Els Ecrins des del Finestrelles i nou rècord mundial de retrat de paisatges distants.

versió Fb aquí
Finestrelles-Ecrins MBret corregit

Siluetes ultrarremotes les d’aquesta imatge i la següent (més avall) de rècord del mon de distància paisatgístca terra–>terra. Hi han pocs indrets del mon des dels quals es pugui eventualment superar aquesta distància.

Finestrelles-Gaspard Marc Bret

Els Alps …O de nou els Alps …Perquè no és el primer cop. Aquesta vegada des del Finestrelles. Un cim de la capçalera de Núria. No pas el més alt, i tampoc (per molts) el més maco..

Per què llavors aquesta vegada el Finestrelles?
A continuació una mica de resum d’aspectes per comprendre la possible singularitat del fet i les ganes al respecte:

L’eix visual des del Pic de Finestrelles fins els Ecrins (i viceversa) és el més llarg possible de tot el territori europeu per als coeficients stàndars de refracció atmosfèrica (*). Només en condicions de refracció notable podria ser eventualment lleugerament superat des de algun que altre cim més occidental del Pirineu.

El seu nom, tant evocatiu em sembla fet a propòsit per acomplir la seva fantàstica singularitat. Imagino però, que la coincidència deu ser casual dons no crec que anys endarrera algú conegués que des del Finestrelles es podien copsar tant remotes muntanyes.

-Els Alps es visualitzen només en una estreta franja d’horitzó, enfonsada per un solc o “finestra” oberta, entre el Puig Monellet i el Roc Rodón. Ajuda a fer honor al seu nom.

Per el que em sembla no ni ha encara cap fotografia feta de distància terra–>terra que cobreixi una distància més gran que aquesta en tot el nostre planeta i em sembla que tampoc havia cap que superés l’eix Bastiments–>Doigt de Dieu (Dent de Deu) que vaig copsar al mes de Febrer. Igual si que existeixen i llavors tal vegada estic equivocat, però no em consten.

Distancies més llargues que les de l’eix Finestrelles—Pic Gaspard (Massís dels Ecrins) poden trobar-se potencialment (reitero: que jo sàpiga encara no retratades) en ben pocs llocs del mon.

Hom pot tendir creure a imaginar que des de els cims andins o himalayics o des de certes muntanyes de les contraparts dels seus ràdis màxims els eixos son de major distància pero quasi mai és així. El que dic es pot comprovar en simulacions panoràmiques fàcilment, i es el que vaig fer fa un temps de manera ociosa. L’eina de comprovacions: el fantàstic programa informàtic d’Ulrich Deuschle.

Des de el K2 per exemple el màxim llarg atança a 347 km, des del Anapurna 357… Des del Everest si que la cosa arriva potencialment algo més lluny: Uns 455 km en el seu eix sud, però tots sabem com son els aires de les cotes baixes del sud asiàtic, carregats de pols i contaminants. Per molta gent que puji al Everest dubto de que algú d’ells hagi retratat el punt més distant factible. A més els eixos sud o nord no permeten eclipsaments o contrallums eventuals forts i pressumiblement no sigui mai des de l’Everest (o viceversa, tot i que a la inversa és algo més factible) des d’on es superi la distància en qüestió.

Des del Kilimanjaro el llarg màxim son 390, i des del Aconcagua, tot i la major alçada en comparació del sostre africà es queda en el mateix, uns 389. Des del Damavan, el volcà més elevat de tot asia, la distancia podria resultar eventualment igualada al eix del Finestrelles (443 km) però ja sabem com estàn de carregats de pols sovint els cels iranians.. Des del Ararat, un altre cim emblemàtic i isolat 348.. Fa uns anys vaig fer un estudi al detall i una llista de molts indrets del mon i son pocs els que superen l’eix del Finestrelles. El Mont Blanc per cert es queda en uns 333 km.

El Finestrelles te a més un altre eix llarguissim en direcció sud; Mallorca. Per tant una potencialitat bidireccional paisatgística impressionant. La cosa però aquest cop ha anat en una sola direcció.

EL PAPER DE LA REFRACCIÓ ATMOSFÈRICA.

Un dels aspectes interessants en tot això de les visions de distància, i especialment per el que fà a les molt distants.. És que les siluetes que s’hi aprecien no hi son realment en la direcció aparentment rectilínia envers la qual enfoquem. En realitat, si tracessim una línia recta cap al punt on son les muntanyes… Hauriem de passar en aquest cas per sota del mar!!; la visió esdevindria impossible. Les muntanyes només resulten factibles de copsar gràcies a que la línia de percepció descriu una lleugera corva per damunt de la superfície.

HeyWhatsThat_Path_Profiler_-FinesEcrins

CRÒNICA DELS ANTECEDENTS RELACIONATS AMB EL TEMA I CRÒNICA DE L’ASCENSIÓ:

Lo d’abans ha estat una mena de pròleg que he volgut fer per sintetitzar els aspectes que m’han semblat més atractius o rellevants en relació al fet de les fotografies. Aquí sota si de cas escric un text molt més llarg, només apte per als qui no us avorriu molt llegint, per als us piqui més la curiositat o us hagueu contagiat una mica del frikisme.. de les distancies paisatgístiques. Ho escric si em disculpeu una mica en estil autobiogràfic (una mica, espero no passar-me molt, no se).

Bé. La cosa va començar fa comuns 4 anys, interessat per esdevinar quins podrien ser els indret del mon des dels quals es podrien permetre divisar paisatges extremadament distants. En resposta a aquesta motivació vaig descobrir (cartogràficament i mitjançan proves de simulacions panoràmiques que vaig anar fent) el que ja intuia abans de procedir a les simulacions, que des de alguns cims del Pirineu Oriental podrien albirar-se els Alps Sudoccidentals en alguna ocasió.

I més coses que em van autosorprendre, tot arrel de curiosejar previament per webs quina era la distancia més llarga fotografiada al mon: Que a més aquesta distància (la que resultaria des del Finestrelles) de retratar-se, superaria un rècord conegut, el reportat sobre el Mont Denali des d’una altre muntanya d’Alaska.

Em vaig adonar a més de que en certs moments de l’any el sol, en virtut del seu ampli rang azimutal al llarg de les estacions de l’any apareix per darrera certes muntanyes de l’Alta Provença des del Canigó i des de alguns pocs altres cims propers i vaig determinar les dates dels successos pertinents, es a dir, de les coincidències dels azimuts tècnicament parlant. Arrel d’això fa un parell d’estius tres colegues i jo varem anar al Canigó per aconseguir retratar (per primer cop, i per tant fent història) els Alps des del Pirineu. Varem aconseguir la fita tot retratant la carena del Sommet de Chabrierés, la qual enllaça amb la Tete de l’Estrop; objectiu buscat en aquella ocasió.

El repte però, no es va acabar aquí. Les Ecrins, muntanyes de més de de 4000 metres i situades més al nord; per copsar-les no podien esser contemplades amb l’ajut directe de cap eclipsament astropaisatgístic; per tant, això era una gran difficultat per assolir tenir èxit en el repte.
El Sol, en certs periodes de l’any podia quedar prop i era bon factor tenir-lo en compte però no era l’únic gran agent determinant, el requisit principal que calia era el d’una gran transparència atmosfèrica.
Per tant calia estudiar al detall la meteorologia i estar pendent de que es presentessin les oportunitats adients. I així ho vaig fer (de fet els estudis de meteo ja ho venia fent també amb les observacions de Mallorca) i així va ser.

A principis de Gener del 2015, aprofitant una configuració sinòptica meteorològica que sempre m’estava donant molt bons resultats per les observacions de Mallorca …(es a dir, amb coneixements ja autoapressos) vaig decidir anar a les carenes de Vallter i vaig aconseguir veure el Ventoux i a més retratar els Ecrins des del Puig de La Dona, gràn èxit. Però no els vaig visualitzar directament a consciència i em vaig abstenir de reportar-ho com una gran noticia, només una imatge al flickr.

Pocs mesos després, dos dels meus colegues de Beyondhorizons van aconseguir retratar un nou eclipsament directe per cims de la Provença (personalment vaig estar a punt d’anar-hi també perquè de fet ho havia estudiat previament i fins i tot vaig compartir part del trajecte però al final em vaig decantar per una altre opció), la Sommet de la Frema i els seus relleus veïns. Imatges magnífiques per part de Juanjo Diaz de Argandoña i Jordi Solé Joval.

Van passar uns quants mesos més i va arrivar un plat fort. Des del Bastiments, el cim del Ripollès amb major potencialitat de paistges alpins i prealpins (des del Puigmal quasi tots queden ocults per el Canigó) vaig aconseguir veure i retratar els Ecrins. En tal ocasió va ser un dels companys de BH qui va estar a punt també de venir i que també havia estat a l’agüait. ..Va com va.

Van resultar unes imatges que aquesta vegada si que em van emocionar tant que aquest cop si que vaig decidir reportar-les. Havia tornat a ser un gran encert de previsió a més. En alguns altres dies interessants meteorològicament (però no tant) ja havia fet altres intents, en ocasions jo sol, en altres acompanyat per els colegues de BH. En alguns casos per fer intents d’albiraments i en d’altres molts més només de fet per estudiar i afinar millor la repercusió visual dels factors de transparència sobre el Golf de LLeó.

La cosa cada cop apuntava millor i al mes d’Abril vaig aconseguir un albirament alpí dels Ecrins des del Pic de la Dona abans de sortir el Sol i posteriorment uns quants més del Mont Ventoux!. Els encerts al Ventoux cada vegada eren més nombrosos; feia diana més del que fins i tot esperava jo (i per cert m’he anat adonant que es més fàcil copsar la silueta del Ventoux a +de 300 km que veure Mallorca a menys de 200) i el repte següent era donar el pas a fer un nou intent alpí. Un intent alpí però des del cim potencialment més distant del territori. El Finestrelles.

HoritzonsFinestrellesradials

Un cim molt conegut i bastant visitat per ser un dels que encerclen l’Olla de Núria; menys asequible això si logísticament que les carenes de Vallter. No era questió d’anar a fer molts intents al Finestrelles, no tants com a La Dona o al Bastiments.

Bastants anys endarrera havia pujat en varies ocasions al Finestrelles, o millor dit havia passat per damunt seu, fent el recorregut de l’Olla de Núria. I es que sovint és així, la gent hi passa.. És un cim habitualment de pas per alguns excursionistes que el convinen sovint amb el Nou Fonts o tota l’Olla o part de l’Olla. ..Jo havia passat per ell en unes èpoques en que el meu objectiu principal no estava impregnat per el repte de poder contemplar horitzons remots, de fet desconeixia totalment la potencialitat del Finestrelles; de la qual em vaig adonar quan em vaig posar a estudiar el tema ja comentat.

Fà uns mesos i alguna setmana fa poc si que he pujat ja al Finestrelles amb l’objectiu posat però sense que creiés que realment fossin dies extraordinaris i més aviat per evaluar les transparències; tanmateix en un parell d’ocasions per demores incidentals vaig arrivar amb el sol ja eixit i per tant sense opcions. En una altre ocasió vaig pujar amb un amic però tot i sabent que havia alta probabilitat de núvols com així va ser de fet.

I va començar Juliol. Els mesos d’estiu solen ser força nefastos per el que fa a adveccions de bones transparències. Però el sol en canvi era un bon factor amic en tant que en les dates properes al solstici, fa la seva aparició relativament aprop del massís dels Ecrins.
Tot veient una serie de mapes meteorològics a llarg termini em vaig adonar que podia ser que s’acostés una configuració inusualment bona de cara al dissabte passat. Des de principis de Juliols la cosa ja apuntava en aquest sentit. Vaig anar seguint quasi diariament els mapes del temps i el bon pronòstic es confirmava. Em costava de creure però que realment acabés essent tant bona (vaig pensar en un principi que estaria bastant per sota del 50%) i vaig fixar en principi més la meva atenció en intentar anar a un altre muntanya, a albirar un eclipsament solar per un cim de l’Alta Provença, potser amb els companys de BeyondHorizons si els anava bé de venir, o en altre cas sinó, jo sol igualment.

Al final, veient que el bon pronòstic es manté decideixo aplaçar l’intent de copsar l’eclipsament per la Provença i opto per anar a fer l’intent dels Ecrins. Les probabilitats d’aconseguir-ho em semblaven bones però amb molta incertesa (potser per sota el 50%), res estàva garantit, però vaig pensar que valia especialment la pena intentar-ho, més aquell dia que segurament cap altre de l’estiu, i sobretot reitero atenent al fet que el sol encara surt en aquest mes en una posició azimutal molt propera als Ecrins i per tant favorable. Li pregunto a un vell amic (Marc Larroya) si em vol acompanyar i em diu que si. Al vespre plantem una tenda a Núria. Dormim una estona. Ens posem el despertador a les 3:30 i a caminar, sense presses, cap a dalt.

La pujada al Finestrelles no reverteix complicació alguna, com sabeu tots els qui l’heu visitat algun cop o sabeu on està i quina forma te, i menys a l’estiu, l’únic risc als estius podria ser creuar-nos amb alguna vaca procliu a emprenyar-se.. (ben poc probable però, si no fem el tontu) o les tempestes de llamps i trons, però evidentment no aniriem a fer cap intent amb pronòstic de boires o semblants i per tant no venia al cas. Les ventades de nord igual poden ser colpidores en ocasions però un es pot abrigar i caminar amb una mica de seny si resulten més fortes del esperat. …Tanmateix la pujada des de Núria, per la cara sud, queda arrecerada fins les cotes altes, on l’aire tendeix a lliscar pendent avall quan no hi ha convecció tèrmica.

3:30. Sortim sense esmorzar per si de cas ens retrassem per algun imprevist. Caminem i arrivem a dalt vora les 05:40 de la matinada. Miro l’horitzó sense encara treure la càmera i el veig del color que m’agrada, una franja vermellosa sobre una altre més fosca, però no fosca del tot i sota la qual es delimita una ratlla tènue, la qual fixant l’atenció es veia algo retallada. Interessant!. Sospita activada!

BP1410052

Els primers besllums de l’albada havien començat en realitat ja mitja hora abans, però a la cel (en quasi tota la bòveda) dominava encara més la foscor que la claror, claror que ocupava només la franja per on sortiria el sol al cap d’una estona. Per el que fa als altres factors feia una mica de vent i una lògica certa sensació de fredor, res de l’altre mon, la natural de l’alçada més la sumada al refredament de la suor expelida per la pujada (efecte freezing).. i bé, el fet de no haver esmorzat i dormit poc, la nocturnitat.. lo típic. Però estavem on voliem i em tocava (per lo menys a mi) estar-m’hi una bona estona perquè em posaria mans a l’obra.

Trec la càmera, la típica de fa ja uns anys i encara amb la taca al sensor.. (que no m’ha donat temps de dur a netejar), busco una pedra per fer-li de substent (no vaig dur trípode, mai en duc si vaig a zones obertes sense arbres), dubto entre si la d’aquí o la pedra d’allà o al’altre o l’altre (lo típic).. M’estiro darrera una de just al costat de la creu, enfoco i veig llavors molt més clarament la silueta de la Barre dels Ecrins!!, més nítida del que m’esperava!, tant que fins i tot em fa dubtar!.. No seria un cúmul amb la forma ecrinada? jaja, igual si… Preferia ser caut abans de cridar esbojarradament victoria o alguna cosa semblant!.

BP1410094 BP1410045

Hi ha una cosa que em molesta, unes herbes al costat dels Ecrins!, unes herbes del mateix Finestrelles, lo més proper i lo més distant a tocar, fa gràcia i tot pero osti!, no, no pot ser, que unes herbes em fotin l’escena per no haver dut trípode o ser les pedres massa baixes. Després vaig canviar de lloc, a uns pocs metres més avall de la creu del cim i sobre unes altres pedres la cosa es va solventar.

Bé. Enfoco a l’esquerra i veig uns altres cims, alguns semblavencoincidents amb el que m’esperava trobar (tenia una mica el mapa mental de la simulació panoràmica) però altres.. N’hi havien masses més al meu parer!, i tots de forma molt arrodonida.. Com closques de tortuga!…i molts similars uns als altres. M’entra llavors el dubte.. Eren muntanyes dels alps però només visibles en circumstàncies de bona refracció… o eren sostres de cúmuls? Aquests altres cims no els tenia memoritzats i fins que no obrís la simulació de comprovació afegint un índex de refracció algo superior no sabria si si o si no. Aparcant els dubtes vaig posar-me a fer fotos. La Barre dels Ecrins cada cop em semblava més inequívoca, això si!, passaven els minuts i el “teòric núvol ecrinat” no es movia de banda. Ilusió en augment. Pensava “Per favor muntanya, no et moguis de lloc”. La meva emoció anava en augment; realment estava copsant l’horitzó alpí!, possiblment mai copsat anteriorment, possiblement a més aconseguint superar el meu propi rècord mundial anterior de distància terra–>terra!… Sembla increïble. I tot tant “senzill” com a la fi i al cap havent pujat al Finestrelles!. Un cim apte per a vaques.

Està clar que aconseguir aquest tipus de rècords no ha motivat mai a prou gent com altres gestes que per exemple estàn escrites als llibres i son seguides per molts. És un tipus de rècord molt frikie aquest altre…ho se; però és al que m’he abocat, l’afició- passió per els horitzons m’hi ha acabat portant…

Independentment del rècord però -que de fet algun altre dia deixarà de ser-ho, perquè els rècords son temporals i estàn fets per superar-los-, independement fins i tot dels mateixos Alps, que tant he fetititxat des de la distància.. El fet d’estar allà, estirat panxa avall sobre les pedres de la carena a les 5:45 de la matinada concentrat en una petita ratlleta de paisatge, en destriar els tons canviants del cel previs a la sortida de sol.. amb una mescla de obsesió per el repte, incertesa, una certa ànsia i alhora al mateix temps de solapada tranquilitat (perquè al mateix temps també pensava “si no veig els Alps tant me fa, me la pela.. perquè igualment es fantàstic això”) era una cosa que valia la pena; ja ho crec que si. Igual que altres horitzons que no es deixen veure facilment així com així, des de altres geografies i que cal currar-s’ho una mica o molt i que l’exercici i la persecució dels objectius ens porta a estimar-los.

¿O bé és l’estimació és el que ho causa tot més que no la seva conseqüència?, com allò de l’ou i la gallina… Bé, això es va semblant una mica a un monòleg tipus Monegal.

BP1410100

Com es que no m’havia donat per fer-ho anys abans!? L’atzar de les ilusions, son com son. La seducció dels paisatges i la del que els paisatges amaguen.. Uns paisatges porten a d’altres.. I veure tals muntanyes remotes, fugisseres (i en cas que fossin cims i no fossin núvols!).. abans que es fes de dia, enganxa. Pero també és al cap i a la fi una cosa no pas tant rara segons com es miri: Els astrònoms, els qui senten passió per l’astronomia o l’astropaisatgísme nocturn.. També se’n van de nit, instalen els seus aparells telescopics en llocs solitaris, i passen fred si cal, i pacientment es concentren en diminuts puntets, com en el meu cas, però encara molt molt molt més remotament distants!, Molt més que els Alps.. Molt més que tot…

I em ve al cap ara per exemple la fotografia que va fer fa poc en Raymon Image Natura del Castell de Loarre i la Via Lactia, una meravella (http://tinyurl.com/zy6s3xr). Lo meu dons, no es res.. Bé; o si, lo meu i lo d’altres com jo que compartim aficions semblants és una adoració al planeta Terra, adoració al seu ràdi, a la seva atmosfera, als seus miratges, a la transparència, la biosfera que hem de cuidar… I al final al Sol, Ra, el sol que acaba sortint, i que de tant fort que és, quan apareix s’emporta totes aquestes visions d’ultradistància, les quals en canvi primer brinda amb la seva incipient lluminositat. … El Sol amb el seu excessiu poder després “mata” els paisatges remots (excepte en els eclipsaments directes).. Però benvingut, gràcies al Sol, quasi tota la resta de les coses que adorem del mon funcionen.

I així va ser.. Pocs minuts abans, quan l’astre estava a punt de fer el seu esclat de llum, les siluetes retallades dels Alps anaven perdent contrast i s’anaven esvaïnt!!.. De repent ja res quedava, posés el zoom que posés.. Sols el reflexe daurat de les aigües del Golf du Lión, i com a molt més …alguns menuts pujolets del LLengüadoc. La funció s’havia acabat!.

BP1410138 BP1410155

El Golf de LLeò (imatge dreta) ja sense rastre dels Alps, amb el sol recent sortit.

FOTORREPORTATGE A LA GALERIA FLICKR AMB MOLTES MÉS IMATGES (clicqueu)

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

ANEX DE COMPLEMENT. ELS ALPS D’APROP:

Els mateixos cims alpins i prealpins vistos de prop. Col.lecció d’imatges externes a través d’enllaços webs.

Grand Ferrand.

Meije Oriental

Gaspard:

http://olivier.lardiere.free.fr/Meije/photos/photo_39.html
http://olivier.lardiere.free.fr/Meije/photos/photo_51.html

Roc Garnesier i Tete du Garnesier:

Tete de Vacheres, Roc de Garnesier i Tete de Garnesier

Rocher Rond

L’Olan

L’Olan et Le Vallon

Pointe du Vallon

Ecrins vessant oest:

Ecrins vessant sud:

Nord

____________________________________________________________

Benvinguda a l’estiu: L’ombra de l’Aneto des del Turó de l’Home.

BP1400555 BP1400565
BP1400571 bP1400577

La conjunció del Sol o de la lluna amb els paisatges terrestres és un dels fenòmens que més ens poden facilitar la percepció de siluetes molt llunyanes. Tanmateix, sovint, a banda del fet en si (més a considerar o tenir en compte a mida que ens plantejem objectius més distants) d’aconseguir-ho, aquests fenòmens astropaisatgístics solen tenir una gran bellesa que de per si em resulta molt seductura; gairebé irressistible en molts casos.

La força del Sol, la perfectibilitat de la mecànica celeste.. Combinada amb l’atmosfera, el regne de imprevisible, on s’hi conjuguen tota mena de forces i elements amb dinàmiques atzaroses!!.. I tot plegat juxtaposat a les siluetes fer-mes i estàtiques, de la nostra mare terra. Una trinitat de coses, no entraré a dir si divines o no, però molts cops estèticament sublims.

A més, si a tot plegat, sumem el fet de que aquestes esdeveniments només es donen ben pocs dies l’any i per el que fa a certs paisatges només en les dates dels solsticis (tot i que segons la precisió que desitjem podem abarcar els dies inmediats previs i següents als mateixos) fa que tot plegat sembli o sigui més fenomenal; ens fa estar conscients de les dates , preparar-nos al respecte, i si aconseguim estar al lloc precís en els moments precisos, celebrar-ho, en companyia del sol que surt o del sol que es posa, i dels altres dos elements referits que conformen la “trinitat” dels astropaisatges.

Des del Turó de l’Home, en el dia del solstici d’estiu, el sol s’oculta tot just al costat del cim més alt del Pirineu i el sol li presta part del seu espectacle. Poc després d’amagar-se, la muntanya passa per damunt l’eix de perspectiva del Sol i aquest projecta una espectacular ombra crepuscular al cel del seu damunt. L’ombra va inclinant-se direccionalment assenyalant la posició amagada del sol en cada moment.

L’eclipsament, o en aquest cas millor dit el “quasi eclipsament” del sol per el sostre més elevat del Pirineu és una cosa que ja fa temps ho vaig sospitar i que a continuació, fent proves amb les simulacions panoràmiques vaig adonar-me’n del quasi eclipsament astropaisatgístic. Val a dir que no vaig ser l’únic a qui se li va ocorrer i/o endevinar l’esdeveniment. Ramón Ibarz -fotògraf eventual d’horitzons també molt distants- per la seva banda (independentment), va referir en un comentari seu aqui mateix al blog una vegada el succés de la benvinguda del sol per l’Aneto en el solstici d’estiu, sense que previament jo l’hagués informat.

L’any passat vaig intentar copsar el fenòmen, però formacions de núvols van obstaculitzar-me la visió. És el que tenen les postes de sol per muntanyes en èpoques de Primavera-Estiu, molt proclius a estar obstaculitzades per cúmuls o cumulonimbus formats al llarg del dia i de sovint bastant crescuts per les tardes.

Enguany la sort amb mi ha estat favorable en aquest sentit. El Sol, ha fet el seu viatge cap a l’Aneto. Bé, disculpeu perquè dit així no es molt correcte; sabem que és la muntanya qui ha anat al Sol!!. Si això us recorda a allò de que “Si Mahoma no va a la Muntanya, la muntanya va a Mahoma” ho heu comprès fins i tot ben divinament.

MÉS IMATGES DE L’ESPECTACLE

Us animo a visitar l’àlbum de la galeria flickr de fotografies:

https://www.flickr.com/photos/markbret/albums/72157669518089172/with/27220033064/

Fotorreportatge amb texte al Fboook Cclickeu)

Article al diari Ara.cat: http://m.ara.cat/societat/meteo/visualitzar-lAneto-des-del-Montseny_0_1601240049.html

Les Ecrins des del Pirineu. Una fita somniada, finalment aconseguida.

**Article encara no escrit. Disculpeu el meu propi retard al respecte.**

Seugurament ja em coneixeu que sovint trigo en reportar imatges de paisatges interessants aquí al web. Però aquest cop dic això de la disculpa perquè soc conscient de l’alt interès o curiositat que han despertat les imatges i en conseqüència segurament aquesta vegada sou molts els qui imagino que (des de fà uns dies) esteu arrivant a aquest blog (molts de vosaltres segurament a més per primer cop), després de llegir-me la publicació al fbook o en d’altres webs de notícies, on el tema ha aparescut ja reportat degut a la bona atenció que ha despertat al comunicar-ho jo en altres canals.

En breu m’hi posaré, provisionalment poso els enllaços d’on ho he explicat ja una mica al fbook d’horitzonsllunyans o al general en varies entrades. En cas que no m’hagueu llegit aquí estàn:

També la noticia reportada per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (Tv3CatRadio):

http://www.ccma.cat/el-temps/els-alps-fotografiats-des-del-pirineu/noticia/2715386/

I un comentari meu en relació a la notícia:

ACTUALITZACIÓ 19 D’ABRIL.
NOVA VISIÓ ALPINA DE DES DE LES CARENES D’ULL DE TER:

La silueta del Puig Major enfilant al Puigmal.

AP1340250_Mbret2

Unes imatges molt tènues però alomillor les primeres de la silueta de muntanyes de Mallorca des del Pirineu. Dic alomillor amb poc convenciment perquè amb tants anys d’història de la fotografia, primer analògica en blanc i negre, després en colors i finalment digital…  I alhora amb tants anys d’història amb milers  i milers d’excursionistes enfilant-se per el Pirineu, excursionistes i d’altres, molts d’ells a més actualment sempre amb càmeres al damunt i retratat-ho tot a tort i a dret, saben el que miren i de vegades sense saber, seria (penso) molt super extrany que realment no existeixin imatges previes al respecte, però com ara per ara per lo menys no en conec encara cap d’elles, em permeto poder sospitar que alomillor les que vaig poder fer un dia d’aquest últim gener siguin les primeres d’una silueta balear des del Pirineu.

El que si que encara tendeixo a estar més autoconvençut es que possiblement siguin les úniques fetes des de la serralada com a conseqüència d’una planificació i propòsit express d’aconseguir-les.  Vaig anar certament al Puigmal des de Barcelona, tot sortint de nit a intentar-ho, i, al igual que l’any passat des del Puigllançada (Prepirineu) ho he aconseguit.

A més em vaig quedar ben satisfet perquè no va ser allò de disparar amb la càmera i a veure que surt (això altre em va succeïr amb una visió dels Alps per exemple l’any passat i que va ser (és) de rècord del mon, pero tant tènues que sols em vaig adonar que realment ho eren al descarregar les imatges, tot i haver-hi anat també expressament) sinó que va ser tot pujant, començant la pujada de fet al Puigmal, i encara amb el cel força fosc que em vaig adonar que damunt la silueta del Tagamanent es dibuixava una altre línia, molt més tènue, en la posició i forma exacte igual que la del PuigMajor; evidentment perquè sabia ben bé a on mirar, es clar, perquè sino m’hauria passat d’allò més desaparcebuda, per descomptat. Estic segur que moltissima gent haurà vist Mallorca en ocasions des del Puigmal i des de altres cims, però que no s’han adonat de que ho estaven percebent. També estic segur que molts altres hauràn cregut veure-la i en realitat ser una altre cosa diferent a la que es pensarien, bé muntanyes, bé núvols..

udeuschlepuigmalmallorcaJo enfilava amb la simulació panoràmica dÚlrich Deuschle grabada a la meva memòria i savia perfectament on mirar i com identificar-la. Per altre banda m’havia estudiat previament els factors atmosfèrics des de feia dies endarrera i a última hora abans de sortir havia donat un cop d’ull al Meteosat per veure com estaba la cosa.  I bé, la cosa no estaba molt segura en quant a núvols pero em vaig arriscar.  El fet que poguessin haver núvols em va fer dubtar durant una bona estona de si la silueta del P.Major, a 290 Km no fos tal, sinó núvols, pero la sospita de que no eren pas núvols, per lo menys on estava el Puig Major, va anar creixent amb les següents imatges presses en diferents moments i des de diferents cotes; en cada moment cuadraven amb la meva imatge mental que tenia de les simulacions des de diversos punts del recorregut.

Els dubtes i el fet que me’n adonés tant aviat, quan encara estava jo bastant abaix, més prop de Fontalba que del cim i que la visió fos tant tènue i tingués la por que amb escassos minuts desaparegués em van fer que volgués aprofitar aquells moments per intentar fer la millor foto que potser em permetia la situació atmosfèrica i la situació meva altimètrica, circumstància que al cap de poc s’esvaïria. I en aquests afers em van fer ralentir la marxa i deturar-me per fer tals comprovacions..   Lo ideal hauria estat haver arribat abans a Fontalba i pujat abans, per arrivar a cotes molt més altes en el moment més idoni.  Tanmateix també podria haver intentat adquirir una càmera millor perquè la meva deixa bastant que desitjar en condicions de poca llum, però bé, això ja es un altre tema, purament personal.

En qualsevol cas, a banda de la poca espectacularitat de la visió (per no dir gens espectacular) la importancia significativa està en el motiu en si aconseguit de retratar; ja dic, Mallorca del Pirineu no es veu cada setmana, potser no s’ha enrregistrat mai la seva silueta, i si algú ho sap, estaria bé poder assabentar-nos, per curiositat històrica o per fer història, història del frikisme de la fotografia d’horitzons llunyans.

AP1340307_MBret2

AP1340434BLa imatge que em va sortir més decent la vaig penjar al twitter i la veritat es que quasi ningú em va fer ni  cas, també al facebook ben poc (fora de les 3 o 4 persones que em coneixen, que també son aficionats al tema i que poden apreciar la significancia de les imatges) però bé, amb lo de Mallorca ja estic acostumat, no tinc el ganxo mediàtic de segons qui; pot ser que a més certs mitjans prefereixen imatges de més proximitat però visualment atractives. En tot cas tampoc és l’objectiu o cap meva prioritat la “fama mediàtica”, menys per un tema com aquest, relacionat més aviat amb el silènci i la sensació de pau que desprén la natura quan un es brinda a la contemplació dels paisatges distants (bé, si no ha arrivat amb presses i ha de marxar de seguit amb presses sense tenir temps a contemplar gaire), seria com contradictori practicar una activitat així, generalment solitaria i en canvi després buscar l’aplaudiment de multituts, haha!, no, no, espero no caure-hi molt massa. A més alhora de difondre i com que escriure si que m’agrada, prefereixo que la gent em llegeixi directament per aquí que no potser enmig d’altres noticies de tipus fast food, per molt impacte mediàtic que eventualment puguin tenir les mateixes.

Bé; tornant a entomar el fil del tema després de la giragonçá reflexiva personal sobre això altre.  La majoria de les fotografies del llom del Puig Major (per cert sembla el llom d’una mula o d’un altre antílop gros) les vaig fer vora la cota 2400, una mica per sota fins i tot i més vora La Dou (cim secundari del Massís del Puigmal) que des del Puigmal en si. Des de més amunt, i amb el sol ja sortit també en va sortir una però apenes res més que una lleu i tènue franja de diferència de contrast darrera uns núvols i quasi imperceptible. Després de veure que la cosa ja no donava per més, vaig seguir muntanya amunt, fer el cim sempre és un plaer; a més que el cel seguia estant d’allò més net per contemplar altres horitzons ben macos.  Això, si fort vent el que calia enfrontar.  Des del cim del Puigmal poc un se’n podia estar quiet!, el desequilibri per algú prim com jo era constant, com anar dret en un autobús, bé, ja sabem com les gasten els cims del Pirineu Oriental amb vents de Tramuntana o de nordoest.

AP1340399

Mirant en direcció Barcelona. Al centre dreta el Tibidabo i l’antena de Collserola i el mar al darrera. Poques es vegades es veu tant nítidament el mar des del Puigmal

AP1340422

 

DES DEL CAMP DE TARRAGONA, PER LA TARDA

 

AYeste

El mateix dia, per la tarda, crec que la transparència va minvar una mica des del Ripollès (tot i que no ho vaig comprovar in situ) però en canvi crec que va augmentar des de les terres del sud de Catalunya. De fet al mati, jo des del Puigmal ja percebia molt més net l’horitzó sudoest, que no el de sectors de més al nord.  I bé; des de Castellvell del Camp, un indret de la comarca de l’Alt Camp, Alejandro Yeste, meteoròleg de Reus (corregeix-me si em llegeixes i m’equivoco en algo si us plau) i el seu cosí Daniel van veure l’illa i el primer va fer un magnífic retrat de la silueta del Puig Major i del Massanella.

Les Terres de Tarragona han estat poc treballades per el que fa a visions de Mallorca, tot i que tenen molt potencial, jo en concret només tinc fotos fetes des del Caro (lo qual no es pot dir ben bé que sigui una muntanya tarragonina sinó més aviat de caire tortosína, de les Terres de l’Ebre.), per tant és interessant que (potser per primer cop també) ell hagi copsat MaLLorca des de aquella contrada i també fà història en aquest sentit. La notícia del seu albirament va correr molt per la xarxa i es va difondre en diaris i en la televisió local de la comarca.

El dia precedent al d’aquestes visions (la meva i la del Alejandro) vaig retratar ja nítidament l’illa des de Montjuïc, va ser de capvespre, simultaneijant amb l’observació de l’Alfons Puertas que al seu torn des del seu Observatori també feia (i que naturalment al venir d’ell va ser molt redifosa arreu), hores abans però, al migdia jo mateix ja havia retratat el perfil des del Turó de Magarola. Bé; aquest precedent, sobretot la visió tant clara des de Montjuïc (aquí a la sota), em va estimular encara més la intenció que ja tenia (després d’estudiar els factors atmosfèrics)

d’anar a Fontalba poques hores després per intentar-ho des de allà.  A més, que el fet de que es donin dos dies consecutius de visions de l’illa és un patró estadístic gens extrany i que va bé també tenir-lo en compte.

I bé; ara que potser ja he fet història, ara a veure si el proper cop la repeteixo, però amb unes contemplacions i imatges molt millors. La cosa pot estar al caure si em trobo amb la disponibilitat de temps (no sempre puc entre setmana) adient per tals propòsits. Si algú altre ho aconsegueix, l’enhorabona.

Per cert, quan he dit que possiblement hagi estat les primeres imatges de Mallorca em refereixo a les de la silueta física; per què el que si que en canvi una persona va aconseguir una vegada, va ser retratar el llum nocturn del cim del Puig Major, amb foto de llarga exposició, es clar; és a dir, un llum artificial, i vaig editar el reportatge pertinent sobre aquest fet ara ja fa un temps. El seu autor va ser el Jordi Solè. Ara bé, faltava el retrat de la silueta, la silueta física de la muntanya en si, de Mallorca, i en aquest sentit ara si.

Més imatges de la silueta i comparativa amb les simulacións panoràmiques, aquí.Puigmalmallorca17Gener2016

La llum atmosfèrica i el perfil de Tramuntana.

P1330350 B
El Perfil típic de Massanella i el Puig Major des de Collserola el 6 de Gener.

En varies ocasions he parlat de l’eventualitat favorable que suposen certes disposicions de núvols en el cel per tal de facilitar la percepció de siluetes llunyanes i en concret m’havia referit bastant al “Efecte Escenari”. Aquesta entrada anirà sobre el paper de la llum i fent incís també en el citat efecte. No tant per reportar les visions de Mallorca en si, que de fet tot i haver estat bones les de d’aquest començament d’any (2016) no han tingut tampoc més qualitat que altres bons albiraments ja gaudits des de llocs ja freqüentats per mi i que he narrat en altres reportatges aquí al web. I no em vull repetir.

L’EFECTE ESCENARI PER VISUALITZAR MALLORCA

Enguany, en el que portem de mes de Gener, hi han hagut com a mínim un parell de dies en els quals la percepció de la Serra de Tramuntana ha estat clarament afavorida per l’efecte referit. I crec que també un tercer però que no vaig presenciar-lo directament i no el puc valorar tant. A continuació passo a descriure’n el que a mi em va semblar més evident. Bona part dels qui em llegiu segurament ja em vau llegir en l’article al facebook que ja vaig referir al respecte. Per tant hauria d’avisar que per a ells potser no cal que em llegiu aquí perquè en quasi tot seré bastant calcat al que ja vaig escriure fa uns dies.

EL DIA DE REIS DES DE COLLSEROLA.

Sat0935

Imatge satèlit del dia de Reis a les 9:30 am. Observem tota la nuvolositat cobrint el mar balear. Mallorca però, lliure de núvols.

Va ser curiós que un dels millors albiraments d’aquest any tornés a caure en dia de Reis (recordant al del Garraf fa només un parell d’anys). Aquesta vegada ho he presenciat des de Collserola. Els reis mags podriem dir que no sols van passar per moltes cases, sino també per fora!, i que als qui estavem en llocs una mica alts i exteriors amb vistes al mar i al sud vam tenir el “regal” de veure la Serra de Tramuntana. En el meu cas em vaig desplaçar expressament intuint la possibilitat “màgica”. Desconec si algú altre s’en va adonar aquell dia o si van estar entretinguts només en els regals d’estar per casa. ; )

Bé; la veritat es que van ser una mica bromistes els mags..   Per lo menys a mi en aspectes celestials.P1330309B
Vaig anar abans de que sortís el sol i no vaig veure res, potser per això em van castigar, per haver anat massa aviat!!, ja es sap com les gasten els mags. Un grapat de núvols + una certa humitat darrera l’illa van impedir-me la visió. Va sortir el sol, això si, vingut d’orient.. Però després.. Després se’m va encendre una llum.. Vaig adonar-me que s’acostaven uns núvols mitjos des del nord-oest!. No m’ho vaig pensar dues vegades, enlloc de tornar cap a casa em vaig quedar, o millor dit, vaig pujar encara una mica més amunt i em vaig esperar una estona. Quanta? No gaire.
Els núvols, els artífexs involuntaris de l’efecte esperat es traslladaven ràpid i no van trigar gaire en anar ocupant el mar. I a mida que ho feien.. L’illa va anar apareixent!, molt subtilment però de manera progresiva. S’estava generant un magnífic “Efecte Escenari”. I que vull dir amb això? Dons una cosa versemblant al que succeix en un plató de teatre o de dansa o de qualsevol altre esdeveniment il.luminat per focus. El sol il.luminant el cel de l’illa però no el proper a la ciutat, ajudava a percebre-la perquè desapareixia la llum paràsita que generalment s’interposa durant el dia.
P1330329B

La Serra de Tramuntana visible a les 9:15 del matí.

Fins aquí, és el tipus d’efecte que havia referit en altres ocasions. Però avui si de cas aprofundiré més perquè crec que és necessari per adecuar-ho a la realitat de les observacions.

Començaré per defensar que hi han dos tipus d'”efectes escenari”; un dels quals potser el podriem denominar més encertadament “efecte pantalla”, però bé, ja ho explicaré el perquè.
Denomino tipus Iº al que s’ajusta més al exemple descrit, es a dir, al del cas quan una llum es focalitza sobre el motiu o impacta especialment sobre ell i que fa que en conseqüència, el motiu esdevingui més lluminós que allò altre que l’envolta. En certa manera podem comprendre que és també el que ens faculta durant les nits veure la lluna i els planetes.. Al voltant de tals astres no hi han altres superficies reflectants importants (no està el cel plagat de llunes, bé, en realitat si, pero tant petites i llunyanes que no considerem que no compten) i alhora el sol no enlluerna la nostra atmòsfera. El sol els ilumina i en canvi no il.lumina el nostre cel; per això generalment veiem molt més bé la Venus, Mart , Júpiter o l’esplendorosa lluna durant la nit que durant el dia. Així de simple.

El tipus d’efecte escenari que usualment ajuda a copsar l’illa en realitat però no sol ser ben bé d’aquest tipus, sino d’un altre que podria denominar tipus IIº, el qual més aviat vindria a ser com un efecte pantalla, el qual a més pot ser directe o indirecte.

Aquest tipus IIº resulta quan “l’escenari” en realitat es situa al darrera del motiu a visualitzar i es produeix un gran contrallum, contrallum el qual facilita la percepció de la silueta en qüestió. I bé, com que als matins (i en concret referint-me al del passat 6 de Gener) amb el sol encara poc amunt sobre l’horitzó, els raigs del sol hivernals arribaven a Mallorca des del seu darrera i alhora els altocúmuls cobrien el Mar Balear es va produir un bon contrallum en aquest sentit. Al darrera de Mallorca havien cúmuls, cúmuls els quals en un inici havien impedit que el cel de l’albada del darrera l’illa s’il.luminés permetés la percepció per contrallum o efecte pantalla (ara em referiré també sobre això); però un cop el sol era una mica amunt els cúmuls en canvi enlloc de ser un impediment em fa l’efecte que van ajudar, tot reflexant en angle oblicuu la llum solar incident i maximitzant el vector del contrallum. En aquest sentit podriem dir que la reflectivitat afegida dels núvols va comportar “efecte pantalla“.  L’efecte que també es dona en les albades si el sol es situa prou proper, amb la llum dispersada procedent des del darrera dels perfils distants -si la llum no està interposada més enllà per núvols densos- dons les mol.lecules d’aire,  de per si també dispersen força la llum en sentit oblicuu segons el seu grau d’humitat, al igual que eventualment núvols prims remots els quals poden ajudar a maximitzar encara més el fenòmen i gràcies a ells tots nosaltres a disfrutar sovint dels crepuscles que ens trobem. L’efecte pantalla és de fet alhora un mode de contrallum. De llum indirecta, dispersa, però provenint del fons de l’horitzó en definitiva.

P1330364 B

El perfil de l’illa a les 9:30 del mateix dia de Reis.

El “tipus Mixte”.

Com en tantes altres coses, poden haver tipus mixtes d’efectes escenaris (Iº i IIº).
El requeriment comú per una situació i l’altre, prescindint del caràcter intrínsec de les albades, és la presència de nuvolositat entre l’observador i el perfil distant, núvols que facin de tapadera dels raigs solars durant el dia. Si els raigs alcancen la serra llunyana tindrem tipus Iº però si alhora il.luminen també el cel del seu darrera tindrem alhora el tipus IIº, es a dir, tindrem els dos. Els tipus mixtes no solen usualment ser tant desitjables com un o altre per separat penso. La visibilitat del perfil dependrà també d’altres factors de lluminositat, per exemple de la reflectivitat de la superficie de la muntanya. Un perfil de roca obscura o de vegetació fosca serà menys agraït de veure amb un efecte escenari de tipus Iº i en canvi funcionarà molt bé en aquest sentit una silueta llunyana recoberta de neu; però ara bé, si alhora el cel del darrera està força il.luminat també (escenari tipus mixte) el contrast amb la neu s’atenua. Les siluetes fosques (i la majoria ho son vistes en la distància) requereixen sobretot que el cel del fons estigui il.luminat, es a dir, es benefícien molt més del tipus IIº (o efecte pantalla com a gairebé sinònim) i en menor grau del mixte.

TP1340568 b

Mallorca per la tarda del dia 18/01 amb el cel tot cobert de núvols mitjos-baixos relacionats amb un front fred que estava començant a entrar des de l’oest. Les bandes de núvols estaven intercalades amb algunes franjes de lluminositat, més abundants al fons de l’horitzó. El cel de l’illa tot i estar al sudest i el sol al sodoest rebia un diferencial positiu de llum. Vaig anar a retratar-la des del Turó d’en Baldiri, a Premià de Dalt.

Albert_Vàzquez130116

Una Mallorca molt nítida amb la llum de l’albada (efecte pantalla) però ajudada potser una mica també amb una mica per la opacitat dels núvols propers. Aquesta foto no es meva, sino de l’Albert Vazquez, bon observador últimament també de la Serra de Tramuntana. La perspectiva està presa des del Turó del Carmel. Una altre bona fotografia la va fer tambe en Sergi Periche, crec que des de La Rovira. Comentar també que unes hores abans, al capvespre (i preveient l’adveniment de situació) jo l’havia retratada des del Turó de l’Home, però sense intervenció de cap efecte d’aquests referits.

LA LLUM EN LES ALBADES MÉS ENCESES. ALTRES FACTORS DE LLUMINOSITAT.

El fons del cel sobre l’horitzó, quan més lluminós esdevingui abans de la sortida del sol, condiciona en forta mesura l’espectacularitat que pot tenir  l’albirament d’un perfil si el que busquem és una visió de contrallum, o d’efecte “pantalla”.   I per aconseguir-ho, a banda dels factors relacionats amb els núvols, els quals poden obstaculitzar la lluminositat o repartir-la per on en més ens cal i aleshores ajudar-nos, cal que l’aire sigui net , i no sols entre l’observador i el motiu distant sinó sobretot al darrera del motiu. En les albades els raigs de llum procedeixen de més enllà de les siluetes. Si l’aire no està com cal bona part de la llum no es tant dispersada sino que és absorbida i en conseqüència no arriba amb prou incidència fins a les inmediacions de les siluetes. El paper de la humitat es controvertit en molts casos donat que per una banda les microgotetes (afavorides per la humitat però no sempre conseqüents amb la mateixa) dispersen força la llum i poden ajudar a repartir-la millor darrera les muntanyes si no tenim la sort de poder gaudir d’un eclipsi astropaisatgístic directe; tanmateix però, no tota la llum que dispersen resulta en la direcció més desitjable (depen de factors que no detallaré per no extendrem una barbaritat) i alhora les gotetes, a part de la dispersió també impliquen una certa absorció, factor el qual minva la lluminancia del cel de fons i no es retransmesa, es a dir, minva l’efecte pantalla referit.

El cel de Reis, em va permetre també identificar exemplarment la diferència d’aquests factors comentats. Abans de que pogués copsar l’illa (que com he dit només va ser factible una estona més tard), a l’esquerra del sol el cel mostrava una tonalitat vermellosa i una brillantor més notable que no pas a la seva dreta, més apagada i grisosa. La causa en part estava en la diferent distribució de nuvolositat ja comentada, però sobretot també segurament en les microgotetes existents en ambients amb diferents graus d’humitats a certes alçades a gran distància, les zones d’aire que travessaven els primers raigs de llum solars abans d’arribar a les cotes baixes en els moments previs al de l’aparició del disc solar.

Des de les muntanyes de Castelló, Miguel Zarazoza també va anar a retratar l’illa aquella mateixa albada. Des de la seva perspectiva els cúmuls no van obstaculitzar la visió dels primers instants del dia i la línia de visió projectada més enllà de l’illa arribava a una zona d’humitat equivalent a la que jo veia ben vermellosa a l’esquerra del sol.

Per que es pugui entendre millor això que estic comentant he elaborat tres il.lustracions que crec que ajudaràn. Incloc també un retall de la fotogràfia feta per en Miguel Zaragoza des del Tossal de la Serra d’en Galzeràn per tal de comparar la lluminositat del seu horitzó amb la lluminositat perceptible des de Bcn en les meves imatges.

albades 6 gener

Diagrames albades MarcBret

nuvols

I bé, com a anexe final complementari, un enllaç a un reportatge del diari ARA sobre l’albirament del dia de Reis.
http://www.ara.cat/…/vent-permet-fotografiar-Mallorca-Catal…

Algunes carenes de l’illa des de Montserrat

MP1330706

Montserrat és un dels relleus més entranyables de tot Catalunya (sinó el que més), per els seus aspectes físics geològics i sobretot evidentment per els culturals,  però a més, a més resulta que és un dels massissos que major potencialitat i facilitat sol oferir per poder albirar de tant en tant les carenes de Mallorca. 

I tot i que escrit això (i sabia) personalment jo no havia anat mai encara a intentar-ho expressament.  M’havia acostmat a fer-ho des de més aprop o bé agafar-me reptes més distants però no Montserrat. I la veritat es que ves per on, a la primera que ho he anat a intentar-ho (i ja era hora) ho he aconseguit a la primera. Com quan al Puigllançada, l’hivern passat. Em satisfà pensar que tot i haver gastat gasoil (i embrutat l’aire amb partícules PM 2.5, contradicció en mi) ha estat la quantitat justeta.

PRECEDENTS FOTOGRÀFICS

Naturalment en temps passats si que altres persones han vist i retratat les carenes mallorquines. A la pàgina de Ropits.com per exemple (una pàgina que fa uns anys va aplegar algunes fotografies distants de Mallorca) en podeu veure unes quantes imatges. I segurament deuen haver fotografies en paper fetes abans de l’era digital i gairebé segur n’estic convençut, dibuixos, gravats antics des de segles ençà.. Interessant seria penso, fer-ne’n recerca.

Mallorca des de Montserrat a més es pot veure a més des de molts indrets del massís. No cal anar molt a dalt (tot i que millor si un s’hi enfila es clar) per copsar l’illa si el dia és net. Des dels miradors de la zona del Monestir Mallorca és ben perceptible, acantonada contra una de les parets verticals del rocam que s’hi veu al davant. A no se on vaig llegir fa temps que els treballadors del telefèric estàn algo familiaritzats amb la visió (ocasional) de la serra en l’horitzó i no m’estranyaria que potser alguns d’ells (si hi ha qui te costum de posar l’ull a l’horitzó) gairebé tant com  alomillor jo mateix o com l’A.Puertas des de l’Observatori Fabra..   Pot ser que alguns altres treballadors, i sobretot els monjos que més miren l’horitzó -segur que de manera més purament contemplativa i/o dedicadament espiritual-  també estàn més familiaritzats amb el perfil de l’illa!. Seria interessant fer una ronda d’entrevistes als més vells del monestir.

ELS ALBIRAMENTS MONTSERRATINS

Montserrat te un grapat de factors que juguen al seu favor de cara a poder albirar la serra.  I dic albirar bastant expressament, pensant efectivament en les albades. Per raó de la seva ubicació, en latitut algo més sud que per exemple Collserola, el Montseny o Sant LLorenç de Munt, el sol surt sempre més aprop de la silueta de l’illa que les citades orografies, i per tant l’horitzó des de Montserrat pot estar més lluminós en aquest sentit i en conseqüència facilitar el % d’albiraments exitosos.

Altres serres de més al sud encara resulten més ventatjoses, especialment el Montsià o els Ports de Beseit (els quals disfruten a més d’eclipsaments astropaisatgístics directes a l’hivern) però a excepció d’aquest últim massís, son més baixets. Montserrat en canvi te una alçada notable i no està especialment lluny de l’illa. De les serres prelitorals només el Montseny la sobrepassa en alçada, però al Montseny, a banda del factor de la latitut (més perjudicial de cara als albiraments matinals) sol concorrer un temps més humit. La costa central-nord i les comarques del seu darrera sovint senten l’efecte rebuf de les ventades de mestral i de tramuntana que afecten altres parts del pais i degut al rebug son receptores fàcilment de nuvolositat, la qual a més ve a ser de tipus convectiu. Montserrat en canvi sol quedar més al marge.  Nogensmenys tambe, quan bufen vents de ponent (menys proclius al rebuf) Montserrat te un paper ventatjós imagino, en aquest cas per el que es deriva dels efectes de la pol.lució atmosfèrica. En tals situacions d’oest l’índex de partícules contaminants presents entre Montserrat i Mallorca pressuposo que deu ser menor degut a que la contaminació procedent de l’àrea metropolitana de Barcelona no intercepta per damunt del mar la línia de visió amb Mallorca, lo qual com es pot imaginar si que s’esdevé amb les observacions que s’atenyen des de el nord o des de just darrera de l’àrea metropolitana.

A LES PRIMERES LLUMS

Vaig sortir de casa ben de nit, naturalment, tal com cal intentar-ho gairebé sempre si volem tenir el bon premi de veure i/o retratar les muntanyes distants de l’illa; però em vaig demorar una mica, una mica massa..  I es que per una banda al llit s’estava massa bé i per una altre el satèlit (convé comprovar la última foto satèlit) mostrava uns quants núvols que em podien fer la guitza si arrivaven a cobrir molt la serra de Tramuntana; en qualsevol cas era millor intentar-ho aquell dia des de Montserrat que des de altres llocs que també tenia en ment, ja que els altres estaven més interceptats per núvols (segons el Meteosat). Tampoc m’en podia anar molt lluny ja que també havia de pensar en la meva feina; aquell dia no era pas festiu i tot i que jo afortunadament em trobo en una situació que puc disposar d’una certa flexibilitat horaria, aquell dia no em podia arrepenjar gaire i havia d’estar al meu curru abans de mig matí.

Total que vaig arrivar al plà del Monestir i primera sorpresa… No va ser positiva. Abans de fer-se de dia fins i tot, ja et fan pagar tarifa de pàrking.  No tenia temps de deixar-lo al quintu conyu per anar caminant i vaig haver de recollir tiquet; pagar per poder mirar el cel des del Monestir.  Això em passa per no ser monjo o sacerdot es clar; imagino que en tal la cosa deu anar diferent ;- ).
MP1330724
La segona impresió però, va ser magnífica. La lluna menguant, bastant fina, el planeta Saturn, Venus ..i Mallorca!.  En el primer cop d’ull vaig dubtar de si eren núvols, perquè sobre una part de l’illa efectivament ho eren, però no sobre una altre part. El Puig Major, com sovint succeix, estava recobert, però no el Massanella. Aquesta desigualtat entre els dos principals cims de l’illa sol passar bastant més sovint del que em pensava. El mateix Marcos Molina (fotògraf de l’illa) m’ho ha comentat no fa gaire.
El Massanella, apart de ser algo més baix que el PMajor (però poc més) es troba més al nord i per tant més amagat dels vents de sudoest, els quals sovint son els que aporten núvols a l’illa si a Catalunya passen aponentats. El Puig Major tanmateix -i en aquesta consideració va fer bon incís el M.M.-  està més aprop del mar que el Massanella, que queda algo més interior. Un altre factor que també penso que deu influir és la diferent orografia entre l’ún i l’altre. El Massanella molt més ondulat de contorns deu permetre el pas d’un fluxe laminar de vents que permeten que la nuvolositat no es quedi tant atrapada com al entorn del Puig Major, més abrupte tot ell, més procliu a generar turbulència traduïda fàcilment en cúmuls, a propiciar convergència a nivell de microescala i a retenir fluxes a sotavent en general.
M’havia d’espavilar a enfilar-me cap a la serra si volia veure més Mallorca però el fet de veure-la ja des del Monestir i posar-me a fer fotos des de allà em van retrassar un bon grapat de temps.  Però bé, em va donar encara d’agafar el Camí de La Creu, i corrent a correcuita pujada amunt, carregat amb càmera i trípode..   Arribar per lo menys fins la zona de les ermites abans de que sortís el sol.

La zona de les ermites és una zona de Montserrat antigament (ara no tant) cercada per la meditació més serena en sol.litut. Eremites (ermitanys) vivien allà en petits temples escampats i davant seu tenien el sol, el paisatge completament obert i de tant en tant -segurament més sovint que avui en dia, dons l’aire era més net de tot-  l’illa de Mallorca al fons, a l’horitzó.  La seva contemplació, sense càmeres fotogràfiques, sense les presses (cas meu) d’haver de tornar a Barcelona al cap de poc…  de ben segur que poc tenia a veure amb la meva, tot i que me la intentoimaginar i a través de l’exercici de la imaginació, una mica empatitzar.  I pot ser que la visió de l’illa, uns dies si, uns altres dies no,potser anava en consonància de vegades amb altres sentiments seus interiors i confluia armoniosament amb la devoció a Deu, molt més llunyà que Mallorca, i alhora més proper, com tot allò que per molt lluny que estigui, ens remou o ens pot remoure, en lo més íntim del nostres esser.
Generalment els albiraments de l’illa duren poc, fins que el sol ha acabat però amb aire net i sec la cosa s’allarga. Existia una certa humitat però sobre el mar estava quasi tota per sota d’un nivell característic d’inversió anticiclònica;  per això només sobresortien els cims, a excepció de la zona del Puig Major, que com he dit, si que estava tapat amb núvols per damunt i en aquest sentit em va anar de pels (podrien haver ocupat també la resta de la serra) de que en realitat no veiés res. Però mentre els núvols permetessin, es veia. I em vaig enfilar una mica més amunt, fins gairebé el Plà de Les Taràntules, on no he vist però pas taràntules ;- ).  Si que en canvi em vaig creuar amb una cabra salvatge, com les propies dels Ports de Beseit. Pressuposo que hauràn estat reintroduïdes a Montserrat bastant recentment, i potser a partir d’individuus dels Ports. Una delicia afegida trobar-se a aquesta animals tant espectaculars al massís.  Ara falta reintroduïr llops, per equilibrar l’ecosistema, però a això em sembla que ja no s’atrevirà el govern o la conselleria de Turisme.

I bé, dons a correcuita (per no per la cabra) vaig tornar a baixar, i a correcuita vaig tornar.. Bcna, pero entre mig vaig veure l’illa.

Un altre dia, està pendent contemplar-la des de Sant Jeroni i retratar la Serra tant bé com el Marcos Molina ha fet a la inversa en més d’una ocasió ja més d’una vegada. Aquí la seva última fotografia magnfíca bastant recent des del Penyal del Migdia a Montserrat.

MP1330790 allargada

Una altre imatge meva per acabar, feta des de prop del Plà de les Taràntules. Els núvols sobre el sector del Puig Major anaven a menys però no acabaven de fer net.
 

Enguany fa un any. Cims remots i ultrarremots del Pirineu retratats des del Maestrazgo. x Juanjo D.D.A.

 

Portava temps sense escriure articles i tinc uns quants pendents de publicar. El present és un d’ells i vull aprofitar ara que s’acaba d’acomplir un any per no demorar-lo més, per lo menys aquest. Una visió excelentíssima del Pirineu!, aconseguida per Juanjo Diaz de Argandoña, des d’un dels punts més remots des d’ón és potencialment factible observar-lo i que a més,-i precisament en aquest mateix sentit-, va comportar un nou rècord de distància entre dos relleus de la península ibèrica.
Per altre banda, la panoràmica del Pirineu, abarcant en amplitut un munt de comarques (gràcies també a la gran distància) va resultar una fotografia també fenomenal en molts altres aspectes. Penso que es val ben bé el qualificatiu de suprema. Tot seguit ho mostraré; anem per parts.  De oest a est. Des de l’extrem del Pirineu navarrès fins al gironí, tot ho tenia davant els seus ulls!

Ezkaurre-Bisaurin Edit JuanjoDDA
Entre Peña Ezkaurre, de poc més de 2000 m. a la frontera navarra i el Bisaurín, el primer cim ja de més de 2600 del Pirineu Occidental.

1 edit JuanjoDDA
Des del Bisaurín fins al Gabietu. Entre mig en quant pics destacats. S’aprecien els Picos de l’Infierno i Grand Faché -situats al darrera les xemeneies- i més a la dreta ailladament el Vignemale.

2 edit JuanjoDDA
Entre el Vignemale (inclòs) i el Cotiella. Al mitj esquerra el Massís del Monte Perdido.

3 edit JuanjoDDA
Des del Cotiella fins la Pica de Cerví, ja al Pirineu de LLeida. Entre mig el Massís del Posets, del Aneto, Bessiberris, Comalesbienes.

4 edit JuanjoDDA
Des de la Punta Alta (inclosa) fins el Pic de l’Estanyó (tot i que quasi imperceptible) i entre mig, al centre dreta, la Pica d’Estats!

5 edit JuanjoDDA

Finalment els cims més orientals els quals però ja referiré més en detall línies després.

En suma, un seguit de retalls de la panoràmica obtenida per Juanjo D.D.A. des de un turó del terme municipal de Cantavieja, a la província de Terol, al Maestrazgo -utilitzó la denominació catellana perquè pertany a l’Aragó-. El punt d’observació triat te una cota d’alçada de gairebé uns 1700 metres similar a la del Turó de l’Home; per tant la línia de visió s’esdevenia entre cotes relativament altes.

LA MERDA. UN FACTOR SEMPRE EN CONTRA.

Tot i la gran distància paisatgística aconseguida i la bellesa en si dels relleus que s’hi perfilaven, com veieu també s’apreciava una inequívoca ploma marronosa la qual s’extenia en front de bona part del paisatge. Es tractava bàsicament de contaminació industrial, i sembla que el seu principal focus emisor era la Central Tèrmica d’Àndorra (Terol)  propietat d’Endesa; llurs xemeneies ses veuen bé en en el tercer retall d’abans.  Per altre banda, al sector català el que més s’aprecien eren les clàssiques boires anticiclòniques de la plana de LLeida, boires de ben segur bastant denses però com que es restringuien solsament als nivells de les cotes cotes més enfonssades i des del punt d’observació la línia més llarga de visió potencial no les travessava no impedien la visió dels cims del sector català del Pirineu.

I ara lo maco, a millor resolució; una sel.lecció d’alguns d’aquests retalls i amb les denominacions dels cims assignades per el mateix autor de les fotografies. Per al meu gust reitero que son les millors fotografies del Pirineu fetes des de gran distància. En aquesta primera d’aquí sota s’aprecia el Sector del Vignemale i M.Perdido com a prominències més destacables.

MontePerdidoB edit Juanjo Diaz de Arganoña

Una altre del Pirineu Central. El sector del Posets, Perdiguero i Massís de l’Aneto-Maladeta a la banda dreta, inclouent el Tuc de Mulleres.

AnetoB edit Juanjo Díaz de Argandoña

Nitidesa de fàbula i Fates Morganes

edit compo JuanjoDD

Aquí també, la gran serralada en els seus aspectes de grandesa i majestuositat. Però potser en aquest cas, tant o més fantàstics que els mateixos relleus resultaven els miratges de refracció superior, els quals a més a més eren de gran envergudura i conformant sobre alguns cims diferents “màgics” nivells de varis “pisos”, per tant en aquest sentit son miratges que admeten molt bé el qualificatiu de Fates Morganes!.  Fates morganes totals. Si aquestes esperpèntiques deformacions hagueren aparescuts en alguna o altre fotografia de paisatge feta per exemple mi o per algú altre, ben potser que jo hauria escrit un article específicament al respecte, però havent en les fotografies tants altres aspectes extraordinaris a comentar no em centro sols en elles. Disculpeu.

ElS CIMS MÉS DISTANTS

Aquí van. Un retall amplificat i contrastat de l’extrem més oriental de la panoràmica. Ni més ni menys que uns quants cims del Ripollès!.

És la imatge del rècord de distància entre dos cims ibèrics com he dit, tot superant en uns pocs kilòmetres el rècord en el mateix sentit concret que jo havia aconseguit poc temps abans -el Penyagolosa vist des del Montseny-  i sobre la qual imatge ja vaig escriure un pertinent reportatge.
CantaviejaTorreneules_retxamp_JuanjoDDA

El sobrecontrast a la foto de Juanjo l’he aplicat per tal de facilitar la distinció dels cims més remots (i en aquest cas he estat jo qui ha editat i assignat noms), ja que d’altre manera apenes s’entreveuen.  Però segons va explicar Juanjo, mentre contemplava el panorama es va adonar amb el seu telescopi d’una petita taca blanca en l’extrem dret dels perfils de la zona oriental, una taca que de primer cop d’ull va sospitar que alomillor es podria correspondre amb el Canigó però poc després ja va interpretar que  més aviat seria la silueta del Bastiment. Jo també ho crec que ho va veure, ja que a la fotografia el citat s’aprecia bastant inequívoc. Pero sorpresa, no sols el Bastiments!; jo mateix vaig descobrir que fent un anàlisi algo més pormenoritzat de la seva fotografia, considerant una refracció alta (que penso que obviament es va donar) i aplicant el contrast m’he donat compte que també va quedar retratat fins i tot el Torreneules i el Grà de Fajol!, és a dir, un altre cim de la capçalera del Ter (al igual que el Bastiments) retratat des de la provincia de Terol.  El Torreneules com una silueta més obscura (segurament degut a la seva habitual falta de neu a la cara sud) i el Fajol des de Teròl per tant, rima i tot. Per cert, reitero, només albirable en condicions altament elevades de refracció atmosfèrica, com va ser el cas d’aquell dia, dominat per un potent anticicló força sec en alçada.

En resum dons, unes fotografies excel.lents. Ja era hora que per la meva banda les reportés.
No obstant, algunes d’aquestes imatges (o retalls d’imatge millor dit) si que les podeu haver ja vist anteriorment. Al web de Beyondhorizons.eu hi han escrites algunes entrades envers elles i directament de primera mà per l’autor.

Per altre banda, si voleu fer una comparativa dels panorames amb una representació gràfica obtinguda del simulador panoràmic de Ulrich Deuschle, amb moltes més denominacions dels cims compresos, aquí va l’enllaç respectiu. (click).