2021. Noves sortides de sol encara més llunyanes.

-Muntanyes alpines a més de 400 Kms. Les sortides de sol més distants.- #Astropaisatges.

A l’esquerra el Massís de l’Estrop, inclosos els cims de Les Trois Eveches (410 Kms) dins el sol retratat el 16/7. A la dreta el Pic Coyer i Roche du Cartoon (412 Kms), el 29 del mateix mes.

ANTECEDENTS:

–Al 2014 amb uns companys (J.Diaz de Argán i J.Solé) varem retratar una part del Massís de l’Estrop davant del disc solar des del Canigó. https://horitzonsllunyans.wordpress.com/2014/07/25/les-primeres-fotografies-dels-alps-des-de-els-pirineus-possible-record-mundial/

https://www.pressreader.com/spain/la-vanguardia/20141116/282690455489057

-Al 2015 també des del Canigó i tot havent-me adonat jo -i ja l’any anterior- d’altres possibilitats similars envers altres muntanyes algo més distants, tals cims van apareixer a les càmeres. Reportat en aquest enllaç de Beyond-horizons.org. En aquell cas però jo no vaig gosar al final anar-hi i van ser uns companys els qui van fruir de l’ascensió i la consecució.

-Al 2019, per part meva de nou present; en tal ocasaió amb dos altres companys (Pep Puig i Pau Gaspar) varem anar al Ripollès i vaig retratar la silueta de l’Estrop des del Noufonts, superant els 400 kms en astropaisatge. https://horitzonsllunyans.wordpress.com/2019/07/27/probablement-la-sortida-del-sol-mes-distant-del-mon-retratada-fins-ara/. Va ser especialment bonic per mi poder contemplar íntegrament la silueta de l’Estrop, tenint en compte que la línia del perfil del massís retratada previament des del Canigó no va integrar bé el cim cabdal sinó el d’un cim adjacent del massís; la Tete de Chabrieres.

-I arrivem al 2021 on he fruit amb tres sortides. Per una banda la repetició de la sortida de sol per l’Estrop des del Noufonts pero a més en aquest cas inclouent tres cims algo més distants del seu mateix massís que se m’havien escapat al 2019! :- ).

Per altre, finalment una setmana després, a finals del més de juliol, una nova sortida retratant alguns dels altres cims dels Alps de la Provenca a 412 Kms!. I bé, sobre aquestes dues últimes “aventures” son les que que ara aquí en aquesta entrada del blog, en faig ara narració. Podria incloure una tercera entre una i l’altre, pero sense èxit i que quedarà pendent per al 2022.

1ª PART. 16/08/21 SORTIDA DEDE SOL DARRERA LES TROIS EVECHES (Massís de l’Estrop). 409 kms.

Propòsit autoencomanat: Repetir la sortida de Sol des del Nou Fonts i tornar a retratar l’Estrop però a més inclouent tres cims del mateix massís algo més distants (Trois Eveches, o muntanyes dels 3 bisbes, traduit al català)

DESCRIPCIÓ RESUM DE COM VA ANAR LA COSA:

3:30 Ring, des de la tenda (acampat a Núria)

3:40 Quina foscor -em dic-

3:45 Xinu xanu..

4:10 Pont i corriol a la Vall de Noufonts. ..Saltant com un vailet sobre torrents.

4:20 Caminant amunt amb el frontal per passos de vaques; extrasístols presents (una molestia pero prefereixo no entrar en detalls)

4:30 Apago llum. Em descentro i alhora em concentro. Contemplo ..La meravellosa Via Lactia.

4:35 Continuo. …Sense presses, a gust, sense sensació de “lluitar per aconseguir res”; deixant-me conduir; com si el corriol fos …Un rierol de somni.

5:00 ..S’esvaeix la Via Lactia. Senyal de que m’he d’afanyar una mica si encara he de pujar el coll!!. Una cosa és relaxar-se i una altre massa massa..

5:15 Arrivo al coll de Noufonts i veig el panorama, no gaire engrescador pel que fa a la nuvolositat. Pel demés, diguem que fa tramuntaneta i rasqueta per ser estiu. 4 o 5°C com a molt, lo qual sumat al vent, aporta sensació de quasi gelor als dits, acostumats a les caloretes. Paro una estona a redós d’un roc, menjo una mica i em distrec una mica de nou.

5:40 Reenfilo pel corriol carener, parant ocasionalment per recontemplar els tons cambiants dels cels italians d’una mica més enllà dels Alps.

6:00 Arrivada al cim. Reexamen. Molts núvols a l’horitzó. Primera impresió tècnica: Pot ser serà un fracàs pel que fa a l’objectiu concret.

6:16 (aprox). Apareix el limbe del sol mentre encara no m’havia preparat bé la càmera per una mica de despist (típic meu) o autoarrepenjament!.. La col.loco com puc sobre unes pedres de manera gens professional i faig uns primers clicks.

6:17 A ull sense càmera me’n adono mentre va apareixent el sol, que hi ha una silueta davant el disc, que si, que sembla realment la de l’Estrop! Wau!! Sensació d’estar de nou presenciant -en tal cas- la sortida de sol més distant en sentit paisatgístic! :- ). Moments agosserats de pressa o autopressió (i conscient de que el trànsit és fugaç) solapats pero amb una sensació de relantiment del temps. Sensació com de que tant l’espai com el temps és estirable.. “Ioga paisatgístic”? Pero el temps no es deté prou. Catxis.

6:17 Mirant de nou a través del visor procuro copsar amb la càmera algun dels moments en que la silueta del sol queda centrada amb l’Estrop (408 Kms) i els Trois Eveches (409 Kms) a la seva dreta (els tres cims més distants i que no em van quedar ben encerclats fa un parell d’anys). Me’n adono – com era d’esperar-, que hi ha força seeing (distorsió refractiva derivada de la turbulència o dels diferents gradients de vent i pressions atmosfèriques) amb lo qual les fotografies amb una mica de zoom queden una mica lletges, com desenfocades.

6:19 El Sol abandona el Massís de l’Estrop i la silueta s’esvaeix. Arriva aleshores el torn dels cims dels Ripollès els quals reben llurs raigs. Entre ells el Finestrelles, des d’on fa 5 anys varem copsar (M.Larroya i jo) els cims més distants a nivell mundial (rècord Guiness). Posteriorment el sol s’oculta momentaniament per darrera una banda d’estratocúmuls i reapareix poquet després (6:28).

Les senyorívoles ombres del Nou Fonts i dels pics veïns, inicialment projectades vers la llunyania, van escurçant-se i els prats de les valls de Núria i del Conflent començen a rebre els primers raigs dauradors..

7:00 Baixo al coll i m’arrivo a la cabana de Nou Fonts.

7:15 Aprofito no obstant que estic per les carenes i me’n vaig als pics de la Vaca a contemplar el Circ de Carançà i les valls del Freser. Isards em miren des de la seva relativa i subjectiva llunyania i després al migdia les marmotes corretejen i s’abracen entre feixes de festuques i algun que altre grupet dispers de lliris pirinencs a la coma de Nou Creus, val a dir les més precioses joies florals de les valls de Núria durant el mes de Juliol.

Més imatges en aquest àlbum: https://www.flickr.com/photos/llumullada/albums/72157719741173953

IIº PART

Aprofitant una altre bona oportunitat azimutal del sol, un intent sense èxit dins del mateix mes, amb possibilitat d’una altre muntanya més allunyada; no va fructicar per causa de la nuvolositat. Intentaré repetir el nou any vinent.

IIIº

29 Juliol. SORTIDA DE SOL DARRERA EL GRAND COYER I EL ROCHE DU CARTON. 412 Kms.

INTRODUCCCIÓ RESPECTIVA:

Si la refracció no era desfavorable sabia -i ja des de feia uns anys en sospitar-ho i cercar simulacions digitals apropiades- que seria possible copsar cims més llunyans des de la mateixa zona o el mateix punt en altres dates properes o equivalents en les dates i moments apropiats del calendari solar. A banda dels astropaisatges, el 2016, ja havia estat testimoni de que s’apreciaven cims més enllà que la mateixa Barre dels Ecrins per exemple, a més de 440 Kms, malgrat que a les simulacions digitals projectades amb el valor predeterminat de refracció standar no es mostraven, pero si introduint manualment valors per lo vist més concordants per a tals distancies en certes situacions. Pel que fa a astropaisatges, el 2019, després de retratar l’Estrop vaig perfilar una mica més la idea i sense més dubte encara després d’haver pogut el passat mes de Juliol copsar els Trois Eveches ja referits (m’havien quedat pendents dos anys abans), amb un índex de refracció que certament tampoc no era pas gens res de l’altre món.

I bé. El Noufons reunia de nou també les característiques més aptes per poderlos captar-los i em vaig posar en ell de nou com a cim esgafat, si els núvols no em feien la guitza com pocs dies abans.

Era en aquest cas la tarda d’un dijous i havent perdut l’últim tren cremallera d’accés a Núria, l’alternativa més curta era apropar-me amb vehicle fins a Fontalba i des d’allà caminar fins Núria i proseguir la resta abans que clarejés.

Val a dir que l’aproximació previa a Fontalba semblava feta a propòsit irònicament parlant: Boira, molta boira!! A plena nit, feia gràcia pensar que tot i que no es veia ni a més de 7 metres estava anant per contemplar una sortida de sol que requeria una transparència de centenars de kilòmetres!. Això si, tot just arrivat a Fontalba, ja no havia la boira!, el seu sostre quedava al nivell dels 2000 metres.

Era l’hora de la Ventafocs i coincidint amb la sortida de la lluna -tota rogenca darrera les carenes-, vaig començar a caminar sota el cel estel.lat. Prefereixo a partir d’ara fer crònica en present verbal:

A PEU:

Arrivo a Núria després del trajecte des de Fontalba i reposo una estona pero sense pas dormir (per si de cas no sento el despertador). Continuo la marxa a les 3:30 aproximadament enfilant de nou la vall del Noucreus la qual a l’inici és la mateixa que la del Noufonts. Creuo el Pont de l’Escuder, esquivo vaques mig adormides intentant no marejar-les, enfilo els pendents de gespes molles, em distrec en ocasions retratant clavells com si fossin estels, prosegueixo pel corriol, pujo a la collada de Noufonts i de repent, vora les 5 de la matinada, encara a plena nit, veig tot de núvols que apareixen des del SW i que començen a ocultar el Puigmal i altres cims de les carenes. Gran decepció, es clar, però prosegueixo, arrivo a la collada de la cabana i un cel grisós a l’altre banda encara em desilusiona més. No obstant, després de contemplar una estona la (igualment) bellesa de la natura (reptes de distancia a banda) tombo a l’esquerra i continuo, muntanya amunt, la carena del Noufonts. Arrivo al cim i el panorama pel que fa al objectiu a assolir cada instant és pitjor; vull dir que els núvols ultrapassaven bastants punts de les carenes i es deixaven caure avall en bonic espectacle sense dubte!, pero emboirant encara més la porció de cel que rebria els primers raigs del sol.

Per una confusió d’instants de temps penso llavors que el sol en teoria ja ha sortit pero no es veu; senyal de que l’horitzó està completament ocult. Em distrec uns moments contemplant altres direccions i de sobte ..Quasi a reraull m’en adono del disc solar començant a apareixer i prou potent! Resituo la càmera sobre un munt de pedres i faig unes primeres fotografies. S’aprecien unes siluetes! pero tant irreconeixibles que acabo més intepretant (em decanto) que son núvols. Per altre banda, més properament, la sortida del sol està voltada de núvols a dojo, arremolinats alguns fins i tot, sotmesos als capricis dels vents i estimbats parcialment per les carenes. Em deleito contemplant els moments subsegüents a la sortida del sol i retratant alguns moments de llum irrepetibles, les quals no serveixen per cap rècord pero si per als bonics records (sense accent).

Tot seguit torno a baixar; als prats de baix em començo a creuar amb altres caminants matiners, arrivo a Núria i reviso les fotografies, imbuit per el dubte que em revé i que és hora ja de saber després de tanta dança d’astres i de núvols. I m’en adono, me’n adono, que la línia de separació entre bonys és la del mar i que la separació entre ells es CORRESPON EXÀCTAMENT a la de la simulació panoràmica prevista en relació als alps!. En definitiva, que si, que tot quadra que son els cims i que la sortida de sol haurà estat segurament, la més distant!. I l’astropaisatge com a tal, el més llunyà.

Imatges: Darrere d’un cel ben ennuvolat i unes muntanyes amb forma de cràter de volcà (els cims del Racó Gros i Racó Petit) i amb gairebé ni tant sols visibilitat de vegades per aquestes muntanyes tant properes i veïnes, al mateix temps, una sortida del sol darrere uns cims alpins localitzats a més de 410 km de distància!. Això si, visibles sols en els instants del pas del paisatge davant del sol. Així és sovint, la força de la llum. Les siluetes de les muntanyes (il.lustració de sota), força distorsionades per la refracció atmosfèrica, son en aquest cas el Sommet du cartón, el Gran Coyeur i la Roche du Cartón, als Alps marítims de la Provença.