Les muntanyes balears contemplades des d’Andorra.

VIDEO SEQÜÈNCIA AMB MOLTES MÉS IMATGES: https://youtu.be/2bFnDs4_oOI

Ja tocava. Després d’haver contemplat (i seguir contemplant habitualment) Mallorca tantes vegades cada any des de Barcelona i altres indrets propers de les serres litorals i prelitorals (i alguna que altre vegada des del prepirineu o fins i tot també des del Puigmal) em venia de gust retratar-la des de algún punt llunyà del Pirineu de més de 300 kms. I a més -ja posats-, des d’un altre estat; per què no?

L’EL.LECCIÓ DE LA MUNTANYA.

Des de feia anys ja vaig adonar-me que el dia que escollís copsar-la des d’Andorra, el cim més idoni per a tal finalitat i per fruir del paisatge mallorquí seria el Montmalús. Havent fet les simulacions paisatgístiques pertinents des dels principals sostres mallorquins, era el Montmalús el pic íntegrament andorrà que més prominència paisatgística semblava tenir; el que més sobresortia, el que més millor es veuria i per tant també a la inversa en aquest cas, seria el Montmalús el cim des del qual es podrien albirar millor els perfils dels principals cims de Tramuntana. I a més amb un detall paisagístic al costat ben atractiu de ser enmarcat; el del Tibidabo mateix. Val a dir també que a més a més; l’any 2010, quan en Marcos Molina -fotògraf de Mallorca- des del Puig Roig (cim de 1000 m. de la Serra de Tramuntana) va retratar les muntanyes del Cadí i alguna que altre molt tènue del Pirineu, analitzant la imatge en sobreconstrast vaig adonar-me de la silueta nevada del Montmalús (feu click), en concordància amb la simulació panoràmica pertinent generada a través del programa d’Ulrich Deuschle. Des d’Andorra no em consta cap precedent fotogràfic dels relleus balears pero si del punt nocturn de llum artificial de les instal.lacions militars del cim del Puig Major; una imatge que en el seu moment jo mateix vaig analitzar i vaig acabar fent-ne un reportatge citant al seu autor, en Jordi Soler.

Tot això que acabo de referir varen ser diguem-ne els precedents i com dic, havia d’arrivar el dia de decidir-me a anar retratar la serra de Tramuntana des d’Andorra.

Aquest dia va arrivar a mitjans de novembre d’enguany (2023). Des de ben feia més d’una setmana sencera abans ja vaig endevinar que s’advenien una serie de dies que es podien traduir en visions molt nítides del perfil muntanyós balear tot i que al principi vaig dubtar quin dels dies en concret acabaria resultant el millor de la serie!. Val a dir que tanmateix, un albirament des del Pirineu requereix d’un major nombre de condicionants meteo-geogràfics favorables que fer-lo des de les habituals serralades litorals. Sovint m’he trobat en moltissimes ocasions en les quals des del Tibidabo estant, la visió de l’illa estava perfectament destapada pero coincident amb molta nuvolositat de núvols baixos als cims del Pirineu; no tant al Puigmal -el qual si que te una mica més de tendència a resultar destapat en en les situacions proclius- o al Puigllançada i la Tossa, pero si ben sovint pel que fa a altres cims, els ceretans i els andorrans. I així va començar la serie de la bona setmana d’albiraments; els primers dos bons dies Mallorca es va veure força bé però vaig adonar-me (i com ja vaig sospitar previament) que el Pirineu estava irregularment tapat. El dimarts dia 14 em va acabar semblant que podria ser el millor i ja la tarda del dilluns 13 va resultar des de Collserola una visió molt bona per ser de tarda. Allò va ser el punt definitiu per mi perquè no em cabés ja pràcticament cap dubte de que l’albada del dimarts seria la millor de totes; la que reunia tots els factors favorables!, fins i tot la millor Mallorca de l’any podria arrivar a ser! i si tenia la il-lusió propòsit, calia anar-hi, si o sí. I havia fet bé d’esperar-me a tal dia.

APROXIMACIÓ I PUJADA:

Sense haver dormit pràcticament gens després de sortir de casa després d’uns centenars de Kms vaig arrivar a l’estació de Grau Roig vora les 4 de la matinada. Molt de goig, molta pau. L’aire es respirava prou sec -molt bon senyal-, no s’advertia practicament rosada ni núvols enganxats a les carenes i la temperatura francament molt elevada per l’època de l’any; rondava els 4 graus a Grau Roig i més alta més amunt; això ja de per si era un dels factors que havia tingut en compte feia dies de cara a la visibilitat i s’estava acomplint.

La caminada des de Grau Roig no ofereix difficultats si el bon temps acompanya i apenes hi ha neu o n’hi ha pero en bones condicions de trepitj o de lliscament amb esquís. Xinu xanu vaig anar enfilant per la vall i alguna que altre pista d’esquí fins arrivar al cordal de muntanya de la banda dreta de l’estació; des dels dos llacs d’allà de nou direcció sud des de la cara nord envers al coll de Montmalús. La pujada al coll va resultar molt més delicada; calia anar en compte; havia neu, pero més que neu dura, el que havia era sobretot gel, verglass, neu licuada i reglaçada; en molts casos una fina pel-licula sobre cada pedra, sobre cada roca, perfectament transparent; roques que semblaven seques i per bon peu, eren tant relliscoses com les algues dels torrents; val a dir que situacions així son ben comunes als mesos d’octubre i novembre a l’alta muntanya pirinenca i malgrat la temperatura de l’aire relativament alta (i per sobre dels zero graus), al ser al mateix temps la humitat ben baixa, comporta un refredament evaporatiu de l’aigua líquida, resultant temperatura més freda arran de terra (o de roques) i més a la cara nord es clar, que és on em trobava pujant i una miqueta arrepentit de no haver optat per portar-me els crampons i caminar algo més àgil i segur. En tot cas, l’excursioneta no va portar-me cap complicació afegida més i vaig arrivar a la collada i un cop allà ja sense res de neu ni de gel, en un tres i no res al cim; en total unes dues horetes i quart.

L’ALBIRAMENT

Encara era massa obscur tot quan vaig arrivar a dalt per distinguir res al horitzó pero al poc que es va començar a clarejar una mica em va semblar advertir al fons unes formes i a la que el llum es va incrementar les vaig vaig veure inequívocament, sense necessitat de càmera ni binocles de res, realment havia encertat de plè un bon albirament i allò que s’apreciava en la part més distant del paisatge era indubtablement la silueta mallorquina!. A la seva dreta costava més de distinguir -a ull nu- la silueta del perfil del Tibidabo!, pero resultava clarament fotografiable aplicant zoom a la càmera així com les llums de la Torre de Collserola. Mallorca però perdia qualitat amb les footografies a més augment degut a que havia turbulència per causa del vent travessant muntanyes i valls.

El cim del Montmalús és força espaiós; còmode d’estar-s’hi i apte per dormir si es vol carregar abans una mica més de pes. Unes quantes fotografies les vaig fer des d’un cantó i unes altres des de les pedres amuntegades indicadores del punt culminal. La percepció, a més de nítida, es va perllongar fins i tot quan el sol ja estava sortint i enlluernava els celatges propers. Més tard, si que de mica en mica la silueta de les muntanyes balears es va esvair i sols varen restar visibles les de Catalunya.

En el camí de baixada em vaig parar a voltar pels llacs i a fer uns altres tipus de fotografies, de plantes, de trossos de gel, etc.. les quals no obstant ja no son de l’encaix en aquest blog sobre horitzons llunyans pero les podeu veure en aquest enllaç: https://youtu.be/O-L3BnfesOM

TIME-LAPSE de Mallorca amb infografia afegida: https://www.facebook.com/reel/1259279944764642

ASCENS DIURN I ACOSTAMENT PREVI AL MONTMALÚS Previament a la data de tot el referit, en concret un dia d’agost de fa dos estius vaig pujar de dia al Montmalús. Vaig anar d’excursió per prendre coneixement del terreny (mai previament l’havia ascendit) per de cara a quan anés de nit amb més difficultats orientatives visuals (mai utilitzo gpss) no em costés trobar gens la via més fàcil i ràpida d’ascens. Un dia de febrer d’enguany vaig anar a fer un intent de matinada pero (i malgrat el citat en l’anterior paràgraf) per error vaig començar pujant per una pista equivocada i quan em vaig adonar ja no estava a temps de reenfilar el rumb correcte per arrivar al cim a temps abans de que sortís el sol per l’horitzó. A més em vaig trobar amb un munt de neu pols desigual que a cada tres o quatre passes en alguna m’enfonsava fins la cintura; no comptava que la neu estigués tant pols i no portava raquetes ni esquís tampoc. Per tant en aquest sentit va ser un despropòsit; pero pel que feia a la previsió meteorològica personalment no l’havia fallat pas gens. Em vaig acabar assabentant que des del O.Fabra l’Alfons Puertas l’havia observat i retratat prou bé.

DES DEL PUIGMAL. El 24 de desembre de 2022 vaig retratar Mallorca des del Puigmal i com em van sortir prou bones les vaig decidir reportar. Aquí al dessota s’aprecia el Puig Major darrera el Tagamanent. Em sembla que van ser les primeres que alguns mitjans van reportar des del Pirineu tot i que personalment ja havia retratat l’illa des del Puigmal en algunes altres ocasions també pero amb resultat bastant més tènue.

La situació meteorològica que vaig cercar i aprofitar, a grans trets es va caracteritzar per un flux aponentat i una mica agarbinat en superficie d’intensitat lleu, estabilitat atmosferica notable devinguda per un parell de nuclis d’altes pressions ibero-africans; sequetat a bona part de la columna d’aire, massa d’aire neta d’origen atlàntic, temperatures elevades sobre el mar balear ((20º en sup. i 15-17º a 850 hpa)) devingudes de subsidència i parcialment per fogony; fronts septentrionals estacionaris en disposició paral.lela a les isóbares (no activament perpendiculars respecte a elles) sense falques i suficients humitats en alçada.

Després de gairebé 9 anys d’estar al Pirineu!. Probablement (alomillor) nou rècord de caire mundial des d’Argentina.

Ens haviem acostumat massa bé a que el rècord mundial de distància fotogràfica estigués al Pirineu -des de fa uns 9 anys!-, i en concret -des de quasi 7- a les meves estimades muntanyes del Ripollès i del Conflent!  pero algun dia havia de passar i (alomillor) ha passat! ara fa pocs dies!.

I dic alomillor perquè prefeixo ser rigurós i esperar a poder veure millors proves futures fotogràfiques; abans de validar-ho del tot, ja que les actuals no ens resulten del tot convincents. Ni a mi ni a altres companys.

Valga a dir això si, que una comunitat d’aficionats i professionals polonesos (i que els tinc enllaçats a la web) ja han fet uns articles al respecte fa unes setmanes al seu favor (1); i trobo que han fet molt bons anàlisis pero -insisteixo- per part meva vull ser prudent i rigurós en tant que el material aportat per l’autor ha deixat molt que desitjar en quant a definició. A més valga a dir que es tracta d’un individuu el qual fa uns anys ja va intentar colar una imatges seva com un rècord del mon sense ser-ho. Nogensmenys aquest cop molts indicis i concordànces apunten a que si que ho hagi aconseguit i per tant la cosa es mereix un article en aquest blog  tot i que a diferència dels altres articles avui vagi sobre Argentina enlloc dels reportages més habituals sobre els Pirineus, ses illes o les sortides de sol pel cap de Tossa per exwmple ;-).

Vull afegir que més dels anàlisis fets pels polonesos citats,  jo mateix, de manera també independent també he procedit i malgrat la poca definició de les siluetes a les fotografies i dels fotogrames i de la manera “xapucera” de filmar, quasi tot trobo que quadra amb que aquesta vegada la cosa no hagi estat un fake.  La incertesa que resta es petita i si la reservo és sobretot perquè jo també me la he aplicat moltes vegades a mi mateix o m’he esperat més temps a publicar coses fins que no he aconseguit fer posteriorment fotografies millors i més inequívoques si les previes en relació a quelcom havien estat excessivaent tènues o dificils d’assegurar al 100%.

Com allargament a aquest resum introductori previ, vull comentar també una altre cosa. I es que a nivell personal tenia en ment i en propòsit anar a intentar aquest mateix rècord argentí i que en teoria era fins i tot “fàcil” pero no vam acabar anant (jo i un altre company)  per fets que més tard referiré també perquè ara no vull allargar aquesta introducció i menys per parlar de “frustres personals”! ;-).  Així que anem al grà!

I si de cas ara escriuré aquestes línies com si no em cabés dubte pas de que es tracta del que es tracta.

Es tracta ni menys ni menys que del Aconcagua!. Copsat des del Champaquí, el punt més elevat d’una serra interior argentina de la província de Córdova, aprofitant una serie de factors:

1º) El factor passiu geogràfic de la bona disposició de la muntanya respecte als bons contrallums vespertins (és tracta d’un eix est-oest)

2º) Unes circumstancies de refracció atmosfèriques suficientment bones (tot i que haurien pogut ser molt millors valga a dir) i evidentment

(3º) Les també prou bones de transparència atmosfèrica. Bones però que també encara ser-ho ser-ho força més; n’estic segur; i a més que sols cal veure a tall d’exemple unes altres fotografies fetes el mes anterior; en aquell cas no del presunt Aconcagua sino d’altres cims andins els quals semblaven revelar en aquella ocasió major grau de transparència tot i quedar l’objectiu amagat. Bé val a dir també que els cels australs solen ser de comú molt més nets; si menys no pel que fa sense dubte a pàrticules antropogèniques i en aquest sentit molts cels que quan a les nostres latituts del nostre hemisferi es mostren extraordinaris, estic segur que allà tals graus es donen amb molta més freqüència. Més tard si de cas faré una extensió de més comentaris sobre això.

Aquesta és una de les (presumibles i intencionades) imatges del cim del Aconcagua i per tant del possible rècord.  Com que ja estat publicada a la web de DalekieObserwacje m’estalvio pujar-la directament –mai es sap que pot passar amb els drets d’autor, i més en un cas delicat així– i aquí està enllaçada.  Veiem un aspecte molt lleu de la silueta, gairebé podria passar per una ombra enlloc de la seva silueta física i sobretot vaig considerar en un principi tal possibilitat. Tanmateix que la opacitat aparent sigui en part una ombra no vol dir que tota ella ho sigui. Per altre banda si fos una ombra, altres siluetes d’altres cims en altres imatges també n’haurien hagut de mostrar una mica. Contemplant aquesta imatge, sigui o no del cim de l’Aconcagua en qüestió i malgrat a més sigui d’un payu que no em cau gens bé, confeso que m’encanta. M’entra l’embruix de la contemplació dels horitzons distants.  Aquella piràmide enmig la inmensitat, darrera la corvatura de la terra; l’horitzó de la Pampa argentina i el cim més alt d’amèrica!…      Frustració de no haver estat jo (m’he entretingut massa amb altres coses personals,apart de compromisos laborals, devocions a la silueta de Mallorca..  (més que als rècords mundials a la pràctica)) o nosaltres millor dit (ja que en veritat tenia intenció d’anar-hi amb un altre company o companys més); nostalgia de no haver-hi anat, pero al mateix temps admiració.

Aquí veiem una altre de versemblant.  La falta de referències visuals properes feia dificil l’anàlisi, pero en alguns casos dins del marc de imatge s’aprecia alguna llum i son les disposicions espaials de tals llums artificials respecte al objectiu les que -comparant-les amb les aparegudes en les d’un registre en format video- els detals que personalment trobo més útils per avaluar la ubicació dels suposats aconcagües; ho cito en plural perquè en les diferents fotografies les formes mostren algunes diferencies les quals poden fer sospirar en errors d’assignació. Les disposicions de les llums sumen punts a favor ja que veig bona concordància respecte als fotogrames,  tot i que és dificil fer-ne una precisió acurada i per tant tampoc assegurar o validar-la del tot.

https://dalekieobserwacje.eu/wp-content/uploads/2023/06/xIMG_8456a.jpg.pagespeed.ic.TCRzAoFwkx.webp

Aquí al damunt un enllaç amb molt més zoom.  La silueta o taca era tant petita que no es veia pas a ull nu.   Penseu que, tot i pertanyer (suposadament) al gegant Aconcagua, la part eixida sobre l’horitzó era sols els últims metres finals del cim!. Ja m’imagino els terraplanistes (sovint els més interessats del mon en aquest tipus de fotografies); els pot resultar una imatge dolça i alhora incòmode per als seus argumentaris, penso.

Aquí (sobre la frase) la imatge que els polonesos han destacat més ja que -i estic d’acord- és la més versemblant al que es pretèn celebrar a les amèriques (i que ja s’ha celebrat, les televisions xilenes no s’estàn de res, a diferència de les de casa nostre). Penso que està forçada de contrast, pero igualment la forma és la més conssistent i alhora semblant amb la taqueta juganera que sembla apareixer i desapareixer en els fotogrames del video demostratiu.

Aquí el video; es tracta del difós a youtube, en el qual es veuen en alguns casos bastants altres “Aconcagües” els quals no tenen correspondència amb les simulacions de relleus panoràmics. Son taques similars al suposat cim i per tant això podia o pot fer pensar que el cim indicat en qüestió sigui  també una taca de soroll.  Ara bé, la veritat és que en el video original, les taques de soroll reconec que son molt menors i la que es destaca a més manté una ubicació aparent bastant conssistent.

Les imatges quasi imperceptibles del presumt cim en el video; tot i  i ser de molta pitjor qualitat que les fotografies (ja de per si molt pobres) son les que també permeten relacionar millor el posicionament de la taqueta en questió amb els azimuts corresponents. L’anàlisi del video era sense dubte la millor opció per no dir la única (les fotografies ajuden pero no prou) per poder validar el cim ja que en les fotografies no hi han pas altres relleus de referencia que permetessin comparar el posicionament.  Molt bon treball ha fet Łukasz Wawrzyszko al respecte; em recorda altres tasques similars que jo també he fet en altres ocasions(*).  La taqueta sospitosa de ser l’Aconcagua es mostra a la dreta dels fotogrames fins al segón número sis i passa a estar després a la banda esquerra ;  pràcticament es perd la seva definició en el segon número 20 quan es retreu el zoom de la càmera; moments en els quals és quan més interessava que es pogués seguir identificant perquè és quan de seguida apareixien unes llums artificials més properes, les quals serveixen per fer-se idea  la disposició espaial del cim respecte a tals llums, comparar-ho amb les fotografies, i establir a més la indexació azimutal.  La pobre qualitat de la definició de la taqueta i els moviments de càmera xapucers no permeten una verificació del tot precisa i rigurosa del resulta i per tant no podem afirmar que sigui un rècord.  Nogensysmenys si que quasi tot concorda bé i el marge de possible error d’imprecisió em sembla molt molt lleu.

Aquí dalt el Cerro del Plata, el qual si que s’apreciava bé al video.  El Plata és un bell cim andí a quasi 440 kms el qual en el 2016 el mateix autor va intentar fer creure a tothom que era un altre cim encara molt més distant tot pressumint d’aconseguir el rècord (no m’ho invento,va organitzar fins i tot una gran festa multitudinaria a propòsit). En aquella ocasió vaig analitzar el panorama, vaig deduir la posició des de la qual s’havien pres les fotografies i vaig demostrar que es tractava indubtablement del Plata i que per tant el rècord mundial estava al Pirineu. Tot i així, el payu  (molt mediàtic al seu pais xcert) va seguir volent fer creure als mitjans durant un temps llarg que era el rècord i havia anulat i silenciat els meus comentaris on li explicava la veritat del cas.  L’home en aquella ocasió (no ara, sembla ser, per prudència) fins i tot també havia inflat altres detalls referit-se a aquella gesta com una “expedició” en la qual havien hagut de caminar enmig de la neu a uns -15 graus graus quan jo mateix després d’haver esbrinat l’indret concret vaig apreciar al google earth que arrivaba una pista forestal; frequentada per vehicles i on la neu (mirant imatges satèlit del dia) era quasi absent, sols algunes taques. A més vaig veure mapes meteorológics i els valors quedaven ben lluny de llurs comentaris.  Per altre banda un company de Beyond-horizons analtizant pel seu compte dades meteo d’Ogimet va trobar que allà la temperatura no hauria baixat de -5 com a molt.  També podria afegir que una altre persona -i en tal cas proper a ell- em va explicar altres coses molt més “lletjes” per part seva, les quals pero ja no vindrien al cas de comentar al ser sobre altres “coses” i fotografies.

Aquí una imatge feta per la seva acompanyant, també fotògrafa, Gabriella Vollmer.  ..Les fantastiques lums després d’una vesprada inmensa!

ANEX. HAURIEM POGUT SER NOSALTRES. PETITA CRÒNICA ANEXA D’UNA IL.LUSIÓ, D’UN RELAXAMENT  …I D’UNA FRUSTRACIÓ.

Al 2016, havent descobert el frau fotogràfic abans referit, analitzant personalment els índexs de refracció necessaris per veure paisatges distants, em vaig adonar que si be el cim del rècord pretès era practicment impossible de poder-se retratar des d’aquella contrada (i menys si no es va apuntar ni tant sols en la direcció correcte), si que vaig descobrir, que si bé no el Mercedario -vindicat com a pressumpt rècord aleshores, pero fals- no li havia estat possible, si quedes de allà es podria rècord mundial amb molt menys requeriment de refracció si hagués enfocat envers un altre punt; el de l’Aconcagua. Sols calia fixars-hi i trobar-se amb un grau de refracció  com l’habitual en moltes observacions comprobades  d’altres relleus distants les quals es solen moure en el rang del 0’15-0’17, sobretot al hivern es clar. I que en tal cas podrim veure el cim, el qual se li va passar per alt. 

Fa uns 10 anys, quan vaig analitzar les potencialitats més distants dels relleus mundials, de primer jo tampoc no havia cregut que l’Aconcagua pogués tenir un rang de perspectiva visual que superés la de les nostres muntanyes pirinenques ja que en les projeccions amb els valors més standars de refracció no apareixia, pero si que vaig descobrir al 2016 al analitzar-ho millor amb el factor més ajustat; sense que el fotògraf xilè semblés pas ser-ne gens conscient ja que ni tant sols l’havia enfocat i sols va retratar El Plata confós amb el Mercedario.  I no sols em vaig adonar de la possibilitat potencial del Aconcagua això sino que  (bé; això era obvi abans de fer cap simulació) que es tractava d’un eix est-oest, amb lo qual la seva eventual percepció resultaria ben fàcil a nivell de contrast visual i que per aconseguir retratar el cim més alt d’amèrica sols caldria que l’eix visual estigués destapat de núvols i un mínim grau de refracció prou favorable, ben factible de que s’hi donés, tenint en compte el llarg bagatge a més d’observacions balears i alpines i que a més les he publicades en ocasions i de les quals tothom en pot aprendre; fins i tot ell.

Ho vaig comentar a uns companys de Beyond-Horizons i també a alguna que altre persona externa (podria mostrar les captures de pantalla dels whtsaps i messenger si a ells no els importa)  …I es clar…  Essent conscients de que el rècord estava al Pirineu pero que es podria superar des d’Argentina (i que si no anava jo allà o nosaltres tard o d’hora algú altre també se’n adonaria i s’apuntarien el tanto), ens varem plantejar anar-hi.  I de fet vam estar a punt d’anar-hi entre 2016 i 2018; va anar per pels (també puc pujar les captures de pantalla).  Pero va passar que quan estavem a punt, a un dels companys de Beyond-horizons se li va ocorrer fer la comprovació panoràmica de la possibilitat fent us d’un altre simulador; en concret la eina que fa servir Jhonathan Ferranti en una altre web especialitzada sobre horitzons distants (wiewfinderpanoramas); es tracta d’un simulador que semblava afinar millor en certes topografies (no en totes) i el resultat de la prova va ser negatiu; es a dir, que en aquell altre simulador l’Aconcagua no apareixia, si menys no en una simulació amb indexs de refracció esperables..  I malgrat que jo personalment seguia amb el voraviu de que l’Aconcagua podria ser visible ja que confiava bastant amb el simulador d’Ulrich, el colega es va fer endarrera i si que em va entrar tambñe un cert dubte lo qual em va fer una mica també desanimar-me i focalitzar-me en altres geografies. Per altre banda igualment en el meu cas havia un altre factor:  I es que la idea de que el rècord continués al Pirineu m’agradava; m’agradava més que fins i tot si jo mateix (o amb algú) el superessim des de l’Argentina. Mentres tant el tal Roberto des de Xile no semblava ser pas conscient de la possibillitat (tot i que algun dia havia possibilitat que si que s’assabentés, molt possiblement per algú extern que també descobrís la possibilitat) i per tant em vaig relaxar.  A més el que més ocupava la meva ment en el tema dels horitzons a la practica -també he de dir- no eren pas lo dels rècords sino les siluetes mallorquines de la serra de Tramuntana que mai em cansava o canso d’admirar i estudiar.

I bé; que per lo vist al final si, al Roberto, després d’anys de deixar passar oportunitats se li ha despertat la llumeta (o li han dit) i ha anat a fer un parell d’intents i pot ser ha retratat l’Aconcagua.  I jo “ostres!!, wau!!” i alhora  “me cachin dena!”.  Obviament.

RESUM una mica més extens de pressupòssits i factors a favor i en contra per creure de que hagi i no hagi estat l’Aconcagua.

MOTIUS PER CREURE EN EL NO. És a dir, el no rècord:

1) La dificultat d’assignar la fotografia on s’aprecia millor el suposat Aconcagua, amb el frame del vídeo posicionat a l’azimut corresponent, essent a més el vídeo de tan mala qualitat i fet d’una manera que no facilita poder assignar una bona precisió als azimuts que es busquen correspondre’s.

2) El fet que hi hagi zones de l’horitzó que no es corresponguin bé amb la simulació panoràmica, especialment certs relleus abruptes a prop de la línia del Plata, sigui per causa de mala precisió del simulador, o hagi estat per núvols (encara que bé no semblaven núvols ja que el grau de contrast és similar al de l’horitzó físic)

3) El grau de soroll a les fotos (en unes més que en altres) i sobretot en el video, en el qual sembla que hagin altres  taques en altres parts una mica similars a les del suposat Aconcagua i que en aquest sentit, si hom argumenta que una cosa és l’Aconcagua , caldria també justificar tot allò altre.

4) L’experiència haguda i ja comentada el 2016 quan Roberto va voler colar com a rècord una foto que estava totalment errònia.

MOTIUS PER CREURE EN EL SI:

1) En algun dels frames (I més tenint en compte que l’anàlisi de Dalekie Obserwazje s’ha centrat sobretot en els frames) la taca que es veu està molt aïllada d’altres, de fet no n’hi ha cap en aquest frame crec, i la forma que té és concordant a la que resulta de la simulació a 0’15.

2) Mirant el Plata i els relleus al voltant del Plata, la simulació que més sembla concordar en aquesta zona és també la de 0’15 o fins a la de 0’155 (és difícil decidir com més, crec que la de 0’15) (no la de 0’17 com ells diuen o com Roberto defensa) però a 0’15 certament l’Aconcagua també s’apreciaria, només la punta i sembla coherent amb el grau de dificultat perceptiva que semblen translluir les imatges.

3)Pel que fa a la possibilitat que fos una ombra, hi ha algunes imatges que fan versemblança d’ombra d’un núvol llunyà més enllà de l’horitzó, perquè el contorn es difumina i que aquesta suposada taca per tant no sigui la muntanya. Tanmateix si el fenomen de les ombres hagués estat prou ostensible, esperaríem que al Plata també es donés el fenomen (encara que és clar, depèn del moment en què es fes el tret al Plata) i si no es veuen ombres afectant la zona del Plata, perd cos l’argument de pensar que la taca fos una ombra.

4) Si bé al vídeo difós a youtube apareixen “falsos Aconcagues”, al original no es noten tant i la que realment crida més l’atenció és manté bastant en alguns segons, amb discontinuitats això si, pero alhora és la que sembla que coincideix amb un que apareix en algunes fotografies. En el vídeo fins al segon 6 el suposat cim es mostra a la meitat dreta de la pantalla, després fins al 17 es percep a l’esquerra, després es retrau el zoom i ja no es percep, en aquells moments no es veu res i després a uns quants moments amb un angle més ampli, es comencen a apreciar alguns punts de llum, la càmera enfoca més a l’esquerra i enfoca la Plata, després de nou a la dreta i busca l’Aconcagua però ja no el troba. Crec que per comprovar la validesa del panorama azimutal de ofert des de DK, és fonamental tenir en compte aquests punts de llum. Fa uns dies vaig buscar als fotogrames del vídeo el fotograma on apareix un punt vermell, ja que en el panorama azimutal apareix aquest punt vermell, separat horitzontalment de l’azimut de l’Aconcagua a 4’3 vegades (mateix segment) respecte a l’eix visual vertical versus l’horitzó. No parlo de quilòmetres sinó d’aparences visuals però que tenen a veure amb la posició de punts tan lluminosos. Quan s’analitza el vídeo, la posició d’aquesta llum i altres llums en relació amb la posició del punt en els primers segons del vídeo sembla coherent amb el muntatge azimutal fet a DK. El fet que després del segon 17 no s’apreciï res durant uns segons i es perdi la referència de coherència en els fotogrames, pot permetre enganyar al autor si ho pretengués, o el video en si proporcionar un marge d’incertesa, però si suposem que en aquella breu transició no hi ha tall ni desplaçament horitzontal i només es retrau el zoom, sembla que l’analista de DK va fer una bona feina provant i assignant supòsits. A més, en aquest cas, determinades altres fotos, encara que no s’assemblen a la silueta de l’Aconcagua, també serien certes perquè en algunes d’elles, dins el marc de les respectives, es veuen les mateixes llums que a la vídeo, que he pogut posicionar i la conjectura resultant (si no hi ha trampa feta a propòsit en algun moment del vídeo) coincideix amb la mostrada per Dalekie Obserwacje.

Personalment sovint m’he trobat en situacions paisatgístiques semblants, amb cims que sobresurten molt lleugerament i amb punts de referència externs confusos o absents (per núvols o per estar al mig del mar o punts de llum a la nit) i jo mateix haver validat o no (en tals ocasions) altres determinades fotografies a partir de conjectures i anàlisis similars, tant propies com alienes. Sobretot podria portar a exemple a recordar les imatges de Marcos Molina al 20110 dedes del Puig Roig  (Mallorca) en relació a les quals què vaig fer un estudi exhaustiu dels punts de llum nocturns de la costa de Catalunya.

5) Pel que fa a les fotografies, la més destacada (no altres) la forma que presenta sembla semblant a la de la silueta mostrada tant pel simulador d’Ulrich Deuschle com per la generada des del de peakfinder (una bona eina també) des de una distancia menor pero amb la mateixa perspectiva.

6) El fet que ells dos intentessin aconseguir el mes de maig i acceptessin (per part de DK) el veredicte que no ho van aconseguir, aniria a favor de Roberto en el sentit que aquesta vegada sembla (almenys aparentment ) que no s’hagi obstinat a voler enganyar (o no s’hagi pas atrevit).

7) El fet que fossin dues persones (i no només Roberto tot sol) i que en principi, Gabriela no em consta que en el passat hagi actuat de les mateixes maneres que ell. Encara que bé, això tb són pressuposicions personals des del desconeixement.

8) Una altre hipòtesis seria aventurar que fos un edifici o fins i tot un camió distant situat sobre l’altiplà pero analitzant el google earth no sembla haver cap edifici notable en aquesta zona de la pampa d’interesecció elevada amb el punt azimutal del Aconcagua. És una àrea gairebé despoblada.

MIRANT DE CONCLOURE.

En conclusió, malgrat haver molts indicis favorables; més que a la contra; preferiria esperar i que es tornin a intentar fer fotografies de millor qualitat abans de validar o no tal rècord i que permetin així avaluar un resultat més inequívoc.

El resum de les Mallorques aparegudes per l’horitzó del mar català-balear l’any 2022.

(Fotografia 1. Miratges sobre el Massanella, Puig Major i Penyal del Migdia)

L‘any 2022 va començar amb uns miratges espectaculars sobre el perfil dels cims de Tramuntana el mateix dia d’any nou durant la tarda gràcies a la efectiva distribució de temperatures (imatge dreta), tot i que en relació al matí un testimoni extern ja va afirmar veure l’illa des de La Mola damunt el mar de boira i que a més es va seguir copsant fins i tot al migdia. La situació meteorològica era en realitat la continuació de la que havia estat aportant visions de l’illa en acabar l’any 2021, caracteritzada per la presència d’un anticicló molt potent i sobretot extremàdament càlid en les cotes mitjes-baixes, pero els miratges van resultar especialment singulars ja que no s’havien manifestat pas en els dies previs, tot i que pressumiblement per falta de prou transparència imagino; no perquè la circumstància tèrmica no els facultés.

El dia posterior la lleu major elevació del nivell d’inversió o la distribució un xic diferent de la nuvolositat estratiforme sobre el mar va imposibilitar que s’apreciés des de Collserola, car no obstant si va ser recollida des de Montagut (Querol) per Jordi Pijoan. Adhuc que (segur penso) també va ser perceptible des de altres orografies elevades del prelitoral.

El 3º dia del mes no va ser vista tampoc des de Collserola i aparentment tampoc documentada o resenyada per ningú des d’altres llocs però possiblement també resultés visualitzable des de indrets elevats. Em vaig quedar amb algo més de dubte. Pel que fa al quart, la ratlleta carenera del Massanella i del Puig Major va ser perceptible des de Collserola, quasi imperceptible a ull nu sense binocles o altres lents focals; va resultar dins d’un sector càlid amb vents agarbinats vinculats a un tàlveg de pressions -tot i que molt subtil- que els afavoria. L’acostament posterior d’un tàlveg depressionari molt més aprofundit i també en quant a temperatures va suposar la fi d’aquest reguitzell de visions balears de caràcter lleu i bastant limitades altitudinalment al nivell d’inversió tèrmica condicionada per les característiques de l’anticicló. Es va donar lleu reaparició també el dia 7 sota un banda d’estratocúmuls però va resultar de qualitat tant minsa (<1º dins una escala 1-10) que no la incloc en el recompte final numèric de les Mallorques aparegudes, sols la cito i res més.

La resta del Gener va estar caracteritzat per visibilitats més aviat dolentes, no sols en relació a Mallorca sino en general. Aquí en aquest tweet i el seu anexe vaig explicar el perquè de la poca trasparència al Pirineu. Més aportacions en aquests altres: [ A, D, E ]

La següent Mallorca ja no va arrivar fins a principis de febrer, resultant en aquell cas mitjanament bona i cridant l’atenció el fet de ser en un context isobàric de nord-nord-est força inusual vinculat a un anticicló càlid ibèric-africà de morfologia allargassada, especialment en cotes mitjes. Personalment la vaig veure des del Carmel (Bcn). També aquí podeu veure-la en un altre tweet. El destacable en aquell cas era l’elevada humitat a les carenes de Tramuntana i el vent moderat-intens, el qual però em va semblar que de repent va parar en sec, si menys no on em trobava jo, vora el turó del Carmel. Un aspecte associat a comentar és que el sol al sortir es va manifestar molt alterat per la refracció i també podria recordar l’esment sobre la turbulència.

La silueta dels relleus de Tramuntana també és va manifestar al dia següent, damunt un matalàs d’estrats vinculats al mateix parany anticiclònic ibero-africà; especialment africà en cotes mitjes altes en forma de falca més acusada. També podria resaltar o ressenyar alhora la presència d’un tàlveg fred a 300 hpa pero iep; sols de temperatura, no pas en la característica de la disminució transitoria del geopotencial.

Al començar la segona quinzena del mes va venir una tongada de 4 dies amb aparicions consecutives. La primera va ser de capvespre, com mostro aquí a la dreta, bastant tènue, en situació aponentada encara sota la influència d’un tàlveg i amb fred encara en cotes mitjes i altes troposfèriques però no ja en superficie. La segona més lleu encara, tot i que apreciada algo millor des del sud de Catalunya, barrejada amb estratocúmuls. La tercera encara més pitjor en quant a qualitat amb isobares massa de nord. I voldria fer esment també de la contaminació atmosfèrica com vaig fer en aquest tweet. Pel que fa a la quarta, aquesta va ser algo millor, tot i que igualment sense passar de nota regular; va ser més anticlònica, amb vents més meridionals, càlids i a resaltar en tal ocasió també els miratges sobre el sol (però no pas sobre la visió de l’illa). També aquí en podeu veure un altre imatge.

Tres dies després varem tenir la última hivernal de la temporada 2021-2022 i va ser lleu també, fent com més palesa l’escassetat dels bons albiraments. Hauria estat de major qualitat penso si no hagués hagut present tanta humitat -bé, millor dit els aerosols pertinents; dons com sabeu la humitat és transparent- entre l’illa i el sol en el moment de l’albada com ja vaig comentar en el seu moment.

Al mes de març assenyalar que no va haver cap albirament lo qual és una anomalia en comparació amb els anys anteriors; tanmateix segurament dins de la variabilitat normal esperable de tant en tant encabuda en series llargues d’anys.

PRIMAVERA.

El setè dia d’abril va haver-hi una reaparició lleu. Tanmateix, com si fos pot ser una deferència, es va deixar observar algo millor després d’haver sortit el sol. Es tractava d’una situació de ponent amb un petit tàlveg de pressió relativa algo més baixa al mar balear. Sempre que parlo de tàlvegs em refereixo a tàlvegs lleus, es clar; altrament les convergències serien massa acusades i quasi sempre els núvols baixos massa dominants.

El 22 d’Abril la cosa s’havia posat millor de nou després d’unes plujes hagudes i es va copsar per fi relativament bé de nou. Uns tels de cirroestrats també van contribuir a que així certament fos. Vents de mitjorn dominaven en superfície l’ambit del mar balear els quals eren de garbí en cotes algo més amunt. Les humitats eren així mateix molt destacades tant en superfície com a les carenes lo qual no era molt escaient per facultar una bona perceptibilitat però altres aspectes no obstant si que eren més favorables. Es tractava d’una situació de falca interciclónica, una balança dipolar bastant en equilibri en quant a la posició dels centres depressionaris a nivell sinòptic i amb ondulació intermitja meridional pel que fa als geopotencials -tot i que algo menys evident en superfície que en cotes un xic més amunt i mitjanes-, sense una contrapart equivalent septentrional en quant al gradient d’isohipses.

Passat St.Jordi –un St.Jordi per cert amb un gran rebombori de plujes convectives i moltes calamarsades que varen malmetre moltes parades de llibres en una situació sinòptica caracteritzada per una dana de nucli càlid a 300 hpa i una mica retrassada respecte a la baixa en superfície-, es va presentar una nova aparició de l’illa de qualitat similar a la referida en el pàrraf anterior pero estèticament acompanyada de cúmuls els quals podrien semblar les dents d’un drac, sobretot davant del sol (la imatge dreta que he esgafat no és de Mallorca). Va ser de caire post-frontal freda a nivell sinòptic i de temperatures i ens trobavem també en la fase inicial d’una situació típica de dipol de depressions. Mallorca la varem observar algo millor després de sortir el sol que no pas abans, com la del dia 7 abans citada. Pel que fa a aspectes com per exemple el de les humitats, aquell dia a l’àmbit balear eren moderades a superfície pero molt notables a les carenes; essent nogensmenys ben discretes a uns 3000 metres d’alçada; això és una cosa que no solc comentar tant sovint però que també tinc sempre en compte dons és pertinent de cara al factor de la lluminositat del celatge.

El dia 27 del mateix mes, es va manifestar una de molt tènue pero en un contexte una mica bastant fora del comú, caracteritzat per pols africana considerable en alçada i (també inusual) vents de llevant a l’illa en superfície; tot i que -això sí- val ressenyar també que havia divergència de fluxes entre Mallorca i la costa catalana, factor obviament favorable. A més va resultar una visió de migdia, no pas d’albada i tampoc pas de tarda-vespre. En aquest sentit per tant també un fet inusual, tot i que no precisament tant en les observacions en la segona meitat de les primaveres com ja vaig comentar una vegada en aquest blog i algunes altres vegades més en altres mitjans. Tanmateix per no descuidar altres aspectes, un altre factor que va ajudar en aquest cas a la visualització a plè dia va ser la favorable disposició dels núvols; per tant un factor meteo-òptic més que purament meteorològic en el sentit més usual del terme. Com a curiositat també afegida comentar que durant el matí del mateix dia haviem observat tant jo mateix com l’Alfons Puertas del O.Fabra, el fenòmen del “vaixell volador”; en el qual s’hi conjuga el factor aerològic, el marí i el llumínic.

La mateixa continuació de la “anormalitat” va seguir palesa al dia següent, veient-se millor després de la sortida del sol -i fins a grau 3- que no pas abans o durant la propia sortida. Continuava el bany de molta pols africana (imatge dreta) en cotes una mica elevades (no en superfície) i el vent allevantat en superfície a la Serra de Tramuntana, de procedència agregalada si atenyem al contexte més ampli en sentit geogràfic i alhora de ponent en les cotes equivalents de les parts altes de la serra. Val a dir a més que el vent agregalat, procedia hores abans també d’occident analitzant les retrotrajectòries pertinents. Per tant, una certa anomalia meteorològica -o millor dit una serie de fets poc concurrents en els albiraments- pero no en tots els aspectes i tampoc res que ens pugui cagirar els esquemes.

Tot seguit va venir un mes de maig en el qual la Serra de Tramuntana no va apareixer ni un sol dia no va ser fins la última setmana de primavera la qual va fer de una última i tímida aparició en grau 1’5 i bastant distorsionada per la refracció, gairebé conformant miratges i a més curiosament imbuida de nou en pols africana en cotes altes -no però a les baixes-. Pel que fa a la humitat era notable en les més baixes pero l’aire era molt sec com a mínim des dels 950 hpa en amunt.

DESPRÉS DE L’ESTIU

En l’estació estiuenca, no es va veure cap dia, com sol ser habitual. La primera de la nova temporada pero va arrivar aviat en comparació amb altres anys; va tocar també la primera setmana després de que finalitzés l’estiu. Es va percebre al poc de sortir el sol; no abans i en una situació meteorològica ben moguda, totalment depressionaria, fresca i amb llamps i mànegues marines davant la costa catalana. Personalment la vaig veure des de La Mola així com una mànega (molt distant!), tot i que al no tenir bateria a la càmera sols la vaig poder enrregistrar amb tfn. Millor va resultar la imatge des del O.Fabra (Collserola) la qual és la que acabo d’adressar en l’enllaç.

OCTUBRE I NOVEMBRE

Pocs dies després, a principis d’octubre, una aparició lleu de tipus anticiclònica, va ser la única del mes. Posteriorment, la següent ja no va tornar fins després d’un més i mig passat!, ja en la 2ª quinzena de novembre; aquesta si, va resultar bastant bona a excepció de les parts més baixes dels relleus visibles. Adjunto preferencialment en aquest cas una imatge de l’Alfons Puertas des de l’Observatori Fabra. . Va tractarse d’una situació clàssica de ponent amb fogony inclòs al llarg de tota la franja costanera peninsular i inclouent el Mar Balear. Per cert, es va deixar veure també una mica vora el migdia pero en canvi ja no es va perpetuar per la tarda.

Tres dies després a la referida es van percebre una altre vegada, pero sols els cims orientals i més aviat tènuement; es va tractar en aquesta altre vegada d’una situació freda, amb isobares molt més de nord -ben poc usuals- i vents amestralats. Això si, les cotes baixes eren perceptibles; el que tenen sovint les situacions fredes. Personalment la vaig anar a veure des de La Mola.

La del dia següent (21 Novembre) va ser millor com podeu veure en el tweet i tot i la pluja que sobrevenia vaig esgafar el cim de St.Jeroni de Montserrat per veure-la i documentarla. No tenia cap dubte de que també es voria. Va estar plovisquejant sota un matalàs cada vegada més gros de nimboestrats (imatge dreta) pero es va anar veient al llarg de força estona. Al igual que el dia anterior però -això sí- només van ser perceptibles els cims orientals.

La següent consecutiva es va donar de tarda; la primera de tarda des de feia 9 mesos. Es tractava d’una situació aponentada i amb abundant nuvolositat la qual va jugar també un paper afavofidor de cara a la visualització del perfil. I consecutivament la tarda del dia després va reapareixer també -no pas al matí en canvi- molt lleument, coincidint amb el pas d’un front fred. Estavem a 23 de Novembre.

En plena època bona d’albiraments no van passar gaires dies que va donar-se de nou. Sorprenent de qualitat (grau mitjà però me l’esperava força menys) va ser la del matí del dia 26 de novembre, a més amb notable humitat, més aviat freda i amb un flux de tramuntana a uns 1500 m, coses infreqüents pel que fa als albiraments balears. Si que haig de dir -i ja vaig dir- però que en superfície el vent era més amestralat, més lleu i divergent. La visualització va seguir oberta al públic durant força estona durant el matí i va ser visible des d’altres indrets més distants. Molt bona va ser també la reaparició en la tarda; en el meu cas la vaig anar a veure des de Montjuic (imatge del costat) tot “escapant-me” una estona de les jornades de l’A.C.A.M. per tornar-hi tot seguit per la cloenda. Finalment el matí posterior es va deixar contemplar de nou pero amb una qualitat ja bastant devaluada tot i la molta més sequetat i el flux en canvi ja una mica des del sud en superfíce. Des del Barcelonés sols van ser visibles els cims pero en canvi va resultar força millor fotografiada des del Montsià, tot en gran part degut a tenir la disposició solar molt més afavoridora, s’enten.

DESEMBRE

I entrem per fi al repàs del Desembre. Van trigar en arrivar les primeres pero a partir del dia 12 la cosa es va anar posant a to fins arrivar a ser molt pròdiga dies més tard. L’albada del dilluns 12 no va estar pas malament. A més de la poca contaminació dels diumenges, la visibilitat va venir facilitada per la proximitat de la gran borrasca atlantica Efrain, o millor dit per la seva filla que s’estava conformant vora Galicia, així com pel llarguissim passadís geogràfic d’isohipses atlàntiques, no tant d’isobares en superficie, les quals s’empantanaven làxament al mar Balear, -lo qual però tampoc és dolent donat que els vents excessius no haurien estat pas bons tampoc- i a més divergents. Val a dir com a curiositat lligada que Efrain era una borrasca de característiques subtropicals, és a dir, de núcli càlid, força simètrica i més intensa en nivells baixos que en els mitjos-alts. Al nostre àmbit els vents eren aponentats i algo divergents vora l’illa. A 850 hpa eren de ONW i frescos pero de gir anticiclònic i de procedència més amestralada. Havia hagut una mica de plujim recent per Tarragona mentre que a la serra de Tramuntana, la humitat era molt alta a uns 950 hpa. Al dia següent va reapareixer pero molt més lleument tot i ser bastant bonics els colors de l’albada. Des del Montseny sols apreciava el Massís del Tomir i quasi no gaire més. Havien més isobares i coincidia amb el pas d’un front desgastat estacionari i dual en superficie, lo qual sol ser bò pero no tant quan just ens passen per damunt i no vora un costat. Al vespre no es va arrivar a veure, la visibilitat estava molt disminuida per contaminació, la qual sumada la notable humitat, condensava i quedava com maximitzada a nivell òptic. No obstant, una tercera Mallorca consecutiva de matí dins d’aquest mateix episodi va ser la del dimecres; això si, no pas visible des de la Costa Central sino des de la zona de l’extrem sud de Catalunya, força més neta d’aerosols bruts. Des de Collserola em vaig conformar veient un bonic “alpenglow” al Puigmal.

El següent dilluns (dia 16/12) en Jordi Campos va reportar una imatge on pressumiblement en una imatge s’apreciava una silueta que recordava el Massanella. Tanmateix no era idèntica i com la silueta no va ser vista per mi ni per ningú del O.Fabra ni aparentment per ningú quedarà en el dubte. Les circumstancies meteorològiques de l’ocasió no semblaven recolzar gaire la factibilitat d’un albirament.

L’autèntica bona gran tongada de Desembre va començar com era d’esperar la quarta setmana del mes. En concret el dia del solstici d’hivern, tot coincidint amb un frontet fred. De primer, al matí la visió va ser força lleu des de Collserola, pero força millor va semblar si menys no des dels Ports tot i que desconec si la imatge fou sobrecontrastada. Al capvespre en llur reaparició des de Collserola va millorar una mica tot i que sense deixar de ser tènue.

Al dia següent, la dorsal anticiclònica havia agafat més consideració. Personalment vaig anar a veure expressament i la vaig acabar retratant des dels Plans d’Anyella. Nogensmenys aquest va ser un lloc un alternatiu per mi, al fallar-me logisticament la possibilitat d’ullprendre-la des d’un altre. Més macament retratada va quedar des del O.Fabra. Per la tarda va reapareixer i la vaig observar amb una mica de més qualitat que el vespre precedent. Millor la del dia següent tal com havia previst; aquesta vegada amb aire més càlid, un petit tàlveg isobàric meridional i vent no gaire fort de garbí al mar balear; em vaig plantar expressament al Puigllançada per contemplar-la i retratar un grapadet d’imatges. Després de sortir el sol encara es va seguir percebent i des de l’altre banda del Coll de Pal on em vaig reenfilar també una mica vaig documentar també la perspectiva. A distàncies més properes, envers al nord lluien bellament alguns cims icònics de l’Alta Cerdanya i del Capcir com el Puig Peric. I al sud o una mica a l’oest, una altres més propers del Berguedà: el Comabona i el Pedraforca. O una mica més lluny la sempre meravellosa silueta a contracel de Montserrat, al cor de Catalunya. I ja per la tarda, de nou des de la ciutat, Tramuntana de nou visible i especialment esplèndida, tant gracies al cel rogent del capvespre com a la prosecució de la bona transparència de l’episodi.

Personalment sabia des de feia dies que la cosa seguiria per llarg, que la propera albada seria tant o més bona i vaig decidir anar al Puigmal. Va resultar la millor. Ja des de la zona de la Dou, no gaire més amunt de Fontalba el perfil del Puig Major es va perfilar net, exquisit; molt millor en aquest sentit que per exemple aquella ocasió del 2016 en la qual vaig reportar per primer cop el perfil del relleu balear des del Pirineu o alguna que altre versemblant també molt pobre en quant a qualitat visual. Per un percanç no vaig poder estar al cim al moment de l’albada pero afortunadament la transparència era tant bona que la visibilitat és va perpetuar una estona llarga del matí i em va permetre contemplar-la des de dalt a plena llum de dia, fet ben poc habitual fins i tot quan contemplem l’horitzó des de la costa. Altres relleus singulars no tant llunyans també s’apreciaven força bé, com per exemple la silueta del Tibidabo, des d’on simultaniament en Pep Puig va retratar també Mallorca força bé.

I des de Collserola de nou al capvespre de la revetlla de la nit de Nadal. Vestida a més en aquesta ocasió de miratges superiors atmosfèrics, com si d’alguna manera haguessin brotat a propòsit per contribuir a la màgia nadalenca. L’anticicló estava al damunt aportant molta estabilitat vertical, però aquestes situacions tenen dues cares i fases; la fase segona sol ser la de les boires marítimes si el flux en superfície deriva des del sud. El matí de Nadal la silueta de Tramuntana seguia ben elegant pero sols sobresortien els relleus més elevats; tot per baix era un mar de boires d’estrats, mentre el sol, uns graus més al nord apareixia gimnàsticament. Vaig aprofitar per fer un video de caire infantil amb felicitació. Des de Montserrat la silueta de Tramuntana sobresortia millor. També es va tornar a manifestar en el torn del del capvespre -tot i que el que va ser més destacada va ser la transparència envers el Pirineu occidental català- i també com no, seguint el tarannà habitual de ja molts altres anys, també és va deixar contemplar per Sant Esteve, la qual curiosament va resultar millor de visibilitat. Al vespre va esdevenir altre cop visible pero ja molt lleument i sense cap gràcia, a les acaballes.

I en acabar l’any Mallorca encara va reapareixer de nou. El matí del 30 així és veia el Puig Major; més aviat lleu en quant a contrast i transparència pero alhora amb bona resolució atmosfèrica. També tènue la visió de capvespre, amb un celatge prou acolorit i amb pols sahariana en suspensió, presumiblement però concentrada vora la superficie, no en cotes més elevades. I l’albada de l’últim dia de l’any, malgrat la prosecució de la presència de la pols del continent africà els cims de la serra també van quedar a la vista mentre les cotes del dessota quedaven inmersos en l’aire tèrbol. Veiem aquí la retrotrajectòria de l’aire en superficiei en nivells més elevats així com el mapa de la Universitat d’Atenes el qual il.lustra sempre l’abast del paràmetre meteogeogràfic.

CONCLOENT.

L’any 2022 ha estat un any que en la seva major part dels mesos ha presentat molta escassetat de manifestacions balears a l’horitzó, excepte els mesos de Novembre i (sobretot!) Desembre!. L’abundància en el qual ha compensat en bona part les carències precedents. Sense les Mallorques d’aquest últim més, el còmput d’aparicions anuals hagués quedat força per sota de tots els últims anys. Fins la segona quinzena de Novembre, personalment m’estava preguntant coses com que si l’ejecció de grans tones de vapor d’aigua a l’estratosfera per part del volcà submarí de Tonga era -pot ser parcialment- la causa de tal devaluació aparent de la visibilitat al reduir el contrast sobretot del perfil balear amb el del celatge llunyà de les cotes altes troposfèriques i de les baixes estratosfèriques. M’he quedat amb el dubte de si allò va tenir alguna influència i si aquesta va remetre a finals d’any a conseqüència de la dil.lació del temps, la minva de la càrrega de vapor d’aigua i naturalment també de l’abundancia d’adveccions d’aires de la zona septentrional-polar; menys influides imagino, pels aerosols volcànics.

Enguany, el nombre total de dies en els quals l’illa ha resultat albirable des de l’àmbit de Bcn han estat 35, més un dia dubtós de poder ser-hi assignat. Això vol dir que no ha arrivat a l’alçada de la majoria dels últims anteriors es clar, els quals superaven la quarentena, pero tampoc s’ha quedat gaire curt i a més com referia, hi han hagut unes quantes al final de realment molt bones, a més tant de matí com de tarda i alguna jornada fins i tot de migdia.

Properament prepararé i enllestiré algún que altre gràffic per il.lustrar millor el que he comentat però per ara es que tampoc em vull demorar més en publicar l’entradeta aquesta, que si no així a lo tonto aviat estarem al 2024.

Pel que fa als aspectes meteorològics colligats, també no serà per falta de dades i explicacions que puc aportar! però al mateix temps en aquest blog, també vull dir que la intenció sols és fer un recull i resum tot plegat molt breu de les Mallorques hagudes enguany i algunes (sols algunes) pinzellades de les peculiaritats conjugades en elles, tant les de caràcter CAUSal com les concurrents (lo qual no és el mateix obviament) així com les CASuals com per exemple la distribució dels núvols en uns moments determinats del dia induint afectació de caire més de tipus òptic que no de transparència- però també relacionables en altres aspectes amb la meteorologia més purament dita.

Salutacions a tots els possibles lectors i lectores, espero no haver estat gaire pesat. Pot ser algunes o alguns esperaveu trobar més fotografies maques i a lo gran de Mallorca, però és que les fotos ja les publico en altres llocs; per altre banda les que sol fer l’Alfons Puertas des del O.Fabra quan ell està allà i coincideix amb una albada realment bona, les que publica ell ja son de per si també espectaculars a nivell fotogràfic, així com les d’altres que també posen ocasionalment -o regularment- l’ull a l’horitzó i també fan bons clics.

Això si; si el que ens agrada és la meteorologia i/o la natura en si, agraeixo quan les fotografies no estàn retocades. No cal retocar un sobrecontrastar un paisatge tènue o acolorint-lo mitjançant saturació perquè sembli mes encès si el que volem és fidelitzar-nos al que veiem i volem no sols mostrar el perfil de Mallorca per exemple sino tant o més sobretot l’aire que l’envolta per davant i per darrera amb el seu gran de transparència tal qual com ens arriva als nostres ulls. Per què a més, retocant exageradament uns i altres no tant i altres gens, fa que la tasca de comparar graus de visibilitat i transparència sigui després impossible de fer-a amb rigor sistèmic. Per evitar això jo intento estar sempre present davant el paisatge balear quan se que apareixerà o que pot apareixer i així no dependre de fotografies de ningú, tot i que igualment agraeixo veure-les. Val a dir també que l’Alfons Puertas també fidelitza bé el paisatge balear i en aquest sentit és d’agrair -i ho dic perquè sinó, la meva reflexió anterior podria semblar que insinués algo equivocat i es malintepretés-; quasi sempre coincidim en la valoració del grau de qualitat observacional de l’albirament, però fer fotos no està de més per tenir constància i recordar després els detalls, per exemple per poder fer aquest article que encara no acabo d’acabar perquè estic ara més en mode persiana (m’enrrotllo..), així com quan és dona el cas que ell l’observa des del O.Fabra pero jo en canvi (algo més variable en quant a ubicació) la contemplo des de alguna altre perspectiva diferenta. Agraït també a altres persones amb qui també tinc contacte comunicatiu sovint proper, com en Pep Puig, també molt avessat a retratar perfils distants -no sols els mallorquins- i a fer time-lapses ben macos de veure després, a Daniel Yeste, també molt posat tot i que amb menys ocasions disponibles per part seva per retratar perfils distants, tot que quan pot sovint no li fa res pedalejar en bicicleta tot fent un bon grapat de kilòmetres de pujades fins arrivar a un gran observatori natural de la seva zona com el Puig d’en Cama o altres més alts. O en Jordi Porta, a son torn des del Castell de Vilanova d’Escornalbou, gran reportador també de la silueta balear en les ocasions que s’hi veu des de allà -menys sovint que des de l’àmbit barceloní- i altres més persones que no incloc, per tenir-hi menys hàbit comunicatiu i/o confiança de proximitat i reservo així si de cas la seva privacitat d’anomenar-les.

Bé, i ara sí, si de cas poso el puntet final provisional del final de l’article.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

. .

Un resum de les Mallorques aparegudes al llarg del 2021

Els celatges que ens han acompanyat aquest any han estat molt dispars pel que fa a les oportunitats que han brindat per contemplar perfils llunyans de muntanyes i en concret de les balears de les quals em torno a centrar en aquesta entrada.

HIVERN-PRIMAVERA

La primera aparició de l’any dels relleus de Mallorca va ser bastant aviat; el dia 4, però d’un caire tant tènue i una brevetat tant vista i no vista que he dubtat de si considerar-la. La segona es va presentar el dia 12, de matinada, també molt lleu i unicament apreciables els cims; pero bé va tenir una peculiaritat: Estava afectada per miratges superiors, lleus pero prou visibles i em va sorprendre una mica pel fet que es donessin amb unes temperatures no pas gens càlides a nivells mitjs-baixos: -15ºC indicaven els models a 850 hpa i -24º a 500 hpa. El dia següent per la tarda va tornar a ser testimoniada però des del Montseny des d’on sols eren perceptibles les orografies més elevades. Val a dir que des de Collserola no es va deixar veure; no la varem arrivar a distinguir.

Ja en la segona quinzena del mes, el dia 17 al matí es va visualitzar relativament bé en un context de vents d’oest que afectaven l’illa, estant en canvi Catalunya més afectada pel mestral. En cotes altes també era el mestral el protagonista tot dinamitzant l’aire entre unes altes pressions ibero-africanes i les baixes europees. A la Serra de Tramuntana l’ambient era més aviat sec en totes les cotes pero les baixes no s’apreciaven bé, segurament pels aerosols salins naturals llevats pel vent.

Després de la pausa diurna es va observar també al vespre de manera més lleu, segurament per l’increment de la humitat a la zona balear però em va semblar que amb algo més amplitut de cotes i 4 dies després va apareixer una altre vegada també per la tarda com bé va testimoniar @YolandaTSS i malgrat de no ser tampoc de massa qualitat, totes les cotes potencials visibles eren distinguibles. Els vents a mar eren de SW, algo ciclònics i en un contexte mesoescalar caracteritzat per una considerable borrasca a la Mar del Nord, el radi d’acció de la qual ocupava tota l’Europa Occidental. Val a dir que no son gaire usuals les aparicions de l’illa quan les borrasques es troben ja a la Mar del Nord; solen resultar millors una miqueta abans de que es posicionin en tal àrea. Val a dir també en qualsevol cas que durant la nit precedent havia creuat un tàlveg depressionari una mica destacat en nivells alts + un front ocluït i a continuació i durant la tarda s’acostava un altre, càlid i sense oclusió freda i més procliu en principi si la vorticitat del vent en nivell baix no es traduia en nuvolositat.

La següent no va trigar gaire més. Va ser el dia 24 durant la tarda vespre i em va sorprendre per la seva bona resolució -no vull dir “vistositat a ull”, la qual en canvi era normaleta- dons existia un flux de vents considerables (en quant a intensitat) en differents nivells d’alçades i a més es tractava d’una circumstancia post frontal freda en aquest cas. Pero està clar que per lo vist sobre el mar balear alguna cosa deuria estar millor.

En l’albada següent (25) es va tornar a percebre pero ja molt més lleument i sols les carenes tot i el flux d’oest-sud oest en superficie (algo més favorable sovint que d’altres direccions). Tres dies després, el 28, tant al matí com al vespre també es va mostrar als espectadors llunyans –imagino, com si forem els d’unes últimes files en alguna altre mena d’espectacle– també bastant tènue abdues pero millor que la del 25. En aquesta ocasió era una situació molt més càlida i a nivell mesoescalar afectada per una dorsal enlloc d’un àmbit més aviat depressionari o intermig pel que fa a les isóbares i les isohipses en diverses alçades. La visibilitat envers altres direccions era encara molt més pitjor que la envers l’illa, la qual a pesar de tot s’apreciava. Bé, ja ho te Mallorca, la qual sovint es mostra prou bé quan en canvi altres punts cardinals desllueixen i viceversa.

Va començar aleshores una tanda de dies consecutius amb l’illa perceptible més o menys bé gràcies (en bona part, i tot això no deixa de ser un resum) a la major preponderància dels vents d’oest en alçades mitjes, les temperatures molt més proclius, el grau de netedat i aerosolització de les masses d’aire i els regims frontals. Força bona va ser la del matí; i fins i tot un ocell, gràciosament semblava miràrse-la :- ) i després altrament visible també per la tarda amb els vents especialment intensos en capes mitjes i altes -no pas en les baixes es clar- on llur celatge per cert també va proporcionar espectacle o vistositat a l’altre banda: Un pilar de llum i un nuvolet iridiscent. També ben notoria l’aparició de la serra del matí següent poc abans d’entrar un front fred del nord-oest i amb un cel del qual es despenjaven algunes virgues de precipitació.

Bastants fotògrafs i alguna fotògrafa també, vinguts expressament pel seu compte per copsar Mallorca + algún ciclista o passejant atzarós, es varen aplegar aquell dia a la barana de sota el Tibidabo (imatge dreta).

…I Bé; seguint amb la consecutivitat, la del dia 31, amb de nou fotògrafes i fotògrafs que volien repetir, va resultar en canvi quasi inapreciable al matí, considero que sobretot per massa intensitat de vent (el qual aixeca impregna l’aire d’aerosols, i això s’aprecia molt bé per exemple en la 3º imatge de sota) direccionalitat i també una mica per els majors índexs d’inestabilitat. I així es va acabar el mes. Per la tarda va reapareixer pero força lleu, en grau 1.

Les delimitacions dels mesos no son en tot cas obstables per els fenomens de la natura, anàlogament com les fronteres -podem pensar- tampoc son límits espaials pels ocells ;- ). La consecutivitat d’albiraments va seguir i el dia 1 de febrer va resultar també una aparició molt lleu; el vent es mantenia una mica massa, sobretot en comparació als altres dies abans referits i a més havien masses núvols entre l’illa i el sol els quals anaven en detriment del bon contrast. Els aspectes meteovisuals son tant importants com els estrictament meteorològics. El segon dia de febrer es va reveure regular, tot amagant les seves parts menys elevades. L’atractiu d’aquella albada va ser però la sortida del sol en si, el qual va apareixer en forma de plat volador per refracció ben intensa. Recordo també haver retratat bells núvols fluctus derivats de les ones Kevin-Helmotz els quals aportaven també maca vistositat al celatge i indicaven notable cisalla de vents. Sovint les altres meravelles del cel ens compensen la sositat de certes Mallorques. I l’amiga per cert va reapareixer per la tarda-vespre, normaleta, sense oferir o mostrar res de l’altre món.

La última albada consecutiva de la serie (03 Feb.) va mostrar l’illa amb algo pitjor de qualitat en conjunt i amb molt aire càlid a les cotes de les carenes balears. Sols eren visibles les cotes més elevades pero el celatge, sobretot més a llevant, era preciós. Podeu veure també alguna imatge copsada per Jordi Porta des d’Escornalbou (Baix Camp). De tota manera en quant a relleus aquella ocasió varen ser els Pirineus la serralada que es va destacar especialment esplèndida, a diferència de la major part d’altres dies. També em va cridar l’atenció fotogènica la lluna amb el crist del Tibidabo gairebé a tocar, però bé, això per mi va ser més fruit de l’atzar. Tramuntana va reapareixer de nou després per la tarda, aquesta vegada des de ben aviat (en concret des de les 14:50 segons l’Àlfons, el qual es va percatar en tal hora) i bé, comentar que va mostrar més amplitut de cotes que al matí.

No varen passar ni 5 dies… -pero ben variats d’altres fenòmens, això si!- i el dia 7 va reapareixer, també de manera lleu pero amb totes les seves cotes visibles i acompanyada d’estratocúmuls, com sol ser d’allò més habitual quan els albiraments es donen en contexts d’aire fred i sense inversions tèrmiques causades per adveccions càlides o subsidències anticiclòniques importants. Una minsa dorsal pero suficient (per lo vist) va ajudar a la factibilitat. Al matí següent es va tornar a deixar veure amb vents de SW en circumstància inter i pre-frontal.

Tres dies després dels anteriors episodis més aviat lleus, al vespre es va mostrar també força tènue, sota alguns cúmuls pentinats i un xic lenticularitzats pel mestral, just després d’haver creuat un front fred per Balears i amb la dorsal anticiclònica encara bastant corva. Els aerosols aerotransportats pel vent atenuaven la transparència. Aporto aquí a la dreta un dels mapes que serveixen per -diguem- il.lustrar la relació entre el factors. He redimensionat una mica el seu marc i infografia per encabir-lo millor.

Els episodis de vent, tanmateix, en bastantes ocasions preparen bé els escenaris per després dons s’emporten aires contaminats i sovint els aires nous recent vinguts son més nets abans de que s’enterboleixin de nou. I així es va acomplir la cosa. Molt més bona de qualitatva ser la del matí següent (imatge també a sota) amb vents ja molt fluixos i és més: Reapareixent també per la tarda. El flux a més ja de component molt més sud i per tant a més menys turbulent. De fet tant poc turbulent o amb tant poc seeing (com dirien més aviat els astrofotògrafs) que aplicant el zoom llarg s’apreciava bé el putu edifici militar de merda del cim! (disculpeu que perdi la elegància retòrica però es que no és per menys. Un lloc nascut d’una destrossa i on a més les úniques persons que poden estar-hi son els militars, exceptuant permisos especials que cal sol.licitar amb antelació). Aquí baix a la dreta la podeu veure; l’he sobreconstrastat una mica, això sí. El dia següent també va resultar perceptible però en veritat tant i tant lleu que en aquest cas no la comptabilitzaré, dons quedava per sota del grau 1 en l’escala de visibilitat.

Veiem l’edificació al cap damunt (i més si amplieu). La seva construcció per cert va anar acompanyada d’un escapçament (o guillotinització) del punt més alt de Balears, rebaixant llur cota cimera, tot passant de mesurar 1445 m a 1436 m.

I bé; així varem acabar tota una tanda d’albiraments i vesprejaments hivernals força pròdigs, no gaire en qualitats pero si en quantitats recurrents. ..I sabeu que? Després va venir una mena llarga molt llarga quaresma i post quaresma d’abstinència “celestial” total. Malgrat succeir-se passos de fronts, d’alternances entre baixes i altes pressions, malgrat tenir també dies esplèndids i transparents en moltes contrades i cap a certes direccions, les circumstàncies realment proclius per l’illa, no es van donar fins …La segona quinzena de maig!!. Aquest llarg periode de nulitat ens va recordar molt al de just feia un any, quan malgrat la netedat de l’aire primaveral “gràcies” als confinaments del Covid, ja haviem batut rècord d’opacitats consecutives respecte als últims anteriors anys; dons al 2020 va reapareixer després de 50 dies a finals d’abril i enguany (2021) la consecutivitat de dies sense aparicions es va superar amb escreix, fins la segona quinzena de maig.

La del 16 de maig d’enguany personalment no vaig poder ser-hi pero afortunadament si que va ser enrregistrada per un dels meteoròlegs de l’O.Fabra (no l’Alfons en aquest cas per cert) de manera relativament bé (en comparació amb altres més lleus) i fins i tot també visible al migdia més lleu. És curiós pero en realitat m’he anat adonant -al llarg d’anys- que al mes de maig, les aparicions de migdia, en proporció i comparació amb altres mesos anuals, son força freqüents, fins i tot sobretot amb cels blaus, sense cirrus. Crec que alguna vegada he explicat en públic (en privat si) els factors que sospito que recauen en tal disonància pero bé, faré cinc cèntims més.

Per què la relativa abundància de migdies amb Mallorques visibles al mes de maig al llarg d’anys?

Per una banda la raó més obvia: Els dies més propers al solstici hivernal la posició del sol abans de sortir i durant la sortida és altament favorable degut a la seva proximitat angular als relleus, factor que va perdent capacitat a mida que el sol surt cada vegada més allunyat i a mida que passen els mesos, poca rellevància acaba tenint mirar l’horitzó en l’albada i per tant no solen haver tantes diferències en quant a freqüències respecte a possibles visualitzacions en altres moments del dia. Per altre banda els factors òptics diurns també varien. La cosa és que al maig, com part de Juliol i més encara a principis i finals de juny, el sol al migdia està molt amunt i si l’aire és prou net (lo qual és molt més probable que es doni encara al maig que no en canvi al juny-juliol-agost) això repercuteix en que la llum ambiental paràsita devinguda de la dispersió de Mie (denominació tècnica oficial per referir-se a la dispersió causada per aerosols) i que és difficulta les percepcions de sobretot a mig matí i migdia és menys incident. I això és així perquè tal tipus de dispersió és més intensa quan l’àngle solar és petit respecte al punt del cel que observem. Adjunto aquí baix un dibuix extern que pot servir per il.lustrar el que comento.

Il.lustració esquemàtica de les característiques de dels principals tipus de dispersió atmosfèrica.

Ara bé; us podrieu preguntar: Pero.. I la que prové del celatge de més enllà de l’illa? Es a dir, la que juga sovint un paper no pas negatiu sino afavoridor de la visibilitat per contrast (al inrrevés de la propera). Obviament també és menor al maig que en quasi tota la resta de mesos; el que passa -penso, com hipòtesi- es que la que ens arriva de tant lluny, en proporció sol ser sempre menor (excepte en albades, vespres de tardor-hivernals i tb certes disposicions meteo especials que faculten observacions diurnes llunyanes) que la que ens interfereix de més aprop, i això es tant degut al fet de provenir de major distancia i les redispersions i absorcions que operen després en més aprop, com també del fet de que el celatge que observem darrera l’illa i que ens facilita el seu contrast, és un aire de cotes elevades (més elevades quan més lluny i amunt mirem), el qual sol tenir menys humitat relativa moltes vegades que l’aire del damunt del mar; això fa que la dispersió de Mie procedent de tal zona remota (favorable per les observacions al ajudar al bon contrast) sol ser, en la major part de l’any, en proporció poca en comparació amb la devinguda de les proximitats. Ara bé. En els mesos propers al solstici, l’equilibri de tals factors és una mica different; m’explico: La dispersió devinguda des de aprop, la qual quasi sempre és la que més llum paràsita ens acaba arrivant, te menys incidència -com ja he dit- quedant aleshores la de Raleigh, és a dir, la derivada de les mol.lecules atmosfèriques sense nucleacions ni coalescències (sense aerosols vaja) la qual, si bé també és més intensa en les proximitats (aire més baix en l’eix visual i per tant més dens, a més d’interceptar les dispersions llunyanes), la seva propia diferència proporcional respecte a la devinguda de l’aire de més amunt és menor que la diferència proporcional entre la devinguda de la dispersió de Mie per l’aire amb aerosols de les capes baixes respecte al aire molt menys humit i aersosolitzat de les altes, així que el balanç total pot resultar algo més favorable al voltant de juny que en els altres mesos pel que fa a les observacions de migdia. Això, que he explicat, està argumentat pensant en els cels sense núvols mitjos ni alts es clar. En casos de cels amb núvols mitjos alts o amb prou humitat en alçada com per afavorir dispersions de Mie des de les majors distàncies, això de per si, sempre és favorable en els cels de matí i migdia i més millor si l’àngle de separació respecte al sol no és molt gros, és a dir, en tals celatges poden ser més favorables els mesos propers al solstici hivernal que no al estival. Cels sense núvols alts, proporcionalment poden tenir avantatge més al maig-juny-juliol dons quan el sol està ben alt, els cims calcaris de Mallorca ja no es veuen a contrallum sino que a més la seva roca pàlida guanya potencial reflexiu; en conseqüència la silueta de Mallorca ja no es maximitza com un perfil obscur davant d’un fons més clar sino que pot arrivar a ser fins i tot al inrrevés en els migdies i tardes primaverals i en aquests casos un celatge distant sec i blau fosc ajuda.

Per altre banda un altre factor implicat en la llum paràsita de la llum del qual també poden ser-ne conscients de que difficulta les observacions matinals (albades apart) i de migida sobretot a la tardor-hivern: El reflex del mar mateix. El reflex del sol pel mar incrementa en molt la llum de les proximitats la qual a més es dispersa de nou en els aerosols i implica un factor multiplicatiu el qual va en detriment de la capacitat de visualització del perfil orogràfic. I adhuc; tot plegat obviant a més a més l’efecte directe fisiològic que ens ocasiona la molestia de mirar tant directament la llum incident, lo qual a nivell de capacitats orgàniques visuals ens difficulta més ser capacos de percebre les diferències de contrast; de manera versemblant a com per exemple també (se m’acut fer l’anologia), de nit, al tenir les pupiles dilatades i ser més afectades per focus de llum intenses, al mirar la lluna, percebem més difficilment els diferents tons dels seus “mars” respecte als relleus menys llisos de la seva superfície i ens cal atenuar aleshores la llum incident o bé trobar-nos en un entorn general més il-luminat per tal que les nostres pupiles es tanquin una mica i puguin diferenciar millor les diferents graus de reflectàncies. Bé; ho escric sols com a exemple d’analogia explicativa per al cas que referia. Crec que així s’entèn tot encara millor i personalment a mi em sembla ben plausible. Per cert, tot això també pot explicar -tot i que també hi han altres factors que imagino pero envers els quals ja no entraré- una altre curiositat afí del tema de les Mallorques, que es repetint la majoria dels anys i de lo qual ja se’n va adonar el mateix Eduard Fontseré fa més d’un segle (bé, ell i potser també l’observador sistèmic en qüestió del O.Fabra d’aleshores, en Campos; pot ser va ser ell primer, o altres des d’altres llocs i èpoques que ja no ens consten en la memòria històrica que tenim a l’abast). Ja va assenyalar que a la primavera, les Mallorques de tarda -sembla ser que no va estudiar les de migdia- abunden una mica més que a l’hivern i la tardor. No s’acompleix en tots els anys es clar pero en qualsevol cas, pel que he comprovat, la proporció de visions de tarda respecte a les del matí, a la primavera sol ser també més notable que a la tardor i hivern.

Bé; fet el llarg parèntesi que pot-ser hauria pogut estalviar si estic en mode resum descriptiu de les Mallorques hagudes, prossegueixo amb amb la crònica. Anavem per la del 16 :- ). Es va donar en una situació de ponent ben marcada i si de cas adjunto aquest mapa per amenitzar després de tanta lletra. Assenyalar també que es va tornar a veure per la tarda, tot i que molt lleument; va ser testimoniada des de La Mola per @andadarth. Resulta difícil de distinguir en la fotografia.

La última aparició de la temporada 2020-21 es va donar el dia 30, tènue, en una situació amb corrents d’aire suaus, sense isòbares als mapes com la vegada anterior però si amb gradients a nivells mitjos i alts, vents d’oest en cotes elevades, inestabilitat i cortines de precipitació prop de la ciutat com veiem a la fotografia de l’Alfons Puertas. Personalment se’m va escapar de nou l’observació de l’illa pero afortunadament ell (observador quasi diari del cel de Bcn, independentment de si apareix o no l’illa) hi treballava i malgrat resultar tènue va anotar-la al butlletí. A més personalment em va indicar la seva qualitat, lo qual agraeixo sovint, també quan observo i no se m’escapa, pero per si de cas.

TARDOR – HIVERN

L’illa no va apareixer fins al cap de 129 dies més. Va ser el dia 5 d’Octubre i sols mostrant ben visible el sector nord-oriental de la Serra de Tramuntana. L’ambient era ben fred. Tant sols 5 graus marcava el termòmetre a Collserola -per ser principis de mes és poc-, conseqüència d’una massa d’aire procedent de Groenlandia, oberta per el pas d’un front el dia anterior. Al mar balear el tàlveg encara hi era, força destacat a nivells mitjos atmosfèrics i situat (el de nivells mitjos) darrera l’illa en els moment de l’observació. Tanmateix, darrera el front, la temperatura començava a remuntar en el si d’una dorsal i un frontet càlid subsegüent per damunt la península ibèrica lo qual va contribuir suficientment a que, al capvespre tornés a apareixer, pero molt més tènue que al matí, en grau 1. Per l’atlàntic nord pululava un ex-huracà; anomenat en Sam.

Varen passar setmanes i la quarta del mes es va deixar veure de nou, de manera lleu, pero em va ser interessant perquè fou en una situació meteorològica que recordava força bastant justament a la de feia un any abans (el dia 20/10/2020). Una albada amb molta humitat, amb vents de sud al mar balear, tant en superfície com a l’àmbit dels 1500 m (dades de sortides de simulacions a 850 hpa) i al sud de l’illa fins i tot també de procedència sud al nivell de 700 hpa (uns 3000 m.). Al centre peninsular un petit nucli anticiclònic era un dels factors afavoridors de l’eventualitat paisatgística mediterrània, així com la falca pronunciada a nivells mitjos-alts emergida des del sud-oest.

El 2 de Novembre va reapareixer després d’un front i amb l’ambient encara fred. Menys de 10ºC de temperatura al O.Fabra després de molts dies amb calor per sobre de la mitja. La visió de l’illa va estar acompanyada d’una corrua de núvols baixos com sol esdevenir-se en tals situacions postfrotals, els quals devaluaven el contrast perjudicant la perceptibilitat. En quant a vents, de ponent, lleugerament amestralats, intensos en nivells mitjos i prou considerables també en els baixos; una mica massa forts de cara a sumar i no restar, factors a favor. A l’altre banda, cap a l’oest, uns raigs anticrepusculars estetificaven altres paisatges i a una escal.la geogràfica més gran podria citar que per les mateixes latituts però a l’atlàntic pululava de nou un huracà, el Wanda. Ho cito perquè no és extranya la presència de ciclons o ex-ciclons tropials atlàntics correlacionada amb les altes transparències en aquesta banda del Mediterrani. Hi ha de fet hi ha una lleu correlació positiva entre tals esdeveniments, la qual ja vaig comentar fa un temps.

Un dia abans d’acabar el mes varem tenir la primera aparició de relativa bona qualitat de la segona temporada de l’any. Va resultar també de caire fred per afectació d’una massa d’aire àrtica-marítima provinent de quasi la zona del mateix pol nord segons algunes simulacions -com la que aporto aquí al costat- i tot just encara creuant el front fred associat per la zona balear.

L’ambient era ventejat; amb les isobares quasi de nord a sud, lo qual en realitat sol ser ben infreqüent pel que fa a les correlacions amb les visions distants de l’illa, bé que en superfície val a dir que el vent si que era més amestralat. A nivells mitjos i alts això de la intensitat eren paraules més majors, quedant l’àrxipèlag sota el corrent del jet stream. La humitat sobre el mar, en aquesta ocasió sí, molt baixa i especiament després de l’albada i crec que degut a que la incidència del mestral envers l’illa provenia de la costa central catalana i no de la Vall de l’Ebre (molt més humit i fresc sovint, als mesos de tardor-hivern). He adjuntat també un mapa que mostra el flux d’aire i la distribució d’humitat en superficie d’aquell matí. La sequetat diurna va possibilitar la perllongació de la observació durant una bona estona llarga més del que és habitual. Les visions abans de que el sol aparegui solen resultar molt més independents de la humitat baixa o alta en superfície, o millor dit dels aerosols, que no pas les diurnes i amb cel clar.

Al llarg del dia, la minva de la força del vent en superfície va afavorir la reaparició, ja des del principi de la tarda i amb una qualitat encara força més bona que va anar augmentant progressivament fins atanyer el vespre el grau 8 els cims orientals en l’escala 1-10; això per ser de vespre podem dir que és ben bé una excel.lència. En canvi no van passar de grau 4 els altres relleus de la serra. Pel que fa a altres factors meteorològics (vorticitats positives a diferents nivells, temperatures, etc) eren encara prou similars als del matí. Personalment la vaig observar des del lloc més habitual. En Daniel Yeste va anar a copsar-la també a propòsit pedalejant fins al Puig d’en Cama des d’on la silueta queda macament enquadrada amb el Port de Tarragona davant com mostro aquí la dreta. Adjunto una de les meves també; un zoom al Puig Major des de Collserola. També va resultar força fotogènica trobo que molt especialment la que va copsar en Robert Ramos.

En avançar el vespre la perceptibilitat va anar millorant i la resolució a més va ser prou bona com per copsar el cim.

.

I arrivem, després d’onze mesos amb una freqüència d’aparicions molt per sota de la mitja habitual, al mes de Desembre; el mes estrella estadísticament, pel que fa als albiraments balears, un fet el qual ja se’n varen adonar els meteoròlegs del O.Fabra fa més d’un segle i seguim amb les mateixes. I quan varem encetar el desembre em vaig preguntar: Podria aquest mes, resultar tant pròdig com per compensar el dèficit acumulat de les aparicions del 2021 respecte a altres anys?

El vespre del tercer dia del mes, l’illa es va deixar observar de manera tènue i més atenuada encara en les seves cotes menys altes. Va ser conseqüència d’una lleu advecció càlida frontal en el si d’una dorsal d’altes pressions tot i que l’ambient era encara ben fresc. Darrera el Puig Major havien alguns cumulets que treien el cap i segurament eren remanets d’una petita baixa mediterrania que quedava més enllà de l’illa.

L’albada següent (04 Des.) si que va resultar de nou bona i a més acompanyada d’un subtil raig verd a l’instant de la sortida sol. Tot i que no sigui un fenòmen rar de veure’l si es busca a propòsit, em ve de gust mostrar-lo. De tota manera recomano a tothom molt més veure’l directament. I quan és vegi, per poc que duri, sentir-lo d’alguna manera internament.

Diré una mica més. Tanmateix penso, que per subtil que sigui, igual no s’ha de fotografiar, sinó ..Deixar-se un mateix o una mateixa “retratar” per ell. És algo que et colpeix, d’una forma subtil pero no pueril. Jules Verne, no se que en pensaria ara mateix si revisqués, pero no se; si era fidel a allò que transmetia, alomillor maldiria que fotografiar-lo és una aberració experiencial.
En tot cas ..Igual tampoc no cal imaginar sentències; que cada persona cerqui, segueixi o trobi ..El “tipus” de llum, que millor li resoni o nodreixi, allò que pot ser mai acabarem de saber que és en el fons; pot ser en podriem dir ànima. ..Pot ser.

Pel que fa a la temperatura, aquesta albada semblava de plè hivern tot i ser tardor (5ºC a Collserola) tot i que menys fredor més amunt, lo qual va afavorir la refracció. La Serra de Tramuntana però va desapareixer de la vista molt ràpid al poc de sortir el sol arran de l’elevada humitat que afectava la serra, segons vaig constatar de dades d’una estació de l’Aemet la qual consulto habitualment quan apareix (o apareixerà l’illa) i altres fonts. Per la tarda va deixar veure’s de nou, tot i que amb qualitat algo pitjor i amb les bases sobretot bastant més tènues. La de la tarda la vaig contemplar des del Montseny, amb un celatge espectacular i al darrera la seva ombra monumental i ben definida. Val a dir com a curiositat física, que totes les ombres de les muntanyes tendeixen a presntar forma triangular independentment de la forma de la muntanya en si; és cosa sabuda. També vaig retratar el Penyagolosa a més de 290 Kms. Pel que fa als aspectes meteorològics, entrava de nou una injecció d’aire encara més fred a nivells mitjos tot i que quedava aire encara “relativament càlid” més avall. Visualment cridava l’atenció una llarga banda d’altocúmuls disposada perpendicularment respecte al seu desplaçament i la qual em va frapar fins i tot en la imatge de satèlit on ja me’n adonava que prometia un bell efecte escènic paisatgístic. Tot l’aire es desplaçava ràpid en alçada pero bastant més amunt en realitat. Al mateix cim del Turó de l’Home vaig constatar que el vent era molt lleu. I bé; si de cas adjunto imatges aquí al dessota del matí i de la tarda; una de les que he esgafat és de l‘Alfons Puertas i feta per ell (espero que no tingui inconvenient en sortir), penso que sobrecontrastada. La resta meves; com totes les que no menciono l’autoria. La tercera és des del Montseny.

Tres dies després (07/12) es varen veure sols les parts més elevades dels relleus en un ambient relativament càlid en cotes baixes (pero no molt baixes) devingut per una petita falca però alhora també mestral humit i fresc sobre el mar entre la costa central i la de Tarragona envers Mallorca. No adjunto cap imatge perquè no val molt la pena i perquè tampoc pretenc allargar molt l’article.

I arrivem al periode nadalenc. Com en nombrosos altres anys, el dia de Sant Esteve va fer acte de presència. Primer al matí de forma lleu pero després de l’albada. I de nou altre cop a partir de primeres hores de la tarda evolucionant cada vegada amb major qualitat fins a una notable espectacularitat òptica al capvespre amb un cel rogenc colmat de núvols alts tals que semblava un albirament d’albada enlloc d’una contemplació de vesprada. Els vents acompanyants foren de sud-sudoest no gaire forts i amb poc gradient isobàric, més notables en cotes mitjes; tot plegat enmarcat en el si d’una dorsal d’altes pressions atlàntiques centrades a la latitut de les illes Canàries. Si bé els núvols alts, els quals sovint precedeixen als frontets càlids, solen ajudar al bon contrast visual de l’illa, en aquest cas diguem que el resultat “encara” va resultar millor del previst.

El vespre del dia següent es va repetir una situació interfrontal bastant similar pero el resultat va ser pitjor. El cel també va ser molt encès, pero la qualitat de visió de l’illa no va passar del grau 3. La dorsal, algo menys marcada a nivells alts va tenir una mica a veure així com les temperatures.

Els últims cels de l’any van venir enmarcats per altes pressions anticiclòniques les quals es van perllongar ja entrat el gener, lo qual ja quedarà fora de l’abast d’aquest resum. El dia 29 la silueta es va definir de manera més aviat tènue (grau 3 en concret) gràcies entre altres coses a uns vents d’oest lleus però alhora sobretot es va esvaïr molt depressa un cop el sol va apareixer degut als aerosols en context de notable humitat. Les altes pressions ocupaven la península ibèrica i el nord d’Àfrica occidental i una intensa zonació d’aire càlid a 850 hpa provocaba intenses inversions tèrmiques la qual aniria conduint a la del.limitació progressiva de masses d’aire, dons si bé per damunt l’aire seguia venint del oest amb bastant dinamisme, el de més avall molt més encalmat teòricament s’anava regionalitzant. Per la tarda la visió de la silueta va repetir-se pero més difficilment distinguible, al límit de la notació (grau 1 de l’escal.la 1-10).

El dia següent (30) en l’albada es va mantenir en la mateixa notació valorativa però curiosament per la tarda la transparència va millorar considerablement i va pujar a grau quatre. Tot i que representi un grau més aviat lleu la visibilitat abarcava tot el rang de cotes. Podeu veure una altre imatge des de més al sud aquí, copsada en aquest cas per Jordi Porta. El flux d’oest lleu es mantenia pero, a més a més, a diferència del dia anterior, l’anticiclonització calmada s’empoderava també dels nivells mitjos i alts. Per què dons una millora enlloc d’un empitjorament de la visibilitat?. La minva de la turbulència en nivells mitjos podria ser un factor pero personalment estic quasi segur que sobretot es va deure a la neteja de l’aire ocorreguda en el si dels nuvols que afectaven l’àmbit del Pirineu el dia anterior, dons l’aire arrivat a l’illa havia passat per allà. Sempre analitzo també això i ho tinc en compte; tanmateix allargar-me en explicar més detalls quedaria ara fora de l’abast d’aquest article en mode “resum“.

I bé; arrivem al últim dia final del tot de l’any. L’anticiclò ben empoderat en tots els nivells troposfèrics i amb temperatures extraordinaries al nivell d’uns 1500 m, incrementant a son torn la inversiò tèrmica la qual al cap d’un parell de dies arrivaria a ser de tal magnitut que fins i tot la línia de marcatge de temperatura del radiosondatge en el gràffic del meteocat sortís de marge dels enquadres. Pel que fa a l’illa, tot i el manteniment d’un lleu flux de oest en nivells baixos no es va veure en l’albada, per lo menys no des de Collserola i punts similars (segurament si des de més amunt); si no obstant al vespre, per exemple des de les cotes de 500-600 metres del Garraf on vaig anar, lo qual em va resultar bonic al coincidir la visió de l’illa amb la última posta de sol de l’any. Això si, ben justeta; va ser en grau 1 i sols distinguint a ull i sense el zoom, la carena cimera del Puig Major. Tota la resta va quedar amagada per dessota el llit dels estrats; els quals varen donar belles estampes els dies següents, però això ja tocarà explicar-ho l’any que ve.

UNA MICA DE RESUM NUMÈRIC I COMPARATIU.

En total al llarg del 2021 Mallorca s’ha vist 37 dies* lo qual és poquissim. En els últims 8 anys per exemple, sols el 2015 va quedar per sota.

Per mesos:

Al gener 11. Al febrer 7. Al maig 2. Octubre 2. Novembre 2. Desembre 8.

Com a dades comparatives per exemple al 2014 varen haver 37 deies en els quals varem enrregistrar l’illa, el 2015 sols 17, pero el 2016 37 de nou. Al 2017 va resultar visible també 37 dies (o 39 si incloussim dues molt tènues segurament), al 2018 unes 43, al 2019 42 i al 2020 45.

Podeu veure el reportatge del 2020 en aquest enllaç: https://horitzonsllunyans.wordpress.com/2021/02/07/un-resum-de-les-mallorques-aparegudes-al-llarg-de-lany-2020/ I els d’altres anys en altres reportatges del blog o del facebook.

(*) Per cert no estàn incloses en aquests anys (ni en el 2021) els dies amb percepcions excessivament lleus quasi imperceptibles així com tampoc alguna sols testificable des de les altes cotes del Montseny ni del Caro en situacions de contrallum directe a la sortida del sol al desembre o gener. Son tots els dies situacions en les quals s’ha vist des de Collserola (des d’on fem la major tasca de sistematització de registres) o a tot estirar des de llocs equivalents com altres punts de la serra litoral o prelitoral que em faci suposar raonablement que des de Collserola també ha estat factible malgrat que en algun cas, per exemple jo o algú del O.Fabra, no l’haguem anotat per no ser-hi no ser-hi en el moment pertinent però que s’ha (o he) testimoniat des d’algún de tals altres indrets.

PD: Si de cas un altre dia allargaré l’article i detallaré més fets en relació a les quantificacions de matins, migdies, tardes; o les qualitats de cadascuna en relació a diferents aspectes a valorar. Per exemple no son el mateix les siluetes tènues en conjunt que les tènues pero en les quals s’aprecien molt bé les carenes pero sols les carenes o sols les bases. O aquelles les quals desapareixen ràpidament al sortir el sol i les que romanen llarga estona més malgrat -de vegades- no haver resultat especialment bones en l’albada. Pero és una tasca una mica feixuga que em fa una mica més de pal i tinc ganes de publicar ja.

Salutacions a tots els lectors i lectores que hagueu arrivat fins aquí.

.

2021. Noves sortides de sol encara més llunyanes.

-Muntanyes alpines a més de 400 Kms. Les sortides de sol més distants.- #Astropaisatges.

A l’esquerra el Massís de l’Estrop, inclosos els cims de Les Trois Eveches (410 Kms) dins el sol retratat el 16/7. A la dreta el Pic Coyer i Roche du Cartoon (412 Kms), el 29 del mateix mes.

ANTECEDENTS:

–Al 2014 amb uns companys (J.Diaz de Argán i J.Solé) varem retratar una part del Massís de l’Estrop davant del disc solar des del Canigó. https://horitzonsllunyans.wordpress.com/2014/07/25/les-primeres-fotografies-dels-alps-des-de-els-pirineus-possible-record-mundial/

https://www.pressreader.com/spain/la-vanguardia/20141116/282690455489057

-Al 2015 també des del Canigó i tot havent-me adonat jo -i ja l’any anterior- d’altres possibilitats similars envers altres muntanyes algo més distants, tals cims van apareixer a les càmeres. Reportat en aquest enllaç de Beyond-horizons.org. En aquell cas però jo no vaig gosar al final anar-hi i van ser uns companys els qui van fruir de l’ascensió i la consecució.

-Al 2019, per part meva de nou present; en tal ocasaió amb dos altres companys (Pep Puig i Pau Gaspar) varem anar al Ripollès i vaig retratar la silueta de l’Estrop des del Noufonts, superant els 400 kms en astropaisatge. https://horitzonsllunyans.wordpress.com/2019/07/27/probablement-la-sortida-del-sol-mes-distant-del-mon-retratada-fins-ara/. Va ser especialment bonic per mi poder contemplar íntegrament la silueta de l’Estrop, tenint en compte que la línia del perfil del massís retratada previament des del Canigó no va integrar bé el cim cabdal sinó el d’un cim adjacent del massís; la Tete de Chabrieres.

-I arrivem al 2021 on he fruit amb tres sortides. Per una banda la repetició de la sortida de sol per l’Estrop des del Noufonts pero a més en aquest cas inclouent tres cims algo més distants del seu mateix massís que se m’havien escapat al 2019! :- ).

Per altre, finalment una setmana després, a finals del més de juliol, una nova sortida retratant alguns dels altres cims dels Alps de la Provenca a 412 Kms!. I bé, sobre aquestes dues últimes “aventures” son les que que ara aquí en aquesta entrada del blog, en faig ara narració. Podria incloure una tercera entre una i l’altre, pero sense èxit i que quedarà pendent per al 2022.

1ª PART. 16/08/21 SORTIDA DEDE SOL DARRERA LES TROIS EVECHES (Massís de l’Estrop). 409 kms.

Propòsit autoencomanat: Repetir la sortida de Sol des del Nou Fonts i tornar a retratar l’Estrop però a més inclouent tres cims del mateix massís algo més distants (Trois Eveches, o muntanyes dels 3 bisbes, traduit al català)

DESCRIPCIÓ RESUM DE COM VA ANAR LA COSA:

3:30 Ring, des de la tenda (acampat a Núria)

3:40 Quina foscor -em dic-

3:45 Xinu xanu..

4:10 Pont i corriol a la Vall de Noufonts. ..Saltant com un vailet sobre torrents.

4:20 Caminant amunt amb el frontal per passos de vaques; extrasístols presents (una molestia pero prefereixo no entrar en detalls)

4:30 Apago llum. Em descentro i alhora em concentro. Contemplo ..La meravellosa Via Lactia.

4:35 Continuo. …Sense presses, a gust, sense sensació de “lluitar per aconseguir res”; deixant-me conduir; com si el corriol fos …Un rierol de somni.

5:00 ..S’esvaeix la Via Lactia. Senyal de que m’he d’afanyar una mica si encara he de pujar el coll!!. Una cosa és relaxar-se i una altre massa massa..

5:15 Arrivo al coll de Noufonts i veig el panorama, no gaire engrescador pel que fa a la nuvolositat. Pel demés, diguem que fa tramuntaneta i rasqueta per ser estiu. 4 o 5°C com a molt, lo qual sumat al vent, aporta sensació de quasi gelor als dits, acostumats a les caloretes. Paro una estona a redós d’un roc, menjo una mica i em distrec una mica de nou.

5:40 Reenfilo pel corriol carener, parant ocasionalment per recontemplar els tons cambiants dels cels italians d’una mica més enllà dels Alps.

6:00 Arrivada al cim. Reexamen. Molts núvols a l’horitzó. Primera impresió tècnica: Pot ser serà un fracàs pel que fa a l’objectiu concret.

6:16 (aprox). Apareix el limbe del sol mentre encara no m’havia preparat bé la càmera per una mica de despist (típic meu) o autoarrepenjament!.. La col.loco com puc sobre unes pedres de manera gens professional i faig uns primers clicks.

6:17 A ull sense càmera me’n adono mentre va apareixent el sol, que hi ha una silueta davant el disc, que si, que sembla realment la de l’Estrop! Wau!! Sensació d’estar de nou presenciant -en tal cas- la sortida de sol més distant en sentit paisatgístic! :- ). Moments agosserats de pressa o autopressió (i conscient de que el trànsit és fugaç) solapats pero amb una sensació de relantiment del temps. Sensació com de que tant l’espai com el temps és estirable.. “Ioga paisatgístic”? Pero el temps no es deté prou. Catxis.

6:17 Mirant de nou a través del visor procuro copsar amb la càmera algun dels moments en que la silueta del sol queda centrada amb l’Estrop (408 Kms) i els Trois Eveches (409 Kms) a la seva dreta (els tres cims més distants i que no em van quedar ben encerclats fa un parell d’anys). Me’n adono – com era d’esperar-, que hi ha força seeing (distorsió refractiva derivada de la turbulència o dels diferents gradients de vent i pressions atmosfèriques) amb lo qual les fotografies amb una mica de zoom queden una mica lletges, com desenfocades.

6:19 El Sol abandona el Massís de l’Estrop i la silueta s’esvaeix. Arriva aleshores el torn dels cims dels Ripollès els quals reben llurs raigs. Entre ells el Finestrelles, des d’on fa 5 anys varem copsar (M.Larroya i jo) els cims més distants a nivell mundial (rècord Guiness). Posteriorment el sol s’oculta momentaniament per darrera una banda d’estratocúmuls i reapareix poquet després (6:28).

Les senyorívoles ombres del Nou Fonts i dels pics veïns, inicialment projectades vers la llunyania, van escurçant-se i els prats de les valls de Núria i del Conflent començen a rebre els primers raigs dauradors..

7:00 Baixo al coll i m’arrivo a la cabana de Nou Fonts.

7:15 Aprofito no obstant que estic per les carenes i me’n vaig als pics de la Vaca a contemplar el Circ de Carançà i les valls del Freser. Isards em miren des de la seva relativa i subjectiva llunyania i després al migdia les marmotes corretejen i s’abracen entre feixes de festuques i algun que altre grupet dispers de lliris pirinencs a la coma de Nou Creus, val a dir les més precioses joies florals de les valls de Núria durant el mes de Juliol.

Més imatges en aquest àlbum: https://www.flickr.com/photos/llumullada/albums/72157719741173953

IIº PART

Aprofitant una altre bona oportunitat azimutal del sol, un intent sense èxit dins del mateix mes, amb possibilitat d’una altre muntanya més allunyada; no va fructicar per causa de la nuvolositat. Intentaré repetir el nou any vinent.

IIIº

29 Juliol. SORTIDA DE SOL DARRERA EL GRAND COYER I EL ROCHE DU CARTON. 412 Kms.

INTRODUCCCIÓ RESPECTIVA:

Si la refracció no era desfavorable sabia -i ja des de feia uns anys en sospitar-ho i cercar simulacions digitals apropiades- que seria possible copsar cims més llunyans des de la mateixa zona o el mateix punt en altres dates properes o equivalents en les dates i moments apropiats del calendari solar. A banda dels astropaisatges, el 2016, ja havia estat testimoni de que s’apreciaven cims més enllà que la mateixa Barre dels Ecrins per exemple, a més de 440 Kms, malgrat que a les simulacions digitals projectades amb el valor predeterminat de refracció standar no es mostraven, pero si introduint manualment valors per lo vist més concordants per a tals distancies en certes situacions. Pel que fa a astropaisatges, el 2019, després de retratar l’Estrop vaig perfilar una mica més la idea i sense més dubte encara després d’haver pogut el passat mes de Juliol copsar els Trois Eveches ja referits (m’havien quedat pendents dos anys abans), amb un índex de refracció que certament tampoc no era pas gens res de l’altre món.

I bé. El Noufons reunia de nou també les característiques més aptes per poderlos captar-los i em vaig posar en ell de nou com a cim esgafat, si els núvols no em feien la guitza com pocs dies abans.

Era en aquest cas la tarda d’un dijous i havent perdut l’últim tren cremallera d’accés a Núria, l’alternativa més curta era apropar-me amb vehicle fins a Fontalba i des d’allà caminar fins Núria i proseguir la resta abans que clarejés.

Val a dir que l’aproximació previa a Fontalba semblava feta a propòsit irònicament parlant: Boira, molta boira!! A plena nit, feia gràcia pensar que tot i que no es veia ni a més de 7 metres estava anant per contemplar una sortida de sol que requeria una transparència de centenars de kilòmetres!. Això si, tot just arrivat a Fontalba, ja no havia la boira!, el seu sostre quedava al nivell dels 2000 metres.

Era l’hora de la Ventafocs i coincidint amb la sortida de la lluna -tota rogenca darrera les carenes-, vaig començar a caminar sota el cel estel.lat. Prefereixo a partir d’ara fer crònica en present verbal:

A PEU:

Arrivo a Núria després del trajecte des de Fontalba i reposo una estona pero sense pas dormir (per si de cas no sento el despertador). Continuo la marxa a les 3:30 aproximadament enfilant de nou la vall del Noucreus la qual a l’inici és la mateixa que la del Noufonts. Creuo el Pont de l’Escuder, esquivo vaques mig adormides intentant no marejar-les, enfilo els pendents de gespes molles, em distrec en ocasions retratant clavells com si fossin estels, prosegueixo pel corriol, pujo a la collada de Noufonts i de repent, vora les 5 de la matinada, encara a plena nit, veig tot de núvols que apareixen des del SW i que començen a ocultar el Puigmal i altres cims de les carenes. Gran decepció, es clar, però prosegueixo, arrivo a la collada de la cabana i un cel grisós a l’altre banda encara em desilusiona més. No obstant, després de contemplar una estona la (igualment) bellesa de la natura (reptes de distancia a banda) tombo a l’esquerra i continuo, muntanya amunt, la carena del Noufonts. Arrivo al cim i el panorama pel que fa al objectiu a assolir cada instant és pitjor; vull dir que els núvols ultrapassaven bastants punts de les carenes i es deixaven caure avall en bonic espectacle sense dubte!, pero emboirant encara més la porció de cel que rebria els primers raigs del sol.

Per una confusió d’instants de temps penso llavors que el sol en teoria ja ha sortit pero no es veu; senyal de que l’horitzó està completament ocult. Em distrec uns moments contemplant altres direccions i de sobte ..Quasi a reraull m’en adono del disc solar començant a apareixer i prou potent! Resituo la càmera sobre un munt de pedres i faig unes primeres fotografies. S’aprecien unes siluetes! pero tant irreconeixibles que acabo més intepretant (em decanto) que son núvols. Per altre banda, més properament, la sortida del sol està voltada de núvols a dojo, arremolinats alguns fins i tot, sotmesos als capricis dels vents i estimbats parcialment per les carenes. Em deleito contemplant els moments subsegüents a la sortida del sol i retratant alguns moments de llum irrepetibles, les quals no serveixen per cap rècord pero si per als bonics records (sense accent).

Tot seguit torno a baixar; als prats de baix em començo a creuar amb altres caminants matiners, arrivo a Núria i reviso les fotografies, imbuit per el dubte que em revé i que és hora ja de saber després de tanta dança d’astres i de núvols. I m’en adono, me’n adono, que la línia de separació entre bonys és la del mar i que la separació entre ells es CORRESPON EXÀCTAMENT a la de la simulació panoràmica prevista en relació als alps!. En definitiva, que si, que tot quadra que son els cims i que la sortida de sol haurà estat segurament, la més distant!. I l’astropaisatge com a tal, el més llunyà.

Imatges: Darrere d’un cel ben ennuvolat i unes muntanyes amb forma de cràter de volcà (els cims del Racó Gros i Racó Petit) i amb gairebé ni tant sols visibilitat de vegades per aquestes muntanyes tant properes i veïnes, al mateix temps, una sortida del sol darrere uns cims alpins localitzats a més de 410 km de distància!. Això si, visibles sols en els instants del pas del paisatge davant del sol. Així és sovint, la força de la llum. Les siluetes de les muntanyes (il.lustració de sota), força distorsionades per la refracció atmosfèrica, son en aquest cas el Sommet du cartón, el Gran Coyeur i la Roche du Cartón, als Alps marítims de la Provença.

VIDEOREPORTATGE XINU-XANU. QUASI TOT A LES FOSQUES, AIXÒ SÍ.

Enlace del vídeo

Més imatges també a l’àlbum: https://www.flickr.com/photos/llumullada/albums/72157719742898629

Un resum de les Mallorques aparegudes al llarg de l’any 2020.

Se’m fa difícil començar a parlar dels albiraments d’aquest any passat sense sentir el dolor de tots els altres factors que l’han envoltat. Un any ben difícil, on les circumstàncies s’han girat a la contra de tanta gent, o per no dir de tothom, amb diferent grau.

El Puig Major i el Penyal del Migdia ..A ple migdia.

Tanmateix en aquest blog parlo només d’horitzons i en concret en aquesta entrada de les visions de Mallorques, les quals han seguit apareixent, i amb una certa regularitat, tot i que una mica espaiada a la primavera i que en el decurs de l’article referiré.

GENER

La primera aparició de l’any va arrivar al poc d’encetar-se; tres dies després d’any nou, una aparició de capvespre quasi imperceptible (i reportada en aquest tweet) pero que ja donava a entendre que podria venir una altre al dia següent. Va resultar també tènue però va oferir uns miratges superiors notablement destacats, una mica “morgànics”. Personalment no la vaig atendre perquè m’havia desplaçat a una altre geografia a fer una fotografia que m’atreia voler fer del moment del periheli solar. La de l’illa va ser no obstant captada per X.Cabó des de Vallvidrera, així com també notificada des del O.Fabra.

Abans de tombar el canvi de quinzena, el 13 de gener una visió de nou molt lleu (grau 1 en una escala de qualitat del 1 al 10) sota una banda d’estratocúmuls en un contexte de càlmes en quant a vents i gradient isobàric.

La següent va ser el dia 18, també molt lleu, visionant-se tant al matí com al vespre gràcies a una notable subsidència i tot precedint la inminència de la famosa borrasca Gloria, la qual va causar grans desgavells de nivells catastròfics a nivell sobretot de la línia costanera i batent alguns rècords en quant a envergadura d’onades. Per al twitter, via youtube, vaig muntar i mostrar aquesta seqüència d’imatges satèl·lit on queda detallada l’aparició visual de l’illa en certs moments d’aproximació de la Glòria, la qual imprimia un cert dinamisme als fluxes d’aire del mecanisme precusor.

El dia 28 es va deixar veure mitjanament bé (millor que a la foto adjunta al meu tweet on comento, també podeu veure la feta des del O.Fabra) exceptuant les capes baixes més ocultes. A més es va prodigar repartida en hores,  tant a l’albada com sobretot al migdia , tant que fins i tot en varem fer vídeo i a la tarda també prou curiosa entre els 2 gratacels de Bcn i ja més cap al tard la vaig anar a retratar al Puig de Cadiretes (Tossa) .  Al llarg del dia va anar transitant un front fred pero de manera bastant oblicua i sense alterar gaire les capes baixes a la zona balear degut a que s’estava desfent –frontòlisi, una mica tècnicament parlant-. Meteorològicament queda il.lustrat en aquest altre tweet.

 Al dia següent (29), la silueta es va tornar a albirar, més aviat tènue i sobre un llit de boirines anticiclòniques  enmig d’una dorsal amb poc gradient isobàric pero prou com per mantenir el flux aponentat; copsada en aquesta ocasió per Jordi Porta des de Vilanova d’Escornalbou. La ratxa es va perllongar també al dia següent (30), en un valor 3 de qualitat (dins una escala entre 1 i 10); sols els cims eren visibles pero es van percebre tant en l’albada com a al vesprejar. I gairebé igual el consecutiu (dia 31) deixant-se veure també sols els cims, tènuement. https://twitter.com/finestresdaire/status/1223587680371511296.

FEBRER

La sèrie de dies consecutius va reseguir l’ 1 de Febrer, en aquesta ocasió si que força destacada a excepció de les cotes més baixetes. Tot plegat afavorida per efecte escenari i notable refracció atmosfèrica, la qual va desdoblar estèticament el sol en dues meitats.

Força bona també va ser la del dia següent, dins del mateix pròdig anticicló. Podeu veure també la reportada des del O.Fabra. . 

El dia següent, el sol al sortir va mostrar-se de nou amb un aspecte atòmic desdoblat per la refracció. I pel que fa a Mallorca, l’aparició per 7ºdia seguit va significar rècord de consecutivitat dels últims anys pel que fa a visions de l’illa en tal sentit. .

La ratxa va finalitzar quan va entrar el mestral, va augmentar la contaminació, va acabar el flux de subsidència i la termicitat associada.

La pausa en quant a Mallorques albirables va durar poc i la següent tongada va començar el 10 de Febrer sota la influència d’una nova dorsal en alçada de tipus atlàntica-meridional i per una altre banda la contrapressió negativa excercida per el super temporal Ciara el qual afectava a gran part d’Europa Occidental . La silueta també va deixar-se contemplar al vespre i el dia següent, tot i l’absència ja de la dorsal en alçada, l’illa també era ben visible a bon punt d’entrar un frontet fred en mode bastant oblicu, lo qual resultar en tals casos encara més favorable.

Fora de l’episodi, des del Mont Caro, va ser documentada el dia 26 de Febrer, pero no pas des de la ciutat, on la línia de visió quedava interceptada per aerosols marins significatius prou significatius derivats de l’empenta del vent. .  Si que es va fer visible des de Bcn un cop van remetre aquests factors al dia següent i alhora afegint-se un de positiu; l’efecte escenari propiciat per un front de la borrasca anomenada Jorge per l’Aemet. .

MARÇ

Al mes de març varem tenir un albirament lleu el dia 3 en haver passat el dia previ un front fred que havia netejat l’ambient devingut de la borrasca Myriam batejada per MeteoFrance. La transparència va ser força bona pero no pas el contrast amb els núvols distants, tant comuns en situacions fredes post-frontals.

També lleu pero de signe oposat en quant temperatures va resultar el cinquè dia del mes i  un parell de dies més tard (entre mig va passar un nou front fred) també es va deixar veure una mica de manera tènue amb vents lleus de xaloc . Va ser també reportada el vespre del dia següent per Jordi Porta amb poca claretat pero amb algunes deformacions per refracció. No puc confirmar si des de Barcelona va resultar també un xic visible.

I bé..  Tot seguit va començar un llarg període d’absències d’albiraments, com si Mallorca empatitzés també amb els confinaments de la gent per causa de la pandèmia i tampoc l’Illa volgués deixar-se veure. I no penseu que fos per falta de testimoniatges dons si bé es cert que quasi tothom estàvem confinats, des del O.Fabra es va seguir treballant i tenint possibilitats de copsar l’illa i aquesta no va aparèixer cap dia entre el 7M i el 28 d’Abril. Gràcies a la meteo en contra jo tampoc vaig tenir temptacions en aquest sentit d’escapar-me gaire, tot i que algun que altre cop si que ho vaig fer de nit i a soles (sense suposar cap risc de contagi), per anar a veure sortir el sol. Hom hauria esperat un increment de les aparicions de l’illa correlacionades amb els índexs tant baixos de contaminació atmosfèrica derivats del confinament primaveral a Bcn i arreu, pero com he citat, van ser els factors meteorològics els que no van ser prou bons. De fet mai havia succeït els últims anys un període així de llarg d’absències primaverals i com a tal es una anomalia pero també he de dir que igualment crec que entra perfectament dins de la variabilitat natural en tal sentit en una escala més llarga de temps.

Pel que fa a la correlació amb els contaminants atmosfèrics, malgrat l’anomalia primaveral, vaig aportar això després de fer-ne l’anàlisi pertinent: https://twitter.com/finestresdaire/status/1255283293202849792

ABRIL

La reaparició, el dia 28, va ser tènue, tot coincidint amb una ona de pressió atmosfèric (podeu veure aquí una imatge des del O.Fabra ) i tot en el context d’una situació caracteritzada per vents aponentats i fredor en alçada, amb fluxe allà també de ponent i confluència de línies de gradient del  geopotencial bàric.

Situació també aponentada i sobretot en alçada la d’un parell de dies després, amb una cua freda de front la qual va afavorir una nova visualització –tot i que lleu- el dia següent i així va acabar el mes d’Abril.

MAIG

Consecutiva a la aparició esmentada, el més de maig es va estrenar ben florit i esponerós a Collserola gràcies a les abundants plujes d’abril i es va estrenar amb una aparició de l’illa en l’albada relativament bona excepte les parts baixes, també en una situació aponentada i sota el jet stream de rigor en alçada. Es va veure una mica millor tot just després de sortir el sol que abans.  El dia posterior també un altre albirament en similar context meteorològic caracteritzat per fronts discorrent en serpentina la silueta també va definir-se millor tot just després de sortir el sol que abans.

 Fora ja de l’episodi, de tipus tènue va ser posteriorment un albirament el dia 7, en situació de pantà baromètric i lleu flux d’aire marítim agregalat. Personalment no la vaig saber preveure i se’m va escapar pero va ser enregistrada des del O.Fabra per l’A.Puertas.  També puc referir tres quarts del mateix la del dia 11,  coincident amb nivells especialment baixos de contaminants atmosfèrics a redós d’una borrasca amb frescor manifesta en alçada.   I així, colorín colorado, es van acabar les visions de Mallorca de la temporada 2019-2020.  Pero prosseguim el relat, dons aquest article va de tot el 2020.

JUNY, JULIOL, SETEMBRE.

Cap observació enregistrada o testimoniada en els dos primers mesos d’estiu pero a diferència dels anys precedents, si ja de nou el dia 1 de Setembre, sota una banda d’estratocúmuls, amb lleus fluxes de sud en superfície pero amb ambient relativament fresc per ser estiu i amb considerable gradient del geopotencial en alçada, tensat per dos centres europeus de baixa pressió, tot desviant a les nostres latituts un dels ramals dividits del jet-stream. . Reportada a Btv com a novetat estacional.

Una segona visió estiuenca pero quasi a tocar de la tardor, va succeir el dia 20 al migdia segons un altre observador perspicaç quan te la oportunitat de ser-hi; en Jordi Campos i del qual me’n en fio al respecte (no puc dir sempre d’alguns altres testimonis els quals, sense voler, si no tenen experiència, poden confondre l’illa amb núvols) . Segons va comentar, havien cúmuls al seu damunt pero l’illa era algo perceptible.

OCTUBRE

Si ve les setmanes centrals de primavera havien estat inusualement carents d’aparicions, l’Octubre en canvi va resultar un mes inusualment extremadament abundós, per bé que en la seva gran majoria van resultar aparicions visualment poc vistoses. El dia 1, tot i una petita petita baixa lleu en superfície, es va veure una mica, acompanyada d’un parheli en una altre banda del cel més propera al sol el qual em va fer perdre uns minuts gaudint-ne de la contemplació i se’m va fer tard tot seguit per retratar bé l’illa; tot i que com he dit, era lleu.

Albirament més bò (grau 6 en l’escala 1-10) va ser el del dia 3, després d’un front fred en un dia inusualment fresc per ser octubre. La caracterització meteo podríem dir (en resum) que estava caracteritzada per una notable vorticitat i intensitat de vents ciclònics, sobretot en cotes mitjes altes. Situacions val a dir no sempre proclius a albiraments –i per això a mí personalment se’m va escapar- pero força bones si la distribució bastant atzarosa dels núvols en tals ocasions, esdevé fortunable. Val a dir que la lleu asimetria en alçada de la part meridional de la borrasca centrada a la Mar del nord era també un aspecte a favor.

També similar en quant a factors meteorològics però menys nítida va ser la del dia 5 (és a dir molta fredor, notable gradient en el geopotencial, etc). La similitut fou no ja tant en superfície pero si en cotes mitjes i altes, convingudes per la mateixa depressió abans referida, després d’un nou front fred i també nou amb dos petits tàlvegs –bé, gairebé danas satèl·lits, de tipus fujiwara-.

Una nova consecutiva el dia 6 també tènue pero ja canviant pel que va fer a la situació atmosfèrica al anar entrant l’anticicló i aire càlid amb una cua de front respectiva. També va resultar el dia següent encara més tènue en context temperat i aponentat.

La distribució sinòptica de masses d’aire i centres de baixes i altes pressions també va afavorir una altre Mallorca el dia 12, de nou també tènue, vista des de Montserrat en aquest cas .

Una altre amb una mica de major qualitat visual i visible tot el rang d’altimetries va resultar la de l’albada següent, darrera una serpentina d’estratocúmuls, com solen donar-se en molts dies de tardor amb la mar encara prou calenta..

Super lleu també, al límit de ser inclosa aquí, la del dia 17 de la qual, per ser tant lleu no cal entrar penso, en referir detalls meteorològics si volem extendre’s molt massa. 

També lleu pero no tant, la del dia 19, amb flux de sud-est en superficie, es a dir, xaloc;  inusual circumstància pero tampoc pas molt rara. De fet m’he adonat que son situacions favorables les de xaloc si alhora es correlacionen amb altres paràmetres (seria una mica llarg d’explicar). En aquell moment no vaig sospitar prou bé la possibilitat al no analitzar prou filant prim i al saber en canvi de l’altissima humitat a les carenes i per tant se’m va escapar, pero no la del dia consecutiu es clar –escarmentat :- ))-  en similar circumstància d’afectació meteorològica. Podeu veure un altre tweet aquí on ho comento i il.lustro.   

La més bona de veritat de tot l’Octubre nogensmenys va esdevenir-se el dia 24 per la tarda. Al matí ja la vaig anar a veure (molt més fàcilment previsible que les de xaloc referides, al estar dins d’un patró molt més clàssic i que tinc més per la mà) tot havent transitat un front fred el dia precedent i prou bé. Això si, també sota una banda d’estratocúmuls els quals segons com podien fer la guitza i també era manifesta l’elevada humitat a les carenes, la qual era la generatriu dels núvols els quals encara donaven fe d’una molt lleu inestabilitat residual post post frontal  . Per la tarda la cosa pintava que seria millor i vaig esgafar contemplarla i enregistrar-la des del Castell de Burriac, i efectivament ja sense núvols i menys humitat relativa.

De cara a la següent aparició del mes, vaig esgafar el Montseny; en aquell cas abans de que arrivés un front fred el dia 28  ; situació amb component càlid, correlatiu amb la subsidència d’una petita dorsal a les cotes mitjes altes amb advecció càlida pertinent. La qualitat no obstant va ser normaleta pero tal com l’esperava (i igualment tenia ganes d’anar a veure sortir el sol des d’allà).  Al dia següent, més anticiclònica pero amb l’aire a 850 hpa un xic atemperat per el lleu pas d’una cua freda de front es va deixar veure així . El sol va sortir per una escletxa i en amagar-se de nou va facilitar que l’albirament es perllongués.

El Tibidabo mateix estava emboirat i havia abundància d’estratocúmuls propers.

NOVEMBRE

L’abundós octubre va contrastar en canvi amb un mes de novembre gairebé absent en quant a albirament si no arriva a ser per la manifestació de la silueta el dia 30, això si, de tipus lleu i solsament perceptibles els cims elevats. No la vaig preveure pero per sort la va reportar (com molt habitualment i també sistemàticament) l’Alfons Puertas del O.Fabra. Va resultar força lleu això si, en grau 2. Sinòpticament representava un cas molt infreqüent (i per això de fet se’m va escapar): Pantà baromètric al mar balear, amb l’anticicló allargat horitzontalment centrat sobre Europa central. Nogensmenys si que es cert que en alçada la cosa pintava millor pero no havia estat prou al cas.

DESEMBRE

Desembre i gener son habitualment els dos mesos que solen acumular més nombre de possibles observacions però no va ser fins el dia 13 que va aparèixer la primera tot i que tant difícilment perceptible a ull nú que després de dubtar una estona, he decidit que no la inclouré en el còmput numèric anual.

Tres dies després, en una situació amb vents de sud pero amb una serpentina frontal bastant estàtica sobre la península i subsidència destacable va reaparèixer amb qualitat diguem que regular i els cims més baixos ocults. Reportada per l’Alfons Puertas des de l’O.Fabra.

Finalment una bona tongada en la segona quinzena del mes. De primer una molt lleu de la qual sols vaig veure a més la punta del Puig Major des del Tibidabo, pero més ampliament visible resultava des de La Mola on va ser reportada per l’Albert .   Van passar uns pocs dies més fins que es va clarejar de nou molt lleu el dia de St.Esteve en una situació ben freda amb fluxes de tramuntana. Força més millor va mostrar-se en l’albada següent acompanyada per núvols baixos sobre les muntanyes balears i amb -2ºC al punt d’observació de Collserola. Va ser una situació típica dipolar entre dues borrasques.  I preciosa visualment encara més al capvespre, amb un celatge rogent tant encès que semblava bén bé una albada.

La tarda consecutiva, després del pas d’un front fred devingut d’una majestuosa borrasca al mig de França també es va deixar veure; personalment la vaig copsar quasi ja de nit des de un carrer de Barcelona, pero una estona abans Pedro Ramirez des de dalt la Basílica del Tibidabo la va reportar prou més bé. 

Tot continuant amb l’episodi de fred i en un cert increment del mateix, va sobrevenir per dia consecutiu un nou albirament el qual vaig anar a contemplar des de Montserrat i reapareixent també a la tarda, en ambs casos sota una tira de cúmuls. I per acabar, l’últim dia de l’any també des de Montserrat i amb temperatures fredes, l’illa va aparèixer sota un nou ramat d’estratocúmuls i es va despedir després de nou per la tarda de manera lleu distinguint-se només la part superior del PuigMajor. La situació va estar caracteritzada per una gran área depressionaria al mig d’Europa occidental amb dos petits tàlvegs a les capes mitjes altes i altes, lo qual quasi sempre sol resultar millor que un de sol.

I amb això hem acabat. En conjunt un total de 45 dies (+2 que opcionalment podrien incloure’s pero que finalment no he inclòs*) amb l’illa apareixent un moment o altre en aquest any 2020.  

De tots aquests 45 dies,  considero aparicions de relativa bona qualitat aquelles que, dins d’una escala númerica entre 1 i 10, formen part del grup amb valors >5.  Regulars les aparicions de l’illa que es poden encabir en valors de 4 i de 5.  Tènues o dolentes, les de qualitat <4 en l’escala numèrica.   En aquest sentit 12 dies (del total dels 45)  van resultar aparicions bones o varen arrivar a ser bones (dins de tal grup hi han dies en els quals en alguna part del dia van apareixer lleus, pero en una altre part varen arrivar a major qualitat),  regulars van arrivar ser 5 dies  i 28 dies no varen passar de tènues, es a dir, del grau 3 o inferior a 3. 

Pel que fa a la distribució entre albades, migdies i tardes o capvespres:

Mallorca va resultar visible al llarg de 37 albades (algunes de les quals a més es van perlongar una mica més durant alguna estona al matí).

En quant a les aparicions de vespres (algunes de les quals, la visió ja va començar al llarg de la tarda) varen ser 13.

Dins dels dos conjunts referits, van haver 7 dies en els quals, Mallorca va ser visible tant en les albades com als capvespres.

Pel que fa les percepcions als migdies, sols varen ser testimoniades 2 vegades, dels quals una d’elles va ser sols al migdia (sense que es registrés ni a l’albada ni al capvespre) i un altre va ser-ho també conjuntament en un dia que també es va veure tant al mati com al vespre i que està inclòs també en el grup dels 7 dies abans referits.

En quant a mesos de l’any.  Al gener varen ser 7 dies amb visions de l’illa, Febrer 6, Març 4, Abril 2 (inusualment escás), Maig 4, Juny+Juliol+Agost Zero, Setembre 2, Octubre 12 (inusualment abundós), Novembre 2 (escás), Desembre 7 dies.

EN CONCLUSIÓ:

Aquest any ha estat en quant als mesos de l’any, una mica anòmal en alguns aspectes (tot i que dins d’una normalitat dins d’un periode llarg d’anys de variabilitats esperables) en tant que com he comentat va haver una gran absència al llarg d’unes quantes setmanes d’abril i de març, en canvi un Octubre molt abundós i tot seguit un Novembre també escás.  Resta de mesos varen ser més normalets, més propers a la mitja estadística i en el conjunt de l’any la xifra total de dies amb l’illa visible ha resultat al cap i a la fi molt similar a la dels últims anys anteriors, lo qual també és curiós.

Anexes a referir:

(*)En relació a 2 no finalment incloses:  Una de elles va ser una Mallorca vista des del Mont Caro pero la qual no ens consta des d’altres parts de la geografía catalana. Des del Caro, a més, estem segurs que als mesos de Desembre i Gener sobretot pot haver-s’hi vist en més ocasions, igual que com succeix en altres mesos de l’any des de muntanyes del Pais Valencià, dons el sol des de allà apareix des de darrera mateix de l’illa. Pel que fa a l’altre que finalment no he inclòs, personalment la vaig observar des del Tibidabo el 13 de Desembre, però realment estava en un grau de perceptibilitat tant lleu que gairebé podría formar part del grup de les Mallorques de rang quasi inapreciables, les quals no contabilitzo com oficials en aquest any ni en els anteriors.  Si que he decidit incloure una Mallorca que va ser visible des de Vilanova d’Escornalbou sense tenir confirmació (ni tampoc negació) de si també es va veure des de Bcn; en tot cas des de Vilanova i a més en capvespre no es gracies a tenir el sol al darrera (com passa des del Massís dels Ports als matins) i es un indret de Catalunya amb tot el dret poder validar una observació com Bcn mateix. 

Algunes cosetes més a referir:  Bona part de les Mallorques vistes des de Collserola, resultaven visibles sols els cims principals i en alguns casos sols les carenes cimeres. En aquest sentit, estic gairebé segur que hi han unes quantes (poques) aparicions que no s’han arrivat a copsar des del Tibidabo pero si que s’hagin pogut arrivar a percebre des del Montseny per exemple, indret elevat des del qual la seva relació Alçada/Distancia envers l’illa, l’illa queda més sobresortida respecte a l’horitzó marí i permet que en casos d’inversió térmica quan el gruix de la boirina es prou ample com per no veure’s des de Bcn, pugui ser en alguns casos encara apte per ser albirable des del Turó de l’Home o els altres cims destacats del massís. Per falta d’observadors sistèmics des d’allà, no podem comptar en dades habituals des de tals llocs tot i que quan algú ha anat o jo mateix he anat i he observat la illa (quasi sempre però coincidint en que era també visible des de Collserola) la he inclòs en els computs.  

MALLORQUES DE TARDOR-HIVERN 2019.

Faig en aquest article un resum de les Mallorques observades en la primera meitat de la temporada, és a dir, des de l’estiu fins cap d’any.

         ……………..29 de Novembre darrera el Putxet, St.Gervasi, l’Eixample esquerra, part de Sants i Poble Sec-Montjuic.

Arrodonint una història maca. Notre Dame de la Garde des del Canigó!

UN REPTE HISTÒRIC ASSOLIT. PER PRIMERA VEGADA EN UNA IMATGE: LA SILUETA DE L’EMBLEMÀTICA ESGLÉSIA DE MARSELLA
DES DE DALT DEL CANIGÓ.

Ha estat el passat dia 12 de Setembre, Antoine Mangiavacca (“klapeful” a la xarxa), fotògraf meticulós de paisatges i a més altament especialitzat en concret en fotografia infrarroja (artícle que vaig escriure fa anys) i en processos molt selectius de revelat i compilacions digitals, ha aconseguit fer visible l’església de la Garde i ara explicaré una mica breument, perquè aquesta imatge resulta la consecució d’una fita que és tant singular i rellevant.

Fa algo més d’un parell de segles va començar la història. Em refereixo a la història documentada de les observacions científiques a molta gran distancia. I aquesta “ciència-afició” va germinar a Marsella i va creixer incipientment allà, sobre un petit pujol de la vila on hi ha la citada església. El protagonista d’aleshores, va ser un astrònom hongarès -el Baró de Zach- el qual es va instal.lar a viure a la ciutat per un temps. Allà sentir dir entre alguns ciutadans que alguna vegada havien vist una silueta en l’horitzó i sempre en la mateixa posició, bé, una mica -si fa no fa- com els nostres avantpassats amb la de Mallorca. El baró va aconseguir la seva primera observació en plena època del romanticisme, al 1801 i després ho va anar ullprenent varies vegades més, sobretot quan es donaven certes efemèrides astropaisatgístiques de conjunció amb el sol al pondre’s. I la silueta de la muntanya fantasma -i sagrada per els catalans- era el cim del Canigó.

Des de l’esplanada de NotreDame de la Garde, va anar documentant sistemàticament tot un seguit d’aparicions, val a dir que donant cos escrit al que de fet, bastants marsellesos ja sabien o sospitaven. En aquella època no existien càmeres de fotografia i l’únic que hom podia fer era descriure i fer-ne algun esboç o dibuix de l’espectacle el qual de tant en tant apareixia a l’horitzó, gràcies a les conjuncions amb el sol, matemàticament predectibles i repetides en les mateixes dates, la refracció atmosfèrica (sense ella quedaria sempre tapat per el mar) i en alguns casos sense conjuncions, a mercè d’una molt bona transparència de l’aire.

A mitjans del mateix segle XIX, el baró havia abandonat aquest mon però altres amb semblant voraviu, es van seguir fixant en el Canigó i abans de tombar aquell segle, un altre home pioner, Oscar Gross, va fer la primera fotografia del Canigó des de Marsella, en blanc i negre obviament. Va ser la primera fotografia ben podem dir, de la història dels horitzons distants.

Al cap del temps, les observacions van decaure i molta gent va anar com oblidant aquests fets.
A finals del segle XX, es van tornar a escampar rumors populars entre la gent de que el Canigó es veia des de Marsella, lo qual molta gent no s’ho creia, pensaven que era una galejada (mot molt utilitzat per els francesos), una mica com el que ens va passar a nosaltres amb Mallorca. Però en plena època de la fotografia digital, no se si a través de la premsa o del boca boca, es van posar en coneixement general les observacions portades a terme per el baró citat un parell de segles abans i molts curioos aleshores es van posar a intentar observar i a veure la muntanya també sistemàticament, dues vegades l’any, contemplacions les quals varen anar sumant adeptes i de mica en mica s’ha anat convertint en tradició paisatgistica: Pujar els dies assenyalats a l’esplanada de la Gardé per retratar la silueta del Canigó.

Ara bé, i aqui està la curiositat de la cosa. Mai encara s’havia retratat l’horitzó invers, és a dir, mai haviem vist Marsella des del Canigó, o si menys no, no hi ha constancia documental. Era realment sorprenent.

Personalment, quan em vaig adonar de l’absència de tals fotografies, vaig sentir la ilusió-repte d’anar-hi personalment o bé amb algú, al Canigó, i aconseguir-ho.
Tanmateix, el problema es que a la pràctica quasi mai he anat expressament al Canigó amb tal objectiu, si per als Alps, els quals concentraven la meva prioritat observacional. L’any passat si, m’hi vaig enfilar de nit al cim i vaig arrivar abans de l’albada per intentar copsar-la pero en aquella ocasió la meteorologia no fou prou bona i no va resultar.

Enguany tenia en ment el mateix objectiu i estava a l’aguait de que es donessin les condicions apropiades per pujar en un capvespre i que fos, a ser possible, en una data no molt distant del solstici d’estiu, per de pas, si le condicions es mantenien en l’albada, tornar a copsar les siluetes alpines, donat que quan el sol surt angularment aprop, facilita millor el contrast.
I bé, a principis d’aquest mes de setembre vaig veure que darrera el pas d’una Dana molt potenta seguida d’un anticicló amb notable intensitat de subsidència, segurament l’aire s’aclariria molt per el sud de França i podria ser una molt bona oportunitat per intentar-ho. L’Antoine curiosament em va escriure quan encara faltaven 10 dies i em va preguntar per com estaria la transparència de cara al 12-13 de setembre, per saber la meva opinió al respecte (jo més avessat a les observacions Pirineu–>Alps), tot i que igualment (també vull dir) ell per la seva banda també sospitava que podria ser un dia força bò i tenia intenció de fer el viatge expressament des de la Provença on viu, fins al Canigó.

Personalment jo també tenia la mateixa intenció, sobretot quan la meteorologia s’endevinava encara més favorable i els models meteo oferien simulacions més fiables, pero circumstancies laborals a la contra (amb demandes i inssitències per jo fer altres treballs) em va fer decidir en aquesta ocasió, quedar-me, perdent la possible oportunitat.

Ell si. I per la tarda del dijous estava enfilant el cim des de Cortalets, per cert gairebé tot recobert de neu de la nevada que havia caigut feia pocs dies. Jo, això si, al matí des de Barcelona, vaig disposar d’una estona, vaig retratar nítidament el Canigó i el vaig informar de la tant bona transparència que també hi havia des d’aquí. Segurament la millor de les que portavem en tot l’estiu en relació al Pirineu es donava aquell dia.

Ell però, un cop dalt, al capvespre va mirar cap al seu nordest… I em va enviar un missatge de que no veia res, ni tant sols el Mont Ventoux. La transparència per tant, no era tanta, o si menys no encara no havia millorat prou a la Provença.

Tanmateix, el fotògraf anava equipat amb un instrument altament eficient per si de cas no veia, com ja ha fet en altres ocasions des de la seva regió o com va fer des del Mont Cinto de Còrsega una vegada, retratant els alps. Una càmera adaptada per recollir la llum infrarroja, defiltrada externament i amb filtre selectiu fora del cos de la càmera, davant l’objectiu. I va fer ni més ni menys que 36 fotografies panoràmiques frontals dels relleus del Golf de LLeó, invisibles, pero que gràcies al infrarroig es podrien fer perceptibles al quedar impregnades al sensor de la càmera.

I això es el que ha succeit, i gràcies no sols a l’infrarroig sinó també al apilament selectiu de fotografies (19 fotos per cada segment retratat, configurant un total de 684 (36×19) fotografies) per extreure’n el màxim detall dels relleus i evidentment gràcies també a la seva aventura d’haver anat cap allà.. I el resultat es que finalment, a més d’una amplia panoràmica amb moltissimes muntanyes alpines i provençals, ha aparescut la silueta d’un eficici aparentment quasi enganxat al mar, la qual al analitzar la seva posició, ha resultat ser l’emblemàtica església de NotreDame. Ha calgut dons “esperar” més de dos segles, fins arrivar a l’època actual amb tècniques de fotografia altament avançades i precises, per poder disposar de la primera imatge de Marsella des del Canigó. I resulta històricament curiós o irònic que la imatge, deguda al infrarroig, es mostra en blanc i negre, com enllaçant amb els primers temps de la fotografia més arcaica :- ).

Estèticament, totes les imatges infrarrojes de paisatges distants, trobo que donen una sensació com onírica, la blancor lluminosa i on certes parts del paisatge sembla que irradiin llum pròpia, les linies figuratives tant ben definides, com moltes obres del surrealisme pictòric, transmeten com una pau.. Una pau extranya, no se com dir-ho.

Pero seguim perquè aquí no s’acaba l’aventura. L’Antoine es va quedar a dormir al cim en mode vivac, com també tenia previst. I abans de l’alba es va llevar per albirar nous panorames.
La visibilitat en l’albada havia millorat moltíssim i aleshores sí, els Alps es veien bé a ull nu! i va fer una panoràmica magnífica en aquest sentit, amb càmera normal, semblant a la que fa un parell d’estius, un company i jo vam contemplar.

Tanmateix, malgrat que els Alps es percebien bé, les cotes més baixes de la costa provençal quedaven més fosques i sobretot molt alterades per la refracció de l’aire, devinguda de l’estabilització de l’anticicló. Marsella dons, no ha estat visible, cap dels dos dies. La càmera l’ha recollida gràcies a l’infrarroig i el postprocessat.

ALGUNES VALORACIONS PERSONALS SUBJECTIVES MEVES

Personalment he sentit fascinació en veure la imatge retratada de l’esglesia de la Garde i sense dubte no li trec el mèrit d’haver estat la primera en aquest sentit (si no no hauria escrit aquest article), ara bé, no és el meu estil ni formava part dels meus propòsits aconseguir copsar-la en infrarroig, ni Marsella ni altres horitzons distants, tot i que si tornés a disposar d’un filtre (en vaig tenir un fa uns anys quan em vaig interessar per el tema, abans de que ell s’hi posés de fet, però el vaig perdre i ho vaig deixar correr) en faria algunes, però no és el meu propòsit retratar i publicar siluetes que no he arrivat a veure directament o que si menys no, a ull no es distingueixen prou degut a la transparència no prou bona. Si personalment em dediqués a la fotografia infrarroja i a més procedís al blending per photoshop, no em caldria gaire gens una bona transparència per retratar per exemple la Serra de Tramuntana des de Bcn. Unicament seria impossible quan haguessin núvols o un ambient molt molt enterbolit per pols.
Nogensmenys, el fet de que ell, emprant tal tècnica, hagi copsat la silueta de La Garde (tot i que no era el seu principal objectiu, sino fer una panoràmica general alpina i provençal), la qual es un fet històric i permet escriure aquest relat bonic (en cas que us estigui agradant llegir-ho) m’han fet ganes igualment de celebrar-ho i d’aportar-li reconeixement fent-ne difusió. A més, l´’us de tècniques fotogràfiques d’aquesta mena, si bé em semblen una manera “trampa” de retratar paisatges, també m’agrada que existeixin i en aquest sentit ell és -considero- qui ha aprofundit més en l’aprofitament paisatjístic derivat de tals tècniques, lo qual és lloable i la seva “aventura fotogràfica” maca.

Per mi la fotografia infrarroja en relació als horitzons distants, bé a ser -faig un símil comparatiu, ben exagerat això si- com la utilització de botelles d’oxigen per pujar a l’Everest. Aquells qui primer van fer el cim (Hillary i Tenzing) ho van fer amb amb oxigen. Després es va intentar i aconseguir sense oxigen, pero la història, qui més recorda és als qui van pujar amb oxigen perquè varen ser els primers. Dons bé, l’Antoine ha mostrat la primera imatge de Marsella des del Canigó :-).

I fi de l’article. Potser quan tingui més temps provaré de resumir-lo. Igual m’ha quedat una mica massa llarg.

ENLLAÇOS A LES FOTOGRAFIES:

Panoràmica completa infrarroja del dia 12: https://image.noelshack.com/…/38/2/1568735982-pano-raw-1.jpg

Fotografia dels relleus més orientals visibles de la costa provençal. S’aprecia la menor transparència de l’aire sota la capa d’inversió i algungs miratges i distorsions devingudes de la refracció.
https://image.noelshack.com/…/2…/38/2/1568729349-dsc8620.jpg

Panoràmica dels Alps i el ventor (dreta) en mode fotografia visible normal sense filtre infrarroig (tot i que una mica massa sobrecontrastada crec) en l’albada del dia 13:

https://image.noelshack.com/…/2…/38/2/1568728455-dsc8629.jpg

Una altre composició de fotografies dels alps en infrarroig, el dia 12 per la tarda, en concret a les 19:15:

https://i.goopics.net/aR8dE.jpg

El Canigó des del Tibidabo el matí del dia 12 de Setembre:

Neu al Ripollès excepte al Puigmal, després del pas de la Dana, vista des de Collserola i amb molt bona transparència des del Canigò (2°imatge) fins al Pallars Sobirà (imatges però que no incloc per no haver-hi prou neu, un altre dia). pic.twitter.com/M4TReVCbDD

— Horitzons llunyans (@finestresdaire) September 12, 2019

Resum de les observacions històriques des de Marsella:

http://canigou.allauch.free.fr/Histoire.htm

Article que vaig escriure justament fa uns 5 anys, sobre filtres fotogràfics per horitzons llunyans, entre ells els selectors d’infrarroigs.

https://horitzonsllunyans.wordpress.com/2014/09/27/els-filtres-fotografics-en-la-fotografia-de-distancia/

Un resum de les Mallorques observades en la temporada 2018-2019

Introducció i avís previ.

Les observacions de la Serra de Tramuntana des de Barcelona i en ocasions des d’altres indrets son una de les constants meves més reiterades en aquesta afició dels horitzons, la qual ens engloba a un bon grapat d’aficionats. No voldria avorrir amb el tema de Mallorca (por una mica que sempre tinc) i per això sovint en aquest blog em salto el bon grapat de les observacions que vaig fent al llarg de l’any de l’illa. Nogensmenys, tinc tendència a reportar-les al tweeter, per altre banda aquelles més destacades les explico al fb dels horitzonsllunyans i pujo fotografies al flickr. La resta, la major part sols les menciono com a molt al meu fb normal general.

En aquesta entrada faig un resum de totes les Mallorques de la última temporada, es a dir la que va des de l’estiu de l’any passat fins enguany. Per tant ve a ser la continuació de l’anterior reportatge (adjunto enllaç per qui s’hi vulgui capbussar). El d’enguany reitero que tot plegat és un resum. Per entrar en més detall en alguns dels episodis, recomano a qui vulgui, anar fent click en els enllaços inserits en les diverses parts del text, alguns dels quals aporten informació meteorològica i paisatgística abundosa.

Albiraments de la Tardor-Hivern de 2018

OCTUBRE I NOVEMBRE

L’estiu havia estat molt llarg i després de més de 5 mesos sense cap aparició documentada del perfil de la serra, la illa va reapareixer a finals d’Octubre. Va ser una alegria per als qui ens hem aficionat a això. Ho vaig explicar per cert també en una entrevista a Btv, tot i resultar una aparició tènue.

Pocs dies després no obstant, el cel tornava a donar senyals i la vaig anar a retratar al al Massís del Garraf. Va resultar una aparició més bona en quant a transparència pero molt empanada entre cúmuls baixos, tant que de vegades cobrien la perspectiva dels cims. Meteorològicament es tractava d’una situació caracteritzada per les baixes pressions amb aire fred en superficie i convergències en alguns sectors. Poques vegades aquestes situacions d’inestabilitat freda faculten bons albiraments degut als núvols convectius baixos que porten associats; tanmateix si no fan prou la guitza la transparència sol ser bona en aquests casos a diferents altituts i hom pot copsar l’illa fins a les cotes que rasquen la tangent de la perspectiva marítima.

Acabat el mes d’Octubre, el Novembre apuntava més possibilitats: Altre vegada, darrera el pas d’un embossament d’aire fred va apareixer la silueta, primer molt tènuement, el dia 6.

Pocs dies després, un plat fort.
El moment més esplèndid de tota la tardor va ser l’aparició del dia 10. Aquella vegada ens va colpir els sentits, des de Montserrat, on hi haviem anat a propòsit també per la ocasió (bé en el cas del músic el seu motiu era sols tocar la flauta davant el sol). Voldria detenir-me i explicar-ho en detall però els detalls ja els vaig explicar llargament al fbook:
https://www.facebook.com/horitzonsllunyans/posts/962604717257274. Per tant, dit això, em limito a ressenyar l’enllaç i així no faig l’article tant llarg.

Enfatitzo: Trobareu -recomano, per qui senti interès- bastantes més explicacions en el report del fb i sobretot també al peu d’algunes il.lustracions i diagrames que estan adjunts en tal reportatge referit. Per altre banda les fotografies en si també estàn col.locades al flickr i al vimeo.

El dia següent la silueta es va tornar a percebre, però ja solsament les cotes més altes, en una situació més típica d’aire més estabilitzat. Personalment se’m va escapar la contemplació perquè vaig creure que el sostre de la boirina es trobaria més amunt.

A finals del mateix mes de gener van donar-se tres dies consecutius amb prou bona visibilitat per copsar l’illa. En un dels quals es va veure tant al matí com al vespre, amb una nitidesa a més que va fer patents els cims occidentals de la Serra de Tramuntana (Galatzó, Mola d’Esclop, cars de veure en general). També els podeu veure al flickr.

El “Mont-illa” del Galatzó des del Tibidabo. Visible poques vegades l’any

Curiosament, des de Mallorca, un altre fotògraf de paisatges, Marcos Molina estava enfilat en aquells moments damunt el Galatzó, pero ..No va veure pas Catalunya!. La raó no pas per falta de transparència sino per falta de contrast amb el celatge del damunt nostre. Per tant aprofito per dir, com altres vegades, que la visibilitat a distància entre dos punts no es pas una cosa que hagi de resultar bidireccional. En canvi l’observador mallorquí si que va poder retratar els cims més enlairats d’Alacant, amb un cel més lluminós darrera la Serra de Bernia i companyia. Al matí següent la reaparició va ser més lleu però curiosa, en el sentit meteorològic que va estar caracteritzada per un lleu vent de mitjorn.

DESEMBRE

Arrivem al Desembre, i també es va estrenar aviat. Fins i tot en cert dia, havent plovisquejat abans l’horitzó es va transparentar per mostrar-nos el perfil de la serra . Em vaig desplaçar a la part alta de la ciutat per retratar-la; era, a banda de la pluja (poc habitual que coincideixi) una situació de les més típiques que faciliten els albiraments, una dorsal anticiclònica amb bona subsidència i escalfament adiabàtic, cues de fronts septentrionals passant longitudinalment, advecció d’espesor en superficie i a més una distribució de núvols mitjos bastant apropiada. També es va deixar veure el dia següent i a més tant en l’albada al vespre, bastant més lleument això si.

Un parell de dies després, una dona la va copsar des del Montseny, zona desde la qual gràcies a la seva alçada sovint s’aprecia el perfil quan en canvi des de cotes més baixes com per exemple Collserola, no l’arrivem a veure.

A mitjans de Desembre vaig tornar a Montserrat en previsió d’una nova albada balear per gaudir d’un nou espectacle. El resultat no va ser tant lluminós com al Novembre, però va resultar atractiu el fet que escassos moments després va començar a ploure al monestir per causa de l’arrivada d’un front. Aquí la ressenya al fbook i comentada també a Btv.

Un parell de dies després, l’observador Jordi Porta, per la seva banda també la va copsar des de Vilanova d’Escornalbou i com a cosa ben remarcable a dir es que des de Collserola la silueta es va perllongar visible fins al migdia, cosa ben infreqüent. Actualment estic una miqueta ocupat en fer un estudi dels factors específics que faciliten les visualitzacions de migdia en els últims 8 anys que porto observant.

L’aparició en el dia més curt de l’any, si de cas feu click per veure-la amb millor qualitat, gràcies.

L’amiga va apareixer altre vegada el dia del solstici d’hivern, tot i l’elevada humitat amb valors que rondaven el 75% en diverses cotes, pero altres factors més habituals si que confluien positivament.
La situació meteorològica va proseguir i encara va millorar més el dia següent. El resultat va ser una albada ben macades del Tibidabo amb l’horitzó molt encès en una estreta franja de cel.
Per cert també a destacar l’elevada resolució. Si feu click a la fotografia del Puig Major d’aquest dia (la de la dreta) veiem que s’aprecia fins i tot l’edifici, aixó vol dir que l’aire estava molt estabilitzat, tot i que en extrem, l’estabilitat produiria una inversió tèrmica acusada i aleshores la imatge es distorsionaria per causa del miratge si coincidís el doblec amb la perspectiva del cim.
.

Destacada també i precisament en tal aspecte va ser la del capvespre de Nit Bona de Nadal. A saber: Un miratge superior entre el Puig Major i el Penyal del Migdia.

Sembla que aquesta collada es propicia a generar visualment aquest “pont fantasma” dons ja me n’he adonat algunes altres vegades del fenòmen. Un altre aspecte, paradoxalment acompanyant, va ser la polució atmosfèrica patent a les simulacions i a les fotografies in situ, la qual tot i així no va arrivar a impedir l’observació!. Per cert al matí també havia vist jo l’illa, però vaig preferir retratar una conjunció llunàtica amb el Tibidabo la qual em va semblar estètica.

El dia de Nadal la contaminació marítima del dia previ, va afectar més de ple la línia de visió des de Barcelona i la serra no es va albirar, pero si en canvi des del litoral i prelitoral de l’àmbit de Tarragona on de nou en Jordi Porta, tant atent, en va deixar constancia fotogràfica. El mapa en colors de l’esquerra mostra la distribució de particules PM10 i el podeu trobar al portal web de Caliope.

Atenyent a les simulacions del Gfs i del Wrf i als factors de transparència associats, vaig tornar un tercer cop a Montserrat el dia 30 al migdia i al vespre l’illa es va entreveure de nou tot i que molt tènue en comparació amb altres ocasions referides. Els capvespres de finals de desembre i principis de gener sense necessitat d’una meteorologia diguem que especialment massa bona, son proclius a algunes observacions degut al fet de que el sol desapareix algo més tard per Mallorca que per bona part de Catalunya i això facilita un bon contrast de celatge similar al de les albades. Ho vaig explicar en un altre article al blog i també a Btv, no trobo l’enllaç.

I ja per finalitzar l’any, el dia de St.Silvestre (m’agrada el nom) (31), una visió consecutiva relativament bona i afectada de nou per miratges superiors, un xic morgànics. Adjunto un parell d’imatges al dessota. Ben bé ens poden recordar paisatges d’Arizona si substituissim el blau del mar.

El més de desembre sol ser el mes de l’any en el qual abunden més els albiraments tot i que hi han anys que el premi se l’endú el gener, pero el d’aquest any passat el desembre va superar el d’altres anys previs, veient-se l’illa un total de 12 dies, es a dir, quasi la meitat de tots els dies del mes sencer. Per altre banda el total de dies de l’any passat amb visions de l’illa també va ser altissim: 48 dies tinc comptabilitzats basant-me en les meves fonts, les del meteocat, etc, lo qual suposa un 13% del total, 27 dies dels quals (dels 48) es van donar en els mesos d’hivern de principis d’any i de finals de Desembre citats.
La primavera del 2018 va aportar 8 dies amb visions de Mallorca, zero a l’estiu i 13 a la tardor. De tots ells, podriem considerar com visions de bona qualitat un terc de les mateixes (segons com posem el llindar, que es subjectiu), essent la majoria de les bones a l’hivern i en canvi la primavera destacant-se per les tènues. El contrast amb el celatge te molt a veure amb això i ja sabem que per a circumsantancies meteorològiques equivalents, les albades dels mesos propers al solstici hivernal son les gaudeixen un proximitat angular més notable entre l’illa i l’orto solar i per tant son les que més números tenen per facultar aparicions esplèndides a contrallum. També son les que en ocasions més vegades mostren un major diferèncial entre la qualitat de netedat entre les capes altes de la serra i les no tant elevades, degut sovint a les condicions de forta estabilitat dels anticiclons i la poca alçada del nivell d’inversió. Si la transparència no es molt dolenta, sota la discontinuitat s’aprecien miratges superiors, tant al sol com (algo menys intenses al estar a menys distancia) al relleu. Penso que el fenòmen pot ser algo més habitual però, en la segona meitat de l’hivern o, adhuc, primavera, gràcies al notable diferèncial de l’aire que plana sobre el mar mediterrani encara fred i les adveccions superiors càlides o devingudes per escalfament adiabàtic. Bé; proseguim:

Hivern-Primavera 2019

GENER

El mes de Gener de l’any 2019, les aparicions tambén ha estat super abundoses, albirant-se la serra un total de 11 dies, es a dir, gairebé igualant el nombre de les
del desembre.

El primer dia de l’any ja va resultar observada, des del Turó de l’Home crec, a més molt nítidament damunt els núvols com veiem en la imatge d’E.Navarrete; això si, em fa l’efecte que bastant forçada de tons.

Personalment ho vaig intentar des de Collserola pero sense èxit. i reconec que emv vaig frustrar una miqueta dons la primera de l’any val tres punts (es broma eh, no guanyo ni mitj cèntim amb aquestes coses :- ). Aquí a la dreta adjunto la sortida de sol que vaig retratar per cap d’any. Els núvols que s’aprecien m’impedien copsar la illa, situada fora del marc d’imatge un xic més a la dreta.

Cuatre dies més tard vaig suposar que reapareixeria i vaig decidir anar al Montseny (perquè no em tornés a passar el mateix :-)), on portava temps sense anar-hi i la vaig copsar, tènue i bé, com ja imaginava, sols els cims més enlairats, això si, va va haver una forta compensació de bellesa natural més a l’oest. Uns núvols irisats, potser nacrats estratosfèrics. En el tweet ressenyat adjunto enllaços i algo més d’informació.

El dia de reis, els mags van tornar a portar-la, amb certs miratges màgics novament i a més per la tarda vespre de nou, això si, des de les comarques del sud gairebé només. Més al nord la cosa va ser com més carbonosa.

Després d’uns dies de repòs, la nova tongada va esdevenir el dia 12. El primer dia de la nova serie molt tènue, després el dia següent es va distinguir tant de matí com de vespre però la millor de la sèrie va ser la tercera, després d’una nit molt ventosa, sinòpticament prefrontal.

Els cims de l’illa van ser visibles sobre una capa de boirina que ocultava les parts baixes. Comentar que una estona després de sortir el sol el celatge va produir un fenòmen curiós, un “fals crepúscle” o albada invertida, en el sentit que el sol estava al damunt i no sota l’horitzó (imatge de dalt a l’esquerra). Gràcies a l’oclusió de la lluminositat per els núvols alts, la Serra de Tramuntana encara es va poder seguir contemplant durant una bona estona més després  d’haver sortit el sol.

Les següents aparicions es van donar a partir del dia 24 amb una configuració sinòptica de flux de nord després d’un front fred. La visió en aquell cas però va resultar tènue degut als aerosols salins generats per la intensitat del vent de tramuntana i així ho vaig referir en els tweets. El vent quan és intens genera esquitxos sobre les onades, esquitxos els quals romanen en l’aire en forma d’aerosols els quals tant poden produir fenòmens bonics com aquest (un iris marí) com simplement al mateix temps emboirinar la visió de distancies elevades. I sempre succeix així quan el vent es massa intens. La visió de l’illa a més s’emboirina més fàcilment amb la tramuntana que amb el ponent perquè te major recorregut sobre el mar i per tant aixeca més esquitxos. A més també sol ser un vent més fresc en el si del qual les microgotetes romanen més temps sense evaporar-se.

Al matí següent, el vent havia minvat (podem consultar l’estació d’Alfabia (Serra de Tramuntana) a més de 1000m d’alçada), els aerosols associats també i la visió de l’illa va ser molt més clara . La vaig retratar amb el telèfon fins i tot (imatge dreta) i amb el sol ja sortit, des del Tibidabo. Per el que fa a la resta de paràmetres la situació seguia essent similar a la del dia anterior, ens trobavem sota el JetStream amb un recorregut de grans ondulacions (índex d’AO negatiu) i les cotes baixes del mar balear estaven afectades per una notable subsidència que incorporava aire net procedent del Canadà teòricament des de 5000 metres.

Molt fotogènica també va ser la illa el tercer dia de la serie (veiem les dues fotografies de baix que vaig fer des de l’Arrabassda de Bcn), amb la diferència que les cotes menys elevades ja s’havien atenuat. El vent, més amestralat, sembla ser que aportaba gasos com l’NO2 davant la costa central. També el portal Caliope així ho manifestava. La humitat molt elevada en indrets de la Serra de Tramuntana com S.d’Alfabia segons Aemet pero en un altre indret també alt de la Serra no tant elevada segons BalearMeteo.

I també per últim un quart dia (també consecutiu) en el qual l’amiga Mallorca, contemplada davant una pantalla lluminosa de núvols alts, va estar ben retratada per Jordi Porta des de Escornalbou.

La última bona albada va coincidir amb el de l’últim dia del mes, reportada aquí., com veiem una situació ventosa sobretot en alçada, acompanyada per núvols orogràfics i damunt seva en concret uns cúmulus (no altocúmuls) lenticulars associats.

FEBRER

El mes de febrer va ser en canvi pobre. La cosa va començar amb una aparició molt lleu de capvespre el dia 4 la qual vaig observar des de Collserola i algo millor l’albada del dia següent, la qual la vaig copsar des de La Mola conjuntament amb l’Albert Vazquez (fotògraf) amb qui vaig coincidir casualment.

L’Albert Vazquez (fotògraf) sobre La Mola.

La Mola és un indret des d’on la perspectiva del paisatge mallorquí resulta molt original dons queda situat darrera la Serra de Collserola i en concret just darrera del Tibidabo i la agulla de la Torre de Collserola. La comparativa fa patent la major alçada de la Serra de Tramuntana respecte a la de Collserola i si el radi de la Terra fos més llarg, eminentment encara sobresortiria bastant més ;- ).
Des de la Mola podem contemplar sovint el Pirineu, fins i tot alguns sostres de l’Aragó com el Posets. Es habitual trobar-se tant corredors com fotògrafs. Alguns d’ells han retratat també la serra de Tramuntana en varies ocasions, sobretot en Jaume Cusidó te un bon sortit de fotografies i el mateix Albert en te també alguna de especialment esplèndida que jo mateix recordo.

Prosegueixo amb el resum. Una altre aparició del mes va esdevenir-se el dia 16, aquesta interessant per anar acompanyada altre vegada de miratges superiors (bé, interessant fins que ens avorrim de tals fenomens). Personalment però.. se’m va escapar, cagun 10. Se’m va escapar en part perquè altres afers m’ocupaven aquella tarda però també sincerament perquè la vaig trobar difícil de preveure. Afortunadament no obstant va ser reportada des del O.Fabra per part de l’A.Puertas, observador sovint infalible que no se li escapen albiraments -bé, excepte quan li coincideix en diumenges festius que son uns quants durant l’any i li toca descansar-. L’aire sembla ser que aquesta vegada venia d’Italia i abans de centre Europa, un fet totalment inusual, la PBL es trobava per sota els 190m i un gran anticicló europeu, que havia arrivat a atanyer 1040 hpa al seu centre, portava instal-lat feia dies.

El dia següent, un altre fotògraf habitual pero des de contrades del Pais Valencià, Miguel Zaragoza, aprofitant una efemèride astropaisatgística de conjunció solar des del Tossal Saragossa (provincia de Castelló) va poder fer un retrat esplèndid de Mallorca en tal aspecte. Les conjuncions directes son esdeveniments que permeten prescindir en bon grau de la qualitat de l’aire i de la humitat, mentre no hi hagin núvols destacats que s’interposin en el paisatge o el celatge de més enllà. Des de Barcelona certifico que no es va veure.

I bé, a partir de tal dia, va venir una sequera observacional de varies setmanes. No vaig registrar cap altre més observació ni em vaig assabentar de ningún altre que l’hagués testimoniat. També em va anar bé puc dir, una mica de.. Descans.

MARÇ

En el canvi de quinzena del mes de Març, l’amiga Mallorca va reapareixer lleument i també es va deixar veure els dos altres dies consecutius següents, treient els seus cims una mica els caps sobre la boirina anticiclònica; veiem aquí la que va retratar en Daniel Yeste al vespre amb el port de Tarragona davant i la que vaig fotografiar de nou jo mateix i el sol amb un notable miratge. Si per dessota de la línia d’inversió l’aire hagués seguit prou net evidentment Mallorca hauria presentat també el miratge vaig pensar i de fet així va ser des de Denia! (Alacant), unes imatges magnífiques. Mai m’en havia adonat de tants miratges superiors sobre Mallorca com en aquests últims mesos. Recordo que anys endarrera, aquest tipus de fenòmens em semblaven comuns en latituts àrtiques i em semblava difícil de que els veiessim a les nostres contrades, pero ja m’havia pres el repte de veure l’illa sota tals distorsions i la he vist varies vegades. El fotògraf Pep Puig va fer unes captures especialment maques una vegada.

ABRIL I MAIG

La primera percepció de la primavera va arrivar lleument el capvespre del dia 4 d’Abril amb vents fluixos de mitjorn i humitats elevades. Durant el matí previ havia passat sobre Balears el nucli de l’embossament, el qual era relativament càlid a molta alçada (300 hpa) vinculat sovint amb plegs de la tropopausa i intrusions d’aire sec i net que després sovint acaba repercutint si es produeixen descensos sostinguts d’aire. També era una característica (i molt corrent d’aquestes situacions) la petita falca del geopotencial entre el talveg citat i un altre embossament situat prop de Galícia.

En l’albada següent la situació sinòptica va variar poc, solsament el grau de orientació de rotació del sistema.  La vaig tornar a albirar, també tènue, amb aires de sud.

Tres dies després, de nou tènue i sinòpticament pareguda en molts aspectes
(no en tots, ja no teniem mitjorn per exemple) pero en aquesta ocasió amb un pilar solar que em va cridar l’atenció més que la mateixa illa, la qual entenc que pot avorrir a més d’un, excepte als més fans de la silueta.

El dia 11 de nou va apareixer per la tarda, en bona part gracies a la distribució de lluminancia degut als núvols sobre el mar i no a l’horitzó, propiciant l’efecte escenari. . La fotografia d’aqui sota es la que es correspon amb aquell dia i el contrast llumínic esdevenia molt paradigmàtic de l’efecte mencionat, el qual he descrit ja altres vegades en aquest blog. Es tracta, de quan el celatge que hi ha entre l’horitzó i l’observador es troba ampliament cobert de núvols reduint la lluminositat, però en canvi roman la franja de l’horizó on es troba el relleu, lliure i ben iluminat; s’esdevé aleshores com en un una obra artística quan la representació es iluminada per els focus.
L’efect invers, perjudicant, seria si l’horitzó fos ombrejat i en canvi el paisatge més proper altament enlluernat.

Per descriure la nova aparició no trobo la fotografia que la ilustri però si disposo de la resenya en els arxius. Va resultar el dia 26, derivada d’una situació postfrontal freda i que encara estava afectada per el tàlveg associat. Va ser captada des del O.Fabra i també per mi mateix, pero en el meu cas un xic més tard, quan la qualitat certament ja havia minvat. En aquell cas vaig anar reconec arran de la notificació de l’Alfons Puertas (meteoròleg de l’Observatori). Inicialment em pensava que romandrien encara molts núvols a l’illa i que no es voria i de fet la humitat era elevada a la Serra de Tramuntana a primera hora del matí com mostro en la captura de pantalla que vaig fer del gràffic diari automàtic d’Aemet, com si certs cúmuls acabessin de passar-hi per damunt, però si que es cert que a la fotografia del meteosat no s’advertien núvols destacables.

El següent dia consecutiu, al capvespre, també es va va observar però quasi imperceptible, testimoniada per D.Yeste des de prop de Reus.

I per dir algo sobre el Maig, si no m’equivoco, tant sols els dies 9 i 11 van resultar prou transparents per visualitzar-la, si menys no davant la costa central, visions poc destacades, res a veure amb les de l’any precedent i el 2017, fantàstiques.

D’ençà de tal data, la transparència ha estat tant minsa que crec que no ha permès ullprendre cap dia la silueta des de Catalunya. No em consta cap albirament per part de ningú en tot el mes de juny i tampoc en tot el que portem d’estiu. Escric aquestes línies a mitjans d’agost i sembla que pot seguir per llarg. L’any passat fins mitjans d’Octubre res.

Per què costa tant de veure a l’estiu?

En els estius, mai o gairebé mai, s’aprecia la illa, es la realitat estadística. En l’estació seca plou menys i si ho fa sol ser de manera més localitzada, l’absència de pluja implica que es neteja menys sovint l’ambient. La carència sostinguda de pluja propicia altres conseqüències afegides; la terra és troba més seca i la pols s’aixeca amb facilitat amb les brises o ocasionalment els anomenats “dimoniets”, més propis dels mesos estiuencs que en d’altres degut a l’escalfament directe del terreny.

Altres causes les trobem en una escala més grossa. A nivell més mesoescalar -meteorològicament parlant- les masses d’aire presents a l’estiu es substitueixen menys sovint unes entre altres; els vents en elles solen ser recirculants, brises litorals, brises de muntanya etc.. Però tot queda a casa; els gradients de pressió atmosfèrica solen ser menors, la baroclinitat, les interaccions entre anticiclons i borrasques també de menor intensitat, la tropopausa indirectament també ens afecta; a l’estiu es troba molt més alta de nivell (i per tant més lluny queden les intrusions estratosfèriques) i alhora la capa de mescla (PBL) sol ser més gruixuda i per tant més pols es pot repartir per les cotes. Per altre banda els origens de les masses d’aire atlàntiques (quan arriven, perquè sovint les que ens atanyen son les subtropicals o centreeuropees i mediterranies) tampoc solen estar tant netes com a l’hivern, ans al contrari, hem de ser conscients que extenses zones del nord del Canadà son presses dels incendins forestals naturals als mesos d’estiu, sols cal veure les imatges satèlit per adonarse’n.. (enguany a més han estat de rècord certs incendis àrtics) I en conseqüència, moltes de les partícules PM2’5, diluides pero presents van esssent transportades al llarg de milers de kilòmetres; a més, la turbulència tèrmica diurna de les regions difficulta la seva sedimentació i per tant la neteja de les capes mitjes i altes necessaries per a un bon contrast visual entre el paisatge i el celatge. I tornant a lo més nostre com a complement de factors: la contaminació més local: Les emisions derivades dels ferries i algunes altres embarcacions que també incrementen la seva activitat durant l’estiu i plenen de fumera les capes baixes properes al mar lo qual tècnicament vol dir elevats indexs de gasos i partícules, tant PM2’5 com PM10.

Quan millorarà aquesta situació? Bé, segurament quan alguna dana o borrasqueta atlàntica condensi, aglomeri i faci precipitar els aerosols una mica lluny de nosaltres (al cantàbric possiblmement) i l’aire que ens arrivi un cop passat per “tunel de rentat” i empès per el corrent en jet, baixí a més a més de latitut i de cota, per subsidència ens aterri sobre el Puig Major, com a mínim :- ).

Probablement la sortida del sol més distant del mon retratada fins ara.

INTRODUCCIÓ. UNA MICA DE MEMÒRIA DELS FETS PRECEDENTS

Fa poc més de 5 anys se’m va ocorrer la idea de que els Alps els podriem contemplar des del Pirineu en certs dies de l’any gràcies a que el sol deuria sortir per darrera d’alguns dels cims. Vaig determinar les dates exactes per albirar un cim en concret (i més endavant altres més), el Tëte de l’Estrop des del Canigó i conjuntament amb dos companys vam aconseguir retratar-la parcialment, tot resultant aleshores les primeres fotografies dels Alps fetes (o si menys no publicades) des de la nostra serralada.

Pocs mesos després* d’aquella fita, un fotògraf francès va esgafar una carena del massís del mateix Estrop per retratar una posta de sol per darrera del Pirineu. Com que crec que va significar la posta de sol més distant del mon mai retratada fins al moment, vaig escriure un reportatge al respecte, tant aquí com al web de Beyondhorizons.

DES DEL NOUFONTS. ..LA SORTIDA DE SOL MÉS ALLUNYADA.

Posteriorment vaig sentir ganes de voler un dia poder retratar l’Estrop,
pero des de més lluny. Nogensmenys els intents no van fruir, en uns casos per núvols i en altres per altres factors a la contra. Enguany, després d’una oportunitat perduda al més de maig, semblava que la meteorologia podia no fer la guitza i amb un parell de companys (Pep Puig i Pau Gaspar) ho he anat a provar des del Noufonts, un dels cims més rellevants que conformen part de l’Olla de Núria. L’objectiu a més, era aconsenseguir contemplar i retratar la sortida del sol des de la major distancia, si menys no per lo menys fins les publicades enguany. I com l’anterior rècord en aquest sentit si no ens equivoquem ja el teniem nosaltres, dons sols calia anar un xic més lluny, dins el mateix Pirineu, per aconseguir-ho, mentre no canviem de continent.

Això si, havia d’adaptarme a la matemàtica solar. Mitjançant procediment de determinació dels azimuts de les sortides de sol vaig esbrinar que els dies en els quals la muntanya transitaria per davant del sol serien el 16 i 17 de Juliol, essent el primer dels dos el que oferia més possibilitats de bon temps, meteorològicament parlant, factor important a considerar.

Dit i fet, des de Fontalba varem començar camí cap a Núria i des d’allà durant la nit ens vam anar enfilant cap al Noufonts, caminant la major part del temps sense una llanterna gràcies a la llum de la lluna plena. Al peu del pas de Noufonts vàrem plantar una tenda per descansar donat que un dels companys no es trobava fi. Després vam continuar cap al turó, se li feia una mica dur al Pau, però era admirable perquè havia estat voluntàriament sense menjar res durant dies i tenia la intenció de seguir visquent sense menjar.

La lluna s’estava amagant entre el Puigmal i el Segre i el company va decidir parar a prop del cim per contemplar serenament la matinada (ell és músic, no entusiasta de les fotografies però li agrada molt contemplar les sortides del sol) i “alimentar-se de la llum” que havia de sorgir, a més no es trobava molt fi.
Pero per aconseguir la fotografia calia -vaig pensar- continuar una mica més cap amunt, amb l’objectiu que la carena del Puig del Racó Gros (la qual em va amagar els Ecrins del Puigmal en un intent que vaig fer una vegada fa tres anys) no impedís la visió de l’Estrop.

En arrivar a la collada de Noufonts i per tant a la carena, poc abans de les 6:00 del matí, el cel presentava aquesta brillantor tant maca concentrada en una llarga i estreta franja de cel sobre Itàlia, sinònim d’atmosfera bastant transparent.

Al dessota una franja vermellosa i arran d’horitzó una de més tènue. De seguida em vaig adonar del Ventor (nom occità del Ventoux), un gran referent de la Provença des de mar i des de terra. La silueta de tal muntanyot es veia tènue, a 320 kms, només les seves parts més enlairades. A la part esquerra els prealps i els alps més elevats algo d’elles es veia, però aquest dia no eren pas el meu objectiu i no intentava distingir els relleus o fer-ne fotografies. L’objectiu era el sostre de la Provença dins el gran disc de la nostra estrella.

Al poc d’arrivar al cim del Noufonts vaig veure el primer moment de l’aparició del sol i el vaig retratar. Atent, vaig seguir el trànsit del sol amb la càmera .. sobre un pla horitzontal … I res apareixia, per uns quants segons pensava que, igual havia una capa d’estrats que ocultava les siluetes!!, també vaig pensar que igual havia tingut algun error en la data.
De repent, quan el Sol ja es trobava a la meitat del seu recorregut, va començar a apareixer el relleu desitjat!.

Va anar una mica de pels la cosa. No va quedar centrat dins el sol tant centrat com volia, pero per lo menys va quedar a dins del disc.
El meu objectiu, a banda de la fotografia, també era disfrutar de la contemplació a ull nu (a més d’alguna foto) i això no ho vaig aconseguir. El sol brillava amb tanta força malgrat la distància (i per tant tant aire entre mig), que era perillós per la vista si m’hi fixava en ell. Per prudéncia, em vaig limitar gairebé sols a mirar sols a través del visor de la càmera, per cert una Nikon P900 per qui hagi sentit curiositat tècnica.

En aquells moments vaig tenir alguns problemes amb l’enfoc, havia d’enfocar primer altres parts de l’horitzó per aconseguir bon detall i apuntar tot seguit a l’Estrop cada vegada que volia fer alguna nova fotografia. Quan la muntanya es va posicionar equidistant a ambs costats del sol, tot i que baixa, vaig fer el click més adient.
Tanmateix, a més de l’Estrop, el meu objectiu era intentar que també aparegués una altre punta del massís, lleugerament més allunyada i sols perceptible amb refracció elevada; les Trois Eveches, tot i que no va quedar ben bé copsada i tampoc te la bellesa estètica de la resta del massís.

Als pocs segons més, el sol va despegar de la Terra i el relleu va desapareixer, totalment ocult per el bany de llum atmosfèrica. Ja no havien més oportunitats, l’espectacle havia durat menys que la mateixa sortida del sol, nogensmenys la fotografia estava feta, la del Estrop i un subcim uns pels més allunyat. Tot plegat, a més de la sortida del sol darrera el paisatge més distant i l’astropaisatge més distant (incluent tant sortides com postes), possiblement del mon.

Un xic més tard, el sol començava a posar llum en els cims veïns del Noufonts; l’Eina i el Finestrelles va ser uns dels primers, seguit del Segre i el Puigmal, el qual tot i ser més enlairat (2910 m), tenia el sol inicialment ocult per el Canigó i per això tampoc és apte per possibilitar percebre el cim alpí més alt de la Provença. El Finestrelles magnífic, justament feia tres anys endarrera, en idèntica data, m’havia permès veure i retratar els Ecrins (significant el rècord del mon de distància).
Al poc es va enlluernar també el Pedraforca i tot el que restava. El sol surt per a tothom.

Nota (*): Entre mig va succeir un dramàtic succés en aquella muntanya el qual desgraciadament la va fer més famosa que les fotografies de distancia. L’accident d’aviació més terrible de les últimes décades a Europa: El pilot de Germanwings es va suicidar estrallant l’avió ple de passatgers contra el relleu de la Tete de l’Estrop.

Esperem que no torni a succeir mai més res similar, que l’Estrop atregui en tot cas només “bones bogeries”. Les muntanyes poden detonar moltes emocions i els humans són forts i vulnerables al mateix temps, en relació amb l’univers.

Gràcies a Pep i Pau per compartir aquesta ascensió i agrair a totes les persones que estimen la natura amb els seus secrets i la bellesa de tots els seus paisatges.

Algunes imatges més. L’albada, el Ventor, els cims de Núria, el Coll de Noufonts, el Massís del Carlit i el Pedraforca:

Anex: il·lustració de la simulació panoràmica obtinguda gràcies al programa Ulrich Deuschle per al Tete de l’Estrop vist des de Noufonts amb la refracció precisa adequada. Vosaltres mateixos podeu entrar al web Udeuschle.de