anys fent-ne de moltes més i millors!).
De cara al dia següent l’estabilitat atmosfèrica i la transparència no sols es mantenia sino que podia ser més intensa.

L’albada de St.Esteve vaig voler repetir anar a veure Mallorca al Parc Güell, tot aprofitant que venia una familiar de lluny, passejar amb ella per un dels indrets més emblemàtics de la ciutat era l’el.lecció.

I certament allà estava l’illa de nou, més clara a més que el dia previ.. Certament havia valgut la pena anar-hi. I els miratges? Dons no, això no, en absolut.

DES DE COLLSEROLA SI

Tot estant al Parc Güell rebo un missatge d’en Pep Puig, fotògraf també avessat a voler copsar horitzons.. Em diu que està a Collserola i que apart de veure l’illa, l’està veient amb forts miratges!.. Carai!! penso.. Que m’estaré jo perdent per no haver anat més amunt!! : )

Simultaniament, l’Alfons Puertas, des del O.Fabra.. Li tocava torn de feina i també l’estava retratant aquest cop. La seva fotografia, com totes les altres de les albades que sol fer, inmediatament es va escampar per els mitjans de comunicació. En la imatge s’apreciaven clarament els miratges superiors. Per el que fa a les fates morganes.. Ell ho titolava com a fata morgana però personalment no m’ho semblaven tant.

Les fotografies d’en Pep però.. Em van treure el dubte. Vaig tenir la sort de veure’n unes quantes (d’imatges), captades en diferents moments i no sols s’apreciaven diversos “pisos” de relleus afectats per miratges sino que s’apreciaven els canvis del panorama en gairebé cada diferent fotografia presa des del Tibidabo, una mica més amunt de l’observatori. Aquí al dessota una de les que va enrregistrar.

.
.

El summum va ser quan dies després en Pep va decidir muntar un “time-lapse” a partir de les fotografies presses per ell mateix. Vaig col.laborar una mica en assesorar per el muntatge però va ser ell qui va sel.leccionar les imatges i va fer-ho. El resultat, un audiovisual molt breu però fenomenal.. El primer time-lapse o pseudo time-lapse de Mallorca, potser també el primer de paisatges tant distants, la primera fata morgana clarament fantàstica sobre l’illa.

-Per el que fa a la Fata Morgana fixeu-vos sobretot en el Puig Galileu (marge esquerra de la imatge)-

Em vaig preguntar si algunes altres persones més, potser arràn d’haver vist la meva fotografia del dia precedent, igual és van motivar per anar a mirar de retratar també, després dels dinars de nadal i tots els compromisos acomplerts en bastantes famílies. Ben podia ser. No en vaig trobar de més imatges. Només per tant les de l’Alfons i les d’en Pep, les quals no van correr tant com les del Alfons, es clar, pero s’ho mereixien tant o més. Per la meva banda vaig intentar contribuir a que tinguessin una mica de resò al publicar el seu time-lapse al fcook i al twitter.

I avui, després de molt temps sense escriure reportatges al blog, ho faig també aquí, perquè sigui fàcil de trobar per a qui el busqui. El facebook i el twitter son com el vent.. Ho porten tot i s’ho emporten.. Santa paciència cal per trobar coses penjades de fa temps.

Bé. Més imatges seves les podeu trobar al flickr: https://www.flickr.com/photos/139015613@N03/albums/72157676706428211/with/31764193152/

NOU DIA POSTERIOR

El dia 27 de Desembre personalment vaig repetir per segon dia consecutiu i aquesta vegada si que em vaig decantar per Collserola.. Resultat: Un miratge superior sobre el Puig Major; res espectacular però algo era algo.
L’anticicló s’havia aposentat i la transparència havia enpitjorat, però les careness eren apreciables.

Aquí a sobre la fotografia que vaig fer el dia 27, s’aprecia tota la part superior esqueixada òpticament per la refracció.

I dos dies després, encara el 29.. es va deixar veure de nou, però això si, ja sense miratges i només també la carena superior. Va ser reportada per un altre fotògraf, l’Àlbert Vazquez. Jo aquell dia em trobava fora del pais.

Una mirada a 100 anys endarrera. Eduard Fontseré i Gabriel Campo. Els pioners de les observacions de Mallorca i dels estudis de transparència atmosfèrica a Catalunya.

Enguany fa 100 anys -en concret a principis del 1916-, des de Barcelona; es van començar a fer una serie d’observacions de Mallorca i d’altres siluetes d’horitzons distants. Observacions metòdiques i riguroses, les quals, compilades quatre anys després, al 1920, van donar forma a un breu pero singular treball científic.

Albirar Mallorca, el Puigmal, el Montseny i la resta de punts cardinals màxims del territori, va servir per coneixer millor les peculiars característiques del cel de Catalunya. Alhora per aportar avanços en el coneixement dels factors físics implicats en els graus de transparència atmosfèrica i per fer ciència en definitiva.

El treball es nodreix i sorgeix per la inquietut científica de l’Eduard Fontseré (el meteoròleg més important i referent que ha tingut Catalunya i conegut internacionalment) en aquest tema i alhora es degut també sobretot al treball, amb metodisme i rigor, de la persona que feia les observacions i notificava dia rera dia els registres, es deia Gabriel Campo i no era meteoròleg de carrera però va acabar-ho essent de profesió i ben expert.

El que es portés a terme en aquests anys i no en d’altres també va seré estimulat però, per les demandes que sorgien, cada vegada més des del mon de l’aviació (l’Eduard Fontseré ell mateix ho menciona en aquest sentit). Era l’èpca en la qual l’aviació estava fent molts progressos tecnològics, cada cop s’enlairaven més aparells, més eficients, més funcionals, més prometedors, tant en lo bò com en lo dolent. El contexte a Europa en aquests anys era el de la Primera Guerra Mundial (de la qual Espanya en va quedar al marge), la ciència permetia que es desenvolupés la tecnologia, i la tecnologia demanava a la ciència, en aquest cas en concret l’aerologia, que avances, que aportés més veritats sobre l’atmosfera. Pero vaja, em sembla que -aventuro- independentment de les respostes que es volguessin aportar als aviadors, el gust per l’aire, per la meteorologia, per la ciència, era la més primordial font o estímul..

I aquí està.. Un treball que recull observacions d’ara fa 100 anys. Fa un temps el vaig localitzar -tot fent recerca via internet- en una llibreria de nom Vilallibres de Vilanova i Geltrú; el vaig solicitar i me’l van enviar a casa ben àgilment. Me’l vaig llegir i ara el brindo ja (aprofitant que no faig albiraments i no he escrit últimament) perquè als qui us interessi el tema ho trobeu interessant i amè com el vaig trobar jo. Feu click al seu damunt. O si preferiu una versió amb menys Mb, clickeu al final de tot l’últim link.

Sobre les variacions de transparència de l'atmosfera, des de les Illes Balears fins al Puigmal.

Sobre les variacions de transparència de l’atmosfera, des de les Illes Balears fins al Puigmal.

Enllaç al estudi “Sobre las variaciones de la transparencia de la atmosfera desde las baleares al puigmal Versió de descàrrega més lleguera aquí

Enllaços anexes:

Biografia d’Eduard Fontseré: http://www.raco.cat/index.php/revistafisica/article/viewFile/174641/226992

Biografia de la Família Campo:
http://soparsambestrelles.blogspot.com.es/2011/07/una-mica-dhistoria-la-familia-campo.html

El cel a Catalunya, els perquès de l’aire diàfan…: http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000120%5C00000039.pdf

Els Ecrins des del Finestrelles i nou rècord mundial de retrat de paisatges distants.

versió Fb aquí
Finestrelles-Ecrins MBret corregit

Siluetes ultrarremotes les d’aquesta imatge i la següent (més avall) de rècord del mon de distància paisatgístca terra–>terra. Hi han pocs indrets del mon des dels quals es pugui eventualment superar aquesta distància.

Finestrelles-Gaspard Marc Bret

Els Alps …O de nou els Alps …Perquè no és el primer cop. Aquesta vegada des del Finestrelles. Un cim de la capçalera de Núria. No pas el més alt, i tampoc (per molts) el més maco..

Per què llavors aquesta vegada el Finestrelles?
A continuació una mica de resum d’aspectes per comprendre la possible singularitat del fet i les ganes al respecte:

L’eix visual des del Pic de Finestrelles fins els Ecrins (i viceversa) és el més llarg possible de tot el territori europeu per als coeficients stàndars de refracció atmosfèrica (*). Només en condicions de refracció notable podria ser eventualment lleugerament superat des de algun que altre cim més occidental del Pirineu.

El seu nom, tant evocatiu em sembla fet a propòsit per acomplir la seva fantàstica singularitat. Imagino però, que la coincidència deu ser casual dons no crec que anys endarrera algú conegués que des del Finestrelles es podien copsar tant remotes muntanyes.

-Els Alps es visualitzen només en una estreta franja d’horitzó, enfonsada per un solc o “finestra” oberta, entre el Puig Monellet i el Roc Rodón. Ajuda a fer honor al seu nom.

Per el que em sembla no ni ha encara cap fotografia feta de distància terra–>terra que cobreixi una distància més gran que aquesta en tot el nostre planeta i em sembla que tampoc havia cap que superés l’eix Bastiments–>Doigt de Dieu (Dent de Deu) que vaig copsar al mes de Febrer. Igual si que existeixen i llavors tal vegada estic equivocat, però no em consten.

Distancies més llargues que les de l’eix Finestrelles—Pic Gaspard (Massís dels Ecrins) poden trobar-se potencialment (reitero: que jo sàpiga encara no retratades) en ben pocs llocs del mon.

Hom pot tendir creure a imaginar que des de els cims andins o himalayics o des de certes muntanyes de les contraparts dels seus ràdis màxims els eixos son de major distància pero quasi mai és així. El que dic es pot comprovar en simulacions panoràmiques fàcilment, i es el que vaig fer fa un temps de manera ociosa. L’eina de comprovacions: el fantàstic programa informàtic d’Ulrich Deuschle.

Des de el K2 per exemple el màxim llarg atança a 347 km, des del Anapurna 357… Des del Everest si que la cosa arriva potencialment algo més lluny: Uns 455 km en el seu eix sud, però tots sabem com son els aires de les cotes baixes del sud asiàtic, carregats de pols i contaminants. Per molta gent que puji al Everest dubto de que algú d’ells hagi retratat el punt més distant factible. A més els eixos sud o nord no permeten eclipsaments o contrallums eventuals forts i pressumiblement no sigui mai des de l’Everest (o viceversa, tot i que a la inversa és algo més factible) des d’on es superi la distància en qüestió.

Des del Kilimanjaro el llarg màxim son 390, i des del Aconcagua, tot i la major alçada en comparació del sostre africà es queda en el mateix, uns 389. Des del Damavan, el volcà més elevat de tot asia, la distancia podria resultar eventualment igualada al eix del Finestrelles (443 km) però ja sabem com estàn de carregats de pols sovint els cels iranians.. Des del Ararat, un altre cim emblemàtic i isolat 348.. Fa uns anys vaig fer un estudi al detall i una llista de molts indrets del mon i son pocs els que superen l’eix del Finestrelles. El Mont Blanc per cert es queda en uns 333 km.

El Finestrelles te a més un altre eix llarguissim en direcció sud; Mallorca. Per tant una potencialitat bidireccional paisatgística impressionant. La cosa però aquest cop ha anat en una sola direcció.

EL PAPER DE LA REFRACCIÓ ATMOSFÈRICA.

Un dels aspectes interessants en tot això de les visions de distància, i especialment per el que fà a les molt distants.. És que les siluetes que s’hi aprecien no hi son realment en la direcció aparentment rectilínia envers la qual enfoquem. En realitat, si tracessim una línia recta cap al punt on son les muntanyes… Hauriem de passar en aquest cas per sota del mar!!; la visió esdevindria impossible. Les muntanyes només resulten factibles de copsar gràcies a que la línia de percepció descriu una lleugera corva per damunt de la superfície.

HeyWhatsThat_Path_Profiler_-FinesEcrins

CRÒNICA DELS ANTECEDENTS RELACIONATS AMB EL TEMA I CRÒNICA DE L’ASCENSIÓ:

Lo d’abans ha estat una mena de pròleg que he volgut fer per sintetitzar els aspectes que m’han semblat més atractius o rellevants en relació al fet de les fotografies. Aquí sota si de cas escric un text molt més llarg, només apte per als qui no us avorriu molt llegint, per als us piqui més la curiositat o us hagueu contagiat una mica del frikisme.. de les distancies paisatgístiques. Ho escric si em disculpeu una mica en estil autobiogràfic (una mica, espero no passar-me molt, no se).

Bé. La cosa va començar fa comuns 4 anys, interessat per esdevinar quins podrien ser els indret del mon des dels quals es podrien permetre divisar paisatges extremadament distants. En resposta a aquesta motivació vaig descobrir (cartogràficament i mitjançan proves de simulacions panoràmiques que vaig anar fent) el que ja intuia abans de procedir a les simulacions, que des de alguns cims del Pirineu Oriental podrien albirar-se els Alps Sudoccidentals en alguna ocasió.

I més coses que em van autosorprendre, tot arrel de curiosejar previament per webs quina era la distancia més llarga fotografiada al mon: Que a més aquesta distància (la que resultaria des del Finestrelles) de retratar-se, superaria un rècord conegut, el reportat sobre el Mont Denali des d’una altre muntanya d’Alaska.

Em vaig adonar a més de que en certs moments de l’any el sol, en virtut del seu ampli rang azimutal al llarg de les estacions de l’any apareix per darrera certes muntanyes de l’Alta Provença des del Canigó i des de alguns pocs altres cims propers i vaig determinar les dates dels successos pertinents, es a dir, de les coincidències dels azimuts tècnicament parlant. Arrel d’això fa un parell d’estius tres colegues i jo varem anar al Canigó per aconseguir retratar (per primer cop, i per tant fent història) els Alps des del Pirineu. Varem aconseguir la fita tot retratant la carena del Sommet de Chabrierés, la qual enllaça amb la Tete de l’Estrop; objectiu buscat en aquella ocasió.

El repte però, no es va acabar aquí. Les Ecrins, muntanyes de més de de 4000 metres i situades més al nord; per copsar-les no podien esser contemplades amb l’ajut directe de cap eclipsament astropaisatgístic; per tant, això era una gran difficultat per assolir tenir èxit en el repte.
El Sol, en certs periodes de l’any podia quedar prop i era bon factor tenir-lo en compte però no era l’únic gran agent determinant, el requisit principal que calia era el d’una gran transparència atmosfèrica.
Per tant calia estudiar al detall la meteorologia i estar pendent de que es presentessin les oportunitats adients. I així ho vaig fer (de fet els estudis de meteo ja ho venia fent també amb les observacions de Mallorca) i així va ser.

A principis de Gener del 2015, aprofitant una configuració sinòptica meteorològica que sempre m’estava donant molt bons resultats per les observacions de Mallorca …(es a dir, amb coneixements ja autoapressos) vaig decidir anar a les carenes de Vallter i vaig aconseguir veure el Ventoux i a més retratar els Ecrins des del Puig de La Dona, gràn èxit. Però no els vaig visualitzar directament a consciència i em vaig abstenir de reportar-ho com una gran noticia, només una imatge al flickr.

Pocs mesos després, dos dels meus colegues de Beyondhorizons van aconseguir retratar un nou eclipsament directe per cims de la Provença (personalment vaig estar a punt d’anar-hi també perquè de fet ho havia estudiat previament i fins i tot vaig compartir part del trajecte però al final em vaig decantar per una altre opció), la Sommet de la Frema i els seus relleus veïns. Imatges magnífiques per part de Juanjo Diaz de Argandoña i Jordi Solé Joval.

Van passar uns quants mesos més i va arrivar un plat fort. Des del Bastiments, el cim del Ripollès amb major potencialitat de paistges alpins i prealpins (des del Puigmal quasi tots queden ocults per el Canigó) vaig aconseguir veure i retratar els Ecrins. En tal ocasió va ser un dels companys de BH qui va estar a punt també de venir i que també havia estat a l’agüait. ..Va com va.

Van resultar unes imatges que aquesta vegada si que em van emocionar tant que aquest cop si que vaig decidir reportar-les. Havia tornat a ser un gran encert de previsió a més. En alguns altres dies interessants meteorològicament (però no tant) ja havia fet altres intents, en ocasions jo sol, en altres acompanyat per els colegues de BH. En alguns casos per fer intents d’albiraments i en d’altres molts més només de fet per estudiar i afinar millor la repercusió visual dels factors de transparència sobre el Golf de LLeó.

La cosa cada cop apuntava millor i al mes d’Abril vaig aconseguir un albirament alpí dels Ecrins des del Pic de la Dona abans de sortir el Sol i posteriorment uns quants més del Mont Ventoux!. Els encerts al Ventoux cada vegada eren més nombrosos; feia diana més del que fins i tot esperava jo (i per cert m’he anat adonant que es més fàcil copsar la silueta del Ventoux a +de 300 km que veure Mallorca a menys de 200) i el repte següent era donar el pas a fer un nou intent alpí. Un intent alpí però des del cim potencialment més distant del territori. El Finestrelles.

HoritzonsFinestrellesradials

Un cim molt conegut i bastant visitat per ser un dels que encerclen l’Olla de Núria; menys asequible això si logísticament que les carenes de Vallter. No era questió d’anar a fer molts intents al Finestrelles, no tants com a La Dona o al Bastiments.

Bastants anys endarrera havia pujat en varies ocasions al Finestrelles, o millor dit havia passat per damunt seu, fent el recorregut de l’Olla de Núria. I es que sovint és així, la gent hi passa.. És un cim habitualment de pas per alguns excursionistes que el convinen sovint amb el Nou Fonts o tota l’Olla o part de l’Olla. ..Jo havia passat per ell en unes èpoques en que el meu objectiu principal no estava impregnat per el repte de poder contemplar horitzons remots, de fet desconeixia totalment la potencialitat del Finestrelles; de la qual em vaig adonar quan em vaig posar a estudiar el tema ja comentat.

Fà uns mesos i alguna setmana fa poc si que he pujat ja al Finestrelles amb l’objectiu posat però sense que creiés que realment fossin dies extraordinaris i més aviat per evaluar les transparències; tanmateix en un parell d’ocasions per demores incidentals vaig arrivar amb el sol ja eixit i per tant sense opcions. En una altre ocasió vaig pujar amb un amic però tot i sabent que havia alta probabilitat de núvols com així va ser de fet.

I va començar Juliol. Els mesos d’estiu solen ser força nefastos per el que fa a adveccions de bones transparències. Però el sol en canvi era un bon factor amic en tant que en les dates properes al solstici, fa la seva aparició relativament aprop del massís dels Ecrins.
Tot veient una serie de mapes meteorològics a llarg termini em vaig adonar que podia ser que s’acostés una configuració inusualment bona de cara al dissabte passat. Des de principis de Juliols la cosa ja apuntava en aquest sentit. Vaig anar seguint quasi diariament els mapes del temps i el bon pronòstic es confirmava. Em costava de creure però que realment acabés essent tant bona (vaig pensar en un principi que estaria bastant per sota del 50%) i vaig fixar en principi més la meva atenció en intentar anar a un altre muntanya, a albirar un eclipsament solar per un cim de l’Alta Provença, potser amb els companys de BeyondHorizons si els anava bé de venir, o en altre cas sinó, jo sol igualment.

Al final, veient que el bon pronòstic es manté decideixo aplaçar l’intent de copsar l’eclipsament per la Provença i opto per anar a fer l’intent dels Ecrins. Les probabilitats d’aconseguir-ho em semblaven bones però amb molta incertesa (potser per sota el 50%), res estàva garantit, però vaig pensar que valia especialment la pena intentar-ho, més aquell dia que segurament cap altre de l’estiu, i sobretot reitero atenent al fet que el sol encara surt en aquest mes en una posició azimutal molt propera als Ecrins i per tant favorable. Li pregunto a un vell amic (Marc Larroya) si em vol acompanyar i em diu que si. Al vespre plantem una tenda a Núria. Dormim una estona. Ens posem el despertador a les 3:30 i a caminar, sense presses, cap a dalt.

La pujada al Finestrelles no reverteix complicació alguna, com sabeu tots els qui l’heu visitat algun cop o sabeu on està i quina forma te, i menys a l’estiu, l’únic risc als estius podria ser creuar-nos amb alguna vaca procliu a emprenyar-se.. (ben poc probable però, si no fem el tontu) o les tempestes de llamps i trons, però evidentment no aniriem a fer cap intent amb pronòstic de boires o semblants i per tant no venia al cas. Les ventades de nord igual poden ser colpidores en ocasions però un es pot abrigar i caminar amb una mica de seny si resulten més fortes del esperat. …Tanmateix la pujada des de Núria, per la cara sud, queda arrecerada fins les cotes altes, on l’aire tendeix a lliscar pendent avall quan no hi ha convecció tèrmica.

3:30. Sortim sense esmorzar per si de cas ens retrassem per algun imprevist. Caminem i arrivem a dalt vora les 05:40 de la matinada. Miro l’horitzó sense encara treure la càmera i el veig del color que m’agrada, una franja vermellosa sobre una altre més fosca, però no fosca del tot i sota la qual es delimita una ratlla tènue, la qual fixant l’atenció es veia algo retallada. Interessant!. Sospita activada!

BP1410052

Els primers besllums de l’albada havien començat en realitat ja mitja hora abans, però a la cel (en quasi tota la bòveda) dominava encara més la foscor que la claror, claror que ocupava només la franja per on sortiria el sol al cap d’una estona. Per el que fa als altres factors feia una mica de vent i una lògica certa sensació de fredor, res de l’altre mon, la natural de l’alçada més la sumada al refredament de la suor expelida per la pujada (efecte freezing).. i bé, el fet de no haver esmorzat i dormit poc, la nocturnitat.. lo típic. Però estavem on voliem i em tocava (per lo menys a mi) estar-m’hi una bona estona perquè em posaria mans a l’obra.

Trec la càmera, la típica de fa ja uns anys i encara amb la taca al sensor.. (que no m’ha donat temps de dur a netejar), busco una pedra per fer-li de substent (no vaig dur trípode, mai en duc si vaig a zones obertes sense arbres), dubto entre si la d’aquí o la pedra d’allà o al’altre o l’altre (lo típic).. M’estiro darrera una de just al costat de la creu, enfoco i veig llavors molt més clarament la silueta de la Barre dels Ecrins!!, més nítida del que m’esperava!, tant que fins i tot em fa dubtar!.. No seria un cúmul amb la forma ecrinada? jaja, igual si… Preferia ser caut abans de cridar esbojarradament victoria o alguna cosa semblant!.

BP1410094 BP1410045

Hi ha una cosa que em molesta, unes herbes al costat dels Ecrins!, unes herbes del mateix Finestrelles, lo més proper i lo més distant a tocar, fa gràcia i tot pero osti!, no, no pot ser, que unes herbes em fotin l’escena per no haver dut trípode o ser les pedres massa baixes. Després vaig canviar de lloc, a uns pocs metres més avall de la creu del cim i sobre unes altres pedres la cosa es va solventar.

Bé. Enfoco a l’esquerra i veig uns altres cims, alguns semblavencoincidents amb el que m’esperava trobar (tenia una mica el mapa mental de la simulació panoràmica) però altres.. N’hi havien masses més al meu parer!, i tots de forma molt arrodonida.. Com closques de tortuga!…i molts similars uns als altres. M’entra llavors el dubte.. Eren muntanyes dels alps però només visibles en circumstàncies de bona refracció… o eren sostres de cúmuls? Aquests altres cims no els tenia memoritzats i fins que no obrís la simulació de comprovació afegint un índex de refracció algo superior no sabria si si o si no. Aparcant els dubtes vaig posar-me a fer fotos. La Barre dels Ecrins cada cop em semblava més inequívoca, això si!, passaven els minuts i el “teòric núvol ecrinat” no es movia de banda. Ilusió en augment. Pensava “Per favor muntanya, no et moguis de lloc”. La meva emoció anava en augment; realment estava copsant l’horitzó alpí!, possiblment mai copsat anteriorment, possiblement a més aconseguint superar el meu propi rècord mundial anterior de distància terra–>terra!… Sembla increïble. I tot tant “senzill” com a la fi i al cap havent pujat al Finestrelles!. Un cim apte per a vaques.

Està clar que aconseguir aquest tipus de rècords no ha motivat mai a prou gent com altres gestes que per exemple estàn escrites als llibres i son seguides per molts. És un tipus de rècord molt frikie aquest altre…ho se; però és al que m’he abocat, l’afició- passió per els horitzons m’hi ha acabat portant…

Independentment del rècord però -que de fet algun altre dia deixarà de ser-ho, perquè els rècords son temporals i estàn fets per superar-los-, independement fins i tot dels mateixos Alps, que tant he fetititxat des de la distància.. El fet d’estar allà, estirat panxa avall sobre les pedres de la carena a les 5:45 de la matinada concentrat en una petita ratlleta de paisatge, en destriar els tons canviants del cel previs a la sortida de sol.. amb una mescla de obsesió per el repte, incertesa, una certa ànsia i alhora al mateix temps de solapada tranquilitat (perquè al mateix temps també pensava “si no veig els Alps tant me fa, me la pela.. perquè igualment es fantàstic això”) era una cosa que valia la pena; ja ho crec que si. Igual que altres horitzons que no es deixen veure facilment així com així, des de altres geografies i que cal currar-s’ho una mica o molt i que l’exercici i la persecució dels objectius ens porta a estimar-los.

¿O bé és l’estimació és el que ho causa tot més que no la seva conseqüència?, com allò de l’ou i la gallina… Bé, això es va semblant una mica a un monòleg tipus Monegal.

BP1410100

Com es que no m’havia donat per fer-ho anys abans!? L’atzar de les ilusions, son com son. La seducció dels paisatges i la del que els paisatges amaguen.. Uns paisatges porten a d’altres.. I veure tals muntanyes remotes, fugisseres (i en cas que fossin cims i no fossin núvols!).. abans que es fes de dia, enganxa. Pero també és al cap i a la fi una cosa no pas tant rara segons com es miri: Els astrònoms, els qui senten passió per l’astronomia o l’astropaisatgísme nocturn.. També se’n van de nit, instalen els seus aparells telescopics en llocs solitaris, i passen fred si cal, i pacientment es concentren en diminuts puntets, com en el meu cas, però encara molt molt molt més remotament distants!, Molt més que els Alps.. Molt més que tot…

I em ve al cap ara per exemple la fotografia que va fer fa poc en Raymon Image Natura del Castell de Loarre i la Via Lactia, una meravella (http://tinyurl.com/zy6s3xr). Lo meu dons, no es res.. Bé; o si, lo meu i lo d’altres com jo que compartim aficions semblants és una adoració al planeta Terra, adoració al seu ràdi, a la seva atmosfera, als seus miratges, a la transparència, la biosfera que hem de cuidar… I al final al Sol, Ra, el sol que acaba sortint, i que de tant fort que és, quan apareix s’emporta totes aquestes visions d’ultradistància, les quals en canvi primer brinda amb la seva incipient lluminositat. … El Sol amb el seu excessiu poder després “mata” els paisatges remots (excepte en els eclipsaments directes).. Però benvingut, gràcies al Sol, quasi tota la resta de les coses que adorem del mon funcionen.

I així va ser.. Pocs minuts abans, quan l’astre estava a punt de fer el seu esclat de llum, les siluetes retallades dels Alps anaven perdent contrast i s’anaven esvaïnt!!.. De repent ja res quedava, posés el zoom que posés.. Sols el reflexe daurat de les aigües del Golf du Lión, i com a molt més …alguns menuts pujolets del LLengüadoc. La funció s’havia acabat!.

BP1410138 BP1410155

El Golf de LLeò (imatge dreta) ja sense rastre dels Alps, amb el sol recent sortit.

FOTORREPORTATGE A LA GALERIA FLICKR AMB MOLTES MÉS IMATGES (clicqueu)

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

ANEX DE COMPLEMENT. ELS ALPS D’APROP:

Els mateixos cims alpins i prealpins vistos de prop. Col.lecció d’imatges externes a través d’enllaços webs.

Grand Ferrand.

Meije Oriental

Gaspard:

http://olivier.lardiere.free.fr/Meije/photos/photo_39.html
http://olivier.lardiere.free.fr/Meije/photos/photo_51.html

Roc Garnesier i Tete du Garnesier:

Tete de Vacheres, Roc de Garnesier i Tete de Garnesier

Rocher Rond

L’Olan

L’Olan et Le Vallon

Pointe du Vallon

Ecrins vessant oest:

Ecrins vessant sud:

Nord

____________________________________________________________