Les muntanyes balears contemplades des d’Andorra.

VIDEO SEQÜÈNCIA AMB MOLTES MÉS IMATGES: https://youtu.be/2bFnDs4_oOI

Ja tocava. Després d’haver contemplat (i seguir contemplant habitualment) Mallorca tantes vegades cada any des de Barcelona i altres indrets propers de les serres litorals i prelitorals (i alguna que altre vegada des del prepirineu o fins i tot també des del Puigmal) em venia de gust retratar-la des de algún punt llunyà del Pirineu de més de 300 kms. I a més -ja posats-, des d’un altre estat; per què no?

L’EL.LECCIÓ DE LA MUNTANYA.

Des de feia anys ja vaig adonar-me que el dia que escollís copsar-la des d’Andorra, el cim més idoni per a tal finalitat i per fruir del paisatge mallorquí seria el Montmalús. Havent fet les simulacions paisatgístiques pertinents des dels principals sostres mallorquins, era el Montmalús el pic íntegrament andorrà que més prominència paisatgística semblava tenir; el que més sobresortia, el que més millor es veuria i per tant també a la inversa en aquest cas, seria el Montmalús el cim des del qual es podrien albirar millor els perfils dels principals cims de Tramuntana. I a més amb un detall paisagístic al costat ben atractiu de ser enmarcat; el del Tibidabo mateix. Val a dir també que a més a més; l’any 2010, quan en Marcos Molina -fotògraf de Mallorca- des del Puig Roig (cim de 1000 m. de la Serra de Tramuntana) va retratar les muntanyes del Cadí i alguna que altre molt tènue del Pirineu, analitzant la imatge en sobreconstrast vaig adonar-me de la silueta nevada del Montmalús (feu click), en concordància amb la simulació panoràmica pertinent generada a través del programa d’Ulrich Deuschle. Des d’Andorra no em consta cap precedent fotogràfic dels relleus balears pero si del punt nocturn de llum artificial de les instal.lacions militars del cim del Puig Major; una imatge que en el seu moment jo mateix vaig analitzar i vaig acabar fent-ne un reportatge citant al seu autor, en Jordi Soler.

Tot això que acabo de referir varen ser diguem-ne els precedents i com dic, havia d’arrivar el dia de decidir-me a anar retratar la serra de Tramuntana des d’Andorra.

Aquest dia va arrivar a mitjans de novembre d’enguany (2023). Des de ben feia més d’una setmana sencera abans ja vaig endevinar que s’advenien una serie de dies que es podien traduir en visions molt nítides del perfil muntanyós balear tot i que al principi vaig dubtar quin dels dies en concret acabaria resultant el millor de la serie!. Val a dir que tanmateix, un albirament des del Pirineu requereix d’un major nombre de condicionants meteo-geogràfics favorables que fer-lo des de les habituals serralades litorals. Sovint m’he trobat en moltissimes ocasions en les quals des del Tibidabo estant, la visió de l’illa estava perfectament destapada pero coincident amb molta nuvolositat de núvols baixos als cims del Pirineu; no tant al Puigmal -el qual si que te una mica més de tendència a resultar destapat en en les situacions proclius- o al Puigllançada i la Tossa, pero si ben sovint pel que fa a altres cims, els ceretans i els andorrans. I així va començar la serie de la bona setmana d’albiraments; els primers dos bons dies Mallorca es va veure força bé però vaig adonar-me (i com ja vaig sospitar previament) que el Pirineu estava irregularment tapat. El dimarts dia 14 em va acabar semblant que podria ser el millor i ja la tarda del dilluns 13 va resultar des de Collserola una visió molt bona per ser de tarda. Allò va ser el punt definitiu per mi perquè no em cabés ja pràcticament cap dubte de que l’albada del dimarts seria la millor de totes; la que reunia tots els factors favorables!, fins i tot la millor Mallorca de l’any podria arrivar a ser! i si tenia la il-lusió propòsit, calia anar-hi, si o sí. I havia fet bé d’esperar-me a tal dia.

APROXIMACIÓ I PUJADA:

Sense haver dormit pràcticament gens després de sortir de casa després d’uns centenars de Kms vaig arrivar a l’estació de Grau Roig vora les 4 de la matinada. Molt de goig, molta pau. L’aire es respirava prou sec -molt bon senyal-, no s’advertia practicament rosada ni núvols enganxats a les carenes i la temperatura francament molt elevada per l’època de l’any; rondava els 4 graus a Grau Roig i més alta més amunt; això ja de per si era un dels factors que havia tingut en compte feia dies de cara a la visibilitat i s’estava acomplint.

La caminada des de Grau Roig no ofereix difficultats si el bon temps acompanya i apenes hi ha neu o n’hi ha pero en bones condicions de trepitj o de lliscament amb esquís. Xinu xanu vaig anar enfilant per la vall i alguna que altre pista d’esquí fins arrivar al cordal de muntanya de la banda dreta de l’estació; des dels dos llacs d’allà de nou direcció sud des de la cara nord envers al coll de Montmalús. La pujada al coll va resultar molt més delicada; calia anar en compte; havia neu, pero més que neu dura, el que havia era sobretot gel, verglass, neu licuada i reglaçada; en molts casos una fina pel-licula sobre cada pedra, sobre cada roca, perfectament transparent; roques que semblaven seques i per bon peu, eren tant relliscoses com les algues dels torrents; val a dir que situacions així son ben comunes als mesos d’octubre i novembre a l’alta muntanya pirinenca i malgrat la temperatura de l’aire relativament alta (i per sobre dels zero graus), al ser al mateix temps la humitat ben baixa, comporta un refredament evaporatiu de l’aigua líquida, resultant temperatura més freda arran de terra (o de roques) i més a la cara nord es clar, que és on em trobava pujant i una miqueta arrepentit de no haver optat per portar-me els crampons i caminar algo més àgil i segur. En tot cas, l’excursioneta no va portar-me cap complicació afegida més i vaig arrivar a la collada i un cop allà ja sense res de neu ni de gel, en un tres i no res al cim; en total unes dues horetes i quart.

L’ALBIRAMENT

Encara era massa obscur tot quan vaig arrivar a dalt per distinguir res al horitzó pero al poc que es va començar a clarejar una mica em va semblar advertir al fons unes formes i a la que el llum es va incrementar les vaig vaig veure inequívocament, sense necessitat de càmera ni binocles de res, realment havia encertat de plè un bon albirament i allò que s’apreciava en la part més distant del paisatge era indubtablement la silueta mallorquina!. A la seva dreta costava més de distinguir -a ull nu- la silueta del perfil del Tibidabo!, pero resultava clarament fotografiable aplicant zoom a la càmera així com les llums de la Torre de Collserola. Mallorca però perdia qualitat amb les footografies a més augment degut a que havia turbulència per causa del vent travessant muntanyes i valls.

El cim del Montmalús és força espaiós; còmode d’estar-s’hi i apte per dormir si es vol carregar abans una mica més de pes. Unes quantes fotografies les vaig fer des d’un cantó i unes altres des de les pedres amuntegades indicadores del punt culminal. La percepció, a més de nítida, es va perllongar fins i tot quan el sol ja estava sortint i enlluernava els celatges propers. Més tard, si que de mica en mica la silueta de les muntanyes balears es va esvair i sols varen restar visibles les de Catalunya.

En el camí de baixada em vaig parar a voltar pels llacs i a fer uns altres tipus de fotografies, de plantes, de trossos de gel, etc.. les quals no obstant ja no son de l’encaix en aquest blog sobre horitzons llunyans pero les podeu veure en aquest enllaç: https://youtu.be/O-L3BnfesOM

TIME-LAPSE de Mallorca amb infografia afegida: https://www.facebook.com/reel/1259279944764642

ASCENS DIURN I ACOSTAMENT PREVI AL MONTMALÚS Previament a la data de tot el referit, en concret un dia d’agost de fa dos estius vaig pujar de dia al Montmalús. Vaig anar d’excursió per prendre coneixement del terreny (mai previament l’havia ascendit) per de cara a quan anés de nit amb més difficultats orientatives visuals (mai utilitzo gpss) no em costés trobar gens la via més fàcil i ràpida d’ascens. Un dia de febrer d’enguany vaig anar a fer un intent de matinada pero (i malgrat el citat en l’anterior paràgraf) per error vaig començar pujant per una pista equivocada i quan em vaig adonar ja no estava a temps de reenfilar el rumb correcte per arrivar al cim a temps abans de que sortís el sol per l’horitzó. A més em vaig trobar amb un munt de neu pols desigual que a cada tres o quatre passes en alguna m’enfonsava fins la cintura; no comptava que la neu estigués tant pols i no portava raquetes ni esquís tampoc. Per tant en aquest sentit va ser un despropòsit; pero pel que feia a la previsió meteorològica personalment no l’havia fallat pas gens. Em vaig acabar assabentant que des del O.Fabra l’Alfons Puertas l’havia observat i retratat prou bé.

DES DEL PUIGMAL. El 24 de desembre de 2022 vaig retratar Mallorca des del Puigmal i com em van sortir prou bones les vaig decidir reportar. Aquí al dessota s’aprecia el Puig Major darrera el Tagamanent. Em sembla que van ser les primeres que alguns mitjans van reportar des del Pirineu tot i que personalment ja havia retratat l’illa des del Puigmal en algunes altres ocasions també pero amb resultat bastant més tènue.

La situació meteorològica que vaig cercar i aprofitar, a grans trets es va caracteritzar per un flux aponentat i una mica agarbinat en superficie d’intensitat lleu, estabilitat atmosferica notable devinguda per un parell de nuclis d’altes pressions ibero-africans; sequetat a bona part de la columna d’aire, massa d’aire neta d’origen atlàntic, temperatures elevades sobre el mar balear ((20º en sup. i 15-17º a 850 hpa)) devingudes de subsidència i parcialment per fogony; fronts septentrionals estacionaris en disposició paral.lela a les isóbares (no activament perpendiculars respecte a elles) sense falques i suficients humitats en alçada.